M'agrada complicar-me la vida.

Eivissa, 4 de Juliol de 2026

M'AGRADA COMPLICAR-ME LA VIDA.

Hi ha una cosa que em defineix bastant quan prepar un viatge: m'agrada complicar-me la vida.

No sé ben bé per què, però en el moment que decideix anar a un lloc nou em converteix en una espècie d'investigador privat. Obr vint pestanyes a s'ordinador, compar hotels, busc excursions, llegesc opinions de gent que mai coneixeré, calcul pressupostos, quilòmetres, horaris... Si em deixassin, crec que acabaria fent un estudi sobre quin és el millor lloc per esmorzar un dimarts a les 10.17 del matí.

I tot això ho faig convençut que és imprescindible. Segons sa meua teoria, un bon viatge només pot sortir bé si està planificat fins al darrer detall.

Després viatg. I sa realitat, com gairebé sempre, té el detall de demostrar-me que anava ben equivocat.

Amb els anys m'he adonat que els records que més estim no són els que havia planificat. No record especialment aquell restaurant que vaig reservar amb antelació ni aquella excursió que havia estudiat al mil·límetre. Record ses converses inesperades, ses rialles, ses improvisacions, els petits canvis de plans i aquells moments que ningú no havia previst.

I, curiosament, alguns dels millors viatges que he fet han començat precisament així.

A l'Uzbekistan, per exemple, una amiga ens ho va organitzar pràcticament tot. Jo, que normalment ho vull controlar absolutament tot, vaig decidir fer una cosa molt poc habitual en mi: confiar amb ella. Vaig partir sense donar-hi més voltes i va resultar ser un viatge espectacular.

Amb el Camino de Santiago em va tornar a passar exactament el mateix. I va ser llavors quan vaig entendre que, al final, per emprendre un viatge no fan falta tantes coses com jo pensava.

En realitat, només n'he acabat trobant quatre.

Sa primera són els sous.

Ja sé que queda molt millor dir que "l'important és s'experiència", però els avions, els trens, els hotels, els bocatas i fins i tot aquell cafè que et prens en una plaça preciosa continuen tenint el mal costum de cobrar-se. Per tant, sí, convé fer números, calcular un pressupost i deixar un petit marge per als imprevistos. Sa poesia està molt bé, però el compte corrent també té sentiments.

Sa segona és una mica d'irresponsabilitat.

No gaire. Només sa justa. Prou per deixar de negociar amb ses pors. Perquè els "i si...?" són infinits. I si plou? I si és massa car? I si no estic preparat? I si em cans? I si no surt bé? Sempre n'apareixerà un de nou. S'única manera de guanyar aquesta discussió és deixar-la de tenir i dir: "Ja ho veurem."

Sa tercera són ses ganes.

Ses ganes de sortir de casa. De veure altres paisatges. De conèixer persones noves. De descobrir maneres diferents de viure. De desconnectar del rellotge, del mòbil i de sa rutina. Perquè viatjar no sempre consisteix a anar molt lluny. A vegades consisteix simplement a deixar enrere sa versió de tu mateix.

 I, finalment, hi ha sa quarta. Sa més important de totes. Sempre fa falta una mica de "locura" compartida.

Aquella persona que apareix quan tu encara estàs comparant preus, revisant opinions i consultant sa previsió meteorològica dels pròxims quinze dies i et diu, amb una tranquil·litat absoluta:

- Hi anam?

I ja està. No et presenta un PowerPoint. No crea un grup de WhatsApp. No obre un full d'Excel amb tres escenaris possibles. Només diu dues paraules: "Hi anam."

I moltes vegades és exactament això el que necessit. Algú que m'ajudi a deixar de planificar i començar a viure.

Perquè, al final, he descobert que el més difícil d'un viatge no és caminar trenta quilòmetres ni passar moltes hores dins un avió. El més difícil és picar el botó de "Reservar". És acceptar que mai no ho controlaràs tot. Que alguna cosa sortirà diferent del que havies imaginat. I que, molt probablement, serà aquella diferència sa que recordaràs anys després.

Quan torn a casa sempre em passa el mateix. Pens en totes ses hores que havia dedicat a preparar el viatge... i em fa riure.

Perquè, al final, després de tantes llistes, tants mapes, tantes comparacions i tantes preocupacions, els millors viatges de sa meua vida només m'han demanat quatre coses molt senzilles: sous, una mica d'irresponsabilitat, moltes ganes de partir... i algú prou loco per mirar-me als ulls i dir-me:

- Hi anam?

La resta, per sort, mai no surt als plans. És el viatge qui l'escriu.