Mentre mirava el cel.

Eivissa, 14 d'agost 2026

MENTRE MIRAVA EL CEL.

 

Hi ha matinades d’agost en què dormir es converteix en una feina gairebé impossible. Sa calor queda enganxada a ses parets, es llençol acaba arraconat als peus del llit i, encara que tengui s’aire condicionat en marxa, arriba un moment en què entenc que aquella nit ja no dormiré gaire més.

A mi, però, aquestes hores no em molesten especialment. Fa temps que he après a aprofitar-les. Quan sa casa queda en silenci i Eivissa sembla que baixa es volum, m’agrada escriure unes hores, obrir es diccionari per ses correccions i deixar passar el temps sense presses, mentre esper que arribi aquella primera claror que anuncia que sa nit ja se comença a retirar.

És en aquestes hores, entre unes línies i unes altres, quan moltes vegades em venen al cap coses que durant el dia passen de llarg. Potser perquè escriure també és una manera d’aprendre a recordar. I jo sempre he estat una persona a qui li agrada observar i recordar ses coses petites, aquells detalls que gairebé ningú comenta però que, quan els ajuntes, acaben explicant molt millor una persona, un lloc o un moment.

I aquesta matinada he tornat moltes vegades a s’altre dia que vaig anar, amb els amics i amigues de s'AUOM Eivissa (ja sabeu, s’Associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors de la Universitat de les Illes Balears, delegació d’Eivissa), fins a sa punta de s’Aquarium de Cap Blanc per contemplar s’eclipsi de sol.

Estava allà, mirant cap al cel, esperant que sa lluna passàs davant el sol, sabent perfectament què havia de succeir però sense tenir gaire clar com m’afectaria veure-ho en directe. Havia llegit coses, havia vist fotografies i algun vídeo d’altres eclipsis, però hi ha experiències que, per molt que me les expliquin, necessit viure-les.

I allí vaig estar.

Record aquella sensació estranya quan la llum va començar a canviar i tot es paisatge va anar agafant una tonalitat diferent, com si algú hagués abaixat molt a poc a poc es regulador de sa llum del món.

Però el més curiós és que no va desaparèixer només sa llum. També va canviar sa manera com mirava ses coses. Durant uns instants, ses roques del litoral, la mar, ses cares de sa gent que teníem devora i fins i tot el silenci entre una conversa i una altra semblaven formar part d’un mateix paisatge.

Na Linita estava allà, devora jo. No ens diguérem res d’especial. No feia falta. Mentre miràvem es cel, ens agafàrem de sa mà i, quan sa llum va començar a desaparèixer, ens les vàrem estrènyer una mica més fort. Només això.

No hi va haver cap gran frase, cap declaració ni cap moment pensat per recordar. Simplement estàvem junts. Estàvem bé. I, mentre mirava el cel, vaig pensar que potser aquells eren precisament els moments que més m’agradaven recordar.

I mentre jo estava allà, mirant cap amunt, vaig pensar també en algunes de ses coses que devien estar passant per Eivissa en aquell mateix moment. Exactament durant aquells quasi dos minuts en què sa llum del sol va desaparèixer per complet.

Perquè un eclipsi ens pot fer tenir sa sensació que tot es món s’ha aturat, però naturalment no és així. Sa vida continua, sempre, encara que naltros estiguem mirant una altra cosa.

Mentre un grup de persones contempla sa lluna tapant el sol des d’unes roques, algú deu estar fent feina, algú dorm, algú acaba un dia massa llarg, algú comença es seu dia i algú altre viu un moment que, per a ell o per a ella, és molt més important que qualsevol fenomen astronòmic.

I és aquí on vaig deixar córrer sa imaginació.

Allà baix del cel, recordava, per exemple, sa meua mare quan devia tenir un infant petit com jo entre els braços. Potser aprofitava alguna nit clara per ensenyar-me el cel estrellat i em parlava del meu pare, que devia navegar cap a algun port guiat per aquelles estrelles.

Jo era petit i possiblement no entenia gaire bé què m’estava contant. Ara, anys després, no record especialment cap d’aquelles nits. Però sí que puc imaginar sa cara que feia sa mama mentre em mirava i m’ho contava. I tal vegada això ja era suficient perquè aquell moment, temps després, hagués valgut la pena.

Pensava també en algú que devia estar treballant i que no va poder sortir a mirar res. Els cambrers de s’Aquarium, que continuaven entrant i sortint. Un cuiner davant els fogons. Un metge atenent un pacient. Un conductor d’autocar fent el seu recorregut. Algú darrere qualsevol mostrador. Algú que simplement no tenia ganes d’aturar-se perquè aquell dia també tenia preocupacions que no podien esperar que sa lluna acabàs de passar davant el sol.

I, tanmateix, aquella breu foscor també els va arribar d’alguna manera.

Potser una infermera va mirar un instant per sa finestra de s’hospital, entre una feina i una altra. Potser un taxista va veure es canvi de llum mentre esperava un client. Potser un pescador, sense haver-ho planejat, va aixecar es cap i va descobrir que la mar també semblava diferent. Potser algú que estava assegut tot sol a un banc va notar aquella baixada sobtada de llum i, durant uns segons, va deixar de pensar en allò que li preocupava.

M’agrada imaginar que, entre totes ses persones que no varen anar a s'Aquarium Cap Blanc ni a cap dels llocs que aquell dia es varen omplir per veure s’eclipsi, n’hi va haver moltes que també varen tenir un petit moment de felicitat, encara que no tengués res a veure amb sa lluna.

Perquè segur que aquell dia, mentre naltros miràvem el cel, algú va rebre una telefonada que feia temps que esperava. Algú devia conèixer una persona que després acabaria sent important a la seua vida. Algú va donar una abraçada que feia massa temps que tenia pendent. Una parella devia riure per una tonteria mentre esperava que tornàs sa llum. Un jove devia demanar a la seua al·lota que es casàs amb ell. O, simplement, algú que com jo devia mirar sa persona que tenia al costat i pensar que no necessitava res més per sentir-se afortunat.

I jo vaig fer una cosa molt més senzilla. Vaig agafar sa mà de sa dona que tenia devora i la vaig estrènyer una mica més fort. A jo, aquestes coses m’interessen molt més que ses grans escenes.

Potser és perquè, amb es temps, un s’adona que una vida no està feta només des moments extraordinaris que després contam als altres, sinó sobretot de petites coses que, en aquell instant, pareixen no tenir cap importància.

Una conversa qualsevol mentre prens un cafè. Una rialla inesperada. Una persona que te deixa passar davant. Un amic que te demana si has arribat bé. Algú que se recorda d’una cosa que li havies contat fa mesos. Una mà que busca sa teua sense haver de dir res.

Són detalls petits, però jo crec que és amb aquests detalls que acabam construint es record que tenim de sa nostra pròpia vida.

I s'altre dia, a Cap Blanc, vaig tornar a pensar en això.

No només mirava s’eclipsi. Mirava també sa gent que tenia devora. Ses expressions, ses bromes, el silenci d’algú que estava concentrat mirant el cel, sa manera que tenim tots de reaccionar davant una cosa que ens supera una mica.

I, entre tota aquella gent, també hi era ella.

No sé si na Linita recordarà aquell moment exactament com jo. Potser no. Potser per a ella aquell gest de ses mans no tendrà mai es mateix significat que té per a mi. Però jo el record.

Record aquella foscor arribant a poc a poc. Record sa llum canviant. Record sa mar davall ses roques. Record sa gent mirant cap amunt. I record sa seua mà dins sa meua.

Em feia gràcia veure com, durant uns instants, persones adultes que passam bona part del temps preocupats per sa feina, els sous, ses obligacions, els problemes i tantes coses que moltes vegades ni tan sols recordarem d’aquí a uns anys, podíem quedar completament bocabadades davant una cosa que ja havia passat milions de vegades abans de naltros.

I potser això també és una de ses coses bones de mirar es cel. Ens posa un poc en es nostre lloc. Ens recorda que no tot depèn de naltros, que hi ha coses que continuen passant sense que les puguem controlar i que, malgrat això, podem decidir com les miram.

Podem passar-hi per davant o ens podem aturar un moment.

Jo, s’altre dia, em vaig aturar.

I ara, quan pens en aquell eclipsi, no record només sa foscor. Record els amics i amigues amb qui la vaig compartir, es lloc on érem, la mar, la llum canviant i aquella sensació tan difícil d’explicar de trobar-nos tots junts davant una cosa que, durant uns instants, ens feia sentir petits però també molt afortunats.

Però sobretot record que, enmig de tota aquella immensitat, jo tenia sa persona que estim devora meu. I no necessitàvem dir res.

Mentre naltros miràvem amunt, Eivissa continuava vivint. I m’agrada pensar que ho feia bé. Que algú estava enamorant-se. Algú reconciliant-se. Algú començant una vida nova. Algú descobrint una amistat. Algú celebrant una bona notícia. I algú, simplement, disfrutant d’un cafè davant la mar sense saber que, a pocs quilòmetres, un grup de persones contemplava com sa lluna jugava amb sa llum.

També hi devia haver gent trista, naturalment. Gent preocupada. Gent que passava un mal moment. Gent que aquell dia no tenia es cap per mirar cap al cel.

Sa vida no és mai una fotografia perfecta i no té sentit imaginar-la així. Però precisament per això m’agrada pensar en ses petites alegries que deuen haver existit al mateix temps que ses dificultats, perquè una cosa no elimina s’altra.

Pot haver-hi algú preocupat i, així i tot, riure durant un moment. Pot haver-hi algú cansat i trobar una mica de pau. Pot haver-hi algú que no sap què farà demà i, malgrat tot, disfrutar d’avui.

Aquesta és sa lliçó que em queda d’aquell eclipsi. No que sa lluna sigui capaç d’enfosquir el sol, perquè això ja ho sabem, ni que el cel pugui oferir-nos durant uns minuts una bellesa que després intentarem guardar dins una fotografia.

El que em queda és haver comprovat una vegada més que, mentre naltros estam pendents d’un gran esdeveniment, sa vida continua passant pertot. I que dins aquesta vida hi ha molt més que allò que surt als diaris o que després explicam com si hagués estat el gran moment del dia.

Hi ha una infinitat de petits moments que ningú veu. I jo crec que són aquests els que compten.

Ara, quan una matinada d’agost sa calor torna a fer-me impossible dormir i em pos davant s’ordinador mentre encara és fosc, de vegades pens en aquella estada a Cap Blanc. Pens en ses persones que hi érem i en totes aquelles que no hi eren, però que aquell mateix instant també devien viure alguna cosa que per a elles era important.

I també pens en aquella mà. En aquell gest tan petit que, vist des de fora, no devia significar gaire cosa. Dues persones mirant es cel i agafant-se de sa mà.

Però jo sé què significava per a mi. Que estàvem junts. Que estàvem bé.

I em fa somriure imaginar que, mentre naltros miràvem es cel, algú a Eivissa devia estar fent una cosa molt més senzilla: abraçant algú que estimava, sentint una rialla, rebent una bona notícia, mirant la mar o simplement sentint-se bé sense necessitat de cap motiu especial.

Perquè potser sa felicitat no sempre arriba fent remor. Moltes vegades arriba així, sense avisar, enmig d’un dia qualsevol, durant una conversa qualsevol, a una hora que ningú recordarà.

I potser, al final, això és el que més m’agrada de recordar d'aquell eclipsi: que durant uns minuts vàrem mirar el cel, però davall aquell mateix cel hi havia tota una illa sencera continuant amb la seua vida.

I naltros tinguérem sa sort de formar part d’aquella vida, junts, mirant amunt. Jo mirava el cel. I, al mateix temps, tenia sa seua mà dins sa meua.

A vegades no fa falta gaire més.

Quan el dia es va fer de nit.

Eivissa, 13 d'agost de 2026.

QUAN EL DIA ES VA FER DE NIT.

Junt amb els amics i amigues de l’AUOMEivissa -ja sabeu, s’Associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB, delegació d’Eivissa-, ahir vaig viure una tarda/nit diferent, espectacular i, sobretot, d’aquelles que tardarem molt de temps a oblidar.

A mitja tarda va començar s’aventura. Si li podem dir aventura, perquè en realitat anàvem simplement a veure un eclipsi. No havíem de pujar muntanyes, ni travessar camps, ni fer res especialment extraordinari. Només mirar el cel. Però, després de viure el que vàrem viure, crec que sa paraula aventura li queda bastant bé.

A les 17.30 hores, puntuals, sortírem de Vila amb dos autocars. Érem un grup ben nombrós, 68 assistents amb ganes de veure en directe un fenomen que no passa cada dia. Anàvem contents, però també amb una certa preocupació. Sobretot pel trànsit. Sabíem que molta gent se mouria cap a sa costa i que podíem trobar retencions importants.

Però, sorprenentment, arribàrem a s’Aquarium Cap Blanc sense cap problema. Hi havia molta gent, molta més de sa que jo m’havia imaginat, però sa circulació era fluida.

Quan arribàrem, però, feia molta calor. Suàrem de valent. Estar a sa terrassa de s’Aquarium era gairebé com entrar dins una sessió de sauna. No sabíem si estàvem esperant s’eclipsi o simplement intentant sobreviure a sa calor. Vàrem fer temps com vàrem poder, amb un berenar, uns refrescos i molta conversa. Mentrestant, cada vegada arribava més gent.

I cada vegada era més evident que allò seria gros.

Minuts abans de les 19.30 ens desplaçàrem cap a primera línia de costa. Volíem trobar un bon lloc per veure-ho tot. I va ser en aquell moment quan vaig començar a entendre que no anàvem simplement a mirar un eclipsi. Anàvem a formar part d’un espectacle que molta gent havia esperat durant molt de temps.

Sa punta de ses roques estava plena. Ses platges de Cala Gració i Cala Gracioneta, també. Ses roques de voltant de s’Aquarium eren plenes de grups de persones. Ses casetes de pescadors, ses cases particulars, els balcons des pisos... pertot hi havia gent.

També hi havia barques enmig de la mar, aturades, esperant el moment. I gent que havia arribat amb cadires de platja, preparades per buscar un lloc en primera fila.

Tothom esperava. Tothom mirava cap al cel.

Hi havia expectació, nervis, curiositat. I molta calor encara. Ses gotes de suor ens queien per tot es cos mentre esperàvem que començàs.

A les 19.39 hores va arribar es primer moment emocionant. Es sol començava a tapar-se. A poc a poc, sa lluna s’anava posant davant seu i sa llum començava a canviar.

Amb ses ulleres protectores, això sí, ho podíem observar perfectament. Vaig mirar amunt i vaig pensar que era una cosa realment espectacular. El sol, aquell mateix sol que veim cada dia i que gairebé no valoram perquè forma part de sa nostra vida, començava a desaparèixer davant els nostres ulls.

Era difícil deixar de mirar. I encara era més difícil imaginar què passaria uns minuts més tard.

A les 20.32 hores estava previst es moment culminant: el sol havia de quedar completament tapat durant quasi dos minuts.

Tots esperàvem aquell moment. Però, just quan més falta feia que es cel estigués net, aparegueren uns núvols. Sense avisar. I ens dificultaren s’observació.

Reconec que vaig sentir una mica de ràbia. Havíem esperat, havíem vingut fins allà, havíem passat calor, havíem buscat un lloc a primera línia... i ara uns núvols podien espatllar-ho tot.

Però no. Tot i els núvols, va passar. I va passar d’una manera que, encara ara, em costa explicar.

De repent, es va fer de nit.

No va ser una foscor normal. No era simplement que hagués baixat el sol. Era com si algú hagués apagat es dia de cop. Sa temperatura va baixar ràpidament i de manera notable. Feia uns minuts estàvem suant i, de sobte, aquella calor havia desaparegut.

Al cel començaren a aparèixer ses estrelles. I tot va quedar aturat. Van callar els pardals. Van callar ses gavines. Fins i tot van parar els motors de ses barques que hi havia enmig de la mar.

I després només va quedar el silenci. Un silenci estrany, profund, que jo no havia sentit mai d’aquella manera. Mirava al voltant i veia ses cares dels altres espectadors. Gent amb sa boca oberta, mirant cap amunt, emocionada, sorpresa, gairebé sense saber què fer ni què dir.

Jo també me vaig quedar així. Amb sa boca oberta. Mirant. Intentant entendre què estava passant.

I és que, sincerament, era impossible descriure-ho. I al mateix temps tampoc ho entenia del tot. Ses meues nocions d’astronomia són realment poques. No puc explicar-vos què passava allà dalt ni entrar en explicacions científiques. Però tampoc feia falta.

Aquell moment no era per explicar-lo. Era per viure’l. Era temps de callar i mirar. Mirar en silenci, amb ses ulleres protectores, això sí.

Durant aquells instants vaig pensar que probablement molts dels que érem allà no tornaríem a veure mai més un fenomen igual. I vaig pensar també que, passàs el que passàs, aquell moment quedaria dins sa memòria de tots naltros.

Potser d’aquí uns anys no recordarem exactament a quina hora va començar o quant va durar. Potser no recordarem tots els detalls. Però sí recordarem sa sensació.

Aquella foscor de repent. Aquella baixada de temperatura. Aquell silenci. I sa sensació d’estar contemplant una cosa única.

Dos minuts després va començar el procés contrari. A poc a poc, sa llum tornava. El sol començava a brillar una altra vegada i el dia recuperava es seu color. Tot tornava a poc a poc a sa "normalitat".

Poc després, el sol començava a amagar-se darrere els illots de Ponent. I naltros sabíem que s’espectacle ja s’acabava. Aproximadament a les 21.00 hores, tot havia tornat a sa “normalitat”.

La gent començava a recollir ses cadires, ses motxilles, ses coses que havia duit. Uns comentaven el que acabaven de veure. Altres feien fotos. Alguns encara miraven cap al cel, com si esperassin que tornàs a passar.

Naltros també començàrem es camí de tornada cap als autocars. I llavors va començar una altra aventura.

El trànsit que havíem aconseguit evitar a s’anada ens esperava a sa tornada. Embussos, controls de tràfic, cotxes aturats i llargues esperes fent cua. Però, sincerament, no em va importar gaire. Després del que acabàvem de viure, unes hores més dins s’autocar no semblaven massa importants.

Dins s’autocar de tornada, mentre comentàvem ses imatges i ses sensacions de sa tarda, tenia sa sensació que encara no havíem acabat de pair tot el que havíem vist i viscut.

Potser perquè hi ha coses que no s’entenen en aquell mateix moment. Només es viuen. I després, amb el temps, les vas recordant.

Ahir vàrem tenir sa sort de poder viure en viu i en directe un fenomen que, per uns minuts, va fer que tot s’aturàs. Es pardals, ses gavines, ses barques, sa calor, sa llum... tot. I naltros també.

Per uns minuts vàrem deixar de parlar, de mirar es mòbil, de fer fotos, de pensar en ses coses de cada dia. Simplement vàrem mirar cap amunt. I això, avui en dia, ja és molt.

No sé si tornaré a veure un eclipsi igual. Segurament no. Però sí sé que, cada vegada que torni a pensar en aquella tarda, recordaré sa calor de s’espera, ses ulleres protectores, sa gentada a ses roques, es silenci de cop i aquella sensació difícil d’explicar de veure com, durant uns minuts, es dia es convertia en nit.

Havíem anat simplement a veure un eclipsi.

I vàrem tornar a casa amb molt més que això. Vàrem tornar amb un record. Un d’aquells records que queden.

I crec que tardarem bastants de dies, o potser molt més, a oblidar aquell dia en què, per uns minuts, es dia es va fer de nit.

Ses cartes que va cremar la mar.

Eivissa, 9 d'Agost 2026.

SES CARTES QUE VA CREMAR LA MAR.

Anar a sa platja, trobar-te amb amics i amigues, xerrar un rato mentre nedes i deixar que sa conversa vagi d’una cosa a s’altra dona molt de si. I aquests dies, que la mar sembla més calmada del compte, encara més, perquè dins s’aigua hi ha una intimitat especial, una manera de xerrar que no és ben bé sa mateixa que quan ets assegut a una taula. Vas nedant devora algú, sense mirar-vos gaire, cadascú pendent de les seues braçades, i de sobte apareix una història que no esperaves.

Algunes són petites, de cada dia; d’altres tenen aquell punt de picant que fa riure i que, segons qui les conta, poden pujar un poc de to. Però també n’hi ha que, sense saber ben bé com, acaben portant-te molt més lluny del que havies pensat.

Aquesta és una d’elles.

Nedava junt a una dona, amiga d’una amiga, quan va començar a contar-me coses de sa seua vida. No sé si perquè la mar convida a parlar o perquè hi ha persones que, quan troben algú que simplement escolta, senten que poden deixar anar coses que han duit molts anys a dins. Sa qüestió és que, entre una braçada i una altra, vaig acabar escoltant una història d’amor que havia començat a Eivissa fa uns seixanta o setanta anys.

Una història senzilla, en aparença. Una al·lota d’Eivissa, un jove de Formentera, un estiu, unes cartes i una distància que, a poc a poc, va anar fent sa seua feina.

Na Maria (aquest no és el seu nom de veritat) era una al·lota de Vila. Eren uns altres temps, quan ses illes eren més petites i, al mateix temps, estaven molt més lluny unes de s’altres. Ara deim que Formentera és aquí mateix, que en un moment hi ets, que un matí pots anar-hi i tornar a dinar a Eivissa. Però llavors creuar es Freus era una altra cosa. No només perquè es trajecte fos més llarg i ses embarcacions no tenguessin res a veure amb ses d’avui, sinó perquè qualsevol desplaçament requeria temps, previsió i una mica de sort amb la mar.

Un estiu, na Maria va anar a Formentera amb unes amigues. Era un viatge que segurament tenia molt d’aventura per a unes al·lotes joves d’aquell temps, i a La Savina les esperava un amic. Li direm en Jaume.

No sabem què va pensar ell quan la va veure baixar del barco. Tampoc sabem què va pensar ella quan el va veure allà, esperant-les. Però sabem que aquella primera trobada no va deixar indiferent ningú dels dos. S’agradaren de seguida, d’aquella manera que no necessita gaire explicació perquè hi ha coses que, quan passen, no necessiten que ningú les expliqui.

Aquell dia varen estar junts i, quan va arribar s’hora de tornar a Eivissa, na Maria ja duia dins es cap sa idea de tornar. Potser encara no sabia ben bé per què. Potser sí.

I va tornar.

Durant aquell estiu es varen veure unes quantes vegades. Algunes a Formentera i altres a Eivissa, perquè també en Jaume va fer es viatge contrari. Cada vegada que un d’ells havia de creuar es Freus per veure s’altre, aquell trajecte devia tenir una importància que avui ens costa imaginar. Ara podem pujar a una barca gairebé sense pensar-hi; llavors, aquell tros de mar era una distància real, una frontera petita però suficient per separar dues persones.

Quan no es podien veure, s’escrivien. A tots dos els agradava escriure cartes, i ses cartes varen acabar formant part d’aquella relació. Na Maria les esperava amb aquella impaciència que només coneix qui espera notícies d’una persona estimada. I com que es correu d’aquell temps no era com ara, moltes vegades ses cartes no arribaven d’una en una. N’arribaven tres o quatre juntes, i ella havia agafat costum d’obrir-les segons sa data des mata-segells, començant per sa més antiga, com si així pogués posar ordre als dies que havien passat mentre esperava.

És fàcil imaginar aquella escena: na Maria amb ses cartes damunt una taula, obrint primer sa més antiga, llegint-la amb calma, després la següent, i així fins arribar a sa darrera, que era sempre sa més esperada. Potser en acabar-les les tornava a llegir. Potser alguna la guardava un poc més a mà que ses altres. Eren cartes que venien de Formentera i que, durant un temps, devien fer que aquella distància entre ses dues illes semblàs molt més petita.

I així va anar passant s’estiu. Però sovint la vida té sa mala costum d’entrar dins ses històries d’amor sense demanar permís.

A primers de sa tardor, na Maria havia acabat els seus estudis, va presentar-se  i va aprovar unes oposicions. Li varen donar una feina molt lluny d’Eivissa, en un poble perdut entre ses muntanyes del nord d'Espanya.

Per a una al·lota eivissenca d’aquell temps, aquell destí no era simplement anar a fer feina lluny de casa. Era anar a un altre món. Ses distàncies eren molt més grosses que ara, ses comunicacions escasses i arribar a determinats llocs podia convertir-se en una petita expedició. Entre Eivissa i aquell poble del nord hi havia molt més que quilòmetres. Hi havia camins, trens, horaris, dies de viatge i una vida quotidiana que no deixava gaire lloc per improvisar.

Es varen despedir amb sa tristesa pròpia de qui encara no vol entendre que una separació pot ser molt més llarga del que sembla.

Es varen prometre que s’escriurien, que tornarien a estar junts, que aquella distància només seria una cosa passatgera. Quan som joves, tenim sa capacitat de creure que el futur ens farà cas. Pensam que si estimam prou una persona, sa distància no podrà res contra naltros.

Però sa distància és pacient. No necessita rompre res. No fa remor. No arriba un dia i diu que tot s’ha acabat. Comença simplement a posar coses pel mig. Un viatge que no es pot fer. Una carta que tarda. Una altra que no arriba. Una feina que ocupa més del compte. Un hivern que es fa llarg. Una primavera que passa sense haver-se vist.

I quan te’n vols adonar, ja fa mesos que no has vist aquella persona que abans era present a tots els teus dies. Na Maria va passar aquell hivern lluny de casa, en aquell poble de ses muntanyes. Al principi ses cartes devien mantenir viu aquell fil que encara els unia. Però amb el temps varen començar a arribar amb menys freqüència, i allò que es contaven també va anar canviant. Ja no eren aquelles cartes plenes de coses que necessitaven contar-se, sinó cartes més normals, més prudents, més semblants a les que es podrien escriure dues persones que, sense voler-ho, comencen a convertir-se en desconegudes.

Sa distància no només separa els cossos. També va canviant sa vida que cadascú viu per separat. En Jaume continuava a Formentera i na Maria, molt lluny.

Cadascú anava omplint es seus dies de coses que s’altre ja no coneixia. I això és potser el començament de qualsevol final: quan sa vida de l’altre deixa de formar part de sa nostra.

Quan va arribar s’estiu següent, na Maria ja no va anar a Formentera. En Jaume tampoc va tenir ganes, o possibilitats, de venir a Eivissa. No hi va haver una gran discussió ni un d’aquells finals que deixen una ferida visible. Simplement, aquell amor que havia començat un estiu a La Savina es va anar apagant amb sa mateixa lentitud amb què s’havia anat allunyant.

Potser això és el més trist de tot. Que moltes històries no acaben perquè deixem d’estimar. Acaben perquè deixam de trobar-nos.

I després sa vida va continuar.

Na Maria va començar a rebre festeig d’altres joves. Entre ells hi havia en Toni, (un altre nom inventat), que es va enamorar d’ella ben aviat i que no va esperar gaire per parlar-li de matrimoni.

Na Maria pensava que en Jaume, amb el temps, l’hauria oblidada.

En Toni va sebre esperar. Va esperar fins que na Maria va aconseguir un destí a Eivissa. I quan ella va poder tornar a la seua illa, ell li va demanar formalment matrimoni.

Es varen casar. Varen formar una família. I, com passa tantes vegades, sa vida va anar omplint els espais que havia deixat aquell amor. Feina, casa, fills, preocupacions, alegries, aniversaris, malalties, vacances, morts, néts... tota una vida.

Una vida sencera. Una vida real. I aquella història d’estiu va quedar allà darrere, com queden tantes coses que un dia varen ser importants i després deixam de parlar-ne.

Fins que, molts anys més tard, mentre nedàvem dins la mar, se’m va ocórrer demanar-li per ses cartes.

-    - Encara les tens?

Na Maria va contestar gairebé sense pensar.

-    - No. Les vaig cremar. Totes.

I aquí és quan sa història, que fins aquell moment podia semblar una història d’amor convencional, va canviar un poc.

Perquè jo no esperava aquella resposta. I encara menys esperava sa raó.

-   - Les vaig cremar. No volia deixar rastres.

En aquell moment, sa seua neta, que nedava un poc més endins, s’havia apropat sense que na Maria se n’adonàs. Havia escoltat sa conversa en silenci fins que ja no va poder aguantar més.

-   - Però, güela... és veritat això? Vàreu rompre totes ses cartes? No m’ho havíeu dit mai.

Na Maria va riure. Tots vàrem riure. Però aquella frase, "no volia deixar rastres",  em va quedar dins el cap.

Perquè aquelles cartes eren molt més que paper. Eren sa prova que abans d’aquella família, abans del seu matrimoni, abans de tots aquells anys de vida compartida amb en Toni, hi havia hagut un jove de Formentera que l’esperava a La Savina.

Eren sa prova que un dia na Maria havia estimat una altra persona. Que havia esperat ses seues cartes. Que havia creuat es Freus per veure'l. Que havia pensat tornar. I que, durant un temps, hi havia hagut una vida que semblava possible. Potser per això les va cremar.

Perquè tots portam petits secrets dins naltros. Alguns són importants i altres són només petites coses que hem decidit no contar mai. Històries que no volem explicar als nostres fills, als nostres amics, ni tan sols a ses persones que més estimam. I és curiós que, de vegades, aquests secrets acaben sortint davant es primer que tenim davant, entre una braçada i una altra, dins la mar, com si fos més fàcil contar sa nostra vida a algú que no forma part d’ella.

Però sa història de na Maria té una cosa encara més profunda. No són només ses cartes. És sa distància.

Aquella distància que va separar Eivissa de Formentera, que després va separar Formentera d’aquell poble del nord i que, al final, va separar dues persones que un dia s’havien agradat només veure’s a un moll.

Avui podem pensar que si s’haguessin estimat de veres haurien lluitat més. És fàcil dir-ho des d’ara. Però no vivim dins es temps dels altres. No sabem què significava ser una dona jove a aquella època. No sabem quines possibilitats tenia, quines pressions, quines obligacions, quins camins eren possibles i quins ni tan sols se podien imaginar.

Tampoc sabem què va pensar en Jaume durant aquells anys. No sabem si va esperar molt. Simplement sabem que si va estimar algú més. Va casar-se i va tenir fills. Però no sabem si també va guardar alguna carta abans de perdre-la, rompre-la o deixar-la dins un calaix.

No sabem gairebé res. I potser és millor així. Perquè el que queda és precisament aquesta absència. Una història interrompuda per sa distància.

I és sa distància, més que qualsevol altra cosa, sa que fa que aquesta història sigui trista. Perquè no hi va haver un culpable. No hi va haver una traïció. No hi va haver una gran desgràcia. Només hi va haver quilòmetres. I els quilòmetres, quan no hi havia cotxes com ara, ni avions per anar i venir, ni telèfons dins sa butxaca, podien ser suficients per acabar amb un amor.

A vegades pensam que ses grans històries d’amor acaben per grans motius. No sempre. Algunes acaben perquè una persona viu a Formentera i s’altra acaba a un poble perdut del nord. Acaben perquè es correu tarda. Perquè es va fent tard. Perquè passa s’hivern. Perquè arriba sa primavera. Perquè un dia ja no saps què escriure. I perquè quan arriba s’estiu ja no tens sa mateixa necessitat de tornar.

Potser el més terrible de sa història de na Maria és que ella va aconseguir fer una vida sencera sense aquelles cartes. Les va cremar. Es va casar. Va tenir família. Va veure créixer els seus fills. Després els seus néts. I durant molts anys devia pensar que aquella història ja no formava part de la seua vida.

Però, si va decidir cremar ses cartes, és perquè alguna cosa d’aquella història encara tenia prou força per preocupar-la. Un secret que necessitava quedar sense proves.

Perquè una cosa és recordar. I una altra és deixar rastres.

Sa vida ens va posant davant encreuaments de camins. A vegades triem perquè volem; d’altres perquè no tenim alternativa. I moltes vegades no sabem què hauria passat si haguéssim agafat s’altre camí.

Na Maria va agafar el seu. En Jaume, probablement, el seu. I tots dos varen continuar. Però hi ha camins que, encara que no els recorrem, no desapareixen del tot. Queden allà, al marge de sa nostra vida, com una carretera que no vàrem agafar.

I potser és això que ens preguntam “ i si...”

I si na Maria hagués tornat aquell estiu a Formentera? I si en Jaume hagués anat a buscar-la a Eivissa? I si ses cartes haguessin continuat arribant? I si aquella distància no hagués estat tan gran? I si haguessin tengut un poc més de temps?

No ho sabrem mai. Perquè ses cartes ja no existeixen. I perquè el temps, com la mar, no torna enrere.

S’altre matí, mentre nedàvem, vaig pensar que potser na Maria havia fet bé de cremar-les. Potser necessitava fer-ho per poder continuar. Potser per construir la vida que va acabar tenint necessitava desfer-se de sa prova d’aquella altra vida que havia pogut tenir.

Però també vaig pensar que, en cremar ses cartes, no havia aconseguit destruir aquella història. Només n’havia destruït ses proves. Perquè hi ha coses que no desapareixen quan les cremam. Queden dins sa memòria. Queden en una mirada. En un nom que ja no pronunciam. En un lloc on no hem tornat. En un moll de Formentera.

I potser, molts anys després, dins sa pregunta d’una neta que no sabia que sa seua güela havia tengut una altra història abans de convertir-se en sa dona que ella sempre havia conegut.

I és així com vaig entendre que, al final, potser sa distància no havia separat només na Maria i en Jaume. També havia separat na Maria d’aquella altra dona que hauria pogut ser. I això és una pèrdua molt més difícil d’explicar.

Perquè d’una persona que hem perdut podem conservar fotografies, cartes, records. Però d’una vida que no hem viscut no ens queda res.

Només una pregunta. Una pregunta que no té resposta. I que, de vegades, després de molts anys, surt a sa superfície sense avisar, com una cosa que havíem tengut amagada molt endins: I si...?

El tamany sempre importa.

Eivissa, 8 d'agost 2026.

EL TAMANY SEMPRE IMPORTA.

Ja sé que més d’una, només llegint es títol, deu haver pensat: "Ja hi tornam a ser...". I no us culparé, perquè, ben mirat, es títol dona peu a segons quines interpretacions. Però avui no parl exactament d’allò que segurament us ha vengut al cap, encara que, si només veure "es tamany sempre importa" ja heu començat a fer volar sa imaginació, tampoc serà culpa meua.

De fet, us diré una cosa: després d’anys treballant al capdavant d’un grup de supermercats, he après que hi ha poques coses tan sinceres com una persona davant una estanteria. Molt més sinceres, fins i tot, que moltes converses. Perquè davant un lineal de productes, quan ningú us demana què pensau i simplement heu de triar, és quan surten ses manies, ses preferències, ses contradiccions i, sobretot, allò que realment estau disposats a endur-vos a ca vostra.

Una de ses parts que més m’agradava de sa meua feina era precisament aquesta: analitzar els productes, estudiar ses rotacions, ses vendes, els percentatges, els formats que funcionaven millor, els preus que feien moure un producte o que el deixaven allà, mort de fàstic, durant setmanes. Tot això forma part del negoci i, si t’hi dediques, acabes sabent que darrere cada número hi ha una decisió d’algú.

Llavors, on jo disfrutava de veres era davant una estanteria.

Entrava dins una botiga, em posava un poc a banda i mirava. I no us podeu imaginar sa quantitat d’informació que pot donar una persona mentre decideix si agafa un producte o un altre. Primer el mira, després compara, llegeix sa part de davant, li pega sa volta per veure què diu darrere, mira es preu, torna mirar es producte que havia agafat abans i, moltes vegades, acaba tornant al primer. És tot un ritual.

I quan hi ha tres tamanys diferents, encara és més interessant. 

Perquè és aquí on comença sa història: El tamany sempre importa.

Ja sé què estau pensant. Que quan xerram d’hòmens, sempre hi ha qui diu que no importa, que allò important és sa manera de fer, sa confiança, sa química, s’actitud, sa imaginació... i jo no seré qui digui que aquestes coses no tenen importància. Naturalment que en tenen.

Però després hi ha sa vida real. I en sa vida real, quan ningú mira, alguna ullada cau. No fa falta que us expliqui res més.

Ara bé, avui jo parl d’un altre tipus de tamany. Un que pot semblar molt més innocent, però que, si el mirau amb un poc d’atenció, també té ses seues coses. I aquí crec que valtros, ses dones, em podeu entendre especialment bé.

Perquè si hi ha algú que sap mirar, comparar, sospesar i acabar triant es tamany que li convé, sou valtros. I això no ho dic només per experiència personal, sinó perquè ho he vist durant anys a través dels números de venda, dels hàbits de consum i, sobretot, observant què feia sa gent quan tenia davant tres opcions pràcticament iguals.

Primer se mira es petit. Sempre. És discret, és manejable, no ocupa gaire i, sobretot, pareix una compra fàcil de justificar. "Amb aquest ja en tenc prou", pensau.

Després apareix es mitjà, que ja té una mica més de presència i que sovint és aquella opció que pareix més sensata. Ni massa ni massa poc. Es el típic format que agafes perquè penses que és el que toca.

Però després hi ha el gros. I aquí és quan, segons sa meua experiència, comença sa part interessant. Perquè una cosa és comprar per necessitat i una altra és comprar sabent que allò t’agrada i que en faràs ús.

A ca nostra, des que tenc memòria, sempre hi ha hagut crema Nivea. Sa de sa llauna blava, sa rodona de tota la vida, aquella que no necessita posar-se noms en anglès ni prometre que, després d’aplicar-la durant tres setmanes, tendràs sa pell d’una persona de vint anys.

Jo parl d’aquella Nivea de sempre, sa que no ha necessitat reinventar-se cada temporada perquè algun departament de màrqueting decidís que ara tocava posar-li «complex bioactiu», «efecte lifting», «hidratació intel·ligent» o alguna altra cosa que sona important però que, si som sincers, ningú acaba d’entendre.

A ca nostra sempre n’hi ha hagut de tres tamanys: 75 ml, 150 ml i 250 ml. I cada una té sa seua utilitat.

Sa petita és sa que viatja. Sa que posam dins del necesser quan anam uns dies fora, sa que queda oblidada durant mesos i que un bon dia apareix quan tens ses mans seques o es llavis com paper de vidre i penses: "Mira per on, encara la duia". És pràctica, discreta i, sobretot, no compromet ningú.

Sa de 150 ml ja és una altra cosa. És sa de cada dia, sa que queda damunt es lavabo i que va fent sa seua feina sense demanar massa protagonisme. És una mida que, comercialment, sempre m’ha semblat molt interessant perquè és aquella que satisfà sa majoria de gent: no és petita, però tampoc fa sensació d’excés; tens prou producte, però no pareix que hagis fet una compra exagerada.

I després hi ha sa de 250 ml. Sa grossa. I aquí és on, com a antic professional del sector, us diré que jo començ a mirar ses coses d’una altra manera. Perquè comprar sa grossa diu una cosa que ses altres dues no necessàriament diuen: "Això m’agrada i en faré ús".

No és una compra per sortir del pas, ni per tenir-la allà per si un dia fa falta. És una compra feta amb previsió. És reconèixer que, si una cosa funciona, no tens cap necessitat d’anar agafant es format més petit només perquè paregui més discret.

I això, si ho pensau un moment, té més lectura de sa que sembla. Perquè mos han ensenyat moltes vegades que no hem de voler massa. Que el petit és pràctic, que el mitjà és raonable i que es gros ja comença a ser un poc exagerat. I, curiosament, aquesta manera de pensar apareix molt més sovint del que mos pensam en ses nostres decisions de compra.

Però després arribau davant el línea. I allà ja no hi ha tanta teoria. Mirau el petit, agafau es mitjà, comparau es preu i vos començau a demanar si realment compensa. I finalment es ulls se'n van cap a sa grossa.

I aquí, moltes vegades, hi ha aquell segon de més. No sé si m’enteneu. Aquell segon en què ja no estau comparant. Simplement l’estau mirant. Perquè, en es fons, ja sabeu quin voleu. I això, senyores, també és consum.

Jo ho he vist massa vegades per pensar que és casualitat. I és precisament una de ses coses que m’interessaven més quan treballava en el sector: veure com una persona podia entrar dins una botiga convençuda que necessitava una cosa determinada i sortir-ne amb una altra perquè, en algun moment, davant el lineal, havia descobert que realment volia allò.

Per això ses dades de venda són interessants, però observar sa gent ho és encara més. Perquè es número te diu què han comprat. Però mirar una persona davant el lineal te pot arribar a explicar per què.

I aquí és on sa cosa se posa interessant. Perquè ara sembla que tot ha de ser petit, pràctic, individual i "guapo". Cafè en càpsules, aigua en botelletes, sabó en pots diminuts, crema en format de viatge encara que faci mig any que no sortim de s’illa... Tot ha de cabre dins qualsevol racó i, si pot ser, tenir un envàs tan "guapo" que et faci pena amagar-lo dins un calaix d'un armari.

Després, naturalment, venen es discursos sobre sostenibilitat, reciclatge i cuidar el planeta. I jo, que he passat una bona part de sa meua vida mirant formats i costos, em pregunt si realment ningú ha fet es compte de quants envasos petits necessites per acabar tenint sa mateixa quantitat que dins un de gros.

Però això ja és una altra guerra.

Ara una crema no només ha de funcionar. També ha de tenir una història, una identitat, un envàs que faci polit i, si pot ser, alguna dona famosa que et conti davant una càmera que és imprescindible dins sa seua rutina.

I tu, que potser fa deu minuts no sabies ni que existia aquella crema, acabes pensant que, si ella l’utilitza, segurament tu també l’hauries de menester.

Aquí és on es negoci funciona perfectament. Primer mos creen una necessitat que no sabíem que teníem; després mos ofereixen sa solució i, si és possible, dins un pot que s’acaba abans que tenguem temps de decidir si realment funcionava. I així acabam amb es calaix des bany ple de coses mig començades.

Una promet fermesa, una altra elasticitat, una hidratació profunda, una altra «efecte renovador» i alguna, directament, promet coses que ni sabríem explicar després d’haver llegit tres vegades s’envàs. Totes són extraordinàries. Totes són imprescindibles. Totes ens canviaran sa vida. I després, misteriosament, acaben dins es calaix.

En canvi, sa llauna blava continua allà. Sense fer massa remor. Sense prometre miracles. Sense necessitar que una famosa te la vengui. I potser per això m’agrada. Perquè sé perfectament què és i no té cap necessitat de fer veure que és una altra cosa.

I és curiós perquè, quan arriba s’hora de comprar-ne una altra, si ja saps que la faràs servir sovint, gairebé mai tries sa petita. Sa petita és còmoda, sí. Sa mitjana és sensata. Però sa grossa... Sa grossa és sa que te diu que no hauràs de tornar a comprar-ne d’aquí a quatre dies.

I si una cosa t’agrada, això també compta. Per això dic que es tamany importa. No només perquè determini quanta crema hi ha dins es pot, sinó perquè moltes vegades diu coses sobre sa persona que compra. Si ha comparat, si ha mirat es preu, si ha pensat en es consum que en farà o si simplement s’ha deixat seduir per un envàs preciós i una promesa impossible.

I, sobretot, diu una cosa que a mi m’interessa encara més: si realment sabem què volem. Perquè una cosa és agafar allò que algú ha decidit que és suficient per tu i una altra, ben diferent, és mirar-ho tot, comparar-ho i acabar triant exactament allò que tu vols. Sense demanar permís. Sense haver de justificar-ho.

I ara segurament qualcuna estarà pensant: "Aquest home està donant massa voltes per parlar d’una crema". Potser sí.

Però és que després d’anys dins els supermercats he après que ses coses que pareixen més senzilles són, moltes vegades, ses que més coses conten.

Posau tres tamanys damunt una estanteria i mirau què passa. Primer agafareu es petit. Després mirareu es mitjà. Fareu números. Comparareu. I després, quan pensàveu que ja ho teníeu decidit, es ulls se vos n’aniran cap a sa grossa.

I no us mentiré: aquest és el moment que més m’interessa. Perquè ja no estau fent números. Ja no estau buscant sa compra més pràctica. Ja no estau intentant convèncer-vos que amb menys en tendreu prou. Simplement estau mirant allò que realment us ve de gust endur-vos. I al final l’agafau. Ho ficau dins es carro amb tota sa naturalitat del món i continuam fent sa compra com si no hagués passat res.

Així que sí. Es tamany importa. I si xerram de crema Nivea, jo ho tenc bastant clar. Sa resta, però, ja és cosa vostra.

Jo només us he explicat allò que durant anys he vist davant ses estanteries. I si mentre ho llegíeu heu pensat en una altra cosa... idò, sincerament, no sé què us he de dir.

Jo parlava de crema Nivea.

Potser encara hi som a temps.

Eivissa, 7 d'Agost 2026

POTSER ENCARA HI SOM A TEMPS.

Fa temps que hi ha una sensació que no me la trec del cap. Cada vegada que surt el tema de s'habitatge, del turisme o de com està canviant Eivissa, acabam fent exactament el mateix: discutir entre naltros. Que si la culpa és dels eivissencs que varen vendre sa casa o sa finca dels güelos. Que si dels que fan lloguer turístic. Que si dels que han vengut de fora. Que si dels turistes. Que si dels que voten un partit o un altre.

Sempre acabam igual. I, mentrestant, gairebé mai ens feim una pregunta que, per a jo, és molt més important: qui ha decidit de veritat cap on havia d'anar aquesta illa?

Perquè una cosa la tenc clara. Una família no amplia un aeroport. Una família no decideix quantes places turístiques hi ha d'haver. Una família no aprova plans urbanístics. Una família no decideix que cada estiu hagin de venir més visitants que s'anterior. Tampoc converteix una casa en un actiu financer perquè hi inverteixin grans fons internacionals.

Tot això ho han anat decidint altres. Durant dècades. Uns governs i després uns altres. Amb unes sigles o amb unes altres. Però, al final, tots semblaven compartir sa mateixa idea: créixer sempre era bo, més turistes sempre era millor i els problemes ja els resoldríem quan arribassin.

Idó, els problemes ja han arribat.

Ara un mestre no sap on viurà quan li donin plaça a Eivissa. Una infermera ha de compartir pis amb quatre persones més. Molts de joves que han nascut aquí saben que, si volen construir el seu futur, probablement l'hauran de construir fora. I cada temporada els mateixos empresaris que necessiten treballadors es troben que aquests no tenen on dormir.

És una situació tan normalitzada que gairebé ja no sorprèn ningú. Però després escolt segons quines converses o llegesc alguns articles d'opinió i tenc sa impressió que ens volen convèncer que el problema és el veí.

Jo no sé què hauria fet si m'haguessin posat damunt sa taula una oferta que solucionàs la vida als meus fills i als meus nets. No sé si hauria venut o no. Tampoc sé què faria si tengués un pis i em pagassin molt més per llogar-lo a turistes que a una família tot l'any. És molt fàcil donar lliçons quan ses decisions difícils sempre les prenen els altres.

Per això em costa tant jutjar la gent. Cada casa és un món i cadascú sap quines necessitats té. Ara bé, una cosa és entendre per què una persona pren una decisió i una altra molt diferent és fer-nos creure que el futur d'Eivissa depèn exclusivament de milers de decisions particulars.

De veritat pensam que hem arribat fins aquí perquè unes quantes famílies varen vendre una finca? De veres creim que una illa canvia tant només perquè alguns propietaris fan lloguer turístic?

Si fos tan senzill, fa anys que ja ho hauríem solucionat.

El que ha canviat Eivissa és un model que durant dècades ha posat tota s'illa al servei d'un creixement que semblava no haver d'acabar mai. Cada any més hotels. Més apartaments. Més vols. Més cotxes. Més gent. Sempre més. I qui s'atrevia a dir que potser hi havia un límit era vist, gairebé, com un enemic del progrés.

Ara descobrim que s'illa sí que en tenia, de límits. Curiós.

També és curiós que quan parlam dels beneficis gairebé sempre surtin els mateixos exemples: aquell que va vendre una casa, aquell que té dos apartaments o aquell que fa lloguer vacacional. Però gairebé mai es parla dels grans inversors que compren edificis sencers, dels fons que mouen milions o de ses operacions que converteixen una casa en una simple línia dins un balanç.

D'això se'n parla ben poc. No dic que sigui il·legal. Ni tan sols que sigui estrany. Qui té capital sempre buscarà invertir-lo. Això ha passat tota la vida.

El que em deman és una altra cosa: qui havia de posar límits perquè Eivissa no acabàs convertint-se només en un negoci? Qui havia de pensar també en els que simplement volien continuar vivint aquí?

Hi ha una frase que sent molt sovint: "Els eivissencs en tenim sa culpa." I jo sempre pens el mateix. Clar que alguns en tenen una part. Seria absurd negar-ho. Però no tots tenim sa mateixa capacitat de decidir què passa en aquesta illa. No pesa igual la decisió d'una família que sa d'un govern. No canvia igual Eivissa una venda particular que una llei. No és el mateix adaptar-se a unes regles que escriure-les.

I aquí crec que fa massa temps que ens equivocam. Ens han fet discutir sobre ses peces mentre gairebé mai discutim sobre qui mou el tauler.

Mentrestant, Eivissa continua canviant.

Ho veim quan anam a un poble i costa reconèixer-lo. Quan desapareixen negocis de tota la vida perquè ja no poden pagar el lloguer. Quan els fills han de marxar a la Península o a l'estranger perquè aquí no poden començar un projecte de vida. Quan cada vegada hi ha més gent que fa feina aquí però no arriba a sentir-se part de s'illa. I també quan molts dels que hi hem nascut començam a sentir que s'Eivissa que coneixíem se'ns escapa de ses mans.

No escric això perquè tengui totes ses respostes. No les tenc. Ni tampoc perquè vulgui assenyalar ningú. Només crec que, mentre continuam buscant culpables entre naltros, difícilment entendrem què ens ha duit fins aquí.

Potser sa pregunta no és qui va vendre una casa. Ni qui fa lloguer turístic. Ni tan sols qui va votar què. Potser sa pregunta és molt més incòmoda. Qui ha pres les decisions importants durant tots aquests anys? Qui ha decidit que el futur d'Eivissa passava per créixer sense demanar-nos mai fins on podíem arribar? I, sobretot, qui assumirà sa responsabilitat si un dia descobrim que hem perdut molt més que tranquil·litat o paisatge?

Perquè una illa no desapareix d'un dia per s'altre. Va canviant a poc a poc, gairebé sense que ens n'adonem. I el pitjor no és que canviï, perquè totes les societats canvien. El pitjor és arribar a un punt en què els que hi hem nascut acabam discutint entre naltros mentre ses decisions que marquen el nostre futur continuen prenent-se molt lluny de ses converses que feim al bar, a sa platja o davall d'un porxo.

Potser encara hi som a temps de redreçar el rumb.

Però, per començar, hauríem de deixar de mirar-nos tant els uns als altres i començar a mirar cap allà on realment s'han pres les decisions que han fet d'Eivissa s'illa que tenim avui. Només així podrem decidir, entre tots, si també és s'illa que volem deixar als qui vindran darrere naltros.

Quin patiment.

Eivissa, 6 d'Agost de 2026

QUIN PATIMENT.

Aquest matí, mentre nadava a Ses Figueretes, m'he quedat un bon rato surant dins s'aigua, mirant cap a la mar. Sense fer res especial. Sense pensar en res concret. Simplement mirant.

I és curiós perquè, a vegades, quan tens una cosa tan a prop cada dia, acabes mirant més els qui la descobreixen que allò que tens davant els ulls.

Al balcó d'un hotel hi havia una dona que no aturava de fer fotografies. Primer a Platja d'en Bossa, després a sa badia i els illots, més tard a ses barques, després una altra vegada cap a la mar. Girava es mòbil, canviava de posició perquè li sortís millor sa llum, feia gestos d'admiració i tornava a mirar com si no acabàs de creure el que tenia davant.

Segurament era es seu primer dia de vacances.

Encara tenia aquella mirada que tenim tots quan arribam a un lloc nou, aquella sensació que tot és extraordinari i que val la pena guardar-ho dins una fotografia perquè, quan tornis a casa, puguis demostrar als altres que allò realment existia.

Em feia gràcia pensar que, d'aquí a quatre o cinc dies, probablement passaria pel mateix lloc sense aixecar tant el cap. No perquè ja no li agradàs, sinó perquè funcionam així. Al principi tot sorprèn. Després, a poc a poc, es converteix en costum.

Més a prop de sa vorera hi havia una parella amb dos infants petits. Es dos al·lots estaven encantats perseguint uns peixos que nedaven tranquil·lament entre ses cames de sa gent. Cada vegada que els peixos canviaven de direcció, ells reien com si haguessin descobert un tresor.

I vaig pensar que tenia tota sa lògica. Per a ells allò era una aventura. Per a aquells peixos era simplement un altre matí qualsevol.

Potser els peixos són més intel·ligents que naltros. Ells no s'acostumen a res. No miren la mar i pensen: "Això ja ho he vist s'altre dia". Ells simplement hi són.

Va ser en aquell moment quan vaig pensar: Quin patiment.

No pel d'aquella família, ni per aquella dona del balcó. Tot es contrari. Ho vaig pensar per naltros.

Perquè tenim una manera molt estranya de viure. Som capaços de passar anys somiant amb llocs que estan a milers de quilòmetres, mentre cada matí passam per davant d'una cosa que molta gent només veurà una vegada a la vida.

Com cada matí, sense haver-nos de telefonar ni enviar cap missatge, es mateix grapat d'incondicionals acabam coincidint a ses Figueretes. Ja fa temps que no fa falta quedar. Cadascú arriba quan pot, entra a s'aigua i, després de quatre braçades, acabam trobant-nos tots en aquell punt de sempre.

És sa nostra particular sala de plens. No hi ha taula, no hi ha cadires i no tenim ni acta de sa reunió. Només tenim s'aigua fins al coll, un capell, una tovallola que hem deixat damunt una pedra i un parell de gavines que ens miren des mur com si intentassin entendre de què discutim.

I mirau que arreglam coses. En un moment solucionam els problemes del món, arreglam sa política, decidim què falla a sa sanitat, opinam sobre sa temporada turística i, evidentment, acabam parlant de què menjarem per dinar.

Perquè una cosa és important: ses grans decisions s'han de prendre amb es cap fred, dins s'aigua.

S'altre matí, com passa sovent, sa conversa va acabar anant cap als viatges. Entre naltros hi ha gent que ha voltat bastant món. Una que acabava de tornar de Cancún, una altre que preparava un viatge a la Xina, alguna que havia fet un creuer per veure mig planeta i algú altre que defensava que no hi ha res com ses platges de Tailàndia.

I tots escoltam. Perquè viatjar és una meravella. T'obri sa mirada, t'ensenya que hi ha moltes maneres de viure i et fa entendre que, al final, no som tan diferents els uns dels altres.

Però també té una cosa curiosa. Com més món veus, més valores allò que tens a casa.

Va ser llavors quan una amiga des grup va mirar al seu voltant, va obrir es braços amb aquell punt de teatre que li posa quan vol fer riure i va dir:

- Quin patiment...

Tots vam riure. Però jo vaig tornar a mirar. Davant meu hi havia la mar tranquil·la d'un matí qualsevol. Aquesta mar que alguns dies tenim tan a prop que ni la miram. Aquesta mar que canvia de color segons sa llum, segons es vent i segons es núvols. Aquesta mar on pots veure es peixos passar mentre nades i on encara pots trobar aquell moment de pau abans que comenci sa ramor del dia.

I vaig entendre exactament què volia dir. Perquè sí, és un patiment poder sortir de ca teua, caminar cinc minuts i estar dins una aigua així abans d'anar a fer ses feines del dia.

És un patiment tenir una platja on venen persones de tot el món a passar ses seues vacances i tu poder-hi anar un dilluns qualsevol.

És un patiment veure es teus peus mentre nades sense haver de pujar a cap barca amb nom exòtic perquè algú t'ensenyi una mar transparent.

Quan viatges t'adones que hi ha llocs que han fet una indústria sencera al voltant d'això. Hotels que venen "vistes al paradís", excursions per veure peixos, piscines que intenten imitar sa sensació de nedar dins sa mar. I naltros, mentrestant, ens queixam perquè avui hi ha una mica d'alga o perquè hi ha més gent que ahir.

Que també és molt nostro. Perquè una cosa és estimar Eivissa i una altra és deixar de queixar-nos. Això darrer ja seria massa demanar.

I no vull dir que viure aquí sigui sempre fàcil. No ho és. Tots sabem els problemes que tenim. Es preu de ses cases, sa pressió de s'estiu, es trànsit, es canvis que ha patit aquesta illa. Hi ha coses que preocupen i que s'han de dir.

Però una cosa no lleva s'altra. Podem veure tot allò que no funciona i, al mateix temps, sentir-nos immensament afortunats.

Perquè potser es problema és aquest: ens hem acostumat. Ens hem acostumat a sa llum. Ens hem acostumat a la mar Ens hem acostumat a tenir davant des ulls allò que altres persones guarden com una fotografia especial dins es mòbil.

I jo crec que, de tant en tant, necessitam mirar Eivissa amb es ulls d'un turista que acaba d'arribar. No perquè haguem de convertir-nos en turistes dins casa nostra, sinó perquè recordem que allò que veim cada dia no és tan normal com pensam.

Aquella dona des balcó tornarà a casa d'aquí uns dies amb centenars de fotografies. Aquells infants explicaran que varen veure peixos nedant entre ses cames. Potser durant molt de temps recordaran aquell matí a ses Figueretes.

I naltros, si tot va bé, demà tornarem a coincidir a sa mateixa hora. Entrarem dins sa mateixa mar. Farem quatre braçades. Arreglarem es món. I després cadascú se n'anirà a fer sa seua feina com si no hagués passat res extraordinari.

Però sí que haurà passat.

Perquè hi ha coses que són extraordinàries encara que les visquem cada dia. I potser aquest és es nostro gran defecte: que ens hem acostumat a viure dins un lloc que molts altres només poden somiar visitar.

Així que demà, quan torni a entrar a s'aigua i algú torni a dir que avui la mar està més freda, que hi ha massa gent o que s'altre dia estava millor... Segurament riuré.

I pensaré una altra vegada: Quin patiment.

I ara què faig?

Eivissa, 5 d'Agost de 2026

I ARA QUÈ FAIG?

Avui m'he aixecat ben de matí, com quasi cada dia. Arribats a una certa edat, es despertador passa a tenir una funció més decorativa que altra cosa, perquè és es mateix cos qui decideix que ja n'hi ha prou de dormir. M'he arreglat i abans de vestir-me, he anat cap a sa bàscula, que des de fa un temps és una visita obligada. No és perquè m'agradi gaire, sinó perquè sa meua metgessa em va deixar ben clar que, si volia continuar fent una vida tranquil·la, convenia vigilar una mica es pes. No em va prohibir menjar res, però sí que em va recomanar una paraula que, segons ella, és màgica: moderació.

I sa moderació està molt bé mentre no tengueu nets.

He pujat damunt sa bàscula amb aquella esperança que sempre tens de veure un número que et faci començar es dia amb bon humor. Però es número que ha sortit no m'ha agradat mica. He tornat a baixar, he esperat uns segons i hi he pujat una altra vegada, convençut que potser havia posat malament es peu o que l'aparell havia decidit fer-me una broma. Res de res. Tercera vegada i mateix resultat.

He quedat mirant aquell número com si fos una equivocació. No podia ser. Si jo tampoc no menj tant. De fet, si algú em veu dinar o sopar, segurament pensarà que fins i tot menj massa poc. No som de grans banquets ni de repetir tres vegades. A més, procur caminar cada dia, vaig al gimnàs unes quantes vegades per setmana i mir de no passar-me amb segons quines coses. Per això no entenia d'on havien sortit aquells quilos que, sense demanar permís, s'havien instal·lat dins es meu cos.

Vaig passar un bon rato donant-hi voltes fins que, de mica en mica, vaig començar a reconstruir els fets com si fos un inspector investigant un delicte. I, com passa quasi sempre, es culpable era davant es meus nassos i jo no l'havia volgut veure.

Tot va començar fa unes setmanes, quan ses netes varen venir a passar uns dies a ca nostra.

Per jo és una alegria tenir-les aquí. Sa casa torna a tenir vida, sempre hi ha remor, rialles, banyadors estesos, tovalloles per tot arreu i juguerois que apareixen als llocs més impensats. Ja sé que al final des dia acab rebentat, però també sé que quan se'n van sa casa queda massa silenciosa. Per tant, encantat que venguin.

A més, venen d'Anglaterra i això, vulgueu o no, obliga quasi per decret a passar moltes hores a sa platja. Van arribar amb aquell color de pell que només pot donar es cel gris i sa pluja fina. Jo no dic que allà no faci sol, perquè segur que en fa algun dia, però quan les veus baixar de s'avió pareixen blanques com dues aspirines. En canvi, al cap d'una setmana corrent per sa vorera de mar ja comencen a tenir aquella careta que fa pensar que han estat de vacances de veritat.

Fins aquí, tot perfecte.

Es problema va començar quan vaig adonar-me que es infants tenen una manera molt particular de menjar. Demanen molt, perquè tot els fa ganes, però quan han menjat mig plat ja han descobert una altra cosa molt més interessant que acabar allò que tenen davant.

I aquí entren en joc ses persones de sa meua generació. Perquè a naltros ens varen criar d'una altra manera. A ca nostra, tirar menjar era una cosa que senzillament no existia. No és que estigués mal vist; és que ningú ni tan sols s'ho plantejava. Mon pare sempre deia que un tros de pa no es podia menysprear perquè hi havia hagut temps que costava molt de guanyar-lo. Ma mare era capaç de donar tres vides diferents a un mateix aliment. Si sobrava carn, l'endemà apareixia dins unes croquetes. Si quedava pa, hi havia sopes o torrades. Si sobrava arròs, ja trobaria sa manera de convertir-lo en un altre dinar. Res acabava dins els fems mentre encara es pogués aprofitar.

Aquella manera d'entendre es menjar se't queda gravada per sempre. Encara avui, quan veig un tros de pa damunt sa taula, abans de tirar-lo pens dues vegades. I si queda una mica de qualsevol cosa dins un plat, automàticament em sap greu.

És una deformació professional de tots els que tenim una certa edat. Per això, sense adonar-me'n, vaig començar a convertir-me en es contenidor oficial de ses sobres de ses netes.

Es matí, per exemple, totes dues volen cereals. Un dia són els Loops, un altre són els Krispies i un altre qualsevol invent que fan ara perquè esmorzar sembli una festa. Jo continu amb els meus cereals de sempre, sa fruita i un got de llet. Però quan acabam d'esmorzar sempre queda alguna sobra. Una fresa que ningú vol perquè és massa grossa, mig iogurt perquè ja estan plenes, quatre cereals que han quedat dins es bol i que ja no val la pena guardar.

I jo, que tota la vida he sentit dir que es menjar no es tira, què voleu que faci? Idò me'ls menj. No perquè tengui gana. Ni perquè m'hagin entrat unes ganes irresistibles de menjar cereals de colors. Simplement perquè em sap greu tirar-los.

Després anam a sa platja. I aquí sa cosa encara empitjora. Nedar obri sa gana, això és ben sabut, així que sempre acabam obrint un paquet de galletes d'Inca o qualsevol cosa per picar. Elles en mengen dues o tres i, de cop, ja han vist un peix, una cupina o una altra boixa jugant a sa vorera, i desapareixen corrent deixant el menjar damunt sa tovallola.

Jo me qued mirant aquell paquet obert i pens que, si el tornam a tancar, demà ja no serà igual. I si alguna de ses galletes ha quedat una mica rompuda, encara pitjor, perquè ja ningú la voldrà. I així, gairebé sense pensar-hi, una galleta va darrere s'altra.

No és cap disbarat. No és una bossa sencera. Són quatre galletes. Però quatre avui i quatre demà comencen a tenir una certa importància, sobretot quan sa bàscula és tan bona comptant com jo som dolent fent números quan es tema és es menjar.

Quan tornam de sa platja arriba es dinar, i allà es ritual es repeteix amb una precisió que faria enveja a un rellotger suís. Elles mengen molt bé mentre tenen gana, però arriba un moment que ja no poden més. Sempre queda una croqueta mig mossegada, un trosset d'hamburguesa, dues patates frites, un fish finger o una mica de pasta.

I jo, que ja he acabat es meu plat, començ a mirar aquelles pobres restes amb una llàstima que no és normal. Perquè, ben pensat, què han fet aquelles dues patates per acabar dins els fems?

I així, gairebé sense adonar-me'n, vaig començar una feina que ningú no m'havia encomanat però que assumia amb una disciplina digna d'elogi: anar recollint totes aquelles petites restes que quedaven escampades al llarg del dia. No era per gola, ni perquè passàs fam. Era, simplement, perquè em sabia greu veure com acabaven dins els fems coses que encara eren perfectament bones.

Al cap i a la fi, una croqueta tota sola no fa mal a ningú. Un fish finger tampoc. Un trosset de truita, una cullerada de macarrons o mig iogurt no poden ser tan greus. Es problema és que, quan arriba la nit i un fa recompte de tot allò que ha anat "salvant" durant es dia, descobreix que ha fet un dinar suplementari sense haver-se assegut mai a taula.

I és aquí on vaig començar a entendre que sa bàscula no anava equivocada.

Es curiós com funciona es cap. Quan un dina, sap perfectament què ha menjat. Si ha fet un plat de llenties o una ensalada amb peix, ho recorda. En canvi, allò que vas menjant dret, passant per sa cuina, recollint un plat o endreçant sa taula, pareix que no compti. Però compta. I tant si compta. Sa bàscula, que no entén de bones intencions ni de principis morals, ho apunta tot sense deixar-se res.

A mitja tarda encara hi ha un altre examen. Els gelats. Això mereixeria un capítol a part. Perquè no sé què passa amb es cucurutxos moderns, però sempre són massa grossos per a qualsevol infant. Quan arriba sa darrera tercera part, ja no en volen més. Que si estic plena, que si se m'ha desfet, que si ara tenc ganes d'anar a jugar... I allà apareix, una vegada més, es güelo.

No perquè em faci especial il·lusió acabar un gelat darrere s'altre, sinó perquè aquell cucurutxo, pobret, tampoc no té cap culpa de res. Algú l'ha d'acabar. I si no el menj jo, qui el menjarà? Supòs que aquesta és sa pregunta que ens acabam fent tots els güelos.

Per sopar, més del mateix. Elles ja arriben cansades de tot es dia i mengen menys. Sempre queda alguna cosa damunt es plat. Un trosset de peix, una croqueta, unes patates o un dit de puré. I mentre elles ja badallen i pensen en anar a dormir, jo faig una darrera ronda de revisió per sa taula. No m'agrada deixar res. És superior a jo. I així han anat passant els dies.

Fins que aquest matí sa bàscula m'ha passat factura. 

Ara bé, el vertader problema encara no ha arribat. Perquè ses netes tornen cap a Anglaterra i sa casa queda en silenci. Això sempre fa una mica de pena, perquè un s'acostuma de seguida a sentir-les córrer, discutir, riure i demanar qualsevol cosa cada cinc minuts. Però, quan ja havia assumit aquella tranquil·litat, vaig decidir obrir s'armari de sa cuina.

Mare de Déu. Allò pareix una sucursal d'un supermercat especialitzat en alimentació infantil. Capses de Loops, cereals de tots es colors, pots de Nutella, galletes, xocolata per untar, palitos, bosses de patatilles, iogurts amb boletes, gelats, croquetes congelades, fish fingers, varitas de peix i una quantitat de productes que, si algú hagués obert aquell armari sense conèixer-mos, hauria pensat que a ca nostra hi viuen dotze infants.

I jo allà, tot sol, mirant aquell panorama. Què havia de fer? Tirar-ho? Ni pensar-hi. Després de més de seixanta anys sentint que es menjar no es tira, ara no començaré. Ma mare, si m'ho veiés fer, encara seria capaç de baixar del cel per estirar-me ses orelles.

Vaig començar a fer comptes. A veure... aquests cereals encara duren uns mesos. Es iogurts caduquen aviat. Sa Nutella aguanta. Els gelats ocupen massa lloc dins es congelador. Ses croquetes també s'haurien d'anar acabant... I, sense adonar-me'n, ja estava planificant una dieta basada exclusivament en alimentació infantil. No sé si això ho recomanen es nutricionistes, però sospit que no.

Per acabar-ho d'adobar, d'aquí a pocs dies anam naltros cap a Anglaterra a passar una temporada amb elles. Quan hi vaig pensar em va agafar una suor freda.

Perquè aquí, encara que sigui, menjam bastant mediterrani. Però allà... Allà hi ha ses cerveses locals que sempre entren massa bé. Hi ha formatges que només de mirar-los ja t'engreixen un parell de quilos. Hi ha fish & chips, hamburgueses que necessiten dues mans per aguantar-les, salsitxes, beans amb salsa, pastissos, galetes de mantega, puddings, xocolata, porridge i una infinitat de temptacions que fan molt difícil recordar-te de sa paraula "moderació" que tant agrada a sa meua metgessa.

I, per si això no bastàs, hi tornarà a haver ses netes. És a dir, hi tornarà a haver mig iogurt, quatre cereals, un tros de galeta, mitja hamburguesa, unes quantes patates i un fish finger abandonat esperant que algú el rescati. I aquest algú tornaré a ser jo.

Cada vegada estic més convençut que això no és casualitat. De fet, començ a pensar que tots els infants des món neixen amb un instint que ningú s'explica. Ells no acaben mai es plat. Sempre deixen una mica de tot. No massa, perquè llavors els renyarien, però sí aquella quantitat exacta que fa impossible guardar-la i que també sap greu tirar. I allà entram en joc naltros. Els güelos.

Una espècie que va ser educada en uns altres temps, quan aprofitar es menjar no era una opció sinó una obligació. Ens varen ensenyar a respectar cada tros de pa, cada patata i cada cullerada de menjar perquè sabien què era passar-ne falta. Aquella lliçó era magnífica i no la canviaria per res del món. El problema és que avui vivim envoltats d'abundància, i aquesta educació, que en altres temps era una virtut, ara ens converteix en devoradors oficials de totes ses sobres familiars.

Per això dic que sa ciència encara té molta feina per fer. Se gasten una fortuna estudiant malalties estranyes, descobrint planetes nous i investigant coses complicadíssimes, però ningú no ha dedicat cinc minuts a analitzar què passa amb els güelos quan arriben els nets.

Jo tenc sa teoria ben clara. Els infants creixen. Els pares es desesperen. I els güelos engreixen. No hi ha més misteri.

I ara ja només em queda esperar que, quan torni a veure sa metgessa després de s'estiu, no em demani què he fet durant ses vacances. Perquè si li dic sa veritat, és molt possible que no em cregui. Pensarà que m'he passat dos mesos menjant gelats, hamburgueses, croquetes i Nutella sense aturar. I no. Jo només he intentat ser fidel a allò que em varen ensenyar de petit. No tirar mai es menjar.

El problema és que ningú no em va advertir que, molts anys després, arribarien ses netes per demostrar-me que una fresa, una galeta, una croqueta i mig fish finger no engreixen gaire......però repetits cada dia durant tot un estiu poden fer molt més mal que un plat sencer de frit de matances.

 I encara hi ha qui diu que fer de güelo només dona satisfaccions. Ja ho crec que sí. Però, pel que fa a sa cintura, comença a ser una professió de risc.