Un viatge al nord sense sortir d'Eivissa.

Eivissa, 25 d'octubre de 2025.

UN VIATGE AL NORD SENSE SORTIR D'EIVISSA.

 

Hi ha dies en què un dinar és molt més que menjar. És una experiència, un espectacle i, en aquest cas, també una lliçó. Ahir vaig tenir el plaer de disfrutar del restaurant pedagògic de s’IES Isidor Macabich, on els alumnes de segon curs de Cuina i Serveis de Restauració ens van oferir un menú inspirat en el nord d’Espanya. Una proposta plena d’il·lusió, atrevida i gustosa.

Només arribar, sa carta ja m'ho deixava clar: “Restaurant pedagògic. Gràcies per la vostra paciència i col·laboració.” Una frase que feia somriure, però que també em convidava a mirar aquell dinar amb ulls de complicitat. No era un restaurant qualsevol: era una aula viva, un laboratori de sabors, un escenari on cada alumne aprenia, servia i cuinava amb ganes d’arribar lluny.

Tot just entrar, em va agradar (malgrat aquell punt de nervis que només tenen els començaments de curs) sa tranquil·litat que es respirava al menjador. Els alumnes es movien amb seguretat i elegància, com si ja fessin anys que hi treballaven. Somriures, correcció i un “benvingut” dit amb convicció. Tot em feia pensar que el curs havia començat amb molt bon peu.

El servei del menjador va ser, senzillament, excel·lent: ni un got buit, ni una espera massa llarga, ni una mirada perduda. Tot fluïa, tothom es movia, tothom sabia què havia de fer. Com una coreografia ben assajada.

I arribà el moment més esperat: el menjar. El menú em proposava un viatge pel nord d’Espanya, però amb el toc fresc i personal de la jove cuina de s’institut.

Em presentaren una carta de begudes breu, equilibrada i de qualitat, amb opcions per a tots els gustos. El servei, impecable, digne de professionals.

Tot seguit, em serviren un assortit de pans, allioli i olives. Per a mi, aquest simple detall ja marca el nivell d’un restaurant. Els pans, excel·lents, ben cuits, al seu punt, s’allioli, suau; i l’assortit d’olives i envinagrats, realment boníssim. Començàvem bé.

S’aperitiu va confirmar el nivell: calamar en textures i allioli i un dau de bacallà al pil-pil amb verduretes sobre una tosta de pa gallec. Una combinació que feia tancar els ulls i disfrutar de sa combinació de sabors. El calamar, tendre i amb aquell punt just de mar; i el bacallà… senzillament perfecte.

S’entrant, una crema de faves amb cloïsses, va ser una bona idea i un encert de contrastos, tot i que potser una mica massa concentrada pel meu gust. En qualsevol cas, el sabor era intens i ses cloïsses hi aportaven un toc mariner molt encertat.

El primer plat ens portava un clàssic del nord: marmitako de tonyina amb patata, crema de piquillos i maionesa de pebre fumat. Confés que aquí vaig lliurar (i perdre) una batalla personal amb els piquillos: no m’agraden mica. Però la resta del plat estava molt ben executada. Els qui en són fans el van trobar excel·lent.

El segon plat, pollastre a la pepitòria amb arròs saltejat al julivert, va ser una sorpresa molt agradable. Una combinació aparentment senzilla, però plena de matisos. El punt de cocció del pollastre, perfecte; sa pell, ben cruixent (i això no és fàcil!); i s’arròs, saborós, amb aquell punt just de cocció que tant m’agrada.

I per acabar, el dolç final: quesada pasiega amb gelat d’arròs i llet. Dolç, cremós, equilibrat. I quan ja pensàva que el festí s’havia acabat… sorpresa! Els cuiners ens van sorprendre amb uns petits bombons de xocolata que van fer-me oblidar sa dieta (que, sens dubte, hauria d'esperar un altre dia).

En un dinar així, per jo, el més important no és només el resultat dels plats, sinó la passió que s’hi respira. I d’això, ahir en sobrava. Els alumnes demostraren ofici, respecte per sa feina i moltes ganes d’aprendre. Al final del servei, vaig felicitar a sa professora i tot s’equip d'alumnes: el nivell d’aquest inici de curs és altíssim.

No sé si el proper menú ens durà cap al sud, cap a Itàlia o cap a la lluna… però una cosa és segura: hi tornaré.

Amb gana, amb il·lusió i amb molt de gust.

Economia de fulla caduca.

Eivissa, 21 d'octubre de 2025.

ECONOMIA DE FULLA CADUCA. 

 

Cap de setmana a Anglaterra. Els vols directes d’Eivissa a Birmingham s’acaben, i calia aprofitar els darrers disponibles. Retrobament familiar i passejades pels parcs i boscos propers a la ciutat. Caminant pels carrers, disfrutant dels colors de sa tardor, em va venir una idea al cap. Us hi heu fixat? A sa tardor, clar, cauen ses fulles dels arbres. Sabeu per què passa això?

Es meu passat laboral en sa gestió i direcció d’empreses va jugar-me una mala passada. Vaig començar a mirar els arbres amb ulls d’economista.

Des d’un punt de vista econòmic, a sa tardor molts arbres prenen una decisió dràstica: fan fora totes ses fulles. I no ho fan per estètica. El motiu és molt més simple: no poden mantenir sa plantilla. Ses hores de llum baixen, s’energia escasseja, i ja no surt a compte alimentar tant de verd. Així que, amb una eficiència que ja voldrien moltes empreses, activen el protocol clàssic de crisi: acomiadaments massius i silenci. És una maniobra freda? Sí. Necessària? També.

S’arbre, davant sa baixada d’ingressos (llum solar), fa exactament el que qualsevol responsable d’empresa amb un mínim d’instint de supervivència faria: redueix costos. Fora fulles. Ni EREs, ni negociacions col·lectives. Tallar el problema de rel i deixar que el vent s’endugui sa plantilla.

No hi ha indemnitzacions ni protestes. Ses fulles cauen, es descomponen i encara tenen sa decència de convertir-se en nutrients. Vaja, per dir-ho clar: el personal acomiadat alimenta s’empresa que l’ha fet fora. Us ho podeu creure?

Mentrestant, al món laboral humà, ens aferram a lleis obsoletes, a projectes caducs i a estructures empresarials que ja no sostenen res. Ens sorprenem que els números no surtin, però sovint ens neguem a deixar caure res. Ni una fulla. Per si de cas.

Els arbres no tenen comitès de crisi. Tenen clar quan toca tancar sa paradeta. No és fracassar, és plegar veles abans que el barco s’enfonsi. Fan exactament el que moltes empreses es neguen a fer: adaptar-se. Amb una diferència clau: ells no perden el temps. Quan torna el bon temps, broten de nou. Més lleugers. Més preparats. I sense arrossegar herències mortes.

En canvi, a naltros, a moltes persones i a moltes empreses ens agafa sa primavera amb sa motxilla plena de decisions covardes, equips cremats i idees que ja fan pudor de fulla podrida. Ens falten decisions valentes i ens sobren dubtes.

Potser ens aniria millor si deixàssim de mirar-nos tant s’ego i comencéssim a observar més ses branques. I els arbres. S’ha d’aprendre a buidar sa motxilla, a acomiadar quan toca, a renovar quan cal, i a deixar de fingir que tot pot durar per sempre. Ses fulles cauen. I no passa res. Encara més: ha de passar. És natural.

Us preguntau per què un arbre sap gestionar millor una crisi que una empresa? Idò ja veis. Potser, al final, ja no és el bosc el que està perdut.

 

Un divendres passat per aigua.

Eivissa, 11 d'octubre de 2025.

UN DIVENDRES PASSAT PER AIGUA.

Hi ha rituals que ens defineixen com a persones. Alguns van al gimnàs a les sis del matí, altres fan ioga abans del primer cafè del dia, i després existim els escollits com jo (una espècie rara, diferent) que cultivam amb disciplina s’art de cuidar el sòl pelvic. Sí, sí, aquest territori sovint oblidat entre sa panxa i ses cuixes, on es decideix silenciosament si riure fort o esternudar ens pot costar una muda nova.

És un món peculiar. Allà on els glutis, mig adormits per anys de vida sedentària i cadires mal escollides, es desperten sobtadament. Un univers paral·lel on ses paraules “contracció” "retroversió" o “relaxació” es diuen amb naturalitat, com si parlar d’esfínters en veu alta fos tan normal com demanar un cafè.

Així doncs, puntual com un rellotge suís, ahir divendres vaig emprendre camí cap al meu centre de fisioteràpia de confiança, allà a Sant Rafel, com qui acudeix a un temple a la recerca del benestar.

Però ja abans de sortir de casa, sa tarda m’enviava senyals. El cel, d’un gris cendra intens, feia aquella expressió de “avui no estic per tonteries”. I tenia raó. A mida que avançava per sa carretera, els núvols adquirien una textura dramàtica de final de temporada d’estiu, el vent m’anava xiulant a s’orella: “Torna’t, insensat. No tens res a demostrar.” Però jo, sord als senyals del destí, vaig continuar endavant, fidel al meu objectiu: preservar s’elasticitat dels músculs.

I efectivament, en un acte de coherència meteorològica, just arribar a Sant Rafel va començar el diluvi. Però un diluvi d’aquells de veritat. Un diluvi universal. No era una simple pluja de tardor, no. Era una pluja de primera, amb trons, llamps i una intensitat que no recordava.

Vaig quedar atrinxerat dins el cotxe, mirant com s’aigua baixava pels carrers. A dins del cotxe, refugiat al seient i escoltant sa ràdio, vaig iniciar una d’aquelles reflexions "profundes" que només es poden tenir quan plou.

Us heu adonat? Tots ens hem convertit en meteoròlegs? A sa ràdio, els tertuliants parlaven amb una autoritat sospitosa de termes com “borrasca”, “dana”, “vent de llebeig”, o “pressió atmosfèrica” com si fossin conceptes bàsics del batxillerat. Enyor aquells temps en què el temps es reduïa a dues frases clares: “fa bo” o “fa un fred que pela”. La resta no m'importava.

Faltava mitja hora per sa classe. Vaig decidir esperar dins el cotxe. Però, com si el cel tingués un breu moment de misericòrdia, va arribar una treva. Un parèntesi entre trons. No vaig dubtar. Vaig sortir del cotxe amb determinació, travessant el carrer que ja semblava un petit rierol rafaler. Si m’hagués vist algú des de fora, probablement hauria pensat que fugia d’una invasió.

Finalment, mullat, però digne, vaig entrar al centre. I va ser llavors quan vaig deixar anar, fent broma:

- Perdonau, teniu prou matalassos per si ens quedam a dormir aquí atrapats?

Rialla general. Sempre va bé fer bromes. També són un mecanisme de supervivència.

- Sí, tranquil, estàs en bones mans, em digueren amb seguretat.

La sessió va començar amb un aire carregat d’humitat i aquella llum dels dies grisos, com si tot estigués apagat. Música de fons, suau. Romàntic? Potser. Místic? També. Especialment, quan sa professora va anunciar amb un somriure que ens havia preparat una sessió “intensa”.

Durant s'hora següent, vaig descobrir parts del meu cos que encara ignorava completament. Contraccions, respiracions i aquella sensació inquietant de “estic fent bé això?” Però sí, vaig sobreviure. I he de dir-ho amb orgull: vaig sortir d’allà sentint-me més calmat, més fort i més content.

Quan vaig tornar al carrer, ja no plovia. El món seguia el seu curs amb xarcos com a testimonis muts de sa tempesta. Van venir-me al cap frases i tòpics ... "Si vols veure el sol, hem d'aprendre a torejar ses tempestes", o aquelles tan gastades "després de sa tempesta sempre arriba sa calma", o "ses tempestes no són per trabocar-te la vida, algunes arriben per netejar-te el camí".

Definitivament, sa vida no consisteix en buscar constantment es bon temps, sinó en tenir prou força interna per travessar ses tempestes.

Un espai en perill: el Prat de ses Monges.

Eivissa, 9 d'octubre de 2025.

UN ESPAI EN PERILL: ES PRAT DE SES MONGES.

Ahir, un grup de companys de l’AUOM Eivissa, acompanyats per n’Anaïs (una experta del GEN-GOB Eivissa), vam sortir a caminar pel Prat de ses Monges, un espai natural greument degradat i sota una pressió urbanística insostenible.

S’objectiu de sa sortida era clar:

-        Donar a conèixer sa importància de les zones humides i els processos naturals de depuració i gestió de l’aigua.

-        Comprendre els processos geomorfològics que defineixen la badia d’Eivissa i Talamanca, i que van permetre desenvolupar-hi una obra d’enginyeria agrícola entre els segles X i XII.

-        Fomentar s’observació de la natura i dels seus ritmes.

-        Incentivar la cura i el respecte pel patrimoni natural que ens envolta.

N’Anaïs hi va posar tota sa passió, esforç i coneixement. Però sa realitat que vam trobar fou més crua del que imaginàvem.

Què hi vam veure?

Un panorama desolador. Ses dunes de sa platja, desaparegudes (bé, en queda una, petita i mig engolida pel formigó). Sa pressió turística ha fet la seua feina. Els canals, abans artèries d’un sistema natural de gestió de s’aigua, avui són clavegueres d’aigua estancada, focus de pudors i plagues. El record de sa badia d’Eivissa i Talamanca com a ecosistema viu? Això és tot el que queda: un record. Perquè sa realitat actual no té res a veure amb allò que fou.

Sí, vam disfrutat de l’observació d’aus (com ses garses) que comencen a hivernar en aquesta zona humida, encara resistent. Però s’objectiu de fomentar el respecte i la cura d’aquest espai natural va topar amb una escena kafkiana: excavadores, màquines pesants i operaris abocant més ciment sobre els camins. Un despropòsit majúscul.

La pregunta és inevitable:

Com és possible que en ple segle XXI, amb el coneixement que tenim, continuam repetint els mateixos errors? Podríem tenir una zona humida a tocar de la ciutat: ben cuidada, restaurada, accessible, educativa... I, en canvi, els resultats són cada dia més decebedors.

El que ens queda és una sensació de ràbia i impotència. El sol, potser, ha tocat massa el cap d’alguns responsables. Però no és el sol el que destrueix; som naltros, amb cada decisió equivocada, amb cada cimentada innecessària, amb cada ignorància planificada.

Algunes fotos de sa sortida:

No aprenem res. I el preu el paga sa natura. El pagam tots naltros. I possiblement algun dia no molt llunyà, els nostres fills o nets solament veuran el que era aquest lloc a través de fotografies. La ciutat s'haurà menjat tots aquests espais naturals.

El gerret ho diu.

Eivissa, 5 d'octubre de 2025.

EL GERRET HO DIU. 

 

Amb s’arribada de sa tardor, no només canvien ses temperatures. Això és més que evident. Amb sa tardor canvia s’estat d’ànim, sa manera de caminar, de pensar, de vestir i fins i tot de cuinar. És com si tot s’univers es posàs d’acord, en silenci, per dir-te: “Uep, amics, s’ha acabat lo bo.”

Però no us penseu que m’ho va anunciar cap fulla de s’agenda, ni cap cel gris, ni ses recents fortes tempestes. No. Vaig tenir sa revelació a sa peixateria. Així com ho sentiu: a sa peixateria del mercat del barri, entre gambes i caps de rap. Allà, com una aparició divina, m’hi esperava el primer gerret de sa temporada.

Gerret. Sí. Una caixa plena. Amb cartell i tot: “Peix Nostrum. Gerret.”

El vaig quedar mirant com qui troba una vella carta oblidada dins un calaix. Amb sorpresa, nostàlgia i incredulitat. Com? Gerret? Ja? Però si encara vaig amb sandàlies, pantalons curts i camiseta!

I allí vaig comprendre que sa fulla del calendari no gira quan un ho vol, sinó quan es gerret apareix. És així. Els eivissencs ho duim gravat a s’ADN: sa temporada del gerret comença a finals de setembre/principis d’octubre. I punt. No cal mirar s’home del temps. Si hi ha gerret, és que s’acaba s’estiu.

Jo, innocent, encara pensava que em quedaven unes setmanes estiuenques. Però no. Allà mateix, entre pensaments i peix, vaig notar el primer avís. No per s’aire ni per s’aire condicionat del local, sinó pel simbolisme. Per s’impacte emocional d’aquell peix. El gerret no només és un aliment. És un símbol.

I jo allà, vestit d’estiu. Ni sa tempesta recent m’havia fet recordar de fer el canvi d’armari. A aquell precís moment, entre sardines i pops, vaig saber que ja no hi havia marxa enrere.

Mirau: Davant ses evidències, no s’ha de discutir. Hi ha moments a la vida en què no s’ha de pensar, s’ha d’actuar: Vaig comprar el gerret! I, en arribar a ca meua, abans de netejar-lo, vaig fer el gest més important de sa jornada: em vaig posar uns calcetins. El fred simbòlic ja era real. El cos ho sabia. M'ho demanava.

Per dinar, el vaig preparar escabetxat. Amb tot el ritual: llimó, julivert, alls frits, llorer, vinagre, oli i aquella quantitat justa perquè no m'agafàs acidesa tres hores després. M'ho vaig menjar com si fos dia de festa grossa. Feliç. No només perquè estava bo, sinó perquè tornava a menjar alguna cosa de temporada. Que és una cosa que s’està perdent.

Per jo, si una cosa té el gerret, és que em connecta amb sa realitat. Em mira i em diu, sense dir res: “Pep, s’estiu s’ha acabat.” I jo m’ho crec. Perquè es gerret no menteix. És com un notari ... (amb escates, això si).

Però el més fort no va ser el peix. Va ser l’endemà. No era ni sa frescor del matí, ni ses primeres boires de carretera, ni el tir d'escopeta llunyà d’un caçador amb ànsies. Era el meu propi cos que em demanava coses calentes. “Una tassa de llet calenta,” em deia. “Un menjar de cullera, si pot ser.”

Jo, que fa quatre dies esmorzava amb llet freda directament de sa nevera i per a dinar menjava ensalada amb peix a la planxa i fruita tallada, de cop i volta desitjava coses que cremessin. Caldo. Bullits. Puré. Què m’estava passant?

És normal, això? O és que sa tardor no només ens fa canviar sa roba, sinó que ens remou s’ànima i ens sacseja per dins?

I aquí em teniu. Amb calcetins, esmorzant llet calenta, i pensant que encara tenc sa bossa de platja al lavadero de casa. Amb tovallola, crema solar, botella d'aigua i ses ulleres de bussejar del meu net. Pens que no la trauré encara. Tenc sa confiança que durant algun dia d’octubre sortirà el sol, i tots ferem com si encara fos agost. M'autoengany una mica, per no perdre del tot s’esperança.

Però vaja ... No..... És tardor. El gerret ho diu. El cos ho confirma. I els calcetins, també.

Manual d'empresa absurd.

Eivissa, 4 d'octubre de 2025

MANUEL D'EMPRESA ABSURD.

 

Vivim en un món molt regulat. Tan regulat, que qualsevol dia d’aquests haurem de portar signat un formulari de consentiment abans de respirar. Un món en què ses grans empreses tenen protocols per tot. Absolutament tot. I quan dic tot, vull dir tot: des de com s’ha de saludar un client fins a sa curvatura exacta que ha de tenir el somriure de s’empleat quan diu “gràcies per la seua visita”.

Això no seria necessàriament dolent si aquestes normes tinguessin un mínim de sentit comú, però sa realitat és una altra: sa majoria són tan absurdes que fan riure qualsevol.

Prenem com a exemple una història que ja circula per xarxes i grups de WhatsApp. Tal vegada és una llegenda urbana, però que cada dia sembla més real. Una senyora major va al seu banc per treure 50 euros del seu compte. Sí, els seus sous. Guanyats o estalviats, tant se val. Però ai, amics: no es pot. El caixer li diu, molt seriós, que s’import mínim per operar a finestreta és de 300 euros. Ella, amb aquella saviesa que només donen els anys i sa paciència acumulada, diu: “Idò bé, me'n doni 300.” El treballador, complidor de ses normes, obeeix. Li lliura els 300 euros i li demana:

- Voldrà fer alguna altra operació?

- Sí, diu ella amb tota sa tranquil·litat del món, vull ingressar 250 euros.

Què hi podem fer contra sa rigidesa normativa? Ja veis, enginy i ironia. O una pruna, com veureu més endavant.

Aquesta història em ve al cap avui mateix, després d’una situació que m’ha deixat entre atònit i divertit. He anat a fer sa compra setmanal a un conegut supermercat a sa carretera de Sant Josep, prop de sa rotonda de “los pajaritos” (ja sabeu on vull dir).

Tot perfecte: he comprat, he pagat en efectiu i ja em disposava a partir. Però abans, he pensat: “Ara que hi som, aprofitaré per demanar canvi.” He tret un bitllet de 50 euros, amb tota sa bona fe del món, i li dic a sa caixera si me’l podria canviar per bitllets més petits.

Error.

- Lo siento, señor, pero las normas de la empresa no nos permiten dar cambio.

Un moment de silenci. Jo la mir. Ella em mira. Jo torn a mirar es bitllet. I al fons del meu cervell, un petit comitè de neurones comença a funcionar lentament. Uep .. Una altra norma absurda, inútil.

Deman per sa responsable del supermercat. Sa resposta és d’antologia:

- Ahora no está.

I com la reconeixeré sa propera vegada? 

- Es una mujer que va vestida con americana. 

Fascinant. M’imagín un quadre a sa paret amb el títol “Responsable: dona amb americana, absència habitual”. Decidesc no esperar, però, aquí entra en joc sa pruna.

Me’n vaig a sa fruiteria (que està just davant sa caixa), agaf una pruna (una, no un quilo, ni una bandeja: una pruna) i torn a sa mateixa caixera.

 - Perdoni, m’havia oblidat d’això.

I, evidentment, pag amb el mateix bitllet de 50 euros.

Ella em mira amb cara de “ja sé per on va vostè, d'espavilat!”, però jo em mantinc seriós, impertorbable. Som un simple client pagant una simple pruna amb un simple bitllet. Ella, amb veu mig resignada (i mig divertida, també s'ha de dir):

- ¿Pero no lleva monedas? Se las acabo de dar. 

Ho sent, em fan falta per una altra cosa. No tenc més sous.

Ja no podia fer res. Cap norma impedia cobrar una pruna amb un bitllet de 50 euros. Així que... canvi concedit. Missió complerta. 

Però... a quin preu?

El problema no és sa caixera. Ella fa sa seua feina. El problema és el sistema: aquest engranatge modern on sa norma pesa més que el sentit comú, on els treballadors han de dir “no” a peticions raonables per evitar ser reprimits per no seguir el protocol estandar dels procediments interns. 

S’ha tornat tan important obeir ses normes, que ens oblidam per què sa norma existeix. No és per facilitar sa vida del client? No és per organitzar millor es servei? No. És per evitar problemes... però només per s’empresa. El client, que s’espavili. I s’empleat, que faci de cara d'ase amb un somriure.

I així funcionam. Amb normes que semblen fetes per gent que no ha posar un peu en una botiga des de fa anys. No et donam canvi, però si compres una pruna, ja sí. No pots treure 50 euros, però si en treus 300 i en tornes 250, cap problem. No pots fer servir el lavabo, però si t’estàs pixant, ja veurem. Per favor ... !

Vivim en una comèdia absurda. Però, sempre podrem dir allò: si no pots canviar el sistema... compra una pruna!

Som un caparrut, ho sé.

Eivissa, 2 d'octubre de 2025

SOM UN CAPARRUT, HO SÉ.

S’altre dia vaig fer una d’aquelles excursions anuals d'obligat compliment: vaig anar a sa UIB, a la seu d’Eivissa, a matricular-me (una vegada més) a la Universitat Oberta per a Majors. I dic “una vegada més” perquè ja en duc nou, d’anys, apuntant-m’hi religiosament. Nou! M’haurien de donar un titòl al mèrit. Però res: ni una placa, ni una tassa amb el meu nom, ni tan sols un “gràcies per sa fidelitat”. I malgrat això, jo hi torn.

M’agraden molt els continguts. Però el que m’encanta, de veritat, és s’ambient: amistat, rialles, cafetets abans de classe i tertúlies improvisades que duren més que sa lliçó. És un espai on ens sentim vius, útils, respectats… o almenys, així era fins fa dos dies.

Aquesta vegada, quan vaig entrar a la secretaria, em varen rebre amb alegria. Com sempre, molt simpàtiques:

- Oh, mirau qui ha vengut! Un any més, que bé!

Jo, encantat. Vaig pensar: “Això ja està fet. Tràmit ràpid i cap a casa.”

Però, ai, pobre de mi .. Mirau:

Seiem, encenen s’ordinador i comença el procés:

- Necessit el seu DNI, per favor.

- Aquí el té.

Teclegen, clic, clic, clic... silenci dramàtic... i em diuen:

- Perfecte. Ja està. Ara li imprimiré sa fulla de pagament i haurà d’anar al banc a fer s’ingrés.

Perdó? Com ha dit?

- Que haurà d’anar al banc.

- Al banc? A fer cua? Amb un paperet a la mà com si fos el rebut de l’IBI? I això, per què? No puc pagar aquí, amb targeta, com s’ha fet tota sa vida?

Sa cara de sa secretària va canviar. Aquella alegria del retrobament es va transformar en el típic “jo només faig el que em diuen”:

- No. Aquest any ens han canviat el sistema. És nou. Ara només es pot pagar per banc.

- Ah, i qui ha tengut aquesta idea tan innovadora?

- Des de Mallorca. Han canviat el sistema informàtic i ara s’ordinador ho marca així.

Ah, clar! S’ordinador ho marca així ... I si s’ordinador diu que em llanci des de sa muralla, què? També s’ha de complir?

Quina meravella, això del progrés! A sa UIB, cada vegada que algú “actualitza” un sistema, en comptes de fer-ho més fàcil, ho converteixen en un embolic. Estam a sa Universitat Oberta per a Majors, per favor!

Jo, que som una mica teatral (i bastant caparrut, ja ho he dit), vaig començar a notar com sa indignació em pujava. I en aquell moment vaig decidir que aquell espectacle no havia de passar desapercebut.

Em vaig aixecar lentament i vaig començar a parlar amb veu clara i alta (potser una mica massa alta):

- Idò sap què li dic? Que no em matricul! No passaré es matí fent cua al banc, amb sa calor, entre papers, números que no avancen i empleats que no saben fer anar s’ordinador. No. Ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pèl. Cada any ens compliquen més sa vida. En comptes d’ajudar els majors, ens posen trampes burocràtiques. Què serà, s’any que ve? Ens faran fer sa matrícula directament des de casa?

- Pot fer-ho des de ca seua. I si vol, podem obrir un dels nostres ordinadors i l’ajudarem a fer sa matrícula telemàticament, com si fos a ca seua. Durant aquest procediment sí que pot pagar amb targeta.

Era el que em faltava per sentir. Què diu? Que m’ho faci jo? I vostè per quin motiu està aquí empleada? Si ho faig tot jo, no veu que li queden dos telediaris en aquest lloc?

Sa secretària, pobra, amb cara de “tierra, trágame". I sa resta de gent que esperava fora, amb el coll estirat com a flamencs. Tothom escoltant, clar.

- A sa UIB tractau amb joves, d’acord. Però sa UOM és per a gent major. Persones que hem viscut una vida, que hem cotitzat, que hem criat fills i que hem vist el món canviar vint vegades. El mínim seria respectar-nos i fer-ho fàcil. No complicar-nos sa vida amb normes absurdes imposades des de despatxos a Mallorca.

I vaig afegir (per acabar el numeret): Sabeu què faré ara mateix? Enviaré un missatge a tots els meus companys. Els contaré el que m’ha passat i els diré que no venguin a matricular-se fins que no permeteu pagar amb targeta. Ja veurem si llavors encara us sembla tan bo, es nou sistema.

I efectivament, me’n vaig anar, orgullós després del espectacle. S'altra gent, callada. Va ser molt espectacular, sa veritat.

Arribat a casa, encara amb la sang bullent, vaig telefonar a sa professora responsable del curs i li vaig contar el que havia passat. Ella, molt educada, però amb sa mateixa resposta de sempre:

- És un procés administratiu. Ve imposat des de Mallorca. No podem fer-hi res.

Ah, no? Tot es pot canviar si hi ha voluntat. I si valtros no voleu fer res, naltros tampoc. Jo (i molts més com jo) no ens matricularem. Valtros mateixos.

I aquí ve el desenllaç final. Una hora després, rep una telefonada de sa secretaria de la seu. Veig el número i pens: “Ara em diran que he estat molt mal educat, que no és manera, etc.” Però no:

- Pep, només volíem dir-li que ja hem habilitat el pagament amb targeta. Pot tornar i acabarem sa matrícula.

Ah! I això en una hora? Quina màgia! Deu ser que s’ordinador tenia un botó amagat que només surt si protestes en veu alta. O potser és que, quan un caparrut alça sa veu, qualcú s’espavila.

Bé, sigui com sigui, vaig tornar, vaig pagar amb targeta, em vaig matricular… i sí, tot va acabar bé. Però s’emprenyada, aquesta no me la lleva ningú. És molt trist que hàgim d'alçar sa veu per fer-nos escoltar.