Manual d'empresa absurd.

Eivissa, 4 d'octubre de 2025

MANUEL D'EMPRESA ABSURD.

 

Vivim en un món molt regulat. Tan regulat, que qualsevol dia d’aquests haurem de portar signat un formulari de consentiment abans de respirar. Un món en què ses grans empreses tenen protocols per tot. Absolutament tot. I quan dic tot, vull dir tot: des de com s’ha de saludar un client fins a sa curvatura exacta que ha de tenir el somriure de s’empleat quan diu “gràcies per la seua visita”.

Això no seria necessàriament dolent si aquestes normes tinguessin un mínim de sentit comú, però sa realitat és una altra: sa majoria són tan absurdes que fan riure qualsevol.

Prenem com a exemple una història que ja circula per xarxes i grups de WhatsApp. Tal vegada és una llegenda urbana, però que cada dia sembla més real. Una senyora major va al seu banc per treure 50 euros del seu compte. Sí, els seus sous. Guanyats o estalviats, tant se val. Però ai, amics: no es pot. El caixer li diu, molt seriós, que s’import mínim per operar a finestreta és de 300 euros. Ella, amb aquella saviesa que només donen els anys i sa paciència acumulada, diu: “Idò bé, me'n doni 300.” El treballador, complidor de ses normes, obeeix. Li lliura els 300 euros i li demana:

- Voldrà fer alguna altra operació?

- Sí, diu ella amb tota sa tranquil·litat del món, vull ingressar 250 euros.

Què hi podem fer contra sa rigidesa normativa? Ja veis, enginy i ironia. O una pruna, com veureu més endavant.

Aquesta història em ve al cap avui mateix, després d’una situació que m’ha deixat entre atònit i divertit. He anat a fer sa compra setmanal a un conegut supermercat a sa carretera de Sant Josep, prop de sa rotonda de “los pajaritos” (ja sabeu on vull dir).

Tot perfecte: he comprat, he pagat en efectiu i ja em disposava a partir. Però abans, he pensat: “Ara que hi som, aprofitaré per demanar canvi.” He tret un bitllet de 50 euros, amb tota sa bona fe del món, i li dic a sa caixera si me’l podria canviar per bitllets més petits.

Error.

- Lo siento, señor, pero las normas de la empresa no nos permiten dar cambio.

Un moment de silenci. Jo la mir. Ella em mira. Jo torn a mirar es bitllet. I al fons del meu cervell, un petit comitè de neurones comença a funcionar lentament. Uep .. Una altra norma absurda, inútil.

Deman per sa responsable del supermercat. Sa resposta és d’antologia:

- Ahora no está.

I com la reconeixeré sa propera vegada? 

- Es una mujer que va vestida con americana. 

Fascinant. M’imagín un quadre a sa paret amb el títol “Responsable: dona amb americana, absència habitual”. Decidesc no esperar, però, aquí entra en joc sa pruna.

Me’n vaig a sa fruiteria (que està just davant sa caixa), agaf una pruna (una, no un quilo, ni una bandeja: una pruna) i torn a sa mateixa caixera.

 - Perdoni, m’havia oblidat d’això.

I, evidentment, pag amb el mateix bitllet de 50 euros.

Ella em mira amb cara de “ja sé per on va vostè, d'espavilat!”, però jo em mantinc seriós, impertorbable. Som un simple client pagant una simple pruna amb un simple bitllet. Ella, amb veu mig resignada (i mig divertida, també s'ha de dir):

- ¿Pero no lleva monedas? Se las acabo de dar. 

Ho sent, em fan falta per una altra cosa. No tenc més sous.

Ja no podia fer res. Cap norma impedia cobrar una pruna amb un bitllet de 50 euros. Així que... canvi concedit. Missió complerta. 

Però... a quin preu?

El problema no és sa caixera. Ella fa sa seua feina. El problema és el sistema: aquest engranatge modern on sa norma pesa més que el sentit comú, on els treballadors han de dir “no” a peticions raonables per evitar ser reprimits per no seguir el protocol estandar dels procediments interns. 

S’ha tornat tan important obeir ses normes, que ens oblidam per què sa norma existeix. No és per facilitar sa vida del client? No és per organitzar millor es servei? No. És per evitar problemes... però només per s’empresa. El client, que s’espavili. I s’empleat, que faci de cara d'ase amb un somriure.

I així funcionam. Amb normes que semblen fetes per gent que no ha posar un peu en una botiga des de fa anys. No et donam canvi, però si compres una pruna, ja sí. No pots treure 50 euros, però si en treus 300 i en tornes 250, cap problem. No pots fer servir el lavabo, però si t’estàs pixant, ja veurem. Per favor ... !

Vivim en una comèdia absurda. Però, sempre podrem dir allò: si no pots canviar el sistema... compra una pruna!