Setanta anys.

Eivissa, 20 setembre 2026

SETANTA ANYS.

Sí, sí… setanta anys.

Dit així, sembla una barbaritat. Quan era petit i parlava amb els meus güelos em semblava que parlava amb unes persones d’una altra època. Llavors, setanta anys era una edat enorme, d’aquelles que quedaven tan lluny que ni tan sols em plantejava que algun dia poguessin ser meus. Si algú m’hagués dit llavors que un dia jo seria un home de setanta anys, probablement hauria pensat que aquell dia no arribaria mai. I mirau, ha arribat. I aquí em teniu.

I el més curiós és que no sé ben bé com ha passat tot tan de pressa. Perquè jo, si us he de ser sincer, no em veig com un home de setanta anys. Avui, no sé ben bé com hauria de ser un home de setanta anys, ni si existeix algun manual d’instruccions que algú s’ha oblidat de donar-me, però quan era jove sempre m’imaginava que a aquesta edat seria una persona molt més gran que jo. I ara resulta que aquella persona som jo i, curiosament, no m’hi acab de reconèixer.

Per dins em sent pràcticament el mateix de sempre. Bé, amb alguna arruga més, alguna molèstia que abans no existia i una ració diària de pastilles que, de moment, encara puc transportar dins una capsa petita. Però, llevat d’aquests petits detalls que el cos s’encarrega de recordar-me de tant en tant, jo continu sent jo, i això és el que més m’impressiona: el número ha canviat molt més que la persona que jo sent que som.

Supòs que amb la vida passa això. Un no es desperta un matí i descobreix que s’ha fet major, ni sona cap alarma que et digui «Avui ja tens setanta anys, enhorabona». Simplement, passen coses i, mentre passen aquestes coses, passen també els anys. Primer ets un al·lot que viu a Formentera i que no pensa gaire en el futur, perquè el futur queda tan lluny que sembla que no arribarà mai. Després arriba el moment de deixar s’illa, anar a viure a Eivissa, estudiar, trobar feina i començar a fer-te un lloc en aquest món. I quan encara estàs intentant entendre què vols fer amb la teua vida, apareix l’amor, formes una família, arriben els fills, ses responsabilitats, ses alegries, ses preocupacions, ses il·lusions… i, sense que ningú t’avisi, passen els anys.

Quan tens vint anys penses que tens tot el temps del món. Als trenta encara et dius que ja hi haurà temps per a tot, i als quaranta comences a descobrir que el temps té una manera una mica perversa de córrer més del compte. Als cinquanta ja mires una mica més enrere i et demanes com pot ser que aquell al·lot que corria per Formentera sigui ara s’home que comença a pensar què farà quan es jubili. I després arriben els seixanta i, gairebé sense adonar-te’n, un dia algú et diu «felicitats per sa jubilació» i tu mires al teu voltant per comprovar si realment parla amb tu. I sí, parla amb tu. No hi ha ningú més. És en aquell moment quan penses: «Idò deu ser veritat».

Però avui, quan faig una mirada enrere, no pens tant en els anys que han passat com en tot el que ha passat dins aquests anys, i això és el que em fa sentir orgullós. No orgullós perquè pensi que he fet res extraordinari, sinó simplement orgullós d’haver viscut, d’haver arribat fins aquí i d’haver anat fent camí.

Quan mir enrere hi veig una infància a Formentera que encara duc a dins, amb els seus records i aquella manera de mirar el món que només tens quan ets petit. Hi veig també els anys d’estudis, amb els nervis, les il·lusions i les incerteses de no saber ben bé què acabaràs fent la teua vida. Hi veig la feina, molts anys de feina, d’esforç i de responsabilitats, de problemes que en aquell moment semblaven enormes i que ara, vistos amb perspectiva, formen part d’una història que m’ha ajudat a arribar fins aquí.

I després hi ha la família. I aquí és on m’he de parar un moment, perquè quan pens en la vida que he anat construint, hi ha una persona que no puc deixar de banda i que, mirant-ho ara amb perspectiva, és probablement qui més ha compartit aquest viatge amb mi: Sa meua dona.

Fa més de cinquanta anys que caminam junts. I dir-ho així, més de cinquanta anys, impressiona gairebé tant com dir-ne setanta. Quan ho pens, són molts anys compartint una vida, i no només els moments bons, sinó també els que no ho han estat tant. Hem compartit projectes, il·lusions, preocupacions, decisions, alegries i també fracassos. Hem fet plans que han sortit bé i d’altres que no han sortit com esperàvem, hem tengut moments en què tot semblava fàcil i d’altres en què hem hagut d’empènyer una mica més per continuar endavant.

Però, sobretot, hem sabut anar agafats de la mà. I això, ara que mir enrere, em sembla una de ses coses més importants de la meua vida.

No crec que una parella sigui aquella que no té problemes o que sempre està d’acord en tot. Després de més de cinquanta anys, si encara som aquí, és perquè hem après que compartir una vida també vol dir saber cedir, saber escoltar, tenir paciència, tornar a començar quan cal i continuar caminant junts encara que de vegades cadascú ho faci a un ritme diferent.

Junts hem format una família, hem vist créixer els fills, els hem acompanyat tant com hem sabut i hem intentat estar al seu costat quan ens han necessitat. I ara tenim també la sort de veure arribar els nets i descobrir una altra manera de viure la família, intentant ser cada dia una mica millors: millor parella, millors pares i també millors güelos.

No sé si ho hem aconseguit sempre. Segurament no. Hem comès errors, com tothom, i segurament n’hi ha molts que hauríem pogut fer millor. Però hem intentat aprendre dels que hem fet i continuar endavant. I això és el que més valor quan mir enrere: que, amb totes les nostres imperfeccions, hem continuat triant-nos, continuant compartint projectes i il·lusions i intentant construir junts la vida que ens ha tocat viure.

I després hi ha els fills, i aquí sí que podria estar hores parlant, perquè tenir una família és probablement una de les coses que més transforma una vida. De cop deixes de pensar només en tu i aprens a preocupar-te per altres persones, a estar-hi quan et necessiten, a patir, a celebrar, a renunciar a coses i també a descobrir alegries que no sabies ni que existien. Amb els fills aprens que hi ha coses que no depenen de tu, que no pots controlar-ho tot i que, per molt que vulguis protegir-los, arriba un moment que cadascú ha de fer el seu propi camí, encara que a tu et costi acceptar-ho.

I després hi ha els amics, els de sempre i els que han anat apareixent pel camí, els que han estat molts anys al costat i els que potser només hi han estat durant una etapa. Però tots han deixat alguna cosa: una conversa, un viatge, un sopar, una rialla, una discussió, una anècdota, un moment difícil o simplement haver compartit una part de la vida. Amb els anys t’adones que això és el que queda, no ses coses que has tengut, com ses coses que has viscut i, sobretot, ses persones amb qui les has viscut.

També hi ha hagut errors, i n’hi ha hagut uns quants. Alguns petits i alguns que, mirats ara, em fan pensar «Com podia haver fet això?». Però també he après que una vida sense errors probablement seria una vida que no s’ha viscut gaire. Ens equivocam, encertam algunes vegades, tornam a equivocar-nos, aprenem i continuam. Jo també he fet coses de les quals no estic especialment orgullós i segurament n’hi ha moltes que hauria pogut fer millor, però no canviaria la història, perquè també és meua. Tot allò que he encertat i tot allò que he equivocat m’ha duit fins aquí, i això també forma part d’arribar als setanta.

Perquè setanta anys no són només setanta voltes al calendari. Són una infància, uns estudis, molts anys de feina, una família, una parella amb qui has compartit més de mig segle, els amics, persones que han arribat i persones que han partit, decisions que he pres, oportunitats que vaig aprofitar i d’altres que vaig deixar passar, errors que m’han fet aprendre i moments que semblaven insignificants i que, amb el temps, he descobert que eren dels més importants.

Arribar als setanta també vol dir haver vist partir persones que hauría volgut que encara fossin aquí. Això forma part de la vida i no té gaire sentit amagar-ho ni fer veure que tot sempre ha estat fàcil. La vida no sempre és justa, ni sempre surt com l’havíem imaginada, però també aprens que, malgrat tot, hi ha moltíssimes coses per agrair, i jo avui en tenc moltes.

Quan pens en aquests setanta anys, no pens que he arribat a una meta. Més aviat pens que he tengut la sort d’arribar fins aquí, i no és el mateix, perquè arribar als setanta no és haver acabat res, sinó haver acumulat prou vida per començar a mirar-la d’una altra manera. Ara ja no tenc tanta necessitat d’arribar a tot, ni de fer-ho tot, ni de demostrar res. M’interessa més disfrutar del que faig, compartir-ho amb la gent que estim, fer una bona xerrada, seure a taula amb els amics, riure, estar amb la família, acompanyar els fills quan faci falta, disfrutar dels nets, fer algun viatge, descobrir coses i continuar fent plans, encara que alguns després no surtin com jo havia pensat.

Perquè una de les coses que he après és que no importa tant tenir-ho tot controlat. La vida té el costum de fer el que li dona la gana i naltros, mentrestant, anam fent el que podem. Ara valor molt més ses coses petites: una trobada, un dinar, una conversa, una rialla, un dia tranquil, una abraçada, un moment amb els fills, jugar o estar amb els nets, o una rato amb els amics. Potser perquè ara sé que no són petites. Són la vida.

I també he après que el temps no és infinit. Quan tens vint anys penses que el temps és una cosa que tens; als setanta saps que el temps és una cosa que passa, i passa molt més de pressa del que ens pensam. Per això avui no vull lamentar els anys que han passat. Al contrari, vull celebrar-los, perquè si han passat és perquè els he viscut. I perquè, mirant enrere, hi ha molt més que setanta anys. Hi ha una vida. Sa meua.

Una vida normal, amb coses bones i coses dolentes, amb encerts i errors, amb alegries i preocupacions, amb moments extraordinàriament feliços i altres que hauria preferit no haver de viure. Però una vida meua. I això, ben mirat, és molt.

Quan era petit, setanta anys em semblaven una edat impossible. Ara que hi he arribat, ja no em sembla tan important el número. El que m’impressiona és tot el que hi cap dins. Setanta anys poden semblar molts quan els mires des de fora, però quan els has viscut passen volant. I potser aquesta és una de les coses més sorprenents de fer-se major: descobrir que el temps que de petit et semblava immens, quan el mires des d’aquí, sembla haver passat en un instant.

Però no em queix. Perquè no només han passat anys. He anat construint una vida, i això sí que em fa sentir orgullós. Orgullós de s’al·lot de Formentera que un dia no sabia què seria de la seua vida; orgullós del jove que va partir, va estudiar, va treballar i va intentar obrir-se camí; orgullós de s’home que va trobar l’amor i va formar una família; orgullós del marit que ha compartit més de cinquanta anys de camí amb la mateixa persona; del pare que ha intentat estar-hi; del treballador que ha fet el que ha sabut i ha pogut; del güelo que ara té la sort de veure créixer una nova generació; de l’amic que ha compartit bons i mals moments i també de s’home que s’ha equivocat, que ha après i que encara continua aprenent.

Perquè aquesta és una altra cosa que t’ensenyen els anys: que mai acabes d’aprendre. Sempre queda alguna cosa per descobrir, una persona que et pot sorprendre, una conversa que et pot fer pensar, un lloc on encara no has estat, un viatge pendent, una història que encara no has explicat o una rialla que encara no has compartit. I això vol dir que encara hi ha camí per fer. No sé quant, ni crec que faci falta saber-ho. El que sí que sé és que vull continuar caminant-lo, amb la família, amb la meua dona, amb els fills, amb els nets, amb els amics, amb la gent que estim, amb els que hi han estat, amb els que hi són i amb els que encara han d’arribar.

I si avui em mirau i veis un home de setanta anys, ho entenc perfectament. Però jo, quan em mir, hi veig simplement jo: el mateix al·lot de sempre, però amb setanta anys més d’història, amb més records, més experiències, més cicatrius, més rialles, més coses apreses i, sobretot, amb ganes. Ganes de continuar, de viure, de riure, de compartir i de veure què queda per davant.

I quan pens en tot el que queda per davant, no puc evitar pensar que, després de més de cinquanta anys, encara m’agrada saber que no ho he de fer tot sol. Que encara tenc al costat la persona amb qui vaig començar aquest viatge, amb qui he compartit bona part del que som i del que tenim, i amb qui encara vull continuar compartint projectes, il·lusions, viatges, família, amics, rialles i també els petits problemes de cada dia. Perquè potser al final la vida no consisteix a arribar a cap lloc concret, sinó a tenir algú amb qui caminar mentre hi arribam.

Perquè setanta anys no són el final de res. Són una bona ocasió per mirar enrere i dir: «Idò mira… no ho he fet tan malament», i després mirar endavant i pensar: «Encara en queda».

Així que gràcies.

Gràcies als que hi heu estat, als que hi sou i als que, d’una manera o altra, heu format part d’aquesta vida. Gràcies a la família, als amics, als fills i als nets, i gràcies, sobretot, a na Linita, per haver caminat al meu costat durant més de cinquanta anys, per haver compartit amb mi ses coses bones i ses no tan bones, per haver format una família, per haver-nos ajudat a continuar endavant quan ses coses no eren fàcils i per haver fet possible que avui, quan mir enrere, pugui sentir que tot aquest camí ha tengut un sentit.

Perquè si avui puc mirar enrere i sentir-me orgullós d’haver arribat fins aquí, és també perquè no hi he arribat tot sol. I potser això és el més important de tot.

Setanta anys. Qui ho havia de dir.

I aquí estic, amb una vida al darrere i, mentre hi hagi salut, família, amics i ganes de continuar, amb una mica de vida encara . I, sobretot, amb ganes de continuar caminant-la tots junts.

Alerta Protecció Civil: quan s’alarma provoca el caos.

Eivissa, 19 setembre 2026

ALERTA PROTECCIÓ CIVIL: QUAN S'ALARMA PROVOCA EL CAOS.

El passat dijous 17 de setembre, a les 13.25 hores, vaig rebre per primera vegada en el meu mòbil una “Alerta de Protecció Civil”. El missatge avisava que s’esperaven pluges intenses i fortes ratxes de vent i recomanava màxima precaució: evitar desplaçaments i activitats a s’exterior, no apropar-se a torrents, rieres ni zones inundables, evitar zones baixes i soterranis i, en cas que entràs aigua a ca nostra, pujar a ses plantes superiors. Tot escrit en català i castellà, no fos cosa que algú encara no entengués sa nostra llengua.

Perfecte. Sa intenció, evidentment, era bona. Una alerta davant una situació meteorològica potencialment perillosa és necessària i ningú amb un poc de seny pot estar en contra que les administracions avisin a sa ciutadania quan existeix un risc. El problema, al meu entendre, no és s’existència de s’alerta, sinó com, quan i amb quines conseqüències es va posar en marxa.

I d’això és del que vull parlar, però simplement del meu cas, perquè és el que vaig viure en primera persona. Possiblement, molts de valtros en tendreu d’altres de semblants o, fins i tot, de molt pitjors.

Eren les 13.25 hores. Pràcticament, un minut després de rebre s’alerta, em va sonar el telèfon. Era sa meua filla, que em demanava, per favor, que anàs a s’institut a buscar el meu net. M’explicava que estàvem en alerta i que els col·legis havien enviat un missatge als pares perquè anassin a buscar els seus fills.

I aquí és on vaig començar a demanar-me si algú dels que manen havia pensat realment què passaria quan s’enviàs un avís d’aquest tipus just a les 13.25 hores.

Perquè a aquella hora els pares i mares estan treballant, molts d’ells lluny de casa, i els seus fills són dins els centres educatius. Si els dius que hi ha una situació de risc i, a més, els centres els avisen perquè vagin immediatament a buscar els seus fills, és bastant fàcil imaginar què passarà després. Els pares deixaran sa feina com puguin, agafaran el cotxe, sortiran disparats cap als col·legis i, evidentment, tothom farà exactament el mateix al mateix temps.

I així va ser.

Molts pares i mares hagueren de sortir anticipadament de sa feina, agafar el cotxe i anar cap als centres educatius amb sa preocupació lògica de qui pensa que el seu fill pot estar en perill. El resultat va ser que ses entrades i sortides de Vila es varen convertir en un autèntic caos. Cotxes per tot, retencions, clàxons, nervis i gent intentant arribar com fos al col·legi o institut corresponent.

Jo, per sort, vaig poder anar a s’institut caminant i així, almenys, no vaig contribuir a fer encara més gros el col·lapse.

Quan vaig arribar a sa porta d’entrada, un professor em va demanar a qui anava a buscar. Li vaig dir que al meu net i em va demanar el nom, els dos apellidos i el curs. Jo, que som es güelo i ja m’he examinat d’aquestes preguntes unes quantes vegades, ho tenia bastant clar i vaig poder accedir al recinte sense problemes.

Però no tothom estava en sa mateixa situació. Hi havia familiars que no recordaven exactament el curs, que no sabien donar alguna de ses dades que els demanaven o que, simplement, estaven tan nerviosos que en aquell moment no sabien ni què contestar. I si no podien identificar perfectament s’alumne que venien a recollir, no els deixaven entrar.

És comprensible des del punt de vista de sa seguretat, però també era inevitable que allò generàs protestes, nervis i encara més confusió a sa porta d’entrada i sortida.

Una vegada dins el recinte, una professora em va tornar a demanar a qui venia a recollir.

- A Gonzalo.

- Gonzalo què més?

Vaig tornar a donar es nom i els dos apellidos.

- Quin curs?

Una altra comprovació.

- Esperi aquí, ara el vaig a buscar.

I aquí he de dir que, en el meu cas, tot va anar molt de pressa. En un minut, aproximadament, sa professora va tornar amb es meu net. Però mentre jo esperava, aquella sala s’havia anat omplint cada vegada més de familiars, alumnes i professors. Tothom esperant, tothom buscant o preguntant per algú, tothom intentant entendre què estava passant. Un altre petit caos dins el mateix caos.

Vaig agafar al meu net de sa mà i partírem cap a fora. I va ser precisament durant aquell curt trajecte que vaig començar a veure fins a quin punt aquella situació estava afectant els alumnes. Hi havia estudiants dels cursos superiors buscant els seus familiars, altres que, sense esperar que arribàs ningú, havien decidit partir pel seu compte sense avisar els professors, i també hi havia altres que simplement miraven al seu voltant, veien que ningú havia vengut a buscar-los i començaven a plorar cridant “mamaaaaa”.

Aquella escena em va impressionar més que qualsevol alerta que hagués pogut rebre al mòbil.

Perquè una cosa és que naltros, els adults, rebem un missatge i entenguem que hi ha un risc meteorològic. Una altra molt diferent és el que pot interpretar un infant quan, de cop, veu que els professors estan més pendents del que està passant, que els pares i familiars apareixen corrents, que hi ha moviment per tot, que els cotxes estan col·lapsant els carrers i que tothom sembla tenir pressa per anar-se'n.

Quan vàrem sortir al carrer, el meu net tenia por. No es va amollar de sa meua mà ni un sol moment. I jo el podia entendre perfectament. Ell, com molts altres infants, havia vist les imatges terribles de les inundacions que fa temps varen afectar la Comunitat Valenciana: rius d’aigua pels carrers, cotxes arrossegats, cases inundades i persones desesperades intentant posar-se fora de perill. Per tant, si de sobte li diuen que hi ha una alerta per pluges intenses i, a continuació, veu aquella mobilització de gent, és normal que pensi que està a punt de passar alguna cosa molt grossa. Per ell no era simplement una alerta meteorològica. Era la possibilitat que arribàs una riuada.

I aquí és on crec que hauríem de reflexionar un poc.

Ses alarmes són necessàries. Evidentment que ho són. Protecció Civil ha d’avisar sa població quan existeix un risc i ha de donar instruccions perquè ses persones puguin protegir-se. Però una cosa és informar i una altra és generar una situació d’histèria col·lectiva que acaba provocant exactament allò que es recomanava evitar.

Perquè si es missatge diu “eviteu desplaçaments” i, simultàniament, els pares reben s’ordre d’anar a recollir els seus fills, el resultat és que tothom es posa en moviment. I no estam parlant de quatre persones que surten a fer una volta. Estam parlant de centenars o milers de famílies que, pràcticament al mateix moment, han d’agafar es cotxe i anar a recollir els seus fills.

Això s’ha de preveure.

No pot ser que una alerta pensada per protegir sa ciutadania acabi provocant carreteres col·lapsades, centres educatius saturats, professors desbordats, pares nerviosos i infants espantats.

I jo, ja a ca nostra i amb el net tranquil, em vaig demanar una cosa molt senzilla: ¿realment no hi havia una manera millor de fer-ho?

A les 13.25 hores, quan pràcticament faltaven pocs minuts perquè acabassin ses classes, no hauria estat més segur esperar i mantenir els alumnes dins els centres educatius fins que sa situació estigués més calmada? No hauria estat possible coordinar abans ses instruccions amb els centres i ses famílies, en lloc de provocar una sortida massiva i immediata de pares i mares? Si era de coneixement general s’arribada de fortes pluges, per quin motiu simplement no es van suspendre ses classes d’aquell dia?

Perquè, si realment sa recomanació era evitar desplaçaments, el que es va aconseguir aquell dia va ser exactament el contrari.

I no és una qüestió de criticar per criticar. És una qüestió de sentit comú. Quan es pren una decisió que afecta milers de persones, també s’ha de pensar en sa reacció que provocarà aquesta decisió. Especialment, quan hi ha infants pel mig i especialment quan venim d’uns anys en què ses imatges de catàstrofes meteorològiques han quedat gravades dins el cap de molta gent.

Per sort, aquell dia no va passar res greu. No va ploure gaire i, al cap d’un rato, tot es va anar normalitzant. Però durant aquells minuts vaig veure massa nervis, massa confusió i massa por per una situació que hauria pogut gestionar-se d’una altra millor manera.

Ses alarmes són positives i necessàries. Ens poden avisar d’un perill i, ben utilitzades, poden salvar vides. Però també hem d’entendre que una alarma no és simplement un missatge que arriba a un mòbil. Una alarma fa que sa gent actuï. I si no pensam abans com actuarà sa gent, podem acabar convertint una alerta en un caos.

Aquell dijous jo vaig anar a recollir al meu net. Ell em va agafar de sa mà i no me la va amollar durant tot el  camí. I jo, mentre intentava tranquil·litzar-lo, només podia pensar una cosa: si s’objectiu era que sa gent no sortís al carrer, algú m’hauria d’explicar per què a les 13.25 hores ens varen fer sortir a tots corrents.

M’estan minant sa moral.

Eivissa, 18 setembre 2026

M'ESTAN MINANT SA MORAL

 

Avui ha estat un dia complicat, sobretot des del punt de vista de sa moral. No perquè m’hagi passat res especialment greu, ni perquè hagi tengut cap disgust d’aquells que et fan replantejar sa vida, sinó perquè he començat a detectar una cosa molt més preocupant: hi ha gent que, de manera més o menys conscient, està intentant minar-me sa moral.

No sé si és una campanya coordinada, una estratègia perfectament dissenyada o simplement una coincidència desafortunada d’esdeveniments, però els fets són aquí i jo, que som persona observadora, no puc ignorar-los. De fet, començ a pensar que darrere tot això hi ha d’haver alguna reunió secreta on algú ha dit: “Amb aquest, alerta. No el deixeu tranquil. Encara pensa que està en plena forma”.

Tot ha començat a primera hora del matí, a classe de gimnàstica, on sa professora ha decidit que ja era hora de posar-me davant un nou repte. M’ha mirat amb aquella expressió que tenen els professors quan saben perfectament que t’estan a punt de complicar la vida, però ho fan amb un somriure perquè, segons ells, ho fan pel teu bé.

- Pep, has de practicar i arribar a fer el pi. Tu pots.

A veure. Jo som partidari dels reptes. M’agraden. Sempre he pensat que si algú et diu que pots fer una cosa, l’has d’intentar. Ara bé, també crec que hi ha maneres i maneres de plantejar un repte, perquè dir-me “has d’arribar a fer el pi” és molt diferent de dir-me “avui farem un nou exercici de mobilitat”.

Fer el pi, per qui no ho tengui clar, és aquella activitat tan natural i habitual en la vida quotidiana que consisteix a posar ses mans a terra, donar-te impuls amb ses cames i aconseguir quedar-te completament vertical, amb es cap avall i els peus apuntant cap al sostre. Una cosa que probablement feis tots cada vegada que us aixecau del llit.

Sa professora m’ha explicat tots els passos amb molta paciència: com col·locar ses mans, com donar impuls, com controlar ses cames, com mantenir s’equilibri... En definitiva, m’ha donat totes ses eines necessàries perquè jo pogués començar sa meua carrera esportiva cap al món de sa gimnàstica acrobàtica.

- Proveu. A veure fins on arribes.

I jo, naturalment, ho he provat.

Però aquí és on sa situació ha començat a adquirir un caire sospitós, perquè sa professora, amb una subtilesa digna d’un servei secret, ha col·locat una al·lota jove devora jo perquè fes exactament el mateix exercici.

Una al·lota. Jove. Flexible. Àgil. Amb aquella elasticitat pròpia de ses persones que encara no han descobert que el cos, amb el pas dels anys, comença a tenir una opinió pròpia sobre segons quins moviments.

Jo encara estava intentant entendre com havia de coordinar braços, cames, equilibri i dignitat personal quan ella ja havia posat ses mans a terra i, a sa primera, s’havia quedat amb es peus enlaire.

Així. Sense més. Amb una naturalitat insultant. No ha fet cara d’esforç, no ha necessitat una consulta prèvia amb ses articulacions, ni ha hagut de calcular sa trajectòria probable de sa seua esquena en cas de caiguda. Simplement, ha baixat el cap, ha impulsat ses cames i ha fet el pi.

Jo, que davant aquestes situacions procur conservar sa compostura i sobretot una certa educació, l’he felicitada.

- Molt bé. Quina elasticitat!

I ella, amb tota sa innocència del món, ha contestat:

- És normal. De petita feia ballet.

Ah, naturalment. Ballet. Ara ho entenc tot.

No era una persona normal. Era una criatura entrenada des de petita per desafiar ses lleis de sa física. Mentre jo probablement dedicava sa meua infància a coses molt més modestes, ella havia estat preparada per caminar per ses parets, fer ponts, posar ses cames darrere el cap i, si feia falta, convertir-se en una contorsionista humana.

He mirat sa professora i no he pogut evitar protestar.

- Però què vols fer-me amb aquesta al·lota devora jo? M’estau minvant sa moral! M’estau deixant en ridícul! Així no ho aconseguiré mai!

Hem rigut un bon rato, perquè evidentment sa situació tenia gràcia. Ella m’ha assegurat que si aquella al·lota podia fer-ho, jo també hi arribaria, que havia de continuar practicant i que tot era qüestió de força, flexibilitat i constància.

I jo he assentit, perquè una cosa és protestar i una altra és rendir-se.

Per tant, missatge entès: hauré de treballar sa flexibilitat, sa força dels braços i ses cames i, sobretot, hauré d’aprendre a ignorar qualsevol persona jove que faci el mateix exercici devora jo.

Fins aquí, encara ho podia considerar una simple anècdota esportiva. Però resulta que sa conspiració només acabava de començar.

Al migdia estava dinant amb sa família a un restaurant de Ses Figueretes, tranquil·lament, disfrutant d’un d’aquells dinars familiars que, en principi, no tenen cap més objectiu que menjar bé, xerrar de ses nostres coses i passar un bon rato junts. En un moment determinat, un home s’ha acostat a sa nostra taula perquè justament darrere jo hi havia una presa de corrent.

- ¿Le importa si enchufo el móvil para cargar?

- Cap pega! Dona’m.

Fins aquí, tot perfecte. Una persona vol carregar el mòbil, jo li faig el favor i tothom content. Però resulta que aquella presa de corrent devia haver estat instal·lada per algú amb un sentit de l’humor especialment pervers, perquè el carregador no hi havia manera humana de connectar-ho al corrent.

Ho he provat una vegada, dues, tres, canviant s’angle, mirant sa presa de corrent, mirant el carregador, tornant a provar-ho i començant a sospitar que potser aquell carregador i aquella presa de corrent tenien algun conflicte personal que jo desconeixia.

Com que estava darrere jo i no hi arribava bé, m’he posat de genolls i he continuat intentant-ho. I, davant ses evidents dificultats tècniques que patíem, sa cambrera s’ha acostat i ens ha dit:

- Esperen, mejor lo enchufamos en la barra. Allí el enchufe va mejor.

Perfecte. Cap problema. Li he donat el carregador i he començat a aixecar-me de terra, que és una activitat que, fins avui, considerava perfectament assumible per una persona de sa meua edat.

I és aquí on sa conspiració ha donat una passa definitiva. Just darrere meu he sentit:

- ¿Quiere que le ayude a levantarse?

Per un moment he pensat que no havia sentit bé. Que potser havia dit una altra cosa. Però no. Ho havia dit. Si volia que m’ajudàs a aixecar-me. A mi. Perquè estava de genolls.

Davant aquesta revelació, he fet exactament el contrari del que probablement esperava: m’he aixecat d’un bot. No només m’he aixecat, sinó que crec que, durant uns instants, he assolit una velocitat vertical que hauria d’haver estat registrada per la NASA.

Som conscient dels anys que tenc. No ho neg. Tampoc som tan ingenu. Sé perfectament que ja no tenc el mateix cos que quan tenia vint anys i que hi ha determinats moviments que ara exigeixen una mica més de preparació que abans. Però una cosa és reconèixer que un ha acumulat experiència i una altra, molt diferent, és començar a tractar-lo com si necessitàs un equip de rescat cada vegada que baixa a terra.

M’he posat dret i li he deixat ben clar:

- Acabes de quedar-te sense propina. Mira que dubtar de sa meua capacitat per aixecar-me pels meus propis medis! On s’ha vist!

Sa pobra dona ha comprès immediatament que acabava de ficar sa pota dins un terreny delicat i s’ha disculpat mil vegades. I jo, naturalment, ho he entès. No hi havia mala intenció. Segurament ho havia fet amb sa millor voluntat del món.

Però el dany moral ja estava fet. Perquè ara resulta que, a sa vista d’alguns, som un vell. Un home que, si es posa de genolls per col·locar un carregador, potser no serà capaç de tornar a posar-se dret sense assistència.

I això és només el principi. Avui és “¿quiere que le ayude a levantarse?”. Demà serà “¿vol una cadira per seure?”, demà passat “¿necessita que li obri sa porta?” i, sense que ens n’adonem, arribarà aquell dia gloriós en què algú m’oferirà una manta perquè no agafi fred.

No, senyors. Jo encara no he arribat aquí. Podran posar-me una ballarina devora perquè em recordi que sa flexibilitat té edats molt diferents. Podran posar-me un enchufe impossible perquè m’hagi de posar de genolls. Podran oferir-me una mà caritativa abans que jo hagi tengut temps de demostrar que no la necessit. Podran, fins i tot, mirar-me amb aquella cara que diu “pobre home” mentre jo encara estic perfectament disposat a fer sa meua vida.

Però no aconseguiran dinamitar-me sa moral. Perquè si he de fer el pi, ho intentaré fins que em surti. I si he de caure, cauré. I si he de practicar cinquanta vegades, en practicaré cinquanta. I si un dia necessit ajuda per aixecar-me, ja tendré prou seny per demanar-la jo mateix.

El que no permetré és que els altres decideixin per jo quan he començat a ser vell. Així que ja ho sabeu: m’estan minant sa moral, però encara no ho han aconseguit.

I, vist el panorama, demà procuraré no posar-me de genolls enlloc. Perquè una cosa és voler fer es pi i una altra molt diferent és donar arguments a sa gent.

Eivissa, un zoològic de fulles verdes.

Eivissa, 14 de setembre 2026

EIVISSA, UN ZOOLÒGIC DE FULLES VERDES.

He llegit una entrevista a  Miguel Tur Costa, president de la Asociación de Bares, Restaurantes y Cafeterías de Ibiza y Formentera (Pimeef Restauració) publicada recentment a un diari local i com a resident d’Eivissa, em costa molt no estar d’acord amb bona part del que diu. Sa fotografia que fa de sa temporada no és precisament per tirar coets: hi ha més passatgers a s’aeroport, però això no vol dir necessàriament que hi hagi més turistes, perquè ses estades són cada vegada més curtes; el turista familiar de tota la vida perd pes mentre guanyen terreny el visitant que ve un o dos dies a buscar una experiència concreta i el turista de luxe; tenim més restaurants i cafeteries que mai, però una part important d’aquesta oferta es disputa una demanda que ha canviat els seus hàbits de consum; falten treballadors i, quan en trobam, hem de resoldre abans de res on els podem ficar a dormir. I, per damunt de tot, tenim una illa on tot costa cada vegada més.

Tur parla d’un canvi estructural del turisme, d’un excés d’oferta en la restauració, de l’augment de les matèries primeres, dels costos laborals i de l’habitatge, i crec que és un diagnòstic bastant encertat. Però jo hi afegiria una paraula que, des del meu modest punt de vista de simple resident que surt de casa, compra, paga factures i intenta entendre què collons està passant: l’inflació.

Per entener-ho millor, us explicaré una història que ja em contaven els meus professors quan estudiava. Imaginau un zoològic ple de monos. N’hi ha un que es dedica a vendre plàtans i la resta, que no tenen plàtans, tenen fulles verdes. Ses fulles són la moneda del zoològic i, durant un temps, el sistema funciona amb una certa normalitat: per comprar un plàtan cal donar deu fulles verdes. El mono dels plàtans té el seu negoci i els altres monos tenen una moneda amb què poden comprar allò que volen.

Fins que un dia algú té la brillant idea d’inundar el zoològic de fulles verdes. N’hi ha per tot: els arbres estan plens, el terra està cobert i els monos tenen més fulles a ses mans que mai. En teoria, haurien de ser més rics, perquè ara tenen molts més sous. Però els plàtans continuen sent els mateixos. No n’han aparegut més. I el mono que els ven, quan veu aquella abundància extraordinària de fulles verdes, fa una cosa bastant lògica: puja el preu. Si abans un plàtan costava deu fulles, ara en demana vint. I com que els altres monos tenen més fulles que abans, continuen comprant.

Tots tenen més fulles, però cap mono té més capacitat real per comprar plàtans.

La història és senzilla, i crec que explica bastant bé una cosa que estam vivint a Eivissa. Perquè naltros també hem anat inundant el zoològic de fulles verdes, només que aquí ses fulles tenen forma de turisme, de capacitat de despesa, d’inversió, de capital i de milions d’euros que arriben cada temporada disposats a comprar una quantitat de coses que, per definició, és limitada.

I aquest és el detall que sembla que ens costa més d’entendre: Eivissa és limitada.

No podem fabricar més illa. No podem fer créixer ses platges, multiplicar ses carreteres, inventar aigua, crear habitatges a la velocitat amb què creix la demanda ni aconseguir que apareguin de cop milers de treballadors disposats a venir a viure aquí. Els recursos són limitats, l’espai és limitat i l’habitatge és especialment limitat.

Els sous, en canvi, no ho són. I quan augmenta molt la quantitat de gent que vol comprar una cosa que no pot créixer al mateix ritme, passa el que passa sempre: puja el preu.

Només cal mirar l’habitatge. No crec que faci falta ser economista per entendre què ha passat. A Eivissa hi ha una quantitat enorme de persones que volen viure-hi, comprar-hi o passar-hi una temporada i una quantitat ridícula d’habitatges disponibles per a la població que hi viu i hi treballa. El resultat és que cada vegada que apareix una casa al mercat hi ha una subhasta silenciosa. I si algú està disposat a pagar més, el preu puja. Si després arriba un altre que encara pot pagar més, torna a pujar.

Ens queixam que trobar una casa per comprar és gairebé impossible i que els preus són absurds, però després ens sorprèn que els propietaris demanin preus que naltros mateixos, amb ses nostres decisions de compra, acabam validant. Amb els lloguers passa exactament el mateix: no hi ha oferta suficient, però la poca que hi ha es paga a preus cada vegada més alts.

I aquí és on apareix una pregunta incòmoda: si continuam pagant aquests preus, com volem que baixin?

No és una pregunta destinada a culpar el qui no té més remei que pagar un lloguer per poder viure. Evidentment, una persona que necessita una casa no pot dir al propietari que no li paga i dormir davall un pi. El problema és molt més gran que les decisions individuals. Però també hauríem de començar a entendre que el mercat rep un missatge molt clar cada vegada que acceptam un preu: aquest preu funciona.

Amb els bars o restaurants passa una cosa semblant. Un cafè a 4,50 euros ens sembla una barbaritat, i probablement ho és per a molta gent que viu d’un salari normal. Però si el local està ple i els clients continuen demanant cafès a 4,50, és difícil imaginar que el propietari arribi a ca seua pensant que potser hauria de baixar-lo a tres euros per solidaritat amb els residents. Si el mercat ho aguanta, el preu és aquest.

I naltros continuam prenent el cafè.

Això és el que em sembla més pervers de tota aquesta història. Ens passam el dia dient que Eivissa és massa cara, que els restaurants són massa cars, que els pisos són massa cars, que els hotels són massa cars, que l’estiu és massa car, que fer la compra és massa car. I després continuam consumint, perquè volem viure, sortir, menjar, prendre un cafè i disfrutar de la nostra illa. No és cap contradicció moral: és simplement la realitat. Però aquesta realitat té conseqüències.

Perquè mentre naltros deim que no podem més, hi ha un turista que pot pagar-ho. I això canvia completament ses regles del joc.

Aquesta és, al meu entendre, una de les coses que explica el canvi de model turístic que descriu Miquel Tur. El turista familiar, que venia una setmana o deu dies, que buscava una platja, un apartament i quatre restaurants que no fossin massa cars, té cada vegada més dificultats per pagar Eivissa. En canvi, el turista que ve dos dies, té més capacitat econòmica i està disposat a pagar per una experiència concreta pot assumir preus que per a un resident o per a una família mitjana són directament absurds.

Per això podem tenir més turistes i, al mateix temps, restaurants que venen menys. Per això podem tenir l’aeroport ple i una part de la restauració preocupada. Per això podem tenir una illa aparentment plena de sous mentre cada vegada hi ha més gent que no arriba a final de mes. No és necessàriament una contradicció: és el resultat d’haver convertit Eivissa en un lloc on una part creixent de l’oferta està pensada per a qui té més fulles verdes.

I aquí és on la cosa comença a fer una mica de por. Perquè una illa pot ser molt rica i tenir els seus residents cada vegada més pobres? Pot tenir restaurants espectaculars, hotels de luxe, clubs exclusius, cotxes de lloguer de gamma alta i supermercats plens de productes importats mentre una persona que treballa tot l’estiu servint taules no sap on dormir? Pot generar milions i, al mateix temps, expulsar la gent que fa possible que aquests milions es generin?

A mi això no em sembla una història d’èxit. Em sembla una història d’èxit per a alguns.

I crec que és important dir-ho perquè sovint parlam del turisme com si qualsevol augment fos necessàriament una bona notícia. Més passatgers: fantàstic. Més despesa: fantàstic. Més luxe: fantàstic. Més inversió: fantàstic. Però arriba un moment en què hauríem de deixar de mirar només quants sous entren i començar a mirar què poden comprar els que viuen aquí amb els sous que cobren.

Perquè si els salaris pugen un deu per cent però l’habitatge puja un vint, no som més rics. Si una persona cobra més però ha de pagar molt més per viure, la millora salarial és una il·lusió estadística. I si una empresa factura més però els seus costos han pujat encara més, tampoc no podem dir que estigui millor.

És exactament el que explica Tur quan parla de restauració: els ingressos es poden mantenir, però els beneficis cauen. Les matèries primeres han pujat, l’energia ha pujat, els salaris han pujat, l’habitatge del personal s’ha convertit en un problema i, a més, hi ha més restaurants competint per una demanda que ja no consumeix com abans. El negoci pot facturar més euros i, paradoxalment, guanyar menys.

Més fulles verdes, però menys plàtans.

I encara ens queda una última cosa que potser és la més difícil d’acceptar: naltros també formam part del zoològic.

No podem culpar sempre el turista que paga una habitació caríssima si naltros, en el seu lloc, també la pagaríem. No podem indignar-nos amb un propietari perquè apuja el lloguer si hi ha deu persones disposades a pagar-lo. No podem exigir que els restaurants mantenguin preus baixos mentre continuen augmentant els costos. I tampoc podem pensar que els preus baixaran per una mena de miracle mentre continuam comprant.

El mercat no entén d’indignacions. Entén de sous.

I aquí tornam als monos. El zoològic està ple de fulles verdes i naltros continuam intentant convèncer-nos que som més rics perquè en tenim més. Mentrestant, el mono dels plàtans mira al seu voltant, veu tota aquella abundància i torna a pujar el preu.

El problema d’Eivissa no és només que hi hagi massa turistes, massa restaurants, massa cotxes o massa sous.

El problema és que hem arribat al punt en què hi ha massa gent amb moltes fulles verdes intentant comprar una illa que no en pot fabricar més.

I mentre discutim si la temporada mereix un sis o un set, si venen més turistes o menys, si el luxe ens convé o no i si el supermercat hauria de posar taules per menjar, hi ha una cosa que jo veig cada dia quan surt de casa: cada vegada és més difícil viure aquí.

Això és el que hauria d’importar.

Perquè jo no vull una Eivissa que sigui més rica només perquè hi circulin més sous. Vull una Eivissa on els sous que circulen permetin també viure als que hi són tot l’any.

I si per aconseguir-ho hem de deixar de tenir tantes fulles verdes dins el zoològic, potser ja va sent hora de començar a parlar-ne.

Abans que ens quedem sense monos.

Sa compra setmanal.

Eivissa, 13 de setembre 2026

SA COMPRA SETMANAL.

Com cada cap de setmana, toca anar a fer sa compra setmanal. Ara que estic jubilat podria dedicar els dissabtes dematí a coses molt més interessants, com anar a fer un cafè amb els amics, llegir tranquil·lament es diari, fer una caminada o, senzillament, contemplar com passa la vida sense haver de córrer darrere ningú, però he de reconèixer que hi ha una activitat que, amb el temps, m’ha acabat resultant extraordinàriament entretinguda: anar al supermercat. I no perquè tengui una passió especial per comprar llet, detergent, paper de vàter o bosses de fems, sinó perquè, després d’haver passat moltsíssims anys treballant com a responsable d’un grup de supermercats d’alimentació, avui puc entrar en una gran superfície amb el carro a ses mans i mirar tot allò que abans observava des de s’altra banda, però ara amb sa tranquil·litat d’un jubilat i, sobretot, amb molt més sentit de s’humor.

Perquè ara no hi vaig només a comprar. Hi vaig a observar. A mirar.

M’encanta veure com entra la gent per sa porta amb aquella cara de persona responsable que ha fet els deures. Alguns duen sa llista dins sa mà, d’altres la duen escrita al mòbil i n’hi ha que, directament, la duen dins el cap, que és una forma bastant perillosa de començar sa compra. Però tots, o gairebé tots, entren amb sa mateixa intenció: comprar només allò que necessiten, aprofitar alguna oferta, controlar sa despesa i, si pot ser, sortir d’allà sense haver deixat mig sou a la caixa. Amb el preu de sa vida com està, es discurs és impecable: "Hem d’anar amb compte, que tot ha pujat molt", "a veure si no mos passam" o "avui només agafarem lo necessari".

Jo els escolt i em costa molt no somriure. Perquè conec el final de sa pel·lícula.

Durant molts d’anys vaig ser un dels que coneixia perfectament el guió. Sé com pensa una superfície comercial, com se distribueixen les seccions, com se col·loquen els productes i com s’intenta aconseguir que el consumidor faci un recorregut determinat sense tenir mai sa sensació que algú l’hi està conduint. Evidentment, ningú us agafa del braç i us diu per on heu de passar. Faltaria més. Som persones lliures, independents, amb criteri propi i perfectament capaces de prendre ses nostres decisions. El petit detall és que es camí que teniu davant està pensat perquè el seguiu.

I aquí és on jo començ a disfrutar.

Entram i sa primera gran seducció és sa fruita i sa verdura. Tot és extraordinàriament colorit, fresc, brillant i saludable; ses pomes pareixen acabades de pintar, ses taronges tenen aquell color que gairebé fa olor d’estiu i ses ensalades pareixen haver estat cultivades amb amor per una família de pagesos que no ha fet altra cosa durant generacions. Tot és tan perfecte que, durant uns segons, fins i tot mos sentim culpables de no haver començat ja una vida més saludable.

"Avui sí que comprarem fruita."

"Menjarem més verdura."

"Sa setmana que ve començam a cuidar-mos."

I just quan estam tenint aquests pensaments tan nobles, es carro comença a desviar-se cap a la dreta. Jo ho veig. Valtros probablement no. I aquí està sa gràcia.

Perquè el carro no té voluntat pròpia, però sembla que en tengui. I el recorregut que feim està dissenyat perquè passem per davant de determinats productes abans d’arribar a aquells que realment hem vengut a comprar. No és que ens obliguin; és molt més intel·ligent que això. Simplement fan que el recorregut més còmode, més natural i més intuïtiu sigui precisament es que més interessa al negoci.

Aigua, per exemple, l’hem de comprar. No hi ha discussió. Poden posar-la pràcticament al final des món i hi arribarem. Perquè sa necessitat és sa necessitat. Però si pel camí hi ha vins, cerveses, licors i altres productes que no tenen precisament sa mateixa urgència vital que una garrafa d’aigua, ja tenim el primer problema. Naltros no havíem vengut a comprar una botella de vi, però allà està, ben presentada, ben il·luminada i esperant que algú pensi que, ja que som cap de setmana, tampoc mos farà mal.

I després hi ha ses estanteries, que són un món a part. Això és una cosa que sempre m’ha fet molta gràcia, perquè hi ha gent que encara pensa que els productes estan col·locats on hi caben. Pobrets. Els que interessa vendre, especialment aquells que tenen millor marge o que volem impulsar, solen estar a s’altura dels ulls, just allà on sa mirada arriba sense haver de fer cap esforç. És una ubicació privilegiada: no cal buscar, no cal ajupir-se i pràcticament no cal pensar. El producte està davant teu i sembla que t’estigui dient: "Mira’m, que som aquí".

I naltros el miram. I moltes vegades l’agafam.

En canvi, aquells productes que sabem que hem de comprar sí o sí poden estar més avall, perquè si realment necessitam llet, arròs, sucre o qualsevol altre producte bàsic, ja mos ajupirem. Ens costarà una mica més, sobretot si tenim una edat, però mos ajupirem. No deixarem de comprar allò que hem vengut a buscar perquè està trenta centímetres més avall.

Això és una diferència important: es que necessitam el buscam; el que ens volen vendre, mos el posen davant els ulls.

I mentre jo pens en aquestes coses, arribam a una altra de ses grans armes des supermercat: s’olor de pa acabat de fer. Això és sa punyalada emocional.

Aquella olor no necessita cap cartell ni cap promoció perquè mos recorda directament sa infància, es forn del poble, el pa calent que arribava a casa i aquell tros que misteriosament desapareixia abans que arribàs a taula. És una olor que no parla amb sa butxaca, parla amb sa memòria, i això és molt més perillós.

"Has vist quin pa?"

I ja tenim el pa dins el carro. No era dins sa llista, però què hi fa? Fa olor de pa. I si una cosa fa olor de pa calent, ja pareix que no compti com una compra impulsiva.

Continuam avançant fins arribar als lactis, que solen estar més al fons. Llet, iogurts, formatges i altres productes que hem de comprar sí o sí i que, per tant, no necessiten que els facin massa propaganda. Ja hi arribarem. Encara que els posin al final des recorregut, hi arribarem, perquè no mos queda més remei.

Però just després arriben els gelats i els congelats, i aquí és quan es pressupost comença a agafar febre. Hi ha gelats que, mirant el preu, un té sa sensació que els han elaborat amb una recepta secreta d’un convent italià, amb vainilla cultivada a mà, xocolata seleccionada per un sommelier i ingredients transportats en primera classe. Els mires i penses que són massa cars, que no toca gastar, que s’ha d’anar alerta i que aquest cap de setmana en menjarem un altre dia.

Però després penses: "Ja que hi som..." I aquí tenim sa frase maleïda. "Ja que hi som" ha fet més mal als pressuposts familiars que moltes crisis econòmiques. Perquè serveix per justificar-ho tot. Ja que hi som, agafam els gelats. Ja que està d’oferta, agafam això. Ja que ho hem vist, ho provam. Ja que fa bona pinta, ho duim. Ja que ho compra tothom, deu ser bo.

I així el carro va engreixant.

Arribam als productes de neteja, que són una altra història perquè aquests sí que són necessaris. Detergent, suavitzant, rentavaixelles, productes per el bany, per sa cuina, per el terra... Aquí no podem protestar gaire, perquè si no els compram sa setmana següent probablement ca nostra començarà a assemblar-se a un jaciment arqueològic. Per tant, els posam dins es carro amb sa consciència tranquil·la.

I just devora tenim sa perfumeria. Aquesta sí que és perillosa. Perquè allà ja no venim a comprar necessitat, venim a comprar esperança. Esperança que un perfum nou mos faci més atractius, que un xampú mos deixi el cabell espectacular, que un gel amb aroma de llimons del Carib ens transporti a una platja paradisíaca o que un desodorant revolucionari ens converteixi en una persona completament nova.

I si anau acompanyats, encara és pitjor. Si hi anau amb el vostro home, sa vostra dona o sa vostra parella, ja podeu donar el pressupost per perdut, perquè sempre apareix algú que, de sobte, necessita un producte nou per sa barba, una crema, un xampú, un desodorant o una cosa extraordinàriament específica per cuidar una part des cos que, fins aquell moment, havia viscut perfectament sense tanta atenció.

Els acompanyants són un perill. I el pitjor de tot és que moltes vegades són ells mateixos els que havien dit abans de sortir de casa: "Avui no hem de comprar res que no faci falta." Sí, home.

I així arribam finalment a sa fruita i sa verdura, que havíem vist just entrar i que havia de ser sa gran protagonista de sa compra saludable. Ara, després de tot el recorregut, les tornam veure i pensam que no podem anar-nos-en sense posar alguna cosa verda dins el carro, perquè si no pareixerà que tota sa nostra intenció de menjar saludable ha estat una mentida.

I aquí entra sa varietat. Havíem apuntat pomes, però veim raïm. També hi ha dàtils. I prunes. I figues. I aquella fruita tropical que no sabem ni com se menja però que té una pinta extraordinària.

"Agafam això, que és saludable."

I ja està. Dins el carro. Quan sortírem de casa no sabíem ni que existia, però ara pareix imprescindible.

I jo, mentre faig sa compra, vaig mirant ses cares i disfrutant de s’espectacle. És especialment divertit veure aquells que entren amb una llista molt curta i surten amb un carro que pareix preparat per alimentar una expedició durant tres setmanes. Hi ha una certa dignitat en això, perquè ningú vol arribar a sa caixa amb el carro mig buit, i molt menys si davant teu hi ha el veïnat amb un carro que pareix que hagi buidat mig supermercat.

Perquè un té un estatus social. I el carro ple, encara que no ho vulguem reconèixer, forma part d’aquest estatus.

I alerta si duis infants petits. La zona de caixa és un altre petit paradís de sa despesa inútil. Quan ja heu superat totes ses proves anteriors, us posen davant els darrers obstacles: xocolates, chucheries, petites joguines, begudes, snacks i tota classe de productes dissenyats per ser comprats en aquells darrers minuts en què ja estam cansats, tenim ganes d’acabar i només volem sortir d’allà.

Un consell d’un exprofessional jubilat: si podeu evitar-ho, no aneu a fer sa compra amb els fills. Ni amb es vostro home. Ni amb sa vostra parella. I molt menys amb els nets.

Anau tots sols. És molt més barat.

Perquè arriba sa caixa, sa caixera comença a passar els productes i es renou del lector comença a sonar. Bip, bip, bip... I mentre mirau com passen els productes, començau a recordar coses que no sabeu ni per què heu comprat.

Fins que arriba es moment de sa veritat: "Són 186 euros amb 43 cèntims."

I llavors arriba aquell petit silenci en què tots feim veure que sa xifra és normal, mentre per dins estam intentant reconstruir el crim.

"Com pot haver pujat tant?"

Molt senzill. Ho heu anat posant dins el carro. Una cosa darrere s’altra. Una compra petita aquí, un caprici allà, una oferta, un "ja que hi som", un producte nou, una fruita saludable, un gelat, un perfum... I al final, tot suma.

Però aquí tenim sa gran amiga del consumidor modern: sa targeta.

Menys mal que s’han inventat ses targetes. Perquè pagar amb sous de veritat era molt més dolorós. Quan treies un bitllet de cinquanta euros de sa cartera i el donaves, el veies. Sabies que aquell bitllet havia costat hores de feina i que ja no tornaria. Ara no. Ara acostam sa targeta, sentim un petit “bip” i els sous desapareixen sense fer renou.

186 euros amb 43 cèntims. Bip. Gràcies. Fins la setmana que ve.

Tal vegada, si haguéssim de pagar sa compra amb els nostros sous físicament damunt sa cinta, posant bitllet rere bitllet davant sa caixera, molts mos pensaríem dues vegades si realment necessitam aquell perfum, aquell gel amb aroma de llimons del Carib, aquell xampú, aquella capsa de gelats que costa un ull de sa cara o aquella fruita tropical que fa deu minuts ni sabíem que existia.

Però com que no veim els sous, sa sensació és molt diferent. I així sortim. Amb el carro buit, ses bosses plenes, el pressupost familiar bastant més prim del que havíem previst i aquella estranya satisfacció d’haver fet una bona compra.

I aquí és quan jo, com a jubilat i exprofessional del sector, començ a disfrutar de veritat. Perquè sé què ha passat. I no me referesc només a sa meua compra. Me referesc a tot allò que he estat observant mentre feia sa ruta.

He vist persones entrar amb una llista de quinze coses i sortir-ne amb trenta-cinc. He vist matrimonis discutir davant una estantería per el preu d’un producte mentre, cinc minuts després, un dels dos ficava dins el carro una cosa molt més cara que no figurava enlloc. He vist pares intentar negociar amb els seus fills davant la zona de caixa i he vist gent mirar el total final amb aquella cara d’incredulitat que diu clarament que qualcú els ha robat.

I jo tenc ganes de dir-los: "No vos han robat res." Vos ho heu anat posant valtros mateixos dins el carro. I això és precisament lo més divertit.

Ens pensam que som consumidors intel·ligents, que sabem controlar el pressupost, que no mos deixarem enganyar, que miram el preu, que comparam marques i que només compram allò que necessitam.

Però basta entrar per sa porta. A partir d’aquell moment començam a fer es recorregut que algú ha preparat per naltros, miram allò que algú ha decidit que hem de mirar, oloram allò que algú ha decidit que hem d’olorar, trobàm sa fruita saludable allà on toca, es pa calent quan convé, els productes atractius a s’altura des nostres ulls i els imprescindibles allà on sabem que els acabarem trobant.

I naltros, encantats amb sa nostra llibertat, anam avançant. Com un ase.

Ara que estic jubilat, sa compra setmanal m’ha descobert una nova forma d’entreteniment: observar sa fauna del supermercat. I és una fauna extraordinàriament variada.

Hi ha el que va amb sa llista i no se’n surt ni un mil·límetre; el que entra amb sa llista i als deu minuts ja l’ha abandonada; el que només mira ses ofertes; el que no mira mai el preu; el que compara tres marques durant cinc minuts per estalviar vint cèntims i després se compra una botella de vi que costa trenta euros; el que va amb el carro com si conduís un Fórmula 1 i es que el deixa travessat enmig del passadís mentre mira tranquil·lament una estantería.

Jo els mir. I em diverteix. Perquè jo conec el truc.

Durant molts d’anys vaig estar a s’altra banda i ara, jubilat, puc disfrutar de sa funció sense haver de prendre cap decisió comercial. Només he d’empènyer es meu carro, fer sa meua compra i observar com tots naltros, professionals, jubilats, pares, mares, joves, gent gran, rics i pobres, entram per aquella porta amb una intenció molt concreta i acabam sortint amb una història completament diferent.

I jo tampoc me’n salv. Aquesta és sa part que més gràcia em fa. Perquè conèixer el truc no vol dir ser immune al truc.

Jo també veig el pa calent. Jo també olorc un perfum. Jo també veig aquells gelats que no hauria de comprar. Jo també pens que aquella fruita tropical deu ser extraordinàriament saludable. I jo també, de tant en tant, dic aquella frase maleïda: "Ja que hi som..."

Per això puc riure de valtros. Però també puc riure de jo mateix. Perquè, al final, després de tants d’anys dins aquest negoci, he descobert una cosa que potser és sa més important de totes: el consumidor pensa que va al supermercat a comprar, però moltes vegades hi va a deixar-se comprar.

I cada cap de setmana tornam. Amb sa llista feta, es pressupost calculat i sa intenció ferma de no passar-mos.

I jo, mentre empeny es meu carro i mir com els altres van caient una darrere s’altra, només puc pensar que el supermercat és probablement un dels llocs on sa condició humana queda més ben retratada.

Entram convençuts que som intel·ligents. Sortim convençuts que hem fet una bona compra. I entrem la setmana següent disposats a repetir exactament es mateix. Perquè, en es fons, no som més que uns ases molt ben ensenyades.

Això sí: ases moderns, amb targeta de crèdit, aplicació del supermercat i punts acumulats. I això ja és una altra categoria: Un ase del segle XXI.

Crònica de dos enganys.

Eivissa, 12 de setembre 2026

CRÒNICA DE DOS ENGANYS.

Cap de tornar d’una estada llarga al Regne Unit i, com em passa cada vegada que hi vaig, torn amb la sensació que aquell país que vaig conèixer fa anys es va apagant a poc a poc. No és només una qüestió dels preus, encara que els preus ja són, per ells mateixos, prou motiu per posar-se ses mans al cap; és la sensació general que es respira pel carrer, una mena de cansament col·lectiu que es veu en la gent, en els negocis, en els pobles i fins i tot en aquella manera tan britànica de fer ses coses que abans transmetia una certa confiança en el futur i que ara sembla haver estat substituïda per una resignació que em costa d’explicar.

Tot és caríssim, els salaris no sembla que tenguin ganes d’acompanyar aquesta festa inflacionista i molts negocis continuen funcionant com si el segle XXI encara no hagués començat. I mentre passeig pels carrers i veig aquesta realitat, no puc evitar pensar en aquella gran promesa que els britànics varen comprar l’any 2016: el Brexit.

El 23 de juny de 2016, el Regne Unit va celebrar un referèndum sobre la seua permanència a la Unió Europea i una majoria de votants va decidir que el país havia de sortir-ne. Els partidaris del Brexit varen vendre als ciutadans una història magnífica: recuperarien la sobirania, controlarien la immigració, deixarien enrere la burocràcia de Brussel·les, podrien negociar lliurement amb qualsevol país del món i, sobretot, recuperarien aquella suposada grandesa britànica que, segons alguns, la Unió Europea els havia robat.

La proposta tenia una simplicitat gairebé infantil: sortim d’Europa i recuperam el control. El que no varen explicar, o potser el que no sabien, era què farien exactament l’endemà de sortir. I aquesta és una qüestió important, perquè governar un país no consisteix només a dir-li a la gent de què està cansada, sinó a explicar-li què passarà després de prendre la decisió. És molt fàcil prometre que tot anirà millor quan no has d’explicar com ho aconseguiràs.

Amb el temps, les conseqüències del Brexit han anat apareixent i avui resulta difícil sostenir aquella visió idíl·lica segons la qual abandonar la Unió Europea havia de convertir automàticament el Regne Unit en una mena de superpotència comercial independent, rica i autosuficient. Els britànics varen pensar que pegaven un cop damunt la taula i que Europa tremolaria; potser Europa va tremolar una mica, però els qui varen haver d’aprendre a caminar per un camí nou varen ser els mateixos britànics. I ara, quan hi torn, no puc evitar pensar que varen pegar-se un tret al peu i després varen perdre i dedicar uns quants anys a discutir sobre qui havia carregat la pistola.

Però naltros també tenim sa nostra història particular d’enganys i, si he de ser sincer, no sé quina de les dues m’agrada menys.

Espanya va entrar a les Comunitats Europees l’1 de gener de 1986 i, durant els primers anys, aquella incorporació va ser indiscutiblement positiva. Vàrem deixar enrere una etapa d’aïllament internacional, varen arribar inversions i fons europeus, es varen construir carreteres, es varen modernitzar infraestructures i el país va experimentar una etapa de creixement que va transformar profundament la nostra societat. Per primera vegada en molt de temps semblava que Espanya havia trobat el tren del progrés i que, si el sabíem aprofitar, podíem deixar definitivament enrere moltes de les misèries del passat.

Però després va arribar l’euro.

I aquí és on jo començ a tenir una memòria especialment selectiva, perquè hi ha coses que un pot oblidar amb els anys, però hi ha xifres que queden gravades per sempre. La que jo no oblidaré mai és 166,386, perquè aquesta era la conversió oficial de la pesseta a l’euro i ens la varen ficar dins el cap fins que tots sabíem perfectament que 1 euro eren 166,386 pessetes.

Els sous es varen convertir amb una precisió matemàtica impecable. Les pensions també. Els estalvis, naturalment, també. Tot molt europeu, molt seriós i molt exacte. El problema va ser que els preus varen demostrar tenir una extraordinària capacitat d’interpretació creativa de les matemàtiques.

Un cafè que costava 90 pessetes va passar a costar un euro; el diari de 100 pessetes, un euro; la cervesa de 150 pessetes, un euro i mig. No dic que això passàs absolutament amb tot ni que l’euro sigui responsable de tota la inflació posterior, perquè seria massa fàcil i, sobretot, no seria rigorós. Però qualsevol persona que hagués viscut aquell canvi recorda perfectament la sensació que els preus havien descobert una drecera que els salaris desconeixien.

Naltros, en canvi, vàrem fer la conversió exacta. El nostre sou va ser dividit per 166,386 i ens varen explicar que no havíem perdut poder adquisitiu. Potser damunt un paper era així. Però jo no vivia damunt un paper; vivia dins una casa, anava al supermercat, posava gasolina al cotxe, pagava factures i intentava mantenir una família.

Sa meua dona i jo haviem treballat tota la vida i no haviem demanat mai viure com rics. Només volíem una cosa bastant més modesta: que el nostre esforç servís per avançar. Volíem poder pagar una casa, mantenir els fills, canviar de cotxe quan fos necessari, anar de vacancions de tant en tant i guardar uns quants estalvis per quan arribassin els temps dolents. Amb la pesseta, amb tots els defectes que tenia aquell sistema, jo tenia la sensació que treballant podia anar millorant la meua situació. Amb el pas dels anys aquesta sensació es va anar perdent.

I avui, quan mir els meus fills, ho entenc molt millor.

Els joves d’avui tenen davant un panorama que naltros no imaginàvem quan teníem la seua edat. Els demanam que estudiïn, que es formin, que siguin competitius, que aprenguin idiomes, que siguin flexibles, que acceptin contractes temporals, que canviïn de ciutat si fa falta i que tenguin paciència, mentre els lloguers pugen, els habitatges es converteixen en un article de luxe i el cost de la vida s'empassa una part cada vegada més gran del que guanyen.

Després ens estranyam que els jovens no vulguin tenir fills. És una broma de mal gust. Com els han de tenir? Amb què? Amb il·lusió? Amb un contracte temporal? Amb un sou que desapareix el dia 15? Amb un pis de 1.000 o 1.500 euros? Potser amb l’ajuda de papà i mamà?

I així hem arribat a una situació magnífica: els pares treballen tota la vida per poder ajudar els fills quan aquests ja són adults. El gran progrés social! Abans els pares deixaven una casa als fills. Ara els fills necessiten que els pares els ajudin a pagar el lloguer.

I després hi ha els nets.

Aquí és on ja no fa tanta gràcia. Perquè jo estic jubilat. I quan un ja té una certa edat, deixa de preocupar-se tant per si podrà canviar de cotxe o anar de vacacions. Comences a mirar els teus fills. I més tard mires els nets.

I et demanes: quin món els deixam? Un món on treballar no garanteix tenir un lloc per viure. Un món on tenir estudis no garanteix trobar una feina digna. Un món on dos salaris poden no ser suficients per mantenir una família. Un món on els preus pugen més de pressa que les nòmines.

Però, això sí, els governs ens asseguren que l’economia creix. Perfecte. Jo només voldria saber per on creix, perquè a la meva butxaca no hi cap.

I així arribam a la immigració.

Un tema que, avui, si el critiques, ja tens preparada l’etiqueta: racista, xenòfob, insolidari. Jo no tenc res contra la persona que arriba d’un altre país buscant una vida millor. Si jo hagués nascut en un lloc on no tenc futur, probablement faria exactament el mateix. El problema no és la persona que arriba; el problema és un sistema econòmic que necessita mà d’obra barata i que després pretén que ningú no faci preguntes sobre les conseqüències.

Perquè quan una economia necessita treballadors disposats a cobrar poc, és evident que els salaris tendeixen a estar pressionats, especialment en determinats sectors. I això no és culpa de l’immigrant que accepta la feina; és responsabilitat dels empresaris que volen pagar menys i dels governs que no són capaços de garantir unes condicions laborals dignes. És molt més còmode fer que els treballadors es mirin de reüll entre ells que obligar els qui tenen poder econòmic a assumir la seua responsabilitat.

I mentre naltros discutim sobre immigrants, fronteres, banderes i identitats, els sous continuen fent exactament el que els ha donat la gana fer sempre: moure's allà on poden guanyar més.

Una empresa no té sentiments patriòtics quan els comptes no li surten. Si fabricar a Espanya és més car que fabricar a la Xina, acabarà fabricant a la Xina; si demà li surt millor Vietnam, se n’anirà al Vietnam. El negoci no té cor, no té entranyes i no té bandera. Com deia una cançó d’una obra de teatre en què vaig participar: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen ses finances, ara mana qui té l’or.”

Aquesta és, probablement, la gran lliçó que ens hem negat a aprendre.

No podem tancar-nos dins ses nostres fronteres i pensar que així arreglarem el món, però tampoc podem acceptar que la globalització serveixi d’excusa perquè els salaris es mantenguin baixos, els habitatges siguin inaccessibles i una generació sencera hagi d’ajornar indefinidament el moment de començar a viure.

I després tenim els polítics, que són els encarregats de solucionar-ho tot, sempre que no els demanis que solucionin res abans de les pròximes eleccions.

Ens expliquen que l’economia creix, que som més competitius, que Europa és forta, que les dades són bones i que hem de confiar en el futur. Jo només voldria saber una cosa: si tot va tan bé, per què cada vegada costa més arribar a final de mes?

Perquè hi ha una economia de les estadístiques i una altra economia, molt més tossuda, que és la que tenim dins la cartera. I jo, a la meua edat, he après que aquesta darrera acostuma a tenir bastant més raó que la primera.

Per això, després de veure com està el Regne Unit i després de mirar què ens ha passat aquí, no puc evitar pensar que ens han venut dos grans relats polítics i que, en tots dos casos, ens varen explicar sobretot les virtuts i molt poc la factura.

Als britànics els varen dir que sortir d’Europa els faria recuperar la seua grandesa. A naltros ens varen dir que entrar a Europa ens portaria prosperitat.

Uns varen comprar el Brexit. Naltros vàrem comprar l’euro.

I ara tots continuam pagant. Si avui em posassin davant una urna i em demanassin si Espanya hauria de continuar dins la Unió Europea, probablement jo votaria SORTIR. No perquè pensi que sortir sigui una fórmula màgica ni perquè cregui que fora d’Europa ens esperaria un paradís, sinó perquè m’he cansat de sentir que totes les decisions que ens han fet més pobres són necessàries pel nostre bé i que sempre hem de tenir paciència perquè el futur serà millor.

El problema és que jo ja no mir tant el meu futur. Mir el dels meus fills. I sobretot el dels meus nets. I quan veig que els demanam que treballin més, que siguin més competitius, que estudiïn més, que paguin més impostos i que tenguin paciència mentre una casa es converteix en un luxe i un sou normal ja no garanteix una vida normal, em deman si no els estam deixant un món considerablement pitjor del que naltros vàrem rebre.

Potser aquesta és sa part més amarga de fer-se vell: adonar-te que les promeses amb què vas construir la teua vida no necessàriament serviran per construir la dels teus fills.

Ens varen prometre progrés. Ens varen prometre prosperitat. Ens varen prometre un futur millor. I ara, quan mir els meus fills i pens en els meus nets, em deman si tot allò era realment una promesa o simplement una altra manera elegant d’anomenar un engany.

Perquè una cosa és segura: naltros vàrem pagar la festa.

I ara sembla que als nostres fills els toca pagar també la ressaca.

L’informe PISA: preocupació d’un güelo,

Eivissa, 11 de setembre 2026

L'INFORME PISA: PREOCUPACIÓ D'UN GÜELO.

Com molts de voltros, he llegit amb interés ses notícies sobre els resultats de s’informe PISA i he de dir que m’han preocupat. No som mestre, ni pedagog, ni pretenc ser-ho. Som simplement un güelo que veu créixer els seus nets i que, quan pensa en el seu futur, no pot evitar demanar-se si els estam donant ses eines que necessitaran per afrontar-lo.

Tenc un net que acaba de començar s’institut, sa neta més grossa està fent primària allà a Anglaterra i sa més petita encara va a sa «nursery» (per entendre-ho millor, a sa guarderia). A més, tenc una dona que ha estat mestra i una filla que també ho és, i això fa que dins ca nostra s’hagi parlat moltes vegades d’educació, d’alumnes, de mestres i de ses dificultats que hi ha avui dins ses aules.

Per tant, no parl com un expert. Parl com un güelo que té tres motius molt importants per estar preocupat.

Quan veig els resultats de PISA, no em preocupen tant unes xifres concretes ni eL lloc que ocupam dins una classificació internacional. Em preocupa allò que aquestes dades ens haurien de fer demanar: què estam fent amb s’educació dels nostres infants? 

Perquè hi ha coses que no acab d’entendre.

No entenc que un estudiant pugui passar de curs sense haver assolit els coneixements necessaris del curs anterior. Si un al·lot té dificultats, naturalment que se l’ha d’ajudar; se li ha de donar reforç, més temps i tots els recursos que facin falta. Però si, malgrat tot això, no ha après allò que necessita, per què ha de passar de curs?

Per evitar que es frustri? No seria més útil ensenyar-li també que hi ha dificultats que s’han de superar amb esforç? Pareix que tenim una por excessiva a sa paraula "frustració". I jo, com a güelo, em deman si no estam protegint massa els nostres infants d’una cosa que forma part de la vida. A la vida no sempre aprovaran, no sempre guanyaran i no sempre aconseguiran allò que volen a sa primera. Hauran de treballar, estudiar, equivocar-se, tornar-ho provar i, moltes vegades, acceptar que ses coses costen.

No crec que repetir un curs sigui cap desgràcia. Desgràcia és arribar al final de s’institut amb un títol però sense tenir els coneixements bàsics que aquest títol se suposa que acredita.

I aquí hi ha una altra cosa que em preocupa especialment: s’exigència. Tenc sa sensació que hem anat substituint s’exigència per sa facilitat. Ens preocupa molt que els al·lots estiguin bé, que no es frustrin i que no tenguin massa feina, però no sempre ens preocupam amb sa mateixa intensitat de si realment aprenen.

I una cosa no hauria d’estar renyida amb s’altra. Un infant pot ser feliç dins s’escola i, al mateix temps, haver d’esforçar-se. Pot ser respectat i estimat i, al mateix temps, haver de complir unes obligacions.

També em costa entendre sa lluita contra els deures. No dic que els infants hagin de passar ses tardes fent feina, ni que no tenguin dret a jugar, descansar o estar amb sa família. Però llegir, practicar matemàtiques, estudiar una lliçó o acabar una feina també forma part de s’aprenentatge. Hi ha coses que simplement necessiten pràctica.

I si volem recuperar es gust pel coneixement, haurem d’acceptar que aprendre no sempre és divertit. Trob a faltar, sobretot, una paraula que pareix que hem anat oblidant: esforç. Una realitat que també hem de saber afrontar

I hi ha una altra qüestió de sa qual crec que també hauríem de poder parlar amb serenitat i sense prejudicis: es nombre i sa realitat dels nous alumnes que arriben cada any al nostre sistema educatiu. A ses nostres escoles hi arriben infants i joves procedents de molts de països diferents. Alguns arriben amb una escolarització molt irregular o insuficient, alguns no coneixen cap de ses nostres llengües i, en molts de casos, necessiten un suport important per poder seguir el mateix ritme que els seus companys.

No dic això per culpar aquests infants. Ells no tenen cap culpa d’haver arribat aquí amb més o menys coneixements, ni de no conèixer s'eivissenc o el castellà. Al contrari: si arriben, el que hem de fer és acollir-los i donar-los ses eines necessàries perquè puguin avançar.

Però una cosa és acollir i una altra és ignorar sa dificultat que això suposa per al sistema educatiu. Quan dins una mateixa aula hi ha alumnes amb nivells de coneixement molt diferents, alguns dels quals necessiten aprendre una llengua al mateix temps que aprenen els continguts de la resta d’assignatures, el mestre té davant una feina extraordinàriament complicada.

I crec que no podem fer veure que això no té conseqüències. Si una part important del temps i dels recursos s’ha de dedicar a compensar mancances bàsiques d’una part dels alumnes, és inevitable demanar-se si això acaba afectant el ritme d’aprenentatge de tots els altres.

No és un problema d’origen. És un problema de recursos, de capacitat d’acollida i de nivell educatiu. I això també s’ha de poder dir. Perquè si no som capaços de parlar de ses dificultats reals, difícilment podrem trobar solucions reals.

A més, tenc sa sensació que el nivell d’exigència i de coneixements que demanam als nostres infants s’ha anat baixant. I no ho dic només per una percepció personal. Ses estadístiques educatives i els resultats de ses proves de competències ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre aquest retrocés.

Quan jo tenia deu o onze anys, tenc sa sensació que dominàvem molts més coneixements bàsics que molts d’infants d’avui a sa mateixa edat.

Pot ser que es sistema d’ensenyament d’aquell temps fos més dur. Pot ser que fos també menys flexible i que tengués altres mancances. Però hi havia uns coneixements que s’havien d’assolir i unes proves que servien precisament per comprovar-ho.

I avui, segons ses dades que anam coneixent, tenim alumnes que acaben etapes educatives amb un nivell de competències que no correspon a allò que esperaríem d’aquella edat.

Això no és ser racista. És constatar una realitat educativa i demanar-nos què podem fer per millorar-la. I crec que seria un error no parlar-ne per por que algú ens pengi una etiqueta.

Trob a faltar coneixement. També em preocupa que un jove pugui acabar s’institut amb dificultats importants per comprendre un text, expressar una idea amb claredat o escriure correctament.

No parl de no cometre mai una falta. Parl de coneixements bàsics que una persona hauria de tenir quan acaba s’ensenyament obligatori. Perquè tenir un mòbil, saber cercar informació dins internet o utilitzar una aplicació no significa tenir coneixement. Sa informació és avui a l’abast de tothom; el que cada vegada és més necessari és saber interpretar-la, contrastar-la i decidir si és certa o falsa. I per això necessitam joves amb cultura, coneixements i pensament crític.

Com era quan jo estudiava?

Quan jo era jove, es sistema educatiu era molt diferent. Vaig entrar a s’institut amb deu anys i vaig haver de fer una prova d’ingrés (venia directament des de Formentera). Vaig fer quatre cursos, durant els anys 1967, 1968, 1969 i 1970, i després del quart vaig haver de superar una prova per obtenir el títol de Batxiller Elemental. Sense aquest títol no podia continuar.

Després vaig fer dos anys més, 1971 i 1972. Acabat el sisè, un altre examen per obtenir el Batxiller Superior. I encara quedava el COU, el Curs d’Orientació Universitària, amb un examen més per poder accedir a sa Universitat.

No dic que aquell sistema fos perfecte. Segurament tenia moltes coses injustes i moltes que s’havien de canviar. Però hi havia una cosa molt clara: per avançar havies de demostrar que havies après. I això em pareix que no hauríem d’haver perdut. 

Massa canvis i poca continuïtat. El que tampoc entenc és que s’educació hagi de canviar cada vegada que canvia el govern. Durant dècades hem anat d’una reforma a una altra. Govern que arriba, pla educatiu nou. Canvien ses assignatures, els criteris, ses maneres d’avaluar i ses prioritats. I així no hi ha manera de construir un sistema estable. S’educació necessita temps. Necessita continuïtat. Necessita un gran pacte que estigui per damunt dels governs i dels interessos partidistes. No pot ser que cada polític que arriba vulgui deixar sa seua empremta dins ses aules.

I els mestres?

I tampoc crec que es problema siguin els mestres. Al contrari. Sa meua dona i sa meua filla, que han viscut s’educació des de dins, em fan veure que moltes vegades el mestre és el primer que pateix ses conseqüències d’un sistema que li demana cada vegada més coses i que canvia constantment ses regles. Per això, quan algú diu que els joves d’avui no estan preparats, jo no començaria culpant-los a ells.

Els nostres joves són es resultat d’allò que els adults hem decidit. I jo, com a güelo, només deman que pensem una mica més en ells i una mica menys en ses pròximes eleccions.

Què vull per als meus nets?

No vull que els meus nets tenguin sa vida més fàcil. Vull que estiguin preparats per viure-la. Vull que tenguin coneixements, cultura, disciplina, capacitat de treball i criteri propi. Vull que sàpiguen llegir, comprendre, escriure, raonar i qüestionar allò que els diuen. I vull que, quan tenguin una dificultat, no pensin que el problema és que algú els exigeix massa, sinó que tenguin ses eines i sa voluntat necessàries per superar-la.

No vull una escola que aprovi més.Vull una escola que ensenyi més. Perquè el títol pot donar accés a una porta, però es coneixement és allò que permet travessar-la. I mentre discutim plans educatius, metodologies i reformes, els nostres infants continuen creixent.

El meu net ja és dins s’institut; sa meua neta és a primària i sa més petita vendrà darrere. Per ells, i pensant en el món que els espera, crec que ja és hora de deixar de fer experiments amb s’educació. Necessitam un sistema estable, exigent i de qualitat, que ajudi els qui tenen dificultats però que no confongui ajudar amb regalar aprovats; que tengui en compte ses emocions però que no tengui por de sa frustració; que utilitzi ses noves tecnologies però que no oblidi els llibres, s’estudi i el coneixement; que sigui capaç d’acollir els infants que arriben de fora sense perjudicar el nivell educatiu de tots els altres; i que formi persones capaces de pensar per elles mateixes.

Perquè, al final, això és allò que em preocupa com a güelo. No sé quin món trobaran els meus nets. Però sí sé que naltros tenim una responsabilitat: procurar que, quan arribi aquell moment, estiguin preparats. I si no ho feim, no podrem culpar els nostres joves. Haurem de mirar-nos naltros mateixos.

Perquè el futur dels nostres nets comença dins s’escola d’avui.

Així ens va.