Canviar de cotxe.

Eivissa, 22 de setembre 2026

CANVIAR DE COTXE.

Ha arribat s’hora d’anar renovant el parc automobilístic familiar i, com que un no pot viure tota sa vida amb el mateix cotxe, finalment ens hem decidit a fer el gran pas cap a sa modernitat. Després d’analitzar detalladament ses opcions de ses diferents marques, de mirar catàlegs, comparar preus, llegir característiques i escoltar ses explicacions, cada vegada més sofisticades, dels diferents venedors, hem pres una decisió que, fa uns anys, m’hauria semblat pròpia d’una pel·lícula de ciència-ficció: ens apuntam al món “eco”, al món elèctric.

Només començar a llegir ses característiques tècniques del nou cotxe ja vaig començar a sospitar que potser m’havia ficat dins un jardí. Dimensions, carrosseria, caixa de canvis automàtica, maleter, motor, consum, emissions, pes, velocitat... tot apareix explicat amb una quantitat de números, sigles i paraules estranyes que fa pensar que, en lloc d’un cotxe, estava comprant una màquina industrial. Jo, que sempre havia pensat que per comprar un cotxe bastava saber si era gros o petit, si cabia dins el garatge i si tenia un maleter on posar ses bosses de sa compra, ara resulta que he de conèixer tota una sèrie de conceptes que fins fa quatre dies no sabia ni que existien.

I si ses característiques tècniques ja són per espantar, el capítol de s’equipament encara és millor. Confort, conducció, equips multimèdia, sistemes de seguretat, disseny, serveis connectats, etiqueta mediambiental, recàrrega domèstica, recàrrega fora de casa, característiques elèctriques... tot està pensat, segons diuen, per fer-nos sa vida més fàcil. Jo no sé si sa vida serà més fàcil, però llegir tota aquesta informació sí que em provoca un bon mal de cap.

En resum, després de moltes voltes, hem comprat un cotxe elèctric. I he de reconèixer que, vist així, de primera, tot semblen avantatges. Avui que el preu de sa gasolina està pels núvols, poder prescindir-ne sembla una bona idea i, a més, tenim punts de recàrrega repartits per Vila que, segons m’han explicat, poden arribar a ser totalment gratuïts. Això de trobar alguna cosa gratuïta avui en dia sempre fa il·lusió, encara que després d’una vida sencera ja he après que, quan algú et diu que una cosa és gratuïta, convé mirar dues vegades sa lletra petita, no sigui cosa que allò que no pagues amb sous ho acabes pagant d’una altra manera.

També hi ha sa famosa etiqueta eco, que ens permet aparcar gratuïtament a sa zona blava, cosa que em sembla especialment interessant perquè després de tants anys pagant per deixar el cotxe al carrer, resulta que ara, simplement per haver comprat un cotxe que costa una barbaritat, l’Ajuntament considera que som una persona digna de deixar-lo aparcat sense passar per caixa. El Govern d’Espanya també bonifica sa compra i s’Ajuntament d’Eivissa bonifica l’impost de circulació, mentre que ses assegurances obligatòries tenen igualment determinades bonificacions. Mirant-ho tot junt, gairebé pareix que siguem naltros qui estam fent un favor a ses administracions comprant el cotxe.

Per tant, tot són avantatges. Cotxe elèctric, menys consum, menys emissions, aparcament gratuït, bonificacions, punts de recàrrega... Només falta que un dia em telefonin del concessionari per donar-me ses gràcies per haver tengut sa valentia de comprar-lo. Ara bé, jo, després de molts anys, ja sé que darrere qualsevol oferta meravellosa hi ha una lletra petita esperant que algú no la llegeixi. I jo, sincerament, ja no tenc el costum de llegir lletres petites, sobretot quan necessit ulleres per llegir ses grans.

El termini d’entrega ha estat aproximadament d’un mes, encara que el procés de triar els colors i els extres especials ha allargat un poc més sa cosa. Perquè tampoc basta dir que vols un cotxe blanc. Ara has de decidir entre blanc perla, blanc nacrat, blanc metal·litzat, blanc glaciar o qualsevol altra tonalitat que sa indústria automobilística s’hagi inventat per justificar que un color que abans era simplement blanc ara costi tres mil euros més. I jo, que he viscut una època en què els cotxes tenien colors com blanc, negre, vermell o blau, em trob davant un catàleg de colors que pareix més propi d’una botiga de pintures.

Finalment va arribar el gran dia de s’entrega. Vaig dedicar-hi tota una tarda, i no precisament perquè em deixassin disfrutar tranquil·lament del cotxe nou. Primer vaig passar una hora dins s’oficina del concessionari per acabar de complimentar tots els papers de compra, firmar documents, acceptar condicions i escoltar explicacions que, probablement, algú havia redactat pensant que tots els compradors som advocats especialitzats en dret mercantil. Després va venir una altra hora llarga d’explicacions del venedor, que, amb tota sa bona voluntat del món, em va començar a ensenyar tots els botons, tots els indicadors, tots els comandaments i totes ses funcions que té el cotxe.

Jo l’escoltava atentament i procurava posar cara d’entendre-ho tot, però sa veritat és que, després d’uns minuts, ja no sabia si estava comprant un cotxe o matriculant-me a un curs d’enginyeria. El venedor em deia que tot era molt senzill, que només havia de pitjar aquí, després allà, entrar dins aquest menú i seleccionar aquella opció, però jo pensava que si una cosa necessita tantes explicacions per ser senzilla, probablement no és tan senzilla com em volen fer creure.

Quan finalment vaig treure el cotxe del concessionari em varen entrar tots els dubtes del món. Vaig pensar que no sabria conduir aquell cotxe. I és que una cosa és conduir un cotxe i una altra molt diferent és conduir un ordinador amb quatre rodes, que a més està permanentment preocupat per sa nostra seguretat i no atura d’avisar-nos de tot. S’ha de dir que, a sa primera, no és fàcil acostumar-se a un cotxe amb caixa de canvis automàtica i amb un panell de funcions que sembla sa cabina d’una nau espacial.

El meu net, en canvi, ho va entendre a sa primera. Va pujar amb jo, va mirar unes quantes coses, va tocar un parell de botons i ja estava com si hagués programat aquell cotxe. Jo encara estic estudiant el manual d’instruccions, que, per cert, ja no és aquell llibret amb dibuixos, explicacions i normes que antigament guardàvem dins sa guantera. Ara et donen un codi QR i et diuen que ja t’ho faràs. Has de treure el mòbil, enfocar una quadrícula i entrar dins un món digital per descobrir com funciona el cotxe que acabes de comprar. Si un dia et quedes sense bateria al mòbil, supòs que hauràs de demanar ajuda per saber com posar es climatitzador.

Una altra novetat que em va sorprendre és que ja no existeix sa roda de recanvi. Ara et donen un kit per inflar ses rodes en cas de rebentar. No em demaneu com funciona perquè, després de veure’l, vaig decidir que, si algun dia rebenta una roda, és molt millor demanar sa grua i deixar que un professional resolgui el problema. De fet, també et faciliten el telèfon de contacte, cosa que em fa pensar que els fabricants són perfectament conscients de ses possibilitats d’èxit que té el seu invent.

I així és com he descobert que avui ja no es venen cotxes, sinó sensacions. El concessionari ja no et ven simplement un vehicle per anar d’un lloc a un altre, sinó navegació amb el senyor Google, climatització automàtica, alerta de distància de seguretat, alerta d’excés de velocitat, connexió amb es mòbil, connexió amb Spotify, assistents de conducció, serveis connectats i no sé quantes coses més que, sincerament, jo no havia demanat.

Perquè jo només volia un cotxe.

Un cotxe que arrancàs, que caminàs, que frenàs i que em dugués allà on necessit anar. Però això, pel que sembla, ja no basta. Ara el cotxe ha de saber pràcticament més coses que el conductor. Ha de saber quina ruta hem de fer, avisar-nos si anam massa ràpid, recordar-nos que hem de mantenir sa distància de seguretat, avisar-nos si estam cansats i, si ens despistam, probablement pigar-nos un crit. I tot això està molt bé, no ho negaré, però a vegades tenc sa sensació que, d’aquí a quatre dies, serà el cotxe qui decidirà on hem d’anar i naltros simplement li haurem d’obeir.

I naturalment, tota aquesta modernitat té un preu. Un preu important. Perquè sa tecnologia pot haver avançat molt, però hi ha una cosa que el concessionari no ha perdut amb el pas del temps: sa calculadora. Aquesta continua funcionant perfectament.

Però he de reconèixer que el cotxe és una passada. És còmode, silenciós, segur i té més prestacions de les que jo podré arribar a utilitzar mai. El problema és que, a aquestes altures de sa vida, jo no necessitava tantes prestacions. Jo necessitava un cotxe. I em sembla que entre una cosa i l’altra hem acabat comprant una mena de centraleta electrònica amb quatre rodes, una bateria enorme i una pantalla que em mira amb més atenció que molts dels meus familiars.

Ai, quins records, aquells temps en què els cotxes eren una eina de feina. Entraves, giraves sa clau, arrancaves i partíes. No hi havia pantalles, ni codis QR, ni actualitzacions, ni aplicacions, ni contrasenyes, ni alertes que et deien que t’estaves acostant massa a una línia blanca. Si una roda rebentava, posaves sa roda de recanvi i continuaves. I si no sabies com funcionava alguna cosa, miraves es manual, que estava dins sa guantera i no necessitava connexió a internet.

Ara tenim cotxes intel·ligents, connectats, ecològics i carregats de tecnologia. I jo, que som es conductor, encara estic intentant descobrir com funciona el meu.

Potser aquest és el gran avanç de sa indústria automobilística: abans compraves un cotxe per conduir-lo tu i ara compres un cotxe perquè ell t’ensenyi a conduir-lo.

Jo, de moment, faig el que puc. Carreg sa bateria, mir el consum, procur no tocar massa botons i duc es codi QR ben guardat dins el mòbil. I quan tenc qualsevol dubte, faig el que ha fet el conductor tota la vida quan no sap què fer: atur el cotxe, respir fondo i busc algú més jove que em digui com funciona.

Perquè una cosa sí que tenc clara: el cotxe pot ser elèctric, ecològic, automàtic, intel·ligent i connectat amb mig món, però el conductor continua essent el mateix de sempre.

I aquest, de moment, encara no té cap aplicació per actualitzar-se.

Eivissa per qui l’habita, no per qui la visita.

Eivissa, 21 setembre 2026

EIVISSA PER QUI L'HABITA, NO PER QUI LA VISITA.

No som una persona gaire donada a demostrar el meu emprenyament davant determinades actuacions, decisions i projectes que, al llarg de molts d’anys, els governs de Madrid o de Mallorca ens han volgut imposar o ens han acabat imposant, moltes vegades sense tenir-ne gaire en compte l’opinió de la gent que viu a Eivissa. Normalment, preferesc observar, reflexionar i deixar passar un poc de temps abans de manifestar públicament el que pens, però hi ha moments en què un sent que no pot quedar-se a casa i que ha de sortir al carrer per deixar clar que no està d’acord amb el camí que s’està emprenent.

Al llarg de sa meua vida record tres moments especialment significatius en què vaig sortir al carrer juntament amb molts milers de persones per expressar el meu rebuig a determinats projectes que considerava equivocats i que, d’una manera o altra, podien condicionar el futur de sa nostra illa. Són tres moments separats per gairebé cinquanta anys, tres situacions molt diferents i amb problemes diferents, però que tenen un element en comú: en tots tres casos hi havia la sensació que des de fora es decidia què era bo per a Eivissa sense escoltar prou què pensaven els qui hi vivim.

L’any 1977, baix el lema “Salvem ses Salines”, vaig sortir per primera vegada al carrer. Eren altres temps i Eivissa era una illa molt diferent de la d’avui, però ja hi havia persones que entenien que no tot es podia sacrificar en nom d’un suposat progrés. Ses Salines representaven un espai natural d’un valor extraordinari i la seua protecció era una qüestió que afectava molt més que un tros de territori. Allò que es defensava era una determinada manera d’entendre Eivissa i la necessitat de conservar alguns llocs perquè ses generacions futures també els poguessin conèixer i disfrutar.

En aquella ocasió, la mobilització ciutadana va aconseguir el que pretenia i aquell despropòsit es va aturar. La força de molta gent sortint al carrer va demostrar que una societat mobilitzada encara pot aconseguir que determinats projectes no tirin endavant. Durant molts d’anys he pensat en aquella experiència i, probablement, és una de les raons per les quals encara crec que val la pena protestar quan consideram que alguna cosa posa en perill el futur de s’illa.

Però l’any 2006 vaig tornar a comprovar que no sempre és així. Aquell any el lema era “No volem autopistes” i el que rebutjàvem era el projecte de grans vies impulsat pel Govern Balear. Moltes persones pensàvem que aquell model de carreteres era desproporcionat per a una illa com Eivissa i que, en lloc de solucionar els problemes de mobilitat, acabaria transformant profundament el territori i consolidant un model de creixement que ja començava a mostrar els seus límits.

Vàrem sortir al carrer i vàrem ser molts els que vàrem dir que no volíem aquelles autopistes, però aquesta vegada no ens varen escoltar. Ses carreteres es varen construir i avui formen part del paisatge de s’illa. Quan les mir, no puc evitar pensar en aquella mobilització i en tot allò que es deia en aquell moment. Ens varen presentar les grans infraestructures com una necessitat inevitable i com una solució als problemes de trànsit, però gairebé vint anys després continuam tenint carreteres saturades, embussos i problemes de mobilitat, mentre que alguns dels efectes sobre el territori són irreversibles.

No pretenc dir que avui tots els problemes de mobilitat siguin conseqüència de les autopistes, perquè seria massa simplista, però sí que pens que aquella experiència ens hauria de servir per reflexionar sobre una qüestió que continuam sense voler afrontar: no podem solucionar indefinidament els problemes provocats pel creixement amb més creixement i més infraestructures.

I ara, l’any 2026, he tornat a sortir al carrer. Aquesta vegada baix el lema “No a l’ampliació de l’aeroport”, i ho he fet per rebutjar el projecte d’ampliació previst per AENA, però també per una raó que per a mi és encara més important: donar suport als joves que han decidit organitzar-se i començar a reclamar públicament una altra manera d’entendre el futur de sa nostra illa.

M’ha agradat veure aquesta nova generació sortir al carrer i dir que vol una Eivissa on sigui possible néixer, estudiar, treballar i viure. Perquè crec que aquí hi ha el problema de fons. No estam parlant simplement de si volem o no una determinada ampliació de s’aeroport, sinó de quin model d’illa volem construir i, sobretot, de si aquest model permetrà que els nostres joves es puguin quedar a viure aquí.

Perquè Eivissa ja no pot continuar creixent sense límits. Ho podem discutir políticament, podem fer estudis i estadístiques, però hi ha una realitat que qualsevol persona que viu aquí pot veure cada dia. Tenim problemes seriosos amb l’aigua, unes infraestructures hidràuliques sotmeses a una pressió enorme, carreteres cada vegada més saturades, serveis sanitaris que pateixen una forta pressió, un problema d’habitatge que expulsa cada vegada més residents i un territori i una biodiversitat que pateixen ses conseqüències d’una pressió humana que sembla no tenir final.

Només cal mirar què passa a l’estiu per entendre-ho. Ses carreteres col·lapsen, ses platges i els espais naturals suporten una pressió extraordinària, els serveis públics han de funcionar al límit i trobar un habitatge que es pugui pagar s’ha convertit en una autèntica dificultat per a moltes persones que treballen i viuen aquí. Mentrestant, continuam parlant de la necessitat d’augmentar la capacitat d’entrada de visitants.

I aquí és on apareixen els meus dubtes. Perquè si ja tenim problemes per gestionar la situació actual, què passarà si continuam augmentant la capacitat de s’aeroport? És evident que l’ampliació d’un aeroport no és s’única causa de la massificació, però també és evident que augmentar la seua capacitat forma part d’un model que permet que arribin més persones a una illa que ja té dificultats per sostenir el nivell actual de pressió.

I jo em deman si realment volem això.

No necessitam que Eivissa sigui més gran. Necessitam que sigui més habitable. Necessitam que s’aigua arribi a ses cases, que ses carreteres funcionin, que els serveis sanitaris tenguin capacitat suficient, que els residents puguin trobar un habitatge i que els espais naturals que encara conservam no siguin tractats com si fossin infinits. Necessitam, sobretot, que ses persones que han nascut aquí i ses que han decidit fer d’Eivissa ca seua tenguin dret a continuar vivint-hi amb dignitat.

Per això vaig sortir al carrer ahir. Però he de reconèixer que ho vaig fer amb molts més dubtes que l’any 1977. Ja he vist massa vegades com funcionen aquestes coses i tenc la sensació que, com va passar l’any 2006 amb ses autopistes, quan la ciutadania surt al carrer moltes vegades ses decisions importants ja estan pràcticament preses. Potser l’ampliació de s’aeroport encara es pot discutir, potser la mobilització ciutadana pot fer canviar algunes coses, però no som gaire optimista. Hi ha massa interessos polítics i econòmics en joc i massa vegades els interessos dels qui vivim aquí han quedat en un segon pla.

Ojalà m’equivoqui. Ojalà aquesta vegada la mobilització serveixi per obrir un debat de veritat sobre quin futur volem per a Eivissa i no sigui simplement una protesta que serà escoltada durant uns dies i després oblidada. Perquè el que està en joc va molt més enllà d’una ampliació aeroportuària. Estam parlant de si volem continuar aprofundint en un model que necessita cada vegada més visitants, més vols, més cotxes, més infraestructures i més territori, o si som capaços d’acceptar que una illa té uns límits i que aquests límits també s’han de respectar.

No sé si podrem aturar s’ampliació de s’aeroport. Sincerament, pens que pot passar-nos com l’any 2006 amb ses autopistes i que, malgrat ses protestes, el projecte acabarà tirant endavant. Però, encara que sigui així, crec que sortir al carrer continua tenint sentit. No podem permetre que un dia, quan els nostres fills o els nostres nets ens demanin què vàrem fer mentre Eivissa es transformava definitivament, només puguem contestar que no ens agradava, però que no vàrem fer res.

Per això he tornat a sortir al carrer.

I sobretot perquè he vist joves d’Eivissa defensant el seu dret a tenir un futur aquí. Aquesta és probablement s’esperança que em queda. Que aquesta generació sigui capaç d’agafar el relleu, d’organitzar-se i de defensar una illa on néixer, estudiar, treballar i viure no sigui un privilegi, sinó un dret.

Potser naltros no podrem aturar-ho tot. Potser algunes batalles ja estan perdudes. Però encara podem deixar clara una cosa: Eivissa no és simplement una destinació turística, no és un aeroport, no és una carretera i no és un negoci. Eivissa és ca nostra.

I si hem de continuar lluitant per ella, ho haurem de fer recordant una cosa molt senzilla, però que sembla que alguns han oblidat: Eivissa és per qui l’habita, no per qui la visita.

Setanta anys.

Eivissa, 20 setembre 2026

SETANTA ANYS.

Sí, sí… setanta anys.

Dit així, sembla una barbaritat. Quan era petit i parlava amb els meus güelos em semblava que parlava amb unes persones d’una altra època. Llavors, setanta anys era una edat enorme, d’aquelles que quedaven tan lluny que ni tan sols em plantejava que algun dia poguessin ser meus. Si algú m’hagués dit llavors que un dia jo seria un home de setanta anys, probablement hauria pensat que aquell dia no arribaria mai. I mirau, ha arribat. I aquí em teniu.

I el més curiós és que no sé ben bé com ha passat tot tan de pressa. Perquè jo, si us he de ser sincer, no em veig com un home de setanta anys. Avui, no sé ben bé com hauria de ser un home de setanta anys, ni si existeix algun manual d’instruccions que algú s’ha oblidat de donar-me, però quan era jove sempre m’imaginava que a aquesta edat seria una persona molt més gran que jo. I ara resulta que aquella persona som jo i, curiosament, no m’hi acab de reconèixer.

Per dins em sent pràcticament el mateix de sempre. Bé, amb alguna arruga més, alguna molèstia que abans no existia i una ració diària de pastilles que, de moment, encara puc transportar dins una capsa petita. Però, llevat d’aquests petits detalls que el cos s’encarrega de recordar-me de tant en tant, jo continu sent jo, i això és el que més m’impressiona: el número ha canviat molt més que la persona que jo sent que som.

Supòs que amb la vida passa això. Un no es desperta un matí i descobreix que s’ha fet major, ni sona cap alarma que et digui «Avui ja tens setanta anys, enhorabona». Simplement, passen coses i, mentre passen aquestes coses, passen també els anys. Primer ets un al·lot que viu a Formentera i que no pensa gaire en el futur, perquè el futur queda tan lluny que sembla que no arribarà mai. Després arriba el moment de deixar s’illa, anar a viure a Eivissa, estudiar, trobar feina i començar a fer-te un lloc en aquest món. I quan encara estàs intentant entendre què vols fer amb la teua vida, apareix l’amor, formes una família, arriben els fills, ses responsabilitats, ses alegries, ses preocupacions, ses il·lusions… i, sense que ningú t’avisi, passen els anys.

Quan tens vint anys penses que tens tot el temps del món. Als trenta encara et dius que ja hi haurà temps per a tot, i als quaranta comences a descobrir que el temps té una manera una mica perversa de córrer més del compte. Als cinquanta ja mires una mica més enrere i et demanes com pot ser que aquell al·lot que corria per Formentera sigui ara s’home que comença a pensar què farà quan es jubili. I després arriben els seixanta i, gairebé sense adonar-te’n, un dia algú et diu «felicitats per sa jubilació» i tu mires al teu voltant per comprovar si realment parla amb tu. I sí, parla amb tu. No hi ha ningú més. És en aquell moment quan penses: «Idò deu ser veritat».

Però avui, quan faig una mirada enrere, no pens tant en els anys que han passat com en tot el que ha passat dins aquests anys, i això és el que em fa sentir orgullós. No orgullós perquè pensi que he fet res extraordinari, sinó simplement orgullós d’haver viscut, d’haver arribat fins aquí i d’haver anat fent camí.

Quan mir enrere hi veig una infància a Formentera que encara duc a dins, amb els seus records i aquella manera de mirar el món que només tens quan ets petit. Hi veig també els anys d’estudis, amb els nervis, les il·lusions i les incerteses de no saber ben bé què acabaràs fent la teua vida. Hi veig la feina, molts anys de feina, d’esforç i de responsabilitats, de problemes que en aquell moment semblaven enormes i que ara, vistos amb perspectiva, formen part d’una història que m’ha ajudat a arribar fins aquí.

I després hi ha la família. I aquí és on m’he de parar un moment, perquè quan pens en la vida que he anat construint, hi ha una persona que no puc deixar de banda i que, mirant-ho ara amb perspectiva, és probablement qui més ha compartit aquest viatge amb mi: Sa meua dona.

Fa més de cinquanta anys que caminam junts. I dir-ho així, més de cinquanta anys, impressiona gairebé tant com dir-ne setanta. Quan ho pens, són molts anys compartint una vida, i no només els moments bons, sinó també els que no ho han estat tant. Hem compartit projectes, il·lusions, preocupacions, decisions, alegries i també fracassos. Hem fet plans que han sortit bé i d’altres que no han sortit com esperàvem, hem tengut moments en què tot semblava fàcil i d’altres en què hem hagut d’empènyer una mica més per continuar endavant.

Però, sobretot, hem sabut anar agafats de la mà. I això, ara que mir enrere, em sembla una de ses coses més importants de la meua vida.

No crec que una parella sigui aquella que no té problemes o que sempre està d’acord en tot. Després de més de cinquanta anys, si encara som aquí, és perquè hem après que compartir una vida també vol dir saber cedir, saber escoltar, tenir paciència, tornar a començar quan cal i continuar caminant junts encara que de vegades cadascú ho faci a un ritme diferent.

Junts hem format una família, hem vist créixer els fills, els hem acompanyat tant com hem sabut i hem intentat estar al seu costat quan ens han necessitat. I ara tenim també la sort de veure arribar els nets i descobrir una altra manera de viure la família, intentant ser cada dia una mica millors: millor parella, millors pares i també millors güelos.

No sé si ho hem aconseguit sempre. Segurament no. Hem comès errors, com tothom, i segurament n’hi ha molts que hauríem pogut fer millor. Però hem intentat aprendre dels que hem fet i continuar endavant. I això és el que més valor quan mir enrere: que, amb totes les nostres imperfeccions, hem continuat triant-nos, continuant compartint projectes i il·lusions i intentant construir junts la vida que ens ha tocat viure.

I després hi ha els fills, i aquí sí que podria estar hores parlant, perquè tenir una família és probablement una de les coses que més transforma una vida. De cop deixes de pensar només en tu i aprens a preocupar-te per altres persones, a estar-hi quan et necessiten, a patir, a celebrar, a renunciar a coses i també a descobrir alegries que no sabies ni que existien. Amb els fills aprens que hi ha coses que no depenen de tu, que no pots controlar-ho tot i que, per molt que vulguis protegir-los, arriba un moment que cadascú ha de fer el seu propi camí, encara que a tu et costi acceptar-ho.

I després hi ha els amics, els de sempre i els que han anat apareixent pel camí, els que han estat molts anys al costat i els que potser només hi han estat durant una etapa. Però tots han deixat alguna cosa: una conversa, un viatge, un sopar, una rialla, una discussió, una anècdota, un moment difícil o simplement haver compartit una part de la vida. Amb els anys t’adones que això és el que queda, no ses coses que has tengut, com ses coses que has viscut i, sobretot, ses persones amb qui les has viscut.

També hi ha hagut errors, i n’hi ha hagut uns quants. Alguns petits i alguns que, mirats ara, em fan pensar «Com podia haver fet això?». Però també he après que una vida sense errors probablement seria una vida que no s’ha viscut gaire. Ens equivocam, encertam algunes vegades, tornam a equivocar-nos, aprenem i continuam. Jo també he fet coses de les quals no estic especialment orgullós i segurament n’hi ha moltes que hauria pogut fer millor, però no canviaria la història, perquè també és meua. Tot allò que he encertat i tot allò que he equivocat m’ha duit fins aquí, i això també forma part d’arribar als setanta.

Perquè setanta anys no són només setanta voltes al calendari. Són una infància, uns estudis, molts anys de feina, una família, una parella amb qui has compartit més de mig segle, els amics, persones que han arribat i persones que han partit, decisions que he pres, oportunitats que vaig aprofitar i d’altres que vaig deixar passar, errors que m’han fet aprendre i moments que semblaven insignificants i que, amb el temps, he descobert que eren dels més importants.

Arribar als setanta també vol dir haver vist partir persones que hauría volgut que encara fossin aquí. Això forma part de la vida i no té gaire sentit amagar-ho ni fer veure que tot sempre ha estat fàcil. La vida no sempre és justa, ni sempre surt com l’havíem imaginada, però també aprens que, malgrat tot, hi ha moltíssimes coses per agrair, i jo avui en tenc moltes.

Quan pens en aquests setanta anys, no pens que he arribat a una meta. Més aviat pens que he tengut la sort d’arribar fins aquí, i no és el mateix, perquè arribar als setanta no és haver acabat res, sinó haver acumulat prou vida per començar a mirar-la d’una altra manera. Ara ja no tenc tanta necessitat d’arribar a tot, ni de fer-ho tot, ni de demostrar res. M’interessa més disfrutar del que faig, compartir-ho amb la gent que estim, fer una bona xerrada, seure a taula amb els amics, riure, estar amb la família, acompanyar els fills quan faci falta, disfrutar dels nets, fer algun viatge, descobrir coses i continuar fent plans, encara que alguns després no surtin com jo havia pensat.

Perquè una de les coses que he après és que no importa tant tenir-ho tot controlat. La vida té el costum de fer el que li dona la gana i naltros, mentrestant, anam fent el que podem. Ara valor molt més ses coses petites: una trobada, un dinar, una conversa, una rialla, un dia tranquil, una abraçada, un moment amb els fills, jugar o estar amb els nets, o una rato amb els amics. Potser perquè ara sé que no són petites. Són la vida.

I també he après que el temps no és infinit. Quan tens vint anys penses que el temps és una cosa que tens; als setanta saps que el temps és una cosa que passa, i passa molt més de pressa del que ens pensam. Per això avui no vull lamentar els anys que han passat. Al contrari, vull celebrar-los, perquè si han passat és perquè els he viscut. I perquè, mirant enrere, hi ha molt més que setanta anys. Hi ha una vida. Sa meua.

Una vida normal, amb coses bones i coses dolentes, amb encerts i errors, amb alegries i preocupacions, amb moments extraordinàriament feliços i altres que hauria preferit no haver de viure. Però una vida meua. I això, ben mirat, és molt.

Quan era petit, setanta anys em semblaven una edat impossible. Ara que hi he arribat, ja no em sembla tan important el número. El que m’impressiona és tot el que hi cap dins. Setanta anys poden semblar molts quan els mires des de fora, però quan els has viscut passen volant. I potser aquesta és una de les coses més sorprenents de fer-se major: descobrir que el temps que de petit et semblava immens, quan el mires des d’aquí, sembla haver passat en un instant.

Però no em queix. Perquè no només han passat anys. He anat construint una vida, i això sí que em fa sentir orgullós. Orgullós de s’al·lot de Formentera que un dia no sabia què seria de la seua vida; orgullós del jove que va partir, va estudiar, va treballar i va intentar obrir-se camí; orgullós de s’home que va trobar l’amor i va formar una família; orgullós del marit que ha compartit més de cinquanta anys de camí amb la mateixa persona; del pare que ha intentat estar-hi; del treballador que ha fet el que ha sabut i ha pogut; del güelo que ara té la sort de veure créixer una nova generació; de l’amic que ha compartit bons i mals moments i també de s’home que s’ha equivocat, que ha après i que encara continua aprenent.

Perquè aquesta és una altra cosa que t’ensenyen els anys: que mai acabes d’aprendre. Sempre queda alguna cosa per descobrir, una persona que et pot sorprendre, una conversa que et pot fer pensar, un lloc on encara no has estat, un viatge pendent, una història que encara no has explicat o una rialla que encara no has compartit. I això vol dir que encara hi ha camí per fer. No sé quant, ni crec que faci falta saber-ho. El que sí que sé és que vull continuar caminant-lo, amb la família, amb la meua dona, amb els fills, amb els nets, amb els amics, amb la gent que estim, amb els que hi han estat, amb els que hi són i amb els que encara han d’arribar.

I si avui em mirau i veis un home de setanta anys, ho entenc perfectament. Però jo, quan em mir, hi veig simplement jo: el mateix al·lot de sempre, però amb setanta anys més d’història, amb més records, més experiències, més cicatrius, més rialles, més coses apreses i, sobretot, amb ganes. Ganes de continuar, de viure, de riure, de compartir i de veure què queda per davant.

I quan pens en tot el que queda per davant, no puc evitar pensar que, després de més de cinquanta anys, encara m’agrada saber que no ho he de fer tot sol. Que encara tenc al costat la persona amb qui vaig començar aquest viatge, amb qui he compartit bona part del que som i del que tenim, i amb qui encara vull continuar compartint projectes, il·lusions, viatges, família, amics, rialles i també els petits problemes de cada dia. Perquè potser al final la vida no consisteix a arribar a cap lloc concret, sinó a tenir algú amb qui caminar mentre hi arribam.

Perquè setanta anys no són el final de res. Són una bona ocasió per mirar enrere i dir: «Idò mira… no ho he fet tan malament», i després mirar endavant i pensar: «Encara en queda».

Així que gràcies.

Gràcies als que hi heu estat, als que hi sou i als que, d’una manera o altra, heu format part d’aquesta vida. Gràcies a la família, als amics, als fills i als nets, i gràcies, sobretot, a na Linita, per haver caminat al meu costat durant més de cinquanta anys, per haver compartit amb mi ses coses bones i ses no tan bones, per haver format una família, per haver-nos ajudat a continuar endavant quan ses coses no eren fàcils i per haver fet possible que avui, quan mir enrere, pugui sentir que tot aquest camí ha tengut un sentit.

Perquè si avui puc mirar enrere i sentir-me orgullós d’haver arribat fins aquí, és també perquè no hi he arribat tot sol. I potser això és el més important de tot.

Setanta anys. Qui ho havia de dir.

I aquí estic, amb una vida al darrere i, mentre hi hagi salut, família, amics i ganes de continuar, amb una mica de vida encara . I, sobretot, amb ganes de continuar caminant-la tots junts.

Alerta Protecció Civil: quan s’alarma provoca el caos.

Eivissa, 19 setembre 2026

ALERTA PROTECCIÓ CIVIL: QUAN S'ALARMA PROVOCA EL CAOS.

El passat dijous 17 de setembre, a les 13.25 hores, vaig rebre per primera vegada en el meu mòbil una “Alerta de Protecció Civil”. El missatge avisava que s’esperaven pluges intenses i fortes ratxes de vent i recomanava màxima precaució: evitar desplaçaments i activitats a s’exterior, no apropar-se a torrents, rieres ni zones inundables, evitar zones baixes i soterranis i, en cas que entràs aigua a ca nostra, pujar a ses plantes superiors. Tot escrit en català i castellà, no fos cosa que algú encara no entengués sa nostra llengua.

Perfecte. Sa intenció, evidentment, era bona. Una alerta davant una situació meteorològica potencialment perillosa és necessària i ningú amb un poc de seny pot estar en contra que les administracions avisin a sa ciutadania quan existeix un risc. El problema, al meu entendre, no és s’existència de s’alerta, sinó com, quan i amb quines conseqüències es va posar en marxa.

I d’això és del que vull parlar, però simplement del meu cas, perquè és el que vaig viure en primera persona. Possiblement, molts de valtros en tendreu d’altres de semblants o, fins i tot, de molt pitjors.

Eren les 13.25 hores. Pràcticament, un minut després de rebre s’alerta, em va sonar el telèfon. Era sa meua filla, que em demanava, per favor, que anàs a s’institut a buscar el meu net. M’explicava que estàvem en alerta i que els col·legis havien enviat un missatge als pares perquè anassin a buscar els seus fills.

I aquí és on vaig començar a demanar-me si algú dels que manen havia pensat realment què passaria quan s’enviàs un avís d’aquest tipus just a les 13.25 hores.

Perquè a aquella hora els pares i mares estan treballant, molts d’ells lluny de casa, i els seus fills són dins els centres educatius. Si els dius que hi ha una situació de risc i, a més, els centres els avisen perquè vagin immediatament a buscar els seus fills, és bastant fàcil imaginar què passarà després. Els pares deixaran sa feina com puguin, agafaran el cotxe, sortiran disparats cap als col·legis i, evidentment, tothom farà exactament el mateix al mateix temps.

I així va ser.

Molts pares i mares hagueren de sortir anticipadament de sa feina, agafar el cotxe i anar cap als centres educatius amb sa preocupació lògica de qui pensa que el seu fill pot estar en perill. El resultat va ser que ses entrades i sortides de Vila es varen convertir en un autèntic caos. Cotxes per tot, retencions, clàxons, nervis i gent intentant arribar com fos al col·legi o institut corresponent.

Jo, per sort, vaig poder anar a s’institut caminant i així, almenys, no vaig contribuir a fer encara més gros el col·lapse.

Quan vaig arribar a sa porta d’entrada, un professor em va demanar a qui anava a buscar. Li vaig dir que al meu net i em va demanar el nom, els dos apellidos i el curs. Jo, que som es güelo i ja m’he examinat d’aquestes preguntes unes quantes vegades, ho tenia bastant clar i vaig poder accedir al recinte sense problemes.

Però no tothom estava en sa mateixa situació. Hi havia familiars que no recordaven exactament el curs, que no sabien donar alguna de ses dades que els demanaven o que, simplement, estaven tan nerviosos que en aquell moment no sabien ni què contestar. I si no podien identificar perfectament s’alumne que venien a recollir, no els deixaven entrar.

És comprensible des del punt de vista de sa seguretat, però també era inevitable que allò generàs protestes, nervis i encara més confusió a sa porta d’entrada i sortida.

Una vegada dins el recinte, una professora em va tornar a demanar a qui venia a recollir.

- A Gonzalo.

- Gonzalo què més?

Vaig tornar a donar es nom i els dos apellidos.

- Quin curs?

Una altra comprovació.

- Esperi aquí, ara el vaig a buscar.

I aquí he de dir que, en el meu cas, tot va anar molt de pressa. En un minut, aproximadament, sa professora va tornar amb es meu net. Però mentre jo esperava, aquella sala s’havia anat omplint cada vegada més de familiars, alumnes i professors. Tothom esperant, tothom buscant o preguntant per algú, tothom intentant entendre què estava passant. Un altre petit caos dins el mateix caos.

Vaig agafar al meu net de sa mà i partírem cap a fora. I va ser precisament durant aquell curt trajecte que vaig començar a veure fins a quin punt aquella situació estava afectant els alumnes. Hi havia estudiants dels cursos superiors buscant els seus familiars, altres que, sense esperar que arribàs ningú, havien decidit partir pel seu compte sense avisar els professors, i també hi havia altres que simplement miraven al seu voltant, veien que ningú havia vengut a buscar-los i començaven a plorar cridant “mamaaaaa”.

Aquella escena em va impressionar més que qualsevol alerta que hagués pogut rebre al mòbil.

Perquè una cosa és que naltros, els adults, rebem un missatge i entenguem que hi ha un risc meteorològic. Una altra molt diferent és el que pot interpretar un infant quan, de cop, veu que els professors estan més pendents del que està passant, que els pares i familiars apareixen corrents, que hi ha moviment per tot, que els cotxes estan col·lapsant els carrers i que tothom sembla tenir pressa per anar-se'n.

Quan vàrem sortir al carrer, el meu net tenia por. No es va amollar de sa meua mà ni un sol moment. I jo el podia entendre perfectament. Ell, com molts altres infants, havia vist les imatges terribles de les inundacions que fa temps varen afectar la Comunitat Valenciana: rius d’aigua pels carrers, cotxes arrossegats, cases inundades i persones desesperades intentant posar-se fora de perill. Per tant, si de sobte li diuen que hi ha una alerta per pluges intenses i, a continuació, veu aquella mobilització de gent, és normal que pensi que està a punt de passar alguna cosa molt grossa. Per ell no era simplement una alerta meteorològica. Era la possibilitat que arribàs una riuada.

I aquí és on crec que hauríem de reflexionar un poc.

Ses alarmes són necessàries. Evidentment que ho són. Protecció Civil ha d’avisar sa població quan existeix un risc i ha de donar instruccions perquè ses persones puguin protegir-se. Però una cosa és informar i una altra és generar una situació d’histèria col·lectiva que acaba provocant exactament allò que es recomanava evitar.

Perquè si es missatge diu “eviteu desplaçaments” i, simultàniament, els pares reben s’ordre d’anar a recollir els seus fills, el resultat és que tothom es posa en moviment. I no estam parlant de quatre persones que surten a fer una volta. Estam parlant de centenars o milers de famílies que, pràcticament al mateix moment, han d’agafar es cotxe i anar a recollir els seus fills.

Això s’ha de preveure.

No pot ser que una alerta pensada per protegir sa ciutadania acabi provocant carreteres col·lapsades, centres educatius saturats, professors desbordats, pares nerviosos i infants espantats.

I jo, ja a ca nostra i amb el net tranquil, em vaig demanar una cosa molt senzilla: ¿realment no hi havia una manera millor de fer-ho?

A les 13.25 hores, quan pràcticament faltaven pocs minuts perquè acabassin ses classes, no hauria estat més segur esperar i mantenir els alumnes dins els centres educatius fins que sa situació estigués més calmada? No hauria estat possible coordinar abans ses instruccions amb els centres i ses famílies, en lloc de provocar una sortida massiva i immediata de pares i mares? Si era de coneixement general s’arribada de fortes pluges, per quin motiu simplement no es van suspendre ses classes d’aquell dia?

Perquè, si realment sa recomanació era evitar desplaçaments, el que es va aconseguir aquell dia va ser exactament el contrari.

I no és una qüestió de criticar per criticar. És una qüestió de sentit comú. Quan es pren una decisió que afecta milers de persones, també s’ha de pensar en sa reacció que provocarà aquesta decisió. Especialment, quan hi ha infants pel mig i especialment quan venim d’uns anys en què ses imatges de catàstrofes meteorològiques han quedat gravades dins el cap de molta gent.

Per sort, aquell dia no va passar res greu. No va ploure gaire i, al cap d’un rato, tot es va anar normalitzant. Però durant aquells minuts vaig veure massa nervis, massa confusió i massa por per una situació que hauria pogut gestionar-se d’una altra millor manera.

Ses alarmes són positives i necessàries. Ens poden avisar d’un perill i, ben utilitzades, poden salvar vides. Però també hem d’entendre que una alarma no és simplement un missatge que arriba a un mòbil. Una alarma fa que sa gent actuï. I si no pensam abans com actuarà sa gent, podem acabar convertint una alerta en un caos.

Aquell dijous jo vaig anar a recollir al meu net. Ell em va agafar de sa mà i no me la va amollar durant tot el  camí. I jo, mentre intentava tranquil·litzar-lo, només podia pensar una cosa: si s’objectiu era que sa gent no sortís al carrer, algú m’hauria d’explicar per què a les 13.25 hores ens varen fer sortir a tots corrents.

M’estan minant sa moral.

Eivissa, 18 setembre 2026

M'ESTAN MINANT SA MORAL

 

Avui ha estat un dia complicat, sobretot des del punt de vista de sa moral. No perquè m’hagi passat res especialment greu, ni perquè hagi tengut cap disgust d’aquells que et fan replantejar sa vida, sinó perquè he començat a detectar una cosa molt més preocupant: hi ha gent que, de manera més o menys conscient, està intentant minar-me sa moral.

No sé si és una campanya coordinada, una estratègia perfectament dissenyada o simplement una coincidència desafortunada d’esdeveniments, però els fets són aquí i jo, que som persona observadora, no puc ignorar-los. De fet, començ a pensar que darrere tot això hi ha d’haver alguna reunió secreta on algú ha dit: “Amb aquest, alerta. No el deixeu tranquil. Encara pensa que està en plena forma”.

Tot ha començat a primera hora del matí, a classe de gimnàstica, on sa professora ha decidit que ja era hora de posar-me davant un nou repte. M’ha mirat amb aquella expressió que tenen els professors quan saben perfectament que t’estan a punt de complicar la vida, però ho fan amb un somriure perquè, segons ells, ho fan pel teu bé.

- Pep, has de practicar i arribar a fer el pi. Tu pots.

A veure. Jo som partidari dels reptes. M’agraden. Sempre he pensat que si algú et diu que pots fer una cosa, l’has d’intentar. Ara bé, també crec que hi ha maneres i maneres de plantejar un repte, perquè dir-me “has d’arribar a fer el pi” és molt diferent de dir-me “avui farem un nou exercici de mobilitat”.

Fer el pi, per qui no ho tengui clar, és aquella activitat tan natural i habitual en la vida quotidiana que consisteix a posar ses mans a terra, donar-te impuls amb ses cames i aconseguir quedar-te completament vertical, amb es cap avall i els peus apuntant cap al sostre. Una cosa que probablement feis tots cada vegada que us aixecau del llit.

Sa professora m’ha explicat tots els passos amb molta paciència: com col·locar ses mans, com donar impuls, com controlar ses cames, com mantenir s’equilibri... En definitiva, m’ha donat totes ses eines necessàries perquè jo pogués començar sa meua carrera esportiva cap al món de sa gimnàstica acrobàtica.

- Proveu. A veure fins on arribes.

I jo, naturalment, ho he provat.

Però aquí és on sa situació ha començat a adquirir un caire sospitós, perquè sa professora, amb una subtilesa digna d’un servei secret, ha col·locat una al·lota jove devora jo perquè fes exactament el mateix exercici.

Una al·lota. Jove. Flexible. Àgil. Amb aquella elasticitat pròpia de ses persones que encara no han descobert que el cos, amb el pas dels anys, comença a tenir una opinió pròpia sobre segons quins moviments.

Jo encara estava intentant entendre com havia de coordinar braços, cames, equilibri i dignitat personal quan ella ja havia posat ses mans a terra i, a sa primera, s’havia quedat amb es peus enlaire.

Així. Sense més. Amb una naturalitat insultant. No ha fet cara d’esforç, no ha necessitat una consulta prèvia amb ses articulacions, ni ha hagut de calcular sa trajectòria probable de sa seua esquena en cas de caiguda. Simplement, ha baixat el cap, ha impulsat ses cames i ha fet el pi.

Jo, que davant aquestes situacions procur conservar sa compostura i sobretot una certa educació, l’he felicitada.

- Molt bé. Quina elasticitat!

I ella, amb tota sa innocència del món, ha contestat:

- És normal. De petita feia ballet.

Ah, naturalment. Ballet. Ara ho entenc tot.

No era una persona normal. Era una criatura entrenada des de petita per desafiar ses lleis de sa física. Mentre jo probablement dedicava sa meua infància a coses molt més modestes, ella havia estat preparada per caminar per ses parets, fer ponts, posar ses cames darrere el cap i, si feia falta, convertir-se en una contorsionista humana.

He mirat sa professora i no he pogut evitar protestar.

- Però què vols fer-me amb aquesta al·lota devora jo? M’estau minvant sa moral! M’estau deixant en ridícul! Així no ho aconseguiré mai!

Hem rigut un bon rato, perquè evidentment sa situació tenia gràcia. Ella m’ha assegurat que si aquella al·lota podia fer-ho, jo també hi arribaria, que havia de continuar practicant i que tot era qüestió de força, flexibilitat i constància.

I jo he assentit, perquè una cosa és protestar i una altra és rendir-se.

Per tant, missatge entès: hauré de treballar sa flexibilitat, sa força dels braços i ses cames i, sobretot, hauré d’aprendre a ignorar qualsevol persona jove que faci el mateix exercici devora jo.

Fins aquí, encara ho podia considerar una simple anècdota esportiva. Però resulta que sa conspiració només acabava de començar.

Al migdia estava dinant amb sa família a un restaurant de Ses Figueretes, tranquil·lament, disfrutant d’un d’aquells dinars familiars que, en principi, no tenen cap més objectiu que menjar bé, xerrar de ses nostres coses i passar un bon rato junts. En un moment determinat, un home s’ha acostat a sa nostra taula perquè justament darrere jo hi havia una presa de corrent.

- ¿Le importa si enchufo el móvil para cargar?

- Cap pega! Dona’m.

Fins aquí, tot perfecte. Una persona vol carregar el mòbil, jo li faig el favor i tothom content. Però resulta que aquella presa de corrent devia haver estat instal·lada per algú amb un sentit de l’humor especialment pervers, perquè el carregador no hi havia manera humana de connectar-ho al corrent.

Ho he provat una vegada, dues, tres, canviant s’angle, mirant sa presa de corrent, mirant el carregador, tornant a provar-ho i començant a sospitar que potser aquell carregador i aquella presa de corrent tenien algun conflicte personal que jo desconeixia.

Com que estava darrere jo i no hi arribava bé, m’he posat de genolls i he continuat intentant-ho. I, davant ses evidents dificultats tècniques que patíem, sa cambrera s’ha acostat i ens ha dit:

- Esperen, mejor lo enchufamos en la barra. Allí el enchufe va mejor.

Perfecte. Cap problema. Li he donat el carregador i he començat a aixecar-me de terra, que és una activitat que, fins avui, considerava perfectament assumible per una persona de sa meua edat.

I és aquí on sa conspiració ha donat una passa definitiva. Just darrere meu he sentit:

- ¿Quiere que le ayude a levantarse?

Per un moment he pensat que no havia sentit bé. Que potser havia dit una altra cosa. Però no. Ho havia dit. Si volia que m’ajudàs a aixecar-me. A mi. Perquè estava de genolls.

Davant aquesta revelació, he fet exactament el contrari del que probablement esperava: m’he aixecat d’un bot. No només m’he aixecat, sinó que crec que, durant uns instants, he assolit una velocitat vertical que hauria d’haver estat registrada per la NASA.

Som conscient dels anys que tenc. No ho neg. Tampoc som tan ingenu. Sé perfectament que ja no tenc el mateix cos que quan tenia vint anys i que hi ha determinats moviments que ara exigeixen una mica més de preparació que abans. Però una cosa és reconèixer que un ha acumulat experiència i una altra, molt diferent, és començar a tractar-lo com si necessitàs un equip de rescat cada vegada que baixa a terra.

M’he posat dret i li he deixat ben clar:

- Acabes de quedar-te sense propina. Mira que dubtar de sa meua capacitat per aixecar-me pels meus propis medis! On s’ha vist!

Sa pobra dona ha comprès immediatament que acabava de ficar sa pota dins un terreny delicat i s’ha disculpat mil vegades. I jo, naturalment, ho he entès. No hi havia mala intenció. Segurament ho havia fet amb sa millor voluntat del món.

Però el dany moral ja estava fet. Perquè ara resulta que, a sa vista d’alguns, som un vell. Un home que, si es posa de genolls per col·locar un carregador, potser no serà capaç de tornar a posar-se dret sense assistència.

I això és només el principi. Avui és “¿quiere que le ayude a levantarse?”. Demà serà “¿vol una cadira per seure?”, demà passat “¿necessita que li obri sa porta?” i, sense que ens n’adonem, arribarà aquell dia gloriós en què algú m’oferirà una manta perquè no agafi fred.

No, senyors. Jo encara no he arribat aquí. Podran posar-me una ballarina devora perquè em recordi que sa flexibilitat té edats molt diferents. Podran posar-me un enchufe impossible perquè m’hagi de posar de genolls. Podran oferir-me una mà caritativa abans que jo hagi tengut temps de demostrar que no la necessit. Podran, fins i tot, mirar-me amb aquella cara que diu “pobre home” mentre jo encara estic perfectament disposat a fer sa meua vida.

Però no aconseguiran dinamitar-me sa moral. Perquè si he de fer el pi, ho intentaré fins que em surti. I si he de caure, cauré. I si he de practicar cinquanta vegades, en practicaré cinquanta. I si un dia necessit ajuda per aixecar-me, ja tendré prou seny per demanar-la jo mateix.

El que no permetré és que els altres decideixin per jo quan he començat a ser vell. Així que ja ho sabeu: m’estan minant sa moral, però encara no ho han aconseguit.

I, vist el panorama, demà procuraré no posar-me de genolls enlloc. Perquè una cosa és voler fer es pi i una altra molt diferent és donar arguments a sa gent.

Eivissa, un zoològic de fulles verdes.

Eivissa, 14 de setembre 2026

EIVISSA, UN ZOOLÒGIC DE FULLES VERDES.

He llegit una entrevista a  Miguel Tur Costa, president de la Asociación de Bares, Restaurantes y Cafeterías de Ibiza y Formentera (Pimeef Restauració) publicada recentment a un diari local i com a resident d’Eivissa, em costa molt no estar d’acord amb bona part del que diu. Sa fotografia que fa de sa temporada no és precisament per tirar coets: hi ha més passatgers a s’aeroport, però això no vol dir necessàriament que hi hagi més turistes, perquè ses estades són cada vegada més curtes; el turista familiar de tota la vida perd pes mentre guanyen terreny el visitant que ve un o dos dies a buscar una experiència concreta i el turista de luxe; tenim més restaurants i cafeteries que mai, però una part important d’aquesta oferta es disputa una demanda que ha canviat els seus hàbits de consum; falten treballadors i, quan en trobam, hem de resoldre abans de res on els podem ficar a dormir. I, per damunt de tot, tenim una illa on tot costa cada vegada més.

Tur parla d’un canvi estructural del turisme, d’un excés d’oferta en la restauració, de l’augment de les matèries primeres, dels costos laborals i de l’habitatge, i crec que és un diagnòstic bastant encertat. Però jo hi afegiria una paraula que, des del meu modest punt de vista de simple resident que surt de casa, compra, paga factures i intenta entendre què collons està passant: l’inflació.

Per entener-ho millor, us explicaré una història que ja em contaven els meus professors quan estudiava. Imaginau un zoològic ple de monos. N’hi ha un que es dedica a vendre plàtans i la resta, que no tenen plàtans, tenen fulles verdes. Ses fulles són la moneda del zoològic i, durant un temps, el sistema funciona amb una certa normalitat: per comprar un plàtan cal donar deu fulles verdes. El mono dels plàtans té el seu negoci i els altres monos tenen una moneda amb què poden comprar allò que volen.

Fins que un dia algú té la brillant idea d’inundar el zoològic de fulles verdes. N’hi ha per tot: els arbres estan plens, el terra està cobert i els monos tenen més fulles a ses mans que mai. En teoria, haurien de ser més rics, perquè ara tenen molts més sous. Però els plàtans continuen sent els mateixos. No n’han aparegut més. I el mono que els ven, quan veu aquella abundància extraordinària de fulles verdes, fa una cosa bastant lògica: puja el preu. Si abans un plàtan costava deu fulles, ara en demana vint. I com que els altres monos tenen més fulles que abans, continuen comprant.

Tots tenen més fulles, però cap mono té més capacitat real per comprar plàtans.

La història és senzilla, i crec que explica bastant bé una cosa que estam vivint a Eivissa. Perquè naltros també hem anat inundant el zoològic de fulles verdes, només que aquí ses fulles tenen forma de turisme, de capacitat de despesa, d’inversió, de capital i de milions d’euros que arriben cada temporada disposats a comprar una quantitat de coses que, per definició, és limitada.

I aquest és el detall que sembla que ens costa més d’entendre: Eivissa és limitada.

No podem fabricar més illa. No podem fer créixer ses platges, multiplicar ses carreteres, inventar aigua, crear habitatges a la velocitat amb què creix la demanda ni aconseguir que apareguin de cop milers de treballadors disposats a venir a viure aquí. Els recursos són limitats, l’espai és limitat i l’habitatge és especialment limitat.

Els sous, en canvi, no ho són. I quan augmenta molt la quantitat de gent que vol comprar una cosa que no pot créixer al mateix ritme, passa el que passa sempre: puja el preu.

Només cal mirar l’habitatge. No crec que faci falta ser economista per entendre què ha passat. A Eivissa hi ha una quantitat enorme de persones que volen viure-hi, comprar-hi o passar-hi una temporada i una quantitat ridícula d’habitatges disponibles per a la població que hi viu i hi treballa. El resultat és que cada vegada que apareix una casa al mercat hi ha una subhasta silenciosa. I si algú està disposat a pagar més, el preu puja. Si després arriba un altre que encara pot pagar més, torna a pujar.

Ens queixam que trobar una casa per comprar és gairebé impossible i que els preus són absurds, però després ens sorprèn que els propietaris demanin preus que naltros mateixos, amb ses nostres decisions de compra, acabam validant. Amb els lloguers passa exactament el mateix: no hi ha oferta suficient, però la poca que hi ha es paga a preus cada vegada més alts.

I aquí és on apareix una pregunta incòmoda: si continuam pagant aquests preus, com volem que baixin?

No és una pregunta destinada a culpar el qui no té més remei que pagar un lloguer per poder viure. Evidentment, una persona que necessita una casa no pot dir al propietari que no li paga i dormir davall un pi. El problema és molt més gran que les decisions individuals. Però també hauríem de començar a entendre que el mercat rep un missatge molt clar cada vegada que acceptam un preu: aquest preu funciona.

Amb els bars o restaurants passa una cosa semblant. Un cafè a 4,50 euros ens sembla una barbaritat, i probablement ho és per a molta gent que viu d’un salari normal. Però si el local està ple i els clients continuen demanant cafès a 4,50, és difícil imaginar que el propietari arribi a ca seua pensant que potser hauria de baixar-lo a tres euros per solidaritat amb els residents. Si el mercat ho aguanta, el preu és aquest.

I naltros continuam prenent el cafè.

Això és el que em sembla més pervers de tota aquesta història. Ens passam el dia dient que Eivissa és massa cara, que els restaurants són massa cars, que els pisos són massa cars, que els hotels són massa cars, que l’estiu és massa car, que fer la compra és massa car. I després continuam consumint, perquè volem viure, sortir, menjar, prendre un cafè i disfrutar de la nostra illa. No és cap contradicció moral: és simplement la realitat. Però aquesta realitat té conseqüències.

Perquè mentre naltros deim que no podem més, hi ha un turista que pot pagar-ho. I això canvia completament ses regles del joc.

Aquesta és, al meu entendre, una de les coses que explica el canvi de model turístic que descriu Miquel Tur. El turista familiar, que venia una setmana o deu dies, que buscava una platja, un apartament i quatre restaurants que no fossin massa cars, té cada vegada més dificultats per pagar Eivissa. En canvi, el turista que ve dos dies, té més capacitat econòmica i està disposat a pagar per una experiència concreta pot assumir preus que per a un resident o per a una família mitjana són directament absurds.

Per això podem tenir més turistes i, al mateix temps, restaurants que venen menys. Per això podem tenir l’aeroport ple i una part de la restauració preocupada. Per això podem tenir una illa aparentment plena de sous mentre cada vegada hi ha més gent que no arriba a final de mes. No és necessàriament una contradicció: és el resultat d’haver convertit Eivissa en un lloc on una part creixent de l’oferta està pensada per a qui té més fulles verdes.

I aquí és on la cosa comença a fer una mica de por. Perquè una illa pot ser molt rica i tenir els seus residents cada vegada més pobres? Pot tenir restaurants espectaculars, hotels de luxe, clubs exclusius, cotxes de lloguer de gamma alta i supermercats plens de productes importats mentre una persona que treballa tot l’estiu servint taules no sap on dormir? Pot generar milions i, al mateix temps, expulsar la gent que fa possible que aquests milions es generin?

A mi això no em sembla una història d’èxit. Em sembla una història d’èxit per a alguns.

I crec que és important dir-ho perquè sovint parlam del turisme com si qualsevol augment fos necessàriament una bona notícia. Més passatgers: fantàstic. Més despesa: fantàstic. Més luxe: fantàstic. Més inversió: fantàstic. Però arriba un moment en què hauríem de deixar de mirar només quants sous entren i començar a mirar què poden comprar els que viuen aquí amb els sous que cobren.

Perquè si els salaris pugen un deu per cent però l’habitatge puja un vint, no som més rics. Si una persona cobra més però ha de pagar molt més per viure, la millora salarial és una il·lusió estadística. I si una empresa factura més però els seus costos han pujat encara més, tampoc no podem dir que estigui millor.

És exactament el que explica Tur quan parla de restauració: els ingressos es poden mantenir, però els beneficis cauen. Les matèries primeres han pujat, l’energia ha pujat, els salaris han pujat, l’habitatge del personal s’ha convertit en un problema i, a més, hi ha més restaurants competint per una demanda que ja no consumeix com abans. El negoci pot facturar més euros i, paradoxalment, guanyar menys.

Més fulles verdes, però menys plàtans.

I encara ens queda una última cosa que potser és la més difícil d’acceptar: naltros també formam part del zoològic.

No podem culpar sempre el turista que paga una habitació caríssima si naltros, en el seu lloc, també la pagaríem. No podem indignar-nos amb un propietari perquè apuja el lloguer si hi ha deu persones disposades a pagar-lo. No podem exigir que els restaurants mantenguin preus baixos mentre continuen augmentant els costos. I tampoc podem pensar que els preus baixaran per una mena de miracle mentre continuam comprant.

El mercat no entén d’indignacions. Entén de sous.

I aquí tornam als monos. El zoològic està ple de fulles verdes i naltros continuam intentant convèncer-nos que som més rics perquè en tenim més. Mentrestant, el mono dels plàtans mira al seu voltant, veu tota aquella abundància i torna a pujar el preu.

El problema d’Eivissa no és només que hi hagi massa turistes, massa restaurants, massa cotxes o massa sous.

El problema és que hem arribat al punt en què hi ha massa gent amb moltes fulles verdes intentant comprar una illa que no en pot fabricar més.

I mentre discutim si la temporada mereix un sis o un set, si venen més turistes o menys, si el luxe ens convé o no i si el supermercat hauria de posar taules per menjar, hi ha una cosa que jo veig cada dia quan surt de casa: cada vegada és més difícil viure aquí.

Això és el que hauria d’importar.

Perquè jo no vull una Eivissa que sigui més rica només perquè hi circulin més sous. Vull una Eivissa on els sous que circulen permetin també viure als que hi són tot l’any.

I si per aconseguir-ho hem de deixar de tenir tantes fulles verdes dins el zoològic, potser ja va sent hora de començar a parlar-ne.

Abans que ens quedem sense monos.

Sa compra setmanal.

Eivissa, 13 de setembre 2026

SA COMPRA SETMANAL.

Com cada cap de setmana, toca anar a fer sa compra setmanal. Ara que estic jubilat podria dedicar els dissabtes dematí a coses molt més interessants, com anar a fer un cafè amb els amics, llegir tranquil·lament es diari, fer una caminada o, senzillament, contemplar com passa la vida sense haver de córrer darrere ningú, però he de reconèixer que hi ha una activitat que, amb el temps, m’ha acabat resultant extraordinàriament entretinguda: anar al supermercat. I no perquè tengui una passió especial per comprar llet, detergent, paper de vàter o bosses de fems, sinó perquè, després d’haver passat moltsíssims anys treballant com a responsable d’un grup de supermercats d’alimentació, avui puc entrar en una gran superfície amb el carro a ses mans i mirar tot allò que abans observava des de s’altra banda, però ara amb sa tranquil·litat d’un jubilat i, sobretot, amb molt més sentit de s’humor.

Perquè ara no hi vaig només a comprar. Hi vaig a observar. A mirar.

M’encanta veure com entra la gent per sa porta amb aquella cara de persona responsable que ha fet els deures. Alguns duen sa llista dins sa mà, d’altres la duen escrita al mòbil i n’hi ha que, directament, la duen dins el cap, que és una forma bastant perillosa de començar sa compra. Però tots, o gairebé tots, entren amb sa mateixa intenció: comprar només allò que necessiten, aprofitar alguna oferta, controlar sa despesa i, si pot ser, sortir d’allà sense haver deixat mig sou a la caixa. Amb el preu de sa vida com està, es discurs és impecable: "Hem d’anar amb compte, que tot ha pujat molt", "a veure si no mos passam" o "avui només agafarem lo necessari".

Jo els escolt i em costa molt no somriure. Perquè conec el final de sa pel·lícula.

Durant molts d’anys vaig ser un dels que coneixia perfectament el guió. Sé com pensa una superfície comercial, com se distribueixen les seccions, com se col·loquen els productes i com s’intenta aconseguir que el consumidor faci un recorregut determinat sense tenir mai sa sensació que algú l’hi està conduint. Evidentment, ningú us agafa del braç i us diu per on heu de passar. Faltaria més. Som persones lliures, independents, amb criteri propi i perfectament capaces de prendre ses nostres decisions. El petit detall és que es camí que teniu davant està pensat perquè el seguiu.

I aquí és on jo començ a disfrutar.

Entram i sa primera gran seducció és sa fruita i sa verdura. Tot és extraordinàriament colorit, fresc, brillant i saludable; ses pomes pareixen acabades de pintar, ses taronges tenen aquell color que gairebé fa olor d’estiu i ses ensalades pareixen haver estat cultivades amb amor per una família de pagesos que no ha fet altra cosa durant generacions. Tot és tan perfecte que, durant uns segons, fins i tot mos sentim culpables de no haver començat ja una vida més saludable.

"Avui sí que comprarem fruita."

"Menjarem més verdura."

"Sa setmana que ve començam a cuidar-mos."

I just quan estam tenint aquests pensaments tan nobles, es carro comença a desviar-se cap a la dreta. Jo ho veig. Valtros probablement no. I aquí està sa gràcia.

Perquè el carro no té voluntat pròpia, però sembla que en tengui. I el recorregut que feim està dissenyat perquè passem per davant de determinats productes abans d’arribar a aquells que realment hem vengut a comprar. No és que ens obliguin; és molt més intel·ligent que això. Simplement fan que el recorregut més còmode, més natural i més intuïtiu sigui precisament es que més interessa al negoci.

Aigua, per exemple, l’hem de comprar. No hi ha discussió. Poden posar-la pràcticament al final des món i hi arribarem. Perquè sa necessitat és sa necessitat. Però si pel camí hi ha vins, cerveses, licors i altres productes que no tenen precisament sa mateixa urgència vital que una garrafa d’aigua, ja tenim el primer problema. Naltros no havíem vengut a comprar una botella de vi, però allà està, ben presentada, ben il·luminada i esperant que algú pensi que, ja que som cap de setmana, tampoc mos farà mal.

I després hi ha ses estanteries, que són un món a part. Això és una cosa que sempre m’ha fet molta gràcia, perquè hi ha gent que encara pensa que els productes estan col·locats on hi caben. Pobrets. Els que interessa vendre, especialment aquells que tenen millor marge o que volem impulsar, solen estar a s’altura dels ulls, just allà on sa mirada arriba sense haver de fer cap esforç. És una ubicació privilegiada: no cal buscar, no cal ajupir-se i pràcticament no cal pensar. El producte està davant teu i sembla que t’estigui dient: "Mira’m, que som aquí".

I naltros el miram. I moltes vegades l’agafam.

En canvi, aquells productes que sabem que hem de comprar sí o sí poden estar més avall, perquè si realment necessitam llet, arròs, sucre o qualsevol altre producte bàsic, ja mos ajupirem. Ens costarà una mica més, sobretot si tenim una edat, però mos ajupirem. No deixarem de comprar allò que hem vengut a buscar perquè està trenta centímetres més avall.

Això és una diferència important: es que necessitam el buscam; el que ens volen vendre, mos el posen davant els ulls.

I mentre jo pens en aquestes coses, arribam a una altra de ses grans armes des supermercat: s’olor de pa acabat de fer. Això és sa punyalada emocional.

Aquella olor no necessita cap cartell ni cap promoció perquè mos recorda directament sa infància, es forn del poble, el pa calent que arribava a casa i aquell tros que misteriosament desapareixia abans que arribàs a taula. És una olor que no parla amb sa butxaca, parla amb sa memòria, i això és molt més perillós.

"Has vist quin pa?"

I ja tenim el pa dins el carro. No era dins sa llista, però què hi fa? Fa olor de pa. I si una cosa fa olor de pa calent, ja pareix que no compti com una compra impulsiva.

Continuam avançant fins arribar als lactis, que solen estar més al fons. Llet, iogurts, formatges i altres productes que hem de comprar sí o sí i que, per tant, no necessiten que els facin massa propaganda. Ja hi arribarem. Encara que els posin al final des recorregut, hi arribarem, perquè no mos queda més remei.

Però just després arriben els gelats i els congelats, i aquí és quan es pressupost comença a agafar febre. Hi ha gelats que, mirant el preu, un té sa sensació que els han elaborat amb una recepta secreta d’un convent italià, amb vainilla cultivada a mà, xocolata seleccionada per un sommelier i ingredients transportats en primera classe. Els mires i penses que són massa cars, que no toca gastar, que s’ha d’anar alerta i que aquest cap de setmana en menjarem un altre dia.

Però després penses: "Ja que hi som..." I aquí tenim sa frase maleïda. "Ja que hi som" ha fet més mal als pressuposts familiars que moltes crisis econòmiques. Perquè serveix per justificar-ho tot. Ja que hi som, agafam els gelats. Ja que està d’oferta, agafam això. Ja que ho hem vist, ho provam. Ja que fa bona pinta, ho duim. Ja que ho compra tothom, deu ser bo.

I així el carro va engreixant.

Arribam als productes de neteja, que són una altra història perquè aquests sí que són necessaris. Detergent, suavitzant, rentavaixelles, productes per el bany, per sa cuina, per el terra... Aquí no podem protestar gaire, perquè si no els compram sa setmana següent probablement ca nostra començarà a assemblar-se a un jaciment arqueològic. Per tant, els posam dins es carro amb sa consciència tranquil·la.

I just devora tenim sa perfumeria. Aquesta sí que és perillosa. Perquè allà ja no venim a comprar necessitat, venim a comprar esperança. Esperança que un perfum nou mos faci més atractius, que un xampú mos deixi el cabell espectacular, que un gel amb aroma de llimons del Carib ens transporti a una platja paradisíaca o que un desodorant revolucionari ens converteixi en una persona completament nova.

I si anau acompanyats, encara és pitjor. Si hi anau amb el vostro home, sa vostra dona o sa vostra parella, ja podeu donar el pressupost per perdut, perquè sempre apareix algú que, de sobte, necessita un producte nou per sa barba, una crema, un xampú, un desodorant o una cosa extraordinàriament específica per cuidar una part des cos que, fins aquell moment, havia viscut perfectament sense tanta atenció.

Els acompanyants són un perill. I el pitjor de tot és que moltes vegades són ells mateixos els que havien dit abans de sortir de casa: "Avui no hem de comprar res que no faci falta." Sí, home.

I així arribam finalment a sa fruita i sa verdura, que havíem vist just entrar i que havia de ser sa gran protagonista de sa compra saludable. Ara, després de tot el recorregut, les tornam veure i pensam que no podem anar-nos-en sense posar alguna cosa verda dins el carro, perquè si no pareixerà que tota sa nostra intenció de menjar saludable ha estat una mentida.

I aquí entra sa varietat. Havíem apuntat pomes, però veim raïm. També hi ha dàtils. I prunes. I figues. I aquella fruita tropical que no sabem ni com se menja però que té una pinta extraordinària.

"Agafam això, que és saludable."

I ja està. Dins el carro. Quan sortírem de casa no sabíem ni que existia, però ara pareix imprescindible.

I jo, mentre faig sa compra, vaig mirant ses cares i disfrutant de s’espectacle. És especialment divertit veure aquells que entren amb una llista molt curta i surten amb un carro que pareix preparat per alimentar una expedició durant tres setmanes. Hi ha una certa dignitat en això, perquè ningú vol arribar a sa caixa amb el carro mig buit, i molt menys si davant teu hi ha el veïnat amb un carro que pareix que hagi buidat mig supermercat.

Perquè un té un estatus social. I el carro ple, encara que no ho vulguem reconèixer, forma part d’aquest estatus.

I alerta si duis infants petits. La zona de caixa és un altre petit paradís de sa despesa inútil. Quan ja heu superat totes ses proves anteriors, us posen davant els darrers obstacles: xocolates, chucheries, petites joguines, begudes, snacks i tota classe de productes dissenyats per ser comprats en aquells darrers minuts en què ja estam cansats, tenim ganes d’acabar i només volem sortir d’allà.

Un consell d’un exprofessional jubilat: si podeu evitar-ho, no aneu a fer sa compra amb els fills. Ni amb es vostro home. Ni amb sa vostra parella. I molt menys amb els nets.

Anau tots sols. És molt més barat.

Perquè arriba sa caixa, sa caixera comença a passar els productes i es renou del lector comença a sonar. Bip, bip, bip... I mentre mirau com passen els productes, començau a recordar coses que no sabeu ni per què heu comprat.

Fins que arriba es moment de sa veritat: "Són 186 euros amb 43 cèntims."

I llavors arriba aquell petit silenci en què tots feim veure que sa xifra és normal, mentre per dins estam intentant reconstruir el crim.

"Com pot haver pujat tant?"

Molt senzill. Ho heu anat posant dins el carro. Una cosa darrere s’altra. Una compra petita aquí, un caprici allà, una oferta, un "ja que hi som", un producte nou, una fruita saludable, un gelat, un perfum... I al final, tot suma.

Però aquí tenim sa gran amiga del consumidor modern: sa targeta.

Menys mal que s’han inventat ses targetes. Perquè pagar amb sous de veritat era molt més dolorós. Quan treies un bitllet de cinquanta euros de sa cartera i el donaves, el veies. Sabies que aquell bitllet havia costat hores de feina i que ja no tornaria. Ara no. Ara acostam sa targeta, sentim un petit “bip” i els sous desapareixen sense fer renou.

186 euros amb 43 cèntims. Bip. Gràcies. Fins la setmana que ve.

Tal vegada, si haguéssim de pagar sa compra amb els nostros sous físicament damunt sa cinta, posant bitllet rere bitllet davant sa caixera, molts mos pensaríem dues vegades si realment necessitam aquell perfum, aquell gel amb aroma de llimons del Carib, aquell xampú, aquella capsa de gelats que costa un ull de sa cara o aquella fruita tropical que fa deu minuts ni sabíem que existia.

Però com que no veim els sous, sa sensació és molt diferent. I així sortim. Amb el carro buit, ses bosses plenes, el pressupost familiar bastant més prim del que havíem previst i aquella estranya satisfacció d’haver fet una bona compra.

I aquí és quan jo, com a jubilat i exprofessional del sector, començ a disfrutar de veritat. Perquè sé què ha passat. I no me referesc només a sa meua compra. Me referesc a tot allò que he estat observant mentre feia sa ruta.

He vist persones entrar amb una llista de quinze coses i sortir-ne amb trenta-cinc. He vist matrimonis discutir davant una estantería per el preu d’un producte mentre, cinc minuts després, un dels dos ficava dins el carro una cosa molt més cara que no figurava enlloc. He vist pares intentar negociar amb els seus fills davant la zona de caixa i he vist gent mirar el total final amb aquella cara d’incredulitat que diu clarament que qualcú els ha robat.

I jo tenc ganes de dir-los: "No vos han robat res." Vos ho heu anat posant valtros mateixos dins el carro. I això és precisament lo més divertit.

Ens pensam que som consumidors intel·ligents, que sabem controlar el pressupost, que no mos deixarem enganyar, que miram el preu, que comparam marques i que només compram allò que necessitam.

Però basta entrar per sa porta. A partir d’aquell moment començam a fer es recorregut que algú ha preparat per naltros, miram allò que algú ha decidit que hem de mirar, oloram allò que algú ha decidit que hem d’olorar, trobàm sa fruita saludable allà on toca, es pa calent quan convé, els productes atractius a s’altura des nostres ulls i els imprescindibles allà on sabem que els acabarem trobant.

I naltros, encantats amb sa nostra llibertat, anam avançant. Com un ase.

Ara que estic jubilat, sa compra setmanal m’ha descobert una nova forma d’entreteniment: observar sa fauna del supermercat. I és una fauna extraordinàriament variada.

Hi ha el que va amb sa llista i no se’n surt ni un mil·límetre; el que entra amb sa llista i als deu minuts ja l’ha abandonada; el que només mira ses ofertes; el que no mira mai el preu; el que compara tres marques durant cinc minuts per estalviar vint cèntims i després se compra una botella de vi que costa trenta euros; el que va amb el carro com si conduís un Fórmula 1 i es que el deixa travessat enmig del passadís mentre mira tranquil·lament una estantería.

Jo els mir. I em diverteix. Perquè jo conec el truc.

Durant molts d’anys vaig estar a s’altra banda i ara, jubilat, puc disfrutar de sa funció sense haver de prendre cap decisió comercial. Només he d’empènyer es meu carro, fer sa meua compra i observar com tots naltros, professionals, jubilats, pares, mares, joves, gent gran, rics i pobres, entram per aquella porta amb una intenció molt concreta i acabam sortint amb una història completament diferent.

I jo tampoc me’n salv. Aquesta és sa part que més gràcia em fa. Perquè conèixer el truc no vol dir ser immune al truc.

Jo també veig el pa calent. Jo també olorc un perfum. Jo també veig aquells gelats que no hauria de comprar. Jo també pens que aquella fruita tropical deu ser extraordinàriament saludable. I jo també, de tant en tant, dic aquella frase maleïda: "Ja que hi som..."

Per això puc riure de valtros. Però també puc riure de jo mateix. Perquè, al final, després de tants d’anys dins aquest negoci, he descobert una cosa que potser és sa més important de totes: el consumidor pensa que va al supermercat a comprar, però moltes vegades hi va a deixar-se comprar.

I cada cap de setmana tornam. Amb sa llista feta, es pressupost calculat i sa intenció ferma de no passar-mos.

I jo, mentre empeny es meu carro i mir com els altres van caient una darrere s’altra, només puc pensar que el supermercat és probablement un dels llocs on sa condició humana queda més ben retratada.

Entram convençuts que som intel·ligents. Sortim convençuts que hem fet una bona compra. I entrem la setmana següent disposats a repetir exactament es mateix. Perquè, en es fons, no som més que uns ases molt ben ensenyades.

Això sí: ases moderns, amb targeta de crèdit, aplicació del supermercat i punts acumulats. I això ja és una altra categoria: Un ase del segle XXI.