Una vida des del muro.

Eivissa, 5 de Juliol de 2026.

UNA VIDA DES DEL MURO.

Fa uns  anys vaig escriure una entrada al blog dedicada a "es muro" del port d'Eivissa. Record que el vaig escriure després d'una excursió a Formentera. Durant sa travessia de tornada, mentre el barco entrava lentament al port de Vila, vaig quedar un bon rato mirant aquell tros de pedra que tantes vegades havia contemplat al llarg de sa meua vida. Sense adonar-me'n, els records varen començar a desfilar un darrere s'altre, com si algú hagués obert un vell calaix de sa memòria que feia molts d'anys que no visitava.

Aquell article parlava sobretot dels meus viatges durant el servei militar. Explicava aquella necessitat gairebé incomprensible que tenia de tornar a Eivissa només per veure la mar. Molta gent, després de llegir-lo, em va dir que s'hi havia sentit identificada. Uns perquè també havien fet sa mili lluny de casa; altres perquè entenien què significa per a un illenc viure molt de temps sense tenir la mar davant els ulls.

Però, amb el pas del temps, he pensat moltes vegades en aquell article i he arribat a la conclusió que havia estat injust amb "es muro". Perquè només explicava una petita part de sa meua història.

Dic «meua» perquè, si ho pens bé, "es muro" i jo ens coneixem des de fa més de seixanta anys. Sempre ha estat allí. Quan jo vaig arribar a Eivissa era un al·lot. Ara que ja som gran, ell continua esperant els barcos amb sa mateixa paciència de sempre. Li han reforçat ses pedres, li han canviat alguna barana i, com a tots naltros, els anys també li han deixat ses seues marques. Però continua fent sa mateixa feina que feia quan el vaig veure per primera vegada.

Això m'ha fet pensar que, en realitat, al llarg de sa meua vida he conegut molts de "muros". No perquè n'hi hagués més d'un. Si no perquè cada vegada que hi he tornat, era jo qui havia canviat.

Quan era un al·lot vaig arribar a Eivissa venia de Formentera. Era un al·lot amb més il·lusions que experiència. Avui, quan tenc tendència a mirar enrere, m'agrada recordar aquell viatge perquè, sense saber-ho, aquell dia començava una etapa que havia de durar tota una vida.

No record exactament quina impressió em va causar "es muro". Segurament cap d'especial. Per a mi era simplement una part més del port, igual que Dalt Vila, ses murades, els pescadors que arreglaven ses xarxes o aquell anar i venir constant de carros, camions i gent carregada amb maletes. Tot era nou. Tot em cridava s'atenció.

Qui m'havia de dir que aquell espigó acabaria convertint-se en un dels llocs més importants de sa meua memòria.

Quan un és jove, viu tan de pressa que no s'adona que està construint els records que l'acompanyaran tota sa vida. Jo no pensava en això. Vivia el present. Tenia pressa per créixer, per acabar els estudis, per trobar una feina, per sortir amb els amics, per enamorar-me. Em semblava que sa vida començava cada matí i que no s'acabaria mai.

S'institut ocupava bona part dels meus dies, però, quan acabava sa darrera classe, començava una altra escola molt diferent: sa del carrer.

No existien els telèfons mòbils. Tampoc feien falta. Ningú havia de telefonar a ningú per saber on eren els amics. Si no era a casa o estudiant, gairebé segur que era a "es muro". Era un acord tàcit que ningú havia escrit enlloc, però que tots complíem.

Allí passàvem hores i hores. Algú encenia un cigarret que anava passant de mà en mà. Parlàvem del partit del diumenge, dels professors, de ses al·lotes que ens agradaven, de ses motos que algun dia compraríem i dels viatges que pensàvem fer quan fóssim grans. Tots teníem projectes. Tots pensàvem que el futur ens esperava amb ses portes obertes.

Quan ara m'assec un sol post al mateix lloc i veig grups de joves fent exactament el mateix, no puc evitar somriure. Han canviat moltes coses. Ara miren més sa pantalla del telèfon que la mar, duen una roba diferent i escolten una música que jo moltes vegades ni entenc. Però, si els escoltàs un moment, estic segur que descobriria que continuen parlant dels mateixos somnis que teníem naltros.

Sa joventut no ha canviat gaire. Canvien els temps. Canvien ses modes. Però ses il·lusions continuen essent ses mateixes.

Amb els anys, "es muro" també va començar a formar part dels meus viatges entre Formentera i Eivissa. Aquelles travessies eren molt diferents de ses d'avui. Els barcos no navegaven amb sa mateixa suavitat i, quan bufava una mica de vent, més d'un passatger acabava ben marejat. Jo també en vaig patir més d'una.

Per això encara record s'alleujament que sentia quan el barco començava a entrar dins el port. A poc a poc, la mar s'asserenava, el moviment disminuïa i apareixia davant nosaltres "es muro". Per a molta gent només era un espigó. Per a mi significava que ja havia arribat. Que el mareig s'acabava. Que tornava a casa.

Moltes vegades m'aturava a Can Pou abans d'anar cap allà on m'esperaven. Un refresc i una ensaïmada eren suficients per sentir que el dia ja havia valgut la pena.

Ara em sorprenc recordant aquestes coses tan senzilles. Durant molts d'anys vaig pensar que els grans moments d'una vida eren uns altres: acabar els estudis, trobar feina, casar-se, tenir fills o jubilar-se. Avui sé que no. Els records que més perduren solen ser els més humils. Una conversa amb els amics, una olor, una posta de sol, una travessia amb barco o una ensaïmada compartida després d'arribar a port.

Potser per això m'agrada tant tornar a "es muro". Perquè cada pedra em desperta un record diferent.

També va arribar el temps en què aquell lloc deixà de ser només el punt de trobada dels amics i es convertí en el refugi dels enamorats. No sé si totes ses parelles d'aquella època hi anaven, però naltros sí.

No hi havia grans bars, restaurants ni locals de moda. Tampoc no ens feien falta. Ens bastava caminar junts, asseure'ns damunt els bancs i mirar la mar. Parlàvem molt. O no parlàvem mica. Ara, després de tants d'anys, ja no record què ens dèiem. En canvi, record perfectament com em sentia.

Quan un és jove creu que aquells moments duraran per sempre. Després la vida t'ensenya que no és així. Però també t'ensenya una altra cosa molt més important: els moments passen, però no desapareixen mai del tot. Queden guardats dins naltros i tornen, de sobte, qualsevol tarda, quan passes pel mateix lloc on els vas viure.

És exactament el que em passar ahir quan caminava per "es muro". Hi veia els joves d'avui, però al mateix temps també hi veia aquell al·lot que jo havia estat. El veia assegut damunt els bancs amb els amics, rient per qualsevol cosa; el veia arribant marejat de Formentera i pensant en l'ensaïmada de Can Pou; el veia caminant al costat de la que, sense saber-ho encara, seria sa dona amb qui compartiria tota una vida.

Ara comprenc que sa memòria és una cosa ben curiosa. Els llocs no canvien tant com naltros. Potser per això m'emociona tant aquest mur de pedra. Perquè no és només un espigó. És el lloc on encara continua esperant aquell jove que un dia va arribar a Eivissa sense imaginar que hi acabaria vivint-t'hi tota una vida.

Quan som joves tenim tanta pressa per viure que gairebé mai no ens aturam a pensar què és allò que realment estimam. Donam moltes coses per descomptades. Pensam que els pares sempre hi seran, que els amics continuaran ocupant el mateix lloc de cada tarda i que la mar ens esperarà sempre al final del carrer.

Jo també ho pensava. Durant aquells anys, "es muro" continuava formant part de sa meua vida amb tota naturalitat. Hi anava perquè hi anaven els amics, perquè era un bon lloc per passejar, perquè m'agradava mirar els barcos o simplement perquè sí. No li buscava cap explicació. Formava part de sa rutina, igual que Dalt Vila, el Mercat Vell o qualsevol altre racó de la ciutat.

Només quan la vida em va obligar a partir vaig comprendre què representava realment aquell tros de pedra.

Quan em varen cridar per fer el servei militar, sa notícia no em va preocupar gaire. Era una obligació que tots els joves acabàvem assumint tard o d'hora. Uns ho vivien amb resignació i altres amb il·lusió. Jo era dels segons. Sempre m'havia agradat conèixer llocs nous i pensava que aquella seria una bona oportunitat per sortir de ses Pitiüses i veure món.

Vaig anar a Formentera perquè llavors encara era l'Ajuntament qui gestionava tota aquella paperassa. Quan em varen comunicar que havia de fer el període d'instrucció a Alcalá de Henares, vaig pensar que havia tingut sort. Molts companys eren destinats molt més a prop i jo, en canvi, tindria s'oportunitat de descobrir Madrid, una ciutat que només coneixia pels llibres i ses fotografies.

Record perfectament el dia que vàrem embarcar. Aquell matí el port era ple de famílies que es despedien dels seus fills. Hi havia abraçades, recomanacions de ses mares, bromes dels amics que intentaven dissimular els nervis i algun pare que, sense dir gran cosa, mirava el seu fill amb aquella barreja d'orgull i preocupació que només s'entén quan un mateix arriba a ser pare.

El barco va començar a separar-se del moll molt lentament. Ses amarres varen caure dins sa coberta, els motors augmentaren de revolucions i, gairebé sense adonar-nos, Eivissa començava a quedar enrere. Mai no havia mirat "es muro" d'aquella manera. Sempre havia estat un lloc d'arribada. Aquell dia era un lloc de partida.

A mida que ens allunyàvem, el mur es feia cada vegada més petit. Darrere seu apareixia Dalt Vila amb ses murades il·luminades pel sol del matí. Durant uns minuts ningú no parlava gaire. Alguns intentaven fer veure que no passava res. Altres saludaven encara ses famílies, que ja començaven a convertir-se en petites taques damunt el moll. No sé qui va començar, però de sobte uns quants començaren a cantar sa cançó d'Isidor Marí.

"Quina és la terra que jo més estim..."

No feia falta saber-la sencera. Tots coneixíem aquella tornada que parla d'Eivissa quan estàs lluny. Alguns la cantaven amb força. Altres gairebé no podien perquè sa veu se'ls trencava.

Aquell dia vaig descobrir que hi havia una altra manera de mirar una illa. Fins llavors sempre l'havia vista des de dins. Aquell matí la contemplava des de fora. I vaig entendre que una illa és molt més petita quan te n'allunyes que quan hi vius.

Vaig arribar a Madrid carregat d'il·lusions. El període d'instrucció va passar de pressa i, quan va acabar, em varen destinar a Leganés, a la Divisió Acorazada Brunete. Aquell món era completament diferent del meu. Madrid: Remor, trànsit, edificis, gent pertot arreu.

Al principi tot em semblava interessant. Amb altres companys eivissencs aprofitàvem els permisos per recórrer Madrid, visitar museus, passejar pel Retiro o descobrir ciutats com Toledo, Segòvia o Àvila. Era jove i tenia aquella curiositat que et fa voler veure-ho tot.

No em considerava una persona enyoradissa. Escrivíem cartes a casa gairebé cada setmana. També a na Linita. Quan arribava una resposta era una petita festa. Ses cartes es llegien moltes vegades, es guardaven dins  sa taquilla i, de tant en tant, les tornava a obrir només per rellegir-les.

Però hi havia una cosa que no apareixia en cap carta. La mar. No sé explicar-ho. No trobava a faltar només Eivissa. Trobava a faltar la mar.

No era un pensament constant. Era una sensació molt més profunda. De vegades caminava pels carrers de Madrid i tenia la impressió que alguna cosa essencial faltava al paisatge. Mirava l'horitzó i sempre hi trobava edificis. Em faltava aquella línia infinita que separa el cel de la mar i que els qui hem nascut a una illa contemplam gairebé cada dia sense donar-li importància.

Va ser llavors quan vaig començar a fer una de ses tonteries més grosses de sa meua joventut.

Quan ens donaven lliure el cap de setmana, en lloc de quedar-me a Madrid com feien la majoria, moltes vegades agafava un autobús fins a València. El viatge era llarg, pesat i cansat, però jo només pensava a arribar a temps per embarcar. Comprava un bitllet de cabina, intentava dormir unes hores i, quan al matí el barco començava a acostar-se a Eivissa, ja era al pont esperant veure aparèixer sa silueta de l'illa.

Sempre passava el mateix. Primer distingia ses muntanyes. Després Dalt Vila. I, finalment, apareixia "es muro". No sé si era una alegria o un descans. Potser era una mica de cada cosa. Només sé que, en aquell instant, tenia sa sensació que alguna cosa dins meu tornava a ocupar el lloc que li corresponia.

Arribava al port, saludava la família, passava unes hores amb els meus i, gairebé sense perdre temps, buscava qualsevol excusa per anar fins a la mar. No importava gaire on. Ses Salines. Es Botafoc. Talamanca. Qualsevol lloc servia. Necessitava caminar vora s'aigua. Necessitava sentir aquella olor de sal que a Madrid no existia. Necessitava sentir el renou de ses ones.

Més d'una vegada m'han preguntat per què feia aquells viatges tan llargs per passar només unes hores a Eivissa. Mai no he sabut donar una resposta convincent. Només podia dir sa veritat. Venia perquè necessitava veure la mar. Avui, tants d'anys després, encara pens que només un illenc pot entendre del tot aquesta necessitat. No és enyorança. És una part de tu mateix que t'estira cap a casa. I moltes vegades aquesta part tenia un nom molt senzill. Es deia "es muro".

Quan vaig acabar el servei militar i vaig tornar definitivament a Eivissa, vaig tenir sa mateixa sensació que deuen tenir els mariners després d'una llarga travessia. No era només sa satisfacció de tornar a casa. Era alguna cosa més profunda. Durant aquells mesos havia descobert que hi ha coses que només valores quan les perds, encara que sigui temporalment. La mar n'era una. També sa família, els amics i aquella manera tan nostra de viure sense adonar-nos.

El barco entrava lentament al port i jo, com havia fet tantes altres vegades, ja era a coberta abans que clarejàs del tot. M'agradava veure aparèixer s'illa des de lluny. Primer sa línia de ses muntanyes, després Dalt Vila i, finalment, "es muro". Sempre m'ha semblat que aquell tros de pedra era el primer que em donava sa benvinguda. No deia res, és clar, però jo tenia sa sensació que m'estava esperant.

Quan era jove no pensava en aquestes coses. Ara sí. Amb els anys he après que hi ha llocs que, sense saber com, acaben formant part de naltros. No són només un paisatge. Són una part de la nostra vida.

Poc després la vida va començar a caminar molt més de pressa. Em vaig casar amb na Linita i, sense gairebé adonar-nos-en, començàrem a construir aquella família que tants d'anys ens ha omplit de felicitat. Els primers anys no varen ser fàcils. Com totes les parelles joves, teníem més il·lusions que possibilitats, però també teníem una cosa molt important: ganes de tirar endavant.

En aquella època també continuàvem anant sovint a passejar per es muro. Ja no hi anàvem cercant la intimitat de quan festejàvem. Ara hi anàvem perquè ens agradava. Ens asseiem una estona, miràvem la mar i parlàvem del futur, dels projectes que teníem i de la vida que volíem construir junts. Mirant enrere, crec que moltes de les decisions importants de la nostra vida varen començar durant aquells passejos.

Quan varen néixer els fills, es muro va adquirir un altre significat. Ja no era el lloc dels enamorats, sinó el lloc de la família. Hi anàvem moltes tardes, sobretot quan començava a caure el sol i la calor afluixava. Els petits corrien amunt i avall sense cansar-se mai, s'entretenien mirant els barcos o fent preguntes que moltes vegades ens feien somriure. Nosaltres els observàvem asseguts en un banc o damunt les pedres, gaudint d'aquells instants que aleshores semblaven tan normals.

Després, gairebé com un ritual, acabàvem la tarda amb un gelat a Los Valencianos. Encara avui, quan hi pas pel davant, em venen al cap aquelles cares plenes de felicitat, aquelles mans petites agafant el cucurutxo amb una cura immensa perquè no caigués a terra. Són records senzills, però són els que més perduren. Amb els anys he arribat a la conclusió que la felicitat no acostuma a fer gaire renou. Entra a la nostra vida de puntetes i moltes vegades només la reconeixem quan ja forma part del passat.

Els anys varen continuar passant. Els fills es feren grans, arribaren ses responsabilitats de la feina i, com ens passa a tots, sa vida va començar a exigir molt més del que demanava quan érem joves. Hi havia dies en què ses preocupacions semblaven no acabar-se mai. Problemes laborals, decisions difícils, responsabilitats familiars... Tot plegat feia que, de tant en tant, sentís sa necessitat d'aturar-me uns moments.

Sense pensar-hi gaire, sempre acabava al mateix lloc. Anava fins "es muro". Mai hi buscava res en concret. No esperava que la mar em resolgués els problemes ni que el vent s'endugués ses preocupacions. Simplement caminava. Mirava s'horitzó. Respirava profundament aquell aire carregat de sal i deixava que els pensaments anassin posant-se cadascun al seu lloc.

No sé explicar per què funcionava. Potser perquè la mar ens recorda que naltros som petits i que els problemes, encara que en un moment determinat ens semblin enormes, també acaben passant, igual que passen els temporals.

Moltes vegades tornava cap a casa amb ses mateixes dificultats que havia duit en arribar-hi. Però alguna cosa havia canviat dins meu. Havia recuperat sa calma. I amb calma sempre és més fàcil continuar caminant.

En aquells anys també vaig veure com Eivissa començava a transformar-se a una velocitat que mai no hauríem imaginat. Sa ciutat creixia, arribava gent de tot el món, el turisme canviava sa nostra manera de viure i molts dels racons que jo havia conegut començaven a ser diferents. Hi havia dies que em feia una mica de pena pensar en s'Eivissa que anava desapareixent. Però també entenia que sa vida és això: un canvi constant.

Hi havia una cosa, però, que continuava igual: "Es muro". Podien canviar els barcos, els cotxes, els edificis o sa manera de vestir de la gent. Podien arribar noves generacions que ja no havien conegut s'Eivissa de sa meua joventut. Però aquell tros de pedra continuava fent sa mateixa feina de sempre: rebre els qui arribaven i despedir els qui partien.

I jo, sense adonar-me'n, continuava tornant-hi una vegada i una altra. Potser perquè, en el fons, tots necessitam un lloc on recordar qui som quan sa vida ens obliga a córrer massa.

Ara que ja estic jubilat, tenc molt més temps per passejar. Durant tants d'anys sa vida anava marcada pels horaris, ses obligacions, es responsabilitats i que moltes vegades caminava sense mirar allò que tenia al voltant. Sabia on anava i prou. Avui és diferent. Camín sense pressa. M'atur si una cosa em crida s'atenció. M'agrada seure davant la mar i deixar que siguin els records els qui venguin a fer-me companyia.

Moltes tardes acabam el passeig a "es muro". Na Linita i jo hi arribam caminant a poc a poc, com fan totes ses persones que ja no tenen necessitat de córrer. Ens asseiem, miram els barcos que entren i surten del port i observam la gent. És un entreteniment senzill, però extraordinàriament ric. Cada persona que passa davant nosaltres du una història que desconeixem. Algunes es veuen a la cara; altres queden amagades darrere un somriure o un silenci.

Quan era jove, gairebé no mirava la gent. Només mirava endavant. Ara, en canvi, m'agrada observar. Veig una parella de joves asseguda damunt ses pedres i inevitablement em record de naltros. No sé què es diuen ni quins projectes tenen, però estic segur que, en aquest moment, pensen que sa vida és tota seua. I fan bé de pensar-ho. Sa joventut necessita aquesta confiança.

Una mica més enllà passa una família amb dos infants petits. El més menut s'atura cada dos passos perquè tot li desperta curiositat. El pare l'agafa de sa mà i sa mare somriu amb aquella paciència que només tenen ses mares. Sense voler-ho, torn molts d'anys enrere. Hi veig els nostros fills corrent per aquest mateix passeig, fent preguntes, assenyalant els barcos i esperant amb il·lusió el gelat que, gairebé sempre, acabàvem menjant a Los Valencianos. Aquells dies em semblaven normals. Avui sé que eren extraordinaris.

També passen persones grans, algunes caminant soles, altres agafades del braç de sa persona amb qui han compartit tota una vida. Quan les veig, no puc evitar pensar que tots acabam arribant al mateix lloc. Amb més o menys salut, amb més o menys records, però tots acabam valorant allò que quan érem joves ens semblava insignificant: una conversa tranquil·la, un passeig sense presses, una posta de sol o la simple companyia d'aquella persona que continua caminant al teu costat després de tants d'anys.

És en aquests moments quan m'agrada pensar en tota sa gent que ha passat per aquest mateix muro.

Quan jo era jove, gairebé tothom arribava a Eivissa per mar. Es barco era molt més que un mitjà de transport. Era sa porta d'entrada a s'illa. Aquell primer contacte quedava gravat a sa memòria. S'aparició de Dalt Vila, sa silueta del port, sa llum de la balisa i aquell tros de pedra que semblava donar sa benvinguda als qui arribaven.

Quantes persones deuen haver vist per primera vegada Eivissa des d'aquí? Quants devien pensar que només hi passarien uns dies? Quants imaginaven que aquella illa acabaria canviant-los la vida? He conegut persones que varen arribar buscant feina i ja no se'n varen anar mai més. Altres hi vingueren fugint de situacions difícils i aquí trobaren sa tranquil·litat que necessitaven. Alguns descobriren una terra que els captivà des del primer moment i decidiren fer-la seua. Amb el temps aprengueren la nostra llengua, estimaren ses nostres tradicions i acabaren sent tan eivissencs com qualsevol dels qui hi havíen nascut o hi havíem arribat molt abans.

Però també he conegut altres històries. Persones que han viscut molts anys a Eivissa i que encara parlen de "quan tornaré a ca meua". Sempre han estat aquí de cos, però mai de cor. Han treballat, han fet sous, han criat els fills, però no han sentit curiositat per entendre sa terra que els havia acollit. No han intentat conèixer sa seua història, ni sa seua llengua, ni les seues costums. És com si haguessin viscut sempre en una casa llogada, esperant un dia que mai arribarà.

També n'hi ha hagut que només han vist Eivissa com una oportunitat de negoci. És ben legítim voler prosperar, però una terra és molt més que allò que ens pot donar. També necessita que naltros li donem alguna cosa a canvi: respecte, estima i el desig de conservar allò que l'ha feta especial.

Amb els anys he arribat a una conclusió molt senzilla. No és sa terra qui fa seves ses persones. Són ses persones qui decideixen si volen fer seua una terra. Jo vaig néixer a Formentera. Ningú no podrà canviar aquest fet, ni jo ho voldria. Estim profundament s'illa on vaig néixer i sempre formarà part de mi. Però també és veritat que un dia vaig arribar a Eivissa i, gairebé sense adonar-me'n, aquesta ciutat em va anar adoptant. Aquí vaig estudiar. Aquí vaig treballar. Aquí vaig formar una família. Aquí han crescut els meus fills. Aquí he fet amics que ja formen part de la meua història. Aquí he passat els millors moments de la meua vida i també alguns dels més difícils. Per això, quan algú em demana d'on som, sempre necessit explicar dues coses. Som formenterer de naixement i eivissenc d'adopció. No hi veig cap contradicció. Al contrari. Ho consider un privilegi.

Moltes vegades he pensat que Eivissa i "es muro" s'assemblen molt. Es muro sempre hi és. No pregunta a ningú d'on ve ni què pensa fer amb la seua vida. Rep de sa mateixa manera el pescador que torna de matinada, al turista que arriba per primera vegada, al treballador que desembarca buscant un futur millor o s'eivissenc que torna després d'una llarga absència. No jutja ningú. Simplement hi és.

Eivissa també ha estat així durant molts d'anys. Ha rebut persones vingudes de tots els racons del món. A cadascuna li ha ofert el mateix: una oportunitat. Després és cadascú qui decideix què en fa. Hi ha qui només hi deixa ses seues passes. Hi ha qui hi deixa els seus anys. I hi ha qui hi deixa el cor. Jo crec que, sense adonar-me'n, hi vaig deixar el cor fa molt de temps.

Ara, quan passeig per "es muro" de la mà de na Linita, tenc sa sensació que no caminam tots dos sols. Caminen amb naltros tots els qui hem estat al llarg de la vida. Aquell estudiant que arribava de Formentera carregat de somnis. El jove que feia salera amb els amics després de classe. El soldat que travessava mitja Espanya només per poder respirar unes hores s'olor de la mar. El jove enamorat que descobria que sa felicitat podia consistir simplement a seure damunt unes pedres al costat de sa persona estimada. El pare que mirava jugar els seus fills mentre el sol s'amagava darrere l'horitzó. El treballador que buscava un lloc on aclarir ses idees quan ses preocupacions pesaven massa.

Tots continuen caminant amb mi. I també hi caminen ses persones que ja no hi són. Els amics que la vida ha anat deixant pel camí, els familiars que tant ens varen estimar i totes aquelles cares que encara apareixen de tant en tant quan sa memòria decideix obrir algun dels seus calaixos.

Els anys ens canvien a tots. També han canviat Eivissa. També han canviat "es muro". Però hi ha una cosa que el temps no ha pogut canviar. Cada vegada que hi arrib, encara sent sa mateixa pau que sentia fa més de seixanta anys. Potser perquè la mar continua essent sa mateixa. Potser perquè els records no entenen d'edats. O potser perquè hi ha llocs que deixen de formar part del paisatge per convertir-se en una part de naltros mateixos.

No sé quantes vegades més passejaré per aquest tros de pedra. Ningú ho sap. Però tampoc és important. El que realment importa és poder mirar enrere i sentir que sa vida ha valgut la pena. I, si algun dia els meus fills o els meus nets passen per aquí i, en veure la mar, es recorden un instant de totes ses històries que els vaig contar sobre "es muro", ja em donaré per satisfet. Perquè els llocs només continuen vius mentre hi hagi algú disposat a recordar-los.

I jo estic convençut que, mentre hi hagi una persona que s'aturi un moment davant aquesta mar i deixi que el silenci li parli, "es muro" continuarà explicant, sense dir una sola paraula, sa història de tots naltros.