Eivissa, 15 de Juliol de 2026.
TORRE DE CAN TONI D'EN REI.
Avui, mirant a Facebook, m'he trobat amb una foto preciosa que ha compartit es meu amic Serafi Grivé. És sa torre de Can Toni d'en Rei, allà devora s'aeroport des Codolar.
No sabria dir quantes vegades he passat per aquell lloc. Caminant amb es companys de s'AUOM Eivissa, amb algun amic, amb família o, simplement, tot sol. És una passejada que sempre me ve de gust. Tenc ses pistes de s'aeroport ben a prop, es Estanys des Codolar i, un poc més endavant, ses pedres i la mar des Codolar. Encara que sigui tan a prop d'un lloc tan mogut com és s'aeroport, allà sempre hi trob una tranquil·litat especial. Es vent, sa remor de la mar i aquell paisatge fan que, per uns moments, paregui que es temps passi més a poc a poc.
I allà continua sa torre. Sense fer remor, vigilant aquell tros de costa des de fa més de quatre-cents anys. Ha vist passar pirates, mariners, pagesos, pescadors i caminants. I encara avui continua allà, com un testimoni silenciós d'una part de sa història d'Eivissa.
Sempre que hi arrib m'agrada aturar-m'hi un rato. La mir i no puc evitar imaginar tota sa gent que ha passat per aquell mateix lloc abans que jo. No només es qui la varen construir o la varen vigilar, sinó també tants de pagesos que anaven a sa feina, pescadors que tornaven de la mar o gent que simplement feia camí. Cada generació hi ha deixat alguna cosa.
I gairebé sempre acab contant sa mateixa història: sa llegenda de sa torre.
Conta sa tradició que l'amo de Can Toni d'en Rei va prometre sa llibertat a un esclau moro si aconseguia acabar de construir sa torre. Aquell home, animat per aquella promesa, va treballar dia i nit sense descans. Cada pedra que col·locava el feia pensar que estava un poc més a prop de sa llibertat.
Però quan només faltaven unes poques filades per acabar-la, l'amo va demostrar quina classe de persona era. Mai havia tengut intenció de complir sa paraula. Va tirar s'esclau de dalt de sa torre i el va matar. Després va voler acabar ell mateix s'obra, convençut que ningú no li reclamaria aquella promesa.
Però aquí és on sa història deixa pas a sa llegenda. Diuen que cada pedra que l'amo col·locava acabava caient. Una vegada i una altra. Per això, si avui vos apropau a sa torre, veureu que sa part de dalt està construïda amb un material diferent de sa resta. Si aquesta és sa vertadera explicació, no ho sé. Però reconec que m'agrada pensar que és així.
Al cap i a la fi, ses llegendes no sempre expliquen exactament lo que va passar. Amb el temps, cadascú hi afegeix un detall, canvia una paraula o hi posa un poc de sa seua collita. I és ben normal. És així com han arribat fins a naltros. Però, encara que no siguin història en majúscules, sí que expliquen una manera d'entendre sa vida. En aquest cas, que sa paraula donada té un valor i que sa injustícia, tard o d'hora, acaba passant factura.
Cada vegada que hi vaig amb algú, m'agrada compartir aquesta història. Uns ja la coneixen, altres l'escolten per primera vegada. Però sempre passa una cosa curiosa: en acabar, tots tornam a mirar sa torre. Ja no és només una construcció antiga. És un lloc que té una història darrere.
Vivim en un temps que tot va massa de pressa. Miram es mòbil, es rellotge, sa feina que encara queda per fer... i moltes vegades passam per davant des nostro patrimoni sense dedicar-li una mirada. Ens acostumam a tenir-lo davant i deixam de veure'l.
Per això m'agrada caminar sense presses. Aturar-me davant una torre, una casa pagesa, un pou o una paret de pedra seca. No només perquè siguin construccions antigues, sinó perquè cadascuna d'elles explica una part de qui som.
Moros, esclaus, pagesos, amos, senyors... tots formen part de sa història d'aquesta terra. Uns hi vengueren, altres hi nasqueren; uns treballaren sa terra, altres la defensaren o la governaren. Sense tots ells, Eivissa no seria s'illa que avui estimam.
Quan camin amb es companys de s'AUOM Eivissa moltes vegades pens que aquestes excursions són molt més que fer quilòmetres. Caminam, xerram, reim, descobrim racons i, gairebé sense adonar-nos, anam recuperant petites històries que no solen sortir als llibres, però que també formen part de sa nostra memòria col·lectiva.
Per jo, això també és conservar es patrimoni. No basta restaurar una torre o una casa pagesa. També hem de conservar ses històries que hi van lligades. Perquè ses pedres, totes soles, no conten res. Som naltros qui els donam vida cada vegada que tornam a contar una llegenda, un record o una anècdota.
Gràcies, Serafi, per compartir aquesta foto. M'ha fet tornar, encara que només fos per uns minuts, a aquest racó des Codolar que tant m'agrada. I estic segur que, sa pròxima vegada que hi passi amb es companys de s'AUOM Eivissa, amb algun amic o amb sa família, tornaré a contar aquesta llegenda. Perquè mentre continuam caminant, mirant i compartint aquestes històries, una part de sa memòria d'Eivissa continuarà ben viva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario