És un privilegi.

NO ESTÀ ACABAT   

ÉS UN PRIVILEGI.

Aquest matí, quan tornava de nedar de Ses Figueretes, em vaig girar un moment abans de pujar ses escales del passeig cap a casa. Ho faig moltes vegades, no sé ben bé per què. Mir la mar, respir fondo i segueix caminant. Però avui m'he quedat uns segons més del compte mirant tota aquella gent que començava a arribar a sa platja i em va venir un pensament que fa dies que em ronda pel cap.

Potser em queix massa. I abans que qualcú pensi que m'he tornat loco, deixau-me acabar.

Perquè jo també em queix. Em queix quan vaig a comprar i cada vegada pag més per endur-me menys coses. Em queix perquè trobar una casa a un preu que una persona normal pugui pagar sembla una broma de mal gust. Em queix perquè tenim un hospital que necessita més recursos i més professionals, perquè ses escoles estan col·lapsades, perquè cada estiu tornam a parlar de s'aigua, dels cotxes i dels mateixos problemes de sempre.

Tot això és ben real. Però també és ben real una altra cosa. Si aquesta illa fos tan desastrosa com de vegades la pintam, qualcú m'hauria d'explicar per què cada any continua arribant tanta gent.

No parl només de turistes. Parl de tota sa gent que ve a provar sort. Gent que deixa ca seua, sa família i sa vida que tenia perquè qualcú li ha dit que a Eivissa hi ha feina, o perquè sempre ha tengut ganes de viure prop de la mar.

Al llarg dels anys n'he conegut de tota classe. N'hi ha que venen a fer temporada i quan arriba octubre fan ses maletes ben contents. Han fet els seus sous, han viscut una experiència diferent i tornen cap a casa. No s'han acabat d'adaptar. Troben a faltar es seu poble, sa família o, senzillament, no els agrada viure en una illa. I no passa res. No tothom ha de quedar-se.

Però també n'hi ha que arriben pensant que només seran quatre mesos i, quan te n'adones, ja fa quinze o vint anys que viuen aquí.

Record un home d'Andalusia amb qui parl molts de matins, ja fa temps. Li vaig demanar si algun dia pensava tornar al seu poble i em va contestar, sense pensar-s'ho gaire, que no. "Allí hi tenc sa família", em va dir, "però aquesta mar no la tenc. Aquesta platja no la tenc. Aquí hi visc bé."

Aquella resposta em va fer pensar. Perquè moltes vegades som els qui hem nascut aquí els primers que deixam de valorar aquestes coses. Ens acostumam tant a veure sa mar cada dia que arriba un moment que ni la miram. Hi és. I prou.

També pens moltes vegades en un amic senegalès que fa més de vint-i-cinc anys que viu a Eivissa. Està casat amb una eivissenca, ha criat aquí sa seua família i, quan xerram, de tant en tant li surt un «me cag amb s'ou» amb una naturalitat que em fa partir de riure. Ningú li ho ha ensenyat a una escola. Ho ha après vivint entre naltros, fent poble, compartint converses, escoltant sa gent.

I això sempre m'ha agradat. Perquè no ha deixat de ser senegalès. Ni falta que fa. Simplement també estima aquesta illa.

Després hi ha s'altra cara. Aquells que fa mitja vida que viuen aquí i encara no són capaços de dir un «bon dia». I això sí que em costa d'entendre.

 

No parl d'escriure en eivissenc ni de mantenir una conversa. Parl de dues paraules. De saludar. De tenir una mica de curiositat pel lloc on vius. Perquè si després de vint o trenta anys encara dius que no entens una paraula d'eivissenc, potser es problema no és que sigui difícil. Potser és que mai no has tengut ganes d'intentar-ho.

I, així i tot, tampoc se'n van. Curiós, no? Tan malament no s'hi deu viure.

Jo crec que, de vegades, anam tan atrafegats amb tot allò que no funciona que acabam oblidant allò que sí que tenim.

Jo visc a Vila. En quatre minuts som a Ses Figueretes. Durant molts d'anys això em va semblar d'allò més normal. Baixava a pegar un bany com qui baixa a comprar es pa. Ni hi pensava.

Ara sí. Sobretot quan veig sa gent arribar carregada de maletes, il·lusionada perquè passarà una setmana aquí. Alguns han estat estalviant tot s'any per poder venir. Uns altres tornaran a casa explicant que han descobert un lloc meravellós. I jo, que hi visc tot s'any, moltes vegades pass davant sa mar sense ni girar es cap.

Aquest matí hi he estat gairebé dues hores.

Quan hi vaig prest encara s'hi està bé. Qualque nedador de sempre, qualcú caminant pes passeig, quatre persones prenent es primer cafè i poc més. Després ja arriben ses escoles d'estiu, ses classes d'aquagym, ses famílies, es renou i tot allò que forma part de s'estiu. Però a primera hora encara hi ha aquella calma que tant m'agrada.

Quan he sortit de s'aigua i he començat a tornar cap a casa, m'he girat una vegada més. He vist sa mar. He vist sa platja. He vist tota aquella gent que començava es seu dia de vacances. I he pensat que alguns havien fet milers de quilòmetres per arribar fins allà. Jo només havia caminat quatre minuts.

No, Eivissa no és perfecta. Ni de bon tros. Té problemes molt grossos i no podem mirar cap a una altra banda. Necessitam habitatge, necessitam millors serveis públics i necessitam que sa gent que hi viu tot s'any també pugui tenir un projecte de vida digne.

Però una cosa no lleva s'altra.

I mentre reprenia es camí cap a casa, amb sa pell encara salada, em vaig adonar que hi ha coses que, de tan acostumats com hi estam, deixam de valorar.

Després ens estranya que tanta gent vulgui venir. Idò jo crec que no és tan estrany. Per alguna cosa serà.

Perquè, malgrat tot, i sense deixar de reclamar tot allò que encara ens falta, viure a Eivissa continua sent un privilegi.