Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol.

Eivissa, 27 de setembre 2026

QUI S'AIXECA AMB EL SOL, PIXA COM VOL.

 

Sí, així de clar. Sense dobles sentits. O, almenys, sense necessitat de buscar-ne cap. Jo som dels que s’aixequen ben de matí. Molt abans que sa majoria. Quan encara hi ha persianes tancades, carrers buits i aquella calma estranya que té Vila abans de despertar-se del tot.

No sé ben bé quan vaig començar a fer-ho. Supòs que, amb els anys, s’ha convertit en una d’aquestes manies que ja formen part de jo. El despertador no fa falta que soni. No em costa gaire aixecar-me. Al contrari. M’agrada saber que encara tenc unes hores per davant abans que el dia comenci de veres.

M’aixec, em faig s’esmorzar i puc llegir un bon rato. O escriure. O posar-me a cuinar. O sortir a caminar sense haver decidit gaire on aniré. Depèn del dia. I això m’agrada molt. M’agrada tenir unes hores que encara no són de ningú.

Mentre els altres dormen, jo ja som fora del llit, fent sa meua. I no ho faig per aprofitar més el dia, ni perquè pensi que aixecar-se de matí sigui millor que quedar-se dormint. No. Ho faig perquè, durant unes hores, sent que el temps és només meu.

I a Eivissa, molt sovint, matinar té un altre regal. Hi ha matins en què surts de casa i s’illa encara sembla adormida. Els carrers estan buits, no se sent gairebé res i sa llum comença a canviar a poc a poc. Es cel agafa colors que duren un moment i que, si no hi ets, te’ls perds.

Avui m’ha passat això.

Ben de matí ja caminava per es Viver i Platja d’en Bossa. Anava sense pressa, simplement caminant i mirant. I he pensat que hi ha coses que no es poden explicar gaire. Les has de veure.

Només heu de mirar ses fotos que acompanyen aquestes paraules. S’espectacle que us heu perdut no té preu.

I mentre caminava he pensat en aquell refrany tan nostro: Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol.

I m’ha fet gràcia pensar que, ben mirat, el refrany parla de molt més que de pixar. Parla de llibertat. De fer el que vols. De poder anar per on vulguis sense que ningú et digui res. De triar un camí perquè sí. De canviar de direcció perquè t’ha vengut de gust. D’aturar-te cinc minuts a mirar l’horitzó, encara que no tenguis cap motiu per fer-ho.

A aquestes hores, jo puc fer això. Puc anar cap a un costat o cap a s’altre. Puc caminar una hora o només deu minuts. Puc tornar enrere. Puc seure. Puc quedar-me mirant com surt el sol. Puc fer el que em vengui de gust.

I ningú m’espera. Ningú em demana res. Ningú em diu que vagi de pressa.

És una cosa molt senzilla, ho sé. I probablement també una mica absurda. Però amb els anys he après que moltes de ses coses que més m’agraden són precisament aquestes petites tonteries que no serveixen per a res.

Caminar tot sol. Sentir s’illa encara adormida. Respirar aquell aire de primera hora. Veure com comença el dia abans que comenci per als altres. I tenir, durant uns moments, sa sensació que puc anar allà on vulgui.

Potser per això m’agrada tant aixecar-me amb el sol. No perquè vulgui arribar abans que ningú. Ni perquè vulgui fer més coses que els altres. Ni perquè tengui res a demostrar. Simplement perquè aquestes primeres hores del dia em fan sentir lliure.

I això, avui en dia, és important.

És això el que vol dir aquell refrany. Que quan t’aixeques amb el sol, encara tens un trosset del dia que és només teu. Que pots fer sa teua. Que pots anar per on vulguis. Que pots aturar-te, canviar de camí o simplement quedar-te mirant. Que, durant unes hores, ningú et mana.

No fa falta donar-li més voltes. Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol. 

Jo, no sé si pixo com vull. Però sí que sé que, quan surt el sol, encara puc anar per on vull.

I això ja em basta.