Menjar, compartir, créixer i aprendre.

Eivissa, 10 de novembre 2026

MENJAR, COMPARTIR, CRÉIXER I APRENDRE.

S'altre dia vaig tornar al restaurant pedagògic de l'Institut Isidor Macabich, on els alumnes dels cicles de Cuina i Gastronomia i de Serveis de Restauració posen en pràctica allò que aprenen a ses aules i als tallers, preparant i servint els menjars amb què, a més de donar a conèixer la seua feina, es van formant com a futurs professionals de s'hostaleria.

Era sa primera vegada que hi anava aquest curs. Vaig trobar-hi cares conegudes, però també vaig descobrir alumnes que gairebé semblaven uns altres. Alguns havien canviat físicament, de pentinat, de manera de caminar o de moure's per la sala. Però el canvi més important no era exterior. Era en sa manera de mirar, de parlar, d'afrontar una feina i de relacionar-se amb els clients. Hi havia més seguretat, més naturalitat i més confiança en ells mateixos.

I això, per a mi, va ser el millor de tot.

Vaig dinar bé? Molt bé! El menú, dedicat aquesta vegada a sa cuina de Catalunya, va estar a s'altura. Hi va haver plats ben elaborats, productes ben tractats i petits detalls que també fan agradable una experiència gastronòmica. Des del pa fins al cafè, tot suma. Però avui no vull fer de crític gastronòmic ni dedicar aquestes línies a descriure els plats. El que realment em ve de gust compartir és una altra cosa: sa satisfacció de veure com aquests alumnes creixen i com sa feina dels seus professors comença a donar fruits.

Perquè formar-se en hostaleria és molt més que aprendre a cuinar, controlar una cocció, preparar una salsa, servir una copa o conèixer els protocols d'una sala. És aprendre a treballar en equip, a tenir cuidado dels detalls, a escoltar, a anticipar-se, a resoldre imprevistos i, sobretot, a guanyar confiança en un mateix.

I aquesta confiança no apareix per art de màgia. Darrere hi ha moltes hores de feina, de pràctica, d'errors, de correccions, de paciència i d'acompanyament. Hi ha professors que insisteixen, que exigeixen, que corregeixen i que tornen a explicar ses coses tantes vegades com faci falta. Professors que, a més d'ensenyar un ofici, ajuden els alumnes a descobrir ses seues pròpies capacitats.

El servei de sala va ser especialment agradable. Vaig veure alumnes que es movien amb naturalitat, que sabien estar, que transmetien tranquil·litat i que atenien amb aquella combinació de professionalitat i proximitat que tant valoram quan entram en un restaurant. I això em va fer pensar en una cosa que ja he comentat altres vegades: hi ha serveis en establiments professionals que no arriben al nivell que vaig trobar aquell dia.

També em vaig fixar en petits detalls. En acabar, vaig demanar un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. No en tenien, però em varen dir que mirarien d'aconseguir-ne per a la pròxima vegada. Pot semblar una anècdota sense importància, però a mi m'agraden aquestes coses. Perquè s'hospitalitat també és això: escoltar, prendre nota, tenir curiositat i voler que sa pròxima experiència sigui encara millor.

I parlant de veure créixer els alumnes, hi ha una experiència d'aquest estiu que em va fer sentir especialment orgullós i vull compartir-la: 

Va ser en un reconegut hotel de moltes estrelles de la zona de Es Viver, on havia anat a celebrar una trobada amb un grup d'amics i amigues. A s'hora de dinar, una al·lota es va acostar amb molta discreció i educació per servir-me sa beguda. Em va mirar i em va demanar:

- Se acuerda de mí?

Em vaig girar i, en reconèixer-la, ens va canviar sa cara als dos.

- Clar que sí! De s'institut!

Quina alegria! Allà tenia una antiga alumna, ja incorporada al món laboral, treballant en un establiment hoteler de primer nivell. Ella estava contenta que la recordàs i jo encara més de veure-la allà, obrint-se camí professionalment i posant en pràctica tot allò que havia après.

Potser per a ella només va ser una trobada inesperada amb algú que havia conegut durant la seua formació. Per a mi, en canvi, va ser molt més. Va ser veure, de manera molt concreta, que tot aquell esforç havia valgut la pena. Que darrere ses classes, ses pràctiques, ses correccions i ses hores de dedicació hi havia una persona que començava a construir el seu futur professional.

I és precisament per això que m'agrada tant tornar a l'Institut Macabich. Perquè no només hi veig alumnes que aprenen a cuinar o a servir taules. Hi veig persones que evolucionen, que maduren, que guanyen seguretat i que, a poc a poc, van trobant el seu lloc dins un sector tan important per a la nostra illa.

Per això crec que també naltros, quan anam al seu restaurant pedagògic, hi tenim un paper. No hi anam simplement a dinar. Hi anam a conèixer la seua feina, a donar-los s'oportunitat de practicar en un entorn real i a contribuir, amb sa nostra presència i confiança, a la formació dels professionals que demà trobarem a ses cuines, als menjadors i als hotels d'Eivissa.

Avui vull tenir unes paraules d'agraïment per als professors. Per sa dedicació, sa paciència, s'exigència i sa vocació. Perquè ensenyar un ofici és important, però ajudar una persona a creure en ella mateixa i a descobrir fins on pot arribar encara ho és més.

I als alumnes, dir-vos que continueu així. Que no perdeu mai sa curiositat, ses ganes d'aprendre ni la il·lusió. Que no tingueu por d'equivocar-vos, perquè també dels errors se n'aprèn. I que recordeu que darrere cada petit pas hi ha un aprenentatge que, amb el temps, us farà millors professionals i millors persones.

A mi m'encanta veure com us formeu, com evolucionau i com començau a obrir-vos camí. Perquè el futur de s'hostaleria d'Eivissa també es construeix aquí, dins aquestes aules, aquestes cuines i aquestes sales, amb professors que ensenyen i alumnes que tenen ganes de créixer.

Al final, sa bona cuina és important, però ses persones que hi ha darrere ho són encara més.

I si, a més, podem disfrutar d'un bon dinar, d'un bon servei, d'un pa ben fet i d'un cafè amb una mica de Fernet Branca, què més podem demanar?

Enhorabona a tots. I gràcies per deixar-me compartir, una vegada més, un rato amb valtros. Perquè, al final, això va de molt més que menjar: va de compartir, créixer i aprendre.

Actitud o aptitud? O potser totes dues coses?

Eivissa, 9 de novembre 2026

ACTITUD O APTITUD? O POTSER TOTES DUES COSES?

Quan vaig acabar els estudis de batxillerat, ho vaig entendre ben aviat. Amb una actitud al màxim, vaig incorporar-me al món laboral. Tenia ganes de menjar-me el món, de prosperar, de guanyar un bon sou i d'encaminar sa meua vida. Però, al cap de pocs mesos, vaig descobrir una cosa que no m'havien explicat: amb actitud, tota sola, no arribaria gaire lluny.

Ses ganes hi eren, però alguna cosa em faltava.

Rectificar és de savis. Així que vaig decidir posar-me a estudiar. Pel meu compte, vaig començar formació empresarial a la Universitat de València. Estudiava de nit i treballava de dia. Quan vaig acabar, amb el títol baix el braç, ses oportunitats professionals van començar a arribar. Després vingueren un màster en direcció d'empreses, un altre en gestió de qualitat i un tercer en gestió de personal. Mai vaig deixar d'estudiar, de formar-me ni de posar-me al dia. Els reptes que el futur em posava al davant eren apassionants.

Amb els anys vaig arribar a una conclusió que encara avui mantenc: per progressar professionalment, a més d'una bona actitud, és imprescindible tenir una bona aptitud. I això serveix per a qualsevol feina, sigui quin sigui el nivell de responsabilitat. El món laboral és massa competitiu per confiar-ho tot a ses ganes.

S'altre dia, passejant pel carrer, em vaig topar amb una botiga de roba que tenia un cartell ben visible a sa porta. Buscaven personal. Fins aquí, res d'extraordinari. El que em va cridar s'atenció va ser el requisit que destacaven: «Dependienta con actitud».

A més, demanaven excel·lents habilitats de comunicació i atenció als clients, capacitat de treballar en equip, orientació a resultats i flexibilitat horària.

Quasi res! I tot això per ser dependenta!

No sé si buscaven una venedora o una candidata a dirigir una multinacional tèxtil. Només els faltava demanar disponibilitat per viatjar i coneixements avançats d'idiomes.

Vaig continuar caminant, però el cartell em va fer pensar. I, gairebé sense voler, em va venir al cap una d'aquelles històries que estudiàva quan era jove. Segur que molts la recordareu: sa del venedor de sabates que una empresa enviava a l'Àfrica per estudiar si hi havia possibilitats de negoci.

El primer venedor arriba al seu destí, observa la situació i envia un telegrama a s'empresa: "Tornada immediata. Aquí tothom va descalç. No vendrem ni una sabata".

S'empresa, però, no es dona per vençuda i decideix enviar-hi un segon venedor. Aquest arriba, observa exactament sa mateixa realitat i, al cap de poc, escriu a la direcció: "Preparau-vos per ampliar els torns de producció. Aquí tothom va descalç. Ens forrarem de vendre sabates!".

Dues persones, un mateix escenari, una mateixa realitat i dues conclusions absolutament oposades.

Sa diferència? Sa manera de mirar ses coses. S'actitud.

I aquí és on començam a entrar en matèria. Perquè, si hi ha una paraula que s'ha posat de moda en el món laboral, aquesta és actitud. Actitud positiva, proactiva, resolutiva, emprenedora... Sembla que avui, abans de saber fer una feina, ja has de demostrar que tens unes ganes extraordinàries de fer-la.

I no dic que no sigui important. Ho és, i molt. Una persona amb iniciativa, predisposició per aprendre, capacitat d'adaptació i ganes d'afrontar els problemes sempre serà un valor afegit dins qualsevol equip. Una bona actitud pot marcar sa diferència entre dues persones amb una preparació semblant.

Però hi ha una pregunta que em ronda pel cap: i s'aptitud, on queda?

Perquè una cosa és tenir actitud i una altra, ben diferent, és tenir aptitud. Sa primera té a veure amb la disposició, ses ganes i sa manera d'afrontar les situacions. Sa segona té a veure amb ses capacitats, els coneixements, la preparació i ses habilitats necessàries per desenvolupar una feina.

I no, no són sinònims.

Podem trobar una persona amb una actitud extraordinària, sempre somrient, disposada a tot, amb energia per regalar i ganes de menjar-se el món, però que no tengui els coneixements ni ses habilitats necessàries per fer correctament la seua feina.

També podem trobar una persona molt preparada, amb experiència i una aptitud professional indiscutible, però amb una actitud negativa, poc col·laboradora o sense cap interès per millorar.

Cap dels dos perfils és l'ideal.

El problema apareix quan començam a confondre ses dues coses, o pitjor encara, quan convertim s'actitud en una mena de comodí que serveix per justificar sa manca d'aptitud.

Perquè tenir ganes de fer una feina no vol dir saber fer-la. Tenir un somriure permanent no garanteix professionalitat. I repetir cada matí que ets una persona proactiva tampoc no et converteix automàticament en un professional competent.

S'entusiasme és fantàstic, però no substitueix sa formació, s'experiència ni el coneixement de l'ofici.

Tornant al cartell de sa botiga, em deman si realment buscaven una dependenta amb actitud o una bona professional que, a més, tengués actitud. No és ben bé el mateix.

Imaginem que troben sa candidata perfecta segons s'anunci: actitud immillorable, simpatia a voler, ganes de menjar-se el món i predisposició absoluta. Però resulta que no sap atendre correctament un client, desconeix el producte, no sap gestionar una devolució o no té ses habilitats necessàries per vendre.

Què tenim? Una persona amb molt bona actitud, sí. Però potser una dependenta no gaire competent.

Això sí, segurament saludarà amb un somriure extraordinari mentre no sap com resoldre el problema del client.

I no és culpa seua. Potser ningú no li ha demanat què sap fer, quina experiència té o quines competències pot aportar. Potser només li han demanat actitud.

També és cert que ses aptituds es poden aprendre, millorar i desenvolupar. Una empresa pot formar els seus treballadors, donar-los eines i ajudar-los a créixer professionalment. Però això requereix temps, recursos i voluntat. I, sobretot, requereix que s'empresa tengui clar què necessita.

De fet, aquí hi ha una altra qüestió interessant: ses empreses volen professionals preparats, amb experiència, coneixements, capacitat de resolució, flexibilitat, iniciativa i actitud positiva. Tot això està molt bé. Però, de vegades, sembla que esperin trobar-ho tot en una mateixa persona, a canvi d'un salari que difícilment reflecteix totes aquestes exigències.

Potser també hauríem de parlar d'això.

El venedor optimista de sa nostra història va veure una oportunitat allà on s'altre només hi veia un problema. Però no oblidem una cosa: tots dos eren venedors de sabates. Tots dos tenien, en principi, els coneixements necessaris per desenvolupar sa mateixa feina. La diferència era la interpretació de la realitat, no necessàriament la seua capacitat professional.

I aquesta és la clau: s'actitud ens ajuda a veure oportunitats; s'aptitud ens dona ses eines per aprofitar-les.

No es tracta de triar entre actitud o aptitud, com si fossin dues opcions incompatibles. Es tracta d'entendre que ses dues són necessàries. I no només per ocupar càrrecs directius, gestionar equips o prendre grans decisions. També per atendre una botiga, conduir un autobús, treballar en una cuina, fer feina en un taller o desenvolupar qualsevol altra activitat professional.

Cap feina no es fa bé només amb ganes.

Perquè s'actitud sense aptitud pot acabar essent fum. I s'aptitud sense actitud pot acabar essent talent desaprofitat.

Així que, sa pròxima vegada que una empresa publiqui una oferta de feina i destaqui en lletres ben grosses que busca una persona amb actitud, potser estaria bé que també es demanàs quines aptituds necessita per desenvolupar aquella feina.

I, si no troba totes dues coses, sempre pot invertir en formació. És una opció molt més sensata que esperar que un somriure faci miracles.

Al cap i a la fi, no es tracta només de tenir ganes de vendre sabates. Es tracta de saber vendre-les.

Perquè sí, tenir actitud és fantàstic. Però, si a s'hora de sa veritat no saps fer sa feina, de poc serveix tenir moltes ganes.

S'actitud et pot obrir sa porta. S'aptitud et permet quedar-t'hi. I, si tens totes dues, potser fins i tot podràs arribar a obrir sa teua pròpia botiga.

El valor de les coses: no tot és qüestió de preu.

Eivissa, 8 de novembre 2026

EL VALOR DE SES COSES: NO TOT ÉS QÜESTIÓ DE PREU.

Avui escriuré sobre un tema una mica més, potser, enrevessat... Per tant, estau avisats: encara sou a temps de tancar s'aplicació i dedicar-vos a coses molt més profitoses! Després no digueu que no us havia avisat.

Abans de començar, però, vull deixar clara una cosa: no pretenc fer cap apologia de racisme comercial, ni classificar els clients entre bons i dolents, d'aquí o d'allà, ni dir que un tipus de botiga és millor que un altre. No va per aquí sa reflexió.

Ja sabeu que tota sa meua vida professional ha estat dedicada al comerç, al món de la distribució i als supermercats d'alimentació. Sempre m'han agradat els temes comercials, sa publicitat, ses estratègies de venda i, sobretot, observar com compram i per què compram unes coses i no unes altres.

I darrerament em ronda pel cap una idea que vull compartir amb voltros: cada negoci tria com vol vendre, a quin preu vol vendre i quin tipus de client vol atreure. I el consumidor, naturalment, tria on vol comprar.

Dit d'una manera molt senzilla: si vens barat, atrauràs principalment clients que busquen preus baixos. Si vens més car perquè ofereixes més qualitat, més servei o una experiència diferent, atrauràs clients que valoren aquestes coses i estan disposats a pagar-ne el preu.

No hi ha res de dolent en cap de ses dues opcions. Cada negoci té la seua manera de fer i cada consumidor té les seues preferències.

Però anem per feina.

Fa pocs dies he estat viatjant per Anglaterra i m'ha cridat l'atenció una cosa que, d'entrada, sembla ben curiosa: en molts coffee bars serveixen cafès a 4,50 lliures.

No parlam necessàriament de cap cafè extraordinari, servit dins una tassa de disseny ni acompanyat de cap cerimònia especial. Sovint és un cafè que, a primera vista, no sembla gaire diferent del que podem prendre aquí, al bar de sa cantonada.

Ara bé, quan mires sa carta, descobreixes que aquell cafè és orgànic, que ve de Colòmbia, que ha estat seleccionat amb cuidado, que té una torrefacció especial i que darrere hi ha tota una història de qualitat, sostenibilitat i autenticitat.

En definitiva, no et venen només un cafè. També et venen d'on ve, com s'ha elaborat, la seua història i una determinada manera d'entendre el producte.

I, sobretot, te'l venen a 4,50 lliures! Uns cinc euros i poc!

Abans de partir d'Eivissa, al bar del meu barri pagava 1,90 euros per un cafè que, sincerament, trob tan bo com molts dels que he tastat a Anglaterra. La diferència de preu és considerable.

Però aquí ve sa pregunta: per què hi ha gent disposada a pagar 4,50 lliures per un cafè quan en pot prendre un de semblant per molt menys?

Potser perquè valora s'origen del cafè, perquè li agrada aquell establiment, perquè li agrada s'ambient o simplement perquè considera que aquell cafè s'ho val.

I no necessàriament s'equivoca. Cadascú dona valor a ses coses segons els seus gustos, les seues preferències i les seues possibilitats.

Aquesta reflexió m'ha vengut al cap després d'una experiència molt més quotidiana: anar a comprar al supermercat. Em trob amb tres tipus d’establiments, tres colors, tres maneres diferents de vendre

S'apropen ses festes de Nadal i sembla que tothom s'hagi tornat loco! Acabam de deixar enrere s'estiu i ja ens volen omplir ses bosses de compra d'arbres de Nadal, figuretes del Pare Noel, mantells per decorar ses taules, bombons, torrons i tot un assortit de productes nadalencs.

És increïble com cada any s'avança una mica més el calendari comercial. Però, bé, aquest és un altre tema! M'estic desviant!

Després de molts anys sense fer-ho, ahir vaig tornar a entrar en un gran supermercat d'aquells que podríem situar dins la gamma econòmica. Per no dir noms comercials, els identificaré pels colors. Aquest, diguem-li un «blau».

Feia molt de temps que no hi entrava i, francament, s'experiència no em va entusiasmar gaire. Em vaig trobar amb una distribució de productes que em va semblar caòtica: patates al costat de roba interior, calcetins barrejats amb altres articles, una quantitat enorme de productes de marques que no coneixia i una organització que, des del meu punt de vista, no facilitava gaire sa compra.

Això sí, els preus eren competitius. I no tenc cap dubte que aquesta fórmula comercial té molts clients i que funciona. Però vaig tenir la sensació que s'ordre, sa presentació dels productes i s'atenció al client no eren precisament els seus principals arguments per atreure el consumidor.

Jo, habitualment, vaig a comprar a un altre tipus de gran supermercat. Diguem-li el «verd». Aquí trob una altra manera de fer ses coses: els productes estan ben col·locats, els passadissos tenen una organització més clara, sa presentació és més cuidada, hi ha una selecció de productes que em resulta satisfactòria, els preus són força ajustats i, en general, el personal és atent i professional.

També hi ha els «grocs», que, personalment, ja fa temps que he deixat de visitar. No perquè no tenguin productes interessants o preus competitius, sinó perquè la seua manera d'organitzar els establiments i s'experiència de compra no acaba d'encaixar amb allò que jo busc.

I aquí és on veig tres maneres diferents d'entendre un mateix negoci.

Els «blaus» han decidit que el seu principal argument és el preu. Volen que quan entris a comprar tenguis la sensació que tot és barat i que, al final, sa factura serà més petita.

Per aconseguir-ho, han de controlar molt bé ses despeses. Els establiments solen tenir una presentació més senzilla, una part important dels productes són de marques pròpies o poc conegudes i s'oferta pot canviar sovint. També hi trobam articles que no tenen gaire relació amb l'alimentació: roba, eines, estris de cuina, joguines o qualsevol altra cosa que pugui formar part d'una oferta puntual.

La seua fórmula és senzilla: controlar ses despeses, simplificar sa feina i vendre a preus baixos.

El seu client habitual probablement és una persona que prioritza el preu, que vol estalviar i que no dona tanta importància a altres aspectes de sa compra. I això és perfectament respectable. Perquè, finalment, qui no vol estalviar?

Després hi ha els «verds», on jo vaig habitualment, que han triat un camí una mica diferent.

Aquí no es tracta simplement de vendre el més barat possible. Es tracta d'oferir una bona relació entre qualitat i preu. El consumidor potser no trobarà sempre el producte més econòmic, però espera trobar una qualitat satisfactòria, una bona presentació, els productes ben ordenats, un establiment net i una compra còmoda. Vol entrar, trobar fàcilment allò que busca, confiar en el que compra i sortir amb la sensació que ha fet una bona compra sense haver de pagar massa.

El client que tria aquest model potser està disposat a pagar uns cèntims més per un producte, sempre que consideri que rep alguna cosa a canvi: més comoditat, una millor presentació, més confiança o una atenció més agradable.

I després hi ha una tercera manera de comprar, que encara podem trobar a moltes botigues especialitzades i al comerç tradicional: la carnisseria, la xarcuteria, sa fruiteria o sa peixateria de tota la vida.

Aquí el producte i el tracte personal poden marcar sa diferència. Vas a la carnisseria i pots demanar que et preparin sa carn d'una manera determinada. A la xarcuteria et deixes aconsellar sobre quin formatge o quin jamón pots comprar. A la fruiteria et poden explicar quina síndria és més dolça o quina fruita és millor per fer una macedònia.

Potser pagues una mica més, però també reps un servei, una atenció i, en alguns casos, una qualitat o una especialització que no sempre trobes en un gran supermercat.

En aquest cas, el client no busca necessàriament el preu més baix. Busca un producte determinat, un tracte personal o la confiança en el professional que l'atén.

I aquí tornam a sa idea inicial: cada negoci acaba tenint els clients que busca amb la manera com decideix vendre.

Si ofereixes preus baixos, atrauràs sobretot persones que busquen preus baixos. Si ofereixes una bona relació entre qualitat, preu i servei, atrauràs persones que valoren aquest equilibri. I si ofereixes productes especials, qualitat i atenció personalitzada, trobaràs clients disposats a pagar una mica més per tenir-ho.

Això no vol dir que els uns siguin millors que els altres. Ni que qui compra barat no valori sa qualitat, ni que qui compra car tengui més poder adquisitiu. Conec persones amb molts de sous que miren fins al darrer cèntim i persones amb pressupostos molt ajustats que fan un esforç per comprar determinats productes de més qualitat.

No parlam de classificar ses persones. Parlam de diferents maneres de consumir. I, sobretot, parlam de llibertat d'elecció.

Una empresa és lliure de decidir com vol treballar, quin servei vol oferir i quin preu vol posar als seus productes. I naltros, com a consumidors, som lliures de decidir on volem comprar.

Si no m'agrada un supermercat, no hi torn. Si trob que un altre m'ofereix allò que busc a un preu que consider just, hi continuaré anant. I si un dia em ve de gust comprar a una botiga especialitzada i pagar una mica més per un bon producte, també ho faré. Així de senzill.

I què passa amb ses botigues de barri?

Quan pens en tot això, també em sap greu recordar com han anat desapareixent moltes de ses petites botigues que teníem als nostres barris.

Durant molts anys, sa compra quotidiana es feia a sa botiga de queviures, a la carnisseria, a sa fruiteria o a sa botiga del cantó. Coneixies el botiguer, sabies què hi podies trobar i, moltes vegades, fins i tot et guardava aquell producte que sabia que t'agradava.

Però els temps han canviat. Ara tenim cotxe, feim compres més grosses, tenim altres horaris i buscam comoditat. Ses grans superfícies han crescut, han millorat la logística, han guanyat capacitat de compra i poden oferir una varietat i uns preus que per a molts petits comerços són molt difícils d'igualar.

Moltes d'aquelles botigues no han sabut o no han pogut adaptar-se als nous temps. I és una llàstima, perquè amb elles també hem perdut una part de la vida comercial dels nostres barris.

Avui, en molts de carrers, els antics comerços s'han convertit en petites botigues de conveniència, moltes vegades obertes durant horaris molt amplis o pràcticament tot el dia, regentades per nous emprenedors que han arribat d'altres països.

No vull fer-ne cap crítica. També fan una feina i cobreixen una necessitat: poder comprar una beguda, una mica de pa o qualsevol cosa a hores en què la resta de comerços ja són tancats. Però és evident que ja no és el mateix comerç de barri que coneixíem. Aquella botiga especialitzada, amb una oferta més completa, un tracte personal i una relació de confiança amb els clients, ha anat desapareixent.

I això ens hauria de fer pensar. Perquè el comerç també ha de saber evolucionar. No basta haver funcionat bé durant trenta anys. Si canvien els costums dels clients, també has de canviar sa manera de vendre.

Ja m'he tornat a desviar! Tornem al valor de ses coses. Tot això que us he explicat em fa pensar en altres exemples molt senzills.

Mirau els whiskies Johnnie Walker. N'hi ha de diferents etiquetes: vermella, negra, o blava. És sa mateixa família de productes, però amb característiques i preus molt diferents.

O pensau en els iogurts. Podem comprar un iogurt de marca blanca per un preu molt econòmic o un de marca coneguda que costa més. I moltes vegades, quan els posam damunt sa taula, tenim dos iogurts que fan pràcticament sa mateixa funció.

Per què pagam més per un? Potser perquè ens agrada més el gust, perquè confiam en la marca, perquè sempre n'hem comprat o perquè pensam que té més qualitat. Sigui quin sigui el motiu, si el consumidor coneix ses alternatives i tria lliurement, és perquè aquell producte li aporta alguna cosa que considera important.

Amb el cafè d'Anglaterra passa exactament el mateix. Potser no és quatre vegades millor que el del meu bar de sempre, però qui el ven ha aconseguit que una part dels clients consideri que val la pena pagar-ne el preu.

I això, des del punt de vista comercial, té molt de mèrit.

Perquè una cosa és el que costa fabricar o comprar un producte i una altra és el que una persona està disposada a pagar per tenir-lo.

No tot és màrqueting, ni tot és aparença. Hi ha diferències reals de qualitat, d'origen, de preparació i de servei. Però també hi ha una part que depèn de com percebem ses coses. Allò que per a mi no justifica pagar cinc euros, per a una altra persona pot ser una compra excel·lent.

I cap dels dos té per què tenir raó o estar equivocat.

Per això crec que no hem de confondre preu i valor. Una cosa no és necessàriament millor perquè sigui més cara, però tampoc hem de pensar que allò més barat és sempre sa millor compra. De vegades, estalviar uns cèntims pot sortir car si el producte no ens satisfà. I altres vegades pagam més per una marca quan podríem obtenir pràcticament el mateix per menys sous.

Sa decisió és nostra.

També hem de saber distingir entre ses empreses que realment ofereixen alguna cosa més i ses que simplement ens volen fer creure que el seu producte és millor. Crear valor és una cosa; cobrar més només perquè sí, és una altra.

En definitiva, olé per qui sap vendre un cafè a 4,50 lliures, un whisky d'etiqueta blava o un iogurt de marca a un preu superior. I també olé per qui és capaç de muntar un supermercat eficient, controlar ses despeses i vendre a preus molt ajustats. Tots tenen el seu mèrit si saben fer bé la seua feina i aconsegueixen que els clients estiguin contents.

Després de molts anys dins el món comercial, cada vegada tenc més clar que no sempre guanya qui ven més barat. També guanya qui sap entendre què vol el seu client, què espera trobar i què està disposat a pagar.

I si em permeteu acabar amb una idea molt senzilla: Si vens barat, vendràs sobretot a qui busca preus baixos. Si vens més car i ofereixes alguna cosa diferent, vendràs a qui valora aquesta diferència. Tot és legítim. Tot és una opció.

Perquè el venedor tria com vol vendre, però el consumidor sempre té sa darrera paraula: tria on compra, què compra i quant està disposat a pagar.

I això, amics i amigues, també és saber vendre.

Feim comunitat! Un repte, una il·lusió i un petit fracàs.

Eivissa, 6 de novembre 2026

FEIM COMUNITAT! UN REPTE, UNA IL·LUSIÓ I UN PETIT FRACÀS.

Durant sa meua darrera estada a Anglaterra, a casa del meu fill, vaig descobrir una cosa que em va sorprendre gratament: el que pot arribar a fer un barri quan ses persones que hi viuen tenen ganes d'organitzar-se, de compartir i, sobretot, de fer comunitat.

Vaig quedar especialment impressionat amb la celebració de Halloween. Tot el barri semblava haver-se posat d'acord. Ses façanes de ses cases i els jardins estaven decorats amb motius terrorífics, els veïns i veïnes obrien ses portes de ca seua als infants i tothom participava, amb il·lusió, en el tradicional «trick or treat» (truco o trato), oferint caramels als més petits.

Però no era només això.

Un veí havia proposat anar al pub del barri per fer una cervesa, cadascú pagant la seua, simplement amb la intenció de trobar-se, conversar i conèixer-se una mica millor.

Un altre havia tingut la fantàstica idea d'instal·lar una petita biblioteca al jardí de ca seua, perquè els veïns poguessin agafar, deixar o intercanviar llibres.

Petits gestos, iniciatives senzilles, però amb una cosa molt important en comú: ses ganes de relacionar-se, de compartir i de construir un entorn més humà i agradable.

És evident que Anglaterra és un altre país, amb altres costums i una cultura de comunitat diferent. Però aquelles experiències em varen fer reflexionar. Ho vaig comentar amb els meus fills i, enmig de sa conversa, em varen fer una pregunta que em va deixar pensatiu: "I tu, què fas per apropar-te als teus vesins? Què fas per fer més comunitat?"

Reconec que em varen desarmar. Perquè és molt fàcil admirar el que fan els altres, però una altra cosa és demanar-se què feim naltros per millorar el nostro entorn.

I, curiosament, aquella reflexió va coincidir amb una experiència personal que també em va fer pensar molt.

Feia poc havia mort un home de sa nostra comunitat. Vivia tot sol. Quan varen venir els seus familiars, es varen posar en contacte amb naltros perquè sabien que teníem una certa relació personal amb ell. Ens varen demanar, d'alguna manera, sa feina de comunicar la trista notícia a la resta de la comunitat. Així que vàrem haver d'anar porta per porta, trucant als timbres i explicant als vesins el que havia passat.

I aquí va arribar una altra sorpresa, aquesta vegada molt menys agradable: de ses 22 vivendes de la comunitat, només vuit varen dir que el coneixien i s’interessarem pel dia i hora del funeral. Només vuit!

Aquella situació em va deixar una pregunta al cap: com és possible que una persona pugui viure dins un mateix edifici, compartir portal, ascensor i espais comuns, i que la majoria dels qui viuen al seu voltant pràcticament no sàpiguen ni qui és?

No es tracta de jutjar ningú. Cadascú té la seua vida, les seues circumstàncies i la seua manera de relacionar-se. Però no vaig poder evitar pensar en la solitud, en la manca de relacions personals i en la distància que de vegades es crea entre persones que viuen a només uns metres ses unes de ses altres. A quin punt hem arribat?

Aquella experiència, juntament amb el que havia vist a Anglaterra i sa pregunta dels meus fills, va acabar de despertar en mi ses ganes de fer alguna cosa.

Ja sabeu que m'agraden els reptes i que, quan una cosa em fa il·lusió, m'agrada intentar-la. Vaig tornar a casa amb una idea al cap: per què no començar per sa meua comunitat?

Així que vaig decidir fer una passa endavant. Vaig preparar uns cartells i els vaig col·locar al portal, a l'ascensor i a ses parets de s'entrada de la comunitat. Sa proposta era ben senzilla: crear un grup de WhatsApp entre els veïns i veïnes del carrer Balears, 3.

I aquest va ser exactament el text que vaig penjar:

 

FEIM COMUNITAT!

Hola, veïns i veïnes del carrer Baleares, 3. Som Pep del 4r 2ª.

M'agradaria proposar-vos una iniciativa ben senzilla: crear un grup de WhatsApp entre els veïnats per estar més connectats, ajudar-nos i fer una mica més de comunitat.

Sa idea és que aquest grup ens serveixi per compartir informació i ajudar-nos en el dia a dia:

- Compartir contactes de professionals: electricistes, fontaners, fusters, tècnics... Aquells professionals de confiança que ens poden anar bé a tots.

- Estar comunicats davant qualsevol incidència: una avaria de llum, un problema amb l'aigua, alguna incidència o qualsevol situació que sigui útil compartir amb la resta de veïnats.

- Ajudar-nos mútuament: de vegades, una petita informació, un consell o un cop de mà poden facilitar molt ses coses.

- I també fer amistat! Per què no quedar un dia al Bar Cordona per prendre un cafè, xerrar una rato i conèixer-nos millor?

La proposta és aquesta: crear un grup obert, respectuós i pràctic, on cadascú participi quan vulgui i com vulgui.

Per apuntar-vos, simplement, enviau-me al telf. … .. .. .. un missatge amb el vostro nom, pis i porta.

ANIMAR-VOS!

 

No pretenia organitzar res extraordinari. Només disposar d'un espai per compartir contactes de professionals de confiança, comunicar possibles incidències, ajudar-nos mútuament i, per què no, proposar de tant en tant una trobada al Bar Cordona per fer un cafè, conversar i conèixer-nos millor.

En definitiva, intentar que, a més de compartir un edifici, poguéssim compartir una mica de vida.

I quin ha estat el resultat?

De ses vint-i-dos vivendes que formen la comunitat, només quatre s'han interessat per la iniciativa.

Sincerament, m'esperava una resposta més gran. No buscava una participació multitudinària ni que tothom estigués permanentment pendent del grup. Només una mica d'interès, una petita mostra de ganes de participar.

Però no ha estat així.

I aquí arriba la part del fracàs. O, si més no, d'una petita decepció.

Després de valorar-ho, he decidit deixar córrer la iniciativa i no crear el grup. No té gaire sentit posar en marxa una eina de comunicació si gairebé ningú no hi veu la utilitat.

Potser som massa autosuficients. Potser tenim totes ses necessitats cobertes. Potser ens resulta més fàcil confiar en el senyor Google que demanar una recomanació a sa persona que viu una porta més enllà. O potser, simplement, no tenim aquesta necessitat de relacionar-nos amb ses persones amb qui compartim escala, ascensor i portal.

No ho sé. El que sí que sé és que em sap greu. Perquè crec que ens perdem alguna cosa important.

Vivim cada vegada més connectats a través de pantalles, però de vegades som incapaços de crear vincles amb ses persones que tenim més a prop. Sabem trobar qualsevol informació a Internet, però potser no sabem ni com es diu sa persona que viu al nostro costat.

I no es tracta de convertir-nos en grans amics, ni de compartir sa nostra intimitat, ni d'estar obligats a participar en res. Es tracta, simplement, de recuperar una mica aquell esperit que ens permet saludar-nos, ajudar-nos, confiar els uns en els altres i saber que, si algun dia necessitam alguna cosa, tenim algú a prop a qui podem acudir.

Potser també es tracta d'una cosa tan senzilla i tan important com saber qui viu al nostro costat. Saber si està bé, si necessita ajuda o si, simplement, un dia li vendria de gust xerrar una rato.

Perquè sa història del veí que va morir tot sol, i que només vuit de les vint-i-dos vivendes coneixien, no m'ha deixat indiferent. No podem evitar que ses persones visquin soles, però sí que podem intentar que no se sentin soles.

Ho he intentat. No ha sortit com esperava, però no me'n penedesc. Perquè també crec que els reptes serveixen per descobrir coses, i aquest m'ha fet reflexionar sobre la societat que estam construint i sobre sa manera com ens relacionam.

No voldria que aquesta experiència sonàs com un retret a ningú. Cadascú és lliure de participar o no participar. Però sí que m'agradaria que, almenys, ens fes pensar una mica.

Potser algun dia ens adonarem que tenir una bona comunitat de veïns i veïnes és molt més que compartir unes despeses, un ascensor i unes parets.

És tenir persones a prop. És conèixer-nos. És poder comptar els uns amb els altres. I això, avui dia, té molt de valor.

Jo ho he intentat. El repte no ha sortit com esperava, però ses ganes de fer comunitat continuen intactes. Perquè una comunitat no es construeix amb un grup de WhatsApp. Es construeix amb persones que tenen ganes de fer una passa cap a ses altres.

Una conversa pendent.

Eivissa, 5 de novembre 2026

UNA CONVERSA PENDENT.

Escoltau, valtros dos... Sí, sí, us parl a valtros. No em mireu així, que ja sé que no us ho esperàveu.

Supòs que, quan vaig obrir s'armari i us vaig treure d'aquell racó on feia tants de mesos que descansàveu, us devíeu demanar què passava. Potser fins i tot us va sorprendre veure que encara me'n recordava. No us negaré que ha passat molt de temps. Massa, potser. Heu estat allà, en silenci, compartint espai amb altres companys que, tot sigui dit, han tengut molt més protagonisme durant els darrers mesos. Ses esportives de cada dia, ses sandàlies de s'estiu... Ja sabeu com va això. A vegades ens deixam dur per ses comoditats, per ses rutines o simplement per allò que tenim més a mà.

Però avui era diferent. Avui començava sa primera caminada d'aquesta tardor i, quan vaig pensar en el camí que m'esperava, vaig tenir clar que havia arribat el vostro moment.

No era una passejadeta qualsevol. Aquesta vegada tocava sortir des del poliesportiu d'Es Cubells i arribar fins al mirador de Cala Llentrisca. Uns quatre quilòmetres d'anada i quatre més de tornada. Un recorregut que ja demanava alguna cosa més que ganes de caminar. Pedres, trams irregulars, xarcos, fang i aquell perill de relliscar que sempre convé tenir present. Així que no hi havia gaire cosa a pensar. Avui no tocaven ses esportives de cada dia, ni tampoc ses sandàlies que m'han acompanyat durant s'estiu. Avui us necessitava a valtros.

I mira que devíeu estar tranquil·les allà dins! Potser ja havíeu assumit que sa nostra història havia acabat. Que després de tantes aventures compartides us havia deixat definitivament de banda. Que allò nostre havia estat polit mentre va durar, però que ja formàveu part d'una altra etapa. D'aquelles que guardam dins sa memòria amb un cert afecte, però que pensam que difícilment tornaran.

Però no, amigues meues. Encara ens queden coses per fer.

De fet, si hi pens, s'última vegada que vàrem sortir junts vàrem fer una bona feina. I no una feina qualsevol. Ses etapes del Camino de Santiago encara les tenc ben presents. Recordau aquells dies? Aquells matins en què començàvem a caminar sense saber ben bé què ens trobaríem al llarg de sa jornada? Camins de terra, carreteres d'asfalt, petits torrents, algun rierol que ens obligava a buscar sa millor manera de travessar-lo i, com no podia ser d'altra manera, aquells dies en què sa pluja també volia formar part de s'aventura.

Vàrem compartir moltes hores. Molts de quilòmetres. Moltes experiències i també moltes hores de silenci, d'aquelles que no necessiten paraules. Valtros sempre allà, fent sa vostra feina, i jo pendent de no perdre el ritme, de seguir endavant i de superar cada etapa. Hi havia dies bons, d'aquells en què ses cames semblaven tenir corda per tot el dia, i d'altres en què cada passa costava una mica més. Però arribàvem. Sempre acabàvem arribant.

I això té es seu mèrit, no us pensàssiu.

Ara bé, tampoc voldria que us féssiu una idea equivocada de sa nostra relació. Perquè, si som sincers, al final de cada jornada, quan arribàvem a destí, jo tenia per costum deixar-vos descansar. Us treia de damunt, us deixava tranquil·les i em posava un altre calçat. Després de tants de quilòmetres, valtros mereixíeu un respir i els meus peus també. No era una qüestió de falta de confiança, ni molt manco. Era simplement una manera de cuidar-nos mútuament. Cadascú tenia sa seua feina i també el seu moment de desconnexió.

Però avui, quan us he tornat a calçar, he tengut una sensació curiosa. Com si reprenguéssim una conversa que havíem deixat a mitges. Potser els primers passos han estat una mica estranys, com passa quan retrobes algú després de molt de temps i necessites uns minuts per recuperar aquella complicitat d'abans. Però de seguida ens hem tornat a entendre.

I sabeu què? Crec que no només valtros teníeu ganes de tornar a sortir. Hi havia alguna cosa especial en aquesta primera caminada de tardor. No era simplement tornar a fer quilòmetres, ni posar a prova ses cames després d'un estiu de menys activitat. Era recuperar unes sensacions que, sense adonar-nos, havíem deixat aparcades durant massa temps.

Aquell olor a terra humida, de bosc remull, de camí acabat de rebre sa pluja. Els xarcos que trobes pel camí, el fang que s'aferra a ses soles i aquella humitat que sembla que t'acompanyi a cada passa. Tot plegat té alguna cosa que costa d'explicar. És com si sa tardor ens obrís sa porta a una manera diferent de caminar. Més pausada, potser més exigent, però també més autèntica.

I mentre avançàvem cap a Cala Llentrisca, entre pedres i trams que demanaven una mica més d'atenció, vaig pensar que avui també hi havia un altre retrobament. Perquè no érem només naltros tres, tornant a fer camí. També hi havia aquells companys i companyes de caminada que, com passa moltes vegades, feia un temps que no coincidíem.

I que bé que va ser tornar-los a trobar!

Aquelles salutacions, ses primeres paraules, ses rialles, ses bromes que semblen haver quedat guardades des de sa darrera sortida. Aquella sensació de retrobar persones amb qui comparteixes alguna cosa més que una afició. Perquè caminar junts acaba creant una complicitat especial. No importa tant si un va davant, si un altre queda una mica enrere, si algú necessita aturar-se o si es grup s'estira i es torna a ajuntar. Al final, tots compartim el mateix camí, el mateix paisatge i moltes vegades també el mateix cansament.

Potser és això que tenen ses caminades. Que, sense gairebé adonar-te'n, vas fent amistats a cada passa. Gent amb qui comparteixes converses, silencis, paisatges, alguna pujada que es resisteix i aquella satisfacció d'arribar tots junts. I després passen setmanes, fins i tot mesos, sense coincidir. Però quan arriba una nova sortida i tornes a trobar aquelles cares conegudes, sembla que només hagin passat uns dies.

Avui ha estat una mica així. Un retrobament amb valtros dos, però també amb ells i elles. Amb ses ganes de tornar a caminar, de compartir una ruta i de deixar que es camí faci de les seues.

I valtros, no us podeu queixar. Heu tengut una bona estrena de temporada. El recorregut cap a Cala Llentrisca ens ha anat posant a prova. Ses pedres, els desnivells, els xarcos i aquell fang que, de tant en tant, ens recordava que no érem allà per fer una desfilada. Necessitava dos companyes de confiança, que sabessin on posar-se i que no em deixassin en una situació compromesa a sa primera relliscada. I heu respost. Sense queixes, sense retrets i sense demanar explicacions per tots aquests mesos d'oblit.

Bé, potser qualque retret sí que me'l fareu quan tornem a s'armari.

Es mirador de Cala Llentrisca ens ha esperat amb aquella recompensa que tenen els llocs als quals no s'arriba sense un petit esforç. Aturar-se, mirar el paisatge, recuperar s'alè i deixar que el silenci faci la seua feina. Mirar enrere i pensar en el camí recorregut, però també mirar endavant i imaginar tot allò que encara queda per descobrir.

Després tocava tornar. Perquè ses excursions tenen aquesta petita trampa: sempre hi ha un camí de tornada. I els quatre quilòmetres que ens quedaven també comptaven, encara que ja tenguéssim sa sensació d'haver complert amb s'objectiu del dia.

I mentre tornàvem, vaig pensar que potser hauria de demanar-vos disculpes. Per haver-vos tengut tant de temps oblidades, per no haver-vos tret a caminar durant s'estiu i per haver donat per fet que sempre seríeu allà, preparades per quan us necessitàs.

Però també vaig pensar que hi ha retrobaments que arriben en el moment just. Que no sempre necessitam estar junts per saber que continuam formant part de sa mateixa història. A vegades basta tornar a coincidir, calçar-nos de nou, fer sa primera passa i deixar que tot torni a fluir.

I això serveix per a valtros, però també per a ses persones amb qui avui hem compartit el camí. Perquè hi ha amistats que no necessiten veure's cada setmana. Hi ha companyies que es mantenen intactes encara que passin mesos. I hi ha camins que, més enllà del paisatge, tenen el valor afegit de les persones amb qui els recorres.

Avui hem recuperat moltes coses. Hem recuperat el contacte amb sa terra humida, aquella olor de bosc banyat que tant trobàvem a faltar, el gust de caminar per camins amb fang i xarcos. Hem recuperat també el plaer de compartir una ruta amb gent que té ses mateixes ganes de caminar i de descobrir. I, sobretot, hem recuperat aquella sensació de formar part d'un grup, d'una petita família que es retroba cada vegada que hi ha un camí per fer.

Així que, amigues meues, crec que ha estat un bon començament.

Ara us toca descansar. Us netejaré una mica, us deixaré eixugar i us tornaré a guardar al vostre lloc. Però no us ho agafeu com un nou abandonament. Aquesta vegada és diferent. No us prometré que sortirem cada setmana, perquè ja sabeu que la vida té ses seues coses i que no sempre podem fer allò que voldríem. Però sí que us puc dir que tenc ganes de continuar compartint camins amb valtros.

I, si tot va bé, aquesta tardor encara ens regalarà moltes oportunitats.

Perquè avui m'he adonat que no només havia tret ses botes de s'armari. També havia tret de s'armari unes ganes de caminar que ja començaven a trobar a faltar el camí, sa terra i sa companyia.

I sabeu què és el millor de tot? Que, després de vuit quilòmetres, de pedres, fang, xarcos i alguna relliscada, he tornat a casa amb aquella sensació que només deixen ses coses que valen la pena.

Així que descansau, que us ho heu ben guanyat.

I no us preocupeu. No estirem gaire temps sense veure'ns. Al cap i a la fi, encara tenim molts de camins per compartir. I, si una cosa he après amb es pas del temps, és que tant se val quant de temps faci que no ens veim: quan hi ha ganes de retrobar-se, sempre trobam un camí per tornar a començar.

Fer barri, una manera de viure.

Eivissa, 3 de novembre 2026

FER BARRI, UNA MANERA DE VIURE.

Hi ha viatges que, més enllà dels quilòmetres recorreguts, et deixen petites lliçons de vida. Experiències senzilles, quotidianes, que potser en un primer moment et passen desapercebudes, però que, quan les mires amb una mica de perspectiva, et fan pensar. I això és precisament el que m'ha passat durant sa meua darrera estada a Anglaterra, a casa dels meus fills.

El motiu del viatge era ben especial: passar uns dies amb ses meues netes i compartir amb elles la celebració de Halloween. No era la primera vegada que hi anava. Altres anys també havia aprofitat aquestes dates, que normalment coincideixen amb els darrers vols directes de la temporada entre Eivissa i Anglaterra. Després venen uns mesos d'hivern en què ses comunicacions es compliquen i ses visites a casa de ses netes ja no són tan fàcils.

Però aquesta vegada, a més de disfrutar de sa família, he descobert algunes coses al nou barri on viuen els meus fills. Ja havia comentat en altres escrits que havien canviat de barri, però no de poble, i que ara viuen en una casa més gran. El nou barri és aparentment normal: carrers tranquils, comerços, una escola, parcs infantils, cotxes aparcats als carrers i cases amb petits jardins a s'entrada. Res que no puguem trobar també a molts barris d'Eivissa.

Però hi he descobert tres iniciatives veïnals que m'han cridat especialment s'atenció. Tres petites experiències que m'han fet reflexionar sobre una cosa que, al meu entendre, hauríem de cuidar molt més: ses relacions amb els nostres veïns.

Sa primera experiència: una biblioteca per compartir.

En un dels carrers hi ha una casa que té una petita biblioteca de madera instal·lada a la part exterior del jardí, de cara al carrer. L'han batejada com a "Little Free Library". La idea és tan senzilla com extraordinària: qualsevol persona pot agafar un llibre, endur-se'l a casa i, a canvi, deixar-ne un altre perquè algú més el pugui llegir.

Un petit intercanvi cultural obert a tothom. Sense horaris, sense registres i sense cap altra condició que la voluntat de compartir.

Us puc assegurar que funciona. Hi passen persones adultes, però també infants que s'aturen a mirar els contes i a descobrir noves històries.

Vaig tenir s'oportunitat de parlar amb els veïns que havien posat en marxa la iniciativa i els vaig felicitar. La seua resposta em va sorprendre per la naturalitat: per a ells, simplement era una manera de fer veïnatge.

I vaig pensar que, efectivament, no feia falta gaire cosa. Una mica d'imaginació, una mica de generositat i ganes de compartir. De vegades, fer barri comença amb un simple llibre deixat a l'abast de tothom.

La segona experiència: una invitació per conèixer-se.

Un altre veí havia tingut una iniciativa diferent. Havia repartit per tots els portals del carrer un petit cartell, fet a mà, amb una invitació més o menys així:

«Estau convidats! Dissabte, a les dotze del migdia, ens trobarem al pub del barri. Veniu i compartirem un rato tots junts! Cadascú pagarà les seues consumicions».

I poca cosa més. No hi havia cap celebració especial, cap acte organitzat ni cap motiu concret. Simplement, una convocatòria per trobar-se, parlar, conèixer-se i començar a fer amistat amb ses persones que viuen al mateix carrer.

Aquesta iniciativa em va deixar una mica descol·locat. I, sobretot, em va fer pensar en la realitat de molts dels nostres edificis i comunitats.

Què feim a la nostra escala? Ben poca cosa. De vegades coincidim a l'ascensor, ens saludam, intercanviam quatre paraules i cadascú continua el seu camí. Ses reunions de veïns, quan n'hi ha, ja es fan a ses oficines de l'administrador, i l'assistència sovint és escassa, per no dir inexistent.

Mentrestant, han arribat veïns nous a la comunitat i ni tan sols sabem qui són. Compartim parets, ascensor, escales i zones comunes, però gairebé no compartim res més.

I em deman: quan hem deixat de tenir interès per ses persones que tenim més a prop? Quan hem convertit els veïns en simples desconeguts amb qui compartim un mateix edifici?

Potser hauríem de recuperar una mica aquella manera de relacionar-nos que semblava tan natural abans. No es tracta de ser amics íntims de tothom ni d'haver de participar en totes ses activitats. Es tracta, simplement, de conèixer-nos, saludar-nos, saber que podem comptar els uns amb els altres.

La tercera experiència: Halloween, una festa de tot el barri.

Si hi va haver una experiència que em va impressionar especialment, va ser la celebració de Halloween.

Els veïns tenen un grup de WhatsApp i s'havien organitzat per celebrar la festa conjuntament. Cada casa decorava la façana amb teranyines, monstres, figures gegants i tota mena d'elements terrorífics. Als jardins i als portals no hi faltaven ses carabasses ni ses llums.

Hi havia, a més, una consigna compartida: a les sis de la tarda, totes ses cases havien d'encendre els llums interiors. Si una casa tenia els llums encesos, significava que participava en la festa i que estava preparada per rebre els infants.

S'havia convidat familiars, amics i, sobretot, els més petits. Tothom disfressat. I, a s'hora prevista, va començar el tradicional «trick or treat», el nostre «truco o trato».

Grups d'infants, els més petits acompanyats pels seus pares, anaven de porta en porta amb ses bosses preparades per recollir caramels. El meu fill havia comprat vuit quilos de caramels per repartir-ne un a cada infant que tocàs a la porta. I es va quedar sense cap!

Imaginau-vos la quantitat de gent que hi havia. S'ambient era extraordinari. Carrers plens de famílies, infants, rialles, disfresses i veïns que compartien una mateixa celebració.

Cap a les vuit de la nit, acabat el recorregut pels portals, cadascú tornava cap a casa. Però la festa no s'havia acabat. Era el moment d'entrar a casa d'algun veí, compartir una copa de vi, picar alguna cosa i continuar la conversa. Una manera senzilla i agradable d'acabar una celebració que havia aconseguit mobilitzar tot un barri.

I vaig tornar a pensar: això és fer barri!

Tres experiències diferents, però amb un mateix fil conductor: sa voluntat de compartir, de relacionar-se i de construir una comunitat on ses persones no siguin simplement veïnes de porta, sinó persones amb qui es pot parlar, conviure i comptar.

Potser tot això em va fer recordar una pregunta que abans tenia una resposta ben senzilla.

Quan antigament havies de sortir de casa per anar al metge, fer una gestió urgent o resoldre qualsevol imprevist, amb qui deixaves els infants? Amb algun veí o veïna, naturalment. Amb qui, si no? Hi havia confiança, coneixença i aquella tranquil·litat de saber que, si et feia falta, algú del costat et podia donar un cop de mà.

I avui? A qui deixaríem els nostres fills? Sabem prou bé qui viu al nostre costat per demanar-li un favor? Tenim algú a prop amb qui poder comptar?

No es tracta de viure en el passat ni de pensar que qualsevol temps anterior era millor. La societat ha canviat, ses famílies tenen altres ritmes i tots tenim ses nostres obligacions. Però potser, enmig de tantes presses, tanta tecnologia i tanta vida individual, hem anat perdent una cosa que té molt de valor: el sentit de comunitat.

No necessitam grans projectes ni pressupostos importants per recuperar-lo. De vegades n'hi ha prou amb una petita biblioteca, una invitació a prendre alguna cosa o una festa organitzada entre tots. El més important és fer el primer pas.

He tornat d'Anglaterra amb molts bons records dels dies compartits amb ses meues netes, però també amb una petita lliçó que m'agradaria traslladar als nostres barris i a ses nostres comunitats.

Perquè un barri no són només carrers, cases, comerços i parcs. Un barri són, sobretot, ses persones que hi viuen i sa manera com es relacionen. I potser ha arribat s'hora de deixar de ser simplement veïns i tornar a fer veïnatge.

Pensa-ho. Potser el primer pas per canviar el nostre barri és, senzillament, trucar a la porta del veí.

Jet2: Fins a l'any que ve!

Eivissa, 2 de novembre de 2026

JET2: FINS A L’ANY QUE VE!

Aquest Halloween he fet una escapadeta a Anglaterra per estar amb els meus fills i netes i, de passada, celebrar tots junts aquesta festa tan «terrorífica». Encara que, vist el que costa avui dia volar, sa cosa més terrorífica del viatge no ha estat Halloween, sinó els preus dels bitllets d'avió.

Per anar-hi, Jet2 ens va obligar a fer una ruta nova: volar per primera vegada a Bristol. Això és perquè aconseguir un vol directe d'Eivissa a Birmingham a un preu raonable s'ha convertit en una missió gairebé impossible. Quan arriba el final de temporada, sembla que s'ha de buidar s'illa de turistes anglesos com sigui. Els avions van plens, ses companyies ho saben i, naturalment, aprofiten l'ocasió per fer-nos una carícia a sa cartera. Una d'aquelles carícies que et deixen marca.

Trobar un bitllet a bon preu aquests dies de final de temporada és com trobar un trèvol de quatre fulles. Un miracle! I, si el trobes, més val que no ho expliquis gaire, no fos cas que la companyia se n'assabentàs i apujàs el preu.

A l'hora de partir de s'aeroport d'Eivissa, la situació de sempre. Ja ens coneixen, o almenys això sembla. Arribam al taulell de facturació i, abans de mirar els bitllets, ens fan una inspecció visual de dalt a baix. Ens miren sa roba, ses cares, ses sabates... I, és clar, no duim sandàlies amb calcetins, ni pantalons curts, ni cap camiseta d'algun equip de futbol. Tampoc tenim aquella pinta de turista que sembla que hagi sortit directament d'un bar després d'una nit de celebració.

I llavors arriba sa pregunta de rigor:

- Aquest és el taulell per anar a Anglaterra. Segur que volen cap allà?

Sempre sa mateixa escena! Ja només falta que ens demanin el passaport, el certificat de naixement i una declaració jurada assegurant que no ens hem equivocat de destinació.

Amb els anys, però, ja ens hi hem acostumat. Fins i tot ens fa gràcia. És una mena de control de seguretat addicional, però basat en l'aparença física. Una classificació sociològica de passatgers feta a ull. Pel que sembla, per volar a Anglaterra hi ha un uniforme no escrit: sandàlies amb calcetins, pantalons curts, camiseta de futbol i, si pot ser, una cervesa a cada mà. Naltros, que som uns descuidats en qüestions de protocol turístic, continuam presentant-nos amb sa nostra indumentària habitual. I, mirau, ens deixen passar!

Superat aquest primer control d'identitat estètica, vam emprendre el viatge cap a Bristol. Una destinació nova per a naltros, fruit d'aquella política de preus de ses companyies aèries que sembla pensada perquè el passatger conegui mig Regne Unit abans d'arribar a ca seua.

La visita familiar, ses netes, els fills i Halloween van compensar de sobres els quilòmetres addicionals i les incomoditats del trajecte. Perquè, al cap i a la fi, quan el motiu del viatge és estar amb sa família, un acaba perdonant moltes coses. Fins i tot a Jet2.

Però la tornada de Birmingham a Eivissa encara ens tenia reservades unes quantes sorpreses.

Sa primera va arribar a s'hora de facturar. Ens va atendre una empleada que, pel que semblava, no havia esmorzat All Bran. No sé si tenia un mal dia, si havia discutit amb algú abans d'arribar a sa feina o si simplement formava part d'aquella categoria de persones que, quan els posen un uniforme i una pantalla davant, es pensen que han rebut poders extraordinaris.

Amb unes maneres més aviat desagradables, va decidir que ens havia de cobrar per una maleta de mà. I aquí va començar sa festa!

Discutir sobre què es pot considerar una maleta de mà i què no pot ser un debat etern. Hi ha qui considera que una maleta és una maleta, qui pensa que tot el que no càpiga dins una butxaca ha de pagar i qui, si pogués, et cobraria fins i tot per dur els pantalons posats. El cas és que aquella senyora semblava tenir-ho claríssim: pagaríem i punt.

Com que no estava disposat a acceptar una decisió presa amb aquella alegria recaptatòria, vaig demanar parlar amb la cap de servei per aclarir el tema. Va venir immediatament.

- Quin és el problema?

El problema? Aquesta senyora no sap distingir una maleta d'una bossa de mà. I, perquè ella ho diu, ens vol fer pagar. Li vaig explicar que tota la vida havia viatjat amb aquella maleta de mà, que mai havia tingut cap problema i que ara aquella empleada pretenia cobrar-me per una cosa que era perfectament admissible.

- Quina classe de companyia és aquesta? Què us heu cregut? Us sembla que sigui sa primera vegada que vol amb avió?

Finalment, després de la corresponent conversa i d'algun intercanvi de mirades, el tema es va resoldre de manera raonable. Vam poder continuar sense pagar ni una lliura. I tan contents!

No esperava que em regalassin un ram de flors ni que em demanassin disculpes de genolls, però sí una explicació coherent. Perquè una cosa és que ses companyies tenguin unes normes i una altra de molt diferent és que alguns empleats les interpretin com si fossin els propietaris de s'aeroport, i, si els deixes, fins i tot de s'avió.

Ara bé, hi ha una cosa que em rebenta especialment: aquests petits dictadors de mostrador que, d'entrada, t'amenacen amb un suplement, una penalització o qualsevol altra desgràcia, a veure si cola. Doncs no sempre cola, senyora! Que els passatgers també tenim drets. I no hem d'arrugar-nos cada vegada que algú, darrere d'un taulell, ens parla amb aires de superioritat. Ses normes s'han de complir, evidentment, però per tothom. I ses coses s'han d'explicar amb educació. Que un pot tenir molta paciència, però no necessàriament vocació de beneit.

Superat l'incident de sa maleta de mà, va arribar el moment d'embarcar. I aquí va començar una experiència que difícilment oblidarem: Només érem nou passatgers!

Sí, sí, nou! Un luxe. Tot un avió pràcticament a sa nostra disposició. Allò no era un vol comercial, era un servei privat de Jet2, encara que sense xampany ni alfombra vermella.

Per embarcar no hi va haver ni passarel·les, ni autocars, ni aquelles caminades interminables per ses pistes que et fan arribar a s'avió amb ganes de quedar-te a terra. Un membre de la tripulació ens va venir a buscar i, a través d'uns passadissos, ens va conduir directament fins a sa porta de s'avió. Només ens va faltar que ens duguessin ses maletes i ens demanassin si havíem dormit bé.

Durant el control de passatgers, ja vaig aprofitar per fer una proposta a l'hostessa. Li vaig comentar que, si la companyia estava disposada a pagar-me bé, oferir-me un bon hotel i cobrir-me ses despeses, jo no tenia cap inconvenient a quedar-me uns quants dies més a Anglaterra. D'aquesta manera podien cancel·lar el vol, estalviar-se combustible, taxes i sous, i tots tan contents. No em van fer gaire cas. Quina poca visió empresarial!

Un cop dins s'avió, tot va transcórrer segons el guió habitual: demostració de seguretat, explicacions de ses sortides d'emergència, venda de productes lliures d'impostos i els missatges de rigor pels altaveus. L'escena era absurda. S'avió era buit.

Però hi va haver un petit detall que va marcar sa diferència: no els devia sortir a compte treure el carretó de ses begudes per a nou passatgers. Així que el personal va venir personalment, amb bolígraf i llibreta, a prendre nota de ses nostres comandes. Un tracte exquisit! Només faltava que ens demanassin a quina temperatura volíem ses begudes.

Jo, que no perd mai una oportunitat de mirar pels meus interessos, vaig insistir amb una proposta que considerava del tot raonable:

- Podria parlar amb el capità, per favor? Com que aquest és el darrer vol de sa temporada, potser la companyia podria convidar els nou passatgers a un gin-tonic. Estic segur que no els arruïnaria!

La proposta va provocar una rialla general dels altres passatgers. Però, una vegada més, tampoc em van fer cas. Deuen tenir algun problema amb ses idees brillants. O potser és que a Jet2 tenen una norma interna que prohibeix regalar res als passatgers, encara que només siguin nou!

En arribar a l'aeroport d'Eivissa, encara ens esperava una última escena digna de recordar. Vam decidir passar primer pel servei a veure el senyor Roca, cosa perfectament normal després d'un vol, i això va fer que ens retardàssim una mica a s'hora de recollir ses maletes.

Quan finalment vam arribar al control de passaports, els policies ja devien haver perdut tota esperança de trobar-nos. De fet, quan ens van veure, ens van rebre amb una frase que encara ens fa riure:

- Vaja, ja els hem trobat! Els dos espanyols que faltaven!

Pel que sembla, havíem aconseguit convertir-nos en els dos passatgers desapareguts de s'operació retorn. No sé si ja tenien preparada una patrulla de recerca o si estaven a punt de posar-nos a ses notícies, però s'acudit va ser tan espontani que ens vam fer unes bones rialles.

Després de tants controls, tanta burocràcia i tanta preocupació per ses maletes, almenys vam acabar el viatge amb una bona dosi d'humor.

I, quan vam sortir a s'exterior, una altra sorpresa: cap problema per agafar un taxi. Podia triar! Una cua espectacular de taxis esperant pacientment algun despistat que necessitàs transport.

I així acabava sa nostra aventura amb Jet2. Un viatge familiar fantàstic, unes quantes anècdotes per contar i alguna experiència aeroportuària que no ens feia cap falta.

Senyors de Jet2, fins l'any que ve! Tornaré a viatjar amb valtros, no en tengueu cap dubte. Això sí, esper que s'any que ve milloreu una mica el servei de terra i poseu més atenció a la contractació de personal. No demanam miracles, només una mica més d'amabilitat, criteri i ganes de fer bé sa feina.

Pel que fa als preus, ja sé que no us demanaré que ens regaleu els bitllets, però tampoc no estaria malament que deixàssiu de tractar els passatgers com si haguessin de pagar un rescat per tornar a casa.

En qualsevol cas, ens tornarem a veure. I, si tornam a ser només nou passatgers, encara tenc pendent aquell gin-tonic!

Salut, bons vols i millors tarifes.