Un llibre que no m'ha deixat indiferent.

Eivissa, 7 de Juliol de 2026.

UN LLIBRE QUE NO M'HA DEIXAT INDIFERENT.

Hi ha llibres que simplement llegeix. D'altres m'entretenen, m'ensenyen o em fan passar una bona tarda. Però, molt de tant en tant, n'apareix un que m'atrapa des de sa primera frase i ja no em deixa indiferent. Això és exactament el que m'ha passat amb "Viatge al país dels blancs", d'Ousman Umar.

Curiosament, aquest llibre va arribar a ses meues mans per pura casualitat. Acabava de llegir un altre llibre en format digital i, en tancar-lo, s'aplicació del meu llibre electrònic em va suggerir alguns títols que, segons els seus algoritmes, em podrien interessar. Miracles d'això que avui en diem intel·ligència artificial. Vaig llegir-ne sa sinopsi, em va despertar sa curiositat i vaig decidir donar-li una oportunitat. No podia imaginar que aquella recomanació acabaria convertint-se en una de les lectures que més m'han impactat dels darrers mesos.

No escric aquestes línies per fer-ne una crítica literària. Tampoc pretenc explicar-vos sa història que hi trobareu. Crec que hi ha llibres que és millor descobrir sense que ningú te'n faci d'intèrpret. Aquest n'és un.

El que sí us vull explicar és el que m'ha passat a mi.

Vaig començar llegint sa història d'un al·lot de Ghana i vaig acabar qüestionant-me sa manera com mir ses persones que em creu cada dia.

Feia temps que un llibre no em removia tant per dins. No perquè busqui emocionar-me a qualsevol preu, ni perquè exageri els fets. Ben al contrari. Sa seua força és la senzillesa. Una senzillesa que transmet una veritat tan profunda que, en molts moments, m'ha deixat sense paraules.

Més d'una vegada vaig haver de tancar el llibre. No perquè fos una lectura difícil, sinó perquè necessitava fer una pausa. Hi havia passatges que em demanaven silenci. Aquell silenci que apareix quan una història et toca alguna cosa molt íntima i encara no saps posar-hi nom.

Sempre he intentat mirar ses persones sense prejudicis. Procur no jutjar ningú sense conèixer-ne sa història. Però aquest llibre m'ha fet adonar que els prejudicis no sempre són evidents. De vegades són subtils. Es disfressen de comentaris aparentment inofensius, de titulars que llegim massa de pressa, d'opinions que repetim gairebé sense pensar-les.

M'ha fet veure que jo també he mirat moltes vegades sa immigració des de sa distància. Com un fenomen. Com una notícia. Com un debat polític. I, sense adonar-me'n, havia deixat en un segon pla el més important: ses persones.

Vivim en una illa que ha estat terra d'acollida per a molta gent vinguda de molt lluny. Ens hi creuam cada dia. Al supermercat. A s'hospital. A un hotel. Al restaurant. A s'escola dels nostres nets. Formen part del nostre paisatge quotidià i, tanmateix, sabem ben poc del camí que els ha duit fins aquí.

Aquest llibre m'ha fet pensar que darrere cadascuna d'aquestes persones hi ha una història irrepetible. Una infància. Uns pares. Uns germans. Uns amics. Una llengua. Uns records. Una casa que potser mai més no tornaran a veure. Uns somnis que, en algun moment, varen pesar més que sa por.

Perquè hi ha una idea que no m'ha deixat en tota sa lectura: ningú abandona casa seua perquè sí. Ningú deixa enrere sa família, els carrers on ha crescut, ses olors de la seua infància o sa terra que estima si no sent que ja no li queda cap altra esperança.

No totes ses històries són iguals. Ho sé. Seria injust pensar-ho. Però també seria injust ficar-les totes dins el mateix sac.

Aquest llibre no m'ha canviat ses idees. M'ha canviat sa mirada. I crec que aquest és un dels regals més grans que et pot fer una lectura.

Ara, quan em creu amb algú que ha arribat de molt lluny, no puc evitar imaginar que darrere aquell rostre hi ha una història que desconec. Ja no veig només una persona immigrant. Hi veig algú que un dia va ser un infant. Algú que ha estimat, que ha tengut por, que ha plorat, que ha deixat persones enrere i que, malgrat tot, ha decidit continuar caminant.

Potser m'equivoc moltes vegades. Però almenys ara sent sa necessitat d'intentar comprendre abans de jutjar. I això, per a mi, ja és molt.

També hi ha una altra reflexió que encara avui em continua perseguint. Sovint admiram ses persones capaces de fer gestos extraordinaris. Llegim ses seues històries i ens emocionam. Ens sembla que naltros també actuaríem igual. Però és molt fàcil ser valent des del sofà de casa.

En acabar el llibre em va quedar una pregunta que encara no sé respondre: Si algun dia em trobàs davant un infant que hagués viscut una història semblant a sa del protagonista, jo seria capaç d'obrir-li sa porta de ca meua? Tindria el coratge d'adoptar-lo? D'assumir que aquell infant no només li canviaria la vida, sinó que transformaria completament sa meua?

No ho sé. I, si he de ser sincer, crec que m'impressiona més no saber sa resposta que qualsevol altra cosa.

Potser aquest és el valor més gran d'alguns llibres. No donar-nos respostes. Sembrar-nos preguntes. Preguntes que continuen creixent quan ja fa dies que hem tancat sa darrera pàgina.

No pretenc convèncer ningú. Ni dir-vos què n'heu de pensar. Només puc compartir una experiència molt personal.

Feia molt de temps que un llibre no em deixava una empremta tan fonda. Per això us el recoman.

No perquè sigui una lectura fàcil. Ni perquè expliqui una història excepcional. Us el recoman perquè parla de sa condició humana. Perquè ens recorda que darrere cada persona hi ha una història que desconeixem. I perquè, quan tanques el llibre, és difícil continuar mirant determinades realitats amb sa mateixa indiferència.

No sé si seré millor persona després d'haver-lo llegit. El que sí sé és que, des que vaig tancar sa darrera pàgina, ja no mir del tot igual moltes de ses persones amb qui em creu cada dia.

I només per això, ja ha valgut la pena. Qui m'havia de dir que una recomanació feta per un algoritme acabaria regalant-me una mirada una mica més humana.

Potser, per casualitat, els llibres també saben atrapar els seus lectors.