Eivissa, posa’t guapa.

Eivissa, 10 de setembre 2026

EIVISSA, POSA'T GUAPA.

 

 

 

 

 

 

 

 

Sovint faig una cosa tan senzilla com caminar. No som corredor, ni esportista de competició, ni tenc cap pretensió especial més enllà de mantenir-me en forma i, si pot ser, tenir el colesterol una mica més controlat. M’agrada caminar i, sempre que puc, aprofit per fer caminades per Eivissa, pels nostres pobles, pels carrers, per ses carreteres i, sobretot, per aquells llocs que sovint només veim des de dins d'un cotxe. Un dels recorreguts que faig habitualment és sortir de Vila, passar per Ses Figueretes, Es Viver, arribar fins a Platja d’en Bossa, continuar cap a Sant Jordi i tornar. Són uns deu quilòmetres, més o manco, una bona caminada i, sobretot, una manera magnífica de veure com està realment sa nostra illa.

I he de dir que cada vegada em costa més entendre el que veig.

Eivissa està bruta. Molt bruta. I ho dic amb pena, perquè no som un visitant que ha vengut quatre dies i que es dedica a criticar els lloc on està de vacacions. Som un ciutadà que viu aquí, que camina pels nostres carrers durant tot s’any i que estima aquesta illa. Precisament per això em preocupa i em molesta veure com, a poc a poc, hem anat assumint com una cosa normal una situació que no hauria de ser normal de cap manera.

No cal fer cap estudi, ni encarregar cap informe, ni esperar cap estadística oficial per comprovar-ho. Basta sortir a caminar i mirar un poc al voltant. Ses llosques de tabac apareixen per tot, ses botelles de plàstic i ses llaunes queden tirades als marges, els papers s’acumulen a ses voreres, hi ha excrements de cans que ningú recull i, en molts de llocs, ses papereres estan plenes o directament desbordades. Ho trobam als carrers dels pobles, als polígons industrials, als aparcaments, a ses carreteres, a ses mitjanes de ses autovies, a ses entrades dels nuclis urbans, als camins, als boscos i, evidentment, a ses nostres platges.

I el més curiós és que sempre tenim una explicació preparada. Durant s’estiu és perquè hi ha massa turistes. Durant s’hivern, perquè els serveis de neteja tenen menys recursos o perquè no és temporada. Si hi ha brutor davant un negoci, algú dirà que és responsabilitat de s’Ajuntament; si és a una carretera, serà responsabilitat d’una altra administració; si és devora una platja, ja veurem de qui depèn; si és una vorera, probablement fa anys que està pendent d’una obra. I així passam sa vida, d’una administració a una altra, mentre el ciutadà continua caminant entre brutor.

Però no ens enganyem: una part important de sa culpa és nostra. Hi ha un problema d’incivisme que ja comença a ser preocupant. No és normal que una persona acabi de fumar i, sense cap tipus de problema de consciència, deixi sa llosca a terra. No és normal que després d’un dia de platja quedin ampolles, bosses, envasos i tota classe de residus damunt s’arena. No és normal que hi hagi persones que passegen es seu ca i siguin incapaces de recollir els seus excrements. No és normal que algú mengi o begui pel carrer i consideri que es paper o s’envàs que li sobra ja no és responsabilitat seua.

I encara és més preocupant que, moltes vegades, aquestes persones ho facin davant d’altres sense cap vergonya. Com si tirar una cosa a terra fos un dret adquirit. Com si després ja hi hagués algú que vendria a recollir-ho.

Hem arribat a pensar que perquè existeixen serveis de neteja tenim carta blanca per embrutar. I aquí és on alguna cosa ha fallat.

Però també han fallat ses administracions. I molt. Perquè s’incivisme no pot convertir-se en una excusa permanent per justificar sa deixadesa. Una administració responsable ha de mantenir els espais públics en condicions, ha de garantir que ses papereres es buidin amb sa freqüència necessària, ha de cuidar ses voreres, ha de controlar sa vegetació, ha de reparar allò que està romput i, sobretot, ha de fer complir ses normes. No basta fer campanyes de civisme mentre determinats espais públics passen mesos o anys en un estat lamentable.

Una cosa no lleva s’altra. El ciutadà té s’obligació de no embrutar i s’administració té s’obligació de mantenir net.

Aquests dies, fent una de ses meues caminades habituals, tornava a comprovar-ho. A primera hora del matí, quan en teoria es carrers i passejos haurien de presentar la seua millor cara, Ses Figueretes podia oferir-nos papereres plenes, botelles, llaunes i tota classe de residus. A s’arena, persones dormint amb les seues pertinences devora. Una imatge que també hauria de fer-nos reflexionar, perquè darrere aquesta realitat hi ha persones que no tenen un lloc on dormir i que formen part d’una Eivissa que sovint preferim no mirar.

Per Es Viver, en determinats punts, hi ha olors que obliguen a accelerar es pas. Vomitades i pixades per tots els racons. I costa entendre que això pugui passar just devora zones hoteleres que venen al món sa imatge d’una Eivissa exclusiva, paradisíaca i de primer nivell. Perquè aquesta també és Eivissa, encara que no surti a ses fotografies de les agències de viatges.

I quan arribes a Platja d’en Bossa, sa sensació no millora gaire. Allà on hi ha establiments turístics coneguts internacionalment, on es mouen milers i milers d’euros cada temporada i on es projecta una determinada imatge de s’illa, també hi podem trobar voreres deteriorades, llosques, botelles, plàstics i altres residus. En alguns punts, fins i tot caminar es converteix en una mena de carrera d’obstacles, perquè sa vegetació ha anat ocupant espais que haurien de ser per als vianants.

I això em fa pensar en una altra de ses grans contradiccions d’Eivissa.

Parlam constantment de sostenibilitat, de mobilitat sostenible, de reduir el trànsit i de fomentar que sa gent camini o utilitzi altres formes de transport. Però després hi ha voreres que desapareixen davall sa vegetació, trams que no estan en condicions i llocs on caminar resulta difícil o fins i tot perillós. Sembla que volem que sa gent deixi el cotxe a casa, però després no sempre li posam fàcil arribar caminant al seu destí.

A Sant Jordi trobam una altra realitat semblant. És un poble viu, amb comerços, bars, restaurants i molta activitat, però també amb zones que transmeten una sensació de deixadesa que no li correspon. Hi ha espais que fa massa temps que esperen una actuació, obres que pareixen no acabar mai i voreres i carrers que necessiten més atenció.

I així podríem continuar parlant de molts altres indrets de s’illa. No fa falta anar a buscar racons amagats. Sa brutor és visible en llocs per on passam cada dia. Es problema és que ens hi hem acostumat. I aquesta, per mi, és sa part més greu de tot plegat. Ens hem anestesiat.

Ja no ens sorprèn trobar una botella de plàstic davall un banc. Ja no ens sorprèn veure una vorera plena de llosques. Ja no ens sorprèn una paperera desbordada. Ja no ens sorprèn trobar restes d’un pícnic a sa platja. Ja no ens sorprèn veure gent dormint als bancs del passeig o a la platja. Ho veim, ho esquivam i continuam caminant.

I quan una societat deixa de sorprendre’s davant sa degradació des seu entorn, és que alguna cosa va molt malament.

Perquè aquesta normalització també educa. Els infants i els adolescents que creixen aquí veuen què feim es adults. Podem explicar-los a s’escola que han de respectar el medi ambient, que no han de tirar residus a terra i que ses platges i es boscos s’han de cuidar, però després surten al carrer i veuen exactament el contrari. Veuen adults tirar llosques, deixar botelles o no recollir es excrements dels seus animals. Veuen voreres abandonades i espais públics que no reben s’atenció que haurien de rebre.

I aprenen que això és normal. No ho és.

S’educació ambiental no pot ser responsabilitat exclusiva de ses escoles. Ses famílies tenen una responsabilitat enorme, però ses institucions també tenen es deure d’educar amb s’exemple. Una administració que manté els seus carrers, que neteja, que arregla, que controla i que sanciona quan correspon també està educant. Una societat que respecta els seus espais públics també està educant.

Per això crec que ja és hora de recuperar una idea que Eivissa va conèixer fa molts d’anys: «Eivissa, posa’t guapa».

Potser necessitam tornar-la a posar guapa, sí, però no només de cara al turista. No per sortir millor a ses fotografies ni per poder continuar venent sa mateixa postal de sempre.

Necessitam posar guapa s’Eivissa de cada dia. Sa dels qui hi vivim tot s’any. Sa dels nostres fills. Sa de ses persones que van a fer feina cada matí. Sa de qui surt a caminar. Sa de qui va a comprar. Sa de qui agafa s’autobús. Sa de qui simplement vol seure en un banc sense tenir davall es peus una alfombra de llosques.

I per aconseguir-ho no basta una campanya publicitària. Necessitam una campanya de civisme permanent, visible i contundent, però també necessitam que ses administracions facin la seua feina. Ajuntaments, Consell, Govern i tots aquells organismes que tenguin responsabilitats sobre els nostres espais públics haurien de deixar de mirar-se els uns als altres i començar a coordinar-se de veritat.

També seria necessari implicar molt més el sector privat. Hotels, restaurants, comerços, empreses turístiques i altres negocis que viuen, directament o indirectament, de sa imatge d’Eivissa haurien d’entendre que cuidar s’entorn no és una qüestió estètica, sinó una responsabilitat. No té gaire sentit vendre Eivissa com un paradís i permetre que, just davant es establiments, hi hagi brutor, voreres deteriorades o vegetació abandonada.

I naltros, els ciutadans, també tenim molt a fer. No tirar una llosca a terra, recollir els excrements del nostre ca, endur-nos sa botella i els residus quan anam a sa platja, no deixar una bossa de fems allà on ens convé i, si trobam un paper a terra, per què no recollir-lo? Pot semblar una cosa insignificant, però si milers de persones fessin cada dia un petit gest en favor de s’illa, el resultat seria enorme.

No deman una Eivissa perfecta. Sé perfectament que una illa amb tanta població, tanta activitat i tanta pressió turística sempre tendrà problemes. El que deman és que no acceptem sa deixadesa com una cosa inevitable.

Perquè no ho és. Eivissa no està condemnada a estar bruta. El que passa és que, entre els qui embruten, el qui no netegen prou, els qui no mantenen, els qui no controlen i els qui miram cap a una altra banda, hem acabat convertint sa brutor en part del paisatge.

I jo no m’hi vull acostumar. No vull sortir a caminar i haver d’anar esquivant llosques, botelles, plàstics i excrements. No vull veure com ses voreres desapareixen davall sa vegetació mentre continuam parlant de mobilitat sostenible. No vull que els nostres pobles transmetin una imatge de deixadesa. I sobretot, no vull que els nostres fills creixin pensant que aquesta és s’Eivissa que els toca.

Per això crec que ja és hora de dir-ho sense embuts: Eivissa necessita posar-se guapa una altra vegada. Però aquesta vegada no basta pintar-la per damunt. Hem de netejar-la, cuidar-la, mantenir-la i, sobretot, respectar-la.

I això no és només responsabilitat dels polítics, ni dels serveis de neteja, ni dels turistes, ni dels empresaris. És responsabilitat de tots.

Perquè Eivissa no és una postal. No és una marca. No és només un destí turístic. Eivissa és casa nostra. I quan un viu dins una casa que estima, es mínim que pot fer és no embrutar-la. Però també espera que qui té sa responsabilitat de cuidar-la no la deixi caure.

Jo continuaré caminant. I cada vegada que surti, continuaré mirant. Només esper que, algun dia, quan faci aquests deu quilòmetres entre Vila, Ses Figueretes, Es Viver, Platja d’en Bossa i Sant Jordi, pugui tornar a casa pensant que sa nostra illa és tan guapa com ens agrada contar.

Ara mateix, sincerament, no ho és. I ens hauria de fer vergonya.

El rellotge dels sabuts.

Eivissa, 10 de setembre 2026

EL RELLOTGE DELS SABUTS.

NO ESTA ACABAT  ....

Fa uns dies que he tornat de Leamington, del meu nou barri a Anglaterra, on durant una temporada, cada matí, quan sortia de casa, passava per davant de sa petita església de St. Mark. M’hi vaig fixar els primers dies, sobretot per sa torre i pel rellotge que tenia allà dalt, però no li vaig donar gaire més importància.

Era una Església anglicana evangèlica. Això és el que posava a un cartell a s’entrada. I, sincerament, jo encara no tenc gaire clar què vol dir exactament això d’«anglicana evangèlica».

Sé que els anglicans són, per entendre’ns, sa gent de s’Església d’Anglaterra, una branca del cristianisme que es va separar de Roma fa quasi cinc-cents anys. La versió curta de sa història és que el rei Enric VIII volia anul·lar el seu matrimoni, el papa de Roma no li ho va concedir i el rei va acabar trencant amb Roma i posant s’Església d’Anglaterra sota la seua autoritat.

Després sa història es va complicar molt més, evidentment. Hi havia política, poder i sa Reforma protestant pel mig. Però per entendre el cartell de St. Mark, a mi ja em bastava amb això.

I això d’«evangèlica» tenia més a veure, pel que vaig anar entenent, amb sa manera d’entendre sa fe: molta importància a sa Bíblia, a s’Evangeli, a sa predicació i a sa relació personal amb Déu.

Jo, de moment, ho tenia bastant més senzill: passava per davant, mirava sa torre, sentia ses campanes i continuava caminant. Ja arribaria el moment d’entendre sa resta.

Perquè el rellotge tocava ses hores. I les tocava bé.

A les sis de sa matinada ja el sentia. A les dotze de sa nit, en canvi, callava. Els primers dies em despertava i pensava "ja hi tornam a ser", però després d’uns quants dies ja ni me n’adonava. Supòs que també això devia formar part de sa vida anglesa: tenir una església a prop i saber quina hora era sense haver de mirar el mòbil.

Fins que un dia vaig mirar el rellotge amb una mica més d’atenció. I vaig veure el quatre. No hi posava IV. Hi posava IIII. Quatre I.

I vaig somriure.

Perquè vaig pensar immediatament en Eivissa, en Vara de Rei i en aquella història tan nostra amb el rellotge que s’Ajuntament hi havia posat feia poc temps.

Recordau tot aquell renou? Jo sí.

Encara no havíem tengut temps d’acostumar-nos al rellotge i ja havien sortit els primers entesos a explicar-nos que allò estava malament. Que el quatre era IV. Que posar IIII era incorrecte. Que qui havia fet el rellotge no en tenia ni idea. Que qui l’havia revisat encara en tenia menys.

I, com sempre, algú havia acabat explicant-nos que aquestes coses a Eivissa no podien passar.

Jo, en canvi, estava a milers de quilòmetres de casa, davant d’un rellotge d’una església anglesa, i tornava veure exactament es mateix. IIII. I no passava res.

Ningú s’enfadava. Ningú escrivia cap carta al diari. Ningú demanava explicacions. Ningú proposava una enquesta popular per decidir si el quatre havia de ser IV o IIII. La gent passava per davant, mirava s’hora, sentia ses campanes i continuava fent la seua vida.

I jo vaig començar a pensar en una de ses nostres grans especialitats eivissenques: el sabut de torn. A Eivissa en tenim de totes ses mides.

No importa gaire de què parlem. Si surt el futbol, en sabem. Si parlam d’urbanisme, també. De carreteres, de patrimoni, d’arquitectura, de política, de restaurants... sempre hi ha algú que sap exactament què s’hauria d’haver fet. I si apareix un rellotge amb quatre I, encara millor. Aquí tenim un terreny perfecte per demostrar coneixements.

El problema del sabut eivissenc no és que opini. Que opini tot el que vulgui. El problema és sa seguretat amb què ho fa. No necessita comprovar res. No necessita mirar si aquella manera d’escriure es quatre existeix. No necessita saber si hi ha altres rellotges que ho fan així. Ell ja ho sap. A s’escola li varen ensenyar que quatre era IV. I basta. IV és IV. I ja pot començar sa discussió.

Mentre era a Leamington, però, aquell rellotge continuava allà dalt, amb ses quatre I, tan tranquil. I a mi em va entrar sa curiositat. Vaig mirar-ho. I resulta que IIII no era cap errada. És una manera tradicional d’escriure es quatre que s’ha fet servir durant molts d’anys i que, de fet, és bastant habitual en rellotges.

És a dir: aquella gran qüestió que a Eivissa havia donat per a tanta opinió, tanta indignació i tanta saviesa improvisada, a Leamington no semblava preocupar absolutament ningú.

I ara que he tornat a Eivissa, hi pens. No tant en els rellotges, sinó en sa facilitat que tenim per convertir qualsevol detall en una batalla. Perquè una cosa és que no t’agradi. Això és perfectament legítim. Una altra és pensar que està mal feta. I una altra, encara millor, és explicar que està mal feta amb tota sa seguretat del món abans d’haver mirat si realment tens raó.

Això sí que és molt nostre.

I, ben mirat, també hi ha una altra cosa molt nostra: ficar "cizaña". Tenim una capacitat extraordinària per ficar "cizaña" allà on no n’hi ha. Per trobar un problema on només hi havia un detall. Per convertir una diferència de criteri en una errada. I una errada, si convé, en una vergonya. I després, naturalment, ja només falta qualcú que demani responsabilitats.

Quan hi pens ara, em fa gràcia imaginar què hauria passat si el rellotge de St. Mark hagués aparegut a Vara de Rei. Primer algú hauria dit que el quatre estava mal posat. Després algú altre hauria explicat que això era una vergonya. Un tercer hauria recordat que "a s’escola sempre ens varen ensenyar que es quatre era IV". I abans d’acabar sa setmana ja tendríem els sabuts fent comptes, buscant culpables i explicant-nos a tots com s’havia de fer.

I tot per quatre I.

A Leamington, en canvi, ses quatre I continuaven allà dalt. Ses campanes tocaven. La gent passava. I ningú pigava el crit al cel.

Potser és això es que més m’ha fet pensar de tota aquesta història. Que jo he hagut de sortir d’Eivissa per veure una cosa que, en realitat, també tenim davant del nas: que de vegades és millor mirar, demanar-se per què i després, si encara fa falta, opinar.

I que no passa res per no saber-ho tot. De fet, potser aquesta és sa millor manera de començar a entendre alguna cosa. Perquè el rellotge no té cap necessitat de demostrar res. Fa anys que marca s’hora. I ho continua fent. IIII. Les quatre.

I, mirau per on, no hi ha hagut cap escàndol.

Bram d’ase no puja al cel, i, si puja, no fa rel.

Eivissa, 9 de setembre 2026

BRAM D'ASE NO PUJA AL CEL, I, SI PUJA, NO FA REL.

Ahir, xerrant amb una amiga, vàrem acabar parlant de sa suposada “invasió” de Ceuta i de tota aquella gent que, davant ses imatges de milers de persones intentant travessar sa frontera, va tenir molt clara sa solució abans d’haver-se fet cap pregunta: exèrcit, policia, mà dura, controls, devolucions i, per alguns, fins i tot pistoles i tirs. “Ens han envaït”, “ens han romput sa frontera”, “això no pot continuar així”. Tot molt contundent, molt patriòtic i, sobretot, molt ràpid. Perquè ara pareix que el temps que necessitam per formar una opinió és exactament el mateix que tarda una imatge a passar davant els nostres ulls.

Sa meua amiga me va dir una dita que jo no havia sentit mai, o que almenys no recordava: “Bram d’ase no puja al cel i, si puja, no fa rel”. I em va fer gràcia, perquè vaig pensar que difícilment es podria haver trobat una dita més adequada per aquests temps nostres, en què el renou pareix haver-se convertit en una forma de pensament i en què hi ha persones que confonen tenir una veu forta amb tenir alguna cosa interessant a dir.

Jo no sé què faria si visqués a Ceuta i, de bon matí, me trobàs davant una frontera desbordada de gent. No sé si tendria por, si estaria preocupad o si pensaria que aquella situació pot posar en dificultats sa ciutat on visc. És molt fàcil opinar des de fora, assegut tranquil·lament a casa, mirant unes imatges i sentint algú que te les interpreta. Segurament, si jo fos allà, també tendria moltes preguntes i voldria que ses autoritats tenguessin una resposta. Però precisament per això, abans de demanar exèrcit, policia, mà dura i tirs, m’agradaria saber què està passant realment.

Qui són aquestes persones? D’on venen? Per què han travessat sa frontera? Què esperen trobar? Què han deixat enrere? Quants són menors? Quants venen sols? Quants han arribat nedant? Quants han fet quilòmetres per arribar fins allà? Quants han dormit al carrer? Quants duen damunt res més que sa roba que duen posada? I quants, simplement, han arribat perquè han pensat que a s’altra banda hi podria haver una oportunitat que a ca seua no tenen?

No em pareix tan estrany voler saber aquestes coses abans de començar a parlar d’una "invasió".

Perquè aquí és on crec que tenim el problema: hem vist una multitud i immediatament li hem posat una etiqueta. Una frontera plena de persones es converteix en una “invasió”, una persona que fuig de sa pobresa es converteix en un “invasor” i un grup de joves que intenta arribar a Europa passa a ser una amenaça abans que ningú s’hagi molestat a saber qui són. I una vegada hem posat sa paraula damunt sa imatge, ja pareix que tot sigui molt més fàcil. Si són “invasors”, ja sabem què hem de fer amb ells. Si són persones que han arribat desesperades, sa qüestió es complica una mica més.

I a naltros, pel que pareix, no ens agraden gaire ses coses complicades.

Ens agraden ses respostes ràpides, ses opinions contundents i, sobretot, saber de quin costat hem d’estar abans d’haver entès què ha passat. Per això tenim tertulians que són capaços d’explicar una crisi internacional abans d’haver acabat de llegir sa notícia, polítics que saben exactament què pensa sa gent abans d’haver escoltat ningú i pseudo-periodistes que han descobert que investigar és una feina bastant més pesada que agafar un micròfon i dir qualsevol cosa amb cara de molta preocupació.

I després tenim ses xarxes socials, que han convertit aquesta manera de fer en una autèntica indústria. Avui tothom pot ser expert en tot. El mateix que ahir et parlava de futbol avui et pot explicar política, immigració, economia i estratègia militar, i ho farà amb una seguretat admirable, sobretot tenint en compte que probablement no ha llegit res sobre cap d’aquestes coses. Però no importa. Té una opinió i té dret a expressar-la, que és una cosa molt respectable, encara que alguns pareixin haver interpretat aquest dret com s’obligació de donar una opinió sobre absolutament tot.

I així anam, de bram en bram.

El problema no és que algú pensi diferent de jo. Això no només ho accept, sinó que ho trob necessari. El problema és quan deixam de distingir entre allò que sabem, allò que creim i allò que simplement hem sentit dir. Perquè no és el mateix veure milers de persones travessant una frontera que saber què les ha fet arribar fins allà. I tampoc és el mateix saber què està passant que saber quina és sa millor manera de solucionar-ho.

Però aquestes diferències requereixen una cosa que avui no està gaire de moda: temps. Temps per mirar. Temps per escoltar. Temps per contrastar. Temps per dubtar.

I dubtar pareix que s’hagi convertit en una feblesa, quan jo cada vegada pens més que és una de ses formes més importants d’intel·ligència. Una persona que diu “no ho sé” em genera molt més confiança que aquella que té una resposta immediata per a tot. Una persona que és capaç de dir “potser m’equivoc” em sembla molt més interessant que aquella que necessita tenir raó abans fins i tot d’haver escoltat s’altre.

Potser perquè escoltar té un inconvenient important: a vegades et pot fer canviar d’opinió. I hi ha gent que pareix que consideri canviar d’opinió una derrota. Jo no.

Si demà descobresc que allò que pensava ahir no era cert, preferesc haver canviat d’opinió que haver mantengut una mentida només per orgull. I si algú em presenta una dada que contradiu allò que jo pensava, m’estim més mirar-la que cridar més fort per intentar fer-la desaparèixer.

Per això sa conversa amb sa meua amiga em va dur fins a sa dita: “Bram d’ase no puja al cel.”

Potser antigament es bram d’un ase es perdia dins el camp i, al cap d’un moment, ningú el sentia. Avui, en canvi, tenim altaveus immensos perquè qualsevol bram arribi molt més lluny. Una frase dita sense pensar pot arribar a milers de persones en qüestió de minuts; una mentida pot convertir-se en titular, una exageració pot acabar sent una veritat repetida mil vegades i una imatge pot ser utilitzada per provocar por abans que ningú expliqui què hi ha realment darrere.

Però aquí és on m’agrada la segona part de sa dita: “I, si puja, no fa rel”.

Perquè arribar no és transformar. Tenir audiència no és tenir raó. Fer renou no és aportar res. Un bram pot aconseguir que tenguem por. Pot aconseguir que odiem algú que no coneixem. Pot aconseguir que pensem que una situació és molt més senzilla del que realment és. Però això no vol dir que ens hagi ajudat a entendre-la.

I jo crec que aquí hi ha una diferència important entre qui brama i qui pensa.

Qui brama necessita una resposta immediata; qui pensa accepta que algunes preguntes no tenen una resposta fàcil. Qui brama necessita un culpable; qui pensa intenta entendre les causes. Qui brama veu una massa de gent; qui pensa intenta veure ses persones que formen aquella massa.

I això no vol dir justificar-ho tot.

Jo puc entendre que un país vulgui controlar les sues fronteres i que una entrada irregular plantegi problemes que s’han de gestionar. Puc entendre que una ciutat com Ceuta no pugui assumir de qualsevol manera una arribada massiva de persones. Puc entendre que hi hagi preocupació, que hi hagi por i que hi hagi problemes reals. El que no acab d’entendre és aquesta necessitat de convertir qualsevol persona que ve de fora en una amenaça abans d’haver intentat entendre per què ha arribat fins allà.

Perquè una cosa és controlar una frontera i una altra és deshumanitzar qui intenta travessar-la. Una cosa és parlar d’immigració i una altra és cridar “invasió”» cada vegada que apareixen persones que no són com naltros. Una cosa és voler una política migratòria seriosa i una altra és demanar tirs des del sofà de casa.

I aquí és on pens que hauríem d’anar una mica més alerta, perquè es bram és molt contagiós. Quan un comença a cridar, els altres contesten més fort i, al final, pareix que sa persona que parla més alt sigui sa que té més raó. I potser no és més que s’ase que ha aconseguit pujar fins al cel.

Però encara que hi arribi, no fa rel.

Sa meua amiga i jo no vàrem trobar sa solució per a Ceuta. No tenim sa resposta perfecta per a sa immigració, ni sabem com s’hauria de gestionar cada frontera, ni tenim es mapa complet d’un problema que és molt més gran i més complicat del que pot explicar qualsevol tertulià en cinc minuts. Però almenys coincidíem en una cosa: abans de bramar, volem mirar.

I potser això és poc. Però avui ja me pareix bastant. Perquè jo cada vegada confiï més en sa gent que escolta abans de parlar, que mira dues vegades abans de jutjar, que contrasta abans de compartir i que és capaç de reconèixer que no sap una cosa. Me refiï més d’una persona que necessita deu minuts per pensar que d’una altra que necessita deu segons per donar-te una resposta contundent.

Potser sa intel·ligència no consisteix en saber-ho tot, sinó en saber quan encara no saps prou. I potser sa prudència no és covardia, sinó respecte per sa realitat.

Per això, quan algú torni a cridar que ens han envaït, que ens han romput sa frontera i que només queda treure s’exèrcit, jo intentaré recordar sa dita de sa meua amiga. No perquè sa dita tengui sa resposta a un problema tan complex, sinó perquè em recorda una cosa molt més senzilla: que abans de deixar-nos arrossegar pel renou, hauríem de mirar què hi ha darrere.

Perquè es bram pot arribar molt lluny. Avui, més que mai, té micròfon, televisió, xarxes, algoritmes i una legió de gent disposada a compartir-lo.

Però si no ha passat primer pel cap, difícilment farà rel. I potser, abans de bramar, no estaria malament fer una cosa que pareix que ens costa cada vegada més: mirar, escoltar, pensar.

I després, si encara ens queden ganes, parlar.

Una estada per ajudar, viure i reflexionar.

Eivissa, 8 de setembre 2026

UNA ESTADA PER AJUDAR, VIURE I REFLEXIONAR.

Durant aquesta estada al Regne Unit, una part important del meu temps l’he dedicada a ajudar els meus fills amb el trasllat i amb la posada a punt de la casa nova. Una casa sempre té coses per fer i, quan sembla que una feina ja està acabada, en surten dues més. Entre una cosa i s’altra, he dedicat moltes hores a petites reparacions, a muntar mobles, a veure què fa falta i a donar un cop de mà en tot allò que he pogut.

Però ja en teniu a prou, de cases, mudances, reparacions i feines pendents. Aquesa sirà s’última entrada xerran d’això. Sa casa continuarà el seu camí, i els meus fills ja s’encarregaran, amb temps i paciència, d’anar acabant tot allò que encara queda per fer.

Jo, simplement, he volgut aportar el que puc aportar: el meu temps, sa meua experiència i ses meues mans. Estar al seu costat, ajudar en allò que estigui al meu abast i fer-los una mica més fàcil aquest moment de canvi.

I potser és precisament aquesta manera d’ajudar, d’estar present quan em necessiten i de fer allò que puc, la que m’ha fet pensar en una qüestió molt més important: com he intentat viure i quina persona he intentat ser al llarg de sa meua vida.

Fa uns dies, parlant amb els meus fills, va sortir una conversa que, sense haver-la planificat, em va fer pensar molt. Parlàvem de la vida, de ses persones, de ses coses que realment importen quan passen els anys i, sobretot, de què significa ser una bona persona.

No és una pregunta fàcil.

Ser una bona persona no vol dir ser perfecte. Ningú ho és. Vol dir, més aviat, intentar actuar d'acord amb uns principis, procurar no fer mal als altres, saber reconèixer els errors, ajudar quan es pot i tractar ses persones amb respecte, fins i tot quan ses coses no van com un voldria.

I mentre parlàvem, vaig pensar que aquesta havia estat, d’una manera o altra, una de ses preocupacions que m’han acompanyat durant tota la vida.

Durant sa meua etapa laboral vaig tenir responsabilitats, vaig dirigir persones, vaig prendre decisions i vaig haver de defensar interessos empresarials. Evidentment, fer bé la feina era important. Complir els objectius, prendre decisions encertades i assumir ses responsabilitats també.

Però sempre vaig intentar no perdre de vista una cosa que per a mi ha estat fonamental: darrere de cada feina, de cada decisió i de cada problema, sempre hi havia persones.

Amb els treballadors, amb els clients, amb els proveïdors i amb tothom amb qui vaig tenir relació vaig procurar mantenir una mateixa manera de fer: respecte, responsabilitat, compromís i honestedat.

Amb els anys, alguns dels treballadors que vaig dirigir, així com clients i proveïdors amb qui vaig coincidir professionalment, m’han fet saber que recordaven aquesta manera de fer. És una cosa que, quan estàs immers en sa feina, potser no valores prou. Un està preocupat per resoldre problemes, complir objectius, prendre decisions i tirar endavant.

Però amb la perspectiva dels anys, aquests comentaris tenen un valor especial. No perquè necessiti que em reconeguin res, sinó perquè em fan pensar que, més enllà dels resultats aconseguits, dels càrrecs ocupats o dels objectius complerts, potser el que realment queda és sa manera com he tractat ses persones.

Quan som joves és normal que ens preocupem per progressar, per construir un futur, per aconseguir coses i per demostrar-nos que som capaços. I està bé que sigui així. Però amb els anys començam a veure ses coses d’una altra manera.

Els èxits professionals, els càrrecs i ses coses materials tenen la seua importància, però no són el que més recordam de ses persones. Recordam qui ens va ajudar. Qui ens va escoltar. Qui va confiar en naltros. Qui ens va donar una oportunitat. Qui va saber estar al nostre costat quan ho necessitàvem.

I, sobretot, recordam qui ens va tractar bé.

Ser bona persona no demana grans gestos. Moltes vegades es manifesta en coses molt senzilles: saludar, donar ses gràcies, escoltar, tenir paciència, demanar perdó quan ens equivocam o ajudar algú sense esperar res a canvi.

També significa no acostumar-nos al patiment dels altres. Vivim envoltats de problemes i desgràcies i, a força de veure’ls, correm el risc que acabin formant part del nostre paisatge habitual. No hauríem de perdre mai la capacitat de preocupar-nos pels altres. Un petit gest pot semblar poca cosa per a qui el fa, però pot significar molt per a qui el rep.

I, al mateix temps, ens recorda que la nostra vida no té sentit només pel que aconseguim per naltros mateixos, sinó també pel que som capaços d’aportar als altres.

Potser per això aquesta estada amb els meus fills m’ha fet reflexionar tant. Ara no som aquí per dirigir, decidir ni assumir responsabilitats professionals. Som simplement un pare que intenta ajudar els seus fills en allò que pot. I potser aquesta és una de ses formes més senzilles i més sinceres d’entendre què significa estar al costat d’algú.

Durant aquestes setmanes també he tingut temps per disfrutar de ses netes, estar amb la família i dedicar alguns moments a mi mateix. I això m’ha recordat una altra cosa important: ses obligacions no s’acaben mai. Sempre hi haurà alguna reparació pendent, algun moble per muntar, alguna cosa per ordenar o alguna feina que podria fer-se avui però també podria esperar demà.

El temps, en canvi, no espera. Veure créixer ses netes, compartir una conversa tranquil·la amb els fills, escoltar-les jugar al jardí o simplement asseure’s uns minuts al seu costat són moments que no es poden guardar per més endavant. Si no els vivim quan arriben, els perdem.

Amb els anys, un va aprenent a distingir millor allò que és urgent d’allò que és realment important. I no sempre coincideixen. Una reparació pot ser urgent; una conversa amb un fill potser no. Una feina pot semblar imprescindible; una hora jugant amb ses netes pot semblar que pot esperar. Però sa primera sempre es podrà fer una mica més tard. La segona, potser no.

Durant aquesta estada, lluny de l’enrenou quotidià, he pogut disfrutar precisament d’aquests petits moments: uns matins tranquils, ses passes de ses meues netes pel jardí, una conversa pausada amb els meus fills o simplement la satisfacció d’haver pogut ajudar en allò que estava al meu abast.

I, mirant enrere amb la perspectiva que donen els anys, pens també en allò que un deixa als fills. Sempre he cregut que als fills no els podem deixar només coses materials. Una casa, uns estalvis o qualsevol altra possessió poden ser útils, però tot això és passatger. El que realment importa és allò que som capaços de transmetre amb la nostra manera de viure.

Durant molts anys he intentat transmetre als meus fills uns valors que per a mi han estat fonamentals: treballar amb responsabilitat, actuar amb honestedat, respectar els altres, complir amb la paraula donada, ajudar quan sigui possible i procurar, per damunt de tot, no perdre mai sa qualitat humana.

No ho he fet només amb paraules. Sobretot he intentat fer-ho amb l’exemple. Perquè els fills escolten el que els deim, però sobretot observen el que feim.

I ara, amb la perspectiva dels anys, crec que aquest és el llegat que més m’importa. Veure com són els meus fills, com tracten ses persones, com afronten les seues responsabilitats i com han construït les seues pròpies vides em fa pensar que, en aquest aspecte, puc sentir-me satisfet.

No perquè pensi que ho he fet tot bé. Ningú ho fa. Tots ens equivocam, tenim moments de debilitat i hi ha decisions que, amb els anys, hauríem pres d’una altra manera. Però crec que el més important és haver intentat mantenir-se fidel a uns principis, reconèixer els errors quan cal i continuar intentant millorar.

Per això, quan pens en com m’agradaria ser recordat el dia de demà, no voldria que fos per una casa nova, ni per les reformes que vaig ajudar a fer, ni per la quantitat de feines que vaig ser capaç de resoldre. Tampoc pels càrrecs que vaig ocupar, pels èxits professionals o per ses coses materials que vaig aconseguir.

M’agradaria ser recordat per sa manera com vaig intentar viure. Per haver procurat ser una bona persona. Per haver tractat els altres amb respecte i honestedat. Per haver estat present quan m’han necessitat. Per haver ajudat els meus fills dins les meues possibilitats. I, sobretot, per haver intentat transmetre’ls, amb l’exemple, una manera de mirar la vida i ses persones.

La casa ja s’anirà acabant a poc a poc. Els meus fills continuaran ses reformes i ses millores, amb paciència i amb l’ajuda dels professionals quan sigui necessari. Les cases són així: sempre hi haurà alguna cosa per fer.

Però ses persones que estimam, el temps que compartim amb elles i l’empremta que deixam en els altres són una altra cosa. Això no es pot ajornar. No es pot deixar per demà. I tampoc es pot reparar quan ja és massa tard.

Potser aquest és el veritable sentit de tot plegat: complir amb ses nostres obligacions, treballar, esforçar-nos i ser responsables, però sense oblidar-nos de viure i, sobretot, de ser humans mentre feim tot això.

Perquè les cases s’acaben, ses feines s’acaben, els càrrecs passen i els reconeixements s’obliden. El que queda és sa manera com hem tractat els altres i el record que deixam en les persones que han compartit el camí amb naltros.

I si algun dia els meus fills poden mirar enrere i pensar que el seu pare va intentar ser una bona persona, que va procurar actuar amb honestedat, que va estar al seu costat quan el varen necessitar i que va intentar transmetre’ls aquests valors amb el seu exemple, crec que aquest serà, sens dubte, el millor llegat que els hauré pogut deixar.

Sa casa de na Peppa Pig.

Eivissa, 7 de setembre 2026

SA CASA DE NA PEPPA PIG.

Ara tocava dedicar tot el matí a ses netes. I això, per jo, és una bona manera de començar es dia, sobretot perquè ja hi ha prou temps per llevar pols, moure caixes d’un lloc a s’altre, arreglar coses que fa dies que esperen i fer tota aquella feina de casa que, curiosament, sempre sembla que tornarà a ser allà demà. Avui, però, no tocava res d’això. Avui tocava fer de güelo, que és una feina molt més entretinguda i, sobretot, molt més agraïda.

Així que vàrem partir cap a un lloc molt prop de s’aeroport de Birmingham, dins un d’aquests grans centres comercials i d’entreteniment que hi ha per Anglaterra. En aquest cas, un MEC, unes lletres que jo no sabia ben bé què volien dir (i encara no estic segur que m’interessi massa saber-ho), però que venen a ser una especie de gran centre d’oci, amb botigues, restaurants, entreteniments i activitats per a tota sa família. Dit d’una altra manera, un d’aquests llocs magnífics on pots passar tot un dia sense avorrir-te i, sobretot, sense que els teus sous tenguin gaire possibilitat de tornar a casa amb tu.

I naltros hi anàvem amb un objectiu molt concret: visitar sa casa de na Peppa Pig.

Jo no sé a valtros, però aquest personatge agrada molt a ses meues netes. I quan dic molt, vull dir molt. Sa petita, que té dos anys i ara comença a parlar, encara va construint el seu vocabulari a poc a poc, amb paraules soltes que de vegades has d’anar interpretant com si fossis un especialista en llengües. Però hi ha una paraula que pronuncia amb una claredat absoluta, sense cap dubte ni vacil·lació: Peppa Pig.

Això sí que ho sap dir.

I no és estrany, perquè na Peppa Pig és molt més que una porqueta rosa que surt per sa televisió. Al Regne Unit, s’ha convertit en un dels grans fenòmens de s’entreteniment infantil britànic i, amb els temps, ha acabat essent coneguda pràcticament per mig món. A Anglaterra, na Peppa forma part de sa infància de milions d'infants, surt a sa televisió, als llibres, als joguerois, a sa roba, als espectacles i, naturalment, a tota una indústria que ha descobert que una porqueta rosa pot ser molt més rendible del que un, innocentment, podria imaginar.

I aquí és on entram naltros, tres adults i dues criatures, disposats a contribuir modestament a sa prosperitat de sa família Pig.

Per començar, ses entrades. El meu fill les havia comprades i, entre tres adults i dues criatures, varen sortir per uns 120 euros. Un pot pensar que és una animalada, i probablement ho és, però també és ver que quan vas amb ses netes hi ha una regla no escrita segons la qual els preus deixen de ser preus i passen a ser “per elles”. I quan és “per elles”, sembla que tot costa un poc menys. No perquè costi menys, evidentment, sinó perquè un té una capacitat extraordinària per autoenganyar-se quan veu ses cares de ses netes.

Però això només era el principi.

Per anar-hi vàrem decidir agafar un Uber. Preu? Uns 30 euros. Ho suportarem. Quan arriba el cotxe, el xofer ens mira i comença a fer recompte: un, dos, tres, quatre... cinc. I aquí s’atura sa matemàtica. Es vehicle només podia dur quatre persones.

Naltros intentarem explicar que una era petita, que la podíem dur a coll, que pràcticament no ocupava espai. Però es conductor ho tenia molt clar.

- I’m sorry. I can’t. It’s five people.

I contra això no hi ha argument possible. Ses normes són ses normes, encara que sa cinquena persona tengui dos anys i pesi menys que una maleta.

Així que cancel·lam el viatge i, naturalment, cancel·lar-lo també té un cost. Uns 10 euros més que se’n van alegrement. Tornam a demanar un altre vehicle, aquesta vegada per a sis persones, i és aquí quan entram dins el fascinant món dels algoritmes.

Perquè s’aplicació de Uber ha detectat que som cinc, que necessitam un vehicle més gros i que ja hem tengut un problema amb el primer cotxe. I, com que aquestes màquines són tan intel·ligents, decideixen ajudar-nos. El preu puja fins a uns 60 euros.

No sé si es tracta d’intel·ligència artificial o simplement d’una manera molt moderna de dir “ja que els tenim agafats, cobrem-los un poc més”. Just el doble. Cabrons!

Però què hi farem? Ses netes no podien esperar que jo iniciàs una revolució contra Uber aquell matí. Ja teníem una missió molt més important: arribar a sa casa de na Peppa Pig.

Finalment, arribarem al centre comercial i, una vegada dins, accedirem ràpidament al recinte de sa visita. I què hi trobarem? Idò una casa. Una casa de mida real, o tal vegada un poc més grossa que ses cases normals d’avui en dia, que no estaria malament per a cap família, però que aquí està decorada exactament com si haguéssim entrat dins sa pantalla de sa televisió.

Hi havia el jardí a s’entrada, el recibidor, sa cuina, una sala per jugar, es quarto de bany, es dormitori i tots aquells espais que formen part del món de na Peppa. Tot està fet amb els colors, ses formes i sa decoració dels dibuixos animats, de manera que ses criatures tenen sa sensació d’haver entrat dins un episodi.

I ses netes, evidentment, encantades.

Aquí és on el güelo deixa de mirar el preu de s’entrada i mira ses cares de ses netes. Perquè poden dir el que vulguem dels negocis, dels preus i de sa indústria de l’entreteniment infantil, però quan veus dues criatures que corren, juguen, miren cada racó amb curiositat i estan felices, és difícil continuar fent de comptable.

La visita va continuar per una gran sala dedicada al futur, amb coets, estrelles, astronautes i tota una ambientació espacial. I sobretot hi ha espai per fer allò que més interessa als infants: jugar. Escalar, córrer, tombar-se per terra, mirar què fa s’altre i interactuar entre ells. I aquí vaig pensar que, en realitat, els adults hi sobraven tots.

Perquè ses criatures són ses que han de fer sa visita i jugar amb llibertat. Han de córrer, experimentar i estar amb altres infants. Naltros, els grossos, som allà sobretot per vigilar que ningú no desaparegui i que ningú no es faci mal. Però, és clar, això no ho explica ningú quan compres ses entrades. Per què si un adult vol entrar amb ses criatures, per què negar-se? La resposta és molt senzilla: perquè cobren més sous.

I aquí és on el negoci de na Peppa comença a mostrar ses seues orelles de llop davall sa pell de porquet rosa. Una vegada has pagat per entrar, resulta que també pots pagar per fer-te una fotografia amb na Peppa a mida real. Perquè, evidentment, sa fotografia no és gratuïta. Seria massa generós. I si després de sa visita encara et queden ganes de gastar, no hi ha cap problema: a sa sortida t’espera una magnífica botiga de souvenirs de na Peppa Pig.

Ses meues netes hi varen entrar amb aquella cara que només saben posar els infants quan entren dins una botiga plena de joguerois. Miraven una cosa, després una altra, i després una altra. Naltros, en canvi, miràvem els preus. I quan finalment vàrem sortir sense comprar res, ses netes no ho acabaven d’entendre. Com pot ser que hagis anat a sa casa de na Peppa Pig i no t’enduguis una Peppa Pig? Això, per elles, devia ser una contradicció difícil d’assimilar.

I encara quedava sa cafetería Pig. Una altra magnífica oportunitat comercial, perquè després de visitar sa casa de na Peppa, què millor que menjar o beure alguna cosa en un lloc també decorat amb na Peppa? Però naltros vàrem decidir que ja havíem contribuït prou a s’economia britànica aquell matí i no ens vàrem quedar a menjar.

A aquestes altures, probablement es personal de la casa devia estar un poc decebut amb naltros. Perquè si feim comptes, sa visita que dura aproximadament una hora ja ens havia costat uns 120 euros d’entrades. Després hi havia es primer Uber, que no va poder dur-nos perquè érem cinc; el cost de sa cancel·lació; el segon Uber, uns 60 euros, i més tard, per tornar a ca nostra, un altre Uber d’uns 60 euros més.

Més de 250 euros per una hora de Peppa Pig. Un autèntic malgasteroi de sous. I això sense comptar sa fotografia, es menjar, sa beguda ni, per descomptat, cap souvenir. Un negoci rodó.

Però també he de reconèixer una cosa: ses netes s’ho varen passar molt bé. I al final, quan ets güelo, això pesa més que qualsevol factura. Potser na Peppa Pig no necessita que jo li faci propaganda, perquè ja té prou negoci muntat a tot el món, però ses netes sí que necessiten que, de tant en tant, els dediquem un matí, encara que sigui per entrar dins una casa de cartó pedra, pagar una entrada que fa mal a sa butxaca i sortir d’allà amb sa sensació que ens han passat per damunt una piconadora de gastar sous.

Això és perquè hi ha coses que no tenen preu. Sa mirada d’una neta quan veu per primera vegada na Peppa davant seu, sa il·lusió amb què entra dins aquella casa, sa manera com juga amb la seua germana o aquella paraula que sa petita repeteix una vegada i una altra perquè és una de ses poques que ja sap dir perfectament...

-    - Peppa Pig!

I llavors penses que, mira, potser els 250 euros no han estat tan malgastats. Això sí: una vegada. Perquè una cosa és ser güelo i una altra és convertir-se en accionista de Peppa Pig.

Per tornar a ca nostra encara ens esperava un altre Uber. Uns 60 euros més i cap a casa. I així acabava es nostre matí amb ses netes: una hora de visita, més de 250 euros menys i dues criatures felices. Com podeu veure, un gastaroi que no ens podem permetre cada dia. Però ses netes s’ho mereixien.

I, al cap i a la fi, per això som güelos. Per pagar entrades que no necessitam, taxis que no ens esperàvem i, sobretot, per veure dues cares felices.

Na Peppa ja farà negoci. Naltros, almenys per una vegada, crec que ho podrem suportar.

Tres parells de peus.

Eivissa, 5 de setembre de 2026

TRES PARELLS DE PEUS.

Hi ha fotografies que, sense necessitat de mostrar cap monument, cap paisatge espectacular ni cap de ses típiques imatges que un espera trobar quan torna d’un viatge, són capaces d’explicar-ho pràcticament tot. Aquesta n’és una. No hi surt Londres, ni el Big Ben, ni cap pub amb pinta de tenir tres-cents anys, però, en canvi, hi apareixen tres parells de peus damunt s’asfalt britànic que, ben mirats, expliquen molt més de sa família que qualsevol àlbum de vacacions.

A simple vista, identificar sa meua neta no presenta cap dificultat especial. Entre pantalons liles i roses, calcetins blancs i unes sandàlies roses que pareixen haver estat dissenyades per un fabricant amb s’obsessió de fer visible una criatura a una distància mínima de cinc quilòmetres, sa petita no necessita cap documentació per ser reconeguda. Podria haver-hi cinquanta persones més dins sa fotografia i, així i tot, jo crec que encara la trobaríem de seguida. És aquella edat en què un encara pot combinar el rosa amb el lila, els calcetins amb ses sandàlies i, sobretot, fer-ho amb una seguretat absoluta, sense que ningú tengui es valor de dir-li que potser està cometent un delicte contra sa moda.

De fet, ses sabates de sa meua neta són probablement ses que millor representen s’esperit d’aquest viatge: alegres, colorides i amb una certa despreocupació davant ses circumstàncies meteorològiques. Perquè, no ens enganyem, anar a UK i confiar que el temps respectarà ses nostres decisions de vestuari és una mostra d’optimisme que, a aquestes altures, ja es podria considerar una forma de fe. Però ella va ben contenta, amb les seues sabates roses, com si hagués sortit a passejar per Vila una tarda de juny i no per un país on el cel pot canviar d’opinió tres vegades abans que arribis a sa cantonada.

Després hi ha ses dues adultes, que ja presenten un problema molt més interessant. Aquí sí que, només mirant ses cames i els peus, no m’atreviria a determinar quina és sa meua filla i quina és sa meua dona, perquè no tenc cap superpoder que em permeti identificar parentesc a través d’unes sabates. Però sí que puc fer una cosa molt més divertida: intentar deduir quina classe de persona és cada una segons el calçat que ha triat per afrontar una estada a UK.

Per una banda tenim unes esportives blanques, netes, còmodes i amb tota sa pinta d’haver estat triades per una persona que, abans de partir, va pensar mínimament en allò que havia de fer. Una persona que probablement va consultar el temps, va mirar ses distàncies, va pensar que caminarien bastant i va arribar a sa conclusió, perfectament raonable, que unes bones esportives podien ser una opció adequada. És una manera responsable d’afrontar un viatge i, en certa manera, fins i tot admirable. Hi ha gent que, quan surt de casa, pensa en ses conseqüències de les seues decisions.

I després hi ha ses sandàlies. Bé, ses sandàlies són una altra història.

Aquí ja entram dins un terreny molt més interessant, perquè dur unes sandàlies d’aquest tipus durant una estada a UK requereix una confiança en un mateix que jo, sincerament, enveig. No sé si sa persona que les duu va mirar el temps abans de sortir, però, si ho va fer, només puc imaginar que devia pensar: "Pluja? Fred? Caminar? Ja veurem". I aquest "ja veurem" és, probablement, un dels principis fonamentals de sa nostra manera eivissenca d’entendre la vida.

A Eivissa, si un diu "ja veurem", encara pot sortir-se’n. A UK, en canvi, "ja veurem" et pot deixar a mig camí amb els peus remulls, una sandàlia plena d’aigua i una dignitat que hauràs d’anar a buscar baix d'un banc. Però hi ha persones que no aprenen mai, i jo crec que això, més que un defecte, és una qualitat que hauríem de conservar, perquè si tots fossin prudents, previsors i sensats, sa vida seria molt més avorrida.

I és aquí on aquesta fotografia es converteix en una petita obra mestra familiar, perquè tenim representades tres generacions o, com a mínim, tres maneres d’entendre la vida. Sa criatura va preparada per ser vista des de qualsevol lloc del planeta, una adulta ha decidit que sa comoditat i sa practicitat són importants i s’altra ha considerat que, si fins ara ha caminat amb sandàlies, no serà precisament UK qui li farà canviar d’opinió. És, en definitiva, una mena de resum genealògic fet a partir dels turmells.

També és curiós comprovar com, quan viatjam, tots ens convertim en especialistes en coses que ningú ens ha demanat. Abans de partir sabem perfectament què s’ha de dur, quantes capes fan falta, quin calçat és més apropiat i quina probabilitat hi ha de pluja. Després arribam allà i, al cap de dues hores, algú ja té fred, algú té calor, algú necessita comprar un paraigua i algú altre descobreix que ses sabates que havia triat perquè "eren tan còmodes" tenen una capacitat extraordinària per fer mal just allà on no sabies ni que tenies un peu.

Però potser aquesta és precisament sa gràcia d’anar de viatge amb sa família. Que cadascú parteix amb les seues conviccions, ses seues manies i ses seues teories sobre com s’han de fer ses coses, i després acabam tots caminant junts, més o menys en sa mateixa direcció, mentre intentam que ningú perdi ni es mòbil, ni els bitllets, ni sa paciència. I entremig d’aquest caos, sa neta va amb ses seues sabates roses, probablement sense preocupar-se ni mica de ses decisions dels adults, que és una manera bastant més intel·ligent de viure que sa nostra.

Així que, mirant sa fotografia, jo només puc arribar a una conclusió: no sé exactament quina de ses dues és sa meua filla i quina és sa meua dona, però sí que sé perfectament quina és sa meua neta. I també sé que, si algun dia hagués de reconstruir aquesta estada a UK només a partir d’aquesta fotografia, probablement arribaria a una conclusió bastant encertada: sa família va sortir a fer turisme amb tres parells de peus, tres criteris diferents i una confiança excessiva en què tot acabaria anant bé.

I, al final, probablement va anar bé.

Perquè els viatges familiars no es recorden per haver duit el calçat perfecte, ni per haver consultat correctament sa previsió del temps, ni per haver encertat sempre amb sa roba. Es recorden precisament per aquestes petites absurditats que, mentre passen, poden fer una mica de ràbia, però que després, quan mires una fotografia com aquesta, et fan somriure.

Encara que, això sí, jo no vaig anar a UK amb sandàlies. Ni que m’ho haguessin demanat per favor.

Han arribat els reforços.

Eivissa, 4 de setembre 2026

HAN ARRIBAT ELS REFORÇOS.

Seguim a Leamington. Continuam a sa casa nova. Continuam fent feina, neteja i intentant posar algunes coses al seu lloc, tot i que cada vegada tenc més clar que una mudança no s’acaba quan arribes a sa casa nova, sinó quan aconsegueixes que desapareguin totes ses caixes i deixes de trobar coses dins llocs on no haurien d’estar.

De moment, però, encara en queden unes quantes i, per sort, han arribat més reforços des d’Eivissa.

Com cada matí, a les sis hora local, ja en tenc prou de dormir. No sé si és el canvi d’horari, els anys o simplement que el meu cos ha decidit que les sis és una hora prou bona per començar el dia, però sa qüestió és que, quan encara és fosc i la resta de la casa dorm, jo ja estic despert.

És una bona hora per esmorzar amb calma, prendre un calentet i repassar el programa de feines que tenc previst per el dia. Una manera una mica més elegant de dir que mir què queda per fer i intent decidir per on començar.

Un dels grans plaers d’aquests dies és poder compartir s’esmorzar amb els fills abans que parteixin cap a la feina. Són moments senzills, però tenen un valor especial quan estàs lluny de casa i, entre una torrada, un cafè i quatre paraules, tens la sensació que, malgrat tots els canvis, hi ha coses que continuen exactament igual.

Ells parteixen cap a la feina i jo començ sa meua jornada particular, que no té horari, ni cap conveni laboral que em protegeixi, ni tampoc un calendari que em permeti veure quan s’acabarà sa feina.

Com a feina urgent, ens hem marcat s’objectiu d’arreglar el dormitori de ses netes. Elles s’han de sentir com a casa i el canvi no l’han de notar. Molt aviat començaran a anar a escola, arribarà el fred, els dies seran més curts i hauran de poder fer sa vida de sempre dins aquesta nova casa.

Per això és important que tenguin el seu espai preparat i hi trobin ses coses que els són familiars: sa roba, els contes, els joguerois i tot allò que acostumaven a tenir dins el seu quarto a sa casa anterior.

I aquí és on una mudança demostra tota la seua capacitat per posar a prova sa paciència humana. Ses caixes que durant el trasllat semblaven perfectament identificades ara han adquirit una certa capacitat d’invisibilitat. Tu recordes perfectament haver guardat els contes dins una caixa concreta, però ara tens davant teu un munt de caixes que s’assemblen moltíssim i, evidentment, cap d’elles diu “contes”.

Comences a obrir-ne una, després una altra i, quan ja n’has obert cinc i tens mitja habitació plena de coses, descobreixes que allò que buscaves estava dins sa primera caixa, però a la part de baix, que és exactament on no havies mirat.

Afortunadament, aquest cap de setmana han arribat més reforços des d’Eivissa. Ha vengut una fillola a ajudar amb ses feines i ses netes i la seua arribada (molt esperada, s’ha de dir) ens permet afrontar tota aquesta operació amb una mica més d’optimisme.

Perquè una cosa és fer una mudança entre poques persones i una altra és tenir més mans disponibles per obrir caixes, moure coses, ordenar roba i, sobretot, entretenir ses netes mentre els altres intentam aconseguir que sa casa deixi de semblar un magatzem.

I com que qualsevol arribada s’ha de celebrar, ho feim a l’eivissenca: pa torrat, embotits, formatge i fruita de sa nostra terra. No és exactament un bullit de peix, ni una paella, ni una bona frita, però hem de reconèixer que té sa seua gràcia i que, si no miram massa ses temperatures i evitam pensar en el que menjaríem a Eivissa, podem arribar a sentir-nos perfectament integrats.

A la tarda, quan arriben els fills de la feina, decidim fer una escapada al pub del barri, un clàssic que no podia faltar en aquesta estada britànica. Aquí anar al pub forma part de la vida quotidiana i no necessita gaire justificació: simplement hi vas, seus, demanes una beguda i comparteixes un rato amb els altres. És una manera d’estar amb sa família o els amics, però amb més cervesa i, segons s’hora, bastant més remor.

Naltros ja començam a agafar-li el gust i acabam pensant que potser no és tan mala idea això de tenir un pub a prop de casa. És pràctic, no has de preparar res i, sobretot, et permet sortir de casa sense haver de donar massa explicacions.

Per sopar, preparam pasta i encetam unes botelles de vi blanc. I aquí he de fer un parèntesi per parlar d’una de ses grans novetats culturals que he descobert durant aquests dies: el vi blanc amb gel, això que ara sembla que s’ha convertit en una autèntica moda i que, en el nostre cas, ja coneixem com un “blanco Paris”.

Segons m’expliquen, aquesta beguda la varen posar de moda ses dones després que una artista la popularitzàs a sa televisió. I ja sabem com funcionen avui ses modes: una persona famosa fa qualsevol tonteria davant una càmera i, al cap de poc temps, ja la fa mig món.

Imaginau un pub. O un bar dels nostros. Una dona a sa barra o asseguda tota sola a una taula. Demanar una cervesa per beure-la fa una mica vulgar. A més, pel que sembla, sa cervesa infla molt. En canvi, si una dona demana un “blanco Paris”, la cosa canvia completament: sembla elegant, cosmopolita, moderna i sofisticada. No importa que sa diferència sigui, bàsicament, posar un cubito de gel dins una copa de vi blanc. El que compta és sa imatge.

Jo, que som més tradicional, encara intent entendre aquesta revolució gastronòmica, però he de reconèixer que funciona. Ses botelles de vi blanc volen. S’han posat de moda.

El reforç, a més, no ha vengut només carregat de ganes d’ajudar. Ha vengut amb un flaó del Forn Es Blat. I això ja són paraules majors. Perquè hi ha productes que, quan viatges, deixen de ser simplement menjar i es converteixen en una manera de transportar un tros d’Eivissa. No tardam gaire a provar-lo i, pel meu gust, els millors flaons de tots són els de Can Bufí, però he de reconèixer que aquest d’Es Blat no li va gaire lluny.

I aquí no vull crear cap conflicte familiar, comercial ni diplomàtic. Simplement, deix constància de sa meua opinió i que cadascú triï el seu flaó, que en qüestions tan serioses no convé entrar en discussions innecessàries.

Però entre caixes, flaons i mudances, arriba una cosa que no es pot comprar amb sous: un dia lliure. Un dissabte. I un dissabte lliure, després de tants dies de feina, me’l mereixia.

Amb el meu fill he anat a sa deixalleria per tirar coses i després hem anat a fer net el cotxe. Perquè un home de sa meua edat i de sa meua posició no pot anar pel món amb un cotxe brut. Una vegada complides aquestes dues grans obligacions, vaig considerar que ja havia fet prou mèrits per disfrutar del merescut descans.

I on millor per celebrar-ho que als Cotswolds?

Agafam el cotxe i partim cap a Broadway. Només sortir de Leamington ja pareix que deixam enrere sa feina i entram dins un altre món. El paisatge va canviant a poc a poc: carreteres estretes, camps verds i, de tant en tant, petites cases i pobles construïts amb aquella pedra de color mel tan característica dels Cotswolds.

El dia acompanya. Fa sol, sa temperatura és agradable i hi ha aquella llum que fa que el paisatge anglès sembli encara més de postal. Després de dies tancats entre caixes, és un luxe simplement mirar per sa finestra i no haver de pensar en què toca fer després.

Arribam a Broadway, un d’aquells pobles que semblen haver estat construïts expressament perquè els visitants facin fotos. Cases de pedra, teulades inclinades, petites botigues, jardins impecables i carrers pels quals fa ganes passejar sense cap pressa.

I això és precisament el que feim: passejar. Sense mirar el rellotge. Sense pensar en caixes. Sense haver de moure cap moble. Només caminar i mirar.

Broadway té aquell encant dels pobles que pareixen haver quedat aturats en el temps. Ses façanes de pedra daurada, ses finestres plenes de flors i els petits carrers fan que sigui difícil caminar de pressa. No perquè tenguis res que t’ho impedeixi, sinó perquè cada pocs metres hi ha alguna cosa que et fa aturar: una casa especialment polida, una botiga, un jardí o simplement una vista que val la pena mirar uns minuts.

Després tornam al cotxe i continuam la ruta pels Cotswolds. Passam per Stow-on-the-Wold i més tard ens dirigim cap a Bourton-on-the-Water, probablement un dels pobles més coneguts de tota la zona.

Bourton té un petit riu que travessa el centre del poble i li dona un encant especial. Els ponts de pedra, ses cases tradicionals i els arbres que acompanyen el curs de s’aigua fan que tot plegat tengui un aire tranquil, gairebé irreal.

Ens aturam, caminant sense pressa, mirant ses cases, el riu i la gent que, com naltros, ha vengut simplement a passar el dia. Hi ha llocs que no necessiten gaire explicació. Els has de caminar, mirar i disfrutar.

I mentre vas conduint d’un poble a s’altre, entens per què aquesta zona és tan apreciada. No és només arribar a un lloc concret, fer una fotografia i partir. El plaer és el trajecte: ses carreteres petites, el paisatge, els camps verds i els poblets que apareixen darrere un revolt.

També hi ha una cosa que m’agrada especialment: aquí sembla que el temps tengui una altra velocitat. No hi ha presses. No hi ha necessitat d’arribar a tot. Pots aturar el cotxe, baixar, caminar un rato i després tornar a partir. I això, després d’uns quants dies en què sa nostra vida ha consistit bàsicament a fer llistes de coses pendents, té un valor extraordinari.

Per unes hores, ses caixes desapareixen completament del meu cap. I arriba el moment culminant del nostre dissabte: s’afternoon tea. Ens aturam a l’Hotel Lords of the Manor, un lloc que sembla fet expressament per practicar això de viure sense presses.

L’afternoon tea és una d’aquestes tradicions britàniques que, explicades des de fora, poden semblar simplement prendre un te amb quatre pastissos. Però quan t’hi asseus, sa cosa canvia.

Aquí no es tracta simplement de menjar. És tota una cerimònia. Primer has de triar el te. Després arriba aquella torre de pisos, que ja només de veure-la fa que pensis que probablement no t’ho acabaràs tot. A la part de baix, els sandvitxos petits, tallats amb aquella precisió anglesa que fa que fins i tot un simple sandvitx de cogombre sembli una cosa important.

Després venen els scones, que són probablement una de les parts més esperades de s’operació, amb nata i melmelada. I a dalt de tot, els pastissos i ses petites delicadeses dolces, cadascuna més cuidada que s’anterior.

Tot arriba presentat amb una cura que fa que, durant un rato, fins i tot un servidor se senti una mica més distingit del que realment és.

I aquesta vegada ha pagat el meu fill. Si llegiu habitualment els meus escrits, recordareu aquell episodi d’una multa de tràfic que vaig haver de pagar per una infracció en què jo no conduïa. Idò, me’n devien una. Per tant, mentre em servesc un te i miram aquella taula plena de coses bones, consider que sa qüestió queda definitivament saldada.

I la veritat és que és un plaer. No només pel menjar, ni pel te, ni pel lloc. És sobretot pel moment. Estam asseguts tranquil·lament, sense caixes al voltant, sense haver de decidir què hem de fer després i sense aquella sensació permanent de tenir alguna cosa pendent.

Només sa família, una bona taula i una tarda per davant. Després de tants dies de feina, d’aixecar coses, obrir caixes, netejar, ordenar i intentar recordar on hem posat cada cosa, seure tranquil·lament amb sa família, menjar un scone i mirar el paisatge des d’un lloc tan agradable és exactament el que necessitàvem.

Perquè una mudança no és només una qüestió de caixes. També és una qüestió de canvis. De començar una nova etapa. D’acostumar-te a una casa nova i a unes rutines diferents. I potser aquests petits moments són els que fan que, a poc a poc, una casa nova comenci a convertir-se en casa.

Un esmorzar compartit. Un solpost al pub. Un flaó que arriba d’Eivissa. Ses rialles de ses netes. Un “blanco Paris”. I un dissabte pels Cotswolds, passejant entre pobles de pedra, mirant el paisatge i acabant la tarda amb un afternoon tea.

Els Cotswolds ens han servit precisament per això. Per aturar-nos. Per respirar. Per recordar que no tot és posar coses al seu lloc. Ses caixes encara hi són. El dormitori de ses netes encara necessita alguna cosa. Segurament demà tornaré a mirar sa pila de caixes intentant recordar on varen posar allò que necessit. Però avui, almenys avui, dissabte, sa mudança pot esperar.

Seguim a UK. Continuam a sa casa nova. Els reforços ja estan incorporats, ses netes aviat tendran el seu espai, el “blanco Paris” continua triomfant, el flaó ens recorda d’on venim i naltros hem descobert que, de tant en tant, també és necessari deixar ses caixes a un costat i sortir a veure món.

I, sobretot, hem recordat una cosa molt senzilla: que una casa no es converteix en casa quan totes ses caixes han desaparegut. Es converteix en casa quan comences a viure-la.

Ara només falta acabar de trobar sa caixa dels contes. Però això, com sempre, serà feina per demà.