L’art de trobar solucions als conflictes.

Eivissa, 6 de desembre de 2025

LA MEDIACIÓ I L'ART DE TROBAR SOLUCIONS ALS CONFLICTES.

 

Fa uns dies, a la Universitat Oberta per a  Majors d’Eivissa, la professora Eva Cardona ens va oferir una classe que encara avui em dona voltes al cap. Parlava de mediació, de com prevenir i resoldre conflictes sense caure en la confrontació, i de com escoltar és molt més important que decidir amb presses. Entre tots els exemples que ens va presentar, n’hi hagué un especialment revelador: el d’una taronja.

L’exemple de la taronja és una lliçó simple però poderosa. La història és molt coneguda en el món de la mediació, però quant jo vaig escoltar-la en boca de la professora vaig descobrir-la per primera vegada. Una mare té dues filles i només una taronja. Totes dues la reclamen, i ella, davant ses presses, la talla per la meitat pensant que ha aplicat la solució més justa: repartir. Però la justícia no sempre significa equitat, i molt manco eficàcia.

La sorpresa arriba quan la mare descobreix què volia realment cada una de les filles: Una necessitava sa pell per fer un pastís a s’escola. S’altra necessitava el suc per preparar un esmorzar saludable.

En aquest cas, si la mare hagués fet una cosa tan senzilla com escoltar, preguntar i entendre els interessos reals, hauria descobert que no hi havia cap conflicte, sinó només una manca d’informació. I que la solució òptima era tan senzilla com donar tota sa pell a una filla i tot el suc a s’altra. Totes dues haurien quedat satisfetes, i intuïtivament haurien après què vol dir cooperar.

Aquest exemple, aparentment senzill, amaga una idea molt profunda: la majoria dels conflictes no són de posicions, sinó d’interessos. No discutim per sa taronja; discutim perquè no expressam què necessitam realment.

Aquí entra en joc una teoria fonamental de la negociació i la mediació: el win/win, o solució guanya/guanya. Durant molts anys, la idea general era que negociar era un joc de suma zero: si un guanya, s’altre perd. Però la mediació demostra tot el contrari: hi ha moltes solucions creatives que permeten que tothom obtingui allò que necessita.

En l’exemple de sa taronja, la solució inicial de sa mare era un clàssic win/lose disfressat d’equitat. Cap de ses filles obtenia allò que realment volia. En canvi, quan s’analitzen els interessos, apareix una solució win/win: totes dues guanyen, i la mare també, perquè resol el conflicte sense tensions ni frustracions.

La filosofia win/win es basa en quatre pilars essencials:

- Escoltar activament. No només sentir, sinó escoltar per entendre.

- Detectar interessos reals, no només posicions. Una posició és “vull sa taronja”. Un interès és “vull sa pell” o “vull el suc”.

- Buscar solucions creatives. Moltes vegades sa primera idea no és sa bona.

- No competir, sinó cooperar. No es tracta de veure qui n'imposa més, sinó de trobar la millor sortida per a tothom.

Mentre escoltava a Eva Cardona, vaig recordar molts moments de la meua vida professional. Durant anys vaig ser cap responsable d’empreses, i ara m’adon que una part important de la meua feina era (sense posar-hi etiqueta) fer de mediador. Quan apareixia un conflicte, abans de prendre cap decisió, m’agradava asseure’m amb ses persones, conversar, entendre què volien i què temien. Sempre he cregut que un problema mal resolt torna més endavant amb més força, mentre que un bon acord genera motivació i confiança.

Quan aconseguia convèncer les parts que hi havia una solució possible que beneficiava a tothom, s’èxit estava gairebé garantit. I no hi havia millor sensació que veure com un equip que abans estava tens treballava després amb més serenitat i compromís.

Ara, amb els anys i amb aquesta nova etapa d’aprenentatge, veig clar que la mediació no és només una tècnica; és una manera de veure la vida. Tancar conflictes és viure millor.

Quan va acabar la classe, vaig quedar-me uns minuts a soles amb la professora per comentar algunes idees. Vaig sentir que aquest curs no només m’està ensenyant teoria, sinó que m’està oferint eines valuoses per al present i també per al futur.

Els alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa ens trobam en un moment de la vida en què ja no volem conflictes innecessaris. Volem serenitat, relacions netes i pau interior. I això passa, moltes vegades, per saber tancar conflictes pendents: familiars, personals, relacionals, laborals o emocionals.

I si no podem fer-ho tot sols, no passa res. La mediació és una ajuda intel·ligent, humana i necessària. No és un signe de debilitat; és un signe de maduresa.

En definitiva, aquella classe de la professora Cardona em va recordar que encara podem aprendre molt, i que sempre és un bon moment per fer les paus amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Tot funciona fins que deixa de funcionar.

Eivissa, 22 de novembre de 2025-

TOT FUNCIONA FINS QUE DEIXA DE FUNCIONAR.

Dins el programa de classes de la UOM d’Eivissa, aquesta setmana ens oferiren una d’aquelles sessions sobre “com competeixen avui ses empreses”, especialment els hotels. Una classe impecable, d’aquelles que et fan pensar: “Si la realitat laboral fos així, tots seríem feliços, els hotels serien ONG i els directius brindarien amb cava mentre practiquen tècniques de relaxació a sa terrassa.”

Sa veritat és que fou una classe interessant, sí; instructiva, també; però sobretot "de llibre", d’aquelles que fan olor de manual recent estrenat. Tot molt polit, molt ben explicat i, per damunt de tot, molt lluny de ses empreses de carn i ossos. Molta teoria i poca realitat.

Per animar s’ambient, sa professora ens regalà el famosíssim acudit dels “tipus d’indius” dins ses empreses, tot un clàssic de s’organització corporativa:

- Els incas: arriben a les 8 i "hincan" el colze fins al final de sa jornada. Treballadors, sí, però amb aquell punt de màrtir que els fa creure imprescindibles… tot i que després ningú se’n recorda d'ells.

- Els mayas: apareixen a partir de les 10, amb cara d’adormits, i demanen: “¿M’ha llamado alguien?”. Són els que sempre estan “tancant un tema importantíssim”,  i que curiosament acostuma a ser el sopar i ses copes d’ahir.

- Els aztecas: arriben a les 12, fresquets com una flor, i practiquen s’únic exercici físic del dia: assenyalar. “Tu, fes-te càrrec d’això. Tu, d’allò altre.” Una coreografia preciosa, vista des de fora.

- I els arapahoes: criatures mítiques que no trepitgen s’oficina en tota sa setmana, però divendres a les 15.00 apareixen com si venguessin d’una peregrinació espiritual i anuncien: “Ara, pa’ joe, reunió.” I tu, que pensaves que tenies vida privada, a fotre's. Clar que sí, faltaria més.

Entre rialles i assentiments, sa classe continuà amb una llista de qualitats del líder modern. Ja sabeu:
- que si ha d’anar una passa endavant;
- que si no s’ha de fiar de ses aparences;
- que si ha de buscar s’èxit col·lectiu;
- que si no ha de tenir por dels canvis;
- que si ha de fer coses diferents per obtenir resultats diferents;
- que si la il·lusió; que si la passió, etc. etc.

Tot preciós. Però, sa meua experiència com a responsable d'empreses durant molts anys em diu que això realment no és precisament tant ideal.

Jo vaig seguir sa classe en silenci, tan formal com un alumne que veu que sa classe va per una banda i ell per una altra. A s’hora de preguntes no vaig dir res: obrir aquell meló era convidar a un debat etern i potser perillós. Però camí de casa, la consciència (o potser el cansament acumulat de tants anys de reunions) em digué: “Torna-hi, o rebentaràs.”

I vaig tornar.

Sa professora recollia i li vaig dir: “Perdoni, he hagut de fer mitja volta. Necessit dir-li una cosa. Si no, esclataré.”

I ja em teniu allà, explicant-li que un líder no pot anar pel món amb el discurs de “tots som bons”, “som un equip” i “abraçades per tothom”. Això queda molt polit a ses presentacions de PowerPoint, amb fotos de gent rient i tirant confeti, però sa realitat… uf, sa realitat és molt més dura.

Li vaig dir:
“Un líder ha d’anar amb peus de plom, i no fiar-se de ningú. Vostè no ha hagut d’acomiadar mai ningú? Mai l’han enganyada? Quantes vegades s'ha caigut i s'ha tornat a aixecar? Perquè a mi aquestes coses m’han passat massa sovint. Si a vostè no, enhorabona: o té una sort immensa o fa feina en una empresa que mereix estudi científic.”

També li vaig reconèixer que allò de “rodejar-se dels millors” està molt bé. Però alerta: fins i tot els millors tenen un costat fosc que surt els dies que ses coses no van com estava previst.

I li vaig treure el meu argument estrella: sa cançó d’en Julio Iglesias. “Vuela alto, amigo, que la gente tira a matar cuando volamos bajo.” No era poesia. És una veritat com una casa.

Al final vam tenir una conversa interessant, d’aquelles que no surten als programes oficials. I crec que sa professora va entendre el missatge final, aquell que ningú escriu als manuals però tothom sap quan firma un contracte de responsabilitat:

A ses empreses reals s’ha d’anar amb el ganivet entre ses dents, intentant no conèixer ningú massa i, sobretot, no posar sa mà al foc per ningú. Sa teoria va per un costat, sa pràctica per un altre, i al mig hi ha un oceà de bones intencions que mai es compleixen.

Per acabar, me’n vaig anar donant-li les gràcies per escoltar-me i amb una frase d’aquestes que fan pensar: “Em sorprèn que vostè, després d’anys parlant de lideratge, no hagi trobat cap manual que digui: Tot funciona fins que deixa de funcionar.”

Perquè quan deixa de funcionar, el líder és el primer que rep.

Enguany el curs ve fort.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

ENGUANY EL CURS VE FORT.

Amb un grup d’amics i amigues vaig anar al restaurant pedagògic de s’Institut Macabich per tastar un menú homenatge a sa gastronomia balear, preparat pels alumnes de segon de Cuina i de Serveis en Restauració. Quin nivell! Excel·lent menjar i millor servei. Enguany, el curs ve fort: es nota una preparació i una professionalitat sorprenents.

Simplement un detall que em va cridar especialment s’atenció fou el domini dels alumnes a la sala: obrien i servien perfectament una botella de vi o una de cava, amb una seguretat i una elegància que molts professionals ja voldrien. I us assegur que fer-ho bé no és feina senzilla. 

Ja ho sabeu ... destapar una botella de vi és una feina de precisió, de cortesia. S'ha de presentar el vi al client, s'ha de retirar sa càpsula i eixugar el coll. Es suro s’extreu lentament, sense soroll, i se n’olora lleument s’estat.

Per al cava, sa botella s’inclina i és el cos, no el tap, qui gira; s’obertura ha de ser un segon, un sospir. Una vegada oberta, s’ofereix un petit tast al client. Després, es serveix sa copa sense tocar-la, omplint només un terç o la meitat. 

És un servei net, discret i respectuós que els alumnes dominaven perfectament.

El menú va començar amb una croqueta de sobrassada (d’Eivissa) i mel amb emulsió de codony i formatge curat. Una combinació de sabors espectacular: dolçor, intensitat i un punt de textura que la feia irresistible. Boníssima.

Després ens serviren un milfulls d’enciam de crostes amb peix sec. Sense comentaris. Som de Formentera, i ja us podeu imaginar com m’encanta el peix sec.

S’entrant fou un guisat d’ous amb cruixent de rovells, molt saborós. Personalment som més de guisats on tots els ingredients van junts i es fonen al plat, però reconec que també s’han de provar combinacions noves. I aquesta tenia el seu punt.

El primer plat: mandonguilles mar i muntanya de vedella amb gambetes i sèpia. Una meravella. Quin contrast de sabors, quina profunditat de gust i quin encert de plat.

El segon plat: arròs amb gerret i pinya de col. Sense paraules. S’arròs al punt precís, el caldo de peix autèntic, i el gerret… sense una sola espina. Em va deixar sorprès.

Per acabar, una deconstrucció de flaó eivissenc. Aquí he de confessar que sa novetat no em va agradar. Tal vegada som massa clàssic i encara no puc assimilar variacions del meu estimat flaó tradicional. Però els bombonets i ses petites galetes (detall dels cuiners) que ens van servir abans del cava i dels cafès, varen esborrar qualsevol mal record de la reinterpretació.

Hi tornarem. Els meus amics quedaren encantats, i jo també.

Heu arribat massa tard.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

HEU ARRIBAT MASSA TARD.

Vaig presentar un munt de reclamacions, tant personals com per escrit i per telèfon (crec que vaig emprar pràcticament tots els sistemes de comunicació… Bé, tots no. No vaig fer-ho amb senyals de fum ni tampoc amb coloms missatgers).

Després de ses meues queixes i, m’imagin, de ses de moltíssims altres clients igual d’indignats i esgotats, finalment els senyors de corbata vermella que manen al Banc de Santander han tingut una revelació divina. Sí, amics i amigues: han decidit beneir el meu barri amb un caixer automàtic. Un miracle de categoria. Que toquin ses campanes. Haurem d’encendre un ciri, perquè això no passa cada dia.

I jo, que no es diga que no som una persona agraïda, ho celebr. Faltaria més.
Ara bé… tampoc calia tant d’entusiasme, eh? No feia falta instal·lar-me’l just a sa cantonada de baix de casa, com si jo fos el seu client preferit. Quin detallàs. Quin luxe. Quin excés. De veritat, no feia falta. Per satisfer ses meues petites necessitats d’efectiu, ara només hauré de sortir del portal i caminar… què? Deu passes? Quin sacrifici més gros. On quedarà ara s’encant de travessar mig poble, esquivar turistes, pujar i baixar voreres i esperar semàfors només per treure vint euros? M’han llevat aquella aventura a la qual, mirau, ja li havia agafat gust.

Recordau que primer varen tancar sa majoria d’oficines a Vila i ens en deixaren només una, com si fos una espècie protegida que calgués conservar amb molt de compte. Ai aquella oficina .... sempre saturada, sempre amb gent fent cua i empleats sempre amb cares llargues. Entre queixa i queixa, avorrit, vaig acabar obrint un compte en una altra entitat que sí tenia oficines i caixers repartits per tota la ciutat. I amb aquesta, tot s’ha de dir, estic encantadíssim: gent normal, eficient i, sobretot, conscient que els clients existeixen. Una raresa, ja ho sé.

I ara, després de mesos d’inacció, ara sí: els del Santander obren un caixer al barri. Una decisió brillant, presa amb sa rapidesa fulgurant pròpia d’aquelles organitzacions que només es mouen quan les critiquen, quan els números cauen o quan noten que els clients els fugen cap a altres entitats.

I jo em deman, amb tota sa innocència del món: per quin motiu no ho vàren fer al revés? Primer omplir la ciutat de caixers i, després tancar oficines. Però clar, els miracles són així: inesperats, inexplicables i, en aquest cas concret, d’una reacció tan retardada com ja innecessària.

Així que, sabeu què vos dic, senyors encorbatats del Santander? Heu arribat tard. Massa tard. Ja no em feis falta. Ara el vostre caixer allà baix, ben lluent, serà només un recordatori irònic de tot allò que no vàreu voler escoltar quan tocava.

Com arruïnar un dinar pedagògic.

Eivissa, 8 de novembre de 2025.

COM ARRUÏNAR UN DINAR PEDAGÒGIC.

Després d’una experiència anterior força agradable, vaig decidir tornar a s’Institut Macabich, on els alumnes de segon de Cuina i Serveis en Restauració oferien un nou menú inspirat en la mar Mediterrània i la deliciosa gastronomia que ens envolta. El plantejament era prometedor:

El menú.

Aperitiu:

– Pa, allioli i olives.

– Pa al vapor farcit de bullit de peix amb maionesa de safrà.

– Crema de verduretes amb formatge i ofegat de verdures.

Entrant:

– Enciam de cigrons amb panxeta de porc cruixent (segons el paper, no segons sa realitat).

Primer plat:

– Llobarro en suquet amb daus de patata, ceba tendra i musclos.

Segon:

– Dau d’anyell al forn amb romaní, suc de carn, patates i cruixent de verduretes.

Postres:

– Torrija d’orxata amb gelat de torró de Xixona, crumble i salsa toffee.

 

No pretenc fer de crític gastronòmic (Déu me’n guard!), perquè som ben conscient que es tracta d’un restaurant pedagògic i, per tant, cal paciència i empatia. Però ...

El servei de sala, excel·lent. S’alumnat, atent, correcte i, fins i tot, m’atreviria a dir, superior a molts cambrers professionals d’aquests restaurants de moda que tant surten a les xarxes socials. Si més no, aquí et serveixen amb un sonriu a la cara, atents, ben vestits, pentinats, nets i, sobretot, sense ulleres de sol ni actituds altives.

Ara bé, pel que fa al servei de cuina, diguem que hi ha camp per millorar. S’entrant (aquell enciam de cigrons amb panxeta “cruixent”) va arribar amb la panxeta completament humida. Qui controla s’acabat del plat? Algú el tasta abans de sortir? Potser sí, però ho dubt.

I després, per acabar, les postres. Ai, sa torrija d’orxata! Un monument a la sequedat. Si la intenció era reinterpretar sa torrija clàssica, ho van aconseguir: van fer-ne una versió sense sabor, sense textura i sense ànima. Tant se val: la vam deixar tots al plat, unànimement. No es podia menjar. Un exemple clar de com unes postres dolent pot arruïnar un dinar. Algú de sa cuina l'havia provat abans de servir? Segur que no.

A mi m'agrada molt (massa) el dolç, per tant em permet recordar sa recepta bàsica d’una torrija. No és tant complicat: pa especial que s’empapa però no es desfà; llet bullida amb pell de llimó, taronja i canyella; es deixa refredar, s’empapa bé el pa, es passa per ou, es fregeix en oli d’oliva i, finalment, s’acaba amb una mel perfumada amb aigua de flor de taronger, sucre i canyella. Simple, humil… però infinitament millor que el que van servir-nos.

Tot i això, hi tornaré. Els bombons de xocolata i de coco que ens serviren després del menú, (una atenció dels cuiners) em feren oblidar tot allò que no havia sortit de sa millor manera. 

Són alumnes, estan aprenent, i estic segur que sa pròxima vegada sa panxeta cruixirà i la torrija tornarà a ser postres i no experiment. A més, sempre és interessant comprovar els progressos dels estudiants i, si més no, confirmar que el servei de sala continua sent de matrícula d’honor i que els cuiners progressen adequadament en els seus coneixements.

Un viatge al nord sense sortir d'Eivissa.

Eivissa, 25 d'octubre de 2025.

UN VIATGE AL NORD SENSE SORTIR D'EIVISSA.

 

Hi ha dies en què un dinar és molt més que menjar. És una experiència, un espectacle i, en aquest cas, també una lliçó. Ahir vaig tenir el plaer de disfrutar del restaurant pedagògic de s’IES Isidor Macabich, on els alumnes de segon curs de Cuina i Serveis de Restauració ens van oferir un menú inspirat en el nord d’Espanya. Una proposta plena d’il·lusió, atrevida i gustosa.

Només arribar, sa carta ja m'ho deixava clar: “Restaurant pedagògic. Gràcies per la vostra paciència i col·laboració.” Una frase que feia somriure, però que també em convidava a mirar aquell dinar amb ulls de complicitat. No era un restaurant qualsevol: era una aula viva, un laboratori de sabors, un escenari on cada alumne aprenia, servia i cuinava amb ganes d’arribar lluny.

Tot just entrar, em va agradar (malgrat aquell punt de nervis que només tenen els començaments de curs) sa tranquil·litat que es respirava al menjador. Els alumnes es movien amb seguretat i elegància, com si ja fessin anys que hi treballaven. Somriures, correcció i un “benvingut” dit amb convicció. Tot em feia pensar que el curs havia començat amb molt bon peu.

El servei del menjador va ser, senzillament, excel·lent: ni un got buit, ni una espera massa llarga, ni una mirada perduda. Tot fluïa, tothom es movia, tothom sabia què havia de fer. Com una coreografia ben assajada.

I arribà el moment més esperat: el menjar. El menú em proposava un viatge pel nord d’Espanya, però amb el toc fresc i personal de la jove cuina de s’institut.

Em presentaren una carta de begudes breu, equilibrada i de qualitat, amb opcions per a tots els gustos. El servei, impecable, digne de professionals.

Tot seguit, em serviren un assortit de pans, allioli i olives. Per a mi, aquest simple detall ja marca el nivell d’un restaurant. Els pans, excel·lents, ben cuits, al seu punt, s’allioli, suau; i l’assortit d’olives i envinagrats, realment boníssim. Començàvem bé.

S’aperitiu va confirmar el nivell: calamar en textures i allioli i un dau de bacallà al pil-pil amb verduretes sobre una tosta de pa gallec. Una combinació que feia tancar els ulls i disfrutar de sa combinació de sabors. El calamar, tendre i amb aquell punt just de mar; i el bacallà… senzillament perfecte.

S’entrant, una crema de faves amb cloïsses, va ser una bona idea i un encert de contrastos, tot i que potser una mica massa concentrada pel meu gust. En qualsevol cas, el sabor era intens i ses cloïsses hi aportaven un toc mariner molt encertat.

El primer plat ens portava un clàssic del nord: marmitako de tonyina amb patata, crema de piquillos i maionesa de pebre fumat. Confés que aquí vaig lliurar (i perdre) una batalla personal amb els piquillos: no m’agraden mica. Però la resta del plat estava molt ben executada. Els qui en són fans el van trobar excel·lent.

El segon plat, pollastre a la pepitòria amb arròs saltejat al julivert, va ser una sorpresa molt agradable. Una combinació aparentment senzilla, però plena de matisos. El punt de cocció del pollastre, perfecte; sa pell, ben cruixent (i això no és fàcil!); i s’arròs, saborós, amb aquell punt just de cocció que tant m’agrada.

I per acabar, el dolç final: quesada pasiega amb gelat d’arròs i llet. Dolç, cremós, equilibrat. I quan ja pensàva que el festí s’havia acabat… sorpresa! Els cuiners ens van sorprendre amb uns petits bombons de xocolata que van fer-me oblidar sa dieta (que, sens dubte, hauria d'esperar un altre dia).

En un dinar així, per jo, el més important no és només el resultat dels plats, sinó la passió que s’hi respira. I d’això, ahir en sobrava. Els alumnes demostraren ofici, respecte per sa feina i moltes ganes d’aprendre. Al final del servei, vaig felicitar a sa professora i tot s’equip d'alumnes: el nivell d’aquest inici de curs és altíssim.

No sé si el proper menú ens durà cap al sud, cap a Itàlia o cap a la lluna… però una cosa és segura: hi tornaré.

Amb gana, amb il·lusió i amb molt de gust.

Economia de fulla caduca.

Eivissa, 21 d'octubre de 2025.

ECONOMIA DE FULLA CADUCA. 

 

Cap de setmana a Anglaterra. Els vols directes d’Eivissa a Birmingham s’acaben, i calia aprofitar els darrers disponibles. Retrobament familiar i passejades pels parcs i boscos propers a la ciutat. Caminant pels carrers, disfrutant dels colors de sa tardor, em va venir una idea al cap. Us hi heu fixat? A sa tardor, clar, cauen ses fulles dels arbres. Sabeu per què passa això?

Es meu passat laboral en sa gestió i direcció d’empreses va jugar-me una mala passada. Vaig començar a mirar els arbres amb ulls d’economista.

Des d’un punt de vista econòmic, a sa tardor molts arbres prenen una decisió dràstica: fan fora totes ses fulles. I no ho fan per estètica. El motiu és molt més simple: no poden mantenir sa plantilla. Ses hores de llum baixen, s’energia escasseja, i ja no surt a compte alimentar tant de verd. Així que, amb una eficiència que ja voldrien moltes empreses, activen el protocol clàssic de crisi: acomiadaments massius i silenci. És una maniobra freda? Sí. Necessària? També.

S’arbre, davant sa baixada d’ingressos (llum solar), fa exactament el que qualsevol responsable d’empresa amb un mínim d’instint de supervivència faria: redueix costos. Fora fulles. Ni EREs, ni negociacions col·lectives. Tallar el problema de rel i deixar que el vent s’endugui sa plantilla.

No hi ha indemnitzacions ni protestes. Ses fulles cauen, es descomponen i encara tenen sa decència de convertir-se en nutrients. Vaja, per dir-ho clar: el personal acomiadat alimenta s’empresa que l’ha fet fora. Us ho podeu creure?

Mentrestant, al món laboral humà, ens aferram a lleis obsoletes, a projectes caducs i a estructures empresarials que ja no sostenen res. Ens sorprenem que els números no surtin, però sovint ens neguem a deixar caure res. Ni una fulla. Per si de cas.

Els arbres no tenen comitès de crisi. Tenen clar quan toca tancar sa paradeta. No és fracassar, és plegar veles abans que el barco s’enfonsi. Fan exactament el que moltes empreses es neguen a fer: adaptar-se. Amb una diferència clau: ells no perden el temps. Quan torna el bon temps, broten de nou. Més lleugers. Més preparats. I sense arrossegar herències mortes.

En canvi, a naltros, a moltes persones i a moltes empreses ens agafa sa primavera amb sa motxilla plena de decisions covardes, equips cremats i idees que ja fan pudor de fulla podrida. Ens falten decisions valentes i ens sobren dubtes.

Potser ens aniria millor si deixàssim de mirar-nos tant s’ego i comencéssim a observar més ses branques. I els arbres. S’ha d’aprendre a buidar sa motxilla, a acomiadar quan toca, a renovar quan cal, i a deixar de fingir que tot pot durar per sempre. Ses fulles cauen. I no passa res. Encara més: ha de passar. És natural.

Us preguntau per què un arbre sap gestionar millor una crisi que una empresa? Idò ja veis. Potser, al final, ja no és el bosc el que està perdut.