Eivissa, un zoològic de fulles verdes.

Eivissa, 14 de setembre 2026

EIVISSA, UN ZOOLÒGIC DE FULLES VERDES.

He llegit una entrevista a  Miguel Tur Costa, president de la Asociación de Bares, Restaurantes y Cafeterías de Ibiza y Formentera (Pimeef Restauració) publicada recentment a un diari local i com a resident d’Eivissa, em costa molt no estar d’acord amb bona part del que diu. Sa fotografia que fa de sa temporada no és precisament per tirar coets: hi ha més passatgers a s’aeroport, però això no vol dir necessàriament que hi hagi més turistes, perquè ses estades són cada vegada més curtes; el turista familiar de tota la vida perd pes mentre guanyen terreny el visitant que ve un o dos dies a buscar una experiència concreta i el turista de luxe; tenim més restaurants i cafeteries que mai, però una part important d’aquesta oferta es disputa una demanda que ha canviat els seus hàbits de consum; falten treballadors i, quan en trobam, hem de resoldre abans de res on els podem ficar a dormir. I, per damunt de tot, tenim una illa on tot costa cada vegada més.

Tur parla d’un canvi estructural del turisme, d’un excés d’oferta en la restauració, de l’augment de les matèries primeres, dels costos laborals i de l’habitatge, i crec que és un diagnòstic bastant encertat. Però jo hi afegiria una paraula que, des del meu modest punt de vista de simple resident que surt de casa, compra, paga factures i intenta entendre què collons està passant: l’inflació.

Per entener-ho millor, us explicaré una història que ja em contaven els meus professors quan estudiava. Imaginau un zoològic ple de monos. N’hi ha un que es dedica a vendre plàtans i la resta, que no tenen plàtans, tenen fulles verdes. Ses fulles són la moneda del zoològic i, durant un temps, el sistema funciona amb una certa normalitat: per comprar un plàtan cal donar deu fulles verdes. El mono dels plàtans té el seu negoci i els altres monos tenen una moneda amb què poden comprar allò que volen.

Fins que un dia algú té la brillant idea d’inundar el zoològic de fulles verdes. N’hi ha per tot: els arbres estan plens, el terra està cobert i els monos tenen més fulles a ses mans que mai. En teoria, haurien de ser més rics, perquè ara tenen molts més sous. Però els plàtans continuen sent els mateixos. No n’han aparegut més. I el mono que els ven, quan veu aquella abundància extraordinària de fulles verdes, fa una cosa bastant lògica: puja el preu. Si abans un plàtan costava deu fulles, ara en demana vint. I com que els altres monos tenen més fulles que abans, continuen comprant.

Tots tenen més fulles, però cap mono té més capacitat real per comprar plàtans.

La història és senzilla, i crec que explica bastant bé una cosa que estam vivint a Eivissa. Perquè naltros també hem anat inundant el zoològic de fulles verdes, només que aquí ses fulles tenen forma de turisme, de capacitat de despesa, d’inversió, de capital i de milions d’euros que arriben cada temporada disposats a comprar una quantitat de coses que, per definició, és limitada.

I aquest és el detall que sembla que ens costa més d’entendre: Eivissa és limitada.

No podem fabricar més illa. No podem fer créixer ses platges, multiplicar ses carreteres, inventar aigua, crear habitatges a la velocitat amb què creix la demanda ni aconseguir que apareguin de cop milers de treballadors disposats a venir a viure aquí. Els recursos són limitats, l’espai és limitat i l’habitatge és especialment limitat.

Els sous, en canvi, no ho són. I quan augmenta molt la quantitat de gent que vol comprar una cosa que no pot créixer al mateix ritme, passa el que passa sempre: puja el preu.

Només cal mirar l’habitatge. No crec que faci falta ser economista per entendre què ha passat. A Eivissa hi ha una quantitat enorme de persones que volen viure-hi, comprar-hi o passar-hi una temporada i una quantitat ridícula d’habitatges disponibles per a la població que hi viu i hi treballa. El resultat és que cada vegada que apareix una casa al mercat hi ha una subhasta silenciosa. I si algú està disposat a pagar més, el preu puja. Si després arriba un altre que encara pot pagar més, torna a pujar.

Ens queixam que trobar una casa per comprar és gairebé impossible i que els preus són absurds, però després ens sorprèn que els propietaris demanin preus que naltros mateixos, amb ses nostres decisions de compra, acabam validant. Amb els lloguers passa exactament el mateix: no hi ha oferta suficient, però la poca que hi ha es paga a preus cada vegada més alts.

I aquí és on apareix una pregunta incòmoda: si continuam pagant aquests preus, com volem que baixin?

No és una pregunta destinada a culpar el qui no té més remei que pagar un lloguer per poder viure. Evidentment, una persona que necessita una casa no pot dir al propietari que no li paga i dormir davall un pi. El problema és molt més gran que les decisions individuals. Però també hauríem de començar a entendre que el mercat rep un missatge molt clar cada vegada que acceptam un preu: aquest preu funciona.

Amb els bars o restaurants passa una cosa semblant. Un cafè a 4,50 euros ens sembla una barbaritat, i probablement ho és per a molta gent que viu d’un salari normal. Però si el local està ple i els clients continuen demanant cafès a 4,50, és difícil imaginar que el propietari arribi a ca seua pensant que potser hauria de baixar-lo a tres euros per solidaritat amb els residents. Si el mercat ho aguanta, el preu és aquest.

I naltros continuam prenent el cafè.

Això és el que em sembla més pervers de tota aquesta història. Ens passam el dia dient que Eivissa és massa cara, que els restaurants són massa cars, que els pisos són massa cars, que els hotels són massa cars, que l’estiu és massa car, que fer la compra és massa car. I després continuam consumint, perquè volem viure, sortir, menjar, prendre un cafè i disfrutar de la nostra illa. No és cap contradicció moral: és simplement la realitat. Però aquesta realitat té conseqüències.

Perquè mentre naltros deim que no podem més, hi ha un turista que pot pagar-ho. I això canvia completament ses regles del joc.

Aquesta és, al meu entendre, una de les coses que explica el canvi de model turístic que descriu Miquel Tur. El turista familiar, que venia una setmana o deu dies, que buscava una platja, un apartament i quatre restaurants que no fossin massa cars, té cada vegada més dificultats per pagar Eivissa. En canvi, el turista que ve dos dies, té més capacitat econòmica i està disposat a pagar per una experiència concreta pot assumir preus que per a un resident o per a una família mitjana són directament absurds.

Per això podem tenir més turistes i, al mateix temps, restaurants que venen menys. Per això podem tenir l’aeroport ple i una part de la restauració preocupada. Per això podem tenir una illa aparentment plena de sous mentre cada vegada hi ha més gent que no arriba a final de mes. No és necessàriament una contradicció: és el resultat d’haver convertit Eivissa en un lloc on una part creixent de l’oferta està pensada per a qui té més fulles verdes.

I aquí és on la cosa comença a fer una mica de por. Perquè una illa pot ser molt rica i tenir els seus residents cada vegada més pobres? Pot tenir restaurants espectaculars, hotels de luxe, clubs exclusius, cotxes de lloguer de gamma alta i supermercats plens de productes importats mentre una persona que treballa tot l’estiu servint taules no sap on dormir? Pot generar milions i, al mateix temps, expulsar la gent que fa possible que aquests milions es generin?

A mi això no em sembla una història d’èxit. Em sembla una història d’èxit per a alguns.

I crec que és important dir-ho perquè sovint parlam del turisme com si qualsevol augment fos necessàriament una bona notícia. Més passatgers: fantàstic. Més despesa: fantàstic. Més luxe: fantàstic. Més inversió: fantàstic. Però arriba un moment en què hauríem de deixar de mirar només quants sous entren i començar a mirar què poden comprar els que viuen aquí amb els sous que cobren.

Perquè si els salaris pugen un deu per cent però l’habitatge puja un vint, no som més rics. Si una persona cobra més però ha de pagar molt més per viure, la millora salarial és una il·lusió estadística. I si una empresa factura més però els seus costos han pujat encara més, tampoc no podem dir que estigui millor.

És exactament el que explica Tur quan parla de restauració: els ingressos es poden mantenir, però els beneficis cauen. Les matèries primeres han pujat, l’energia ha pujat, els salaris han pujat, l’habitatge del personal s’ha convertit en un problema i, a més, hi ha més restaurants competint per una demanda que ja no consumeix com abans. El negoci pot facturar més euros i, paradoxalment, guanyar menys.

Més fulles verdes, però menys plàtans.

I encara ens queda una última cosa que potser és la més difícil d’acceptar: naltros també formam part del zoològic.

No podem culpar sempre el turista que paga una habitació caríssima si naltros, en el seu lloc, també la pagaríem. No podem indignar-nos amb un propietari perquè apuja el lloguer si hi ha deu persones disposades a pagar-lo. No podem exigir que els restaurants mantenguin preus baixos mentre continuen augmentant els costos. I tampoc podem pensar que els preus baixaran per una mena de miracle mentre continuam comprant.

El mercat no entén d’indignacions. Entén de sous.

I aquí tornam als monos. El zoològic està ple de fulles verdes i naltros continuam intentant convèncer-nos que som més rics perquè en tenim més. Mentrestant, el mono dels plàtans mira al seu voltant, veu tota aquella abundància i torna a pujar el preu.

El problema d’Eivissa no és només que hi hagi massa turistes, massa restaurants, massa cotxes o massa sous.

El problema és que hem arribat al punt en què hi ha massa gent amb moltes fulles verdes intentant comprar una illa que no en pot fabricar més.

I mentre discutim si la temporada mereix un sis o un set, si venen més turistes o menys, si el luxe ens convé o no i si el supermercat hauria de posar taules per menjar, hi ha una cosa que jo veig cada dia quan surt de casa: cada vegada és més difícil viure aquí.

Això és el que hauria d’importar.

Perquè jo no vull una Eivissa que sigui més rica només perquè hi circulin més sous. Vull una Eivissa on els sous que circulen permetin també viure als que hi són tot l’any.

I si per aconseguir-ho hem de deixar de tenir tantes fulles verdes dins el zoològic, potser ja va sent hora de començar a parlar-ne.

Abans que ens quedem sense monos.

Sa compra setmanal.

Eivissa, 13 de setembre 2026

SA COMPRA SETMANAL.

Com cada cap de setmana, toca anar a fer sa compra setmanal. Ara que estic jubilat podria dedicar els dissabtes dematí a coses molt més interessants, com anar a fer un cafè amb els amics, llegir tranquil·lament es diari, fer una caminada o, senzillament, contemplar com passa la vida sense haver de córrer darrere ningú, però he de reconèixer que hi ha una activitat que, amb el temps, m’ha acabat resultant extraordinàriament entretinguda: anar al supermercat. I no perquè tengui una passió especial per comprar llet, detergent, paper de vàter o bosses de fems, sinó perquè, després d’haver passat moltsíssims anys treballant com a responsable d’un grup de supermercats d’alimentació, avui puc entrar en una gran superfície amb el carro a ses mans i mirar tot allò que abans observava des de s’altra banda, però ara amb sa tranquil·litat d’un jubilat i, sobretot, amb molt més sentit de s’humor.

Perquè ara no hi vaig només a comprar. Hi vaig a observar. A mirar.

M’encanta veure com entra la gent per sa porta amb aquella cara de persona responsable que ha fet els deures. Alguns duen sa llista dins sa mà, d’altres la duen escrita al mòbil i n’hi ha que, directament, la duen dins el cap, que és una forma bastant perillosa de començar sa compra. Però tots, o gairebé tots, entren amb sa mateixa intenció: comprar només allò que necessiten, aprofitar alguna oferta, controlar sa despesa i, si pot ser, sortir d’allà sense haver deixat mig sou a la caixa. Amb el preu de sa vida com està, es discurs és impecable: "Hem d’anar amb compte, que tot ha pujat molt", "a veure si no mos passam" o "avui només agafarem lo necessari".

Jo els escolt i em costa molt no somriure. Perquè conec el final de sa pel·lícula.

Durant molts d’anys vaig ser un dels que coneixia perfectament el guió. Sé com pensa una superfície comercial, com se distribueixen les seccions, com se col·loquen els productes i com s’intenta aconseguir que el consumidor faci un recorregut determinat sense tenir mai sa sensació que algú l’hi està conduint. Evidentment, ningú us agafa del braç i us diu per on heu de passar. Faltaria més. Som persones lliures, independents, amb criteri propi i perfectament capaces de prendre ses nostres decisions. El petit detall és que es camí que teniu davant està pensat perquè el seguiu.

I aquí és on jo començ a disfrutar.

Entram i sa primera gran seducció és sa fruita i sa verdura. Tot és extraordinàriament colorit, fresc, brillant i saludable; ses pomes pareixen acabades de pintar, ses taronges tenen aquell color que gairebé fa olor d’estiu i ses ensalades pareixen haver estat cultivades amb amor per una família de pagesos que no ha fet altra cosa durant generacions. Tot és tan perfecte que, durant uns segons, fins i tot mos sentim culpables de no haver començat ja una vida més saludable.

"Avui sí que comprarem fruita."

"Menjarem més verdura."

"Sa setmana que ve començam a cuidar-mos."

I just quan estam tenint aquests pensaments tan nobles, es carro comença a desviar-se cap a la dreta. Jo ho veig. Valtros probablement no. I aquí està sa gràcia.

Perquè el carro no té voluntat pròpia, però sembla que en tengui. I el recorregut que feim està dissenyat perquè passem per davant de determinats productes abans d’arribar a aquells que realment hem vengut a comprar. No és que ens obliguin; és molt més intel·ligent que això. Simplement fan que el recorregut més còmode, més natural i més intuïtiu sigui precisament es que més interessa al negoci.

Aigua, per exemple, l’hem de comprar. No hi ha discussió. Poden posar-la pràcticament al final des món i hi arribarem. Perquè sa necessitat és sa necessitat. Però si pel camí hi ha vins, cerveses, licors i altres productes que no tenen precisament sa mateixa urgència vital que una garrafa d’aigua, ja tenim el primer problema. Naltros no havíem vengut a comprar una botella de vi, però allà està, ben presentada, ben il·luminada i esperant que algú pensi que, ja que som cap de setmana, tampoc mos farà mal.

I després hi ha ses estanteries, que són un món a part. Això és una cosa que sempre m’ha fet molta gràcia, perquè hi ha gent que encara pensa que els productes estan col·locats on hi caben. Pobrets. Els que interessa vendre, especialment aquells que tenen millor marge o que volem impulsar, solen estar a s’altura dels ulls, just allà on sa mirada arriba sense haver de fer cap esforç. És una ubicació privilegiada: no cal buscar, no cal ajupir-se i pràcticament no cal pensar. El producte està davant teu i sembla que t’estigui dient: "Mira’m, que som aquí".

I naltros el miram. I moltes vegades l’agafam.

En canvi, aquells productes que sabem que hem de comprar sí o sí poden estar més avall, perquè si realment necessitam llet, arròs, sucre o qualsevol altre producte bàsic, ja mos ajupirem. Ens costarà una mica més, sobretot si tenim una edat, però mos ajupirem. No deixarem de comprar allò que hem vengut a buscar perquè està trenta centímetres més avall.

Això és una diferència important: es que necessitam el buscam; el que ens volen vendre, mos el posen davant els ulls.

I mentre jo pens en aquestes coses, arribam a una altra de ses grans armes des supermercat: s’olor de pa acabat de fer. Això és sa punyalada emocional.

Aquella olor no necessita cap cartell ni cap promoció perquè mos recorda directament sa infància, es forn del poble, el pa calent que arribava a casa i aquell tros que misteriosament desapareixia abans que arribàs a taula. És una olor que no parla amb sa butxaca, parla amb sa memòria, i això és molt més perillós.

"Has vist quin pa?"

I ja tenim el pa dins el carro. No era dins sa llista, però què hi fa? Fa olor de pa. I si una cosa fa olor de pa calent, ja pareix que no compti com una compra impulsiva.

Continuam avançant fins arribar als lactis, que solen estar més al fons. Llet, iogurts, formatges i altres productes que hem de comprar sí o sí i que, per tant, no necessiten que els facin massa propaganda. Ja hi arribarem. Encara que els posin al final des recorregut, hi arribarem, perquè no mos queda més remei.

Però just després arriben els gelats i els congelats, i aquí és quan es pressupost comença a agafar febre. Hi ha gelats que, mirant el preu, un té sa sensació que els han elaborat amb una recepta secreta d’un convent italià, amb vainilla cultivada a mà, xocolata seleccionada per un sommelier i ingredients transportats en primera classe. Els mires i penses que són massa cars, que no toca gastar, que s’ha d’anar alerta i que aquest cap de setmana en menjarem un altre dia.

Però després penses: "Ja que hi som..." I aquí tenim sa frase maleïda. "Ja que hi som" ha fet més mal als pressuposts familiars que moltes crisis econòmiques. Perquè serveix per justificar-ho tot. Ja que hi som, agafam els gelats. Ja que està d’oferta, agafam això. Ja que ho hem vist, ho provam. Ja que fa bona pinta, ho duim. Ja que ho compra tothom, deu ser bo.

I així el carro va engreixant.

Arribam als productes de neteja, que són una altra història perquè aquests sí que són necessaris. Detergent, suavitzant, rentavaixelles, productes per el bany, per sa cuina, per el terra... Aquí no podem protestar gaire, perquè si no els compram sa setmana següent probablement ca nostra començarà a assemblar-se a un jaciment arqueològic. Per tant, els posam dins es carro amb sa consciència tranquil·la.

I just devora tenim sa perfumeria. Aquesta sí que és perillosa. Perquè allà ja no venim a comprar necessitat, venim a comprar esperança. Esperança que un perfum nou mos faci més atractius, que un xampú mos deixi el cabell espectacular, que un gel amb aroma de llimons del Carib ens transporti a una platja paradisíaca o que un desodorant revolucionari ens converteixi en una persona completament nova.

I si anau acompanyats, encara és pitjor. Si hi anau amb el vostro home, sa vostra dona o sa vostra parella, ja podeu donar el pressupost per perdut, perquè sempre apareix algú que, de sobte, necessita un producte nou per sa barba, una crema, un xampú, un desodorant o una cosa extraordinàriament específica per cuidar una part des cos que, fins aquell moment, havia viscut perfectament sense tanta atenció.

Els acompanyants són un perill. I el pitjor de tot és que moltes vegades són ells mateixos els que havien dit abans de sortir de casa: "Avui no hem de comprar res que no faci falta." Sí, home.

I així arribam finalment a sa fruita i sa verdura, que havíem vist just entrar i que havia de ser sa gran protagonista de sa compra saludable. Ara, després de tot el recorregut, les tornam veure i pensam que no podem anar-nos-en sense posar alguna cosa verda dins el carro, perquè si no pareixerà que tota sa nostra intenció de menjar saludable ha estat una mentida.

I aquí entra sa varietat. Havíem apuntat pomes, però veim raïm. També hi ha dàtils. I prunes. I figues. I aquella fruita tropical que no sabem ni com se menja però que té una pinta extraordinària.

"Agafam això, que és saludable."

I ja està. Dins el carro. Quan sortírem de casa no sabíem ni que existia, però ara pareix imprescindible.

I jo, mentre faig sa compra, vaig mirant ses cares i disfrutant de s’espectacle. És especialment divertit veure aquells que entren amb una llista molt curta i surten amb un carro que pareix preparat per alimentar una expedició durant tres setmanes. Hi ha una certa dignitat en això, perquè ningú vol arribar a sa caixa amb el carro mig buit, i molt menys si davant teu hi ha el veïnat amb un carro que pareix que hagi buidat mig supermercat.

Perquè un té un estatus social. I el carro ple, encara que no ho vulguem reconèixer, forma part d’aquest estatus.

I alerta si duis infants petits. La zona de caixa és un altre petit paradís de sa despesa inútil. Quan ja heu superat totes ses proves anteriors, us posen davant els darrers obstacles: xocolates, chucheries, petites joguines, begudes, snacks i tota classe de productes dissenyats per ser comprats en aquells darrers minuts en què ja estam cansats, tenim ganes d’acabar i només volem sortir d’allà.

Un consell d’un exprofessional jubilat: si podeu evitar-ho, no aneu a fer sa compra amb els fills. Ni amb es vostro home. Ni amb sa vostra parella. I molt menys amb els nets.

Anau tots sols. És molt més barat.

Perquè arriba sa caixa, sa caixera comença a passar els productes i es renou del lector comença a sonar. Bip, bip, bip... I mentre mirau com passen els productes, començau a recordar coses que no sabeu ni per què heu comprat.

Fins que arriba es moment de sa veritat: "Són 186 euros amb 43 cèntims."

I llavors arriba aquell petit silenci en què tots feim veure que sa xifra és normal, mentre per dins estam intentant reconstruir el crim.

"Com pot haver pujat tant?"

Molt senzill. Ho heu anat posant dins el carro. Una cosa darrere s’altra. Una compra petita aquí, un caprici allà, una oferta, un "ja que hi som", un producte nou, una fruita saludable, un gelat, un perfum... I al final, tot suma.

Però aquí tenim sa gran amiga del consumidor modern: sa targeta.

Menys mal que s’han inventat ses targetes. Perquè pagar amb sous de veritat era molt més dolorós. Quan treies un bitllet de cinquanta euros de sa cartera i el donaves, el veies. Sabies que aquell bitllet havia costat hores de feina i que ja no tornaria. Ara no. Ara acostam sa targeta, sentim un petit “bip” i els sous desapareixen sense fer renou.

186 euros amb 43 cèntims. Bip. Gràcies. Fins la setmana que ve.

Tal vegada, si haguéssim de pagar sa compra amb els nostros sous físicament damunt sa cinta, posant bitllet rere bitllet davant sa caixera, molts mos pensaríem dues vegades si realment necessitam aquell perfum, aquell gel amb aroma de llimons del Carib, aquell xampú, aquella capsa de gelats que costa un ull de sa cara o aquella fruita tropical que fa deu minuts ni sabíem que existia.

Però com que no veim els sous, sa sensació és molt diferent. I així sortim. Amb el carro buit, ses bosses plenes, el pressupost familiar bastant més prim del que havíem previst i aquella estranya satisfacció d’haver fet una bona compra.

I aquí és quan jo, com a jubilat i exprofessional del sector, començ a disfrutar de veritat. Perquè sé què ha passat. I no me referesc només a sa meua compra. Me referesc a tot allò que he estat observant mentre feia sa ruta.

He vist persones entrar amb una llista de quinze coses i sortir-ne amb trenta-cinc. He vist matrimonis discutir davant una estantería per el preu d’un producte mentre, cinc minuts després, un dels dos ficava dins el carro una cosa molt més cara que no figurava enlloc. He vist pares intentar negociar amb els seus fills davant la zona de caixa i he vist gent mirar el total final amb aquella cara d’incredulitat que diu clarament que qualcú els ha robat.

I jo tenc ganes de dir-los: "No vos han robat res." Vos ho heu anat posant valtros mateixos dins el carro. I això és precisament lo més divertit.

Ens pensam que som consumidors intel·ligents, que sabem controlar el pressupost, que no mos deixarem enganyar, que miram el preu, que comparam marques i que només compram allò que necessitam.

Però basta entrar per sa porta. A partir d’aquell moment començam a fer es recorregut que algú ha preparat per naltros, miram allò que algú ha decidit que hem de mirar, oloram allò que algú ha decidit que hem d’olorar, trobàm sa fruita saludable allà on toca, es pa calent quan convé, els productes atractius a s’altura des nostres ulls i els imprescindibles allà on sabem que els acabarem trobant.

I naltros, encantats amb sa nostra llibertat, anam avançant. Com un ase.

Ara que estic jubilat, sa compra setmanal m’ha descobert una nova forma d’entreteniment: observar sa fauna del supermercat. I és una fauna extraordinàriament variada.

Hi ha el que va amb sa llista i no se’n surt ni un mil·límetre; el que entra amb sa llista i als deu minuts ja l’ha abandonada; el que només mira ses ofertes; el que no mira mai el preu; el que compara tres marques durant cinc minuts per estalviar vint cèntims i després se compra una botella de vi que costa trenta euros; el que va amb el carro com si conduís un Fórmula 1 i es que el deixa travessat enmig del passadís mentre mira tranquil·lament una estantería.

Jo els mir. I em diverteix. Perquè jo conec el truc.

Durant molts d’anys vaig estar a s’altra banda i ara, jubilat, puc disfrutar de sa funció sense haver de prendre cap decisió comercial. Només he d’empènyer es meu carro, fer sa meua compra i observar com tots naltros, professionals, jubilats, pares, mares, joves, gent gran, rics i pobres, entram per aquella porta amb una intenció molt concreta i acabam sortint amb una història completament diferent.

I jo tampoc me’n salv. Aquesta és sa part que més gràcia em fa. Perquè conèixer el truc no vol dir ser immune al truc.

Jo també veig el pa calent. Jo també olorc un perfum. Jo també veig aquells gelats que no hauria de comprar. Jo també pens que aquella fruita tropical deu ser extraordinàriament saludable. I jo també, de tant en tant, dic aquella frase maleïda: "Ja que hi som..."

Per això puc riure de valtros. Però també puc riure de jo mateix. Perquè, al final, després de tants d’anys dins aquest negoci, he descobert una cosa que potser és sa més important de totes: el consumidor pensa que va al supermercat a comprar, però moltes vegades hi va a deixar-se comprar.

I cada cap de setmana tornam. Amb sa llista feta, es pressupost calculat i sa intenció ferma de no passar-mos.

I jo, mentre empeny es meu carro i mir com els altres van caient una darrere s’altra, només puc pensar que el supermercat és probablement un dels llocs on sa condició humana queda més ben retratada.

Entram convençuts que som intel·ligents. Sortim convençuts que hem fet una bona compra. I entrem la setmana següent disposats a repetir exactament es mateix. Perquè, en es fons, no som més que uns ases molt ben ensenyades.

Això sí: ases moderns, amb targeta de crèdit, aplicació del supermercat i punts acumulats. I això ja és una altra categoria: Un ase del segle XXI.

Crònica de dos enganys.

Eivissa, 12 de setembre 2026

CRÒNICA DE DOS ENGANYS.

Cap de tornar d’una estada llarga al Regne Unit i, com em passa cada vegada que hi vaig, torn amb la sensació que aquell país que vaig conèixer fa anys es va apagant a poc a poc. No és només una qüestió dels preus, encara que els preus ja són, per ells mateixos, prou motiu per posar-se ses mans al cap; és la sensació general que es respira pel carrer, una mena de cansament col·lectiu que es veu en la gent, en els negocis, en els pobles i fins i tot en aquella manera tan britànica de fer ses coses que abans transmetia una certa confiança en el futur i que ara sembla haver estat substituïda per una resignació que em costa d’explicar.

Tot és caríssim, els salaris no sembla que tenguin ganes d’acompanyar aquesta festa inflacionista i molts negocis continuen funcionant com si el segle XXI encara no hagués començat. I mentre passeig pels carrers i veig aquesta realitat, no puc evitar pensar en aquella gran promesa que els britànics varen comprar l’any 2016: el Brexit.

El 23 de juny de 2016, el Regne Unit va celebrar un referèndum sobre la seua permanència a la Unió Europea i una majoria de votants va decidir que el país havia de sortir-ne. Els partidaris del Brexit varen vendre als ciutadans una història magnífica: recuperarien la sobirania, controlarien la immigració, deixarien enrere la burocràcia de Brussel·les, podrien negociar lliurement amb qualsevol país del món i, sobretot, recuperarien aquella suposada grandesa britànica que, segons alguns, la Unió Europea els havia robat.

La proposta tenia una simplicitat gairebé infantil: sortim d’Europa i recuperam el control. El que no varen explicar, o potser el que no sabien, era què farien exactament l’endemà de sortir. I aquesta és una qüestió important, perquè governar un país no consisteix només a dir-li a la gent de què està cansada, sinó a explicar-li què passarà després de prendre la decisió. És molt fàcil prometre que tot anirà millor quan no has d’explicar com ho aconseguiràs.

Amb el temps, les conseqüències del Brexit han anat apareixent i avui resulta difícil sostenir aquella visió idíl·lica segons la qual abandonar la Unió Europea havia de convertir automàticament el Regne Unit en una mena de superpotència comercial independent, rica i autosuficient. Els britànics varen pensar que pegaven un cop damunt la taula i que Europa tremolaria; potser Europa va tremolar una mica, però els qui varen haver d’aprendre a caminar per un camí nou varen ser els mateixos britànics. I ara, quan hi torn, no puc evitar pensar que varen pegar-se un tret al peu i després varen perdre i dedicar uns quants anys a discutir sobre qui havia carregat la pistola.

Però naltros també tenim sa nostra història particular d’enganys i, si he de ser sincer, no sé quina de les dues m’agrada menys.

Espanya va entrar a les Comunitats Europees l’1 de gener de 1986 i, durant els primers anys, aquella incorporació va ser indiscutiblement positiva. Vàrem deixar enrere una etapa d’aïllament internacional, varen arribar inversions i fons europeus, es varen construir carreteres, es varen modernitzar infraestructures i el país va experimentar una etapa de creixement que va transformar profundament la nostra societat. Per primera vegada en molt de temps semblava que Espanya havia trobat el tren del progrés i que, si el sabíem aprofitar, podíem deixar definitivament enrere moltes de les misèries del passat.

Però després va arribar l’euro.

I aquí és on jo començ a tenir una memòria especialment selectiva, perquè hi ha coses que un pot oblidar amb els anys, però hi ha xifres que queden gravades per sempre. La que jo no oblidaré mai és 166,386, perquè aquesta era la conversió oficial de la pesseta a l’euro i ens la varen ficar dins el cap fins que tots sabíem perfectament que 1 euro eren 166,386 pessetes.

Els sous es varen convertir amb una precisió matemàtica impecable. Les pensions també. Els estalvis, naturalment, també. Tot molt europeu, molt seriós i molt exacte. El problema va ser que els preus varen demostrar tenir una extraordinària capacitat d’interpretació creativa de les matemàtiques.

Un cafè que costava 90 pessetes va passar a costar un euro; el diari de 100 pessetes, un euro; la cervesa de 150 pessetes, un euro i mig. No dic que això passàs absolutament amb tot ni que l’euro sigui responsable de tota la inflació posterior, perquè seria massa fàcil i, sobretot, no seria rigorós. Però qualsevol persona que hagués viscut aquell canvi recorda perfectament la sensació que els preus havien descobert una drecera que els salaris desconeixien.

Naltros, en canvi, vàrem fer la conversió exacta. El nostre sou va ser dividit per 166,386 i ens varen explicar que no havíem perdut poder adquisitiu. Potser damunt un paper era així. Però jo no vivia damunt un paper; vivia dins una casa, anava al supermercat, posava gasolina al cotxe, pagava factures i intentava mantenir una família.

Sa meua dona i jo haviem treballat tota la vida i no haviem demanat mai viure com rics. Només volíem una cosa bastant més modesta: que el nostre esforç servís per avançar. Volíem poder pagar una casa, mantenir els fills, canviar de cotxe quan fos necessari, anar de vacancions de tant en tant i guardar uns quants estalvis per quan arribassin els temps dolents. Amb la pesseta, amb tots els defectes que tenia aquell sistema, jo tenia la sensació que treballant podia anar millorant la meua situació. Amb el pas dels anys aquesta sensació es va anar perdent.

I avui, quan mir els meus fills, ho entenc molt millor.

Els joves d’avui tenen davant un panorama que naltros no imaginàvem quan teníem la seua edat. Els demanam que estudiïn, que es formin, que siguin competitius, que aprenguin idiomes, que siguin flexibles, que acceptin contractes temporals, que canviïn de ciutat si fa falta i que tenguin paciència, mentre els lloguers pugen, els habitatges es converteixen en un article de luxe i el cost de la vida s'empassa una part cada vegada més gran del que guanyen.

Després ens estranyam que els jovens no vulguin tenir fills. És una broma de mal gust. Com els han de tenir? Amb què? Amb il·lusió? Amb un contracte temporal? Amb un sou que desapareix el dia 15? Amb un pis de 1.000 o 1.500 euros? Potser amb l’ajuda de papà i mamà?

I així hem arribat a una situació magnífica: els pares treballen tota la vida per poder ajudar els fills quan aquests ja són adults. El gran progrés social! Abans els pares deixaven una casa als fills. Ara els fills necessiten que els pares els ajudin a pagar el lloguer.

I després hi ha els nets.

Aquí és on ja no fa tanta gràcia. Perquè jo estic jubilat. I quan un ja té una certa edat, deixa de preocupar-se tant per si podrà canviar de cotxe o anar de vacacions. Comences a mirar els teus fills. I més tard mires els nets.

I et demanes: quin món els deixam? Un món on treballar no garanteix tenir un lloc per viure. Un món on tenir estudis no garanteix trobar una feina digna. Un món on dos salaris poden no ser suficients per mantenir una família. Un món on els preus pugen més de pressa que les nòmines.

Però, això sí, els governs ens asseguren que l’economia creix. Perfecte. Jo només voldria saber per on creix, perquè a la meva butxaca no hi cap.

I així arribam a la immigració.

Un tema que, avui, si el critiques, ja tens preparada l’etiqueta: racista, xenòfob, insolidari. Jo no tenc res contra la persona que arriba d’un altre país buscant una vida millor. Si jo hagués nascut en un lloc on no tenc futur, probablement faria exactament el mateix. El problema no és la persona que arriba; el problema és un sistema econòmic que necessita mà d’obra barata i que després pretén que ningú no faci preguntes sobre les conseqüències.

Perquè quan una economia necessita treballadors disposats a cobrar poc, és evident que els salaris tendeixen a estar pressionats, especialment en determinats sectors. I això no és culpa de l’immigrant que accepta la feina; és responsabilitat dels empresaris que volen pagar menys i dels governs que no són capaços de garantir unes condicions laborals dignes. És molt més còmode fer que els treballadors es mirin de reüll entre ells que obligar els qui tenen poder econòmic a assumir la seua responsabilitat.

I mentre naltros discutim sobre immigrants, fronteres, banderes i identitats, els sous continuen fent exactament el que els ha donat la gana fer sempre: moure's allà on poden guanyar més.

Una empresa no té sentiments patriòtics quan els comptes no li surten. Si fabricar a Espanya és més car que fabricar a la Xina, acabarà fabricant a la Xina; si demà li surt millor Vietnam, se n’anirà al Vietnam. El negoci no té cor, no té entranyes i no té bandera. Com deia una cançó d’una obra de teatre en què vaig participar: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen ses finances, ara mana qui té l’or.”

Aquesta és, probablement, la gran lliçó que ens hem negat a aprendre.

No podem tancar-nos dins ses nostres fronteres i pensar que així arreglarem el món, però tampoc podem acceptar que la globalització serveixi d’excusa perquè els salaris es mantenguin baixos, els habitatges siguin inaccessibles i una generació sencera hagi d’ajornar indefinidament el moment de començar a viure.

I després tenim els polítics, que són els encarregats de solucionar-ho tot, sempre que no els demanis que solucionin res abans de les pròximes eleccions.

Ens expliquen que l’economia creix, que som més competitius, que Europa és forta, que les dades són bones i que hem de confiar en el futur. Jo només voldria saber una cosa: si tot va tan bé, per què cada vegada costa més arribar a final de mes?

Perquè hi ha una economia de les estadístiques i una altra economia, molt més tossuda, que és la que tenim dins la cartera. I jo, a la meua edat, he après que aquesta darrera acostuma a tenir bastant més raó que la primera.

Per això, després de veure com està el Regne Unit i després de mirar què ens ha passat aquí, no puc evitar pensar que ens han venut dos grans relats polítics i que, en tots dos casos, ens varen explicar sobretot les virtuts i molt poc la factura.

Als britànics els varen dir que sortir d’Europa els faria recuperar la seua grandesa. A naltros ens varen dir que entrar a Europa ens portaria prosperitat.

Uns varen comprar el Brexit. Naltros vàrem comprar l’euro.

I ara tots continuam pagant. Si avui em posassin davant una urna i em demanassin si Espanya hauria de continuar dins la Unió Europea, probablement jo votaria SORTIR. No perquè pensi que sortir sigui una fórmula màgica ni perquè cregui que fora d’Europa ens esperaria un paradís, sinó perquè m’he cansat de sentir que totes les decisions que ens han fet més pobres són necessàries pel nostre bé i que sempre hem de tenir paciència perquè el futur serà millor.

El problema és que jo ja no mir tant el meu futur. Mir el dels meus fills. I sobretot el dels meus nets. I quan veig que els demanam que treballin més, que siguin més competitius, que estudiïn més, que paguin més impostos i que tenguin paciència mentre una casa es converteix en un luxe i un sou normal ja no garanteix una vida normal, em deman si no els estam deixant un món considerablement pitjor del que naltros vàrem rebre.

Potser aquesta és sa part més amarga de fer-se vell: adonar-te que les promeses amb què vas construir la teua vida no necessàriament serviran per construir la dels teus fills.

Ens varen prometre progrés. Ens varen prometre prosperitat. Ens varen prometre un futur millor. I ara, quan mir els meus fills i pens en els meus nets, em deman si tot allò era realment una promesa o simplement una altra manera elegant d’anomenar un engany.

Perquè una cosa és segura: naltros vàrem pagar la festa.

I ara sembla que als nostres fills els toca pagar també la ressaca.

L’informe PISA: preocupació d’un güelo,

Eivissa, 11 de setembre 2026

L'INFORME PISA: PREOCUPACIÓ D'UN GÜELO.

Com molts de voltros, he llegit amb interés ses notícies sobre els resultats de s’informe PISA i he de dir que m’han preocupat. No som mestre, ni pedagog, ni pretenc ser-ho. Som simplement un güelo que veu créixer els seus nets i que, quan pensa en el seu futur, no pot evitar demanar-se si els estam donant ses eines que necessitaran per afrontar-lo.

Tenc un net que acaba de començar s’institut, sa neta més grossa està fent primària allà a Anglaterra i sa més petita encara va a sa «nursery» (per entendre-ho millor, a sa guarderia). A més, tenc una dona que ha estat mestra i una filla que també ho és, i això fa que dins ca nostra s’hagi parlat moltes vegades d’educació, d’alumnes, de mestres i de ses dificultats que hi ha avui dins ses aules.

Per tant, no parl com un expert. Parl com un güelo que té tres motius molt importants per estar preocupat.

Quan veig els resultats de PISA, no em preocupen tant unes xifres concretes ni eL lloc que ocupam dins una classificació internacional. Em preocupa allò que aquestes dades ens haurien de fer demanar: què estam fent amb s’educació dels nostres infants? 

Perquè hi ha coses que no acab d’entendre.

No entenc que un estudiant pugui passar de curs sense haver assolit els coneixements necessaris del curs anterior. Si un al·lot té dificultats, naturalment que se l’ha d’ajudar; se li ha de donar reforç, més temps i tots els recursos que facin falta. Però si, malgrat tot això, no ha après allò que necessita, per què ha de passar de curs?

Per evitar que es frustri? No seria més útil ensenyar-li també que hi ha dificultats que s’han de superar amb esforç? Pareix que tenim una por excessiva a sa paraula "frustració". I jo, com a güelo, em deman si no estam protegint massa els nostres infants d’una cosa que forma part de la vida. A la vida no sempre aprovaran, no sempre guanyaran i no sempre aconseguiran allò que volen a sa primera. Hauran de treballar, estudiar, equivocar-se, tornar-ho provar i, moltes vegades, acceptar que ses coses costen.

No crec que repetir un curs sigui cap desgràcia. Desgràcia és arribar al final de s’institut amb un títol però sense tenir els coneixements bàsics que aquest títol se suposa que acredita.

I aquí hi ha una altra cosa que em preocupa especialment: s’exigència. Tenc sa sensació que hem anat substituint s’exigència per sa facilitat. Ens preocupa molt que els al·lots estiguin bé, que no es frustrin i que no tenguin massa feina, però no sempre ens preocupam amb sa mateixa intensitat de si realment aprenen.

I una cosa no hauria d’estar renyida amb s’altra. Un infant pot ser feliç dins s’escola i, al mateix temps, haver d’esforçar-se. Pot ser respectat i estimat i, al mateix temps, haver de complir unes obligacions.

També em costa entendre sa lluita contra els deures. No dic que els infants hagin de passar ses tardes fent feina, ni que no tenguin dret a jugar, descansar o estar amb sa família. Però llegir, practicar matemàtiques, estudiar una lliçó o acabar una feina també forma part de s’aprenentatge. Hi ha coses que simplement necessiten pràctica.

I si volem recuperar es gust pel coneixement, haurem d’acceptar que aprendre no sempre és divertit. Trob a faltar, sobretot, una paraula que pareix que hem anat oblidant: esforç. Una realitat que també hem de saber afrontar

I hi ha una altra qüestió de sa qual crec que també hauríem de poder parlar amb serenitat i sense prejudicis: es nombre i sa realitat dels nous alumnes que arriben cada any al nostre sistema educatiu. A ses nostres escoles hi arriben infants i joves procedents de molts de països diferents. Alguns arriben amb una escolarització molt irregular o insuficient, alguns no coneixen cap de ses nostres llengües i, en molts de casos, necessiten un suport important per poder seguir el mateix ritme que els seus companys.

No dic això per culpar aquests infants. Ells no tenen cap culpa d’haver arribat aquí amb més o menys coneixements, ni de no conèixer s'eivissenc o el castellà. Al contrari: si arriben, el que hem de fer és acollir-los i donar-los ses eines necessàries perquè puguin avançar.

Però una cosa és acollir i una altra és ignorar sa dificultat que això suposa per al sistema educatiu. Quan dins una mateixa aula hi ha alumnes amb nivells de coneixement molt diferents, alguns dels quals necessiten aprendre una llengua al mateix temps que aprenen els continguts de la resta d’assignatures, el mestre té davant una feina extraordinàriament complicada.

I crec que no podem fer veure que això no té conseqüències. Si una part important del temps i dels recursos s’ha de dedicar a compensar mancances bàsiques d’una part dels alumnes, és inevitable demanar-se si això acaba afectant el ritme d’aprenentatge de tots els altres.

No és un problema d’origen. És un problema de recursos, de capacitat d’acollida i de nivell educatiu. I això també s’ha de poder dir. Perquè si no som capaços de parlar de ses dificultats reals, difícilment podrem trobar solucions reals.

A més, tenc sa sensació que el nivell d’exigència i de coneixements que demanam als nostres infants s’ha anat baixant. I no ho dic només per una percepció personal. Ses estadístiques educatives i els resultats de ses proves de competències ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre aquest retrocés.

Quan jo tenia deu o onze anys, tenc sa sensació que dominàvem molts més coneixements bàsics que molts d’infants d’avui a sa mateixa edat.

Pot ser que es sistema d’ensenyament d’aquell temps fos més dur. Pot ser que fos també menys flexible i que tengués altres mancances. Però hi havia uns coneixements que s’havien d’assolir i unes proves que servien precisament per comprovar-ho.

I avui, segons ses dades que anam coneixent, tenim alumnes que acaben etapes educatives amb un nivell de competències que no correspon a allò que esperaríem d’aquella edat.

Això no és ser racista. És constatar una realitat educativa i demanar-nos què podem fer per millorar-la. I crec que seria un error no parlar-ne per por que algú ens pengi una etiqueta.

Trob a faltar coneixement. També em preocupa que un jove pugui acabar s’institut amb dificultats importants per comprendre un text, expressar una idea amb claredat o escriure correctament.

No parl de no cometre mai una falta. Parl de coneixements bàsics que una persona hauria de tenir quan acaba s’ensenyament obligatori. Perquè tenir un mòbil, saber cercar informació dins internet o utilitzar una aplicació no significa tenir coneixement. Sa informació és avui a l’abast de tothom; el que cada vegada és més necessari és saber interpretar-la, contrastar-la i decidir si és certa o falsa. I per això necessitam joves amb cultura, coneixements i pensament crític.

Com era quan jo estudiava?

Quan jo era jove, es sistema educatiu era molt diferent. Vaig entrar a s’institut amb deu anys i vaig haver de fer una prova d’ingrés (venia directament des de Formentera). Vaig fer quatre cursos, durant els anys 1967, 1968, 1969 i 1970, i després del quart vaig haver de superar una prova per obtenir el títol de Batxiller Elemental. Sense aquest títol no podia continuar.

Després vaig fer dos anys més, 1971 i 1972. Acabat el sisè, un altre examen per obtenir el Batxiller Superior. I encara quedava el COU, el Curs d’Orientació Universitària, amb un examen més per poder accedir a sa Universitat.

No dic que aquell sistema fos perfecte. Segurament tenia moltes coses injustes i moltes que s’havien de canviar. Però hi havia una cosa molt clara: per avançar havies de demostrar que havies après. I això em pareix que no hauríem d’haver perdut. 

Massa canvis i poca continuïtat. El que tampoc entenc és que s’educació hagi de canviar cada vegada que canvia el govern. Durant dècades hem anat d’una reforma a una altra. Govern que arriba, pla educatiu nou. Canvien ses assignatures, els criteris, ses maneres d’avaluar i ses prioritats. I així no hi ha manera de construir un sistema estable. S’educació necessita temps. Necessita continuïtat. Necessita un gran pacte que estigui per damunt dels governs i dels interessos partidistes. No pot ser que cada polític que arriba vulgui deixar sa seua empremta dins ses aules.

I els mestres?

I tampoc crec que es problema siguin els mestres. Al contrari. Sa meua dona i sa meua filla, que han viscut s’educació des de dins, em fan veure que moltes vegades el mestre és el primer que pateix ses conseqüències d’un sistema que li demana cada vegada més coses i que canvia constantment ses regles. Per això, quan algú diu que els joves d’avui no estan preparats, jo no començaria culpant-los a ells.

Els nostres joves són es resultat d’allò que els adults hem decidit. I jo, com a güelo, només deman que pensem una mica més en ells i una mica menys en ses pròximes eleccions.

Què vull per als meus nets?

No vull que els meus nets tenguin sa vida més fàcil. Vull que estiguin preparats per viure-la. Vull que tenguin coneixements, cultura, disciplina, capacitat de treball i criteri propi. Vull que sàpiguen llegir, comprendre, escriure, raonar i qüestionar allò que els diuen. I vull que, quan tenguin una dificultat, no pensin que el problema és que algú els exigeix massa, sinó que tenguin ses eines i sa voluntat necessàries per superar-la.

No vull una escola que aprovi més.Vull una escola que ensenyi més. Perquè el títol pot donar accés a una porta, però es coneixement és allò que permet travessar-la. I mentre discutim plans educatius, metodologies i reformes, els nostres infants continuen creixent.

El meu net ja és dins s’institut; sa meua neta és a primària i sa més petita vendrà darrere. Per ells, i pensant en el món que els espera, crec que ja és hora de deixar de fer experiments amb s’educació. Necessitam un sistema estable, exigent i de qualitat, que ajudi els qui tenen dificultats però que no confongui ajudar amb regalar aprovats; que tengui en compte ses emocions però que no tengui por de sa frustració; que utilitzi ses noves tecnologies però que no oblidi els llibres, s’estudi i el coneixement; que sigui capaç d’acollir els infants que arriben de fora sense perjudicar el nivell educatiu de tots els altres; i que formi persones capaces de pensar per elles mateixes.

Perquè, al final, això és allò que em preocupa com a güelo. No sé quin món trobaran els meus nets. Però sí sé que naltros tenim una responsabilitat: procurar que, quan arribi aquell moment, estiguin preparats. I si no ho feim, no podrem culpar els nostres joves. Haurem de mirar-nos naltros mateixos.

Perquè el futur dels nostres nets comença dins s’escola d’avui.

Així ens va.

Eivissa, posa’t guapa.

Eivissa, 10 de setembre 2026

EIVISSA, POSA'T GUAPA.

 

Sovint faig una cosa tan senzilla com caminar. No som corredor, ni esportista de competició, ni tenc cap pretensió especial més enllà de mantenir-me en forma i, si pot ser, tenir el colesterol una mica més controlat. M’agrada caminar i, sempre que puc, aprofit per fer caminades per Eivissa, pels nostres pobles, pels carrers, per ses carreteres i, sobretot, per aquells llocs que sovint només veim des de dins d'un cotxe. Un dels recorreguts que faig habitualment és sortir de Vila, passar per Ses Figueretes, Es Viver, arribar fins a Platja d’en Bossa, continuar cap a Sant Jordi i tornar. Són uns deu quilòmetres, més o manco, una bona caminada i, sobretot, una manera magnífica de veure com està realment sa nostra illa.

I he de dir que cada vegada em costa més entendre el que veig.

Eivissa està bruta. Molt bruta. I ho dic amb pena, perquè no som un visitant que ha vengut quatre dies i que es dedica a criticar els lloc on està de vacacions. Som un ciutadà que viu aquí, que camina pels nostres carrers durant tot s’any i que estima aquesta illa. Precisament per això em preocupa i em molesta veure com, a poc a poc, hem anat assumint com una cosa normal una situació que no hauria de ser normal de cap manera.

No cal fer cap estudi, ni encarregar cap informe, ni esperar cap estadística oficial per comprovar-ho. Basta sortir a caminar i mirar un poc al voltant. Ses llosques de tabac apareixen per tot, ses botelles de plàstic i ses llaunes queden tirades als marges, els papers s’acumulen a ses voreres, hi ha excrements de cans que ningú recull i, en molts de llocs, ses papereres estan plenes o directament desbordades. Ho trobam als carrers dels pobles, als polígons industrials, als aparcaments, a ses carreteres, a ses mitjanes de ses autovies, a ses entrades dels nuclis urbans, als camins, als boscos i, evidentment, a ses nostres platges.

I el més curiós és que sempre tenim una explicació preparada. Durant s’estiu és perquè hi ha massa turistes. Durant s’hivern, perquè els serveis de neteja tenen menys recursos o perquè no és temporada. Si hi ha brutor davant un negoci, algú dirà que és responsabilitat de s’Ajuntament; si és a una carretera, serà responsabilitat d’una altra administració; si és devora una platja, ja veurem de qui depèn; si és una vorera, probablement fa anys que està pendent d’una obra. I així passam sa vida, d’una administració a una altra, mentre el ciutadà continua caminant entre brutor.

Però no ens enganyem: una part important de sa culpa és nostra. Hi ha un problema d’incivisme que ja comença a ser preocupant. No és normal que una persona acabi de fumar i, sense cap tipus de problema de consciència, deixi sa llosca a terra. No és normal que després d’un dia de platja quedin botelles, bosses, envasos i tota classe de residus damunt s’arena. No és normal que hi hagi persones que passegen es seu ca i siguin incapaces de recollir els seus excrements. No és normal que algú mengi o begui pel carrer i consideri que es paper o s’envàs que li sobra ja no és responsabilitat seua.

I encara és més preocupant que, moltes vegades, aquestes persones ho facin davant d’altres sense cap vergonya. Com si tirar una cosa a terra fos un dret adquirit. Com si després ja hi hagués algú que vendria a recollir-ho.

Hem arribat a pensar que perquè existeixen serveis de neteja tenim carta blanca per embrutar. I aquí és on alguna cosa ha fallat.

Però també han fallat ses administracions. I molt. Perquè s’incivisme no pot convertir-se en una excusa permanent per justificar sa deixadesa. Una administració responsable ha de mantenir els espais públics en condicions, ha de garantir que ses papereres es buidin amb sa freqüència necessària, ha de cuidar ses voreres, ha de controlar sa vegetació, ha de reparar allò que està romput i, sobretot, ha de fer complir ses normes. No basta fer campanyes de civisme mentre determinats espais públics passen mesos o anys en un estat lamentable.

Una cosa no lleva s’altra. El ciutadà té s’obligació de no embrutar i s’administració té s’obligació de mantenir net.

Aquests dies, fent una de ses meues caminades habituals, tornava a comprovar-ho. A primera hora del matí, quan en teoria els carrers i passejos haurien de presentar la seua millor cara, Ses Figueretes podia oferir-nos papereres plenes, botelles, llaunes i tota classe de residus. A s’arena, persones dormint amb les seues pertinences devora. Una imatge que també hauria de fer-nos reflexionar, perquè darrere aquesta realitat hi ha persones que no tenen un lloc on dormir i que formen part d’una Eivissa que sovint preferim no mirar.

Per Es Viver, en determinats punts, hi ha olors que obliguen a accelerar el pas. Vomitades i pixades per tots els racons. I costa entendre que això pugui passar just devora zones hoteleres que venen al món sa imatge d’una Eivissa exclusiva, paradisíaca i de primer nivell. Perquè aquesta també és Eivissa, encara que no surti a ses fotografies de les agències de viatges.

I quan arribes a Platja d’en Bossa, sa sensació no millora gaire. Allà on hi ha establiments turístics coneguts internacionalment, on es mouen milers i milers d’euros cada temporada i on es projecta una determinada imatge de s’illa, també hi podem trobar voreres deteriorades, llosques, botelles, plàstics i altres residus. En alguns punts, fins i tot caminar es converteix en una mena de carrera d’obstacles, perquè sa vegetació ha anat ocupant espais que haurien de ser per als vianants.

I això em fa pensar en una altra de ses grans contradiccions d’Eivissa. Parlam constantment de sostenibilitat, de mobilitat sostenible, de reduir el trànsit i de fomentar que sa gent camini o utilitzi altres formes de transport. Però després hi ha voreres que desapareixen davall sa vegetació, trams que no estan en condicions i llocs on caminar resulta difícil o fins i tot perillós. Sembla que volem que sa gent deixi el cotxe a casa, però després no sempre li posam fàcil arribar caminant al seu destí.

A Sant Jordi trobam una altra realitat semblant. És un poble viu, amb comerços, bars, restaurants i molta activitat, però també amb zones que transmeten una sensació de deixadesa que no li correspon. Hi ha espais que fa massa temps que esperen una actuació, obres que pareixen no acabar mai i voreres i carrers que necessiten més atenció.

I així podríem continuar parlant de molts altres indrets de s’illa. No fa falta anar a buscar racons amagats. Sa brutor és visible en llocs per on passam cada dia. El problema és que ens hi hem acostumat. I aquesta, per mi, és sa part més greu de tot plegat. Ens hem anestesiat.

Ja no ens sorprèn trobar una botella de plàstic davall un banc. Ja no ens sorprèn veure una vorera plena de llosques. Ja no ens sorprèn una paperera desbordada. Ja no ens sorprèn trobar restes d’un pícnic a sa platja. Ja no ens sorprèn veure gent dormint als bancs del passeig o a la platja. Ho veim, ho esquivam i continuam caminant.

I quan una societat deixa de sorprendre’s davant sa degradació des seu entorn, és que alguna cosa va molt malament.

Perquè aquesta normalització també educa. Els infants i els adolescents que creixen aquí veuen què feim es adults. Podem explicar-los a s’escola que han de respectar el medi ambient, que no han de tirar residus a terra i que ses platges i es boscos s’han de cuidar, però després surten al carrer i veuen exactament el contrari. Veuen adults tirar llosques, deixar botelles o no recollir es excrements dels seus animals. Veuen voreres abandonades i espais públics que no reben s’atenció que haurien de rebre.

I aprenen que això és normal. No ho és.

S’educació ambiental no pot ser responsabilitat exclusiva de ses escoles. Ses famílies tenen una responsabilitat enorme, però ses institucions també tenen es deure d’educar amb s’exemple. Una administració que manté els seus carrers, que neteja, que arregla, que controla i que sanciona quan correspon també està educant. Una societat que respecta els seus espais públics també està educant.

Per això crec que ja és hora de recuperar una idea que Eivissa va conèixer fa molts d’anys: «Eivissa, posa’t guapa».

Potser necessitam tornar-la a posar guapa, sí, però no només de cara al turista. No per sortir millor a ses fotografies ni per poder continuar venent sa mateixa postal de sempre.

Necessitam posar guapa s’Eivissa de cada dia. Sa dels qui hi vivim tot s’any. Sa dels nostres fills. Sa de ses persones que van a fer feina cada matí. Sa de qui surt a caminar. Sa de qui va a comprar. Sa de qui agafa s’autobús. Sa de qui simplement vol seure en un banc sense tenir davall es peus una alfombra de llosques.

I per aconseguir-ho no basta una campanya publicitària. Necessitam una campanya de civisme permanent, visible i contundent, però també necessitam que ses administracions facin la seua feina. Ajuntaments, Consell, Govern i tots aquells organismes que tenguin responsabilitats sobre els nostres espais públics haurien de deixar de mirar-se els uns als altres i començar a coordinar-se de veritat.

També seria necessari implicar molt més el sector privat. Hotels, restaurants, comerços, empreses turístiques i altres negocis que viuen, directament o indirectament, de sa imatge d’Eivissa haurien d’entendre que cuidar s’entorn no és una qüestió estètica, sinó una responsabilitat. No té gaire sentit vendre Eivissa com un paradís i permetre que, just davant es establiments, hi hagi brutor, voreres deteriorades o vegetació abandonada.

I naltros, els ciutadans, també tenim molt a fer. No tirar una llosca a terra, recollir els excrements del nostre ca, endur-nos sa botella i els residus quan anam a sa platja, no deixar una bossa de fems allà on ens convé i, si trobam un paper a terra, per què no recollir-lo? Pot semblar una cosa insignificant, però si milers de persones fessin cada dia un petit gest en favor de s’illa, el resultat seria enorme.

No deman una Eivissa perfecta. Sé perfectament que una illa amb tanta població, tanta activitat i tanta pressió turística sempre tendrà problemes. El que deman és que no acceptem sa deixadesa com una cosa inevitable.

Perquè no ho és. Eivissa no està condemnada a estar bruta. El que passa és que, entre els qui embruten, el qui no netegen prou, els qui no mantenen, els qui no controlen i els qui miram cap a una altra banda, hem acabat convertint sa brutor en part del paisatge.

I jo no m’hi vull acostumar. No vull sortir a caminar i haver d’anar esquivant llosques, botelles, plàstics i excrements. No vull veure com ses voreres desapareixen davall sa vegetació mentre continuam parlant de mobilitat sostenible. No vull que els nostres pobles transmetin una imatge de deixadesa. I sobretot, no vull que els nostres fills i nets creixin pensant que aquesta és s’Eivissa que els toca.

Per això crec que ja és hora de dir-ho sense embuts: Eivissa necessita posar-se guapa una altra vegada. Però aquesta vegada no basta pintar-la per damunt. Hem de netejar-la, cuidar-la, mantenir-la i, sobretot, respectar-la.

I això no és només responsabilitat dels polítics, ni dels serveis de neteja, ni dels turistes, ni dels empresaris. És responsabilitat de tots.

Perquè Eivissa no és una postal. No és una marca. No és només un destí turístic. Eivissa és casa nostra. I quan un viu dins una casa que estima, el mínim que pot fer és no embrutar-la. Però també espera que qui té sa responsabilitat de cuidar-la no la deixi caure.

Jo continuaré caminant. I cada vegada que surti, continuaré mirant. Només esper que, algun dia, quan faci aquests deu quilòmetres entre Vila, Ses Figueretes, Es Viver, Platja d’en Bossa i Sant Jordi, pugui tornar a casa pensant que sa nostra illa és tan guapa com ens agrada contar.

Ara mateix, sincerament, no ho és. I ens hauria de fer vergonya.

El rellotge dels sabuts.

Eivissa, 10 de setembre 2026

EL RELLOTGE DELS SABUTS.

Fa uns dies que he tornat de Leamington, del meu nou barri a Anglaterra, on durant una temporada, cada matí, quan sortia de casa, passava per davant de sa petita església de St. Mark. M’hi vaig fixar els primers dies, sobretot per sa torre i pel rellotge que tenia allà dalt, però no li vaig donar gaire més importància.

Era una Església anglicana evangèlica. Això és el que posava a un cartell a s’entrada. I, sincerament, jo encara no tenc gaire clar què vol dir exactament això d’«anglicana evangèlica».

Sé que els anglicans són, per entendre’ns, sa gent de s’Església d’Anglaterra, una branca del cristianisme que es va separar de Roma fa quasi cinc-cents anys. La versió curta de sa història és que el rei Enric VIII volia anul·lar el seu matrimoni, el papa de Roma no li ho va concedir i el rei va acabar trencant amb Roma i posant s’Església d’Anglaterra sota la seua autoritat.

Després sa història es va complicar molt més, evidentment. Hi havia política, poder i sa Reforma protestant pel mig. Però per entendre el cartell de St. Mark, a mi ja em bastava amb això.

I això d’«evangèlica» tenia més a veure, pel que vaig anar entenent, amb sa manera d’entendre sa fe: molta importància a sa Bíblia, a s’Evangeli, a sa predicació i a sa relació personal amb Déu.

Jo, de moment, ho tenia bastant més senzill: passava per davant, mirava sa torre, sentia ses campanes i continuava caminant. Ja arribaria el moment d’entendre sa resta.

Perquè el rellotge tocava ses hores. I les tocava bé.

A les sis de sa matinada ja el sentia. A les dotze de sa nit, en canvi, callava. Els primers dies em despertava i pensava "ja hi tornam a ser", però després d’uns quants dies ja ni me n’adonava. Supòs que també això devia formar part de sa vida anglesa: tenir una església a prop i saber quina hora era sense haver de mirar el mòbil.

Fins que un dia vaig mirar el rellotge amb una mica més d’atenció. I vaig veure el quatre. No hi posava IV. Hi posava IIII. Quatre I.

I vaig somriure.

Perquè vaig pensar immediatament en Eivissa, en Vara de Rei i en aquella història tan nostra amb el rellotge que s’Ajuntament hi havia posat feia poc temps.

Recordau tot aquell renou? Jo sí.

Encara no havíem tengut temps d’acostumar-nos al rellotge i ja havien sortit els primers entesos a explicar-nos que allò estava malament. Que el quatre era IV. Que posar IIII era incorrecte. Que qui havia fet el rellotge no en tenia ni idea. Que qui l’havia revisat encara en tenia menys.

I, com sempre, algú havia acabat explicant-nos que aquestes coses a Eivissa no podien passar.

Jo, en canvi, estava a milers de quilòmetres de casa, davant d’un rellotge d’una església anglesa, i tornava veure exactament es mateix. IIII. I no passava res.

Ningú s’enfadava. Ningú escrivia cap carta al diari. Ningú demanava explicacions. Ningú proposava una enquesta popular per decidir si el quatre havia de ser IV o IIII. La gent passava per davant, mirava s’hora, sentia ses campanes i continuava fent la seua vida.

I jo vaig començar a pensar en una de ses nostres grans especialitats eivissenques: el sabut de torn. A Eivissa en tenim de totes ses mides.

No importa gaire de què parlem. Si surt el futbol, en sabem. Si parlam d’urbanisme, també. De carreteres, de patrimoni, d’arquitectura, de política, de restaurants... sempre hi ha algú que sap exactament què s’hauria d’haver fet. I si apareix un rellotge amb quatre I, encara millor. Aquí tenim un terreny perfecte per demostrar coneixements.

El problema del sabut eivissenc no és que opini. Que opini tot el que vulgui. El problema és sa seguretat amb què ho fa. No necessita comprovar res. No necessita mirar si aquella manera d’escriure es quatre existeix. No necessita saber si hi ha altres rellotges que ho fan així. Ell ja ho sap. A s’escola li varen ensenyar que quatre era IV. I basta. IV és IV. I ja pot començar sa discussió.

Mentre era a Leamington, però, aquell rellotge continuava allà dalt, amb ses quatre I, tan tranquil. I a mi em va entrar sa curiositat. Vaig mirar-ho. I resulta que IIII no era cap errada. És una manera tradicional d’escriure es quatre que s’ha fet servir durant molts d’anys i que, de fet, és bastant habitual en rellotges.

És a dir: aquella gran qüestió que a Eivissa havia donat per a tanta opinió, tanta indignació i tanta saviesa improvisada, a Leamington no semblava preocupar absolutament ningú.

I ara que he tornat a Eivissa, hi pens. No tant en els rellotges, sinó en sa facilitat que tenim per convertir qualsevol detall en una batalla. Perquè una cosa és que no t’agradi. Això és perfectament legítim. Una altra és pensar que està mal feta. I una altra, encara millor, és explicar que està mal feta amb tota sa seguretat del món abans d’haver mirat si realment tens raó.

Això sí que és molt nostre.

I, ben mirat, també hi ha una altra cosa molt nostra: ficar "cizaña". Tenim una capacitat extraordinària per ficar "cizaña" allà on no n’hi ha. Per trobar un problema on només hi havia un detall. Per convertir una diferència de criteri en una errada. I una errada, si convé, en una vergonya. I després, naturalment, ja només falta qualcú que demani responsabilitats.

Quan hi pens ara, em fa gràcia imaginar què hauria passat si el rellotge de St. Mark hagués aparegut a Vara de Rei. Primer algú hauria dit que el quatre estava mal posat. Després algú altre hauria explicat que això era una vergonya. Un tercer hauria recordat que "a s’escola sempre ens varen ensenyar que es quatre era IV". I abans d’acabar sa setmana ja tendríem els sabuts fent comptes, buscant culpables i explicant-nos a tots com s’havia de fer.

I tot per quatre I.

A Leamington, en canvi, ses quatre I continuaven allà dalt. Ses campanes tocaven. La gent passava. I ningú pigava el crit al cel.

Potser és això es que més m’ha fet pensar de tota aquesta història. Que jo he hagut de sortir d’Eivissa per veure una cosa que, en realitat, també tenim davant del nas: que de vegades és millor mirar, demanar-se per què i després, si encara fa falta, opinar.

I que no passa res per no saber-ho tot. De fet, potser aquesta és sa millor manera de començar a entendre alguna cosa. Perquè el rellotge no té cap necessitat de demostrar res. Fa anys que marca s’hora. I ho continua fent. IIII. Les quatre.

I, mirau per on, no hi ha hagut cap escàndol.

Bram d’ase no puja al cel, i, si puja, no fa rel.

Eivissa, 9 de setembre 2026

BRAM D'ASE NO PUJA AL CEL, I, SI PUJA, NO FA REL.

Ahir, xerrant amb una amiga, vàrem acabar parlant de sa suposada “invasió” de Ceuta i de tota aquella gent que, davant ses imatges de milers de persones intentant travessar sa frontera, va tenir molt clara sa solució abans d’haver-se fet cap pregunta: exèrcit, policia, mà dura, controls, devolucions i, per alguns, fins i tot pistoles i tirs. “Ens han envaït”, “ens han romput sa frontera”, “això no pot continuar així”. Tot molt contundent, molt patriòtic i, sobretot, molt ràpid. Perquè ara pareix que el temps que necessitam per formar una opinió és exactament el mateix que tarda una imatge a passar davant els nostres ulls.

Sa meua amiga me va dir una dita que jo no havia sentit mai, o que almenys no recordava: “Bram d’ase no puja al cel i, si puja, no fa rel”. I em va fer gràcia, perquè vaig pensar que difícilment es podria haver trobat una dita més adequada per aquests temps nostres, en què el renou pareix haver-se convertit en una forma de pensament i en què hi ha persones que confonen tenir una veu forta amb tenir alguna cosa interessant a dir.

Jo no sé què faria si visqués a Ceuta i, de bon matí, me trobàs davant una frontera desbordada de gent. No sé si tendria por, si estaria preocupad o si pensaria que aquella situació pot posar en dificultats sa ciutat on visc. És molt fàcil opinar des de fora, assegut tranquil·lament a casa, mirant unes imatges i sentint algú que te les interpreta. Segurament, si jo fos allà, també tendria moltes preguntes i voldria que ses autoritats tenguessin una resposta. Però precisament per això, abans de demanar exèrcit, policia, mà dura i tirs, m’agradaria saber què està passant realment.

Qui són aquestes persones? D’on venen? Per què han travessat sa frontera? Què esperen trobar? Què han deixat enrere? Quants són menors? Quants venen sols? Quants han arribat nedant? Quants han fet quilòmetres per arribar fins allà? Quants han dormit al carrer? Quants duen damunt res més que sa roba que duen posada? I quants, simplement, han arribat perquè han pensat que a s’altra banda hi podria haver una oportunitat que a ca seua no tenen?

No em pareix tan estrany voler saber aquestes coses abans de començar a parlar d’una "invasió".

Perquè aquí és on crec que tenim el problema: hem vist una multitud i immediatament li hem posat una etiqueta. Una frontera plena de persones es converteix en una “invasió”, una persona que fuig de sa pobresa es converteix en un “invasor” i un grup de joves que intenta arribar a Europa passa a ser una amenaça abans que ningú s’hagi molestat a saber qui són. I una vegada hem posat sa paraula damunt sa imatge, ja pareix que tot sigui molt més fàcil. Si són “invasors”, ja sabem què hem de fer amb ells. Si són persones que han arribat desesperades, sa qüestió es complica una mica més.

I a naltros, pel que pareix, no ens agraden gaire ses coses complicades.

Ens agraden ses respostes ràpides, ses opinions contundents i, sobretot, saber de quin costat hem d’estar abans d’haver entès què ha passat. Per això tenim tertulians que són capaços d’explicar una crisi internacional abans d’haver acabat de llegir sa notícia, polítics que saben exactament què pensa sa gent abans d’haver escoltat ningú i pseudo-periodistes que han descobert que investigar és una feina bastant més pesada que agafar un micròfon i dir qualsevol cosa amb cara de molta preocupació.

I després tenim ses xarxes socials, que han convertit aquesta manera de fer en una autèntica indústria. Avui tothom pot ser expert en tot. El mateix que ahir et parlava de futbol avui et pot explicar política, immigració, economia i estratègia militar, i ho farà amb una seguretat admirable, sobretot tenint en compte que probablement no ha llegit res sobre cap d’aquestes coses. Però no importa. Té una opinió i té dret a expressar-la, que és una cosa molt respectable, encara que alguns pareixin haver interpretat aquest dret com s’obligació de donar una opinió sobre absolutament tot.

I així anam, de bram en bram.

El problema no és que algú pensi diferent de jo. Això no només ho accept, sinó que ho trob necessari. El problema és quan deixam de distingir entre allò que sabem, allò que creim i allò que simplement hem sentit dir. Perquè no és el mateix veure milers de persones travessant una frontera que saber què les ha fet arribar fins allà. I tampoc és el mateix saber què està passant que saber quina és sa millor manera de solucionar-ho.

Però aquestes diferències requereixen una cosa que avui no està gaire de moda: temps. Temps per mirar. Temps per escoltar. Temps per contrastar. Temps per dubtar.

I dubtar pareix que s’hagi convertit en una feblesa, quan jo cada vegada pens més que és una de ses formes més importants d’intel·ligència. Una persona que diu “no ho sé” em genera molt més confiança que aquella que té una resposta immediata per a tot. Una persona que és capaç de dir “potser m’equivoc” em sembla molt més interessant que aquella que necessita tenir raó abans fins i tot d’haver escoltat s’altre.

Potser perquè escoltar té un inconvenient important: a vegades et pot fer canviar d’opinió. I hi ha gent que pareix que consideri canviar d’opinió una derrota. Jo no.

Si demà descobresc que allò que pensava ahir no era cert, preferesc haver canviat d’opinió que haver mantengut una mentida només per orgull. I si algú em presenta una dada que contradiu allò que jo pensava, m’estim més mirar-la que cridar més fort per intentar fer-la desaparèixer.

Per això sa conversa amb sa meua amiga em va dur fins a sa dita: “Bram d’ase no puja al cel.”

Potser antigament es bram d’un ase es perdia dins el camp i, al cap d’un moment, ningú el sentia. Avui, en canvi, tenim altaveus immensos perquè qualsevol bram arribi molt més lluny. Una frase dita sense pensar pot arribar a milers de persones en qüestió de minuts; una mentida pot convertir-se en titular, una exageració pot acabar sent una veritat repetida mil vegades i una imatge pot ser utilitzada per provocar por abans que ningú expliqui què hi ha realment darrere.

Però aquí és on m’agrada la segona part de sa dita: “I, si puja, no fa rel”.

Perquè arribar no és transformar. Tenir audiència no és tenir raó. Fer renou no és aportar res. Un bram pot aconseguir que tenguem por. Pot aconseguir que odiem algú que no coneixem. Pot aconseguir que pensem que una situació és molt més senzilla del que realment és. Però això no vol dir que ens hagi ajudat a entendre-la.

I jo crec que aquí hi ha una diferència important entre qui brama i qui pensa.

Qui brama necessita una resposta immediata; qui pensa accepta que algunes preguntes no tenen una resposta fàcil. Qui brama necessita un culpable; qui pensa intenta entendre les causes. Qui brama veu una massa de gent; qui pensa intenta veure ses persones que formen aquella massa.

I això no vol dir justificar-ho tot.

Jo puc entendre que un país vulgui controlar les sues fronteres i que una entrada irregular plantegi problemes que s’han de gestionar. Puc entendre que una ciutat com Ceuta no pugui assumir de qualsevol manera una arribada massiva de persones. Puc entendre que hi hagi preocupació, que hi hagi por i que hi hagi problemes reals. El que no acab d’entendre és aquesta necessitat de convertir qualsevol persona que ve de fora en una amenaça abans d’haver intentat entendre per què ha arribat fins allà.

Perquè una cosa és controlar una frontera i una altra és deshumanitzar qui intenta travessar-la. Una cosa és parlar d’immigració i una altra és cridar “invasió”» cada vegada que apareixen persones que no són com naltros. Una cosa és voler una política migratòria seriosa i una altra és demanar tirs des del sofà de casa.

I aquí és on pens que hauríem d’anar una mica més alerta, perquè es bram és molt contagiós. Quan un comença a cridar, els altres contesten més fort i, al final, pareix que sa persona que parla més alt sigui sa que té més raó. I potser no és més que s’ase que ha aconseguit pujar fins al cel.

Però encara que hi arribi, no fa rel.

Sa meua amiga i jo no vàrem trobar sa solució per a Ceuta. No tenim sa resposta perfecta per a sa immigració, ni sabem com s’hauria de gestionar cada frontera, ni tenim es mapa complet d’un problema que és molt més gran i més complicat del que pot explicar qualsevol tertulià en cinc minuts. Però almenys coincidíem en una cosa: abans de bramar, volem mirar.

I potser això és poc. Però avui ja me pareix bastant. Perquè jo cada vegada confiï més en sa gent que escolta abans de parlar, que mira dues vegades abans de jutjar, que contrasta abans de compartir i que és capaç de reconèixer que no sap una cosa. Me refiï més d’una persona que necessita deu minuts per pensar que d’una altra que necessita deu segons per donar-te una resposta contundent.

Potser sa intel·ligència no consisteix en saber-ho tot, sinó en saber quan encara no saps prou. I potser sa prudència no és covardia, sinó respecte per sa realitat.

Per això, quan algú torni a cridar que ens han envaït, que ens han romput sa frontera i que només queda treure s’exèrcit, jo intentaré recordar sa dita de sa meua amiga. No perquè sa dita tengui sa resposta a un problema tan complex, sinó perquè em recorda una cosa molt més senzilla: que abans de deixar-nos arrossegar pel renou, hauríem de mirar què hi ha darrere.

Perquè es bram pot arribar molt lluny. Avui, més que mai, té micròfon, televisió, xarxes, algoritmes i una legió de gent disposada a compartir-lo.

Però si no ha passat primer pel cap, difícilment farà rel. I potser, abans de bramar, no estaria malament fer una cosa que pareix que ens costa cada vegada més: mirar, escoltar, pensar.

I després, si encara ens queden ganes, parlar.