Allò que el silenci no va poder esborrar.

Eivissa, 24 de Juny de 2026

ALLÒ QUE EL SILENCI NO VA PODER ESBORRAR.

Hi ha històries que no s'expliquen. No perquè no siguin importants, sinó perquè fan massa mal. A ca meua, sa història del meu tiu Vicent Serra Castelló era una d'aquestes.

Vaig créixer sense saber pràcticament res d'ell. Era com si mai hagués existit. A casa no se'n parlava. Tampoc de sa guerra. Hi havia silencis que tothom respectava sense necessitat que ningú els imposàs.

Record perfectament el dia que vaig descobrir el seu nom. Mirava unes fotografies antigues amb el meu pare. Eren aquelles fotos en blanc i negre que passen de mà en mà dins ses famílies i que semblen guardar secrets. En una d'elles apareixia un jove alt, ben plantat.

- Papa, i aquest qui és?

Sa pregunta va quedar suspesa uns segons a l'aire. El meu pare va mirar sa fotografia en silenci abans de contestar.

- Aquest era el meu germà Vicent.

Llavors vaig saber que el meu pare havia tengut un germà gros. Només llavors vaig començar a entendre que darrere aquell silenci hi havia una història de dolor que havia quedat amagada durant molts anys.

El meu pare mai no va voler explicar gaires coses. Ni sobre el seu germà ni sobre sa guerra. Amb els anys vaig comprendre que no era per falta de memòria. Al contrari. El recordava massa.

Mon pare havia nascut l'any 1924. Quan va perdre el seu germà encara era molt jove. Va pertànyer a una generació que va aprendre a callar. Una generació que va entendre que hi havia preguntes que era millor no fer i records que era més segur guardar dins el cor.

Més tard va embarcar-se i va partir pels ports del món buscant una vida millor. Durant molt de temps vaig pensar que fugia de sa misèria que havia deixat darrere. Avui crec que també fugia dels fantasmes.

Fa pocs dies vaig tornar a Formentera per assistir al funeral d'un familiar. Mentre esperava davant s'església, em vaig trobar amb un home major, antic veí de ca els meus güelos. Feia molts anys que no ens vèiem.

Com passa sovint entre sa gent que comparteix records, començàrem parlant dels vius i acabàrem parlant dels morts.

Aquell home conservava una memòria extraordinària. Recordava noms, cares i episodis que jo només havia sentit parlar de passada. A mida que parlàvem, tenia sa sensació que el temps retrocedia. Tornaven als camins de Porto Salè, a ses cases dels güelos, als anys difícils de la postguerra on aquella gent senzilla va haver d'aprendre a continuar vivint després de perdre-ho gairebé tot.

I entre tots aquells records va tornar a aparèixer el meu tiu Vicent.

Vaig comprendre llavors que el silenci també forma part de la història. De vegades explica tant o més que ses paraules.

Durant molts anys només vaig saber que el meu tiu havia mort durant sa guerra. Res més. Però darrere aquella frase tan breu s'amagava una tragèdia.

El meu tiu Vicent fou afusellat a Cartagena.

Era un jove. Tenia tota sa vida al davant. Com tants altres de la seua generació, va quedar atrapat dins una guerra que ningú no va guanyar realment, perquè totes ses famílies hi perderen alguna cosa.

Li varen prendre sa vida. I després li varen prendre el record. Durant dècades no vam saber on era. No hi havia una tomba on dur-li flors. No hi havia un lloc on aturar-se i dir: aquí descansa.

Era una absència. Un nom pronunciat en veu baixa. Una ferida oberta que ningú no gosava tocar. Fins que, molts anys després, sa terra va parlar.

Les seues restes varen aparèixer en una fossa comuna a Cartagena juntament amb ses d'altres centenars de joves afusellats. Més de quatre-centes vides truncades. Quatre-cents fills que no tornaren mai a casa. Quatre-cents germans com el meu pare. Quatre-centes mares que varen esperar inútilment.

Quan ho vaig saber vaig sentir una emoció difícil d'explicar. Dolor, sí. Però també una estranya sensació de pau. Després de tants anys, el meu tiu Vicent deixava de ser una ombra. Tornava a tenir un lloc. Tornava a formar part de la història amb nom i apellidos.

I vaig pensar en sa meua güela. Amb es meu güelo. Quantes vegades devien mirar sa porta esperant una notícia. Quantes nits devien plorar quan ningú els veien. Quants anys devien viure sense saber on era el seu fill. Mai no ho sabrem.

Aquella generació va patir en silenci perquè no tenia altra opció.

Quan avui mir aquella fotografia familiar, em costa apartar sa vista del tiu Vicent. El veig dret, jove, fort. Al seu costat apareix el meu pare, encara un al·lot, assegut en una cadira sense imaginar que ben aviat sa vida li ensenyaria la seua cara més amarga.

Aquesta fotografia és molt més que una imatge familiar. És s'últim instant d'un món que encara no sabia que estava a punt de rompre's.

Aquest escrit és un petit homenatge al tiu Vicent. Però també al meu pare. Ara entenc millor el seu silenci. Entenc per què mai no va voler parlar de sa guerra. Entenc per què va decidir mirar sempre cap endavant. 

Però també crec que arriba un moment en què cal mirar enrere. No per reobrir ferides. Si no per evitar que s'oblit acabi guanyant.

Perquè mentre algú recordi en Vicent, mentre algú pronunciï el seu nom i expliqui la seua història, continuarà viu dins sa memòria dels seus.

I allò que el silenci va intentar esborrar ja no desapareixerà mai més.

Es meu barri: Un model que ningú hauria d'imitar.

Eivissa, 23 de Juny de 2026.

ES MEU BARRI: UN MODEL QUE NINGÚ HAURIA D'IMITAR.

De vegades llegesc entrevistes als nostres responsables polítics parlant d'urbanisme sostenible, qualitat de vida, espais verds, adaptació al canvi climàtic i tota aquella col·lecció de paraules que queden tan bé a sa premsa. Durant uns minuts arrib a pensar que visc en alguna ciutat avançada, plena d'arbres, ombres, aire net i places on la gent passeja feliç.

Després tanc es diari, surt al carrer i sa realitat em recorda que visc a Es Clot. Per situar-nos millor: just al costat del Parc de la Pau, a Vila.

El meu barri és un petit miracle de sa gestió urbana. Mentre altres municipis s'esforcen per crear espais agradables on sa gent vulgui quedar-se, aquí hem aconseguit exactament el contrari: convertir els carrers en llocs de pas on ningú no té cap ganes d'estar-hi més temps de l'estrictament imprescindible.

I això no és casualitat. És el resultat d'anys de feina constant: deixadesa, manteniment insuficient, decisions difícils d'entendre i una extraordinària habilitat per confondre propaganda amb gestió.

Sa brutor forma part del paisatge. Ses voreres acumulen taques, residus i racons que semblen protegits com algun bé patrimonial. Ses males olors apareixen i desapareixen segons el vent, però mai marxen del tot. Són com aquells veïns que sempre hi són encara que no els vegis.

Sa joia de sa corona, però, és el contenidor d'orgànica que s'Ajuntament ha tingut sa delicadesa d'instal·lar just davant del nostre portal. És un detall que demostra una sensibilitat exquisida cap als residents. Cada vegada que obrim sa porta podem disfrutar d'una experiència olfactiva intensa, especialment durant els mesos d'estiu, quan ses  olors adquireixen una profunditat i una persistència realment memorables.

Supòs que això forma part del programa de l'educació ambiental dissenyat per l'Ajuntament.

Sa neteja del barri mereix igualment un reconeixement. De tant en tant apareixen operaris amb mànegues d'aigua a pressió que reguen contenidors, voreres i restes diverses. El sistema és fascinant perquè no elimina sa brutor: simplement la canvia de lloc. És una mena d'economia circular aplicada a sa merda.

En tots aquests anys encara no he tingut sa sort de veure gaire gent armada amb raspalls, detergent i ganes de fregar de veritat. Deu ser una tècnica antiga, superada per la innovació municipal. Ara es mulla tot, es confia en la providència i es dona sa feina per feta.

Sa mobilitat també mereix un capítol propi. Amb s'expansió progressiva de la zona blava s'ha aconseguit una fita extraordinària: convertir una bona part del barri en una pista circular on els cotxes passen hores buscant aparcament.

Això de sa zona blava és una idea brillant. Mentre als congressos i conferències es parla de reduir emissions, a peu de carrer observam centenars de vehicles donant voltes una vegada i una altra. Més trànsit, més renou, més fum i més frustració. Però supòs que hi ha estadístiques que surten molt bé. Sa dels responsables de la zona blava i ses recaptacions de sous deuen anar cap amunt.

Mentrestant, els veïns respiram un còctel difícil de trobar en altres llocs: aire calent expulsat pels aparells d'aire condicionat, gasos d'escapament i ses delicades notes aromàtiques procedents dels contenidors orgànics. Un còctel ambiental exclusiu d'Es Clot.

Pel que fa als arbres, sembla que s'han convertit en un element accessori. Els que abans oferien una mica d'ombra han anat desapareixent amb una discreció admirable. Alguns han mort. Altres han estat retirats. El que realment impressiona és la coherència amb què no han estat substituïts. Els forats on estaven sembrats, a poc a poc, els van tapant de ciment. Així s'evita qualsevol risc que algú pugui caminar fresquet durant l'estiu.

Quan passeig pel barri i sent a parlar de millora urbana, canvi climàtic o sostenibilitat, no puc evitar pensar que deu existir algun altre Es Clot que jo desconec. Perquè el que veig cada dia és menys ombra, menys arbres, més ciment i més calor acumulada.

I després encara ens expliquen que ses persones som al centre de ses polítiques municipals. Devem ser naltros els que no sabem trobar aquest centre.

Es Clot no necessita més eslògans. No necessita més campanyes institucionals ni més fotografies inaugurals. Necessita carrers nets. Necessita arbres nous. Necessita ombra. Necessita bancs on poder seure sense haver de comprovar abans si estan coberts de cagades de pardal. Necessita una gestió intel·ligent dels residus i un manteniment constant.

En definitiva, necessita menys discursos i més feina.

Perquè sa qualitat de vida no es mesura per sa quantitat de paraules polides que caben en una roda de premsa. Es mesura quan surts de casa i el teu barri convida a viure-hi.

I, avui, aquesta continua sent sa gran assignatura pendent d'Es Clot.

Santiago per totes bandes.

Eivissa, 22 de Juny de 2026

SANTIAGO PER TOTES BANDES.

Quan vaig decidir fer es Camí de Santiago des de Sarria fins a Santiago de Compostel·la, no buscava cap gran aventura. Simplement volia caminar, pensar, observar i, en certa manera, intentar comprendre aquella tradició que durant segles ha empès milions de persones a travessar camins, muntanyes i països sencers per arribar a Galícia.

Des des primer dia vaig començar a trobar-me amb allò que ja esperava: camins ombrejats per castanyers i roures, camps verds, pobles petits i una successió gairebé interminable de capelles, esglésies rurals, creus de pedra i cementiris parroquials. Molts d'aquests temples eren extraordinaris precisament per la seua senzillesa. Alguns apareixien de sobte darrere una revolta del camí; d'altres semblaven amagats entre arbres i cases, com si volguessin passar desapercebuts.

M'agradava aturar-m'hi sempre que podia. Entrava, m'asseia uns minuts i deixava que es silenci parlàs. Hi havia alguna cosa reconfortant en aquells espais modestos. Pensava en tota sa gent que hi havia passat abans que jo: pagesos, viatgers, pelegrins, famílies senceres. Segles i segles de vides anònimes concentrades dins unes mateixes parets.

Esperava trobar-hi sobretot referències a Jesucrist. Un crucifix presidint s'altar, escenes de sa Passió, representacions de sa Resurrecció. I sí, n'hi havia. Però ben aviat vaig començar a adonar-me que hi havia una altra figura que apareixia amb una insistència sorprenent: Santiago.

Santiago pelegrí, amb sa petxina i es bordó. Santiago apòstol. Santiago protector des caminants. Santiago Matamoros.

Santiago per totes bandes.

A cada etapa tornava a aparèixer. En una escultura gastada pel temps. En un retaule. En una pintura. En una petxina gravada sobre una paret. En una creu de terme. Fins i tot en aquells pobles tan petits que semblaven haver quedat al marge del món, hi trobava rastres de sa seua presència.

Al principi no hi vaig donar cap importància. Al cap i a la fi, estava fent es Camí de Santiago. Hauria estat estrany que no fos així. Però a mida que avançaven es quilòmetres vaig començar a tenir sa sensació que no caminava només cap a una ciutat, sinó cap a una figura. Com si tot el territori, tota sa memòria acumulada al llarg des segles, apuntàs en una mateixa direcció.

Era com si es camí sencer fos una llarga conversa sobre Santiago.

Quan finalment vaig arribar a sa plaça de l'Obradoiro vaig entendre per què tants pelegrins descriuen aquell moment com una experiència difícil d'oblidar. Davant meu s'aixecava sa catedral. Immensa. Majestuosa. Quasi impossible d'abastar amb una sola mirada. Vaig quedar extasiat.

Durant un bon rato vaig quedar quiet, observant-la. Tot es cansament acumulat durant dies desapareixia davant aquella obra colossal construïda per generacions que probablement mai no varen arribar a veure acabada sa seua feina.

S'endemà hi vaig entrar. I també es dia següent.

Dos matins sencers dedicats exclusivament a recórrer sa catedral. Acompanyat per un guia, vaig visitar capelles, vaig contemplar retaules, escultures, tombes i detalls arquitectònics. Vaig intentar absorbir tot allò que aquell edifici havia acumulat durant gairebé mil anys d'història.

I va ser precisament allà on una intuïció que m'havia anat acompanyant durant es camí es va convertir en una pregunta. Tot semblava conduir cap a Santiago. Sa seua tomba. Ses seues relíquies. Ses seues imatges. Ses representacions com a apòstol, com a pelegrí, com a cavaller, com a protector i com a símbol.

Santiago apareixia pertot. I llavors em vaig preguntar una cosa que no havia previst abans de començar aquest viatge:

On era Jesucrist?

No vull dir que no hi fos. Sé perfectament que hi era. Sé que qualsevol catedral cristiana, en essència, està orientada cap a Crist. Sé que tota sa fe cristiana gira al voltant de sa seua persona. Però jo no parl de teologia. Parl de sensacions.

I sa sensació que em va quedar, després de cent quilòmetres caminant entre esglésies i capelles i després de dos dies contemplant sa catedral de Compostel·la, era que sa figura de s'apòstol ho ocupava gairebé tot.

Vaig començar es Camí pensant que trobaria sobretot referències a Jesucrist i vaig acabar immers dins un univers profundament jacobeu. Sa ciutat parlava de Santiago. Es comerços parlaven de Santiago. Es records parlaven de Santiago. Ses escultures parlaven de Santiago. Sa catedral parlava de Santiago.

I jo, que havia emprès aquell viatge esperant trobar sobretot es Mestre, em trobava constantment davant sa figura des deixeble.

No escric això com una crítica. Ho escric com una observació. Com una impressió personal que encara avui em continua acompanyant.

Potser altres caminants no ho han percebut així. Potser molts ni tan sols s'ho han plantejat. Però jo no vaig poder evitar fer-me aquesta pregunta.

Com és possible que en es gran santuari de Santiago, en es final de tots aquests camins, sa presència més visible no sigui sa de Jesucrist sinó sa d'un dels seus apòstols?

No tenc una resposta definitiva.

Potser és perquè Santiago és sa raó mateixa de l'existència de sa ciutat. Potser és perquè durant segles milions de persones hi han arribat buscant sa seua tomba. Potser és perquè història, fe, política i identitat s'han anat entrellaçant al voltant des seu nom fins a fer-lo inseparable de Compostel·la.

El que sí sé és que, quan record aquell viatge, no només record ses passes, es boscos, sa pluja o s'emoció d'arribar a l'Obradoiro. Record també ses petites esglésies que anava trobant una darrere s'altra. Record ses capelles obertes als caminants. Record es silenci d'aquells petits temples antics. I record sobretot sa sorpresa d'anar descobrint, quilòmetre rere quilòmetre, que hi havia un nom que apareixia una vegada i una altra fins a convertir-se en omnipresent: Santiago.

Tan present, tan visible i tan poderós, que per moments vaig tenir sa impressió que no quedava gaire espai per a ningú més.

Ni tan sols per a Jesucrist.

Caminada de solpost per Es Figueral i Pou des Lleó.

Eivissa, 18 de Juny de 2026

CAMINADA DE SOLPOST PER ES FIGUERAL I POU DES LLEÓ.

 

Ahir al solpost vaig participar en una nova caminada amb els companys de s’AUOMEivissa pels voltants d’Es Figueral i Pou des Lleó. Foren prop de set quilòmetres i dues hores i mitja de recorregut, però, com sol passar en aquestes sortides, el més interessant no va ser sa distància, sinó tot allò que vàrem veure i comentar durant el camí.

És una zona que conec, però sempre m’agrada tornar-hi. Sa costa és espectacular, amb penya-segats, petites cales i racons que conviden a aturar-se i mirar. A més, és un territori carregat d’història. Caminant per aquests senders és fàcil adonar-se que abans que naltros hi han passat moltes altres generacions de persones que han viscut i treballat en aquests mateixos llocs.

Una de ses primeres aturades va ser a ses trinxeres de Pou des Lleó. Encara se’n poden veure restes entre sa vegetació, i impressiona pensar que en un lloc tan tranquil es varen viure episodis relacionats amb la Guerra Civil. Sempre que visit aquests espais intent imaginar com devia ser sa vida de la gent que hi va passar aquells dies.

Durant la ruta també vàrem parlar d’alguns episodis curiosos vinculats a la zona. Un dels que sempre sorprèn és la relació d’Es Figueral amb Aribert Heim, un dels criminals nazis més buscats després de la Segona Guerra Mundial. Són històries que fan veure com una illa petita com Eivissa també ha estat connectada amb esdeveniments que semblen molt llunyans.

Més endavant, observant sa costa de Ses Eres Roges, comentàrem sa tradició que relaciona aquest lloc amb un possible moll fenici. No hi ha proves definitives, però quan contemples el lloc entens perfectament per què aquesta idea ha arribat fins avui. Els fenicis varen deixar una marca profunda a Eivissa i és interessant intentar imaginar com devia ser aquesta costa fa més de dos mil anys.

També parlàrem de s’origen de Pou des Lleó i de la importància que tenia s’aigua en aquesta zona. Avui sovint ho donam per fet, però durant segles disposar d’un pou era fonamental per a la vida quotidiana. Conèixer aquests detalls ajuda a entendre millor el territori que recorrem.

Un dels moments que més vaig disfrutar va ser recordar sa història de "Ses germanes captives" davant la mateixa mar on sa tradició situa els fets. És una d’aquelles llegendes que formen part de la memòria popular eivissenca i que molts hem conegut a través de la cançó "Una barqueta de moros". Escoltar-ne sa història en el mateix escenari on es desenvolupa li dona una dimensió especial.

Aquesta és una de ses coses que més m’agraden de caminar: no només fas exercici i disfrutes del paisatge, sinó que aprens a mirar el territori d’una altra manera. Un camí deixa de ser només un camí quan coneixes ses històries que amaga. I aquesta ruta n’és un bon exemple.

Acabàrem sa jornada al Canal d’en Martí compartint un refresc i comentant sa caminada. Vaig tornar cap a casa cansat, però content. Havia estat una d’aquelles rutes que et recorden que encara queden molts racons d’Eivissa per descobrir, i que sovint no cal anar gaire lluny per trobar paisatge, història i bona companyia.

British Airways: Quan s'estratègia és desgastar al client.

Eivissa, 16 de Juny de 2026

BRITISH AIRWAYS: QUAN S'ESTRATÈGIA ÉS DESGASTAR AL CLIENT.

Acab de rebre una trucada telefònica i un correu electrònic que posa punt final a una reclamació que mai no hauria d'haver existit.

Després de mesos de correus electrònics, discussions estèrils, justificacions incomprensibles, hores perdudes i una reclamació formal davant sa Direcció General de Consum del Govern de les Illes Balears, British Airways finalment ha acceptat indemnitzar-me amb 70 lliures esterlines per una maleta rompuda durant un viatge entre el Regne Unit i Eivissa.

Però aquesta història que us detallaré no va de sous. Ni tan sols va d'una maleta rompuda.

Va de sa manera com una de ses companyies aèries més importants d'Europa tracta els seus clients quan arriba el moment d'assumir responsabilitats.

Quan vaig reclamar els danys, no vaig exigir res extraordinari. No demanava una compensació desproporcionada. No intentava aprofitar-me de sa situació. Vaig reclamar 75 euros, el cost real d'una maleta equivalent a la que British Airways m'havia fet malbé.

Sa seua resposta inicial va ser oferir-me 30 lliures. Menys de sa meitat.

Aquella oferta no era una proposta seriosa. Era una invitació a rendir-me.

I aquí és on va començar el veritable problema.

Durant mesos, British Airways va defensar una posició indefensable. Durant mesos vaig haver de repetir els mateixos arguments, aportar sa mateixa documentació i contestar els mateixos correus, mentre sa companyia semblava més interessada a allargar el procediment que a solucionar el problema.

Com més avançava el procés, més evident es feia una realitat incòmoda: s'objectiu no semblava ser trobar una solució justa, sinó convertir sa reclamació en una cursa de resistència.

Una aposta molt simple. Fer perdre temps al client. Fer-lo repetir explicacions. Fer-lo esperar. Fer-lo desesperar. I confiar que, tard o d'hora, arribi a sa conclusió que no val la pena continuar lluitant.

Perquè per a una gran corporació, una reclamació és un expedient. Per al client, és temps de la seua vida. I moltes empreses saben perfectament que el temps és el seu millor aliat.

Probablement aquesta estratègia els funciona sovint. Molta gent acaba desistint. No perquè no tingui raó, sinó perquè té feina, família, obligacions i preocupacions infinitament més importants que dedicar mesos a discutir per una indemnització que hauria d'haver estat resolta des del primer dia.

Però aquesta vegada no els va sortir bé.

Vaig decidir continuar. Vaig decidir no acceptar una oferta ridícula. Vaig decidir portar el cas davant Consum.

I llavors va passar una cosa extraordinària.

Sa companyia que durant mesos defensava que sa meua reclamació valia 30 lliures va descobrir sobtadament que en realitat en podia pagar 70.

Sa pregunta és inevitable. Què havia canviat? Sa maleta era sa mateixa. Els danys eren els mateixos. Sa documentació era sa mateixa. Sa reclamació era exactament sa mateixa.

S'única diferència era que jo havia demostrat que no estava disposat a abandonar. I aquest fet, per si sol, desmunta completament sa credibilitat de la seua posició inicial. Perquè si avui consideren acceptable pagar 70 lliures, s'oferta inicial de 30 era injustificable. I si ses 30 lliures eren correctes, ses 70 no tenen cap explicació coherent. No es poden defensar simultàniament ses dues coses.

Encara més reveladora va ser una conversa telefònica mantinguda abans de s'acord final. Quan vaig demanar què havia provocat aquest canvi de criteri, el representant de sa companyia em va reconèixer que els gestors tenen instruccions d'oferir inicialment aproximadament sa meitat del valor de ses reclamacions.

No sé si aquesta és una política oficial de British Airways o simplement una pràctica assumida pels seus serveis de gestió d'incidències. Però si aquesta afirmació és certa, resulta molt difícil no arribar a una conclusió preocupant.

No estam davant un sistema pensat per compensar adequadament els perjudicis dels clients. Estam davant un sistema pensat per reduir el cost de ses reclamacions. No es tracta de justícia. No es tracta d'equitat. No es tracta de satisfer el client. Es tracta de pagar el mínim possible. I després esperar. Esperar que el client es cansi. Esperar que abandoni. Esperar que accepti menys del que li correspon. Esperar que el desgast faci sa feina que no pot justificar cap argument.

El resultat final parla per si mateix.

Després de mesos de negatives, després d'una reclamació davant s'administració pública i després d'obligar-me a invertir un temps absolutament desproporcionat, British Airways acaba pagant pràcticament el mateix que jo reclamava des del primer dia.

No han rectificat perquè els fets hagin canviat. Han rectificat perquè han comprovat que jo no canviaria de postura.

I aquesta és, probablement, sa part més preocupant de tota sa història.

Perquè em fa preguntar quants clients han acceptat ofertes insuficients simplement per evitar-se aquest calvari. Quants han renunciat a reclamar. Quants han acabat cobrant menys del que els corresponia. Quants han estat víctimes d'una estratègia basada no en la raó, sinó en l'esgotament.

Per la meua part, s'expedient queda tancat.

Però també queda tancada sa meua relació amb British Airways. He deixat de volar amb aquesta companyia. No per una maleta. No per 70 lliures. No per una indemnització. Sinó perquè una empresa demostra el seu veritable respecte pels clients quan comet un error, no quan ven un bitllet.

I British Airways, en aquest cas, ha fracassat estrepitosament.

Si alguna lliçó he après de tota aquesta experiència és que davant ses grans corporacions no es pot cedir a sa primera. Cal insistir. Cal documentar-ho tot. Cal utilitzar totes ses eines de protecció del consumidor. I cal entendre una realitat fonamental: moltes vegades aquestes empreses no esperen demostrar que tenen raó. Només esperen que tu et cansis abans.

Aquesta vegada no ho han aconseguit.

113 quilòmetres, milers de passes i una pregunta.

Eivissa, 13 de Juny de 2026

113 QUILÒMETRES, MILERS DE PASSES I UNA PREGUNTA.

Port molts de dies pensant en aquest escrit. De fet, des que vaig tornar del Camino. Sabia què havia sentit, però no sabia com explicar-ho.

Ara fa poc més d'un mes vaig començar els darrers 113 quilòmetres del Camí de Santiago, des de Sarria fins a Santiago de Compostel·la. I hi ha una cosa que tenc clara: quan vaig començar, jo no era un pelegrí. No caminava per fe. No havia fet cap promesa. No cercava cap miracle ni esperava trobar respostes a grans preguntes. No tenia cap motiu espiritual per ser allà.

Jo només volia caminar.

O, millor dit, volia posar-me a prova. Volia saber si seria capaç de fer més de cent quilòmetres en pocs dies. Volia comprovar si el meu cos resistiria. Si el meu cap aguantaria quan ses cames començassin a queixar-se.

Ses meves preguntes eren ben senzilles: Seré capaç? Arribaré fins al final? Com tendré ses cames demà?

Amb aquestes preguntes vaig començar el Camino.

Els primers dies caminava pendent dels quilòmetres. Mirava el rellotge. Calculava què faltava. Pensava en s'etapa següent. Però el Camino té una manera molt especial de fer-te baixar el ritme. A poc a poc vaig deixar de mirar tant endavant.

Vaig començar a mirar al meu voltant.

Els poblets de pedra. Els camins que travessaven boscos infinits. Els camps verds que semblaven pintats. Els rius. Els ponts. Sa boira dels matins. S'olor de terra remulla. Aquella humitat que se m'aferrava a sa pell.

I el silenci. O allò que jo pensava que era silenci. Perquè en realitat sempre hi havia algú. Un caminant davant. Un altre darrere. Una salutació. Un somriure. Un "Buen Camino". Converses que començaven sense saber ni el nom de s'altra persona i que acabaven deixant-me alguna cosa dins.

Però si he de ser sincer, el que més record no són els paisatges. Són ses persones. Sobretot els meus amics.

Record ses rialles. Ses converses que començaven parlant del temps i acabaven parlant de la vida. Record arreglar el món una vegada i una altra. Record ses bromes quan ses pujades semblaven no acabar mai. Record els silencis que no feien nosa.

Feia temps que no tenia tantes hores per xerrar sense mirar el mòbil, sense pressa, sense cap altra preocupació que continuar caminant.

També record ses petites misèries. Ses ampolles als peus. Els músculs carregats. El despertador quan encara era de nit. Aquells primers metres de cada matí en què el cos em demanava quedar-me al llit.

I, malgrat tot, cada dia tornàvem a posar-nos sa motxilla a s'esquena.

Cada dia. Una passa darrere s'altra.

Durant aquells dies vaig coincidir amb moltes persones. I algunes sí que eren pelegrins. Ho notava quan explicaven per què caminaven. Alguns ho feien per fe. Altres per agraïment. Altres perquè necessitaven tancar una etapa de la seua vida o complir una promesa.

Jo els escoltava i pensava que jo no era com ells. Jo només caminava. O això em pensava.

Perquè després de moltes hores caminant passa una cosa estranya. El renou desapareix. No hi ha cap altre feina. No hi ha obligacions. No hi ha presses.

Només tu. I ses teues passes.

I llavors comences a pensar.

Penses en sa vida que duus. En sa gent que estimes. En el temps que passa. En ses coses que realment importen. I també en aquelles que semblaven tan importants i, de cop, deixen de ser-ho.

No vaig trobar cap resposta extraordinària. Però sí que vaig trobar una cosa que feia temps que no trobava: temps.

Temps per pensar.

Temps per escoltar.

Temps per conversar.

Temps per compartir.

Quan vaig arribar a Santiago i vaig veure sa catedral, vaig sentir una satisfacció enorme. Però no era per haver arribat. Era per tot el que havia passat abans.

Per ses rialles.

Per ses converses.

Per s'amistat.

Per cada passa.

Els quilòmetres es varen acabar. Els amics varen tornar a casa. Els boscos, els pobles i els camins varen quedar enrere a Galicia.

Però jo vaig tornar amb una pregunta que encara avui no sé respondre.

Si un pelegrí és algú que camina buscant alguna cosa, què passa quan tu comences el Camino pensant que només serà un repte físic i acabes trobant calma, amistat, temps i una manera diferent de mirar sa vida?

Vaig començar el Camino com un caminant. Però, sincerament, després de 113 quilòmetres, i de pensar-ho molt,  ja no sé ben bé on acaba el caminant i on comença el pelegrí.

Ampliant horitzons.

Eivissa, 12 de Juny de 2026.

AMPLIANT HORITZONS.

Cada dia em posen més difícil justificar els moviments del meu compte bancari. I no pels imports, no. Jo encara som d'aquells antics que pensen que el problema d'un extracte és descobrir com gast massa. Mai m'hauria imaginat que arribaria un dia en què hauria de donar explicacions per cada càrrec. Però el món evoluciona. O involuciona. Encara no ho tenc clar.

Sa cosa va començar s'any passat. Sa meua gelateria de referència de Platja d'en Bossa, en un exercici de subtilesa comercial digne d'un adolescent que acaba de descobrir Internet, m'enviava els càrrecs amb el concepte "Punto G". Ja vaig escriure en el seu moment sobre la conveniència (o més aviat sa manca absoluta de conveniència) d'haver de justificar davant qualsevol persona que aquells 4,50 euros corresponien a un cucurutxo d'avellana i no a activitats recreatives de caràcter més... exploratori.

Vaig pensar que era un cas aïllat. Una anècdota. Una mala decisió de màrqueting. Un atac puntual de creativitat.

Ingenu de mi.

S'altre dia vaig decidir provar una nova gelateria de Ses Figueretes, més a prop de casa. Els meus amics sempre em diuen que he d'ampliar horitzons, que sempre vaig als mateixos llocs. Idò mirau, els vaig fer cas. Vaig anar-hi, vaig menjar un gelat ben bo, vaig pagar, vaig marxar satisfet i vaig continuar amb sa meua vida.

Fins que uns dies després vaig revisar s'extracte del banc.

Concepte del càrrec: "Heladeria Frigida".

Perdonau, però de què anam?

S'han posat d'acord? Hi ha algun congrés de gelaters amb una ponència titulada "Dobles sentits i com complicar sa vida als clients"? Existeix una associació professional dedicada exclusivament a convertir qualsevol extracte bancari en el diari íntim d'una persona amb unes aficions molt específiques?

Perquè vist des de fora, el meu historial bancari és preocupant. Un dia "Punto G". Un altre dia "Heladeria Frigida".

Sa setmana que ve segurament descobriré un restaurant que factura com "A fuego lento", una panaderia que apareix com "Pan Duro" i una fruiteria amb el nom de "Tu Melocotón". I jo, ha de quedar clar, només intentant prendre un gelat de tant en tant.

El que realment em preocupa és el meu gestor del banc. Perquè jo el veig molt educat quan em telefona. Molt professional. Molt correcte. Però no puc evitar demanar-me què deu pensar quan repassa els meus moviments. Perquè qualsevol persona que miri aquell extracte arribarà inevitablement a sa conclusió que no som un ciutadà normal que compra gelats. Pensarà que som un individu amb una obsessió molt concreta i una estratègia financera basada en petits pagaments recurrents de 4,50 euros.

I ara què he de fer? Tornar al pagament en efectiu com si fos un narcotraficant? Demanar factura detallada de cada cucurutxo? Dur un dossier amb fotografies dels gelats consumits per si algun dia he de comparèixer davant una comissió d'investigació familiar?

Perquè jo, sincerament, només vull menjar un gelat. Però segons el meu banc, sembla que estic protagonitzant una novel·la eròtica de baix pressupost. I el pitjor de tot és que els únics testimonis que tenc són una terrina de iogurt o un cucurutxo d'avellana.