Una conversa pendent.

Eivissa, 5 de novembre 2026

UNA CONVERSA PENDENT.

Escoltau, valtros dos... Sí, sí, us parl a valtros. No em mireu així, que ja sé que no us ho esperàveu.

Supòs que, quan vaig obrir s'armari i us vaig treure d'aquell racó on feia tants de mesos que descansàveu, us devíeu demanar què passava. Potser fins i tot us va sorprendre veure que encara me'n recordava. No us negaré que ha passat molt de temps. Massa, potser. Heu estat allà, en silenci, compartint espai amb altres companys que, tot sigui dit, han tengut molt més protagonisme durant els darrers mesos. Ses esportives de cada dia, ses sandàlies de s'estiu... Ja sabeu com va això. A vegades ens deixam dur per ses comoditats, per ses rutines o simplement per allò que tenim més a mà.

Però avui era diferent. Avui començava sa primera caminada d'aquesta tardor i, quan vaig pensar en el camí que m'esperava, vaig tenir clar que havia arribat el vostro moment.

No era una passejadeta qualsevol. Aquesta vegada tocava sortir des del poliesportiu d'Es Cubells i arribar fins al mirador de Cala Llentrisca. Uns quatre quilòmetres d'anada i quatre més de tornada. Un recorregut que ja demanava alguna cosa més que ganes de caminar. Pedres, trams irregulars, xarcos, fang i aquell perill de relliscar que sempre convé tenir present. Així que no hi havia gaire cosa a pensar. Avui no tocaven ses esportives de cada dia, ni tampoc ses sandàlies que m'han acompanyat durant s'estiu. Avui us necessitava a valtros.

I mira que devíeu estar tranquil·les allà dins! Potser ja havíeu assumit que sa nostra història havia acabat. Que després de tantes aventures compartides us havia deixat definitivament de banda. Que allò nostre havia estat polit mentre va durar, però que ja formàveu part d'una altra etapa. D'aquelles que guardam dins sa memòria amb un cert afecte, però que pensam que difícilment tornaran.

Però no, amigues meues. Encara ens queden coses per fer.

De fet, si hi pens, s'última vegada que vàrem sortir junts vàrem fer una bona feina. I no una feina qualsevol. Ses etapes del Camino de Santiago encara les tenc ben presents. Recordau aquells dies? Aquells matins en què començàvem a caminar sense saber ben bé què ens trobaríem al llarg de sa jornada? Camins de terra, carreteres d'asfalt, petits torrents, algun rierol que ens obligava a buscar sa millor manera de travessar-lo i, com no podia ser d'altra manera, aquells dies en què sa pluja també volia formar part de s'aventura.

Vàrem compartir moltes hores. Molts de quilòmetres. Moltes experiències i també moltes hores de silenci, d'aquelles que no necessiten paraules. Valtros sempre allà, fent sa vostra feina, i jo pendent de no perdre el ritme, de seguir endavant i de superar cada etapa. Hi havia dies bons, d'aquells en què ses cames semblaven tenir corda per tot el dia, i d'altres en què cada passa costava una mica més. Però arribàvem. Sempre acabàvem arribant.

I això té es seu mèrit, no us pensàssiu.

Ara bé, tampoc voldria que us féssiu una idea equivocada de sa nostra relació. Perquè, si som sincers, al final de cada jornada, quan arribàvem a destí, jo tenia per costum deixar-vos descansar. Us treia de damunt, us deixava tranquil·les i em posava un altre calçat. Després de tants de quilòmetres, valtros mereixíeu un respir i els meus peus també. No era una qüestió de falta de confiança, ni molt manco. Era simplement una manera de cuidar-nos mútuament. Cadascú tenia sa seua feina i també el seu moment de desconnexió.

Però avui, quan us he tornat a calçar, he tengut una sensació curiosa. Com si reprenguéssim una conversa que havíem deixat a mitges. Potser els primers passos han estat una mica estranys, com passa quan retrobes algú després de molt de temps i necessites uns minuts per recuperar aquella complicitat d'abans. Però de seguida ens hem tornat a entendre.

I sabeu què? Crec que no només valtros teníeu ganes de tornar a sortir. Hi havia alguna cosa especial en aquesta primera caminada de tardor. No era simplement tornar a fer quilòmetres, ni posar a prova ses cames després d'un estiu de menys activitat. Era recuperar unes sensacions que, sense adonar-nos, havíem deixat aparcades durant massa temps.

Aquell olor a terra humida, de bosc remull, de camí acabat de rebre sa pluja. Els xarcos que trobes pel camí, el fang que s'aferra a ses soles i aquella humitat que sembla que t'acompanyi a cada passa. Tot plegat té alguna cosa que costa d'explicar. És com si sa tardor ens obrís sa porta a una manera diferent de caminar. Més pausada, potser més exigent, però també més autèntica.

I mentre avançàvem cap a Cala Llentrisca, entre pedres i trams que demanaven una mica més d'atenció, vaig pensar que avui també hi havia un altre retrobament. Perquè no érem només naltros tres, tornant a fer camí. També hi havia aquells companys i companyes de caminada que, com passa moltes vegades, feia un temps que no coincidíem.

I que bé que va ser tornar-los a trobar!

Aquelles salutacions, ses primeres paraules, ses rialles, ses bromes que semblen haver quedat guardades des de sa darrera sortida. Aquella sensació de retrobar persones amb qui comparteixes alguna cosa més que una afició. Perquè caminar junts acaba creant una complicitat especial. No importa tant si un va davant, si un altre queda una mica enrere, si algú necessita aturar-se o si es grup s'estira i es torna a ajuntar. Al final, tots compartim el mateix camí, el mateix paisatge i moltes vegades també el mateix cansament.

Potser és això que tenen ses caminades. Que, sense gairebé adonar-te'n, vas fent amistats a cada passa. Gent amb qui comparteixes converses, silencis, paisatges, alguna pujada que es resisteix i aquella satisfacció d'arribar tots junts. I després passen setmanes, fins i tot mesos, sense coincidir. Però quan arriba una nova sortida i tornes a trobar aquelles cares conegudes, sembla que només hagin passat uns dies.

Avui ha estat una mica així. Un retrobament amb valtros dos, però també amb ells i elles. Amb ses ganes de tornar a caminar, de compartir una ruta i de deixar que es camí faci de les seues.

I valtros, no us podeu queixar. Heu tengut una bona estrena de temporada. El recorregut cap a Cala Llentrisca ens ha anat posant a prova. Ses pedres, els desnivells, els xarcos i aquell fang que, de tant en tant, ens recordava que no érem allà per fer una desfilada. Necessitava dos companyes de confiança, que sabessin on posar-se i que no em deixassin en una situació compromesa a sa primera relliscada. I heu respost. Sense queixes, sense retrets i sense demanar explicacions per tots aquests mesos d'oblit.

Bé, potser qualque retret sí que me'l fareu quan tornem a s'armari.

Es mirador de Cala Llentrisca ens ha esperat amb aquella recompensa que tenen els llocs als quals no s'arriba sense un petit esforç. Aturar-se, mirar el paisatge, recuperar s'alè i deixar que el silenci faci la seua feina. Mirar enrere i pensar en el camí recorregut, però també mirar endavant i imaginar tot allò que encara queda per descobrir.

Després tocava tornar. Perquè ses excursions tenen aquesta petita trampa: sempre hi ha un camí de tornada. I els quatre quilòmetres que ens quedaven també comptaven, encara que ja tenguéssim sa sensació d'haver complert amb s'objectiu del dia.

I mentre tornàvem, vaig pensar que potser hauria de demanar-vos disculpes. Per haver-vos tengut tant de temps oblidades, per no haver-vos tret a caminar durant s'estiu i per haver donat per fet que sempre seríeu allà, preparades per quan us necessitàs.

Però també vaig pensar que hi ha retrobaments que arriben en el moment just. Que no sempre necessitam estar junts per saber que continuam formant part de sa mateixa història. A vegades basta tornar a coincidir, calçar-nos de nou, fer sa primera passa i deixar que tot torni a fluir.

I això serveix per a valtros, però també per a ses persones amb qui avui hem compartit el camí. Perquè hi ha amistats que no necessiten veure's cada setmana. Hi ha companyies que es mantenen intactes encara que passin mesos. I hi ha camins que, més enllà del paisatge, tenen el valor afegit de les persones amb qui els recorres.

Avui hem recuperat moltes coses. Hem recuperat el contacte amb sa terra humida, aquella olor de bosc banyat que tant trobàvem a faltar, el gust de caminar per camins amb fang i xarcos. Hem recuperat també el plaer de compartir una ruta amb gent que té ses mateixes ganes de caminar i de descobrir. I, sobretot, hem recuperat aquella sensació de formar part d'un grup, d'una petita família que es retroba cada vegada que hi ha un camí per fer.

Així que, amigues meues, crec que ha estat un bon començament.

Ara us toca descansar. Us netejaré una mica, us deixaré eixugar i us tornaré a guardar al vostre lloc. Però no us ho agafeu com un nou abandonament. Aquesta vegada és diferent. No us prometré que sortirem cada setmana, perquè ja sabeu que la vida té ses seues coses i que no sempre podem fer allò que voldríem. Però sí que us puc dir que tenc ganes de continuar compartint camins amb valtros.

I, si tot va bé, aquesta tardor encara ens regalarà moltes oportunitats.

Perquè avui m'he adonat que no només havia tret ses botes de s'armari. També havia tret de s'armari unes ganes de caminar que ja començaven a trobar a faltar el camí, sa terra i sa companyia.

I sabeu què és el millor de tot? Que, després de vuit quilòmetres, de pedres, fang, xarcos i alguna relliscada, he tornat a casa amb aquella sensació que només deixen ses coses que valen la pena.

Així que descansau, que us ho heu ben guanyat.

I no us preocupeu. No estirem gaire temps sense veure'ns. Al cap i a la fi, encara tenim molts de camins per compartir. I, si una cosa he après amb es pas del temps, és que tant se val quant de temps faci que no ens veim: quan hi ha ganes de retrobar-se, sempre trobam un camí per tornar a començar.

Fer barri, una manera de viure.

Eivissa, 3 de novembre 2026

FER BARRI, UNA MANERA DE VIURE.

Hi ha viatges que, més enllà dels quilòmetres recorreguts, et deixen petites lliçons de vida. Experiències senzilles, quotidianes, que potser en un primer moment et passen desapercebudes, però que, quan les mires amb una mica de perspectiva, et fan pensar. I això és precisament el que m'ha passat durant sa meua darrera estada a Anglaterra, a casa dels meus fills.

El motiu del viatge era ben especial: passar uns dies amb ses meues netes i compartir amb elles la celebració de Halloween. No era la primera vegada que hi anava. Altres anys també havia aprofitat aquestes dates, que normalment coincideixen amb els darrers vols directes de la temporada entre Eivissa i Anglaterra. Després venen uns mesos d'hivern en què ses comunicacions es compliquen i ses visites a casa de ses netes ja no són tan fàcils.

Però aquesta vegada, a més de disfrutar de sa família, he descobert algunes coses al nou barri on viuen els meus fills. Ja havia comentat en altres escrits que havien canviat de barri, però no de poble, i que ara viuen en una casa més gran. El nou barri és aparentment normal: carrers tranquils, comerços, una escola, parcs infantils, cotxes aparcats als carrers i cases amb petits jardins a s'entrada. Res que no puguem trobar també a molts barris d'Eivissa.

Però hi he descobert tres iniciatives veïnals que m'han cridat especialment s'atenció. Tres petites experiències que m'han fet reflexionar sobre una cosa que, al meu entendre, hauríem de cuidar molt més: ses relacions amb els nostres veïns.

Sa primera experiència: una biblioteca per compartir.

En un dels carrers hi ha una casa que té una petita biblioteca de madera instal·lada a la part exterior del jardí, de cara al carrer. L'han batejada com a "Little Free Library". La idea és tan senzilla com extraordinària: qualsevol persona pot agafar un llibre, endur-se'l a casa i, a canvi, deixar-ne un altre perquè algú més el pugui llegir.

Un petit intercanvi cultural obert a tothom. Sense horaris, sense registres i sense cap altra condició que la voluntat de compartir.

Us puc assegurar que funciona. Hi passen persones adultes, però també infants que s'aturen a mirar els contes i a descobrir noves històries.

Vaig tenir s'oportunitat de parlar amb els veïns que havien posat en marxa la iniciativa i els vaig felicitar. La seua resposta em va sorprendre per la naturalitat: per a ells, simplement era una manera de fer veïnatge.

I vaig pensar que, efectivament, no feia falta gaire cosa. Una mica d'imaginació, una mica de generositat i ganes de compartir. De vegades, fer barri comença amb un simple llibre deixat a l'abast de tothom.

La segona experiència: una invitació per conèixer-se.

Un altre veí havia tingut una iniciativa diferent. Havia repartit per tots els portals del carrer un petit cartell, fet a mà, amb una invitació més o menys així:

«Estau convidats! Dissabte, a les dotze del migdia, ens trobarem al pub del barri. Veniu i compartirem un rato tots junts! Cadascú pagarà les seues consumicions».

I poca cosa més. No hi havia cap celebració especial, cap acte organitzat ni cap motiu concret. Simplement, una convocatòria per trobar-se, parlar, conèixer-se i començar a fer amistat amb ses persones que viuen al mateix carrer.

Aquesta iniciativa em va deixar una mica descol·locat. I, sobretot, em va fer pensar en la realitat de molts dels nostres edificis i comunitats.

Què feim a la nostra escala? Ben poca cosa. De vegades coincidim a l'ascensor, ens saludam, intercanviam quatre paraules i cadascú continua el seu camí. Ses reunions de veïns, quan n'hi ha, ja es fan a ses oficines de l'administrador, i l'assistència sovint és escassa, per no dir inexistent.

Mentrestant, han arribat veïns nous a la comunitat i ni tan sols sabem qui són. Compartim parets, ascensor, escales i zones comunes, però gairebé no compartim res més.

I em deman: quan hem deixat de tenir interès per ses persones que tenim més a prop? Quan hem convertit els veïns en simples desconeguts amb qui compartim un mateix edifici?

Potser hauríem de recuperar una mica aquella manera de relacionar-nos que semblava tan natural abans. No es tracta de ser amics íntims de tothom ni d'haver de participar en totes ses activitats. Es tracta, simplement, de conèixer-nos, saludar-nos, saber que podem comptar els uns amb els altres.

La tercera experiència: Halloween, una festa de tot el barri.

Si hi va haver una experiència que em va impressionar especialment, va ser la celebració de Halloween.

Els veïns tenen un grup de WhatsApp i s'havien organitzat per celebrar la festa conjuntament. Cada casa decorava la façana amb teranyines, monstres, figures gegants i tota mena d'elements terrorífics. Als jardins i als portals no hi faltaven ses carabasses ni ses llums.

Hi havia, a més, una consigna compartida: a les sis de la tarda, totes ses cases havien d'encendre els llums interiors. Si una casa tenia els llums encesos, significava que participava en la festa i que estava preparada per rebre els infants.

S'havia convidat familiars, amics i, sobretot, els més petits. Tothom disfressat. I, a s'hora prevista, va començar el tradicional «trick or treat», el nostre «truco o trato».

Grups d'infants, els més petits acompanyats pels seus pares, anaven de porta en porta amb ses bosses preparades per recollir caramels. El meu fill havia comprat vuit quilos de caramels per repartir-ne un a cada infant que tocàs a la porta. I es va quedar sense cap!

Imaginau-vos la quantitat de gent que hi havia. S'ambient era extraordinari. Carrers plens de famílies, infants, rialles, disfresses i veïns que compartien una mateixa celebració.

Cap a les vuit de la nit, acabat el recorregut pels portals, cadascú tornava cap a casa. Però la festa no s'havia acabat. Era el moment d'entrar a casa d'algun veí, compartir una copa de vi, picar alguna cosa i continuar la conversa. Una manera senzilla i agradable d'acabar una celebració que havia aconseguit mobilitzar tot un barri.

I vaig tornar a pensar: això és fer barri!

Tres experiències diferents, però amb un mateix fil conductor: sa voluntat de compartir, de relacionar-se i de construir una comunitat on ses persones no siguin simplement veïnes de porta, sinó persones amb qui es pot parlar, conviure i comptar.

Potser tot això em va fer recordar una pregunta que abans tenia una resposta ben senzilla.

Quan antigament havies de sortir de casa per anar al metge, fer una gestió urgent o resoldre qualsevol imprevist, amb qui deixaves els infants? Amb algun veí o veïna, naturalment. Amb qui, si no? Hi havia confiança, coneixença i aquella tranquil·litat de saber que, si et feia falta, algú del costat et podia donar un cop de mà.

I avui? A qui deixaríem els nostres fills? Sabem prou bé qui viu al nostre costat per demanar-li un favor? Tenim algú a prop amb qui poder comptar?

No es tracta de viure en el passat ni de pensar que qualsevol temps anterior era millor. La societat ha canviat, ses famílies tenen altres ritmes i tots tenim ses nostres obligacions. Però potser, enmig de tantes presses, tanta tecnologia i tanta vida individual, hem anat perdent una cosa que té molt de valor: el sentit de comunitat.

No necessitam grans projectes ni pressupostos importants per recuperar-lo. De vegades n'hi ha prou amb una petita biblioteca, una invitació a prendre alguna cosa o una festa organitzada entre tots. El més important és fer el primer pas.

He tornat d'Anglaterra amb molts bons records dels dies compartits amb ses meues netes, però també amb una petita lliçó que m'agradaria traslladar als nostres barris i a ses nostres comunitats.

Perquè un barri no són només carrers, cases, comerços i parcs. Un barri són, sobretot, ses persones que hi viuen i sa manera com es relacionen. I potser ha arribat s'hora de deixar de ser simplement veïns i tornar a fer veïnatge.

Pensa-ho. Potser el primer pas per canviar el nostre barri és, senzillament, trucar a la porta del veí.

Jet2: Fins a l'any que ve!

Eivissa, 2 de novembre de 2026

JET2: FINS A L’ANY QUE VE!

Aquest Halloween he fet una escapadeta a Anglaterra per estar amb els meus fills i netes i, de passada, celebrar tots junts aquesta festa tan «terrorífica». Encara que, vist el que costa avui dia volar, sa cosa més terrorífica del viatge no ha estat Halloween, sinó els preus dels bitllets d'avió.

Per anar-hi, Jet2 ens va obligar a fer una ruta nova: volar per primera vegada a Bristol. Això és perquè aconseguir un vol directe d'Eivissa a Birmingham a un preu raonable s'ha convertit en una missió gairebé impossible. Quan arriba el final de temporada, sembla que s'ha de buidar s'illa de turistes anglesos com sigui. Els avions van plens, ses companyies ho saben i, naturalment, aprofiten l'ocasió per fer-nos una carícia a sa cartera. Una d'aquelles carícies que et deixen marca.

Trobar un bitllet a bon preu aquests dies de final de temporada és com trobar un trèvol de quatre fulles. Un miracle! I, si el trobes, més val que no ho expliquis gaire, no fos cas que la companyia se n'assabentàs i apujàs el preu.

A l'hora de partir de s'aeroport d'Eivissa, la situació de sempre. Ja ens coneixen, o almenys això sembla. Arribam al taulell de facturació i, abans de mirar els bitllets, ens fan una inspecció visual de dalt a baix. Ens miren sa roba, ses cares, ses sabates... I, és clar, no duim sandàlies amb calcetins, ni pantalons curts, ni cap camiseta d'algun equip de futbol. Tampoc tenim aquella pinta de turista que sembla que hagi sortit directament d'un bar després d'una nit de celebració.

I llavors arriba sa pregunta de rigor:

- Aquest és el taulell per anar a Anglaterra. Segur que volen cap allà?

Sempre sa mateixa escena! Ja només falta que ens demanin el passaport, el certificat de naixement i una declaració jurada assegurant que no ens hem equivocat de destinació.

Amb els anys, però, ja ens hi hem acostumat. Fins i tot ens fa gràcia. És una mena de control de seguretat addicional, però basat en l'aparença física. Una classificació sociològica de passatgers feta a ull. Pel que sembla, per volar a Anglaterra hi ha un uniforme no escrit: sandàlies amb calcetins, pantalons curts, camiseta de futbol i, si pot ser, una cervesa a cada mà. Naltros, que som uns descuidats en qüestions de protocol turístic, continuam presentant-nos amb sa nostra indumentària habitual. I, mirau, ens deixen passar!

Superat aquest primer control d'identitat estètica, vam emprendre el viatge cap a Bristol. Una destinació nova per a naltros, fruit d'aquella política de preus de ses companyies aèries que sembla pensada perquè el passatger conegui mig Regne Unit abans d'arribar a ca seua.

La visita familiar, ses netes, els fills i Halloween van compensar de sobres els quilòmetres addicionals i les incomoditats del trajecte. Perquè, al cap i a la fi, quan el motiu del viatge és estar amb sa família, un acaba perdonant moltes coses. Fins i tot a Jet2.

Però la tornada de Birmingham a Eivissa encara ens tenia reservades unes quantes sorpreses.

Sa primera va arribar a s'hora de facturar. Ens va atendre una empleada que, pel que semblava, no havia esmorzat All Bran. No sé si tenia un mal dia, si havia discutit amb algú abans d'arribar a sa feina o si simplement formava part d'aquella categoria de persones que, quan els posen un uniforme i una pantalla davant, es pensen que han rebut poders extraordinaris.

Amb unes maneres més aviat desagradables, va decidir que ens havia de cobrar per una maleta de mà. I aquí va començar sa festa!

Discutir sobre què es pot considerar una maleta de mà i què no pot ser un debat etern. Hi ha qui considera que una maleta és una maleta, qui pensa que tot el que no càpiga dins una butxaca ha de pagar i qui, si pogués, et cobraria fins i tot per dur els pantalons posats. El cas és que aquella senyora semblava tenir-ho claríssim: pagaríem i punt.

Com que no estava disposat a acceptar una decisió presa amb aquella alegria recaptatòria, vaig demanar parlar amb la cap de servei per aclarir el tema. Va venir immediatament.

- Quin és el problema?

El problema? Aquesta senyora no sap distingir una maleta d'una bossa de mà. I, perquè ella ho diu, ens vol fer pagar. Li vaig explicar que tota la vida havia viatjat amb aquella maleta de mà, que mai havia tingut cap problema i que ara aquella empleada pretenia cobrar-me per una cosa que era perfectament admissible.

- Quina classe de companyia és aquesta? Què us heu cregut? Us sembla que sigui sa primera vegada que vol amb avió?

Finalment, després de la corresponent conversa i d'algun intercanvi de mirades, el tema es va resoldre de manera raonable. Vam poder continuar sense pagar ni una lliura. I tan contents!

No esperava que em regalassin un ram de flors ni que em demanassin disculpes de genolls, però sí una explicació coherent. Perquè una cosa és que ses companyies tenguin unes normes i una altra de molt diferent és que alguns empleats les interpretin com si fossin els propietaris de s'aeroport, i, si els deixes, fins i tot de s'avió.

Ara bé, hi ha una cosa que em rebenta especialment: aquests petits dictadors de mostrador que, d'entrada, t'amenacen amb un suplement, una penalització o qualsevol altra desgràcia, a veure si cola. Doncs no sempre cola, senyora! Que els passatgers també tenim drets. I no hem d'arrugar-nos cada vegada que algú, darrere d'un taulell, ens parla amb aires de superioritat. Ses normes s'han de complir, evidentment, però per tothom. I ses coses s'han d'explicar amb educació. Que un pot tenir molta paciència, però no necessàriament vocació de beneit.

Superat l'incident de sa maleta de mà, va arribar el moment d'embarcar. I aquí va començar una experiència que difícilment oblidarem: Només érem nou passatgers!

Sí, sí, nou! Un luxe. Tot un avió pràcticament a sa nostra disposició. Allò no era un vol comercial, era un servei privat de Jet2, encara que sense xampany ni alfombra vermella.

Per embarcar no hi va haver ni passarel·les, ni autocars, ni aquelles caminades interminables per ses pistes que et fan arribar a s'avió amb ganes de quedar-te a terra. Un membre de la tripulació ens va venir a buscar i, a través d'uns passadissos, ens va conduir directament fins a sa porta de s'avió. Només ens va faltar que ens duguessin ses maletes i ens demanassin si havíem dormit bé.

Durant el control de passatgers, ja vaig aprofitar per fer una proposta a l'hostessa. Li vaig comentar que, si la companyia estava disposada a pagar-me bé, oferir-me un bon hotel i cobrir-me ses despeses, jo no tenia cap inconvenient a quedar-me uns quants dies més a Anglaterra. D'aquesta manera podien cancel·lar el vol, estalviar-se combustible, taxes i sous, i tots tan contents. No em van fer gaire cas. Quina poca visió empresarial!

Un cop dins s'avió, tot va transcórrer segons el guió habitual: demostració de seguretat, explicacions de ses sortides d'emergència, venda de productes lliures d'impostos i els missatges de rigor pels altaveus. L'escena era absurda. S'avió era buit.

Però hi va haver un petit detall que va marcar sa diferència: no els devia sortir a compte treure el carretó de ses begudes per a nou passatgers. Així que el personal va venir personalment, amb bolígraf i llibreta, a prendre nota de ses nostres comandes. Un tracte exquisit! Només faltava que ens demanassin a quina temperatura volíem ses begudes.

Jo, que no perd mai una oportunitat de mirar pels meus interessos, vaig insistir amb una proposta que considerava del tot raonable:

- Podria parlar amb el capità, per favor? Com que aquest és el darrer vol de sa temporada, potser la companyia podria convidar els nou passatgers a un gin-tonic. Estic segur que no els arruïnaria!

La proposta va provocar una rialla general dels altres passatgers. Però, una vegada més, tampoc em van fer cas. Deuen tenir algun problema amb ses idees brillants. O potser és que a Jet2 tenen una norma interna que prohibeix regalar res als passatgers, encara que només siguin nou!

En arribar a l'aeroport d'Eivissa, encara ens esperava una última escena digna de recordar. Vam decidir passar primer pel servei a veure el senyor Roca, cosa perfectament normal després d'un vol, i això va fer que ens retardàssim una mica a s'hora de recollir ses maletes.

Quan finalment vam arribar al control de passaports, els policies ja devien haver perdut tota esperança de trobar-nos. De fet, quan ens van veure, ens van rebre amb una frase que encara ens fa riure:

- Vaja, ja els hem trobat! Els dos espanyols que faltaven!

Pel que sembla, havíem aconseguit convertir-nos en els dos passatgers desapareguts de s'operació retorn. No sé si ja tenien preparada una patrulla de recerca o si estaven a punt de posar-nos a ses notícies, però s'acudit va ser tan espontani que ens vam fer unes bones rialles.

Després de tants controls, tanta burocràcia i tanta preocupació per ses maletes, almenys vam acabar el viatge amb una bona dosi d'humor.

I, quan vam sortir a s'exterior, una altra sorpresa: cap problema per agafar un taxi. Podia triar! Una cua espectacular de taxis esperant pacientment algun despistat que necessitàs transport.

I així acabava sa nostra aventura amb Jet2. Un viatge familiar fantàstic, unes quantes anècdotes per contar i alguna experiència aeroportuària que no ens feia cap falta.

Senyors de Jet2, fins l'any que ve! Tornaré a viatjar amb valtros, no en tengueu cap dubte. Això sí, esper que s'any que ve milloreu una mica el servei de terra i poseu més atenció a la contractació de personal. No demanam miracles, només una mica més d'amabilitat, criteri i ganes de fer bé sa feina.

Pel que fa als preus, ja sé que no us demanaré que ens regaleu els bitllets, però tampoc no estaria malament que deixàssiu de tractar els passatgers com si haguessin de pagar un rescat per tornar a casa.

En qualsevol cas, ens tornarem a veure. I, si tornam a ser només nou passatgers, encara tenc pendent aquell gin-tonic!

Salut, bons vols i millors tarifes.

Setanta anys i encara em queden coses per aprendre.

Eivissa, 24 d'octubre 2026

SETANTA ANYS I ENCARA EM QUEDEN COSES PER APRENDRE!

 

 

Avís previ. S’escrit d’avui pot ferir sensibilitats, provocar algun escàndol domèstic i, en els casos més greus, fer que algú arrufi el nas, posi els ulls en blanc o senti la necessitat urgent de donar-me una lliçó de moral. Estau avisats!

Avui parlaré d’un tema que, pel que sembla, encara pot fer suar més que una classe de força al gimnàs. I no, no em referesc a ses flexions de cames, als abdominals ni a aquella barra infernal que sembla dissenyada expressament per recordar-nos que ja no tenim vint anys.

Si sou d’aquelles persones que s’escandalitzen per una paraula, que veuen una indecència darrere cada broma o que necessiten una til·la cada vegada que una conversa surt del guió, encara sou a temps de tancar aquest escrit i dedicar-vos a una lectura més tranquil·la. Un llibre d’instruccions d’una rentadora, per exemple. Encara que, segons el programa que trigueu, també pot acabar sent una experiència intensa.

Per sa meua part, ja us he avisat. Després no vull reclamacions, comentaris negatius ni peticions perquè em retirin el carnet de persona respectable.

I ara, si encara sou aquí, continuem. Que una cosa és tenir setanta anys i una altra de molt diferent és haver perdut ses ganes de riure, d’aprendre i de descobrir que el món encara és capaç de sorprendre’ns.

Amb s’arribada de la tardor, sembla que la vida es torni una mica més amable. Ses temperatures han baixat, ja no anam tot el dia amb la sensació d’estar dins un forn i, curiosament, la gent sembla més contenta. Hi ha més ganes de sortir, de xerrar, de fer una broma i, sobretot, de passar un bon rato.

Al gimnàs també es nota. Les suades continuen, ses gomes elàstiques no han perdut ni un gram de resistència, ses peses continuen pesant el mateix i ses estores encara són allà, esperant que algú hi deixi una part de la seua dignitat durant un exercici d’equilibri. Però s’ambient ha canviat. Hi ha més rialles, més complicitat i aquella sensació agradable que, a més de venir a posar el cos en forma, també venim a passar una bona hora.

Ben mirat, no tot han de ser flexions, estiraments i equilibris impossibles. De tant en tant, també va bé exercitar els músculs de la rialla. Aquests, almanco, no solen fer mal l’endemà.

Tot va començar un matí, un dilluns qualsevol, durant l’escalfament previ a sa nostra habitual classe de força. Érem vuit persones: set dones i un sol home. Jo, naturalment. Un exemplar de setanta anys que continua resistint entre gomes, pilotes, peses i altres instruments de tortura moderna.

Una companya va demanar si havíem vist el darrer programa de First Dates.

- No!

- Què ha passat?

I ja ho tenim. No hi ha res com una pregunta ben col·locada per interrompre una sessió d’exercicis i despertar la curiositat d’un grup de gent que, fins fa un moment, només estava pendent de no perdre s’equilibri.

Pel que ens va contar sa companya, un home de vuitanta anys havia demanat a la seua cita si era "activa o passiva". Imaginau .... als vuitanta anys!

- Activa? Passiva? Vaig pensar: Però de què anava aquella conversa? Ara també s’ha de fer un examen gramatical abans de quedar amb algú? O era una referència sexual?

Jo, que als setanta anys encara tenc més curiositat que coneixements sobre segons quines novetats del vocabulari modern, vaig decidir intervenir.

- Perdonau, però què vol dir això d’activa o passiva? És una qüestió gramatical? Parlam de verbs o de sexe? 

Ses rialles no es feren esperar.

Sa professora, una al·lota jove que fa anys que viu a Eivissa, però que encara no s’ha deixat seduir del tot per sa nostra manera de parlar, em va mirar amb aquella expressió de mestra que acaba de detectar una oportunitat pedagògica irrepetible.

- ¡Pepe! O eres muy inocente o no te enteras de nada.

I, sense donar-me temps per defensar-me, va començar a explicar-m’ho.

Jo l’escoltava amb tota s’atenció de què era capaç. No volia perdre detall. A sa meua edat, un ha d’estar disposat a reciclar-se. Al cap i a la fi, no podem pretendre que el món continuï funcionant amb el mateix manual d’instruccions que ens varen donar fa cinquanta anys.

Però sa millor part encara havia d’arribar.

- A ver, vamos a hacer una cosa. Ponte en posición de estrella de mar.

- D’estrella de què? Mira, millor fes-ho tu primer, perquè jo no sé de què em parles.

 I ella, sense perdre ni un segon, es va estirar a terra, cara amunt, va obrir els braços i ses cames i va quedar allà, ben estirada, formant una magnífica estrella de mar humana.

La resta del grup va quedar pendent de l’escena.

Jo la mirava, mirava la postura, tornava a mirar-la a ella i intentava trobar alguna relació entre aquella demostració i els exercicis de força que havíem vengut a fer.

- Molt bé, li vaig dir. Però ara m’hauràs d’explicar què té a veure aquesta postura amb sa classe de gimnàstica.

-¡Pepe, parece mentira! ¡No te enteras!

 I va continuar amb l’explicació.

- Una persona que fa s’estrella de mar és aquella que s’estira, obre els braços i ses cames i pràcticament no es mou. Es queda allà, tan tranquil·la, mentre s’altra persona s’encarrega de fer tota sa feina. No pren la iniciativa, no participa gaire i deixa que s’altra dugui el pes de la situació.

- Ah! —vaig exclamar—. O sigui que s’estrella de mar no és precisament un exemple de mobilitat!

- ¡Exactamente!

Llavors començava a entendre sa relació entre ser actiu o passiu i aquella postura tan poc habitual dins una classe de força. Ser actiu, en aquella conversa al programa de sa tele, significava prendre la iniciativa, moure’s i participar. Ser passiu, en canvi, era deixar que s’altra persona dirigís la situació i fes gairebé tota sa feina.

Entenem tots el que vol dir "fer sa feina". Veritat? 

I s’estrella de mar n’era la representació més gràfica: braços oberts, cames obertes i poca cosa més. Una mena de descans per a un i una jornada completa de feina per a s’altre.

Naturalment, tot això tant pot anar per a un home com per a una dona. Que ningú pensi que ses estrelles de mar tenen sexe, gènere o carnet de soci d’un club determinat. La qüestió no és qui adopta sa postura, sinó qui es mou i qui deixa que s’altre s’encarregui de tot.

- Vaja! Ara que t’he vist i m’ho has explicat tant explicitament, crec que ja ho entenc!

La sala va esclatar en rialles.

I allà estàvem: set dones, un home de setanta anys, una professora convertida en estrella marina i una classe de força que, per uns instants, havia deixat de ser una classe de força per convertir-se en una representació teatral improvisada de relacions de parella.

Ses gomes varen quedar abandonades, ses peses no es movien i ses estores havien canviat de funció. Naltros, en lloc de comptar repeticions, intentàvem recuperar s’alè entre rialla i rialla.

I tot per una pregunta que havia començat amb un programa de cites a sa televisió!

Ben mirat, aquestes són ses coses que fan especials els matins. Anam al gimnàs per guanyar força, millorar la mobilitat i procurar que el cos no ens passi factura abans d’hora. Però també hi anam per trobar-nos, compartir experiències i xerrar de qualsevol cosa que ens faci més agradable sa jornada.

S'altre matí, per exemple, no només vàrem treballar els músculs: també vàrem ampliar el vocabulari. Jo, almanco, vaig sortir de sa classe amb una nova definició apresa i amb la satisfacció d’haver resolt un dubte que, fins aquell moment, no sabia ni que tenia.

Això és el que m’agrada de continuar fent coses, conèixer gent i mantenir la curiositat desperta. Sempre hi ha algú que et pot ensenyar alguna cosa nova, encara que sigui d’una manera tan gràfica que difícilment l’oblidaràs.

I, pel que fa a sa professora, li reconec el mèrit: va saber convertir una explicació en una demostració pràctica. No sé si aquesta tècnica pedagògica apareix al programa oficial de la classe de força, però us puc assegurar que s'altre dia tothom va entendre sa lliçó.

Això sí, sa pròxima vegada que ens demani que ens posem en posició d’estrella, esper que sigui per fer un exercici d’estiraments i no perquè hagi de continuar ampliant els meus coneixements de vocabulari.

Que, al cap de setanta anys, encara em queden moltes coses per aprendre. Però, si pot ser, que me les expliquin amb bon humor i sense necessitat de suspendre la classe de gimnàstica.

Una cosa és segura: després d’aquella demostració, quan algú em parli d’una estrella de mar, ja no pensaré en el fons de la mar. Pensaré en sa professora, ses rialles i aquell matí en què vaig descobrir que, fins i tot al gimnàs, sempre hi ha una lliçó que no surt al programa.

I, perdonau-me si algú s’ha escandalitzat llegint aquestes línies, que recordi s’avís del principi. Jo ja havia advertit que el contingut podia ferir sensibilitats. No em faceu responsable si heu continuat llegint per pura curiositat!

He procurat escriure entre línies, amb doble sentit. Al cap i a la fi, entre gomes, peses, suades i estrelles de mar, també hi ha lloc per a una bona rialla. I això sí que és una activitat que recoman a tothom, tant si és actiu com si és passiu.

Avui l’he pifiada: la regla dels 10 segons.

Eivissa, 23 d'octubre 2026

AVUI L'HE PIFIADA: LA REGLA DELS 10 SEGONS.

Avui l’he pifiada. I mirau que normalment em consider una persona prudent, d’aquelles que pensen una mica abans de parlar. Però avui sa confiança i s’amistat m’han jugat una mala passada. He fet un comentari sense mala intenció, però que ha fet mal. I això, al cap i a la fi, és el que compta.

Al gimnàs no hi anam només per cuidar el cos, guanyar força o mantenir-nos en forma. De vegades, també hi aprenem lliçons de vida que no tenen preu. I avui n’ha estat un d’aquests dies.

Tot ha començat amb una salutació a sa porta d’entrada i ha acabat amb una reflexió que m’ha fet pensar més del que m’hauria imaginat. Una d’aquelles lliçons que no surten a cap taula d’exercicis, que no treballen cap múscul, però que potser ens convé entrenar tant o més que qualsevol altre.

Estava esperant per entrar a una classe de força quan ha arribat una professora. Ens coneixem des de fa un munt d’anys i ens tenim confiança. Ens hem saludat amb sa cordialitat de sempre.

- Hola, Pepe!

- Bon dia, Marga! (nom inventat). On vas amb tanta pressa? Feia dies que no coincidíem. Estàs molt guapa i… per cert, molt prima!

Idò sí. Aquesta darrera frase sobrava. No feia falta. És veritat que està molt prima, però això no vol dir que jo ho hagués de dir.. M’he passat de sa ratlla sense adonar-me’n.

Ella s’ha girat i m’ha dit:

- Pepe, no coneixes sa regla dels 10 segons?

- No. No la conec. Quina regla?

I m’ha explicat de què va.

Sa idea és ben senzilla: si una persona pot corregir alguna cosa del seu aspecte en uns deu segons, li ho pots dir. Si no ho pot canviar fàcilment, millor que t’ho pensis dues vegades abans de comentar-ho.

Per exemple, pots avisar algú que té una mica de cafè als llavis, un trosset d’espinac entre ses dents o s’etiqueta de sa camisa fora. Són coses que pot arreglar de seguida i que probablement t’agrairà que li hagis fet notar, sempre amb discreció i amabilitat.

En canvi, dir a algú que està massa prima, que ha engreixat molt, que té moltes arrugues o que no t’agrada es seu nas és una altra història. Potser no hi ha mala intenció, però no saps què hi ha darrere aquella aparença, quines preocupacions té aquella persona ni com li pot afectar el teu comentari.

Probablement, molts ja heu sentit a parlar d’aquesta regla. D’altres, segurament sa majoria, ja la posau en pràctica moltes vegades, potser sense ni pensar-hi. Jo avui, en canvi, m’he deixat portar per sa confiança i he ficat la pata.

I aquí és on em sap mal, o més ben dit, on he fet mal. A més, després m’ha explicat que efectivament té un problema de salut i que el seu aspecte no és un tema qualsevol.

Jo no volia ferir-la. Ni mica. Sa confiança que tenim em devia fer pensar que podia parlar amb tota sa naturalitat del món. Però una cosa és tenir confiança amb algú i una altra és oblidar que ses paraules poden tocar llocs delicats. A vegades, precisament amb sa gent que apreciam, ens deixam anar massa i no pensam prou en allò que deim.

I és curiós, perquè moltes vegades som molts prudents amb ses persones que no coneixem gaire, mentre que amb ses persones properes ens permetem una espontaneïtat que no sempre és encertada. Pensam que, com que hi ha confiança, tot s’hi val. I no és així. Sa confiança no ens dona via lliure per dir qualsevol cosa. Al contrari, hauria de fer que tenguéssim encara més atenció de qui tenim davant.

Em sap greu no haver tengut més tacte. M’ha faltat aturar-me un moment abans de parlar. Potser m’hauria estalviat aquest mal tràngol i, sobretot, hauria evitat ferir una persona que apreciï.

Sa regla dels 10 segons no és cap fórmula màgica ni serveix per resoldre totes ses situacions. Però m’ha fet pensar. Perquè no es tracta només de si una cosa es pot canviar, sinó de si cal dir-la i de com se sentirà s’altra persona quan la senti.

A partir d’avui, tocarà mossegar-me una mica més sa llengua. No sempre cal dir tot allò que pensam. I abans d’obrir sa boca, intentaré fer-me una pregunta ben senzilla: "El que estic a punt de dir ajudarà aquesta persona o simplement farà que se senti malament amb ella mateixa?"

Avui no m’he fet aquesta pregunta. I he fallat.

Ens pensam que per fer mal cal tenir mala intenció, però no sempre és així. De vegades, una frase dita amb tota sa naturalitat del món pot ferir més del que ens imaginam. I després ja no basta dir que no ho volíem fer. La intenció pot ser bona, però això no lleva s'efecte que ses nostres paraules poden tenir damunt els altres.

I sí, m'he disculpat. Perquè reconèixer que t’has equivocat està molt bé, però també cal saber demanar perdó. No passa res per admetre que hem ficat sa pata. No som perfecte, i segurament continuaré equivocant-me. Però, si més no, intentaré aprendre dels errors.

Com deia aquell: "Lo siento mucho. No volverá a ocurrir".

Idò això. Intentaré que no torni a passar. No promet que sempre me’n surti, però avui he après una lliçó que no vull oblidar: Tenir cuidado de ses persones que estimam i apreciam també vol dir tenir cuidado de ses paraules que els deim.

I perquè, al cap i a la fi, al gimnàs no només entrenam el cos. De vegades, també ens toca entrenar el respecte, sa prudència i sa capacitat de pensar abans de parlar.

Avui m’ha tocat a jo. I aquesta lliçó no me l’oblidaré fàcilment.

A vegades, sa millor ruta és sa que no teníem prevista.

Eivissa, 22 d'octubre 2026

A VEGADES, SA MILLOR RUTA ÉS SA QUE NO TENÍEM PREVISTA.

Hi ha dies que ses coses no surten com havíem pensat. I, curiosament, de vegades són aquests dies els que acaben deixant un millor record. Potser perquè, quan deixam de voler que tot surti segons es pla previst, descobrim que la vida també té sa seua manera particular de sorprendre'ns. I si, a més, hi ha una bona colla d'amics pel mig, unes bones cames i un poc de ganes de caminar, ja tenim bona part de sa feina feta.

S'altre dia teníem prevista una sortida de senderisme amb els companys de s'universitat per visitar sa capella de sa Creu d'en Ribes. Una d'aquestes excursions que fan ganes, perquè caminar per Eivissa sempre té alguna cosa especial, i descobrir racons amb història encara més. Però el temps, que darrerament ha descarregat de valent damunt s'illa, va decidir fer-nos canviar de plans.

I clar, després de ses intenses pluges, no sabíem en quin estat trobaríem el camí. Potser bé, segurament malament, potser convertit en una petita aventura de fang, pedres i relliscades. I una cosa és fer senderisme i una altra és apuntar-se, sense saber-ho, a un curs accelerat de patinatge forestal.

Així que, amb bon criteri, vam decidir anul·lar sa sortida. Sempre és millor prevenir que curar, sobretot quan un ja té una edat en què una relliscada no se sol resoldre amb un parell de rialles i una espolsada de ses cames. Sa salut és important, i sa prudència també forma part de s'esperit senderista, encara que de vegades ens agradi fer veure que som més joves i valents del que realment som.

Però quedar-se a casa tampoc era sa solució. Ja que no podíem anar a sa Creu d'en Ribes, per què no fer una caminada tranquil·la per una de ses rutes habituals dels que sortim a estirar ses cames, mantenir es colesterol a ratlla i, de passada, posar un poc d'ordre a ses idees quotidianes?

I així va néixer el pla alternatiu. Sense associació, sense autocar, sense assegurances, sense llistes d'inscrits ni cap d'aquelles complicacions que, de vegades, acompanyen ses activitats organitzades. Simplement, un grup d'amics amb ganes de caminar. Sense més pretensions que passar un bon matí. Que ja és molt, en els temps que corren.

Ens vam trobar al passeig de ses Figueretes i, a poc a poc, vam començar a caminar. Primer cap a Es Viver, després per sa platja d'en Bossa i, més endavant, enfilant cap a Sant Jordi. Una ruta coneguda, sense grans desnivells ni cap cim per conquerir. No hi havia cap meta per assolir, ni fotografies obligatòries a sa creu d'un puig, ni aquella pregunta recurrent de "quant falta?". Només caminar, mirar i xerrar.

Caminar amb amics té una cosa que no surt a cap mapa: sa conversa. Una conversa que comença parlant del temps, continua amb alguna anècdota, pega una volta per qüestions de la vida i acaba, sense saber ben bé com, arreglant el món. O intentant-ho. Perquè, si una cosa tenim clara, és que caminant arreglam moltes coses, encara que després, quan arribam a casa, el món continuï exactament igual.

En arribar a Sant Jordi vam fer una aturada tècnica a Can Sala. Per recuperar forces, evidentment. No fos cosa que, després de tanta activitat física, ens agafàs una baixada de sucre o, encara pitjor, una baixada d'humor. Un cafè, un rato asseguts i aquella agradable sensació d'estar a gust, sense presses ni horaris que ens perseguissin.

Hi havia qui hauria allargat una mica més aquella pausa. I no li faltaven motius. Però encara ens quedava camí per fer, així que vam reprendre sa marxa per anar a buscar sa línia de passeig de sa platja i tornar cap a casa.

Al final, havien passat prop de tres hores i caminat uns vuit quilòmetres. Tres hores de caminar, de compartir converses, de riure, d'escoltar i de disfrutar de sa companyia. Tres hores sense haver d'anar a un lloc d'especial, sense haver de veure res extraordinari i sense haver preparat gairebé res.

I aquí és on vaig pensar que, de vegades, ens complicam massa la vida. Buscam rutes espectaculars, paisatges de postal, excursions diferents i destinacions que justifiquin haver sortit de casa. I tot això està molt bé, no ho discutirem ara. Però també hi ha un plaer enorme en aquestes caminades senzilles, de cada dia, en què el més important no és on vas, sinó amb qui vas.

Perquè, al cap i a la fi, caminar ens ajuda a cuidar el cos, però fer-ho amb amics també ens cuida una mica s'ànima. I si pel camí aconseguim rebaixar es colesterol, carregar ses piles i tornar a casa amb un somriure, ja podem donar sa jornada per ben aprofitada.

Sa capella de sa Creu d'en Ribes continuarà esperant-nos. Ja hi anirem un altre dia, quan els camins estiguin en millors condicions. No tenim cap pressa. Per una vegada, el temps ens ha canviat els plans i no ens ha anat mica malament.

Així que, si em demanau què vam fer ahir, us diré que poca cosa. Vam caminar de Figueretes a Sant Jordi i vam tornar. Vam fer un cafè i vam xerrar.

I, pensant-ho bé, què més volíem?

Perquè, de vegades, sa millor excursió no és sa que t'havies preparat, sinó aquella que, sense fer remor, et recorda que tenir amics, caminar i compartir unes hores és una manera ben senzilla de ser feliç.

I això, per sort, no necessita ni autocar ni assegurança especial. Només ganes de sortir i bona companyia.

Disfrutau algunes fotos dels llocs que vam veure:

Joan Serra. Ingeniero ibicenco.

 Eivissa, 21 octubre 2026

Joan Serra, el ingeniero ibicenco detrás del Jaguar eléctrico Type 01, protagoniza su spot de lanzamiento

Por Laura Ferrer (Es Nou Diari)

Joan Serra, ingeniero ibicenco en lo más alto de Jaguar que protagoniza la campaña de lanzamiento del nuevo Type 01. Cedida

 

Aunque trabaja y reside en Inglaterra, Joan Serra estaba en su tierra natal, Ibiza, cuando le llegó la propuesta. Dijo que sí sin pensárselo demasiado y cogió un avión rumbo a Serbia, donde se grababa la campaña. Allí, a pie de rodaje, entendió la verdadera dimensión de lo que supone una grabación publicitaria para una gran marca, con un equipo de producción de unas cien personas. “Yo digo siempre que sí, para adelante”, resume con una frase que, en cierto modo, define su filosofía de vida.

Y es que este ingeniero ibicenco de espectacular currículum, actual jefe general de Ingeniería de Vehículos (Vehicle Engineering Manager) de Jaguar Land Rover en Gaydon (Inglaterra) es una de las caras de We are reinventing Jaguar, la campaña de lanzamiento del Type 01, el nuevo gran turismo eléctrico de la marca. El anuncio se ha lanzado este mes de octubre de 2026 en diferentes plataformas. También se proyecta en eventos, como la presentación del Type 01 en Nueva York.

Ingenieros, no actores

La clave de la campaña es que quienes aparecen en ella no son actores sino los ingenieros de la casa, como Joan Serra.

Jaguar quiso que hablasen las personas que llevan años trabajando en el coche, como Serra, que lleva más de cinco años como Jefe de Ingeniería General del Coche. “Querían que fuese la gente que estaba ahí desde el principio, la que ha hecho el vehículo y tiene las historias, la que puede transmitir un poco más de sentimiento de cómo se ha hecho todo”, explica Serra a Noudiari desde Inglaterra.

Y él es una figura crucial en todo el proceso, ya que es quien asegura que la ingeniería se completa correctamente y está pendiente de todos los detalles del coche, desde si es más o menos deportivo a cómo acelera, pasando por cuánto ruido entra en la cabina, cómo se comporta en las curvas y qué sensaciones transmite al conductor.

Para explicar qué hace, recurre a una imagen: “Yo soy el piloto del avión y en el avión hay 500 personas más. Todos vamos al mismo sitio, y mi trabajo es pilotar ese avión y hacernos llegar a puerto”.

Pero más allá de la descripción, está la vocación y pasión que transmite: “Mi trabajo es el mejor del mundo, es un privilegio, la verdad”, afirma con rotundidad.

¿Y qué aporta a la marca que sea un ingeniero como él quien dé la cara en el anuncio? Serra lo compara con la cocina: “Si vas a un restaurante y hablas con el cocinero que te cuenta la historia de la receta, la inspiración o los problemas que tuvieron para sacarla, el plato te va a saber mejor”. Con un coche, sostiene, ocurre lo mismo: saber y transmitir cómo se hizo le da valor añadido.

Serra te puede explicar, por ejemplo, que para crear un solo panel del coche han invertido 1.500 horas de trabajo o que no hay un solo modelo de Jaguar que tenga tantas patentes como este.

¿Lo difícil de ser ‘actor por un día’? «Fue andar recto»

Pese a su sobradísima experiencia técnica, lo de ponerse delante de una cámara es otra cosa. “Lo más difícil fue andar recto”, confiesa entre risas. Le pedían caminar mirando hacia arriba, con una cámara sobre él grabándole muy lentamente, y empezó a pensar en el pie derecho, en los hombros, en la postura. “Me costó un montón. ¡Qué tontería!, andar recto y mirar para arriba”, confiesa con su buen sentido del humor.

Lo más divertido «fueron las risas con los compañeros al ver los vídeos de los demás» y cómo les habían cambiado el vestuario a algunos de ellos. A él le vistieron como va cada día, de negro y colores oscuros; a otros, en cambio, les cambiaron bastante el estilo y fue motivo de no pocas bromas.

Joan Serra ama su trabajo y suma ya 15 años de carrera dentro de Jaguar. Cedida

La reacción en su entorno ha sido de orgullo… y de memes. “La gente que me conoce me envía comentarios: ‘te acabo de ver’, y es gracioso. Todo el mundo en casa está orgulloso, y además tienen material para hacer algún meme o algún sticker para reírse de mí, así que siempre es positivo”.

Del violín a la acústica

El camino de Joan Serra hasta Gaydon empieza en Eivissa. Y, aunque suene extraño, todo comienza con la música y los ruidos, que son su especialidad.

Entre 2006 y 2007 fue profesor de violín en el Patronat de Música Ciutat d’Eivissa, y en el verano de 2007 trabajó cinco meses como técnico de sonido en MP Music.

Mientras tanto estudiaba en la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), donde cursó entre 2005 y 2010 Ingeniería de Telecomunicación, especialidad de Sonido e Imagen. Paralelamente fue becario en el Laboratori d’Enginyeria Acústica i Mecànica (LEAM) entre 2008 y 2010.

Después se marchó a Reino Unido para cursar entre 2010 y 2011 el máster en Sound and Vibration Studies de la Universidad de Southampton, con asignaturas como vibraciones estructurales, acústica analítica y numérica, control del ruido y procesado de señal.

En 2012 entró en Jaguar Land Rover como ingeniero de NVH (ruido, vibraciones y aspereza), y su primer trabajo tenía algo de poético ya que su campo de trabajo era el sonido que hacían las ventanillas del Jaguar XJ al subir y bajar. “Funcionó, les gustó, y me dieron un poco más de trabajo y responsabilidad”, recuerda. Desde entonces hasta hoy ha ido adquiriendo nuevas responsabilidades y creciendo en una empresa en la que se siente como en casa, ahora como jefe general de Ingeniería de Vehículos.

Un proyecto que nace con su hija

La historia del Type 01 está ligada a la faceta más personal de Serra. Estaba a punto de nacer su primera hija, Indy, cuando uno de los directores le llamó para preguntarle si quería ayudar con “una cosita”, que era empezar lo que sería el Type 01. “Al volver de las dos semanas de paternidad dije: quiero quedarme aquí, sea como sea y haciendo lo que tenga que hacer”, cuenta. Hasta ese punto le entusiasmó.

“El proyecto nace a la vez que mi primera hija, y cuando pienso cuántos meses llevamos de proyecto, pienso en la edad de mi hija”, dice. Son, en cierto modo, sus dos criaturas.

La página en blanco

La campaña habla de reinventar Jaguar, nada menos, y no parece algo sencillo. “Te dicen que tienes una página en blanco y enfrentarte a ella es casi lo más difícil”, explica Serra. El equipo recibió libertad casi total, con una condición que parece tan simple como terriblemente compleja y es que «tenía que ser un Jaguar».

Para entender qué hacía icónicos a los grandes modelos de la marca, los ingenieros condujeron los coches clásicos del museo de la compañía, entre ellos el icónico E-Type. “En muchas empresas no harían esto. Normalmente te dicen que has de conseguir unos números, unos objetivos, y para adelante”, valora.

Pero la inspiración funcionó y el resultado es, según la marca, el Jaguar más avanzado técnicamente de su historia.

Vamos a los ‘factos’, que harán las delicias de los entendidos del motor: El Type 01 se asienta sobre la nueva Jaguar Electric Architecture (JEA), construida con un 73% de aluminio y con una rigidez torsional de 51,7 kN/grado, la mayor lograda hasta ahora por la marca. Promete hasta 1.030 CV, tracción total y una autonomía que supera los 700 kilómetros. Sus puertas sin marco incorporan un larguero patentado para que no se vean juntas, y el desarrollo ha generado más de 360 solicitudes de patente.

“No hay un Jaguar que tenga tantas patentes en la historia de la marca”, subraya Serra. Y recuerda que, ante cosas que otros daban por imposibles, el equipo respondía: “¿Cómo podemos hacerlo?”.

¿Y a partir de ahora? “Feliz de poder enseñarlo al mundo, y a ver si lo puedo traer pronto a Ibiza”, concluye.