Sa ruta dels corsaris.

Eivissa, 4 de març de 2026

SA RUTA DELS CORSARIS.

 

 

Ahir vaig tornar a recórrer el barri de La Marina i Dalt Vila amb els companys de la UOM d’Eivissa, i encara avui en tenc sa sensació a sa pell. Hi ha jornades que et reconcilien amb la història i amb sa ciutat, i aquesta en va ser una. Sempre és un privilegi escoltar na Fanny Tur. Té sa capacitat de convertir qualsevol passeig en un viatge viu al passat, d’aquells que no només s’expliquen, sinó que gairebé es respiren. Perquè, al cap i a la fi, conèixer d’on venim és sa manera més honesta d’entendre qui som.

El dia no era especialment amable. Feia fred, el cel estava cobert i un vent incòmode ens obligava a cordar-nos bé ses jaquetes mentre caminàvem decidits pels carrers de La Marina. Però, pensant-ho bé, aquell mal temps gairebé ens ajudava a entrar en situació: evocava millor la ciutat insegura i exposada que fou durant segles.

Amb la passió i la precisió que la caracteritzen, na Fanny ens va endinsar en sa història dels corsaris eivissencs, figures imprescindibles per entendre s’economia i la societat de s’illa entre el segle XVIII i la primera meitat del XIX. Vam començar al port, davant el Monument als Corsaris, i mentre l’escoltava no podia evitar imaginar aquella Eivissa pobra en recursos, assetjada per incursions i saqueigs, però capaç de forjar homes avesats a la mar i al combat. El cors no era només aventura: era supervivència. Per als inversors acomodats, una oportunitat de negoci; per als mariners humils, potser s’única via d’ascens social. Alguns hi guanyaren fortuna i renom; d’altres quedaren per sempre a la mar, engolits per sa guerra o per sa mala sort.

Vàrem continuar pels carrers estrets de La Marina, antic nucli mariner, tantes vegades atacat i saquejat. Mentre avançàvem entre façanes emblanquinades, pensava en tota sa vida que aquelles parets han vist passar. Ens aturàrem a s’església de Sant Elm, centre espiritual del barri durant generacions. Em va impressionar imaginar ses pregàries dites a mitja veu abans de salpar i els agraïments plens d’alleujament en tornar a port.

A la plaça de sa Font, avui sense s’aigua que li donava sentit, recordàrem la importància vital d’aquell indret. Saber que a finals del segle XVIII, en plena època il·lustrada, es canalitzà s’aigua fins a sa font i al port em va fer pensar en sa voluntat de modernitzar i dignificar la ciutat. No era només una millora pràctica: era una declaració d’intencions, una manera de dir que Eivissa volia avançar.

Davant el Teatre Pereira, primer edifici urbà aixecat fora murades l’any 1898, vaig sentir amb claredat el moment en què la ciutat començava a créixer més enllà del recinte defensiu. 

Ja a Dalt Vila, sa visita a s’antic Ajuntament i a sa galeria de fills il·lustres em va convidar a una altra reflexió: sa història no és només una successió de grans esdeveniments, sinó també la suma de moltes vides que, des de diferents àmbits, han deixat empremta. Mirar aquells retrats era, en certa manera, mirar-nos també a naltros.

La jornada culminà a s’Arxiu Històric, i he de dir que va ser un dels moments més emotius del dia. Poder contemplar de primera mà els documents que havíem anat esmentant al llarg del recorregut em va emocionar. Papers envellits, signatures tremoloses, testaments, relats de presoners i captius... De sobte, sa història deixava de ser relat per convertir-se en matèria tangible, en prova viva d’esperances, pors i destins incerts.

Com a colofó, na Fanny ens mostrà diverses armes conservades d’aquell temps (catxorrillos, espases i trabucs). Avui resten silencioses, gairebé inofensives darrere el vidre, però durant segles foren instruments de defensa, d’atac i de supervivència. Vaig pensar en les mans que les havien empunyades, en ses històries que mai no sabrem del tot.

Va ser, sens dubte, una visita magnífica i enriquidora. Me’n vaig anar amb la sensació d’haver caminat no només per la ciutat, sinó també pel temps. Estic segur que repetiré. Perquè els papers, com la mar, mai no s’esgoten. I a Eivissa, ses històries per descobrir semblen infinites.

Tornar a ses torres d'en Lluc.

Eivissa, 1 de març de 2026.

TORNAR A SES TORRES D'EN LLUC.

 

 

Hi ha llocs que no només es visiten. Hi ha llocs que et criden. I els amants del senderisme m’entendran. No és només una qüestió de paisatge; és una crida llunyana, antiga, com si sa terra mateixa em demanàs que hi torni.

Un dia del passat mes de gener vaig fer una caminada amb un grup d’amics i amigues des de Santa Agnès fins a Sant Mateu. Una caminada molt polida pels camins del Camp Vell, d’aquelles per retrobar-se amb sa terra, amb el silenci i amb un mateix. Caminàrem entre parets seques, camps adormits d’hivern i un aire fresc que semblava netejar els pensaments. El sol baix, tímid, pintava ses figueres despullades i ses parres encara adormides. Tot respirava calma.

A un moment determinat, vam passar per s’encreuament del camí que va a Ses Torres d’en Lluc. No era el nostre destí inicial i vàrem passar de llarg. Però alguna cosa dins meu, estranya, em va fer parar. Era com si una veu interior em digués: Vine!

No va ser curiositat. Era una necessitat. Ses Torres d’en Lluc no són només dues construccions de pedra damunt una elevació costanera. Són un misteri. Situades entre el pla i els penya-segats que miren cap al nord, custodien s’horitzó com si encara esperassin una amenaça que ja no ha d’arribar. Sa seua murada, seca i robusta, recorda altres temps, quan la mar no era només bellesa sinó també perill.

Sa setmana passada, també junt amb el grup habitual d’amics i amigues, vaig complir aquell impuls. Iniciàrem sa caminada des de Sant Mateu. Travessàrem el pla a bona marxa. Teníem pressa, com si el lloc ens estigués esperant. Com si arribéssim tard a una cita antiga.

Es camí de pujada, tot i ser un poc empinat, el férem a bon ritme. Un poc abans d’arribar, vàrem fer una parada. Necessitàvem agafar forces per encarar el tram final. Carreranys, pedres, roques, arbres caiguts… trobàrem de tot. Aquell tipus de camí que et posa a prova, però que també et connecta amb s’essència de caminar: avançar malgrat ses dificultats, escoltar sa respiració, sentir el batec del cor, el tremolor de ses cames i continuar endavant.

Ja al cim de sa muntanya, aparegueren ses casetes de carboners, ses parets de pedra, els bancals envaïts per sa vegetació. Restes d’una vida antiga, dura, callada. Homes que feren carbó, que visqueren setmanes entre pins i fum, amb la mar al fons com a única distracció. Cada pedra semblava tenir memòria.

I de sobte… el mirador.

Davant nostre, un espectacle: el Cap Rubió i sa badia de Cala Eubarca. Impressionant. Feia un dia clar, d’aquells que semblen irreals. Allà lluny, a l’horitzó, vèiem ses costes de Mallorca, com una ombra blavosa suspesa damunt la mar. Impossible no quedar anestesiat davant tanta bellesa. El temps es va aturar. El silenci també.

Però Ses Torres d’en Lluc no només impressionen per ses vistes. Impressionen per ses preguntes.

Quin sentit tenien aquelles construccions defensives en un lloc tan inaccessible? Qui les havia aixecat? Pagesos organitzats per vigilar sa costa en temps de pirates? Una estructura de guaita complementària a altres punts de defensa de s’illa? O potser un refugi fortificat d’alguna família poderosa? No hi ha documents clars. Només hipòtesis. I sa pedra, que calla.

Sa tradició oral, però, és més atrevida que els arxius. Conta sa llegenda que en aquestes terres s’hi sentien els “ais”. Gemecs llargs, profunds, que el vent arrossegava ses nits de tempesta. Alguns deien que eren ses ànimes dels qui havien mort defensant sa costa. Altres, que eren crits de sentinelles avisant d’un perill invisible. Hi ha qui assegurava que, si t’atures en silenci absolut, pots escoltar-los encara avui, confosos amb el xiulo del vent entre ses pedres.

Els “ais” formen part d’aquell univers de pors i misteris que envoltava sa vida pagesa. En un món sense llum elèctrica ni soroll constant, sa nit era un territori sagrat i temut. Qualsevol so prenia una dimensió sobrenatural. I Ses Torres, amb la seua silueta retallada contra el cel, no podien ser sinó s’escenari perfecte per a aquestes històries.

Un poc després, tornàrem enrere i enfilàrem roques amunt per trobar-nos amb el mur i ses torres. De prop impressionen encara més. Sa pedra encaixada amb paciència, sa posició estratègica, sa sensació d’aïllament. Des d’allí, sa vista sobre ses Torretes i tota sa línia de costa és absoluta. Vaig entendre, per un moment, el sentit de vigilar. Vaig entendre la por. I vaig entendre, també, la necessitat de protegir-se.

Quantes mirades havien contemplat aquell mateix horitzó abans que naltros? Quants ulls havien buscat veles sospitoses a la llunyania? Quantes nits de fred, quantes hores d’espera?

Em vaig emocionar. Una vegada més, aquell lloc m’havia remogut el cap i el cor. No només per la seua bellesa, sinó per la seua memòria invisible.

El camí de tornada va ser lent. Ses meues cames no podien anar més ràpides. Era com si no volguessin partir. Vaig fer el camí girant el cap enrere mil vegades. Una força interior m’impedia mirar endavant.

He de tornar-hi. El més aviat possible. Amb més temps. Potser a posta de sol. Potser un dia de vent fort, per sentir si els “ais” encara xiuxiuegen entre ses pedres.

Perquè hi ha llocs que no es visiten. Es viuen. I Ses Torres d’en Lluc és un d’aquests llocs que no s’acaben mai.

Viatjar a Anglaterra a l'hivern.

Eivissa, 28 de febrer de 2026.

VIATJAR A ANGLATERRA A L'HIVERN.

Viatjar a casa del meu fill, a Anglaterra, a l’hivern, és una experiència que mai em deixa indiferent. No estic preparat. Ni mentalment ni tèrmicament. Hi vaig, bàsicament, perquè hi tinc el fill, sa nora i ses netes. Hi vaig per amor familiar. Per ajudar quan fa falta. I per fer de güelo. Segons quines coses no són discutibles. Per tant, si hi he d’anar, hi vaig.

El moment de s’arribada sempre és especial. De cop, el paisatge canvia: carrers empedrats, edificis de maó vell, places tranquil·les, parcs i jardins amb els arbres pelats pel fred… Tot sembla tret d’una pel·lícula d’època, d’aquelles clàssiques, llargues i en blanc i negre, on no passa res, però tothom va vestit molt elegant.

Sa boira que cobreix la ciutat crea una atmosfera gairebé màgica. Màgica en el sentit que no veus res. Ho envolta tot. S’ha d’anar alerta: sa possibilitat real d’equivocar-se per tornar a casa, a dos simples carrers, és elevada. I si et perds, ja veurem on i quan trobes el portal de ca teua. Amb sort, a sa primavera.

En general, a l'hivern, allí el clima és complicat. Però, una cosa és segura: plourà. Sigui el dia que sigui. Sempre. A qualsevol hora. El temps em recorda constantment que estic lluny d'Eivissa i que no hi ha escapatòria. És una invitació permanent a quedar-me dins casa. I que no és convenient sortir. I, si surt, torn xop. Segur.

El fred és una presència constant. No és un fred qualsevol: és un fred persistent. No et demana permís. Simplement, entra dins teu i s’hi instal·la com si hagués pagat el lloguer. Però gràcies al meu fill he après a veure’l com una part de s'experiència. També perquè no tenc alternativa. S’abric que em deixa és el meu millor aliat.

Tot i això, m’agrada sortir a passejar, ben abrigat, amb el capell que em protegeix del vent i de la humitat. Aquest capell no és meu: és de sa meua nora. Amb el temps, però, s’ha convertit en una part essencial de sa meua identitat. Quan el port, em sent com un d’ells, totalment integrat. No descart, en el futur, heretar també el paraigua. A poc a poc. Sense presses. Sa integració és un procés lent i llarg.

Cada vegada admir més sa serenitat anglesa davant s’adversitat climatològica. Poden caminar baix sa pluja, el vent i el fred amb una calma que frega s'admiració. S'adapten al temps durant setmanes i mesos sense dir absolutament res. Sense queixar-se. És com un art. Un art inútil, però un art. Aspir a dominar-lo algun dia. Quan ho aconsegueixi, sabré que ja no hi ha retorn i m’hauran de reconèixer com un d’ells.

El ritual del te s’ha convertit en una part important de sa meua adaptació. A s’hivern, entrar en una cafeteria i agafar una tassa calenta de te és gairebé una experiència espiritual. També és s’única manera de recuperar sa sensibilitat als dits, el nas, els peus o ses orelles. Si no és te, és un cafè amb llet “very very very hot”. Ho repeteixen tres vegades perquè si només ho dic una, no crema prou. I si no crema, no és bo. El dolor és sa prova de qualitat.

Sí, m’encanta aquesta calidesa tan acollidora dels cafès. Especialment, quan fora fa menys cinc graus i dins l’equilibri tèrmic és més coherent amb ses persones.

També he après a disfrutar de sa gastronomia local. El fish and chips és una tradició. He tastat versions sofisticades i d’altres més senzilles. Però ses millors les serveixen als pubs, on la gent beu, riu i discuteix. Jo no entenc ni sa meitat del que diuen. Això, curiosament, millora molt s’experiència. No sé què diuen. No m’he de preocupar. No m’ofenc. Pos bona cara i no particip. És un model de convivència molt recomanable.

Els diumenges, el "sunday roast" familiar és gairebé obligatori. No m’agraden els que porten porc o vedella. Ses guarnicions que acompanyen a sa carn (patates al forn, bastanaga, bròcoli, pinya de coll gratinada, etc.) m'encanten, El que no m'acaba de fer és sa salsa que acompanya al conjunt del plat. Potent, espessa, especiada ... Una bomba. Estic en procés d’acceptar el plat. És un camí llarg, ple de sacrifici.

Amb cada viatge, m’adapt una mica més. Ja entenc que un bon abric, unes sabates resistents i un capell elegant no són només accessoris: són eines de supervivència. I símbols d’una cultura que valora s’estil i sa capacitat de no queixar-se massa mentre et congeles amb educació!

Per completar aquesta nova identitat, només em falta un bon paraigua. Aquell accessori que et dona autoritat moral baix sa pluja. De moment, el capell fa sa feina, però sé que, amb temps i paciència, acabaré integrant-me del tot en aquest país.

A força de viatges, he après moltes coses: sa bellesa de sa boira, sa varietat infinita de sa pluja i, sobretot, a valorar el sol. Però, per damunt de tot, he après sa importància d’estimar sa família. Encara que, massa sovint, només la vegi a través de ses pantalles dels mòbils, sempre hi ha un motiu per agafar s'avió i anar a passar uns dies amb ells.

Afternoon tea: postureig britànic.

Eivissa, 27 de febrer de 2026

AFTERNOON TEA: POSTUREIG BRITÀNIC.

A Anglaterra hi ha dies en què un s’hauria de comportar amb normalitat, menjar un entrepà decent i continuar amb la seua vida. I després hi ha dies en què un decideix pagar una quantitat obscena de lliures per ingerir coses diminutes en un hotel històric. Jo, evidentment, aquesta vegada vaig optar per la segona opció.

El The Lygon Arms, al poble de Broadway, és exactament com imaginau: molt antic, molt polit i molt decidit a recordar-me que tenc menys sous que els seus clients habituals. Tot és madera, llum suau i una elegància que et fa sentir com un impostor, amb sa sensació constant que en qualsevol moment algú descobriria que, en realitat, som més de cafè descafeïnat de sobre amb llet i panet torrat al bar de sa cantonada.

Broadway és als Cotswolds, que és, bàsicament, s’Anglaterra profunda. Els Cotswolds són una regió de pobles petits, cases de pedra color mel, jardins perfectes i carrers tan nets que sospit que algú els renta d’amagat. És un lloc on sembla que el temps s’aturà abans que aparegueren els supermercats, els embussos de tràfic i ses màquines electròniques. Tot és idíl·lic i lleugerament inquietant ..... A veure, de veritat, ningú pot viure així de tranquil sense algun secret obscur.

Allà, s’herba sempre és verda, ses ovelles sempre són blanques i ses persones caminen amb cans elegants que, segurament, tenen millor assegurança mèdica que jo. És s’Anglaterra de ses novel·les, de ses sèries de misteri i de la gent que diu “lovely” amb una naturalitat que et fa sentir socialment inferior. En resum: un lloc perfecte per practicar el postureig.

Això de l’afternoon tea és un postureig monunmental convertit en tradició anglesa molt arrelada. 

Mirau quin ceremonial:

Per obrir boca: una copa de champagne. Champagne francés, és clar. Sa copa és sa decisió més intel·ligent de tota s’experiència. Glamur, bombolles fines i una sensació immediata de que, encara que sigui un impostor, almenys ho estic fent amb estil. A més, ajuda molt a acceptar el preu final amb resignació.

Continuàrem amb els sandvitxos. Van arribar en un plat de tres pisos, com mana sa tradició. Mossets perfectes, delicats i, sobretot, ridículament petits. El clàssic de cogombre, el de salmó fumat, el de pollastre i el de formatge. Conclusió: molt bons, però com tenia gana, a s’hora de sopar a casa vaig haver de preparar-me alguna cosa després. El postureig i el glamur no umpl tant com promet.

Mentrestant ens havien servit el te. Sa carta era més llarga que el prospecte d’un medicament. Notes florals, cítriques, d'herbes… i jo pensant: si només vull alguna cosa calenta. El cambrer, impecable, me’n parlava com si fos un sommelier del segle passat. I jo assentint amb cara intel·lectual,  d'entès, mentre en realitat només volia que no se’m refredàs.

Després arribaren els scones. Quina cosa més bona. Uns bons scones són sa prova que la felicitat existeix. Tebis, suaus, amb aquella escorça lleugera, sa crema i sa melmelada. Una cosa indecentment bona. Un pecat mortal. M’agraden tant que, durant uns minuts, vaig oblidar completament el preu que em cobrarien al final. I si això no era evasió, no sé què ho és.

Per acabar, un assortit de petits dolços. Quan ja creia que no podia més, arribaren ses tartaletes, ses mousses, el xocolate… tot preciós, tot delicat i tot pensat perquè et sentis dins d’un dolç somni. Pel meu gust, eren massa dolços però, me’ls vaig menjar igualment, perquè els pagaria de totes maneres i no som persona de desaprofitar res. Sobretot si és car.

És car s’afternoon tea? Sí.

És necessari? No.

Ho tornaria a fer? Segur.

Perquè, al final, hi ha una satisfacció secreta en tota s'experiència: asseure’s durant unes hores a menjar coses minúscules amb una copa de champagne, fingint que sa vida és molt més polida del que realment és. I això, encara que sigui només de tant en tant, també és bo per sa salut mental.

El único cerdo que nos gusta es el porc eivissenc.

Eivissa, 13 de febrer de 2026.

EL ÚNICO CERDO QUE NOS GUSTA ES EL PORC EIVISSENC.

Continuam xerrant dels polèmics cartells penjats a ses faroles del municipi. Resulta que al barri de Ses Figueretes s’Ajuntament d’Eivissa n’ha penjat uns  que diuen: “el único cerdo que nos gusta es el porc negre eivissenc”. Molt bé tu. Subtilesa nivell high level (d'alt nivell). Finor comunicativa.

Aquesta ment brillant que ha ideat sa campanya (segurament després d’una nit d’una tempesta d’idees intensa, entre cafès de màquina i galetes maria) ha decidit que sa millor manera de fomentar el civisme és introduir al debat públic paraules com cerdo, porc i negre, tot ben mesclat i penjat en una farola. Perquè ja se sap: res neteja més els carrers que una metàfora de porcs. Enteneu sa indirecta, veritat?

Clar, potser ningú els ha explicat a l'Ajuntament que Ses Figueretes no és exactament un barri on els porcs siguin gaire apreciats. És un barri ple de gent nouvinguda, molta procedent del nord d’Àfrica, amb realitats culturals i religioses diverses, inclosa una religió que (petit detall sense importància) no permet menjar porc. Però tranquils, que tot això de sa sensibilitat cultural és una moda passatgera. El que realment importa és el joc de paraules.

Què pretén exactament s’Ajuntament d'Eivissa? Fomentar que sa gent utilitzi bé els contenidors? O provar si poden ofendre el màxim de col·lectius amb una sola frase?

Perquè una cosa és voler dir “no siguis un porc i no embrutis”, i una altra és embolicar-ho amb referències a “porcs negres” en un barri on conviuen persones de diferents orígens i colors de pell. 

Però bé, segurament som jo que no entenc aquestos missatges d’alta enginyeria comunicativa. S'edat no perdona.

A més, hi ha un petit detall que ja és de traca. S’autor del eslògan clarament no és d’aquí. Perquè si fos eivissenc sabria que el “porc negre eivissenc” és gairebé un animal mitològic. A Eivissa en queden pocs, i no és precisament una raça autòctona de tota la vida. Però queda molt bé posar “eivissenc” darrere qualsevol cosa: dona un aire de tradició que tapa qualsevol asenada.

Que a s'autor li agradi es porc negre, es jamón de bellota i tot el catàleg de derivats, perfecte. Bon profit. Però els eivissencs de veritat sabem de què està feta sa sobrassada, i no necessitam lliçons de ningú per justificar una metàfora desafortunada.

Potser, només potser, algú amb un poc de seny (posem per cas, s’alcalde) hauria de revisar els missatges abans de penjar-los a cada farola del municipi. No fos cosa que, en lloc de promoure civisme, acabin promovent malestar.

Perquè educar no és insultar. I fer ironia des del poder institucional té un petit inconvenient: que quan no fa gràcia, fa nosa. Ja està bé.

Pan torrado.

Eivissa, 13 de febrer de 2026

PAN TORRADO.

Darrerament em persegueixen expressions mal sonants. I no, no parl de barbarismes simpàtics ni de castellanades de tota sa vida, aquelles que ja formen part del paisatge. No. Parl d’aquelles frases o paraules que neixen amb vocació d’inspirar i acaben semblant un eslògan comprat en rebaixes. Ja sabeu de què parl: “sempre dins”, “anem de lluna i mirem-nos sa flor”… Aquestes expresions de saldo que em desperten un instint molt primari d’enviar els seus creadors a pasturar cabres, ben lluny.

Els meus amics i amigues m’han donat sa tabarra fins a s’extenuació. Hem fet riatlles, sí. Ens hem mirat amb aquella complicitat de qui sap que s'està jugant amb foc lingüístic. Però després de ses riatlles, prou. Tema tancat. Arxivat.

O això pensava jo, innocent de mi.

Però no.

Perquè el destí (que té un sentit de s’humor discutible i una fixació estranya amb sa meua paciència) ha decidit que encara no he patit prou. I llavors m'arriba un missatge de s’Esplai de Vila. Informació d’una sortida a una cala d’Eivissa. Jo, tot content. Mar. Natura. Aire pur. Una caminadeta. Pintava bé.

Obr el missatge.

Tot en castellà.

Bé. Cap problema, em dic. Som gent civilitzada. Som bilingües. Som europeus. Som residents (això sí, amb els papers en regla). Respir fondo. Segueix.

I llavors, com una punyalada, apareix: “Cala Leña” i “pan torrado con jamón y queso”.

Cala Leña.

Leña?

On és aquesta cala? Els eivissencs li deim “Cala Llenya”, des de sempre. Des de molt abans que qualcú decidís traduir-la com si fos un producte d’exportació. Potser no ho saben. Segurament no ho volen saber. Alguns, fa anys que viuen a s’illa i encara no han sentit sa més mínima curiositat per entendre sa nostra llengua i ses nostres costums. Tot és possible. 

Segueix llegint.

Pan. Torrado.

Torrado?

No “tostado”. No. “Torrado”. Una criatura lèxica, fruit d’un encreuament il·lícit entre el verb “torrar” i una tarda massa llarga sense diccionari ni supervisió. Una aberració servida amb "jamón", això sí. Ignorants! 

I jo allà, davant sa pantalla, preguntant-me què he fet per merèixer aquest assetjament lingüístic sistemàtic. Perquè ja no és només una qüestió d’idioma. És una qüestió de dignitat. Si m’has de fer un tros de pa torrat, fes-me’l bé. Però no me’l “torradis”. Per favor. Tenc un límit.

Que jo ja vinc tocat per sa fama del “sempre dins” , "anar de lluna" i "ses flors" lunàtiques. Ara no necessit un derivat híbrid del pa.

Puc entendre d’on ve s’error: Experiments amb intel·ligència artificial, desconeixement, presses. Aquella alegria inconscient de publicar sense revisar. Però sa llengua no és un camp de proves. No és un laboratori on mesclar verbs fins que surti una cosa “que quedi bé”. No és un joc.

I ara ve el pitjor de tot: no podré tornar a veure mai més una llesca innocent de pa torrat sense recordar aquell cartell. Cada torrada serà un trauma. Cada berenar, una recaiguda.

Gràcies, amics de s’Esplai. Quina colla! Seguiu així. Sempre un pas més enllà del límit de sa meua paciència.

Anem de lluna i mirem-nos sa flor.

Eivissa, 10 de febrer de 2026

ANEM DE LLUNA I MIREM-NOS SA FLOR.

Un organisme oficial com s'Ajuntament de Sant Antoni no es pot permetre aquestes publicacions. No pot. I si ho fa, jo, què voleu que us digui, no estic d'acord. Ja sé que alguns pensareu que se me’n va es cap, que exager, que ja torn a buscar tres peus al gat. Però és un tema que cada dia em trob de front i que, senzillament, no m’agrada.

S’altre dia ja em va passar amb aquells cartells de “sempre dins” que s’Ajuntament d’Eivissa va penjar per ses faroles de segons quins barris. No entraré gaire en detalls, perquè ja va córrer prou. Només diré que vaig rebre un bon grapat de missatges d’amics i amigues dient-me que tranquil, que calma, que no era per a tant. Que respiràs fondo. I jo vaig respirar… però amb mala llet.

Ahir, però, va tornar a passar.

Una amiga, que coneix bé ses meues aficions a fer punta a segons quines coses (i a segons quines frases), m’envià un cartell informatiu editat per s’Ajuntament de Sant Antoni. Sa veritat és que ja l’havia vist. Som aficionat a ses caminades i, quan el vaig veure penjat, el vaig mirar per damunt. Vaig pensar: una caminada nocturna… ara que fan dies de fred, de vent, de mala mar. I vaig decidir que no hi aniria. I ja està. No vaig fixar-me en res més.

Fins que ahir, sa meua amiga em va dir:

- Llegeix-ho bé.

I idò sí. Fixau-vos-hi bé. El cartell diu:

- “Anem de lluna i mirem-nos sa flor”.

Naturalment, aquest text no està fet per un eivissenc/a. Ni per una persona que entengui sa nostra llengua, sa nostra cultura i, sobretot, els nostres dobles sentits. O això vull pensar.

Perquè a veure… i digueu-me tiquismiquis, exagerat o mal pensat, però els eivissencs de veritat tenim una manera molt concreta de parlar: deim coses sense dir-les del tot. I això té conseqüències.

“Anar de lluna”, per qualsevol eivissenc autèntic d’aquí, no vol dir anar a passejar tranquil·lament baix sa llum de ses estrelles i sa lluna. No. Vol dir tenir es desig sexual especialment despert. Anar calent, tenir ganes, anar embalat. Normalment, és una cosa temporal (per alguns/es), evident, i que no necessita gaire explicació quan es diu dins una conversa.

S’usa, sobretot, per dir que algú va molt darrere d’algú altre, que està excitat/da, que travessa una època de fogositat considerable. 

Fins aquí, tots contents. Tothom ho ha entès.

I després tenim “sa flor”. En eivissenc, “sa flor” és s’òrgan sexual femení, dit de manera suau, popular si voleu, però absolutament clara per qualsevol persona d’aquí. És una manera de referir-se a sa vulva o a sa vagina sense dir-ho de forma crua i vulgar, però sense cap dubte sobre què s’està dient.

Idò ara tornem al cartell de s’Ajuntament de Sant Antoni.

Alguns el vàreu llegir de passada, mitja rialla, i ja està. Quina gràcia, que originals. Però no. No pot ser. Un ajuntament no pot permetre’s jugar a aquest nivell d’ambigüitat. No pot fer broma amb expressions que, dins sa llengua i sa cultura locals, tenen un doble sentit tan evident. Algú amb seny ho ha de parar.

Vull pensar (i m’hi aferr com qui s’aferra a una branca) que sa persona que va fer aquest cartell, possiblement ajudada per eines d’intel·ligència artificial, no té gaires nocions d’eivissenc. Vaja ... Que no és d’aquí. Que ha traduït, ha copiat o ha improvisat sense saber on es ficava.

Però si fos el cas contrari… Si qui ho va escriure sap perfectament què vol dir “anem de lluna i mirem-nos sa flor”, coneix el doble sentit, i així i tot ho ha publicat amb el logotip d’un ajuntament al costat… jo, sincerament, si fos s’alcalde, el fotria al carrer.

No per pecador. No per mal pensat. Sinó per inútil i tros d'ase.