Necessitava una "tirita".

Eivissa, 25 de Juny de 2025.

NECESSITAVA UNA "TIRITA".

Avui he anat a sa farmàcia del barri. Sí, aquella de tota sa vida, on encara em coneixen pel nom... o almenys pel meu historial mèdic. Hi anava, teòricament, per comprar medicaments. Però sa veritat és que sa missió principal era molt més heroica: necessitava "tiritas". Exacte. "Tiritas". Aquelles peces de plàstic, tela, gel, o tecnologia avançada, segons el model, que abans servien per tapar un tall i ara semblen preparades per a una expedició a Mart.

Resulta que els peixos de Ses Figueretes han pres ses meues cames per un bufet lliure. I el pitjor no és que em mosseguin, sinó que tenen memòria. Si un dia van tastar cama, no tenen cap problema a repetir plat. Així que he decidit blindar-me. No sé si contra peixos o contra sa meua pròpia incompetència a la mar, però, vaja, necessitava protecció urgent.

Arrib a sa farmàcia, somriure protocol·lària, i li dic a sa dependenta:

- Bon dia, a part de ses medecines, necessit "tiritas".

Ella m'ha mirat amb aquella expressió barreja de pietat i “no saps el que t’espera”, i em diu amb un to amable:

- Les pot agafar vostè mateix, són allà a s’expositor.

S’expositor. No un expositor modest, no. Era un monstre multicolor de cartó i plàstic, amb més opcions que un bufet d’hotel de quatre estrelles. Vaja, un altar dedicat a la deessa Tirita, on s'amunteguen productes per a totes ses patologies i per a totes ses indecisions humanes. Hi ha "tiritas" resistents a s’aigua, impermeables (que, ingenu de mi, pensava que era el mateix, però resulta que no), flexibles, antial·lèrgiques, transparents, invisibles (però que es veuen), amb dibuixos de Bluey, i fins i tot unes que semblen tretes de la NASA i que prometen accelerar sa curació, i si tens sort, prevenir infeccions.

Allà em qued, com petrificat. Mirant. Amb expressió d’incredulitat. I torn al taulell. Humil. Molt humil.

- Perdoni… em podríeu indicar quines són ses "tiritas" de tota la vida?

Sa dependenta, amb sa paciència d’una santa i s’experiència de qui ja ha vist massa clients com jo, surt de darrere el taulell i m’assenyala unes "tiritas" clàssiques. Color carn, adhesiu dubtós, aroma a iode. D’aquelles que només mirar-les ja et curen una mica.

I jo, agraït. Però just quan començava a recuperar sa confiança en mi mateix, gir el cap i veig un gran expositor de Compeed. Allò ja era una altra lliga. Allò és la Champions Lligue. Ampolles, llagues, postllagues, preampolles, talons, arcs plantars, dits petits, dits grossos, i fins i tot unes que juren tenir memòria emocional per adaptar-se al teu trauma.

Total, que abans una "tirita" era una "tirita". Un rectangle marronós que s’enganxava malament i es desfeia a sa dutxa. Ara és un producte intel·ligent, una metàfora perfecta del món modern: més opcions que malalties.

Però bé, he sobreviscut. He tornat a casa amb ses meues "tiritas" clàssiques, una mica de dignitat i la sensació que, si mai m’apallissen els peixos una altra vegada, ja tindré munició per resistir.

Com m'he convertit en tapa d'estiu.

Eivissa, 24 de Juny de 2025.

COM M'HE CONVERTIT EN TAPA D'ESTIU ....   A Ses Figueretes.

 

Cada estiu hi ha qui va a Ses Figueretes per motius diferents: lluir un tatuatge mal fet, dormir sa festa de sa nit passada o per fer-se sa típica foto en banyador al petit mur de pedres enmig de sa platja i després publicar-la a les xarxes socials. Ja ho sabeu, si sa vostra foto no surt a Instagram, si no donau enveja als vostres coneguts, no us ha servit de res anar-hi. Altres, principalment els turistes, hi van per torrar-se al sol com si demà no existís i quedar al final del dia més vermells que un llagostí.

Jo, en canvi, no deman tant. Hi vaig gairebé cada dia i només vull nedar una hora o dues tranquil·lament, trobar-me amb amics i amigues, i poca cosa més.  Però això de “tranquil·lament”, ja és un concepte passat de moda. Ara, a Ses Figueretes, a més de sa crema solar, sa tovallola i sa botella d’aigua, també s’ha de dur una armadura lleugera i repel·lent per a peixos amb instints no gaire clars. Sí, ho heu llegit bé: repel·lent per a peixos.

Resulta que els sargs i ses oblades (crec que es diuen així, aquests peixos petits amb cara de innocents) han desenvolupat una inquietant passió per sa carn humana. I no qualsevol carn, no: tenen una predilecció per la zona exacta on tenim una ferida minúscula, una crosta innocent o un punt vermell d'una vena. No sé si tenen radar, GPS o si han fet un màster en ferides fresques, però hi van directes, com un míssil teledirigit.

Segueix sempre es mateix ritual. Cada matí, arrib a sa platja, m’ajust es banyador, em pos el capell per protegir-me del sol i camín per sa vorera de la mar. Em faig unes quantes platges caminant per s’arena. És un plaer. Quan estic cansat m’endins a s’aigua. I quan començ a pensar que, ara sí, quin gust, quin bany més bo… cleca! Mossegada! Petita, però amb una mala llet que fa por. I després una altra. I una altra. Vaja … Com si fos una tapa de carn de menú turístic.

A sa tercera mossegada ja cridava auxili com si m’hagués atacat un tauró. Però no: “Tranquil, només són peixos petits”, em diuen els de la Creu Roja mentre em curen sa ferida com si hagués estat ferit de guerra. Peixos petits, diuen… Com si sa mida fos el que compta quan tens sang regalant pel turmell.

Així que ja ho sabeu: aquest estiu, si voleu emocions fortes, oblidau-vos de ses discoteques o dels preus de qualsevol restaurant de platja. A Ses Figueretes només necessitau una ferideta i ganes de remullar-vos. Els peixos ja tenen ses dents afilades i s’estómac esperant.

Bon bany. I bona sort.

ITV. Més digital i menys segells.

Eivissa, 20 de Juny 2025.

ITV. ARA MÉS DIGITAL I MENYS SEGELLS.

 

 

 

Avui he anat a passar sa ITV. Es meu cotxe i jo, ben puntuals, disposats a ser escrutats per sa màquina burocràtica del Consell d’Eivissa. Arrib a sa porta del recinte i em rep un treballador amb cara de dilluns:

 - Té vostè cita?

- Sí.

Ho ha conprovat i .....

- Passi i vagi a s’oficina.

Amb el permís de circulació i sa fitxa tècnica en mà, entr decidit al despatx. Però s’eficiència digital de s'empleada em talla en sec: Ni un trist bon dia. 

- Matrícula del cotxe? 

Li dic sa matrícula i li don sa documentació. Ho clica i automàticament s'ordinador li treu totes ses meues dades, ses del cotxe i de tota sa meua vida.

- No, no, no calen els papers,

Em diu, amb un somriure automatitzat.

- Ho feim tot electrònic.

 Acaba de clicar el teclat com si fos una hacker i amb un minut:

 - Són 24,18 euros.

Em treu el datàfon més ràpid que un pistoler a s'hora de desenfundar el revolver. Pagui i calli. Efectivament, tot molt electrònic.

Surt de s’oficina pensant: “Quina eficàcia! Ni cinc minuts!”. Em sent com si hagués estat processat pel navegador de Google.

Amb el cotxe vaig cap a la inspecció. I allà, comença el ritual mecànic: rodes, frens, intermitents, llums, clàxon, gasos... tot perfecte. Ni una remor estranya, ni un fum negre. Un orgull per s’ecologia.

A s’acabament, el tècnic m’ordena:

- Esperi un moment al pàrquing.

Obeesc, perquè davant aquesta gent de sa ITV un sempre ha de mostrar submissió (per si de cas). En pocs minuts, em dona el distintiu per enganxar al vidre del cotxe. Missió complerta.

- Tot perfecte. Fins d’aquí a dos anys. Ja se’n pot anar.

Aquí hauria d’acabar sa història, però no. Sa meua vella vena de papers i justificants m’ha jugat una mala passada.

Obr sa guantera, mir sa documentació... i oh drama: sa fitxa tècnica està igual que abans. Ni un trist segell, ni una ratlla, ni un “apte” escrit a boli.

Amb el paper a sa mà, torn corrents com si m’hagués deixat el mòbil al bar. El tècnic em veu i em crida des de lluny:

 - No, no... ja no sallem el document. Ho feim tot via electrònica!

 I jo, allà, al mig del recinte, amb un paper mut a la mà i cara d'incredulitat total. Si un dia em paren els tràfics com podré demostrar que he passat sa ITV correctament? Bé... realment no farà falta demostrar res. Ells ja ho sabran abans de parar-me.

Una nova era ha arribat. No hi ha papers. No hi ha segells. Tot electrònic. Només hi ha confiança cega en un servidor informàtic que, probablement, també passarà sa ITV cada dos anys. Això esper.

El gran error del dia.

Eivissa, 20 de juny de 2025.

EL GRAN ERROR DEL DIA. 

 

Ahir a la tarda, innocent de mi, vaig decidir passar un moment per casa de sa meua filla, a Sant Jordi, a recollir una cosa. Res de s’altre món: una visita ràpida, un “ara vinc i ara me’n vaig”, com qui entra a Can Bufí a comprar una barra de pa. El que no sabia és que estava a punt d’entrar en territori hostil, a una zona de guerra.

No hi vaig estar ni cinc minuts. I en aquell brevíssim lapse de temps, un exèrcit de mosquits organitzats com tropes d’elit, amb tàctiques, estratègia i un pla d’atac perfectament preparat, va decidir que era s’hora de berenar. Supòs que feia dies que esperaven un bon exemplar de carn humana saborosa, i vaig tenir sa poca fortuna de passar-hi just en el moment exacte. El seu capità va cridar: “És s’hora. A l’atac!”

Allà estava jo, saludant sa meua filla amb un peu dins ca seua i s’altre encara fora, quan vaig començar a notar com una picor subtil m’anava pujant per ses cames. Una alarma interna em va dir: “Corre, insensat, o et deixaran sa pell feta un mapa!” Però clar, ja era massa tard. Quan vaig voler reaccionar, tenia braços i cames convertits en un camp de batalla: picades, ronxes, punts vermells. Tot el catàleg.

Braços, cames, turmells, genolls, colzes, dits dels peus. Em picava tot. Crec que fins i tot els cabells i ses orelles. Vaig arribar a casa gratant-me sense control, mirant ses meues extremitats amb resignació i sa dignitat per terra.

Just ara? Quan s’estiu tot just comença? Veig sa gent il·lusionada, com cada any: “Que bé! Ja arriba s’estiu!”, diuen. “Platja, terrasseta, tapeta, una cerveseta fresqueta…” Una postal idíl·lica, sí. Però a mi això no m’afecta. Soc d’una espècie diferent. Som (com diuen als prospectes de farmàcia) un objecte delicat.

Els mosquits em detecten abans que jo hagi sortit de casa. Em tenen fitxat. Hi ha qui diu que només piquen alguns: que si la sang dolça, que si el tipus de suor, que si els gens… No sé què dec tenir jo, però quan arrib, ja es freguen ses potetes amb fruïció.

Així que no, jo no tinc estiu. No hi ha brisa marina ni nits estrellades. No hi ha sopars a la fresca ni ganes de sortir. Només sa motxilla plena de repel·lent, i s’eterna esperança que algun dia evolucionin per menjar verd. O que, amb un poc de sort, s’oblidin de mi.

Mentrestant, continuaré defensant el meu cos com pugui: cremes, esprais, espelmes de citronel·la, mosquiteres… i sí, sé que sa guerra serà llarga i cruel. Però què hi farem: he de sortir de casa.

M'he quedat sense feina.

Eivissa, 16 de Juny de 2025.

M'HE QUEDAT SENSE FEINA.

Ja és oficial. Avui m’ho han comunicat (amb cara de circumstàncies i molta amabilitat, això sí). A finals de mes no em renoven es contracte.

Sí, heu llegit bé: es meu viatge com a professional de l’educació matinera arriba al final.

Feia escola matinera a casa. Cada dia, de vuit a nou del matí, durant tot el curs escolar. El sou? Res de s’altre món. De fet, alguns dies hi posava de sa meua butxaca. A canvi (emocionalment, s’entén), rebia alguna abraçada sincera i aquella sensació tan digna que, malgrat tot, alguna cosa important estava fent.

He treballat durant anys en aquest projecte tant invisible com essencial. I no és per presumir (bé, potser una mica sí), però ho he donat tot. Durant una hora al dia he fet més que moltes empreses en una jornada sencera. Ah, i amb més vocació.

Ses meues responsabilitats?

– Recollir puntualment sa criatura. Cada matí, mateix lloc, mateixa hora: jo, immòbil, a la cantonada del carrer. Algunes vegades pensava que ja formava part del mobiliari urbà.

– Preparar i servir l’esmorzar (no sempre, només de tant en tant, tampoc cal exagerar).

– Assegurar que anés net, ben vestit i, sobretot, ben pentinat.

– Acompanyar-lo a s’escola i comprovar que hi entrava.

– I el més important de tot: educar-lo des de s’experiència. Perquè, amics i amigues, educar no és només qüestió de llibres. És qüestió de paciència, hores i de parlar molt.

Durant tots aquests anys he tingut un sol alumne. Un. Però amb ell n’he après més que en tres màsters. M’ha ensenyat sa importància de començar el dia amb un somriure, de viure amb energia… i que, de vegades, una abraçada val més que mil paraules.

I ara?

Ara em toca reinventar-me. A partir del juliol em trobareu (probablement) fent cua a s’oficina d’ocupació, buscant feina als portals en línia, o practicant el meu somriure d’entrevista davant del mirall.

Així que si algú coneix alguna oferta on pugui continuar combinant passió, entrega i, si pot ser, un salari digne (o, si més no, un bon croissant de La Canela per esmorzar), feu-m’ho saber. Estic disponible, motivat i més que preparat.

Gràcies a tothom que, al llarg dels anys, m’ha fet sentir que aquesta petita feina tenia un valor immens. Ara toca buscar nous escenaris on continuar fent el que millor sé fer: cuidar, educar i posar-hi el cor.

Compartiu, si sabeu d’alguna feina.

Un gran pas.

Eivissa, 15 de juny de 2025.

UN GRAN PAS.

Després de setmanes mirant s’agenda de reüll, consultant obsessivament el vent i els núvols, avui ha arribat es moment. Ja no podia esperar més. Es meu cos m’ho suplicava. Sa meua pell, seca i ressentida per totes ses inclemències de s’hivern, m’ho exigia amb una veu clara: cap a la mar.

Era... necessari. Inevitable. Gairebé una qüestió de salut.

Així que, amb determinació, m’he enfundat es banyador de s’any passat (sa visita al Decathlon continua pendent; ho tenc apuntat), he agafat sa tovallola (també vintage, fidel companya d’estius passats) i m’he dirigit cap a sa platja de Ses Figueretes. Tocava complir es ritual de cada any: es primer bany de sa temporada.

Però ai .... Sa realitat m’ha rebut com una clatellada d’aigua freda: no era s’únic amb sa idea brillant. Sa platja era un formiguer humà. Gent esperant per entrar, gent nedant com si s’acabés el món, criatures corrent per tot arreu, pares i mares cridant noms com si estiguessin a s’hora de sortida d’un col·legi, i una legió de banyistes, mòbil en mà, buscant per Instagram.

Tot en ordre. S’estiu és això.

He començat a caminar per s’arena (que ja cremava) esquivant infants amb pales i poals, parelles fent-se selfies d’amor etern (mínim fins al setembre) i un senyor estès a sa vorera com una estrella de mar jubilada. Res de nou: Obstacles típics d’un dia de platja.

Després d’aquesta gimcana d’alt nivell, he arribat al final de sa platja. I, en tornar, com marca sa tradició, el millor dels estius: m’he trobat amb algunes de ses amigues fidels de Ses Figueretes. Ses de sempre. Ses del “ja era hora!” i el “quina calor, eh?”. Hem posat el dia al dia, repassat temes profundament intranscendents (com ha de ser) i celebrat el retorn com toca: sense protocol ni presses.

Aquesta, i no cap altra, és s'autentica cerimònia d’obertura de sa temporada.

Quan he vist arribar es meu net, ho he sabut: era es moment. He deixat ses meues amigues i, amb pas decidit, m’he dirigit al meu racó favorit de sa platja. He entrat a s'aigua. Primer els peus: freda. Després fins als genolls: més freda. Quan s’aigua ha tocat sa "línia de flotació" ... glaç! Però calia mantenir sa dignitat: mirada fixa a l’horitzó, braços enrere, somriure de “jo, freda? Què dius! Està molt bona!”. I, finalment, el capbussó.

Fet. He nadat. Sí, amics i amigues: he fet es primer bany de sa temporada.

S’aigua, freda, m’ha rebut transparent i neta, sense cap objecte estrany flotant (fet que valor molt, després d'altres estius). M’ha deixat surar tranquil·lament. He jugat amb el meu net i la seua mini taula de surf. He fet dues braçades i mitja (es primer dia, no cal fer es valent) i he sortit amb el cap ben alt. Missió complerta. Ritual consumat.

Ara ja us puc parlar amb sa superioritat moral de qui pot dir: “Ja m’he banyat. I tu? Encara no? Ai, que no saps el que et perds...”

Un Via Crucis de salut.

Eivissa, 14 de Juny de 2025.

UN VIA CRUCIS DE SALUT.

Ahir vaig viure una experiència de salut diferent, gairebé religiosa. Sa meua professora de Pilates del centre de fisioteràpia de Sant Rafel, amb tota sa bondat i innocència del món, em va convidar a una classe de força. Jo, que em pensava que ja era un veterà del gimnàs, vaig acceptar amb aquell entusiasme imprudent de qui no sap ben bé on s’està ficant.

Alerta: allò no era una classe. Era un Via Crucis fitness en tota regla. Però d’això sa meua professora no em digué res quan em va convidar.

Després d’un escalfament saltant i fent amplis passos que haurien fet suar fins i tot a un atleta maratonià, vam començat un recorregut per "estacions", per estores distribuïdes per un ordre determinat. No eren estacions de tren, no. Eren estacions de patiment. Però patiment del bo, d’aquell que et fa suar de valent... o et fa veure ses estrelles. Es tractava de realitzar una sèrie d’exercicis amb pesos, a repetir dues vegades, amb breus descansos per recuperar sa dignitat i s’alè. A cada estació feiem un exercici diferent.

El recorregut? Per resumir un poc:

Primera estació: glutis amb fit ball (una pilota grossa). Més que un exercici, semblava una actuació de circ. Vaig estar a punt de demanar una xarxa de seguretat i una ovació final per aconseguir tornar al punt inicial del exercici sense caure ni fer-me mal.

Segona estació: flexions de cames. Amb elegància? No. Amb dignitat? Tampoc. Però em vaig moure bé cap amunt i a baix, i això ja era una victòria.

Tercera estació: flexions de cos i braços. Aquí vaig renegar en els tres idiomes que conec. I això només era el tercer exercici. Els braços i ses mans picaven de s'esforç i sa panxa estava més plana que una taula de planxar.

Quarta estació: planxes laterals amb pesos. Sa meua versió recordava més a algú intentant fer equilibris per no enfonsar-se en s'estora.

Cinquena estació: "sentadillas" amb cinta elàstica. Ses cames cremaven, sa cinta s’estirava com si volgués fugir, i jo m’encomanava a tots els sants del gimnàs.

Sisena estació: fer l’os. Peus en s'estora i mans agafant els pesos, també en s'estora. No sé quin os era, però jo em sentia com un os panda (suant i patint) intentant aixecar els pesos.

Setena estació: fer el cranc. No sabia si estava fent exercici o si m’havia colat en una coreografia de dansa moderna.

Vuitena estació: bessons. O com sentir parts del meu cos que ni recordava que existien.

Finalment, respirar intensament, assecar-se sa suor i fer els estiraments obligats. Quàdriceps, tríceps, bessons, cervicals … tot el catàleg muscular. M'estirava com si fos una pasta fresca a punt d’entrar al forn.

En resum: Vaig fer una classe dinàmica, intensa i amb molt bon ambient. Vaig suar com si fos s’últim esforç del dia. I contra tot pronòstic, s'experiència va encantar-me.

Ara bé, tal vegada demà m’hauran de treure del llit amb llitera i paracetamol. Però amb un somriure.