Cementeri Vell de Formentera.

Eivissa, 20 de març del 2021

CEMENTERI VELL DE FORMENTERA.

S'escrit d'avui va de cementeris, capelles, corones i d'històries de difunts. Un tema no molt adequat per començar el dia, però us avís primer de tot. Així poder deixar de llegir si el tema no us agrada.

Ja ho sabeu: M'agraden ses fotografies antigues. M'agraden ses històries de temps passats i si parlen de Formentera encara millor. Buscant i buscant he trobat aquesta foto del cementeri Vell de Formentera i un article periodístic firmat per Margalida Mateu.

 

Margalida Mateu? Aquest nom el tinc conegut ... Na Margalida Mateu! Clar ... La presentadora del programa Téntol a IB3 tv. He contactat amb ella i efectivament ja fa uns quants anys va publicar un reportatge sobre el lloc.

Aprofitant l'escrit de na Margalida, vull contar-vos unes petites històries que em contaven els meus güelos. Tractarem del cementeri vell, de corones, de capelles i altres històries de Formentera.

Mirau ...

Conten que al cementeri hi havia molta herba. Un dia un home va anar-hi a fer herba i la va posar dins un sac. Quan el va tenir ben ple el va tirar per damunt de la paret i va anar a caure al camí que passa pel costat del cementeri.
En aquell mateix moment un altre home passava pel camí. Va fotre un esglai i començà a córrer fins a arribar a ca seua.

També conten d'un home que se les donava de molt valent i que no tenia por de res i a ningú. Uns amics van fer-li una aposta per demostrar la seua valentia: A veure si era capaç d'entrar a la nit al cementeri i clavar un clau a una paret. L'home, tot decidit, se'n va anar a l'interior del cementeri i va clavar el clau a la paret, però com era l'hivern i feia fred, en aixecar-se l'abric es va enganxar al clau. Quan va sentir d'alguna cosa o alguna persona li estaven estirant cap endarrere, va quedar tan espantat que va morir. 

Em comptava el meu blonco Joan que quan era jove anava de festeig per Ses Clotades. Per allí vivia una al·lota que l'hi agradava molt. Festejava amb sa meua tia Antònia. Deia que per a fotre a la seua futura sogra, arribava tard i s'anava encara més tard. Cal tenir en compte que des de Porto Saler fins a Ses Clotades hi havia una o dues hores caminant.
Bé, un dia ja de retorn a altes hores de la nit, el meu blonco passava pel camí que vorejava el cementeri. En arribar a la seua altura, va començar a sentir uns crits ... Ai, ai, ai ..... Em contava que en comptes de sortir corrent va tenir la curiositat o valentia de voler saber que passava. I es va trobar a un home, en Xumeu Petit, que havia caigut i necessitava ajuda. Era molt valent el meu blonco Joan. Jo hauria continuat corrent.

I per acabar, tres curiositats:

Els missatges.

Quan moria algú, es comunicava personalment a tota la família. A la resta de veïns, coneguts, etc. se'ls notificava mitjançant un missatge. Es transmetia de manera oral però principalment amb paper. S'en feien quatre còpies, una per cada punt cardinal. Quan el difunt ja estava enterrat els missatges s'aturaven deixant-los davall d'una pedra o baig d'un arbre.
Em comptava la meua mare que en una ocasió li van portar un missatge a la tarda. Es va entretenir a passar-ho a altres veïns i quan es va adonar era gairebé de nit. En anar a portar-ho a casa dels veïns més pròxims, aquests no ho van acceptar.
La meua mare va agafar escagerrot ... i ara que faig? No pot quedar a casa. Donava mala sort, deien. En aquests casos, era costum que ho portés a un arbre i el deixava allí tota la nit.
L'endemà, ho va tornar a portar a casa dels mateixos veïns d'abans, li ho van acceptar i ho van continuar passant.

 

Capelles en el cementeri.

Quan jo era petit, al cementiri, només s'anava dues vegades a l'any. El dia de l'enterrament del difunt i després uns dies abans de la festivitat dels sants difunts.
Em comptava la meua mare que quan s'acostava aquesta data havien d'anar a netejar, a emblanquinar, i a ordenar les capelles familiars.
Pel motiu que fora, a la meua mare això li causava molta aprensió i passava mals dies de només pensar en això.
Per aquest motiu, el meu pare va regalar a la seua germana la seua meitat de la nostra capella familiar.

Corones de flors.

A Formentera també es mantenia un costum diferent de la d'Eivissa, quant al tema de les corones.
Fora pel motiu que fora (pens que l'econòmic havia de pesar molt), la realitat és que les corones als difunts es guardaven a casa. Quan s'apropava la celebració dels sants difunts i s'anaven a emblanquinar o netejar les tombes, es portaven també les corones.
Passats aquests dies, es tornaven a recollir i es guardaven a casa. D'aquesta manera, la mateixa corona durava anys i anys.

Bé, per avui ja en teniu prou d'aquestes històries un poc fosques i no vull amargar-vos el dia.

Aprofitau el dia! Avui plou! Feia falta.