Nostàlgia.

Eivissa, 29 de novembre de 2024

NOSTÀLGIA.

Inicialment, era una caminada per Formentera amb els companys de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa. L'intenció era conèixer algunes fites d’en Marc Ferrer.

Com ja sabeu, ses fites delimiten les porcions de territori conegudes com a "Gràcies reials" que es varen concedir a Marc Ferrer i Antoni Blanc el segle XVII. Tenen un gran valor històric i cultural, ja que les fites, parets seques i camins que conformen les "Gràcies reials", van marcar el posterior poblament de Formentera i encara avui condicionen la fisonomia de l'illa, fraccionada en propietats cada cop més petites.

 

 

 

A s’hora de sa veritat, per jo la caminada fou un recordatori dels meus familiars que malauradament fa molts d’anys que van faltar. Durant tot el recorregut vaig seguir el fil dels Blais o Guasch que m’han precedit. Sa feina que em queda pendent sirà investigar quan els meus avantpassats varen fonyar per primera vegada terres de Formentera.

Per tant, s'escrit d'avui va de cementeris, capelles, corones i d'històries de difunts. Un tema no molt adequat per començar el dia, però us ho avís primer de tot. Així poder deixar de llegir si el tema no us agrada. Però, ja ho sabeu: M'agraden ses històries de temps passats i si parlen de Formentera encara millor.

He buscat a l’EEIF i diu:

El 17 de juliol de 1369, l’arquebisbe de Tarragona Pere Clasquerí, atenent una petició feta per parroquians d’Eivissa, va autoritzar la construcció d’una capella a Formentera dedicada a sant Valero i que s’havia d’edificar prop de la cova del mateix nom, en el lloc que es consideràs més adient. Formentera havia quedat oficialment despoblada arran de la Pesta Negra (1348) i la segona meitat del s. XIV el seu repoblament era molt incert.

La capella fou construïda finalment, però les reduïdes dimensions de l’edifici i la manca d’un cementeri al seu costat mostren les dificultats que aleshores hi havia per al repoblament de Formentera. L’església estava pensada per donar assistència espiritual a una població escassa i intermitent que només es desplaçava a l’illa per realitzar-hi determinades activitats econòmiques.

A final del s. XVII, Marc Ferrer i Antoni Blanc reberen terres a la Pitiüsa menor i es va iniciar el repoblament definitiu de l’illa. La capella de sa Tanca Vella es va convertir de seguida en un dels punts destinats a població i aquest fou l’origen del que es va anomenar més tard Poble de Formentera. L’antiga capella medieval es va convertir en vicaria el 1718 i al seu costat es va instal·lar un cementeri, però la contínua arribada de pobladors procedents d’Eivissa va acabar superant les possibilitats del petit oratori, i entre 1726 i 1738 fou construïda l’església de Sant Francesc Xavier.

La capella es va clausurar el 1737, però el seu cementeri es va continuar utilitzant fins que es va habilitar un fossar darrere la nova església. El 19 de maig de 1757, els ossos del cementeri de la capella de sa Tanca Vella i els des Carnatge foren traslladats al fossar de l’església de Sant Francesc. El 1993 fou declarada bé d’interès cultural amb la categoria de monument.

 

 

 

 

Bé, això diuen els historiadors que en saben. Continuem amb l'història:

El Cementiri Vell de Sant Francesc Xavier va ser l’última casa dels formenterers que van habitar l’illa de Formentera entre 1757 i 1938. Es tracta d’un cementiri de planta quadrada, delimitat per un mur d’uns dos metres d’altura. Ara, a dins, hi trobam cinc capelles funeràries, una ossera, un magatzem i un recinte per a altres restes.

El cementiri no solament era un lloc de descans final de molts de formenterers. Ara, quan caminam entre ses capelles i lapides podem observar com van canviar els estils arquitectònics i les tradicions durant les diferents èpoques. Cada capella, cada làpida, compte una història. Ses inscripcions, símbols o les pròpies tombes, ens mostren la història de la gent que va viure a Formentera.

Idò, s’altre dia amb el grup d’amics vam visitar el cementiri. A l’interior es respirava calma i tothom va aprofitar la visita per reflexionar i recordar el passat. Com us deia abans, em vingueren a la memòria alguns dels meus familiars que ja fa molts d’anys que no estan entre naltros. Era com si el lloc m’hagués connectat amb el passat.

Amb l’ajuda d’un bon amic formenterer que ens acompanyava vam fer un repàs a algunes tradicions locals i a les pràctiques funeràries, creences i costums de la gent formenterera. El cementiri també és un lloc per recordar la vida quotidiana de la gent i per entendre i apreciar la cultura de l’illa.

Recordarem algunes petites històries que em contaven els meus familiars i vaig aprofitar per compartir-les amb el grup.

Mirau ...

Conten que al cementeri hi havia molta herba. Un dia un home va anar-hi a fer herba i la va posar dins un sac. Quan el va tenir ben ple el va tirar per damunt de la paret i va anar a caure al camí que passa pel costat del cementeri.

En aquell mateix moment un altre home passava pel camí. Va fotre un esglai i començà a córrer fins a arribar a ca seua.

També conten d'un home que se les donava de molt valent i que no tenia por de res i a ningú. Uns amics van fer-li una aposta per demostrar la seua valentia: A veure si era capaç d'entrar a la nit al cementeri i clavar un clau a una paret. L'home, tot decidit, se'n va anar a l'interior del cementeri i va clavar el clau a la paret, però com era l'hivern i feia fred, en aixecar-se l'abric es va enganxar al clau. Quan va sentir d'alguna cosa o alguna persona li estaven estirant cap endarrere, va quedar tan espantat que va morir.

Em parlava el meu blonco Joan que quan era jove anava de festeig per Ses Clotades. Per allí vivia una al·lota que l'hi agradava molt. Festejava amb sa meua tia Antònia. Deia que per a fotre a la seua futura sogra, arribava tard i s'anava encara més tard. Cal tenir en compte que des de Porto Saler fins a Ses Clotades hi havia una o dues hores caminant.

Bé, un dia ja de retorn a altes hores de la nit, el meu blonco passava pel camí que vorejava el cementeri. En arribar a la seua altura, va començar a sentir uns crits ... Ai, ai, ai ..... Em contava que en comptes de sortir corrent va tenir la curiositat o valentia de voler saber que passava. I es va trobar a un home, en Xumeu Petit, que havia caigut i necessitava ajuda. Era molt valent el meu blonco Joan. Jo hauria continuat corrent.

I per acabar la visita al cementiri, xerrarem de tres curiositats:

Els missatges.

Quan moria algú, es comunicava personalment a tota la família. A la resta de veïns, coneguts, etc. se'ls notificava mitjançant un missatge. Es transmetia de manera oral però principalment amb paper. S'en feien quatre còpies, una per cada punt cardinal. Quan el difunt ja estava enterrat els missatges s'aturaven deixant-los davall d'una pedra o baix d'un arbre.

Em comptava la meua mare que en una ocasió li van portar un missatge a la tarda. Es va entretenir a passar-ho a altres veïns i quan se'n va adonar era gairebé de nit. En anar a portar-ho a casa dels veïns més pròxims, aquests no ho van acceptar.

La meua mare va agafar escagarrot ... i ara que faig? No pot quedar a casa. Donava mala sort, deien. En aquests casos, era costum que ho portés a un arbre i el deixava allí tota la nit.

L'endemà, ho va tornar a portar a casa dels mateixos veïns d'abans, li ho van acceptar i ho van continuar passant.

Capelles en el cementeri.

Quan jo era petit, al cementiri, només s'anava dues vegades a l'any. El dia de l'enterrament del difunt i després uns dies abans de la festivitat dels sants difunts.

Em comptava la meua mare que quan s'acostava aquesta data havien d'anar a netejar, a emblanquinar i a ordenar les capelles familiars.

Pel motiu que fora, a la meua mare això li causava molta aprensió i passava mals dies de només pensar en això. Per aquest motiu, el meu pare va regalar a la seua germana la seua meitat de la nostra capella familiar.

Corones de flors.

A Formentera també es mantenia un costum diferent de la d'Eivissa, quant al tema de les corones.

Fora pel motiu que fora (pens que l'econòmic havia de pesar molt), la realitat és que les corones als difunts es guardaven a casa. Quan s'apropava la celebració dels sants difunts i s'anaven a emblanquinar o netejar les tombes, es portaven també les corones.

Passats aquests dies, es tornaven a recollir i es guardaven a casa. D'aquesta manera, la mateixa corona durava anys i anys.

 

Acabada la visita continuarem fent camí buscant ses fites d’en Marc Ferrer i d’en Toni Blanc. Seguirem cap a Porto Saler fent una parada al costat del molí d'en Jeroni, a Sa Miranda i a ses escoles velles. Uff ... Massa records i molta nostàlgia d’uns anys d'infància que no tornaran.

 

Per acabar i tornant a Sa Tanca Vella o al cementiri Vell: Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar aquests dos llocs, anau-hi. Preneu els temps necessari per caminar i observar els detalls. Estic segur que connectareu amb els llocs i amb el passat d’una forma especial.

Cotswolds: Full afternoon tea.

 Eivissa, 24 de novembre 2024

COTSWOLDS: FULL AFTERNOON TEA.

Anar a Anglaterra per estar amb el meu fill i no anar pels Cotswolds és imperdonable. Passar un dia per qualsevol poble d’aquesta zona és realment encantador.

Imaginau uns pobles de cases de pedra i terrats de pissarra. Imaginau caminar pels seus carrers, sentir la remor de l’aigua dels rius que passen molt a prop i disfrutar dels colors verds dels camps. Per unes hores sirà com viure a un lloc de comte.

 

 

 

 

Quan ja estigueu cansats de passejar, sirà l’hora de disfrutar d’un ritual típicament britànic: Heu de provar el “Full afternoon tea”. Procurau anar a un bon lloc especialitzat. Molts intenten servir-ho segons la tradició, però també no tots ho fan correctament. Naltros vam anar al:

Hotel Lords of the Manor.

Cheltenham (Cotswolds)

Important un lloc on us rebi un cambrer ben vestit d'americana i corbata. Els anglesos són molt tradicionals, ja ho sabeu.

Heu d’escoltar-lo i deixar-vos assessorar per ell. Us ha d’explicar els tipus de xampany francès que tenen per començar, després ha d’explicar-vos els diferents tipus de sandvitxos que tenen, els diferents tipus d’escons que us serviran, la selecció de pastels que preparen i per descomptat us ha de recitar de memòria tots els tipus de te que us poden servir. I que us ho serveixin en vaixella de porcellana, please.

Us promet que aquest cerimonial val la pena. És un espectacle.

Normalment, el full afternoon tea el serveixen amb unes elegants bandejas. Mentre ho preparen tot, heu de prendre una copa de xampany francès. Ja que heu arribat fins allí, és un bon moment per brindar. Ben fresquet està deliciós. Us fotran un clau de ses copes, però què carai, un dia és un dia.

Llavors us serviran uns sandvitxos molt bons, tallats en petites porcions i amb farciments de cogombre i mantega, de salmó fumat, d'ou bullit o de qualsevol altre cosa. Cada mos és suau, lleuger, perfecte per fer arribar la gana. Heu de continuar amb els scons, normalment acabats d'enfornar i calents. S’han d’acompanyar d’una crema de llet i melmelada de fresa. Un plaer que es desfà dins la boca.

Si encara teniu lloc a la panxa, s’ha de continuar amb la part dolça de l’experiència. Normalment, us serviran una selecció de pastels i dolços: pastels de fruita, macarons o bescuits. Les porcions són petites però semblen una obra d’art i el seu sabor és exquisit.

Per descomptat, tot aquest cerimonial s'acompanya d’una bona tassa de te. Podeu elegir d’entre una varietat molt extensa: Earl Grey, Darjeeling, te verd, rooibos, negre o qualsevol altra que us agradi més.

Quan acabeu, us sentireu satisfets i contents d’haver experimentat aquesta experiència a un lloc tan polit. Estic segur que els Cotswolds us deixaran records meravellosos.

Per jo, un dia allí, és un tresor que m’emport sempre cap a casa.

Ha arribat l'hivern.

Eivissa, novembre 2024.

HA ARRIBAT L'HIVERN. 

A Anglaterra ha arribat l’hivern i ho ha fet sense avisar i de forma radical. Dies passats vaig anar a casa del meu fill. El dia de l'arribada quan vaig anar a dormir feia un fred normal però, quan les temperatures començaren a baixar l’hivern es va presentar en forma de nevada.

Ben de matinada els crits del meu fill ens van despertar a tots: Està nevant! Està nevant!

La neu ho va deixar tot cobert de blanc. Sa primera nevada de l'any va ser suau, però va canviar els carrers, els jardins, els arbres i les voreres. Quan vaig obrir la finestra, l'aire fred em colpejà la cara. Em va fer recordar que a Anglaterra el temps de fred, els dies curts de llum i les llargues nits ja havien començat.

A l'hora de sortir al carrer em vaig trobar les petjades que havia deixat la meua nora quan va sortir de la casa a primera hora del matí per recollir la llet fresca i els sucs naturals que periòdicament porten des d'una granja propera. No sé descriure el plaer d’escoltar els cruixits de la neu quan la fonyava per primera vegada.

Els arbres i plantes del jardí tenien un aspecte diferent, una bellesa diferent. Tots coberts de blanc. Igualment, als carrers els cotxes tots tapats de neu i d'un color blanc espectacular, semblaven de joguina.

Mirar com nevava des d'una finestra em permetia contemplar un espectacle meravellós. El contrast de la llum de les faroles del carrer amb la neu que queia, era simplement únic. Per un illenc com jo aquests fenòmens climatològics per a ca meua no els puc disfrutar gaire.

Vaig anar directe cap a la xemeneia. La llenya encesa creava un ambient i unes olors reconfortants. Vaig acomodar-me a l’estora i seguia mirant com el foc il·luminava l'habitació amb el seu resplendor. A fora, seguia nevant. Per uns moments, tot estava en silenci. Un silenci agradable i acollidor.

Estava sol a l'habitació amb una tassa de te calent entre les mans i vaig disfrutar de la pau que em rodejava. Cada glop de te em recordava que aquesta primera nevada de l’hivern no solament era l’inici d’un nou temps. També era la promesa de nous moments a compartir amb els meus, rialles, records i somnis que s'aniríem forjant davant el foc de la xemeneia.

Allà fora, continuava nevant. Quina disfrutada! Quina sort vam tenir que nevés!

Amigues que m'ensenyen.

Vila, 9 de novembre de 2024.

AMIGUES QUE M'ENSENYEN. 

Dedicat a la meua amiga F.C.V.  El que va començar com un dinar d'amics, acabà com un nou desafiament, una oportunitat per aprendre coses noves i tal vegada per fer la vida més fàcil.

F.C. simplement, gràcies.

 

La vida, amb el seu incessant pas, m'ha ensenyat que el temps és un recurs preciós i, sovint, efímer. En mirar cap enrere, m'adon que ja no tinc la mateixa edat. Els anys han deixat la seua marca, i amb ells, he experimentat un canvi profund en els meus interessos i prioritats. El que abans m'omplia d'emoció ara sembla distant, com un record d'una vida que solia portar. No obstant això, en aquest procés de transformació, he descobert noves passions i nous objectius.

Al llarg d'aquest viatge, he enfrontat desafiaments que m'han posat a prova de maneres que mai vaig imaginar. Va haver-hi dies en què el llit semblava un refugi, un lloc on les dificultats s'esvaïen, però també on la por i la incertesa podien regnar. No obstant això, en aquests moments de feblesa, vaig trobar la força per a aixecar-me. Cada vegada que em sentia aclaparat, recordava les raons per les quals lluitava: els meus somnis, els meus éssers estimats i la esperança d'un futur millor.

He après que la fortalesa no és l'absència de feblesa, sinó la capacitat de seguir endavant malgrat ella. Cada esforç que vaig fer, cada pas que vaig donar, va ser un acte de valentia. Record les nits en les quals em quedava despert, reflexionant sobre les meues metes i els meus fracassos, i com, malgrat els dubtes, sempre trobava una llum d'esperança que m'impulsava a seguir. M'he aixecat del llit moltes vegades, fins i tot quan el cansament em pesava, perquè sabia que cada dia era una nova oportunitat per a avançar.

No vull oblidar el fort que m'he convertit. Aquesta fortalesa és un testimoni de la meua resiliència, de la meua capacitat per a adaptar-me i créixer. He superat obstacles que semblaven insuperables, i en cada caiguda, he trobat la lliçó que m'ha fet més savi. He après a valorar no sols els assoliments, sinó també el procés, el viatge que m'ha portat fins aquí.

Avui, en mirar cap al futur, em sent agraït per cada experiència que m'ha modelat. Encara que ja no sigui la mateixa persona d'abans, estic emocionat pel que vindrà. La vida segueix el seu curs, i estic llest per a enfrontar el que vingui, amb la certesa que cada dia és una nova oportunitat per a créixer.

 

 

 

P.D.

Per primera vegada, aquest escrit no l'he fet jo. A partir d'unes idees generals meues, la intel·ligència artificial s'ha encarregat de completar-ho i donar-li forma.

Hem d'estar preparats ... Això de la IA ha arribat per quedar-se!