Bars de poble.

Eivissa, 10 d'agost de 2023

BARS DE POBLE.

Recentment, va ploure amb molta intensitat a Vila. Ses canonades i ses conducciones d'aigües brutes van rebentar i sa meua platja preferida de ses Figueretes s'omplí tota de merda. Sí, heu llegit bé: de m-e-r-d-a. Davant aquest fet ses autoritats responsables van decretar el tancament de sa platja fins reparar s'avaria i que s'aigua fos apta per nedar.

Per jo, el tancament de sa platja ha estat un problema molt greu. Som molt delicat i a sa meua edat no em poden treure de sa meua zona de confort de qualsevol manera. M'han fet canviar ses meues rutines i els meus llocs diaris d'una manera radical. 

I ara on podria anar cada matí?

Mirau, s'experiència de canviar de platja m'ha donat s'oportunitat d'aprendre basicament dues coses.

Primera: Els beach clubs no són per a gent com jo.

Per proximitat, vaig decidir anar al final de sa Platja d'en Bossa, a d'altura del Nassau. S'arena i s'aigua estava molt neta. Sa platja espectacular. Tot anava bé fins que després de nedar vam decidir fer un refresc al Nassau i tornar a casa. Error. Greu error. Al Nassau un cafè i una "tonic wáter", deu euros i un poc més. Fugiren d'allí ben aviat.

 

I segona: Vaig descobrir un bar de poble molt recomanable.

Molta gent no sap on està. Alguns dels qui saben on és no hi han entrat mai. Però tothom qui el coneix o hi han estat en diuen meravelles, tant del lloc com de sa gent que hi treballa. Estic xerrant del bar Ara Anam de Sant Jordi.

Es poble de Sant Jordi ja el coneixeu. Es bar Ara Anam està just a sa carretera principal (sa que divideix es poble en dues meitats). És molt més que un bar. És un lloc per fer cafès, cerveses, esmorzars, menús de migdia, bocates o sopars a ses nits. Però sobretot és un lloc de trobada i de compartir moments amb sa família o els amics.

Anava amb tots els fills i nets, i com no teníem es dinar preparat a ca nostra, vam decidir parar a Sant Jordi i dinarem allí. Jo era dels que coneixien el lloc, però no hi havia entrat mai. Fou una sorpresa. Una sorpresa ben agradable. Cuina senzilla, casolana, bona qualitat i uns preus molt ajustats: menú del dia, 13,50 euros; cerveses, 2 euros; cafès, 1,30 euros; ració de frita de polp, 16 euros; els gins tònics, 6 euros. Dinarem molt bé i finalment vam pagar un preu d'uns 20 euros per cap. Repetirem.

 

Hem d'anar vius: Queden pocs llocs com aquest. Ses coses bones les trobam a faltar quan les perdem. És llavors quan podem apreciar sa dimensió del buit que deixen.

Als pobles petits, aquests bars de poble són un espai únic, de relació i de contacte humà per molts dels veïns. M'agrada anar-hi i trobar-me amb familiars i els amics. Sobretot, m'encanta fer sa xarradeta sense haver d'escoltar música chumba chumba a tota pastilla. Prendre un cafè després del dinar és mitja vida.

Els jóvens d'avui en dia no guarden en sa memòria com es vivia abans. Difícilment poden imaginar el que s'ha perdut. No hi ha dubte que el món d'abans era tan imperfecte com el d'ara, però encara no havia mort el sentit de s'humor, ses ganes de passar-lo bé (normalment ben acompanyat) o que sa companyia a sa feina ajudava a s'hora de fer que sa vida de cadascú fos un poquet més agradable i solidària amb els altres. Res a veure amb sa societat d'ara.

Tot canvia a tal velocitat, que basten uns pocs anys per a transformar els nostres hàbits, ses maneres de pensar i de viure. Estic parlant dels bars però podria parlar també de comerços, llibreries, supermercats, bancs, etc.

Si un pogués entrar ara en un bar dels d'abans no donaria crèdit. I no només per l'espès núvol de fum que ho embolicava tot (estava permès fumar) sinó per sa quantitat de gent a qualsevol hora del dia prenent-se ses seues canyes i ses seues tapes mentre parlaven pels colzes sense el mínim ànim d'enfrontament o acritud.

Cada dia hi ha menys bars. I a on més es nota sa seua absència és en els petits pobles. Però també hi ha menys botigues d'ultramarins, forns de pa, estancs, quioscos de premsa. Menys escoles, menys centres mèdics, menys farmàcies, menys sucursals bancàries o molts menys altres serveis. Tots aquests llocs feien de lloc de trobada. Eren mitja vida des poble. I cada vegada que es tanca un d'ells, es poble es va morint.

Avui el que busca sa gent jove és que hi hagi wifi i una taula sobre la qual col·locar es seu portàtil. Cadascun va a sa seua bola, amb els auriculars posats. Els nous bars que han anat apareixent com a bolets són franquícies que tenen més de cafeteria que d'una altra cosa i són de self-service. El client ha de portar-se com si fos un empleat de sa casa i abonar sa consumició en caixa com si fos sa cosa més normal del món.

El mateix passa en els bancs, els supermercats i, cada vegada més, en els comerços. Fa por imaginar en quin estat es trobarà tot dins uns anys.

Em comptava el meu fill que al Regne Unit del post brexit es tanquen molts de pubs. Aquesta tendència fa que cada vegada menys britànics trobin sa vàlvula de fuita que els venia oferint els pubs. Sa gent es queda a casa bevent en solitari s'alcohol que han comprat en algun hipermercat mentre segueixen en sa tele o en els mòbils ses últimes ocurrències i tonterias de s'agitador de torn.

Tota Europa estava plena de cafès, bars, pubs, bistrós i tavernes. El botelló o tancar-se a beure a casa mai els podran substituir. I si tots els nostres petits pobles volen sobreviure, farien bé a retrobar-se amb els encants d'aquests entranyables llocs en els quals cap tant sa bona conversa, sa diversitat o el bon humor.

S'altre dia vaig escoltar al bar Santa Gertrudis dos homes parlant. Un li deia a s'altre: "Recorda quan beguis per a oblidar ses teues penes que ses cabrones saben nedar". Una filosofada que no té preu. 

Recordau: Un bar de poble és molt més que un bar, i el bar Ara Anam és molt més que un bar de poble. 

Anau-hi i disfrutareu.