Parlar escrivint en silenci.

Eivissa, 15 de maig de 2021

PARLAR ESCRIVINT EN SILENCI.

L'al·lèrgia primaveral em porta avorrit. M´he despertat de matinada fent uïssos i ja no he pogut conciliar més el somni.

He fet el de sempre: escriure. El silenci de la matinada és una oportunitat única per meditar.

Us he dit mai que això d'escriure i publicar-ho a un blog no és fàcil? Sempre pens que estic sol, que ningú ho llegirà i que parl en silenci. Vaja, que estic mantenint una conversació amb mi mateix i que ningú m'escolta.

Parlar escrivint en silenci no significa que estigui malalt del cap. És una manera de reflexionar de les coses que passen a la meua vida. Una forma de veure les coses bones que em passen i que les dolentes també tenen alguna solució. És la meua forma de meditar. Em tranquil·litza, em fa conscient de la realitat, m'ajuda a organitzar-me i em fa sentir millor. Escriure les petites incidències quotidianes m'ajuda a alliberar l'estrès, a gestionar les meues emocions i a buidar el cap de mals pensaments.

Parlar escrivint en silenci és bo. Amb el temps he vist que allí a fora hi ha gent que m'ajuda sense adonar-me. Gent que llegeix els meus escrits i que estan amb mi quan menys ho esper. Sempre he pensat, modèstia a part, que l'èxit del meu blog no és les lectures que hagi tingut sinó que és l'impacte que he deixat en alguns lectors.

Bé, anem per feina. Estic divagant un poc.

Ahir llegia això: "El silencio es la conversación de las personas que se quieren. Lo que cuenta no es lo que se dice, sino lo que no es necesario decir". Albert Camus.

Idò parlem de silencis. Ahir a la tarda, després de la classe de recuperació de sòl pelvic, na Linita i jo vam anar a Santa Gertrudis amb la idea de fer un bocata. Després de tantes setmanes tan llarges ens mereixíem un petit regal. El nostre bar preferit estava tancat i vam decidir anar a un diferent. Després de més d'un any de confinaments i limitacions de les activitats, ens vam poder asseure a una terrassa i disfrutar d'uns moments de recuperació de sensacions que quasi havíem oblidat.

Allí, a l'aire lliure, menjant i bevent vaig tenir una sensació tremenda de calma. Estaven els dos en silenci. Disfrutant del moment. A poc a poc, el mal somni de la pandèmia va desapareixent i ben aviat tornarem a fer coses que abans fèiem normalment. 

Després de tants de mesos amb privacions de moviment i altres, quasi havíem oblidat una cosa tan normal i senzilla com és fer una cervesa i un bocata un divendres a la nit.

Durant tots aquells moments de tranquil·litat no va fer falta dir-nos res. El silenci era la millor conversació.