He tornat a Formentera

Eivissa, 29 de gener de 2023

HE TORNAT A FORMENTERA.

Efectivament, he tornat a Formentera! Aquesta vegada per res dolent, al contrari: He tornat per plaer. Pel plaer de trobar-me amb amics d'infància, per tornar a caminar pels llocs que van marcar-la i també per ampliar un poc més els coneixements del passat històric de Formentera.

Convidat pels amics Andreu Ferrer i Santi Colomar vaig anar a una caminada organitzada per s'Obra Cultural Balear Formentera. Aquestes caminades, denominades "Sa llengua camina", estan impulsades pel GOIB i tracten d'impulsar l'aprenentatge o el parlar català mentre descobrim l'entorn, sa cultura i sa gastronomia de Formentera.

Itinerari:

Creu fita d'en Marc Ferrer > Cas Barber > Escoles Velles > Molins de sa Miranda > Ses Bardetes > Fita den Toni Blanc > Can Ramon > Can Carlos > Sa Capella de sa Tanca Vella. 

Vam caminar uns sis quilòmetres i vam tardar unes tres hores i mitja en fer el camí. Vaig disfrutar de ses explicacions de n'Andreu Ferrer i d'en Santi Colomar.

Temps molt bo per caminar. Feia un aire gelat i al començament vaig passar bastant de fred. Just quan estàvem a punt d'acabar sa caminada va començar a ploure i a caure pedra. Tot i això, fou una caminada fantàstica.

 

No pretenc fer un resum detallat de sa caminada. Simplement, faré referència més especial als llocs que em recordaren sa meua infància.

A les 10.00 hores ens trobarem tots els assistents a sa plaça de sa Constitució, anteriorment anomenada plaça de sa Església, o també des de 1931 plaça de sa República.

 

Ràpidament, seguirem fins a sa fita d'en Marc Ferrer. Data del segle XVII. En concret, a l'any 1695 un decret oficial va iniciar el procés repoblador de s'illa, que va estar escassament habitada en època romana i cartaginesa. Així, sa Corona fa donació a dos eivissencs, Marc Ferrer i Toni Blanc, d'una part de l'illa, que ja anteriorment, en els segles XV i XVI, s'havia tractat de poblar sense èxit degut a la inseguretat.

 

 

 

 

Seguin pel camí de baix de Porto-Salè, vam arribar a ses escoles Velles.

Fou sa primera escola que vaig anar. Als sis anys fins als nou (cursos 62-63, 63-64 i 64-65), quan vaig anar a viure a Eivissa.

Temps per recordar ... Els meus primers mestres, el pati de darrere s'escola amb aquell mur que ens separava de s'escola de ses al·lotes, sa casa del mestre, sa cisterna que compartien ses dues aules ... Mare meua, com passa el temps.

 

 

 

 

 

Seguint pel camí de baix de Porto-Salè fins al camí d'en Gall i pel camí de dalt de Porto-Salè, vam arribar al molí d'en Jeroni. 

No vull cansar-vos amb ses meues històries de quan era jove. Simplement, voldria dir que aquest lloc té per jo un valor sentimental molt especial: els meus güelos de Can Vicent Guasch vivien just allí mateix, un poc més avall.
Per anar a s'escola, sa güela Rita sempre ens esperava asseguda a una pedra de molí que hi havia a fora. La veiem abans d'arribar i fins a arribar al molí d'en Mateu, tampoc la perdíem de vista.
Arribar al molí d'en Jeroni és una manera especial de contactar amb ella. Han passat seixanta anys i encara avui la puc veure allí al costat del molí.

Diu s'EEIF:

Molí d'en Jeroni. 

Molí fariner de vent situat a la zona rocosa més elevada del pujol de sa Mirada, prop del camí de Dalt de Portossalè, a Formentera. Juntament amb el molí d’en Mateu constitueix els que s’anomenen molins de sa Mirada. Segons la Guía de arquitectura de Ibiza y Formentera d’Elias Torres, data de 1760 i fou aixecat per la família Tur “Jeroni”, que li donà nom. El 1958 una ventada el deixà eixorellat i no recuperà les antenes fins que fou restaurat el 1991. La torre, de 5,2 m de diàmetre i 6,9 d’alçada, compta amb una sola porta d’accés orientada a xaloc. A principi del s XXI encara s’hi troba una de les moles al costat de la torre. La seua estratègica posició, a 64 m sobre el nivell del mar, que respon a la recerca de la màxima exposició al vent, converteix la seua silueta en una fita identificable des de bona part del territori de l’illa. 

 

 

 

 

 

 Al molí d'en Jeroni vam aprofitar per fer una parada i fer-nos unes fotos de grup.

 

Deixau-me deixar testimoni d'un trosset d'una ses explicacions que en Santi Colomar ens va fer durant sa parada que férem al molí d'en Jeroni.

Ens xerrava dels números i de sa màgia que a vegades tenen. Feia referència en s'idea que cada lletra i cada número té un significat ocult.

Ens xerrava del set: segons sa Bíblia, Déu creà el món en set dies, set són els sagraments i set els pecats capitals. Però el set no només és present a ses religions: les set meravelles del món, jugar al set i mig, els set colors de l'arc de Sant Martí, ses set notes musicals, els set nans de Blancaneu, els set pecats capitals, els set magnífics, els set dies de la setmana, el futbol set, ses set núvies per a set germans, etc.

Bé, que el número set és el candidat ideal per convertir-se en símbol de la perfecció i l'harmonia. Hi ha qui assegura que és el senyal de bona sort. Per altra banda, també hi ha qui diu (jo un de tants) que és només una coincidència, totalment arbitrària. 

En Santi va seguir amb el número tres i el seu significat. Recordau? "Tres cosas hay en la vida: salud, dinero y amor", allí on en mengen dos, hi mengen tres, etc

També ens recordà en número quaranta. Carai, quaranta putes! Cantar les quaranta! Alí Babà i els quaranta lladres, quaranta dies i quaranta nits, etc.

No vull seguir ....  ☺☺☺ Simplement, voldria dir que vam passar un rato ben divertit.

Acabarem sa caminada a sa capella de sa Tanca Vella.

Diu s'EEIF:

Capella de sa Tanca Vella. 

Antiga capella situada en el nucli urbà de Sant Francesc, a Formentera.

El 17 de juliol de 1369, l’arquebisbe de Tarragona Pere Clasquerí, atenent una petició feta per parroquians d’Eivissa, va autoritzar la construcció d’una capella a Formentera dedicada a sant Valero i que s’havia d’edificar prop de la cova del mateix nom, en el lloc que es consideràs més adient. Formentera havia quedat oficialment despoblada arran de la Pesta Negra (1348) i la segona meitat del s. XIV el seu repoblament era molt incert.

La capella fou construïda finalment, però les reduïdes dimensions de l’edifici i la manca d’un cementeri al seu costat mostren les dificultats que aleshores hi havia per al repoblament de Formentera. L’església estava pensada per donar assistència espiritual a una població escassa i intermitent que només es desplaçava a l’illa per realitzar-hi determinades activitats econòmiques.

A final del s. XVII, Marc Ferrer i Antoni Blanc reberen terres a la Pitiüsa menor i es va iniciar el repoblament definitiu de l’illa. La capella de sa Tanca Vella es va convertir de seguida en un dels punts destinats a població i aquest fou l’origen del que es va anomenar més tard Poble de Formentera. L’antiga capella medieval es va convertir en vicaria el 1718 i al seu costat es va instal·lar un cementeri, però la contínua arribada de pobladors procedents d’Eivissa va acabar superant les possibilitats del petit oratori, i entre 1726 i 1738 fou construïda l’església de Sant Francesc Xavier.

La capella es va clausurar el 1737, però el seu cementeri es va continuar utilitzant fins que es va habilitar un fossar darrere la nova església. El 19 de maig de 1757, els ossos del cementeri de la capella de sa Tanca Vella i els des Carnatge foren traslladats al fossar de l’església de Sant Francesc. El 1993 fou declarada bé d’interès cultural amb la categoria de monument. 

Vam acabar sa caminada ràpidament, el temps amenaçava pluja i ens dirigirem al punt de partida. Allí s'Obra Cultural Balear Formentera va convidar a tots als participants a sa caminada a un pica-pica.

Quan dic que era un viatge de plaer, també ho van ser dues trobades familiars. 

Just arribar a sa plaça de Sant Francesc vaig trobar-me amb sa meua cosina Maria. Fou una sorpresa pels dos trobar-nos allí, però estic molt content de sa coincidència. M'agradà poder xerrar de temes personals i familiars en un ambient més calmat. Ses darreres vegades que ens havíem vist sempre havien estat a llocs sense gaire intimitat i en moments que, de veritat, no acompanyaven gaire a tenir una conversa normal. Per despedir-nos ens abraçarem. Ho he dit sempre, tinc una estimació especial per totes ses meues cosines. Fou una llarga i forta abraçada. No ens veiem molt sovint, és veritat, però sabem que hi som, que ens tenim i ens apreciem molt.

I per acabar d'arredonir el dia, també fou un gust poder compartir es dinar amb el meu cosí Salvador. Vam començar a dinar a les dues del migdia. Eren les cinc i mitja de sa tarda i allí seguíem. Massa coses per contar-nos i s'horari de sortida de s'última barca no perdonava.

Vaig disfrutar d'un dia fantàstic. Com dic sempre, he de tornar-hi aviat.




 

Gener a Formentera.

Eivissa, 15 de gener de 2023

GENER A FORMENTERA.

He tornat a Formentera i desgraciadament per coses dolentes. S'ha mort sa meua tia Antònia de can Marianet. L'estimava molt, tota sa meua família l'estimava. Era una dona alegre, feinera i lluitadora. Segurament ara ja està al cel al costat de ses seues germanes Catalina, Mercedes i Maria. Quan va casar-se, se'n va anar a viure a casa des tiu Marianet. Allí va conviure amb el seu home, els sogres, cunyades i va criar ses seues dues filles. Mai va fer-li por sa feina. Tenia temps per cuidar a sa família, de sa casa i fins i tot, fer els millors formatges de Formentera.

El funeral fou una trobada familiar de tius, cosins, fills dels cosins, amics i persones que l'apreciaven. Moltes emocions contingudes. 

A l'acabament, tenia necessitat de desconnectar, de pensar amb ella amb calma i recordar molts dels bons moments que havia passat amb ella i el tiu. Tenia tota sa tarda per endavant i vaig decidir anar a Cala Saona. Amb cotxe vaig fer el camí fins a Porto Saler, fins a on era ca nostra. Volia recordar ses vidasses que veiem tota sa família pel 18 de juliol. Volia recordar a sa tia Antònia i al tiu Marianet, sa seua vitalitat, alegria i ganes de passar-ho bé. Em costa molt acceptar que ja no estan entre naltros i que quan vagi a Can Marianet no els tornaré a veure.

Vaig passar per on era cas güelo Blai i vaig fer una parada a S'Estany des Peix. Heu de perdonar-me: venia d'un funeral i tal vegada no és correcte comptar el que vaig trobar-me, però s'espectacle ho mereixia. Estam en plenes minves de gener i no m'havia adonat. Ses meues rutines diàries molt sovint no em deixen disfrutar de ses coses importants que m'ofereix la vida.
Està clar que no viurem eternament i que sa nostra vida és curta. No ens hem de queixar. Mentrestant, per què no disfrutam de ses coses que mai canvien?

Bé, ses minves de gener són sobradament conegudes per tota sa gent de la mar d'Eivissa i Formentera. Una minoria, els que no són d'aquí, els que se'n van a fora, no saben el que són ni tampoc mostren molta curiositat per indagar-ho. És gent que solament s'atraquen a la mar durant s'estiu. Ara simplement veuen que pugen ses temperatures i baixa es nivell de la mar, disfruten d'un temps primaveral a la meitat de l'hivern i poca cosa més.

Ses minves de gener ofereixen una estampa d'espectacular bellesa. En termes generals, es produeixen al mes de gener i són fruit d'un fenomen atmosfèric mitjançant el qual es produeix una disminució del nivell ordinari de la mar. Les minves van associades al bon temps i als cels relativament clars, aspectes pels quals resulta molt polit passejar per sa vorera de la mar, sense presses, sense tensió i amb la companyia de lleugeres alenades d'aire que mouen suaument ses ones.
S'aigua, tranquil·la com una bassa d'oli, ens ofereix en ple mes d'hiverns una imatge de postal, agraïda pel temps anticiclònic que acompanya aquest fenomen.

Com us deia abans, a sa vorera de s'Estany des Peix veia passejants allà lluny, algun ca que lladrava, gavines, i també unes poques persones tombades en s'arena amb sa mirada fixa a s'horitzó blau. Era migdia i el sol s'enlairava poderós, com si no hi haguera hivern. Els crits d'uns infants que jugaven a s'arena i recollien closques de petxines, varen fer-me tornar a sa realitat.

Certament, no tinc qualificatius per a valorar el paisatge que tenia davant meu: magnífic, espectacular, serè, lluent... És un plaer que només sabem disfrutar uns pocs privilegiats conscients de l'immens tresor que ens regala sa naturalesa.

Vaig disfrutar d'aquella calma, d'aquell paisatge. Ho necessitava. S'apropava s'hora de tornar a casa i era incapaç de donar s'esquena a la mar. La tenia tan a prop, tan esplèndida, que no volia partir.

 

 

Vaig decidir esgotar el temps d'estada a Formentera i anar a Es Caló. També volia recordar al meus tius Joan i Maria. Al veure aquella meravella vaig pensar: estic davant s'infinit.

M'encantà veure com els pescadors que encara avui resguarden les seues embarcacions en varadors tradicionals, estan alerta de s'arribada d'aquest parèntesi de bon temps. A Es Caló, la mar semblava un llac planxat i el descens de l'aigua deixava a l'aire lliure bona part de ses maderes que connecten ses casetes varadors amb la mar i que serveixen per fer-hi pujar i baixar ses barques.
Vaig aprofitar per caminar entre ses casetes varadors, per disfurtar del silenci de la mar i per recordar temps i persones del passat.

Estava tan absort amb els meus pensaments que no m'ha adonava que el sol s'amagava. Començava a refrescar s'ambient. Era s'hora per partir fins al port. Encara ens esperen mesos de fred, però ahir vaig disfrutar de sa quietud de Formentera en gener, vaig oblidar s'agitació dels mesos d'estiu. Vaig disfrutar del lloc, sa llum i del silenci.

Tot i venir d'un funeral el passeig pels llocs d'infància m´han portat records i vivències de persones molt estimades. Segurament és veritat allò que diuen que ses persones no moren mai si tenen algú que les recordi.

He tornat a casa cansat però satisfet. M'ha agradat molt estar tot el dia amb persones que estim i visitar llocs que sempre formaran part de sa meua vida.

 

 

 

 

 

 

Hauré de tornar-hi aviat.

La Xanga - Batería antiaèria d'es Corb Marí.

Eivissa, 31 de desembre de 2022.

LA XANGA - BATERÍA ANTIAÈRIA D'ES CORB MARÍ.

 

Una manera diferent d'acabar s'any 2022. Hem fet una caminada familiar per La Xanga fins sa batería antiaèrica d'es Corb Marí.

Sa batería antiaèria tenia com a finalitat sa defensa marítima i aèria de la ciutat d’Eivissa i els seus voltants, entre les quals cal esmentar es Corb Marí, Cas Serres de Dalt, es Soto, s’illa Grossa, el cap Martinet, etcètera. Les seues restes materials són el testimoni palpable d’una història ja passada, que amb les exigències del seu propi temps, no feia altra que reproduir els sistemes de protecció de la ciutat des de temps immemorial. Sistemes, tots ells, històricament irrepetibles i que mereixen la seua protecció i conservació per tal de perpetuar el record i transmetre’l a les generacions futures. 

 

Fou una caminada d'uns 7 quilòmetres. Sortida des de Sant Francesc de s'Estany, La Xanga i pujada al cim d'es Corb Marí. Tornada pel mateix camí d'anada.
Duració: unes dues hores.
Dificultat: Moderada. Sa pujada al cim d'es Corb Marí (uns 160 metres) vàrem fer-la per un camí estret i ben senyalitzat amb senyals pintades de color blau. És una pujada i baixada continuada amb un cert perill per ses relliscades.

 

 Fotos de sa caminada:

 

Hem disfrutat.