És possible que sigui tant afortunat?

Eivissa, 18 de setembre de 2023.

ÉS POSSIBLE QUE SIGUI TAN AFORTUNAT?

Estic a casa. M'aixec de matí. M'agrada fer-ho quan comença a clarejar. Durant sa nit ha plogut i quan surt al balcó veig que tot està xop i brut de terra. Em prenc un got de llet amb te, assaborint-lo, i mentrestant una idea es va obrint camí al meu cap: És possible que sigui tan afortunat?

 

De tant en tant, aquest estat de satisfacció personal em provoca una cosa estranya, com un sentiment de culpa. És una sensació semblant a sa d'estar fent una cosa dolenta. És dolent trobar-se orgullós d'un mateix? És dolent sentir-se orgullós dels camins que he pres al llarg de sa meua vida?

A mida que passen els anys sempre ens trobam creueres de camins i hem de prendre una direcció o s'altra. Mai m'he sentit decebut pels camins que vaig prendre.

Sa meua infància fou molt feliç. A Formentera vaig créixer rodejat de pares, germanes, família, amics i de ties que m'estimaven massa. Vaig anar a viure a Eivissa nou anys després i s'illa em va acollir extraordinàriament bé. Aquells primers anys allí vaig viure'ls intensament i guard un bon record. Fou un bon canvi.

No vaig ser un bon estudiant. Estudiava per aprovar i d'això, anys més tard, me'm vaig penedir. Acabat els estudis a s'Institut no tenia molt clar que volia fer i vaig començar a treballar. Tenia l'oportunitat de començar a treballar a un banc o a una empresa privada i vaig optar per sa segona. S'idea d'estar darrere una taula comptant sous i moguen papers d'un lloc a s'altre, no em seduïa. S'experiència de treballar a una empresa privada em va permetre aprendre moltes coses. Però sobretot una cosa molt important que va marcar-me per sempre: sabeu allò que diuen que si disfrutes de sa teua feina, mai aniràs a treballar? Idò, us puc assegurar per pròpia experiència que és veritat. Optar per s'empresa privada també fou una bona decisió.

Anys després, vaig aprofitar per estudiar i ampliar coneixements a Valencià. Durant aquells anys feien falta bons professionals i s'havia d'estar preparat. Des de llavors, mai vaig deixar d'estudiar, de formar-me i d'estar obert a nous reptes i experiències. Particularment hem sent molt satisfet d'aquestes ganes de sempre voler saber més coses.

Professionalment, solament vaig treballar a dues empreses durant tota sa meua vida laboral. Després de molts anys i responsabilitats a sa primera, un dia vaig adonar-me'n que no disfrutava. Ràpidament i en contra de s'opinió de molta gent, vaig buscar una feina nova. Havia perdut sa il·lusió i necessitava un nou al·licient. Vaig canviar a una nova empresa, on ses noves responsabilitats i els nous reptes encara m'agradaven més que abans. Vaig encertar amb el canvi.

Com us deia abans, moltes vegades em pregunt: com vaig tenir sa sort de trobar una feina que m'agradarà? Bé, sort, sort .... No tot ho va ser. Un bon professional sap el camí que ha de prendre, sap el que vol, no dubta i pren un camí. Si ho encerta, endavant. Però si s'equivoca sabrà rectificar aviat.

Amb ses relacions personals ha passat una cosa igual. Ja de ben jove, vaig trobar a sa meua companya de viatge que m'ha acompanyat sempre. Formarem una família, tinguérem uns fills meravellosos i ara tenim uns nets/es encara millors. Puc presumir de tenir bons amics. Pocs, però amics de veritat. Sort? No! Saber triar sa persona adequada, estimar-se i respectar-se. Amb els fills, una cosa semblant, estimar-los, respectar-los i molta paciència, molta.

I ara, ja jubilat, em sent lliure. Després de tants anys subjecte a horaris que no s'acabaven mai, ara puc fer i desfer sa meua agenda. Puc organitzar-me sa jornada segons ses meues necessitats i ses meues ganes. Això és un luxe que no es pot pagar amb sous.

Acab d'entrar als 67 anys i de veritat, em sent absolutament privilegiat.