Anar de pícnic.

Eivissa, 1 de maig de 2026.

ANAR DE PÍCNIC.

En es meu darrer viatge a casa del meu fill, a Leamington, he tornat a confirmar una veritat universal: quan a Anglaterra arriba s’estiu, encara que només sigui un cap de setmana, tot un poble perd es cap. És una cosa difícil d’explicar, però molt fàcil de veure.

Només basta que es termòmetre arribi a vint graus i surti un raig de sol tímid entre dos niguls perquè ses alarmes nacionals s’activin. Ses dones treuen dels fons dels armaris vestits de màniga curta i sabates obertes, com si fossin a Eivissa en ple agost. Els homes, fidels a sa tradició i enemics declarats dels miralls, compareixen tots de calçons curts, sandàlies i calcetins, una combinació que allà consideren fresca i elegant, i que aquí només entendríem després de dues botelles de vi.

És admirable veure com tot un país es posa d’acord sense parlar-se: mateix uniforme, mateixa cara de felicitat i mateixa necessitat urgent d’estar defora. Perquè allà, quan surt es sol, ningú es queda dins casa. Seria gairebé una falta de respecte meteorològica. Si qualcú quedàs dins el menjador amb ses cortines baixades, segurament li enviarien els serveis socials.

També hi ha una altra institució anglesa que tampoc falla mai: s’aeroport de Birmingham. Tant li fa si és hivern, primavera o s’estiu gloriós de tres dies: sempre està d’obres. Fa més de deu anys que hi pas i continua exactament igual. Tanques, passadissos estrets, desviaments absurds, cartells contradictoris i màquines aturades decorant es paisatge. Jo ja començ a pensar que no reformen res: simplement mouen ses tanques de lloc cada sis mesos perquè sembli que fan feina. A aquest ritme, primer veurem cotxes voladors que sa terminal acabada.

Després arrib a Leamington i, això sí, tot canvia. Parcs impecables, jardins preciosos, arbres perfectes, flors per tot i una gespa tan ben cuidada que fa pena trepitjar-la. Ells tracten sa gespa amb més estima que molta gent tracta sa família. Cada jardí és una obra d’art vegetal, una estora verda on no falta ni un mil·límetre i on una fulla torta deu provocar reunions de veïnats.

Ara bé, no tothom té jardí. I aquí és on Anglaterra mostra sa seua vertadera grandesa. Què fa sa gent que viu en una casa sense jardí? Enfonsar-se? Resignar-se? Quedar dins es sofà mirant sa pluja? Ni parlar-ne. Agafen una estora, una bossa amb menjar, plats de plàstic, copes de cartó, quatre entrepans, unes bosses de patates fregides i parteixen cap a qualsevol parc públic a conquistar un tros de gespa com si fos territori d’ultramar.

I allà els teniu. Famílies senceres instal·lades com expedicions colonials. Una estora estirada, una nevereta portàtil, boixos corrent, qualcú jugant amb una pilota i es güelo mig adormit prenent es sol com si fos a Cala Comte. Si tanques ets ulls, quasi sembla estar de  vacances… fins que els obres i veus que davant tens un llac artificial amb ànneres enfadades i darrere una parada d’autobús amb un al·lot menjant qualsevol porqueria.

És emocionant veure sa capacitat d’adaptació humana. Noltros, si no tenim la mar davant, pareix que no sabem on seure. Ells, en canvi, converteixen qualsevol rectangle de gespa en un ressort internacional. Un parc municipal passa a ser “zona chill-out”, una rotonda gran ja quasi és campament d’estiu, i si hi ha dos arbres fent ombra, allò ja surt a Booking.

I després hi ha es qui no poden viatjar. Aquí entra una altra vegada s’enginy britànic. Si no pots venir a ses nostres illes, no passa res: fabriques sa teua pròpia escapada sense sortir des barri. Te poses ulleres de sol, obres una cervesa tèbia, treus es tàper amb ensalada de pasta i t’asseus damunt una estora mirant un estany amb dos cignes enfadats. I ja està: vacances inaugurades. Només falta qualcú venent mojitos dolents i ja seria Sant Antoni.

Sa meua neta grossa, integrada completament dins sa cultura local, ja ha abraçat aquest costum amb entusiasme. Per ella, fer pícnic és un esdeveniment social de primera categoria. Preparar sa cistella, triar s’estora, decidir es menjar i cercar es millor tros des jardí és quasi més important que es propi dinar. I jo la mir i pens: quina diferència cultural tan grossa … noltros amb una coca, quatre olives i davant la mar; ells amb sandvitxos triangulats i al jardí de ca seua, mirant sa tanca des veïnat.

Però s’ha de reconèixer una cosa: saben disfrutar del poc que tenen. Un poc de sol, una mica de calor i una gespa ben cuidada els basta per ser feliços. No necessiten hamaca, ni xiringuito, ni aigua transparent. Amb vint graus i sense pluja ja viuen una eufòria col·lectiva que aquí només veim quan abaixa es preu de sa gasolina.

I mentre naltros discutim si sa platja està massa plena, ells celebren haver trobat un trosset de parc lliure entre dues famílies, tres cans i una bicicleta abandonada. Potser, mirat fredament, encara en saben més que noltros: fan festa amb qualsevol cosa.

Ara bé, que no s’enganin tampoc. Tot això està molt bé … però quan proven ses nostres illes, es pícnic damunt gespa a un parc municipal ja no torna a ser el mateix.

Ara els vells ja no servim ni per molestar.

Eivissa, 1 de maig de 2026.

ARA ELS VELLS JA NO SERVIM NI PER MOLESTAR.

 

 

 

Dies passats vaig tornar a sentir aquella alegria que només em desperta caminar en bona companyia. Amb els amics i amigues de s’AUMEivissa férem una sortida per sa vénda de Cas Ramons, de Sant Miquel fins a Santa Gertrudis. En principi havia de ser una caminada senzilla: veure el pi ver de Can Besoró, travessar camps treballats, seguir el curs discret del riu de Santa Eulària i deixar-nos enlluernar per sa llum neta d’aquest temps de s’any. Però els dies, com els camins, de vegades amaguen sorpreses inesperades.

Partírem de Sant Miquel amb passa decidida cap al pi ver de Can Besoró. Sempre impressiona trobar-se davant allò que ha resistit tant de temps. És el pi ver més gros d’Eivissa, i per abraçar-ne la soca haguérem d’ajuntar ses mans de tres persones. Em va fer pensar silenciosament en la vida: havia aguantat anys, temporals, sets i hiverns sense fer remor. Però també hi vaig veure fragilitat. Una branca grossa havia caigut amb ses darreres ventades i sa copa mostrava un cansament evident. S’està fent vell, vaig pensar. I els anys no perdonen ningú. Tampoc a naltros.

Després continuàrem entre camins que passaven suaument, entre camps llaurats i feixes sembrades. Patateres, ametllers, garrovers, alvocats. Tot respirava ordre i feina. Sa terra, quan és cuidada, té una bellesa que sempre em commou. El temps ens acompanyava i aquella claror feia brillar els verds tendres, els marrons de sa terra remoguda, els grocs que començaven a encendre’s. Caminava i pensava que hi ha paisatges que no entren pels ulls, sinó que arriben directament al cor.

A poc a poc ens acostàvem al curs del riu de Santa Eulària, un dels grans motius d’aquella jornada. Per entendre’l millor, ens aturàrem primer a sa Font de Cas Ramons i després a sa Font de Cotella. A Cas Ramons, sa font mostrava un nivell normal, serè, sense excés. S’aigua hi era, però no corria cap al riu.

Però a Cotella tot canvià.

Abans d’arribar-hi ja haguérem de creuar el curs del riu, on grans basses d’aigua ens anunciaven una altra història. I allà ens esperava en Toni Llucià, veí del lloc, home d’aquells que semblen sortits d’un temps en què la gent coneixia cada pedra del seu entorn.

El dia abans jo havia anat a repassar sa ruta i a demanar permís per entrar als propietaris. A prop de sa font vaig veure un home damunt una bicicleta que m’observava amb curiositat. El vaig saludar i, en sentir-me parlar com ell, se li afluixaren ses defenses. Parlàrem de qui era jo, d’on venia, de cases i de noms coneguts. A Eivissa i Formentera, de vegades una conversa és com estirar un fil antic: sempre acaba lligant amb qualcú. I així, quasi sense adonar-nos, em digué:

- Si voleu, demà us esperaré i vos contaré un poc sa història d’aquest lloc.

I quan ja m’acomiadava, encara afegí:

- Però si teniu temps, canviarem es camí previst. Vos duré a un lloc on no heu estat mai i veureu una cosa que tardareu anys a tornar a veure.

Vaig marxar intrigat i content. Sempre he estimat aquesta gent generosa que, sense esperar res, t’obre una porta, et regala un relat o et mostra un tros de món que estima.

S’endemà complí sa paraula. A sa Font de Cotella ens parlà del passat àrab, del lloc, del funcionament de sa font, de sa sínia, des safareig, de ses canalitzacions que feien possible regar els camps. Mentre l’escoltava, pensava que hi ha persones que són arxius vius, memòria, caminant d’una terra que massa sovint oblida.

Acabada sa visita, ell en bicicleta i naltros a peu, reprenguérem camí cap a Santa Gertrudis. En un punt qualsevol, sense cap senyal, s’aturà. Per a qualsevol altre, aquell punt del camí hauria passat desapercebut. Ens feu entrar per un carreró estret entre bosc espès. El paisatge canvià de sobte: tot era ombra, humitat, verd, fondíssim.

I allà, entre grans pedres, el vaig veure. S’aigua corria. El riu de Santa Eulària baixava viu davant els nostres ulls.

Hi hagué un instant de silenci meravellat, com si tots haguéssim necessitat confirmar que era cert. Sí, a Eivissa tenim un riu. I aquell dia portava aigua. Ens hi acostàrem amb una alegria gairebé infantil. Beveren aigua fresca, ens rentàrem ses mans, ens mullàrem sa cara. Vaig sentir que tocava una cosa rara i valuosa. No era només aigua: era continuïtat, memòria, esperança.

En Toni havia convertit una caminada normal en una jornada impossible d’oblidar.

Quan vaig arribar a casa, encara duia aquella emoció al pit. Ho vaig contar a tots amb veu alta, com qui torna d’un petit miracle:

- He estat al riu de Santa Eulària. I vos ho puc assegurar: porta aigua!

Ens acomiadàrem d’en Toni amb una tristesa serena. Abans de partir em digué una frase que encara em ressona:

- Ara els vells ja no servim ni per molestar.

No ho deia per ell, sinó per un món que sembla escoltar cada vegada menys. Parlava del respecte a sa terra, a ses tradicions, al patrimoni, i sobretot a s’aigua.

- Si no en feim un ús racional, com voleu que sembrem? Com voleu que criem animals? Si no produïm aliments, de què viurem?

No vaig saber què respondre. Hi ha veritats que només es poden escoltar.

Ens emplaçàrem per una altra sortida, per anar fins al lloc exacte on neix el riu, per sa banda de Sant Mateu. Ell somrigué amb una esperança prudent.

- Ojalà sigui. Però si no plou bé, i si no aprenem a gastar s’aigua com toca, no hi podrem anar mai.

Vaig tornar cap a casa pensant que aquell dia no només havia caminat. Havia rebut una lliçó. De paisatge, de memòria i de futur. I també una certesa: encara hi ha persones que sostenen una terra només estimant-la.

Una tassa d’aigua calenta tenyida de fulles.

Eivissa, 28 d'abril de 2026.

UNA TASSA D'AIGUA CALENTA TENYIDA DE FULLES.

 

He passat uns dies a casa del meu fill, a Anglaterra. Uns dies de família, de fer de güelo, de veure com dues criatures creixen ben guapes i felices. Ha estat una visita de cap de setmana, ràpida, per posar alguns temes damunt sa taula, acabar converses pendents i tornar cap a casa. A certa edat, un ja no visita familiars: un fa estades curtes. Tothom té obligacions (feina, guarderia, escola, etc.) i no s’està per perdre el temps.

Viatjar a Anglaterra sempre té un encant particular: veure com va evolucionant un país capaç de dominar mig món amb una tassa de te a una mà i una cua ordenada a s’altra. Gent educada, continguda i civilitzada fins a extrems clínics. Si un anglès cau d’un tercer pis, abans de tocar terra, encara demanarà perdó per ses molèsties. Dissabte estaven fent s'aperitiu al jardí de ca nostra i el veí del costat "sorry, sorry". Anava a tallar la gespa i creia que ens molestaria. Talli el que vulgui, bon home.

Al poble, els parcs i jardins estan en primavera total. Plens de flors i amb la gespa acabada de tallar, tan perfecta que sembla de revista. Sa veritat, fa gust passejar-hi. Els colors (i ses al·lèrgies, tot s’ha de dir) estan en el seu millor moment.

Aquesta vegada us parlaré del te matcha. Ja sabeu que allà el te no és una beguda: és una obligació d’Estat. Durant segles han resolt guerres, crisis matrimonials i tempestes emocionals amb una tetera i una tassa amb floretes. Si hi havia un problema, bullien aigua. Si el problema continuava, hi afegien llet. I si encara persistia, galetes. Són així. No els canviarem ara.

Però els temps canvien. Els tes tradicionals, aquells de tota la vida, ja no estan de moda. Els joves no volen una tassa d’Earl Grey o un English Breakfast: massa senzills, massa barats, massa poc lluïdors per penjar a xarxes socials. Ara busquen "experiències". I sobretot busquen excuses convincents per pagar quatre o cinc lliures per una tassa d’aigua calenta tenyida de fulles.

Abans bevien te perquè plovia. Ara el beuen perquè “depura”, “equilibra”, “oxigena”, “neteja energies” o qualsevol altre concepte que no vol dir absolutament res però sona caríssim.

I aquí entra en escena el famós matcha.

El meu fill, home modern i víctima voluntària de ses tendències saludables, em dugué al seu gimnàs habitual i em recomanà provar-lo. El lloc ja prometia: gent matxacant el cos com si no hi hagués demà, corrent sense anar enlloc, aixecant pesos de ferro per després seure, i música tan forta que fins i tot s'havien de posar taps a ses orelles per no deixar sortir els pensaments.

Allà em serviren una tassa d’un líquid verd intens, amb aspecte entre pintura ecològica i medicament medieval. És te matcha, em digué el meu fill, amb aquella solemnitat reservada a ses coses cares i difícils de pair.

Segons els entesos, el matcha té propietats gairebé sobrenaturals: aporta cafeïna sense els nervis del cafè, millora sa concentració, és ple d’antioxidants, reforça el sistema immunitari, redueix el colesterol, millora la circulació, crema greixos i probablement també ordena calaixos i reconcilia cunyats.

Jo, que encara crec en la ciència, però no en els miracles, el vaig tastar. Vaig fer el primer glop amb esperança. El segon, amb disciplina. El tercer, ja per orgull personal. La resta va quedar dins sa tassa, on considerava que era el seu lloc natural.

No diré que fos dolent. Diré només que és un sabor complex, profund i difícil... com una discussió amb Hisenda.

Originari del Japó, en aquell instant vaig comprendre moltes coses del japonesos. Vaig entendre els silencis, sa contenció emocional, sa mirada baixa, sa reverència prudent, sa comunicació mínima. Després de segles bevent això, és normal que sa gent prefereixi no obrir gaire sa boca.

Ho sabíeu? Diuen que al Japó, una dona, quan es casa, el primer que ha d’aprendre és a interpretar els silencis del seu home. Llegir allò que no diu, entendre el que insinua, desxifrar respiracions, pauses i petits moviments de cella. Quina enfeinada!.

Jo crec sincerament que això no és cultura ancestral: és supervivència gustativa. Quan un passa sa vida prenent matcha, arriba un punt que no li queden forces ni per discutir.

Els anglesos, mentrestant, ho han vist clar. Han deixat enrere els tes clàssics, que almenys sabien a alguna cosa, i s’han abraçat amb entusiasme al matcha, al chai amb escuma d’avena, a ses infusions amb noms místics i als tassons de qualsevols sabor de cinc lliures.

Perquè una cosa han entès millor que ningú: si has de pagar car per aigua calenta, almenys que sigui d’un color sorprenent.

I així va el món modern: els güelos encara posam sucre o sacarina al te negre, i els joves paguen fortunes per beure gespa batuda amb convicció.

Progressam adequadament.

Caminant per sa Sal Rossa, Sant Francesc i el carreró d'en Blai.

Eivissa, 23 d'abril de 2026

CAMINANT PER SA SAL ROSSA, SANT FRANCESC I EL CARRERÓ D'EN BLAI.

Ahir vaig fer una d’aquelles coses que, escrites així, semblen poca cosa… però que després m’acompanyen tot el dia: caminar amb gent que estim.

Érem 48. Sí, quaranta-vuit. Una petita multitud amb esperit d’excursió. També hi hagué algunes baixes d’última hora (sempre justificades, sempre comprensibles) però inevitables de comentar amb aquell puntet de malícia afectuosa: “no sabeu què us vau perdre…”.

Amb sa gent de s’AUOMEivissa, caminar és gairebé una excusa. Una excusa per retrobar mirades conegudes, per reprendre converses que havien quedat penjades i, sobretot, per disfrutar i riure. Més del que tocaria, probablement, per una caminada. O potser exactament el que tocava.

Vàrem començar amb aquella alegria innocent dels inicis, quan el cos encara no protesta i tot són bones intencions. Caminar així és fàcil. El difícil ve després… però no ens avancem abans d'hora.

El primer objectiu era sa cova on es van refugiar Rafael Alberti i María Teresa León en aquells primers dies convulsos de la Guerra Civil. I allà, entre pedres i pins, sempre hi ha aquell moment de silenci interior (breu, però intens) en què t’adones que camines damunt història. Que el que avui és calma, un dia va ser urgència, por, exili. Ses pedres tenen memòria, però no parlen soles: necessiten que algú les escolti.

Això sí, sa nostra visita va durar poc. Els moscards havien organitzat el seu esmorzar i naltros, clarament, érem a sa llista. Sa retirada va ser tan ràpida que, si ens haguessin cronometrat, hauríem batut algun rècord inesperat. Cultura sí, però amb límits.

Continuàrem cap a sa torre de Sal Rossa i La Xanga. El paisatge va canviar, però sa història insistia a acompanyar-nos. Restes de molls, places empedrades, muntanyes invisibles de sal, s’aljub… Tot junt convidava a imaginar una altra vida: més dura, més necessària. Tenia aquella sensació estranya de sentir que el passat no ha marxat del tot, només s’ha tornat discret i més lent.

Quan arribàrem a Sant Francesc de s’Estany, el grup ja havia adoptat la seua forma natural: allargat, fragmentat, viu. Hi havia qui caminava en silenci, qui filosofava o qui feia bromes. A s’església de Sant Francesc de Paula, en Toni (s'obrer major) ens va obrir ses portes amb aquella hospitalitat que no es pot fingir. Hi ha llocs guapos, i després hi ha llocs que ho són encara més perquè algú t’hi rep bé.

El centre d’interpretació de ses Salines d'Eivissa i Formentera ens va posar ordre a tot allò que havíem anat veient. De sobte, la mar, el paisatge ja no era només paisatge: era una història de feina, d’equilibri i de convivència amb la naturalesa. I això, quan t’ho expliquen bé, fa canviar sa mirada.

I com si el dia no hagués estat prou complet, encara ens guardava un petit regal: el carreró de Can Blai. Allí estava: Discret, quasi tímid, d’aquells que podries passar de llarg si no t’hi fixassis. I, tanmateix, allà era, esperant-nos. Sempre reconforta comprovar que encara hi ha racons per descobrir, fins i tot en territoris que creus conèixer.

El camí de tornada va tenir aquell aire que només tenen els finals: una mescla de silencis còmodes i converses que s’allarguaven perquè ningú tenia pressa d’acabar. El cansament ja hi era, sí, però també una certa pau. Caminar, en el fons, té molt a veure amb això: anar deixant coses enrere sense adonar-te’n.

El dia es va lluir. Massa i tot, potser. Un sol generós, els verds intensos, sa terra viva, els estanys reflectint sa llum amb aquella calma que sembla estudiada. Tot perfecte… excepte un petit detall: els flamencs. Aquells artistes de pota llarga varen decidir no aparèixer. Una absència elegant, gairebé estratègica. Segurament ho van fer expressament, per assegurar-se que hi tornarem.

I al final, quan ens despediem em va quedar una idea clara, d’aquelles que no necessiten gaire retòrica: Caminar està molt bé, sí. Fa salut, ordena el cap, et reconnecta amb s’aire i amb el cos. Però el que realment ho fa imprescindible és tot allò que passa mentrestant: ses rialles, ses confidències, els silencis compartits, els retrobaments.

Perquè, al cap i a la fi, els camins es recorden pels paisatges…Però, sobretot, per sa gent amb qui els recorres.

Algunes fotos de sa sortida: 

Formentera prehistòrica: Ca Na Costa - Can Blai.

Eivissa, 19 d'abril de 2026 

FORMENTERA PREHISTÒRICA: CA NA COSTA - CAN BLAI. 

Anava amb un grup, sí, però en realitat caminava tot sol. O així ho sentia. La resta eren presències difuses, com si quedassin en un segon pla. Jo només escoltava sa professora i intentava retenir tot allò que deia, tot allò que veia, com si en depengués alguna cosa més que una simple sortida cultural.

No sé si els responsables del Servei d’Activitats Culturals de la Universitat de les Illes Balears són del tot conscients del que em van provocar amb aquella caminada. En teoria, havia de ser això: una activitat cultural més. Però a la pràctica, va acabar essent una immersió profunda, gairebé inesperada, dins la història. Record perfectament el moment en què vaig somriure tot sol, adonant-me que feia hores que caminava baix un sol de justícia per anar a veure pedres… i que, malgrat tot, estava absolutament fascinat.

I és que, clar, quan al capdavant hi tens una professora com na Maria Bofil, tot canvia. No és només el coneixement, que és evident que en té, sinó sa manera com el comparteix. Hi ha passió, hi ha claredat, i sobretot hi ha aquella habilitat tan poc comuna de convertir unes restes aparentment mudes en relats plens de sentit. Pedres que, de cop, parlen. I jo, que sempre m’he considerat més aviat escèptic, em vaig descobrir escoltant-la amb una atenció gairebé intensa, com si no volgués perdre ni una paraula.

Sa primera aturada va ser el sepulcre megalític de Ca Na Costa.

Ca Na Costa és molt més que un sepulcre. És, d’alguna manera, una obertura en el temps. Una finestra oberta a sa manera de pensar d’una comunitat de fa uns quatre mil anys. I aquí ve sa part que em fa certa vergonya admetre: mai hi havia entrat. Sempre havia estat allà, present, accessible… i jo l’havia anat deixant per més endavant, com si sa història pogués esperar eternament.

Quan hi vaig entrar, alguna cosa va canviar. El sepulcre, datat a s’edat del bronze inicial, té una estructura sorprenentment complexa: una cambra funerària central, envoltada per anells concèntrics de pedra, reforçada amb radis que en garanteixen s’estabilitat. No és, ni de lluny, una acumulació improvisada. És arquitectura. És intel·ligència.

I això em diu molt. Parlam d’una comunitat capaç d’organitzar-se, de coordinar esforços, de projectar a llarg termini. Però sobretot parlam de sa importància de sa mort. No com un final, sinó com un element central, estructurador. 

Entrar dins sa cambra em va provocar una sensació estranya. No era por, exactament. Era més aviat respecte. Un respecte profund, gairebé físic. Sabia que aquell espai havia estat concebut per acollir els morts, que havia tingut una dimensió sagrada. I de sobte vaig ser conscient que trepitjava un lloc que ja era antic molt abans que moltes de les civilitzacions que estudiam haguessin ni tan sols començat a existir.

Si hi ha moments en què el temps es fa tangible, aquell en va ser un.

A més, Ca Na Costa té un valor clau per entendre sa prehistòria de Formentera. És una prova clara que s’illa estava habitada de manera estable molt abans del que durant anys es va voler creure. No eren presències esporàdiques. Eren comunitats amb estructura, amb coneixements, amb una manera d’entendre el món.

 

Sa segona aturada ens va dur al castell de Can Blai.

I allà, el salt en el temps va ser brutal. De cop, estavem al segle III dC, en un Imperi romà que començava a mostrar esquerdes. Sa construcció, de planta quadrada amb torres als angles, respira funcionalitat defensiva. Pedra i morter, tècnica, especialització. Aquí ja no hi ha només comunitat: hi ha sistema. Enrere hi havia un imperi

Sobre el paper, tot encaixa. Un punt estratègic, una construcció militar, un context d’inseguretat. Però sa realitat, com sempre, és menys neta. Sa interpretació més estesa parla d’una Formentera gairebé deshabitada en època romana tardana. D’un projecte possiblement inacabat, o sense continuïtat. Una explicació coherent… però potser massa còmoda.

A mi, sincerament, em costa assumir-la sense reserves. Sa manca de restes no és, necessàriament, prova d’absència. I si alguna cosa hem après de s’arquitectura popular de s’illa és que aquí res no es perd: es reutilitza. Ses pedres canvien de lloc, de funció, de context. Es converteixen en marges, en parets seques, en cases.

Per això, no em sembla mica descabellat pensar que una part del que avui no veim de Can Blai hagi estat, simplement, reaprofitat al llarg dels segles. No és un projecte fallit, sinó un projecte desmuntat lentament, pedra a pedra, per generacions que entenien el territori des d’una lògica pràctica.

Potser el problema no és arqueològic. Potser és nostre. Potser tendim massa a interpretar el buit com a absència, quan sovint és només transformació.

 

Sa caminada, al final, va ser això: un recorregut entre certeses, dubtes i intuïcions. Entre allò que sabem i allò que només podem imaginar. D’una banda, un monument prehistòric que mira cap a s’eternitat. De s’altra, una construcció romana que respon a necessitats immediates. I enmig, jo. Caminant, escoltant, intentant ordenar peces d’un relat que mai no acaba de tancar del tot.

I potser aquesta és sa gràcia. No vaig acabar amb respostes clares. Al contrari: vaig acabar amb més preguntes. Però eren preguntes millors. I això, al cap i a la fi, ja és molt.

Vaig tenir sa sensació d’haver descobert llocs que, en realitat, sempre havien estat allà esperant. I me’n vaig anar amb ganes de tornar-hi. No per repetir sa visita, sinó per continuar entenent. O, com a mínim, per continuar dubtant… però amb una mica més de criteri.

Algunes fotos de sa sortida: 

Ca Na Costa.

Can Blai.

Seixanta anys d'eivissenc.

Eivissa, 4 d'abril de 2026

SEIXANTA ANYS D'EIVISSENC.

Vaig néixer s’any cinquanta-sis a Formentera, i el seixanta-cinc vaig partir cap a Eivissa. Demà, dia de Sant Vicent, és una data assenyalada per a la meua família. Tal dia com demà deixarem enrere Formentera per començar una nova vida. Ja farà seixanta anys, i encara avui, quan hi pens, ho sent com si fos ahir.

Potser ja és hora d’anar a sa policia i demanar hora per renovar aquest “passaport d’eivissenc”. Amb tants d’anys vivint aquí, esper que ja me’l donin definitiu… indefinit. Perquè, al cap i a la fi, jo vaig néixer a Formentera, però he viscut sa major part de sa meua vida a Eivissa.

Quant record sa Formentera dels anys seixanta, em ve al cap una illa dura, austera, però també autèntica. No hi havia gairebé res del que avui consideram imprescindible. No hi havia llum elèctrica a moltes cases, ni aigua corrent, ni banys com els d’ara. Els camins eren de terra, i els cotxes, una raresa. Però el més difícil de tot no era el que faltava dins casa… era el que faltava per viure dignament.

Guanyar-se la vida era una lluita diària. Sa terra donava el just, la mar també, i ses salines eren una de ses poques fonts d’ingressos segurs. Però no bastava. Molts homes, com el meu pare, es veien obligats a partir cap a Eivissa, Mallorca, la península o fins i tot més enfora, a fer feina allà on n’hi hagués. Això volia dir créixer amb absències, amb una cadira buida a taula, amb una família a mitges.

Sa comunicació entre illes era tota una aventura. Avui s’agafa un ferri i en pocs minuts hi ets, però llavors no. Depeníem de barcos de madera, vells i poc fiables, que sortien quan podien i arribaven si el temps ho permetia. Els dies de mala mar podien deixar s’illa completament incomunicada. Si hi havia una urgència, només quedava esperar… o resar.

I això es feia especialment dur quan parlàvem de salut. Accedir a un metge era complicat, i a un hospital, encara més. A Formentera no hi havia els serveis que avui tenim. Qualsevol cosa que fos una mica greu implicava haver de viatjar a Eivissa. I aquest viatge, com ja he dit, no sempre era possible. Hi havia malalties que es patien en silenci, i decisions que es prenien amb més coratge que recursos.

S’educació tampoc era fàcil. Ses al·lotes anaven a ses monges, on aprenien a cosir i a resar, perquè el seu futur, segons es pensava llavors, passava per ser bones mestresses de casa. Moltes deixaven s’escola aviat per ajudar a sa família. Els al·lots anàvem a s’escola de Sant Francesc. Allà, més que ensenyar, ens “feien aprendre”. El castellà entrava a base de càstigs i garrotades. I el capellà, amb aquella sotana eterna plena de botons, no escatimava tampoc en calbots.

Estudiar més enllà d’això era gairebé impossible. No hi havia instituts a s’illa, i això volia dir que, si volies continuar, havies de partir. Però partir no era una decisió fàcil: significava separar-te de sa família, assumir unes despeses que molts no podien pagar, i entrar en un món desconegut.

Per això, quan sa meua família va decidir partir cap a Eivissa, no va ser només un canvi de casa. Va ser una aposta per una vida millor. Per tenir més oportunitats, més estabilitat, més futur.

Record perfectament aquell dia. Un camió de càrrega va arribar a casa nostra. Ja només això era extraordinari. Vàrem carregar els pocs mobles, sa roba i quatre coses més que teníem. Vàrem pujar tots a sa cabina, ben estrets, i partírem. Ningú volia mirar enrere, però tots sabíem el que deixàvem: sa casa, sa família, els amics, els camins de sempre.

Jo era petit i no entenia del tot què passava. No sé si estava trist o content. Però hi ha imatges que no s’esborren: sa meua germana gran insistint a emportar-se uns cossiets amb flors que estimava molt. Aquell detall, tan senzill, era sa manera d’endur-se un trosset de casa.

El camí fins a la Savina el tenc gravat dins el cap: ses parets de pedra, ses figueres, els pins, ses savines… tot quedava enrere a poc a poc. I després, el barco. Aquell viatge per mar que no sabies mai com acabaria. Però dins aquell barco també hi anava una cosa molt més forta que sa por: s’esperança.

Arribar a Eivissa va ser com entrar en un altre món. Sense ser encara el que és avui, ja oferia més possibilitats. Hi havia més feina, més moviment, més vida. A poc a poc, vaig anar construint el que avui som. Vaig aprendre el significat d'esforç, sacrifici o moltes hores de feina.

I és per això que avui, quan mir enrere, no ho veig com simples “batalletes”. Ho veig com es camí que m’ha duit fins aquí. Els meus fills i nets no ho han viscut, i és normal que els sembli llunyà. Però és important que sàpiguen d’on venen. Que entenguin que sa vida que tenen avui no ha sortit del no-res.

Va costar molt. Va costar deixar una illa per estimar-ne una altra. Va costar adaptar-se, començar de zero, fer-se un lloc.

Per això, ara, seixanta anys després, puc dir amb orgull que també som eivissenc. Tenc doble nacionalitat.

I sí… com us deia, hauré d’anar a renovar el passaport. I també qued a s’espera que el Consell d’Eivissa em faci un homenatge… que a tants de turistes els en fan. I a jo, que hi duc tota una vida, per què no?

Per molts anys!

Oh. Sorpresa. El Punto G.

Eivissa, 3 d'abril de 2026.

OH. SORPRESA. EL PUNTO G OBERT.

Després d’uns mesos d’hivern d’aquells amb pluges persistents, ventades dignes d’un documental i un fred que pelava, ja començava a sospitar que el sol era una llegenda urbana. Tot gris, tot humit, tot convidant més a sofà, manta i pel·licula classica que a sa vida social.

Fins que, s’altre dia, un d’aquests en què no esperava absolutament res de ningú ni de res, va passar.

Oh. Sorpresa. Allà estava. El Punto G. Obert.

Aturau un moment… Abans que sa vostra imaginació arranqui com un cavall desbocat (que sé perfectament que ho farà igualment). Deixau-me aclarir-ho: no, no estam parlant d’aquell Punto G que teniu al cap. No exactament. No sigueu malpensats. Som una persona respectable. Ei ... Amb extracte bancari i tot.

A veure, siguem sincers: què és el famós Punto G, sinó aquell lloc misteriós, quasi mitològic, que promet una felicitat intensa però que no tothom sap trobar? Exacte. Idò ara canviau “misteriós” per “ben situat” i “difícil de trobar” per “tancat tot s’hivern i esperant que torni a obrir”… i ja ho teniu.

El Punto Gelatto de sa Platja d’en Bossa.

Un lloc que, com el seu homònim més picant, desperta emocions profundes. Però aquí, en lloc de teories absurdes, hi ha gelats. Bons gelats. De veritat. D’aquells que et fan pensar: “mirau, potser tampoc estamos tan mal”.

Ara bé, hi ha una altra qüestió que m’inquieta profundament: el meu historial bancari. Perquè clar, una cosa és disfrutar del moment… i una altra molt diferent és imaginar el pobre funcionari del banc o d’Hisenda revisant moviments:

- “Punto G”

- “Punto G”

- “Punto G”

- “Punto G” (dos vegades el mateix dia). Això ja aixeca sospites.

I ells, amb ses ulleres a sa punta del nas, pensant: “Aquest individu… o és extremadament feliç, o tenim un cas per investigar.” M’imagín al meu banc: informes interns, reunions discretes i algú dient: “Controlau aquest compte. Massa activitat al Punto G. Massa regularitat. Massa entusiasme.”

I jo només volent un gelat iogurt grec.

Clar, una vegada el descobreixes (o el redescobreixes cada estiu, com una relació intermitent que sempre torna amb promeses que sí, que aquesta vegada serà diferent), ja no hi ha marxa enrere.

Uf…  Marxa enrere ... M’està quedant un escrit amb massa dobles sentits… i juraria que no era sa intenció inicial. O sí. Ja no ho tenc clar. Probablement el meu subconscient fa hores extres i m'està traint.

El cas és que fer una aturada al Punto Gelatto ha passat de ser un caprici a una necessitat. Una rutina. Gairebé una dependència.

- He tengut un dia pesat al gimnàs? Gelat.

- La caminada ha estat tan llarga que he hagut de parar-me a descansar? Gelat.

- Sa classe a la Universitat de Majors, ha set una d’aquelles que el cul no parava de mourer-se a la butaca i m’entraven ganes d’anarme’n? Gelat

 - No tenc cap motiu, absolutament cap, per celebrar res? Perfecte. Gelat.

 - He revisat el compte bancari i he vist “Punto G” repetit vint vegades? Bé… gelat per confirmar-ho.

És terapèutic. I, sobretot, molt més barat que un psicòleg… Encara que començ a sospitar que, a aquest ritme que pugen els preus, tampoc tant.

I així passarà s’estiu: entre petites crisis i grans moments de felicitat congelada. Entre el Punto G que sa gent continua buscant amb més o menys èxit… i el Punto G que, per sort, jo ja tenc perfectament localitzat, documentat i auditat.

Perquè sí, potser el primer és un misteri universal. Però el segon… el segon és ben real, te’l serveixen en cucurutxo o terrina, deixa rastre al compte corrent i (el més important) no falla mai.

I sincerament, vist com està el món… amb això i amb Hisenda mirant amb lupa, ja anam ben servits.