Sa meua targeta bancària tremola.

Eivissa, 30 de gener de 2026

SA MEUA TARGETA BANCÀRIA TREMOLA.

 

 

Sa meua targeta bancària tremola! I no, no és pel fred. Això ja ho tenc comprovat. Tremola perquè sap el que ve, perquè ha vist gener i febrer arribar de lluny i no ha tengut temps d’amagar-se davall el sofà. Després de ses festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, jo, innocent de mi, havia fet un propòsit solemne: en gener, prou de gastar; ara toca austeritat, seny i control. Propòsit molt lloable que, com sempre, m’ha servit absolutament per a res.

Gener no negocia. Ha entrat a ca meua sense tocar es timbre, s’ha assegut a sa taula i ha començat a passar-me factures sense ni mirar-me a sa cara.

De cop i volta, tot ha pujat. Tot. Sa compra setmanal s’ha convertit en una aventura plena de sobresalts. Entr al supermercat amb una llista curta i en surt amb una factura llarga. I millor no parlar de sa carnisseria o sa peixateria del barri. Allò ja no és comprar menjar, és una experiència límit. Deman sa carn o el peix amb veu tremolosa, com qui demana un crèdit. I quan em diuen el preu, somric educadament mentre, per dins, calcul quants dies puc viure només de verdures, pasta i arròs.

Comprar carn o peix avui dia és una activitat d’alt risc. No per sa salut, no. Per ses butxaques, evidentment. Mentrestant, els que manen ens varen assegurar (amb veu greu, cara de circumstàncies i pensant sobretot en jubilats obedients) que ens pujarien sa pensió un dos i pico per cent. Un dos i pico! Quina generositat desbordant. El problema és que ara sembla que no es posen d’acord, que si ja ho veurem, que si potser no serà possible. Primer prometen, després discuteixen, i al final ja veurem si cobram. Son uns impresentables.

Perquè, clar, mentre sa pensió puja (si puja ..) un dos, el cafè del bar del barri ha pujat un cinc, s’oli del supermercat un no sé quant, i sa vida, en general, puja sense límit conegut. Sembla que qualcú fa ses sumes amb una calculadora molt diferent de sa meua. O directament no les fa.

I va arribar gener, que no només ha portat una pujada general de preus, sinó que també descarrega rebuts domiciliats per tots els costats. Llum, aigua, assegurances, coses que ja ni recordava haver contractat, però que es banc em cobra puntualment, sense fallar. És com sa pluja d’aquests dies: constant, implacable. No fa renou, però et deixa xop.

Per si no fos prou, un també ha d'intentar mantenir una certa dignitat vital. Programar qualque viatge, per exemple. Anar a veure el meu fill i sa família a Anglaterra. S’any passat hi anava per uns dos-cents cinquanta euros, anar i tornar. Ara me’n demanen més de tres-cents. I després diuen que viatjar obre sa ment… Sí, l’obre, però et buida es compte corrent! Tot s’ha de pagar per endavant: vols, reserves, etc. I jo vaig pagant amb una alegria moderada mentre sa targeta cada vegada passa més lenta, com si volgués donar-me una darrera oportunitat d'arrepentir-me.

El resultat final és clar: estic gelat. No només perquè faci fred (que també) sinó perquè mir el compte corrent i veig com baixa i baixa, amb més decisió que ses temperatures nocturnes. Un descens constant, sense sorpreses, però igualment dolorós.

I aquí em teniu, a primers de febrer, abrigat fins a ses orelles, amb sa targeta tremolant i el compte en mínims. Esperant que el mes defebrer sigui un poc més amable. O, com a mínim, que no tengui tantes ganes de cobrar.

Orgullós de ser formenterer.

Eivissa, 29 de gener de 2026

ORGULLÓS DE SER FORMENTERER.

 

Segurament ja la coneixeu, aquesta història. O potser no l’heu sentida mai. Perquè hi ha coses que són difícils d’explicar amb paraules: no s’aprenen llegint-les, sinó mirant, escoltant, vivint. Es transmeten amb gestos, amb silencis, amb maneres de fer que es repeteixen sense que ningú les hagi d’ensenyar.

Jo ho record sempre.

Una mare formenterera entrava a sa cuina d’una casa senzilla, amb una petita finestra que donava a fora. Els fils eren petits, asseguts amb els colzes damunt sa taula, esperant. I ella els demanava, com si res:

- Què voleu per berenar? Pa amb xocolata o pa amb ceba?

Es miràvem entre ells. No hi havia dubtes. No hi havia discussió. I responíem, ben tranquils, com si fos sa cosa més normal del món:

- Pa amb ceba.

Sa mare feia un mig somriure. D’aquells somriures que diuen més del que sembla. Un somriure fet de resignació, sí, però també d’orgull. Perquè sabia que dins aquells boixos ja hi havia una manera d’entendre sa vida. I deia:

- Ai, ai, ai… que només viviu de goles.

Dins aquesta petita història hi ha molt més que una anècdota per contar a taula o entre amics. Hi ha tota una manera de ser. Una manera de viure que no s’ha après als llibres, sinó a força d’anys, de mancances i de resistència.

Em deman: com són els formenterers? Com som jo? Perquè som d'allí.

Jo em veig com una persona senzilla, de gustos austers, avesada a fer molt amb poc. Un home que no necessita gaires coses per sentir-se realitzat, perquè ha après, des de sempre, a no malgastar res: ni el menjar, ni el temps, ni ses paraules. Per jo, cada cosa té un valor, perquè tot m’ha costat molt.

Viure a una illa com Formentera no era fàcil. Sa terra és seca, es vent bufa sense demanar permís i s’aigua sempre ha estat un bé escàs i preuat. Allí no ens regalaven res. Tot s’havia de guanyar amb feina, amb paciència i amb una mica de tossuderia. I per això tot s’aprofitava. Res es tirava. Un tros de pa dur, una ceba, un raig d’oli i un pessic de sal podien ser una festa si es menjaven amb gana i amb bona companyia.

Aquesta saviesa, mescla de necessitat i d’enginy, m’ha arribat com una herència silenciosa que m’ha acompanyat tota sa vida.

Som treballador. Disfrut llevar-me ben de matí, quan encara és fosc, i fer feina fins que el cos ja nota el cansament. M’agrada sa feina callada i sa constància. No som de xerrar gaire, però quan xerr dic ses coses clares i a sa cara. No m’agraden ses promeses buides ni els grans discursos que se’ls emporta el vent. Prefereix els fets, els gestos petits, el dia a dia. Som com es pa amb ceba: humil, però sincer. Sense ornaments, però autèntic.

Sé d’on venc, encara que no sempre ho sàpiga explicar. Sé que abans n'hi havia poc; així i tot, n'hi havia prou. Que no sempre teníem de tot, però mai em va faltar un plat a taula ni una cadira per compartir. Que quan no hi havia res més, hi havia els meus. I això bastava.

Vaig aprendre que ser formenterer no és només haver nascut aquí. És estimar i respectar s’illa i sa gent que hi viu; sa terra que em va veure créixer; la mar que m’envoltava sempre. És saber esperar, saber aguantar i saber compartir; no fer gaire renou, però ser-hi quan fa falta; tenir arrels fondes, encara que no sempre es vegin.

I sí, potser només visc de goles. Però són goles que m’han fet fort. Goles que m’han ensenyat a resistir sense queixar-me, a compartir sense fer escàndol i a estimar sense necessitat de grans paraules. Goles que expliquen molt bé com som, d’on venc i per què, encara avui, malgrat tot, continuu sent formenterer.

Bé, jo em veig així. Segurament valtros em veureu diferentment i possiblement pitjor. Sigui com sigui estic orgullós de ser formenterer.

Bé, jo em veig així. Realment, molts de valtros em veureu diferent, i segurament pitjor. Sigui com sigui, estic orgullós de ser formenterer.

Caminant entre el vent.

Eivissa, 25 de gener de 2026

CAMINANT ENTRE EL VENT.

Caminar per camins desconeguts. Descobrir racons on no havíem estat mai, sentir-nos lleugerament perduts, aturar-nos a observar el paisatge i situar-nos sobre el terreny. Comprendre on som i continuar fent camí fins al nostre destí. Així va començar sa caminada d’ahir.

El matí es va despertar ventós, d’aquells que t’espavilen només posar un peu fora de casa. A les 9.00 hores, puntuals, ens trobàrem a Can Clavos per iniciar una nova caminada entre amics, aquesta vegada amb sa mirada posada en els camps i boscos que uneixen Santa Gertrudis i Sant Miquel de Balansat. El vent bufava amb força i la sensació de fred era ben present, però s’ambient era immillorable: ganes de caminar, de xerrar i de disfrutar d’un matí diferent.

Els primers passos ens conduïren pel carril bici que voreja sa carretera en direcció a Santa Gertrudis. Caminàrem a bon ritme, ben abrigats i amb el cap lleugerament baix, mentre el vent ens recordava que encara era hivern. Tot i això, el paisatge ja començava a parlar: camps verds, marges de pedra seca i pins resistint amb orgull es temporal. Uns sis quilòmetres que passaren gairebé sense adonar-nos, entre converses, fins a arribar al poble.

A Santa Gertrudis férem una parada ben necessària a Can Musset. Un cafè calent i una torrada de pa fet a la casa ens retornaren s’escalfor i s’energia. Allí, asseguts, observant el ritme pausat del poble, érem conscients que sa caminada tot just començava de veritat.

Per continuar fins a Sant Miquel de Balansat, decidírem canviar de plans. El vent feia massa nosa i abandonàrem el carril bici per endinsar-nos pels camins d’interior, més protegits i, sobretot, molt més polits. Aquella decisió marcà sa jornada. Sa pluja de sa nit anterior havia fet la seua feina: sa terra era humida, s’olor de camp intensa, i els colors lluïen nets i brillants, com si el paisatge s’hagués acabat de rentar.

Caminàrem entre camps llaurats i conreats, vells ametllers, oliveres, belloteres, garrovers i petits boscos, amb el silenci només trencat pel so de ses nostres passes i una conversa tranquil·la. Cada tram del camí regalava una nova postal. En aquest ambient arribàrem a sa font de Cas Ramons, on ens aturàrem uns minuts. L’amo, amb aquella hospitalitat tan eivissenca, ens mostrà sa font plena d’aigua i sa casa antiga. Un d’aquells moments senzills, però privilegiats que donen sentit a caminar sense presses.

Els gairebé nou quilòmetres entre Santa Gertrudis i Sant Miquel de Balansat no se’ns feren gaire llargs. Caminàvem sense una ruta prèviament definida. Improvisàvem. Teníem clara sa direcció, però ens aventuràvem pels camins que ens semblaven més polits. De vegades cal perdre es traçat exacte per guanyar coneixement i experiència. El temps passava sense adonar-nos fins que, de sobte, aparegué davant nostre el pi verd de Can Besoró. Majestuós, fort, arrelat a sa terra, com un símbol silenciós de sa bellesa discreta de s’interior de s’illa. Una autèntica meravella.

A les 13.00 hores arribàrem a Sant Miquel de Balansat, puntuals com un rellotge. Ja asseguts, consultant aquestes aplicacions modernes del mòbil, descobrírem un detall que ens havia passat desapercebut: durant tota sa caminada havíem anat guanyant alçada, acumulant gairebé 200 metres de desnivell. Ho havíem fet sense patir, gairebé sense notar-ho, però era sa primera vegada que fèiem el recorregut en aquest sentit… i, no cal dir-ho, vam pagar "sa novatada".

Queda pendent repetir s’experiència en sentit contrari. Però el que és segur és que el matí va ser ben aprofitat: bona companyia, paisatges espectaculars i el privilegi de caminar per una Eivissa interior que sempre sorprèn, sobretot quan t’hi deixes perdre una mica.

Algunes fotos dels llocs de vam veure:

Fins a sa propera!

Amarg, intens, fosc ... gairebé medicinal.

Eivissa, 24 de gener de 2026

AMARG, INTENS, FOSC ... GAIREBÉ MEDICINAL.

A mesura que vaig complint anys, que vaig pujant escalons i arribant a plantes cada vegada més altes (estic a punt d’assolir el setè pis), també vaig deixant enrere alguns hàbits i costums, tan bons com dolents. O això és, si més no, el que em diuen.

Sa metgessa que vetla per sa meua salut, amb una paciència infinita i un somriure que no admet rèpliques, a poc a poc m’ha anat fent abandonar rutines que, segons ella, “no em convenen mica”. Avui parlaré d'una d'elles: dels beures, de s’alcohol i de tot allò que abans alegrava ses sobretaules i que ara surt als informes mèdics amb un semàfor d’un vermell escandalós.

Lluny han quedat els caves, els vins, els gintònics i ses cerveses d’abans (aquelles de veritat, amb cos i escuma). Sa metgessa diu que m’he de cuidar i que s’alcohol no em fa cap falta. I jo, obedient (o resignat), els he dit adeu i he donat sa benvinguda a ses tòniques totes soles, a ses cerveses sense alcohol (això sí que és un acte de fe) i a s’aigua en totes les seues formes possibles: natural, amb gas, amb gust de fruites o amb promeses de joventut eterna.

Però hi ha una beguda alcohòlica que m’ha quedat. Una. I no la puc deixar. És més forta que sa meua voluntat (que ja no és el que era). Parl del Fernet Branca. Sí, sí. Heu llegit bé: Fernet Branca.

No és un licor qualsevol. És amarg, intens, fosc, gairebé medicinal. Fet d’herbes, arrels i secrets que ningú no acaba de saber del tot. No és una beguda per fer festa, sinó per posar ordre. Un glop petit, seriós, que no busca plaer immediat sinó pau interior. Diuen que ajuda a pair, que posa seny a s’estómac i calma excessos. I jo, que ja no crec en miracles, amb aquest encara hi crec una mica.

Tenc un defecte molt gros (entre molts altres, no ens enganyem): quan entr a un restaurant a dinar, una de ses primeres coses que faig no és mirar sa carta ni comprovar si ses servilletes són netes. No. El que faig és passar revista a sa col·lecció de botelles exposades darrere sa barra. Si hi veig una botella de Fernet, tot va bé. El món està en ordre. Si no la veig… ui. Alarma. Aquest restaurant no és de fiar.

S’altre dia, a un conegut restaurant del Port de Sant Miquel, sa història es va repetir. Trucada per reservar taula i cap al port s’ha dit. A s’arribada, tot perfecte: taula parada, bones vistes, ambient tranquil. Però no vaig veure cap botella de Fernet exposada. Em vaig començar a inquietar. Altres vegades, allà mateix, n’havia begut. Els amos i els cambrers eren els de sempre. Alguna cosa no quadrava.

Vàrem dinar prou bé i, a s’hora de les postres, com que sa metgessa em diu que també he de reduir els sucres, vaig passar olímpicament dels dolços i vaig anar directament al vici: un cafè descafeïnat amb unes gotes de Fernet Branca.

El cambrer no va dir res. No es va estranyar. Tampoc em va demanar “amb què…?”, com si jo fos un animal exòtic. Va anar a sa barra, va comprovar que no n’hi havia i, sense dir ni piu, se’n va anar cap al magatzem.

Al cap d’uns minuts em va portar una tassa amb mitja ració de cafè i una botella sencera de licor, d’aquelles que no duen tap dosificador. La va obrir i, sense contemplacions, raig directe al cafè.

—Ei, pari, pari… no tant!

Però ja era tard. Jo havia demanat unes gotes, i allò va acabar sent mitja tassa de cafè i mitja de licor. Un cop d’amargor, herbes i foc que, contra tot pronòstic mèdic, va entrar com una carícia. I què voleu que us digui… com que no tenc voluntat, me’l vaig beure tot. I ben bo que estava.

Sa qüestió és ben clara: em poden fer abandonar es vi, el cava, ses cerveses, els vermuts i tots els licors del món. Però deixar el meu cafè amb unes gotes (o no tan poques) de Fernet Branca, al final d’un bon dinar? Això sí que no. Això és impossible.          

Ses coses com s’han fet sempre.

Eivissa, 22 de gener de 2026

SES COSES COM S'HAN FET SEMPRE.

Ahir, un dia fred i ventós, d’aquells de mal temps que són clarament d’hivern, vaig fer una d’aquelles coses que s’han fet tota la vida i que avui ja comencen a ser un luxe: seure a taula sense presses, amb bona companyia, i menjar com toca. Una taula compartida, rialles, converses que no miren es rellotge i un menjar que demanava calma.

Sa nostra cuinera particular va decidir que ahir tocava ossos amb col. I quan ella ho decideix, el més sensat és deixar-se portar… i no esmorzar gaire. Perquè aquestes decisions no són improvisades: són gairebé un compromís, una tradició.

Els ingredients, els de sempre, però bons i de sa terra: uns ossos amb denominació d’origen eivissenca i salats com Déu mana; cols també d’aquí, grosses, verdes i tendres; moniatos, patates, un poc de sobrassada, botifarró i alguns ingredients secrets que només sa cuinera coneix i que mai surten a cap recepta. Tot allò que fa que una olla sigui molt més que una olla: és un festival.

Sa preparació, fidel als costums antics: foc baix i paciència. Dessalar els ossos el temps just perquè quedin en el seu punt. Aigua freda a s’olla, els ossos a bullir i a deixar anar tot el que és bo. Després, sa col tallada sense miraments, els moniatos, ses patates i la resta d’ingredients. Tot bullint a poc a poc, sense presses ni remenades innecessàries, que aquestes coses també s’han de respectar.

El resultat va ser un menjar d’aquells que fan el silenci a taula: una col melosa i uns moniatos amb una cocció tan fina que gairebé demanaven un aplaudiment. Els ossos, justos de sal, amb aquelles molletes de carn que fan content fins i tot al més exigent. Bé… encara que sempre hi hagi algú que digui que “en podria dur un poc més de carn”. Però ja se sap: mai plou a gust de tothom.

I els comensals? Aquí hi havia sa clau de tot: una colla de bons amics, d’aquells que saben apreciar tant el menjar com sa conversa. No hi ha fotos del dinar, ni falta que fan. Estàvem massa ocupats menjant, xerrant, rient i repetint plat com si s'hagués d'acabar el món.

Quan semblava que ja no hi cabia res més, va aparèixer un poc de salsa de Nadal. Sí, encara queda gent previsora que en guarda. Pels golosos com jo, un regal del cel, capaç de trobar lloc fins i tot després d’un dinar tan abundant.

Haurem de tornar-hi aviat. A reunir-nos al voltant d’una taula, vull dir. Sa temporada de cols, d’ossos, d’arrossos de matances i de tot això tant eivissenc s’acaba aviat, i aquestes tradicions no s’han de deixar passar. Perquè aquestes trobades no són només dinars: són s’excusa perfecta per tornar a seure junts, compartir taula i fer ses coses com s’han fet sempre.

Millor callar, no discutir i viure millor.

Eivissa, 20 de gener de 2026

MILLOR CALLAR, NO DISCUTIR I VIURE MILLOR.

He descobert, amb sa serenitat que només donen els anys (i, no ens enganyem, també el cansament), que callar és una forma d’intel·ligència. No ho sembla, perquè vivim en un món accelerat on tothom opina de tot, a tota hora i amb una urgència sospitosa. Un món on parlar fort es confon amb tenir raó, i on qui té una mica de poder sent sa necessitat quasi patològica d’imposar sa seua versió dels fets com si fos s’única possible… i, ja posats s’única acceptable.

Vivim èpoques de debats infinits que s'allarguen temps i temps, de polèmiques estèrils i d’opinions immediates que no han tengut ni cinc minuts per pensar-hi. Opinar s’ha convertit en una obligació social. Si no dic res, sembla que no hi sigui. I si call, em miren amb desconfiança, com si el meu silenci fos sospitós… o encara pitjor, que som un ignorant.

Aquest any m’he fet un propòsit tan simple com saludable: no interpel·lar ni dur la contrària a ningú i no entrar en debats dialèctics que no em duen enlloc. He decidit callar. Amb calma. Sense alçar la veu, sense discussions inútils i sense aquella sensació amarga d’haver perdut el temps i una mica d’energia. Callar, avui, és sa meua forma elegant de resistència passiva.

Vaig pensar (sí, encara pens, no patiu) que havia de canviar. M’he passat sa vida llegint, estudiant, formant-me, intentant entendre el món i els seus mecanismes. No per sentir-me superior, sinó per entendre millor el que passa. I amb els anys he descobert una realitat incòmoda: com més sé, més dubtes tenc. Cada nou coneixement obre una nova pregunta, un nou dubte, una nova incomoditat. No tenc certesa gairebé de res.

He deixat de mirar sa televisió. M'espanta aquesta “gent culta”: tertulians, presentadors, periodistes amb discursos impecables, plens de dades i paraules sofisticades, però amb el rostre tens, el front arrugat i una expressió permanent de superioritat o mala llet. Com si el saber els hagués anat robant, a poc a poc, sa capacitat d’escoltar, de dubtar i de somriure sense cinisme.

Pens sovint en la universitat d’adults on vaig cada setmana. Arriben professors joves, carregats d’energia i conviccions, i amollen la seua conferència amb afirmacions rotundes, sense fissures. De vegades m’entren ganes d’aixecar sa mà i demanar-los d’on surten certes afirmacions, quina vida real hi ha darrere alguns judicis tan contundents. Però no ho faig. No perquè no tengui res a dir, sinó perquè he après que no sempre val la pena dir-ho. Sovint ningú vol escoltar: només esperen el seu torn per parlar.

Ens feim vells acumulant coneixement i, un dia, descobrim que el món ja no té cap interès en allò que sabem. Tot canvia massa ràpid: noves tecnologies, intel·ligències artificials, paraules noves cada setmana. El que ahir era valuós avui ja és obsolet. I de sa nostra experiència, dels nostres errors i aprenentatges, gairebé ningú no en vol saber res. Davant això, callar no és resignació: és lucidesa. És entendre que no totes ses veus han de competir dins el mateix renou.

Faig com n’Snoopy. No m’agrada discutir i he arribat a una edat en què, si no tens raó, te la don. Tu te’n vas feliç. Jo pens que ets un imbècil. I tots contents. He entès que defensar sa veritat no sempre compensa. No totes ses batalles mereixen ser lluitades, ni totes ses veritats necessiten ser proclamades com si fossin dogmes universals.

Si s’altre és feliç dins la seua ignorància, que ho sigui. Jo, mentrestant, tanc sa boca, obr sa pau interior i m’estalvio un maldecap.

Callar m’evita problemes, conserva amistats i, probablement, m’allarga sa vida. És una manera discreta i elegant de retirar-me de debats estèrils sense haver de declarar cap derrota, perquè en realitat no hi ha combat. Només remor. Molta remor.

Jo, modestament, he decidit viure amb menys remor i més silenci. Escoltar més i parlar menys. Necessit espai i calma. Vull allunyar-me de qualsevol discussió inútil. Perquè, al cap i a la fi, el silenci també parla. I gairebé sempre, diu coses molt més sensates que ses paraules.

Estic cansat dels restauradors espavilats.

Eivissa, 19 de gener de 206

ESTIC CANSAT DELS RESTAURADORS ESPAVILATS.

Comprenc perfectament que durant s’hivern tirar endavant un restaurant a Eivissa és complicat. Mantenir sa persiana aixecada costa, i la incertesa sobre s’afluència de clients és constant. Això ho entenc. I ho respect.

El que no puc entendre ni acceptar és sa picaresca que darrerament practiquen alguns restauradors “espavilats”.

Fa poc vaig anar a dinar a un restaurant especialitzat en carn, de la carretera de Sant Josep. No és un lloc que freqüenti gaire: preferesc altres establiments i altres tipus de cuina (sa carn no m’apassiona). Però era diumenge, em vaig aixecar tard i, quan va ser hora de reservar, no hi havia lloc a cap dels meus restaurants habituals. Així que cap allà.

El dinar va ser un cúmul de despropòsits.

D’entrada, ens van assignar una taula just al costat de sa porta de sa cuina. A poc a poc, sa sala es va anar omplint del fum que sortia d’allí. Tant, que en arribar a casa em vaig haver de canviar tota sa roba: feia una pudor de fum absolutament insuportable.

Ses cambreres prenien ses comandes de viva veu amb un auricular penjat a s’orella. I, a s’hora del servei, es van oblidar del plat d’un de naltros. Nova comanda a cuina, més retard. Havíem entrat al restaurant a les 14.00 h i eren les 17.30 h i encara estàvem asseguts a taula.

El menjar, això sí, va ser correcte: ben cuinat, racions més o menys abundants i bona matèria primera.

Els problemes van arribar a s’hora de pagar. Ja anava un poc mosca pel servei i per l’oblit de sa comanda, però quan em van dur el compte vaig explotar.

Mirau bé la factura. Veis res que us cridi s’atenció?

No?

Idò deixau-me dir-vos algunes coses.

Al final de sa factura hi posa:

- “Propina no incluida”. Val. Correcte.

- “Propina sugerida”. També correcte. Queda clar (o no) que sa propina és voluntària.

Però també hi posava, en lletres ben grosses: “Servicio no incluido”. Això és il·legal. A Espanya, el servei sempre està inclòs en el preu del menjar. Sempre.

Però clar, com que a molts de països del món “el servicio” i "propinas" es paguen a part, alguns restauradors espavilats ho posen a veure si algun client pica (especialment els que no són d’Espanya). Uns espavilats.

Quan vaig demanar el compte, em van dur una espècie de "tiquet".

A l’hora de pagar vaig dir a la cambrera:

- Amb targeta, per favor.

Llavors va tornar a s’ordinador i em va dur una "factura simplificada", el datàfon i em va cobrar s’import… sense servei ni propina suggerida, clar.

Vull pensar que, si hagués pagat en efectiu, m’haurien donat aquell "tiquet" inicial i ja us podeu imaginar si allò s’hauria declarat o no. Com que havia de pagar per banc, tocava fer factura oficial. Uns espavilats.

Li vaig comentar a la cambrera que això del “servicio no incluido” no em semblava correcte.

- "A mí no me diga nada. Yo solo soy una runner. Dígaselo a la encargada".

Vull entendre que "una runner" és una persona itinerant a la qual contracten per unes hores, li paguen en sous i molt possiblement sense cap tipus de contracte. Uns espavilats.

Li vaig repetir, amb educació, el que pensava i li vaig deixar clar que, vist el servei nefast, no deixaria propina.

Va intentar arreglar-ho amb el clàssic:

- "¿Quieren un chupito?"

Un?  No. En vaig demanar dos.

Quin desastre de dinar. Estic cansat dels espavilats. Me’n vaig anar amb el ferm propòsit de, si puc, no tornar-hi mai més.