Encara no m'he recuperat.

Eivissa, 29 de setembre 2026 

ENCARA NO M'HE RECUPERAT.

Fa uns mesos, per consell de sa meua professora, vaig prendre una decisió que en aquell moment em va semblar molt encertada i que ara, vista amb una mica de perspectiva, començ a sospitar que va ser una forma subtil de començar una tortura consentida.

Vaig deixar ses classes de pilates i sòl pèlvic i vaig començar a fer classes de força, convençut que em faria bé enfortir el cos, guanyar musculatura i millorar una mica sa meua condició física.

Venia de fer pilates, on un podia passar una bona hora concentrat en sa respiració, en sa postura i en aquells moviments que, encara que no ho semblàs, acabaven fent treballar músculs que jo ni sabia que existien. Però tot era més o menys comprensible.

Amb ses classes de força, en canvi, he descobert un món nou, molt més exigent i, sobretot, molt més dolorós.

Perquè des d’aquell dia visc en un estat permanent d’agujetas. No unes agujetas puntuals, d’aquelles que apareixen després d’un esforç i desapareixen al cap d’un parell de dies, sinó unes agujetas instal·lades dins el meu cos amb vocació de permanència.

Des de llavors, ja no sé què significa estar recuperat.

Si un dilluns treballam ses cames, dimarts camin com si hagués passat tot el dia corrent una marató. Si dimecres toca sa musculatura abdominal, dijous em costa incorporar-me com una persona normal. I si divendres treballam ses caderes i els glutis, arriba el cap de setmana i, en lloc de començar-lo amb ganes de sortir, caminar o fer qualsevol activitat pròpia d’una persona mínimament funcional, el començ amb aquella manera tan característica de caminar de qui acaba de baixar d’un cavall després d’un viatge d'uns quants dies.

El més curiós és que jo sempre havia pensat que tenia un cos bastant normal. Tenia braços, cames, una esquena, una panxa, unes caderes i un coll, i amb això feia vida. No havia necessitat mai saber gaire cosa més.

Ara he descobert que dins aquest cos aparentment senzill hi ha una quantitat extraordinària de músculs, articulacions, estabilitzadors i altres elements que necessiten ser activats, controlats, mobilitzats i, pel que sembla, vigilats constantment.

A classe, per exemple, podem dedicar un bon rato a treballar ses caderes, i jo he arribat a sa conclusió que ses meues han viscut durant anys sense que ningú els hagués explicat quina era sa seua responsabilitat.

Amb ses cames passa una cosa semblant. Feim exercicis per enfortir ses cuixes, els músculs de darrere de ses cames, els glutis, ses caderes i tota aquella zona que jo abans resumiria tranquil·lament dient: “ses cames”.

Ara sé que no és tan senzill. Hi ha dies que feim exercicis, que consisteixen bàsicament a ajupir-se i tornar a pujar, però que a classe adquireixen una transcendència gairebé filosòfica. Has de baixar correctament, mantenir el pes ben repartit, controlar el moviment, vigilar els genolls, mantenir sa postura i activar sa musculatura adequada. Jo, mentrestant, només intent recordar com es fa per tornar a pujar sense que em tremolin ses cames.

També hi ha els exercicis en què treballam una cama cada vegada, que són especialment útils per descobrir que aquella suposada igualtat entre sa cama dreta i sa cama esquerra era una pura il·lusió. Quan em toca treballar una cama, pens que ho duc bastant bé. Quan canviam de costat, de sobte apareixen problemes d’equilibri, coordinació i dignitat.

Sa professora diu que és normal i que hem de treballar perquè ses dues parts del cos siguin igual de fortes. Jo no li dic que, a aquestes altures, m’acontentaria que fossin igual de supervivents.

I després hi ha els glutis, que han adquirit una importància que jo no els havia concedit mai. Els treballam de moltes maneres: aixecant ses caderes, movent ses cames, fent força amb una goma o mantenint determinades posicions durant uns segons que, quan te les expliquen, pareixen perfectament assumibles i que, quan ja fa uns minuts que les mantens, adquireixen sa durada d’una condemna judicial.

Sa professora va dient que hem d’activar una zona determinada i jo ho intent, encara que no sempre estic segur de saber exactament què estic activant. De vegades pens que el cos humà deu tenir algun mecanisme que fa que, quan tu no saps quin múscul has de moure, el múscul més proper decideixi ajudar-te pel seu compte.

Amb els braços sa cosa no millora. Jo havia pensat que enfortir els braços seria relativament senzill, però també aquí hi ha tota una ciència. Treballam bíceps, tríceps, espatlles, esquena i pectorals, i cada exercici sembla tenir una manera correcta de fer-lo que inclou sa posició de ses espatlles, sa trajectòria dels braços, sa respiració i una quantitat considerable de concentració.

Hi ha dies que agafam unes peses que, vistes damunt terra, fan riure de tan petites, i després d’unes quantes repeticions jo ja no sé què pesa més: si ses peses o els meus braços.

El pectoral també té el seu moment de glòria. Fem exercicis per enfortir el pit i jo, que sempre havia pensat que una flexió era una flexió, he descobert que també hi ha maneres diferents de fer treballar aquesta zona. S’ha de mantenir una determinada posició, controlar sa baixada, empènyer correctament i evitar compensar amb altres parts del cos.

És en aquests moments quan més valor la meua antiga ignorància, perquè abans una flexió només era una flexió i no una negociació entre espatlles, braços, pit, esquena, abdomen i força de voluntat.

I després hi ha el coll, que és probablement sa part del cos que menys havia imaginat que acabaria entrenant. El coll, per jo, tenia una funció molt concreta: sostenir el cap i permetre’m mirar a dreta i esquerra. Ara sé que també necessita força, estabilitat i mobilitat.

Feim moviments suaus, exercicis per millorar-ne el control i tota una sèrie de coses que jo mai hauria imaginat que fossin necessàries.

A vegades em deman si arribarà un dia en què també haurem de fer una classe específica per enfortir ses orelles.

Una altra de ses paraules que he incorporat a sa meua vida és “mobilitat”. Abans, si em deien que tenia bona mobilitat, jo hauria pensat que era perquè podia moure’m amb normalitat. Ara resulta que sa mobilitat s’ha de treballar.

Hem de moure ses caderes, sa columna, els turmells, ses espatlles i no sé quantes articulacions més. Feim exercicis per aconseguir que una part del cos es mogui d’una determinada manera, mentre jo intent seguir ses instruccions i pens que, curiosament, durant tota sa meua vida he anat movent aquestes articulacions sense haver rebut cap formació específica.

Tot això, a més, té una terminologia que jo no he aconseguit memoritzar. No és que no vulgui. És que no puc. Ses classes estan plenes de paraules tècniques i noms en anglès que, sincerament, jo crec que en part se’ls inventen per donar més categoria a coses que abans fèiem sense necessitat de posar-los nom.

Jo puc entendre que hi hagi una explicació tècnica darrere cada exercici, però quan em diuen un nom en anglès, jo faig cara d’haver entès perfectament i esper que, pel context, pugui deduir què he de fer. Si veig que tothom baixa, jo baix. Si veig que tothom aixeca una cama, jo aixec sa cama. I si tothom sembla saber quin múscul ha d’activar, jo activ el que puc i gràcies.

El problema de tot això és que no arrib a recuperar mai. He intentat fer caminades entre classe i classe perquè em deien que caminar podia ajudar a relaxar sa musculatura i jo, que quan em propos una cosa me la prenc seriosament, he arribat a caminar deu quilòmetres amb ses meues corresponents agujetas.

Jo anava pensant que estava fent una recuperació activa, que és una expressió que sona molt bé i que dona a entendre que un està fent una cosa saludable i científica.

Sa realitat és que després de deu quilòmetres jo no estava recuperat de res. Estava cansat de caminar damunt unes cames que ja venien cansades de sa classe del dia anterior.

I així vaig passant ses setmanes, intentant donar temps al meu cos perquè recuperi, sense aconseguir-ho mai del tot. Quan una zona comença a estar bé, n’apareix una altra que reclama protagonisme. És com si els meus músculs haguessin fet un pacte secret per no coincidir mai en estat de descans.

I, malgrat tot, hi torn cada setmana. Perquè, en el fons, sé que em va bé. Perquè em fa bé sentir que vaig guanyant força, encara que jo no ho noti gaire entre una agujeta i una altra.

O potser simplement perquè ja he arribat massa lluny i ara no puc abandonar després d’haver après, amb molt d’esforç, que tenc una musculatura profunda que necessita ser activada.

Això sí, cada vegada que sa professora em diu que la setmana següent progressarem, jo la mir amb una certa desconfiança. Perquè jo no sé exactament cap on hem de progressar. Jo encara estic intentant recuperar-me de sa setmana passada. 

Però continuaré. Continuaré treballant ses cames, ses caderes, els braços, el pit, sa panxa, sa esquena, el coll i aquesta misteriosa mobilitat que fins fa quatre dies no sabia que necessitava. Continuaré fent força. 

I continuaré caminant. Això sí: si algun dia em veis baixar unes escales amb molta dificultat, no penseu que m’ha passat res. És simplement que dilluns vàrem treballar ses cames.

I encara no m’he recuperat.

Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol.

Eivissa, 27 de setembre 2026

QUI S'AIXECA AMB EL SOL, PIXA COM VOL.

 

Sí, així de clar. Sense dobles sentits. O, almenys, sense necessitat de buscar-ne cap. Jo som dels que s’aixequen ben de matí. Molt abans que sa majoria. Quan encara hi ha persianes tancades, carrers buits i aquella calma estranya que té Vila abans de despertar-se del tot.

No sé ben bé quan vaig començar a fer-ho. Supòs que, amb els anys, s’ha convertit en una d’aquestes manies que ja formen part de jo. El despertador no fa falta que soni. No em costa gaire aixecar-me. Al contrari. M’agrada saber que encara tenc unes hores per davant abans que el dia comenci de veres.

M’aixec, em faig s’esmorzar i puc llegir un bon rato. O escriure. O posar-me a cuinar. O sortir a caminar sense haver decidit gaire on aniré. Depèn del dia. I això m’agrada molt. M’agrada tenir unes hores que encara no són de ningú.

Mentre els altres dormen, jo ja som fora del llit, fent sa meua. I no ho faig per aprofitar més el dia, ni perquè pensi que aixecar-se de matí sigui millor que quedar-se dormint. No. Ho faig perquè, durant unes hores, sent que el temps és només meu.

I a Eivissa, molt sovint, matinar té un altre regal. Hi ha matins en què surts de casa i s’illa encara sembla adormida. Els carrers estan buits, no se sent gairebé res i sa llum comença a canviar a poc a poc. Es cel agafa colors que duren un moment i que, si no hi ets, te’ls perds.

Avui m’ha passat això.

Ben de matí ja caminava per es Viver i Platja d’en Bossa. Anava sense pressa, simplement caminant i mirant. I he pensat que hi ha coses que no es poden explicar gaire. Les has de veure.

Només heu de mirar ses fotos que acompanyen aquestes paraules. S’espectacle que us heu perdut no té preu.

I mentre caminava he pensat en aquell refrany tan nostro: Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol.

I m’ha fet gràcia pensar que, ben mirat, el refrany parla de molt més que de pixar. Parla de llibertat. De fer el que vols. De poder anar per on vulguis sense que ningú et digui res. De triar un camí perquè sí. De canviar de direcció perquè t’ha vengut de gust. D’aturar-te cinc minuts a mirar l’horitzó, encara que no tenguis cap motiu per fer-ho.

A aquestes hores, jo puc fer això. Puc anar cap a un costat o cap a s’altre. Puc caminar una hora o només deu minuts. Puc tornar enrere. Puc seure. Puc quedar-me mirant com surt el sol. Puc fer el que em vengui de gust.

I ningú m’espera. Ningú em demana res. Ningú em diu que vagi de pressa.

És una cosa molt senzilla, ho sé. I probablement també una mica absurda. Però amb els anys he après que moltes de ses coses que més m’agraden són precisament aquestes petites tonteries que no serveixen per a res.

Caminar tot sol. Sentir s’illa encara adormida. Respirar aquell aire de primera hora. Veure com comença el dia abans que comenci per als altres. I tenir, durant uns moments, sa sensació que puc anar allà on vulgui.

Potser per això m’agrada tant aixecar-me amb el sol. No perquè vulgui arribar abans que ningú. Ni perquè vulgui fer més coses que els altres. Ni perquè tengui res a demostrar. Simplement perquè aquestes primeres hores del dia em fan sentir lliure.

I això, avui en dia, és important.

És això el que vol dir aquell refrany. Que quan t’aixeques amb el sol, encara tens un trosset del dia que és només teu. Que pots fer sa teua. Que pots anar per on vulguis. Que pots aturar-te, canviar de camí o simplement quedar-te mirant. Que, durant unes hores, ningú et mana.

No fa falta donar-li més voltes. Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol. 

Jo, no sé si pixo com vull. Però sí que sé que, quan surt el sol, encara puc anar per on vull.

I això ja em basta.

No m’agrada el que veig.

Eivissa, 24 de setembre 2026

NO M'AGRADA EL QUE VEIG.

Dies passats vaig fer una caminada amb els amics i amigues de la Universitat Oberta per a Majors per la costa de Santa Eulària. Feia temps que no hi anava i, sincerament, potser hauria estat millor no haver-hi tornat, perquè el que vaig veure em va provocar una barreja de tristesa, decepció i ràbia difícil d’amagar.

No perquè Santa Eulària hagi deixat de créixer, els pobles canvien, i això és inevitable, sinó perquè el canvi que està experimentant sembla haver deixat de tenir com a prioritat ses persones que hi viuen i haver-se posat al servei d’un model urbanístic i turístic que cada vegada sembla més pensat per als sous que per a la gent.

Jo som resident a Vila i durant molts d’anys Santa Eulària ha estat per a mi un lloc agradable per anar a passejar, especialment per la seua costa. Era un municipi que transmetia una certa tranquil·litat, un lloc familiar, proper, amb racons on encara semblava possible disfrutar de s’illa sense haver de sentir a cada passa que tot estava pensat per vendre alguna cosa.

Però aquesta darrera caminada m’ha fet veure que aquella Santa Eulària que jo coneixia està desapareixent a una velocitat preocupant.

I sa pregunta que em faig és molt senzilla: qui ha decidit que aquest és el model de municipi que volem?

Vaig començar a caminar des d’Es Canar en direcció al Hippy Market de Punta Arabí i ben aviat vaig tenir la sensació de no reconèixer el lloc. Allà on abans trobaves negocis més vinculats a la vida quotidiana del municipi, ara hi ha bars amb noms en anglès, shops, supermarkets, boutiques, kebabs, hamburgueseries, pubs i tota una oferta comercial cada vegada més orientada a un tipus concret de visitant.

I no és que tengui res contra s’anglès ni contra els turistes. El turisme forma part de la nostra realitat i ningú no pretén viure d’esquena a aquesta activitat. Però una cosa és tenir turisme i una altra molt diferent és permetre que el turisme acabi substituint sa identitat del lloc.

I aquí és on crec que els responsables polítics haurien de començar a donar explicacions.

Perquè aquestes coses no passen totes soles. Darrere cada hotel, cada promoció immobiliària, cada ocupació d’un espai, cada canvi d’ús, cada llicència i cada nova construcció hi ha decisions administratives, plans urbanístics, permisos, normatives i governs que, d’una manera o d’una altra, decideixen què es pot fer i què no es pot fer.

Quan un territori es transforma d’aquesta manera, no podem limitar-nos a dir que “és el mercat”, que “hi ha demanda” o que “és el progrés”. Els polítics tenen sa responsabilitat de decidir quin tipus de municipi volen deixar a ses generacions futures.

I el que jo vaig veure aquell dia em fa pensar que aquesta responsabilitat no s’està exercint pensant prou en els residents.

Els solars que encara no han estat edificats serveixen ara, en alguns casos, com a aparcaments improvisats. Vull pensar que són legals, que disposen de tots els permisos, que paguen els impostos corresponents i que l’administració controla que compleixin ses condicions exigibles. Però és inevitable preguntar-se si existeix realment prou control quan qualsevol solar sembla susceptible de convertir-se en un negoci més.

Perquè a Eivissa ja tenim massa exemples d’aquella filosofia de “primer ho faig i després ja veurem si algú em diu res”. I si les administracions no tenen capacitat, voluntat o recursos per controlar-ho, llavors el problema ja no és només de qui ocupa s’espai, sinó també de qui té l’obligació de vigilar-lo.

El problema és que mentre uns fan negoci amb cada pam de territori, els ciutadans perdem espai. Els carrers són estrets i en determinats trams pràcticament no queda lloc per als vianants. Has de caminar amb precaució i esperar que no vengui un cotxe per poder continuar. I un es demana com és possible que, en un municipi que presumeix del seu atractiu, de la seua qualitat de vida i de la seua aposta turística, no sigui capaç de garantir una cosa tan elemental com un espai digne i segur perquè ses persones puguin caminar.

Potser perquè durant massa anys hem planificat els pobles pensant primer en els cotxes, després en els negocis i finalment, si queda espai, en ses persones.

A Cala Martina la sensació continua. Els bars musicals i ses terrasses han anat ocupant protagonisme mentre davant de la costa els barcos fondejats dificulten disfrutar de la mar amb la tranquil·litat d’abans. I els restaurants, que temps enrere podien representar aquella Eivissa propera, ara estan plens de cartells anunciant Happy Hours, offers, beers, cold drinks i tota mena de reclams dirigits al visitant internacional. 

Repetesc: no és s’anglès el problema. El problema és que, quan mires el conjunt, tens la sensació que el territori ja no està pensat per a qui hi viu.

A s’Argamassa, aquesta sensació es converteix directament en indignació. Hotels i apartaments ocupen espai fins a pràcticament arribar a primera línia de mar i, mentrestant, als vianants els han deixat un caminet que en alguns punts no arriba ni al metre d’amplada. És tan estret que una parella no pot caminar agafada de la mà; han d’anar un darrere l’altre.

I aquí la pregunta torna a ser inevitable: qui ha permès arribar fins aquí?

Qui ha planificat aquest litoral? Qui ha donat ses autoritzacions? Qui ha decidit que una construcció pot arribar pràcticament fins al camí mentre el ciutadà ha de conformar-se amb un passadís estret per caminar? I, sobretot, qui vigila que ses normes es compleixin?

Perquè després ens parlen de sostenibilitat, de protecció del territori i de qualitat de vida. Paraules molt polides que queden molt bé en una nota de premsa, però que tenen poc sentit quan un ciutadà camina per la costa i comprova que cada vegada disposa de menys espai.

I encara hi ha una altra cosa que em preocupa especialment: què feim amb el nostre patrimoni?

A s’Argamassa es troba un aqüeducte romà, una peça que forma part de la història del municipi i de sa nostra illa. I, tanmateix, el que es troba el visitant és pràcticament un element abandonat, entre construccions i males herbes, sense una senyalització adequada i sense que sembli que se li doni la importància històrica que mereix.

Com pot ser que un patrimoni d’aquest valor estigui en aquestes condicions?

I no és un cas aïllat. En un altre indret es va destruir el pou que servia per proveir d’aigua els treballadors que embarcaven els metalls provinents de ses mines de s’Argentera. Un altre testimoni de sa nostra història que desapareix.

Potser alguns diran que són només pedres, un pou, un aqüeducte vell. Però jo crec que és precisament així com es va perdent sa memòria d’un lloc: no d’un dia per s’altre, sinó deixant que cada element desaparegui, que s’abandoni, que es deteriori o que sigui substituït per una altra cosa fins que un dia ja no queda res que ens recordi què hi havia abans.

I aquí sa responsabilitat també és de ses administracions. Ajuntaments, Consell, Govern i organismes competents tenen, cadascun dins les seues funcions, sa responsabilitat de protegir, conservar i valorar el patrimoni. No basta protegir-lo damunt el paper si després el deixam abandonat, sense senyalitzar i sense explicar a la ciutadania què representa.

Un territori no és només allò que construïm. També és allò que decidim conservar. I mentre el territori es va ocupant, el mercat immobiliari s’allunya cada vegada més de la gent que viu aquí.

Promocions que anuncien comfort, luxury, high level i tota mena de meravelles amb preus que poden arribar als cents de milers d’euros per un apartament d’uns 60 metres quadrats i dues petites habitacions.

Cents de milers d’euros. Per a qui? Per al resident que treballa a Eivissa? Per a una família jove? Per a un treballador del sector turístic? Per a una parella que vol quedar-se a s’illa? Evidentment, no és aquest el públic objectiu.

I després ens estranyam que els nostres fills no puguin emancipar-se, que els treballadors no trobin habitatge o que cada vegada sigui més difícil viure dignament a sa nostra pròpia illa.

No és una qüestió de demanar que no es construeixi mai més res. És una qüestió de preguntar-nos què construïm, per a qui ho construïm i quin preu territorial i social estam disposats a pagar.

A Cala Pada ni tan sols ens vam aturar. Ho teníem previst, però aquella sensació de trobar-nos en un lloc completament orientat al turisme ens va fer continuar caminant. Tot semblava parlar al visitant, vendre al visitant i pensar en el visitant.

I llavors arribàrem a Es Niu Blau. Estàvem cansats i necessitàvem beure, així que vam entrar en un restaurant conegut, d’aquells de sempre. Estava pràcticament buit. Només hi havia un home assegut parlant amb un cambrer. Em vaig acostar i li vaig dir que érem una colla d’unes trenta persones i que volíem seure a prendre un refresc.

No em van entendre. Ho vaig repetir. Finalment, s’home que estava assegut va haver d’explicar al cambrer en castellà què li estava demanant. I vaig pensar que, potser, si hagués parlat en anglès m’hauria entès a sa primera.

Després vaig demanar un cafè amb llet descafeïnat de sobre i un got de gel apart. El cambrer es va quedar igualment desconcertat perquè, segons em va explicar, allà només tenien cafè de màquina.

Pot semblar una anècdota sense importància, però per a mi aquella escena resumí perfectament la sensació de tota sa caminada: els eivissencs cada vegada pintam menys en determinats espais de sa nostra pròpia illa.

Això sí, a s’hora de pagar ens entenem perfectament. Un suc de taronja, 5,50 euros; una Fanta, 4,50; una canya petita, 3,90; una Coca-Cola, 4,50; un tallat, 2,80.

Vaig pagar i vaig callar, perquè no tenia cap intenció de muntar un espectacle. Però quan vam partir ho vaig dir als companys: jo no hi tornaria. I no és només pel preu. És perquè un comença a sentir que determinats llocs ja no són per a naltros.

Vam acabar sa caminada a Es Faralló, passant davant d’un conegut hotel amb terrasses i piscines pràcticament aferrades al caminet dels vianants, sense una separació que permeti caminar amb sa tranquil·litat que hauria de tenir qualsevol persona que passeja per la costa.

I finalment arribàrem al Palau de Congressos, on, per cert, diuen que el volen ampliar. Que l’ampliïn si volen. I que l’omplin de turistes d’alt poder adquisitiu.

Però després que no ens venguin sa moto que tot això es fa per millorar la vida dels residents.

Perquè, després de veure tot això, crec que el debat ja no pot ser només si Santa Eulària creix molt o poc. El debat és quin tipus de municipi estam construint. Un municipi on cada metre de costa té un valor econòmic creixent, però on caminar és cada vegada més difícil. Un municipi on l’habitatge nou es presenta com un producte de luxe mentre una part dels residents no pot accedir-hi. Un municipi on els negocis es van adaptant cada vegada més a un visitant amb un determinat poder adquisitiu, mentre els residents senten que alguns espais ja no estan pensats per a ells. I, al mateix temps, un municipi que corre el risc de perdre els testimonis materials de la seua pròpia història.

Perquè també és això el que em preocupa: que enmig d’aquesta transformació no només perdem espai, sinó també memòria, identitat i patrimoni.

No dic que un sol govern sigui responsable de tot el que està passant, perquè seria massa fàcil i probablement injust. Parlam de decisions acumulades durant anys, de diferents administracions, de plans urbanístics, de llicències, de normatives, de permisos i de la manera com s’ha decidit gestionar el territori. Però precisament per això crec que és necessari exigir responsabilitats a qui governa, sigui del partit que sigui.

Governar no és només inaugurar, anunciar inversions o presentar projectes espectaculars. Governar també és decidir què no es fa. És posar límits. És controlar. És protegir. I és sobretot entendre que hi ha coses que, una vegada perdudes, ja no es poden recuperar.

Un camí per caminar. Un espai públic. Una platja. Un paisatge. Un habitatge on una família pugui viure. Un negoci que encara tengui sentit per als residents. Un aqüeducte romà. Un pou que explica una part de la història de ses nostres mines. Això també és riquesa.

I potser aquesta és la pregunta que hauríem de fer als qui governen Santa Eulària i a totes ses administracions que tenen responsabilitats sobre aquest territori: Què volem conservar? Quins límits estam disposats a posar? I quin municipi volem deixar als qui vendran darrere naltros?

Jo no vull una Eivissa tancada al món. No vull expulsar els turistes ni tornar a un passat idealitzat que ja no existeix. El que vull és una Eivissa on els qui vivim aquí també tenguem dret a existir, a caminar, a disfrutar de la costa, a trobar habitatge i a reconèixer els nostres pobles.

Després d’aquella caminada per Santa Eulària vaig tornar a casa amb una idea molt clara: no m’agrada el que veig. I encara m’agrada menys pensar que tot això no és simplement fruit de la casualitat. És el resultat de moltes decisions preses durant molts d’anys.

Per això la pregunta ja no és només què està passant amb Santa Eulària. La pregunta és: Qui està decidint en què es converteix Santa Eulària? I, sobretot, qui està disposat a posar-hi límits abans que allò que encara reconeixem com a nostre desaparegui?

Perquè un dia podem arribar a tenir més hotels, més apartaments, més restaurants, més negocis i més ingressos que mai. Però si pel camí perdem els nostres espais, sa nostra costa, el nostre patrimoni, sa nostra identitat i la possibilitat de viure dignament a sa nostra pròpia illa, què haurem guanyat realment?

Jo només esper que, almanco, no arribi un dia en què els eivissencs hàgim de mirar els nostres pobles i ses nostres costes des de fora perquè ja no hi tenguem lloc.

Hola, papa.

Eivissa, 23 de setembre 2026

HOLA, PAPA.

Fa dies que tenc ganes d’escriure’t, encara que ja sé que no podràs llegir aquesta carta. Supòs que, després de tants d’anys, un ja s’acostuma a parlar amb els que no hi són d’una altra manera: els parla per dins, els recorda quan passa alguna cosa, els conta mentalment una notícia o una anècdota, i de vegades, sense saber ben bé per què, una cosa petita fa que tornin a aparèixer amb una força que no esperaves. A jo m’ha passat amb una figuera.

Sí, papa, amb una figuera.

Pot semblar una tonteria, però aquests dies he pensat molt en tu per culpa d’una figuera que va sembrar una de ses teues netes amb un tany de sa que tu tenies a Puig d’en Valls. I no sé explicar-te molt bé què he sentit quan m’ho ha contat, però de seguida he pensat en sa figuera de Formentera, aquella que hi havia davant ca nostra, a sa tanca de Can Vicent Rampuixa, i en totes ses coses que aquella figuera representa per jo i que, segurament, quan vivíem allà, cap de naltros era conscient que algun dia tendria tanta importància.

Me’n record perfectament de tu quan arribaves a Formentera durant s’estiu. Quan podies escapar-te una mica de sa feina i venir, després de saludar-nos i de fer tot allò que feim quan tornam a casa, tardaves poc a anar baix sa figuera. Miraves què hi havia, buscaves alguna figa que ja fos madura, la collies i te la menjaves allà mateix. Jo ho veia com una cosa absolutament normal, com tantes altres coses que feies cada dia i que, en aquell moment, no em mereixien més atenció que qualsevol altra. Ara, en canvi, quan hi pens, em sembla una d’aquelles escenes que un voldria haver guardat millor, haver mirat amb més atenció, perquè avui donaria el que fos per poder tornar-hi un moment i veure’t fent exactament allò.

No sé si tu pensaves gaire en aquella figuera. Potser per tu era simplement una figuera que hi havia davant ca nostra i que donava unes bones figues. Però jo ara crec que aquella figuera estava molt més lligada a tu del que naltros podíem entendre. El meu güelo l’havia sembrada a aquella terra i després aquella finca, amb sa casa vella que s’havia de reformar, havia acabat formant part de sa teua vida. Tu tenies vint-i-set anys i començaves a construir sa teua família, i allà, amb sa mama, vàreu començar aquella vida que més tard ens duria a naltros.

Jo vaig néixer allà, i allà també varen néixer dues de ses meues germanes. Per jo aquella casa no era una cosa especial perquè era simplement ca nostra. Aquelles terres eren ses terres que coneixia, aquella figuera era sa figuera que hi havia davant sa casa i aquell paisatge era el que veia cada dia. És ara, amb els anys, quan començ a entendre que ses coses que vivim sense donar-hi importància són moltes vegades ses que després més trobam a faltar.

Quan vàrem haver de deixar Formentera jo tenia deu anys i, encara que en aquell moment segurament no ho podia entendre com ho entenc ara, aquella mudança va ser un canvi important per a tots. Necessitàvem estar més a prop de metges, escoles i de totes aquelles coses que una família necessita, i vàrem venir a Eivissa, a Puig d’en Valls, on tu havies fet construir sa casa familiar. I allà, una vegada més, vas començar a fer sa teua vida a partir de sa terra.

Tu eres d’aquelles persones que necessitaven tenir alguna cosa entre mans. No eres gaire de quedar-te aturat. Si hi havia un terreny, hi sembraves arbres; si hi havia un tros de terra que es podia aprofitar, hi feies un hort; si hi havia animals que podies cuidar, en tenies. I quan vàrem comprar es terreny gros als afores del poble, aquell lloc es va convertir encara més en el teu refugi, sobretot quan et vas jubilar. Hi vas fer corrals, hi vas dur animals, vas sembrar i vas plantar, i a poc a poc vas anar fent aquell lloc teu.

I, naturalment, hi havia d’haver una figuera oriola. No podia faltar.

Potser no la vas sembrar perquè volguessis mantenir viva cap història ni perquè pensassis que aquella figuera et connectava amb sa teua joventut a Formentera. Segurament només volies tenir figues. Però avui, mirant-ho des de sa distància, m’agrada pensar que, sense saber-ho, tornaves a sembrar una cosa que ja formava part de sa teua vida.

Aquella figuera, però, no va ser mai gaire generosa. Els primers anys no feia gaire cosa i, amb s’ajuda des tiu Joan, la vares empeltar d’una figuera que ell tenia a Sant Llorenç. No va acabar de funcionar gaire bé, encara que algun estiu vàrem poder menjar unes quantes figues. No era una figuera especialment espectacular ni tampoc una d’aquelles coses que, mentre tu eres aquí, pareixia que haguessin de tenir cap importància.

Després vas faltar tu, papa, i sa vida va continuar, com sempre continua encara que naltros tenguem la sensació que durant un temps hauria de quedar aturada.

Amb els anys també va arribar el moment de vendre aquell terreny. Els hereus vàrem decidir que era hora de deixar-lo anar i, quan una propietat passa a altres mans, moltes vegades també pareix que se’n vagi una part de sa història que hi havia dins. I jo pensava que amb aquella venda també acabaria desapareixent sa figuera.

Però una de ses teues netes va tenir una altra idea.

Abans de deixar aquell terreny, va voler quedar-se amb uns tanys de sa teua figuera. Els va agafar i els va sembrar a un altre lloc, allà on ella viu. I així, sense fer gaire renou, va començar una història nova.

El tany va arrelar, va començar a créixer i, amb el pas dels anys, es va convertir en una figuera petita. I ara, papa, aquesta figuera ja comença a donar ses primeres figues.

Quan m’ho va contar, vaig pensar immediatament en tu. Vaig pensar en aquella figuera de Formentera i en tu baix ella, menjant una figa acabada de collir. I vaig pensar que és ben estrany això de sa memòria, perquè a vegades no necessitam una fotografia ni una data perquè una persona torni a naltros. Basta una cosa tan senzilla com un arbre.

I aquell dia vaig entendre que aquella neta teua havia fet molt més que conservar una figuera. Havia conservat una petita part de tu.

Potser ella no ho va fer pensant en tot això. Potser simplement li feia pena que sa figuera desaparegués i volia tenir un tros de l’arbre del seu güelo. Però jo crec que precisament aquestes són ses coses que més valor tenen: les que feim sense pensar que estam fent història.

Tu vas sembrar aquella figuera sense saber que un dia un dels teus nets en sembraria un tany. El meu güelo va sembrar sa primera sense poder imaginar tot el que vendria després. I ara naltros tenim una figuera nova que encara és petita, però que ja comença a donar fruit.

I això m’ha fet pensar molt en tu i en sa manera que tenim de deixar coses darrere nostre sense adonar-nos. Quan som vius, feim feina, criam es fills, construïm cases, compram terres, sembram arbres, cuidam animals i passam els dies ocupats en mil coses. No solem pensar què quedarà de tot això quan naltros no hi siguem. I, tanmateix, de vegades queda molt més del que pensam.

Queda una casa dins sa memòria d’un fill. Queda una manera de fer les coses. Queda una història que algú contarà als seus fills. Queda una fotografia, una eina, una terra, un arbre. Queda una figuera.

Jo, que sempre he tengut aquesta mania d’escriure coses de sa nostra vida, supòs que ho faig precisament perquè tenc por que tot això es perdi. Amb els anys es van perdent detalls, ses dates es confonen, ses cares es fan més llunyanes i arriba un moment en què ses persones que han estat una part important de sa nostra vida corren es risc de convertir-se simplement en un nom dins sa història familiar.

I jo no voldria que això passàs amb tu.

M’agradaria que els que venguin després de naltros poguessin saber qui eres, com eres, què t’agradava fer i quines coses et feien feliç. M’agradaria que sabessin que eres un home que necessitava tenir terra per cuidar, animals per atendre, arbres per sembrar i coses per fer. Que sabessin que hi havia una casa a Formentera on vas començar sa teua família i que davant aquella casa hi havia una figuera on, durant els estius, anaves a menjar figues quan arribaves.

I ara tenim una altra figuera. Una que no és sa mateixa, però que ve d’aquella història. Una figuera que ha canviat de terra, que ha sobreviscut a sa venda del terreny i que ara torna a començar.

Quan arribin ses primeres figues que puguem menjar (si ses torcasses ens ho permeten, perquè ja sabem que elles també tenen els seus drets), jo crec que hauríem de fer una cosa molt senzilla. Ens hauríem d’ajuntar tots i menjar-les junts. No faria falta preparar res ni fer cap gran homenatge. Només estar junts, mirar sa figuera i parlar de tu.

Segur que algú recordarà una cosa que jo he oblidat. Algú contarà una anècdota. Algú riurà. I potser hi haurà algun moment de silenci en què tots pensarem en tu. I jo segurament tornaré a veure’t baix sa figuera de Formentera, amb una figa a sa mà.

Potser és això el que significa mantenir viva sa memòria d’una persona. No és intentar que no desaparegui mai, perquè això no ho podem aconseguir. És fer que, de tant en tant, torni a aparèixer. En una conversa, en una fotografia, en una història que contam als nets o en un arbre que continua creixent.

Tu ja no hi ets, papa, però aquella figuera sí. I ara n’hi ha una altra que comença a donar fruit. I cada vegada que pensi en ella, sabré que una part de sa nostra història ha continuat. Que aquell tany que una de ses teues netes va voler salvar no era només un tros d’arbre. Era una manera de dir que no volíem perdre del tot allò que venia de tu.

Per això avui t’escric. Per contar-te que, després de tants d’anys, una figuera que tu vas sembrar encara ens ha tornat a parlar de tu. I que, d’alguna manera, mentre aquella figuera continuï creixent, mentre doni figues i algú de sa família les mengi i pregunti d’on venia aquell arbre, tu continuaràs tenint un lloc entre naltros. No dins una fotografia ni només dins un record. Dins una figuera. I crec que t’hauria agradat.

Una abraçada, papa.

Canviar de cotxe.

Eivissa, 22 de setembre 2026

CANVIAR DE COTXE.

Ha arribat s’hora d’anar renovant el parc automobilístic familiar i, com que un no pot viure tota sa vida amb el mateix cotxe, finalment ens hem decidit a fer el gran pas cap a sa modernitat. Després d’analitzar detalladament ses opcions de ses diferents marques, de mirar catàlegs, comparar preus, llegir característiques i escoltar ses explicacions, cada vegada més sofisticades, dels diferents venedors, hem pres una decisió que, fa uns anys, m’hauria semblat pròpia d’una pel·lícula de ciència-ficció: ens apuntam al món “eco”, al món elèctric.

Només començar a llegir ses característiques tècniques del nou cotxe ja vaig començar a sospitar que potser m’havia ficat dins un jardí. Dimensions, carrosseria, caixa de canvis automàtica, maleter, motor, consum, emissions, pes, velocitat... tot apareix explicat amb una quantitat de números, sigles i paraules estranyes que fa pensar que, en lloc d’un cotxe, estava comprant una màquina industrial. Jo, que sempre havia pensat que per comprar un cotxe bastava saber si era gros o petit, si cabia dins el garatge i si tenia un maleter on posar ses bosses de sa compra, ara resulta que he de conèixer tota una sèrie de conceptes que fins fa quatre dies no sabia ni que existien.

I si ses característiques tècniques ja són per espantar, el capítol de s’equipament encara és millor. Confort, conducció, equips multimèdia, sistemes de seguretat, disseny, serveis connectats, etiqueta mediambiental, recàrrega domèstica, recàrrega fora de casa, característiques elèctriques... tot està pensat, segons diuen, per fer-nos sa vida més fàcil. Jo no sé si sa vida serà més fàcil, però llegir tota aquesta informació sí que em provoca un bon mal de cap.

En resum, després de moltes voltes, hem comprat un cotxe elèctric. I he de reconèixer que, vist així, de primera, tot semblen avantatges. Avui que el preu de sa gasolina està pels núvols, poder prescindir-ne sembla una bona idea i, a més, tenim punts de recàrrega repartits per Vila que, segons m’han explicat, poden arribar a ser totalment gratuïts. Això de trobar alguna cosa gratuïta avui en dia sempre fa il·lusió, encara que després d’una vida sencera ja he après que, quan algú et diu que una cosa és gratuïta, convé mirar dues vegades sa lletra petita, no sigui cosa que allò que no pagues amb sous ho acabes pagant d’una altra manera.

També hi ha sa famosa etiqueta eco, que ens permet aparcar gratuïtament a sa zona blava, cosa que em sembla especialment interessant perquè després de tants anys pagant per deixar el cotxe al carrer, resulta que ara, simplement per haver comprat un cotxe que costa una barbaritat, l’Ajuntament considera que som una persona digna de deixar-lo aparcat sense passar per caixa. El Govern d’Espanya també bonifica sa compra i s’Ajuntament d’Eivissa bonifica l’impost de circulació, mentre que ses assegurances obligatòries tenen igualment determinades bonificacions. Mirant-ho tot junt, gairebé pareix que siguem naltros qui estam fent un favor a ses administracions comprant el cotxe.

Per tant, tot són avantatges. Cotxe elèctric, menys consum, menys emissions, aparcament gratuït, bonificacions, punts de recàrrega... Només falta que un dia em telefonin del concessionari per donar-me ses gràcies per haver tengut sa valentia de comprar-lo. Ara bé, jo, després de molts anys, ja sé que darrere qualsevol oferta meravellosa hi ha una lletra petita esperant que algú no la llegeixi. I jo, sincerament, ja no tenc el costum de llegir lletres petites, sobretot quan necessit ulleres per llegir ses grans.

El termini d’entrega ha estat aproximadament d’un mes, encara que el procés de triar els colors i els extres especials ha allargat un poc més sa cosa. Perquè tampoc basta dir que vols un cotxe blanc. Ara has de decidir entre blanc perla, blanc nacrat, blanc metal·litzat, blanc glaciar o qualsevol altra tonalitat que sa indústria automobilística s’hagi inventat per justificar que un color que abans era simplement blanc ara costi tres mil euros més. I jo, que he viscut una època en què els cotxes tenien colors com blanc, negre, vermell o blau, em trob davant un catàleg de colors que pareix més propi d’una botiga de pintures.

Finalment va arribar el gran dia de s’entrega. Vaig dedicar-hi tota una tarda, i no precisament perquè em deixassin disfrutar tranquil·lament del cotxe nou. Primer vaig passar una hora dins s’oficina del concessionari per acabar de complimentar tots els papers de compra, firmar documents, acceptar condicions i escoltar explicacions que, probablement, algú havia redactat pensant que tots els compradors som advocats especialitzats en dret mercantil. Després va venir una altra hora llarga d’explicacions del venedor, que, amb tota sa bona voluntat del món, em va començar a ensenyar tots els botons, tots els indicadors, tots els comandaments i totes ses funcions que té el cotxe.

Jo l’escoltava atentament i procurava posar cara d’entendre-ho tot, però sa veritat és que, després d’uns minuts, ja no sabia si estava comprant un cotxe o matriculant-me a un curs d’enginyeria. El venedor em deia que tot era molt senzill, que només havia de pitjar aquí, després allà, entrar dins aquest menú i seleccionar aquella opció, però jo pensava que si una cosa necessita tantes explicacions per ser senzilla, probablement no és tan senzilla com em volen fer creure.

Quan finalment vaig treure el cotxe del concessionari em varen entrar tots els dubtes del món. Vaig pensar que no sabria conduir aquell cotxe. I és que una cosa és conduir un cotxe i una altra molt diferent és conduir un ordinador amb quatre rodes, que a més està permanentment preocupat per sa nostra seguretat i no atura d’avisar-nos de tot. S’ha de dir que, a sa primera, no és fàcil acostumar-se a un cotxe amb caixa de canvis automàtica i amb un panell de funcions que sembla sa cabina d’una nau espacial.

El meu net, en canvi, ho va entendre a sa primera. Va pujar amb jo, va mirar unes quantes coses, va tocar un parell de botons i ja estava com si hagués programat aquell cotxe. Jo encara estic estudiant el manual d’instruccions, que, per cert, ja no és aquell llibret amb dibuixos, explicacions i normes que antigament guardàvem dins sa guantera. Ara et donen un codi QR i et diuen que ja t’ho faràs. Has de treure el mòbil, enfocar una quadrícula i entrar dins un món digital per descobrir com funciona el cotxe que acabes de comprar. Si un dia et quedes sense bateria al mòbil, supòs que hauràs de demanar ajuda per saber com posar es climatitzador.

Una altra novetat que em va sorprendre és que ja no existeix sa roda de recanvi. Ara et donen un kit per inflar ses rodes en cas de rebentar. No em demaneu com funciona perquè, després de veure’l, vaig decidir que, si algun dia rebenta una roda, és molt millor demanar sa grua i deixar que un professional resolgui el problema. De fet, també et faciliten el telèfon de contacte, cosa que em fa pensar que els fabricants són perfectament conscients de ses possibilitats d’èxit que té el seu invent.

I així és com he descobert que avui ja no es venen cotxes, sinó sensacions. El concessionari ja no et ven simplement un vehicle per anar d’un lloc a un altre, sinó navegació amb el senyor Google, climatització automàtica, alerta de distància de seguretat, alerta d’excés de velocitat, connexió amb es mòbil, connexió amb Spotify, assistents de conducció, serveis connectats i no sé quantes coses més que, sincerament, jo no havia demanat.

Perquè jo només volia un cotxe.

Un cotxe que arrancàs, que caminàs, que frenàs i que em dugués allà on necessit anar. Però això, pel que sembla, ja no basta. Ara el cotxe ha de saber pràcticament més coses que el conductor. Ha de saber quina ruta hem de fer, avisar-nos si anam massa ràpid, recordar-nos que hem de mantenir sa distància de seguretat, avisar-nos si estam cansats i, si ens despistam, probablement pigar-nos un crit. I tot això està molt bé, no ho negaré, però a vegades tenc sa sensació que, d’aquí a quatre dies, serà el cotxe qui decidirà on hem d’anar i naltros simplement li haurem d’obeir.

I naturalment, tota aquesta modernitat té un preu. Un preu important. Perquè sa tecnologia pot haver avançat molt, però hi ha una cosa que el concessionari no ha perdut amb el pas del temps: sa calculadora. Aquesta continua funcionant perfectament.

Però he de reconèixer que el cotxe és una passada. És còmode, silenciós, segur i té més prestacions de les que jo podré arribar a utilitzar mai. El problema és que, a aquestes altures de sa vida, jo no necessitava tantes prestacions. Jo necessitava un cotxe. I em sembla que entre una cosa i l’altra hem acabat comprant una mena de centraleta electrònica amb quatre rodes, una bateria enorme i una pantalla que em mira amb més atenció que molts dels meus familiars.

Ai, quins records, aquells temps en què els cotxes eren una eina de feina. Entraves, giraves sa clau, arrancaves i partíes. No hi havia pantalles, ni codis QR, ni actualitzacions, ni aplicacions, ni contrasenyes, ni alertes que et deien que t’estaves acostant massa a una línia blanca. Si una roda rebentava, posaves sa roda de recanvi i continuaves. I si no sabies com funcionava alguna cosa, miraves es manual, que estava dins sa guantera i no necessitava connexió a internet.

Ara tenim cotxes intel·ligents, connectats, ecològics i carregats de tecnologia. I jo, que som es conductor, encara estic intentant descobrir com funciona el meu.

Potser aquest és el gran avanç de sa indústria automobilística: abans compraves un cotxe per conduir-lo tu i ara compres un cotxe perquè ell t’ensenyi a conduir-lo.

Jo, de moment, faig el que puc. Carreg sa bateria, mir el consum, procur no tocar massa botons i duc es codi QR ben guardat dins el mòbil. I quan tenc qualsevol dubte, faig el que ha fet el conductor tota la vida quan no sap què fer: atur el cotxe, respir fondo i busc algú més jove que em digui com funciona.

Perquè una cosa sí que tenc clara: el cotxe pot ser elèctric, ecològic, automàtic, intel·ligent i connectat amb mig món, però el conductor continua essent el mateix de sempre.

I aquest, de moment, encara no té cap aplicació per actualitzar-se.

Eivissa per qui l’habita, no per qui la visita.

Eivissa, 21 setembre 2026

EIVISSA PER QUI L'HABITA, NO PER QUI LA VISITA.

No som una persona gaire donada a demostrar el meu emprenyament davant determinades actuacions, decisions i projectes que, al llarg de molts d’anys, els governs de Madrid o de Mallorca ens han volgut imposar o ens han acabat imposant, moltes vegades sense tenir-ne gaire en compte l’opinió de la gent que viu a Eivissa. Normalment, preferesc observar, reflexionar i deixar passar un poc de temps abans de manifestar públicament el que pens, però hi ha moments en què un sent que no pot quedar-se a casa i que ha de sortir al carrer per deixar clar que no està d’acord amb el camí que s’està emprenent.

Al llarg de sa meua vida record tres moments especialment significatius en què vaig sortir al carrer juntament amb molts milers de persones per expressar el meu rebuig a determinats projectes que considerava equivocats i que, d’una manera o altra, podien condicionar el futur de sa nostra illa. Són tres moments separats per gairebé cinquanta anys, tres situacions molt diferents i amb problemes diferents, però que tenen un element en comú: en tots tres casos hi havia la sensació que des de fora es decidia què era bo per a Eivissa sense escoltar prou què pensaven els qui hi vivim.

L’any 1977, baix el lema “Salvem ses Salines”, vaig sortir per primera vegada al carrer. Eren altres temps i Eivissa era una illa molt diferent de la d’avui, però ja hi havia persones que entenien que no tot es podia sacrificar en nom d’un suposat progrés. Ses Salines representaven un espai natural d’un valor extraordinari i la seua protecció era una qüestió que afectava molt més que un tros de territori. Allò que es defensava era una determinada manera d’entendre Eivissa i la necessitat de conservar alguns llocs perquè ses generacions futures també els poguessin conèixer i disfrutar.

En aquella ocasió, la mobilització ciutadana va aconseguir el que pretenia i aquell despropòsit es va aturar. La força de molta gent sortint al carrer va demostrar que una societat mobilitzada encara pot aconseguir que determinats projectes no tirin endavant. Durant molts d’anys he pensat en aquella experiència i, probablement, és una de les raons per les quals encara crec que val la pena protestar quan consideram que alguna cosa posa en perill el futur de s’illa.

Però l’any 2006 vaig tornar a comprovar que no sempre és així. Aquell any el lema era “No volem autopistes” i el que rebutjàvem era el projecte de grans vies impulsat pel Govern Balear. Moltes persones pensàvem que aquell model de carreteres era desproporcionat per a una illa com Eivissa i que, en lloc de solucionar els problemes de mobilitat, acabaria transformant profundament el territori i consolidant un model de creixement que ja començava a mostrar els seus límits.

Vàrem sortir al carrer i vàrem ser molts els que vàrem dir que no volíem aquelles autopistes, però aquesta vegada no ens varen escoltar. Ses carreteres es varen construir i avui formen part del paisatge de s’illa. Quan les mir, no puc evitar pensar en aquella mobilització i en tot allò que es deia en aquell moment. Ens varen presentar les grans infraestructures com una necessitat inevitable i com una solució als problemes de trànsit, però gairebé vint anys després continuam tenint carreteres saturades, embussos i problemes de mobilitat, mentre que alguns dels efectes sobre el territori són irreversibles.

No pretenc dir que avui tots els problemes de mobilitat siguin conseqüència de les autopistes, perquè seria massa simplista, però sí que pens que aquella experiència ens hauria de servir per reflexionar sobre una qüestió que continuam sense voler afrontar: no podem solucionar indefinidament els problemes provocats pel creixement amb més creixement i més infraestructures.

I ara, l’any 2026, he tornat a sortir al carrer. Aquesta vegada baix el lema “No a l’ampliació de l’aeroport”, i ho he fet per rebutjar el projecte d’ampliació previst per AENA, però també per una raó que per a mi és encara més important: donar suport als joves que han decidit organitzar-se i començar a reclamar públicament una altra manera d’entendre el futur de sa nostra illa.

M’ha agradat veure aquesta nova generació sortir al carrer i dir que vol una Eivissa on sigui possible néixer, estudiar, treballar i viure. Perquè crec que aquí hi ha el problema de fons. No estam parlant simplement de si volem o no una determinada ampliació de s’aeroport, sinó de quin model d’illa volem construir i, sobretot, de si aquest model permetrà que els nostres joves es puguin quedar a viure aquí.

Perquè Eivissa ja no pot continuar creixent sense límits. Ho podem discutir políticament, podem fer estudis i estadístiques, però hi ha una realitat que qualsevol persona que viu aquí pot veure cada dia. Tenim problemes seriosos amb l’aigua, unes infraestructures hidràuliques sotmeses a una pressió enorme, carreteres cada vegada més saturades, serveis sanitaris que pateixen una forta pressió, un problema d’habitatge que expulsa cada vegada més residents i un territori i una biodiversitat que pateixen ses conseqüències d’una pressió humana que sembla no tenir final.

Només cal mirar què passa a l’estiu per entendre-ho. Ses carreteres col·lapsen, ses platges i els espais naturals suporten una pressió extraordinària, els serveis públics han de funcionar al límit i trobar un habitatge que es pugui pagar s’ha convertit en una autèntica dificultat per a moltes persones que treballen i viuen aquí. Mentrestant, continuam parlant de la necessitat d’augmentar la capacitat d’entrada de visitants.

I aquí és on apareixen els meus dubtes. Perquè si ja tenim problemes per gestionar la situació actual, què passarà si continuam augmentant la capacitat de s’aeroport? És evident que l’ampliació d’un aeroport no és s’única causa de la massificació, però també és evident que augmentar la seua capacitat forma part d’un model que permet que arribin més persones a una illa que ja té dificultats per sostenir el nivell actual de pressió.

I jo em deman si realment volem això.

No necessitam que Eivissa sigui més gran. Necessitam que sigui més habitable. Necessitam que s’aigua arribi a ses cases, que ses carreteres funcionin, que els serveis sanitaris tenguin capacitat suficient, que els residents puguin trobar un habitatge i que els espais naturals que encara conservam no siguin tractats com si fossin infinits. Necessitam, sobretot, que ses persones que han nascut aquí i ses que han decidit fer d’Eivissa ca seua tenguin dret a continuar vivint-hi amb dignitat.

Per això vaig sortir al carrer ahir. Però he de reconèixer que ho vaig fer amb molts més dubtes que l’any 1977. Ja he vist massa vegades com funcionen aquestes coses i tenc la sensació que, com va passar l’any 2006 amb ses autopistes, quan la ciutadania surt al carrer moltes vegades ses decisions importants ja estan pràcticament preses. Potser l’ampliació de s’aeroport encara es pot discutir, potser la mobilització ciutadana pot fer canviar algunes coses, però no som gaire optimista. Hi ha massa interessos polítics i econòmics en joc i massa vegades els interessos dels qui vivim aquí han quedat en un segon pla.

Ojalà m’equivoqui. Ojalà aquesta vegada la mobilització serveixi per obrir un debat de veritat sobre quin futur volem per a Eivissa i no sigui simplement una protesta que serà escoltada durant uns dies i després oblidada. Perquè el que està en joc va molt més enllà d’una ampliació aeroportuària. Estam parlant de si volem continuar aprofundint en un model que necessita cada vegada més visitants, més vols, més cotxes, més infraestructures i més territori, o si som capaços d’acceptar que una illa té uns límits i que aquests límits també s’han de respectar.

No sé si podrem aturar s’ampliació de s’aeroport. Sincerament, pens que pot passar-nos com l’any 2006 amb ses autopistes i que, malgrat ses protestes, el projecte acabarà tirant endavant. Però, encara que sigui així, crec que sortir al carrer continua tenint sentit. No podem permetre que un dia, quan els nostres fills o els nostres nets ens demanin què vàrem fer mentre Eivissa es transformava definitivament, només puguem contestar que no ens agradava, però que no vàrem fer res.

Per això he tornat a sortir al carrer.

I sobretot perquè he vist joves d’Eivissa defensant el seu dret a tenir un futur aquí. Aquesta és probablement s’esperança que em queda. Que aquesta generació sigui capaç d’agafar el relleu, d’organitzar-se i de defensar una illa on néixer, estudiar, treballar i viure no sigui un privilegi, sinó un dret.

Potser naltros no podrem aturar-ho tot. Potser algunes batalles ja estan perdudes. Però encara podem deixar clara una cosa: Eivissa no és simplement una destinació turística, no és un aeroport, no és una carretera i no és un negoci. Eivissa és ca nostra.

I si hem de continuar lluitant per ella, ho haurem de fer recordant una cosa molt senzilla, però que sembla que alguns han oblidat: Eivissa és per qui l’habita, no per qui la visita.

Setanta anys.

Eivissa, 20 setembre 2026

SETANTA ANYS.

Sí, sí… setanta anys.

Dit així, sembla una barbaritat. Quan era petit i parlava amb els meus güelos em semblava que parlava amb unes persones d’una altra època. Llavors, setanta anys era una edat enorme, d’aquelles que quedaven tan lluny que ni tan sols em plantejava que algun dia poguessin ser meus. Si algú m’hagués dit llavors que un dia jo seria un home de setanta anys, probablement hauria pensat que aquell dia no arribaria mai. I mirau, ha arribat. I aquí em teniu.

I el més curiós és que no sé ben bé com ha passat tot tan de pressa. Perquè jo, si us he de ser sincer, no em veig com un home de setanta anys. Avui, no sé ben bé com hauria de ser un home de setanta anys, ni si existeix algun manual d’instruccions que algú s’ha oblidat de donar-me, però quan era jove sempre m’imaginava que a aquesta edat seria una persona molt més gran que jo. I ara resulta que aquella persona som jo i, curiosament, no m’hi acab de reconèixer.

Per dins em sent pràcticament el mateix de sempre. Bé, amb alguna arruga més, alguna molèstia que abans no existia i una ració diària de pastilles que, de moment, encara puc transportar dins una capsa petita. Però, llevat d’aquests petits detalls que el cos s’encarrega de recordar-me de tant en tant, jo continu sent jo, i això és el que més m’impressiona: el número ha canviat molt més que la persona que jo sent que som.

Supòs que amb la vida passa això. Un no es desperta un matí i descobreix que s’ha fet major, ni sona cap alarma que et digui «Avui ja tens setanta anys, enhorabona». Simplement, passen coses i, mentre passen aquestes coses, passen també els anys. Primer ets un al·lot que viu a Formentera i que no pensa gaire en el futur, perquè el futur queda tan lluny que sembla que no arribarà mai. Després arriba el moment de deixar s’illa, anar a viure a Eivissa, estudiar, trobar feina i començar a fer-te un lloc en aquest món. I quan encara estàs intentant entendre què vols fer amb la teua vida, apareix l’amor, formes una família, arriben els fills, ses responsabilitats, ses alegries, ses preocupacions, ses il·lusions… i, sense que ningú t’avisi, passen els anys.

Quan tens vint anys penses que tens tot el temps del món. Als trenta encara et dius que ja hi haurà temps per a tot, i als quaranta comences a descobrir que el temps té una manera una mica perversa de córrer més del compte. Als cinquanta ja mires una mica més enrere i et demanes com pot ser que aquell al·lot que corria per Formentera sigui ara s’home que comença a pensar què farà quan es jubili. I després arriben els seixanta i, gairebé sense adonar-te’n, un dia algú et diu «felicitats per sa jubilació» i tu mires al teu voltant per comprovar si realment parla amb tu. I sí, parla amb tu. No hi ha ningú més. És en aquell moment quan penses: «Idò deu ser veritat».

Però avui, quan faig una mirada enrere, no pens tant en els anys que han passat com en tot el que ha passat dins aquests anys, i això és el que em fa sentir orgullós. No orgullós perquè pensi que he fet res extraordinari, sinó simplement orgullós d’haver viscut, d’haver arribat fins aquí i d’haver anat fent camí.

Quan mir enrere hi veig una infància a Formentera que encara duc a dins, amb els seus records i aquella manera de mirar el món que només tens quan ets petit. Hi veig també els anys d’estudis, amb els nervis, les il·lusions i les incerteses de no saber ben bé què acabaràs fent la teua vida. Hi veig la feina, molts anys de feina, d’esforç i de responsabilitats, de problemes que en aquell moment semblaven enormes i que ara, vistos amb perspectiva, formen part d’una història que m’ha ajudat a arribar fins aquí.

I després hi ha la família. I aquí és on m’he de parar un moment, perquè quan pens en la vida que he anat construint, hi ha una persona que no puc deixar de banda i que, mirant-ho ara amb perspectiva, és probablement qui més ha compartit aquest viatge amb mi: Sa meua dona.

Fa més de cinquanta anys que caminam junts. I dir-ho així, més de cinquanta anys, impressiona gairebé tant com dir-ne setanta. Quan ho pens, són molts anys compartint una vida, i no només els moments bons, sinó també els que no ho han estat tant. Hem compartit projectes, il·lusions, preocupacions, decisions, alegries i també fracassos. Hem fet plans que han sortit bé i d’altres que no han sortit com esperàvem, hem tengut moments en què tot semblava fàcil i d’altres en què hem hagut d’empènyer una mica més per continuar endavant.

Però, sobretot, hem sabut anar agafats de la mà. I això, ara que mir enrere, em sembla una de ses coses més importants de la meua vida.

No crec que una parella sigui aquella que no té problemes o que sempre està d’acord en tot. Després de més de cinquanta anys, si encara som aquí, és perquè hem après que compartir una vida també vol dir saber cedir, saber escoltar, tenir paciència, tornar a començar quan cal i continuar caminant junts encara que de vegades cadascú ho faci a un ritme diferent.

Junts hem format una família, hem vist créixer els fills, els hem acompanyat tant com hem sabut i hem intentat estar al seu costat quan ens han necessitat. I ara tenim també la sort de veure arribar els nets i descobrir una altra manera de viure la família, intentant ser cada dia una mica millors: millor parella, millors pares i també millors güelos.

No sé si ho hem aconseguit sempre. Segurament no. Hem comès errors, com tothom, i segurament n’hi ha molts que hauríem pogut fer millor. Però hem intentat aprendre dels que hem fet i continuar endavant. I això és el que més valor quan mir enrere: que, amb totes les nostres imperfeccions, hem continuat triant-nos, continuant compartint projectes i il·lusions i intentant construir junts la vida que ens ha tocat viure.

I després hi ha els fills, i aquí sí que podria estar hores parlant, perquè tenir una família és probablement una de les coses que més transforma una vida. De cop deixes de pensar només en tu i aprens a preocupar-te per altres persones, a estar-hi quan et necessiten, a patir, a celebrar, a renunciar a coses i també a descobrir alegries que no sabies ni que existien. Amb els fills aprens que hi ha coses que no depenen de tu, que no pots controlar-ho tot i que, per molt que vulguis protegir-los, arriba un moment que cadascú ha de fer el seu propi camí, encara que a tu et costi acceptar-ho.

I després hi ha els amics, els de sempre i els que han anat apareixent pel camí, els que han estat molts anys al costat i els que potser només hi han estat durant una etapa. Però tots han deixat alguna cosa: una conversa, un viatge, un sopar, una rialla, una discussió, una anècdota, un moment difícil o simplement haver compartit una part de la vida. Amb els anys t’adones que això és el que queda, no ses coses que has tengut, com ses coses que has viscut i, sobretot, ses persones amb qui les has viscut.

També hi ha hagut errors, i n’hi ha hagut uns quants. Alguns petits i alguns que, mirats ara, em fan pensar «Com podia haver fet això?». Però també he après que una vida sense errors probablement seria una vida que no s’ha viscut gaire. Ens equivocam, encertam algunes vegades, tornam a equivocar-nos, aprenem i continuam. Jo també he fet coses de les quals no estic especialment orgullós i segurament n’hi ha moltes que hauria pogut fer millor, però no canviaria la història, perquè també és meua. Tot allò que he encertat i tot allò que he equivocat m’ha duit fins aquí, i això també forma part d’arribar als setanta.

Perquè setanta anys no són només setanta voltes al calendari. Són una infància, uns estudis, molts anys de feina, una família, una parella amb qui has compartit més de mig segle, els amics, persones que han arribat i persones que han partit, decisions que he pres, oportunitats que vaig aprofitar i d’altres que vaig deixar passar, errors que m’han fet aprendre i moments que semblaven insignificants i que, amb el temps, he descobert que eren dels més importants.

Arribar als setanta també vol dir haver vist partir persones que hauría volgut que encara fossin aquí. Això forma part de la vida i no té gaire sentit amagar-ho ni fer veure que tot sempre ha estat fàcil. La vida no sempre és justa, ni sempre surt com l’havíem imaginada, però també aprens que, malgrat tot, hi ha moltíssimes coses per agrair, i jo avui en tenc moltes.

Quan pens en aquests setanta anys, no pens que he arribat a una meta. Més aviat pens que he tengut la sort d’arribar fins aquí, i no és el mateix, perquè arribar als setanta no és haver acabat res, sinó haver acumulat prou vida per començar a mirar-la d’una altra manera. Ara ja no tenc tanta necessitat d’arribar a tot, ni de fer-ho tot, ni de demostrar res. M’interessa més disfrutar del que faig, compartir-ho amb la gent que estim, fer una bona xerrada, seure a taula amb els amics, riure, estar amb la família, acompanyar els fills quan faci falta, disfrutar dels nets, fer algun viatge, descobrir coses i continuar fent plans, encara que alguns després no surtin com jo havia pensat.

Perquè una de les coses que he après és que no importa tant tenir-ho tot controlat. La vida té el costum de fer el que li dona la gana i naltros, mentrestant, anam fent el que podem. Ara valor molt més ses coses petites: una trobada, un dinar, una conversa, una rialla, un dia tranquil, una abraçada, un moment amb els fills, jugar o estar amb els nets, o una rato amb els amics. Potser perquè ara sé que no són petites. Són la vida.

I també he après que el temps no és infinit. Quan tens vint anys penses que el temps és una cosa que tens; als setanta saps que el temps és una cosa que passa, i passa molt més de pressa del que ens pensam. Per això avui no vull lamentar els anys que han passat. Al contrari, vull celebrar-los, perquè si han passat és perquè els he viscut. I perquè, mirant enrere, hi ha molt més que setanta anys. Hi ha una vida. Sa meua.

Una vida normal, amb coses bones i coses dolentes, amb encerts i errors, amb alegries i preocupacions, amb moments extraordinàriament feliços i altres que hauria preferit no haver de viure. Però una vida meua. I això, ben mirat, és molt.

Quan era petit, setanta anys em semblaven una edat impossible. Ara que hi he arribat, ja no em sembla tan important el número. El que m’impressiona és tot el que hi cap dins. Setanta anys poden semblar molts quan els mires des de fora, però quan els has viscut passen volant. I potser aquesta és una de les coses més sorprenents de fer-se major: descobrir que el temps que de petit et semblava immens, quan el mires des d’aquí, sembla haver passat en un instant.

Però no em queix. Perquè no només han passat anys. He anat construint una vida, i això sí que em fa sentir orgullós. Orgullós de s’al·lot de Formentera que un dia no sabia què seria de la seua vida; orgullós del jove que va partir, va estudiar, va treballar i va intentar obrir-se camí; orgullós de s’home que va trobar l’amor i va formar una família; orgullós del marit que ha compartit més de cinquanta anys de camí amb la mateixa persona; del pare que ha intentat estar-hi; del treballador que ha fet el que ha sabut i ha pogut; del güelo que ara té la sort de veure créixer una nova generació; de l’amic que ha compartit bons i mals moments i també de s’home que s’ha equivocat, que ha après i que encara continua aprenent.

Perquè aquesta és una altra cosa que t’ensenyen els anys: que mai acabes d’aprendre. Sempre queda alguna cosa per descobrir, una persona que et pot sorprendre, una conversa que et pot fer pensar, un lloc on encara no has estat, un viatge pendent, una història que encara no has explicat o una rialla que encara no has compartit. I això vol dir que encara hi ha camí per fer. No sé quant, ni crec que faci falta saber-ho. El que sí que sé és que vull continuar caminant-lo, amb la família, amb la meua dona, amb els fills, amb els nets, amb els amics, amb la gent que estim, amb els que hi han estat, amb els que hi són i amb els que encara han d’arribar.

I si avui em mirau i veis un home de setanta anys, ho entenc perfectament. Però jo, quan em mir, hi veig simplement jo: el mateix al·lot de sempre, però amb setanta anys més d’història, amb més records, més experiències, més cicatrius, més rialles, més coses apreses i, sobretot, amb ganes. Ganes de continuar, de viure, de riure, de compartir i de veure què queda per davant.

I quan pens en tot el que queda per davant, no puc evitar pensar que, després de més de cinquanta anys, encara m’agrada saber que no ho he de fer tot sol. Que encara tenc al costat la persona amb qui vaig començar aquest viatge, amb qui he compartit bona part del que som i del que tenim, i amb qui encara vull continuar compartint projectes, il·lusions, viatges, família, amics, rialles i també els petits problemes de cada dia. Perquè potser al final la vida no consisteix a arribar a cap lloc concret, sinó a tenir algú amb qui caminar mentre hi arribam.

Perquè setanta anys no són el final de res. Són una bona ocasió per mirar enrere i dir: «Idò mira… no ho he fet tan malament», i després mirar endavant i pensar: «Encara en queda».

Així que gràcies.

Gràcies als que hi heu estat, als que hi sou i als que, d’una manera o altra, heu format part d’aquesta vida. Gràcies a la família, als amics, als fills i als nets, i gràcies, sobretot, a na Linita, per haver caminat al meu costat durant més de cinquanta anys, per haver compartit amb mi ses coses bones i ses no tan bones, per haver format una família, per haver-nos ajudat a continuar endavant quan ses coses no eren fàcils i per haver fet possible que avui, quan mir enrere, pugui sentir que tot aquest camí ha tengut un sentit.

Perquè si avui puc mirar enrere i sentir-me orgullós d’haver arribat fins aquí, és també perquè no hi he arribat tot sol. I potser això és el més important de tot.

Setanta anys. Qui ho havia de dir.

I aquí estic, amb una vida al darrere i, mentre hi hagi salut, família, amics i ganes de continuar, amb una mica de vida encara . I, sobretot, amb ganes de continuar caminant-la tots junts.