Un Day Pass a Vila.

Eivissa, 24 de juliol de 2026

UN DAY PASS A VILA.

No sé si és perquè em faig vell o perquè cada estiu és més calent que s'anterior, però he arribat a sa conclusió que sa calor ja no és una qüestió de meteorologia. És una forma de viure. O, més ben dit, de sobreviure. Arriba un moment, cap allà del mes de Juliol, que ja no organitz sa jornada en funció de sa feina que tenc o des llocs on he d'anar. La planific en funció d'on trobaré aire condicionat. És així de trist.

A ca meua, si no encenc s'aire, arriba una hora que no hi ha qui hi pari. Però cada vegada que pitj es comandament també veig, com una aparició divina, sa factura de sa llum. I em dic que encara aguantaré un rato més. Baix persianes, tanc finestres, les torn a obrir quan sembla que entra una mica d'aire, pos es ventilador mirant cap aquí, després cap allà, i acab descobrint que aquell pobre aparell només serveix per repartir s'aire calent amb una eficàcia digna d'un funcionari.

Després sempre hi ha aquell conegut que et diu que ell no passa tanta calor. Que dorm amb un llençol i, fins i tot, hi ha nits que se l'ha d'estirar una mica damunt. És clar que sí. També hi ha qui diu que no mira es preu de sa gasolina quan ompli es dipòsit. Cada un explica ses mentides que més li convenen. Perquè, quan rasques una mica, resulta que aquest mateix conegut viu amb s'aire condicionat encès vint-i-quatre hores al dia i té sa casa a una temperatura que serviria perfectament per conservar vacunes.

Jo no. Jo ja he arribat a aquell punt en què entrar a una farmàcia, a un banc o a una botiga de roba sense necessitat de comprar res s'ha convertit en una activitat perfectament respectable. Entr, faig una volteta, mir quatre coses, fingesc un interès absolutament desmesurat per un producte que no compraré mai i, quan ja not que he recuperat una temperatura corporal compatible amb sa vida, me'n vaig tan tranquil. Si algú em demana què faig, li diré que foment es comerç local.

Pensant en tot això, s'altre dia vaig arribar a una conclusió que em va semblar brillant. No sé com ningú no n'ha parlat abans. Amb sa calor que fa, hi ha dues maneres bastant dignes de passar un dia d'estiu a Eivissa. Una és per als qui encara es poden permetre un capritx. S'altra és per a tots es altres, que som bastants més.

Sa primera és senzilla. Te'n vas a un hotel que vengui un Day Pass. Pagues una quantitat que, si la dius en veu alta, fa una mica de mal, però després et passes tot es dia convençut que l'has amortitzada.

Arribes de bon matí, quan encara no fa aquella calor que pareix que vengui directament des forn del barri. T'asseus a esmorzar i, com que ja està pagat, acabes menjant coses que a ca teua només veus per Nadal. Ous remenats, embotits, fruita, pastes, sucs, cafès... Tot boníssim. Sempre hi ha aquell moment en què et dius que avui dinaràs poc perquè ja has menjat prou, però tots sabem que això és una promesa que dura aproximadament una hora.

Després arriba allò que realment has anat a buscar. Sa piscina. Sa hamaca. S'ombra. I aquell aire condicionat que surt quan entres a qualsevol espai interior i que et fa pensar que, al cap i a la fi, encara hi ha esperança per a sa raça humana.

Passes una horeta llegint, encara que acabes mirant més sa gent que es llibre. Fas una capbussada. Tornes a sa hamaca. Demanes una cervesa ben freda, després un vermutet, quatre olives, unes patatilles... Sense presses. Per una vegada no mires es rellotge ni penses en res. Només procur que no me toqui cap criatura fent bombes a sa piscina.

Quan arriba s'hora de dinar entra en funcionament aquell mecanisme que tots portam de sèrie quan ens posen un bufet davant. Tothom diu que menjarà moderadament i tothom acaba amb es plat que sembla un petit monument nacional. Sempre hi ha qui es posa una mica d'amanida damunt, no perquè li vengui de gust, sinó perquè així es segon plat de paella, sa carn, es peix i ses tres postres pareixen una decisió més equilibrada.

Després de dinar arriba sa millor part del dia. Una siesta a una hamaca, sense suar, sense renou i sense que es sofà se t'aferri a s'esquena. Quan et despertes encara tens temps de fer un cafetet, menjar quatre pastes, beure un suc i tornar cap a casa amb sa sensació que has enganat s'estiu durant unes hores.

Ara bé, tot això està molt bé fins que arriba es moment de pagar. Perquè un Day Pass d'aquests se'n pot anar tranquil·lament cap als cent euros per cap. I aquí és on vaig començar a pensar que havia d'existir una alternativa més econòmica. No tan glamurosa, d'acord. Però igualment efectiva.

I, després de molt pensar-hi, crec que l'he trobada: Un Day Pass al Mercadona.

Ei ... Abans que ningú rigui, que faci el favor d'escoltar-me fins al final.

Jo crec que no acabam de valorar prou tot allò que ofereix un supermercat modern. Entram, compram quatre coses i sortim. Error. Es supermercat és molt més que això. És un refugi climàtic.

Jo hi arribaria de bon matí, amb calma. Agafaria un carro, encara que només fos per dissimular, i començaria es dia amb un cafè i un croissant. Sense presses. Mirant sa gent anar i venir. Sempre m'ha fet gràcia observar es qui entren amb una llista molt ben feta i, deu minuts després, ja duen es carro ple de coses que no hi sortien.

Acabat s'esmorzar començaria sa ruta terapèutica pes refrigerats. No perquè necessiti cap iogurt. Ni dos. Ni deu. Però entre mirar quina marca té més proteïna, comparar ingredients, llegir ses etiquetes i tornar-ho tot al seu lloc, hi pots passar mitja hora ben fresca sense que ningú et digui res. Si veig que començ massa a escalfar-me, pass a sa mantega. Després als formatges. Després a ses postres. I quan ja he acabat sa volta, torn a començar, que ningú no m'obliga a anar sempre en el mateix sentit.

Cap a mig matí ja toca es vermut. I aquí també hi ha de tot. Patates, olives, fuet, formatges, cervesa freda... No sé què més necessita una persona per ser feliç durant un matí.

Quan arriba s'hora de dinar, s'oferta és tan grossa que quasi mareja. Pollastres a l'ast, truites, croquetes, amanides, sushi, pasta, hamburgueses... I si vas amb més gent encara podeu comprar una botella de vi i repartir sa factura. No serà un restaurant amb estrelles Michelin, però tampoc no passareu gana.

Després jo faria una cosa que recoman molt especialment. Una volta lenta, molt lenta, per sa secció des congelats. No hi ha pressa. Compar una marca de pèsols amb una altra. Mir si ses gambes estan d'oferta. Contempl es gelats com si hagués d'escriure una tesi doctoral sobre vainilla i xocolata. Tot això mentre vaig recuperant sa temperatura corporal.

I començ a sospitar que no som s'únic que ha descobert aquest sistema. Hi ha jubilats que duen més temps davant es iogurts que jo davant sa declaració de sa renda. Hi ha parelles discutint des de fa vint minuts si compren llet sencera o semidesnatada i jo juraria que, en realitat, tant els és. Només allarguen s'estada. I hi ha algun empleat que ja et mira amb aquella cara de "aquest senyor ha passat avui tres vegades per aquí".

Cap a la tarda encara hi ha temps per un altre cafè, unes pastes o un suc ben fred. I, si abans de tancar encara t'entra una mica de gana, tampoc serà perquè faltin opcions. Al final surts havent passat gairebé tot es dia a una temperatura humana i, damunt, amb sa compra feta.

Ja sé que més d'un pensarà que estic comparant un hotel de moltes estrelles amb un supermercat. I tendrà raó. Però també és veritat que tots dos tenen una cosa que avui comença a ser més valuosa que moltes altres: un bon aire condicionat i una factura de llum a final de mes que no la pagues tú.

Potser fa uns anys es luxe era passar una setmana a un hotel davant la mar. Avui no n'estic tan segur. Avui es luxe, almenys per a mi, és arribar a ca meua, encendre s'aire condicionat sense mirar es comptador de sa llum i no haver de fer números cada vegada que pitj un botó.

Mentrestant, si algú em demana què pens fer aquest cap de setmana, encara no ho tenc decidit. Potser acabaré a una hamaca d'un hotel. O potser em veureu passejant molt interessat davant ses neveres des Mercadona, comparant iogurts que no pens comprar. Al cap i a la fi, tots acabam buscant exactament el mateix.

Una mica de fresca... encara que cadascú la trobi allà on pugui.

No hi ha pomada per a això.

Eivissa, 24 de Juliol de 2026.

NO HI HA POMADA PER AIXÒ.

Aquest matí he anat a sa podòloga. Res de greu. Un poc de pomada, quatre consells i cap a casa. O això és el que jo em pensava.

Només entrar a sa sala d'espera vaig veure un conegut del barri. Estava assegut xerrant amb un altre home. Bé... això de xerrar és un dir. Ell xerrava. S'altre escoltava. O, més ben dit, feia veure que escoltava, perquè tenia aquella mirada perduda de qui ja ha entès que, faci el que faci, no hi ha manera d'escapar.

No sé quant de temps feia que durava aquell sermó. Jo vaig arribar quan ja anaven per la meitat.

- Jo no som d'aquest segle XXI...

Va ser lo primer que li vaig sentir. I vaig pensar: ja hi som.

Vaig seure un parell de cadires més enllà. Vaig dubtar un moment si canviar-me de lloc, però hauria quedat lleig. A més, reconec que aquell home m'havia despertat sa curiositat. Volia saber què havia fet exactament es segle XXI per merèixer tant d'odi.

Idò resulta que gairebé tot.

Els joves ja no tenen respecte. Et tutegen abans de saber qui ets. Van amb uns patinets que no fan cap remor i et surten per darrere quan menys t'ho esperes. Miren més es mòbil que es carrer i qualsevol dia acabaran entrant dins una font o pegant-se de morros contra una farola.

Després varen venir els tatuatges. Aquell home parlava dels tatuatges com si fossin una epidèmia.

- No els queda ni un tros de pell per pintar...

I jo pensava: home... tan tampoc. Però vaig callar. Quan una persona ha decidit arreglar el món en una sala d'espera, és millor no destorbar-la.

Després va passar a sa roba. Que si pantalons estripats. Que si cabells rapats. Que si sabatilles que pareixen piragües. Que si ara tots van igual.

Aquí vaig haver de mossegar-me sa llengua, perquè vaig recordar una foto meua dels anys vuitanta amb uns pantalons de campana que avui no em posaria ni per baixar sa basura.

Però es meu veí encara no havia acabat.

Ara resulta que pagam es cafè amb es rellotge. Vas a un restaurant i has de llegir sa carta amb es mòbil. Vas a comprar i ets tu qui passa es codi de barres. D'aquí quatre dies -deia- també ens faran munyir ses vaques abans de comprar sa llet.

Aquí sí que em va fer riure. No perquè no tengués una mica de raó. Si no perquè el veia tan convençut que pareixia que parlàs en nom de tota la humanitat.

I encara quedaven els cans.

Segons ell, avui hi ha cans que viuen millor que moltes persones. Van dins cotxets. Dormen damunt el sofà. Mengen millor que el seu amo. Només els falta poder demanar una hipoteca.

Vaig mirar es pobre home que tenia assegut devora. Ja ni assentia. Només esperava que el cridassin abans que es meu veí començàs a criticar ses neveres intel·ligents o els raspalls de dents elèctrics.

Però lo que més gràcia em feia era sentir-lo parlar del segle passat. Si li feies cas, abans tot era una meravella. Tothom saludava. Els joves respectaven els majors. Ses famílies sopaven juntes. Ningú discutia. I els melons feien olor de meló.

Curiosament, no va dir res que abans es fumava pertot, que els boixos anaven sense cinturó dins el cotxe, que una galtada formava part de s'educació o que moltes malalties es curaven amb una camamil·la i un "demà estiràs bé".

Sa memòria és així. Amb el temps fa una tria. Se queda amb lo bo i amaga davall s'alfombra tot allò que no convé recordar.

En això va sortir sa podòloga i va cridar el seu nom.

Vaig respirar. No perquè em tocàs entrar a jo. Sinó perquè, si aquell home seguia cinc minuts més, encara acabaria trobant culpable al segle XXI que se li haguessin encarnat ses ungles.

Quan va desaparèixer darrere sa porta, vaig quedar pensant. I, mirau, vaig haver de reconèixer que en algunes coses també li donava una mica de raó. A mi tampoc m'agraden els patinets que em passen fregant. Ni haver de treure el mòbil per llegir una carta. Ni fer de caixer quan vaig a comprar.

Però també sé una altra cosa. El món no s'aturarà perquè em queixi. Va continuar quan varen arribar els televisions en color. Va continuar quan varen arribar els ordinadors. Va continuar amb internet. I continuarà amb sa intel·ligència artificial, amb els cotxes que conduiran tots sols i amb qualsevol invent que encara no sabem ni que existeix.

Així que, arribats a una certa edat, potser no es tracta d'entendre-ho tot. Ni tan sols que t'agradi. Basta procurar no convertir-te en aquell home que va a sa podòloga amb una ungla encarnada... i acaba diagnosticant que qui està malalt és el segle XXI.

Perquè, per a ses ungles, encara fan pomades. Però per segons quines manies... em sembla que encara no han inventat cap remei.

De què fan olor els melons?

Eivissa, 23 de Juliol de 2026

DE QUÈ FAN OLOR ELS MELONS?

Quan em vaig jubilar, molta gent em demanava què faria amb tant de temps lliure. Uns em recomanaven que viatjàs, altres em deien que ara era el moment de descobrir aquelles coses que sempre m'il·lusionaven i que mai m'atrevia a fer i sempre hi havia algú convençut que acabaria passant més hores al bar que a ca meua. Sa realitat va estar molt més senzilla. Després de deixar sa feina, a ca nostra sempre he estat jo qui s'ha encarregat d'anar a fer sa compra i aquesta és una feina que ningú m'ha pres. Així que, una vegada per setmana, continuu agafant es cotxe i ses bosses de compra i me'n vaig al supermercat. Sa diferència és que ara hi entr sense presses, sense responsabilitats i sense haver de resoldre cap problema. Per primera vegada després de molts d'anys puc dedicar-me únicament a mirar. I mirar és un entreteniment extraordinari.

Durant més de vint anys vaig tenir sa responsabilitat d'un grup de supermercats d'alimentació. Vaig passar mitja vida entrant i sortint de botigues, parlant amb encarregats, discutint amb proveïdors, resolent reclamacions i intentant entendre què esperava realment el consumidor. Una de ses coses que més m'agradava era visitar ses botigues d'incògnit. Mai vaig confiar gaire en ses visites anunciades, perquè aquell dia tot estava impecable i tothom es comportava com si hagués assajat el paper. En canvi, quan ningú m'esperava, apareixia sa realitat. Podia passejar tranquil·lament pels passadissos, escoltar converses, observar actituds i descobrir detalls que mai hauria llegit en cap informe de vendes.

Va ser així com vaig entendre que un supermercat és molt més que un lloc on es va a comprar. És un escenari on cadascú representa el paper que ha après durant tota sa vida. Hi ha persones que entren amb una llista i en deu minuts ja són al cotxe. D'altres converteixen sa compra en una cerimònia gairebé religiosa. Examinen cada peça de fruita, comparen preus fins al darrer cèntim, sospesen una ceba com si n'hagués de dependre el futur de sa família i són capaces de discutir durant cinc minuts si aquella tomata té més bon aspecte que la del costat. El més curiós és que totes estan convençudes que saben perfectament el que fan.

Aquesta setmana passada vaig tornar a comprovar-ho. Era en un supermercat de la carretera de Sant Josep i, mentre esperava que una empleada acabàs de preparar sa parada de fruita, em vaig fixar en un home que devia portar un bon rato davant els melons. No feia res extraordinari. Feia exactament el mateix que he vist fer milers de vegades. N'agafava un, se l'acostava al nas, l'olorava llargament, el girava, l'estrenyia amb ses dues mans, el sospesava i, després d'uns segons de reflexió, el tornava a deixar damunt el palet amb sa mateixa delicadesa amb què un joier manipula una peça antiga. Tot seguit repetia el ritual amb el meló del costat, com si estigués convençut que, tard o d'hora, n'apareixeria un que li revelaria el secret que buscava.

Mentre l'observava no podia evitar demanar-me a què esperava que fessin olor aquells melons. Potser buscava el record dels melons de s'hort del seu pare o del seu güelo, aquells que perfumaven una cuina sencera abans d'encetar-los. El problema és que aquells melons fa molts d'anys que han desaparegut dels supermercats. Sa fruita que avui arriba a ses estanteries ha recorregut centenars o milers de quilòmetres, ha passat dies dins cambres frigorífiques, ha estat transportada, classificada, rentada i preparada perquè aguanti el màxim de temps possible sense perdre s'aspecte. Tot aquest procés és necessari perquè el sistema funcioni, però també ha canviat moltes coses. Entre elles, aquella olor que abans identificava cada fruita sense necessitat de veure-la.

Quan jo era petit bastava entrar dins una cuina per saber si hi havia préssecs o albercocs damunt sa taula. Ses taronges perfumaven mitja casa i els melons anunciaven la seua presència des de s'altra punta del menjador. Avui pots tenir un fruiter ple durant dies i difícilment notaràs res. Malgrat això, continuam olorant els melons amb sa mateixa fe amb què ho feien els nostres pares, com si el temps no hagués passat i sa manera de produir i distribuir els aliments continuàs essent sa mateixa.

Aquest és, probablement, el detall que més m'ha cridat sempre s'atenció dels consumidors. Ens costa molt acceptar que moltes de ses coses que fèiem fa quaranta anys ja no serveixen, però continuam repetint-les perquè ens donen sa tranquil·litat de pensar que dominam la situació.

Ho veig cada setmana amb els plàtans. Hi ha persones que necessiten exactament quatre peces i, en lloc d'agafar un ram de sis peces, en separen dues i les deixen abandonades damunt sa parada. Aquells dos plàtans queden condemnats a esperar que aparegui un altre consumidor amb sa mateixa necessitat. No sé si mai l'arriben a trobar. Sempre que ho veig record una clienta que, convençuda que el supermercat li cobrava el pes de sa pell, obria els plàtans abans d'arribar a caixa, deixava ses pells amagades entre la fruita i presentava els plàtans pelats dins una bossa de plàstic. Defensava el seu comportament amb tota naturalitat, perquè, segons ella, ningú hauria de pagar per una cosa que acabaria als fems. Va costar molt fer-li entendre que el supermercat no venia plàtans pelats.

Històries com aquesta en podria contar desenes. He vist consumidors discutir apassionadament sobre la qualitat d'una fruita quan, en realitat, no sabien distingir un pomelo d'una taronja. He escoltat lliçons magistrals sobre freses pronunciades davant una caixa plena de fresons. He vist persones remenar una parada sencera buscant sa nectarina perfecta i, al cap de cinc minuts, tornar a agafar sa primera que havien deixat. He observat clients pegar cops a ses síndries amb una seguretat admirable, com si dins aquell so s'hi amagàs una veritat que la resta de mortals érem incapaços de sentir i realment no sabien diferenciar una síndria eivissenca o una marroquina.

Després de tants d'anys observant aquestes escenes, ja gairebé res em sorprèn. El que encara em fascina és sa confiança amb què actuam. Ens agrada pensar que som consumidors experts, que ningú ens enganya i que sabem reconèixer sa qualitat només amb una mirada, una ensumada o una pressió feta amb els dits. Probablement, aquesta és sa gran victòria de la distribució moderna: haver-nos convençut que continuam triant com ho feien els nostres pares, quan en realitat fa molts d'anys que és el supermercat qui ha après perfectament com hem de mirar naltros sa fruita.

Quan aquell matí vaig acabar sa compra, el senyor dels melons encara era davant el mateix palet. No sé quin es va endur ni si va encertar. El que sí sé és que va marxar satisfet, convençut que havia descobert el millor meló de tots. I mentre el veia allunyar-se vaig pensar que, en el fons, tots feim exactament el mateix. Compram fruita, però també compram records. Buscam una olor que ja gairebé no existeix i insistim a trobar-la perquè, d'alguna manera, encara ens resistim a acceptar que el món també ha canviat dins un supermercat.

A punt d'agafar flato.

Eivissa, 22 de Juliol de 2026

A PUNT D'AGAFAR FLATO.

No sé si avui he estat a punt d'agafar flato o si simplement m'he fet vell.

Tot ha començat al supermercat. Sí, al supermercat, comprant aigua. Ja sé que dit així sembla una broma, però els que vivim a Vila ho hem acabat assumint amb una resignació admirable. S'aigua surt del grifó, és veritat i diuen que és potable. També diuen que fa anys que sa qualitat ha millorat. Tot això deu ser cert, però després vas al supermercat i veus mig poble carregant garrafes cap a ca seua. Per alguna cosa deu ser. Així que allà em teniu, fent exactament el mateix que fan tots els altres: comprar allò que, en un món una mica més normal, hauria de sortir de l'aixeta.

Portava una garrafa de 6,5 litres a cada mà i esperava pacientment que arribàs el meu torn a caixa. No pensava en res en concret, només en arribar a casa sense que se'm rompessin els braços. Va ser llavors quan vaig sentir una veu darrere meu.

- Señor, ponga las garrafas en el suelo, porque cogerá flato.

Vaig deixar ses garrafes a terra quasi per inèrcia. Després em vaig girar, li vaig donar ses gràcies i vaig pensar que aquell home, sense saber-ho, acabava de regalar-me un viatge directe a sa Formentera de sa meua infància.

Perquè feia molts d'anys que no sentia aquella paraula: Flato.

No el flato dels corredors, que ara surt a tots els programes d'esport i que sempre hi ha algú disposat a explicar-te científicament. No. Jo parl de s'altre flato, es de tota sa vida, es que coneixien es nostres güelos i que servia per explicar pràcticament qualsevol mal d'esquena, de muscles o d'ossos que no acabava de tenir nom.

A ca meua, a Formentera, es flato era una institució. Si el meu güelo et veia caminar una mica tort, no necessitava fer-te cap pregunta complicada. Et mirava dues passes, et demanava on et feia mal i, abans que haguessis acabat de contestar, ja tenia es diagnòstic fet.

- Això és flato.

I ja estava.

No record haver-lo sentit parlar mai de contractures, ni de tendinitis, ni de sobrecàrregues musculars. Aquelles paraules encara no havien desembarcat a s'illa. Per sa gent grossa tot era molt més senzill. Si et feia mal s'esquena de carregar sacs d'ordi, era flato. Si havies passat hores segant i no podies aixecar un braç, també era flato. Si t'aixecaves un matí més rígid que una soca perquè havia canviat es temps, ningú dubtava del diagnòstic: flato.

I, curiosament, ningú semblava preocupar-se gaire per posar-li un altre nom.

Avui anam al metge, després pel traumatòleg, després pel fisioterapeuta i, si encara no ens han convençut, acabam buscant a internet fins que descobrim que tenim exactament el mateix que mig món.

Abans tot era bastant més pràctic. Això sí, una vegada tenies flato, tocava posar-hi remei. I aquí entraven en escena ses famoses pismes.

Encara les veig. Aquelles teles vermelles que venien (o encara venen?) a sa farmàcia i que sempre apareixien quan algú tenia mal d'esquena. No sé si duien algun medicament, si conservaven sa calor o si simplement funcionaven perquè tothom estava convençut que funcionaven. El que sí record perfectament és que s'aferraven a sa pell amb determinació. Aquelles pismes no hi havia qui les mogués.

Llevar-les ja era una altra història. Allò sí que era una prova de caràcter. Avui qualsevol fabricant t'explica que els adhesius són hipoal·lergògens, respectuosos amb sa pell i fàcils de retirar. Ses pismes devien fabricar-se amb una altra filosofia. Una vegada aferrades, feien sa sensació que s'havien integrat definitivament a tu. Si les aconseguies llevar sense deixar-hi mig cos, podies donar-te per satisfet.

Però ningú se'n queixava. Perquè ses pismes inspiraven una confiança absoluta. I aquí és on pens que, moltes vegades, miram aquell món amb una superioritat que no ens correspon. Ens agrada dir que abans sa gent confiava més en un curandero que en un metge, com si fos una prova d'ignorància. Però jo sempre em faig sa mateixa pregunta: què hauríem fet naltros?

Parlam de sa Formentera dels anys seixanta. Una illa petita. Mal comunicada. Amb molt pocs recursos. I, si sa memòria no em falla, amb un sol metge per tota s'illa. Un de sol.

Així que abans que arribàs es metge hi havia es veïnat, sa güela, aquell home que tenia "bona mà", aquella dona que sabia fer fregues o aquell curandero que tothom coneixia. No era una qüestió de fe. Era una qüestió de necessitat.

A més, no ens enganyem. Aquella gent no només tenia menys recursos; també coneixia molt millor es seu cos que naltros. Feien feina de sol a sol, carregaven sacs, cavaven, segaven, collien ametlles, tiraven xarxes, anaven a peu pertot i l'endemà hi tornaven. Quan els feia mal una espatlla, sabien perfectament per què era. No necessitaven que una ressonància els confirmàs que havien fet massa feina.

I després hi havia una altra cosa que avui gairebé hem perdut: El sentit comú.

Aquell senyor des supermercat no era metge. Ni crec que pretengués ser-ho. Simplement, em va veure carregant tretze quilos i va pensar que allò no podia acabar bé. Li va sortir dir-me que deixàs ses garrafes a terra perquè agafaria flato, igual que fa seixanta anys m'ho hauria dit qualsevol dels meus güelos.

I sabeu què? Probablement tenia més raó que molts vídeos que corren per internet. Perquè ara ja no anam a veure es curandero. Ara anam a Google. O a YouTube. O a Instagram, on sempre hi ha un especialista disposat a explicar-nos que tots els nostres problemes desapareixeran si compram una goma elàstica, una pilota de suro, una estoreta ecològica i ens subscrivim al seu canal.

Hem canviat es curandero per un influencer. I encara ens pensam que hem evolucionat. Potser sí. O potser només hem sofisticat ses mateixes manies de sempre. Abans confiàvem en allò que ens deia sa güela perquè havia vist passar tota una vida. Ara confiam en un desconegut perquè té mig milió de seguidors. No sé què és pitjor.

El cas és que aquell home des supermercat em va alegrar es dia sense saber-ho. No tant pel consell, que segurament era ben encertat, sinó perquè em va recordar una Formentera que ja gairebé només existeix dins sa memòria dels qui la varen viure. Una Formentera on un mal d'esquena no era una patologia musculoesquelètica d'origen mecànic, sinó un bon flato; on ses pismes ocupaven un lloc d'honor dins qualsevol farmaciola, i on els güelos tenien una habilitat extraordinària per trobar una explicació senzilla a problemes que avui complicam més del compte.

No sé si ses pismes curaven gaire cosa. Tampoc sé si es flato existia tal com ells el descrivien. El que sí sé és que aquells vells, amb molt poca medicina i molt de sentit comú, varen tirar endavant una illa sencera.

I mentre jo carregava dues garrafes d'aigua perquè no m'acab de refiar de sa que surt pes grifó, no vaig poder evitar pensar que potser no som tan moderns com ens agrada creure. Continuam fent exactament el mateix que feien els nostres güelos: buscar algú que ens digui què ens convé. S'única diferència és que abans aquell algú duia gorra, fumava pota i et recomanava unes pismes.

Ara du bata blanca... o té un compte a Google.

Quan sa tecnologia em fa sentir un inútil.

Eivissa, 20 de Juliol de 2026.

QUAN SA TECNOLOGIA EM FA SENTIR UN INÚTIL. 

 

 

Hi ha dies que tenc la sensació que el món s'ha posat d'acord per recordar-me que ja som vells.

No perquè em falli sa memòria o perquè necessiti ulleres per llegir sa lletra petita. Això forma part de sa vida i ho accept amb tota naturalitat. El que em costa acceptar és una altra cosa molt diferent: sa sensació que, cada vegada que he de fer un tràmit amb alguna administració, el món em diu, sense dir-m'ho, que ja no està pensat per a mi.

Aquesta setmana m'ha tornat a passar. Però, si som sincer, fa temps que em passa gairebé cada dia.

Vaig al banc a treure sous i cada vegada hi ha menys persones darrere una taula. M'assenyalen el caixer automàtic amb tota s'amabilitat del món. Davant aquella pantalla començ a dubtar. És aquesta l'opció? He marcat bé? I sí ara bloqueig sa targeta? Quan finalment aconseguesc treure els sous no sent satisfacció. Sent alleujament.

Quan necessit demanar cita amb sa meua metgessa de capçalera em diuen que ho faci amb una nova aplicació. Quan he de consultar un rebut del banc, una altra aplicació. Si vull llegir una notificació de s'Administració, una altra plataforma. Si he de firmar un document, em fa falta un certificat digital. Si el certificat no funciona, he de canviar de navegador. Si el navegador no és compatible, tornem a començar.

I, gairebé sense adonar-me'n, cada dia depenc una mica més dels altres.

No tenc por d'aprendre. Sa meua generació ha après durant tota la vida. Ens adaptàrem a ses targetes de crèdit quan encara pagàvem amb una llibreta d'estalvis. Ens adaptàrem als telèfons mòbils i als ordinadors. El problema no és aprendre. El problema és que cada nou avanç tecnològic sembla exigir que el ciutadà sigui també informàtic.

Això és el que m'ha fet pensar aquests dies mentre intentava presentar, com a representant d'AUOMEivissa, una sol·licitud de subvenció del Consell d'Eivissa. Una ajuda petita per pagar ses despeses de desplaçament i del professorat de ses activitats que organitzam per a ses persones majors.

No em queix de la subvenció. Al contrari. Els sous públics són de tots i és lògic que se'n demani una justificació rigorosa. Si jo administràs sous públics també voldria saber en què es gasten.

El que em costa entendre és tot el que un ciutadà ha de superar abans d'arribar al simple gest de pitjar el botó que diu " Firmar i registrar".

Vaig començar pensant que en un parell d'hores ho tindria resolt.

Quina ingenuïtat.

Vaig obrir s'arxivador de l'associació i va començar una autèntica caça del tresor. El NIF. El meu DNI. El certificat que acredita que som el representant legal. Els estatuts signats digitalment. S'acta fundacional. El certificat actualitzat de sa Junta Directiva. Els certificats d'estar al corrent amb l'Agència Tributària i amb la Hisenda de les Illes Balears. El certificat d'exempció de s'IVA. Ses factures. Els justificants bancaris dels pagaments. I, després, els annexos: l'1, el 2, el 3, el 4, el 5 i el 8. Cada un amb la seua funció, cada un amb les seues dades, cada un amb la seua corresponent signatura electrònica.

Cada vegada que pensava "ara ja ho tenc tot", apareixia un altre document imprescindible.

Naturalment, els papers no surten tots d'un mateix calaix. Uns s'han de descarregar d'una administració, uns altres s'han de buscar als arxius de l'associació, alguns s'han d'escanejar, molts s'han de convertir en PDF, revisar-los un per un i comprovar que tot quadra. Una data equivocada, un arxiu mal anomenat o una firma pendent poden enviar hores de feina directament a sa paperera.

I després arriba sa part que més respecte em fa. La firma electrònica. Abans bastava un bolígraf. Ara necessit un certificat digital emès per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, que no estigui caducat, que estigui correctament instal·lat, que el navegador el reconegui, que sa plataforma el vulgui acceptar i que aquell dia els astres estiguin alineats.

Els qui han nascut envoltats de pantalles probablement no hi veuen cap problema. Jo sí. No perquè no pugui aprendre, sinó perquè mai tenc la certesa d'estar fent ses coses bé.

La diferència entre un jove i una persona major no és sa intel·ligència. És sa confiança. El jove clica sense por perquè sap que, si s'equivoca, probablement trobarà sa manera de tornar enrere. Jo, abans de pitjar qualsevol botó, m'ho pens dues vegades. Perquè darrere aquell clic pot haver-hi dues hores de feina perdudes.

Quan finalment vaig tenir tots els documents preparats, tots els PDF ordenats i totes ses firmes fetes, vaig entrar al registre electrònic del Consell convençut que sa feina ja estava acabada.

Però, encara no havia començat el pitjor.

Em vaig identificar. Vaig buscar el procediment correcte. Vaig començar a carregar, un darrere s'altre, tots els arxius. Vaig revisar que cadascun anàs al seu apartat. Quan finalment tot semblava correcte, sa plataforma em va informar que encara faltava una darrera firma electrònica per validar sa presentació.

Vaig acceptar. Sa rodeta va començar a girar. Vaig esperar. Un minut. Dos. Tres. Sense atrevir-me ni tan sols a tocar el ratolí. I, finalment, va aparèixer aquell missatge que ja coneixen milers de ciutadans: "S'ha produït un error. Ho intenti novament més tard."

Més tard. Quina expressió tan elegant per dir-te que acabes de perdre una hora de sa teua vida.

Ho vaig intentar tres vegades més. Sempre igual: "Ho intenti més tard."

Després vaig descobrir que el problema no era sa documentació. Ni el certificat digital. Ni tan sols jo. Era el navegador. El meu navegador no era compatible amb sa plataforma del Consell.

Vaig haver d'instal·lar-ne un altre i repetir tot el procés des del principi.

Quan, al cap de gairebé deu hores repartides en dos dies, vaig veure que la sol·licitud havia quedat registrada, no vaig pensar en la satisfacció de sa feina feta.

El primer que vaig pensar -i perdonau-me l'expressió- va ser en sa mare que els va parir.

Després vaig pensar en els socis de sa nostra associació. Vaig pensar en aquella dona de vuitanta anys que viu tota sola. En aquell home que durant quaranta anys va sortir cada matí a fer feina sense faltar-ne un dia. En tota aquella generació que va aixecar aquest país, que va pagar els seus impostos, que va educar els seus fills i que avui necessita esperar que vengui el net perquè li expliqui com descarregar un certificat o com demanar una cita mèdica.

I és aquí on em torna al cap sa paraula del principi: Dignitat.

No em fa sentir inútil s'edat. Em fa sentir inútil un sistema que pressuposa que tothom té un ordinador, una connexió a internet, un certificat digital, un telèfon intel·ligent, tres aplicacions diferents i prou coneixements per resoldre qualsevol incidència informàtica.

El problema no és sa tecnologia. El problema és haver convertit sa tecnologia en una barrera.

Abans, quan entraves a una oficina pública, sempre hi havia una persona darrere una taula. Si et faltava un paper, t'ho explicava. Si t'havies equivocat, t'ajudava a corregir-ho. Ara sa taula ha estat substituïda per una pantalla. I ses pantalles no tenen paciència. No escolten. No entenen els dubtes. No saben què és sa por d'equivocar-se. Només diuen: "Error."

No deman tornar enrere. No deman eliminar internet ni recuperar ses màquines d'escriure. Només deman que el progrés no deixi ningú pel camí. Perquè una societat no és moderna pel nombre d'aplicacions que obliga a utilitzar als seus ciutadans.

És moderna quan qualsevol persona, tengui trenta o vuitanta anys, pot continuar fent els seus tràmits sense sentir-se una càrrega, sense haver de demanar ajuda per tot i, sobretot, sense perdre una mica de la seua dignitat cada vegada que una pantalla li recorda que el món ja no parla el seu idioma.

Quan mon pare tenia festa.

Eivissa, 19 de Juliol de 2026.

QUAN MON PARE TENIA FESTA.

Quan era petit hi havia una festa que esperava amb moltes més ganes que qualsevol altra. No perquè em donassin cap regal ni perquè hi hagués un postre especial. L'esperava perquè sabia que mon pare possiblement tendria festa i passaria tot es dia amb naltros.

Jo devia tenir set o vuit anys i, si m'haguessin demanat què era es 18 de juliol, segurament hauria arronsat ses espatlles. No en tenia ni idea. Això de ses guerres, sa política o es governs era cosa dels majors. A ca nostra ningú s'asseia amb un al·lot per explicar-li per què aquell dia era festa. Ni falta que feia. Jo només sabia que, quan arribava aquell dia, els barcos procuraven tenir els mariners a port perquè poguessin tornar a casa. Mon pare era un d'ells. Així que, per jo, es 18 de juliol era senzillament es dia que mon pare no navegava.

Uns dies abans ma mare, es meus güelos, es meus tius o es veïnats ja en començaven a parlar.

- Enguany on anam?

I sa resposta gairebé sempre era sa mateixa.

- A Cala Saona.

No record haver-hi anat mai amb presses. Llavors, tota sa colla d'al·lots, ningú corria. Pels majors es dia començava ben de matinada. Ma mare ja feia hores que voltava per sa cuina preparant sa truita de patata, tallant es pa i embolicant es menjar amb papers de diari o amb draps de cuina perquè no es remenàs durant es camí. Ses meues ties arribaven carregades amb més senalles. Una duia melons i xíndries, una altra una olla ben grossa, una altra una coca o un conill guisat. Si aquell matí hagués passat un foraster despistat per davant de ca nostra, hauria pensat que ens mudàvem de casa.

Es cosins, germanes i jo només fèiem nosa. Entràvem i sortíem, demanàvem cada cinc minuts quan partiríem, ens barallàvem per veure qui aniria davant  i acabàvem sentint aquell "deixau de molestar", que totes ses mares sabien dir exactament amb es mateix to.

Quan arribàvem a Cala Saona, tot era molt més senzill que ara. Hi havia algun cotxe, sí, però també hi havia espai. Molt d'espai. Ningú havia de patir per buscar un racó entre centenars de persones. Es primer que feien els homes era buscar una bona ombra baix ses savines. Aquella ombra seria ca nostra fins que es sol s'amagàs.

Mentre els grans acabaven de col·locar ses senalles, alguna cadira pels güelos i es menjar, naltros ja havíem desaparegut. Havíem partit corrents cap a s'aigua abans que ningú pogués dir-nos que anàssim alerta.

Record aquella mar transparent, tan neta que podies veure els peixos passar entre ses cames. Nedar, jugar, fer carreres, tirar-nos arena, buscar pegellides o passar hores fent castells. Qualsevol cosa servia. Entràvem i sortíem de s'aigua una vegada i una altra. Quan teníem fam apareixíem cinc minuts davall sa savina, agafàvem un tros de pa, una tallada de sobrassada o un bocí de formatge i tornàvem a desaparèixer.

Ses dones vivien aquella jornada d'una manera ben diferent. Avui costa d'imaginar, però estam parlant dels primers anys seixanta. Ma mare i ses meues ties no anaven a sa platja a prendre es sol. Això encara no existia. Tampoc hi anaven a lluir banyador. De fet, no record haver vist mai ma mare amb un banyador. Ni ella ni ses seues germanes. No sé ni si en tenien.

Anaven vestides gairebé igual que si haguessin anat a fer una visita. Com a molt, es llevaven ses espardenyes, s'arromegaven una mica sa falda i caminaven per sa vorera mentre xerraven. Es remullaven els peus, alguna entrava fins als genolls i allò ja era tota sa nadada. Després tornaven davall sa savina, on passaven hores parlant de sa família, dels fills, del camp o de qualsevol novetat des poble, sempre amb un ull posat damunt naltros.

No era una qüestió de si els agradava o no la mar. Era una altra manera de viure. Aquells anys hi havia una moral molt rígida i unes normes que ningú escrivia però que tothom complia. Una dona casada no es posava en banyador davant tothom, ni s'estirava damunt s'arena a prendre es sol. Ningú ho havia de prohibir. Simplement no es feia. I en una illa petita com Formentera, on tots ens coneixíem, es "què diran" pesava molt.

Els homes tampoc eren gaire de passar hores dins s'aigua. Es banyaven un rato, es refrescaven i tornaven ben aviat davall ses savines. Allí era on passaven sa part més important del dia.

Això de fer es vermut encara no havia arribat a ca nostra. Si algú tenia gana abans de dinar, tallava un tros de pa amb sobrassada o un bocí de formatge i llestos. Després venia es dinar, que començava aviat però ningú sabia quan acabaria. No record que hi hagués cafè per beure. En aquells anys encara era un article de luxe que no es veia cada dia. En canvi, hi havia conversa. Molta conversa.

I també hi havia una norma que per naltros era gairebé tan sagrada com es mateix 18 de juliol: després de dinar no podíem entrar a la mar fins passades dues hores. No sé si algú havia vist mai un tall de digestió, però tots li teníem un respecte enorme. Bastava que una mare digués "encara no han passat ses dues hores" perquè ens resignàssim a jugar per s'arena, mirant de reüll aquella aigua que ens cridava.

Es meus tius, sobretot en Pins i en Marianet, eren dos grans especialistes en allargar ses sobretaules. Sempre hi havia algú que començava una història. Una anècdota de quan havien anat a la mar, una broma sobre algun vesí, una imitació d'algun personatge des poble... i així podien passar hores. Jo no ho entenia tot, però me bastava veure'ls riure.

El vi també hi ajudava. El conyac també. No sé si era molt o poc. A aquella edat no ho pots calcular. Però sí que record que ses garrafes i ses botelles, quan tornaven cap a casa, sempre pesaven menys que al matí. I també record que, a mida que avançava sa tarda, ses ocurrències milloraven una barbaritat. O almenys això els semblava a ells, perquè reien com si les sentissin per primera vegada.

Mon pare també reia. I aquest és un record que encara avui m'estim molt. Perquè mon pare era un home de poques paraules, acostumat a la mar, a sa feina i al cansament. Però aquell dia el veia diferent. Relaxat. Sense presses. Envoltats de germans, cunyats i amics. Era com si, per unes hores, hagués deixat totes ses preocupacions damunt es barco.

Quan arribava el sol post començava sa pitjor part: recollir. Sempre trobàvem que era massa prompte. Naltros encara hauríem quedat una hora més dins s'aigua. Però ses mares ja començaven a plegar ses senalles mentre es homes ajudaven... bé, ajudaven tant com podien després d'una sobretaula tan llarga.

Es camí de tornada sempre es feia etern. Caminavem i no teniem cotxes. Entrava s'olor de sal, de pols i de camp. Jo moltes vegades m'adormia just arribar a casa. Si no dormia, escoltava ses converses dels grans, que encara allargaven ses històries de Cala Saona com si ningú tengués ganes que aquell dia s'acabàs.

Amb els anys vaig descobrir què commemorava realment aquell 18 de juliol. També vaig entendre per què va deixar de ser festa. Però, curiosament, això no ha canviat ni un sol dels meus records.

Quan hi pens, no veig banderes ni discursos. Veig Cala Saona quan encara hi cabíem tots, ses savines plenes de famílies de Formentera, ses senalles d'espart, es pa amb sobrassada, ses garrafes de vi que tornaven més lleugeres i mon pare rient amb els seus germans com jo només el record haver vist riure aquell dia.

Sa història cadascú l'explicarà a la seua manera. Aquesta no és sa història del 18 de juliol. És, senzillament, el record que en guarda un al·lot que encara no sabia distingir entre una festa oficial i un dia feliç.

Vostè té una edat.

Eivissa, 18 de Juliol de 2026.

VOSTÈ TÉ UNA EDAT.

S'altre dia vaig rebre una telefonada d'un número tan llarg que vaig pensar que devia venir d'algun racó del món molt llunyà. Com que avui dia qualsevol desconegut et telefona per vendre't plaques solars, criptomonedes, assegurances o Déu sap què més, vaig fer el que fa qualsevol persona prudent: no contestar.

Però el número va insistir. L'endemà. I s'altre. Tres dies seguits. Vaig acabar pensant que, si eren tan pesats, potser no volien vendre'm res; potser era Hisenda.

Finalment el vaig agafar.

- És vostè tal i tal?

- Sí.

- El telefonam de s'Hospital de Can Misses per donar-li hora per l'oftalmòleg.

Vaig quedar desconcertat. Ni tan sols recordava haver demanat cap visita. Però vaig pensar que, si s'Hospital tenia el detall de donar-me una cita sense que jo l'hagués reclamada, allò era gairebé un miracle. No era qüestió de desaprofitar-lo.

Vaig apuntar dia i hora i vaig donar ses gràcies.

El dia assenyalat em vaig presentar puntual. No fos cas que, després d'haver-me localitzat entre milers de pacients, perdés el torn.

A s'hora exacta, sa pantalla em va anunciar: "Torn tal. Sala tal."

Tot funcionava amb una puntualitat gairebé suïssa. Em començava a preocupar.

Vaig tocar a sa porta.

- Endavant.

- Segui aquí, em va dir el metge, assenyalant una cadira de braços. En què li puc ajudar?

- No ho sé.

Va aixecar sa mirada.

- Com que no ho sap? Qui l'envia?

- Ni idea. M'han telefonat vostès.

Va remenar s'ordinador un bon rato. Buscava qui havia demanat aquella visita. No ho va trobar.

I aquí vaig descobrir que encara queden professionals. En lloc de despatxar-me amb un "ja el tornarem a citar quan ho aclarim", em va demanar:

- I com es troba? Hi veu bé? Té cap molèstia?

Vaig aprofitar per dir-li que d'un temps ençà notava que havia perdut una mica de visió i que potser deixar ses ulleres progressives no havia estat una idea tan brillant.

 - Bé, idò ja que és aquí, aprofitarem per fer-li una revisió. Vostè té una edat en què convé controlar algunes coses.

Ja hi érem. Sa frase maleïda: "Vostè té una edat..."

Em va revisar sa vista, ses ulleres, sa retina, sa pressió ocular... i, després d'un bon rato, va sentenciar:

- Tot està bé. Hi veu prou bé.

Vaig respirar tranquil. Però només havia fet una pausa.

- Només hi ha una petita cosa. Té una cataracta a s'ull esquerre. Encara no és preocupant, però l'haurem d'operar. El posaré a sa llista d'espera.

Magnífic. Vaig entrar sense saber per què m'havien citat i en vaig sortir amb una operació programada.

- Mentrestant, què he de fer?

- Continuï amb aquestes ulleres. No val la pena gastar sous ara. Esperarem que arribi el moment de s'operació i després ja decidirem.

Vaig entendre perfectament el missatge. Sa cataracta encara era massa incipient per operar-la i jo encara no era prou vell per tenir pressa. Així que tots dos entraríem pacientment a sa mateixa llista d'espera: ella per anar madurant i jo per continuar envellint.

Vaig sortir de sa consulta agraït. M'havia atès un bon professional. Honest, competent i amb prou sentit comú per no fer-me gastar uns sous inútilment.

Però hi havia una frase que no em podia treure del cap: "Vostè té una edat..."

Els metges la pronuncien amb una naturalitat admirable. Com si diguessin que avui fa calor. A partir d'aquell moment ja no ets una persona. Ets una edat.

Si no hi veus bé, és s'edat. Si et fan mal els genolls, és s'edat. Si t'oblides d'on has deixat ses claus, és s'edat. I si un dia t'atropella un camió de vint tones, no descartis que algú acabi dient que, a sa teua edat, ja no hauries de sortir tot sol al carrer.

Vaig entrar a Can Misses pensant que visitava l'oftalmòleg. En vaig sortir amb sa sensació d'haver passat sa revisió tècnica com un cotxe.

Sa diferència és que als cotxes, quan passen sa ITV, els enganxen una etiqueta al parabrisa. A naltros ens deixen anar amb una frase molt més barata: "Vostè té una edat."