Adeu als telèfons fixos.

Eivissa, 15 de juny de 2023

ADEU ALS TELÈFONS FIXOS.

 

Sa vida m'ha donat s'oportunitat d'assistir, entre altres coses, al naixement i desenvolupament dels telèfons mòbils. 

Sempre recordaré una vegada a casa dels meus pares quan vaig fer una videotrucada amb els meus fills que estaven a fora d'Eivissa. Ja us podeu imaginar quina cara de sorpresa que feien davant aquell aparell prodigiós que els permetia, asseguts a una cadira a ca seua, veure i escolar als seus nets que estaven tan i tan lluny.

Per ells, el seu món estava canviant ràpidament i ara està canviant el nostro. Els canvis són tan ràpids que no tenim temps d'adaptar-nos. Personalment, començ a tenir problemes per seguir el ritme, per entendre els canvis i per comprendre certes coses que fins ara m'eren fàcils d'entendre.

Ja us he comptat el canvi de mòbil que vaig fer fa pocs dies. Sa tecnologia que incorporen els nous models és impressionant. Asseguts al sofà de ca nostra, amb el mòbil a sa mà, podem controlar quasi tot el nostro món: reservar entrades per espectacles, comprar roba, demanar menjar i beure, llegir els diaris, consultar s'estat de comptes al banc, enviar missatges, enviar e-mails, compartir fotos, etc.

Per tant, amb els nous mòbils a sa butxaca, a ca nostra ha arribat el moment de jubilar el vell telèfon fix. Qui necessita trucar des d'un telèfon fix en un món on els infants ja naixen amb un mòbil a la mà? Han desaparegut els Nokias, ses BlackBerry i també ses cabines telefòniques. Sa desaparició dels telèfons fixos és una qüestió de temps.

Renovar-se o morir, em diuen. Que he de sortir de sa meua "zona de confort" i posar-me al dia. No és fàcil. Crec que tot va massa ràpid. Tant, que no tenc temps ni de tenir nostàlgia de ses coses.

Quantes coses estan desapareixent de ses nostres vides a una velocitat de vertigen? Recordau ses cabines telefòniques? Actualment, qui no té un telèfon mòbil a sa butxaca? Recordau els diaris de paper? Ses llibreries i quioscos de premsa? Com no voleu que els tanquin si ara ningú du un diari de paper baix el braç? Sa pandèmia els ha enterrat. Quedem quatre gats que no es resignen a abandonar el paper i embrutar-se els dits amb sa tinta, però els queda poc temps per continuar fent-to.

Recordau els bancs i ses caixes d'estalvis? No fa gaire temps, treballar a una caixa o un banc era una bona feina i per sempre. O tenir un local llogat a un banc volia dir que tenies un bon llogater per sempre. En quatre dies, ses oficines bancàries van desaparèixer quasi totes i els locals van quedar buits. Avui ses cantonades dels carrers estan plens de botigues, de cafeteries, de tendes de carcasses de mòbils o de basars xinesos. Ah ... I si treballàveu en una caixa o banc, el més probable és que us hagin jubilat abans de complir sa majoria d'edat.

Un parèntesi: Això de ses caixes i bancs és dramàtic per a gent de sa meua edat. Ara ens fan operar digitalment i pagar amb targeta. Per tant, els anomenats caixers "automàtics" aviat també seran un record. Estic cansat de veure a gent major que no se'n surt amb ses noves formes de funcionar que volen imposar-nos. Què hem de fer? Doncs a fer cua, drets i al carrer, com si fossin proscrits i suportant un mal humor dels treballadors que encara queden a ses oficines.

Alerta! A sa marxa que amam, a veure quants anys els queda de vida als sous en metàl·lic, perquè fa cara que aviat seran també un altre record.

Recordau els tràmits davant s'administració? Ara, sa majoria són telemàtics i si vas als llocs perquè t'atenguin personalment per explicar-lis que no hi ha cap casella on introduir-hi el teu problema o perquè no tens signatura digital, t'envien a sa cua al mig del carrer. Sigui hivern o estiu.

Un parèntesi més: Una cosa de la qual no en vull parlar: ses cites prèvies. Sa puta cita prèvia o sa manera que tenen de treure's a sa gent de sobre.

Bé, ja podem preparar els mocadors per dir adeu a moltes d'aquestes coses i al nostre món, tal com el coneixem ara.

Com us deia abans, he donat de baixa el vell telèfon fix. Però no volem portar-lo a sa deixalleria. El volem conservar. Encara ens porta massa records i no volem tirar-lo als fems.

No sé a valtros, però cada vegada que veig el telèfon fix, allí quiet al "recibidor", m'envaeix molta nostàlgia, en venen molts de records, i veig que el temps passa inexorablement. Recordar aquelles xerrades personals i quan abaixava sa veu per no ser escoltat, o quan em girava contra sa paret per mantenir uns mínims de confidencialitat. O quan em trucaven i jo estava a s'altra punta de sa casa i algú em fotia un crit "Pepe ... Telèfon". Recordau aquelles frases "ara te'l pas", o també "no hi és" o el meravellós "de part de qui?"? 

Sa irrupció del mòbil ho va fotre tot al carai. Hem anat a pitjor: abans, havies de ser a ca teua per xerrar telefònicament i al carrer tothom ens comunicaven personalment; ara, en canvi, quan et trobes algú al carrer i no hi vols parlar, fas veure que parles pel mòbil.

Tampoc puc imaginar despertar-me un dia sense tot allò que ha format part de sa meua vida. Què síria d'una vida sense records? Heu pensat mai que feríem sense els nostros vells àlbums de fotos, sense ses cartes de l'adolescència, sense els nostros diaris, sense els quadres i fotos a ses parets, sense aquelles sabates o robes a s'armari que mai us heu atrevit a tirar, i com no, sense aquell vell telèfon fix que heu tingut durant anys i anys.

Em preocupa tot això. Tirar o reciclar qualsevol d'aquestes coses que m'han fet companya al llarg de tant de temps, em sembla una manera d'eliminar una part de sa meua vida. Heu pensat mai que sense els records i sense aquestes coses quotidianes, aparentment inservibles, no seríem ningú i que no podríem viure?

Heu pensat mai que feríeu si un dia us desaparegueren totes ses fotos que heu acumulat al llarg de sa vostra vida. Sense cap foto, sense cap referència, sense cap record. Qui sou? D'on veniu? A qui heu estimat? On heu anat? És dramàtic: Hauríeu perdut tota sa vostra vida.

Renovar-se o morir, em diuen! Em neg a ses dues coses i el món segueix canviant a marxes forçades! Ho tinc fotut.