Que no se'ns remullin els alumnes!

Eivissa, 20 d'octubre 2026.

QUE NO SE’NS REMULLIN ELS ALUMNES!

Ens tracten com a boixos petits. Ai, ai, ai! No us remulleu, estimats! Que sou molt sensibles! No fos cas que us caiguessin quatre gotes damunt el cap, patísseu un trauma irreparable, desenvolupàsseu un trastorn emocional i haguéssiu de demanar hora al psicòleg. No sortigueu al carrer, hi ha xarcus i podeu caure.

Per favor! Que una cosa és sortir de casa i una altra, ben diferent, és exposar una persona major a una experiència tan salvatge com veure ploure!

Idò això és exactament el que pareix que ens passa. Ens hem tornat tan protectors, tan previsors i tan exquisidament delicats que ja no sabem si som ciutadans adults o infants de guarderia esperant que algú ens posi una jaqueta, ens agafi de sa mà i ens digui que tot anirà bé.

Si no sabem si plourà, tancam!

Així de senzill. No fos cas que algú es banyàs, se li encrespàs els cabells o hagués de caminar amb una sabata un poc humida. Quin drama! Quina tragèdia! Que venguin els serveis d’emergència, que activin es protocol i, si fa falta, que declarin s’estat d’alarma per quatre núvols malcarats!

Ahir dilluns, al migdia, vaig rebre un missatge al mòbil que m’ha deixat amb sa boca oberta: els actes prevists per demà dimarts a sa Seu de sa UIB a Eivissa queden cancel·lats «ja que no sabem si plourà o no».

Heu llegit bé: no saben si plourà.

Llegiu-ho una altra vegada, per favor. No és que hi hagi una catàstrofe anunciada, que s’edifici amenaci d’esfondrar-se o que s’hagi detectat una plaga de mosquits amb males intencions. No. És que no saben si plourà.

I davant aquesta incertesa tan esfereïdora, tan insòlita i tan absolutament incompatible amb sa supervivència humana, sa decisió més assenyada és suspendre-ho tot.

Idò ja hi som! Hem arribat a sa culminació de sa civilització: quan no podem controlar el temps, cancel·lam s’activitat. Si no tenim sa certesa absoluta de què farà sa meteorologia, més val quedar a casa, tancar ses persianes i esperar que algú ens comuniqui que ja podem tornar a viure.

Visca sa prevenció convertida en paràlisi! Visca sa cultura de s’alarma permanent! Visca el principi que, davant qualsevol dubte, és millor no fer res! I si demà no plou, tampoc passa res: haurem demostrat que som capaços de suspendre un acte per una pluja que potser ni tan sols tendrà sa decència de presentar-se.

I què havíem de celebrar? Una excursió a peu pel torrent? Una competició de natació en aigües obertes? Un concurs de pentinats?

No, senyors. A les quatre de sa tarda, sa cloenda des curs 2025-2026 de sa Universitat Oberta per a Majors, amb s’entrega dels certificats a tots aquells alumnes que  vam fer el curs i vam complir amb ses nostres obligacions. I a les cinc, sa inauguració des curs 2026-2027, amb sa lliçó inaugural i sa presència de ses autoritats corresponents.

Dos actes acadèmics. Cultura, formació, coneixement i gent adulta que dedica part del seu temps a continuar aprenent. Res que hagi de posar en perill sa integritat de ningú, llevat que considerem que quatre gotes d’aigua poden provocar una crisi institucional de primer ordre.

Però, pel que sembla, el destí d’aquests actes ha de quedar en mans dels núvols. Si decideixen passar per damunt Eivissa, se suspèn. Si passen de llarg, ja haurem suspès igualment. I si al final fa sol, sempre podrem celebrar una cerimònia solemne en honor de sa nostra capacitat d’anticipar es desastre que no ha arribat.

Però, per favor, de què tenim por? De sa pluja? De remullar-nos els peus? De despentinar-nos? De perdre sa inversió en perruqueria?

Som a Eivissa, no dins una bombolla esterilitzada ni dins una incubadora amb temperatura controlada. Aquí plou de tant en tant. Ho ha fet abans que existissin ses aplicacions meteorològiques i, sorprenentment, sa humanitat ha aconseguit sobreviure-hi. Els pagesos continuen sembrant, sa gent continua anant a fer feina i el món no s’atura cada vegada que el cel decideix deixar caure quatre llàgrimes.

Ara bé, sembla que naltros hem evolucionat cap a una espècie nova: Homo sapiens sensibilissimus, un ésser que necessita un certificat de bon temps per sortir de casa i que pot patir seqüeles emocionals irreversibles si una gota li toca el nas.

Si alguna autoritat no pot venir de Palma perquè s’avió no vola, que delegui en una altra persona o que enviï un missatge per videoconferència. Benvinguts al segle XXI! Sa tecnologia, entre altres coses, serveix per resoldre problemes, no per afegir excuses a un calendari ja preparat.

I si hi ha goteres a la Seu, que les revisin els responsables i les arreglin si està en les seues mans. Per alguna cosa hi ha responsables i pressuposts de manteniment. Una cosa és un problema real de seguretat, que s’ha de prendre seriosament, i una altra és suspendre una activitat perquè no sabem si cauran quatre gotes.

No deman que ens garanteixin que no plourà. No som tan beneits. Deman una mica de sentit comú, que, segons sembla, és un bé molt més escàs que ses precipitacions.

I ara què? Durant es mesos d’hivern, cada vegada que es cel s’enfosqueixi, haurem de suspendre ses classes de sa UOM? Haurem de consultar el mòbil abans de sortir de casa, no per saber si necessitam un paraigua, sinó per comprovar si tenim autorització administrativa per travessar el carrer?

Potser haurem d’esperar que sa meteorologia publiqui una resolució favorable, degudament signada i segellada electrònicament, que ens permeti assistir a classe sense córrer el risc d’experimentar sa humitat ambiental.

I, ja posats, per què no suspenem ses excursions si fa vent, si fa fred o si fa massa sol? No fos cas que algú suàs, agafàs un constipat o hagués de buscar una ombra. Sa seguretat absoluta és una meravella, sobretot quan s’aconsegueix sense sortir de casa.

Som persones adultes, amb una trajectòria i una experiència que ens permeten distingir una precaució raonable d’un despropòsit monumental. No som infants petits ni necessitam que ningú esborri del calendari qualsevol activitat que pugui comportar una mínima incomoditat.

Però sembla que hi ha una nova pedagogia institucional que consisteix a tractar-nos com a menors d’edat permanents. No sigui cosa que ens mullem! No sigui cosa que ens refredem! I, sobretot, no sigui cosa que hàgim de decidir per naltros mateixos.

Per què, darrere aquesta aparent preocupació pel nostre benestar, hi ha una pregunta incòmoda: ens protegeixen perquè ens consideren vulnerables o perquè ens consideren incapaços de gestionar quatre gotes de pluja?

També hi ha una qüestió de respecte. Respecte pels alumnes, pel temps que dedicam a formar-nos, per sa feina de qui ha organitzat aquests actes i per sa importància d’una universitat que vol apropar el coneixement a tothom. Hi ha gent que s’ha organitzat, que ha reservat el seu temps i que esperava participar en dos actes acadèmics. Però tot això pareix secundari davant sa possibilitat que plogui.

Perquè cancel·lar-ho tot sempre és fàcil. No exigeix imaginació, ni capacitat d’adaptació, ni solucions alternatives. Basta tenir por i un botó per enviar un missatge. I si després no plou, sempre quedarà s’argument infal·lible: «I si hagués plogut?».

Per jo, cancel·lar aquests actes per aquest motiu és un despropòsit monumental. No hi ha per tant! No es tracta d’ignorar els riscos, sinó de distingir entre una precaució necessària i una por que acaba paralitzant-ho tot.

Som adults, no infants de guarderia. I si sa simple possibilitat de pluja basta per suspendre sa cultura, sa formació i els compromisos, potser el problema no són els núvols, sinó el poc seny de qui pren ses decisions.

Quin panorama! Per favor, que no plogui. Que els majors som molt sensibles.

Prou de missatges d'alerta! No som uns inútils!

Eivissa, 19 d'Octubre de 2026

PROU DE MISSATGES D’ALERTA! NO SOM UNS INÚTILS!

Dilluns de matí. A primera hora, el cel és tapat i amenaça pluja. Però he de sortir al carrer. S’ha de viure. S’ha de menjar. És llei de vida. I què voleu que us digui? També m’ho demana el cor. Després d’un diumenge sense sortir de ca meua, tenia ganes de respirar s’aire i tornar a disfrutar del perfum “de merde” dels carrers del meu barri. Ja sabeu, aquesta aroma tan característica que només els qui vivim a Vila sabem apreciar en tota la seua esplendor.

Primera parada: sa farmàcia. Ja hi compr més que al supermercat (i de franc, moltes vegades!). Avantatges de fer-se major. Era s’únic client, així que tenia temps per fer una mica de xerradeta amb sa farmacèutica. Arreglar el món, comentar quatre coses i passar uns minuts de conversa sense presses. Una activitat ben perillosa, pel que sembla, quan els núvols decideixen fer feina.

I, mentrestant, al carrer ha començat a ploure.

De sobte, el mòbil ha començat a emetre aquell so estrident que et fa botar el cor i pensar que ha passat una desgràcia. Uep! Què passa? Mir sa pantalla i llegesc el missatge d’alerta.

Però bon home! Insensat! Què fa aquí, de xerrera amb sa farmacèutica? No veu que plou? Corri cap a ca vostra! Hi ha perill de pluges fortes! Vagi a un lloc elevat, eviti zones inundables i estigui permanentment pendents dels missatges que us puguem anar enviant!

Carai! M’han acollonit. Menys malt que visc en un quart pis.

Ho sent, senyors de Protecció Civil. Sa companyia era agradable, sa conversa interessant i jo, pobre ignorant, no m’havia adonat que estava desafiant ses forces de la natura. Ho sent, no tornarà a repetir-se.

He sortit de sa farmàcia amb aquella sensació d’haver estat fent una cosa il·legal: xerrar tranquil·lament mentre plou.

I sí, plovia. Però tampoc no queia el diluvi universal.

He arribat al portal i he pensat que, en lloc de sortir corrents cap a casa, potser era més convenient esperar una mica, deixar passar el ruixat i continuar després amb ses meues feines. Una decisió que, fins on jo sé, encara entra dins ses capacitats d’un adult jubilat amb algunes neurones funcionant.

Però sembla que ja no ens deixen ni aquesta petita llibertat. Ara resulta que, cada vegada que quatre niguls s’enfaden, hem d’esperar instruccions oficials per saber què hem de fer amb sa nostra vida.

I aquí és on comença el meu emprenyament.

Que m’avisin quan hi hagi un perill real, extrem i imminent? Perfecte. Ho trob necessari. Si hi ha risc greu d’inundacions, torrents desbordats, ventades perilloses o qualsevol situació que pugui posar en perill la vida de ses persones, vull que m’avisin. Només faltaria!

Però una cosa és informar la ciutadania i una altra, molt diferent, és convertir cada episodi de pluja en una mena d’apocalipsi amb notificació incorporada.

Ha plogut, plou i plourà. És el que sol passar quan vivim en un planeta on hi ha estacions, núvols i fenòmens meteorològics. I sí, el canvi climàtic està fent que molts d’aquests fenòmens siguin més intensos o imprevisibles, cosa que ens obliga a estar preparats. Però precisament per això hauríem d’aprendre a conviure amb aquestes situacions, no viure permanentment amb l’ai al cor i el mòbil a la mà.

Des del portal de sa farmàcia, mentre veia com plovia, no vaig poder evitar riure. Em venien al cap altres països on ses inclemències meteorològiques formen part de la vida quotidiana. Pensava, per exemple, en Anglaterra, on viuen els meus fills. Allà, la pluja no és cap novetat, el vent no és cap sorpresa i el fred no obliga automàticament a declarar l’estat d’emergència.

Les ciutats, els carrers, els transports, els negocis i els serveis estan més habituats a conviure amb un temps que no sempre acompanya. La gent s’organitza, es vesteix adequadament i continua fent la seua vida, sempre que ses condicions siguin segures.

Us podria explicar com els meus fills, en ple hivern, amb pluja, neu o vent, s’aixequen de bon matí, quan encara és nit fosca, i surten cap al gimnàs, sa feina o qualsevol altre activitat. Que plou? Un impermeable. Que neva? Una bona caçadora i unes sabates adequades. Que fa vent? Roba que abrigui i que no surti volant a sa primera ratxa. Que hem de dur els infants a escola? Cotxet, funda per a la pluja i cap al carrer.

Evidentment, si les condicions són perilloses, s’actua amb prudència. No es tracta de fer l’heroi ni de jugar-se la vida per demostrar res a ningú. Es tracta, simplement, de distingir entre una situació realment perillosa i un dia de mal temps.

Aquí, en canvi, cau un bon ruixat i pareix que s’hagi d’aturar el món. Missatge d’alerta! Cuidado! Precaució! No sortiu! Estau pendents del mòbil! I si encara no ens hem espantat prou, ja n’arribarà un altre per recordar-nos que hem de continuar espantats.

Però què es pensen? Què som uns inútils? Que no sabem mirar el cel, escoltar com cau la pluja o decidir si és millor sortir amb paraigua o esperar deu minuts?

Som adults. Tenim sentit comú. Sabem que no hem de travessar un torrent quan baixa ple, que no hem d’aparcar davall un arbre a punt de caure i que, si hi ha una inundació, no hem d’anar a fer-hi fotografies. No necessitam que ens tractin com una colla d’infants incapaços de prendre sa més petita decisió sense el vistiplau d’una autoritat.

I el pitjor de tot és que, quan ses alertes es multipliquen, correm el risc que perdin efectivitat. Si cada cap de setmana sembla que arriba la fi del món, arribarà un dia que la gent deixarà de fer cas dels avisos, fins i tot quan siguin realment importants. I això sí que seria greu.

Perquè alertar no és espantar. Informar no és ordenar a tothom que s’aturi. Protegir la ciutadania no significa tractar-la com si fos incapaç de gestionar la seua pròpia existència.

Jo no vull rebre un missatge d’alerta cada vegada que cau un ruixat. No vull que es paralitzi la vida quotidiana per sistema ni que es suspenguin activitats escolars sense una valoració proporcionada del risc real. Vull informació clara, avisos útils i criteris coherents. Vull que m’expliquin quin perill hi ha, on és i què he de fer si realment em trob en una situació de risc.

I, sobretot, vull que ens preparin.

Ensenyin-nos a actuar davant una inundació. Expliquin-nos com hem de protegir ca nostra, quins camins hem d’evitar i què hem de fer si la situació empitjora. Inverteixin en infraestructures, en prevenció, en manteniment i en educació ciutadana. Preparin els serveis públics i ajudin la gent a entendre els riscos. Això és gestionar una emergència. Això és fer la feina.

Perquè enviar un missatge al mòbil ho pot fer qualsevol. El que costa és tenir un sistema de prevenció ben planificat, saber avaluar el perill i comunicar-lo sense convertir cada nigul negre en una tragèdia anunciada.

I quan veig que, davant aquestes situacions, tot sembla reduir-se a enviar notificacions i més notificacions, em deman si realment estam davant una política d’emergències ben pensada o davant una administració que ha descobert que, si fa remor, almenys ningú podrà acusar-la de no haver avisat.

Potser m’equivoc. Potser hi ha una feina tècnica important que no veig. Però, com a ciutadà, tenc tot el dret de qüestionar una manera d’actuar que em sembla excessiva, paternalista i, en alguns casos, contraproduent.

Perquè jo també vull seguretat. Però no vull viure espantat. Vull responsabilitat, no alarmisme. Vull prevenció, no teatre meteorològic. I vull que ses autoritats confiïn una mica més en la capacitat de la gent per viure, adaptar-se i prendre decisions normals.

Dilluns de matí, jo només havia sortit a fer una volta, comprar quatre coses i xerrar un poc amb sa farmacèutica. Va començar a ploure i vaig esperar al portal. No vaig desafiar cap tempesta, no vaig posar ningú en perill i no vaig necessitar cap equip d’emergències per decidir què havia de fer.

Vaig mirar el cel, vaig valorar la situació i vaig actuar amb sentit comú. Exactament com hem fet tota la vida.

Així que, senyors de Protecció Civil, una petició: reservin ses alertes per a allò que realment les necessita. No ens facin viure cada ruixat com si fos el preludi del judici final. No ens tractin com una societat d’inútils que necessita instruccions per posar-se un impermeable i esperar que escampi.

I, per favor, quan no hi hagi un perill que ho justifiqui, deixin-nos fer vida normal. Que ja som grandets. I que plogui, senyors, que plogui!

I, per favor, deixin d’emprenyar amb tanta alerta!

No tenir por, sinó criteri.

Eivissa, 18 d'octubre 2026

NO TENIR POR, SINÓ CRITERI.

Aquest cap de setmana m’ha tocat fer de güelo. I hi ha poques coses que m’agradin tant com compartir temps amb el meu net, veure com va descobrint el món i aprofitar qualsevol ocasió per xerrar amb ell d’aquestes coses que no sempre s’ensenyen a s’escola. O dit d’una manera diferent: donar-li lliçons sense que semblin la típica “batalleta del güelo”.

Dissabte nit vam fer el que toca: pizzes i pel·lícula. Una nit tranquil·la, d’aquelles que semblen no tenir res d’especial, però que de vegades acaben deixant una marca més fonda que molts dies assenyalats. La pel·lícula que vam triar va ser “El niño con el pijama de rayas”.

En Gonzalo té dotze anys. És una edat en què ja comences a fer preguntes importants, encara que de vegades no sàpigues ben bé com formular-les. Una edat en què el món deixa de ser tan senzill com semblava, però encara conserva aquella mirada neta que, malauradament, molts adults hem anat perdent pel camí.

Quan va acabar la pel·lícula, era molt tard i vam anar a dormir. Però aquest matí, durant s’esmorzar, hi hem tornat. Amb la tassa davant, alguna cosa per menjar i aquella calma que tenen ses primeres hores del dia, m’ha demanat que li explicàs millor la història, perquè hi havia coses que no acabava d’entendre.

I així, entre glops i mossegades, hem començat a xerrar.

Vaig pensar que sa millor manera d’explicar-li aquella història tan terrible era començar per una cosa que ell conegués: s’amistat.

Li vaig parlar del canvi d’escola. Ell ha deixat enrere una escola on tenia els seus amics, els seus espais i les seues rutines, i ha començat una etapa nova a l’institut. Un lloc diferent, amb companys nous, professors nous i moltes coses que encara no coneix. Li vaig demanar que imaginàs com se sentiria si, de cop, hagués d’anar a un lloc on no conegués ningú, on tot li resultàs estrany i on els dies se li fessin llargs i avorrits.

Em va entendre de seguida. 

Li vaig dir:  Idò això és, més o menys, el que li passa a en Bruno.

En Bruno és el protagonista alemany de sa pel·lícula. Son pare és un militar nazi i, per motius de feina, la família se’n va a viure a una casa nova, lluny de la vida que el boix coneixia. Allà, en Bruno s’avorreix, se sent tot sol i no acaba d’entendre què passa al seu voltant.

Un dia, explorant els voltants de la casa, veu unes persones que van vestides totes igual, amb una especie de pijama de ratlles. No sap que allò que té davant és un camp de concentració. No sap que aquelles persones són presoners jueus. No sap gairebé res del món dels adults, ni de ses mentides, ni de l’odi que ha convertit aquells éssers humans en presoners.

Només veu una tanca. I, a l’altra banda, un boix de la seua edat. Es diu Shmuel.

Els dos infants comencen a parlar. Després es fan amics. Xerren, comparteixen moments i troben en s’altre algú amb qui combatre s’avorriment i la solitud. Per a ells no hi ha alemanys ni jueus, ni races superiors ni inferiors, ni enemics que hagin de ser odiats. Hi ha dos boixos que volen jugar, que tenen curiositat, que necessiten companyia i que, senzillament, es cauen bé.

Sa tanca, que per als adults representa una frontera entre els qui manen i els qui pateixen, entre els qui tenen drets i els qui han estat desposseïts de tot, per als dos infants no té cap sentit. No entenen per què haurien de ser enemics. Ningú els ha explicat encara com han de mirar-se. I potser aquesta és una de ses coses més dures que ens mostra la pel·lícula: que l’odi dels adults resulta absurd quan el miram amb els ulls de dos boixos.

Després li vaig explicar el final. En Bruno vol ajudar en Shmuel a trobar el seu pare, que ha desaparegut dins el camp. Per fer-ho, es posa un pijama de ratlles, passa a s’altra banda de la tanca i entra en aquell món que fins llavors només havia pogut observar des de fora. Però ses coses acaben de la pitjor manera. Els dos boixos són arrossegats, juntament amb altres presoners, cap a una cambra tancada on moren agafats de la mà.

Li vaig deixar un moment de silenci.

No sé si a dotze anys es pot arribar a entendre del tot una tragèdia com aquella. De fet, no sé si els adults l’arribam a entendre mai. Però sí que podem començar a comprendre'n el sentit.

Pensa-hi, li vaig dir. Dos boixos que no s’han fet cap mal es fan amics. En canvi, hi ha adults que no s’han conegut mai, que no s’han fet res els uns als altres, i que arriben a odiar-se fins al punt de voler-se matar. Com pot ser?

Llavors va arribar la seua pregunta: Per què els alemanys odiaven tant els jueus? Eren tant dolents?

I aquí s’esmorzar es va convertir en una petita lliçó d’història. Però, sobretot, en una conversa sobre ses persones. Arribava el missatge “moral” del güelo.

Li vaig explicar que Alemanya havia perdut la Primera Guerra Mundial i que, després, molta gent vivia en la pobresa, sense feina i amb poques esperances. Hi havia fam, ràbia, humiliació i por. En aquell ambient va aparèixer Hitler, un home que va saber aprofitar el malestar de la gent i que els va oferir una resposta tan senzilla com perversa: «Jo sé qui té la culpa de tot».

En lloc de dir-los que els problemes eren complicats i que calia treballar junts per resoldre’ls, els va assenyalar un enemic: els jueus.

Per què ells? Perquè eren una minoria, perquè feia segles que patien prejudicis i discriminació a Europa i perquè resultava fàcil convertir-los en culpables davant una societat espantada. Hitler va repetir aquella mentida una vegada i una altra. Ho va fer als discursos, als diaris, als cartells, a ses escoles i a través de la propaganda. Va presentar els jueus com si fossin una amenaça per al país, fins que moltes persones acabaren acceptant com a veritat allò que era una falsedat monstruosa.

Li vaig posar un exemple més proper.

Imagina que a la teua classe es trenca una cosa i ningú sap qui ho ha fet. Arriba un alumne nou i, sense cap prova, alguns comencen a dir que ha estat ell. Si ho repeteixen prou vegades, potser els altres també s’ho creuran. Però repetir una acusació no la converteix en veritat, o sí?

Va negar amb el cap.

Idò això mateix, però a una escala terrible. Els jueus no eren culpables dels problemes d’Alemanya. Hitler els va convertir en enemics perquè necessitava un culpable i perquè assenyalar-los li permetia guanyar poder. En lloc d'ajudar la gent a entendre els seus problemes, els va ensenyar a tenir por d'altres persones.

Després li vaig explicar una altra cosa: que l’odi no sempre comença amb un crit o amb un cop. De vegades comença amb una distància petita. Primer et diuen que aquell grup és diferent. Més tard, que no és com naltros. Més endavant, que és perillós. I, quan ja no el veus com un conjunt de persones, sinó com una etiqueta, és molt més fàcil acceptar que li llevin els drets, que el separin o que li facin mal.

Els nazis varen fer exactament això amb els jueus, fins a arribar a organitzar-ne la persecució i l'assassinat sistemàtic. L’Holocaust no va començar a les cambres de gas. Va ser el resultat d’anys de propaganda, exclusió, deshumanització i violència.

I aquí vaig voler que entengués una idea que em sembla fonamental: els infants no neixen odiant un poble, una religió o una persona perquè és diferent. L’odi s’aprèn. S’ensenya amb ses paraules, amb els exemples, amb els silencis i amb ses mentides que es repeteixen fins que semblen normals.

Per això sa pel·lícula ens conta la història des dels ulls de dos boixos. Perquè, quan els deixam mirar-se sense prejudicis imposats, descobreixen allò que tenen en comú. En Bruno no veu un jueu: veu en Shmuel. I en Shmuel no veu un enemic alemany: veu en Bruno, el seu amic. La tragèdia és que el món dels adults acaba entrant en aquell espai d’amistat i el destrueix.

Però encara em quedava una cosa per explicar-li. Potser la més important.

Saps què em preocupa, a banda de tot el que va passar? Que no podem pensar que aquestes coses només passen en el passat. Avui vivim en un món diferent, complicat, però la por continua existint. Hi ha gent que no pot pagar el lloguer, que té una feina precària, que no sap què passarà demà. Hi ha guerres, incertesa i molts canvis que costen d’entendre.

Quan tenim por, sovint buscam una explicació fàcil. Volem que algú ens digui qui té la culpa i ens prometi que ho arreglarà tot. I sempre hi ha algú disposat a aprofitar-se d’aquesta necessitat.

Avui podem sentir que la culpa és dels immigrants, de Brussel·les, dels rics o de qualsevol altre grup que resulti útil per al discurs del moment. Les circumstàncies no són ses mateixes que a l’Alemanya nazi, i no hem de confondre realitats històriques diferents. Però hi ha un mecanisme que es repeteix: davant problemes complexos, algú assenyala un enemic i promet una solució senzilla si aconseguim apartar-lo.

Li vaig recordar que les xarxes socials poden fer que aquestes idees es multipliquin molt de pressa. Abans, la propaganda arribava pels diaris, la ràdio, els cartells i els discursos. Ara també ens pot arribar per TikTok, Instagram o YouTube. Si un vídeo ens presenta un grup sencer com una amenaça, és possible que després en vegem molts d'altres que repeteixen el mateix. A poc a poc, podem acabar pensant que tothom ho veu igual, quan en realitat només veim una part de la realitat.

Per això, Gonzalo, no has de tenir por de pensar diferent. Però tampoc t'has de creure tot el que et diuen, només perquè ho diu algú que parla fort o que sembla molt segur de si mateix.

Li vaig dir que havia d'estar especialment atent quan algú assegura que només ell pot salvar el país, quan culpa un grup sencer de persones de tots els problemes o quan diu que els periodistes, els jutges o les eleccions només són vàlids si li donen la raó. Quan algú vol que deixis de fer preguntes i que acceptis les seues paraules com si fossin veritats absolutes, convé aturar-se i pensar.

És igual de quin partit sigui, quin nom tengui o quina bandera dugui. El criteri no consisteix a donar sempre la raó als uns o als altres. Consisteix a demanar proves, contrastar la informació, escoltar més d'una veu i recordar que cap persona no deixa de tenir drets pel fet de ser diferent de naltros.

S’esmorzar s’anava acabant. No sé quantes d’aquelles paraules li quedaran gravades ni quantes entendrà millor quan sigui més gran. Potser avui només ha entès una part de la història. Potser d’aquí a uns anys recordarà sa pel·lícula, sa pregunta que em va fer i aquella conversa tranquil·la de diumenge al matí.

Però, si hi ha una sola idea que m’agradaria que conservàs, és aquesta: no tenir por, sinó criteri.

No tenir por de qui és diferent. No tenir por de fer preguntes. No tenir por de reconèixer que no sabem alguna cosa. I, sobretot, no deixar que ningú converteixi ses nostres pors en odi cap a una altra persona.

Perquè la història d’en Bruno i en Shmuel va començar amb dos boixos que només volien tenir un amic. La tragèdia va arribar quan el món dels adults els va ensenyar que hi havia persones que no mereixien ser tractades com a persones.

I això, Gonzalo, és una lliçó que no hauríem d’oblidar mai. Ni als dotze anys, ni als cinquanta, ni a cap edat.

Perquè el dia que deixam de veure persones i només hi veim enemics és el dia que començam a perdre allò que ens fa humans.

La ignorància és la clau de la felicitat?

Eivissa, 17 d'octubre 2026

LA IGNORÀNCIA ÉS LA CLAU DE LA FELICITAT?

Els comerços són una font inesgotable d’experiències. Un hi entra per comprar quatre coses i, de vegades, en surt amb una lliçó de filosofia que no havia demanat, però que pot acabar donant molt de si.

S’altre dia em va passar en un conegut gran supermercat de la carretera de Sant Josep. Hi havia anat a fer sa compra setmanal, sense cap altra pretensió que omplir el carro i tornar a casa. Una activitat rutinària, d’aquelles que un fa gairebé amb el pilot automàtic posat. Però aquell dia, sense saber-ho, acabaria rebent dues lliçons ben diferents: una sobre la felicitat i una altra sobre sa manera com entenem sa feina.

Tot va començar a la secció de panaderia. Vaig demanar a la reponedora per què no tenien un determinat producte.

- "No ho sé, ni m’importa". Em va contestar (en castellà) amb una naturalitat admirable.

 Vaig quedar un poc estafat amb la resposta. No tant perquè no tinguessin allò que buscava, sinó perquè semblava que sa meua pregunta fos una intromissió intolerable en la seua tranquil·litat. Però sa dona, lluny de donar per acabada sa conversa, va voler aprofundir en el tema:

- "La clau de la felicitat és la ignorància. No ho sap?"

I, una vegada pronunciada aquella sentència, va continuar amb la seua feina, tota contenta i tranquil·la, com qui acaba de resoldre un dels grans enigmes de la humanitat.

Em va deixar pensatiu. Potser aquella dona tenia raó. Ens passam mitja vida intentant aprendre coses, llegint, informant-nos, formant-nos i descobrint realitats noves, quan potser el secret de la felicitat consisteix precisament a no saber-ne gaire. Al cap i a la fi, cada cosa que descobrim ens obre sa porta a una nova preocupació. Com més sabem, més preguntes ens feim; i com més preguntes ens feim, més difícil sembla viure tranquil·lament.

Heu observat mai a ses persones que saben molt? Els intel·lectuals, els savis, sa gent formada que es preocupa pels problemes del nostre temps? Sovint tenen una expressió seriosa, com si duguessin damunt ses espatlles el pes del món. Tant de cavil·lar els acaba omplint sa cara d’arrugues. En canvi, hi ha gent que viu feliç sense saber ni voler saber què passa més enllà de ses quatre parets de ca seua.

Potser no és casualitat. Ens feim majors i, amb els anys, començam a descobrir la inutilitat de molts dels esforços que hem fet. Tota una vida aprenent, estudiant i intentant entendre el món, i ara resulta que cada dia hi ha més coses que desconeixem. Ses noves tecnologies ens passen per damunt, ses aplicacions canvien abans que hàgim après a fer-les servir i el món gira a una velocitat que ja no sempre podem seguir.

Quan finalment aconsegueixes entendre una cosa, n’apareixen tres de noves que no entens. I quan ja t’has resignat a no entendre-les, algú et diu que has d’actualitzar-te.

És esgotador.

Però tenim sort. Arriba el final de s’estiu i, amb ell, ses ganes de viure més relaxadament. Durant els mesos d’estiu no fa falta pensar gaire. Tot sembla més senzill: les terrasses, les xerrades de cafè, la música, les cervesetes, els gelats i, si la cosa es complica, una bona copa de vi. Els programes de televisió ja són prou avorrits perquè no hàgim de fer cap esforç intel·lectual addicional.

Ara, durant s'hivern, sa meua intenció és no voler saber res de política, d’economia, de les pensions, del deute públic ni dels comptes corrents. Vaja, que ja arriba el fred i ses pluges, i ja tindré temps de pensar què faig amb tot. Ara toca desconnectar i passar l’hivern amb calma.

Aquest estiu passat, la crisi ha semblat menys grossa. Quan hi ha feina, els hotels són plens, les platges estan a vessar i s’aire condicionat funciona, tot sembla anar bé. Entre una cervesa i un gelat, el món pot continuar girant com vulgui. Jo, mentrestant, m’instal a s’entrada de la felicitat.

Pensar em cansa. No voler saber res sembla molt més descansat.

Amb aquestes reflexions al cap, vaig continuar fent la compra. Vaig recórrer els passadissos, vaig omplir el carro i, finalment, em vaig dirigir a caixa. Sa caixera va passar els productes, vaig pagar i vaig agafar el tiquet. Tot normal. Cap problema aparent. Ja només em quedava arribar al pàrquing, carregar el cotxe i tornar a casa.

Però, just abans d’arribar-hi, vaig tenir una idea. Una d’aquelles idees que, si hagués seguit els consells filosòfics de la reponedora, m’hauria pogut estalviar: revisar el tiquet de compra.

I allà va començar la segona lliçó del dia.

M’havien cobrat tomàtigues normals, però jo havia comprat tomàtigues de rama. M’havien cobrat taronges, però jo m’enduia pomelos. I, per acabar d’arrodonir sa festa, també m’havien cobrat bananas quan jo portava plàtans de Canàries.

Tres errors. Tres productes diferents.Vaig pensar que seria fàcil solucionar-ho. Tornaria enrere, ho explicaria i algú faria la rectificació corresponent. No demanava res extraordinari. Només volia que em cobressin allò que realment m’enduia.

Però aquí va aparèixer una circumstància curiosa: no reclamava perquè m’haguessin cobrat de més, sinó perquè m’havien cobrat malament. I això, pel que sembla, canviava completament ses regles del joc.

Un client que torna per reclamar que li han cobrat de menys! Quina raresa! Quines intencions deu tenir? No serà que vol complicar-nos la vida? No serà que busca protagonisme?

Va venir la responsable del supermercat i tot. La situació va adquirir una solemnitat extraordinària. Jo explicava que els productes del tiquet no coincidien amb els que havia comprat, mentre ses mirades i ses reaccions em feien sentir com un bitxo rar.

Finalment, es va arreglar el tiquet. Problema resolt, almenys des del punt de vista comptable. Ja podia tornar al cotxe i continuar amb sa meua vida.

Però el millor encara havia d’arribar.

Quan me n’anava, vaig veure que la responsable em mirava amb una cara d’estupefacció difícil de descriure. Em mirava com si acabàs de presenciar un fenomen paranormal, una cosa que desafiava ses lleis de la lògica i del sentit comú. No ho entenia. Segurament, després de molts anys de feina, aquell era el primer cas d’un client que tornava voluntàriament perquè li havien cobrat malament a favor seu.

Potser esperava que li donàs alguna explicació. Potser encara buscava una raó amagada darrere aquella conducta tan poc habitual. O potser simplement intentava entendre per què algú es molestava a corregir un error que li beneficiava.

Jo, mentrestant, me n’anava amb el tiquet arreglat i la sensació d’haver protagonitzat una escena digna d’un programa d’humor.

I llavors em vaig recordar de la reponedora:  «La clau de la felicitat és la ignorància?»

Potser sí. Si no hagués revisat el tiquet, ja estaria al cotxe, tranquil·lament, sense haver de donar explicacions a ningú. El supermercat hauria continuat amb la seua activitat i jo hauria tornat a casa sense cap maldecap. Tots contents. O, almenys, tots més ignorants.

Però aquí és on la filosofia de la reponedora començava a fer aigües. Perquè una cosa és no voler preocupar-se per tot el que passa al món, i una altra de ben diferent és deixar de donar importància a fer bé sa nostra feina.

El problema no són ses tomàtigues, els pomelos ni els plàtans de Canàries. Tampoc és si el supermercat hi guanya o hi perd uns quants cèntims. Si s’han equivocat a favor meu, ja s’ho faran. No és aquesta la qüestió.

La qüestió és fer bé sa feina.

I aquí és on crec que hem començat a perdre alguna cosa important. Hem anat normalitzant els errors, la falta de preparació i aquella actitud tan perillosa de considerar que, mentre la cosa vagi tirant, ja està bé. Sembla que formar el personal sigui una despesa prescindible, que explicar ses coses sigui una molèstia i que corregir una equivocació sigui una ofensa.

Però ningú neix ensenyat. Si un empleat s’equivoca, se li fa veure. Si no coneix prou bé els productes, se li ensenya. Si confon unes varietats amb unes altres, se l’ajuda a distingir-les. I si torna a passar, es torna a corregir. No passa res. Tots ens equivocam. Sa diferència està en la voluntat d’aprendre i de fer ses coses millor la pròxima vegada.

Sa formació no és un luxe. És una responsabilitat de ses empreses i una mostra de respecte cap als treballadors i cap als clients. No podem exigir professionalitat si no donam ses eines per exercir-la. I tampoc podem pretendre que un servei funcioni bé si la prioritat és simplement acabar la feina, en lloc de fer-la com toca.

Però hi ha una altra qüestió que em preocupa encara més: sa pèrdua de valors. Aquella idea tan senzilla que ses coses s’han de fer bé encara que ningú t’estigui mirant. Que reconèixer una equivocació no és una humiliació. Que la responsabilitat no depèn de si s’error ens beneficia o ens perjudica.

Perquè, si només ens preocupam dels errors quan ens afecten directament, què passa amb la resta? Si una equivocació ens afavoreix i decidim ignorar-la, potser ens estalviam una discussió, però no necessàriament feim ses coses millor.

No sé si som més feliços com més ignorants som. Potser sí. Potser ses persones que llegeixen l’Hola o el Marca, miren els programes de televisió del cor o passen el dia a la platja prenent el sol i escoltant ses ones viuen més tranquil·les que aquelles que es preocupen pel dèficit, ses pensions o el deute públic.

No tenc la resposta. I, segons sa filosofia de la reponedora, potser tampoc m’hauria d’importar. Però sí que sé que una societat on ningú pregunta, ningú revisa i ningú corregeix els errors pot ser molt tranquil·la, però no necessàriament funciona millor.

Potser la felicitat consisteix a saber desconnectar quan toca, a no voler carregar damunt ses espatlles tots els problemes del món. Però desconnectar no hauria de significar desentendre’s de ses nostres responsabilitats. Ni la ignorància hauria de servir d’excusa per no fer bé sa feina.

S'atre dia vaig sortir del supermercat amb sa compra, el tiquet corregit i una pregunta que encara no tenc resolta.

Sa reponedora potser tenia raó: la ignorància és una manera de viure més tranquil. Si no saps que hi ha un problema, no tens cap necessitat de solucionar-lo. Si no revises el tiquet, no has de tornar enrere. I si no preguntes per què no hi ha un producte, no corres el risc que et contestin que no ho saben ni els importa.

Tot és més fàcil.

Però jo encara preferesc que ses coses es facin bé. Que si algú s’equivoca, ho pugui reconèixer. Que si una empresa vol oferir un bon servei, formi els seus treballadors. I que un client que assenyala un error no hagi de sentir-se com un bitxo rar, ni despertar la perplexitat de qui sembla haver vist un extraterrestre.

Així que, entre la ignorància que ens promet la felicitat i el coneixement que ens omple de preocupacions, encara no he decidit quin camí és el millor. De moment, això sí, he après una cosa: sa pròxima vegada que vagi al supermercat, potser revisaré el tiquet abans de sortir de caixa. No fos cosa que, per voler ser massa feliç, acabàs convertint una compra de quatre coses en una altra lliçó de filosofia.

I si algú em demana si la ignorància és la clau de la felicitat, ja sé què li contestaré: Mirau, jo ni ho sé, ni m’importa.

 

Una passejada entre fems i pintades.

Eivissa, 15 d'octubre 2026

UNA PASSEJADA ENTRE FEMS I PINTADES.

Ahir, mentre em prenia una orxata a Los Valencianos, pensava que havia arribat s'hora de dir algunes coses als responsables de la neteja de l'Ajuntament d'Eivissa. No volia fer-ho des de la indignació ni amb ganes de buscar polèmiques, sinó des de la tranquil·litat de qui ja té una edat, ha viscut prou per saber que ses coses no sempre es fan bé i, sobretot, que, quan els resultats són tan evidents, no serveix de res inventar excuses.

Sa passejada que havia fet amb els companys de l'Associació d'Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB, delegació d'Eivissa, m'havia deixat una impressió difícil d'oblidar. Havíem recorregut alguns dels llocs més emblemàtics de la ciutat i, sincerament, crec que els responsables municipals s'estan equivocant amb la manera de gestionar la neteja de la ciutat en general i de sa Penya i la Marina en particular. 

Som conscient que sa feina no és senzilla. Hi ha persones incíviques, racons de difícil accés i recursos limitats. Però una cosa és reconèixer aquestes dificultats i una altra de ben diferent és acceptar que sa brutor s'acumuli, que ses pintades s'estenguin i que la deixadesa acabi formant part del paisatge quotidià. Els resultats de l'actual gestió són ben a la vista. Només hem de passejar pels barris i mirar al voltant.

Sa nostra sortida havia començat molt bé. Feia un dia magnífic, teníem una companyia excel·lent i comptàvem amb un bon guia, facilitat per l'Ajuntament a través del Centre d'Interpretació Madina Yabisa. S'itinerari ens havia de dur per la nova peixateria, la Casa Broner, sa Penya, la torre de vigilància, els carrers i la plaça de Drassaneta, la plaça de sa Font, l'església de Sant Elm i el monument als Corsaris, al port de Vila. Una oportunitat magnífica per conèixer millor la història de sa nostra ciutat, descobrir detalls del seu patrimoni i disfrutar de la bellesa d'uns barris que formen part de la identitat d'Eivissa.

Però, a mida que avançàvem, sa passejada ens va anar mostrant una altra realitat, molt menys agradable. A la nova peixateria vàrem trobar una obra que, pel que es podia veure, encara no estava del tot enllestida. Hi faltava sa instal·lació de l'aire condicionat i hi havia cables elèctrics penjats del sostre. Em va venir al cap aquell costum d'abans de no obrir una casa fins que ses obres estaven acabades. Ara sembla que hem modernitzat el procediment: primer inauguram, després feim activitats i, si queda res per acabar, ja ho farem més endavant. Potser és una nova manera d'entendre la gestió pública que encara em costa d'assimilar. Però deixem aquesta qüestió, perquè el que vull contar avui és una altra cosa.

Continuàrem cap a la Casa Broner i, pel camí, començàrem a trobar-nos amb aquella mena de decoració urbana que ningú ha demanat, però que sembla haver-se instal·lat amb tota la comoditat del món. Excrements d'animals domèstics, pintades a les parets, brutor acumulada i solars plens de fems. Racons que, en lloc de transmetre la sensació de cuidado que mereix un barri històric, oferien una imatge de deixadesa que costa d'entendre.

Potser era una exposició d'art contemporani que no vaig saber apreciar. Ses pintades com a expressió artística, els solars plens de fems com a instal·lacions dedicades a l'abandonament i els excrements com a aportació espontània a l'art urbà. Si aquesta era la intenció, he de reconèixer que l'exposició estava molt ben distribuïda. Llàstima que ningú no ens n'hagués explicat el concepte ni ens hagués advertit que formava part de l'itinerari.

Ara sense bromes: La sensació, però, no era de sorpresa davant una brutor puntual. Era una altra cosa: la impressió que ens trobàvem davant problemes que feia temps que hi eren, que ningú havia resolt i que, a força de veure'ls cada dia, corrien el risc de convertir-se en una part més del barri. I això és precisament el que més em preocupa. Que ens acostumem a veure brut allò que hauria d'estar net, que deixem de demanar explicacions i que acabem pensant que ses coses són així i que no hi podem fer res.

Quan arribàrem a la Casa Broner, la trobàrem tancada a causa d'un problema al terrat. No en conec els detalls ni els terminis previstos per reparar-la, i no seria just inventar explicacions. Però hi ha una cosa que em va cridar especialment l'atenció: no hi vàrem veure ningú treballant per arreglar-la. La casa era tancada i, almenys durant la nostra visita, no hi havia cap senyal visible que ses reparacions estiguessin en marxa.

És clar que els edificis necessiten manteniment i que ses avaries poden passar. Ningú pretén que el patrimoni estigui lliure de problemes. Però una casa d'aquest valor no hauria de quedar tancada indefinidament, sense que els visitants sàpiguen quan podran tornar-hi a entrar. Conservar el patrimoni no consisteix només a explicar-ne la història. També significa mantenir-lo, reparar-lo i procurar que continuï a l'abast de la ciutadania.

Deixàrem enrere la Casa Broner i continuàrem la passejada. A la plaça Drassaneta ens esperava una altra imatge que no convidava precisament a l'optimisme. Feia molts de mesos que havia caigut un arbre durant una tempesta de vent i encara hi quedaven restes de l'arbre, amb la soca i ses arrels sense retirar. No sé si esperen una autorització, un projecte, una partida pressupostària o una decisió que no acaba d'arribar. Tampoc sé quin departament n'és responsable. Però, sincerament, costa d'entendre que passin tants de mesos sense resoldre una qüestió tan visible.

Potser algun dia ens explicaran que ses restes de l'arbre s'han declarat patrimoni municipal i que, per això, s'han de conservar. Almenys així tindríem una explicació curiosa per afegir a la visita guiada. Bromes a part, no parlam d'una obra faraònica ni d'una intervenció especialment complicada. Parlam de retirar unes restes, deixar l'espai en condicions i evitar que una incidència puntual es converteixi en una mostra permanent de desatenció. Una ciutat també es cuida amb aquestes petites coses. De fet, sovint és precisament en ses petites coses on es nota si algú se n'ocupa.

Continuàrem cap a la torre de vigilància, a s'entrada del port, i el panorama no millorà. El camí presentava una imatge de deixadesa evident: plàstics, envasos i fems escampats per diferents punts del recorregut. No sé quant de temps feia que no hi passava una brigada de neteja, ni em correspon fer afirmacions sobre la freqüència del servei sense conèixer-ne ses dades. El que sí que puc dir és que el resultat que teníem davant no era el d'un espai públic cuidat com caldria.

I encara hi havia una imatge més dura, d'aquelles que no es poden despatxar amb un comentari irònic. Just davall sa torre, a ses roques que miren cap a la mar, a s'entrada marítima del port de Vila, vàrem veure persones que malviuen dins petites coves, protegint-se com poden del vent i de les inclemències del temps amb teles, plàstics i altres materials improvisats.

Aquella imatge em va deixar una sensació de tristesa i impotència. A s'entrada del port, en un lloc pel qual passen residents, visitants i persones que arriben a Eivissa per la mar, hi ha éssers humans que viuen en unes condicions que no haurien de ser acceptables. No es tracta simplement d'un problema de neteja. Aquestes persones necessiten una resposta social, atenció i alternatives dignes. No podem pretendre resoldre una situació de vulnerabilitat enviant-hi una brigada que retiri la brutor. Netejar no pot significar esborrar de la vista allò que ens incomoda.

Però tampoc podem ignorar l'estat de s'espai públic. La intervenció social i el manteniment urbà són responsabilitats diferents, però necessàries. Una ciutat que vol preservar el seu patrimoni ha de saber tenir cuidado tant dels seus carrers com de ses persones que hi viuen. I aquell lloc, per la brutor que hi vàrem trobar i per les condicions en què malviuen aquestes persones, ens recordava que hi ha problemes que no es poden deixar de banda.

A mida que avançàvem cap a la plaça de sa Font, l'església de Sant Elm i el monument als Corsaris, la sensació que m'acompanyava era cada vegada més clara. Havíem sortit per disfrutar de la història i del patrimoni de Vila, però acabàvem la visita amb la impressió d'haver recorregut un barri on massa coses semblaven abandonades a la seua sort. 

I això em va fer pensar en els responsables municipals de la neteja.

Sé perfectament que l'Ajuntament no pot evitar que hi hagi persones que embrutin. Tampoc deman que una brigada passi darrere cada ciutadà amb una granera a la mà. Seria absurd. Però una cosa és no poder impedir cada acte incívic i una altra és permetre que els seus efectes s'acumulin durant dies, setmanes o mesos. Si una paret s'omple de pintades, s'ha de netejar. Si un solar es converteix en un abocador, s'ha d'actuar. Si un carrer torna a estar brut l'endemà, s'ha de tornar a netejar. I si hi ha punts on la brutor es repeteix constantment, cal prestar-hi una atenció especial.

No es tracta de fer una gran operació de neteja per deixar-ho tot polit durant uns dies i després tornar a sa rutina de sempre. Es tracta de mantenir una presència continuada, actuar amb rapidesa i comprovar si ses mides adoptades donen resultat. S'han identificar els llocs més problemàtics, revisar la freqüència de ses actuacions i organitzar els recursos en funció de ses necessitats reals. Si un lloc torna a embrutar-se contínuament, potser necessita una atenció diferent. Si una actuació no resol el problema, s'ha de buscar una altra manera de fer-la.

Perquè, quan un espai està brut durant molt de temps, el missatge que transmet és ben clar: aquí ningú se n'ocupa. I, quan sembla que ningú se n'ocupa, és més fàcil que algú hi deixi una altra bossa, un altre envàs o una altra pintada. No dic que sa brutor sigui culpa de l'Ajuntament. Dic que la seua persistència també posa en evidència que alguna cosa falla en la manera de gestionar-la.

Hi ha una altra qüestió que m'agradaria explicar als responsables municipals. S'altre dia parlava amb el meu net d'onze anys i intentava fer-li entendre què significa viure en harmonia. Li parlava de ca nostra, de mantenir-la neta i ordenada, de recollir ses coses que deixam pel mig i de respectar els espais que compartim. Li vaig explicar que, si ell veu que els adults embruten, deixen ses coses escampades i després exigeixen als altres que ho tenguin tot ordenat, difícilment entendrà què vol dir ser responsable. En canvi, si veu que tothom fa la seua part i que els adults donen exemple, aprendrà que la convivència és una responsabilitat compartida.

L'harmonia no consisteix a tenir una casa perfecta. Consisteix a entendre que allò que és de tots mereix respecte i que tothom hi ha de contribuir. I pens que amb sa Penya i la Marina passa exactament el mateix. Si volem que els veïns i els visitants respectin aquests barris, l'Ajuntament ha de començar per donar exemple. No basta demanar civisme, posar cartells o recordar ses normes. Cal demostrar, amb fets, que aquests espais importen, que hi ha algú que en té cuidado i que no ens resignam a veure'ls degradar-se.

Sé que tot això necessita personal i sous. No tenc cap intenció de donar lliçons sobre pressuposts ni sobre organització municipal. Però administrar recursos també significa decidir com s'utilitzen per aconseguir els resultats que es necessiten. I aquí és on crec que els responsables municipals s'han equivocat. No perquè no facin res ni perquè no hi hagi dificultats, sinó perquè els resultats que tenim davant demostren que sa manera d'actuar no és suficient.

No som jo qui m'he equivocat en valorar la situació. Jo he passejat pels barris, he vist com estan i explic la meua impressió. Són els responsables de la gestió de la neteja els qui han d'analitzar els resultats de la seua feina i reconèixer que l'estratègia aplicada no està donant el que hauria de donar. No es pot continuar fent el mateix i esperar que ses coses canviïn per si soles.

Si jo fos al seu lloc, començaria per sortir a passejar pels barris sense comitiva i sense avisar ningú. Miraria els mateixos carrers que vàrem recórrer naltros, ses parets plenes de pintades, els solars amb fems, la Casa Broner tancada, les restes de l'arbre a Drassaneta i el camí fins a la torre de vigilància. M'aturaria també a mirar ses condicions en què malviuen aquelles persones a ses roques, a s'entrada del port. Després revisaria com s'organitza la neteja, on es destinen els recursos, amb quina freqüència s'actua i per què hi ha llocs que presenten aquest aspecte. I canviaria tot allò que no dona resultat.

No es tracta de netejar més per netejar més, sinó de netejar millor, amb continuïtat i amb una estratègia que respongui als problemes reals. I tampoc es tracta d'esperar que els ciutadans deixin d'embrutar per començar a tenir cuidado dels carrers. L'Administració ha de complir la seua responsabilitat, de la mateixa manera que ha d'exigir als ciutadans que compleixin la seua.

Quan vaig acabar l'orxata, tenia ben clar què volia dir. No necessitava allargar més la reflexió ni repetir una vegada i una altra els mateixos arguments. Sa Penya i la Marina són història, identitat i patrimoni d'Eivissa. No mereixen que ens acostumem a veure-les brutes ni que acceptem la deixadesa com una cosa normal. Mereixen una gestió que estigui a s'altura del que representen.

El tema és molt simple: els responsables municipals s'han equivocat. Els resultats són evidents. I, si volen resultats diferents, han de canviar d'estratègia.

Per què treballar molt no basta per fer-se ric.

Eivissa, 12 d'octubre 2026

PER QUÈ TREBALLAR MOLT NO BASTA PER FER-SE RIC.

 

S'altre dia escoltava un conegut assessor d'empreses, un d'aquells que pugen a un escenari i t'expliquen com has de viure i quines coses has de fer (segons ells). Es guanyen la vida venen idees que moltes vegades no són d'avui. Més bé, repeteixen coses que altres ja deien fa molts d'anys.

Ens explicava per quin motiu hi ha persones que no arriben mai a fer sous de veritat. Segons ell, una de ses raons era que no havien triat el sector adequat, perquè hi havia activitats econòmiques que, gairebé passi el que passi, permetien guanyar molts més sous que d'altres.

Vaig riure. No perquè no hi estigués d'acord, sinó perquè allò no era cap idea nova per a mi. Feia molts d'anys que ja ho havia sentit.

Quan estudiava, i ja fa un munt d'anys d'aixó, un professor d'economia ens explicava una cosa semblant. Ens deia que, si ens passàvem la vida treballant i no trobàvem temps per pensar, difícilment ens faríem rics. I també ens parlava de determinats sectors en què, segons ell, era més fàcil guanyar molts de sous que en altres.

El món ha canviat molt des d'aquells anys, però hi ha coses que semblen no canviar mai. Encara avui hi ha activitats que permeten guanyar molts més sous que unes altres, i encara avui hi ha gent que confon treballar moltes hores amb tenir èxit econòmic.

Quan era jove, potser no vaig entendre del tot allò que ens volia dir aquell professor. O potser ho vaig entendre, però la vida em va dur per un altre camí. Quan vaig acabar els estudis i em vaig incorporar al món laboral, no vaig anar a fer feina a cap de ses empreses que ens recomanava. El destí em va dur cap al món de la distribució i el comerç, un sector necessari perquè ses coses arribin a ses cases, però que no sempre permet guanyar els sous que un voldria.

Perquè vendre llet, lletugues, aigua o formatge és necessari. La gent ha de menjar, ha de beure i ha de comprar allò que necessita cada dia. Però, per molt necessari que sigui el producte, això no vol dir que el negoci deixi grans beneficis ni que el client estigui disposat a pagar gaire més del que toca. Hi ha molta competència, els marges sovint són petits i ses hores de feina, moltes.

En resum: distribució i comerç, molta feina i pocs sous.

I així és com, de vegades, et trobes dins un sector imprescindible per a tothom, però que no necessàriament és el més adequat per fer sous. La societat necessita persones que transportin, distribueixin i venguin els productes de cada dia. Però que una feina sigui necessària no vol dir que sigui sa que més sous ens permet guanyar.

Ara que estic jubilat, quan record aquelles explicacions, pens que potser el professor tenia més raó de la que ens pensàvem. No bastava fer feina i fer-la ben feta. També ens volia fer entendre que convenia saber on ens ficàvem, quins negocis tenien més possibilitats de créixer i, sobretot, trobar temps per pensar.

Ens explicava que hi havia negocis que donaven molts de sous perquè sabien què volia la gent. I ens posava exemples ben senzills.

Deia que hi ha homes que farien qualsevol cosa per tenir un cotxe de luxe, un rellotge car o una botella de vi que costàs un ull de sa cara. No perquè ho necessitin, sinó perquè els agrada que els altres ho vegin. Un cotxe modest també et du a ca teua, però sembla que, per a alguns, no és el mateix arribar-hi amb un cotxe de cent mil euros. Potser esperen que els veïnats els mirin d'una altra manera. I si, a més, pensen que així tendran més èxit amb ses dones, encara millor.

El cas és que sempre hi haurà algú disposat a pagar més per sentir-se important.

Amb ses dones, ens deia, passava una cosa semblant amb la bellesa. Cremes, perfums, roba, perruqueries, gimnasos i tractaments de tota classe. Sempre hi ha alguna cosa per millorar. Si surten arrugues, una crema; si la crema no basta, una altra de més cara. I així una vegada i una altra.

No hi ha res de dolent a voler estar guapa ni a cuidar-se, però el negoci és ben rodó quan una persona mai està contenta amb el que veu davant el mirall. Sempre hi haurà un producte nou que li prometrà allò que encara no ha aconseguit.

I després hi ha ses persones grans, que és el grup on ara m'he apuntat jo. Quan ets jove, no penses gaire en els genolls, en s'esquena o en si demà et podràs cordar ses sabates sense fer equilibris. Però els anys passen i comences a mirar la salut d'una altra manera. Llavors apareixen ses vitamines, el col·lagen, el magnesi i tot un assortiment de productes que prometen que dormiràs millor, que tendràs més energia o que conservaràs sa memòria.

Alguns poden anar bé, no ho discutiré. Però, si mires segons quines cuines, hi ha dies que damunt sa taula hi ha més pots que aliments.

Això és perquè, quan et fas gran, no vols grans coses. Vols poder caminar, dormir tranquil, no tenir massa dolors i no haver de dependre dels altres. Per això estàs disposat a provar allò que et diuen que et pot ajudar. I sempre hi ha algú que està disposat a vendre-t'ho.

Si ens fixam en aquests tres exemples, hi trobam una idea comuna: el luxe, la bellesa i la salut mouen molts de sous perquè toquen aspectes importants de ses persones. S'orgull, el desig d'agradar i la por d'envellir són sentiments que poden fer que algú estigui disposat a pagar molt més del que pagaria per un producte de primera necessitat.

Això és el que el professor ens volia fer veure: que hi ha negocis en què els sous es mouen amb més facilitat perquè saben aprofitar allò que desitjam, allò que ens preocupa o allò que ens fa sentir millor. Uns venen luxe, altres bellesa i altres salut. I, mentre uns fan feina per fabricar o oferir un producte, altres s'han dedicat a pensar com el poden vendre, a qui i a quin preu.

Record com aquell professor ens ho explicava exactament amb aquests exemples i record la idea que ens volia transmetre. I em sap greu no haver-hi parat més atenció.

Potser alguns companys li varen fer cas i els va anar molt bé. D'altres, com jo, vàrem continuar fent sa nostra vida, amb sa feina, ses obligacions i ses preocupacions de cada dia. Jo vaig entrar dins el món de la distribució i el comerç, i vaig fer allò que em va tocar fer. No vaig triar el sector que, segons aquell professor, podia donar més sous. O potser, senzillament, les circumstàncies em varen dur allà on vaig acabar.

Perquè la vida no sempre et deixa triar. Has de treballar, pagar ses factures, cuidar la família i fer front als problemes que van sortint. No sempre tens temps ni sous per arriscar-te a començar un negoci, ni pots deixar una feina segura per provar una idea que potser no funcionarà. De vegades, simplement, fas el que pots amb allò que tens.

I aquí és on torn a aquella frase que ens repetia el professor: si treballes tant que no tens temps per pensar, difícilment trobaràs una altra manera de fer ses coses.

També ens varen ensenyar que havíem de ser bons, humils, obedients i treballadors. A casa, a s'escola i a l'església sentíem moltes vegades que havíem de fer ses coses ben fetes, complir ses nostres obligacions i no voler més del compte. I això no és dolent. Ser honrat i treballador són coses bones. Però potser ens varen explicar menys com havíem de defensar els nostres interessos, com podíem aprofitar una oportunitat o com podíem buscar una manera millor de guanyar-nos la vida.

Ens varen ensenyar a fer feina, però no sempre a demanar-nos si aquella feina ens duia allà on volíem anar.

No crec que m'hagués fet ric només per haver escoltat més aquell professor. La sort també hi compta, i molt. Hi ha persones que comencen amb més facilitats que altres, i això no ho podem canviar. Tampoc crec que tenir molts de sous faci una persona millor que una altra.

Però ara entenc que, si tens totes ses hores ocupades, difícilment trobaràs temps per pensar en altres possibilitats. Potser aquesta era la qüestió. No es tractava de fer menys feina, sinó de no dedicar-hi tota la vida sense mirar mai si hi havia una altra manera de fer ses coses.

Quan treballes dins un sector com el de la distribució, ho veus clar. Els productes són necessaris, sa feina no s'acaba mai i sempre hi ha algú que ha de fer arribar ses coses al seu destí. Però, per molt que t'esforcis, no sempre pots augmentar els marges, apujar els preus o guanyar més. Pots treballar una hora més, carregar més caixes, fer més quilòmetres o atendre més clients. El que no sempre pots fer és convertir tot aquest esforç en més beneficis.

I aquesta és una diferència important: una cosa és guanyar-te la vida treballant i una altra és construir un negoci que et permeti guanyar molts de sous. No són necessàriament la mateixa cosa.

Jo no m'he fet ric, però tampoc tenc la sensació d'haver fracassat. He viscut com he pogut, he treballat, he passat èpoques bones i dolentes i he arribat a sa jubilació amb ses experiències que m'ha donat la vida. No puc demanar-me ara per què no vaig fer això o allò, perquè en aquell moment vaig prendre ses decisions que em varen semblar millors, amb els coneixements i ses possibilitats que tenia.

Això sí, si avui tornàs a seure dins aquella aula i el professor ens repetís la seua frase, crec que l'escoltaria d'una altra manera. Potser li demanaria que ens ho explicàs una mica més, que ens posàs més exemples i que ens ensenyàs a veure aquelles oportunitats que, quan ets jove, moltes vegades et passen per davant sense que te n'adonis.

Però ja no hi som a temps. O sí, en part. Perquè encara podem aprendre, encara podem pensar i encara podem mirar ses coses d'una altra manera.

Al final, no sé si m'hauria fet ric fent més cas d'aquell professor. El que sí que sé és que tenia raó en una cosa: treballar molt no ho és tot. També convé tenir temps per pensar. I convé entendre que no tots els sectors ofereixen ses mateixes oportunitats, per molt necessària i honrada que sigui la feina que hi fas.

El món ha canviat molt des que jo era jove, però aquesta lliçó continua vigent. Fa molts d'anys ja ens deien que hi havia activitats que permetien guanyar més sous que unes altres. Avui encara hi ha qui ens ho explica com si acabàs de descobrir la fórmula de l'èxit.

I potser per això vaig riure quan vaig sentir aquell assessor. Perquè em va fer recordar el professor, els anys d'estudi i totes aquelles coses que, quan ets jove, escoltes sense acabar d'entendre-les.

Si no t'has fet ric, tampoc passa res. No tothom ha nascut per fer fortuna, ni la fortuna és s'única cosa que compta a la vida. Però, si una cosa he après amb els anys, és que treballar molt no garanteix fer molts de sous. I que, de vegades, aturar-se a pensar pot ser tan important com passar-se el dia fent feina.

Jo, almenys, ara que estic jubilat, me'n record d'aquell professor amb afecte. I pens que, encara que vàrem tardar molts d'anys a entendre'l, potser no és massa tard per aprendre alguna cosa d'allò que ens deia.

Carai, en quin mes visc?

Eivissa, 11 d'octubre 2026.

CARAI, EN QUIN MES VISC?

Ara que estic jubilat, pensava que tendria més temps per a tot. Per passejar, anar a comprar sense presses, mirar la mar, fer un cafè tranquil·lament i, sobretot, viure amb una mica més de calma. Però darrerament hi ha una cosa que em té ben desconcertat: ja no sé en quin mes visc.

No sé si us passa a valtros, però jo, cada vegada que hi pens, estic més preocupat.

Per sort, tenc un calendari devora s’escriptori. Perquè, si m’hagués de guiar pel que veig quan surt de casa, no sabria si som a l’estiu o a sa tardor. Al matí fa una mica de fresca i pens que ja va sent hora de treure una jaqueta. Però arriba el migdia, surt el sol i encara veig gent que es fica dins la mar i es fa un bon bany. I, quan arriba sa tarda, torna a fer calor. Una calor que em fa pensar que potser m’he equivocat de roba i que encara podria anar perfectament amb màniga curta, calçons curts i sandàlies.

I jo em deman: però no érem a sa tardor? Això no ho entenc. El temps va com va i naltros no hi podem fer gaire cosa. 

Però el que em descol·loca de veritat és entrar en un supermercat. I mirau que en sé, d’això! Durant uns quants anys vaig estar al capdavant d’un grup de supermercats d’alimentació d’Eivissa i Formentera. Sé com funciona el negoci, com es preparen ses campanyes, com es canvien els lineals i com miram d’avançar la competència. I també he de reconèixer una cosa: jo era dels que espitjaven perquè ses temporades comercials començassin abans. Sí, jo també hi vaig contribuir. No em puc fer l’innocent ara que ja estic jubilat.

Quan arribava la tardor, començàvem a preparar el canvi de temporada. A finals d’octubre, comercialment, s’estiu ja s’havia acabat. Tocava retirar uns productes, donar entrada als altres i preparar s’arribada del Nadal. Ho fèiem per vendre més, guanyar espai i avançar-nos als competidors. Era una carrera per veure qui canviava abans els lineals i qui aconseguia posar els productes de sa temporada següent davant els nassos dels clients.

Llavors em semblava normal. Era sa meua feina i procurava fer-la tan bé com sabia. Però ara, que ja no estic ficat dins aquesta roda, ho veig d’una altra manera. I, sincerament, crec que ens hem passat de frenada.

S’altre dia vaig entrar en un supermercat i em vaig trobar ses carabasses, les disfresses i tots aquells productes de Halloween. Vaig pensar que, bé, som a sa tardor i s’acosta Tots Sants. Fins aquí, cap problema.

Ara bé, encara no acab d’entendre com ens ha conquistat aquesta moda de celebrar Halloween. Carabasses, monstres, cares pintades, teranyines i tota una col·lecció de coses per fer por. No dic que no sigui divertit, ni que cadascú no pugui celebrar el que vulgui. Però jo sempre havia celebrat Tots Sants d’una altra manera.

Record quan era un al·lot a ca nostra, a Formentera, els majors anàvem a visitar els cementiris, recordàvem els qui ja no hi són i, a casa, fèiem una bona trencada de fruits secs, menjàvem pinyons, magranes i tot allò que era propi d’aquells dies. A la nit, sa taula no és recollia. Es deixava menjar i beure per ses ànimes. I poca cosa més a celebrar.

Ara, en canvi, sembla que si no tens una carabassa il·luminada a sa porta de casa no estàs al dia. Potser és que m’estic fent vell, però jo encara trob a faltar algunes d’aquelles coses que fèiem abans, sense haver de comprar mitja botiga per celebrar-les.

Però tornem als supermercats, que és on realment comença sa meua confusió.

Després d’aquell primer establiment, vaig entrar en un altre i em vaig trobar els lineals plens de polvorons, mantecados, torrons i bombons. I em vaig quedar mirant tot aquell desplegament nadalenc sense saber gaire bé què pensar.

Perquè, a veure, jo encara vaig amb roba d’entretemps, encara veig gent banyant-se i encara no he tengut necessitat d’encendre cap calefacció. I resulta que ja m’estan preparant el Nadal!

Per acabar-ho d’adobar, encenc sa televisió i ja hi apareixen els anuncis de bombons i els ous de xocolata. Capsetes elegants, ben presentades i aquella música que et vol transportar directament a una taula parada per celebrar ses festes.

I jo pens: «Però si encara no hem arribat a Tots Sants!».

No sé si som jo qui va endarrerit o si són els altres que van massa aviat. El que tenc clar és que, si continuam així, acabarem menjant torrons a sa platja, davall una sombrilla, mentre esperam que arribi s’hivern.

I encara hi ha una altra cosa que m’ha cridat s’atenció.

Aquests dies ja he vist escolars que ofereixen capses de polvorons i mantecados a familiars, amics i coneguts. Volen recaptar sous per ajudar-se a pagar el viatge de final de curs. I em sembla molt bé. Els estudiants s’espavilen, s’impliquen i busquen sa manera d’aconseguir uns sous que els faran falta. És una iniciativa que trob lloable, encara que, comercialment, sigui una competència ben complicada per a ses botigues del barri, que també necessiten vendre per viure.

Però no puc evitar trobar-hi una certa gràcia. Encara tenim calor, encara hi ha gent que va a sa platja i, mentrestant, els al·lots ja venen dolços de Nadal per pagar un viatge que faran d’aquí a uns quants mesos.

Tot molt normal, sí senyor! Jo, que encara no he acabat d’acostumar-me a sa tardor, ja he de començar a pensar en el Nadal. I això que, quan era al capdavant dels supermercats, també era dels que provocaven aquest avançament de ses campanyes. Ara em toca veure-ho des de fora i, tot s’ha de dir, no m’acaba d’agradar.

Potser és cosa de l’edat. Potser és que, ara que estic jubilat, ja no tenc tantes presses i em molesta que tot hagi d’arribar abans d’hora. O potser és que m’agradava més quan ses coses tenien el seu moment i no ens volien fer córrer permanentment.

Jo record que esperàvem ses festes amb una altra il·lusió. Primer arribava sa tardor, després Tots Sants i, més endavant, començàvem a pensar en Nadal. Quan tocava, compràvem torrons i preparàvem els menjars de ses festes. No sé si abans tot era millor, perquè tampoc no som dels que pensen que qualsevol temps passat va ser perfecte. Però, carai, almanco sabíem en quina època de l’any érem!

Ho tenc clar! He decidit que enguany faré ses coses a sa meua manera.

Per Tots Sants tenc pensat anar a Anglaterra per estar amb ses meues netes i celebrar Halloween amb elles. Allà és una tradició ben arrelada i ses netes la viuen intensament. Cases decorades, carabasses, disfresses, infants que van de porta en porta demanant «trick or treat» (truco o trato) ... Tot té el seu ambient i el seu moment.

I em fa il·lusió compartir-ho amb elles. Al final, també es tracta d’això: de viure experiències amb sa família, de crear records i de disfrutar de ses coses sense haver d’estar sempre pensant en sa campanya comercial següent.

Després, a primers de novembre, tornaré a Eivissa i celebraré Tots Sants com m’agrada a mi. Panellets, trencada de fruits secs, pinyons i ses tradicions de ca nostra. I al desembre, quan arribi el desembre, ja pensarem en la salsa de Nadal, els torrons i tot allò que toca per aquelles festes.

Cada cosa al seu temps. Sense presses. Sense avançar-nos dos mesos a tot.

Ara que estic jubilat, ja he passat prou anys mirant calendaris comercials, preparant campanyes i pensant què havíem de vendre abans que els altres. Ara vull anar a comprar tranquil·lament, disfrutar de sa tardor i no haver de recordar cada cinc minuts que el Nadal ja és aquí.

Deixau-me nedar si fa calor, posar-me una jaqueta si refresca i comprar torrons quan s’apropi Nadal. No deman tant, crec jo.

Ahir vaig arribar a casa, vaig mirar el calendari que tenc devora l’escriptori i em vaig quedar un bon rato pensant i va sortir aquest escrit. Perquè, després de veure gent banyant-se, carabasses als supermercats, polvorons als lineals i bombons nadalencs a sa televisió, encara no sé si el problema és meu o si hem perdut tots una mica el nord.

Francament, a la meua edat ja no tenc ganes d’haver de fer un màster per saber en quina estació visc.