Crònica de dos enganys.

Eivissa, 12 de setembre 2026

CRÒNICA DE DOS ENGANYS.

Cap de tornar d’una estada llarga al Regne Unit i, com em passa cada vegada que hi vaig, torn amb la sensació que aquell país que vaig conèixer fa anys es va apagant a poc a poc. No és només una qüestió dels preus, encara que els preus ja són, per ells mateixos, prou motiu per posar-se ses mans al cap; és la sensació general que es respira pel carrer, una mena de cansament col·lectiu que es veu en la gent, en els negocis, en els pobles i fins i tot en aquella manera tan britànica de fer ses coses que abans transmetia una certa confiança en el futur i que ara sembla haver estat substituïda per una resignació que em costa d’explicar.

Tot és caríssim, els salaris no sembla que tenguin ganes d’acompanyar aquesta festa inflacionista i molts negocis continuen funcionant com si el segle XXI encara no hagués començat. I mentre passeig pels carrers i veig aquesta realitat, no puc evitar pensar en aquella gran promesa que els britànics varen comprar l’any 2016: el Brexit.

El 23 de juny de 2016, el Regne Unit va celebrar un referèndum sobre la seua permanència a la Unió Europea i una majoria de votants va decidir que el país havia de sortir-ne. Els partidaris del Brexit varen vendre als ciutadans una història magnífica: recuperarien la sobirania, controlarien la immigració, deixarien enrere la burocràcia de Brussel·les, podrien negociar lliurement amb qualsevol país del món i, sobretot, recuperarien aquella suposada grandesa britànica que, segons alguns, la Unió Europea els havia robat.

La proposta tenia una simplicitat gairebé infantil: sortim d’Europa i recuperam el control. El que no varen explicar, o potser el que no sabien, era què farien exactament l’endemà de sortir. I aquesta és una qüestió important, perquè governar un país no consisteix només a dir-li a la gent de què està cansada, sinó a explicar-li què passarà després de prendre la decisió. És molt fàcil prometre que tot anirà millor quan no has d’explicar com ho aconseguiràs.

Amb el temps, les conseqüències del Brexit han anat apareixent i avui resulta difícil sostenir aquella visió idíl·lica segons la qual abandonar la Unió Europea havia de convertir automàticament el Regne Unit en una mena de superpotència comercial independent, rica i autosuficient. Els britànics varen pensar que pegaven un cop damunt la taula i que Europa tremolaria; potser Europa va tremolar una mica, però els qui varen haver d’aprendre a caminar per un camí nou varen ser els mateixos britànics. I ara, quan hi torn, no puc evitar pensar que varen pegar-se un tret al peu i després varen perdre i dedicar uns quants anys a discutir sobre qui havia carregat la pistola.

Però naltros també tenim sa nostra història particular d’enganys i, si he de ser sincer, no sé quina de les dues m’agrada menys.

Espanya va entrar a les Comunitats Europees l’1 de gener de 1986 i, durant els primers anys, aquella incorporació va ser indiscutiblement positiva. Vàrem deixar enrere una etapa d’aïllament internacional, varen arribar inversions i fons europeus, es varen construir carreteres, es varen modernitzar infraestructures i el país va experimentar una etapa de creixement que va transformar profundament la nostra societat. Per primera vegada en molt de temps semblava que Espanya havia trobat el tren del progrés i que, si el sabíem aprofitar, podíem deixar definitivament enrere moltes de les misèries del passat.

Però després va arribar l’euro.

I aquí és on jo començ a tenir una memòria especialment selectiva, perquè hi ha coses que un pot oblidar amb els anys, però hi ha xifres que queden gravades per sempre. La que jo no oblidaré mai és 166,386, perquè aquesta era la conversió oficial de la pesseta a l’euro i ens la varen ficar dins el cap fins que tots sabíem perfectament que 1 euro eren 166,386 pessetes.

Els sous es varen convertir amb una precisió matemàtica impecable. Les pensions també. Els estalvis, naturalment, també. Tot molt europeu, molt seriós i molt exacte. El problema va ser que els preus varen demostrar tenir una extraordinària capacitat d’interpretació creativa de les matemàtiques.

Un cafè que costava 90 pessetes va passar a costar un euro; el diari de 100 pessetes, un euro; la cervesa de 150 pessetes, un euro i mig. No dic que això passàs absolutament amb tot ni que l’euro sigui responsable de tota la inflació posterior, perquè seria massa fàcil i, sobretot, no seria rigorós. Però qualsevol persona que hagués viscut aquell canvi recorda perfectament la sensació que els preus havien descobert una drecera que els salaris desconeixien.

Naltros, en canvi, vàrem fer la conversió exacta. El nostre sou va ser dividit per 166,386 i ens varen explicar que no havíem perdut poder adquisitiu. Potser damunt un paper era així. Però jo no vivia damunt un paper; vivia dins una casa, anava al supermercat, posava gasolina al cotxe, pagava factures i intentava mantenir una família.

Sa meua dona i jo haviem treballat tota la vida i no haviem demanat mai viure com rics. Només volíem una cosa bastant més modesta: que el nostre esforç servís per avançar. Volíem poder pagar una casa, mantenir els fills, canviar de cotxe quan fos necessari, anar de vacancions de tant en tant i guardar uns quants estalvis per quan arribassin els temps dolents. Amb la pesseta, amb tots els defectes que tenia aquell sistema, jo tenia la sensació que treballant podia anar millorant la meua situació. Amb el pas dels anys aquesta sensació es va anar perdent.

I avui, quan mir els meus fills, ho entenc molt millor.

Els joves d’avui tenen davant un panorama que naltros no imaginàvem quan teníem la seua edat. Els demanam que estudiïn, que es formin, que siguin competitius, que aprenguin idiomes, que siguin flexibles, que acceptin contractes temporals, que canviïn de ciutat si fa falta i que tenguin paciència, mentre els lloguers pugen, els habitatges es converteixen en un article de luxe i el cost de la vida s'empassa una part cada vegada més gran del que guanyen.

Després ens estranyam que els jovens no vulguin tenir fills. És una broma de mal gust. Com els han de tenir? Amb què? Amb il·lusió? Amb un contracte temporal? Amb un sou que desapareix el dia 15? Amb un pis de 1.000 o 1.500 euros? Potser amb l’ajuda de papà i mamà?

I així hem arribat a una situació magnífica: els pares treballen tota la vida per poder ajudar els fills quan aquests ja són adults. El gran progrés social! Abans els pares deixaven una casa als fills. Ara els fills necessiten que els pares els ajudin a pagar el lloguer.

I després hi ha els nets.

Aquí és on ja no fa tanta gràcia. Perquè jo estic jubilat. I quan un ja té una certa edat, deixa de preocupar-se tant per si podrà canviar de cotxe o anar de vacacions. Comences a mirar els teus fills. I més tard mires els nets.

I et demanes: quin món els deixam? Un món on treballar no garanteix tenir un lloc per viure. Un món on tenir estudis no garanteix trobar una feina digna. Un món on dos salaris poden no ser suficients per mantenir una família. Un món on els preus pugen més de pressa que les nòmines.

Però, això sí, els governs ens asseguren que l’economia creix. Perfecte. Jo només voldria saber per on creix, perquè a la meva butxaca no hi cap.

I així arribam a la immigració.

Un tema que, avui, si el critiques, ja tens preparada l’etiqueta: racista, xenòfob, insolidari. Jo no tenc res contra la persona que arriba d’un altre país buscant una vida millor. Si jo hagués nascut en un lloc on no tenc futur, probablement faria exactament el mateix. El problema no és la persona que arriba; el problema és un sistema econòmic que necessita mà d’obra barata i que després pretén que ningú no faci preguntes sobre les conseqüències.

Perquè quan una economia necessita treballadors disposats a cobrar poc, és evident que els salaris tendeixen a estar pressionats, especialment en determinats sectors. I això no és culpa de l’immigrant que accepta la feina; és responsabilitat dels empresaris que volen pagar menys i dels governs que no són capaços de garantir unes condicions laborals dignes. És molt més còmode fer que els treballadors es mirin de reüll entre ells que obligar els qui tenen poder econòmic a assumir la seua responsabilitat.

I mentre naltros discutim sobre immigrants, fronteres, banderes i identitats, els sous continuen fent exactament el que els ha donat la gana fer sempre: moure's allà on poden guanyar més.

Una empresa no té sentiments patriòtics quan els comptes no li surten. Si fabricar a Espanya és més car que fabricar a la Xina, acabarà fabricant a la Xina; si demà li surt millor Vietnam, se n’anirà al Vietnam. El negoci no té cor, no té entranyes i no té bandera. Com deia una cançó d’una obra de teatre en què vaig participar: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen ses finances, ara mana qui té l’or.”

Aquesta és, probablement, la gran lliçó que ens hem negat a aprendre.

No podem tancar-nos dins ses nostres fronteres i pensar que així arreglarem el món, però tampoc podem acceptar que la globalització serveixi d’excusa perquè els salaris es mantenguin baixos, els habitatges siguin inaccessibles i una generació sencera hagi d’ajornar indefinidament el moment de començar a viure.

I després tenim els polítics, que són els encarregats de solucionar-ho tot, sempre que no els demanis que solucionin res abans de les pròximes eleccions.

Ens expliquen que l’economia creix, que som més competitius, que Europa és forta, que les dades són bones i que hem de confiar en el futur. Jo només voldria saber una cosa: si tot va tan bé, per què cada vegada costa més arribar a final de mes?

Perquè hi ha una economia de les estadístiques i una altra economia, molt més tossuda, que és la que tenim dins la cartera. I jo, a la meua edat, he après que aquesta darrera acostuma a tenir bastant més raó que la primera.

Per això, després de veure com està el Regne Unit i després de mirar què ens ha passat aquí, no puc evitar pensar que ens han venut dos grans relats polítics i que, en tots dos casos, ens varen explicar sobretot les virtuts i molt poc la factura.

Als britànics els varen dir que sortir d’Europa els faria recuperar la seua grandesa. A naltros ens varen dir que entrar a Europa ens portaria prosperitat.

Uns varen comprar el Brexit. Naltros vàrem comprar l’euro.

I ara tots continuam pagant. Si avui em posassin davant una urna i em demanassin si Espanya hauria de continuar dins la Unió Europea, probablement jo votaria SORTIR. No perquè pensi que sortir sigui una fórmula màgica ni perquè cregui que fora d’Europa ens esperaria un paradís, sinó perquè m’he cansat de sentir que totes les decisions que ens han fet més pobres són necessàries pel nostre bé i que sempre hem de tenir paciència perquè el futur serà millor.

El problema és que jo ja no mir tant el meu futur. Mir el dels meus fills. I sobretot el dels meus nets. I quan veig que els demanam que treballin més, que siguin més competitius, que estudiïn més, que paguin més impostos i que tenguin paciència mentre una casa es converteix en un luxe i un sou normal ja no garanteix una vida normal, em deman si no els estam deixant un món considerablement pitjor del que naltros vàrem rebre.

Potser aquesta és sa part més amarga de fer-se vell: adonar-te que les promeses amb què vas construir la teua vida no necessàriament serviran per construir la dels teus fills.

Ens varen prometre progrés. Ens varen prometre prosperitat. Ens varen prometre un futur millor. I ara, quan mir els meus fills i pens en els meus nets, em deman si tot allò era realment una promesa o simplement una altra manera elegant d’anomenar un engany.

Perquè una cosa és segura: naltros vàrem pagar la festa.

I ara sembla que als nostres fills els toca pagar també la ressaca.