lunes, 16 de noviembre de 2026

Sa transició espanyola. Sa meua experiència personal.

Eivissa, 17 de novembre 2026

SA TRANSICIÓ ESPANYOLA. SA MEUA EXPERIÈNCIA PERSONAL.



Foto: Rgt. Infanteria Saboya nº 6, Leganés.


S'altre dia, a sa classe de la Universitat Oberta per a Majors, sa professora ens va parlar de sa cultura hegemònica, de sa Transició espanyola i del cinquantenari de sa Llei per a sa Reforma Política, aprovada el 1976.

Una classe que m'ha fet tornar a pensar en el passat.

Va començar situant-nos en aquell període històric, un temps de grans canvis i també de molta incertesa. Veníem d'una Guerra Civil que havia deixat ferides profundes i de gairebé quaranta anys de dictadura franquista. Sa societat vivia moments de tensió: els atemptats d'ETA, els assassinats, ses protestes i s'agitació social formaven part d'aquella realitat. S'atemptat contra Carrero Blanco, sa mort de Franco, sa proclamació de Joan Carles I com a rei, els primers governs de sa monarquia, es conflicte del Sàhara i els primers passos cap a sa democràcia varen anar marcant es camí fins a s'aprovació de sa Llei per a sa Reforma Política.

Una classe ben explicada, ben documentada i que tothom va seguir amb molta atenció. No era un període qualsevol. D'una manera o d'una altra, tots havíem viscut aquells anys. Alguns més directament que altres, però formaven part de sa nostra història personal i col·lectiva.

Sa professora ens va anar explicant els esdeveniments, els protagonistes i ses circumstàncies d'aquell moment. Ens va ajudar a recordar d'on veníem i com es va anar construint es camí cap a sa democràcia. Però una cosa és conèixer ses dates i els fets, i una altra és entendre què hi havia darrere de tot aquell procés. Quins interessos estaven en joc? Qui volia realment es canvi? Qui tenia por de perdre el que havia aconseguit durant sa dictadura? I, sobretot, què va canviar de veritat?

Mentre l'escoltava, inevitablement vaig començar a recordar una etapa de sa meua vida que va coincidir precisament amb aquells anys: es meu servei militar a Madrid.

S'octubre de 1977 em vaig incorporar al CIR número 2 d'Alcalá de Henares. Dos mesos després, es desembre, vaig ser destinat al Regiment d'Infanteria Saboya número 6, a Leganés, integrat dins sa Divisió Cuirassada Brunete número 1.

Sa Brunete era una de ses grans unitats de s'Exèrcit de Terra espanyol, amb quarter general a El Pardo, a Madrid. Estava formada per brigades d'infanteria mecanitzada i cuirassada, equipades amb carros de combat, vehicles blindats, artilleria i altres unitats de suport. Es regiment Saboya formava part de sa Brigada d'Infanteria Mecanitzada XI.

Per tant, vaig fer es servei militar dins una de ses grans estructures de s'Exèrcit espanyol, precisament quan aquesta institució també havia d'adaptar-se a sa nova realitat política.

Aquells mesos varen coincidir amb es retorn de Josep Tarradellas a Catalunya, s'aprovació de sa Llei d'Amnistia i sa signatura dels Pactes de sa Moncloa. El 1978 es va aprovar sa Constitució, que va establir ses bases de sa nova democràcia, i es 1979 es varen celebrar noves eleccions i es varen aprovar els estatuts d'autonomia de Catalunya i del País Basc.

També eren anys de tensió: ETA intensificava es seus atemptats, persistien sectors militars contraris als canvis i s'Exèrcit començava un procés de transformació per adaptar-se al nou sistema democràtic. Es paper de s'Església dins s'Estat també canviava profundament, deixant enrere es privilegi institucional que havia tengut durant es franquisme.

Llavors jo era un jove que complia es servei militar obligatori. Estava més pendent de sa instrucció, ses guàrdies, els serveis i sa vida de caserna que no de sa transcendència política de tot el que passava al país. Però avui, amb perspectiva, és inevitable relacionar aquella experiència personal amb es moment històric que vivíem.

Va ser, però, pràcticament al final de sa classe, quan sa professora va introduir una referència cinematogràfica que va donar un sentit especial a tot el que ens havia explicat: sa pel·lícula El Gatopardo, basada en sa novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ens va recordar aquella frase tan coneguda: «Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï».

A partir d'aquí ens va convidar a reflexionar sobre es seu significat i sobre sa possibilitat que una cosa semblant hagués passat durant sa Transició espanyola.

El Gatopardo ens presenta una família aristocràtica que veu com el món que sempre havia conegut comença a desaparèixer. Els canvis polítics i socials, s'arribada de noves idees i s'ascens d'una nova classe social posen en perill els privilegis que havia mantengut durant generacions. Davant aquesta situació, els qui fins llavors havien manat comprenen que no poden continuar fent ses coses com sempre. Resistir-se als nous temps podria significar perdre-ho tot. Per això decideixen adaptar-se, acceptar els canvis i formar part de sa nova realitat. Però hi ha una cosa que no volen perdre: la seva posició i els seus privilegis.

No es tracta d'impedir que ses coses canviïn, sinó de procurar que, malgrat els canvis, tot continuï essencialment igual. Canvien ses formes, els discursos i els protagonistes, però els qui tenien es poder troben sa manera de continuar influint en sa nova societat.

I aquí és on sa professora ens va posar davant una pregunta que em va quedar gravada: i si una part del que va passar durant sa Transició hagués estat també una adaptació dels poders del franquisme per poder sobreviure? I si alguns dels qui havien ocupat ses principals posicions de poder durant sa dictadura haguessin entès que, per continuar mantenint sa seua influència, havien d'acceptar que el règim canviàs? Adaptar-se o desaparèixer.

Aquesta reflexió em va fer mirar sa Transició des d'una altra perspectiva.

És evident que Espanya va experimentar una transformació política molt important. Vàrem passar d'una dictadura a una democràcia parlamentària, es varen legalitzar els partits polítics, es varen recuperar llibertats, es varen celebrar eleccions i es va aprovar una Constitució. No podem qüestionar sa importància d'aquells canvis ni el que varen significar per a la societat.

Però una cosa és canviar es sistema polític i una altra és transformar totes ses estructures de poder que s'han construït al seu voltant.

Sa monarquia va arribar a través de sa legalitat establerta pel mateix franquisme. Molts responsables polítics i administratius de sa dictadura varen continuar ocupant llocs importants dins el nou sistema. També els aparells militars, policials i judicials varen mantenir elements de continuïtat, mentre que els grans poders econòmics varen conservar bona part de sa seua influència. S'Església, que havia tengut un paper fonamental durant sa dictadura, també va haver de redefinir la seua posició dins sa nova societat.

Això no significa que tot continuàs igual ni que sa Transició fos simplement una operació per conservar els privilegis dels de sempre. Seria injust oblidar sa feina i sa lluita de milers de ciutadans, treballadors, estudiants, sindicalistes i militants que durant anys havien reclamat ses llibertats i havien desafiat sa dictadura. Sa democràcia no va ser un regal. Va ser també el resultat d'aquella pressió social i de moltes persones que varen assumir riscos personals per aconseguir un canvi.

Però sí que crec que és legítim demanar-nos fins a quin punt aquell procés va ser també una operació d'adaptació d'una part dels poders que havien sostengut el règim anterior. Potser alguns varen comprendre que sa dictadura ja no podia continuar com abans i que sa millor manera de conservar una part de la seua influència era acceptar ses noves regles del joc.

Canviar ses formes per conservar, tant com fos possible, el fons.

No és una interpretació única ni una resposta definitiva, però és una qüestió que mereix ser considerada. Qui va perdre realment els seus privilegis? Qui va haver de donar comptes pel que havia fet durant sa dictadura? Quines estructures varen desaparèixer i quines simplement es varen transformar? Fins a quin punt vàrem canviar ses institucions i fins a quin punt varen continuar condicionades per interessos anteriors?

Durant molt de temps he recordat sa Transició com una etapa d'esperança i il·lusió. Jo era jove, feia sa mili a Madrid i tenia sa sensació que començava un temps nou. Franco havia mort i semblava que, per fi, es país deixava enrere una etapa que havia condicionat sa vida de diverses generacions.

No renunciï a aquella il·lusió ni crec que haguem de ignorar el que es va aconseguir. Però ara, amb més anys, més experiència i s'oportunitat d'estudiar sa història des de perspectives diferents, també crec que tenim s'obligació de revisar aquell passat sense idealitzar-lo.

Potser aquesta és sa principal lliçó que m'emporto d'aquella classe: sa història no consisteix únicament a recordar què va passar, sinó també a intentar entendre per què va passar, qui en va sortir beneficiat i quines conseqüències va tenir.

I potser aquí és on sa referència a El Gatopardo adquireix tot el seu sentit. Perquè es poder no sempre desapareix quan canvia un règim. De vegades simplement es transforma, s'adapta i troba noves maneres de continuar exercint la seua influència.

Cinquanta anys després d'aquells primers passos cap a sa democràcia, crec que és bo tornar a mirar sa Transició, no per negar el que vàrem aconseguir, sinó per entendre també tot allò que va quedar pendent.

Perquè una democràcia no es consolida només canviant ses lleis, els governs o ses institucions. També necessita transformar ses mentalitats, ses relacions de poder i ses estructures que condicionen sa vida de sa societat.

I això és una feina que probablement no s'acaba mai.

«Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï». Una frase per pensar-hi. I molt.

Pensem-hi, per favor. 

domingo, 15 de noviembre de 2026

Petites coses de Sant Francesc que no voldria oblidar.

Eivissa, 16 de novembre 2026

PETITES COSES DE SANT FRANCESC QUE NO VOLDRIA OBLIDAR.

Dies passats vaig tenir la sort de fer una passejada per Sant Francesc, a Formentera, amb els amics i amigues de s’AUOMEivissa. Ens va acompanyar un amic de la infància, que va fer de guia i de mestre. I quin mestre! Ens va regalar un itinerari ple d'història, d'anècdotes i de petites descobertes.

No vos vull fer un relat de la sortida ni una explicació dels llocs que vàrem visitar. Només vull deixar escrites algunes coses senzilles que ens va contar, detalls que em varen cridar s'atenció i que m'agradaria recordar. Potser alguns ja els coneixeu, potser d'altres no els havíeu sentit mai. En qualsevol cas, són petites coses que fan que un poble sigui encara més interessant.


Una pintura amb una llàgrima un poc enigmàtica.

Dins s'església de Sant Francesc, al seu cor, hi ha una pintura que em va despertar curiositat. És obra de Dacatur Jones Holcomb, un artista californià, nascut el 1939 i mort el 2015, del qual, almenys jo, no havia sentit parlar mai. Una presència un poc misteriosa dins una església tan vinculada a la història de Formentera.

 


Una barana amb data pròpia.

Sa barana del cor és s'original i encara conserva gravat s'any de construcció: 1737. Una data que ha resistit el pas del temps i que ens permet tocar, gairebé amb els ulls, un trosset de la història de s'església, beneïda un any després, el 1738.




Una església que també havia de protegir.

Us havieu fixat mai en sa porta d'entrada?. Està folrada de planxes de ferro, un detall que ens recorda el caràcter defensiu que tenia s'església. En aquells temps, no era només un lloc de culte; també havia de servir de protecció.

 



Una pica baptismal amb una segona vida.

Sa pica baptismal, feta de pedra i decorada amb baixos relleus, té una particularitat ben curiosa. Per la seua forma, fa pensar que podria ser una peça més antiga, potser un capitell, és a dir, la part superior d'una columna, que en algun moment es va aprofitar per donar-li una nova funció. M'agrada pensar que aquella pedra ja havia viscut una altra història abans de convertir-se en pica baptismal.

 


 

Una obertura que no havia vist mai.

Un altre detall, d'aquells que segurament passen desapercebuts, és l'obertura que es pot observar des de l'interior de s'església, a la façana principal. De vegades basta que algú t'assenyali una cosa perquè et demanis com és que mai no t'hi havies fixat.

 


El record d'un presoner.

A s'església també hi ha una petita campaneta amb una història humana al darrere. La va elaborar Juan Palma Tomás, un dels presos de la Colònia Penitenciària, natural de Panamà. Hi va deixar gravada una inscripció que m'ha quedat especialment gravada: «Recuerdo del Panameño – 1941».

Una campaneta petita, però amb una història que va molt més enllà de la seua mida. Un record personal d'algú que, en unes circumstàncies ben difícils, va voler deixar constància del seu pas per Formentera.




Can Toni Guillem, una casa amb molta història.

També vàrem parlar de Can Toni Guillem, catalogada com a patrimoni i considerada una de ses cases més antigues de Sant Francesc. Una d'aquelles cases que, si poguessin parlar, segurament tendrien moltes coses a contar.



Ses escoles velles, records de la infància.

Una altra aturada em va dur directament als records de sa meua infància. Ses escoles velles, on va començar sa meua escolarització. Només de tornar-hi a pensar, em venen al cap aquells patis exteriors, que estaven separats: un per als al·lots i un altre per a ses al·lotes. Un mur feia de frontera entre els dos espais.

I també hi havia una sola cisterna, amb aigua que havíem de compartir. Un detall que avui pot semblar ben insignificant, però que forma part d'aquells records senzills que, amb el pas dels anys, adquireixen un valor especial.

Quantes coses han canviat des d'aquells primers anys d'escola! I quantes imatges, olors i sensacions deuen quedar guardades dins aquelles parets!



El cementiri vell i ses seues capelles.

També em va cridar s'atenció el cementiri vell, que ja no s'utilitza. Em varen sorprendre especialment els motius decoratius de ses capelles, detalls que potser havia vist alguna vegada, però als quals mai no havia prestat gaire atenció.

És curiós com, de vegades, passam una vegada i una altra per davant d'un lloc sense arribar a mirar-lo de veres. I basta que algú ens expliqui què tenim davant perquè descobrim un món de petits detalls que fins llavors ens havien passat desapercebuts.



Sa creu d'en Marc Ferrer.

I encara una altra d'aquelles petites coses que em varen fer pensar: sa creu o fita d'en Marc Ferrer.

Quantes vegades hi haurem passat per davant? Quantes vegades l'haurem fonyada o simplement hi haurem passat ben a prop, sense donar-li cap importància? Segurament moltes.

I, tanmateix, allà continua, formant part del paisatge i de sa memòria del poble. De vegades, ses coses que tenim més a prop són precisament ses que menys miram.



Una filosofia de vida damunt un plat.

I encara una darrera troballa, aquesta vegada al centre artesà Antoni Tur «Gabrielet». Allà vaig veure un plat de ceràmica amb una inscripció que em va fer molta gràcia: «Hoy haré lo que pueda y podré poquísimo».

No sé qui en va ser l'autor, però he de reconèixer que em va semblar tota una declaració de principis. Una filosofia de vida que, segons com ens agafi el dia, potser hauríem de tenir ben present.

Després de tanta història, tants records i tantes coses per descobrir, acabar sa passejada amb aquesta frase em va semblar una manera magnífica de posar-hi un poc d'humor. Perquè no tot ha de ser córrer, fer i arribar a tot. De vegades, fer el que bonament podem (encara que sigui poquíssim) ja està prou bé.

 




Una invitació a seure i mirar.

I acab sa passejada amb un record del Molí d'en Mateu, situat al començament de sa Miranda. Allà hi havia una tauleta amb unes paraules gravades: «Vine, amic, seu aquí; contempla Formentera, filla de Déu vertadera».

Una frase senzilla, però preciosa. Una invitació a aturar-se, seure un moment i mirar. Sense presses, sense haver d'anar enlloc. Només contemplar Formentera.

 


Potser aquestes son ses coses que més m'agradan d'aquestes passejades: descobrir que darrere els llocs de sempre, aquells que potser he vist moltes vegades, hi ha detalls, històries i records que desconeixía.

Perquè, al cap i a la fi, no sempre són ses grans coses ses que ens queden dins sa memòria. De vegades són una data gravada en una barana, una campaneta feta per un presoner o unes paraules escrites en una tauleta al costat d'un molí.

Petites coses que, gràcies a algú que les coneix i les sap contar, deixen de ser petites. I que jo, almenys, no voldria oblidar.

sábado, 14 de noviembre de 2026

Els hortets de Corona: un repte aconseguit.

Eivissa, 15 de novembre 2026

ELS HORTETS DE CORONA: UN REPTE ACONSEGUIT.



Som dels que pensen que, com més coneixem sa nostra illa, més l'estimem. I si hi ha una manera extraordinària de conèixer Eivissa és caminar-la, descobrir-ne els racons amagats, conèixer-ne la història, entendre el seu paisatge i valorar tot allò que ses generacions que ens han precedit han estat capaces de construir i conservar.

Ahir vaig tenir el privilegi de descobrir un d'aquests racons que et deixen bocabadat. De la mà dels companys de s'Aliança per s'Aigua del Rafal Trobat, vaig participar en una caminada pels Hortets de Corona, un lloc ben polit de Santa Agnès on la força de sa natura i s'enginy de la gent de camp han deixat una empremta extraordinària.

Vaig partir del poble de Santa Agnès, amb una primera aturada al pou de Corona, per continuar fins al mirador de sa Penya Esbarrada. Allà, davant meu, s'obria un paisatge impressionant: els penya-segats de la costa nord, sa cala de ses Balandres i, una mica més enfora, els inconfusibles illots de ses Margalides.

Ses Balandres, que vaig contemplar des de la distància, és una raconada salvatge i de difícil accés, encaixada entre imponents penya-segats. Un d'aquells llocs de sa costa eivissenca on sembla que el temps s'hagi aturat i que conserven tota la força i s'autenticitat d'una Eivissa encara indòmita.

I davant d'aquesta costa, ses Margalides, dos illots de roca calcària que són una autèntica meravella geològica. Especialment sa més gran, coneguda també com sa Foradada, amb els seus espectaculars arcs naturals esculpits per la mar i el pas del temps. Un espai de gran valor natural, refugi d'aus marines i d'espècies pròpies dels nostres illots.

Després començà la part més exigent de sa ruta. Vaig enfilar camí avall cap als Hortets d'en Guillem per un sender molt estret, amb trams força exposats, relliscosos i amb precipicis que demanaven tota sa meua atenció. En alguns punts, els arbres caiguts també dificultaven la marxa. Sens dubte, no és una ruta apta per a persones amb vertigen o sense una bona preparació senderista. Aquí no hi ha lloc per a distraccions: cada passa compta.

Però el camí també em va regalar altres descobriments. Durant sa baixada vaig trobar ses restes d'una antiga casa refugi, avui enrunada, però de la qual encara es podia reconèixer bona part de la seua estructura. A l'interior encara s'hi conservava un element que em va cridar especialment s'atenció: un antic forn de pa. Més endavant, també vaig descobrir les restes d'un forn de calç i d'una sitja.

Mentre observava aquestes construccions, no podia deixar d'imaginar com devia ser la vida en aquell lloc tan apartat. Allà hi havia hagut vida, feina i activitat. Ses persones que hi vivien o hi treballaven sabien aprofitar magistralment tots els recursos que tenien a l'abast. Sa pedra del mateix terreny servia per aixecar parets i construir refugis; sa llenya dels arbres i la vegetació de l'entorn proporcionava combustible per cuinar, coure el pa, fer calç o elaborar carbó. Cada element tenia una utilitat i cada racó semblava tenir una raó de ser.

Tot s'aprofitava. Res sobrava. Aquell paisatge que avui em sembla tan salvatge i inaccessible va ser, en un altre temps, un espai de feina i de vida. Són testimonis que potser passen desapercebuts a qui només mira el paisatge, però que expliquen una part molt important de sa nostra història rural. Em fan pensar en la capacitat dels nostres avantpassats per adaptar-se a l'entorn i viure amb allò que la terra els oferia.

Però encara m'esperava la gran recompensa de sa caminada: S'arribada als Hortets d'en Guillem va ser simplement espectacular!

Quan els vaig tenir davant, vaig entendre per què tanta gent me n'havia parlat. Els Hortets són un conjunt de petites parcel·les de conreu construïdes damunt marjades de pedra seca, aferrades pràcticament als penya-segats. Un lloc on, a primera vista, sembla impossible que algú hagués pogut conrear sa terra.

Però els nostres avantpassats ho van fer possible gràcies a una petita surgència d'aigua dolça, que permetia disposar d'aquest bé tan preuat enmig d'un paisatge tan escarpat. Aprofitant aquella aigua, generacions de pagesos varen construir marges, petits horts, safareigs, síquies i barraques per treure profit d'un terreny difícil i aparentment poc agraït. Eren petites explotacions agrícoles que permetien cultivar hortalisses i altres productes per a l'autoconsum.

Em vaig aturar a mirar aquelles marjades, ses construccions i sa manera com havien aprofitat fins al darrer pam de terra i cada gota d'aigua. No estava contemplant simplement unes restes antigues, sinó una autèntica lliçó d'enginy, d'esforç i d'aprofitament dels recursos. Un patrimoni rural que ens parla d'una manera de viure i de relacionar-se amb la natura que val la pena conèixer i preservar.

Una mica més enllà hi ha els Corrals d'en Guillem, un altre lloc que conserva la marca de s'activitat humana en aquesta costa tan salvatge. S'hi troben restes de construccions tradicionals i elements vinculats als antics usos del litoral, entre els quals hi ha barraques i varadors relacionats amb s'activitat pesquera. Un altre testimoni d'aquella Eivissa en què fins i tot els racons més inaccessibles tenien una utilitat i una vida pròpies.

He de dir, però, que no vaig arribar a baixar als Corrals d'en Guillem. Ja en vaig tenir prou amb els Hortets! Ses meues cames i, sobretot, els genolls ja havien dit prou. Una cosa és tenir ganes de descobrir s'illa i una altra és demanar massa al cos! Queda pendent per a una altra ocasió.

I ara ve sa part més personal d'aquesta sortida.

Com molts ja sabeu, m'agrada molt caminar, descobrir llocs i racons de sa nostra illa. He fet moltes rutes, però els Hortets de Corona sempre havien ocupat un lloc molt especial dins sa meua llista de llocs pendents.

Feia molt de temps que tenia dins el cap arribar-hi, però sempre m'havien fet respecte. Tothom em parlava de sa dificultat de sa ruta, dels perills del camí, de la manca de cobertura dels mòbils en cas d'accident i, sobretot, de la duresa de la pujada per tornar.

I, malgrat tot, s'altre dia em vaig decidir. Amb un bon amic que tampoc hi havia baixat mai, ens vam animar i ens apuntàrem a aquesta sortida organitzada pels companys de s'Aliança per s'Aigua del Rafal Trobat.

I quina experiència!

Vaig suar de valent, vaig patir en alguns trams i hi va haver moments en què ses cames i els genolls ja començaven a queixar-se. Però el cap en demanava més. Cada passa em feia sentir més a prop d'un d'aquells llocs que feia anys que somiava conèixer.

Per a mi, aquesta caminada ha estat molt més que una excursió. Ha estat complir un repte personal, llevar-me una espineta que feia molt de temps que duia clavada i demostrar-me que, amb ganes, il·lusió i un poc de determinació, també puc superar aquelles coses que durant anys m'han fet respecte.

Perquè caminar per sa nostra illa no és només fer quilòmetres. És descobrir la seua història, entendre el seu paisatge, conèixer el llegat dels nostres avantpassats i aprendre a valorar encara més tot allò que tenim tan a prop.

Estic convençut que una illa que es coneix és una illa que s'estima. I allò que estimam, ho volem conèixer, valorar i protegir.

Me'n vaig anar a dormir amb les cames cansades, però amb una satisfacció immensa.

Vull donar ses gràcies als companys de s'Aliança per s'Aigua del Rafal Trobat per organitzar aquesta sortida i compartir amb naltros un lloc tan extraordinari. Sens dubte, una d'aquelles caminades que guardaré per sempre dins sa memòria i que recomanaria a qualsevol amant de sa nostra Eivissa, sempre amb la preparació i ses precaucions que exigeix aquest recorregut.

I m'encanta veure com sa meua llista de reptes i llocs pendents es va completant a poc a poc. Durant molt de temps, el primer lloc l'han ocupat ses Torres d'en Lluc, a Sant Mateu. Ara, amb molt d'orgull, puc dir que els Hortets d'en Guillem ja ocupen el segon lloc.

I ara... a buscar el tercer repte! Els Hortets eren un repte pendent i ara ja són un repte aconseguit. Un somni complert, una experiència fantàstica i, sobretot, sa satisfacció d'haver-la superada amb nota!

Gràcies a tota aquella gent que camina, que descobreix, que coneix i que estima sa nostra illa. Perquè com més la coneixem, més motius tenim per estimar-la.

M'encanta Eivissa i tots aquests petits tresors que encara em queden per descobrir!


Algunes fotos del lloc: 

































 



viernes, 13 de noviembre de 2026

Aquell al·lot que encara som.

Eivissa, 13 de novembre 2026

AQUELL AL·LOT QUE ENCARA SOM.





Hi han coses senzilles que m'agraden especialment. Una d'elles és compartir una caminada amb els amics i amigues de s'AUOMEivissa, disfrutar d'una bona conversa, descobrir nous racons, asseure'ns a taula després d'una excursió o, simplement, passar un matí agradable amb persones amb qui compartesc aficions i complicitats.

Però, si hi ha una cosa que m'agrada especialment, és tornar a Formentera. Tornar-hi sempre té alguna cosa especial. És retrobar un paisatge, uns carrers, unes olors i unes sensacions que em resulten familiars. És sentir que, malgrat els anys i ses distàncies, hi ha un lloc on continu sentint-me a casa. I encara m'agrada més quan aquesta tornada em dona s'oportunitat de retrobar antics amics d'infància i passejar pels llocs que van formar part dels meus primers anys de vida.

Fa uns dies vaig tenir precisament aquesta oportunitat. Amb els amics i amigues de s'AUOMEivissa vam fer una caminada per Sant Francesc Xavier. Una sortida que, per a mi, tenia un atractiu especial. No era només una excursió més de ses que acostumam a fer, sinó una manera de tornar a caminar per uns carrers que formen part de sa meua història i de compartir aquell petit món de sa meua infància amb persones que avui també formen part de sa meua vida.

Vam tenir la sort de comptar amb sa companyia d'un amic d'infància, d'aquells que el temps no ha esborrat de sa meua vida. Ens va dedicar bona part del seu matí, ens va acompanyar pels carrers del poble i va fer de guia per descobrir-nos racons, detalls i històries que, per a molts de naltros, eren desconeguts. Ho va fer amb una generositat i una estima pel poble que es notaven a cada explicació. Va ser un autèntic plaer tenir tan bona companyia i poder compartir amb ell aquella passejada tan especial.

I ho he de reconèixer: em va sorprendre descobrir tantes coses que no recordava o que senzillament desconeixia. Als deu anys vaig deixar Formentera per anar a viure a Eivissa i, amb el pas del temps, alguns records s'han anat esborrant i altres han quedat amagats en algun racó de sa memòria.

Sa idea era passejar per aquell petit nucli de cases blanques, senzilles i baixes que envoltaven s'església i s'ajuntament/Consell. Quan jo era petit, allò era pràcticament tot Sant Francesc. El bar Centro, ca ses monges, es quarter de la Guàrdia Civil, Can Platé, Can Rafal, sa panaderia Toni, Can Manolo, es cementiri vell, Correus... I poca cosa més. Més enllà, algunes cases escampades. Aquells eren els llocs que jo coneixia, els meus referents, l'escenari d’una part de sa meua infància.

Mentre caminàvem, jo no podia evitar mirar pertot arreu. Intentava reconèixer els llocs que havia conegut de petit i situar-los dins el poble actual. Sant Francesc ha crescut molt, s'ha transformat i ha deixat enrere bona part d'aquell paisatge que em resultava tan familiar. Alguns llocs ja no hi són, altres han canviat i alguns encara es mantenen, com si volguessin resistir-se al pas del temps.

Em feia una certa nostàlgia comprovar com havia canviat el poble, però també em produïa una alegria especial recuperar noms, imatges i petites històries que, gràcies a ses explicacions del nostre guia, tornaven a tenir sentit.

Durant el matí també vam tenir temps per visitar ses escoles velles, es molins de sa Miranda, es cementiri vell, sa capella de sa Tanca Vella i sa creu fita d'en Marc Ferrer. 

Però hi va haver una visita que em va agradar especialment: s'església de Sant Francesc. Va ser entrar-hi i recordar sa meua primera comunió. Sí, sí... Jo també la vaig fer! Tenia vuit anys i la vaig fer precisament dins aquesta església. M'acompanyaven ma mare i sa meua padrina. Mon pare no hi va poder arribar a temps. Navegava lluny de Formentera i, en aquells anys, ses comunicacions no eren com ses d'ara. Record que tots els meus amics anaven acompanyats pels seus pares. Jo era s'únic diferent. És un detall que encara record, malgrat tots els anys que han passat.

Mentre el nostre guia ens explicava sa història del temple, jo no podia deixar de mirar-lo amb uns altres ulls. Construïda al segle XVIII, s'església és un edifici fortificat, amb murs d'uns dos metres de gruix que havien de protegir la població dels perills que arribaven de la mar, especialment dels pirates. En 1726 es va col·locar la primera pedra i, després de molts d'esforços i dificultats, el temple va ser beneït l'any 1738. 

També vaig poder fixar-me en detalls que potser altres vegades m'havien passat desapercebuts: la pica baptismal de pedra, amb uns relleus que fan pensar en el possible aprofitament d'un capitell més antic; sa barana original del cor, amb l'any 1737 gravat; una obertura a la façana principal i aquella petita campana elaborada per un pres de la Colònia Penitenciària, natural de Panamà, amb la inscripció «Recuerdo del Panameño – 1941».

Després vam pujar a la casa parroquial, situada damunt mateix de s'església. Era sa primera vegada que ho feia. Des d'allà, devora sa campana, vaig mirar Sant Francesc des de dalt. El poble havia crescut, els carrers ja no eren ben bé els mateixos i moltes de ses coses que jo recordava havien desaparegut o havien canviat d’aspecte.

I, de sobte, em vaig veure a mi mateix amb vuit anys, allà baix. Vaig recordar aquell al·lot que corria per la plaça, que entrava a s'església per anar a catecisme i que es preparava per fer sa primera comunió. Per uns instants, vaig tornar a ser aquell infant. No era només un record d’infància, sinó la sensació de trobar-me novament dins aquell món petit que havia estat el meu.

Després, la vida va continuar. Ens vam fer grans, cadascú va seguir el seu camí i ses circumstàncies ens van anar separant. Jo vaig partir cap a Eivissa i vaig començar una vida diferent. El temps va passar i molts d'aquells amics amb qui havia compartit els primers anys d’escola i catecisme van quedar enrere, encara que mai del tot.

Per això m'agrada tant tornar a Formentera i tenir l'oportunitat de retrobar-me amb alguns. Quan ens trobam, veig com el temps ens ha anat marcant el cos, com han aparegut ses arrugues i com els anys han deixat la seua empremta en ses nostres cares. Però també m'agrada comprovar que, malgrat tot, continuam sent els mateixos. Conservam ses mateixes idees, ses mateixes complicitats, ses mateixes ganes de riure i aquella manera tan nostra d'entendre'ns. Han canviat moltes coses, però no allò que ens fa sentir amics.

Això és perquè hi ha amistats que no necessiten massa explicacions. Pots passar anys sense veure una persona, però quan la retrobes sembla que el temps no hagi passat. Tornen ses anècdotes, ses bromes, els records compartits i aquella confiança que només neix d'haver crescut junts.

I després de caminar, recordar i descobrir, arriba també un dels moments que més m'agraden: seure a taula. Un bon plat d'arròs, ses converses que s'allarguen, ses anècdotes que tornen a sortir i ses rialles compartides. Tant és si hem caminat molts de quilòmetres o si hem descobert un lloc nou. Al final, el que queda és haver compartit el dia, haver disfrutat de sa companyia i haver creat nous records.

Això és també el que valor de ses sortides amb els amics i amigues de s'AUOMEivissa. No només els camins que recorrem, els pobles que visitam o ses coses que aprenem, sinó sobretot ses persones amb qui ho compartim. Cada sortida és una oportunitat per conèixer, descobrir, conversar, riure i disfrutar de petites coses que, sovint, són ses que més ens omplen.

Quan torn a pensar en aquella caminada per Sant Francesc, m'adon que aquell dia vaig tenir la sort de viure tres coses que valor especialment: compartir una jornada amb bons companys i companyes, tornar a caminar pels carrers de Formentera i retrobar persones que formen part de sa meua història. Tres maneres diferents de disfrutar d'un mateix dia, que al final es varen convertir en una experiència molt més especial del que havia imaginat.

Potser perquè, quan tornam als llocs on hem estat feliços, una part de naltros també hi torna. I aquell matí, mentre caminava pels carrers de Sant Francesc, escoltava ses explicacions, compartia rialles i recuperava records, vaig sentir que no havia deixat enrere del tot aquell món de sa meua infància.

El poble ja no és el mateix, naltros tampoc. Però, enmig de tots aquests canvis, encara hi ha moments en què basta tornar a un carrer, entrar dins una església o retrobar un vell amic perquè tot torni a tenir sentit.

I potser aquesta és una de ses coses més polides que ens regala la vida: poder continuar caminant amb els companys d'avui, tornar als llocs que estimam i retrobar ses persones amb qui vam començar a descobrir el món.

Perquè aquell al·lot de vuit anys que un dia va fer sa primera comunió a s'església de Sant Francesc no ha desaparegut. Continua formant part de mi. I, de tant en tant, com aquell matí, la vida em dona s'oportunitat de tornar-lo a trobar.

lunes, 9 de noviembre de 2026

Menjar, compartir, créixer i aprendre.

Eivissa, 10 de novembre 2026

MENJAR, COMPARTIR, CRÉIXER I APRENDRE.





S'altre dia vaig tornar al restaurant pedagògic de l'Institut Isidor Macabich, on els alumnes dels cicles de Cuina i Gastronomia i de Serveis de Restauració posen en pràctica allò que aprenen a ses aules i als tallers, preparant i servint els menjars amb què, a més de donar a conèixer la seua feina, es van formant com a futurs professionals de s'hostaleria.

Era sa primera vegada que hi anava aquest curs. Vaig trobar-hi cares conegudes, però també vaig descobrir alumnes que gairebé semblaven uns altres. Alguns havien canviat físicament, de pentinat, de manera de caminar o de moure's per la sala. Però el canvi més important no era exterior. Era en sa manera de mirar, de parlar, d'afrontar una feina i de relacionar-se amb els clients. Hi havia més seguretat, més naturalitat i més confiança en ells mateixos.

I això, per a mi, va ser el millor de tot.

Vaig dinar bé? Molt bé! El menú, dedicat aquesta vegada a sa cuina de Catalunya, va estar a s'altura. Hi va haver plats ben elaborats, productes ben tractats i petits detalls que també fan agradable una experiència gastronòmica. Des del pa fins al cafè, tot suma. Però avui no vull fer de crític gastronòmic ni dedicar aquestes línies a descriure els plats. El que realment em ve de gust compartir és una altra cosa: sa satisfacció de veure com aquests alumnes creixen i com sa feina dels seus professors comença a donar fruits.

Perquè formar-se en hostaleria és molt més que aprendre a cuinar, controlar una cocció, preparar una salsa, servir una copa o conèixer els protocols d'una sala. És aprendre a treballar en equip, a tenir cuidado dels detalls, a escoltar, a anticipar-se, a resoldre imprevistos i, sobretot, a guanyar confiança en un mateix.

I aquesta confiança no apareix per art de màgia. Darrere hi ha moltes hores de feina, de pràctica, d'errors, de correccions, de paciència i d'acompanyament. Hi ha professors que insisteixen, que exigeixen, que corregeixen i que tornen a explicar ses coses tantes vegades com faci falta. Professors que, a més d'ensenyar un ofici, ajuden els alumnes a descobrir ses seues pròpies capacitats.

El servei de sala va ser especialment agradable. Vaig veure alumnes que es movien amb naturalitat, que sabien estar, que transmetien tranquil·litat i que atenien amb aquella combinació de professionalitat i proximitat que tant valoram quan entram en un restaurant. I això em va fer pensar en una cosa que ja he comentat altres vegades: hi ha serveis en establiments professionals que no arriben al nivell que vaig trobar aquell dia.

També em vaig fixar en petits detalls. En acabar, vaig demanar un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. No en tenien, però em varen dir que mirarien d'aconseguir-ne per a la pròxima vegada. Pot semblar una anècdota sense importància, però a mi m'agraden aquestes coses. Perquè s'hospitalitat també és això: escoltar, prendre nota, tenir curiositat i voler que sa pròxima experiència sigui encara millor.

I parlant de veure créixer els alumnes, hi ha una experiència d'aquest estiu que em va fer sentir especialment orgullós i vull compartir-la: 

Va ser en un reconegut hotel de moltes estrelles de la zona de Es Viver, on havia anat a celebrar una trobada amb un grup d'amics i amigues. A s'hora de dinar, una al·lota es va acostar amb molta discreció i educació per servir-me sa beguda. Em va mirar i em va demanar:

- Se acuerda de mí?

Em vaig girar i, en reconèixer-la, ens va canviar sa cara als dos.

- Clar que sí! De s'institut!

Quina alegria! Allà tenia una antiga alumna, ja incorporada al món laboral, treballant en un establiment hoteler de primer nivell. Ella estava contenta que la recordàs i jo encara més de veure-la allà, obrint-se camí professionalment i posant en pràctica tot allò que havia après.

Potser per a ella només va ser una trobada inesperada amb algú que havia conegut durant la seua formació. Per a mi, en canvi, va ser molt més. Va ser veure, de manera molt concreta, que tot aquell esforç havia valgut la pena. Que darrere ses classes, ses pràctiques, ses correccions i ses hores de dedicació hi havia una persona que començava a construir el seu futur professional.

I és precisament per això que m'agrada tant tornar a l'Institut Macabich. Perquè no només hi veig alumnes que aprenen a cuinar o a servir taules. Hi veig persones que evolucionen, que maduren, que guanyen seguretat i que, a poc a poc, van trobant el seu lloc dins un sector tan important per a la nostra illa.

Per això crec que també naltros, quan anam al seu restaurant pedagògic, hi tenim un paper. No hi anam simplement a dinar. Hi anam a conèixer la seua feina, a donar-los s'oportunitat de practicar en un entorn real i a contribuir, amb sa nostra presència i confiança, a la formació dels professionals que demà trobarem a ses cuines, als menjadors i als hotels d'Eivissa.

Avui vull tenir unes paraules d'agraïment per als professors. Per sa dedicació, sa paciència, s'exigència i sa vocació. Perquè ensenyar un ofici és important, però ajudar una persona a creure en ella mateixa i a descobrir fins on pot arribar encara ho és més.

I als alumnes, dir-vos que continueu així. Que no perdeu mai sa curiositat, ses ganes d'aprendre ni la il·lusió. Que no tingueu por d'equivocar-vos, perquè també dels errors se n'aprèn. I que recordeu que darrere cada petit pas hi ha un aprenentatge que, amb el temps, us farà millors professionals i millors persones.

A mi m'encanta veure com us formeu, com evolucionau i com començau a obrir-vos camí. Perquè el futur de s'hostaleria d'Eivissa també es construeix aquí, dins aquestes aules, aquestes cuines i aquestes sales, amb professors que ensenyen i alumnes que tenen ganes de créixer.

Al final, sa bona cuina és important, però ses persones que hi ha darrere ho són encara més.

I si, a més, podem disfrutar d'un bon dinar, d'un bon servei, d'un pa ben fet i d'un cafè amb una mica de Fernet Branca, què més podem demanar?

Enhorabona a tots. I gràcies per deixar-me compartir, una vegada més, un rato amb valtros. Perquè, al final, això va de molt més que menjar: va de compartir, créixer i aprendre.



domingo, 8 de noviembre de 2026

Actitud o aptitud? O potser totes dues coses?

Eivissa, 9 de novembre 2026

ACTITUD O APTITUD? O POTSER TOTES DUES COSES?




Quan vaig acabar els estudis de batxillerat, ho vaig entendre ben aviat. Amb una actitud al màxim, vaig incorporar-me al món laboral. Tenia ganes de menjar-me el món, de prosperar, de guanyar un bon sou i d'encaminar sa meua vida. Però, al cap de pocs mesos, vaig descobrir una cosa que no m'havien explicat: amb actitud, tota sola, no arribaria gaire lluny.

Ses ganes hi eren, però alguna cosa em faltava.

Rectificar és de savis. Així que vaig decidir posar-me a estudiar. Pel meu compte, vaig començar formació empresarial a la Universitat de València. Estudiava de nit i treballava de dia. Quan vaig acabar, amb el títol baix el braç, ses oportunitats professionals van començar a arribar. Després vingueren un màster en direcció d'empreses, un altre en gestió de qualitat i un tercer en gestió de personal. Mai vaig deixar d'estudiar, de formar-me ni de posar-me al dia. Els reptes que el futur em posava al davant eren apassionants.

Amb els anys vaig arribar a una conclusió que encara avui mantenc: per progressar professionalment, a més d'una bona actitud, és imprescindible tenir una bona aptitud. I això serveix per a qualsevol feina, sigui quin sigui el nivell de responsabilitat. El món laboral és massa competitiu per confiar-ho tot a ses ganes.

S'altre dia, passejant pel carrer, em vaig topar amb una botiga de roba que tenia un cartell ben visible a sa porta. Buscaven personal. Fins aquí, res d'extraordinari. El que em va cridar s'atenció va ser el requisit que destacaven: «Dependienta con actitud».

A més, demanaven excel·lents habilitats de comunicació i atenció als clients, capacitat de treballar en equip, orientació a resultats i flexibilitat horària.

Quasi res! I tot això per ser dependenta!

No sé si buscaven una venedora o una candidata a dirigir una multinacional tèxtil. Només els faltava demanar disponibilitat per viatjar i coneixements avançats d'idiomes.

Vaig continuar caminant, però el cartell em va fer pensar. I, gairebé sense voler, em va venir al cap una d'aquelles històries que estudiàva quan era jove. Segur que molts la recordareu: sa del venedor de sabates que una empresa enviava a l'Àfrica per estudiar si hi havia possibilitats de negoci.

El primer venedor arriba al seu destí, observa la situació i envia un telegrama a s'empresa: "Tornada immediata. Aquí tothom va descalç. No vendrem ni una sabata".

S'empresa, però, no es dona per vençuda i decideix enviar-hi un segon venedor. Aquest arriba, observa exactament sa mateixa realitat i, al cap de poc, escriu a la direcció: "Preparau-vos per ampliar els torns de producció. Aquí tothom va descalç. Ens forrarem de vendre sabates!".

Dues persones, un mateix escenari, una mateixa realitat i dues conclusions absolutament oposades.

Sa diferència? Sa manera de mirar ses coses. S'actitud.

I aquí és on començam a entrar en matèria. Perquè, si hi ha una paraula que s'ha posat de moda en el món laboral, aquesta és actitud. Actitud positiva, proactiva, resolutiva, emprenedora... Sembla que avui, abans de saber fer una feina, ja has de demostrar que tens unes ganes extraordinàries de fer-la.

I no dic que no sigui important. Ho és, i molt. Una persona amb iniciativa, predisposició per aprendre, capacitat d'adaptació i ganes d'afrontar els problemes sempre serà un valor afegit dins qualsevol equip. Una bona actitud pot marcar sa diferència entre dues persones amb una preparació semblant.

Però hi ha una pregunta que em ronda pel cap: i s'aptitud, on queda?

Perquè una cosa és tenir actitud i una altra, ben diferent, és tenir aptitud. Sa primera té a veure amb la disposició, ses ganes i sa manera d'afrontar les situacions. Sa segona té a veure amb ses capacitats, els coneixements, la preparació i ses habilitats necessàries per desenvolupar una feina.

I no, no són sinònims.

Podem trobar una persona amb una actitud extraordinària, sempre somrient, disposada a tot, amb energia per regalar i ganes de menjar-se el món, però que no tengui els coneixements ni ses habilitats necessàries per fer correctament la seua feina.

També podem trobar una persona molt preparada, amb experiència i una aptitud professional indiscutible, però amb una actitud negativa, poc col·laboradora o sense cap interès per millorar.

Cap dels dos perfils és l'ideal.

El problema apareix quan començam a confondre ses dues coses, o pitjor encara, quan convertim s'actitud en una mena de comodí que serveix per justificar sa manca d'aptitud.

Perquè tenir ganes de fer una feina no vol dir saber fer-la. Tenir un somriure permanent no garanteix professionalitat. I repetir cada matí que ets una persona proactiva tampoc no et converteix automàticament en un professional competent.

S'entusiasme és fantàstic, però no substitueix sa formació, s'experiència ni el coneixement de l'ofici.

Tornant al cartell de sa botiga, em deman si realment buscaven una dependenta amb actitud o una bona professional que, a més, tengués actitud. No és ben bé el mateix.

Imaginem que troben sa candidata perfecta segons s'anunci: actitud immillorable, simpatia a voler, ganes de menjar-se el món i predisposició absoluta. Però resulta que no sap atendre correctament un client, desconeix el producte, no sap gestionar una devolució o no té ses habilitats necessàries per vendre.

Què tenim? Una persona amb molt bona actitud, sí. Però potser una dependenta no gaire competent.

Això sí, segurament saludarà amb un somriure extraordinari mentre no sap com resoldre el problema del client.

I no és culpa seua. Potser ningú no li ha demanat què sap fer, quina experiència té o quines competències pot aportar. Potser només li han demanat actitud.

També és cert que ses aptituds es poden aprendre, millorar i desenvolupar. Una empresa pot formar els seus treballadors, donar-los eines i ajudar-los a créixer professionalment. Però això requereix temps, recursos i voluntat. I, sobretot, requereix que s'empresa tengui clar què necessita.

De fet, aquí hi ha una altra qüestió interessant: ses empreses volen professionals preparats, amb experiència, coneixements, capacitat de resolució, flexibilitat, iniciativa i actitud positiva. Tot això està molt bé. Però, de vegades, sembla que esperin trobar-ho tot en una mateixa persona, a canvi d'un salari que difícilment reflecteix totes aquestes exigències.

Potser també hauríem de parlar d'això.

El venedor optimista de sa nostra història va veure una oportunitat allà on s'altre només hi veia un problema. Però no oblidem una cosa: tots dos eren venedors de sabates. Tots dos tenien, en principi, els coneixements necessaris per desenvolupar sa mateixa feina. La diferència era la interpretació de la realitat, no necessàriament la seua capacitat professional.

I aquesta és la clau: s'actitud ens ajuda a veure oportunitats; s'aptitud ens dona ses eines per aprofitar-les.

No es tracta de triar entre actitud o aptitud, com si fossin dues opcions incompatibles. Es tracta d'entendre que ses dues són necessàries. I no només per ocupar càrrecs directius, gestionar equips o prendre grans decisions. També per atendre una botiga, conduir un autobús, treballar en una cuina, fer feina en un taller o desenvolupar qualsevol altra activitat professional.

Cap feina no es fa bé només amb ganes.

Perquè s'actitud sense aptitud pot acabar essent fum. I s'aptitud sense actitud pot acabar essent talent desaprofitat.

Així que, sa pròxima vegada que una empresa publiqui una oferta de feina i destaqui en lletres ben grosses que busca una persona amb actitud, potser estaria bé que també es demanàs quines aptituds necessita per desenvolupar aquella feina.

I, si no troba totes dues coses, sempre pot invertir en formació. És una opció molt més sensata que esperar que un somriure faci miracles.

Al cap i a la fi, no es tracta només de tenir ganes de vendre sabates. Es tracta de saber vendre-les.

Perquè sí, tenir actitud és fantàstic. Però, si a s'hora de sa veritat no saps fer sa feina, de poc serveix tenir moltes ganes.

S'actitud et pot obrir sa porta. S'aptitud et permet quedar-t'hi. I, si tens totes dues, potser fins i tot podràs arribar a obrir sa teua pròpia botiga.