Eivissa, 8 de febrer de 2025.
NO FEIA FALTA FORÇAR RES.
Estava a Dalt Vila, caminant amb els companys de l'AUOMEivissa pel baluard de Sant Pere, mentre la guia ens explicava sa història del lloc. Ja sabeu… ses murades del segle XVI, sa ronda de Calvi, etc. Ens trobàvem a l'esplanada del Cavaller de Sant Lluc i parlàvem sobre la importància de defensar ses murades i protegir s'entrada al Portal Nou.
No vaig poder evitar-ho. El meu cap no pensava en murades, dipòsits d'aigua o atacs de pirates. Em traslladava als anys 75, quan en aquell mateix lloc existia una discoteca. Vaig aixecar la mà, vaig compartir el meu pensament, i pràcticament tota la resta del grup ho recordava.
Deixeu-me fer una reflexió personal sobre un dia que va canviar per sempre sa meua vida, un moment en què tot va succeir de manera natural, sense forçar res.
Era un jove d'uns 18 o 19 anys, i amb els meus amics solíem anar de tant en tant a ses discoteques. Sa del Portal Nou era una de les més de moda aquells anys. I allà, ja sabeu, llums brillants, música a tot volum i sa pista de ball sempre plena de gent. Ses al·lotes, amb minifaldes, pantalons ajustats i els cabells llargs al vent. Era un ambient temptador, però allà jo no em sentia còmode. Veia com tothom es divertia, però em costava fer el primer pas. Era tímid, i acostar-me a ses al·lotes em feia sentir una vergonya terrible. No em sortien ses paraules, els meus gestos eren desmanyotats. Em semblava que per ballar o parlar amb una al·lota havia de convertir-me en algú més segur, més atrevit, més divertit. Sempre hi havia alguna cosa que em frenava.
Per superar sa meua timidesa, per fer nous amics i obrir-me a nous llocs i noves experiències, vaig començar a fer teatre amb el grup d'Arts i Oficis. Ens dirigia en Pedro Cañestro i, a força d'assajos, vaig aprendre a actuar un poc, a parlar d’una forma més correcta, a moure’m per l'escenari i, sobretot, a superar el "miedo escénico". Els dies de ses representacions davant del públic real, el temps abans de sortir a l'escenari semblava etern i ses cames em tremolaven.
Fins que un dia, sense avisar, tot va canviar. Estava al teatre, esperant per començar els assajos amb els meus amics i companys, quan va aparèixer ella. No era res extraordinari, però hi havia alguna cosa en la seua mirada que em va fer sentir còmode, com si, per fi, pogués ser jo mateix. No havia de fer-me el graciós, ni el més sabut ni el més valent. No tenia cap expectativa, ni tan sols estava nerviós. Simplement ens vam mirar i vam connectar. Així de fàcil, així de natural, com si sempre haguéssim estat destinats a trobar-nos.
Vam parlar sense preocupar-nos dels altres, sense la pressió d'intentar impressionar ningú. El més important era estar allí, junts, disfrutant del moment. I llavors ho vaig tenir clar. Enamorar-se no era una lluita per ser una altra persona, ni una carrera per impressionar algú. S'amor de veritat era això: natural, fluid, on el que som ja és suficient. No em feia falta forçar res.
Aquell dia, aquell instant, vaig saber que ella estava destinada per a mi i jo per a ella.
Mentre seguia caminant per Dalt Vila, pensava en aquell moment. Aquell dia al teatre vaig descobrir que l'amor no es tracta de canviar qui som, sinó d'acceptar-nos tal com som.
El teatre em va ensenyar a ser valent, a afrontar sa meua pròpia timidesa, i a deixar anar els dubtes. Però ella, en aquell instant, va ser la que em va ensenyar que l'amor no s'ha de buscar ni s'ha de forçar. Arriba quan menys t'ho esperes, i arriba de sa manera més simple. I, per primera vegada en la meua vida, vaig entendre que no necessitava ser un altre per ser estimat. Ja n'era prou, tal com era.
Mentrestant, continuàvem caminant pel baluard, i la guia continuava parlant del passat de la ciutat. Però en aquell moment, ses murades i els portals em quedaven lluny. Sa història de la ciutat ja no era només una història de murs i batalles, era també sa història de com dues persones poden arribar a conèixer-se i comprendre's, no per les paraules que diuen o les coses que volen aparentar, sinó per l’essència del que són.
A mesura que la conversa del grup es difuminava, el meu pensament va tornar a aquell instant, a aquella sensació d'haver trobat alguna cosa tan simple, però alhora tan profunda.
Vaig somriure per dins, perquè, al final, tot havia estat perfectament natural.
