Eivissa per qui l’habita, no per qui la visita.

Eivissa, 21 setembre 2026

EIVISSA PER QUI L'HABITA, NO PER QUI LA VISITA.

No som una persona gaire donada a demostrar el meu emprenyament davant determinades actuacions, decisions i projectes que, al llarg de molts d’anys, els governs de Madrid o de Mallorca ens han volgut imposar o ens han acabat imposant, moltes vegades sense tenir-ne gaire en compte l’opinió de la gent que viu a Eivissa. Normalment, preferesc observar, reflexionar i deixar passar un poc de temps abans de manifestar públicament el que pens, però hi ha moments en què un sent que no pot quedar-se a casa i que ha de sortir al carrer per deixar clar que no està d’acord amb el camí que s’està emprenent.

Al llarg de sa meua vida record tres moments especialment significatius en què vaig sortir al carrer juntament amb molts milers de persones per expressar el meu rebuig a determinats projectes que considerava equivocats i que, d’una manera o altra, podien condicionar el futur de sa nostra illa. Són tres moments separats per gairebé cinquanta anys, tres situacions molt diferents i amb problemes diferents, però que tenen un element en comú: en tots tres casos hi havia la sensació que des de fora es decidia què era bo per a Eivissa sense escoltar prou què pensaven els qui hi vivim.

L’any 1977, baix el lema “Salvem ses Salines”, vaig sortir per primera vegada al carrer. Eren altres temps i Eivissa era una illa molt diferent de la d’avui, però ja hi havia persones que entenien que no tot es podia sacrificar en nom d’un suposat progrés. Ses Salines representaven un espai natural d’un valor extraordinari i la seua protecció era una qüestió que afectava molt més que un tros de territori. Allò que es defensava era una determinada manera d’entendre Eivissa i la necessitat de conservar alguns llocs perquè ses generacions futures també els poguessin conèixer i disfrutar.

En aquella ocasió, la mobilització ciutadana va aconseguir el que pretenia i aquell despropòsit es va aturar. La força de molta gent sortint al carrer va demostrar que una societat mobilitzada encara pot aconseguir que determinats projectes no tirin endavant. Durant molts d’anys he pensat en aquella experiència i, probablement, és una de les raons per les quals encara crec que val la pena protestar quan consideram que alguna cosa posa en perill el futur de s’illa.

Però l’any 2006 vaig tornar a comprovar que no sempre és així. Aquell any el lema era “No volem autopistes” i el que rebutjàvem era el projecte de grans vies impulsat pel Govern Balear. Moltes persones pensàvem que aquell model de carreteres era desproporcionat per a una illa com Eivissa i que, en lloc de solucionar els problemes de mobilitat, acabaria transformant profundament el territori i consolidant un model de creixement que ja començava a mostrar els seus límits.

Vàrem sortir al carrer i vàrem ser molts els que vàrem dir que no volíem aquelles autopistes, però aquesta vegada no ens varen escoltar. Ses carreteres es varen construir i avui formen part del paisatge de s’illa. Quan les mir, no puc evitar pensar en aquella mobilització i en tot allò que es deia en aquell moment. Ens varen presentar les grans infraestructures com una necessitat inevitable i com una solució als problemes de trànsit, però gairebé vint anys després continuam tenint carreteres saturades, embussos i problemes de mobilitat, mentre que alguns dels efectes sobre el territori són irreversibles.

No pretenc dir que avui tots els problemes de mobilitat siguin conseqüència de les autopistes, perquè seria massa simplista, però sí que pens que aquella experiència ens hauria de servir per reflexionar sobre una qüestió que continuam sense voler afrontar: no podem solucionar indefinidament els problemes provocats pel creixement amb més creixement i més infraestructures.

I ara, l’any 2026, he tornat a sortir al carrer. Aquesta vegada baix el lema “No a l’ampliació de l’aeroport”, i ho he fet per rebutjar el projecte d’ampliació previst per AENA, però també per una raó que per a mi és encara més important: donar suport als joves que han decidit organitzar-se i començar a reclamar públicament una altra manera d’entendre el futur de sa nostra illa.

M’ha agradat veure aquesta nova generació sortir al carrer i dir que vol una Eivissa on sigui possible néixer, estudiar, treballar i viure. Perquè crec que aquí hi ha el problema de fons. No estam parlant simplement de si volem o no una determinada ampliació de s’aeroport, sinó de quin model d’illa volem construir i, sobretot, de si aquest model permetrà que els nostres joves es puguin quedar a viure aquí.

Perquè Eivissa ja no pot continuar creixent sense límits. Ho podem discutir políticament, podem fer estudis i estadístiques, però hi ha una realitat que qualsevol persona que viu aquí pot veure cada dia. Tenim problemes seriosos amb l’aigua, unes infraestructures hidràuliques sotmeses a una pressió enorme, carreteres cada vegada més saturades, serveis sanitaris que pateixen una forta pressió, un problema d’habitatge que expulsa cada vegada més residents i un territori i una biodiversitat que pateixen ses conseqüències d’una pressió humana que sembla no tenir final.

Només cal mirar què passa a l’estiu per entendre-ho. Ses carreteres col·lapsen, ses platges i els espais naturals suporten una pressió extraordinària, els serveis públics han de funcionar al límit i trobar un habitatge que es pugui pagar s’ha convertit en una autèntica dificultat per a moltes persones que treballen i viuen aquí. Mentrestant, continuam parlant de la necessitat d’augmentar la capacitat d’entrada de visitants.

I aquí és on apareixen els meus dubtes. Perquè si ja tenim problemes per gestionar la situació actual, què passarà si continuam augmentant la capacitat de s’aeroport? És evident que l’ampliació d’un aeroport no és s’única causa de la massificació, però també és evident que augmentar la seua capacitat forma part d’un model que permet que arribin més persones a una illa que ja té dificultats per sostenir el nivell actual de pressió.

I jo em deman si realment volem això.

No necessitam que Eivissa sigui més gran. Necessitam que sigui més habitable. Necessitam que s’aigua arribi a ses cases, que ses carreteres funcionin, que els serveis sanitaris tenguin capacitat suficient, que els residents puguin trobar un habitatge i que els espais naturals que encara conservam no siguin tractats com si fossin infinits. Necessitam, sobretot, que ses persones que han nascut aquí i ses que han decidit fer d’Eivissa ca seua tenguin dret a continuar vivint-hi amb dignitat.

Per això vaig sortir al carrer ahir. Però he de reconèixer que ho vaig fer amb molts més dubtes que l’any 1977. Ja he vist massa vegades com funcionen aquestes coses i tenc la sensació que, com va passar l’any 2006 amb ses autopistes, quan la ciutadania surt al carrer moltes vegades ses decisions importants ja estan pràcticament preses. Potser l’ampliació de s’aeroport encara es pot discutir, potser la mobilització ciutadana pot fer canviar algunes coses, però no som gaire optimista. Hi ha massa interessos polítics i econòmics en joc i massa vegades els interessos dels qui vivim aquí han quedat en un segon pla.

Ojalà m’equivoqui. Ojalà aquesta vegada la mobilització serveixi per obrir un debat de veritat sobre quin futur volem per a Eivissa i no sigui simplement una protesta que serà escoltada durant uns dies i després oblidada. Perquè el que està en joc va molt més enllà d’una ampliació aeroportuària. Estam parlant de si volem continuar aprofundint en un model que necessita cada vegada més visitants, més vols, més cotxes, més infraestructures i més territori, o si som capaços d’acceptar que una illa té uns límits i que aquests límits també s’han de respectar.

No sé si podrem aturar s’ampliació de s’aeroport. Sincerament, pens que pot passar-nos com l’any 2006 amb ses autopistes i que, malgrat ses protestes, el projecte acabarà tirant endavant. Però, encara que sigui així, crec que sortir al carrer continua tenint sentit. No podem permetre que un dia, quan els nostres fills o els nostres nets ens demanin què vàrem fer mentre Eivissa es transformava definitivament, només puguem contestar que no ens agradava, però que no vàrem fer res.

Per això he tornat a sortir al carrer.

I sobretot perquè he vist joves d’Eivissa defensant el seu dret a tenir un futur aquí. Aquesta és probablement s’esperança que em queda. Que aquesta generació sigui capaç d’agafar el relleu, d’organitzar-se i de defensar una illa on néixer, estudiar, treballar i viure no sigui un privilegi, sinó un dret.

Potser naltros no podrem aturar-ho tot. Potser algunes batalles ja estan perdudes. Però encara podem deixar clara una cosa: Eivissa no és simplement una destinació turística, no és un aeroport, no és una carretera i no és un negoci. Eivissa és ca nostra.

I si hem de continuar lluitant per ella, ho haurem de fer recordant una cosa molt senzilla, però que sembla que alguns han oblidat: Eivissa és per qui l’habita, no per qui la visita.