Camino de Santiago. Etapa nº 4. Arzúa a O Pedrouzo.

Eivissa, 19 de Maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. ETAPA Nº 4. ARZÚA A O PEDROUZO.

Després de la duresa de s’etapa anterior, aquesta jornada entre Arzúa i O Pedrouzo semblava, en teoria, una etapa de recuperació. I en part ho és. El camí és més amable, amb molts trams de bosc, pistes còmodes i un perfil menys exigent. Però ses cames ja acumulen cansament i qualsevol petita pujada es nota.

Vaig caminar uns 21 quilòmetres fins a O Pedrouzo, tot i que finalment vam dormir a O Pino, un petit poble encara més a prop de Santiago. El terreny combina pistes forestals, asfalt rural i alguns trams curts de carretera. Durant tota sa jornada vaig retrobar molts de caminants que ja havia anat veient els dies anteriors, i això també dona una sensació especial: tots sabem que Santiago ja és molt a prop.

 Km 0. Arzúa

Vaig sortir d’Arzúa travessant el seu centre vell, amb carrers de pedra, porxos i molt d’ambient pelegrí. És una ciutat viva, plena de bars, motxilles i gent preparant sa darrera gran entrada a Santiago. Sa sortida és còmoda, amb una baixada suau abans de tornar a entrar dins els boscos.

Km 3. San Paio

San Paio és un poblet petit i tranquil, amb cases de pedra, hórreos tradicionals i camins tancats entre murs de granit. Aquí apareix sa primera pujada del dia, suficient per recordar-me que ses cames encara arrosseguen s’esforç acumulat.

Km 7. A Calzada

Aquest és un dels trams més agradables de s’etapa. El sender travessa zones boscoses molt verdes, amb ombra constant i camins amples que conviden a caminar sense presses. El perfil continua sent un autèntic trencacames suau: petites pujades i baixades que no maten, però tampoc et deixen descansar del tot.

Km 11. Salceda

Salceda és el punt intermedi ideal per aturar-se. Jo hi vaig fer una pausa per menjar un entrepà de truita i prendre un suc de taronja abans de continuar. S’arribada al poble es fa amb una pujada progressiva que es nota bastant si ja vas carregat de quilòmetres.

Km 14. A Brea

Un altre petit poble típicament gallec, amb cases de pedra i camins que travessen arbres i prats humits. Aquí el Camino torna a pujar de manera constant, sense grans desnivells però sense regalar res.

Km 16. Ermita de Santa Irene

Aquest va ser un dels racons més polits del dia. S’ermita de Santa Irene apareix envoltada d’arbres, amb una petita font antiga i un ambient molt tranquil. És un lloc que convida a aturar-se uns minuts i simplement escoltar el silenci del bosc.

Km 17. A Rúa

A Rúa em va semblar un lloc ideal per dormir abans d’entrar a Santiago. És tranquil i agradable, tot i que té menys serveis que O Pedrouzo.

Km 19. O Pedrouzo

Vaig arribar finalment a O Pedrouzo cansat però molt més recuperat que el dia anterior. El poble està completament preparat per als caminants: albergs, hotels, bars i restaurants per tot arreu.

Vaig decidir quedar-m’hi a dinar, concretament al Restaurante Che. Durant el dinar vaig comentar a sa cambrera que sa meua pensió també es deia “Che”, i em va confirmar que era el mateix negoci. Em va oferir (de gratis) que un cotxe particular em recollís i em dugués fins a sa pensió.

Aquell petit detall em va semblar perfecte. Vaig poder dinar tranquil·lament, fer un cafè llarg i descansar una estona abans d’anar cap a la pensió.

La Pensión Che està situada a O Pino, un petit poble a només 17 quilòmetres de Santiago. Això significava que s’endemà m’esperava una etapa més curta i molt més còmoda per arribar a la plaça de l’Obradoiro.

 

Aquesta etapa és sa típica jornada de “cames cansades però camí amable”. Ses pujades no són especialment dures, però el cos ja acumula molts quilòmetres. Els bastons em van ajudar molt a gestionar els petits desnivells i a descarregar ses cames.

 

Recomanacions personals:

- Si podeu, dormiu a O Pedrouzo: hi ha més serveis i més ambient.

- Descansau bé i dormiu molt: s’endemà toca entrar a Santiago i val la pena arribar-hi fresc.

- No vos obsessioneu amb sa velocitat: és una etapa per recuperar sensacions.

- Els bastons continuen sent molt útils, sobretot amb el cansament acumulat.

- Aprofitau per menjar bé i hidratar-vos abans de sa darrera etapa.

Algunes fotos de s'etapa nº 4:

Seguiré amb més entrades al blog.

Camino de Santiago. Etapa nº 3. Palas de Rei a Arzúa.

Eivissa, 19 de maig de 206

CAMINO DE SANTIAGO. ETAPA Nº 3. PALAS DE REI A ARZÚA. 

Sa tercera etapa del Camino em va portar de Palas de Rei fins a Arzúa, en una jornada llarga i especialment exigent. Són uns 29 quilòmetres de camí trencacames: pujades i baixades constants, sense grans ports de muntanya però també sense cap descans real. És una etapa que desgasta molt més del que sembla sobre el paper.

El terreny alterna pistes forestals, petits trams asfaltats i pobles diminuts plens d’essència gallega. Fins a Melide vaig tenir bon temps, amb estones de sol i cels oberts. Però després tot va canviar: fins a Arzúa em va ploure intensament i el cansament acumulat es va començar a notar de veritat.

 

Km 0. Palas de Rei

Vaig sortir de Palas de Rei travessant els seus carrers antics encara mig adormits. Sa sortida és còmoda, amb una lleugera baixada, però aviat tornen ses pujades suaus que ja no t’abandonen en tota sa jornada.

 

Km 3. San Xulián do Camiño

Aquest petit poble rural em va semblar preciós. Cases de pedra gallegues, hórreos tradicionals, safareigs antics i una petita església que dona al lloc un ambient autèntic i tranquil. Aquí el Camino encara conserva aquell ritme pausat dels primers quilòmetres.

 

Km 6. Ponte Campaña

A partir d’aquí el camí entra dins zones més boscoses. Vaig caminar entre eucaliptus i roures, envoltat de boirina matinal i molta humitat. El terreny es converteix en un autèntic “rompepiernas”: pujades curtes, baixades repetides i cap tram realment planer.

 

Km 8,5. O Coto

Aquí es produeix un dels petits moments simbòlics del dia: el canvi de província, deixant enrere Lugo per entrar a A Coruña.

 

Km 10. Leboreiro

Leboreiro és, probablement, un dels pobles més polits de tota s’etapa. Vaig trobar-hi una atmosfera gairebé medieval: s’església romànica, ses cases antigues, sa calçada històrica, els carrers empedrats i ses façanes de pedra fan que sembli un poble congelat en el temps.

 

Km 12. Furelos

El pont medieval de Furelos és un dels punts més fotografiats del Camino, i quan hi arribes entens perfectament per què. El riu baixava tranquil i l’escena tenia una bellesa serena i molt especial.

 

Km 15. Melide

Quan vaig arribar a Melide vaig pensar sincerament que s’etapa hauria d’haver acabat aquí. El cansament començava a aparèixer de debò i encara quedava molt camí fins a Arzúa.

Melide em va encantar. És un poble viu, ple de caminants, carrers antics, places i terrasses. Hauria valgut la pena quedar-hi una nit més i continuar s’endemà.

Sa parada obligada és Restaurante Ezequiel. Aquí vaig provar el famós polp a feira, un dels grans rituals gastronòmics del Camino.

 

Km 17. Sortida de Melide

Sa sortida de Melide és preciosa. El camí travessa boscos molt verds, amb arbres que formen autèntics túnels naturals. Ses pujades i baixades continuen, suaus però constants. Va ser aquí quan el temps va canviar completament i va començar a ploure amb força.

 

Km 20. Boente

Boente és un poble petit i tranquil, amb la seua església i el campanar dominant el paisatge. Els camins de pedra i s’ambient humit li donen aquell aire tan característic del Camino gallec.

 

Km 24. Ribadiso da Baixo

Aquest va ser un dels llocs més màgics de sa jornada. El pont antic, el riu, el bosc i els reflexos damunt l’aigua creaven una escena preciosa malgrat sa pluja.

 

Km 26. Pujada final cap a Arzúa

S’últim esforç es fa molt dur. Hi ha una pujada important entrant a Arzúa que sorprèn especialment si ja arribes castigat físicament. Jo, en aquell moment, ja no podia més.

Ses pujades i baixades constants, sa pluja intensa i sa roba completament xopa em van acabar superant. Vaig aturar-me a un bar i vaig decidir cridar un taxi fins a s’hotel. El Camino és per gaudir-lo, no per patir-lo.

 

Km 29. Arzúa

Vaig arribar a Arzúa sota una pluja persistent que ja no va parar en tota sa tarda. Només tenia ganes de descansar, assecar sa roba i sopar tranquil·lament a un bar a prop de s’hotel.

 

Aquesta etapa em va semblar molt més dura del que imaginava. No hi ha una gran pujada memorable; el desgast ve precisament d’aquell pujar i baixar constant durant tot el dia. Tot i així, és una etapa preciosa, molt variada i amb alguns dels pobles més polits del Camino. Llàstima de sa pluja intensa i del cansament acumulat, que em van impedir gaudir-la plenament.

 

Recomanacions personals:

- Portau bastons: són molt útils en aquesta etapa.

- Hidratació constant durant tota sa jornada.

- Fruit secs o menjar lleuger per anar recuperant energia.

- Un bon impermeable és imprescindible: que realment aguanti sa pluja.

- Si podeu, dividiu s’etapa en dues parts: una fins a Melide i una altra fins a Arzúa.

- Si pensau continuar fins a Arzúa, no abuseu del polp a feira a Melide.

- Val la pena sortir ben prest al matí per caminar amb calma i arribar amb marge.

Algunes fotos de s'etapa nº 3.

Seguiré amb més entrades al blog .....

Camino de Santiago. Etapa nº 2. Portomarín a Palas de Rei.

Eivissa, 19 de maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. ETAPA Nº 2. PORTOMARÍN A PALAS DE REI.

Sa segona etapa del Camino em va portar de Portomarín fins a Palas de Rei, en un recorregut d’uns 25 quilòmetres. És una etapa llarga, de perfil aparentment suau, però molt més exigent del que sembla. El terreny combina molta pista forestal, trams d’asfalt i pujades constants que, sense ser dures, acaben castigant ses cames amb el pas de ses hores.

Vaig sortir a les 8.30 del matí i vaig arribar a Palas de Rei a les 16.30 hores. Vuit hores caminant, a un ritme aproximat de 3 km per hora.

Sa pluja em va acompanyar durant gairebé tot el matí. A més, vaig cometre s’error de portar roba poc adequada per s’aigua: transpirava massa i vaig acabar banyat igualment. Al migdia el cel es va obrir i vaig poder caminar molt més còmode, però a s’arribada a Palas de Rei sa pluja va tornar una altra vegada.

Sa sortida de Portomarín ja marca el to de sa jornada: una pujada llarga i sostinguda d’uns dos quilòmetres que es fa especialment pesada si surts amb el cos fred. I el final tampoc regala res: s’entrada a Palas de Rei és un autèntic trencacames, amb baixades i pujades constants que es fan dures tant pel desnivell com pel cansament acumulat.

A més, durant sa baixada final vaig començar a notar molèsties a un dit del peu dret per culpa d’una butllofa. Vaig haver de posar-me un Compeed i esperar que s’endemà aguantés.

 

Km 0. Portomarín

Vaig sortir de Portomarín amb sa llum del matí reflectida damunt s’embassament de Belesar. El pont sobre el riu Miño i la silueta de s’església-fortalesa de San Nicolao ofereixen una de ses imatges més espectaculars d’aquesta etapa. Però s’encant dura poc: just sortir comença una pujada llarga i constant que obliga a trobar el ritme molt aviat.

 

Km 5. Toxibó

Toxibó és un petit poblet rural amb tota l’essència gallega. Vaig passar entre hórreos tradicionals, cases de pedra i aquell silenci humit tan característic del Camino quan plou.

 

Km 8. Gonzar

Gonzar és un dels primers punts ideals per descansar o fer un cafè. Jo, tot i ploure, em trobava bé i vaig decidir continuar sense aturar-me. El camí seguia alternant pistes i petites pujades suaus.

Km 13. Ventas de Narón

Aquí vaig veure sa capella da Madalena, un dels punts més coneguts de sa jornada. Va ser un bon lloc per fer una parada, menjar una mica i recuperar forces abans de continuar.

 

Km 16. Cruceiro de Os Lameiros

Un dels punts més simbòlics de s’etapa. El Cruceiro de Os Lameiros és una antiga creu de pedra carregada d’història i molt vinculada al Camino. Amb sa pluja i sa boira, s’ambient aquí tenia alguna cosa especial.

 

Km 17. Ligonde

A Ligonde vaig passar pel seu antic cementeri de caminants, un indret senzill però ple de memòria i història jacobea.

 

Km 23 — Monte Sacro

Abans d’arribar a Palas de Rei, el camí s’obre en alguns punts i deixa veure bones panoràmiques del paisatge gallec. Record especialment sa llum de sa tarda després de sa pluja, els camps verds i aquella sensació que el camí no s’acabava mai.

 

Km 25 — Palas de Rei

Vaig arribar finalment a Palas de Rei cansat, moll i amb els peus castigats. Vaig veure s’església de San Tirso i només pensava en una cosa: sopar bé i descansar. S’endemà tocava una etapa llarga fins a Arzúa.

 

Recomanacions personals:

-   - Els bastons ajuden molt a ses baixades finals.

-   - Sortiu ben esmorzats.

-   - No feu massa ràpid sa pujada inicial de Portomarín.

-   - Mentalment, preparau-vos: s’arribada a Palas de Rei sembla que no arriba mai.

-  - Hidratació constant durant tota s’etapa.

-  - Si hi ha previsió de pluja, portau roba realment impermeable però transpirable.

-  - Vigilau els peus des del principi: sa humitat i els quilòmetres passen factura.

 

Aquesta etapa es disfruta molt més caminant sense presses i mantenint un ritme constant. No és tan espectacular visualment com altres jornades del Camino, però té tota s’essència de Galícia: boscos, pedra, hórreos, creus antigues i petits pobles perduts entre sa boira i sa pluja.

Algunes fotos de s'etapa nº 2. 

Seguiré amb més entrades al blog ....