Altes com una perxa, seques com un ham i negres com un corp.

Eivissa, 2 d'octubre 2026

ALTES COM UNA PERXA, SEQUES COM UN HAM I NEGRES COM UN CORP.

Fa uns dies, durant una visita al sepulcre megalític de Ca na Costa, a Formentera, vam tenir ocasió de conèixer una mica més aquella gent que, fa milers d’anys, va viure i va morir en aquesta mateixa terra que naltros trepitjàvem. Sa professora ens explicava ses troballes que s’hi havien fet, les restes de ceràmica, els amulets i altres objectes que havien acompanyat aquelles persones en la seua vida i, finalment, els ossos dels qui hi varen ser enterrats. La ciència moderna permet saber moltes coses a partir d’unes restes que, a simple vista, poden semblar poca cosa: s’edat aproximada, el sexe, algunes característiques físiques i fins i tot determinades circumstàncies relacionades amb la seua vida.

En un moment de l’explicació, sa professora ens va dir, amb tota la naturalitat del món, que ses persones enterrades allà eren altes i molt corpulentes. I jo, que som incapaç de deixar passar una ocasió així, vaig pensar que aquella informació mereixia una investigació més profunda.

- Escolta, Maria... i saben els seus apellidos? Ho dic per si ara mateix estam parlant d’algun avantpassat meu.

Ses rialles varen ser inevitables, i jo, ja que havia començat, vaig continuar dient que, de sempre, havia sentit explicar que ses dones de Formentera eren “altes com una perxa, seques com un ham i negres com un corp.” Allò va provocar encara més rialles, però després, quan la visita ja havia acabat i vaig tenir temps de pensar-hi amb una mica més de calma, em vaig adonar que aquella dita que tantes vegades havia sentit a casa podia tenir molt més a veure amb sa història de Formentera del que jo mateix havia imaginat.

Perquè quan pens en aquella manera tan gràfica de descriure ses dones formentereres, no puc evitar pensar en ses meues gueles, en sa meua mare i en totes aquelles dones que varen venir abans d’elles i de les quals jo només puc conèixer una part a través dels records familiars, de ses històries que m’han contat i d’aquelles petites coses que passen d’una generació a s’altra sense que ningú sàpiga ben bé com. Això és perquè quan parlam de la Formentera d’aquells anys, parlam d’una illa molt diferent de la que coneixem avui, una illa on la terra era difícil de treballar i no sempre prou generosa per alimentar una família, on ses oportunitats eren escasses i on molts homes es veien obligats a partir, a navegar o a emigrar per buscar una feina que els permetés guanyar uns sous i enviar-los a casa.

I mentre ells eren fora, a casa hi quedava sa família. Hi quedaven ses dones.

Això és una cosa que, vista des d’avui, potser no acabam de valorar prou. Quan pensam en l’emigració, és fàcil imaginar s’home que parteix amb una maleta, que navega cap a un altre lloc, que passa mesos o anys lluny de casa i que intenta guanyar-se la vida en un món que no coneix. És una història que mereix ser contada i recordada, sens dubte, però darrere aquell home que partia n’hi havia una dona que es quedava, i quedar-se no significava quedar-se sense fer res. Tot el contrari.

Sa dona que quedava havia de continuar fent funcionar sa casa, cuidar els fills, guardar els animals, treballar sa terra, anar a segar quan arribava s’estiu, preparar el menjar, tenir cura dels vells i dels malalts i fer front a totes aquelles petites i grans dificultats que cada dia posava davant seu. Si arribaven sous de fora, eren benvinguts, però mentre no arribaven, la vida continuava igualment, i algú havia de procurar que sa família tiràs endavant.

I aquest algú, moltes vegades, era ella.

Quan pens en ses meues gueles, és inevitable imaginar-les dins aquest món. No sé si elles haurien acceptat mai que jo les descrigués com a dones especialment valentes, perquè segurament haurien pensat que simplement feien el que havien de fer, com ho feien totes ses altres dones del seu temps. No crec que es considerassin protagonistes de res. No feien discursos sobre la seua capacitat de resistència ni esperaven que ningú les reconegués. Tenien una casa, una família i una vida per tirar endavant, i això ja era prou feina.

Aquesta és precisament una de ses coses que més admir quan pens en elles: que no varen fer res extraordinari pensant que ho fos. La seua extraordinària fortalesa formava part de la normalitat de cada dia. Eren dones que havien après des de petites que la vida exigia feina i que moltes coses no es podien deixar per demà. La terra s’havia de treballar quan tocava, els animals s’havien de cuidar cada dia, el menjar s’havia de preparar encara que hi hagués cansament i els fills s’havien de criar tant si el pare era a casa com si era lluny, navegant per altres mars o intentant trobar-se la vida en algun altre lloc.

Per això, quan pens en aquella expressió de “altes com una perxa”, ja no la veig només com una descripció física. És veritat que moltes d’aquelles dones eren altes, però també varen haver de créixer de pressa, perquè des de petites la vida els demanava que fossin útils, que ajudassin, que treballassin i que assumissin responsabilitats que avui ens semblarien pròpies d’una persona adulta. I quan sent allò de “seques com un ham”, també em sembla que hi ha una mica més de veritat de la que pot semblar a primera vista. Menjar no abundava, la terra era poc productiva i el treball físic era constant; no hi havia gaire lloc per als excessos, i el cos s’acostumava a viure amb allò que hi havia.

I després hi ha la tercera part de la dita, aquella que sempre m’ha semblat més exagerada: “negres com un corp”. És fàcil imaginar que sa pell d’aquelles dones, després de passar tantes hores treballant davall el sol, acabava ben morena. Però jo crec que aquell negre també tenia molt a veure amb sa roba. Ses dones de Formentera vestien sovint de negre, i no perquè fos el color de moda ni perquè haguessin descobert abans que ningú s’elegància del negre. 

Vestien de dol. I a una illa com Formentera, durant aquells anys, motius per vestir de dol no en faltaven.

Hi havia homes que partien i que podien passar molt de temps lluny de casa, homes que morien a la mar, homes que emigraven i no sempre tornaven, familiars que morien massa prest i fills, germans o marits que deixaven darrere seu una absència que, en alguns casos, durava tota una vida. I així, entre el sol que els enfosquia la pell i el dol que els enfosquia sa roba, aquelles dones varen acabar formant part d’un paisatge que avui ens costa imaginar: dones treballant sa terra, guardant animals, anant a segar, criant els fills i esperant notícies dels qui eren lluny, moltes vegades vestides de negre.

Quan pens en tot això, inevitablement torn a sa meua mare. Perquè ella és el pont entre aquella generació de dones i jo. Moltes de ses coses que avui puc entendre de ses meues gueles i de ses dones que varen viure abans que elles les vaig aprendre, directament o indirectament, a través de sa meua mare. I, com passa sovint amb ses mares, probablement moltes de ses coses que m’han ensenyat no me les van explicar amb paraules, sinó que les vaig aprendre mirant-les, escoltant-les i veient com afrontaven ses coses.

És així com ses històries familiars van passant d’una generació a una altra. No sempre queden escrites enlloc, ni apareixen als llibres d’història, però queden dins ses persones. Queden en una manera de fer, en una manera d’entendre la família, en una certa capacitat per aguantar quan ses coses venen mal dades i, sobretot, en aquella tendència tan nostra a continuar endavant sense donar massa importància al que hem hagut de deixar pel camí.

Per això, després d’aquella visita a Ca na Costa, vaig tornar a pensar en la broma que havia fet sobre els avantpassats i els apellidos. Aquells ossos tenen milers d’anys i probablement mai sabrem qui varen ser exactament aquelles persones, quins noms tenien ni quina família varen deixar enrere. Però jo, mentre hi pensava, vaig pensar en ses meues.

Vaig pensar en ses meues gueles, en sa meua mare i en totes aquelles dones que varen mantenir dreta una casa i una família mentre els homes eren lluny, navegant o buscant-se la vida. I vaig pensar que, si la ciència és capaç d’esbrinar a partir d’uns ossos si una persona era alta o corpulenta, naltros també hauríem de ser capaços de mirar la història d’una illa i entendre que darrere cada home que partia n’hi havia una dona que es quedava.

Una dona que no podia permetre’s el luxe d’aturar-se. Una dona que havia de continuar.

I potser és per això que, ara, quan sent aquella vella expressió, ja no pens només en s’alçada, en la primesa o en el color de sa pell. Pens en elles. En ses dones de ca meua. En aquelles gueles que varen fer més del que probablement mai varen pensar que havien fet, en sa meua mare i en totes ses dones que les varen precedir.

Altes com una perxa, perquè la vida les va fer créixer abans d’hora; seques com un ham, perquè no sobrava gairebé res; i negres com un corp, perquè el sol i el dol varen formar part de la seua vida.

I si aquell dia a Ca na Costa vaig demanar, entre rialles, si la professora sabia els apellidos d’aquelles persones, avui crec que ja no em fa tanta falta saber-ho. Potser no sabrem mai si entre aquells ossos hi havia algun avantpassat meu, però jo sé perfectament quins són els ossos, ses mans, ses feines i els sacrificis sobre els quals s’ha construït una part de sa meua història.

I aquests tenen nom de dona.

Un matí entre pedres de més de quatre mil anys.

Eivissa, 1 d'Octubre 2026

UN MATÍ ENTRE PEDRES DE MÉS DE QUATRE MIL ANYS.

Tornar a Formentera sempre és un plaer. No importa els anys que fa que visc fora, ni quantes vegades hi torni. Hi ha coses que no sé explicar gaire bé: s'olor de sal, una llum determinada, una manera de mirar la mar, el color d’una paret, el perfil d’un pi, un camí que reconec sense haver-hi pensat mai. Són coses que se m’han quedat a dins i que, quan torn, em recorden que aquella és sa meua terra.

Fa molts d’anys que visc a Eivissa. Però Formentera continua essent Formentera. I tornar-hi, sobretot quan ho faig amb amics i amigues, encara és més especial. Aquesta vegada hi tornava amb els amics i amigues de l’Associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa. I el motiu no podia ser més interessant: anar a descobrir una mica més de sa nostra història, visitant Ca na Costa i Can Blai.

I dic «descobrir» perquè, a mida que avançava el matí, em vaig adonar que, malgrat haver nascut a Formentera i haver-hi caminat tantes vegades, encara hi ha moltíssimes coses que no conec de sa meua pròpia terra.

I això, sincerament, em fa pensar. Em preocupa.

Ens acompanyava na Maria Bofill, doctora en Arqueologia Prehistòrica i conservadora del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. Na Maria és d’aquelles persones que en saben, i molt. Però quan dic que en sap, no em referesc només als coneixements que té. Em referesc, sobretot, a sa manera de transmetre’ls. Té aquella capacitat que no és fàcil de trobar: saber molt d’una cosa i aconseguir explicar-la de manera que els altres també la sentin seua.

Jo ho vaig notar des del primer moment. Mentre l’escoltava, vaig començar a mirar ses pedres d’una altra manera. Allò que, abans d’arribar, podia semblar simplement un altre lloc arqueològic, a poc a poc es va anar convertint en una història.

Na Maria va aconseguir que miràssim unes pedres i hi veiéssim persones. Que miràssim unes lloses i imaginàssim una vida. Que allò que teníem davant deixàs de ser simplement terra, pedra i silenci.

De sobte, allà hi havia persones. Persones que havien viscut a Formentera molt abans que naltros. Que havien caminat per aquesta mateixa terra. Que havien conegut la mar. Que havien mirat el mateix cel. Persones de les quals sabem ben poca cosa, però que, d’una manera o altra, també havien estimat aquest tros d’illa.

Un gust escoltar-la. Amb gent que en sap, dona gust.

I jo, mentre l’escoltava, no podia deixar de pensar en la Formentera que jo vaig conèixer de petit. En totes aquelles coses que he tengut davant els ulls tota la vida sense saber què eren.

Ca na Costa n’és un exemple perfecte. Avui sabem que és un sepulcre megalític, un enterrament de més de quatre mil anys d’antiguitat. Però jo, de petit, què hi veia? Pedres. Un munt de pedres. Això era el que jo veia. Un munt de pedres més dels molts que hi ha per Formentera.

I vaig pensar en quantes vegades hi havia passat a prop. Quantes vegades hi havia caminat sense mirar. Quantes vegades devia haver-hi jugat o passat simplement pel costat sense donar-li cap importància.

Ca na Costa es va descobrir com a jaciment l’any 1975, aproximadament. I abans? Quantes vegades hi havíem passat sense saber què teníem davant?

Aquella pregunta em va quedar al cap. I em va fer una mica de mal. Perquè ara, després d’escoltar na Maria, tornar a mirar aquell lloc ja era una altra cosa. I, si he de ser sincer, em produïa una certa vergonya.

No per mi tot sol. Per aquella ignorància nostra, tan habitual, tan comprensible a vegades, però tan perillosa quan parlam del patrimoni. Perquè quantes Ca na Costa hi deu haver hagut? Quantes pedres que avui ja no hi són? Quantes lloses d’enterraments antics varen acabar formant part d’una paret? Quantes pedres es varen fer servir per construir una casa? Quantes varen desaparèixer quan es va fer un camí o una carretera?

Mai ho sabrem. I això és potser el que més em preocupa. Que moltes vegades hem destruït allò que no sabíem que havíem de protegir.

Parlam dels primers habitants de Formentera i dels pocs vestigis que ens han quedat d’ells. I jo no puc evitar pensar en tot el que hem perdut pel camí. Per ignorància. Per desconeixement. Perquè ningú no ens havia explicat que aquella pedra que teníem davant podia tenir quatre mil anys d’història.

I després vàrem anar a Can Blai.

I la sensació va tornar a ser semblant. Allà hi ha les restes d’una estructura d’època romana que s’ha relacionat amb un possible campament o fortificació. Però quan hi arribes, què hi veig? Quasi res. No hi ha portes. No hi ha grans parets. No hi ha un castell que pugui contemplar. No hi ha res que, a primera vista, em faci imaginar fàcilment què hi havia allà.

I, precisament perquè en queda tan poc, ses preguntes són moltes. Per què es va construir? Qui hi vivia? Quina funció tenia? Va ser realment un castell? O era una altra cosa?

No ho sabem amb certesa. I jo vaig pensar que potser les respostes no sempre s’han de buscar davall terra. Potser també les hauríem de buscar entre ses persones.

Potser hauríem de demanar als vells d’es Caló o de Sant Fernando. Als qui varen veure aixecar ses cases. Als qui sabien d’on sortia el marès. Als qui coneixien ses pedres. De quins materials es varen fer ses cases d’abans? D’on varen sortir aquelles pedres? Quantes se’n varen aprofitar d’altres construccions?

Tal vegada, entre ses parets de ses cases d’es Caló, Sant Fernado o La Mola encara hi ha alguna pista d’un passat que naltros ja no sabem veure.

Perquè aquesta és una altra cosa que vaig pensar aquell matí: potser Formentera està plena d’història, però naltros hem perdut la capacitat de llegir-la. Ens hem acostumat tant a veure-la que ja no la miram.

I potser això és el que més em va agradar d’aquella visita. Que na Maria ens va ensenyar, sobretot, a mirar. A mirar ses pedres. A mirar sa terra. A fer-nos preguntes. A entendre que allò que sembla poca cosa pot explicar-nos molt.

S'altre matí no vàrem descobrir només Ca na Costa ni Can Blai. Vaig descobrir una mica més de Formentera. I, en certa manera, també una mica més de jo mateix. Perquè estimar una terra no és només emocionar-se quan la veus des de la mar. No és només estimar ses platges, la mar, ses postes de sol o aquell paisatge que tots reconeixem.

Estimar una terra també és saber d’on ve. Saber qui hi va viure abans que naltros. Respectar ses pedres. Respectar els camins. Respectar ses parets. Respectar allò que encara queda.

I, sobretot, intentar que el que queda no desaparegui perquè naltros no hem sabut entendre què teníem davant.

Ens quedaran els dubtes, evidentment. Ens quedaran ses teories, les hipòtesis i ses discussions dels historiadors. Quedaran preguntes que potser no tendran mai resposta.

Però està bé. La història també és això: aprendre a conviure amb allò que no sabem. El que sí que hauríem de saber és que aquesta terra nostra mereix ser coneguda. I estimada.

S'altre matí, entre pedres de més de quatre mil anys, vaig tornar a sentir una cosa que, de tant tenir-la a prop, a vegades oblidam. Que Formentera no va començar amb naltros. Que abans que naltros hi havia altres mans, altres mirades, altres vides.

I que aquestes pedres, aparentment silencioses, encara ens estan contant coses. Només ens falta aturar-nos. Mirar-les. I escoltar.

I si visites com aquesta serveixen perquè, a partir d’ara, quan passi davant unes pedres no les vegi simplement com un munt de pedres, sinó com una part de la nostra història, ja haurà valgut molt la pena.

Perquè només començarem a estimar de veres sa nostra terra el dia que siguem capaços de conèixer-la. I s'altre matí, gràcies a na Maria Bofill i a tots els qui ens varen acompanyar, vaig tornar a casa amb una sensació especial: La sensació que encara em queda molt per conèixer de Formentera.

I, aquesta vegada, això ja no em preocupa. Al contrari. M’ha fet venir ganes de tornar-hi. De caminar. De mirar. I d’aprendre.

Encara no m'he recuperat.

Eivissa, 29 de setembre 2026 

ENCARA NO M'HE RECUPERAT.

Fa uns mesos, per consell de sa meua professora, vaig prendre una decisió que en aquell moment em va semblar molt encertada i que ara, vista amb una mica de perspectiva, començ a sospitar que va ser una forma subtil de començar una tortura consentida.

Vaig deixar ses classes de pilates i sòl pèlvic i vaig començar a fer classes de força, convençut que em faria bé enfortir el cos, guanyar musculatura i millorar una mica sa meua condició física.

Venia de fer pilates, on un podia passar una bona hora concentrat en sa respiració, en sa postura i en aquells moviments que, encara que no ho semblàs, acabaven fent treballar músculs que jo ni sabia que existien. Però tot era més o menys comprensible.

Amb ses classes de força, en canvi, he descobert un món nou, molt més exigent i, sobretot, molt més dolorós.

Perquè des d’aquell dia visc en un estat permanent d’agujetas. No unes agujetas puntuals, d’aquelles que apareixen després d’un esforç i desapareixen al cap d’un parell de dies, sinó unes agujetas instal·lades dins el meu cos amb vocació de permanència.

Des de llavors, ja no sé què significa estar recuperat.

Si un dilluns treballam ses cames, dimarts camin com si hagués passat tot el dia corrent una marató. Si dimecres toca sa musculatura abdominal, dijous em costa incorporar-me com una persona normal. I si divendres treballam ses caderes i els glutis, arriba el cap de setmana i, en lloc de començar-lo amb ganes de sortir, caminar o fer qualsevol activitat pròpia d’una persona mínimament funcional, el començ amb aquella manera tan característica de caminar de qui acaba de baixar d’un cavall després d’un viatge d'uns quants dies.

El més curiós és que jo sempre havia pensat que tenia un cos bastant normal. Tenia braços, cames, una esquena, una panxa, unes caderes i un coll, i amb això feia vida. No havia necessitat mai saber gaire cosa més.

Ara he descobert que dins aquest cos aparentment senzill hi ha una quantitat extraordinària de músculs, articulacions, estabilitzadors i altres elements que necessiten ser activats, controlats, mobilitzats i, pel que sembla, vigilats constantment.

A classe, per exemple, podem dedicar un bon rato a treballar ses caderes, i jo he arribat a sa conclusió que ses meues han viscut durant anys sense que ningú els hagués explicat quina era sa seua responsabilitat.

Amb ses cames passa una cosa semblant. Feim exercicis per enfortir ses cuixes, els músculs de darrere de ses cames, els glutis, ses caderes i tota aquella zona que jo abans resumiria tranquil·lament dient: “ses cames”.

Ara sé que no és tan senzill. Hi ha dies que feim exercicis, que consisteixen bàsicament a ajupir-se i tornar a pujar, però que a classe adquireixen una transcendència gairebé filosòfica. Has de baixar correctament, mantenir el pes ben repartit, controlar el moviment, vigilar els genolls, mantenir sa postura i activar sa musculatura adequada. Jo, mentrestant, només intent recordar com es fa per tornar a pujar sense que em tremolin ses cames.

També hi ha els exercicis en què treballam una cama cada vegada, que són especialment útils per descobrir que aquella suposada igualtat entre sa cama dreta i sa cama esquerra era una pura il·lusió. Quan em toca treballar una cama, pens que ho duc bastant bé. Quan canviam de costat, de sobte apareixen problemes d’equilibri, coordinació i dignitat.

Sa professora diu que és normal i que hem de treballar perquè ses dues parts del cos siguin igual de fortes. Jo no li dic que, a aquestes altures, m’acontentaria que fossin igual de supervivents.

I després hi ha els glutis, que han adquirit una importància que jo no els havia concedit mai. Els treballam de moltes maneres: aixecant ses caderes, movent ses cames, fent força amb una goma o mantenint determinades posicions durant uns segons que, quan te les expliquen, pareixen perfectament assumibles i que, quan ja fa uns minuts que les mantens, adquireixen sa durada d’una condemna judicial.

Sa professora va dient que hem d’activar una zona determinada i jo ho intent, encara que no sempre estic segur de saber exactament què estic activant. De vegades pens que el cos humà deu tenir algun mecanisme que fa que, quan tu no saps quin múscul has de moure, el múscul més proper decideixi ajudar-te pel seu compte.

Amb els braços sa cosa no millora. Jo havia pensat que enfortir els braços seria relativament senzill, però també aquí hi ha tota una ciència. Treballam bíceps, tríceps, espatlles, esquena i pectorals, i cada exercici sembla tenir una manera correcta de fer-lo que inclou sa posició de ses espatlles, sa trajectòria dels braços, sa respiració i una quantitat considerable de concentració.

Hi ha dies que agafam unes peses que, vistes damunt terra, fan riure de tan petites, i després d’unes quantes repeticions jo ja no sé què pesa més: si ses peses o els meus braços.

El pectoral també té el seu moment de glòria. Fem exercicis per enfortir el pit i jo, que sempre havia pensat que una flexió era una flexió, he descobert que també hi ha maneres diferents de fer treballar aquesta zona. S’ha de mantenir una determinada posició, controlar sa baixada, empènyer correctament i evitar compensar amb altres parts del cos.

És en aquests moments quan més valor la meua antiga ignorància, perquè abans una flexió només era una flexió i no una negociació entre espatlles, braços, pit, esquena, abdomen i força de voluntat.

I després hi ha el coll, que és probablement sa part del cos que menys havia imaginat que acabaria entrenant. El coll, per jo, tenia una funció molt concreta: sostenir el cap i permetre’m mirar a dreta i esquerra. Ara sé que també necessita força, estabilitat i mobilitat.

Feim moviments suaus, exercicis per millorar-ne el control i tota una sèrie de coses que jo mai hauria imaginat que fossin necessàries.

A vegades em deman si arribarà un dia en què també haurem de fer una classe específica per enfortir ses orelles.

Una altra de ses paraules que he incorporat a sa meua vida és “mobilitat”. Abans, si em deien que tenia bona mobilitat, jo hauria pensat que era perquè podia moure’m amb normalitat. Ara resulta que sa mobilitat s’ha de treballar.

Hem de moure ses caderes, sa columna, els turmells, ses espatlles i no sé quantes articulacions més. Feim exercicis per aconseguir que una part del cos es mogui d’una determinada manera, mentre jo intent seguir ses instruccions i pens que, curiosament, durant tota sa meua vida he anat movent aquestes articulacions sense haver rebut cap formació específica.

Tot això, a més, té una terminologia que jo no he aconseguit memoritzar. No és que no vulgui. És que no puc. Ses classes estan plenes de paraules tècniques i noms en anglès que, sincerament, jo crec que en part se’ls inventen per donar més categoria a coses que abans fèiem sense necessitat de posar-los nom.

Jo puc entendre que hi hagi una explicació tècnica darrere cada exercici, però quan em diuen un nom en anglès, jo faig cara d’haver entès perfectament i esper que, pel context, pugui deduir què he de fer. Si veig que tothom baixa, jo baix. Si veig que tothom aixeca una cama, jo aixec sa cama. I si tothom sembla saber quin múscul ha d’activar, jo activ el que puc i gràcies.

El problema de tot això és que no arrib a recuperar mai. He intentat fer caminades entre classe i classe perquè em deien que caminar podia ajudar a relaxar sa musculatura i jo, que quan em propos una cosa me la prenc seriosament, he arribat a caminar deu quilòmetres amb ses meues corresponents agujetas.

Jo anava pensant que estava fent una recuperació activa, que és una expressió que sona molt bé i que dona a entendre que un està fent una cosa saludable i científica.

Sa realitat és que després de deu quilòmetres jo no estava recuperat de res. Estava cansat de caminar damunt unes cames que ja venien cansades de sa classe del dia anterior.

I així vaig passant ses setmanes, intentant donar temps al meu cos perquè recuperi, sense aconseguir-ho mai del tot. Quan una zona comença a estar bé, n’apareix una altra que reclama protagonisme. És com si els meus músculs haguessin fet un pacte secret per no coincidir mai en estat de descans.

I, malgrat tot, hi torn cada setmana. Perquè, en el fons, sé que em va bé. Perquè em fa bé sentir que vaig guanyant força, encara que jo no ho noti gaire entre una agujeta i una altra.

O potser simplement perquè ja he arribat massa lluny i ara no puc abandonar després d’haver après, amb molt d’esforç, que tenc una musculatura profunda que necessita ser activada.

Això sí, cada vegada que sa professora em diu que la setmana següent progressarem, jo la mir amb una certa desconfiança. Perquè jo no sé exactament cap on hem de progressar. Jo encara estic intentant recuperar-me de sa setmana passada. 

Però continuaré. Continuaré treballant ses cames, ses caderes, els braços, el pit, sa panxa, sa esquena, el coll i aquesta misteriosa mobilitat que fins fa quatre dies no sabia que necessitava. Continuaré fent força. 

I continuaré caminant. Això sí: si algun dia em veis baixar unes escales amb molta dificultat, no penseu que m’ha passat res. És simplement que dilluns vàrem treballar ses cames.

I encara no m’he recuperat.

Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol.

Eivissa, 27 de setembre 2026

QUI S'AIXECA AMB EL SOL, PIXA COM VOL.

 

Sí, així de clar. Sense dobles sentits. O, almenys, sense necessitat de buscar-ne cap. Jo som dels que s’aixequen ben de matí. Molt abans que sa majoria. Quan encara hi ha persianes tancades, carrers buits i aquella calma estranya que té Vila abans de despertar-se del tot.

No sé ben bé quan vaig començar a fer-ho. Supòs que, amb els anys, s’ha convertit en una d’aquestes manies que ja formen part de jo. El despertador no fa falta que soni. No em costa gaire aixecar-me. Al contrari. M’agrada saber que encara tenc unes hores per davant abans que el dia comenci de veres.

M’aixec, em faig s’esmorzar i puc llegir un bon rato. O escriure. O posar-me a cuinar. O sortir a caminar sense haver decidit gaire on aniré. Depèn del dia. I això m’agrada molt. M’agrada tenir unes hores que encara no són de ningú.

Mentre els altres dormen, jo ja som fora del llit, fent sa meua. I no ho faig per aprofitar més el dia, ni perquè pensi que aixecar-se de matí sigui millor que quedar-se dormint. No. Ho faig perquè, durant unes hores, sent que el temps és només meu.

I a Eivissa, molt sovint, matinar té un altre regal. Hi ha matins en què surts de casa i s’illa encara sembla adormida. Els carrers estan buits, no se sent gairebé res i sa llum comença a canviar a poc a poc. Es cel agafa colors que duren un moment i que, si no hi ets, te’ls perds.

Avui m’ha passat això.

Ben de matí ja caminava per es Viver i Platja d’en Bossa. Anava sense pressa, simplement caminant i mirant. I he pensat que hi ha coses que no es poden explicar gaire. Les has de veure.

Només heu de mirar ses fotos que acompanyen aquestes paraules. S’espectacle que us heu perdut no té preu.

I mentre caminava he pensat en aquell refrany tan nostro: Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol.

I m’ha fet gràcia pensar que, ben mirat, el refrany parla de molt més que de pixar. Parla de llibertat. De fer el que vols. De poder anar per on vulguis sense que ningú et digui res. De triar un camí perquè sí. De canviar de direcció perquè t’ha vengut de gust. D’aturar-te cinc minuts a mirar l’horitzó, encara que no tenguis cap motiu per fer-ho.

A aquestes hores, jo puc fer això. Puc anar cap a un costat o cap a s’altre. Puc caminar una hora o només deu minuts. Puc tornar enrere. Puc seure. Puc quedar-me mirant com surt el sol. Puc fer el que em vengui de gust.

I ningú m’espera. Ningú em demana res. Ningú em diu que vagi de pressa.

És una cosa molt senzilla, ho sé. I probablement també una mica absurda. Però amb els anys he après que moltes de ses coses que més m’agraden són precisament aquestes petites tonteries que no serveixen per a res.

Caminar tot sol. Sentir s’illa encara adormida. Respirar aquell aire de primera hora. Veure com comença el dia abans que comenci per als altres. I tenir, durant uns moments, sa sensació que puc anar allà on vulgui.

Potser per això m’agrada tant aixecar-me amb el sol. No perquè vulgui arribar abans que ningú. Ni perquè vulgui fer més coses que els altres. Ni perquè tengui res a demostrar. Simplement perquè aquestes primeres hores del dia em fan sentir lliure.

I això, avui en dia, és important.

És això el que vol dir aquell refrany. Que quan t’aixeques amb el sol, encara tens un trosset del dia que és només teu. Que pots fer sa teua. Que pots anar per on vulguis. Que pots aturar-te, canviar de camí o simplement quedar-te mirant. Que, durant unes hores, ningú et mana.

No fa falta donar-li més voltes. Qui s’aixeca amb el sol, pixa com vol. 

Jo, no sé si pixo com vull. Però sí que sé que, quan surt el sol, encara puc anar per on vull.

I això ja em basta.

No m’agrada el que veig.

Eivissa, 24 de setembre 2026

NO M'AGRADA EL QUE VEIG.

Dies passats vaig fer una caminada amb els amics i amigues de la Universitat Oberta per a Majors per la costa de Santa Eulària. Feia temps que no hi anava i, sincerament, potser hauria estat millor no haver-hi tornat, perquè el que vaig veure em va provocar una barreja de tristesa, decepció i ràbia difícil d’amagar.

No perquè Santa Eulària hagi deixat de créixer, els pobles canvien, i això és inevitable, sinó perquè el canvi que està experimentant sembla haver deixat de tenir com a prioritat ses persones que hi viuen i haver-se posat al servei d’un model urbanístic i turístic que cada vegada sembla més pensat per als sous que per a la gent.

Jo som resident a Vila i durant molts d’anys Santa Eulària ha estat per a mi un lloc agradable per anar a passejar, especialment per la seua costa. Era un municipi que transmetia una certa tranquil·litat, un lloc familiar, proper, amb racons on encara semblava possible disfrutar de s’illa sense haver de sentir a cada passa que tot estava pensat per vendre alguna cosa.

Però aquesta darrera caminada m’ha fet veure que aquella Santa Eulària que jo coneixia està desapareixent a una velocitat preocupant.

I sa pregunta que em faig és molt senzilla: qui ha decidit que aquest és el model de municipi que volem?

Vaig començar a caminar des d’Es Canar en direcció al Hippy Market de Punta Arabí i ben aviat vaig tenir la sensació de no reconèixer el lloc. Allà on abans trobaves negocis més vinculats a la vida quotidiana del municipi, ara hi ha bars amb noms en anglès, shops, supermarkets, boutiques, kebabs, hamburgueseries, pubs i tota una oferta comercial cada vegada més orientada a un tipus concret de visitant.

I no és que tengui res contra s’anglès ni contra els turistes. El turisme forma part de la nostra realitat i ningú no pretén viure d’esquena a aquesta activitat. Però una cosa és tenir turisme i una altra molt diferent és permetre que el turisme acabi substituint sa identitat del lloc.

I aquí és on crec que els responsables polítics haurien de començar a donar explicacions.

Perquè aquestes coses no passen totes soles. Darrere cada hotel, cada promoció immobiliària, cada ocupació d’un espai, cada canvi d’ús, cada llicència i cada nova construcció hi ha decisions administratives, plans urbanístics, permisos, normatives i governs que, d’una manera o d’una altra, decideixen què es pot fer i què no es pot fer.

Quan un territori es transforma d’aquesta manera, no podem limitar-nos a dir que “és el mercat”, que “hi ha demanda” o que “és el progrés”. Els polítics tenen sa responsabilitat de decidir quin tipus de municipi volen deixar a ses generacions futures.

I el que jo vaig veure aquell dia em fa pensar que aquesta responsabilitat no s’està exercint pensant prou en els residents.

Els solars que encara no han estat edificats serveixen ara, en alguns casos, com a aparcaments improvisats. Vull pensar que són legals, que disposen de tots els permisos, que paguen els impostos corresponents i que l’administració controla que compleixin ses condicions exigibles. Però és inevitable preguntar-se si existeix realment prou control quan qualsevol solar sembla susceptible de convertir-se en un negoci més.

Perquè a Eivissa ja tenim massa exemples d’aquella filosofia de “primer ho faig i després ja veurem si algú em diu res”. I si les administracions no tenen capacitat, voluntat o recursos per controlar-ho, llavors el problema ja no és només de qui ocupa s’espai, sinó també de qui té l’obligació de vigilar-lo.

El problema és que mentre uns fan negoci amb cada pam de territori, els ciutadans perdem espai. Els carrers són estrets i en determinats trams pràcticament no queda lloc per als vianants. Has de caminar amb precaució i esperar que no vengui un cotxe per poder continuar. I un es demana com és possible que, en un municipi que presumeix del seu atractiu, de la seua qualitat de vida i de la seua aposta turística, no sigui capaç de garantir una cosa tan elemental com un espai digne i segur perquè ses persones puguin caminar.

Potser perquè durant massa anys hem planificat els pobles pensant primer en els cotxes, després en els negocis i finalment, si queda espai, en ses persones.

A Cala Martina la sensació continua. Els bars musicals i ses terrasses han anat ocupant protagonisme mentre davant de la costa els barcos fondejats dificulten disfrutar de la mar amb la tranquil·litat d’abans. I els restaurants, que temps enrere podien representar aquella Eivissa propera, ara estan plens de cartells anunciant Happy Hours, offers, beers, cold drinks i tota mena de reclams dirigits al visitant internacional. 

Repetesc: no és s’anglès el problema. El problema és que, quan mires el conjunt, tens la sensació que el territori ja no està pensat per a qui hi viu.

A s’Argamassa, aquesta sensació es converteix directament en indignació. Hotels i apartaments ocupen espai fins a pràcticament arribar a primera línia de mar i, mentrestant, als vianants els han deixat un caminet que en alguns punts no arriba ni al metre d’amplada. És tan estret que una parella no pot caminar agafada de la mà; han d’anar un darrere l’altre.

I aquí la pregunta torna a ser inevitable: qui ha permès arribar fins aquí?

Qui ha planificat aquest litoral? Qui ha donat ses autoritzacions? Qui ha decidit que una construcció pot arribar pràcticament fins al camí mentre el ciutadà ha de conformar-se amb un passadís estret per caminar? I, sobretot, qui vigila que ses normes es compleixin?

Perquè després ens parlen de sostenibilitat, de protecció del territori i de qualitat de vida. Paraules molt polides que queden molt bé en una nota de premsa, però que tenen poc sentit quan un ciutadà camina per la costa i comprova que cada vegada disposa de menys espai.

I encara hi ha una altra cosa que em preocupa especialment: què feim amb el nostre patrimoni?

A s’Argamassa es troba un aqüeducte romà, una peça que forma part de la història del municipi i de sa nostra illa. I, tanmateix, el que es troba el visitant és pràcticament un element abandonat, entre construccions i males herbes, sense una senyalització adequada i sense que sembli que se li doni la importància històrica que mereix.

Com pot ser que un patrimoni d’aquest valor estigui en aquestes condicions?

I no és un cas aïllat. En un altre indret es va destruir el pou que servia per proveir d’aigua els treballadors que embarcaven els metalls provinents de ses mines de s’Argentera. Un altre testimoni de sa nostra història que desapareix.

Potser alguns diran que són només pedres, un pou, un aqüeducte vell. Però jo crec que és precisament així com es va perdent sa memòria d’un lloc: no d’un dia per s’altre, sinó deixant que cada element desaparegui, que s’abandoni, que es deteriori o que sigui substituït per una altra cosa fins que un dia ja no queda res que ens recordi què hi havia abans.

I aquí sa responsabilitat també és de ses administracions. Ajuntaments, Consell, Govern i organismes competents tenen, cadascun dins les seues funcions, sa responsabilitat de protegir, conservar i valorar el patrimoni. No basta protegir-lo damunt el paper si després el deixam abandonat, sense senyalitzar i sense explicar a la ciutadania què representa.

Un territori no és només allò que construïm. També és allò que decidim conservar. I mentre el territori es va ocupant, el mercat immobiliari s’allunya cada vegada més de la gent que viu aquí.

Promocions que anuncien comfort, luxury, high level i tota mena de meravelles amb preus que poden arribar als cents de milers d’euros per un apartament d’uns 60 metres quadrats i dues petites habitacions.

Cents de milers d’euros. Per a qui? Per al resident que treballa a Eivissa? Per a una família jove? Per a un treballador del sector turístic? Per a una parella que vol quedar-se a s’illa? Evidentment, no és aquest el públic objectiu.

I després ens estranyam que els nostres fills no puguin emancipar-se, que els treballadors no trobin habitatge o que cada vegada sigui més difícil viure dignament a sa nostra pròpia illa.

No és una qüestió de demanar que no es construeixi mai més res. És una qüestió de preguntar-nos què construïm, per a qui ho construïm i quin preu territorial i social estam disposats a pagar.

A Cala Pada ni tan sols ens vam aturar. Ho teníem previst, però aquella sensació de trobar-nos en un lloc completament orientat al turisme ens va fer continuar caminant. Tot semblava parlar al visitant, vendre al visitant i pensar en el visitant.

I llavors arribàrem a Es Niu Blau. Estàvem cansats i necessitàvem beure, així que vam entrar en un restaurant conegut, d’aquells de sempre. Estava pràcticament buit. Només hi havia un home assegut parlant amb un cambrer. Em vaig acostar i li vaig dir que érem una colla d’unes trenta persones i que volíem seure a prendre un refresc.

No em van entendre. Ho vaig repetir. Finalment, s’home que estava assegut va haver d’explicar al cambrer en castellà què li estava demanant. I vaig pensar que, potser, si hagués parlat en anglès m’hauria entès a sa primera.

Després vaig demanar un cafè amb llet descafeïnat de sobre i un got de gel apart. El cambrer es va quedar igualment desconcertat perquè, segons em va explicar, allà només tenien cafè de màquina.

Pot semblar una anècdota sense importància, però per a mi aquella escena resumí perfectament la sensació de tota sa caminada: els eivissencs cada vegada pintam menys en determinats espais de sa nostra pròpia illa.

Això sí, a s’hora de pagar ens entenem perfectament. Un suc de taronja, 5,50 euros; una Fanta, 4,50; una canya petita, 3,90; una Coca-Cola, 4,50; un tallat, 2,80.

Vaig pagar i vaig callar, perquè no tenia cap intenció de muntar un espectacle. Però quan vam partir ho vaig dir als companys: jo no hi tornaria. I no és només pel preu. És perquè un comença a sentir que determinats llocs ja no són per a naltros.

Vam acabar sa caminada a Es Faralló, passant davant d’un conegut hotel amb terrasses i piscines pràcticament aferrades al caminet dels vianants, sense una separació que permeti caminar amb sa tranquil·litat que hauria de tenir qualsevol persona que passeja per la costa.

I finalment arribàrem al Palau de Congressos, on, per cert, diuen que el volen ampliar. Que l’ampliïn si volen. I que l’omplin de turistes d’alt poder adquisitiu.

Però després que no ens venguin sa moto que tot això es fa per millorar la vida dels residents.

Perquè, després de veure tot això, crec que el debat ja no pot ser només si Santa Eulària creix molt o poc. El debat és quin tipus de municipi estam construint. Un municipi on cada metre de costa té un valor econòmic creixent, però on caminar és cada vegada més difícil. Un municipi on l’habitatge nou es presenta com un producte de luxe mentre una part dels residents no pot accedir-hi. Un municipi on els negocis es van adaptant cada vegada més a un visitant amb un determinat poder adquisitiu, mentre els residents senten que alguns espais ja no estan pensats per a ells. I, al mateix temps, un municipi que corre el risc de perdre els testimonis materials de la seua pròpia història.

Perquè també és això el que em preocupa: que enmig d’aquesta transformació no només perdem espai, sinó també memòria, identitat i patrimoni.

No dic que un sol govern sigui responsable de tot el que està passant, perquè seria massa fàcil i probablement injust. Parlam de decisions acumulades durant anys, de diferents administracions, de plans urbanístics, de llicències, de normatives, de permisos i de la manera com s’ha decidit gestionar el territori. Però precisament per això crec que és necessari exigir responsabilitats a qui governa, sigui del partit que sigui.

Governar no és només inaugurar, anunciar inversions o presentar projectes espectaculars. Governar també és decidir què no es fa. És posar límits. És controlar. És protegir. I és sobretot entendre que hi ha coses que, una vegada perdudes, ja no es poden recuperar.

Un camí per caminar. Un espai públic. Una platja. Un paisatge. Un habitatge on una família pugui viure. Un negoci que encara tengui sentit per als residents. Un aqüeducte romà. Un pou que explica una part de la història de ses nostres mines. Això també és riquesa.

I potser aquesta és la pregunta que hauríem de fer als qui governen Santa Eulària i a totes ses administracions que tenen responsabilitats sobre aquest territori: Què volem conservar? Quins límits estam disposats a posar? I quin municipi volem deixar als qui vendran darrere naltros?

Jo no vull una Eivissa tancada al món. No vull expulsar els turistes ni tornar a un passat idealitzat que ja no existeix. El que vull és una Eivissa on els qui vivim aquí també tenguem dret a existir, a caminar, a disfrutar de la costa, a trobar habitatge i a reconèixer els nostres pobles.

Després d’aquella caminada per Santa Eulària vaig tornar a casa amb una idea molt clara: no m’agrada el que veig. I encara m’agrada menys pensar que tot això no és simplement fruit de la casualitat. És el resultat de moltes decisions preses durant molts d’anys.

Per això la pregunta ja no és només què està passant amb Santa Eulària. La pregunta és: Qui està decidint en què es converteix Santa Eulària? I, sobretot, qui està disposat a posar-hi límits abans que allò que encara reconeixem com a nostre desaparegui?

Perquè un dia podem arribar a tenir més hotels, més apartaments, més restaurants, més negocis i més ingressos que mai. Però si pel camí perdem els nostres espais, sa nostra costa, el nostre patrimoni, sa nostra identitat i la possibilitat de viure dignament a sa nostra pròpia illa, què haurem guanyat realment?

Jo només esper que, almanco, no arribi un dia en què els eivissencs hàgim de mirar els nostres pobles i ses nostres costes des de fora perquè ja no hi tenguem lloc.

Hola, papa.

Eivissa, 23 de setembre 2026

HOLA, PAPA.

Fa dies que tenc ganes d’escriure’t, encara que ja sé que no podràs llegir aquesta carta. Supòs que, després de tants d’anys, un ja s’acostuma a parlar amb els que no hi són d’una altra manera: els parla per dins, els recorda quan passa alguna cosa, els conta mentalment una notícia o una anècdota, i de vegades, sense saber ben bé per què, una cosa petita fa que tornin a aparèixer amb una força que no esperaves. A jo m’ha passat amb una figuera.

Sí, papa, amb una figuera.

Pot semblar una tonteria, però aquests dies he pensat molt en tu per culpa d’una figuera que va sembrar una de ses teues netes amb un tany de sa que tu tenies a Puig d’en Valls. I no sé explicar-te molt bé què he sentit quan m’ho ha contat, però de seguida he pensat en sa figuera de Formentera, aquella que hi havia davant ca nostra, a sa tanca de Can Vicent Rampuixa, i en totes ses coses que aquella figuera representa per jo i que, segurament, quan vivíem allà, cap de naltros era conscient que algun dia tendria tanta importància.

Me’n record perfectament de tu quan arribaves a Formentera durant s’estiu. Quan podies escapar-te una mica de sa feina i venir, després de saludar-nos i de fer tot allò que feim quan tornam a casa, tardaves poc a anar baix sa figuera. Miraves què hi havia, buscaves alguna figa que ja fos madura, la collies i te la menjaves allà mateix. Jo ho veia com una cosa absolutament normal, com tantes altres coses que feies cada dia i que, en aquell moment, no em mereixien més atenció que qualsevol altra. Ara, en canvi, quan hi pens, em sembla una d’aquelles escenes que un voldria haver guardat millor, haver mirat amb més atenció, perquè avui donaria el que fos per poder tornar-hi un moment i veure’t fent exactament allò.

No sé si tu pensaves gaire en aquella figuera. Potser per tu era simplement una figuera que hi havia davant ca nostra i que donava unes bones figues. Però jo ara crec que aquella figuera estava molt més lligada a tu del que naltros podíem entendre. El meu güelo l’havia sembrada a aquella terra i després aquella finca, amb sa casa vella que s’havia de reformar, havia acabat formant part de sa teua vida. Tu tenies vint-i-set anys i començaves a construir sa teua família, i allà, amb sa mama, vàreu començar aquella vida que més tard ens duria a naltros.

Jo vaig néixer allà, i allà també varen néixer dues de ses meues germanes. Per jo aquella casa no era una cosa especial perquè era simplement ca nostra. Aquelles terres eren ses terres que coneixia, aquella figuera era sa figuera que hi havia davant sa casa i aquell paisatge era el que veia cada dia. És ara, amb els anys, quan començ a entendre que ses coses que vivim sense donar-hi importància són moltes vegades ses que després més trobam a faltar.

Quan vàrem haver de deixar Formentera jo tenia deu anys i, encara que en aquell moment segurament no ho podia entendre com ho entenc ara, aquella mudança va ser un canvi important per a tots. Necessitàvem estar més a prop de metges, escoles i de totes aquelles coses que una família necessita, i vàrem venir a Eivissa, a Puig d’en Valls, on tu havies fet construir sa casa familiar. I allà, una vegada més, vas començar a fer sa teua vida a partir de sa terra.

Tu eres d’aquelles persones que necessitaven tenir alguna cosa entre mans. No eres gaire de quedar-te aturat. Si hi havia un terreny, hi sembraves arbres; si hi havia un tros de terra que es podia aprofitar, hi feies un hort; si hi havia animals que podies cuidar, en tenies. I quan vàrem comprar es terreny gros als afores del poble, aquell lloc es va convertir encara més en el teu refugi, sobretot quan et vas jubilar. Hi vas fer corrals, hi vas dur animals, vas sembrar i vas plantar, i a poc a poc vas anar fent aquell lloc teu.

I, naturalment, hi havia d’haver una figuera oriola. No podia faltar.

Potser no la vas sembrar perquè volguessis mantenir viva cap història ni perquè pensassis que aquella figuera et connectava amb sa teua joventut a Formentera. Segurament només volies tenir figues. Però avui, mirant-ho des de sa distància, m’agrada pensar que, sense saber-ho, tornaves a sembrar una cosa que ja formava part de sa teua vida.

Aquella figuera, però, no va ser mai gaire generosa. Els primers anys no feia gaire cosa i, amb s’ajuda des tiu Joan, la vares empeltar d’una figuera que ell tenia a Sant Llorenç. No va acabar de funcionar gaire bé, encara que algun estiu vàrem poder menjar unes quantes figues. No era una figuera especialment espectacular ni tampoc una d’aquelles coses que, mentre tu eres aquí, pareixia que haguessin de tenir cap importància.

Després vas faltar tu, papa, i sa vida va continuar, com sempre continua encara que naltros tenguem la sensació que durant un temps hauria de quedar aturada.

Amb els anys també va arribar el moment de vendre aquell terreny. Els hereus vàrem decidir que era hora de deixar-lo anar i, quan una propietat passa a altres mans, moltes vegades també pareix que se’n vagi una part de sa història que hi havia dins. I jo pensava que amb aquella venda també acabaria desapareixent sa figuera.

Però una de ses teues netes va tenir una altra idea.

Abans de deixar aquell terreny, va voler quedar-se amb uns tanys de sa teua figuera. Els va agafar i els va sembrar a un altre lloc, allà on ella viu. I així, sense fer gaire renou, va començar una història nova.

El tany va arrelar, va començar a créixer i, amb el pas dels anys, es va convertir en una figuera petita. I ara, papa, aquesta figuera ja comença a donar ses primeres figues.

Quan m’ho va contar, vaig pensar immediatament en tu. Vaig pensar en aquella figuera de Formentera i en tu baix ella, menjant una figa acabada de collir. I vaig pensar que és ben estrany això de sa memòria, perquè a vegades no necessitam una fotografia ni una data perquè una persona torni a naltros. Basta una cosa tan senzilla com un arbre.

I aquell dia vaig entendre que aquella neta teua havia fet molt més que conservar una figuera. Havia conservat una petita part de tu.

Potser ella no ho va fer pensant en tot això. Potser simplement li feia pena que sa figuera desaparegués i volia tenir un tros de l’arbre del seu güelo. Però jo crec que precisament aquestes són ses coses que més valor tenen: les que feim sense pensar que estam fent història.

Tu vas sembrar aquella figuera sense saber que un dia un dels teus nets en sembraria un tany. El meu güelo va sembrar sa primera sense poder imaginar tot el que vendria després. I ara naltros tenim una figuera nova que encara és petita, però que ja comença a donar fruit.

I això m’ha fet pensar molt en tu i en sa manera que tenim de deixar coses darrere nostre sense adonar-nos. Quan som vius, feim feina, criam es fills, construïm cases, compram terres, sembram arbres, cuidam animals i passam els dies ocupats en mil coses. No solem pensar què quedarà de tot això quan naltros no hi siguem. I, tanmateix, de vegades queda molt més del que pensam.

Queda una casa dins sa memòria d’un fill. Queda una manera de fer les coses. Queda una història que algú contarà als seus fills. Queda una fotografia, una eina, una terra, un arbre. Queda una figuera.

Jo, que sempre he tengut aquesta mania d’escriure coses de sa nostra vida, supòs que ho faig precisament perquè tenc por que tot això es perdi. Amb els anys es van perdent detalls, ses dates es confonen, ses cares es fan més llunyanes i arriba un moment en què ses persones que han estat una part important de sa nostra vida corren es risc de convertir-se simplement en un nom dins sa història familiar.

I jo no voldria que això passàs amb tu.

M’agradaria que els que venguin després de naltros poguessin saber qui eres, com eres, què t’agradava fer i quines coses et feien feliç. M’agradaria que sabessin que eres un home que necessitava tenir terra per cuidar, animals per atendre, arbres per sembrar i coses per fer. Que sabessin que hi havia una casa a Formentera on vas començar sa teua família i que davant aquella casa hi havia una figuera on, durant els estius, anaves a menjar figues quan arribaves.

I ara tenim una altra figuera. Una que no és sa mateixa, però que ve d’aquella història. Una figuera que ha canviat de terra, que ha sobreviscut a sa venda del terreny i que ara torna a començar.

Quan arribin ses primeres figues que puguem menjar (si ses torcasses ens ho permeten, perquè ja sabem que elles també tenen els seus drets), jo crec que hauríem de fer una cosa molt senzilla. Ens hauríem d’ajuntar tots i menjar-les junts. No faria falta preparar res ni fer cap gran homenatge. Només estar junts, mirar sa figuera i parlar de tu.

Segur que algú recordarà una cosa que jo he oblidat. Algú contarà una anècdota. Algú riurà. I potser hi haurà algun moment de silenci en què tots pensarem en tu. I jo segurament tornaré a veure’t baix sa figuera de Formentera, amb una figa a sa mà.

Potser és això el que significa mantenir viva sa memòria d’una persona. No és intentar que no desaparegui mai, perquè això no ho podem aconseguir. És fer que, de tant en tant, torni a aparèixer. En una conversa, en una fotografia, en una història que contam als nets o en un arbre que continua creixent.

Tu ja no hi ets, papa, però aquella figuera sí. I ara n’hi ha una altra que comença a donar fruit. I cada vegada que pensi en ella, sabré que una part de sa nostra història ha continuat. Que aquell tany que una de ses teues netes va voler salvar no era només un tros d’arbre. Era una manera de dir que no volíem perdre del tot allò que venia de tu.

Per això avui t’escric. Per contar-te que, després de tants d’anys, una figuera que tu vas sembrar encara ens ha tornat a parlar de tu. I que, d’alguna manera, mentre aquella figuera continuï creixent, mentre doni figues i algú de sa família les mengi i pregunti d’on venia aquell arbre, tu continuaràs tenint un lloc entre naltros. No dins una fotografia ni només dins un record. Dins una figuera. I crec que t’hauria agradat.

Una abraçada, papa.

Canviar de cotxe.

Eivissa, 22 de setembre 2026

CANVIAR DE COTXE.

Ha arribat s’hora d’anar renovant el parc automobilístic familiar i, com que un no pot viure tota sa vida amb el mateix cotxe, finalment ens hem decidit a fer el gran pas cap a sa modernitat. Després d’analitzar detalladament ses opcions de ses diferents marques, de mirar catàlegs, comparar preus, llegir característiques i escoltar ses explicacions, cada vegada més sofisticades, dels diferents venedors, hem pres una decisió que, fa uns anys, m’hauria semblat pròpia d’una pel·lícula de ciència-ficció: ens apuntam al món “eco”, al món elèctric.

Només començar a llegir ses característiques tècniques del nou cotxe ja vaig començar a sospitar que potser m’havia ficat dins un jardí. Dimensions, carrosseria, caixa de canvis automàtica, maleter, motor, consum, emissions, pes, velocitat... tot apareix explicat amb una quantitat de números, sigles i paraules estranyes que fa pensar que, en lloc d’un cotxe, estava comprant una màquina industrial. Jo, que sempre havia pensat que per comprar un cotxe bastava saber si era gros o petit, si cabia dins el garatge i si tenia un maleter on posar ses bosses de sa compra, ara resulta que he de conèixer tota una sèrie de conceptes que fins fa quatre dies no sabia ni que existien.

I si ses característiques tècniques ja són per espantar, el capítol de s’equipament encara és millor. Confort, conducció, equips multimèdia, sistemes de seguretat, disseny, serveis connectats, etiqueta mediambiental, recàrrega domèstica, recàrrega fora de casa, característiques elèctriques... tot està pensat, segons diuen, per fer-nos sa vida més fàcil. Jo no sé si sa vida serà més fàcil, però llegir tota aquesta informació sí que em provoca un bon mal de cap.

En resum, després de moltes voltes, hem comprat un cotxe elèctric. I he de reconèixer que, vist així, de primera, tot semblen avantatges. Avui que el preu de sa gasolina està pels núvols, poder prescindir-ne sembla una bona idea i, a més, tenim punts de recàrrega repartits per Vila que, segons m’han explicat, poden arribar a ser totalment gratuïts. Això de trobar alguna cosa gratuïta avui en dia sempre fa il·lusió, encara que després d’una vida sencera ja he après que, quan algú et diu que una cosa és gratuïta, convé mirar dues vegades sa lletra petita, no sigui cosa que allò que no pagues amb sous ho acabes pagant d’una altra manera.

També hi ha sa famosa etiqueta eco, que ens permet aparcar gratuïtament a sa zona blava, cosa que em sembla especialment interessant perquè després de tants anys pagant per deixar el cotxe al carrer, resulta que ara, simplement per haver comprat un cotxe que costa una barbaritat, l’Ajuntament considera que som una persona digna de deixar-lo aparcat sense passar per caixa. El Govern d’Espanya també bonifica sa compra i s’Ajuntament d’Eivissa bonifica l’impost de circulació, mentre que ses assegurances obligatòries tenen igualment determinades bonificacions. Mirant-ho tot junt, gairebé pareix que siguem naltros qui estam fent un favor a ses administracions comprant el cotxe.

Per tant, tot són avantatges. Cotxe elèctric, menys consum, menys emissions, aparcament gratuït, bonificacions, punts de recàrrega... Només falta que un dia em telefonin del concessionari per donar-me ses gràcies per haver tengut sa valentia de comprar-lo. Ara bé, jo, després de molts anys, ja sé que darrere qualsevol oferta meravellosa hi ha una lletra petita esperant que algú no la llegeixi. I jo, sincerament, ja no tenc el costum de llegir lletres petites, sobretot quan necessit ulleres per llegir ses grans.

El termini d’entrega ha estat aproximadament d’un mes, encara que el procés de triar els colors i els extres especials ha allargat un poc més sa cosa. Perquè tampoc basta dir que vols un cotxe blanc. Ara has de decidir entre blanc perla, blanc nacrat, blanc metal·litzat, blanc glaciar o qualsevol altra tonalitat que sa indústria automobilística s’hagi inventat per justificar que un color que abans era simplement blanc ara costi tres mil euros més. I jo, que he viscut una època en què els cotxes tenien colors com blanc, negre, vermell o blau, em trob davant un catàleg de colors que pareix més propi d’una botiga de pintures.

Finalment va arribar el gran dia de s’entrega. Vaig dedicar-hi tota una tarda, i no precisament perquè em deixassin disfrutar tranquil·lament del cotxe nou. Primer vaig passar una hora dins s’oficina del concessionari per acabar de complimentar tots els papers de compra, firmar documents, acceptar condicions i escoltar explicacions que, probablement, algú havia redactat pensant que tots els compradors som advocats especialitzats en dret mercantil. Després va venir una altra hora llarga d’explicacions del venedor, que, amb tota sa bona voluntat del món, em va començar a ensenyar tots els botons, tots els indicadors, tots els comandaments i totes ses funcions que té el cotxe.

Jo l’escoltava atentament i procurava posar cara d’entendre-ho tot, però sa veritat és que, després d’uns minuts, ja no sabia si estava comprant un cotxe o matriculant-me a un curs d’enginyeria. El venedor em deia que tot era molt senzill, que només havia de pitjar aquí, després allà, entrar dins aquest menú i seleccionar aquella opció, però jo pensava que si una cosa necessita tantes explicacions per ser senzilla, probablement no és tan senzilla com em volen fer creure.

Quan finalment vaig treure el cotxe del concessionari em varen entrar tots els dubtes del món. Vaig pensar que no sabria conduir aquell cotxe. I és que una cosa és conduir un cotxe i una altra molt diferent és conduir un ordinador amb quatre rodes, que a més està permanentment preocupat per sa nostra seguretat i no atura d’avisar-nos de tot. S’ha de dir que, a sa primera, no és fàcil acostumar-se a un cotxe amb caixa de canvis automàtica i amb un panell de funcions que sembla sa cabina d’una nau espacial.

El meu net, en canvi, ho va entendre a sa primera. Va pujar amb jo, va mirar unes quantes coses, va tocar un parell de botons i ja estava com si hagués programat aquell cotxe. Jo encara estic estudiant el manual d’instruccions, que, per cert, ja no és aquell llibret amb dibuixos, explicacions i normes que antigament guardàvem dins sa guantera. Ara et donen un codi QR i et diuen que ja t’ho faràs. Has de treure el mòbil, enfocar una quadrícula i entrar dins un món digital per descobrir com funciona el cotxe que acabes de comprar. Si un dia et quedes sense bateria al mòbil, supòs que hauràs de demanar ajuda per saber com posar es climatitzador.

Una altra novetat que em va sorprendre és que ja no existeix sa roda de recanvi. Ara et donen un kit per inflar ses rodes en cas de rebentar. No em demaneu com funciona perquè, després de veure’l, vaig decidir que, si algun dia rebenta una roda, és molt millor demanar sa grua i deixar que un professional resolgui el problema. De fet, també et faciliten el telèfon de contacte, cosa que em fa pensar que els fabricants són perfectament conscients de ses possibilitats d’èxit que té el seu invent.

I així és com he descobert que avui ja no es venen cotxes, sinó sensacions. El concessionari ja no et ven simplement un vehicle per anar d’un lloc a un altre, sinó navegació amb el senyor Google, climatització automàtica, alerta de distància de seguretat, alerta d’excés de velocitat, connexió amb es mòbil, connexió amb Spotify, assistents de conducció, serveis connectats i no sé quantes coses més que, sincerament, jo no havia demanat.

Perquè jo només volia un cotxe.

Un cotxe que arrancàs, que caminàs, que frenàs i que em dugués allà on necessit anar. Però això, pel que sembla, ja no basta. Ara el cotxe ha de saber pràcticament més coses que el conductor. Ha de saber quina ruta hem de fer, avisar-nos si anam massa ràpid, recordar-nos que hem de mantenir sa distància de seguretat, avisar-nos si estam cansats i, si ens despistam, probablement pigar-nos un crit. I tot això està molt bé, no ho negaré, però a vegades tenc sa sensació que, d’aquí a quatre dies, serà el cotxe qui decidirà on hem d’anar i naltros simplement li haurem d’obeir.

I naturalment, tota aquesta modernitat té un preu. Un preu important. Perquè sa tecnologia pot haver avançat molt, però hi ha una cosa que el concessionari no ha perdut amb el pas del temps: sa calculadora. Aquesta continua funcionant perfectament.

Però he de reconèixer que el cotxe és una passada. És còmode, silenciós, segur i té més prestacions de les que jo podré arribar a utilitzar mai. El problema és que, a aquestes altures de sa vida, jo no necessitava tantes prestacions. Jo necessitava un cotxe. I em sembla que entre una cosa i l’altra hem acabat comprant una mena de centraleta electrònica amb quatre rodes, una bateria enorme i una pantalla que em mira amb més atenció que molts dels meus familiars.

Ai, quins records, aquells temps en què els cotxes eren una eina de feina. Entraves, giraves sa clau, arrancaves i partíes. No hi havia pantalles, ni codis QR, ni actualitzacions, ni aplicacions, ni contrasenyes, ni alertes que et deien que t’estaves acostant massa a una línia blanca. Si una roda rebentava, posaves sa roda de recanvi i continuaves. I si no sabies com funcionava alguna cosa, miraves es manual, que estava dins sa guantera i no necessitava connexió a internet.

Ara tenim cotxes intel·ligents, connectats, ecològics i carregats de tecnologia. I jo, que som es conductor, encara estic intentant descobrir com funciona el meu.

Potser aquest és el gran avanç de sa indústria automobilística: abans compraves un cotxe per conduir-lo tu i ara compres un cotxe perquè ell t’ensenyi a conduir-lo.

Jo, de moment, faig el que puc. Carreg sa bateria, mir el consum, procur no tocar massa botons i duc es codi QR ben guardat dins el mòbil. I quan tenc qualsevol dubte, faig el que ha fet el conductor tota la vida quan no sap què fer: atur el cotxe, respir fondo i busc algú més jove que em digui com funciona.

Perquè una cosa sí que tenc clara: el cotxe pot ser elèctric, ecològic, automàtic, intel·ligent i connectat amb mig món, però el conductor continua essent el mateix de sempre.

I aquest, de moment, encara no té cap aplicació per actualitzar-se.