No tenir por, sinó criteri.

Eivissa, 18 d'octubre 2026

NO TENIR POR, SINÓ CRITERI.

Aquest cap de setmana m’ha tocat fer de güelo. I hi ha poques coses que m’agradin tant com compartir temps amb el meu net, veure com va descobrint el món i aprofitar qualsevol ocasió per xerrar amb ell d’aquestes coses que no sempre s’ensenyen a s’escola. O dit d’una manera diferent: donar-li lliçons sense que semblin la típica “batalleta del güelo”.

Dissabte nit vam fer el que toca: pizzes i pel·lícula. Una nit tranquil·la, d’aquelles que semblen no tenir res d’especial, però que de vegades acaben deixant una marca més fonda que molts dies assenyalats. La pel·lícula que vam triar va ser “El niño con el pijama de rayas”.

En Gonzalo té dotze anys. És una edat en què ja comences a fer preguntes importants, encara que de vegades no sàpigues ben bé com formular-les. Una edat en què el món deixa de ser tan senzill com semblava, però encara conserva aquella mirada neta que, malauradament, molts adults hem anat perdent pel camí.

Quan va acabar la pel·lícula, era molt tard i vam anar a dormir. Però aquest matí, durant s’esmorzar, hi hem tornat. Amb la tassa davant, alguna cosa per menjar i aquella calma que tenen ses primeres hores del dia, m’ha demanat que li explicàs millor la història, perquè hi havia coses que no acabava d’entendre.

I així, entre glops i mossegades, hem començat a xerrar.

Vaig pensar que sa millor manera d’explicar-li aquella història tan terrible era començar per una cosa que ell conegués: s’amistat.

Li vaig parlar del canvi d’escola. Ell ha deixat enrere una escola on tenia els seus amics, els seus espais i les seues rutines, i ha començat una etapa nova a l’institut. Un lloc diferent, amb companys nous, professors nous i moltes coses que encara no coneix. Li vaig demanar que imaginàs com se sentiria si, de cop, hagués d’anar a un lloc on no conegués ningú, on tot li resultàs estrany i on els dies se li fessin llargs i avorrits.

Em va entendre de seguida. 

Li vaig dir:  Idò això és, més o menys, el que li passa a en Bruno.

En Bruno és el protagonista alemany de sa pel·lícula. Son pare és un militar nazi i, per motius de feina, la família se’n va a viure a una casa nova, lluny de la vida que el boix coneixia. Allà, en Bruno s’avorreix, se sent tot sol i no acaba d’entendre què passa al seu voltant.

Un dia, explorant els voltants de la casa, veu unes persones que van vestides totes igual, amb una especie de pijama de ratlles. No sap que allò que té davant és un camp de concentració. No sap que aquelles persones són presoners jueus. No sap gairebé res del món dels adults, ni de ses mentides, ni de l’odi que ha convertit aquells éssers humans en presoners.

Només veu una tanca. I, a l’altra banda, un boix de la seua edat. Es diu Shmuel.

Els dos infants comencen a parlar. Després es fan amics. Xerren, comparteixen moments i troben en s’altre algú amb qui combatre s’avorriment i la solitud. Per a ells no hi ha alemanys ni jueus, ni races superiors ni inferiors, ni enemics que hagin de ser odiats. Hi ha dos boixos que volen jugar, que tenen curiositat, que necessiten companyia i que, senzillament, es cauen bé.

Sa tanca, que per als adults representa una frontera entre els qui manen i els qui pateixen, entre els qui tenen drets i els qui han estat desposseïts de tot, per als dos infants no té cap sentit. No entenen per què haurien de ser enemics. Ningú els ha explicat encara com han de mirar-se. I potser aquesta és una de ses coses més dures que ens mostra la pel·lícula: que l’odi dels adults resulta absurd quan el miram amb els ulls de dos boixos.

Després li vaig explicar el final. En Bruno vol ajudar en Shmuel a trobar el seu pare, que ha desaparegut dins el camp. Per fer-ho, es posa un pijama de ratlles, passa a s’altra banda de la tanca i entra en aquell món que fins llavors només havia pogut observar des de fora. Però ses coses acaben de la pitjor manera. Els dos boixos són arrossegats, juntament amb altres presoners, cap a una cambra tancada on moren agafats de la mà.

Li vaig deixar un moment de silenci.

No sé si a dotze anys es pot arribar a entendre del tot una tragèdia com aquella. De fet, no sé si els adults l’arribam a entendre mai. Però sí que podem començar a comprendre'n el sentit.

Pensa-hi, li vaig dir. Dos boixos que no s’han fet cap mal es fan amics. En canvi, hi ha adults que no s’han conegut mai, que no s’han fet res els uns als altres, i que arriben a odiar-se fins al punt de voler-se matar. Com pot ser?

Llavors va arribar la seua pregunta: Per què els alemanys odiaven tant els jueus? Eren tant dolents?

I aquí s’esmorzar es va convertir en una petita lliçó d’història. Però, sobretot, en una conversa sobre ses persones. Arribava el missatge “moral” del güelo.

Li vaig explicar que Alemanya havia perdut la Primera Guerra Mundial i que, després, molta gent vivia en la pobresa, sense feina i amb poques esperances. Hi havia fam, ràbia, humiliació i por. En aquell ambient va aparèixer Hitler, un home que va saber aprofitar el malestar de la gent i que els va oferir una resposta tan senzilla com perversa: «Jo sé qui té la culpa de tot».

En lloc de dir-los que els problemes eren complicats i que calia treballar junts per resoldre’ls, els va assenyalar un enemic: els jueus.

Per què ells? Perquè eren una minoria, perquè feia segles que patien prejudicis i discriminació a Europa i perquè resultava fàcil convertir-los en culpables davant una societat espantada. Hitler va repetir aquella mentida una vegada i una altra. Ho va fer als discursos, als diaris, als cartells, a ses escoles i a través de la propaganda. Va presentar els jueus com si fossin una amenaça per al país, fins que moltes persones acabaren acceptant com a veritat allò que era una falsedat monstruosa.

Li vaig posar un exemple més proper.

Imagina que a la teua classe es trenca una cosa i ningú sap qui ho ha fet. Arriba un alumne nou i, sense cap prova, alguns comencen a dir que ha estat ell. Si ho repeteixen prou vegades, potser els altres també s’ho creuran. Però repetir una acusació no la converteix en veritat, o sí?

Va negar amb el cap.

Idò això mateix, però a una escala terrible. Els jueus no eren culpables dels problemes d’Alemanya. Hitler els va convertir en enemics perquè necessitava un culpable i perquè assenyalar-los li permetia guanyar poder. En lloc d'ajudar la gent a entendre els seus problemes, els va ensenyar a tenir por d'altres persones.

Després li vaig explicar una altra cosa: que l’odi no sempre comença amb un crit o amb un cop. De vegades comença amb una distància petita. Primer et diuen que aquell grup és diferent. Més tard, que no és com naltros. Més endavant, que és perillós. I, quan ja no el veus com un conjunt de persones, sinó com una etiqueta, és molt més fàcil acceptar que li llevin els drets, que el separin o que li facin mal.

Els nazis varen fer exactament això amb els jueus, fins a arribar a organitzar-ne la persecució i l'assassinat sistemàtic. L’Holocaust no va començar a les cambres de gas. Va ser el resultat d’anys de propaganda, exclusió, deshumanització i violència.

I aquí vaig voler que entengués una idea que em sembla fonamental: els infants no neixen odiant un poble, una religió o una persona perquè és diferent. L’odi s’aprèn. S’ensenya amb ses paraules, amb els exemples, amb els silencis i amb ses mentides que es repeteixen fins que semblen normals.

Per això sa pel·lícula ens conta la història des dels ulls de dos boixos. Perquè, quan els deixam mirar-se sense prejudicis imposats, descobreixen allò que tenen en comú. En Bruno no veu un jueu: veu en Shmuel. I en Shmuel no veu un enemic alemany: veu en Bruno, el seu amic. La tragèdia és que el món dels adults acaba entrant en aquell espai d’amistat i el destrueix.

Però encara em quedava una cosa per explicar-li. Potser la més important.

Saps què em preocupa, a banda de tot el que va passar? Que no podem pensar que aquestes coses només passen en el passat. Avui vivim en un món diferent, complicat, però la por continua existint. Hi ha gent que no pot pagar el lloguer, que té una feina precària, que no sap què passarà demà. Hi ha guerres, incertesa i molts canvis que costen d’entendre.

Quan tenim por, sovint buscam una explicació fàcil. Volem que algú ens digui qui té la culpa i ens prometi que ho arreglarà tot. I sempre hi ha algú disposat a aprofitar-se d’aquesta necessitat.

Avui podem sentir que la culpa és dels immigrants, de Brussel·les, dels rics o de qualsevol altre grup que resulti útil per al discurs del moment. Les circumstàncies no són ses mateixes que a l’Alemanya nazi, i no hem de confondre realitats històriques diferents. Però hi ha un mecanisme que es repeteix: davant problemes complexos, algú assenyala un enemic i promet una solució senzilla si aconseguim apartar-lo.

Li vaig recordar que les xarxes socials poden fer que aquestes idees es multipliquin molt de pressa. Abans, la propaganda arribava pels diaris, la ràdio, els cartells i els discursos. Ara també ens pot arribar per TikTok, Instagram o YouTube. Si un vídeo ens presenta un grup sencer com una amenaça, és possible que després en vegem molts d'altres que repeteixen el mateix. A poc a poc, podem acabar pensant que tothom ho veu igual, quan en realitat només veim una part de la realitat.

Per això, Gonzalo, no has de tenir por de pensar diferent. Però tampoc t'has de creure tot el que et diuen, només perquè ho diu algú que parla fort o que sembla molt segur de si mateix.

Li vaig dir que havia d'estar especialment atent quan algú assegura que només ell pot salvar el país, quan culpa un grup sencer de persones de tots els problemes o quan diu que els periodistes, els jutges o les eleccions només són vàlids si li donen la raó. Quan algú vol que deixis de fer preguntes i que acceptis les seues paraules com si fossin veritats absolutes, convé aturar-se i pensar.

És igual de quin partit sigui, quin nom tengui o quina bandera dugui. El criteri no consisteix a donar sempre la raó als uns o als altres. Consisteix a demanar proves, contrastar la informació, escoltar més d'una veu i recordar que cap persona no deixa de tenir drets pel fet de ser diferent de naltros.

S’esmorzar s’anava acabant. No sé quantes d’aquelles paraules li quedaran gravades ni quantes entendrà millor quan sigui més gran. Potser avui només ha entès una part de la història. Potser d’aquí a uns anys recordarà sa pel·lícula, sa pregunta que em va fer i aquella conversa tranquil·la de diumenge al matí.

Però, si hi ha una sola idea que m’agradaria que conservàs, és aquesta: no tenir por, sinó criteri.

No tenir por de qui és diferent. No tenir por de fer preguntes. No tenir por de reconèixer que no sabem alguna cosa. I, sobretot, no deixar que ningú converteixi ses nostres pors en odi cap a una altra persona.

Perquè la història d’en Bruno i en Shmuel va començar amb dos boixos que només volien tenir un amic. La tragèdia va arribar quan el món dels adults els va ensenyar que hi havia persones que no mereixien ser tractades com a persones.

I això, Gonzalo, és una lliçó que no hauríem d’oblidar mai. Ni als dotze anys, ni als cinquanta, ni a cap edat.

Perquè el dia que deixam de veure persones i només hi veim enemics és el dia que començam a perdre allò que ens fa humans.

La ignorància és la clau de la felicitat?

Eivissa, 17 d'octubre 2026

LA IGNORÀNCIA ÉS LA CLAU DE LA FELICITAT?

Els comerços són una font inesgotable d’experiències. Un hi entra per comprar quatre coses i, de vegades, en surt amb una lliçó de filosofia que no havia demanat, però que pot acabar donant molt de si.

S’altre dia em va passar en un conegut gran supermercat de la carretera de Sant Josep. Hi havia anat a fer sa compra setmanal, sense cap altra pretensió que omplir el carro i tornar a casa. Una activitat rutinària, d’aquelles que un fa gairebé amb el pilot automàtic posat. Però aquell dia, sense saber-ho, acabaria rebent dues lliçons ben diferents: una sobre la felicitat i una altra sobre sa manera com entenem sa feina.

Tot va començar a la secció de panaderia. Vaig demanar a la reponedora per què no tenien un determinat producte.

- "No ho sé, ni m’importa". Em va contestar (en castellà) amb una naturalitat admirable.

 Vaig quedar un poc estafat amb la resposta. No tant perquè no tinguessin allò que buscava, sinó perquè semblava que sa meua pregunta fos una intromissió intolerable en la seua tranquil·litat. Però sa dona, lluny de donar per acabada sa conversa, va voler aprofundir en el tema:

- "La clau de la felicitat és la ignorància. No ho sap?"

I, una vegada pronunciada aquella sentència, va continuar amb la seua feina, tota contenta i tranquil·la, com qui acaba de resoldre un dels grans enigmes de la humanitat.

Em va deixar pensatiu. Potser aquella dona tenia raó. Ens passam mitja vida intentant aprendre coses, llegint, informant-nos, formant-nos i descobrint realitats noves, quan potser el secret de la felicitat consisteix precisament a no saber-ne gaire. Al cap i a la fi, cada cosa que descobrim ens obre sa porta a una nova preocupació. Com més sabem, més preguntes ens feim; i com més preguntes ens feim, més difícil sembla viure tranquil·lament.

Heu observat mai a ses persones que saben molt? Els intel·lectuals, els savis, sa gent formada que es preocupa pels problemes del nostre temps? Sovint tenen una expressió seriosa, com si duguessin damunt ses espatlles el pes del món. Tant de cavil·lar els acaba omplint sa cara d’arrugues. En canvi, hi ha gent que viu feliç sense saber ni voler saber què passa més enllà de ses quatre parets de ca seua.

Potser no és casualitat. Ens feim majors i, amb els anys, començam a descobrir la inutilitat de molts dels esforços que hem fet. Tota una vida aprenent, estudiant i intentant entendre el món, i ara resulta que cada dia hi ha més coses que desconeixem. Ses noves tecnologies ens passen per damunt, ses aplicacions canvien abans que hàgim après a fer-les servir i el món gira a una velocitat que ja no sempre podem seguir.

Quan finalment aconsegueixes entendre una cosa, n’apareixen tres de noves que no entens. I quan ja t’has resignat a no entendre-les, algú et diu que has d’actualitzar-te.

És esgotador.

Però tenim sort. Arriba el final de s’estiu i, amb ell, ses ganes de viure més relaxadament. Durant els mesos d’estiu no fa falta pensar gaire. Tot sembla més senzill: les terrasses, les xerrades de cafè, la música, les cervesetes, els gelats i, si la cosa es complica, una bona copa de vi. Els programes de televisió ja són prou avorrits perquè no hàgim de fer cap esforç intel·lectual addicional.

Ara, durant s'hivern, sa meua intenció és no voler saber res de política, d’economia, de les pensions, del deute públic ni dels comptes corrents. Vaja, que ja arriba el fred i ses pluges, i ja tindré temps de pensar què faig amb tot. Ara toca desconnectar i passar l’hivern amb calma.

Aquest estiu passat, la crisi ha semblat menys grossa. Quan hi ha feina, els hotels són plens, les platges estan a vessar i s’aire condicionat funciona, tot sembla anar bé. Entre una cervesa i un gelat, el món pot continuar girant com vulgui. Jo, mentrestant, m’instal a s’entrada de la felicitat.

Pensar em cansa. No voler saber res sembla molt més descansat.

Amb aquestes reflexions al cap, vaig continuar fent la compra. Vaig recórrer els passadissos, vaig omplir el carro i, finalment, em vaig dirigir a caixa. Sa caixera va passar els productes, vaig pagar i vaig agafar el tiquet. Tot normal. Cap problema aparent. Ja només em quedava arribar al pàrquing, carregar el cotxe i tornar a casa.

Però, just abans d’arribar-hi, vaig tenir una idea. Una d’aquelles idees que, si hagués seguit els consells filosòfics de la reponedora, m’hauria pogut estalviar: revisar el tiquet de compra.

I allà va començar la segona lliçó del dia.

M’havien cobrat tomàtigues normals, però jo havia comprat tomàtigues de rama. M’havien cobrat taronges, però jo m’enduia pomelos. I, per acabar d’arrodonir sa festa, també m’havien cobrat bananas quan jo portava plàtans de Canàries.

Tres errors. Tres productes diferents.Vaig pensar que seria fàcil solucionar-ho. Tornaria enrere, ho explicaria i algú faria la rectificació corresponent. No demanava res extraordinari. Només volia que em cobressin allò que realment m’enduia.

Però aquí va aparèixer una circumstància curiosa: no reclamava perquè m’haguessin cobrat de més, sinó perquè m’havien cobrat malament. I això, pel que sembla, canviava completament ses regles del joc.

Un client que torna per reclamar que li han cobrat de menys! Quina raresa! Quines intencions deu tenir? No serà que vol complicar-nos la vida? No serà que busca protagonisme?

Va venir la responsable del supermercat i tot. La situació va adquirir una solemnitat extraordinària. Jo explicava que els productes del tiquet no coincidien amb els que havia comprat, mentre ses mirades i ses reaccions em feien sentir com un bitxo rar.

Finalment, es va arreglar el tiquet. Problema resolt, almenys des del punt de vista comptable. Ja podia tornar al cotxe i continuar amb sa meua vida.

Però el millor encara havia d’arribar.

Quan me n’anava, vaig veure que la responsable em mirava amb una cara d’estupefacció difícil de descriure. Em mirava com si acabàs de presenciar un fenomen paranormal, una cosa que desafiava ses lleis de la lògica i del sentit comú. No ho entenia. Segurament, després de molts anys de feina, aquell era el primer cas d’un client que tornava voluntàriament perquè li havien cobrat malament a favor seu.

Potser esperava que li donàs alguna explicació. Potser encara buscava una raó amagada darrere aquella conducta tan poc habitual. O potser simplement intentava entendre per què algú es molestava a corregir un error que li beneficiava.

Jo, mentrestant, me n’anava amb el tiquet arreglat i la sensació d’haver protagonitzat una escena digna d’un programa d’humor.

I llavors em vaig recordar de la reponedora:  «La clau de la felicitat és la ignorància?»

Potser sí. Si no hagués revisat el tiquet, ja estaria al cotxe, tranquil·lament, sense haver de donar explicacions a ningú. El supermercat hauria continuat amb la seua activitat i jo hauria tornat a casa sense cap maldecap. Tots contents. O, almenys, tots més ignorants.

Però aquí és on la filosofia de la reponedora començava a fer aigües. Perquè una cosa és no voler preocupar-se per tot el que passa al món, i una altra de ben diferent és deixar de donar importància a fer bé sa nostra feina.

El problema no són ses tomàtigues, els pomelos ni els plàtans de Canàries. Tampoc és si el supermercat hi guanya o hi perd uns quants cèntims. Si s’han equivocat a favor meu, ja s’ho faran. No és aquesta la qüestió.

La qüestió és fer bé sa feina.

I aquí és on crec que hem començat a perdre alguna cosa important. Hem anat normalitzant els errors, la falta de preparació i aquella actitud tan perillosa de considerar que, mentre la cosa vagi tirant, ja està bé. Sembla que formar el personal sigui una despesa prescindible, que explicar ses coses sigui una molèstia i que corregir una equivocació sigui una ofensa.

Però ningú neix ensenyat. Si un empleat s’equivoca, se li fa veure. Si no coneix prou bé els productes, se li ensenya. Si confon unes varietats amb unes altres, se l’ajuda a distingir-les. I si torna a passar, es torna a corregir. No passa res. Tots ens equivocam. Sa diferència està en la voluntat d’aprendre i de fer ses coses millor la pròxima vegada.

Sa formació no és un luxe. És una responsabilitat de ses empreses i una mostra de respecte cap als treballadors i cap als clients. No podem exigir professionalitat si no donam ses eines per exercir-la. I tampoc podem pretendre que un servei funcioni bé si la prioritat és simplement acabar la feina, en lloc de fer-la com toca.

Però hi ha una altra qüestió que em preocupa encara més: sa pèrdua de valors. Aquella idea tan senzilla que ses coses s’han de fer bé encara que ningú t’estigui mirant. Que reconèixer una equivocació no és una humiliació. Que la responsabilitat no depèn de si s’error ens beneficia o ens perjudica.

Perquè, si només ens preocupam dels errors quan ens afecten directament, què passa amb la resta? Si una equivocació ens afavoreix i decidim ignorar-la, potser ens estalviam una discussió, però no necessàriament feim ses coses millor.

No sé si som més feliços com més ignorants som. Potser sí. Potser ses persones que llegeixen l’Hola o el Marca, miren els programes de televisió del cor o passen el dia a la platja prenent el sol i escoltant ses ones viuen més tranquil·les que aquelles que es preocupen pel dèficit, ses pensions o el deute públic.

No tenc la resposta. I, segons sa filosofia de la reponedora, potser tampoc m’hauria d’importar. Però sí que sé que una societat on ningú pregunta, ningú revisa i ningú corregeix els errors pot ser molt tranquil·la, però no necessàriament funciona millor.

Potser la felicitat consisteix a saber desconnectar quan toca, a no voler carregar damunt ses espatlles tots els problemes del món. Però desconnectar no hauria de significar desentendre’s de ses nostres responsabilitats. Ni la ignorància hauria de servir d’excusa per no fer bé sa feina.

S'atre dia vaig sortir del supermercat amb sa compra, el tiquet corregit i una pregunta que encara no tenc resolta.

Sa reponedora potser tenia raó: la ignorància és una manera de viure més tranquil. Si no saps que hi ha un problema, no tens cap necessitat de solucionar-lo. Si no revises el tiquet, no has de tornar enrere. I si no preguntes per què no hi ha un producte, no corres el risc que et contestin que no ho saben ni els importa.

Tot és més fàcil.

Però jo encara preferesc que ses coses es facin bé. Que si algú s’equivoca, ho pugui reconèixer. Que si una empresa vol oferir un bon servei, formi els seus treballadors. I que un client que assenyala un error no hagi de sentir-se com un bitxo rar, ni despertar la perplexitat de qui sembla haver vist un extraterrestre.

Així que, entre la ignorància que ens promet la felicitat i el coneixement que ens omple de preocupacions, encara no he decidit quin camí és el millor. De moment, això sí, he après una cosa: sa pròxima vegada que vagi al supermercat, potser revisaré el tiquet abans de sortir de caixa. No fos cosa que, per voler ser massa feliç, acabàs convertint una compra de quatre coses en una altra lliçó de filosofia.

I si algú em demana si la ignorància és la clau de la felicitat, ja sé què li contestaré: Mirau, jo ni ho sé, ni m’importa.

 

Una passejada entre fems i pintades.

Eivissa, 15 d'octubre 2026

UNA PASSEJADA ENTRE FEMS I PINTADES.

Ahir, mentre em prenia una orxata a Los Valencianos, pensava que havia arribat s'hora de dir algunes coses als responsables de la neteja de l'Ajuntament d'Eivissa. No volia fer-ho des de la indignació ni amb ganes de buscar polèmiques, sinó des de la tranquil·litat de qui ja té una edat, ha viscut prou per saber que ses coses no sempre es fan bé i, sobretot, que, quan els resultats són tan evidents, no serveix de res inventar excuses.

Sa passejada que havia fet amb els companys de l'Associació d'Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB, delegació d'Eivissa, m'havia deixat una impressió difícil d'oblidar. Havíem recorregut alguns dels llocs més emblemàtics de la ciutat i, sincerament, crec que els responsables municipals s'estan equivocant amb la manera de gestionar la neteja de la ciutat en general i de sa Penya i la Marina en particular. 

Som conscient que sa feina no és senzilla. Hi ha persones incíviques, racons de difícil accés i recursos limitats. Però una cosa és reconèixer aquestes dificultats i una altra de ben diferent és acceptar que sa brutor s'acumuli, que ses pintades s'estenguin i que la deixadesa acabi formant part del paisatge quotidià. Els resultats de l'actual gestió són ben a la vista. Només hem de passejar pels barris i mirar al voltant.

Sa nostra sortida havia començat molt bé. Feia un dia magnífic, teníem una companyia excel·lent i comptàvem amb un bon guia, facilitat per l'Ajuntament a través del Centre d'Interpretació Madina Yabisa. S'itinerari ens havia de dur per la nova peixateria, la Casa Broner, sa Penya, la torre de vigilància, els carrers i la plaça de Drassaneta, la plaça de sa Font, l'església de Sant Elm i el monument als Corsaris, al port de Vila. Una oportunitat magnífica per conèixer millor la història de sa nostra ciutat, descobrir detalls del seu patrimoni i disfrutar de la bellesa d'uns barris que formen part de la identitat d'Eivissa.

Però, a mida que avançàvem, sa passejada ens va anar mostrant una altra realitat, molt menys agradable. A la nova peixateria vàrem trobar una obra que, pel que es podia veure, encara no estava del tot enllestida. Hi faltava sa instal·lació de l'aire condicionat i hi havia cables elèctrics penjats del sostre. Em va venir al cap aquell costum d'abans de no obrir una casa fins que ses obres estaven acabades. Ara sembla que hem modernitzat el procediment: primer inauguram, després feim activitats i, si queda res per acabar, ja ho farem més endavant. Potser és una nova manera d'entendre la gestió pública que encara em costa d'assimilar. Però deixem aquesta qüestió, perquè el que vull contar avui és una altra cosa.

Continuàrem cap a la Casa Broner i, pel camí, començàrem a trobar-nos amb aquella mena de decoració urbana que ningú ha demanat, però que sembla haver-se instal·lat amb tota la comoditat del món. Excrements d'animals domèstics, pintades a les parets, brutor acumulada i solars plens de fems. Racons que, en lloc de transmetre la sensació de cuidado que mereix un barri històric, oferien una imatge de deixadesa que costa d'entendre.

Potser era una exposició d'art contemporani que no vaig saber apreciar. Ses pintades com a expressió artística, els solars plens de fems com a instal·lacions dedicades a l'abandonament i els excrements com a aportació espontània a l'art urbà. Si aquesta era la intenció, he de reconèixer que l'exposició estava molt ben distribuïda. Llàstima que ningú no ens n'hagués explicat el concepte ni ens hagués advertit que formava part de l'itinerari.

Ara sense bromes: La sensació, però, no era de sorpresa davant una brutor puntual. Era una altra cosa: la impressió que ens trobàvem davant problemes que feia temps que hi eren, que ningú havia resolt i que, a força de veure'ls cada dia, corrien el risc de convertir-se en una part més del barri. I això és precisament el que més em preocupa. Que ens acostumem a veure brut allò que hauria d'estar net, que deixem de demanar explicacions i que acabem pensant que ses coses són així i que no hi podem fer res.

Quan arribàrem a la Casa Broner, la trobàrem tancada a causa d'un problema al terrat. No en conec els detalls ni els terminis previstos per reparar-la, i no seria just inventar explicacions. Però hi ha una cosa que em va cridar especialment l'atenció: no hi vàrem veure ningú treballant per arreglar-la. La casa era tancada i, almenys durant la nostra visita, no hi havia cap senyal visible que ses reparacions estiguessin en marxa.

És clar que els edificis necessiten manteniment i que ses avaries poden passar. Ningú pretén que el patrimoni estigui lliure de problemes. Però una casa d'aquest valor no hauria de quedar tancada indefinidament, sense que els visitants sàpiguen quan podran tornar-hi a entrar. Conservar el patrimoni no consisteix només a explicar-ne la història. També significa mantenir-lo, reparar-lo i procurar que continuï a l'abast de la ciutadania.

Deixàrem enrere la Casa Broner i continuàrem la passejada. A la plaça Drassaneta ens esperava una altra imatge que no convidava precisament a l'optimisme. Feia molts de mesos que havia caigut un arbre durant una tempesta de vent i encara hi quedaven restes de l'arbre, amb la soca i ses arrels sense retirar. No sé si esperen una autorització, un projecte, una partida pressupostària o una decisió que no acaba d'arribar. Tampoc sé quin departament n'és responsable. Però, sincerament, costa d'entendre que passin tants de mesos sense resoldre una qüestió tan visible.

Potser algun dia ens explicaran que ses restes de l'arbre s'han declarat patrimoni municipal i que, per això, s'han de conservar. Almenys així tindríem una explicació curiosa per afegir a la visita guiada. Bromes a part, no parlam d'una obra faraònica ni d'una intervenció especialment complicada. Parlam de retirar unes restes, deixar l'espai en condicions i evitar que una incidència puntual es converteixi en una mostra permanent de desatenció. Una ciutat també es cuida amb aquestes petites coses. De fet, sovint és precisament en ses petites coses on es nota si algú se n'ocupa.

Continuàrem cap a la torre de vigilància, a s'entrada del port, i el panorama no millorà. El camí presentava una imatge de deixadesa evident: plàstics, envasos i fems escampats per diferents punts del recorregut. No sé quant de temps feia que no hi passava una brigada de neteja, ni em correspon fer afirmacions sobre la freqüència del servei sense conèixer-ne ses dades. El que sí que puc dir és que el resultat que teníem davant no era el d'un espai públic cuidat com caldria.

I encara hi havia una imatge més dura, d'aquelles que no es poden despatxar amb un comentari irònic. Just davall sa torre, a ses roques que miren cap a la mar, a s'entrada marítima del port de Vila, vàrem veure persones que malviuen dins petites coves, protegint-se com poden del vent i de les inclemències del temps amb teles, plàstics i altres materials improvisats.

Aquella imatge em va deixar una sensació de tristesa i impotència. A s'entrada del port, en un lloc pel qual passen residents, visitants i persones que arriben a Eivissa per la mar, hi ha éssers humans que viuen en unes condicions que no haurien de ser acceptables. No es tracta simplement d'un problema de neteja. Aquestes persones necessiten una resposta social, atenció i alternatives dignes. No podem pretendre resoldre una situació de vulnerabilitat enviant-hi una brigada que retiri la brutor. Netejar no pot significar esborrar de la vista allò que ens incomoda.

Però tampoc podem ignorar l'estat de s'espai públic. La intervenció social i el manteniment urbà són responsabilitats diferents, però necessàries. Una ciutat que vol preservar el seu patrimoni ha de saber tenir cuidado tant dels seus carrers com de ses persones que hi viuen. I aquell lloc, per la brutor que hi vàrem trobar i per les condicions en què malviuen aquestes persones, ens recordava que hi ha problemes que no es poden deixar de banda.

A mida que avançàvem cap a la plaça de sa Font, l'església de Sant Elm i el monument als Corsaris, la sensació que m'acompanyava era cada vegada més clara. Havíem sortit per disfrutar de la història i del patrimoni de Vila, però acabàvem la visita amb la impressió d'haver recorregut un barri on massa coses semblaven abandonades a la seua sort. 

I això em va fer pensar en els responsables municipals de la neteja.

Sé perfectament que l'Ajuntament no pot evitar que hi hagi persones que embrutin. Tampoc deman que una brigada passi darrere cada ciutadà amb una granera a la mà. Seria absurd. Però una cosa és no poder impedir cada acte incívic i una altra és permetre que els seus efectes s'acumulin durant dies, setmanes o mesos. Si una paret s'omple de pintades, s'ha de netejar. Si un solar es converteix en un abocador, s'ha d'actuar. Si un carrer torna a estar brut l'endemà, s'ha de tornar a netejar. I si hi ha punts on la brutor es repeteix constantment, cal prestar-hi una atenció especial.

No es tracta de fer una gran operació de neteja per deixar-ho tot polit durant uns dies i després tornar a sa rutina de sempre. Es tracta de mantenir una presència continuada, actuar amb rapidesa i comprovar si ses mides adoptades donen resultat. S'han identificar els llocs més problemàtics, revisar la freqüència de ses actuacions i organitzar els recursos en funció de ses necessitats reals. Si un lloc torna a embrutar-se contínuament, potser necessita una atenció diferent. Si una actuació no resol el problema, s'ha de buscar una altra manera de fer-la.

Perquè, quan un espai està brut durant molt de temps, el missatge que transmet és ben clar: aquí ningú se n'ocupa. I, quan sembla que ningú se n'ocupa, és més fàcil que algú hi deixi una altra bossa, un altre envàs o una altra pintada. No dic que sa brutor sigui culpa de l'Ajuntament. Dic que la seua persistència també posa en evidència que alguna cosa falla en la manera de gestionar-la.

Hi ha una altra qüestió que m'agradaria explicar als responsables municipals. S'altre dia parlava amb el meu net d'onze anys i intentava fer-li entendre què significa viure en harmonia. Li parlava de ca nostra, de mantenir-la neta i ordenada, de recollir ses coses que deixam pel mig i de respectar els espais que compartim. Li vaig explicar que, si ell veu que els adults embruten, deixen ses coses escampades i després exigeixen als altres que ho tenguin tot ordenat, difícilment entendrà què vol dir ser responsable. En canvi, si veu que tothom fa la seua part i que els adults donen exemple, aprendrà que la convivència és una responsabilitat compartida.

L'harmonia no consisteix a tenir una casa perfecta. Consisteix a entendre que allò que és de tots mereix respecte i que tothom hi ha de contribuir. I pens que amb sa Penya i la Marina passa exactament el mateix. Si volem que els veïns i els visitants respectin aquests barris, l'Ajuntament ha de començar per donar exemple. No basta demanar civisme, posar cartells o recordar ses normes. Cal demostrar, amb fets, que aquests espais importen, que hi ha algú que en té cuidado i que no ens resignam a veure'ls degradar-se.

Sé que tot això necessita personal i sous. No tenc cap intenció de donar lliçons sobre pressuposts ni sobre organització municipal. Però administrar recursos també significa decidir com s'utilitzen per aconseguir els resultats que es necessiten. I aquí és on crec que els responsables municipals s'han equivocat. No perquè no facin res ni perquè no hi hagi dificultats, sinó perquè els resultats que tenim davant demostren que sa manera d'actuar no és suficient.

No som jo qui m'he equivocat en valorar la situació. Jo he passejat pels barris, he vist com estan i explic la meua impressió. Són els responsables de la gestió de la neteja els qui han d'analitzar els resultats de la seua feina i reconèixer que l'estratègia aplicada no està donant el que hauria de donar. No es pot continuar fent el mateix i esperar que ses coses canviïn per si soles.

Si jo fos al seu lloc, començaria per sortir a passejar pels barris sense comitiva i sense avisar ningú. Miraria els mateixos carrers que vàrem recórrer naltros, ses parets plenes de pintades, els solars amb fems, la Casa Broner tancada, les restes de l'arbre a Drassaneta i el camí fins a la torre de vigilància. M'aturaria també a mirar ses condicions en què malviuen aquelles persones a ses roques, a s'entrada del port. Després revisaria com s'organitza la neteja, on es destinen els recursos, amb quina freqüència s'actua i per què hi ha llocs que presenten aquest aspecte. I canviaria tot allò que no dona resultat.

No es tracta de netejar més per netejar més, sinó de netejar millor, amb continuïtat i amb una estratègia que respongui als problemes reals. I tampoc es tracta d'esperar que els ciutadans deixin d'embrutar per començar a tenir cuidado dels carrers. L'Administració ha de complir la seua responsabilitat, de la mateixa manera que ha d'exigir als ciutadans que compleixin la seua.

Quan vaig acabar l'orxata, tenia ben clar què volia dir. No necessitava allargar més la reflexió ni repetir una vegada i una altra els mateixos arguments. Sa Penya i la Marina són història, identitat i patrimoni d'Eivissa. No mereixen que ens acostumem a veure-les brutes ni que acceptem la deixadesa com una cosa normal. Mereixen una gestió que estigui a s'altura del que representen.

El tema és molt simple: els responsables municipals s'han equivocat. Els resultats són evidents. I, si volen resultats diferents, han de canviar d'estratègia.

Per què treballar molt no basta per fer-se ric.

Eivissa, 12 d'octubre 2026

PER QUÈ TREBALLAR MOLT NO BASTA PER FER-SE RIC.

 

S'altre dia escoltava un conegut assessor d'empreses, un d'aquells que pugen a un escenari i t'expliquen com has de viure i quines coses has de fer (segons ells). Es guanyen la vida venen idees que moltes vegades no són d'avui. Més bé, repeteixen coses que altres ja deien fa molts d'anys.

Ens explicava per quin motiu hi ha persones que no arriben mai a fer sous de veritat. Segons ell, una de ses raons era que no havien triat el sector adequat, perquè hi havia activitats econòmiques que, gairebé passi el que passi, permetien guanyar molts més sous que d'altres.

Vaig riure. No perquè no hi estigués d'acord, sinó perquè allò no era cap idea nova per a mi. Feia molts d'anys que ja ho havia sentit.

Quan estudiava, i ja fa un munt d'anys d'aixó, un professor d'economia ens explicava una cosa semblant. Ens deia que, si ens passàvem la vida treballant i no trobàvem temps per pensar, difícilment ens faríem rics. I també ens parlava de determinats sectors en què, segons ell, era més fàcil guanyar molts de sous que en altres.

El món ha canviat molt des d'aquells anys, però hi ha coses que semblen no canviar mai. Encara avui hi ha activitats que permeten guanyar molts més sous que unes altres, i encara avui hi ha gent que confon treballar moltes hores amb tenir èxit econòmic.

Quan era jove, potser no vaig entendre del tot allò que ens volia dir aquell professor. O potser ho vaig entendre, però la vida em va dur per un altre camí. Quan vaig acabar els estudis i em vaig incorporar al món laboral, no vaig anar a fer feina a cap de ses empreses que ens recomanava. El destí em va dur cap al món de la distribució i el comerç, un sector necessari perquè ses coses arribin a ses cases, però que no sempre permet guanyar els sous que un voldria.

Perquè vendre llet, lletugues, aigua o formatge és necessari. La gent ha de menjar, ha de beure i ha de comprar allò que necessita cada dia. Però, per molt necessari que sigui el producte, això no vol dir que el negoci deixi grans beneficis ni que el client estigui disposat a pagar gaire més del que toca. Hi ha molta competència, els marges sovint són petits i ses hores de feina, moltes.

En resum: distribució i comerç, molta feina i pocs sous.

I així és com, de vegades, et trobes dins un sector imprescindible per a tothom, però que no necessàriament és el més adequat per fer sous. La societat necessita persones que transportin, distribueixin i venguin els productes de cada dia. Però que una feina sigui necessària no vol dir que sigui sa que més sous ens permet guanyar.

Ara que estic jubilat, quan record aquelles explicacions, pens que potser el professor tenia més raó de la que ens pensàvem. No bastava fer feina i fer-la ben feta. També ens volia fer entendre que convenia saber on ens ficàvem, quins negocis tenien més possibilitats de créixer i, sobretot, trobar temps per pensar.

Ens explicava que hi havia negocis que donaven molts de sous perquè sabien què volia la gent. I ens posava exemples ben senzills.

Deia que hi ha homes que farien qualsevol cosa per tenir un cotxe de luxe, un rellotge car o una botella de vi que costàs un ull de sa cara. No perquè ho necessitin, sinó perquè els agrada que els altres ho vegin. Un cotxe modest també et du a ca teua, però sembla que, per a alguns, no és el mateix arribar-hi amb un cotxe de cent mil euros. Potser esperen que els veïnats els mirin d'una altra manera. I si, a més, pensen que així tendran més èxit amb ses dones, encara millor.

El cas és que sempre hi haurà algú disposat a pagar més per sentir-se important.

Amb ses dones, ens deia, passava una cosa semblant amb la bellesa. Cremes, perfums, roba, perruqueries, gimnasos i tractaments de tota classe. Sempre hi ha alguna cosa per millorar. Si surten arrugues, una crema; si la crema no basta, una altra de més cara. I així una vegada i una altra.

No hi ha res de dolent a voler estar guapa ni a cuidar-se, però el negoci és ben rodó quan una persona mai està contenta amb el que veu davant el mirall. Sempre hi haurà un producte nou que li prometrà allò que encara no ha aconseguit.

I després hi ha ses persones grans, que és el grup on ara m'he apuntat jo. Quan ets jove, no penses gaire en els genolls, en s'esquena o en si demà et podràs cordar ses sabates sense fer equilibris. Però els anys passen i comences a mirar la salut d'una altra manera. Llavors apareixen ses vitamines, el col·lagen, el magnesi i tot un assortiment de productes que prometen que dormiràs millor, que tendràs més energia o que conservaràs sa memòria.

Alguns poden anar bé, no ho discutiré. Però, si mires segons quines cuines, hi ha dies que damunt sa taula hi ha més pots que aliments.

Això és perquè, quan et fas gran, no vols grans coses. Vols poder caminar, dormir tranquil, no tenir massa dolors i no haver de dependre dels altres. Per això estàs disposat a provar allò que et diuen que et pot ajudar. I sempre hi ha algú que està disposat a vendre-t'ho.

Si ens fixam en aquests tres exemples, hi trobam una idea comuna: el luxe, la bellesa i la salut mouen molts de sous perquè toquen aspectes importants de ses persones. S'orgull, el desig d'agradar i la por d'envellir són sentiments que poden fer que algú estigui disposat a pagar molt més del que pagaria per un producte de primera necessitat.

Això és el que el professor ens volia fer veure: que hi ha negocis en què els sous es mouen amb més facilitat perquè saben aprofitar allò que desitjam, allò que ens preocupa o allò que ens fa sentir millor. Uns venen luxe, altres bellesa i altres salut. I, mentre uns fan feina per fabricar o oferir un producte, altres s'han dedicat a pensar com el poden vendre, a qui i a quin preu.

Record com aquell professor ens ho explicava exactament amb aquests exemples i record la idea que ens volia transmetre. I em sap greu no haver-hi parat més atenció.

Potser alguns companys li varen fer cas i els va anar molt bé. D'altres, com jo, vàrem continuar fent sa nostra vida, amb sa feina, ses obligacions i ses preocupacions de cada dia. Jo vaig entrar dins el món de la distribució i el comerç, i vaig fer allò que em va tocar fer. No vaig triar el sector que, segons aquell professor, podia donar més sous. O potser, senzillament, les circumstàncies em varen dur allà on vaig acabar.

Perquè la vida no sempre et deixa triar. Has de treballar, pagar ses factures, cuidar la família i fer front als problemes que van sortint. No sempre tens temps ni sous per arriscar-te a començar un negoci, ni pots deixar una feina segura per provar una idea que potser no funcionarà. De vegades, simplement, fas el que pots amb allò que tens.

I aquí és on torn a aquella frase que ens repetia el professor: si treballes tant que no tens temps per pensar, difícilment trobaràs una altra manera de fer ses coses.

També ens varen ensenyar que havíem de ser bons, humils, obedients i treballadors. A casa, a s'escola i a l'església sentíem moltes vegades que havíem de fer ses coses ben fetes, complir ses nostres obligacions i no voler més del compte. I això no és dolent. Ser honrat i treballador són coses bones. Però potser ens varen explicar menys com havíem de defensar els nostres interessos, com podíem aprofitar una oportunitat o com podíem buscar una manera millor de guanyar-nos la vida.

Ens varen ensenyar a fer feina, però no sempre a demanar-nos si aquella feina ens duia allà on volíem anar.

No crec que m'hagués fet ric només per haver escoltat més aquell professor. La sort també hi compta, i molt. Hi ha persones que comencen amb més facilitats que altres, i això no ho podem canviar. Tampoc crec que tenir molts de sous faci una persona millor que una altra.

Però ara entenc que, si tens totes ses hores ocupades, difícilment trobaràs temps per pensar en altres possibilitats. Potser aquesta era la qüestió. No es tractava de fer menys feina, sinó de no dedicar-hi tota la vida sense mirar mai si hi havia una altra manera de fer ses coses.

Quan treballes dins un sector com el de la distribució, ho veus clar. Els productes són necessaris, sa feina no s'acaba mai i sempre hi ha algú que ha de fer arribar ses coses al seu destí. Però, per molt que t'esforcis, no sempre pots augmentar els marges, apujar els preus o guanyar més. Pots treballar una hora més, carregar més caixes, fer més quilòmetres o atendre més clients. El que no sempre pots fer és convertir tot aquest esforç en més beneficis.

I aquesta és una diferència important: una cosa és guanyar-te la vida treballant i una altra és construir un negoci que et permeti guanyar molts de sous. No són necessàriament la mateixa cosa.

Jo no m'he fet ric, però tampoc tenc la sensació d'haver fracassat. He viscut com he pogut, he treballat, he passat èpoques bones i dolentes i he arribat a sa jubilació amb ses experiències que m'ha donat la vida. No puc demanar-me ara per què no vaig fer això o allò, perquè en aquell moment vaig prendre ses decisions que em varen semblar millors, amb els coneixements i ses possibilitats que tenia.

Això sí, si avui tornàs a seure dins aquella aula i el professor ens repetís la seua frase, crec que l'escoltaria d'una altra manera. Potser li demanaria que ens ho explicàs una mica més, que ens posàs més exemples i que ens ensenyàs a veure aquelles oportunitats que, quan ets jove, moltes vegades et passen per davant sense que te n'adonis.

Però ja no hi som a temps. O sí, en part. Perquè encara podem aprendre, encara podem pensar i encara podem mirar ses coses d'una altra manera.

Al final, no sé si m'hauria fet ric fent més cas d'aquell professor. El que sí que sé és que tenia raó en una cosa: treballar molt no ho és tot. També convé tenir temps per pensar. I convé entendre que no tots els sectors ofereixen ses mateixes oportunitats, per molt necessària i honrada que sigui la feina que hi fas.

El món ha canviat molt des que jo era jove, però aquesta lliçó continua vigent. Fa molts d'anys ja ens deien que hi havia activitats que permetien guanyar més sous que unes altres. Avui encara hi ha qui ens ho explica com si acabàs de descobrir la fórmula de l'èxit.

I potser per això vaig riure quan vaig sentir aquell assessor. Perquè em va fer recordar el professor, els anys d'estudi i totes aquelles coses que, quan ets jove, escoltes sense acabar d'entendre-les.

Si no t'has fet ric, tampoc passa res. No tothom ha nascut per fer fortuna, ni la fortuna és s'única cosa que compta a la vida. Però, si una cosa he après amb els anys, és que treballar molt no garanteix fer molts de sous. I que, de vegades, aturar-se a pensar pot ser tan important com passar-se el dia fent feina.

Jo, almenys, ara que estic jubilat, me'n record d'aquell professor amb afecte. I pens que, encara que vàrem tardar molts d'anys a entendre'l, potser no és massa tard per aprendre alguna cosa d'allò que ens deia.

Carai, en quin mes visc?

Eivissa, 11 d'octubre 2026.

CARAI, EN QUIN MES VISC?

Ara que estic jubilat, pensava que tendria més temps per a tot. Per passejar, anar a comprar sense presses, mirar la mar, fer un cafè tranquil·lament i, sobretot, viure amb una mica més de calma. Però darrerament hi ha una cosa que em té ben desconcertat: ja no sé en quin mes visc.

No sé si us passa a valtros, però jo, cada vegada que hi pens, estic més preocupat.

Per sort, tenc un calendari devora s’escriptori. Perquè, si m’hagués de guiar pel que veig quan surt de casa, no sabria si som a l’estiu o a sa tardor. Al matí fa una mica de fresca i pens que ja va sent hora de treure una jaqueta. Però arriba el migdia, surt el sol i encara veig gent que es fica dins la mar i es fa un bon bany. I, quan arriba sa tarda, torna a fer calor. Una calor que em fa pensar que potser m’he equivocat de roba i que encara podria anar perfectament amb màniga curta, calçons curts i sandàlies.

I jo em deman: però no érem a sa tardor? Això no ho entenc. El temps va com va i naltros no hi podem fer gaire cosa. 

Però el que em descol·loca de veritat és entrar en un supermercat. I mirau que en sé, d’això! Durant uns quants anys vaig estar al capdavant d’un grup de supermercats d’alimentació d’Eivissa i Formentera. Sé com funciona el negoci, com es preparen ses campanyes, com es canvien els lineals i com miram d’avançar la competència. I també he de reconèixer una cosa: jo era dels que espitjaven perquè ses temporades comercials començassin abans. Sí, jo també hi vaig contribuir. No em puc fer l’innocent ara que ja estic jubilat.

Quan arribava la tardor, començàvem a preparar el canvi de temporada. A finals d’octubre, comercialment, s’estiu ja s’havia acabat. Tocava retirar uns productes, donar entrada als altres i preparar s’arribada del Nadal. Ho fèiem per vendre més, guanyar espai i avançar-nos als competidors. Era una carrera per veure qui canviava abans els lineals i qui aconseguia posar els productes de sa temporada següent davant els nassos dels clients.

Llavors em semblava normal. Era sa meua feina i procurava fer-la tan bé com sabia. Però ara, que ja no estic ficat dins aquesta roda, ho veig d’una altra manera. I, sincerament, crec que ens hem passat de frenada.

S’altre dia vaig entrar en un supermercat i em vaig trobar ses carabasses, les disfresses i tots aquells productes de Halloween. Vaig pensar que, bé, som a sa tardor i s’acosta Tots Sants. Fins aquí, cap problema.

Ara bé, encara no acab d’entendre com ens ha conquistat aquesta moda de celebrar Halloween. Carabasses, monstres, cares pintades, teranyines i tota una col·lecció de coses per fer por. No dic que no sigui divertit, ni que cadascú no pugui celebrar el que vulgui. Però jo sempre havia celebrat Tots Sants d’una altra manera.

Record quan era un al·lot a ca nostra, a Formentera, els majors anàvem a visitar els cementiris, recordàvem els qui ja no hi són i, a casa, fèiem una bona trencada de fruits secs, menjàvem pinyons, magranes i tot allò que era propi d’aquells dies. A la nit, sa taula no és recollia. Es deixava menjar i beure per ses ànimes. I poca cosa més a celebrar.

Ara, en canvi, sembla que si no tens una carabassa il·luminada a sa porta de casa no estàs al dia. Potser és que m’estic fent vell, però jo encara trob a faltar algunes d’aquelles coses que fèiem abans, sense haver de comprar mitja botiga per celebrar-les.

Però tornem als supermercats, que és on realment comença sa meua confusió.

Després d’aquell primer establiment, vaig entrar en un altre i em vaig trobar els lineals plens de polvorons, mantecados, torrons i bombons. I em vaig quedar mirant tot aquell desplegament nadalenc sense saber gaire bé què pensar.

Perquè, a veure, jo encara vaig amb roba d’entretemps, encara veig gent banyant-se i encara no he tengut necessitat d’encendre cap calefacció. I resulta que ja m’estan preparant el Nadal!

Per acabar-ho d’adobar, encenc sa televisió i ja hi apareixen els anuncis de bombons i els ous de xocolata. Capsetes elegants, ben presentades i aquella música que et vol transportar directament a una taula parada per celebrar ses festes.

I jo pens: «Però si encara no hem arribat a Tots Sants!».

No sé si som jo qui va endarrerit o si són els altres que van massa aviat. El que tenc clar és que, si continuam així, acabarem menjant torrons a sa platja, davall una sombrilla, mentre esperam que arribi s’hivern.

I encara hi ha una altra cosa que m’ha cridat s’atenció.

Aquests dies ja he vist escolars que ofereixen capses de polvorons i mantecados a familiars, amics i coneguts. Volen recaptar sous per ajudar-se a pagar el viatge de final de curs. I em sembla molt bé. Els estudiants s’espavilen, s’impliquen i busquen sa manera d’aconseguir uns sous que els faran falta. És una iniciativa que trob lloable, encara que, comercialment, sigui una competència ben complicada per a ses botigues del barri, que també necessiten vendre per viure.

Però no puc evitar trobar-hi una certa gràcia. Encara tenim calor, encara hi ha gent que va a sa platja i, mentrestant, els al·lots ja venen dolços de Nadal per pagar un viatge que faran d’aquí a uns quants mesos.

Tot molt normal, sí senyor! Jo, que encara no he acabat d’acostumar-me a sa tardor, ja he de començar a pensar en el Nadal. I això que, quan era al capdavant dels supermercats, també era dels que provocaven aquest avançament de ses campanyes. Ara em toca veure-ho des de fora i, tot s’ha de dir, no m’acaba d’agradar.

Potser és cosa de l’edat. Potser és que, ara que estic jubilat, ja no tenc tantes presses i em molesta que tot hagi d’arribar abans d’hora. O potser és que m’agradava més quan ses coses tenien el seu moment i no ens volien fer córrer permanentment.

Jo record que esperàvem ses festes amb una altra il·lusió. Primer arribava sa tardor, després Tots Sants i, més endavant, començàvem a pensar en Nadal. Quan tocava, compràvem torrons i preparàvem els menjars de ses festes. No sé si abans tot era millor, perquè tampoc no som dels que pensen que qualsevol temps passat va ser perfecte. Però, carai, almanco sabíem en quina època de l’any érem!

Ho tenc clar! He decidit que enguany faré ses coses a sa meua manera.

Per Tots Sants tenc pensat anar a Anglaterra per estar amb ses meues netes i celebrar Halloween amb elles. Allà és una tradició ben arrelada i ses netes la viuen intensament. Cases decorades, carabasses, disfresses, infants que van de porta en porta demanant «trick or treat» (truco o trato) ... Tot té el seu ambient i el seu moment.

I em fa il·lusió compartir-ho amb elles. Al final, també es tracta d’això: de viure experiències amb sa família, de crear records i de disfrutar de ses coses sense haver d’estar sempre pensant en sa campanya comercial següent.

Després, a primers de novembre, tornaré a Eivissa i celebraré Tots Sants com m’agrada a mi. Panellets, trencada de fruits secs, pinyons i ses tradicions de ca nostra. I al desembre, quan arribi el desembre, ja pensarem en la salsa de Nadal, els torrons i tot allò que toca per aquelles festes.

Cada cosa al seu temps. Sense presses. Sense avançar-nos dos mesos a tot.

Ara que estic jubilat, ja he passat prou anys mirant calendaris comercials, preparant campanyes i pensant què havíem de vendre abans que els altres. Ara vull anar a comprar tranquil·lament, disfrutar de sa tardor i no haver de recordar cada cinc minuts que el Nadal ja és aquí.

Deixau-me nedar si fa calor, posar-me una jaqueta si refresca i comprar torrons quan s’apropi Nadal. No deman tant, crec jo.

Ahir vaig arribar a casa, vaig mirar el calendari que tenc devora l’escriptori i em vaig quedar un bon rato pensant i va sortir aquest escrit. Perquè, després de veure gent banyant-se, carabasses als supermercats, polvorons als lineals i bombons nadalencs a sa televisió, encara no sé si el problema és meu o si hem perdut tots una mica el nord.

Francament, a la meua edat ja no tenc ganes d’haver de fer un màster per saber en quina estació visc.

Sa recompensa de sa fe.

Eivissa, 9 d'octubre 2026

SA RECOMPENSA DE SA FE.

 

  

 

S’altre dia, junt amb els amics i amigues de s’Associació d’Alumnes de sa Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, vaig anar al MACE, una d’aquestes visites culturals que un fa de tant en tant per recordar-se que, a banda de pagar impostos, consumir i mirar pantalles, també és capaç de contemplar una obra d’art durant més de trenta segons sense demanar immediatament què vol dir. Abans d’entrar a veure Cel d’Or, de Stefan Brüggemann, sa directora del museu ens va fer una presentació de l’exposició i, en un moment determinat, ens va amollar una frase de Sant Agustí que, amb tota naturalitat, va pronunciar en llatí: “Fides est credere quod non vides; huius fidei praemium est videre quod credis.”

Davant ses nostres cares d’absoluta perplexitat, va fer sa pregunta clau: “A ver, ¿cuántos no han entendido la frase? ¿Cuántos de vosotros no estudió latín?”. I aquí va posar es dit dins sa llaga, perquè sí, tots o gairebé tots havíem estudiat llatí a s’institut, però qui ho recorda? Jo, ara mateix, no gaire més enllà d’aquell “rosa, rosae” que, per algun misteriós motiu, ha aconseguit sobreviure dins es racó més inútil de sa meua memòria.

I mirau que era bon estudiant. He anat a buscar ses meues notes de s'institut i resulta que vaig treure un vuit de qualificació final de curs. Un vuit! Alguna cosa devia haver après. El problema és que, molts d’anys després, si Sant Agustí hagués comparegut davant meu i m’hagués demanat que li traduís sa frase, probablement hauria posat cara d’entès i hauria contestat amb un “sí, sí, molt interessant”, esperant que algú més intel·ligent que jo fes sa feina.

Pels qui, com jo, necessitam una traducció simultània d’allò que una vegada vàrem estudiar, sa frase ve a dir, més o menys, que sa fe consisteix a creure allò que encara no veus i que sa recompensa d’aquesta fe és arribar a veure allò que creies. Perfecte, no? I mentre escoltava aquella frase em vaig posar a pensar que potser també ens podria servir per reflexionar sobre ses llengües, sobre sa manera com neixen, creixen, s’imposen unes damunt ses altres i, finalment, algunes desapareixen sense que gairebé ningú se n’adoni.

Perquè ses llengües tenen una cosa molt curiosa: no necessiten necessàriament una guerra perquè desapareguin. No sempre fa falta una prohibició, un decret o un govern que les persegueixi. De vegades basta que deixem d’emprar-les, que decidim que una altra llengua és més útil, més moderna, més pràctica o simplement més convenient, i que, generació rere generació, anam fent petits canvis que semblen insignificants fins que un dia descobrim que aquella llengua que abans era normal sentir pel carrer ja només apareix en sa boca d’uns quants nostàlgics.

A s’institut naltros estudiàvem llatí, aquella llengua que havia dominat mig món i que durant segles havia estat sa llengua de sa cultura, de sa religió, de sa ciència, de sa política i de ses lleis. Sa llengua que va deixar una marca immensa en sa nostra manera de parlar i de pensar, fins al punt que avui encara la duim incorporada dins es català que parlam, tot i que necessitam que sa directora d’un museu ens tradueixi Sant Agustí perquè, després de tants anys d’estudi, jo no som capaç d’anar gaire més enllà d’un “rosa, rosae” pronunciat amb una certa dignitat.

També estudiàvem francès, encara que en el meu cas amb molt menys èxit. No m’entrava, no hi havia manera, mentre s’anglès començava a guanyar terreny i arribava amb una força que semblava imparable. Sa música que escoltàvem era en anglès, ses pel·lícules començaven a arribar-nos cada vegada més en anglès, internet després ho acabaria inundant tot d’anglès i, de sobte, aprendre aquella llengua ja no era una qüestió de cultura o d’afició, sinó una necessitat pràctica per moure’t pel món.

I així és com funcionen ses llengües. S’empren o deixen d’emprar-se. Algunes guanyen espai i altres el perden. Algunes entren per sa porta gran i altres van quedant arraconades dins sa sala de sa memòria.

I aquí és on jo arrib a Eivissa, perquè naltros també tenim una història de llengua i, si la miram sense massa ornaments patriòtics ni aquella tendència tan humana a explicar sa història des del punt de vista del guanyador, resulta una història prou curiosa. Abans que arribassin ses tropes del rei Jaume I, aquí vivien els musulmans, aquells que durant tants anys hem après a anomenar simplement “moros”, com si una paraula fos suficient per explicar tota una societat. Vivien aquí, treballaven aquí, cultivaven sa terra, gestionaven s’aigua, comerciaven, construïen, parlaven una llengua, professaven una religió i tenien unes costums i una manera d’organitzar sa vida que, evidentment, no havien inventat aquell mateix matí.

I un dia arribaren ses tropes del nord-est de sa península en nom del rei Jaume i varen conquerir ses illes. I aquí comença aquella part tan curiosa de sa història en què, segons com ens ho han explicat, sembla que fins aquell moment vivíem dins una mena de foscor medieval especialment espessa i que, de cop, arribaren els nous habitants amb sa religió correcta, sa llengua correcta, ses institucions correctes i, sobretot, amb sa llum de Déu.

És fantàstic això de sa història: depèn molt de qui la conta. Si conquereixes un territori, ets un conqueridor; però si guanyes i després tens prou temps per escriure els llibres, pots convertir-te en alliberador, civilitzador o fins i tot benefactor dels pobres indígenes que, pel que sembla, estaven esperant sa teua arribada per començar a viure com toca.

No vull entrar gaire més dins sa història de sa conquesta perquè hi ha gent que en sap molt més que jo i que la pot explicar amb molt més rigor. El que sí que em costa és aquesta tendència nostra a pensar que tot allò que va venir després havia de ser necessàriament millor que allò que hi havia abans, com si sa història fos una escala mecànica que sempre puja i com si qualsevol cosa que ve després hagués de representar automàticament un progrés respecte d’allò que hi havia abans.

Ens varen dur una religió nova, una llengua nova, unes costums noves i una nova manera d’organitzar sa societat. I, molts segles després, naltros ho podem explicar amb una certa solemnitat, com si algú hagués vengut expressament a fer-nos un favor. Jo sempre he trobat fascinant aquesta capacitat humana de convertir una conquesta en una obra de caritat quan ha passat prou temps.

Però hi ha una cosa que sí que m’interessa especialment de tot aquest procés, i és sa qüestió de sa llengua, perquè el català que parlam avui tampoc no va aparèixer per generació espontània ni va baixar del cel dins una tauleta de pedra. És fruit d’una evolució llarguíssima en què es llatí vulgar va anar canviant, mesclant-se, transformant-se i donant lloc a diferents llengües, entre elles sa nostra. Per tant, fins i tot quan pensam que es llatí és una llengua morta que només serveix per torturar estudiants d’institut, en realitat el continuam parlant cada dia, perquè el tenim amagat dins ses paraules, dins sa gramàtica i dins sa mateixa estructura de sa llengua que empram.

I això em fa pensar en s’eivissenc.

Perquè s’eivissenc també viu mentre l’empram. No viu perquè el considerem una peça valuosa del nostre patrimoni, ni perquè en parlem amb orgull durant una festa popular, ni perquè una institució faci una campanya dient que l’hem de conservar. Viu quan un güelo parla amb es seu net i el net li respon en eivissenc; quan dos joves es troben pel carrer i continuen parlant sa llengua que han après a casa; quan anam a comprar, quan discutim, quan feim broma, quan estimam, quan ens enfadam o quan simplement parlam de qualsevol tonteria.

S’eivissenc és com aquell poblet de sa Gàl·lia que tots coneixem, resistint envoltat per un immens exèrcit romà que cada vegada té més recursos, més poder i més ganes d’entrar. Només que aquí no tenim cap poció màgica i, a més, els romans parlen anglès.

I jo no tenc absolutament res contra s’anglès. Al contrari, és una llengua que ens convé aprendre i que ens permet comunicar-nos amb mig món. El problema no és que aprenguem anglès; el problema és que, mentre l’aprenem, deixem d’emprar sa nostra llengua. Perquè una llengua no mor simplement perquè aparegui una altra que tengui més prestigi o sigui més internacional. Mor quan els seus parlants comencen a pensar que ja no val la pena parlar-la.

Primer deixam de parlar-la amb algú que pensam que no ens entendrà. Després deixam de transmetre-la als fills perquè volem que tenguin més oportunitats. Més endavant començam a associar-la amb sa gent major, amb es passat, amb allò que ja no torna, i finalment arribam a aquella frase que, a mi, sempre m’ha fet una certa por: “Jo l’entenc perfectament, però no el parl”.

Aquesta frase és una mena de sala d’espera de sa desaparició.

I això em causa molta tristor, perquè una llengua no és només un conjunt de paraules que podem substituir per unes altres. És una manera particular de mirar el món, una música, unes bromes que només tenen gràcia dites d’una determinada manera, unes paraules que contenen records i una manera de relacionar-nos amb els altres. Quan una llengua desapareix, no deixam simplement de dir unes paraules; deixam de poder dir certes coses exactament com les havíem dites fins llavors.

Potser d’aquí unes quantes generacions algú visitarà es MACE i escoltarà una frase en eivissenc que ja no entendrà. Potser algú li explicarà que aquella llengua es parlava aquí, a aquesta illa, durant moltíssims anys, i ell demanarà per què va desaparèixer. I tal vegada no podrem contestar que ens la varen prohibir, ni que va arribar un exèrcit i ens va obligar a abandonar-la, ni que algú va firmar un decret que en va ordenar sa desaparició. Potser haurem de donar una resposta molt més incòmoda: va desaparèixer perquè els seus parlants la varen deixar de parlar.

Sant Agustí deia que sa fe consisteix a creure allò que encara no veus i que sa recompensa és arribar a veure allò que creies. Jo, en canvi, preferesc no tenir fe en sa desaparició de sa nostra llengua, perquè no vull arribar a veure allò que avui encara em sembla impossible.

Però tampoc vull confiar que sobreviurà tota sola, simplement perquè és nostra o perquè fa molts segles que la parlam. Ses llengües no viuen de sa nostàlgia, ni dels discursos, ni de ses plaques, ni dels llibres que expliquen com eren abans. Viuen quan les parlam, i mentre les parlam encara són vives.

Per això, potser sa millor manera de recordar Sant Agustí després d’una visita al MACE no sigui preocupar-nos massa per allò que veurem demà, sinó mirar què feim avui.

Perquè, en qüestions de llengua, sa fe no basta. Cal parlar-la.

Jo hi vaig anar, però no sé si ho vaig entendre.

Eivissa, 7 d'octubre 2026

JO HI VAIG ANAR, PERÒ NO SÉ SI HO VAIG ENTENDRE.

S’altre dia, junt amb una colla de companys de s’Associació d’Alumnes de sa Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, vaig anar al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, es MACE, per veure s’exposició “Cel d’Or”, de Stefan Brüggemann. Hi anava amb curiositat i, sobretot, amb ganes de descobrir una cosa nova. No hi anava amb cap prejudici, ni pensava que s’art contemporani no fos per jo. És veritat que no som cap entès en art i que, davant moltes obres contemporànies, moltes vegades no sé ben bé què he de mirar, però també pensava que precisament per això valia la pena anar-hi, escoltar i intentar entendre.

Ara bé, abans d’anar-hi vaig tenir una mala idea: buscar als diaris i a ses xarxes, informació sobre s’artista i sobre s’exposició. I dic mala idea perquè, en lloc de preparar-me per disfrutar de sa visita, vaig començar a preocupar-me. Llegia coses i, sincerament, no entenia gairebé res. Que si Stefan Brüggemann havia utilitzat “recursos propis de ses estratègies de l’art conceptual i postconceptual”; que el seu treball tenia “reminiscències minimalistes” i feia servir “formes arquetípiques o fraccions integrades en construccions de marcat sentit tautològic”; que sa intervenció tractava “de l’assumpte del que és manifest i del que no ho és”; que “significats i significants són emanacions d’un bagatge cultural comú” i que això ens conduïa cap a “imaginaris col·lectius i referencials”.

Jo llegia tot això, mirava fotos de s’exposició i pensava que, o bé s’art contemporani era molt més complicat del que jo m’havia imaginat, o bé jo no tenia ses eines necessàries per entendre’l. I, després de donar-hi unes quantes voltes, vaig arribar a sa conclusió més fàcil: segurament el problema era meu.

Per això, el dia de sa visita, vaig confiar plenament en sa directora del MACE, que ens feia de professora i que ens havia d’acompanyar en aquest viatge per s’exposició. Pensava que, una vegada dins el museu, amb ses explicacions d’una persona experta com ella, començaria a veure allò que jo tot sol no sabria veure.

I aquí vull fer una aturada per reconèixer una cosa que consider molt important: sense ses explicacions de sa professora, jo hauria entès molt menys del que vaig entendre. Molt menys.

Durant sa visita vaig veure clar que no bastava posar-me davant ses obres i mirar-les. Necessitava que algú m’ajudàs a trobar un camí per entrar-hi. I sa professora va fer precisament això. Va intentar posar-se al nostro nivell, traduir-nos conceptes que per a naltros resultaven difícils, buscar exemples que poguessin fer-nos entendre que s’artista volia plantejar i relacionar unes obres amb altres perquè poguéssim anar construint, a poc a poc, una idea del conjunt.

No era una feina fàcil. Explicar art contemporani a una persona que no hi està familiaritzada és molt complicat. I, malgrat ses dificultats, sa professora va aconseguir l’impossible: que jo no em limitàs a mirar ses obres, sinó que intentàs veure-les.

Perquè aquesta és una de ses coses que més m’ha fet pensar sa visita. Jo havia anat al museu pensant que mirar una obra era simplement posar-m’hi davant i observar-la. Però vaig descobrir que mirar també s’ha d’aprendre. Va agradar-me molt sa xerrada de sa professora abans d’entrar a la sala de s’exposició: respirar profund, deixar volar la ment i treure’ns del cap totes ses preocupacions diàries, amagar els mòbils, etc. Havíem d’afrontar sa visita totalment relaxats i concentrar-nos en allò que anàvem a veure.

Sense aquella explicació, és possible que hagués recorregut sa sala, hagués mirat ses obres amb curiositat, hagués trobat algunes coses interessants i altres de més difícils d’entendre, i finalment hagués partit cap a ca meua amb sa sensació d’haver vist una exposició que no era capaç d’interpretar. No hauria estat una experiència especialment negativa perquè ses obres no tenguessin interès, sinó perquè jo no hauria tengut ses eines per entener-la.

A mida que avançava sa visita, jo intentava relacionar allò que veia amb allò que ens explicaven. De vegades pensava que ja ho començava a entendre, però quan arribava sa següent explicació tornava a perdre’m una mica. Era com quan algú t’explica una cosa complicada i tu vas assentint amb es cap perquè sembla que ho vas seguint, però després, quan arribes a ca teua, t’adones que, si t’ho haguessin de tornar a demanar, no sabries explicar-ho ni amb ses mans.

I això em va passar unes quantes vegades durant sa visita. Però, curiosament, no vaig sortir decebut. Vaig sortir amb el cap com un bombo, això sí, però també amb moltes idees, molts dubtes i, sobretot, moltes preguntes.

Una de ses coses que més em va cridar s’atenció va ser sa referència a una frase de Sant Agustí que está present a tota la obra. Diu que sa fe consisteix a creure el que encara no veus i sa seua recompensa és veure el que creus.

Aquesta frase em va quedar dins es cap perquè, en certa manera, descrivia bastant bé com m’havia sentit durant sa visita. Jo mirava, escoltava i intentava descobrir allò que hi havia darrere el que tenia davant, encara que moltes vegades no fos capaç de veure-ho tot.

I aquí vaig començar a pensar que potser el problema no era només s’exposició ni tampoc només jo. Potser també era una qüestió d’un llenguatge que no entenia.

Jo estic acostumat a mirar una cosa i voler saber què és, què representa i què vol dir. Si veig una cadira, pens que és una cadira. Si veig una porta, pens que és una porta. I si veig una cosa que sembla una cadira però resulta que representa no sé què sobre sa condició humana, es llenguatge, sa percepció o sa societat contemporània, necessit que algú m’ho expliqui. Sa meua imaginació no arriba tant lluny.

Amb s’art contemporani, vaig tenir sa sensació que moltes vegades havia d’acceptar que no hi havia una única resposta i que una mateixa obra podia provocar interpretacions diferents segons qui la miràs i des d’on la miràs. A jo això em costava.

Però potser també és aquí on començava s’interès. Perquè una cosa que vaig descobrir amb “Cel d’Or” és que m’havia agradat una exposició que no estava segur d’haver entès. Curiós, veritat? I això, d’entrada, em semblava una mica contradictori. Sempre havia pensat que, per poder disfrutar d’una cosa, primer s’havia d’entendre. Després d’aquesta visita, ja no ho tenia tan clar.

Una obra podia desconcertar-me, podia fer-me pensar, podia provocar-me una pregunta o simplement deixar-me amb una sensació difícil d’explicar. I potser no era necessari sortir del museu amb una resposta ben ordenada dins el cap.

De fet, jo no vaig sortir amb res ordenat. Vaig sortir pensant en moltes coses i fent-me una pregunta que encara em ronda: és l’art contemporani massa difícil d’entendre per a una persona que no hi està familiaritzada, o som jo que encara no he après a mirar-lo?

No crec que sa resposta sigui una cosa o s’altra. Probablement hi ha un poc de tot. Hi ha obres que necessiten un context, uns coneixements previs, una explicació o una persona que t’ajudi a entrar-hi. I també hi ha una part que correspon a qui mira: tenir curiositat, estar disposat a escoltar, acceptar que no ho entendrà tot a sa primera i, sobretot, no tenir por de reconèixer que hi ha coses que se li escapen.

En aquest sentit, sa feina de sa nostra professora em va semblar fonamental. No ens va donar ses respostes perquè les repetíssim com lloros, sinó que va intentar posar-nos en condicions de poder mirar ses obres amb uns altres ulls. Va fer de pont entre s’artista i naltros. I crec que, sense aquest pont, jo hauria quedat molt més lluny de s’exposició.

Per això li vull agrair especialment el seu esforç. No només per ses explicacions, sinó per haver intentat fer comprensible una cosa que, d’entrada, se’ns podia presentar com molt llunyana. Va aconseguir que una persona interessada en aprendre, però sense coneixements específics d’art contemporani, no es limitàs a mirar, sinó que intentàs comprendre.

I aquesta experiència també em va fer pensar en una altra cosa: quin paper ha de tenir un museu davant un públic que no és especialista?

Perquè una exposició pot ser extraordinària, però si jo hi entr tot sol i no tenc cap eina per entener-ho, pot acabar sent una experiència frustrant. No perquè sa culpa sigui de s’obra ni perquè jo no tengui interès, sinó perquè entre una cosa i s’altra hi falta un pont.

A “Cel d’Or” me’l va donar sa professora. Jo no vaig sortir del MACE convertit en un expert en Stefan Brüggemann ni en art conceptual. Ni de bon tros. Però tampoc vaig sortir pensant que s’art contemporani no era per jo. Al contrari: vaig sortir amb més curiositat que abans i amb ganes de continuar mirant, escoltant i aprenent.

Vaig sortir també amb una certa humilitat. Perquè potser, davant una obra d’art, no sempre hem de tenir sa resposta preparada. Potser de vegades basta reconèixer que no l’acabam d’entendre, escoltar algú que en sap més que naltros i tornar-la a mirar.

Tal vegada sa pròxima vegada hi veuré una cosa que aquella vegada no vaig veure. O tal vegada no.

Però almanco ara sé que mirar no sempre és suficient. També necessitam que ens ensenyin a mirar.

Jo hi vig anar. Vaig mirar. Vaig escoltar. Vaig intentar entendre. I, sincerament, encara no sé si ho vaig entendre.

Però sé una cosa: va agradar-me molt haver-ho intentat.