Tot funciona fins que deixa de funcionar.

Eivissa, 22 de novembre de 2025-

TOT FUNCIONA FINS QUE DEIXA DE FUNCIONAR.

Dins el programa de classes de la UOM d’Eivissa, aquesta setmana ens oferiren una d’aquelles sessions sobre “com competeixen avui ses empreses”, especialment els hotels. Una classe impecable, d’aquelles que et fan pensar: “Si la realitat laboral fos així, tots seríem feliços, els hotels serien ONG i els directius brindarien amb cava mentre practiquen tècniques de relaxació a sa terrassa.”

Sa veritat és que fou una classe interessant, sí; instructiva, també; però sobretot "de llibre", d’aquelles que fan olor de manual recent estrenat. Tot molt polit, molt ben explicat i, per damunt de tot, molt lluny de ses empreses de carn i ossos. Molta teoria i poca realitat.

Per animar s’ambient, sa professora ens regalà el famosíssim acudit dels “tipus d’indius” dins ses empreses, tot un clàssic de s’organització corporativa:

- Els incas: arriben a les 8 i "hincan" el colze fins al final de sa jornada. Treballadors, sí, però amb aquell punt de màrtir que els fa creure imprescindibles… tot i que després ningú se’n recorda d'ells.

- Els mayas: apareixen a partir de les 10, amb cara d’adormits, i demanen: “¿M’ha llamado alguien?”. Són els que sempre estan “tancant un tema importantíssim”,  i que curiosament acostuma a ser el sopar i ses copes d’ahir.

- Els aztecas: arriben a les 12, fresquets com una flor, i practiquen s’únic exercici físic del dia: assenyalar. “Tu, fes-te càrrec d’això. Tu, d’allò altre.” Una coreografia preciosa, vista des de fora.

- I els arapahoes: criatures mítiques que no trepitgen s’oficina en tota sa setmana, però divendres a les 15.00 apareixen com si venguessin d’una peregrinació espiritual i anuncien: “Ara, pa’ joe, reunió.” I tu, que pensaves que tenies vida privada, a fotre's. Clar que sí, faltaria més.

Entre rialles i assentiments, sa classe continuà amb una llista de qualitats del líder modern. Ja sabeu:
- que si ha d’anar una passa endavant;
- que si no s’ha de fiar de ses aparences;
- que si ha de buscar s’èxit col·lectiu;
- que si no ha de tenir por dels canvis;
- que si ha de fer coses diferents per obtenir resultats diferents;
- que si la il·lusió; que si la passió, etc. etc.

Tot preciós. Però, sa meua experiència com a responsable d'empreses durant molts anys em diu que això realment no és precisament tant ideal.

Jo vaig seguir sa classe en silenci, tan formal com un alumne que veu que sa classe va per una banda i ell per una altra. A s’hora de preguntes no vaig dir res: obrir aquell meló era convidar a un debat etern i potser perillós. Però camí de casa, la consciència (o potser el cansament acumulat de tants anys de reunions) em digué: “Torna-hi, o rebentaràs.”

I vaig tornar.

Sa professora recollia i li vaig dir: “Perdoni, he hagut de fer mitja volta. Necessit dir-li una cosa. Si no, esclataré.”

I ja em teniu allà, explicant-li que un líder no pot anar pel món amb el discurs de “tots som bons”, “som un equip” i “abraçades per tothom”. Això queda molt polit a ses presentacions de PowerPoint, amb fotos de gent rient i tirant confeti, però sa realitat… uf, sa realitat és molt més dura.

Li vaig dir:
“Un líder ha d’anar amb peus de plom, i no fiar-se de ningú. Vostè no ha hagut d’acomiadar mai ningú? Mai l’han enganyada? Quantes vegades s'ha caigut i s'ha tornat a aixecar? Perquè a mi aquestes coses m’han passat massa sovint. Si a vostè no, enhorabona: o té una sort immensa o fa feina en una empresa que mereix estudi científic.”

També li vaig reconèixer que allò de “rodejar-se dels millors” està molt bé. Però alerta: fins i tot els millors tenen un costat fosc que surt els dies que ses coses no van com estava previst.

I li vaig treure el meu argument estrella: sa cançó d’en Julio Iglesias. “Vuela alto, amigo, que la gente tira a matar cuando volamos bajo.” No era poesia. És una veritat com una casa.

Al final vam tenir una conversa interessant, d’aquelles que no surten als programes oficials. I crec que sa professora va entendre el missatge final, aquell que ningú escriu als manuals però tothom sap quan firma un contracte de responsabilitat:

A ses empreses reals s’ha d’anar amb el ganivet entre ses dents, intentant no conèixer ningú massa i, sobretot, no posar sa mà al foc per ningú. Sa teoria va per un costat, sa pràctica per un altre, i al mig hi ha un oceà de bones intencions que mai es compleixen.

Per acabar, me’n vaig anar donant-li les gràcies per escoltar-me i amb una frase d’aquestes que fan pensar: “Em sorprèn que vostè, després d’anys parlant de lideratge, no hagi trobat cap manual que digui: Tot funciona fins que deixa de funcionar.”

Perquè quan deixa de funcionar, el líder és el primer que rep.

Enguany el curs ve fort.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

ENGUANY EL CURS VE FORT.

Amb un grup d’amics i amigues vaig anar al restaurant pedagògic de s’Institut Macabich per tastar un menú homenatge a sa gastronomia balear, preparat pels alumnes de segon de Cuina i de Serveis en Restauració. Quin nivell! Excel·lent menjar i millor servei. Enguany, el curs ve fort: es nota una preparació i una professionalitat sorprenents.

Simplement un detall que em va cridar especialment s’atenció fou el domini dels alumnes a la sala: obrien i servien perfectament una botella de vi o una de cava, amb una seguretat i una elegància que molts professionals ja voldrien. I us assegur que fer-ho bé no és feina senzilla. 

Ja ho sabeu ... destapar una botella de vi és una feina de precisió, de cortesia. S'ha de presentar el vi al client, s'ha de retirar sa càpsula i eixugar el coll. Es suro s’extreu lentament, sense soroll, i se n’olora lleument s’estat.

Per al cava, sa botella s’inclina i és el cos, no el tap, qui gira; s’obertura ha de ser un segon, un sospir. Una vegada oberta, s’ofereix un petit tast al client. Després, es serveix sa copa sense tocar-la, omplint només un terç o la meitat. 

És un servei net, discret i respectuós que els alumnes dominaven perfectament.

El menú va començar amb una croqueta de sobrassada (d’Eivissa) i mel amb emulsió de codony i formatge curat. Una combinació de sabors espectacular: dolçor, intensitat i un punt de textura que la feia irresistible. Boníssima.

Després ens serviren un milfulls d’enciam de crostes amb peix sec. Sense comentaris. Som de Formentera, i ja us podeu imaginar com m’encanta el peix sec.

S’entrant fou un guisat d’ous amb cruixent de rovells, molt saborós. Personalment som més de guisats on tots els ingredients van junts i es fonen al plat, però reconec que també s’han de provar combinacions noves. I aquesta tenia el seu punt.

El primer plat: mandonguilles mar i muntanya de vedella amb gambetes i sèpia. Una meravella. Quin contrast de sabors, quina profunditat de gust i quin encert de plat.

El segon plat: arròs amb gerret i pinya de col. Sense paraules. S’arròs al punt precís, el caldo de peix autèntic, i el gerret… sense una sola espina. Em va deixar sorprès.

Per acabar, una deconstrucció de flaó eivissenc. Aquí he de confessar que sa novetat no em va agradar. Tal vegada som massa clàssic i encara no puc assimilar variacions del meu estimat flaó tradicional. Però els bombonets i ses petites galetes (detall dels cuiners) que ens van servir abans del cava i dels cafès, varen esborrar qualsevol mal record de la reinterpretació.

Hi tornarem. Els meus amics quedaren encantats, i jo també.

Heu arribat massa tard.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

HEU ARRIBAT MASSA TARD.

Vaig presentar un munt de reclamacions, tant personals com per escrit i per telèfon (crec que vaig emprar pràcticament tots els sistemes de comunicació… Bé, tots no. No vaig fer-ho amb senyals de fum ni tampoc amb coloms missatgers).

Després de ses meues queixes i, m’imagin, de ses de moltíssims altres clients igual d’indignats i esgotats, finalment els senyors de corbata vermella que manen al Banc de Santander han tingut una revelació divina. Sí, amics i amigues: han decidit beneir el meu barri amb un caixer automàtic. Un miracle de categoria. Que toquin ses campanes. Haurem d’encendre un ciri, perquè això no passa cada dia.

I jo, que no es diga que no som una persona agraïda, ho celebr. Faltaria més.
Ara bé… tampoc calia tant d’entusiasme, eh? No feia falta instal·lar-me’l just a sa cantonada de baix de casa, com si jo fos el seu client preferit. Quin detallàs. Quin luxe. Quin excés. De veritat, no feia falta. Per satisfer ses meues petites necessitats d’efectiu, ara només hauré de sortir del portal i caminar… què? Deu passes? Quin sacrifici més gros. On quedarà ara s’encant de travessar mig poble, esquivar turistes, pujar i baixar voreres i esperar semàfors només per treure vint euros? M’han llevat aquella aventura a la qual, mirau, ja li havia agafat gust.

Recordau que primer varen tancar sa majoria d’oficines a Vila i ens en deixaren només una, com si fos una espècie protegida que calgués conservar amb molt de compte. Ai aquella oficina .... sempre saturada, sempre amb gent fent cua i empleats sempre amb cares llargues. Entre queixa i queixa, avorrit, vaig acabar obrint un compte en una altra entitat que sí tenia oficines i caixers repartits per tota la ciutat. I amb aquesta, tot s’ha de dir, estic encantadíssim: gent normal, eficient i, sobretot, conscient que els clients existeixen. Una raresa, ja ho sé.

I ara, després de mesos d’inacció, ara sí: els del Santander obren un caixer al barri. Una decisió brillant, presa amb sa rapidesa fulgurant pròpia d’aquelles organitzacions que només es mouen quan les critiquen, quan els números cauen o quan noten que els clients els fugen cap a altres entitats.

I jo em deman, amb tota sa innocència del món: per quin motiu no ho vàren fer al revés? Primer omplir la ciutat de caixers i, després tancar oficines. Però clar, els miracles són així: inesperats, inexplicables i, en aquest cas concret, d’una reacció tan retardada com ja innecessària.

Així que, sabeu què vos dic, senyors encorbatats del Santander? Heu arribat tard. Massa tard. Ja no em feis falta. Ara el vostre caixer allà baix, ben lluent, serà només un recordatori irònic de tot allò que no vàreu voler escoltar quan tocava.

Com arruïnar un dinar pedagògic.

Eivissa, 8 de novembre de 2025.

COM ARRUÏNAR UN DINAR PEDAGÒGIC.

Després d’una experiència anterior força agradable, vaig decidir tornar a s’Institut Macabich, on els alumnes de segon de Cuina i Serveis en Restauració oferien un nou menú inspirat en la mar Mediterrània i la deliciosa gastronomia que ens envolta. El plantejament era prometedor:

El menú.

Aperitiu:

– Pa, allioli i olives.

– Pa al vapor farcit de bullit de peix amb maionesa de safrà.

– Crema de verduretes amb formatge i ofegat de verdures.

Entrant:

– Enciam de cigrons amb panxeta de porc cruixent (segons el paper, no segons sa realitat).

Primer plat:

– Llobarro en suquet amb daus de patata, ceba tendra i musclos.

Segon:

– Dau d’anyell al forn amb romaní, suc de carn, patates i cruixent de verduretes.

Postres:

– Torrija d’orxata amb gelat de torró de Xixona, crumble i salsa toffee.

 

No pretenc fer de crític gastronòmic (Déu me’n guard!), perquè som ben conscient que es tracta d’un restaurant pedagògic i, per tant, cal paciència i empatia. Però ...

El servei de sala, excel·lent. S’alumnat, atent, correcte i, fins i tot, m’atreviria a dir, superior a molts cambrers professionals d’aquests restaurants de moda que tant surten a les xarxes socials. Si més no, aquí et serveixen amb un sonriu a la cara, atents, ben vestits, pentinats, nets i, sobretot, sense ulleres de sol ni actituds altives.

Ara bé, pel que fa al servei de cuina, diguem que hi ha camp per millorar. S’entrant (aquell enciam de cigrons amb panxeta “cruixent”) va arribar amb la panxeta completament humida. Qui controla s’acabat del plat? Algú el tasta abans de sortir? Potser sí, però ho dubt.

I després, per acabar, les postres. Ai, sa torrija d’orxata! Un monument a la sequedat. Si la intenció era reinterpretar sa torrija clàssica, ho van aconseguir: van fer-ne una versió sense sabor, sense textura i sense ànima. Tant se val: la vam deixar tots al plat, unànimement. No es podia menjar. Un exemple clar de com unes postres dolent pot arruïnar un dinar. Algú de sa cuina l'havia provat abans de servir? Segur que no.

A mi m'agrada molt (massa) el dolç, per tant em permet recordar sa recepta bàsica d’una torrija. No és tant complicat: pa especial que s’empapa però no es desfà; llet bullida amb pell de llimó, taronja i canyella; es deixa refredar, s’empapa bé el pa, es passa per ou, es fregeix en oli d’oliva i, finalment, s’acaba amb una mel perfumada amb aigua de flor de taronger, sucre i canyella. Simple, humil… però infinitament millor que el que van servir-nos.

Tot i això, hi tornaré. Els bombons de xocolata i de coco que ens serviren després del menú, (una atenció dels cuiners) em feren oblidar tot allò que no havia sortit de sa millor manera. 

Són alumnes, estan aprenent, i estic segur que sa pròxima vegada sa panxeta cruixirà i la torrija tornarà a ser postres i no experiment. A més, sempre és interessant comprovar els progressos dels estudiants i, si més no, confirmar que el servei de sala continua sent de matrícula d’honor i que els cuiners progressen adequadament en els seus coneixements.