Casa nova a Leamington.

Eivissa, 2 de setembre 2026

CASA NOVA A LEAMINGTON.

Ja tenc casa nova a Leamington. Bé, casa nova, nova no ho és. És una casa de segona mà que els meus fills s'han comprat i estan reformant per complet, però a mi ja em va bé dir que tenc casa nova, perquè així pareix que som una persona important i que particip en grans operacions immobiliàries internacionals, quan en realitat he anat a ajudar a llevar males herbes, plegar roba, fer net, fer de güelo i intentar entendre com funciona una air fryer.

Em conten com varen fer el canvi de casa i, segons sembla, l’operació va estar molt ben organitzada. Caixes, caixes i més caixes, totes perfectament identificades amb lletres ben grosses per saber què hi havia dins. Una demostració d’ordre i planificació que, vista ara, devia ser molt reconfortant. El problema és que una cosa és saber què hi ha dins cada caixa i una altra, molt diferent, és saber on han posat aquella caixa.

I ara, a sa casa nova, hi ha caixes amuntegades per tot i trobar qualsevol cosa que necessites s’ha convertit en una aventura. Busc un termòmetre i no apareix; vull s’edulcorant per al te i pareix que s’hagi evaporat; es desodorant també ha desaparegut, i trobar sa pasta de dents ja requereix unes certes habilitats d’investigació. Però el pitjor són els llençols del nostro llit, perquè un pot entendre que una casa estigui plena de caixes, però costa més acceptar que una cosa tan necessària com uns llençols puguin desaparèixer dins una casa que, en teoria, és nostra.

Així que vaig arribar i, pràcticament sense haver tengut temps d’assimilar que estava en una casa nova, vaig començar a fer feina. El jardí necessitava una intervenció urgent: llevar males herbes, podar ses plantes, regar i intentar descobrir què era una planta i què era simplement una herba que havia decidit aprofitar l’abandonament per créixer sense cap classe de control. Els cossiets i ses plantes em miraven com estranyats, com si es demanassin qui era aquell individu que havia aparegut de cop i començava a ficar mà a tot. I, ben mirat, tenien motius per desconfiar, perquè feia massa temps que ningú s’enrecordava d’elles.

Al jardí de s’entrada vaig trobar una situació semblant, amb molta herba i plantes que ja estaven més seques que jo després d’un dia de feina. Vaig començar a llevar-ho tot i vaig demanar quant de temps feia que estava així. Sa meua neta grossa em va dir que, segons ella, feia cinc i cinc (em mostrava ses mans obertes) anys que ningú havia llevat aquelles plantes.

Cinc i cinc anys. No sé si són exactes, però vaig decidir donar-li credibilitat, perquè una cosa és llevar quatre males herbes i una altra és poder dir que has recuperat un jardí després d’anys d’abandonament. Això ja dona categoria a sa feina.

Però no tot havia de ser feina, perquè ses netes necessitaven sortir, córrer i jugar, i jo també necessitava recordar que havia vengut a Leamington per estar amb elles i no per convertir-me en jardiner professional. Així que vàrem anar al parc que hi ha molt a prop de sa casa, que és una d’aquestes coses que fan molt bé els anglesos: tenir un parc a prop perquè els infants puguin sortir, jugar i cansar-se, que és probablement una de ses millors formes que existeixen perquè després mengin i dormin sense massa protestes.

Després del parc vàrem anar a un coffee bar del poble, on vàrem fer un d’aquells menjars anglesos que són capaços de convertir un esmorzar en un dinar complet. Torrades, mantega, salsitxes i beans, ous, salmó, o un simple bol de cereals amb fruita i iogurt per a qui vol fer veure que du una vida saludable. Per beure, te, apple juice, aigua i tot el que faci falta. Un festival. Això sí, anglès de dalt a baix.

A poc a poc, vaig intentant integrar-me culturalment i no vaig demanar ni pa amb tomata, oli, jamón, ni un cafè amb llet, perquè tampoc no era qüestió de provocar un conflicte diplomàtic.

Després de recuperar forces, vàrem continuar amb ses compres i la següent parada va ser una botiga Tiger, que és un lloc especialment perillós per a qualsevol persona que estigui intentant muntar o arreglar una casa. Tiger és una botiga especialitzada en articles barats. Això si, els articles tenen poca utilitat, ideals per regalar als adults o als infants. Hi vaig entrar amb ses netes amb la intenció de comprar unes quantes coses i varem acabar comprant coses que probablement no necessitavem, però que en aquell moment ens varen semblar imprescindibles.

Aquesta és sa filosofia de Tiger: un entra per comprar una cosa concreta i en surt convençut que no pot viure sense una caixa, una espelma, un utensili de cuina, una llibreta o qualsevol invent que no sabia que existia cinc minuts abans.

Però jo hi vaig amb una doble finalitat. Una, per comprar petits detalls a ses meus netes. Els hi encanta aquesta botiga. I s’altre, té un caire més social. He d’ajudar els anglesos a mantenir llocs de feina i contribuir a sa seua economia. Si jo, i gent com jo,  no compra aquestes coses, qui ho farà?

Després vàrem anar al supermercat del poble, on vaig comprar coses que sí que eren necessàries: menjar, fruita, llet i productes de neteja. Molts de productes de neteja. Aquí ja vaig recuperar un poc sa dignitat després de sa visita a Tiger, perquè almenys podia justificar ses compres dient que eren imprescindibles per a sa vida quotidiana.

Aproximadament a les sis de la tarda varen arribar els meus fills de sa feina i va començar una altra part del dia, més tranquil·la i més familiar, amb temps per posar-nos al dia, xerrar de com anaven ses coses i preparar es sopar. També va arribar es moment d’enfrontar-me a un dels grans misteris tecnològics de sa vida moderna: sa air fryer.

No acab d’entendre aquesta màquina moderna. Tothom en parla com si fos una meravella, però jo encara no he descobert si realment és tan extraordinària o simplement una altra manera de complicar una cosa tan senzilla com cuinar. Jo som més de paella, foc i mirar què està passant, mentre que això de posar quatre coses dins una màquina, prémer un botó i esperar que surtin fetes em genera molta desconfiança.

Quan pensava que ja havia acabat sa jornada, abans d’anar a dormir vaig tenir una reunió d’alt nivell amb el “big boss” de la casa, que em va explicar es pla de feina per a l’endemà. No era una reunió informativa, precisament; era més aviat una assignació de responsabilitats amb terminis molt concrets: Cuina neta, sopar fet a les set, casa neta, buidar baix, rentar ses plantes i plegar sa roba. I tot això havia d’estar fet abans de les dotze, perquè després ses netes havien d’anar a jugar al parc.

Jo vaig escoltar ses instruccions amb molta atenció i vaig assumir ses meues responsabilitats amb esperit de servei. Només vaig poder contestar en veu baixa:

- Yes, mein Führer.

Aclarits els objectius per demà, me'ls van donar per escrit, xerrarem i vam acabar rient de tot allò que implica deixar un lloc on has viscut molts d’anys. Perquè canviar de casa no és simplement ficar ses coses dins caixes i dur-les a un altre lloc. És decidir què deixam, què ens emportam, què pensam que trobarem a faltar i què, en canvi, ens alegrarà haver deixat enrere.

A sa casa anterior hi quedaven molts d’anys de vida compartida: un matrimoni, es naixement de ses netes, moments bons i moments difícils, es confinament del Covid, canvis de responsabilitats a sa feina i mil situacions quotidianes que, quan les vius, pareixen poca cosa, però que amb es temps acaben formant sa història d’una família.

I segurament el que més estranyarem no seran ses coses grans, sinó aquells petits detalls que formen part de sa vida sense que els donem gaire importància. Un jardí més gros, un arbre fruiter, unes plantes del jardi, una petita porta d’entrada per sa gateta de sa casa, un racó determinat, una finestra, una olor o qualsevol d’aquelles coses que semblen insignificants fins que un dia ja no hi són.

Mil i una coses. Mil i un records. Perquè al final una casa no són ses parets. És tot allò que hi ha passat dins.

Però sa vida continua i ara toca fer vida a una casa nova, entre caixes, reformes, plantes que necessiten atenció, una air fryer que encara no domin i unes netes que tenen molta més energia que jo.

Segurament a valtros també us ha passat alguna vegada: sempre que un surt de viatge, us queda pendent alguna cosa “urgent”. Aquesta vegada vaig decidir viatjar sense ordinador, sense agenda ni tablet, només amb es mòbil, perquè pensava que havia de desconnectar un poc.

Perfecte. No tenia ordinador, no tenia tablet i no tenia cap intenció de posar-me a fer cap feina des del mòbil. Aquesta vegada ses prioritats eren altres. Hi havia  coses més importants i més urgents. I no podia descuidar-me. A les dotze havia de tenir sa feina de casa acabada i això sí que era prioritari, perquè el “big boss” havia estat molt clar amb ses instruccions.

Així que demà tocarà començar aviat, posar ordre a sa casa, netejar sa cuina, rentar ses plantes, plegar sa roba, preparar es sopar i tenir-ho tot enllestit abans de migdia. I jo, com a bon pare, güelo i treballador temporal no remunerat, compliré amb ses meues obligacions.

Només esper que “mein Führer” no m’estigui vigilant amb una càmera oculta. Perquè si l’ha instal·lada, segurament ja sap que en lloc d’estar fent sa feina estic aquí, escrivint aquesta història.

I això, evidentment, no convé que ho sàpiga ningú.