Salsa de Nadal.

Eivissa, 24 de desembre de 2024.

SALSA DE NADAL.

Si una cosa caracteritza Nadal arreu del món és el menjar. Cada indret té els seus costums gastronòmics, que es comparteixen al voltant d'una taula sa nit i es dia de Nadal.

A Eivissa i Formentera, antigament, sa nit de Nadal no es feia tanta festa com ara. Ses famílies es reunien per sopar i, en haver menjat, anaven cap a matines, a ses caramelles. Si en tornar encara hi havia gana, aprofitaven per picar quatre coses que havien sobrat del sopar.

Joan Castelló, en el seu article "Sa salsa de Nadal i sa porcella", ens explica què menjava sa gent d'Eivissa: "Es plat fort de Nadal, sempre havia set sa porcella rostida. I ho és encara. Aquí no hi havia indiots, o, si n'hi havia, eren molt pocs i sa gent no en feia gaire cas".

Així doncs, podem veure com l'any 1976, algunes tradicions culinàries foranes ja començaven a entrar dins sa gastronomia pitiüsa. Castelló ho explica així: "De poc ençà els han anat introduint, com tantes altres coses, per allò de seguir és costums de fora, que pareix que fa més Nadal i més senyor és menjar indiot rostit a qualsevol restaurant".

Un altre plat característic de Nadal a ses Pitiüses és sa salsa, que Castelló definia com "una gola, un llepadits". Sa salsa és un postre típic de ses Pitiüses i té un origen una mica incert. Es pensa que pot provenir de sa cultura àrab, que va estar instaurada des de sa caiguda de l'Imperi Romà fins a sa conquesta catalana el 1235. L'ús de s'ametlla, ses espècies i sa mel pot recordar als sabors d'alguns postres típiques d'aquesta cultura.

No hi ha dues cases on sa salsa de Nadal es faci de sa mateixa manera. Hi ha qui hi posa aigua en comptes de brou o sucre en comptes de mel. No hi ha una recepta que sigui s'autèntica, ja que l'essència de sa cuina tradicional és, precisament, sa varietat. Mai tastarem, tampoc, dos sofrits pagesos iguals. Això passa exactament amb totes ses receptes de cuina tradicional del món. Hi ha uns ingredients que sempre són els mateixos, els que ens fan identificar un plat. A partir d'aquí, cadascú ho fa de sa manera que millor sap. I sa millor de totes és sempre sa de ca nostra, no cal dir-ho!

Sa salsa de Nadal està feta amb ametlla picada, ous, brou o aigua, mel o sucre i espècies. És una llàstima que només se'n faci un cop l'any, però és una bona enfeinada per qui s'encarrega d'elaborar-la i no sempre es disposa del temps necessari. Una vegada ens hi posam, però, podem fer-ne més del compte i congelar-la. Sa salsa de Nadal es conserva bé d'un any per s'altre.

 

Recepta que va ensenyar-nos a fer na Nieves de Can Rei, sa millor rebostera d'Eivissa, durant un taller de cuina als alumnes de l'AUOMEivissa:

Ingredients:

- Pel brou: 1/2 poll pagès, 7 litres d'aigua, sal i  un òs blanc salat o un trosset de segí.

- Per la salsa: Un quilo d'ametlles, 6 litres de brou, un quilo de sucre, 6 ous, mel, safrà en bri, pebre negre en gra, clau, canyella en rama i sal.

 

Elaboració: 

Una enfeinada. Mirau:

- Preparar el brou: Deixar-ho coure una hora per obtenir un brou concentrat.

- Torrar ses ametlles: Si no teniu ametlles ja torrades, podeu posar-les en una paella sense oli i deixar-les torrar uns minuts fins que agafin un color daurat. Tritura-les finament fins a obtenir un pols.

Avui és fàcil trobar als comerços especialitzats ametlles ja torrades i triturades.

- Infusió de canyella, safrà i claus: En una cassola, posau el brou de poll i afegiu la branca de canyella, els claus i el safrà. Portau a ebullició a foc lent per aconseguir que el brou absorbeixi les aromes de ses espècies. Un cop hagi bullit uns 10 minuts, col·locau el brou en una altra cassola o recipient i deixau que es refredi lleugerament.

- Preparar la base de sa salsa: En un recipient, heu de batre els ous amb el sucre fins que la mescla es torni cremosa. Afegir les ametlles triturades i la mel. Batre-ho tot junt.

- Muntar la salsa: Incorporau el brou infusionat a poc a poc a la barreja d'ous i ametlles, tot remenant constantment per evitar que els ous es cuinin. Sa salsa ha de quedar suau i cremosa. Si es fa massa espessa, podeu afegir més brou fins a aconseguir sa textura desitjada.

- Condimentar: Un cop sa salsa estigui llesta, s'afegeix sal i pebrera al gust. Deixau que la salsa es cuini a foc lent durant uns minuts, removent de tant en tant per evitar que s'enganxi a la base de la cassola.

 - Sa salsa s'acompanya amb es coc pagès o bescuit de Nadal. Es tracta d'un brioix elaborat amb farina, sucre, greix de porc, canyella i batafaluga. Actualment, es pot comprar a ses pastisseries d'Eivissa i Formentera. Ja no s'acostuma a fer igual que abans a ses cases perquè, de la mateixa manera que passa amb sa salsa, s'hi ha d'invertir molt de temps. I se n'ha de saber, per descomptat.

 

 

Si sou uns ganduls, voleu evitar-vos aquesta enfeinada o no us compensa (com és el meu cas) fer salsa per poca gent, sa millor opció és comprar-la feta. Als forns, a les pastisseries o als comerços més tradicionals en trobareu (per encàrrec) tota sa que vulgueu.

Jo l'he comprat al supermercat S'Hort Nou, a Vila. I clar, quina havia de comprar?  Sense duptes, sa de Can Rei, de Santa Gertrudis. Sa més bona d'Eivissa.

Bon profit.

Es meu barri.

Eivissa, 21 de desembre de 2024

ES MEU BARRI. 

 

Quan ens vàrem casar, na Linita i jo vam decidir començar la nostra nova vida junts a Vila. Ens vam instal·lar en un pis que tenien al Puig des Molins, un barri tranquil, autèntic, on la majoria dels veïns eren gent eivissenca. Allà, es respirava calma entre els veïns que compartien el mateix bloc de pisos (empleats, comerciants, funcionaris o mestres). En Toni, un dels nostres veïns més apreciat, sempre amb un somriure a la cara, deia sovint que aquell barri era exclusiu, i que només vivia “gent selecta”.

Era un lloc còmode per viure. Els carrers eren tranquils i amb aparcament per als cotxes; la ubicació, a prop del centre de la ciutat, feia fàcil l’accés als serveis essencials: mercat, bancs, hospitals i escoles. A l’estiu, només ens separaven cinc minuts a peu de sa platja. Realment, era el lloc ideal per començar sa nostra vida junts. Allí, durant uns quants anys, la vida va ser senzilla, tranquil·la, vam començar a disfrutar de la nostra nova vida com a matrimoni i realment vam ser molt feliços.

Però, com passa amb tot, el temps va portar canvis que ens van portar a prendre una decisió important: canviar de residència.

El primer motiu, i el més evident, va ser l'arribada dels nostres fills. El pis va quedar petit i vam veure la necessitat d'un espai més ampli per a la nostra família en creixement. Però, tot i que aquest va ser el motiu principal, no va ser l'únic. Un altre canvi que va afectar profundament el barri va ser l'arribada de nous veïns, amb altres costums, religió i cultures. Record amb claredat que, just davant de ca nostra, va obrir una mesquita en un magatzem. Aquest canvi va provocar una alteració notable en la dinàmica del barri. Va ser com una revolució silenciosa que va transformar la quotidianitat d’aquell lloc que coneixíem tan bé. Els carrers, un cop tranquils, es van omplir de persones amb altres maneres de parlar, vestir i viure. Però el que més em va sorprendre va ser la falta d’integració d’aquelles persones en el barri. No vaig veure cap esforç per formar part d’aquella comunitat; tothom es mantenia aïllat i separat.

A poc a poc, el supermercat, el bar i fins i tot la llibreria que havien estat punts de trobada del barri van tancar. Els veïns antics també van començar a marxar, molts llogant els seus habitatges. La comunitat es va fragmentar i, amb ella, el sentiment de pertinença que inicialment havia estat tan forta.

A causa d'aquests canvis, vam decidir deixar el barri i traslladar-nos a Es Clot. En aquells anys, Es Clot era un lloc que semblava molt llunyà de la ciutat, un descampat de terra, pedres, oliveres i algunes cases disperses. Vila, la capital, acabava al camp de futbol i Ses Figueretes es sentien com un barri gairebé aïllat. Es Clot estava just al mig, i era aquí on vam començar un nou capítol de sa nostra vida. 

Ens vam traslladar a un bloc de pisos nous, més espaiosos, i el barri, tot i ser molt gran, es va convertir en un lloc acollidor. Els veïns eren, majoritàriament, persones d'Eivissa, gent que treballava i es coneixia, des de mestres fins a empleats de banca, periodistes, militars i professionals independents. Era un barri  amb una sensació de comunitat que ens agradava. Ens saludàvem pel carrer i compartíem els nostres petits moments.

Però també en aquest barri el temps ha fet el seu efecte. A mesura que els anys passaven, ses coses van començar a canviar. Van començar a obrir-se una gran quantitat de perruqueries, tant que vaig començar a pensar que Es Clot potser tenia el rècord mundial de perruqueries per habitant. Al costat d’elles, van sorgir altres petits negocis que canviaven d’amo amb una velocitat vertiginosa. I en poc temps, el barri va veure l’arribada de grans magatzems de “chinos”, que van modificar l’aspecte de la zona. Van tancar molts comerços tradicionals i, en el seu lloc, van obrir-se supermercats de grans dimensions i fins i tot un grand Mercat. Els bars i cafeteries, que abans eren llocs de trobada per prendre un bon cafè, menjar unes tapes o compartir una cervesa, es van transformar en cafeteries modernes amb pa, cafè, sucs i pastisseria congelada. Ja no quedava ni rastre dels establiments de tota la vida.

 Amb tots aquests canvis, el barri i els seus habitants han deixat de ser el que eren. Alguns veïns han faltat i han deixat els seus pisos buits, que ràpidament han estat llogats pels fills. Ara, sovint em creu a l’escala amb cares noves, amb persones que no sé si són veïns o només estan de visita. Els últims a arribar han estat una família xinesa. Ens trobem de tant en tant a l’ascensor, però la comunicació és gairebé impossible. Ni tan sols podem intercanviar un “hola”. La dona gran, la mare de la família, evita muntar-se a l’ascensor amb qualsevol de naltros, possiblement per la vergonya de no poder dir ni una sola paraula en ses nostres llengües. Avui dia, els veïns viuen tancats a casa seua, amb les seues pròpies històries, les seues tradicions i cultures, i sense gaire interacció amb els altres.

Puc entendre que els barris canviïn amb el temps, que l’evolució sigui una part natural de la vida. Però, per jo, mirar al meu voltant em fa sentir com si hagués perdut totes ses meues referències. On ha quedat s’esperit de comunitat? On són ses essències d’Eivissa que, abans, podíem sentir a cada racó? Ara em sent com un estrany, vivint en un barri de desconeguts, sense saber si la vida que visc és la que realment volia.

És difícil, però crec que aquesta nostàlgia és part de la condició humana: volem aferrar-nos als records, a ses coses que ens feien sentir a casa. Però el temps continua avançant, i naltros, com a part d’aquest canvi, hem de continuar caminant, adaptant-nos a allò que ve, tot i que, de vegades, ens costi deixar enrere ses nostres arrels.

Per jo, el temps passa. I desgraciadament, massa de pressa.

 

 

 

Una història (dolenta) de tallers.

Eivissa, 16 de desembre de 2024.

UNA HISTÒRIA (dolenta) DE TALLERS.

Era un dilluns al matí. Tenia una cita metge al Centre de Salut de Can Misses i després havia de fer alguns encàrrecs, per la qual cosa vaig decidir anar-hi amb cotxe. Després de sa visita a sa metgessa a s’hora de partir el motor del cotxe començà a fallar i de sobte va quedar apagat per complet. Vaig intentar encendre'l novament, però no vaig tenir sord: sa bateria havia decidit rendir-se.

Amb una certa frustració pel canvi de plans vaig cridar al servei d’assistència en carretera. Després d’uns quants minuts d’espera, l'operadora prengué nota de les meues dates, les del cotxe, els de l’assegurança i per descomptat la ubicació exacte on estava en aquell moment. Amb s’ajuda del senyor Google vaig enviar-li exactament on estava aparcat.

Amablement, s'operadora m’informà que un tècnic vendria a ajudar-me al més aviat possible. Fins aquí, tot normal. Però, a partir d'aquest moment van començar una sèrie de despropòsits difícils d'entendre per una persona com jo. Mirau:

Abans de partir, el tècnic de la grua em va trucar per telèfon.

- “Donde está usted?” 

R- “No le han dado mi ubicación? Yo la he enviado al servicio de asistencia”

- “Los datos que me han dado no están claros. El programa informatico no envia correctamente la ubicación”.

R- “Estoy en el Hospital viejo de Can Misses, edificio J, justo delante de la puerta de entrada”. 

- “Donde cae esto?”. 

Començàvem bé. Un xofer d'un país diferent al meu, però que viu i treballa a Eivissa i no sabia on està s’hospital vell de Can Misses.

Quan va arribar, em confirmà que efectivament sa bateria estava fosa i que necessitava canviar-la. Amb unes pinces m’ajudà a encendre el motor del cotxe i vaig partir fins al taller del servei oficial.

Arribat allí, el responsable del taller m’informà que no tenien en estoc existències de la bateria que necessitava el meu cotxe. Cada model de cotxe porta una bateria específica i el meu no era una excepció. Com és possible? Vaig pensar. No haurien de tenir bateries de recanvi pels seus propis cotxes? La resposta que va donar-me va ser ben clara: cada model de cotxe porta una bateria diferent i en aquests moments del seu no en tenim cap disponible. S’ha d’encarregar a fora.

Vist tot això, vaig decidir deixar el cotxe al taller i esperar una bateria de recanvi. Com no tenien cap cotxe de substitució per deixar-me me'n vaig anar caminant a casa. A l’arribada vaig veure un missatge del taller de servei oficial al meu mòbil digen que esperaven tenir el cotxe arreglat pel divendres següent. Heu llegit bé, pel divendres vinent. El taller ja no em truca per telèfon, ara es comuniquen amb els clients mitjançant missatges d'SMS. Voleu un sistema més impersonal?

L'endemà, dimarts, no vaig dir res. Pensava que un dia, almenys, era necessari per rebre el recanvi.

El dimecres a la tarda, veien que no arribava cap missatge vaig trucar jo per telèfon. Em digueren que la bateria arribaria dijous, que havien tingut un problema de transport i s’havia endarrerit l’enviament.

El dijous al matí vaig continuar pendent dels missatges al mòbil i res. A la tarda tenia classes a la universitat i portava el telèfon en silenci. Quan a la nit vaig arribar a casa, vaig veure que m’havien enviat un SMS a primera hora de la tarda diguen que el cotxe ja estava arreglat.

Finalment, després d’uns dies d’espera i sense cotxe, m’arreglaren sa bateria. Van ser quatre dies sense cotxe, sense poder fer ses meues feines. Vaja, un servei de postvenda molt, però molt millorable.

El divendres a primera hora, a s’hora de pagar sa factura de la reparació, se’m va ocórrer dir-li a l’empleada que si m'haguessin avisat per telèfon el dia anterior, jo haguera pogut disposar del cotxe un dia abans. Amablement, em digué “vostè té tota sa raó del món, però el nou sistema informàtic que ens han posat no contempla aquesta possibilitat i no poden telefonar a cap client”.

Bé, com podeu veure, els avanços tecnològics no sempre van en bona direcció. Vaig contestar-li, almenys ho apunti com un suggeriment de millora.

Ses coses, ses normes, els protocols de les empreses estan canviant i em costa assimilar-ho. Per jo a set una experiència esgotadora i també una lliçó de la importància d’un bon servei d’atenció al client i de la necessitat d’estar preparat pels imprevistos. Després de tot, avui en dia els cotxes ja no són un mitjà de transport; són una part essencial de sa nostra vida diària i sense ells no sabem funcionar.

A s'hora de deixar el taller vaig aprofitar per xerrar amb el responsable del servei. Després de tants anys de ser un client fidel a la marca ja tenim una certa confiança i podíem parlar tranquil·lament: Vaig dir-li que jo no havia comprat el cotxe per la marca. El vaig comprar per la confiança que em donava el servei de taller amb la seguretat que davant un problema determinat mai em deixarien tirat.

Ell va posar-se a riure i em digué: "Pep, a quin món vius? Els tallers hem canviat. No ho veus? No veus els bancs, els metges, els organismes oficials? Tots han canviat. Ara tot son cues, cites prèvies, falta de personal, ordinadors, sistemes que no funcionen, etc. El món està canviant i tu no vols veure-ho".

Li vaig donar la mà i vaig fugir d'allí. Efectivament, el món està canviant. Però desgraciadament a pitjor.

 

Clàssics mallorquins.

Eivissa, 12 de desembre de 2024

CLÀSSICS MALLORQUINS. 

Aprofitant un control metge a l'Hospital de Son Espases, vaig aprofitar el temps lliure d'estada per Palma per visitar dos clàssics.

 

Ca’n Joan de s’Aigo.

Entrar a Ca'n Joan de s'Aigo i sentir-se en un ambient acollidor és immediat. S'oloreta de xocolata calenta, ensaïmades i pastes variades ajuden.

Vull contar-vos sa meua experiència a aquest lloc tan tradicional de Palma. Acompanyau-me a ses essències de la cultura mallorquina i després no digueu que sempre em queix de Mallorca i dels mallorquins.

Vaig començar amb un xocolate ben calent. Feia un dia ben fred i em venia de gust d’una forma irresistible. Imaginau: Una tassa calenteta, fumejant, amb un xocolate espès i cremós. Sa temptació de mullar-hi una ensaïmada era temptadora. Una beguda ideal per disfrutat d’un matí ben fresc.

He de xerrar de ses ensaïmades, no podia deixar de provar-les. Suaus, esponjoses .. Umm .. Cada mos és una delícia. Un símbol de Mallorca que mai defrauda.

Per acabar, vaig menjar-me una panada de carn, sobrassada i pèsols. La pasta era cruixent i el farciment una explosió de sabors.

Per jo, visitar Ca’n Joan de s’Aigo és una parada obligada durant ses visites a Palma capital. El lloc em porta a records de joventut i també és una manera de disfrutar dels veritables sabors del menjar mallorquí.

 

Celler sa Premsa.

A s’hora de dinar, res millor que anar a aquest restaurant d’autèntica cuina mallorquina, bon ambient, acollidor i que també em transporta a la meua joventut.  Mirau que a Palma en tenia de restaurants per triar, però per jo aquest és un dels meus preferits. Què voleu que hi faci.

Vaig compartir un menú amb na Linita. Començarem amb unes sopes mallorquines (verdures fresques, pa i un bon caldo). Com he dit abans, feia un dia fred i aquest plat, a part de nutritiu, és ben reconfortant. Un inici perfecte.

Continuarem amb un frit mallorquí. Una explosió de sabors. M’encanta sa combinació de carns, verdures, espècies i herbes locals.

Per acabar el dinar, les postres ideals és un púding d’ensaïmada. Un plaer disfrutar d’aquest dolç, suau, cremós, lleuger … Irresistible!  Acompanyat d’un cafè amb Fernet Branca, és el final perfecte d’un bon dinar.

 

Visitar Ca’n Joan de s’Aigo o el Celler sa Premsa és disfrutar d’un bon menjar, de submergir-se en la cultura de Mallorca, però abans de tot és tornar a uns anys de joventut i de festeig, 

Massa records i un cert desconcert a s'hora de passejar pels carrers i avingudes de Palma. La capital ha canviat molt i molts dels llocs que formaven part d'aquells anys, malauradament ja no existeixen.

Progrés, li diuen ... Per sort, encara queden alguns llocs, pocs, que resisteixen ara i sempre a ses modernitats.