Seixanta anys d'eivissenc.

Eivissa, 4 d'abril de 2026

SEIXANTA ANYS D'EIVISSENC.

Vaig néixer s’any cinquanta-sis a Formentera, i el seixanta-cinc vaig partir cap a Eivissa. Demà, dia de Sant Vicent, és una data assenyalada per a la meua família. Tal dia com demà deixarem enrere Formentera per començar una nova vida. Ja farà seixanta anys, i encara avui, quan hi pens, ho sent com si fos ahir.

Potser ja és hora d’anar a sa policia i demanar hora per renovar aquest “passaport d’eivissenc”. Amb tants d’anys vivint aquí, esper que ja me’l donin definitiu… indefinit. Perquè, al cap i a la fi, jo vaig néixer a Formentera, però he viscut sa major part de sa meua vida a Eivissa.

Quant record sa Formentera dels anys seixanta, em ve al cap una illa dura, austera, però també autèntica. No hi havia gairebé res del que avui consideram imprescindible. No hi havia llum elèctrica a moltes cases, ni aigua corrent, ni banys com els d’ara. Els camins eren de terra, i els cotxes, una raresa. Però el més difícil de tot no era el que faltava dins casa… era el que faltava per viure dignament.

Guanyar-se la vida era una lluita diària. Sa terra donava el just, la mar també, i ses salines eren una de ses poques fonts d’ingressos segurs. Però no bastava. Molts homes, com el meu pare, es veien obligats a partir cap a Eivissa, Mallorca, la península o fins i tot més enfora, a fer feina allà on n’hi hagués. Això volia dir créixer amb absències, amb una cadira buida a taula, amb una família a mitges.

Sa comunicació entre illes era tota una aventura. Avui s’agafa un ferri i en pocs minuts hi ets, però llavors no. Depeníem de barcos de madera, vells i poc fiables, que sortien quan podien i arribaven si el temps ho permetia. Els dies de mala mar podien deixar s’illa completament incomunicada. Si hi havia una urgència, només quedava esperar… o resar.

I això es feia especialment dur quan parlàvem de salut. Accedir a un metge era complicat, i a un hospital, encara més. A Formentera no hi havia els serveis que avui tenim. Qualsevol cosa que fos una mica greu implicava haver de viatjar a Eivissa. I aquest viatge, com ja he dit, no sempre era possible. Hi havia malalties que es patien en silenci, i decisions que es prenien amb més coratge que recursos.

S’educació tampoc era fàcil. Ses al·lotes anaven a ses monges, on aprenien a cosir i a resar, perquè el seu futur, segons es pensava llavors, passava per ser bones mestresses de casa. Moltes deixaven s’escola aviat per ajudar a sa família. Els al·lots anàvem a s’escola de Sant Francesc. Allà, més que ensenyar, ens “feien aprendre”. El castellà entrava a base de càstigs i garrotades. I el capellà, amb aquella sotana eterna plena de botons, no escatimava tampoc en calbots.

Estudiar més enllà d’això era gairebé impossible. No hi havia instituts a s’illa, i això volia dir que, si volies continuar, havies de partir. Però partir no era una decisió fàcil: significava separar-te de sa família, assumir unes despeses que molts no podien pagar, i entrar en un món desconegut.

Per això, quan sa meua família va decidir partir cap a Eivissa, no va ser només un canvi de casa. Va ser una aposta per una vida millor. Per tenir més oportunitats, més estabilitat, més futur.

Record perfectament aquell dia. Un camió de càrrega va arribar a casa nostra. Ja només això era extraordinari. Vàrem carregar els pocs mobles, sa roba i quatre coses més que teníem. Vàrem pujar tots a sa cabina, ben estrets, i partírem. Ningú volia mirar enrere, però tots sabíem el que deixàvem: sa casa, sa família, els amics, els camins de sempre.

Jo era petit i no entenia del tot què passava. No sé si estava trist o content. Però hi ha imatges que no s’esborren: sa meua germana gran insistint a emportar-se uns cossiets amb flors que estimava molt. Aquell detall, tan senzill, era sa manera d’endur-se un trosset de casa.

El camí fins a la Savina el tenc gravat dins el cap: ses parets de pedra, ses figueres, els pins, ses savines… tot quedava enrere a poc a poc. I després, el barco. Aquell viatge per mar que no sabies mai com acabaria. Però dins aquell barco també hi anava una cosa molt més forta que sa por: s’esperança.

Arribar a Eivissa va ser com entrar en un altre món. Sense ser encara el que és avui, ja oferia més possibilitats. Hi havia més feina, més moviment, més vida. A poc a poc, vaig anar construint el que avui som. Vaig aprendre el significat d'esforç, sacrifici o moltes hores de feina.

I és per això que avui, quan mir enrere, no ho veig com simples “batalletes”. Ho veig com es camí que m’ha duit fins aquí. Els meus fills i nets no ho han viscut, i és normal que els sembli llunyà. Però és important que sàpiguen d’on venen. Que entenguin que sa vida que tenen avui no ha sortit del no-res.

Va costar molt. Va costar deixar una illa per estimar-ne una altra. Va costar adaptar-se, començar de zero, fer-se un lloc.

Per això, ara, seixanta anys després, puc dir amb orgull que també som eivissenc. Tenc doble nacionalitat.

I sí… com us deia, hauré d’anar a renovar el passaport. I també qued a s’espera que el Consell d’Eivissa em faci un homenatge… que a tants de turistes els en fan. I a jo, que hi duc tota una vida, per què no?

Per molts anys!

Oh. Sorpresa. El Punto G.

Eivissa, 3 d'abril de 2026.

OH. SORPRESA. EL PUNTO G OBERT.

Després d’uns mesos d’hivern d’aquells amb pluges persistents, ventades dignes d’un documental i un fred que pelava, ja començava a sospitar que el sol era una llegenda urbana. Tot gris, tot humit, tot convidant més a sofà, manta i pel·licula classica que a sa vida social.

Fins que, s’altre dia, un d’aquests en què no esperava absolutament res de ningú ni de res, va passar.

Oh. Sorpresa. Allà estava. El Punto G. Obert.

Aturau un moment… Abans que sa vostra imaginació arranqui com un cavall desbocat (que sé perfectament que ho farà igualment). Deixau-me aclarir-ho: no, no estam parlant d’aquell Punto G que teniu al cap. No exactament. No sigueu malpensats. Som una persona respectable. Ei ... Amb extracte bancari i tot.

A veure, siguem sincers: què és el famós Punto G, sinó aquell lloc misteriós, quasi mitològic, que promet una felicitat intensa però que no tothom sap trobar? Exacte. Idò ara canviau “misteriós” per “ben situat” i “difícil de trobar” per “tancat tot s’hivern i esperant que torni a obrir”… i ja ho teniu.

El Punto Gelatto de sa Platja d’en Bossa.

Un lloc que, com el seu homònim més picant, desperta emocions profundes. Però aquí, en lloc de teories absurdes, hi ha gelats. Bons gelats. De veritat. D’aquells que et fan pensar: “mirau, potser tampoc estamos tan mal”.

Ara bé, hi ha una altra qüestió que m’inquieta profundament: el meu historial bancari. Perquè clar, una cosa és disfrutar del moment… i una altra molt diferent és imaginar el pobre funcionari del banc o d’Hisenda revisant moviments:

- “Punto G”

- “Punto G”

- “Punto G”

- “Punto G” (dos vegades el mateix dia). Això ja aixeca sospites.

I ells, amb ses ulleres a sa punta del nas, pensant: “Aquest individu… o és extremadament feliç, o tenim un cas per investigar.” M’imagín al meu banc: informes interns, reunions discretes i algú dient: “Controlau aquest compte. Massa activitat al Punto G. Massa regularitat. Massa entusiasme.”

I jo només volent un gelat iogurt grec.

Clar, una vegada el descobreixes (o el redescobreixes cada estiu, com una relació intermitent que sempre torna amb promeses que sí, que aquesta vegada serà diferent), ja no hi ha marxa enrere.

Uf…  Marxa enrere ... M’està quedant un escrit amb massa dobles sentits… i juraria que no era sa intenció inicial. O sí. Ja no ho tenc clar. Probablement el meu subconscient fa hores extres i m'està traint.

El cas és que fer una aturada al Punto Gelatto ha passat de ser un caprici a una necessitat. Una rutina. Gairebé una dependència.

- He tengut un dia pesat al gimnàs? Gelat.

- La caminada ha estat tan llarga que he hagut de parar-me a descansar? Gelat.

- Sa classe a la Universitat de Majors, ha set una d’aquelles que el cul no parava de mourer-se a la butaca i m’entraven ganes d’anarme’n? Gelat

 - No tenc cap motiu, absolutament cap, per celebrar res? Perfecte. Gelat.

 - He revisat el compte bancari i he vist “Punto G” repetit vint vegades? Bé… gelat per confirmar-ho.

És terapèutic. I, sobretot, molt més barat que un psicòleg… Encara que començ a sospitar que, a aquest ritme que pugen els preus, tampoc tant.

I així passarà s’estiu: entre petites crisis i grans moments de felicitat congelada. Entre el Punto G que sa gent continua buscant amb més o menys èxit… i el Punto G que, per sort, jo ja tenc perfectament localitzat, documentat i auditat.

Perquè sí, potser el primer és un misteri universal. Però el segon… el segon és ben real, te’l serveixen en cucurutxo o terrina, deixa rastre al compte corrent i (el més important) no falla mai.

I sincerament, vist com està el món… amb això i amb Hisenda mirant amb lupa, ja anam ben servits.

Viatge a Uzbekistán: Kit de supervivència.

Eivissa, 1 d¡Abril de 2026

VIATGE A UZBEKISTÁN: KIT DE SUPERVIVÈNCIA.

Última entrada al blog parlan del meu viatge a Uzbekistán. Ya no us donaré més sa tabarra amb aquest tema. Simplement pretenia donar-vos una petita idea del pais i animar-vos a viatjar-hi. Si us han agradat ses entrades, estiré satisfet.

Ara, si heu obert aquesta última entrada al blog esperant una guia amable, plena de floretes i recomanacions “top 10”, tancau-lo ara mateix i aneu a veure vídeos d’Instagram. Aquí venc a dir ses coses com són.

Primer de tot, i perquè quedi clar des del primer minut: viatjar a l'Uzbekistán val la pena. I molt. Punt. 

- Com arribar-hi.

Anar a l'Uzbekistán no és allò de “agafem un avió i en dues horetes hi som”. No. Això és un petit pelegrinatge aeri: Un dia abans: Eivissa > Madrid. Nit a sa capital. S'endemà, Madrid > Istanbul. Quatre hores de vol. A Istambul, una pausa d'una hora per estirar ses cames. Després vol Istambul > Tashkent. Quatre hores i mitja més de vol.

A sa tornada, gairebé es mateix itinerari al revés. Aeroport d'Urgent > Istambul. Tres hores d'aturada per descansar. Vol Istambul > Madrid. Nit a sa capital i al dia següent, vol Madrid > Eivissa.

Vaig anar-hi amb Turkish Airlines, que, dit sigui de pas, funciona sorprenentment bé: puntuals, menjar decent (ja és molt dir) i avions que no semblen relíquies soviètiques.

A s'arribada a Tashkent, s'ha de passar el control de passaports i… sorpresa: ràpid, sense visats i sense males cares. Europa, Anglaterra… preneu nota.

 

- Comunicacions.

Teniu tres opcions:

Opció A: comprar una eSIM virtual abans de sortir. Molt cara. Uns 30 euros per 10 dies.

Opció B: aterrar, passar el control de passaports i comprar una eSIM física per sa meitat de preu.

Opció C: viatjar desconnectat i descobrir que el món no s’acaba. A la nit us connectau a sa wifi de s’hotel i cap problema. Ningú hauria de patir per estar unes hores sense mòbil. De veritat.

 

- Transport.

Autocars moderns, nets i còmodes. Fins aquí, tot bé. Ses carreteres… bé. Diguem que haurien de millorar. Molt trànsit i un asfalt que ha viscut temps millors.

Però tranquil·litat: és part de s’experiència. Si no acabau el dia amb s’esquena una mica desmuntada, probablement no heu viatjat prou.

 

- Hotels.

Madrid (anada): Hotel B&B Madrid Aeropuerto T1, T2, T3.

Tashkent: Europe Tashkent Hotel

Samarcanda: Meridian Samarkand Hotel

Bukhara: Paradise Plaza Luxury Hotel

Khiva: Grand Vizir Hotel Khiva.

Madrid (tornada): Hotel B&B Madrid Aeropuerto T4.

En general, hotels petits, familiars, nous, nets, habitacions àmplies i llits còmodes.

Els esmorzars? Bufets variats i al principi del viatge una mica desconcertants: pans diferents, molts fruits secs, dolços amb mel, poca fruita fresca, formatges locals, cafè i sucs més aviat justets. Cap embotit. Demanar un ou frit és una aventura de risc (no m'entenien i tampoc saben fer-los).

Però, vaja, gana no n’he passat en cap moment.

 

- Assegurança.

 Fer-se una assegurança no és opcional. És obligatori. Uns 150 € que et poden estalviar disgustos importants. Perquè no, la sanitat no és exactament com a casa.

I no, jo tampoc ho vaig voler comprovar. No som tan aventurer.

 

- Menjar.

Els menus eren molt bons, tal vegada un poc repetitius: ensalades, una sopa calenta, un plat de carn i postres.

Ensalades (moltes i molt bones; algunes amb excés de coriandre (cilantro); ses d’albergínia, espectaculars).

Sopa calenta (de pasta o de carn).

Un plat de carn cuinada de mil maneres: guisada, a la brasa, amb arròs… excel·lent.

Postres espectaculars i absolutament prohibitius per als que volem mantenir sa línia.

Consell: no mengeu com si fes tres mesos que estàveu en una illa deserta. Menjau amb calma. S’ha de caminar molt i convé anar lleuger.

 

- Alcohol.

País musulmà > trobar alcohol és complicat. A determinats llocs trobareu algun vi i cervesa. No gaire més. Preguntau si en tenen abans de demanar taula.

Solució d'emergència? Comprar-lo pel vostro compte i entrar-lo als restaurants amb tota sa naturalitat del món. Ningú diu res. Tothom mira cap a una altra banda. I tu, tan tranquil.

 

- Lavabos.

Sí, hem de parlar-ne. I sí, sovint s’ha de pagar abans d'entrar (uns 5000 /3000 UBZ. Al canvi uns 30 /20 centims d'euro).

Molts (els dels homens) són d’aquells que et fan replantejar sa teua flexibilitat física. I sí, la mànega d’aigua és part del paquet.

Consell pràctic: millor sortir de s’hotel amb sa feina feta. 

- Idioma.

Complicat. Si no sabeu uzbek, anau fotuts. S’anglès el parla poca gent i en mode supervivència: “beer”, “coffee”, “water”…

Quan no hi ha idioma, toca recórrer a s’idioma universal: gestos, somriures i una mica d’imaginació. Funciona més del que sembla.

 

- Sous. 

Per fer-vos una idea: 1 € ≈ 10.000 soms uzbeks.

Canviava sous i, de cop, era milionari. No durava gaire, però és polit mentre passa.

Important: Millor portar efectiu (si pot ser, euros). Es paga en metàl·lic gairebé a tot arreu. 

Targeta: només a hotels i llocs més “finets”

Propines: benvingudes, però no obligatòries.

Al carrer i botigues de souvenirs: obligat dominar s'art del regateix.

- I la pregunta del milió: per què anar a Uzbekistán?

Perquè el món no és només una cosa fàcil i còmode.

Perquè, malgrat tot, si podem viatjar, hem de fer-ho.

I perquè tots hem vist alguna vegada aquelles imatges mig irreals de la Ruta de la Seda i hem pensat: “Això existeix de veritat?”

Doncs sí. Existeix. I encara és millor precisament perquè no és perfecte.

 

- El kit de supervivència

Paciència. Cap pressa. Disfrutar el moment i el lloc.

Sentit de s’humor. Interactuar amb sa gent del país. Sortir de la teua zona de confort.

Estómac valent. Preparat per tastar menjars i begudes diferents.

I el més important: Ganes de veure món sense que te’l conti ningú.

 

La resta… és completament opcional.

Viatge a Uzbekistán: Jiva i final del viatge.

Eivissa, 31 de març de 206

VIATGE A UZBEKISTÁN: JIVA I FINAL DEL VIATGE.

Arribar a Jiva va ser una d’aquelles experiències que sé que no oblidaré mai. Després d’un llarg trajecte en autocar travessant el desert, de sobte, com sorgida del no-res, em vaig trobar davant unes muralles imponents, fetes de fang i palla.

La següent imatge, des de sa terrassa del nostro hotel, ja dins ses muralles, em va deixar literalment sense paraules. Vaig quedar bocabadat, gairebé paralitzat, davant d’una bellesa que no semblava real. Aquell instant, amb la ciutat estesa davant meu, va ser un d’aquells moments en què tot s’aturà.

Jiva és, probablement, una de ses ciutats més ben conservades de l’Uzbekistan. Petita, recollida dins del desert, manté intacta la seua muralla i un conjunt extraordinari d’edificis històrics. Durant segles va ser una parada clau de la Ruta de la Seda, i avui continua sent-ho per a qualsevol viatger.

Després de deixar enrere Bujará, hi vaig arribar amb grans expectatives… i totes es van veure superades. Per a mi, ha estat la ciutat més polida del país.

El trajecte, d’uns 450 quilòmetres travessant el desert de Kyzylkum, va ser llarg, però necessari per entendre el seu aïllament. Ens allotjàrem dins d’Itchan-Kala, el recinte emmurallat, i això ens va permetre viure la ciutat amb una intensitat especial, descobrint-la tant de dia com de nit.

El camí en autocar pel desert no va ser idíl·lic. Tot era sec, sense vegetació, amb brutícia a ses voreres de la carretera… Em costava imaginar aquelles caravanes carregades de productes exòtics travessant aquell paisatge inhòspit. I, tanmateix, un cop dins la ciutat emmurallada, aquella imatge prenia sentit. En un moment donat, fins i tot em vaig apartar del grup. Necessitava imaginar-ho: el desert, sa fortalesa, els mercaders… dies i dies de travessa per arribar fins aquí.

 

Faré referència a alguns llocs concrets, tot i que el més polit de tot és, sens dubte, tota la ciutat en conjunt.

 

Muralla de Jiva.

Sa muralla és l’ànima protectora de la ciutat. Construïda al segle XVIII amb fang i palla, des de dins gairebé passa desapercebuda. Però quan en surts i la contemples en tota la seua magnitud, entens la seua força. Ses torres, els merlets, la seua presència robusta… tot transmet una sensació de seguretat i història acumulada.

Kalta Minor.

Aquest minaret inacabat és, sens dubte, un dels grans símbols de Jiva. El que el fa especial no és només la seua forma, sinó el color: aquells tons turquesa brillen amb una intensitat hipnòtica. Havia de ser molt més alt, però la mort del khan que el va ordenar en va interrompre la construcció. Saber que és un somni inacabat li dona un aire gairebé misteriós. 

 

Kunya Ark.

El primer gran palau dels kans és un lloc carregat d’història. Aquí es concentrava el poder: estables, presó, sales oficials… però el que més em va impactar va ser l'harem, la sala del tron i la mesquita, amb una decoració de rajoles d’una delicadesa extraordinària. És un espai que et transporta directament a un altre temps.

Sa gent del país em va semblar extraordinàriament amable i propera. Sempre disposats a somriure, a ajudar, a compartir un moment… i cap problema per fer-nos fotos amb ells.

 

Muhammad Rahim Khan Madrasa.

Situada davant del Kunya Ark, és una altra de ses moltes madrasses de la ciutat. I aquí vaig començar a notar una sensació curiosa: n’hi havia tantes, tan seguides, que començava a costar diferenciar-les.

De fet, en un moment del matí, després de diverses visites, vaig sentir una autèntica saturació. Massa bellesa acumulada. Madrasses, mesquites, palaus… tot era impressionant, però el meu cap ja no podia processar-ho. Necessitava aturar-me.

 

Una pausa necessària.

Va ser llavors quan, amb un petit grup de companys, vam decidir fer una pausa. Ens vam asseure a la terrassa d’un restaurant de la plaça. Vaig prendre un te amb llimona deliciós i, per fi, vaig poder respirar i assimilar tot el que havia vist.

Des d’allí, ses vistes eren espectaculars. Aquell moment de calma, observant la ciutat, conversant sense presses, va ser gairebé tan important com ses visites. Va ser el punt en què vaig passar de “veure” Jiva a començar realment a “sentir-la”.

El sol post a Jiva.

Però si hi ha alguna cosa que em va marcar especialment, van ser els passejos al sol post amb na Linita. Quan el sol començava a baixar i sa llum es tornava daurada, la ciutat canviava completament.

Caminàvem sols pels carrers d’Itchan-Kala, gairebé sense ningú. Sa calma contrastava amb el moviment del dia. Ses ombres s’allargaven sobre ses parets de fang i palla, els minarets s’il·luminaven suaument… i tot adquiria una bellesa encara més profunda.

Aquells moments, senzills i silenciosos, van ser els més especials del viatge. No hi havia presses ni itineraris. Només naltros dos, caminant lentament, deixant-nos portar per una ciutat que semblava feta per ser contemplada així.

Jiva no és només un conjunt de monuments. És una experiència emocional. És una ciutat que, en un mateix dia, et pot saturar de tanta bellesa… i, al mateix temps, regalar-te instants de calma absoluta que no oblidaràs mai.

I jo, sincerament, hi vaig quedar meravellat.

El viatge s’acabava. L’endemà, ben de matinada, vam sortir cap a s’aeroport d’Urgench. Vol a Istanbul, i després cap a Madrid. Tot perfecte, tot puntual, sense cap incidència.

Aquella nit a Madrid gairebé no vaig dormir. El meu cap bullia intentant retenir tantes imatges, tantes experiències, tanta gent, tantes converses…

Havia fet un viatge… o ho havia somiat? Encara avui, no m’ho crec.

Viatge a Uzbekistán: Bujará.

Eivissa, 30 de març de 2026

VIATGE A UZBEKISTÁN: BUJARÁ.

Hi ha llocs on arrib carregat d’expectatives, i d’altres que em sorprenen sense avisar. Bujará va ser això: una descoberta lenta, sense presses. També va ser la ciutat que em va ensenyar a abaixar el ritme.

A la Ruta de la Seda, tothom parla de Samarcanda. I sí, és espectacular. Però, si he de ser honest, jo també em qued amb Bujará. Té una bellesa més discreta, més natural. No impressiona d’entrada, però es va quedar amb jo.

Hi vaig arribar després d’un trajecte llarg: uns 270 quilòmetres i cinc hores d’autocar per carreteres en mal estat. Quan en vaig baixar, no hi va haver cap gran impacte visual. Però sí una quietud estranya, com si hagués retrocedit en el temps.

Entrar al centre històric va ser com travessar una frontera invisible: el soroll quedava fora, sa calma començava dins. Vaig entendre de seguida que Bujará no s’havia de visitar, sinó caminar. Sense rumb. Sense pressa. Deixant-me portar.

 

Chor Minor.

Chor Minor no és gran ni espectacular. És una petita madrassa de solament quatre minarets. Potser per això mateix té tant d’encant. Amagada entre carrerons, envoltada de vida quotidiana, apareix gairebé sense avisar.

Però el que més em va marcar no va ser el monument, sinó el camí per arribar-hi. Allà és on vaig veure la ciutat real: dones anant al mercat, boixos corrent, homes anant cap a la feina. No hi havia cap escenari preparat. Era vida, simplement.

Lyabi-Khauz.

Si hi ha un lloc per entendre el ritme de Bujará, és Lyabi-Khauz. Una plaça que respira al voltant d’un estany, plena d’ombres i de terrasses.

Allà tot passa lentament. La gent seu, parla, observa. Jo vaig fer el mateix.

En un racó, la figura d’un savi sufí muntat en un burro (amb aquell punt d’ironia) semblava mirar-ho tot. Diuen que posar-hi els boixos a sobre porta alegria. No sé si és veritat, però la seua mirada semblava dir-me una altra cosa: a la vida no cal córrer, ja ho entendràs.

Ses madrasses.

A Bujará, ses madrasses no són només edificis. Són l’ànima de la ciutat.

Vaig passejar per la d’Abdul Aziz Khan, plena de detalls delicats, i vaig veure la d’Ulug Beg, més austera, tancada per restauració però igualment carregada d’història. Cada una tenia el seu caràcter.

És cert que moltes s’han convertit en botigues d’artesania. A vegades pensava que això els feia perdre autenticitat. Però també és veritat que així continuen vives: hi ha mans treballant, converses, intercanvis. No són espais morts.

I, de fet, Bujará és probablement el millor lloc del país per comprar artesania local: varietat, qualitat i preus més assequibles del que esperava.

 

 

El conjunt de Kalon.

Hi ha llocs i moments que defineixen un viatge. Per a mi, un d’ells va ser la posta de sol al conjunt de Kalon.

El minaret, la mesquita, la madrassa Mir-i-Arab… tot en equilibri. Però el que ho transforma era la llum. A mesura que el sol baixava, els colors es tornaven més càlids, més profunds.

Hi vaig quedar allà només mirant i disfrutant de la llum i el silenci.  I, durant una bona estona, no podia dir res.

 

L’Ark.

L’Ark és la part més antiga de Bujará, una fortalesa que durant segles va ser el centre del poder.

Avui en queden restes, però caminar-hi és imaginar. Ses sales, els passadissos, els espais oberts… tot parla d’un passat que ja no hi és.

Hi vaig anar al sol post. Veure la ciutat com, a poc a poc, s’omplia de llums va ser un espectacle inesperat. No espectacular en el sentit clàssic, però sí profund. D’aquells que et queden.

Bolo Hauz. 

Hi ha llocs dels quals no esperes res i t’acaben sorprenent. La mesquita de Bolo Hauz va ser un d’aquests.

L’interior és senzill. Però el seu porxo és extraordinari: columnes de madera tallades i pintades amb una delicadesa difícil d’explicar.

Em vaig quedar mirant-les en silenci. De vegades, la bellesa no necessita grandesa, només atenció.

Vam entrar durant l’hora de pregària i, la veritat, no vam ser gaire ben rebuts. I tenien raó. Estàvem parlant massa. De vegades, viatjar també és aprendre quan cal callar.

Els mausoleus.

El mausoleu d’Ismail Samani em va semblar diferent de tot el que havia vist fins llavors. Fet de maó, sense rajoles brillants, amb una geometria precisa i antiga. Té una força silenciosa.

El de Chashma Ayub, amb la seva forma peculiar, sembla gairebé fora de lloc. Però Bujará és això: una suma de diferències que acaben encaixant.

Diu la llegenda que Job va colpejar el terra amb el seu bastó i en va fer brollar un pou. L’aigua encara avui es considera curativa. No sé si ho és, però el lloc té alguna cosa especial.

Ses compres.

Vam tenir unes hores lliures. Molts companys les van dedicar a comprar. I de quina manera. Jo, en canvi, vaig preferir passetjar, interectuant amb la gent, seure a una terrassa i prendre alguna cosa amb calma. Però una cosa s’ha d’aprendre: aquí s’ha de saber regatejar. Si no, preparau sa cartera.

Mantells, mocadors, xals, ganivets, tisores… de tot. Era gairebé una competició per veure qui havia aconseguit el millor preu.

La ciutat de nit.

He de fer una menció especial als passejos nocturns. A la nit, Bujará canvia. Després d’un dia entre madrasses, minarets i places, sembla que la ciutat s’apagui. Però no ho fa. Es transforma.

Sortia a caminar sense cap objectiu. L’aire era més fresc, els carrers més buits, i el silenci tenia una presència gairebé física. Era com si la ciutat, finalment, respirés.

Els monuments, que de dia impressionen, a la nit es tornen íntims. La llum és suau, càlida, insinuant més que mostrant. Les rajoles blaves perden intensitat, però guanyen profunditat. El minaret Kalon, que de dia domina, a la nit semblava més lleuger, gairebé delicat.

A Lyabi-Khauz, l’aigua reflectia els llums com un mirall trencat. Menys gent, menys soroll. Algunes converses en veu baixa, alguna rialla llunyana. Em vaig asseure i vaig mirar. Els carrerons es tornaven misteriosos. Portes tancades, llums filtrant-se, passos que ressonaven més del compte. Hi havia una sensació difícil d’explicar: com si caminés per una ciutat real i, alhora, per un record.

Va ser en un d’aquests passejos quan vaig entendre Bujará. No pels monuments ni per la història, sinó per aquesta manera seua de canviar sense deixar de ser sa mateixa.

Quant a altes hores de la nit, després de sopar, vaig tornar a s’hotel, amb els carrers gairebé deserts, vaig tenir la sensació d’haver vist una Bujará que no tothom arriba a conèixer.

Potser més silenciosa. Possiblement més íntima. Tal vegada, fins i tot, més autèntica.

Seguiré amb més entrades al blog. Ens espera s'etapa final del viatge: Khiva.