Sa casa de na Peppa Pig.

Eivissa, 7 de setembre 2026

SA CASA DE NA PEPPA PIG.

Ara tocava dedicar tot el matí a ses netes. I això, per jo, és una bona manera de començar es dia, sobretot perquè ja hi ha prou temps per llevar pols, moure caixes d’un lloc a s’altre, arreglar coses que fa dies que esperen i fer tota aquella feina de casa que, curiosament, sempre sembla que tornarà a ser allà demà. Avui, però, no tocava res d’això. Avui tocava fer de güelo, que és una feina molt més entretinguda i, sobretot, molt més agraïda.

Així que vàrem partir cap a un lloc molt prop de s’aeroport de Birmingham, dins un d’aquests grans centres comercials i d’entreteniment que hi ha per Anglaterra. En aquest cas, un MEC, unes lletres que jo no sabia ben bé què volien dir (i encara no estic segur que m’interessi massa saber-ho), però que venen a ser una especie de gran centre d’oci, amb botigues, restaurants, entreteniments i activitats per a tota sa família. Dit d’una altra manera, un d’aquests llocs magnífics on pots passar tot un dia sense avorrir-te i, sobretot, sense que els teus sous tenguin gaire possibilitat de tornar a casa amb tu.

I naltros hi anàvem amb un objectiu molt concret: visitar sa casa de na Peppa Pig.

Jo no sé a valtros, però aquest personatge agrada molt a ses meues netes. I quan dic molt, vull dir molt. Sa petita, que té dos anys i ara comença a parlar, encara va construint el seu vocabulari a poc a poc, amb paraules soltes que de vegades has d’anar interpretant com si fossis un especialista en llengües. Però hi ha una paraula que pronuncia amb una claredat absoluta, sense cap dubte ni vacil·lació: Peppa Pig.

Això sí que ho sap dir.

I no és estrany, perquè na Peppa Pig és molt més que una porqueta rosa que surt per sa televisió. Al Regne Unit, s’ha convertit en un dels grans fenòmens de s’entreteniment infantil britànic i, amb els temps, ha acabat essent coneguda pràcticament per mig món. A Anglaterra, na Peppa forma part de sa infància de milions d'infants, surt a sa televisió, als llibres, als joguerois, a sa roba, als espectacles i, naturalment, a tota una indústria que ha descobert que una porqueta rosa pot ser molt més rendible del que un, innocentment, podria imaginar.

I aquí és on entram naltros, tres adults i dues criatures, disposats a contribuir modestament a sa prosperitat de sa família Pig.

Per començar, ses entrades. El meu fill les havia comprades i, entre tres adults i dues criatures, varen sortir per uns 120 euros. Un pot pensar que és una animalada, i probablement ho és, però també és ver que quan vas amb ses netes hi ha una regla no escrita segons la qual els preus deixen de ser preus i passen a ser “per elles”. I quan és “per elles”, sembla que tot costa un poc menys. No perquè costi menys, evidentment, sinó perquè un té una capacitat extraordinària per autoenganyar-se quan veu ses cares de ses netes.

Però això només era el principi.

Per anar-hi vàrem decidir agafar un Uber. Preu? Uns 30 euros. Ho suportarem. Quan arriba el cotxe, el xofer ens mira i comença a fer recompte: un, dos, tres, quatre... cinc. I aquí s’atura sa matemàtica. Es vehicle només podia dur quatre persones.

Naltros intentarem explicar que una era petita, que la podíem dur a coll, que pràcticament no ocupava espai. Però es conductor ho tenia molt clar.

- I’m sorry. I can’t. It’s five people.

I contra això no hi ha argument possible. Ses normes són ses normes, encara que sa cinquena persona tengui dos anys i pesi menys que una maleta.

Així que cancel·lam el viatge i, naturalment, cancel·lar-lo també té un cost. Uns 10 euros més que se’n van alegrement. Tornam a demanar un altre vehicle, aquesta vegada per a sis persones, i és aquí quan entram dins el fascinant món dels algoritmes.

Perquè s’aplicació de Uber ha detectat que som cinc, que necessitam un vehicle més gros i que ja hem tengut un problema amb el primer cotxe. I, com que aquestes màquines són tan intel·ligents, decideixen ajudar-nos. El preu puja fins a uns 60 euros.

No sé si es tracta d’intel·ligència artificial o simplement d’una manera molt moderna de dir “ja que els tenim agafats, cobrem-los un poc més”. Just el doble. Cabrons!

Però què hi farem? Ses netes no podien esperar que jo iniciàs una revolució contra Uber aquell matí. Ja teníem una missió molt més important: arribar a sa casa de na Peppa Pig.

Finalment, arribarem al centre comercial i, una vegada dins, accedirem ràpidament al recinte de sa visita. I què hi trobarem? Idò una casa. Una casa de mida real, o tal vegada un poc més grossa que ses cases normals d’avui en dia, que no estaria malament per a cap família, però que aquí està decorada exactament com si haguéssim entrat dins sa pantalla de sa televisió.

Hi havia el jardí a s’entrada, el recibidor, sa cuina, una sala per jugar, es quarto de bany, es dormitori i tots aquells espais que formen part del món de na Peppa. Tot està fet amb els colors, ses formes i sa decoració dels dibuixos animats, de manera que ses criatures tenen sa sensació d’haver entrat dins un episodi.

I ses netes, evidentment, encantades.

Aquí és on el güelo deixa de mirar el preu de s’entrada i mira ses cares de ses netes. Perquè poden dir el que vulguem dels negocis, dels preus i de sa indústria de l’entreteniment infantil, però quan veus dues criatures que corren, juguen, miren cada racó amb curiositat i estan felices, és difícil continuar fent de comptable.

La visita va continuar per una gran sala dedicada al futur, amb coets, estrelles, astronautes i tota una ambientació espacial. I sobretot hi ha espai per fer allò que més interessa als infants: jugar. Escalar, córrer, tombar-se per terra, mirar què fa s’altre i interactuar entre ells. I aquí vaig pensar que, en realitat, els adults hi sobraven tots.

Perquè ses criatures són ses que han de fer sa visita i jugar amb llibertat. Han de córrer, experimentar i estar amb altres infants. Naltros, els grossos, som allà sobretot per vigilar que ningú no desaparegui i que ningú no es faci mal. Però, és clar, això no ho explica ningú quan compres ses entrades. Per què si un adult vol entrar amb ses criatures, per què negar-se? La resposta és molt senzilla: perquè cobren més sous.

I aquí és on el negoci de na Peppa comença a mostrar ses seues orelles de llop davall sa pell de porquet rosa. Una vegada has pagat per entrar, resulta que també pots pagar per fer-te una fotografia amb na Peppa a mida real. Perquè, evidentment, sa fotografia no és gratuïta. Seria massa generós. I si després de sa visita encara et queden ganes de gastar, no hi ha cap problema: a sa sortida t’espera una magnífica botiga de souvenirs de na Peppa Pig.

Ses meues netes hi varen entrar amb aquella cara que només saben posar els infants quan entren dins una botiga plena de joguerois. Miraven una cosa, després una altra, i després una altra. Naltros, en canvi, miràvem els preus. I quan finalment vàrem sortir sense comprar res, ses netes no ho acabaven d’entendre. Com pot ser que hagis anat a sa casa de na Peppa Pig i no t’enduguis una Peppa Pig? Això, per elles, devia ser una contradicció difícil d’assimilar.

I encara quedava sa cafetería Pig. Una altra magnífica oportunitat comercial, perquè després de visitar sa casa de na Peppa, què millor que menjar o beure alguna cosa en un lloc també decorat amb na Peppa? Però naltros vàrem decidir que ja havíem contribuït prou a s’economia britànica aquell matí i no ens vàrem quedar a menjar.

A aquestes altures, probablement es personal de la casa devia estar un poc decebut amb naltros. Perquè si feim comptes, sa visita que dura aproximadament una hora ja ens havia costat uns 120 euros d’entrades. Després hi havia es primer Uber, que no va poder dur-nos perquè érem cinc; el cost de sa cancel·lació; el segon Uber, uns 60 euros, i més tard, per tornar a ca nostra, un altre Uber d’uns 60 euros més.

Més de 250 euros per una hora de Peppa Pig. Un autèntic malgasteroi de sous. I això sense comptar sa fotografia, es menjar, sa beguda ni, per descomptat, cap souvenir. Un negoci rodó.

Però també he de reconèixer una cosa: ses netes s’ho varen passar molt bé. I al final, quan ets güelo, això pesa més que qualsevol factura. Potser na Peppa Pig no necessita que jo li faci propaganda, perquè ja té prou negoci muntat a tot el món, però ses netes sí que necessiten que, de tant en tant, els dediquem un matí, encara que sigui per entrar dins una casa de cartó pedra, pagar una entrada que fa mal a sa butxaca i sortir d’allà amb sa sensació que ens han passat per damunt una piconadora de gastar sous.

Això és perquè hi ha coses que no tenen preu. Sa mirada d’una neta quan veu per primera vegada na Peppa davant seu, sa il·lusió amb què entra dins aquella casa, sa manera com juga amb la seua germana o aquella paraula que sa petita repeteix una vegada i una altra perquè és una de ses poques que ja sap dir perfectament...

-    - Peppa Pig!

I llavors penses que, mira, potser els 250 euros no han estat tan malgastats. Això sí: una vegada. Perquè una cosa és ser güelo i una altra és convertir-se en accionista de Peppa Pig.

Per tornar a ca nostra encara ens esperava un altre Uber. Uns 60 euros més i cap a casa. I així acabava es nostre matí amb ses netes: una hora de visita, més de 250 euros menys i dues criatures felices. Com podeu veure, un gastaroi que no ens podem permetre cada dia. Però ses netes s’ho mereixien.

I, al cap i a la fi, per això som güelos. Per pagar entrades que no necessitam, taxis que no ens esperàvem i, sobretot, per veure dues cares felices.

Na Peppa ja farà negoci. Naltros, almenys per una vegada, crec que ho podrem suportar.