Faig bonda... gairebé sempre que puc.

Eivissa, 26 de Juliol de 2026

FAIG BONDA ... GAIREBÉ SEMPRE QUE PUC.

No ho acostum a fer gaire sovint. Des que sa metgessa del cor em va posar ferm, procur portar una vida sana. Bé... procur portar-la sempre.

Res d'abusar dels menjars ni dels beures; descansar ses hores que toquen; caminar cada dia; fer una mica d'exercici i procurar tenir es cap ocupat. M'agrada escriure, posar en negre ses idees que em venen al cap, rellegir el que he escrit, corregir-ho i intentar entendre per què, massa sovint, encara som capaç de fer segons quins disbarats gramaticals. Tot això també és una manera de cuidar es cervell.

També m'agrada llegir. I molt. Ara, durant aquests mesos de tanta calor, disfrut tornant a llegir aquells llibres que tenc a un lloc d'honor a sa biblioteca. Llibres que, en el seu moment, em varen deixar marca. És curiós perquè es llibre és exactament es mateix, però qui ha canviat som jo. Sempre hi trob algun detall que m'havia passat per alt o una frase que ara entenc molt millor que fa vint o trenta anys.

Però ahir vaig saltar-me ses normes. I sense sentir-me culpable.

Hi ha dies que ses coses se't compliquen, es temps se'n va volant i, quan te n'adones, ja és hora de dinar. Ni has cuinat ni en tens ganes. Idò no hi ha més remei que agafar es telèfon i reservar taula.

Vaig triar un restaurant de sa carretera de Vila cap a s'aeroport. D'aquells casolans de tota sa vida. Dels que encara fan cuina de veritat i on el tracte és tan bo com es menjar. Per desgràcia, cada vegada en queden més pocs.

Quan hi vaig arribar ja vaig veure que estava a topé de gent. Bona senyal. Sa sala estava plena i hi havia moviment pertot. Ens varen rebre molt amablement.

- Sa seua taula encara no està disponible. Si volen esperar un ratet, de seguida podran seure. Mentre esperen, els ve de gust un tinto de verano ben fresquet?

No vaig oposar gaire resistència.

Va arribar ben fred i va entrar com si res. Boníssim. Tant, que durant es dinar en vaig repetir dues o tres vegades. Va arribar un punt que vaig deixar de comptar. Per un dia tampoc passava res.

Quan sa cambrera va venir a prendre nota, li vaig demanar:

- Per casualitat avui teniu peus de porc?

- Sí, i tant.

Ja no vaig necessitar mirar res més de sa carta.

- Els vol amb patates?

I aquí se'm varen creuar ses idees.

- No podria ser amb ensaladilla russa? Sa que feis m’agrada molt.

- Cap problema.

Això també diferencia un restaurant de tota sa vida d'un de modernet. En un et posen el que demanes. En s'altre primer t'expliquen per què no pot ser.

Es peus de porc estaven espectaculars. I s'ensaladilla també. De fet, si hagués tingut un poc més de vergonya, m'hauria aturat aquí.

Però, ja posats a rompre ses normes, vaig acabar amb una bona greixonera casolana.

Ummm... Encara ara en record es gust.

Després hauria fet un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. És una combinació que m'encanta. Però amb sa calorada que feia aquell dia de juliol vaig pensar que acabaria suant més que un pollastre a dins un forn. Vaig ser prudent. Veis? Encara me'n queda una mica, de seny.

Va ser un dinar rodó. No només pes menjar, sinó perquè encara queden restaurants on et fan sentir com a ca teua. Sense postureig. Sense invents estranys. Sense necessitat de posar-li un nom en anglès a cada plat.

Ara tocarà fer bonda uns quants dies. Tornar a caminar, a menjar més ensalada i a fer cas del que em va dir sa metgessa. És es tracte que tenc fet amb sa consciència. I també amb sa metgessa.

Esper que cap de ses dos llegeixi aquest escrit...