Eivissa, 23 de Maig de 2026
TRADICIONS PRIMAVERALS.
Amb s’arribada del mes de maig arriben, de forma puntual i implacable, dues coses que ja començ a odiar profundament. Dues tradicions primaverals que ja formen part des meu calendari vital.
Sa primera són ses al·lèrgies.
Sí, aquell moment màgic en què sa natura desperta, floreix, revifa… i decideix intentar assassinar-me de manera lenta però elegant. Ses oliveres, els pins, ses gramínies i tota aquella vegetació que sa gent mira amb cara de “quina meravella” entren en plena floració mentre jo entr en plena decadència física.
És una etapa "preciosa". Em despert amb els ulls tan inflats que pareix que hagi passat sa nit plorant. Esternud vint-i-dues vegades seguides fins al punt de veure estrelles i passar por de desnucar-me. I pas el dia respirant inhaladors i dopant-me d’antihistamínics.
Sa gent, a més, ajuda molt.
- Que polida és aquesta època, eh? Tot està verd!
Sí, verd està. Sobretot es meus mocs.
Jo ja no distingesc si tenc una al·lèrgia o si es meu cos simplement ha decidit declarar-se oficialment en vaga. Entre inhaladors, pastilles, esprais nasals i mocadors, vaig més medicat que un cantant de rock.
I evidentment no puc anar gaire pel camp, perquè avui en dia passejar entre arbres, per jo, és pràcticament fer esport extrem. Hi ha gent que paga per fer ràfting o saltar en paracaigudes. Jo simplement obr una finestra i ja em jug sa vida.
Però bé, quan crec que sa humiliació física i emocional de maig ja està completa… arriba sa segona tragèdia estacional.
Sa telefonada de sa meua gestoria preferida.
Aquella secretaria tan amable, tan educada i tan alegre, que sempre em crida amb un entusiasme absolutament incompatible amb es motiu de sa telefonada.
- Bon dia! S’en recorda que ha de fer sa declaració de renda? Quin dia li aniria bé venir?
Escolti… sincerament? Cap. Es dia que em vagi bé pagar sous encara no ha arribat.
Però clar, un és (o això intenta ser) un ciutadà responsable. D’aquells ingenus que encara pensen que pagar impostos serveix per tenir sanitat pública, escoles, carreteres i semàfors que misteriosament sempre es posen vermells just quan arrib.
Així que hi vaig anar.
I allò no va ser una reunió amb es meu assessor fiscal. Allò va ser un ritual administratiu satànic: Base liquidable. Base imposable. Rendiment net. Capital mobiliari. Capital immobiliari. Retencions. Quotes estatals. Quotes autonòmiques.
Ufff…
En un moment determinat ja no sabia si estàvem fent sa declaració de renda o si m’estaven intentant vendre una hipoteca a trenta-cinc anys.
S’assessor parlava i jo assentia amb cara de “sí, sí, clar, ho entenc perfectament”, quan en realitat es meu cervell havia abandonat es cos feia rato per anar-se’n a plorar a un racó.
A veure… no em conti sa novel·la. Vagi a l'important. Quant em rob… perdó… quant he de pagar?
I ell, amb aquella serenitat clínica de qui sap perfectament que està a punt de destruir-me es cap de setmana, em diu sa xifra final.
I jo:
- Però què diu?! Tant?!
Vaig respirar fondo. No perquè fos molt. Bé, sí, també per això. Però sobretot perquè encara esperava una cosa pitjor, com per exemple haver de demanar un préstec o vendre un ronyó per poder pagar-ho.
Vaig sortir d’allà intentant mantenir sa dignitat. Com si m’acabassin de buidar sa cartera utilitzant exclusivament vocabulari tècnic i una calculadora.
Vaig quedar uns segons dret davant el despatx, completament desorientat, mirant es buit. No sabia si anar a una cafeteria a celebrar que encara em quedaven vint euros a sa compte… o anar directament a jeure dins una síquia i esperar tranquil·lament que ses oliveres acabassin sa feina.
