El protocol d'un got d'aigua.

Eivissa, 28 de Juny de 2026.

EL PROTOCOL D'UN GOT D'AIGUA.

Dies passats tenia cita amb s'alcalde de Vila per signar un conveni de col·laboració entre l'Ajuntament i s’associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, de la qual som el màxim representant legal. Vaig arribar amb uns minuts d'antelació, costum que els anys no m'han llevat. Quan era un jove corria perquè sempre arribava just; ara, quan ja duc acumulat unes quantes dècades sé perfectament que gairebé tot té solució, excepte haver de córrer.

S'atenció a s'entrada a ses oficines del Cetis va ser impecable. Dos funcionaris em varen indicar amb aquella eficàcia discreta que tant s'agraeix quan entres en una administració pública.

- Pis quart. Només sortir de l'ascensor trobarà el despatx de s'alcalde.

Tal dit, tal fet. Ses portes es varen obrir i, just davant, una secretària jove em va rebre amb un somriure. Em pregunta qui era i que volia.

- Segui un moment. En uns minuts el senyor alcalde el rebrà.

Vaig seure i vaig pensar que, per una vegada, ses coses funcionaven com un rellotge. Puntualitat i eficàcia.

Al cap de pocs segons, gairebé amb sa naturalitat de qui pregunta si vols un cafè, va arribar sa frase.

- Vol un got d'aigua? Els majors heu de beure molt durant s'estiu. Encara que no tingueu set.

Confés que vaig mirar de reüll cap al passadís. Durant un instant vaig pensar que potser darrere meu havia entrat un excursionista exhaust després de travessar sa ciutat a peu o un turista perdut pels carrers de Vila baix el sol d’estiu.

Però no. No hi havia ningú més. El major era jo. Vaig contestar amb un somriure.

- No, gràcies. He begut abans de venir. Ara mateix sembl una granota.

Ella també va somriure. I va fer bé. No era ella el problema. Feia exactament allò que avui s'espera d'una persona educada: tenir cuidado dels majors. Però, sa veritat, no m’esperava es comentari de què els majors hem de beure sovint. Sobrava.

El problema és que per jo, sense adonar-nos, hem acabat confonent tenir cuidado amb tractar sa gent gran com si hagués perdut sa capacitat de governar sa seua pròpia vida.

Hi ha un manual invisible que ningú ha escrit, però que tothom sembla haver llegit? Davant una persona de cabells blancs, el primer que s’ha de fer és oferir-li un got d'aigua? Recordar-li que no surti a ses hores de més calor, recomanar-li que camini cada dia, preguntar-li si pren bé sa medicació i insistir que es posi una jaqueta quan refresca? I tot això sempre amb un somriure impecable i una amabilitat exquisida?

Fa més de quaranta o cinquanta anys ningú no em deia que havia de beure aigua. I això que treballava moltes més hores al sol que ara, feia esforços físics que avui exigirien tres informes de prevenció de riscos laborals i dinava quan sa feina em deixava un rato lliure. He sobreviscut sense rellotges intel·ligents, sense polseres que comptassin passes i sense cap aplicació al mòbil que m’avisàs cada vint minuts que el meu cos havia baixat del 70 % d'aigua i era necessari reposar líquids.

A veure …. No dic que els bons hàbits siguin una mala idea. Seria absurd. Beure aigua és saludable. Caminar també. Dormir prou encara més. El problema comença quan deixam de veure persones i començam a veure protocols. Quan deixam de mirar sa trajectòria d'algú per fixar-nos exclusivament en la seua data de naixement.

Mentre ets jove et demanen què en penses. Quan ets major et demanen si has begut. La diferència sembla petita, però és enorme.

Hi ha un moment en què deixes de ser un ciutadà per convertir-te en un projecte assistencial. Ja no importa gaire si continues llegint, escrivint, estudiant, presidint una associació, participant en sa vida pública o signant convenis amb una administració. Tot això queda en un discret segon pla. El que realment preocupa és sa tensió arterial, el colesterol, sa vitamina D, el sucre, sa hidratació i ses hores que has dormit.

És extraordinari. Som prou responsables per haver treballat durant mig segle, haver pagat (i continuar pagant per sempre) impostos, haver educat fills, haver cuidat pares, haver aixecat negocis, haver assumit responsabilitats directives i, en molts casos, continuar ajudant els nets perquè els seus pares puguin anar a fer feina.

Però sembla que no som prou responsables per saber quan tenim set. No sé exactament en quin moment sa societat va decidir substituir el respecte per sa protecció.

Abans ses persones majors podien ser encertades o equivocades, agradables o grunyidores, sàvies o tossudes. Com qualsevol altra persona. Però, almenys, se'ls reconeixia una cosa que avui sembla haver passat de moda: s'autoritat que dona haver viscut tants anys.

Ara preferim protegir-les. És molt més còmode. Protegir sempre fa sentir bona persona. Respectar obliga a escoltar. I escoltar exigeix una virtut escassa en aquest segle: tenir temps.

Sa condescendència és una forma molt educada de menyspreu. No aixeca mai sa veu. Arriba amb un somriure, amb una veu dolça i amb aquella frase que sembla incontestable: «És pel seu bé».

Cada vegada que sent aquesta expressió em pos en guàrdia, de mal humor. Per experiència sé que, darrere aquestes quatre paraules, moltes vegades s'hi amaga una idea molt senzilla: «Ja decidirem naltros què li convé.»

I així, gairebé sense adonar-nos, anam cedint petites parcel·les de llibertat. Avui és un got d'aigua. Demà serà un «ja ho faig jo». Passat demà un «vostè no es preocupi». I el dia menys pensat qualcú parlarà amb els meus fills perquè considera que és més pràctic entendre's amb ells que amb jo.

Dic tot això sempre amb sa millor de ses intencions. No dubt de ses bones intencions de ningú. El que dubt és dels resultats. Perquè el paternalisme, encara que es disfressi d'amabilitat, continua essent paternalisme.

Jo també faig bromes sobre sa meua edat. També em comença a fallar algun nom. Igualment m'aixec del sofà amb menys elegància que quan tenia trenta anys i, de tant en tant, el cos em recorda que ses garanties de fàbrica ja fa temps que varen caducar.

No em preocupa envellir. Envellir és el privilegi dels qui no s'han mort abans. El que em preocupa és que hi hagi qui, només veure quatre cabells blancs, deixi de veure sa persona.

Veuen fragilitat. Veuen dependència. Veuen una agenda mèdica. No veuen ses hores treballades, els errors comesos, els llibres llegits, ses alegries, els fracassos, ses persones estimades ni ses lliçons que només ensenya sa vida.

Som d'una generació que va créixer en una Eivissa on encara no existien protocols per a tot. Ningú no ens explicava quants de gots d'aigua havíem de beure, ni quantes passes havíem de fer cada dia, ni ens enviava notificacions perquè ens protegíssim del sol. Ens equivocàvem moltes més vegades, segurament. Però també ens deixaven assumir ses conseqüències dels nostres errors. Érem responsables de sa nostra vida, i aquesta responsabilitat era, precisament, una part essencial de sa nostra llibertat.

Potser arribarà el dia que necessitaré que qualcú em recordi que he de beure un got d'aigua. No som tan ingenu per pensar que el temps passarà de llarg davant ca meua. Però, mentre aquest dia no arriba, m'agradaria que sa societat recuperàs un costum que sembla haver oblidat: abans d'oferir un got d'aigua a una persona major, asseieu-vos cinc minuts amb ella i escoltau-la. Potser descobrireu que encara conserva el cap prou clar per explicar-vos alguna cosa que no surt a internet, que no diu cap influencer i que tampoc no apareix en cap protocol d'atenció a sa gent gran.

I si, després d'escoltar-la, encara pensau que necessita un got d'aigua, oferiu-l'hi. Però, per favor, no li oferiu mai sa compassió abans que el respecte.

Perquè sa set es calma amb un got d'aigua. Sa condescendència, no.

El pont on va començar el meu Camino.

Eivissa, 27 de Juny de 2026.

EL PONT ON VA COMENÇAR EL MEU CAMINO.

Deixau-me contar petites històries del Camino. Petits moments, petits detalls, llocs que potser passen desapercebuts per a la majoria de sa gent, però que per a mi varen tenir un significat especial. Intent posar per escrit aquell viatge i vaig recordant. Hi apareixen persones, converses, paisatges, olors, silencis... Alguns records són grans; d'altres, aparentment insignificants. Però són precisament aquests petits instants els que, amb el temps, han acabat donant sentit al meu Camino.

I si he de començar per algun lloc, començaria per un pont. El petit Ponte da Àspera,

Curiosament, el meu Camino no va començar el matí que vaig sortir de Sarria. Va començar el dia abans. Quan el tren es va aturar a s'estació, ses portes es varen obrir i una autèntica riuada de persones va baixar dels vagons. Motxilles de tots els colors, bastons penjats, botes encara massa netes, cares cansades pel viatge però il·luminades per una mateixa il·lusió. Ningú no havia de demanar on anava cadascú. Era evident. Tots caminàvem en sa mateixa direcció.

Mentre avançava cap al centre del poble, observava aquella gent i pensava que molts d'ells l'endemà caminarien al meu costat. Alguns els aniria retrobant etapa rere etapa. D'altres només els veuria unes hores. Amb alguns compartiria una conversa, un cafè o un tros de camí; amb molts altres, només una mirada i aquell "Buen Camino" que acabaria escoltant centenars de vegades. Encara no ens coneixíem, però tots formàvem part de sa mateixa aventura.

Sarria respirava Camino. Els carrers eren plens de caminants ajustant ses corretges de sa motxilla, consultant una guia, comprant ses darreres coses que els faltaven o fent-se una fotografia davant ses grans lletres lluminoses del nom de la ciutat. Tot girava al voltant dels caminants. I jo ja em sentia un més dins aquella multitud.

Vaig arribar a  s'hotel amb aquella sensació que els grans viatges sempre comencen molt abans de fer sa primera passa. Vaig preparar sa motxilla una vegada més (crec que la vaig revisar cinc o sis vegades) i me'n vaig anar a dormir aviat. L'endemà m'esperava una etapa llarga. O almenys ho vaig intentar. Dormir va ser pràcticament impossible.

Mirava es rellotge contínuament. Em despertava pensant que ja havia sonat es despertador. Tornava a aclucar els ulls i, al cap d'uns moments, els obria una altra vegada. No eren nervis. Era una emoció difícil d'explicar. Feia mesos que esperava aquell moment. Havia llegit llibres, estudiats mapes, preparat ses etapes, entrenat caminant i escoltat ses experiències dels meus companys. Durant molt de temps el Camino havia estat un projecte. Ara, per primera vegada, era una realitat.

Quan va sonar es despertador, gairebé ja estava despert. Fora encara era nit fosca.

Vaig començar un ritual que repetiria cada matí. Primer, una bona capa de vaselina als peus. Després els calcetins, ben estirats, sense cap arruga. Ses botes, ben cordades. Sa camiseta, el polar per protegir-me de sa fresca de primera hora. Una última revisió de sa motxilla: impermeable, mini botiquí, aigua, una peça de fruita, sa credencial del Camino, els bastons... Tot era al seu lloc.

Quan vaig acabar encara faltaven uns minuts per trobar-me amb els meus companys. No podia esperar més. Vaig baixar a sa recepció de s'hotel. Era el primer. A poc a poc hi anaren arribant altres caminants. Ningú parlava gaire. Ses cares ho deien tot. Tots compartíem aquella barreja d'il·lusió, respecte i una mica d'incertesa davant d'allò que ens esperava.

Quan ens vam reunir, gairebé no varen fer falta paraules. Un somriure, una mirada de complicitat i cap al carrer. Sarria encara dormia. Sa llum groguenca de ses faroles il·luminava els carrers humits mentre una nova riuada de caminants començava a posar-se en marxa. Cadascú carregava la seua motxilla, però també les seues il·lusions, els seus motius i, segurament, les seues pròpies càrregues interiors.

Jo també era un més entre aquella multitud.

Ens vàrem aturar davant ses grans lletres de Sarria per fer ses fotografies de rigor. Aquelles imatges marcarien l'inici oficial del viatge. O això pensava jo.

Pocs minuts després arribàrem al Ponte da Áspera.

És un pont petit. Senzill. Sense cap grandiositat. Al llarg del Camino en trobaria molts més. També descobriria esglésies romàniques impressionants, petites ermites amagades entre boscos, creus de pedra al mig dels camins, rius, torrents, fonts, boscos d'eucaliptus, corredoiras centenàries i pobles plens d'història.

Però cap d'aquells llocs no em produiria sa mateixa sensació que aquell petit pont de pedra. Quan vaig posar el peu damunt les seues lloses centenàries vaig sentir una emoció molt difícil d'explicar. Va ser com si travessàs una frontera invisible.

A una banda quedaven els mesos de preparació, els entrenaments, els dubtes, ses converses, ses lectures i tots els somnis que m'havien duit fins allà. A s'altra banda m'esperaven més de cent quilòmetres de Camino. Quilòmetres de paisatges, de cansament, de silencis, de rialles, de persones extraordinàries, d'emocions inesperades i d'experiències que encara desconeixia.

Va ser allà, damunt aquell vell pont medieval, on vaig sentir per primera vegada que ja no estava preparant el Camino. El vivia.

Potser per a molts caminants el Ponte da Áspera és només un pont més. Per a mi, no. Per a mi, aquell petit pont de pedra serà sempre el lloc on va començar, de veritat, el meu Camino.

No es tractava d'on havia arribat, sinó de qui m'havia acompanyat

Eivissa, 25 de Juny de 2026.

NO ES TRACTAVA D'ON HAVIA ARRIBAT, SINÓ DE QUI M'HAVIA ACOMPANYAT.

Ja fa més d'un mes que vaig completar el Camí de Santiago des de Sarria fins a Santiago de Compostel·la i, amb el pas dels dies, he descobert que els records que m'han quedat no són exactament els que esperava. Abans de partir pensava que conservaria a sa memòria els quilòmetres recorreguts, s'esforç físic, els paisatges gallecs o s'emoció d'arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Tot això hi és, evidentment, però amb el temps ha anat quedant en un segon pla. Quan avui pens en aquells dies, el primer que em ve al cap no són ses fletxes grogues ni sa façana de sa catedral, sinó ses persones amb qui vaig compartir el camí.

Abans de començar, el nostre grup havia assumit un compromís tan senzill que gairebé semblava innecessari verbalitzar-lo: caminaríem junts. No significava que haguéssim de fer cada passa un al costat de s'altre ni que tots haguéssim de mantenir exactament es mateix ritme. Érem prou conscients que cadascú afrontaria ses etapes segons ses seues possibilitats, que ses pujades castigarien uns més que altres i que ses baixades posarien a prova articulacions que fins aleshores havien passat desapercebudes. El que realment significava aquell acord era que ningú quedaria enrere. Si algú necessitava aturar-se, ens aturaríem. Si algú arribava més tard a un punt de trobada, els altres esperarien. Es nostre objectiu no era arribar abans que ningú, sinó arribar-hi tots.

Aquesta idea, que abans de partir semblava una simple qüestió d'organització, es va convertir ben aviat en s'essència mateixa de s'experiència. Durant aquells dies vaig entendre que el Camí té molt poc a veure amb sa velocitat i molt a veure amb sa companyia. De fet, ben aviat vaig descobrir que caminar era sa part fàcil. Posar un peu davant s'altre durant hores pot resultar cansat, però és una acció relativament simple. Més difícil és adaptar es teu ritme al dels altres, aprendre a esperar sense impaciència, saber que de vegades cal reduir sa marxa perquè el grup continuï sent un grup i no una suma de persones que comparteixen itinerari.

Ses etapes tenien una curiosa capacitat de posar cadascú al seu lloc. Sempre hi havia qui afrontava ses pujades amb una energia que despertava admiració i enveja, mentre que d'altres les superàvem amb molta prudència. Per això era habitual que es grup s'estiràs al llarg del recorregut. Hi havia moments en què caminava tot sol, escoltant només ses meues passes sobre sa terra humida o el renou dels bastons dels altres caminants. Tanmateix, mai vaig tenir sa sensació d'estar sol. Sabia que una mica més endavant hi hauria algú esperant. A vegades era a s'ombra d'un arbre. Altres, a sa sortida d'un poble o davant sa terrassa d'un bar. Quan arribava, sempre trobava sa mateixa escena: algú aixecava el cap, somreia i em demanava si tot anava bé. Pot semblar un detall insignificant, però són precisament aquests petits gestos els que acaben definint una experiència.

Es cansament també es compartia. Hi havia dies en què ses cames pesaven més que sa motxilla i dies en què sa motxilla semblava haver duplicat misteriosament el seu contingut durant sa nit. Record especialment aquells darrers quilòmetres abans d'arribar a final d'etapa, quan ses converses s'anaven apagant i cadascú es concentrava a mantenir el ritme. Era llavors quan apareixia una broma absurda, una anècdota repetida per enèsima vegada o algun comentari tan poc brillant que, per alguna raó incomprensible, provocava una riallada general. I de cop es cansament semblava una mica més suportable. No desapareixia, però deixava de tenir tanta importància.

Durant aquells dies vaig compartir moltes més hores amb els meus companys de ses que probablement compartesc amb moltes persones al llarg de mesos sencers. Parlàrem de feina, de família, de records d'infància, de projectes de futur i també de temes absolutament intranscendents. Vàrem arreglar el món diverses vegades, resolguérem problemes que cap govern havia estat capaç de solucionar i donàrem opinions sobre qüestions que desconeixíem completament. El més curiós és que cap d'aquestes converses em semblà especialment transcendental en aquell moment, però avui formen part dels records que més estim.

També record els silencis. Amb el temps he arribat a pensar que els silencis compartits són una de ses formes més sinceres de companyonia. No eren silencis incòmodes ni silencis que reclamassin ser omplits amb paraules. Eren simplement sa conseqüència natural de sentir-se a gust amb ses persones que tenia al costat. Caminàvem durant minuts sense dir res i, tanmateix, aquella absència de conversa no creava distància, sinó exactament el contrari.

Ses aturades per esmorzar, els cafès, els sucs de taronja, els inevitables bocatas de truites o ses tartes de Santiago acabaren convertint-se en una excusa per retrobar-nos diverses vegades al llarg de sa jornada. Amb sa perspectiva que dona el temps, m'he adonat que no record especialment el gust d'aquells menjars. El que record és sa imatge de tots asseguts al voltant d'una taula, comentant s'etapa, fent bromes o simplement descansant abans de reprendre sa marxa. Aquestes parades no eren importants per sa beguda o es menjar; eren importants perquè significaven que hi tornàvem a ser tots.

També guard una estima especial pels desconeguts amb qui vaig coincidir durant aquells dies. El Camí té una capacitat sorprenent per eliminar ses barreres que normalment mantenim amb els altres. Persones que no havia vist abans compartien converses llargues després de només uns minuts de caminar junts. Alguns em contaren ses seues motivacions per fer el Camí; d'altres compartiren experiències personals que probablement no haurien explicat en cap altre context. Potser era perquè tots seguíem sa mateixa direcció. Potser perquè tots carregàvem una motxilla semblant. O potser perquè el Camí ens recordava constantment que, en el fons, tenim més coses en comú de ses que solem imaginar.

Quan finalment vaig arribar a Santiago i vaig entrar a sa plaça de l'Obradoiro amb els meus companys, vaig sentir sa satisfacció pròpia de qui culmina un repte llargament esperat. Hi hagué abraçades, fotografies i aquella alegria tranquil·la que només apareix després d'un esforç compartit. Però mentre contemplava sa catedral vaig comprendre que el més important no era allò que tenia davant meu, sinó allò que havia tengut al costat durant tots aquells dies.

Sa catedral havia estat sa destinació. Els meus companys havien estat el Camí.

I per això, quan avui record aquella experiència, no pens tant en el lloc on vaig arribar com en ses persones que m'hi varen acompanyar. Perquè, al capdavall, Santiago continuarà allà durant segles, però ses rialles compartides, ses esperes, ses converses, els silencis i sa certesa que ningú no va caminar mai sol són el que realment va donar sentit a cada quilòmetre recorregut.

Allò que el silenci no va poder esborrar.

Eivissa, 24 de Juny de 2026

ALLÒ QUE EL SILENCI NO VA PODER ESBORRAR.

Hi ha històries que no s'expliquen. No perquè no siguin importants, sinó perquè fan massa mal. A ca meua, sa història del meu tiu Vicent Serra Castelló era una d'aquestes.

Vaig créixer sense saber pràcticament res d'ell. Era com si mai hagués existit. A casa no se'n parlava. Tampoc de sa guerra. Hi havia silencis que tothom respectava sense necessitat que ningú els imposàs.

Record perfectament el dia que vaig descobrir el seu nom. Mirava unes fotografies antigues amb el meu pare. Eren aquelles fotos en blanc i negre que passen de mà en mà dins ses famílies i que semblen guardar secrets. En una d'elles apareixia un jove alt, ben plantat.

- Papa, i aquest qui és?

Sa pregunta va quedar suspesa uns segons a l'aire. El meu pare va mirar sa fotografia en silenci abans de contestar.

- Aquest era el meu germà Vicent.

Llavors vaig saber que el meu pare havia tengut un germà gros. Només llavors vaig començar a entendre que darrere aquell silenci hi havia una història de dolor que havia quedat amagada durant molts anys.

El meu pare mai no va voler explicar gaires coses. Ni sobre el seu germà ni sobre sa guerra. Amb els anys vaig comprendre que no era per falta de memòria. Al contrari. El recordava massa.

Mon pare havia nascut l'any 1924. Quan va perdre el seu germà encara era molt jove. Va pertànyer a una generació que va aprendre a callar. Una generació que va entendre que hi havia preguntes que era millor no fer i records que era més segur guardar dins el cor.

Més tard va embarcar-se i va partir pels ports del món buscant una vida millor. Durant molt de temps vaig pensar que fugia de sa misèria que havia deixat darrere. Avui crec que també fugia dels fantasmes.

Fa pocs dies vaig tornar a Formentera per assistir al funeral d'un familiar. Mentre esperava davant s'església, em vaig trobar amb un home major, antic veí de ca els meus güelos. Feia molts anys que no ens vèiem.

Com passa sovint entre sa gent que comparteix records, començàrem parlant dels vius i acabàrem parlant dels morts.

Aquell home conservava una memòria extraordinària. Recordava noms, cares i episodis que jo només havia sentit parlar de passada. A mida que parlàvem, tenia sa sensació que el temps retrocedia. Tornaven als camins de Porto Salè, a ses cases dels güelos, als anys difícils de la postguerra on aquella gent senzilla va haver d'aprendre a continuar vivint després de perdre-ho gairebé tot.

I entre tots aquells records va tornar a aparèixer el meu tiu Vicent.

Vaig comprendre llavors que el silenci també forma part de la història. De vegades explica tant o més que ses paraules.

Durant molts anys només vaig saber que el meu tiu havia mort durant sa guerra. Res més. Però darrere aquella frase tan breu s'amagava una tragèdia.

El meu tiu Vicent fou afusellat a Cartagena.

Era un jove. Tenia tota sa vida al davant. Com tants altres de la seua generació, va quedar atrapat dins una guerra que ningú no va guanyar realment, perquè totes ses famílies hi perderen alguna cosa.

Li varen prendre sa vida. I després li varen prendre el record. Durant dècades no vam saber on era. No hi havia una tomba on dur-li flors. No hi havia un lloc on aturar-se i dir: aquí descansa.

Era una absència. Un nom pronunciat en veu baixa. Una ferida oberta que ningú no gosava tocar. Fins que, molts anys després, sa terra va parlar.

Les seues restes varen aparèixer en una fossa comuna a Cartagena juntament amb ses d'altres centenars de joves afusellats. Més de quatre-centes vides truncades. Quatre-cents fills que no tornaren mai a casa. Quatre-cents germans com el meu pare. Quatre-centes mares que varen esperar inútilment.

Quan ho vaig saber vaig sentir una emoció difícil d'explicar. Dolor, sí. Però també una estranya sensació de pau. Després de tants anys, el meu tiu Vicent deixava de ser una ombra. Tornava a tenir un lloc. Tornava a formar part de la història amb nom i apellidos.

I vaig pensar en sa meua güela. Amb es meu güelo. Quantes vegades devien mirar sa porta esperant una notícia. Quantes nits devien plorar quan ningú els veien. Quants anys devien viure sense saber on era el seu fill. Mai no ho sabrem.

Aquella generació va patir en silenci perquè no tenia altra opció.

Quan avui mir aquella fotografia familiar, em costa apartar sa vista del tiu Vicent. El veig dret, jove, fort. Al seu costat apareix el meu pare, encara un al·lot, assegut en una cadira sense imaginar que ben aviat sa vida li ensenyaria la seua cara més amarga.

Aquesta fotografia és molt més que una imatge familiar. És s'últim instant d'un món que encara no sabia que estava a punt de rompre's.

Aquest escrit és un petit homenatge al tiu Vicent. Però també al meu pare. Ara entenc millor el seu silenci. Entenc per què mai no va voler parlar de sa guerra. Entenc per què va decidir mirar sempre cap endavant. 

Però també crec que arriba un moment en què cal mirar enrere. No per reobrir ferides. Si no per evitar que s'oblit acabi guanyant.

Perquè mentre algú recordi en Vicent, mentre algú pronunciï el seu nom i expliqui la seua història, continuarà viu dins sa memòria dels seus.

I allò que el silenci va intentar esborrar ja no desapareixerà mai més.

Es meu barri: Un model que ningú hauria d'imitar.

Eivissa, 23 de Juny de 2026.

ES MEU BARRI: UN MODEL QUE NINGÚ HAURIA D'IMITAR.

De vegades llegesc entrevistes als nostres responsables polítics parlant d'urbanisme sostenible, qualitat de vida, espais verds, adaptació al canvi climàtic i tota aquella col·lecció de paraules que queden tan bé a sa premsa. Durant uns minuts arrib a pensar que visc en alguna ciutat avançada, plena d'arbres, ombres, aire net i places on la gent passeja feliç.

Després tanc es diari, surt al carrer i sa realitat em recorda que visc a Es Clot. Per situar-nos millor: just al costat del Parc de la Pau, a Vila.

El meu barri és un petit miracle de sa gestió urbana. Mentre altres municipis s'esforcen per crear espais agradables on sa gent vulgui quedar-se, aquí hem aconseguit exactament el contrari: convertir els carrers en llocs de pas on ningú no té cap ganes d'estar-hi més temps de l'estrictament imprescindible.

I això no és casualitat. És el resultat d'anys de feina constant: deixadesa, manteniment insuficient, decisions difícils d'entendre i una extraordinària habilitat per confondre propaganda amb gestió.

Sa brutor forma part del paisatge. Ses voreres acumulen taques, residus i racons que semblen protegits com algun bé patrimonial. Ses males olors apareixen i desapareixen segons el vent, però mai marxen del tot. Són com aquells veïns que sempre hi són encara que no els vegis.

Sa joia de sa corona, però, és el contenidor d'orgànica que s'Ajuntament ha tingut sa delicadesa d'instal·lar just davant del nostre portal. És un detall que demostra una sensibilitat exquisida cap als residents. Cada vegada que obrim sa porta podem disfrutar d'una experiència olfactiva intensa, especialment durant els mesos d'estiu, quan ses  olors adquireixen una profunditat i una persistència realment memorables.

Supòs que això forma part del programa de l'educació ambiental dissenyat per l'Ajuntament.

Sa neteja del barri mereix igualment un reconeixement. De tant en tant apareixen operaris amb mànegues d'aigua a pressió que reguen contenidors, voreres i restes diverses. El sistema és fascinant perquè no elimina sa brutor: simplement la canvia de lloc. És una mena d'economia circular aplicada a sa merda.

En tots aquests anys encara no he tingut sa sort de veure gaire gent armada amb raspalls, detergent i ganes de fregar de veritat. Deu ser una tècnica antiga, superada per la innovació municipal. Ara es mulla tot, es confia en la providència i es dona sa feina per feta.

Sa mobilitat també mereix un capítol propi. Amb s'expansió progressiva de la zona blava s'ha aconseguit una fita extraordinària: convertir una bona part del barri en una pista circular on els cotxes passen hores buscant aparcament.

Això de sa zona blava és una idea brillant. Mentre als congressos i conferències es parla de reduir emissions, a peu de carrer observam centenars de vehicles donant voltes una vegada i una altra. Més trànsit, més renou, més fum i més frustració. Però supòs que hi ha estadístiques que surten molt bé. Sa dels responsables de la zona blava i ses recaptacions de sous deuen anar cap amunt.

Mentrestant, els veïns respiram un còctel difícil de trobar en altres llocs: aire calent expulsat pels aparells d'aire condicionat, gasos d'escapament i ses delicades notes aromàtiques procedents dels contenidors orgànics. Un còctel ambiental exclusiu d'Es Clot.

Pel que fa als arbres, sembla que s'han convertit en un element accessori. Els que abans oferien una mica d'ombra han anat desapareixent amb una discreció admirable. Alguns han mort. Altres han estat retirats. El que realment impressiona és la coherència amb què no han estat substituïts. Els forats on estaven sembrats, a poc a poc, els van tapant de ciment. Així s'evita qualsevol risc que algú pugui caminar fresquet durant l'estiu.

Quan passeig pel barri i sent a parlar de millora urbana, canvi climàtic o sostenibilitat, no puc evitar pensar que deu existir algun altre Es Clot que jo desconec. Perquè el que veig cada dia és menys ombra, menys arbres, més ciment i més calor acumulada.

I després encara ens expliquen que ses persones som al centre de ses polítiques municipals. Devem ser naltros els que no sabem trobar aquest centre.

Es Clot no necessita més eslògans. No necessita més campanyes institucionals ni més fotografies inaugurals. Necessita carrers nets. Necessita arbres nous. Necessita ombra. Necessita bancs on poder seure sense haver de comprovar abans si estan coberts de cagades de pardal. Necessita una gestió intel·ligent dels residus i un manteniment constant.

En definitiva, necessita menys discursos i més feina.

Perquè sa qualitat de vida no es mesura per sa quantitat de paraules polides que caben en una roda de premsa. Es mesura quan surts de casa i el teu barri convida a viure-hi.

I, avui, aquesta continua sent sa gran assignatura pendent d'Es Clot.

Santiago per totes bandes.

Eivissa, 22 de Juny de 2026

SANTIAGO PER TOTES BANDES.

Quan vaig decidir fer es Camí de Santiago des de Sarria fins a Santiago de Compostel·la, no buscava cap gran aventura. Simplement volia caminar, pensar, observar i, en certa manera, intentar comprendre aquella tradició que durant segles ha empès milions de persones a travessar camins, muntanyes i països sencers per arribar a Galícia.

Des des primer dia vaig començar a trobar-me amb allò que ja esperava: camins ombrejats per castanyers i roures, camps verds, pobles petits i una successió gairebé interminable de capelles, esglésies rurals, creus de pedra i cementiris parroquials. Molts d'aquests temples eren extraordinaris precisament per la seua senzillesa. Alguns apareixien de sobte darrere una revolta del camí; d'altres semblaven amagats entre arbres i cases, com si volguessin passar desapercebuts.

M'agradava aturar-m'hi sempre que podia. Entrava, m'asseia uns minuts i deixava que es silenci parlàs. Hi havia alguna cosa reconfortant en aquells espais modestos. Pensava en tota sa gent que hi havia passat abans que jo: pagesos, viatgers, pelegrins, famílies senceres. Segles i segles de vides anònimes concentrades dins unes mateixes parets.

Esperava trobar-hi sobretot referències a Jesucrist. Un crucifix presidint s'altar, escenes de sa Passió, representacions de sa Resurrecció. I sí, n'hi havia. Però ben aviat vaig començar a adonar-me que hi havia una altra figura que apareixia amb una insistència sorprenent: Santiago.

Santiago pelegrí, amb sa petxina i es bordó. Santiago apòstol. Santiago protector des caminants. Santiago Matamoros.

Santiago per totes bandes.

A cada etapa tornava a aparèixer. En una escultura gastada pel temps. En un retaule. En una pintura. En una petxina gravada sobre una paret. En una creu de terme. Fins i tot en aquells pobles tan petits que semblaven haver quedat al marge del món, hi trobava rastres de sa seua presència.

Al principi no hi vaig donar cap importància. Al cap i a la fi, estava fent es Camí de Santiago. Hauria estat estrany que no fos així. Però a mida que avançaven es quilòmetres vaig començar a tenir sa sensació que no caminava només cap a una ciutat, sinó cap a una figura. Com si tot el territori, tota sa memòria acumulada al llarg des segles, apuntàs en una mateixa direcció.

Era com si es camí sencer fos una llarga conversa sobre Santiago.

Quan finalment vaig arribar a sa plaça de l'Obradoiro vaig entendre per què tants pelegrins descriuen aquell moment com una experiència difícil d'oblidar. Davant meu s'aixecava sa catedral. Immensa. Majestuosa. Quasi impossible d'abastar amb una sola mirada. Vaig quedar extasiat.

Durant un bon rato vaig quedar quiet, observant-la. Tot es cansament acumulat durant dies desapareixia davant aquella obra colossal construïda per generacions que probablement mai no varen arribar a veure acabada sa seua feina.

S'endemà hi vaig entrar. I també es dia següent.

Dos matins sencers dedicats exclusivament a recórrer sa catedral. Acompanyat per un guia, vaig visitar capelles, vaig contemplar retaules, escultures, tombes i detalls arquitectònics. Vaig intentar absorbir tot allò que aquell edifici havia acumulat durant gairebé mil anys d'història.

I va ser precisament allà on una intuïció que m'havia anat acompanyant durant es camí es va convertir en una pregunta. Tot semblava conduir cap a Santiago. Sa seua tomba. Ses seues relíquies. Ses seues imatges. Ses representacions com a apòstol, com a pelegrí, com a cavaller, com a protector i com a símbol.

Santiago apareixia pertot. I llavors em vaig preguntar una cosa que no havia previst abans de començar aquest viatge:

On era Jesucrist?

No vull dir que no hi fos. Sé perfectament que hi era. Sé que qualsevol catedral cristiana, en essència, està orientada cap a Crist. Sé que tota sa fe cristiana gira al voltant de sa seua persona. Però jo no parl de teologia. Parl de sensacions.

I sa sensació que em va quedar, després de cent quilòmetres caminant entre esglésies i capelles i després de dos dies contemplant sa catedral de Compostel·la, era que sa figura de s'apòstol ho ocupava gairebé tot.

Vaig començar es Camí pensant que trobaria sobretot referències a Jesucrist i vaig acabar immers dins un univers profundament jacobeu. Sa ciutat parlava de Santiago. Es comerços parlaven de Santiago. Es records parlaven de Santiago. Ses escultures parlaven de Santiago. Sa catedral parlava de Santiago.

I jo, que havia emprès aquell viatge esperant trobar sobretot es Mestre, em trobava constantment davant sa figura des deixeble.

No escric això com una crítica. Ho escric com una observació. Com una impressió personal que encara avui em continua acompanyant.

Potser altres caminants no ho han percebut així. Potser molts ni tan sols s'ho han plantejat. Però jo no vaig poder evitar fer-me aquesta pregunta.

Com és possible que en es gran santuari de Santiago, en es final de tots aquests camins, sa presència més visible no sigui sa de Jesucrist sinó sa d'un dels seus apòstols?

No tenc una resposta definitiva.

Potser és perquè Santiago és sa raó mateixa de l'existència de sa ciutat. Potser és perquè durant segles milions de persones hi han arribat buscant sa seua tomba. Potser és perquè història, fe, política i identitat s'han anat entrellaçant al voltant des seu nom fins a fer-lo inseparable de Compostel·la.

El que sí sé és que, quan record aquell viatge, no només record ses passes, es boscos, sa pluja o s'emoció d'arribar a l'Obradoiro. Record també ses petites esglésies que anava trobant una darrere s'altra. Record ses capelles obertes als caminants. Record es silenci d'aquells petits temples antics. I record sobretot sa sorpresa d'anar descobrint, quilòmetre rere quilòmetre, que hi havia un nom que apareixia una vegada i una altra fins a convertir-se en omnipresent: Santiago.

Tan present, tan visible i tan poderós, que per moments vaig tenir sa impressió que no quedava gaire espai per a ningú més.

Ni tan sols per a Jesucrist.

Caminada de solpost per Es Figueral i Pou des Lleó.

Eivissa, 18 de Juny de 2026

CAMINADA DE SOLPOST PER ES FIGUERAL I POU DES LLEÓ.

 

Ahir al solpost vaig participar en una nova caminada amb els companys de s’AUOMEivissa pels voltants d’Es Figueral i Pou des Lleó. Foren prop de set quilòmetres i dues hores i mitja de recorregut, però, com sol passar en aquestes sortides, el més interessant no va ser sa distància, sinó tot allò que vàrem veure i comentar durant el camí.

És una zona que conec, però sempre m’agrada tornar-hi. Sa costa és espectacular, amb penya-segats, petites cales i racons que conviden a aturar-se i mirar. A més, és un territori carregat d’història. Caminant per aquests senders és fàcil adonar-se que abans que naltros hi han passat moltes altres generacions de persones que han viscut i treballat en aquests mateixos llocs.

Una de ses primeres aturades va ser a ses trinxeres de Pou des Lleó. Encara se’n poden veure restes entre sa vegetació, i impressiona pensar que en un lloc tan tranquil es varen viure episodis relacionats amb la Guerra Civil. Sempre que visit aquests espais intent imaginar com devia ser sa vida de la gent que hi va passar aquells dies.

Durant la ruta també vàrem parlar d’alguns episodis curiosos vinculats a la zona. Un dels que sempre sorprèn és la relació d’Es Figueral amb Aribert Heim, un dels criminals nazis més buscats després de la Segona Guerra Mundial. Són històries que fan veure com una illa petita com Eivissa també ha estat connectada amb esdeveniments que semblen molt llunyans.

Més endavant, observant sa costa de Ses Eres Roges, comentàrem sa tradició que relaciona aquest lloc amb un possible moll fenici. No hi ha proves definitives, però quan contemples el lloc entens perfectament per què aquesta idea ha arribat fins avui. Els fenicis varen deixar una marca profunda a Eivissa i és interessant intentar imaginar com devia ser aquesta costa fa més de dos mil anys.

També parlàrem de s’origen de Pou des Lleó i de la importància que tenia s’aigua en aquesta zona. Avui sovint ho donam per fet, però durant segles disposar d’un pou era fonamental per a la vida quotidiana. Conèixer aquests detalls ajuda a entendre millor el territori que recorrem.

Un dels moments que més vaig disfrutar va ser recordar sa història de "Ses germanes captives" davant la mateixa mar on sa tradició situa els fets. És una d’aquelles llegendes que formen part de la memòria popular eivissenca i que molts hem conegut a través de la cançó "Una barqueta de moros". Escoltar-ne sa història en el mateix escenari on es desenvolupa li dona una dimensió especial.

Aquesta és una de ses coses que més m’agraden de caminar: no només fas exercici i disfrutes del paisatge, sinó que aprens a mirar el territori d’una altra manera. Un camí deixa de ser només un camí quan coneixes ses històries que amaga. I aquesta ruta n’és un bon exemple.

Acabàrem sa jornada al Canal d’en Martí compartint un refresc i comentant sa caminada. Vaig tornar cap a casa cansat, però content. Havia estat una d’aquelles rutes que et recorden que encara queden molts racons d’Eivissa per descobrir, i que sovint no cal anar gaire lluny per trobar paisatge, història i bona companyia.