Circulen, circulen.

Eivissa, 5 d'Agost de 2025.

CIRCULEN, CIRCULEN.

Ahir a la tarda, sortint de classe de Pilates a Sant Rafel (sí, heu llegit bé, Pilates, perquè un ja té una edat i s’ha de mantenir flexible, si vol continuar cordant-se ses sabates), em va envair una sensació estranya. Una cosa cinematogràfica. Em vaig sentir com Clint Eastwood a "Mula". Els amants del cinema ja ho sabeu ... Aquell jubilat que es dedica a transportar droga amb el seu vell cotxe. I no ho dic per fer-me el graciós. De veritat, per un moment, vaig tenir sa sensació de ser el protagonista d’una pel·lícula de fronteres, però amb accent eivissenc i olor de suat post Pilates.

Tot va començar cap a les vuit de sa tarda. Acabàvem d’estirar, després de classe, i tornàvem cap a casa en silenci, escoltant sa ràdio, sa meua dona i jo: contents, una mica cansats (com toca després d’una sessió d'una hora). Enfilàvem sa sortida de sa rotonda, amunt del túnel de Sant Rafel, quan  ... Pam! Ens topam amb un desplegament de control de sa Guàrdia Civil. Però no un d’aquells discrets, amb dos agents i un senyal de “pare”. No. Aquí hi havia cotxes travessats, agents amb "xalecos" antibales i cara de poc amics, cadenes punxegudes a terra (a punt per rebentar-te ses rodes del cotxe si tens intenció de fugir), i una cua lateral de cotxes oberts i un munt d’agents mirant què portaven al maleter.

No sé què buscaven. Droga? Immigrants? Pastilles de disseny amagades? No ho sabré mai, perquè no vaig tenir temps ni de preguntar.

Ara, el més curiós del cas va ser veure com, a distància, una parella de guàrdies civils ens va fer un escàner exprés. Cotxe antic però net. ITV al dia. El conductor (servidor), home gran, cabells blancs, ulleres de conducció, i aquella mirada de qui només vol arribar ràpidament a ca seua. Al costat, la meua dona, també gran, cabells curts impecables, sense maquillatge, sense celles pintades ni pestanyes postisses. Sense tatuatges visibles ni ulleres grosses.

Conclusió del escáner visual: zero perillositats.

Tot i això, continuàvem avançant amb precaució. El cotxe que duia davant va anar directe cap a la dreta: inspecció completa. Vaig pensar: ara ens tocarà a naltros. Jo, amb cortesia, vaig abaixar sa finestra i vaig dir, en eivissenc:

- Bones, passa alguna ...?

No vaig ni poder acabar sa frase.

S’agent (un armari amb uniforme verd, barba i ulleres fosques) em va mirar mig segon i em va deixar anar:

- "Venga, circulen, circulen..."

Cago en l'ou! Així, tal qual. Com si ni tan sols fóssim dignes de sospita. Cap pregunta. Cap escorcoll. Ni un “abra el maletero”. Res. Un “circulen” de manual. I gràcies.

Un altre agent, uns metres més enllà, custodiava ses punxa rodes, també ens va deixar passar. Ni un gest. Ni una mirada. Ni un “buenas tardes”.

I jo, per dins, em vaig emprenyar. Per orgull. Què passa? Que ni per sospitosos servim? Que els grans hem deixat de generar interès policial? No som ni candidats a una inspecció rutinària?

Vaig continuar cap a casa amb aquell regust amarg. No per por. Ni per nervis. Si no per una revelació inquietant: ens estan esborrant. Ens volen invisibles. Ens toleren, sí, perquè no poden fer altra cosa, però voldrien que ens poséssim a fer crucigrames i no sortíssim del portal. “Circulen, circulen...”  Vagin a ca seua. No molestin. Estiguin tranquils. No facin remor. Desapareguin.

I vet aquí que, en aquell moment, em vaig sentir com el Clint Eastwood. No pel contraban, sinó per sa sensació que el món ja no ens mira. Ens passa per damunt, ens evita i ens ignora.

 I no sap el que es perd.

Punto G.

Eivissa, 4 d'agost de 2025.

PUNTO G.

 

Hi ha qui repassa ses notícies cada matí al diari. N’hi ha que fan esport, que mediten o que fan cafè amb llet per començar el dia amb bones vibracions. Jo, de tant en tant, m'agrada obrir s'aplicació del banc i em pos a revisar ses despeses de ses nostres targetes.

No és per res, eh? No em vull fer el detectiu, ni s’home controlador. Però, vaja, després d’algunes males experiències amb càrrecs que no coneixia de res (i que, per descomptat, no havia autoritzat), m’he tornat una mica paranoic amb això de revisar els moviments bancaris.

Així que avui, entre cafè i torrada, em pos a revisar els moviments de sa targeta que comparteix amb sa meua dona. I, enmig de compres de supermercats, benzinera, fisioterapeuta, etc.  m’hi trob una cosa... diferent: "Punto G."

Ho torn a llegir. Punto G. I no, no és que m’ho hagi inventat. Allà era, en negreta. I no només una vegada. Diversos càrrecs diferents, en dates separades i per imports petits, d’aquests que no criden gaire s’atenció, però que, si t’hi fixes, et fan dubtar.

Primer pensament automàtic:

- A veure, jo no he anat a cap sex shop. Segur que no. Ho recordaria.

Segon pensament, que no he pogut evitar:

- I si hi ha anat sa meua dona?

Com podeu imaginar, en aquell primer moment ja havia començat a construir una pel·lícula mental d’allò més absurda. Roll: “i si té una col·lecció secreta d’artefactes tecnològics amagats dins el calaix?”, “i si ...?”

Però bé, no siguem malpensats, que ja som adults. I en lloc de treure conclusions ràpides (i absurdes), vaig decidir fer el que faria qualsevol home racional: investigar a fons.

Google, com sempre, em va treure de dubtes. Escric "Punto G + Ibiza" i, ves per on, sa primera opció és una gelateria: Punto Gelatto, situada a sa Platja d’en Bossa. Aii amics … va fer-se sa llum.

I tant, ara tot encaixava. Efectivament, hi vam anar fa poc. De fet hi anam molt sovint. Ens agrada passejar fins allà i fugir de sa calor de Vila. Ho recordava bé: a sa meua dona li encanta no només es lloc, sinó els gelats, sa textura, el sabor... i el fet que te'n posen com si fossis un afamegat.

Fan de tot: iogurt amb maracujà (el seu preferit), avellana, pistatxo, xocolata negra, cafè... i molts més sabors que no puc ni pronunciar. Però tots boníssims. D’aquells que et fan pensar que estàs menjant un bon postre.

Així que, amics i amigues, misteri resolt. El “Punto G” de sa targeta no era cap aventura clandestina, ni cap compra sospitosa, sinó una gelateria de confiança que ha sabut, això sí, triar un nom que fa aixecar més d’una cella.

I ara, una reflexió final. 

Amigues que llegiu això: Si després d’una tarda innocent prenent un gelat, el vostre home comença a revisar sa targeta i es troba un “Punto G” cobrat tres vegades en una setmana… ja sabeu per què us demana què heu fet a sa tarda. Estau avisades.

 I amics, homes com jo, que feim de detectius financers aficionats: abans de posar-vos gelosos, sospitar o començar a fer preguntes incòmodes... mirau bé al senyor Google. Que a vegades, el “Punto G” només és un cucurutxo de gelat amb dues bolles grosses i una mica de tupins.

Un bon dinar.

Eivissa, 28 de Juliol de 2025.

UN BON DINAR. 

 

Ahir, en un d’aquells moments en què el cervell decideix fer una pausa i el cor pren decisions sense demanar permís, vaig tenir sa brillantíssima idea de reservar taula en un conegut restaurant del port de Sant Antoni. No sé si va ser sa calor, sa nostàlgia o un moment d’inconsciència. 

Però allò que havia de ser un dinar tranquil es convertí en una aventura de supervivència urbana.

Per començar, arribar-hi ja va ser tot un repte. A s’altura del primer semàfor d’entrada al poble, just on un esperava trobar ordre i civilització, es produí el primer atac: una manada de turistes joves (com en estat salvatge) va envair el pas de vianants com si fossin protagonistes d’una despedida de final de curs. Els jovens tots uniformats amb calçons curts, sense camisa, xancles de plàstic i una cervesa (mínim) a la mà. Alguns fins i tot en duien dues, una per mà: s’equilibri, ja se sap, és fonamental.

Ses al·lotes, per la seua banda, havien optat per una estètica “mig despullada cutre lux”. Vestits tan transparents que només tapaven ses vergonyes... i justet. Culs a l’aire, pits a punt d’alliberar-se, maquillatge de guerra i pestanyes postisses. El millor de tot? El seu absolut menyspreu per qualsevol norma de trànsit. Semàfors? Passos de zebra? Això no és per naltros.

Superada aquesta primera prova, amb sa meua integritat física sorprenentment intacta, vaig continuar cap al passeig marítim. Allà, sa cosa prenia aires de festival permanent: música a tot volum, cossos vermells com gambes i una barreja d’olors que oscil·lava entre protector solar barat, cervesa calenta i suor internacional.

Però el veritable repte arribà en el moment d’aparcar. El port, controlat per Ports IB, funciona com un estat independent: tenen les seues pròpies lleis, màquines, tarifes i sentit del temps. Aparcar-hi una hora i mitja pot costar-te un ronyó… o dos euros, que és més o manco el mateix si tens en compte que a dos carrers la zona blava del poble encara té preus humans. Però bé, vaig pagar, vaig treure el tiquet i em vaig trobar amb aquell límit d’1,5 hores que marcaria el meu ritual gastronòmic.

Cronòmetre en marxa, vaig entrar al restaurant. Havia de dinar entre les 13.41 i les 15.11. Un repte olímpic.

Allí, finalment, començà sa millor part del dia: el menjar. El bullit de peix, senzillament excepcional. Peix fresc, cuit amb precisió de rellotger suís. Roja, gall de Sant Pere i altres meravelles que es fonien en boca. Vaig disfrutar amb aquells caps gelatinosos i plens de sabors. En pocs llocs saben cuinar el peix així.

Després, s’arròs a banda: ni passat, ni dur, ni insípid. Un arròs saborós, amb textura suau i aquell punt exacte de sal que només els bons cuiners dominen. No en va sobrar ni un gra. Sa paella quedà neta.

De postres, una petita delicadesa per compartir i un cafè amb Fernet, curt però imprescindible. Perquè ses aventures, ja se sap, exigeixen cafeïna... i un toc d’alcohol.

A les 15.00 hores, puntual com una multa, sonà s’alarma del mòbil: quedaven 11 minuts per arribar al cotxe abans que Ports IB activàs el mode “sanció automàtica”. Un dinar deliciós… a velocitat de Fórmula 1.

I quan ja pensava que ho havia superat tot, quedava l’escena final: el retorn pel passeig. Allà, vaig topar amb el que avui és el veritable rostre del turisme de Sant Antoni. Grups de joves menjant directament al carrer, asseguts a terra o als bancs com si fossin taules d’un càmping urbà improvisat. El menú? De supermercat barat: barra de pa, embotit de plàstic, sangria en brics, cerveses i bosses de patates. Una experiència gastronòmica a baix preu.

Els restaurants i bars del passeig? Mig buits. Sa clientela potencial, menjant al banc o a terra, contents de gastar-se centenars d’euros en avions, hotels i discoteques, però incapaços de pagar per una bona paella.

I jo, després d’haver sobreviscut al safari turístic, al sistema d’aparcaments inventat per un geni malvat de Ports IB i a un dinar exprés, però sublim… vaig decidir que, molt probablement, no hi tornaré fins passat s’estiu. O fins que Sant Antoni recuperi sa capacitat d’acollir gent sense haver de posar cartells de “Perill: zona infestada de turistes”.

Dilluns faré bondat.

Eivissa, 27 de Juliol de 2025.

DILLUNS FARÉ BONDAT.

 

 

O això em dic. Estic fet un embolic. Però no un embolic qualsevol: és un d’aquells embolics existencials, densos, que no se’n van ni amb una sessió de teràpia ni amb una infusió de valeriana. És com un món de contradiccions embolicat dins d’un bocata.

Cada setmana, amb disciplina gairebé marcial, vaig a fer “Pilates CALPP” (Conjunt Abdominal Lumbar Pelvià Perineal). Així, amb majúscula, com si fos més efectiu. Sona modern, veritat? A Sant Rafel, tres dies a la setmana, allà em teniu: suant, fent abdominals, planxes, salts, i responent als crits de sa professora de “¡dos más y lo tenemos!”. I dins aquest martiri voluntari, em reconforta pensar: “Això és salut.” O això vull creure.

Però s'embolic no és el gimnàs. No. S'embolic comença quan arriba es divendres, amb aquella promesa de llibertat, descans i descontrol de cap de setmana. És llavors quan el cotxe, aquest traïdor amb rodes, decideix per jo. No em porta a casa. No. Em porta directament, sense consultar-me, a Santa Gertrudis. Allà, a un lloc perillós i meravellós al mateix temps: un bar/restaurant famós per les seues paelles dominicals i per servir plats amb més calories que un paquet de racionament militar.

Allí ja em coneixen. El cambrer ni em pregunta. Em veu i somriu amb aquell gest còmplice de qui sap que avui tampoc demanaré una ensalada. Em pregunta: “1/2 Xicu i una aigua en gas grossa?". El ritual és sagrat.

Un Xicu, per si algú encara viu en la ignorància, és una obra mestra del colesterol: béicon, llom, ou fregit, ceba caramel·litzada, formatge fos... tot embolicat dins un pa calent, cruixent, tendre, que quan el prens deixa anar aquell oli beneït que et recorre els dits i s’ànima. No és un bocata. És una aparició divina!

I jo, il·lús, pens que això ha de ser compatible amb el gimnàs. “Tres dies suant i un 1/2 Xicu de premi. Compensació. Equilibri. O no?”

Però clar, de tant repetir aquest ritual, ja em començ a veure reflectit al vidre dels locals. I aquell reflex... no sembla gaire més prim que fa un mes. De fet, diria que el 1/2 Xicu m’està guanyant sa batalla per mantenir sa línia.

I si no és el 1/2 Xicu, són els montaditos. Divendres passat vaig voler innovar. “Faré alguna cosa més lleugera”, em vaig dir. S’autoengany és una de les meues especialitats més refinades.

Vaig demanar montaditos. Altres taules també. El que van servir-me, però, no era precisament lleuger. Era pa pagès torrat amb tomàquet ratllat i damunt: truita, béicon, jamón serrano, formatge, llom... tot allò que sa nit abans havia promès abandonar. Però clar, per algun motiu misteriós, em va semblar més saludable. Com si ses llesques de pa torrat dividís també ses calories. “És com menjar en petit, i això engreixa menys, o no?”

Error. Craso error!

I així vaig arribar a la setmana següent:

Dilluns: “Avui sí. Aquesta setmana faré bonda.”

Dimecres: “Vaig cansat però estic avançant. Em sent millor.”

Divendres: “Tant se val. Per un dia...”

I vaig tornar a començar. Com una roda. Un bucle. El gran bucle. El gimnàs em fa suar, el bar em fa salivar, i el cap, entre els dos, no sap per on tirar.

És això correcte? Té cap sentit suar com un boig entre setmana per després devorar un bocata que faria plorar a sa meua professora? Potser no. Tal vegada estic intentant buidar una piscina amb una cullera mentre hi deix caure un xorro d’aigua al mateix temps.

Però també pens una altra cosa: i si la felicitat fos això? Trobar el punt just entre el patiment necessari i el plaer innegociable. Suar per no sentir culpa, menjar per no perdre el gust de viure. Potser no em traurà sa panxa. Però em deixarà s’ànima tranquil·la. I això, a aquestes altures, ja és molt.

Com he acabat aixecant pesos quan només volia asseure’m bé.

Eivissa, 26 de Juliol de 2025.

COM HE ACABAT AIXECANT PESOS QUAN NOMÉS VOLIA ASSEURE'M BÉ.

 

Tot va començar com comencen moltes històries de salut: amb una malaltia un poc estranya. Ni mal d’esquena, ni mal de panxa. No. Era una cosa més subtil, més complicada. Després d’una intervenció quirúrgica, i davant ses incòmodes seqüeles postoperatòries, el metge em va enviar al Centre de Fisioteràpia Sant Rafel. Objectiu? Recuperació de la zona pelviana. Que ja només de dir-ho sona una mica... "íntim".

Però això no es pot explicar així, a pèl. Perquè quan ho deia tal qual, sa gent em feia aquella cara de: “zona què?”. Així que, per evitar detalls incòmodes, vaig recórrer a una mentida piadosa i socialment acceptable: “vaig al gimnàs”. I llestos. Perquè siguem sincers: a certes edats, qui es preocupa pel teu sòl pelvià si no ets una mare acabada de parir?

Així vaig començar. Era s’únic home en una classe plena de dones. El que en un inici semblaven estiraments una mica excèntrics, es va anar sofisticant. Vaig començar apuntant-me a sa febre del Pilates. Tothom en parlava com si hagués trobat sa font de sa joventut. I, naturalment, a Sant Rafel també s'havien pujat al carro. I jo, clar, vaig seguir darrere.

Però sa cosa no es va quedar aquí. Més endavant van arribar els hipopressius. Una altra lliga. Bàsicament, consistia a no respirar, aguantar sa panxa i fer cara de pau i felicitat interior. Deien que anava molt bé per a s’abdomen, s’esquena i sí, també per al sòl pelvià. Jo no vaig notar gaire millora. No m’agradava i ho vaig deixar estar.

I ara, que tot ha de tenir etiqueta, hem arribat al Pilates CALPP. Atenció amb l'acrònim: Conjunt Abdominal Lumbar Pelvià Perineal. Sincerament, sona a xinès antic. Necessitaré una subvenció europea i un curset intensiu per entendre de què va realment la sessió.

Però no em podia negar. Tot és pel meu bé: el cos i la postura. I jo, que només volia deixar de sentir aquella molèstia quan m’aixecava del sofà, ara em veig fent exercicis amb pilotes gegants, bandes elàstiques i preguntant-me si realment estic fent el que toca i com toca (encara no ho sé).

I sense avisar, ha arribat una nova moda: fer força. Ja no n’hi ha prou amb respirar bé o estirar-se com un gat. Ara toca muscular. Així m’ho va dir sa meua metgessa, molt convençuda: “Has d’incloure entrenament de força a sa teua rutina”. I jo pensant: quina rutina?

Però res, mans a s'obra i cap al gimnàs. A Sant Rafel, evidentment, no s’han volgut quedar enrere, i ara ofereixen classes de pesos. Jo, que un dia hi havia anat a fer quatre exercicis discrets, em trob aixecant ferro amb cara de concentració i pensant què ha passat amb sa meua vida aquestos darrers deu anays. El millor? Que m’està agradant.

Però avui, no tot és ironia i postureig. Sa veritat és que funciona. Quan vaig començar, portava a sobre uns quants quilos de més (de pes i d’inèrcia). I ara, entre una sessió de Pilates CALPP, una altra de força i algunes caminades, em sent molt millor: més lleuger, més àgil, més sa. Sense presses, sense miracles i (tranquils) sense renunciar del tot a una cerveseta (sense alcohol, això sí) de tant en tant.

I aquí em teniu. Ànim renovat, sòl pelvià en forma i una lleugera sensació de: "qui m’ho havia de dir". Potser no som el més indicat per donar consells de salut, però si algú busca un expert en benestar pelvià, ja sap on trobar-me. 

Ara, si no us fa res... vaig a fer una caminada. Per salut. O per ego. Tant se val.

Concert d'havaneres.

Eivissa, 22 de Juliol de 2025.

CONCERT D'HAVANERES.

El cartell ho deia ben clar: "19 de juliol, a les 22.00 hores, Nits de Museu 2025. Concert d’havaneres". I jo, innocent de mi, m’ho vaig creure. Pensava: passaré unes hores agradables escoltant cançons de mar, a la fresca, recordant amb nostàlgia els anys a Formentera. Un clàssic d’estiu, vaja. D’aquells que no molesten, no fan pensar ni sorprenen. O això em pensava.

Arribam amb una hora d'antelació i sa majoria dels seients ja estan ocupats. Temps per saludar coneguts, fer una mica de xerrada i, per cortesia dels organitzadors, tastar un poc de rebosteria eivissenca i un beure fresc. Tot pintava bé.

Els primers compassos em confirmen que sa cosa anava segons el guió. Van començar amb un parell d’havaneres de ses de sempre. Es públic, una barreja d’aficionats fidels i algun despistat que només cercava un acte gratuït amb cadira, estava tranquil. Fins aquí, cap problema.

Però al cap de tres cançons, tot va canviar. Sense previ avís, amb nocturnitat, el director es va dirigir al públic. Tenia aquell posat seriós de músic aficionat convençut que el món li deu alguna cosa per haver après a tocar un instrument "difícil". Amb veu greu anuncia:

- Ara, si ens permeten, farem una breu pausa en el programa habitual per després interpretar unes peces de música clàssica.

Pausa? Breu? Jo no sabia que havia vingut a un concert sorpresa. Però el millor encara havia d’arribar. Aviat vaig entendre el motiu real de sa interrupció: es director també era violoncel·lista. I, és clar, havia de lluir-se. Què és això de muntar un concert i no tenir el teu moment de glòria? Això no era un concert d’havaneres; era una declaració d’autoestima en forma de recital.

I comença s’espectacle. No em refereix a sa música, sinó al ritual previ. Perquè si hi ha una cosa que alguns músics fan molt bé, és preparar-se davant del públic com si fossin cirurgians a punt d’obrir un tòrax. Sa cadira, que fins aleshores semblava perfecta, de sobte no està bé. S'atril necessita tres centímetres més a l’esquerra i una inclinació de disset graus. Ses partitures, ai ses partitures! Col·locades amb una delicadesa pròpia d’un sommelier abocant un vi de reserva. I s’instrument… una afinació obsessiva, amb aquella cara de “estic a punt de fer història”.

Mentrestant, naltros allà, esperant. Silenci. El públic es remou. Algú fa un comentari fluix, un altre mira es mòbil amb dissimulació. I finalment, llum verda: comença sa peça. Llarga. Sobretot llarga. Ni reconeixible, ni emocionant, ni adequada al context. Una mena de melodia trista i plana que em va deixar glaçat. Però ei ... el violoncel·lista tocava molt bé. I d’això es tractava, veritat?

Sa vetllada encara no havia acabat. Després de sa pausa de musica clàssica, ens anuncien (amb gran entusiasme) s’estrena mundial de dues noves havaneres. Estrena mundial, com si fóssim al Liceu de Barcelona escoltant una òpera inèdita de Verdi. “Havaneres escrites per dos escriptors eivissencs importants”, ens diuen. Un el conec. Un exprofessor de institut. Fa molta feina, escriu, bona gent. S’altre, suposadament “conegut”, no el coneixia ni jo ni els veïns. Però bé, en aquesta illa, si publiques un llibre d’autoedició, ja ets “autor reconegut”.

Ses havaneres, com a peces musicals, no passaran a sa història. Però el moment era tan carregat de pompositat que ningú va gosar ni badallar. Tothom quiet, com si escoltéssim s’himne nacional. I quan semblava que el concert arribava al final, arriba el gag final del director. I no, no és broma. S’home dirigint-se directament al públic i, amb un somriure, diu:

-Com s’ho estan passant? Com veuen sa relació qualitat-preu del concert? Excel·lent, veritat?

Aquí vaig sentir una combinació d’indignació i vergonya. Qualitat-preu? Però si el concert era gratuït! Bé, per naltros. Ells, els músics. cobraven, i bé que cobraven. I qui pagava? El Consell d'Eivissa. I qui paga al Consell d'Eivissa? Naltros, amb els nostres impostos. Els que seiem allà, aguantant ses ganes de riure davant aquella solemne estupidesa, i els que havíem escoltat vint minuts de música clàssica sense demanar-ho. Quina barra. Allò no era un concert, era una estafa musical amb subvenció pública.

Quan finalment s’acaba sa funció, alguns aplaudeixen per educació, i uns quants (jo inclòs) per inèrcia, per treure’ns de sobre aquella sensació d’haver estat enganyats.

Vaig sortir del recinte pensant que sa pròxima vegada m'agradaria més un concert desafinat però honest, abans que una havanera embolicada en paper de violoncel i ego inflat.

Això sí: sa relació qualitat-preu… inoblidable. 

Un flat white amb gel (per favor).

Eivissa, 17 de Juliol de 2025.

UN FLAT WHITE AMB GEL (PER FAVOR).

 

 

Demanar un cafè a Anglaterra no és un simple acte quotidià. És una prova de resistència, una batalla cultural i, sobretot, un espectacle, una comèdia on jo, es client, faig es paper d'estranger que no enten s'idioma.

No es tracta només d’escollir entre cafè sol o amb llet, no. Allí hi ha tot un ritual de paraules clau i codis no escrits. Primer s’ha d’escollir entre latte, cappuccino, flat white, americà, expresso i una llarga llista de més varietats. Després, s’ha de triar sa mida: curt, llarg, normal. I encara falta decidir si ho voleu amb llet de vaca, d’avena, de civada, de coco, de soja o de qualsevol altra cosa vegetal. Ah, i no oblideu si el voleu sense sucre o amb escuma. Finalment, heu d'indicar si el voleu "para llevar" o el voleu per prendre dins del local. Un embolic.

Però sa meua història particular va ocórrer fa uns dies a una cafeteria Costa, a s’aeroport de Birmingham. Jo, innocent com una persona que no ha fonyat mai terres angleses, vaig fer sa comanda amb una confiança espanyola que ara només puc qualificar de temerària:

"One coffee decaf flat white and ice, please"

Silenci. Un silenci d’aquells que pesa. Sa barista (una al·lota amb els cabells recollits en un monyo  i tatuatges a diverses parts del cos) em va mirar com si li hagués demanat que em servís el cafè d’una forma equivocada.

"Are you sure?" em va dir.

"Yes. I'm sure". Sí, estava segur. Vull dir, no era una broma. Només volia cafè descafeïnat amb llet... i gel. En aquest ordre. Una beguda que, en qualsevol xiringuito d’Eivissa, et serveixen abans que acabis de pronunciar sa paraula “amb”.

"Are you... sure?" va insistir, aquesta vegada amb una mirada de preocupació i sospita de què no sabia ben bé que estava demanant. Em va mirar com si no sabés que si barrejava cafè i llet calenta amb gel dins el mateix got podria explotar espontàniament.

Jo, amb el somriure de qui ja no vol donar més explicacions, vaig assentir. I llavors va arribar sa frase definitiva:

"You're Spanish, right?"

No “Where are you from?”  Ni tan sols “Do you usually take coffee like that?”. No. Directament: “Ets espanyol, veritat?”, amb aquell to paternalista i d’aire de superioritat, com qui descobreix una nova espècie humana que beu cafè malament.

"No, pitjor. Soc eivissenc", li vaig dir. I vaig veure una lleugera confusió a la seua cara. Potser va pensar que m’inventava el lloc. O que era un tipus d’algun lloc rar.

Me’l va servir, sí. Un Flat White amb gel. I jo, com si res, vaig agafar el got amb orgull i me’n vaig anar a una taula a beure aquell líquid com si fos sa cosa més normal del món.

Perquè al final, es cafè (sigui flat white, expresso, tallat o amb llet condensada) és una qüestió d'identitat. I jo, com a eivissenc, tinc dret a sa meua dosi de cafè amb llet i gel, encara que sigui en terres angleses.

I si algun dia aprenen que es cafè també pot ser fred, potser deixaran de posar llet d’avena en una tassa. O potser no. Potser continuaran mirant-nos com si naltros fóssim els rars. Però com dic sovint: pitjor per ells.