Faves tendres.

Eivissa, 8 de març de 2026

FAVES TENDRES.

Hi ha moments en què sa gran política internacional, ses tertúlies televisives i ses proclames de bar es dissolen davant una escena molt més senzilla: un home triant faves tendres d’una caixa de plàstic. Jo, per exemple, no pretenia fer cap exercici d’integració cultural. Jo només volia comprar faves tendres.

Tot va començar amb una petita tragèdia de barri: sa fruiteria de confiança del carrer va tancar. Deien que tancaven per reformes, però porten mesos amb sa persiana baixada. Dupt molt que tornin a obrir.

Allí sabien que jo no volia tomates de càmera; em miraven amb un respecte quasi reverencial si demanava col eivissenca de temporada; sabien que només comprava xíndria eivissenca i que ses patates no les volia amb passaport de tres continents.

Idò: tancada. Persiana abaixada. Final de trajecte.

Sa següent opció era anar al Mercat Nou. Però siguem sincers: entrar-hi avui és una experiència sensorial que jo no necessit. Pudor, brutor, mitja galeria tancada i una atmosfera que recorda més una excavació arqueològica que no un mercat viu. Si algun dia hi fan visites guiades, segur que l’anomenaran “Ruïnes del comerç local”.

Així que algú em va parlar d’un lloc: una petita botiga a un racó de ses Figueretes, regentada per marroquins.

Sa primera vegada hi vaig anar amb curiositat i amb aquell petit percentatge de prejudicis que tots portam incorporat (val més reconèixer-ho).

I el primer que em vaig trobar va ser un petit univers gastronòmic del nord d’Àfrica: bandejas de dolços amb mel, carn tallada d’una manera especial, pots de salses misterioses i espècies amb noms que jo desconeixia completament.

Però el més curiós era una altra cosa: Sa fruita i sa verdura eren eivissenques. Patates del camp. Cols de temporada. Pebreres com Déu mana. Tomates que feien olor de tomata i no de nevera. Cebes de veritat.

És a dir: un petit paradís hortícola local… gestionat per gent que alguns encara anomenen “nouvinguda”.

I, efectivament, tenien faves tendres. Caixons i caixons plens. Sempre en tenen. I allí em teniu, exercint sa delicada feina de triar ses més petites, ses més verdes, ses més tendres (tenc una petita obsessió amb com han de ser ses faves tendres), quan es va atracar una dona vestida amb túnica fins als peus i mocador al cap.

Ella triava exactament ses contràries. Faves grosses. Granades. Aquelles que jo havia descartat amb un gest quasi de rebuig. Sa curiositat em va poder.

- Perdone, li vaig dir, ¿por qué escoge las más grandes?

Em va respondre amb un castellà impecable:

 - Porque las comemos crudas, como si fueran un fruto seco.

Confés que aquell moment em va descol·locar. Jo que em pensava que dominava s’univers de ses faves i resulta que hi havia tota una civilització menjant-les com si fossin ametlles verdes.

Naturalment, vaig continuar preguntant. Quan trobes una biblioteca culinària ambulant, el mínim que pots fer és obrir-la.

Sa bona dona em va explicar una autèntica col·lecció de receptes del seu país: guisades, amb espècies, amb herbes, amb carn, amb salses… Però sobretot em va descriure una preparació al vapor amb una barreja d’espècies que només d’escoltar-la ja feia salivera.

Després em va tocar a mi.

- Yo las hago "ofegades", li vaig dir, amb ceba tendra, alls tendres, herbassana, una mica de sobrassada o botifarró (si en tenc), xulla de porc, aigua i paciència.

Cap indici de rebuig quan feia referència als productes nostros derivats del porc. Naturalitat i respecte totals. Va ser un intercanvi complet. Diplomàcia culinària de primer nivell. Sense papers, sense traductors.

Això sí: he de reconèixer que la resta d’empleats de sa botiga, quan em van veure xerrant amb naturalitat amb una dona del seu país, ja em tractaren d’una manera especial, diferent. Més oberts. Fins i tot em digueren adeu amb un “gracias señor”.

Ja al carrer em va venir al cap aquella cantarella que sentim tan sovint: que sa gent marroquina no s’integra. Segurament és veritat. Una gran majoria no s'integra. Però, mirau: Aquesta dona parlava castellà millor que molts tertulians, coneixia perfectament ses qualitats de ses verdures del camp eivissenc, sabia distingir una fava tendra d’una granada i, a sobre, m’explicava com cuinar-les millor que moltes campanyes promocionals impulsades per ses nostres institucions locals que promouen el consum de productes eivissencs.

Si això no és integració, ja em direu què és.

Mentrestant, alguns grans defensors de sa identitat local continuen comprant als grans supermercats de s'illa tomates de plàstic, melons peruans, taronges de Sud-àfrica o patates franceses. I després van proclamant ses seues queixes pels mitjans de comunicació.

Sa ironia és preciosa. Perquè al final resulta que s’únic lloc del barri on sempre hi ha fruita i verdures eivissenques és una botiga marroquina.

Potser sa lliçó és més simple del que sembla: anar a comprar a aquests establiments no és cap renúncia a ses nostres costums, als nostres productes. Al contrari. Ja ho veis: és possible que hi entreu buscant faves… i en sortigueu amb una recepta nova, una conversa inesperada i una petita lliçó de convivència.

I sí, a sobre, ses faves surten bones (que segurament sortiran) encara millor. Perquè, al cap i a la fi, sa cuina sempre ha estat sa forma més civilitzada de comunicació. I una bona fava tendra, ben cuinada, no entén ni de fronteres ni de prejudicis. Només demana foc lent, temps … i paciència.

Dissabte a la tarda.

Eivissa, 8 de març de 2026

DISSABTE A LA TARDA.

Dissabte a la tarda. Aquella franja sagrada del cap de setmana en què, en teoria, sa gent abandona el sofà, es dutxa, es canvia de roba i surt al carrer a demostrar que encara és viva. O això pensava jo, innocent de mi.

Surt al carrer amb aquella sensació agradable de qui creu que trobarà vida. Direcció Vara de Rei. Camín esperant s’ambient típic de dissabte: gent passejant, algun turista despistat, alguna discussió de parella sobre on anar …

Res. Ni una ànima. I no exager: ni una ànima. Si hagués passat una sola persona, hauria estat el moment més animat de sa tarda.

Seguesc fins a La Marina. Silenci sepulcral. Bancs buits, terrasses amb aquella estètica tan particular de “tancat per fi de temporada”. Als pocs establiments valents que encara tenen obert, els cambrers estan recolzats a sa barra mirant el mòbil amb una concentració gairebé mística.

Continuu fins al port. Mateixa escena. Carrers deserts, taules abandonades, una calma tan absoluta que començ a sospitar coses.

En aquell moment ja dubtava seriosament de sa meua salut mental. M’he equivocat de dia?

És diumenge i ningú m’ha avisat? Hi ha hagut algun decret municipal que prohibeix sortir de casa els dissabtes a sa tarda i només me l’he perdut jo?

O potser (hipòtesi inquietant) tota sa població està descansant simultàniament a ca seua, com si fos una siesta col·lectiva perfectament coordinada?

Amb aquest nivell de desconcert existencial decidesc tornar cap a casa. Però ja posats, pens ... hauré d’aprofitar sa tarda. Idò si, faré una parada estratègica al Decathlon. S’estiu ja s’acosta. Sa temporada de platja és implacable i sa dignitat corporal necessita, com a mínim, equipament nou. Si no puc millorar el físic, almenys milloraré el material.

I allà… al Decathlon ...  mare meua.

Allà hi era tothom.

Quan dic tothom vull dir absolutament tothom. Sa població sencera. Si s’ajuntament hagués passat llista del padró d’habitants, ho hauria pogut fer directament allí.

Expedicions de famílies completes entre ses sabatilles esportives. Veïns que no veia des de Nadal. Coneguts que em saludaven amb aquella expressió universal de “jo només passava per aquí” mentre portaven carros plens de material de muntanya. Amics retrobats entre ses canyes de pescar.

Parelles d’enamorats mirant motxilles amb ulls brillants, com si estiguessin triant el futur de sa relació. Parelles no tan enamorades discutint davant d’una estoreta.

- Ja en tenim una.

- Sí, però aquesta és més tècnica.

- És una estoreta.

 I després hi ha la secció sociològica més interessant: els pares i mares separats passant sa tarda amb els fills. Amb aquella energia lleugerament forçada de qui intenta convertir qualsevol objecte esportiu en una experiència pedagògica.

- Vols provar aquesta pilota de bàsquet?

- No.

- Va, que és educatiu.

Als provadors el panorama és encara més revelador. Dones amb braços plens de banyadors: L, XL, algun 2 XL… i alguna optimista M que probablement s’ha agafat “per motivació”. Es miren al mirall amb aquella esperança prudent de qui sap perfectament que els quilos guanyats durant s’hivern no acostumen a desaparèixer per miracle entre març i abril.

Mentrestant, els seus homes esperen fora amb sa mirada perduda. Alguns ja han assolit aquell estat d’immobilitat absoluta en què deixen de ser clients i passen a formar part del mobiliari de sa botiga. Si els posessin una etiqueta amb el preu, ningú sospitaria res. Altres intenten dissimular. Fan veure que miren bicicletes amb gran interès tècnic o que comparen motxilles de senderisme amb una seriositat gairebé científica.

Curiosament, a la caixa hi havia poca gent. Detall revelador. Perquè sospit que una part important de sa clientela no hi va a comprar res. Hi va a passar sa tarda. A fardejar una mica. A mirar i a ser vistos. Una mica de passeig social… però amb roba tècnica i sabatilles que prometen millorar la seua vida.

I després hi ha el personal. Gent jove, amb aquell bon rotllo sospitosament alegre. Complicitats, rialletes, mirades creuades entre passadissos de bicicletes i tendes de campanya. Un ecosistema de simpaties espontànies que no sembla del tot relacionat amb sa venda de material esportiu. Siguem sincers: quantes parelles deuen sortir d’aquell lloc quan tanquen?

Durant sa pandèmia el gran temple social era el Mercadona. Recordeu aquelles trobades plenes de romanticisme discret entre els passadissos dels llegums i el paper higiènic? Aquella tensió eròtica subtil d’una mascareta mal posada i una mirada sostinguda a la secció de pasta?

Ara el centre de sa vida social ha canviat. El nou epicentre és el Decathlon.

Així que ja ho sabeu: si voleu veure gent un dissabte a la tarda, no perdeu el temps passejant per Vara de Rei. Ni pel port. Ni per La Marina. Tot això està molt sobrevalorat.

Aneu directament al Decathlon. És millor que el cinema. Millor que caminar. I s’espectacle, a més, és bastant més divertit.

Sa ruta dels corsaris.

Eivissa, 4 de març de 2026

SA RUTA DELS CORSARIS.

 

 

Ahir vaig tornar a recórrer el barri de La Marina i Dalt Vila amb els companys de la UOM d’Eivissa, i encara avui en tenc sa sensació a sa pell. Hi ha jornades que et reconcilien amb la història i amb sa ciutat, i aquesta en va ser una. Sempre és un privilegi escoltar na Fanny Tur. Té sa capacitat de convertir qualsevol passeig en un viatge viu al passat, d’aquells que no només s’expliquen, sinó que gairebé es respiren. Perquè, al cap i a la fi, conèixer d’on venim és sa manera més honesta d’entendre qui som.

El dia no era especialment amable. Feia fred, el cel estava cobert i un vent incòmode ens obligava a cordar-nos bé ses jaquetes mentre caminàvem decidits pels carrers de La Marina. Però, pensant-ho bé, aquell mal temps gairebé ens ajudava a entrar en situació: evocava millor la ciutat insegura i exposada que fou durant segles.

Amb la passió i la precisió que la caracteritzen, na Fanny ens va endinsar en sa història dels corsaris eivissencs, figures imprescindibles per entendre s’economia i la societat de s’illa entre el segle XVIII i la primera meitat del XIX. Vam començar al port, davant el Monument als Corsaris, i mentre l’escoltava no podia evitar imaginar aquella Eivissa pobra en recursos, assetjada per incursions i saqueigs, però capaç de forjar homes avesats a la mar i al combat. El cors no era només aventura: era supervivència. Per als inversors acomodats, una oportunitat de negoci; per als mariners humils, potser s’única via d’ascens social. Alguns hi guanyaren fortuna i renom; d’altres quedaren per sempre a la mar, engolits per sa guerra o per sa mala sort.

Vàrem continuar pels carrers estrets de La Marina, antic nucli mariner, tantes vegades atacat i saquejat. Mentre avançàvem entre façanes emblanquinades, pensava en tota sa vida que aquelles parets han vist passar. Ens aturàrem a s’església de Sant Elm, centre espiritual del barri durant generacions. Em va impressionar imaginar ses pregàries dites a mitja veu abans de salpar i els agraïments plens d’alleujament en tornar a port.

A la plaça de sa Font, avui sense s’aigua que li donava sentit, recordàrem la importància vital d’aquell indret. Saber que a finals del segle XVIII, en plena època il·lustrada, es canalitzà s’aigua fins a sa font i al port em va fer pensar en sa voluntat de modernitzar i dignificar la ciutat. No era només una millora pràctica: era una declaració d’intencions, una manera de dir que Eivissa volia avançar.

Davant el Teatre Pereira, primer edifici urbà aixecat fora murades l’any 1898, vaig sentir amb claredat el moment en què la ciutat començava a créixer més enllà del recinte defensiu. 

Ja a Dalt Vila, sa visita a s’antic Ajuntament i a sa galeria de fills il·lustres em va convidar a una altra reflexió: sa història no és només una successió de grans esdeveniments, sinó també la suma de moltes vides que, des de diferents àmbits, han deixat empremta. Mirar aquells retrats era, en certa manera, mirar-nos també a naltros.

La jornada culminà a s’Arxiu Històric, i he de dir que va ser un dels moments més emotius del dia. Poder contemplar de primera mà els documents que havíem anat esmentant al llarg del recorregut em va emocionar. Papers envellits, signatures tremoloses, testaments, relats de presoners i captius... De sobte, sa història deixava de ser relat per convertir-se en matèria tangible, en prova viva d’esperances, pors i destins incerts.

Com a colofó, na Fanny ens mostrà diverses armes conservades d’aquell temps (catxorrillos, espases i trabucs). Avui resten silencioses, gairebé inofensives darrere el vidre, però durant segles foren instruments de defensa, d’atac i de supervivència. Vaig pensar en les mans que les havien empunyades, en ses històries que mai no sabrem del tot.

Va ser, sens dubte, una visita magnífica i enriquidora. Me’n vaig anar amb la sensació d’haver caminat no només per la ciutat, sinó també pel temps. Estic segur que repetiré. Perquè els papers, com la mar, mai no s’esgoten. I a Eivissa, ses històries per descobrir semblen infinites.

Tornar a ses torres d'en Lluc.

Eivissa, 1 de març de 2026.

TORNAR A SES TORRES D'EN LLUC.

 

 

Hi ha llocs que no només es visiten. Hi ha llocs que et criden. I els amants del senderisme m’entendran. No és només una qüestió de paisatge; és una crida llunyana, antiga, com si sa terra mateixa em demanàs que hi torni.

Un dia del passat mes de gener vaig fer una caminada amb un grup d’amics i amigues des de Santa Agnès fins a Sant Mateu. Una caminada molt polida pels camins del Camp Vell, d’aquelles per retrobar-se amb sa terra, amb el silenci i amb un mateix. Caminàrem entre parets seques, camps adormits d’hivern i un aire fresc que semblava netejar els pensaments. El sol baix, tímid, pintava ses figueres despullades i ses parres encara adormides. Tot respirava calma.

A un moment determinat, vam passar per s’encreuament del camí que va a Ses Torres d’en Lluc. No era el nostre destí inicial i vàrem passar de llarg. Però alguna cosa dins meu, estranya, em va fer parar. Era com si una veu interior em digués: Vine!

No va ser curiositat. Era una necessitat. Ses Torres d’en Lluc no són només dues construccions de pedra damunt una elevació costanera. Són un misteri. Situades entre el pla i els penya-segats que miren cap al nord, custodien s’horitzó com si encara esperassin una amenaça que ja no ha d’arribar. Sa seua murada, seca i robusta, recorda altres temps, quan la mar no era només bellesa sinó també perill.

Sa setmana passada, també junt amb el grup habitual d’amics i amigues, vaig complir aquell impuls. Iniciàrem sa caminada des de Sant Mateu. Travessàrem el pla a bona marxa. Teníem pressa, com si el lloc ens estigués esperant. Com si arribéssim tard a una cita antiga.

Es camí de pujada, tot i ser un poc empinat, el férem a bon ritme. Un poc abans d’arribar, vàrem fer una parada. Necessitàvem agafar forces per encarar el tram final. Carreranys, pedres, roques, arbres caiguts… trobàrem de tot. Aquell tipus de camí que et posa a prova, però que també et connecta amb s’essència de caminar: avançar malgrat ses dificultats, escoltar sa respiració, sentir el batec del cor, el tremolor de ses cames i continuar endavant.

Ja al cim de sa muntanya, aparegueren ses casetes de carboners, ses parets de pedra, els bancals envaïts per sa vegetació. Restes d’una vida antiga, dura, callada. Homes que feren carbó, que visqueren setmanes entre pins i fum, amb la mar al fons com a única distracció. Cada pedra semblava tenir memòria.

I de sobte… el mirador.

Davant nostre, un espectacle: el Cap Rubió i sa badia de Cala Eubarca. Impressionant. Feia un dia clar, d’aquells que semblen irreals. Allà lluny, a l’horitzó, vèiem ses costes de Mallorca, com una ombra blavosa suspesa damunt la mar. Impossible no quedar anestesiat davant tanta bellesa. El temps es va aturar. El silenci també.

Però Ses Torres d’en Lluc no només impressionen per ses vistes. Impressionen per ses preguntes.

Quin sentit tenien aquelles construccions defensives en un lloc tan inaccessible? Qui les havia aixecat? Pagesos organitzats per vigilar sa costa en temps de pirates? Una estructura de guaita complementària a altres punts de defensa de s’illa? O potser un refugi fortificat d’alguna família poderosa? No hi ha documents clars. Només hipòtesis. I sa pedra, que calla.

Sa tradició oral, però, és més atrevida que els arxius. Conta sa llegenda que en aquestes terres s’hi sentien els “ais”. Gemecs llargs, profunds, que el vent arrossegava ses nits de tempesta. Alguns deien que eren ses ànimes dels qui havien mort defensant sa costa. Altres, que eren crits de sentinelles avisant d’un perill invisible. Hi ha qui assegurava que, si t’atures en silenci absolut, pots escoltar-los encara avui, confosos amb el xiulo del vent entre ses pedres.

Els “ais” formen part d’aquell univers de pors i misteris que envoltava sa vida pagesa. En un món sense llum elèctrica ni soroll constant, sa nit era un territori sagrat i temut. Qualsevol so prenia una dimensió sobrenatural. I Ses Torres, amb la seua silueta retallada contra el cel, no podien ser sinó s’escenari perfecte per a aquestes històries.

Un poc després, tornàrem enrere i enfilàrem roques amunt per trobar-nos amb el mur i ses torres. De prop impressionen encara més. Sa pedra encaixada amb paciència, sa posició estratègica, sa sensació d’aïllament. Des d’allí, sa vista sobre ses Torretes i tota sa línia de costa és absoluta. Vaig entendre, per un moment, el sentit de vigilar. Vaig entendre la por. I vaig entendre, també, la necessitat de protegir-se.

Quantes mirades havien contemplat aquell mateix horitzó abans que naltros? Quants ulls havien buscat veles sospitoses a la llunyania? Quantes nits de fred, quantes hores d’espera?

Em vaig emocionar. Una vegada més, aquell lloc m’havia remogut el cap i el cor. No només per la seua bellesa, sinó per la seua memòria invisible.

El camí de tornada va ser lent. Ses meues cames no podien anar més ràpides. Era com si no volguessin partir. Vaig fer el camí girant el cap enrere mil vegades. Una força interior m’impedia mirar endavant.

He de tornar-hi. El més aviat possible. Amb més temps. Potser a posta de sol. Potser un dia de vent fort, per sentir si els “ais” encara xiuxiuegen entre ses pedres.

Perquè hi ha llocs que no es visiten. Es viuen. I Ses Torres d’en Lluc és un d’aquests llocs que no s’acaben mai.

Viatjar a Anglaterra a l'hivern.

Eivissa, 28 de febrer de 2026.

VIATJAR A ANGLATERRA A L'HIVERN.

Viatjar a casa del meu fill, a Anglaterra, a l’hivern, és una experiència que mai em deixa indiferent. No estic preparat. Ni mentalment ni tèrmicament. Hi vaig, bàsicament, perquè hi tinc el fill, sa nora i ses netes. Hi vaig per amor familiar. Per ajudar quan fa falta. I per fer de güelo. Segons quines coses no són discutibles. Per tant, si hi he d’anar, hi vaig.

El moment de s’arribada sempre és especial. De cop, el paisatge canvia: carrers empedrats, edificis de maó vell, places tranquil·les, parcs i jardins amb els arbres pelats pel fred… Tot sembla tret d’una pel·lícula d’època, d’aquelles clàssiques, llargues i en blanc i negre, on no passa res, però tothom va vestit molt elegant.

Sa boira que cobreix la ciutat crea una atmosfera gairebé màgica. Màgica en el sentit que no veus res. Ho envolta tot. S’ha d’anar alerta: sa possibilitat real d’equivocar-se per tornar a casa, a dos simples carrers, és elevada. I si et perds, ja veurem on i quan trobes el portal de ca teua. Amb sort, a sa primavera.

En general, a l'hivern, allí el clima és complicat. Però, una cosa és segura: plourà. Sigui el dia que sigui. Sempre. A qualsevol hora. El temps em recorda constantment que estic lluny d'Eivissa i que no hi ha escapatòria. És una invitació permanent a quedar-me dins casa. I que no és convenient sortir. I, si surt, torn xop. Segur.

El fred és una presència constant. No és un fred qualsevol: és un fred persistent. No et demana permís. Simplement, entra dins teu i s’hi instal·la com si hagués pagat el lloguer. Però gràcies al meu fill he après a veure’l com una part de s'experiència. També perquè no tenc alternativa. S’abric que em deixa és el meu millor aliat.

Tot i això, m’agrada sortir a passejar, ben abrigat, amb el capell que em protegeix del vent i de la humitat. Aquest capell no és meu: és de sa meua nora. Amb el temps, però, s’ha convertit en una part essencial de sa meua identitat. Quan el port, em sent com un d’ells, totalment integrat. No descart, en el futur, heretar també el paraigua. A poc a poc. Sense presses. Sa integració és un procés lent i llarg.

Cada vegada admir més sa serenitat anglesa davant s’adversitat climatològica. Poden caminar baix sa pluja, el vent i el fred amb una calma que frega s'admiració. S'adapten al temps durant setmanes i mesos sense dir absolutament res. Sense queixar-se. És com un art. Un art inútil, però un art. Aspir a dominar-lo algun dia. Quan ho aconsegueixi, sabré que ja no hi ha retorn i m’hauran de reconèixer com un d’ells.

El ritual del te s’ha convertit en una part important de sa meua adaptació. A s’hivern, entrar en una cafeteria i agafar una tassa calenta de te és gairebé una experiència espiritual. També és s’única manera de recuperar sa sensibilitat als dits, el nas, els peus o ses orelles. Si no és te, és un cafè amb llet “very very very hot”. Ho repeteixen tres vegades perquè si només ho dic una, no crema prou. I si no crema, no és bo. El dolor és sa prova de qualitat.

Sí, m’encanta aquesta calidesa tan acollidora dels cafès. Especialment, quan fora fa menys cinc graus i dins l’equilibri tèrmic és més coherent amb ses persones.

També he après a disfrutar de sa gastronomia local. El fish and chips és una tradició. He tastat versions sofisticades i d’altres més senzilles. Però ses millors les serveixen als pubs, on la gent beu, riu i discuteix. Jo no entenc ni sa meitat del que diuen. Això, curiosament, millora molt s’experiència. No sé què diuen. No m’he de preocupar. No m’ofenc. Pos bona cara i no particip. És un model de convivència molt recomanable.

Els diumenges, el "sunday roast" familiar és gairebé obligatori. No m’agraden els que porten porc o vedella. Ses guarnicions que acompanyen a sa carn (patates al forn, bastanaga, bròcoli, pinya de coll gratinada, etc.) m'encanten, El que no m'acaba de fer és sa salsa que acompanya al conjunt del plat. Potent, espessa, especiada ... Una bomba. Estic en procés d’acceptar el plat. És un camí llarg, ple de sacrifici.

Amb cada viatge, m’adapt una mica més. Ja entenc que un bon abric, unes sabates resistents i un capell elegant no són només accessoris: són eines de supervivència. I símbols d’una cultura que valora s’estil i sa capacitat de no queixar-se massa mentre et congeles amb educació!

Per completar aquesta nova identitat, només em falta un bon paraigua. Aquell accessori que et dona autoritat moral baix sa pluja. De moment, el capell fa sa feina, però sé que, amb temps i paciència, acabaré integrant-me del tot en aquest país.

A força de viatges, he après moltes coses: sa bellesa de sa boira, sa varietat infinita de sa pluja i, sobretot, a valorar el sol. Però, per damunt de tot, he après sa importància d’estimar sa família. Encara que, massa sovint, només la vegi a través de ses pantalles dels mòbils, sempre hi ha un motiu per agafar s'avió i anar a passar uns dies amb ells.

Afternoon tea: postureig britànic.

Eivissa, 27 de febrer de 2026

AFTERNOON TEA: POSTUREIG BRITÀNIC.

A Anglaterra hi ha dies en què un s’hauria de comportar amb normalitat, menjar un entrepà decent i continuar amb la seua vida. I després hi ha dies en què un decideix pagar una quantitat obscena de lliures per ingerir coses diminutes en un hotel històric. Jo, evidentment, aquesta vegada vaig optar per la segona opció.

El The Lygon Arms, al poble de Broadway, és exactament com imaginau: molt antic, molt polit i molt decidit a recordar-me que tenc menys sous que els seus clients habituals. Tot és madera, llum suau i una elegància que et fa sentir com un impostor, amb sa sensació constant que en qualsevol moment algú descobriria que, en realitat, som més de cafè descafeïnat de sobre amb llet i panet torrat al bar de sa cantonada.

Broadway és als Cotswolds, que és, bàsicament, s’Anglaterra profunda. Els Cotswolds són una regió de pobles petits, cases de pedra color mel, jardins perfectes i carrers tan nets que sospit que algú els renta d’amagat. És un lloc on sembla que el temps s’aturà abans que aparegueren els supermercats, els embussos de tràfic i ses màquines electròniques. Tot és idíl·lic i lleugerament inquietant ..... A veure, de veritat, ningú pot viure així de tranquil sense algun secret obscur.

Allà, s’herba sempre és verda, ses ovelles sempre són blanques i ses persones caminen amb cans elegants que, segurament, tenen millor assegurança mèdica que jo. És s’Anglaterra de ses novel·les, de ses sèries de misteri i de la gent que diu “lovely” amb una naturalitat que et fa sentir socialment inferior. En resum: un lloc perfecte per practicar el postureig.

Això de l’afternoon tea és un postureig monunmental convertit en tradició anglesa molt arrelada. 

Mirau quin ceremonial:

Per obrir boca: una copa de champagne. Champagne francés, és clar. Sa copa és sa decisió més intel·ligent de tota s’experiència. Glamur, bombolles fines i una sensació immediata de que, encara que sigui un impostor, almenys ho estic fent amb estil. A més, ajuda molt a acceptar el preu final amb resignació.

Continuàrem amb els sandvitxos. Van arribar en un plat de tres pisos, com mana sa tradició. Mossets perfectes, delicats i, sobretot, ridículament petits. El clàssic de cogombre, el de salmó fumat, el de pollastre i el de formatge. Conclusió: molt bons, però com tenia gana, a s’hora de sopar a casa vaig haver de preparar-me alguna cosa després. El postureig i el glamur no umpl tant com promet.

Mentrestant ens havien servit el te. Sa carta era més llarga que el prospecte d’un medicament. Notes florals, cítriques, d'herbes… i jo pensant: si només vull alguna cosa calenta. El cambrer, impecable, me’n parlava com si fos un sommelier del segle passat. I jo assentint amb cara intel·lectual,  d'entès, mentre en realitat només volia que no se’m refredàs.

Després arribaren els scones. Quina cosa més bona. Uns bons scones són sa prova que la felicitat existeix. Tebis, suaus, amb aquella escorça lleugera, sa crema i sa melmelada. Una cosa indecentment bona. Un pecat mortal. M’agraden tant que, durant uns minuts, vaig oblidar completament el preu que em cobrarien al final. I si això no era evasió, no sé què ho és.

Per acabar, un assortit de petits dolços. Quan ja creia que no podia més, arribaren ses tartaletes, ses mousses, el xocolate… tot preciós, tot delicat i tot pensat perquè et sentis dins d’un dolç somni. Pel meu gust, eren massa dolços però, me’ls vaig menjar igualment, perquè els pagaria de totes maneres i no som persona de desaprofitar res. Sobretot si és car.

És car s’afternoon tea? Sí.

És necessari? No.

Ho tornaria a fer? Segur.

Perquè, al final, hi ha una satisfacció secreta en tota s'experiència: asseure’s durant unes hores a menjar coses minúscules amb una copa de champagne, fingint que sa vida és molt més polida del que realment és. I això, encara que sigui només de tant en tant, també és bo per sa salut mental.

El único cerdo que nos gusta es el porc eivissenc.

Eivissa, 13 de febrer de 2026.

EL ÚNICO CERDO QUE NOS GUSTA ES EL PORC EIVISSENC.

Continuam xerrant dels polèmics cartells penjats a ses faroles del municipi. Resulta que al barri de Ses Figueretes s’Ajuntament d’Eivissa n’ha penjat uns  que diuen: “el único cerdo que nos gusta es el porc negre eivissenc”. Molt bé tu. Subtilesa nivell high level (d'alt nivell). Finor comunicativa.

Aquesta ment brillant que ha ideat sa campanya (segurament després d’una nit d’una tempesta d’idees intensa, entre cafès de màquina i galetes maria) ha decidit que sa millor manera de fomentar el civisme és introduir al debat públic paraules com cerdo, porc i negre, tot ben mesclat i penjat en una farola. Perquè ja se sap: res neteja més els carrers que una metàfora de porcs. Enteneu sa indirecta, veritat?

Clar, potser ningú els ha explicat a l'Ajuntament que Ses Figueretes no és exactament un barri on els porcs siguin gaire apreciats. És un barri ple de gent nouvinguda, molta procedent del nord d’Àfrica, amb realitats culturals i religioses diverses, inclosa una religió que (petit detall sense importància) no permet menjar porc. Però tranquils, que tot això de sa sensibilitat cultural és una moda passatgera. El que realment importa és el joc de paraules.

Què pretén exactament s’Ajuntament d'Eivissa? Fomentar que sa gent utilitzi bé els contenidors? O provar si poden ofendre el màxim de col·lectius amb una sola frase?

Perquè una cosa és voler dir “no siguis un porc i no embrutis”, i una altra és embolicar-ho amb referències a “porcs negres” en un barri on conviuen persones de diferents orígens i colors de pell. 

Però bé, segurament som jo que no entenc aquestos missatges d’alta enginyeria comunicativa. S'edat no perdona.

A més, hi ha un petit detall que ja és de traca. S’autor del eslògan clarament no és d’aquí. Perquè si fos eivissenc sabria que el “porc negre eivissenc” és gairebé un animal mitològic. A Eivissa en queden pocs, i no és precisament una raça autòctona de tota la vida. Però queda molt bé posar “eivissenc” darrere qualsevol cosa: dona un aire de tradició que tapa qualsevol asenada.

Que a s'autor li agradi es porc negre, es jamón de bellota i tot el catàleg de derivats, perfecte. Bon profit. Però els eivissencs de veritat sabem de què està feta sa sobrassada, i no necessitam lliçons de ningú per justificar una metàfora desafortunada.

Potser, només potser, algú amb un poc de seny (posem per cas, s’alcalde) hauria de revisar els missatges abans de penjar-los a cada farola del municipi. No fos cosa que, en lloc de promoure civisme, acabin promovent malestar.

Perquè educar no és insultar. I fer ironia des del poder institucional té un petit inconvenient: que quan no fa gràcia, fa nosa. Ja està bé.