He tornat a Formentera

Eivissa, 29 de gener de 2023

HE TORNAT A FORMENTERA.

Efectivament, he tornat a Formentera! Aquesta vegada per res dolent, al contrari: He tornat per plaer. Pel plaer de trobar-me amb amics d'infància, per tornar a caminar pels llocs que van marcar-la i també per ampliar un poc més els coneixements del passat històric de Formentera.

Convidat pels amics Andreu Ferrer i Santi Colomar vaig anar a una caminada organitzada per s'Obra Cultural Balear Formentera. Aquestes caminades, denominades "Sa llengua camina", estan impulsades pel GOIB i tracten d'impulsar l'aprenentatge o el parlar català mentre descobrim l'entorn, sa cultura i sa gastronomia de Formentera.

Itinerari:

Creu fita d'en Marc Ferrer > Cas Barber > Escoles Velles > Molins de sa Miranda > Ses Bardetes > Fita den Toni Blanc > Can Ramon > Can Carlos > Sa Capella de sa Tanca Vella. 

Vam caminar uns sis quilòmetres i vam tardar unes tres hores i mitja en fer el camí. Vaig disfrutar de ses explicacions de n'Andreu Ferrer i d'en Santi Colomar.

Temps molt bo per caminar. Feia un aire gelat i al començament vaig passar bastant de fred. Just quan estàvem a punt d'acabar sa caminada va començar a ploure i a caure pedra. Tot i això, fou una caminada fantàstica.

 

No pretenc fer un resum detallat de sa caminada. Simplement, faré referència més especial als llocs que em recordaren sa meua infància.

A les 10.00 hores ens trobarem tots els assistents a sa plaça de sa Constitució, anteriorment anomenada plaça de sa Església, o també des de 1931 plaça de sa República.

 

Ràpidament, seguirem fins a sa fita d'en Marc Ferrer. Data del segle XVII. En concret, a l'any 1695 un decret oficial va iniciar el procés repoblador de s'illa, que va estar escassament habitada en època romana i cartaginesa. Així, sa Corona fa donació a dos eivissencs, Marc Ferrer i Toni Blanc, d'una part de l'illa, que ja anteriorment, en els segles XV i XVI, s'havia tractat de poblar sense èxit degut a la inseguretat.

 

 

 

 

Seguin pel camí de baix de Porto-Salè, vam arribar a ses escoles Velles.

Fou sa primera escola que vaig anar. Als sis anys fins als nou (cursos 62-63, 63-64 i 64-65), quan vaig anar a viure a Eivissa.

Temps per recordar ... Els meus primers mestres, el pati de darrere s'escola amb aquell mur que ens separava de s'escola de ses al·lotes, sa casa del mestre, sa cisterna que compartien ses dues aules ... Mare meua, com passa el temps.

 

 

 

 

 

Seguint pel camí de baix de Porto-Salè fins al camí d'en Gall i pel camí de dalt de Porto-Salè, vam arribar al molí d'en Jeroni. 

No vull cansar-vos amb ses meues històries de quan era jove. Simplement, voldria dir que aquest lloc té per jo un valor sentimental molt especial: els meus güelos de Can Vicent Guasch vivien just allí mateix, un poc més avall.
Per anar a s'escola, sa güela Rita sempre ens esperava asseguda a una pedra de molí que hi havia a fora. La veiem abans d'arribar i fins a arribar al molí d'en Mateu, tampoc la perdíem de vista.
Arribar al molí d'en Jeroni és una manera especial de contactar amb ella. Han passat seixanta anys i encara avui la puc veure allí al costat del molí.

Diu s'EEIF:

Molí d'en Jeroni. 

Molí fariner de vent situat a la zona rocosa més elevada del pujol de sa Mirada, prop del camí de Dalt de Portossalè, a Formentera. Juntament amb el molí d’en Mateu constitueix els que s’anomenen molins de sa Mirada. Segons la Guía de arquitectura de Ibiza y Formentera d’Elias Torres, data de 1760 i fou aixecat per la família Tur “Jeroni”, que li donà nom. El 1958 una ventada el deixà eixorellat i no recuperà les antenes fins que fou restaurat el 1991. La torre, de 5,2 m de diàmetre i 6,9 d’alçada, compta amb una sola porta d’accés orientada a xaloc. A principi del s XXI encara s’hi troba una de les moles al costat de la torre. La seua estratègica posició, a 64 m sobre el nivell del mar, que respon a la recerca de la màxima exposició al vent, converteix la seua silueta en una fita identificable des de bona part del territori de l’illa. 

 

 

 

 

 

 Al molí d'en Jeroni vam aprofitar per fer una parada i fer-nos unes fotos de grup.

 

Deixau-me deixar testimoni d'un trosset d'una ses explicacions que en Santi Colomar ens va fer durant sa parada que férem al molí d'en Jeroni.

Ens xerrava dels números i de sa màgia que a vegades tenen. Feia referència en s'idea que cada lletra i cada número té un significat ocult.

Ens xerrava del set: segons sa Bíblia, Déu creà el món en set dies, set són els sagraments i set els pecats capitals. Però el set no només és present a ses religions: les set meravelles del món, jugar al set i mig, els set colors de l'arc de Sant Martí, ses set notes musicals, els set nans de Blancaneu, els set pecats capitals, els set magnífics, els set dies de la setmana, el futbol set, ses set núvies per a set germans, etc.

Bé, que el número set és el candidat ideal per convertir-se en símbol de la perfecció i l'harmonia. Hi ha qui assegura que és el senyal de bona sort. Per altra banda, també hi ha qui diu (jo un de tants) que és només una coincidència, totalment arbitrària. 

En Santi va seguir amb el número tres i el seu significat. Recordau? "Tres cosas hay en la vida: salud, dinero y amor", allí on en mengen dos, hi mengen tres, etc

També ens recordà en número quaranta. Carai, quaranta putes! Cantar les quaranta! Alí Babà i els quaranta lladres, quaranta dies i quaranta nits, etc.

No vull seguir ....  ☺☺☺ Simplement, voldria dir que vam passar un rato ben divertit.

Acabarem sa caminada a sa capella de sa Tanca Vella.

Diu s'EEIF:

Capella de sa Tanca Vella. 

Antiga capella situada en el nucli urbà de Sant Francesc, a Formentera.

El 17 de juliol de 1369, l’arquebisbe de Tarragona Pere Clasquerí, atenent una petició feta per parroquians d’Eivissa, va autoritzar la construcció d’una capella a Formentera dedicada a sant Valero i que s’havia d’edificar prop de la cova del mateix nom, en el lloc que es consideràs més adient. Formentera havia quedat oficialment despoblada arran de la Pesta Negra (1348) i la segona meitat del s. XIV el seu repoblament era molt incert.

La capella fou construïda finalment, però les reduïdes dimensions de l’edifici i la manca d’un cementeri al seu costat mostren les dificultats que aleshores hi havia per al repoblament de Formentera. L’església estava pensada per donar assistència espiritual a una població escassa i intermitent que només es desplaçava a l’illa per realitzar-hi determinades activitats econòmiques.

A final del s. XVII, Marc Ferrer i Antoni Blanc reberen terres a la Pitiüsa menor i es va iniciar el repoblament definitiu de l’illa. La capella de sa Tanca Vella es va convertir de seguida en un dels punts destinats a població i aquest fou l’origen del que es va anomenar més tard Poble de Formentera. L’antiga capella medieval es va convertir en vicaria el 1718 i al seu costat es va instal·lar un cementeri, però la contínua arribada de pobladors procedents d’Eivissa va acabar superant les possibilitats del petit oratori, i entre 1726 i 1738 fou construïda l’església de Sant Francesc Xavier.

La capella es va clausurar el 1737, però el seu cementeri es va continuar utilitzant fins que es va habilitar un fossar darrere la nova església. El 19 de maig de 1757, els ossos del cementeri de la capella de sa Tanca Vella i els des Carnatge foren traslladats al fossar de l’església de Sant Francesc. El 1993 fou declarada bé d’interès cultural amb la categoria de monument. 

Vam acabar sa caminada ràpidament, el temps amenaçava pluja i ens dirigirem al punt de partida. Allí s'Obra Cultural Balear Formentera va convidar a tots als participants a sa caminada a un pica-pica.

Quan dic que era un viatge de plaer, també ho van ser dues trobades familiars. 

Just arribar a sa plaça de Sant Francesc vaig trobar-me amb sa meua cosina Maria. Fou una sorpresa pels dos trobar-nos allí, però estic molt content de sa coincidència. M'agradà poder xerrar de temes personals i familiars en un ambient més calmat. Ses darreres vegades que ens havíem vist sempre havien estat a llocs sense gaire intimitat i en moments que, de veritat, no acompanyaven gaire a tenir una conversa normal. Per despedir-nos ens abraçarem. Ho he dit sempre, tinc una estimació especial per totes ses meues cosines. Fou una llarga i forta abraçada. No ens veiem molt sovint, és veritat, però sabem que hi som, que ens tenim i ens apreciem molt.

I per acabar d'arredonir el dia, també fou un gust poder compartir es dinar amb el meu cosí Salvador. Vam començar a dinar a les dues del migdia. Eren les cinc i mitja de sa tarda i allí seguíem. Massa coses per contar-nos i s'horari de sortida de s'última barca no perdonava.

Vaig disfrutar d'un dia fantàstic. Com dic sempre, he de tornar-hi aviat.