Tres dones, tres mons, tres vides.

Eivissa, 31 d'agost 2024

TRES DONES, TRES MONS, TRES VIDES.

No acostum a comentar les pel·lícules que vaig veient. En mir tantes ... Ara, faré una excepció amb "La Trenza". M'ha encantat i m'ha fet reflexionar.

 

La Trenza és una pel·lícula que segueix les històries entrellaçades de tres dones que viuen en diferents parts del món: Smita a l'Índia, Giulia a Sicília i Sarah al Canadà. Són tres dones fortes, molt diferents entre si, als qui uneix el fet de trobar-se en un moment crític de la seua vida i que persegueixen una cosa en comú: protegir la seua família.

A l'Índia, Smita és una intocable i el seu treball és buidar les latrines d'un poble on "és millor néixer vaca que dona". Ella no vol que la seua filla petita tingui la seua mateixa fortuna, així que l'envia a estudiar amb els bramans. Però la discriminació la segueix on vagi, i empeny a la dona a abandonar al seu marit i a fugir amb la seua petita buscant una vida millor. Somia a donar-li una educació a la seua filla petita i farà tot el que sigui a la seua mà perquè això succeeixi, fins i tot deixar enrere tot el que coneix a la recerca d'un futur millor.

En una ciutat del sud italià viu na Giulia, que treballa a la botiga de la seua família que des de fa generacions produeix perruques amb cabell humà, i que descobreix, després que el seu pare sofreixi un greu accident, que està plena de deutes. La seua mare vol obligar-la a acceptar un matrimoni de conveniència per a arreglar els seus comptes, però ella es rebel·la i amb l'ajuda d'un fascinant immigrant sij de llargues rastes negres, de qui també s'enamora, aconsegueix una solució per a salvar-se tant a la botiga com als seus treballadors.

Al Canadà, Sarah és una mare de tres fills divorciada dues vegades i una reconeguda advocada la identitat de la qual es basa totalment en el seu treball. Just quan espera l'ascens pel qual ha estat treballant tota la seua carrera, s'assabenta que té càncer de mama. Ningú ha de saber-ho, perquè "en un món de taurons no et pots permetre sagnar". Així, no ho diu al seu cap ni als seus col·legues.

A l'acabament de la pel·lícula un munt de vivències m'han vingut al cap:
- El càncer que vaig patir ja fa uns anys. Tot el procés que vaig passar: la negació, la ràbia, la negociació, la tristor i finalment l'acceptació. Em vaig sentir molt identificat amb la Sarah.
- El viatge que fa na Smita em recordà una estada recent a l'Índia fent turisme. Els escenaris, la gent, la situació de les dones, els costums, tot era com jo ho vaig viure allí. Durant uns pocs minuts era com si jo també estigués allí.
- Les dificultats que han de superar cada dia les petites empreses per aixecar la persiana i obrir. Per uns minuts em passaren per davant tots aquells anys, principalment els del principi, quan començava a treballar. A aquell temps, la falta de mitjans era més que evident i havíem de cobrir aquesta mancança amb enginy i molta feina.
- I principalment, el missatge més important (per jo) que ens transmet la pel·lícula: hem d'anteposar sa feina i els costums a un mateix? Jo ho vaig tenir clar. Davant un greu problema de salut, com també na Sarah, vaig deixar la feina i vaig apostar per la meua salut, tan mental com física.

Si teniu oportunitat, mirau aquesta pel·lícula, estic segur que us agradarà.

Si nedes entre taurons, no se t'ocorri sagnar.

Vila, 29 d'agost de 2024

SI NEDES ENTRE TAURONS, NO SE T'OCORRI SAGNAR. 

Els viatges familiars a Anglaterra sempre em donen l'oportunitat de xerrar amb calma amb els meus fills. 

Amb el meu fill, un dels temes que més m'agrada parlar és com va la seua feina. M'agrada conèixer quines són les noves estratègies de les empreses per a motivar el personal, per incrementar vendes o per millorar els productes que produeixen. Quan feia feina eren uns temes que sempre m'apassionaren i ara continuu igual d'interessat.

Supòs que ja coneixeu aquesta història. De vegades em surt la vena paternalista i no puc evitar donar consells, però m'agradà comentar-la amb els meus.

Mirau ....

El peix fresc agrada molt als japonesos. Ja ho sabeu. Però les aigües pròximes al Japó des de sempre no han tingut molts de peixos. Per a alimentar a la població japonesa, les embarcacions de pesca es van començar a fabricar més grans per a anar mar endins.

Mentre més lluny anaven els pescadors, més era el temps que els prenia tornar a port i desembarcar el peix i aquest ja no estava fresc. Per a resoldre el problema, les companyies van instal·lar congeladors en les embarcacions pesqueres, així podrien pescar i posar-los d'una vegada en els congeladors.

No obstant això, tot d'una els japonesos van poder percebre la diferència entre el peix congelat i el fresc, i com no els agradava el congelat havien de vendre'l més barat.

Com a solució, les companyies van instal·lar en les embarcacions grans tancs per als peixos. Podien així pescar-los, portar-los als tancs i mantenir-los vius fins a arribar a port. Malgrat tot l'esforç, després d'un curt temps els peixos deixaven de moure's en el tanc, estaven avorrits i cansats.

Els consumidors japonesos també van notar la diferència del sabor perquè quan els peixos deixen de moure's perden el sabor fresc cada dia que passa.

Com van resoldre el problema les companyies japoneses?. Com van aconseguir portar peix amb sabor fresc?

Si les companyies japoneses us demanessin assessoria, què els recomanaríeu? Mentre pensau en la solució, continueu llegint:

Tan aviat una persona aconsegueix les seues metes, com començar una nova feina, pagar els seus deutes, trobar una parella meravellosa, o el que sigui, comença a perdre la passió. Ja no necessita esforçar-se tant, així que només es relaxa. Experimenten el mateix problema les persones que guanyen la loteria, o els qui hereten molts diners i mai maduren, o els qui es queden a casa i es fan addictes als medicaments per a la depressió o l'ansietat.

Com el problema dels pescadors japonesos, la solució és senzilla.

Per a mantenir el sabor fresc dels peixos, les companyies pesqueres els van posar dins dels tancs, però també hi van posar un tauró petit! El tauró es menjava alguns peixos, però els altres s'espavilen i vaja si nedaven. Arribaven molt, però molt vius. Els peixos són desafiats, han de nedar durant tot el trajecte dins del tanc per a mantenir-se vius.

Quan aconsegueixis les teues metes posa't altres majors. Mai has de recolzar-te amb l'èxit.

Així que, convida uns taurons al teu tanc, a la teua vida i descobreix quan de lluny realment pots arribar. Et faran conèixer el teu potencial per a continuar viu, fent el que millor saps i de la millor manera possible.

I si ja els tens en el teu tanc, deixa'ls que es mosseguin entre si, que no t'espantin les seues dents ni els seus paranys, tu segueix alerta, però sempre "fresc".

Vagis on vagis, sempre hi haurà taurons rondant ...

Un privilegi.

Eivissa, 18 d'agost de 2024.

UN PRIVILEGI.

Molts de dies surt a caminar a prop de casa. Baix directament cap al passeig de ses Figueretes. El tenc a cinc minuts de ca meua.

M'agrada arribar-hi aviat. Cada dia m'emociona descobrir quina imatge em regalarà la mar. Primer de tot veig, allà lluny, sa meua estimada Formentera. Després em fix en la mar i els seus colors. De vegades el color és blau fosc, amb petites ones blanques. Sovint mir la previsió del temps i diu que bufarà més el vent i acabarà aixecant onades més grosses. Altres dies el mar és gris, un reflex exacte del cel ennuvolat. Els dies de calma, el mar és d'un blau clar, pla com una bassa d'oli.

Quan arrib al passeig cada vegada pens: quin privilegi, que afortunat que som o quin luxe viure a un lloc com aquest. Durant alguns mesos de l'any, l'hora de la caminada em permet veure la sortida del sol. Llavors el sentiment de privilegi es multiplica per mil.

De matinada, mentre camín, m'encanta veure sa lluentor vermella a l'horitzó. El sol està surtin. Segueix caminant i tot d'una veig com la claror s'intensifica. Els pocs caminants que m'he creuat s'aturen i treuen els mòbils de la butxaca. L'espectacle està a punt de començar i tothom guarda un silenci reverencial.

Llavors surt el sol. Primer de tot sembla mitja taronja. Però al cap de pocs segons es va alçant i creixent. Cada dia es repeteix aquest prodigiós moment.

De tornada, mantenc el cap girat sempre a la dreta. No vull perdre'm cap dels canvis que a poc a poc es produiran al cel i a la mar. Núvols, reflexos metàl·lics, sol, barcos navegant, els illots a l'horitzó ... 

Una autèntica meravella.

Una massacre.

Eivissa, 10 d'agost 2024.

M'ha encantat aquesta entrevista feta a n'Antoni Ferrer Abárzuza, Historiador eivissenc, i publicada al Diario de Ibiza.

Vull guardar un resum.

«La conquesta l’hem d’entendre com a una massacre d’una població existent»

Ahir es compliren 789 anys de la conquesta d’Eivissa. Ferrer Abárzuza explica com va ser: per a ell, «la celebració de Sant Ciriac és una manera d’amagar el sentit vertader del 8 d’agost»

 

Eivissa, 8 d’agost de 1235.

Ens remuntem a la Baixa Edat Mitjana. Els catalans aconsegueixen entrar al recinte emmurallat d’Eivissa i la rendició dels defensors de Madinat Yabisa. La conquesta, que va començar amb un setge el 4 de juny, per fi ha acabat.

Aquesta conquesta s’inscriu dins una lluita entre l’islam i el cristianisme que venia d’anys enrere, tal com explica l’historiador eivissenc Antoni Ferrer Abárzuza (1970). Feia quatre anys que s’havia conquistat Mallorca, encapçalada pel rei Jaume I. El motiu: «Vol tenir un regne dins la mar», explica. Per donar un context, aquest rei va tenir molts problemes amb els seus nobles, «tenien més béns i terres que ell, per tant, tenien més poder i per això va intentar fer créixer el poder del rei, és a dir, el seu». La seva manera d'aconseguir-ho era guanyant terres i així va succeir la conquesta de la major de les Balears.

No era difícil d’esperar que el següent objectiu fos Eivissa. La diferència, en aquest cas, va ser que «la conquesta no la fa el rei, sinó que autoritza Guillem de Montgrí, el sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona» a fer-la. No era estrany que un eclesiàstic liderés una conquesta en aquella època, ja que «es conta com a un senyor feudal més». «Utilitza béns, propietats i sous de Tarragona per fer la conquesta, per això després bona part d’Eivissa passarà a l’arquebisbat de Tarragona», aclareix l’historiador.

 

Com era l'Eivissa el 1235?

«Eivissa devia estar colpejada en el moment de la conquesta, per aquests atacs des de Mallorca, que no tenim ben documentats [són suposicions], per part de l’exèrcit de la conquesta de Mallorca», exposa Ferrer Abárzuza. El que és segur és que el setge de la vila d’Eivissa el tenen muntat ja des del 4 de juny i la conquesta no acaba fins al 8 d’agost, per tant, és un setge que dura uns dos mesos. «No va ser fàcil», afirma l’historiador, «va costar molt més» del que s’esperava i va ser un «episodi de combat dur».

La població d’Eivissa i Formentera constava d’entre 2.500 i 3.000 persones. Eren majors, infants, adolescents i adults. «Contra aquests s’enfronta un exèrcit, que són sobretot homes en edat de combatre i que tenen experiència de guerra perquè han participat en la conquesta de Mallorca. Per tant, és una lluita absolutament desigual», destaca. A pesar d’aquesta desigualtat, el setge durà dos mesos i la clau de la resistència varen ser les murades d’Eivissa.

El significat de la conquesta

«La conquesta, per començar, l’hem d’entendre com a una massacre d’una població existent, això és així i s’ha de reconèixer així perquè passa arreu», informa Ferrer. «Tant va ser així, que segurament la població local va desaparèixer, pràcticament», afegeix. Podria haver set per mort en combat o per les conseqüències del setge, com la fam, o perquè formaven part del botí, ja que va haver-hi persones a les que venien fora d’Eivissa com a negoci.

Va haver un intent de fer quedar població a Eivissa: el poblat de Balàfia. Va ser «un intent de Pere de Portugal d’instal·lar unes famílies de musulmans d’Eivissa en aquelles terres». Balàfia significa «estar en pau, estar amb salut». Era gent que estava en pau, que s’havia rendit abans de combatre, per exemple. El problema és que no va funcionar i l’únic que va quedar va ser el topònim que dona nom a aquest poble.

Celebració del 8 d’agost

«Celebrem el 8 d’agost perquè aquella conquesta és el que dona naixença a una nova societat de la qual som hereus directes. Per tant, hi ha aquesta cosa antiga, tradicional, de celebrar-ho. Es pot commemorar i està molt bé, però s’ha de saber el que celebrem», destaca l’historiador. «Cal saber allò que un commemora. Quant més en saps, més t’adones de la importància i del que no s’ha de fer, si pot ser», afegeix.

Resulta que el 8 d’agost és Sant Ciriac. Durant el temps immediat de la conquesta no se’n parla. «Quan tenim coneixement de que se celebra, parlen del dia de la conquesta. A partir de cert moment, comencen a parlar del sant del dia, del 8 d’agost. Al meu entendre, és una manera d’amagar el sentit vertader del dia, que és el dia de la conquesta», assevera Ferrer. «És un sant que pel que no hi ha hagut mai la més mínima devoció a Eivissa, ningú en parlava en aquell moment. S’està tapant la conquesta», afirma.

Mites

Hi ha una llegenda amb relació a Sant Ciriac. Una qüestió de zels. «La característica que sempre consideren els cristians dels musulmans és que són traïdors. Traïdors amb els cristians i traïdors amb ells mateixos», explica. El que diu la llegenda és que el germà del xeic traeix el seu germà perquè li havia llevat la núvia i obre la porta als cristians perquè puguin entrar. «No és veritat. Estem parlant d’un setge que comença el 4 de juny i arriba al 8 d’agost. No feia falta que el germà del xeic anés a obrir la porta, la podria haver obert abans», conclou amb humor.

El primer s'ho emporta tot.

Vila, 5 d'agost 2024. 

 

EL PRIMER S'HO EMPORTA TOT.

 

 

Ja en tenim prou! Hem de canviar certs comentaris i missatges que s'estan enviant als jóvens.

Va passar a l'acabament l'Eurocopa de futbol i ara s'ha repetit als Jocs Olímpics després de la final de tenis. Reflexionem-hi per favor: crec que s'està donant un missatge equivocat als al·lots i al·lotes.

Estic orgullós de la victòria de l'equip de futbol espanyol. Un equip jove amb ganes, esperit d'equip i res a perdre. I clar, van guanyar la final. Però l'equip anglès també hi va posar ganes i va perdre i per això no són uns "matats" que no corren i no saben jugar al futbol. A l'entrenador anglès l'han fet dimitir i tot per ses crítiques de com va plantejar el partit.

Als Jocs Olímpics el jove jugador espanyol, tot i fer un partit espectacular, va perdre. Davant tenia un jugador veterà, però amb una fe cega per aconseguir l'únic premi que no tenia a la seua carrera i va guanyar. A l'acabament del partit, el primer plorava i tremolava per haver aconseguit el seu objectiu; el segon, l'espanyol, plorava per no haver pogut guanyar.

Recordau un vídeo d'un entrenador de futbol cridant als jugadors i diguen-los que solament importava "ganar, ganar y ganar"?

Pens que als al·lots també hauríem d'ensenyar-los a perdre. Tots els grans esportistes estan acostumats a perdre. Pocs són els que arriben a la final i la guanyen.

Ens oblidam de sa feina que s'ha de fer, de ses derrotes que són necessàries per a una única victòria. Quantes vegades que abans de ser primer, s'ha de ser segon, tercer o últim.

Guanyar és sempre l'objectiu, però no és el que defineix a un esportista. El que el defineix és tota la feina que fa per intentar guanyar. Ho aconsegueixi o no. Molt sovint, quedar segon o tercer és un autèntic èxit.

És trist veure com ara el que queda segon li diuen "perdedor". És penós veure com estam creant una societat on solament val quedar primer.

Nadar dret.

Vila, 3 d'agost de 2024.

NADAR DRET.

 

 

Si existeix una platja ideal per fugir de la calor i donar-se un bany ben refrescant és la platja de Figueretes. La platja és perfecta per nadar. Primer de tot s'ha de dir que és una platja on van tots els veïns del barri. Normalment, no van allí per passar un dia de platja. No. Hi van a nadar i després d'unes poques hores tothom cap a ca seua.

La platja agrada per les seues instal·lacions (vigilants, neteja, etc.), però principalment per la qualitat de s'arena i de s'aigua de la mar. Els primers metres de platja no cobreixen a s'hora de ficar-se a l'aigua. Podeu continuar caminant endins uns quants metres més i continua sense cobrir. Tampoc cobreix si us tirau d'unes roques que hi ha al mig.

Ja fa anys molta gent deia que la platja era perillosa, que no cobria i que tot d'una podies caure a uns fons sense peu molt pronunciats. La veritat no n'hi ha per a tant. M'he allunyat de la vorera i mai he tingut por. Tothom fa sa nadada i torna sense cap pega,

S'ha de dir claraament: Figueretes solament és per gent especial. Gent selecta que sabem apreciar la qualitat de vida i que no patim l'estrès de viure a Vila, plena de cotxes, remors i males olors.

Aques estiu, a Figueretes he descobert una nova forma de nadar. Res de crawl, espalda, mariposa o braza. Aquests estils clàssics són adequats pels hòmens i dones que se'n van a nadar fins a l'octava o dècima boia o pels turistes.

Entre la gent de sa meua edat s'està posant de moda nadar dret. Sí, sí, he llegit bé: nadar dret. Aquesta nova modalitat malauradament encara no està reconeguda com a olímpica, però temps al temps. L'han posat de moda principalment ses dones que cada matí van a nadar allí.

Nadar dret consisteix en, una vegada dins l'aigua, inclinar el cos cap endavant i evitar que sa cara, cap i nuca es mullin. Mentrestant, s'han de moure els braços com si un estigués nadant. De cintura per avall, el cos s'ha de mantenir ben dret i els peus sempre han de tocar s'arena. Es tracta de no mullar-se el cap i espatllar ses hores passades a la perruqueria (la majoria de les dones) o de què no us entri aigua a les orelles (la majoria d'hòmens).

Bé, la veritat .... A Figueretes s'ha posat de moda nadar dret, agenollar-se a l'arena de la mar o xapullar unes hores. Com vulgueu dir-li. 

Vaja, que nadam sense nadar. Un luxe.

Despedir-se.

Vol amb Jet2 d'Eivissa a Birmingham. Juliol 2024.

DESPEDIR-SE. 

A certes altituds el cap va molt de pressa .....

 

Una de les despedides més difícils passen quan estimam a una persona i, al mateix temps, veim que no és possible construir una relació sana al seu costat.

Quedar-se implicaria continuar esperant canvis que mai arribaran, permetre fets que et feriran, acceptar el mínim esforç per mantenir una relació i perdre't intentant no perdre-la.

Saps que deixar-la et farà mal, però sirà l'únic camí que et portarà a curar-te, Quedar-te solament significarà deixar cada dia una ferida més i més oberta.

A vegades, s'ha de triar anar-se'n i deixar-ho tot, no per falta d'amor a aquesta persona. Has d'anar-te'n per l'amor propi i pel teu orgull que et mou a cuidar-te.

No s'ha d'oblidar: Te'n vas estimant.

Bé ... He escrit el que pens. Al final, cada un que entengui el que vulgui.