Vostè té una edat.

Eivissa, 18 de Juliol de 2026.

VOSTÈ TÉ UNA EDAT.

S'altre dia vaig rebre una telefonada d'un número tan llarg que vaig pensar que devia venir d'algun racó del món molt llunyà. Com que avui dia qualsevol desconegut et telefona per vendre't plaques solars, criptomonedes, assegurances o Déu sap què més, vaig fer el que fa qualsevol persona prudent: no contestar.

Però el número va insistir. L'endemà. I s'altre. Tres dies seguits. Vaig acabar pensant que, si eren tan pesats, potser no volien vendre'm res; potser era Hisenda.

Finalment el vaig agafar.

- És vostè tal i tal?

- Sí.

- El telefonam de s'Hospital de Can Misses per donar-li hora per l'oftalmòleg.

Vaig quedar desconcertat. Ni tan sols recordava haver demanat cap visita. Però vaig pensar que, si s'Hospital tenia el detall de donar-me una cita sense que jo l'hagués reclamada, allò era gairebé un miracle. No era qüestió de desaprofitar-lo.

Vaig apuntar dia i hora i vaig donar ses gràcies.

El dia assenyalat em vaig presentar puntual. No fos cas que, després d'haver-me localitzat entre milers de pacients, perdés el torn.

A s'hora exacta, sa pantalla em va anunciar: "Torn tal. Sala tal."

Tot funcionava amb una puntualitat gairebé suïssa. Em començava a preocupar.

Vaig tocar a sa porta.

- Endavant.

- Segui aquí, em va dir el metge, assenyalant una cadira de braços. En què li puc ajudar?

- No ho sé.

Va aixecar sa mirada.

- Com que no ho sap? Qui l'envia?

- Ni idea. M'han telefonat vostès.

Va remenar s'ordinador un bon rato. Buscava qui havia demanat aquella visita. No ho va trobar.

I aquí vaig descobrir que encara queden professionals. En lloc de despatxar-me amb un "ja el tornarem a citar quan ho aclarim", em va demanar:

- I com es troba? Hi veu bé? Té cap molèstia?

Vaig aprofitar per dir-li que d'un temps ençà notava que havia perdut una mica de visió i que potser deixar ses ulleres progressives no havia estat una idea tan brillant.

 - Bé, idò ja que és aquí, aprofitarem per fer-li una revisió. Vostè té una edat en què convé controlar algunes coses.

Ja hi érem. Sa frase maleïda: "Vostè té una edat..."

Em va revisar sa vista, ses ulleres, sa retina, sa pressió ocular... i, després d'un bon rato, va sentenciar:

- Tot està bé. Hi veu prou bé.

Vaig respirar tranquil. Però només havia fet una pausa.

- Només hi ha una petita cosa. Té una cataracta a s'ull esquerre. Encara no és preocupant, però l'haurem d'operar. El posaré a sa llista d'espera.

Magnífic. Vaig entrar sense saber per què m'havien citat i en vaig sortir amb una operació programada.

- Mentrestant, què he de fer?

- Continuï amb aquestes ulleres. No val la pena gastar sous ara. Esperarem que arribi el moment de s'operació i després ja decidirem.

Vaig entendre perfectament el missatge. Sa cataracta encara era massa incipient per operar-la i jo encara no era prou vell per tenir pressa. Així que tots dos entraríem pacientment a sa mateixa llista d'espera: ella per anar madurant i jo per continuar envellint.

Vaig sortir de sa consulta agraït. M'havia atès un bon professional. Honest, competent i amb prou sentit comú per no fer-me gastar uns sous inútilment.

Però hi havia una frase que no em podia treure del cap: "Vostè té una edat..."

Els metges la pronuncien amb una naturalitat admirable. Com si diguessin que avui fa calor. A partir d'aquell moment ja no ets una persona. Ets una edat.

Si no hi veus bé, és s'edat. Si et fan mal els genolls, és s'edat. Si t'oblides d'on has deixat ses claus, és s'edat. I si un dia t'atropella un camió de vint tones, no descartis que algú acabi dient que, a sa teua edat, ja no hauries de sortir tot sol al carrer.

Vaig entrar a Can Misses pensant que visitava l'oftalmòleg. En vaig sortir amb sa sensació d'haver passat sa revisió tècnica com un cotxe.

Sa diferència és que als cotxes, quan passen Sa ITV, els enganxen una etiqueta al parabrisa. A naltross ens deixen anar amb una frase molt més barata: "Vostè té una edat."