Viatge a Uzbekistán: Samarcanda (Plaça del Registán).

Eivissa, 28 de març de 2026

VIATGE A UZBEKISTÁN: SAMARCANDA (PLAÇA DEL REGISTÁN).

Hi ha llocs que has somiat tantes vegades que, quan finalment hi arribes, dubtes si són reals. Això és el que em va passar amb la plaça del Registan, a Samarcanda. Per a mi, no era només una plaça: era un desig antic, gairebé una obsessió de joventut.

Arribar-hi no va ser fàcil. Des de Tashkent, els 300 quilòmetres de carretera es van fer eterns. Sots, pols, sacsejades constants… cada tram semblava allargar-se més del compte. Després de cinc hores, el cos estava esgotat. Però dins meu hi havia alguna cosa més forta que el cansament: una il·lusió que feia anys que m’acompanyava.

Quan finalment vam arribar a la ciutat, vam anar directes cap a la plaça del Registan. Ja era de nit, i de sobte, sense previ avís, se’m va obrir davant dels ulls.

I en aquell instant, tot el viatge va tenir sentit.

La plaça, il·luminada, semblava suspesa fora del temps. Ses tres madrasses (la imponent Madrassa d’Ulugh Beg, la fascinant Madrassa Sher Dor i la lluminosa Madrassa Tilla-Kari) s’alçaven com testimonis d’un altre món, vestides de blaus profunds i mosaics infinits. De cop, va començar s’espectacle de llum i so: verds, morats i blaus recorrien les façanes al ritme d’una música i unes veus que semblaven sortir de ses pedres mateixes.

Em vaig separar del grup. No vaig poder evitar emocionar-me. No era només bellesa. Era el pes dels anys, dels somnis, de tot el camí recorregut fins a arribar-hi. Durant molt de temps havia repetit en silenci el nom de Samarcanda, com si fos un lloc mític. I ara hi era, baix aquell cel llunyà, i sentía l’afortunat que era per haver arribat allí.

L’endemà hi vaig tornar. Aquesta vegada, amb sa llum del dia. I sa plaça del Registán em va mostrar una altra cara, igualment captivadora. Sa claror revelava els detalls: els patrons geomètrics, les simetries perfectes, els rajols que canviaven de to segons sa llum del sol. Vaig entendre que no era només una plaça, sinó un escenari viu de sa història, el cor antic de la Ruta de la Seda.

Vaig imaginar aquell espai ple de vida: comerciants, savis, viatgers creuant-se, mercats plens de soroll i colors. També hi vaig percebre una ombra més profunda, la del poder i la duresa, baix sa figura de Tamerlà. I així i tot, el que ha arribat fins avui és, sobretot, la bellesa. Com si el temps hagués decidit preservar només l'essencial.

Vaig recórrer ses madrasses sense pressa. A la d’Ulugh Beg hi vaig sentir la presència del coneixement, de ses estrelles que tant fascinaven el seu creador. A Sher Dor em van sorprendre els motius animals, tan inusuals en aquell context. I a Tilla-Kari, imaginava com l’or de s’interior brillava amb una intensitat gairebé irreal, com si encara conservés sa llum d’altres segles.

Però sa plaça del Registán encara em guardava un últim moment especial.

El dia que me n’havia d’anar, hi vaig tornar una vegada més. A la nit. Aquesta vegada, tot sol. El cel era gris i va començar a ploure suaument. Sa plaça, gairebé buida, es va tornar íntima, com un secret compartit. Em vaig quedar allà, immòbil, més de mitja hora, deixant que la pluja em mullés mentre contemplava aquell escenari en silenci.

Hi havia espectacle de llums, sí. Però no hi havia gaire gent, ni soroll. Només la pluja caient sobre sa pedra i l’eco llunyà de sa història. I vaig sentir que aquell moment era, potser, el més autèntic de tots. Com si, per un instant, el lloc fos només meu. O potser com si jo, finalment, en formés part.

Perquè el Registán no és només una de ses places més polides del món. Per a mi, era una emoció. Una memòria. Un somni complert. Un lloc on vaig arribar després d’un llarg viatge… i del qual, en el fons, sent que mai acabaré d’anar-me'n.

Algunes fotos del lloc:

Seguiré amb més entrades al blog. Ens espera més de Samarcanda.

Viatge a Uzbekistán: Tashkent.

Eivissa, 26 de març de 2026.

VIATGE A UZBEKISTÁN: TASHKENT. 

Vaig arribar a Tashkent des de Madrid, fent escala a Istanbul, sense tenir gaire clar què m’hi trobaria. Uzbekistán, per a mi, era sobretot Samarcanda, Bujará, Khiva … Noms que em sonaven a història i a Ruta de la Seda. I Tashkent, en canvi, em semblava desconeguda.

I, en part, vaig trobar-me amb una capital inesperada.

El primer que em va sorprendre va ser l’ordre. Sa ciutat és enorme, però també tranquil·la i neta. Res a veure amb sa idea caòtica que de vegades un es fa de ses capitals de l’Àsia central. Passejant pels seus carrers (amples, gairebé desproporcionats) i perdent-me pels seus barris, hi vaig anar trobant una mica de tot: mesquites, esglésies ortodoxes, parcs cuidats, places immenses, edificis moderns i mercats plens de vida.

Hi havia alguna cosa curiosa en la gent. Em trobava amb dones uzbekes de vestimenta senzilla, però amb somriures enormes i moltes d’altres vestides de colors vius i brilli-brilli. I, de sobte, també apareixien homes d’aspecte clarament rus, alts, d’ulls clars. Aquesta barreja constant em va acompanyar durant tota s’estada: el soviètic i l’islàmic, s’antic i el modern, convivint sense estridències.

Tot i que avui la ciutat té un aire modern, la seua història es remunta al segle II aC. El nostre guia intentava condensar-la en unes hores parlant-nos de Genguis Kan, de Tamerlà, del període soviètic, de la independència el 1991… Massa per assimilar. Al final, més que dades, em vaig quedar amb sensacions.

Una de les més fortes va ser pensar en el terratrèmol de 1966. Gran part de la ciutat va quedar destruïda, i això explica per què Tashken és avui com és: reconstruïda, àmplia, funcional i moderna.

Ens movíem en autobús privat (gairebé imprescindible) perquè ses distàncies allà no són cap broma.

No puc enumerar i detallar tot el que vaig veure. Simplement faré referència als llocs o vivències que em van deixar empremta:

 

-        El metro de Tashkent.

No acostum a recordar metros… però aquest sí. Quanta bellesa baix terra!

Hi vam baixar gairebé per curiositat i va acabar sent una d’aquelles petites sorpreses del viatge. No és Madrid, és veritat, però té alguna cosa especial. Cada estació sembla explicar una història.

La dedicada als cosmonautes, té aquell aire nostàlgic soviètic que et fa pensar en una altra època. I una altra, amb els seus tons verds i turqueses, em va semblar especialment elegant.

-        Catedral Asunción de la Virgen.

Una església que no esperava trobar. Entrar a la Catedral de l’Assumpció va ser com canviar de país sense sortir de la ciutat.

De sobte, era dins d’una Església ortodoxa amb cúpules daurades i parets blaves intenses, com si m’haguessin transportat a la Rússia dels tsars.

El moment més especial no va ser l’edifici en si, sinó una petita escena: un vigilant que gairebé no parlava més que rus ens va fer senyals perquè el seguíssim i ens va fer entrar a sa catedral. En aquell moment s’estava celebrant una missa ortodoxa. Ens vam quedar i seguirem la cerimònia des del fons.

Hi havia indicacions de prohibit fer fotos. Em va deixar fer-ne i, quan li vaig voler donar una propina, la va rebutjar amb un somriure, assenyalant ses espelmes. Va ser un gest senzill, però molt autèntic.

 

-        Plaça Amir Timur.

És el cor de la ciutat. Sa Plaça Amir Timur és un d’aquells llocs pels quals s’ha de passar tant sí com no.

Àmplia, oberta, molt representativa. Al centre, la figura de Tamerlà, omnipresent al país. I, al fons, l’Hotel Uzbekistan, amb aquella estètica soviètica tan reconeixible que, curiosament, avui conviu amb una imatge més moderna.

 

-        Chorsu Bazar.

Un lloc per perdre’s. El Bazar Chorsu és un petit caos organitzat. Baix la seua gran cúpula blava, tot està sorprenentment ordenat: carn, espècies, fruits secs… Però a fora, tot s’expandeix. Fruita, flors, pa, roba, teixits… un laberint on és fàcil perdre’s (i on tampoc importa gaire fer-ho). És un d’aquells llocs on no només mires: observes, olores, et deixes portar. El meu passat laboral dedicat el món dels menjars i beures em va trair. M'encanten els mercats, interactuar amb els venedors, provar nous sabors, veure nous productes .... Tot semblava caòtic, però jo disfrutava.

 

-        Madrada Kukeldash.

La madrassa Kukeldash no impressiona per la seua espectacularitat, però tenia una cosa especial: em transmetia tranquil·litat. Allí és respirava història i silenci. Potser perquè no està tan restaurada, o perquè no estava plena de turistes. El pati interior convidava a aturar-se un moment, a baixar el ritme.

-        Complex Khast Imon.

El complex Khast Imon és, probablement, el lloc més espiritual de Tashkent. És s’ànima religiosa de la ciutat.

Allà tot era més solemne. Sa mesquita, els minarets, ses cúpules… i també ses normes. Va ser s’únic lloc on vaig sentir una certa rigidesa per entrar, quan van demanar a ses dones que es cobrissin el cap abans d’entrar.

Així i tot, l’interior (lluminós, decorat en blaus i daurats) val la pena.

-      Plaça del terratrèmol.

El monument commemora el devastador terratrèmol del 1966. Hi ha una escultura de granit negre que representa el trenc del sisme, una família i un rellotge detingut. Em va sorprendre ses figures de bronze de la família i el simbolisme que transmet del coratge per reconstruir la ciutat.

-      Plaça de la Independència.

Allì vam trobar un monument en memòria dels milers de soldats uzbeks morts durant la II Guerra Mundial. És un poc esgarrifós ses plaques amb els llistats dels caiguts. També hi ha una estàtua d'una mare plorant davant una flama eterna. La seua cara de tristor, em va fer parar i reflexionar de l'inútil de ses guerres i el dolor que provoquen.

-        Milionari per uns dies.

A Tashkent vaig canviar 150 euros i, durant uns dies, vaig ser milionari. Hem donaren 1.950.000 UZS. Literalment: un feix de bitllets tan gruixut que pagar un cafè semblava finançar una revolució. Molta aparença, poca substància.

Sa fantasia, però, s’acabà als banys públics. Allà no hi ha luxe que valgui: només tu, una mànega i sa fina línia entre dignitat i desastre. És en aquell moment quan entens que la riquesa és relativa… i que sa punteria també.

 

Per acabar …

Tashkent no és la ciutat que et fa somiar abans de viatjar a Uzbekistan. Però és la que t’ajuda a entendre ses que trobarem durant el viatge.

És una barreja constant: passat soviètic, tradició islàmica, modernitat. No enlluerna, però a poc a poc es deixa estimar.

I quan me’n vaig anar, vaig pensar que m’havia agradat més del que esperava.

Seguiré amb més entrades al blog .... Ens espera el primer plat fort del viatge: Samarcanda.