Bram d’ase no puja al cel, i, si puja, no fa rel.

Eivissa, 9 de setembre 2026

BRAM D'ASE NO PUJA AL CEL, I, SI PUJA, NO FA REL.

Ahir, xerrant amb una amiga, vàrem acabar parlant de sa suposada “invasió” de Ceuta i de tota aquella gent que, davant ses imatges de milers de persones intentant travessar sa frontera, va tenir molt clara sa solució abans d’haver-se fet cap pregunta: exèrcit, policia, mà dura, controls, devolucions i, per alguns, fins i tot pistoles i tirs. “Ens han envaït”, “ens han romput sa frontera”, “això no pot continuar així”. Tot molt contundent, molt patriòtic i, sobretot, molt ràpid. Perquè ara pareix que el temps que necessitam per formar una opinió és exactament el mateix que tarda una imatge a passar davant els nostres ulls.

Sa meua amiga me va dir una dita que jo no havia sentit mai, o que almenys no recordava: “Bram d’ase no puja al cel i, si puja, no fa rel”. I em va fer gràcia, perquè vaig pensar que difícilment es podria haver trobat una dita més adequada per aquests temps nostres, en què el renou pareix haver-se convertit en una forma de pensament i en què hi ha persones que confonen tenir una veu forta amb tenir alguna cosa interessant a dir.

Jo no sé què faria si visqués a Ceuta i, de bon matí, me trobàs davant una frontera desbordada de gent. No sé si tendria por, si estaria preocupad o si pensaria que aquella situació pot posar en dificultats sa ciutat on visc. És molt fàcil opinar des de fora, assegut tranquil·lament a casa, mirant unes imatges i sentint algú que te les interpreta. Segurament, si jo fos allà, també tendria moltes preguntes i voldria que ses autoritats tenguessin una resposta. Però precisament per això, abans de demanar exèrcit, policia, mà dura i tirs, m’agradaria saber què està passant realment.

Qui són aquestes persones? D’on venen? Per què han travessat sa frontera? Què esperen trobar? Què han deixat enrere? Quants són menors? Quants venen sols? Quants han arribat nedant? Quants han fet quilòmetres per arribar fins allà? Quants han dormit al carrer? Quants duen damunt res més que sa roba que duen posada? I quants, simplement, han arribat perquè han pensat que a s’altra banda hi podria haver una oportunitat que a ca seua no tenen?

No em pareix tan estrany voler saber aquestes coses abans de començar a parlar d’una "invasió".

Perquè aquí és on crec que tenim el problema: hem vist una multitud i immediatament li hem posat una etiqueta. Una frontera plena de persones es converteix en una “invasió”, una persona que fuig de sa pobresa es converteix en un “invasor” i un grup de joves que intenta arribar a Europa passa a ser una amenaça abans que ningú s’hagi molestat a saber qui són. I una vegada hem posat sa paraula damunt sa imatge, ja pareix que tot sigui molt més fàcil. Si són “invasors”, ja sabem què hem de fer amb ells. Si són persones que han arribat desesperades, sa qüestió es complica una mica més.

I a naltros, pel que pareix, no ens agraden gaire ses coses complicades.

Ens agraden ses respostes ràpides, ses opinions contundents i, sobretot, saber de quin costat hem d’estar abans d’haver entès què ha passat. Per això tenim tertulians que són capaços d’explicar una crisi internacional abans d’haver acabat de llegir sa notícia, polítics que saben exactament què pensa sa gent abans d’haver escoltat ningú i pseudo-periodistes que han descobert que investigar és una feina bastant més pesada que agafar un micròfon i dir qualsevol cosa amb cara de molta preocupació.

I després tenim ses xarxes socials, que han convertit aquesta manera de fer en una autèntica indústria. Avui tothom pot ser expert en tot. El mateix que ahir et parlava de futbol avui et pot explicar política, immigració, economia i estratègia militar, i ho farà amb una seguretat admirable, sobretot tenint en compte que probablement no ha llegit res sobre cap d’aquestes coses. Però no importa. Té una opinió i té dret a expressar-la, que és una cosa molt respectable, encara que alguns pareixin haver interpretat aquest dret com s’obligació de donar una opinió sobre absolutament tot.

I així anam, de bram en bram.

El problema no és que algú pensi diferent de jo. Això no només ho accept, sinó que ho trob necessari. El problema és quan deixam de distingir entre allò que sabem, allò que creim i allò que simplement hem sentit dir. Perquè no és el mateix veure milers de persones travessant una frontera que saber què les ha fet arribar fins allà. I tampoc és el mateix saber què està passant que saber quina és sa millor manera de solucionar-ho.

Però aquestes diferències requereixen una cosa que avui no està gaire de moda: temps. Temps per mirar. Temps per escoltar. Temps per contrastar. Temps per dubtar.

I dubtar pareix que s’hagi convertit en una feblesa, quan jo cada vegada pens més que és una de ses formes més importants d’intel·ligència. Una persona que diu “no ho sé” em genera molt més confiança que aquella que té una resposta immediata per a tot. Una persona que és capaç de dir “potser m’equivoc” em sembla molt més interessant que aquella que necessita tenir raó abans fins i tot d’haver escoltat s’altre.

Potser perquè escoltar té un inconvenient important: a vegades et pot fer canviar d’opinió. I hi ha gent que pareix que consideri canviar d’opinió una derrota. Jo no.

Si demà descobresc que allò que pensava ahir no era cert, preferesc haver canviat d’opinió que haver mantengut una mentida només per orgull. I si algú em presenta una dada que contradiu allò que jo pensava, m’estim més mirar-la que cridar més fort per intentar fer-la desaparèixer.

Per això sa conversa amb sa meua amiga em va dur fins a sa dita: “Bram d’ase no puja al cel.”

Potser antigament es bram d’un ase es perdia dins el camp i, al cap d’un moment, ningú el sentia. Avui, en canvi, tenim altaveus immensos perquè qualsevol bram arribi molt més lluny. Una frase dita sense pensar pot arribar a milers de persones en qüestió de minuts; una mentida pot convertir-se en titular, una exageració pot acabar sent una veritat repetida mil vegades i una imatge pot ser utilitzada per provocar por abans que ningú expliqui què hi ha realment darrere.

Però aquí és on m’agrada la segona part de sa dita: “I, si puja, no fa rel”.

Perquè arribar no és transformar. Tenir audiència no és tenir raó. Fer renou no és aportar res. Un bram pot aconseguir que tenguem por. Pot aconseguir que odiem algú que no coneixem. Pot aconseguir que pensem que una situació és molt més senzilla del que realment és. Però això no vol dir que ens hagi ajudat a entendre-la.

I jo crec que aquí hi ha una diferència important entre qui brama i qui pensa.

Qui brama necessita una resposta immediata; qui pensa accepta que algunes preguntes no tenen una resposta fàcil. Qui brama necessita un culpable; qui pensa intenta entendre les causes. Qui brama veu una massa de gent; qui pensa intenta veure ses persones que formen aquella massa.

I això no vol dir justificar-ho tot.

Jo puc entendre que un país vulgui controlar les sues fronteres i que una entrada irregular plantegi problemes que s’han de gestionar. Puc entendre que una ciutat com Ceuta no pugui assumir de qualsevol manera una arribada massiva de persones. Puc entendre que hi hagi preocupació, que hi hagi por i que hi hagi problemes reals. El que no acab d’entendre és aquesta necessitat de convertir qualsevol persona que ve de fora en una amenaça abans d’haver intentat entendre per què ha arribat fins allà.

Perquè una cosa és controlar una frontera i una altra és deshumanitzar qui intenta travessar-la. Una cosa és parlar d’immigració i una altra és cridar “invasió”» cada vegada que apareixen persones que no són com naltros. Una cosa és voler una política migratòria seriosa i una altra és demanar tirs des del sofà de casa.

I aquí és on pens que hauríem d’anar una mica més alerta, perquè es bram és molt contagiós. Quan un comença a cridar, els altres contesten més fort i, al final, pareix que sa persona que parla més alt sigui sa que té més raó. I potser no és més que s’ase que ha aconseguit pujar fins al cel.

Però encara que hi arribi, no fa rel.

Sa meua amiga i jo no vàrem trobar sa solució per a Ceuta. No tenim sa resposta perfecta per a sa immigració, ni sabem com s’hauria de gestionar cada frontera, ni tenim es mapa complet d’un problema que és molt més gran i més complicat del que pot explicar qualsevol tertulià en cinc minuts. Però almenys coincidíem en una cosa: abans de bramar, volem mirar.

I potser això és poc. Però avui ja me pareix bastant. Perquè jo cada vegada confiï més en sa gent que escolta abans de parlar, que mira dues vegades abans de jutjar, que contrasta abans de compartir i que és capaç de reconèixer que no sap una cosa. Me refiï més d’una persona que necessita deu minuts per pensar que d’una altra que necessita deu segons per donar-te una resposta contundent.

Potser sa intel·ligència no consisteix en saber-ho tot, sinó en saber quan encara no saps prou. I potser sa prudència no és covardia, sinó respecte per sa realitat.

Per això, quan algú torni a cridar que ens han envaït, que ens han romput sa frontera i que només queda treure s’exèrcit, jo intentaré recordar sa dita de sa meua amiga. No perquè sa dita tengui sa resposta a un problema tan complex, sinó perquè em recorda una cosa molt més senzilla: que abans de deixar-nos arrossegar pel renou, hauríem de mirar què hi ha darrere.

Perquè es bram pot arribar molt lluny. Avui, més que mai, té micròfon, televisió, xarxes, algoritmes i una legió de gent disposada a compartir-lo.

Però si no ha passat primer pel cap, difícilment farà rel. I potser, abans de bramar, no estaria malament fer una cosa que pareix que ens costa cada vegada més: mirar, escoltar, pensar.

I després, si encara ens queden ganes, parlar.

Una estada per ajudar, viure i reflexionar.

Eivissa, 8 de setembre 2026

UNA ESTADA PER AJUDAR, VIURE I REFLEXIONAR.

Durant aquesta estada al Regne Unit, una part important del meu temps l’he dedicada a ajudar els meus fills amb el trasllat i amb la posada a punt de la casa nova. Una casa sempre té coses per fer i, quan sembla que una feina ja està acabada, en surten dues més. Entre una cosa i s’altra, he dedicat moltes hores a petites reparacions, a muntar mobles, a veure què fa falta i a donar un cop de mà en tot allò que he pogut.

Però ja en teniu a prou, de cases, mudances, reparacions i feines pendents. Aquesa sirà s’última entrada xerran d’això. Sa casa continuarà el seu camí, i els meus fills ja s’encarregaran, amb temps i paciència, d’anar acabant tot allò que encara queda per fer.

Jo, simplement, he volgut aportar el que puc aportar: el meu temps, sa meua experiència i ses meues mans. Estar al seu costat, ajudar en allò que estigui al meu abast i fer-los una mica més fàcil aquest moment de canvi.

I potser és precisament aquesta manera d’ajudar, d’estar present quan em necessiten i de fer allò que puc, la que m’ha fet pensar en una qüestió molt més important: com he intentat viure i quina persona he intentat ser al llarg de sa meua vida.

Fa uns dies, parlant amb els meus fills, va sortir una conversa que, sense haver-la planificat, em va fer pensar molt. Parlàvem de la vida, de ses persones, de ses coses que realment importen quan passen els anys i, sobretot, de què significa ser una bona persona.

No és una pregunta fàcil.

Ser una bona persona no vol dir ser perfecte. Ningú ho és. Vol dir, més aviat, intentar actuar d'acord amb uns principis, procurar no fer mal als altres, saber reconèixer els errors, ajudar quan es pot i tractar ses persones amb respecte, fins i tot quan ses coses no van com un voldria.

I mentre parlàvem, vaig pensar que aquesta havia estat, d’una manera o altra, una de ses preocupacions que m’han acompanyat durant tota la vida.

Durant sa meua etapa laboral vaig tenir responsabilitats, vaig dirigir persones, vaig prendre decisions i vaig haver de defensar interessos empresarials. Evidentment, fer bé la feina era important. Complir els objectius, prendre decisions encertades i assumir ses responsabilitats també.

Però sempre vaig intentar no perdre de vista una cosa que per a mi ha estat fonamental: darrere de cada feina, de cada decisió i de cada problema, sempre hi havia persones.

Amb els treballadors, amb els clients, amb els proveïdors i amb tothom amb qui vaig tenir relació vaig procurar mantenir una mateixa manera de fer: respecte, responsabilitat, compromís i honestedat.

Amb els anys, alguns dels treballadors que vaig dirigir, així com clients i proveïdors amb qui vaig coincidir professionalment, m’han fet saber que recordaven aquesta manera de fer. És una cosa que, quan estàs immers en sa feina, potser no valores prou. Un està preocupat per resoldre problemes, complir objectius, prendre decisions i tirar endavant.

Però amb la perspectiva dels anys, aquests comentaris tenen un valor especial. No perquè necessiti que em reconeguin res, sinó perquè em fan pensar que, més enllà dels resultats aconseguits, dels càrrecs ocupats o dels objectius complerts, potser el que realment queda és sa manera com he tractat ses persones.

Quan som joves és normal que ens preocupem per progressar, per construir un futur, per aconseguir coses i per demostrar-nos que som capaços. I està bé que sigui així. Però amb els anys començam a veure ses coses d’una altra manera.

Els èxits professionals, els càrrecs i ses coses materials tenen la seua importància, però no són el que més recordam de ses persones. Recordam qui ens va ajudar. Qui ens va escoltar. Qui va confiar en naltros. Qui ens va donar una oportunitat. Qui va saber estar al nostre costat quan ho necessitàvem.

I, sobretot, recordam qui ens va tractar bé.

Ser bona persona no demana grans gestos. Moltes vegades es manifesta en coses molt senzilles: saludar, donar ses gràcies, escoltar, tenir paciència, demanar perdó quan ens equivocam o ajudar algú sense esperar res a canvi.

També significa no acostumar-nos al patiment dels altres. Vivim envoltats de problemes i desgràcies i, a força de veure’ls, correm el risc que acabin formant part del nostre paisatge habitual. No hauríem de perdre mai la capacitat de preocupar-nos pels altres. Un petit gest pot semblar poca cosa per a qui el fa, però pot significar molt per a qui el rep.

I, al mateix temps, ens recorda que la nostra vida no té sentit només pel que aconseguim per naltros mateixos, sinó també pel que som capaços d’aportar als altres.

Potser per això aquesta estada amb els meus fills m’ha fet reflexionar tant. Ara no som aquí per dirigir, decidir ni assumir responsabilitats professionals. Som simplement un pare que intenta ajudar els seus fills en allò que pot. I potser aquesta és una de ses formes més senzilles i més sinceres d’entendre què significa estar al costat d’algú.

Durant aquestes setmanes també he tingut temps per disfrutar de ses netes, estar amb la família i dedicar alguns moments a mi mateix. I això m’ha recordat una altra cosa important: ses obligacions no s’acaben mai. Sempre hi haurà alguna reparació pendent, algun moble per muntar, alguna cosa per ordenar o alguna feina que podria fer-se avui però també podria esperar demà.

El temps, en canvi, no espera. Veure créixer ses netes, compartir una conversa tranquil·la amb els fills, escoltar-les jugar al jardí o simplement asseure’s uns minuts al seu costat són moments que no es poden guardar per més endavant. Si no els vivim quan arriben, els perdem.

Amb els anys, un va aprenent a distingir millor allò que és urgent d’allò que és realment important. I no sempre coincideixen. Una reparació pot ser urgent; una conversa amb un fill potser no. Una feina pot semblar imprescindible; una hora jugant amb ses netes pot semblar que pot esperar. Però sa primera sempre es podrà fer una mica més tard. La segona, potser no.

Durant aquesta estada, lluny de l’enrenou quotidià, he pogut disfrutar precisament d’aquests petits moments: uns matins tranquils, ses passes de ses meues netes pel jardí, una conversa pausada amb els meus fills o simplement la satisfacció d’haver pogut ajudar en allò que estava al meu abast.

I, mirant enrere amb la perspectiva que donen els anys, pens també en allò que un deixa als fills. Sempre he cregut que als fills no els podem deixar només coses materials. Una casa, uns estalvis o qualsevol altra possessió poden ser útils, però tot això és passatger. El que realment importa és allò que som capaços de transmetre amb la nostra manera de viure.

Durant molts anys he intentat transmetre als meus fills uns valors que per a mi han estat fonamentals: treballar amb responsabilitat, actuar amb honestedat, respectar els altres, complir amb la paraula donada, ajudar quan sigui possible i procurar, per damunt de tot, no perdre mai sa qualitat humana.

No ho he fet només amb paraules. Sobretot he intentat fer-ho amb l’exemple. Perquè els fills escolten el que els deim, però sobretot observen el que feim.

I ara, amb la perspectiva dels anys, crec que aquest és el llegat que més m’importa. Veure com són els meus fills, com tracten ses persones, com afronten les seues responsabilitats i com han construït les seues pròpies vides em fa pensar que, en aquest aspecte, puc sentir-me satisfet.

No perquè pensi que ho he fet tot bé. Ningú ho fa. Tots ens equivocam, tenim moments de debilitat i hi ha decisions que, amb els anys, hauríem pres d’una altra manera. Però crec que el més important és haver intentat mantenir-se fidel a uns principis, reconèixer els errors quan cal i continuar intentant millorar.

Per això, quan pens en com m’agradaria ser recordat el dia de demà, no voldria que fos per una casa nova, ni per les reformes que vaig ajudar a fer, ni per la quantitat de feines que vaig ser capaç de resoldre. Tampoc pels càrrecs que vaig ocupar, pels èxits professionals o per ses coses materials que vaig aconseguir.

M’agradaria ser recordat per sa manera com vaig intentar viure. Per haver procurat ser una bona persona. Per haver tractat els altres amb respecte i honestedat. Per haver estat present quan m’han necessitat. Per haver ajudat els meus fills dins les meues possibilitats. I, sobretot, per haver intentat transmetre’ls, amb l’exemple, una manera de mirar la vida i ses persones.

La casa ja s’anirà acabant a poc a poc. Els meus fills continuaran ses reformes i ses millores, amb paciència i amb l’ajuda dels professionals quan sigui necessari. Les cases són així: sempre hi haurà alguna cosa per fer.

Però ses persones que estimam, el temps que compartim amb elles i l’empremta que deixam en els altres són una altra cosa. Això no es pot ajornar. No es pot deixar per demà. I tampoc es pot reparar quan ja és massa tard.

Potser aquest és el veritable sentit de tot plegat: complir amb ses nostres obligacions, treballar, esforçar-nos i ser responsables, però sense oblidar-nos de viure i, sobretot, de ser humans mentre feim tot això.

Perquè les cases s’acaben, ses feines s’acaben, els càrrecs passen i els reconeixements s’obliden. El que queda és sa manera com hem tractat els altres i el record que deixam en les persones que han compartit el camí amb naltros.

I si algun dia els meus fills poden mirar enrere i pensar que el seu pare va intentar ser una bona persona, que va procurar actuar amb honestedat, que va estar al seu costat quan el varen necessitar i que va intentar transmetre’ls aquests valors amb el seu exemple, crec que aquest serà, sens dubte, el millor llegat que els hauré pogut deixar.

Sa casa de na Peppa Pig.

Eivissa, 7 de setembre 2026

SA CASA DE NA PEPPA PIG.

Ara tocava dedicar tot el matí a ses netes. I això, per jo, és una bona manera de començar es dia, sobretot perquè ja hi ha prou temps per llevar pols, moure caixes d’un lloc a s’altre, arreglar coses que fa dies que esperen i fer tota aquella feina de casa que, curiosament, sempre sembla que tornarà a ser allà demà. Avui, però, no tocava res d’això. Avui tocava fer de güelo, que és una feina molt més entretinguda i, sobretot, molt més agraïda.

Així que vàrem partir cap a un lloc molt prop de s’aeroport de Birmingham, dins un d’aquests grans centres comercials i d’entreteniment que hi ha per Anglaterra. En aquest cas, un MEC, unes lletres que jo no sabia ben bé què volien dir (i encara no estic segur que m’interessi massa saber-ho), però que venen a ser una especie de gran centre d’oci, amb botigues, restaurants, entreteniments i activitats per a tota sa família. Dit d’una altra manera, un d’aquests llocs magnífics on pots passar tot un dia sense avorrir-te i, sobretot, sense que els teus sous tenguin gaire possibilitat de tornar a casa amb tu.

I naltros hi anàvem amb un objectiu molt concret: visitar sa casa de na Peppa Pig.

Jo no sé a valtros, però aquest personatge agrada molt a ses meues netes. I quan dic molt, vull dir molt. Sa petita, que té dos anys i ara comença a parlar, encara va construint el seu vocabulari a poc a poc, amb paraules soltes que de vegades has d’anar interpretant com si fossis un especialista en llengües. Però hi ha una paraula que pronuncia amb una claredat absoluta, sense cap dubte ni vacil·lació: Peppa Pig.

Això sí que ho sap dir.

I no és estrany, perquè na Peppa Pig és molt més que una porqueta rosa que surt per sa televisió. Al Regne Unit, s’ha convertit en un dels grans fenòmens de s’entreteniment infantil britànic i, amb els temps, ha acabat essent coneguda pràcticament per mig món. A Anglaterra, na Peppa forma part de sa infància de milions d'infants, surt a sa televisió, als llibres, als joguerois, a sa roba, als espectacles i, naturalment, a tota una indústria que ha descobert que una porqueta rosa pot ser molt més rendible del que un, innocentment, podria imaginar.

I aquí és on entram naltros, tres adults i dues criatures, disposats a contribuir modestament a sa prosperitat de sa família Pig.

Per començar, ses entrades. El meu fill les havia comprades i, entre tres adults i dues criatures, varen sortir per uns 120 euros. Un pot pensar que és una animalada, i probablement ho és, però també és ver que quan vas amb ses netes hi ha una regla no escrita segons la qual els preus deixen de ser preus i passen a ser “per elles”. I quan és “per elles”, sembla que tot costa un poc menys. No perquè costi menys, evidentment, sinó perquè un té una capacitat extraordinària per autoenganyar-se quan veu ses cares de ses netes.

Però això només era el principi.

Per anar-hi vàrem decidir agafar un Uber. Preu? Uns 30 euros. Ho suportarem. Quan arriba el cotxe, el xofer ens mira i comença a fer recompte: un, dos, tres, quatre... cinc. I aquí s’atura sa matemàtica. Es vehicle només podia dur quatre persones.

Naltros intentarem explicar que una era petita, que la podíem dur a coll, que pràcticament no ocupava espai. Però es conductor ho tenia molt clar.

- I’m sorry. I can’t. It’s five people.

I contra això no hi ha argument possible. Ses normes són ses normes, encara que sa cinquena persona tengui dos anys i pesi menys que una maleta.

Així que cancel·lam el viatge i, naturalment, cancel·lar-lo també té un cost. Uns 10 euros més que se’n van alegrement. Tornam a demanar un altre vehicle, aquesta vegada per a sis persones, i és aquí quan entram dins el fascinant món dels algoritmes.

Perquè s’aplicació de Uber ha detectat que som cinc, que necessitam un vehicle més gros i que ja hem tengut un problema amb el primer cotxe. I, com que aquestes màquines són tan intel·ligents, decideixen ajudar-nos. El preu puja fins a uns 60 euros.

No sé si es tracta d’intel·ligència artificial o simplement d’una manera molt moderna de dir “ja que els tenim agafats, cobrem-los un poc més”. Just el doble. Cabrons!

Però què hi farem? Ses netes no podien esperar que jo iniciàs una revolució contra Uber aquell matí. Ja teníem una missió molt més important: arribar a sa casa de na Peppa Pig.

Finalment, arribarem al centre comercial i, una vegada dins, accedirem ràpidament al recinte de sa visita. I què hi trobarem? Idò una casa. Una casa de mida real, o tal vegada un poc més grossa que ses cases normals d’avui en dia, que no estaria malament per a cap família, però que aquí està decorada exactament com si haguéssim entrat dins sa pantalla de sa televisió.

Hi havia el jardí a s’entrada, el recibidor, sa cuina, una sala per jugar, es quarto de bany, es dormitori i tots aquells espais que formen part del món de na Peppa. Tot està fet amb els colors, ses formes i sa decoració dels dibuixos animats, de manera que ses criatures tenen sa sensació d’haver entrat dins un episodi.

I ses netes, evidentment, encantades.

Aquí és on el güelo deixa de mirar el preu de s’entrada i mira ses cares de ses netes. Perquè poden dir el que vulguem dels negocis, dels preus i de sa indústria de l’entreteniment infantil, però quan veus dues criatures que corren, juguen, miren cada racó amb curiositat i estan felices, és difícil continuar fent de comptable.

La visita va continuar per una gran sala dedicada al futur, amb coets, estrelles, astronautes i tota una ambientació espacial. I sobretot hi ha espai per fer allò que més interessa als infants: jugar. Escalar, córrer, tombar-se per terra, mirar què fa s’altre i interactuar entre ells. I aquí vaig pensar que, en realitat, els adults hi sobraven tots.

Perquè ses criatures són ses que han de fer sa visita i jugar amb llibertat. Han de córrer, experimentar i estar amb altres infants. Naltros, els grossos, som allà sobretot per vigilar que ningú no desaparegui i que ningú no es faci mal. Però, és clar, això no ho explica ningú quan compres ses entrades. Per què si un adult vol entrar amb ses criatures, per què negar-se? La resposta és molt senzilla: perquè cobren més sous.

I aquí és on el negoci de na Peppa comença a mostrar ses seues orelles de llop davall sa pell de porquet rosa. Una vegada has pagat per entrar, resulta que també pots pagar per fer-te una fotografia amb na Peppa a mida real. Perquè, evidentment, sa fotografia no és gratuïta. Seria massa generós. I si després de sa visita encara et queden ganes de gastar, no hi ha cap problema: a sa sortida t’espera una magnífica botiga de souvenirs de na Peppa Pig.

Ses meues netes hi varen entrar amb aquella cara que només saben posar els infants quan entren dins una botiga plena de joguerois. Miraven una cosa, després una altra, i després una altra. Naltros, en canvi, miràvem els preus. I quan finalment vàrem sortir sense comprar res, ses netes no ho acabaven d’entendre. Com pot ser que hagis anat a sa casa de na Peppa Pig i no t’enduguis una Peppa Pig? Això, per elles, devia ser una contradicció difícil d’assimilar.

I encara quedava sa cafetería Pig. Una altra magnífica oportunitat comercial, perquè després de visitar sa casa de na Peppa, què millor que menjar o beure alguna cosa en un lloc també decorat amb na Peppa? Però naltros vàrem decidir que ja havíem contribuït prou a s’economia britànica aquell matí i no ens vàrem quedar a menjar.

A aquestes altures, probablement es personal de la casa devia estar un poc decebut amb naltros. Perquè si feim comptes, sa visita que dura aproximadament una hora ja ens havia costat uns 120 euros d’entrades. Després hi havia es primer Uber, que no va poder dur-nos perquè érem cinc; el cost de sa cancel·lació; el segon Uber, uns 60 euros, i més tard, per tornar a ca nostra, un altre Uber d’uns 60 euros més.

Més de 250 euros per una hora de Peppa Pig. Un autèntic malgasteroi de sous. I això sense comptar sa fotografia, es menjar, sa beguda ni, per descomptat, cap souvenir. Un negoci rodó.

Però també he de reconèixer una cosa: ses netes s’ho varen passar molt bé. I al final, quan ets güelo, això pesa més que qualsevol factura. Potser na Peppa Pig no necessita que jo li faci propaganda, perquè ja té prou negoci muntat a tot el món, però ses netes sí que necessiten que, de tant en tant, els dediquem un matí, encara que sigui per entrar dins una casa de cartó pedra, pagar una entrada que fa mal a sa butxaca i sortir d’allà amb sa sensació que ens han passat per damunt una piconadora de gastar sous.

Això és perquè hi ha coses que no tenen preu. Sa mirada d’una neta quan veu per primera vegada na Peppa davant seu, sa il·lusió amb què entra dins aquella casa, sa manera com juga amb la seua germana o aquella paraula que sa petita repeteix una vegada i una altra perquè és una de ses poques que ja sap dir perfectament...

-    - Peppa Pig!

I llavors penses que, mira, potser els 250 euros no han estat tan malgastats. Això sí: una vegada. Perquè una cosa és ser güelo i una altra és convertir-se en accionista de Peppa Pig.

Per tornar a ca nostra encara ens esperava un altre Uber. Uns 60 euros més i cap a casa. I així acabava es nostre matí amb ses netes: una hora de visita, més de 250 euros menys i dues criatures felices. Com podeu veure, un gastaroi que no ens podem permetre cada dia. Però ses netes s’ho mereixien.

I, al cap i a la fi, per això som güelos. Per pagar entrades que no necessitam, taxis que no ens esperàvem i, sobretot, per veure dues cares felices.

Na Peppa ja farà negoci. Naltros, almenys per una vegada, crec que ho podrem suportar.

Tres parells de peus.

Eivissa, 5 de setembre de 2026

TRES PARELLS DE PEUS.

Hi ha fotografies que, sense necessitat de mostrar cap monument, cap paisatge espectacular ni cap de ses típiques imatges que un espera trobar quan torna d’un viatge, són capaces d’explicar-ho pràcticament tot. Aquesta n’és una. No hi surt Londres, ni el Big Ben, ni cap pub amb pinta de tenir tres-cents anys, però, en canvi, hi apareixen tres parells de peus damunt s’asfalt britànic que, ben mirats, expliquen molt més de sa família que qualsevol àlbum de vacacions.

A simple vista, identificar sa meua neta no presenta cap dificultat especial. Entre pantalons liles i roses, calcetins blancs i unes sandàlies roses que pareixen haver estat dissenyades per un fabricant amb s’obsessió de fer visible una criatura a una distància mínima de cinc quilòmetres, sa petita no necessita cap documentació per ser reconeguda. Podria haver-hi cinquanta persones més dins sa fotografia i, així i tot, jo crec que encara la trobaríem de seguida. És aquella edat en què un encara pot combinar el rosa amb el lila, els calcetins amb ses sandàlies i, sobretot, fer-ho amb una seguretat absoluta, sense que ningú tengui es valor de dir-li que potser està cometent un delicte contra sa moda.

De fet, ses sabates de sa meua neta són probablement ses que millor representen s’esperit d’aquest viatge: alegres, colorides i amb una certa despreocupació davant ses circumstàncies meteorològiques. Perquè, no ens enganyem, anar a UK i confiar que el temps respectarà ses nostres decisions de vestuari és una mostra d’optimisme que, a aquestes altures, ja es podria considerar una forma de fe. Però ella va ben contenta, amb les seues sabates roses, com si hagués sortit a passejar per Vila una tarda de juny i no per un país on el cel pot canviar d’opinió tres vegades abans que arribis a sa cantonada.

Després hi ha ses dues adultes, que ja presenten un problema molt més interessant. Aquí sí que, només mirant ses cames i els peus, no m’atreviria a determinar quina és sa meua filla i quina és sa meua dona, perquè no tenc cap superpoder que em permeti identificar parentesc a través d’unes sabates. Però sí que puc fer una cosa molt més divertida: intentar deduir quina classe de persona és cada una segons el calçat que ha triat per afrontar una estada a UK.

Per una banda tenim unes esportives blanques, netes, còmodes i amb tota sa pinta d’haver estat triades per una persona que, abans de partir, va pensar mínimament en allò que havia de fer. Una persona que probablement va consultar el temps, va mirar ses distàncies, va pensar que caminarien bastant i va arribar a sa conclusió, perfectament raonable, que unes bones esportives podien ser una opció adequada. És una manera responsable d’afrontar un viatge i, en certa manera, fins i tot admirable. Hi ha gent que, quan surt de casa, pensa en ses conseqüències de les seues decisions.

I després hi ha ses sandàlies. Bé, ses sandàlies són una altra història.

Aquí ja entram dins un terreny molt més interessant, perquè dur unes sandàlies d’aquest tipus durant una estada a UK requereix una confiança en un mateix que jo, sincerament, enveig. No sé si sa persona que les duu va mirar el temps abans de sortir, però, si ho va fer, només puc imaginar que devia pensar: "Pluja? Fred? Caminar? Ja veurem". I aquest "ja veurem" és, probablement, un dels principis fonamentals de sa nostra manera eivissenca d’entendre la vida.

A Eivissa, si un diu "ja veurem", encara pot sortir-se’n. A UK, en canvi, "ja veurem" et pot deixar a mig camí amb els peus remulls, una sandàlia plena d’aigua i una dignitat que hauràs d’anar a buscar baix d'un banc. Però hi ha persones que no aprenen mai, i jo crec que això, més que un defecte, és una qualitat que hauríem de conservar, perquè si tots fossin prudents, previsors i sensats, sa vida seria molt més avorrida.

I és aquí on aquesta fotografia es converteix en una petita obra mestra familiar, perquè tenim representades tres generacions o, com a mínim, tres maneres d’entendre la vida. Sa criatura va preparada per ser vista des de qualsevol lloc del planeta, una adulta ha decidit que sa comoditat i sa practicitat són importants i s’altra ha considerat que, si fins ara ha caminat amb sandàlies, no serà precisament UK qui li farà canviar d’opinió. És, en definitiva, una mena de resum genealògic fet a partir dels turmells.

També és curiós comprovar com, quan viatjam, tots ens convertim en especialistes en coses que ningú ens ha demanat. Abans de partir sabem perfectament què s’ha de dur, quantes capes fan falta, quin calçat és més apropiat i quina probabilitat hi ha de pluja. Després arribam allà i, al cap de dues hores, algú ja té fred, algú té calor, algú necessita comprar un paraigua i algú altre descobreix que ses sabates que havia triat perquè "eren tan còmodes" tenen una capacitat extraordinària per fer mal just allà on no sabies ni que tenies un peu.

Però potser aquesta és precisament sa gràcia d’anar de viatge amb sa família. Que cadascú parteix amb les seues conviccions, ses seues manies i ses seues teories sobre com s’han de fer ses coses, i després acabam tots caminant junts, més o menys en sa mateixa direcció, mentre intentam que ningú perdi ni es mòbil, ni els bitllets, ni sa paciència. I entremig d’aquest caos, sa neta va amb ses seues sabates roses, probablement sense preocupar-se ni mica de ses decisions dels adults, que és una manera bastant més intel·ligent de viure que sa nostra.

Així que, mirant sa fotografia, jo només puc arribar a una conclusió: no sé exactament quina de ses dues és sa meua filla i quina és sa meua dona, però sí que sé perfectament quina és sa meua neta. I també sé que, si algun dia hagués de reconstruir aquesta estada a UK només a partir d’aquesta fotografia, probablement arribaria a una conclusió bastant encertada: sa família va sortir a fer turisme amb tres parells de peus, tres criteris diferents i una confiança excessiva en què tot acabaria anant bé.

I, al final, probablement va anar bé.

Perquè els viatges familiars no es recorden per haver duit el calçat perfecte, ni per haver consultat correctament sa previsió del temps, ni per haver encertat sempre amb sa roba. Es recorden precisament per aquestes petites absurditats que, mentre passen, poden fer una mica de ràbia, però que després, quan mires una fotografia com aquesta, et fan somriure.

Encara que, això sí, jo no vaig anar a UK amb sandàlies. Ni que m’ho haguessin demanat per favor.

Han arribat els reforços.

Eivissa, 4 de setembre 2026

HAN ARRIBAT ELS REFORÇOS.

Seguim a Leamington. Continuam a sa casa nova. Continuam fent feina, neteja i intentant posar algunes coses al seu lloc, tot i que cada vegada tenc més clar que una mudança no s’acaba quan arribes a sa casa nova, sinó quan aconsegueixes que desapareguin totes ses caixes i deixes de trobar coses dins llocs on no haurien d’estar.

De moment, però, encara en queden unes quantes i, per sort, han arribat més reforços des d’Eivissa.

Com cada matí, a les sis hora local, ja en tenc prou de dormir. No sé si és el canvi d’horari, els anys o simplement que el meu cos ha decidit que les sis és una hora prou bona per començar el dia, però sa qüestió és que, quan encara és fosc i la resta de la casa dorm, jo ja estic despert.

És una bona hora per esmorzar amb calma, prendre un calentet i repassar el programa de feines que tenc previst per el dia. Una manera una mica més elegant de dir que mir què queda per fer i intent decidir per on començar.

Un dels grans plaers d’aquests dies és poder compartir s’esmorzar amb els fills abans que parteixin cap a la feina. Són moments senzills, però tenen un valor especial quan estàs lluny de casa i, entre una torrada, un cafè i quatre paraules, tens la sensació que, malgrat tots els canvis, hi ha coses que continuen exactament igual.

Ells parteixen cap a la feina i jo començ sa meua jornada particular, que no té horari, ni cap conveni laboral que em protegeixi, ni tampoc un calendari que em permeti veure quan s’acabarà sa feina.

Com a feina urgent, ens hem marcat s’objectiu d’arreglar el dormitori de ses netes. Elles s’han de sentir com a casa i el canvi no l’han de notar. Molt aviat començaran a anar a escola, arribarà el fred, els dies seran més curts i hauran de poder fer sa vida de sempre dins aquesta nova casa.

Per això és important que tenguin el seu espai preparat i hi trobin ses coses que els són familiars: sa roba, els contes, els joguerois i tot allò que acostumaven a tenir dins el seu quarto a sa casa anterior.

I aquí és on una mudança demostra tota la seua capacitat per posar a prova sa paciència humana. Ses caixes que durant el trasllat semblaven perfectament identificades ara han adquirit una certa capacitat d’invisibilitat. Tu recordes perfectament haver guardat els contes dins una caixa concreta, però ara tens davant teu un munt de caixes que s’assemblen moltíssim i, evidentment, cap d’elles diu “contes”.

Comences a obrir-ne una, després una altra i, quan ja n’has obert cinc i tens mitja habitació plena de coses, descobreixes que allò que buscaves estava dins sa primera caixa, però a la part de baix, que és exactament on no havies mirat.

Afortunadament, aquest cap de setmana han arribat més reforços des d’Eivissa. Ha vengut una fillola a ajudar amb ses feines i ses netes i la seua arribada (molt esperada, s’ha de dir) ens permet afrontar tota aquesta operació amb una mica més d’optimisme.

Perquè una cosa és fer una mudança entre poques persones i una altra és tenir més mans disponibles per obrir caixes, moure coses, ordenar roba i, sobretot, entretenir ses netes mentre els altres intentam aconseguir que sa casa deixi de semblar un magatzem.

I com que qualsevol arribada s’ha de celebrar, ho feim a l’eivissenca: pa torrat, embotits, formatge i fruita de sa nostra terra. No és exactament un bullit de peix, ni una paella, ni una bona frita, però hem de reconèixer que té sa seua gràcia i que, si no miram massa ses temperatures i evitam pensar en el que menjaríem a Eivissa, podem arribar a sentir-nos perfectament integrats.

A la tarda, quan arriben els fills de la feina, decidim fer una escapada al pub del barri, un clàssic que no podia faltar en aquesta estada britànica. Aquí anar al pub forma part de la vida quotidiana i no necessita gaire justificació: simplement hi vas, seus, demanes una beguda i comparteixes un rato amb els altres. És una manera d’estar amb sa família o els amics, però amb més cervesa i, segons s’hora, bastant més remor.

Naltros ja començam a agafar-li el gust i acabam pensant que potser no és tan mala idea això de tenir un pub a prop de casa. És pràctic, no has de preparar res i, sobretot, et permet sortir de casa sense haver de donar massa explicacions.

Per sopar, preparam pasta i encetam unes botelles de vi blanc. I aquí he de fer un parèntesi per parlar d’una de ses grans novetats culturals que he descobert durant aquests dies: el vi blanc amb gel, això que ara sembla que s’ha convertit en una autèntica moda i que, en el nostre cas, ja coneixem com un “blanco Paris”.

Segons m’expliquen, aquesta beguda la varen posar de moda ses dones després que una artista la popularitzàs a sa televisió. I ja sabem com funcionen avui ses modes: una persona famosa fa qualsevol tonteria davant una càmera i, al cap de poc temps, ja la fa mig món.

Imaginau un pub. O un bar dels nostros. Una dona a sa barra o asseguda tota sola a una taula. Demanar una cervesa per beure-la fa una mica vulgar. A més, pel que sembla, sa cervesa infla molt. En canvi, si una dona demana un “blanco Paris”, la cosa canvia completament: sembla elegant, cosmopolita, moderna i sofisticada. No importa que sa diferència sigui, bàsicament, posar un cubito de gel dins una copa de vi blanc. El que compta és sa imatge.

Jo, que som més tradicional, encara intent entendre aquesta revolució gastronòmica, però he de reconèixer que funciona. Ses botelles de vi blanc volen. S’han posat de moda.

El reforç, a més, no ha vengut només carregat de ganes d’ajudar. Ha vengut amb un flaó del Forn Es Blat. I això ja són paraules majors. Perquè hi ha productes que, quan viatges, deixen de ser simplement menjar i es converteixen en una manera de transportar un tros d’Eivissa. No tardam gaire a provar-lo i, pel meu gust, els millors flaons de tots són els de Can Bufí, però he de reconèixer que aquest d’Es Blat no li va gaire lluny.

I aquí no vull crear cap conflicte familiar, comercial ni diplomàtic. Simplement, deix constància de sa meua opinió i que cadascú triï el seu flaó, que en qüestions tan serioses no convé entrar en discussions innecessàries.

Però entre caixes, flaons i mudances, arriba una cosa que no es pot comprar amb sous: un dia lliure. Un dissabte. I un dissabte lliure, després de tants dies de feina, me’l mereixia.

Amb el meu fill he anat a sa deixalleria per tirar coses i després hem anat a fer net el cotxe. Perquè un home de sa meua edat i de sa meua posició no pot anar pel món amb un cotxe brut. Una vegada complides aquestes dues grans obligacions, vaig considerar que ja havia fet prou mèrits per disfrutar del merescut descans.

I on millor per celebrar-ho que als Cotswolds?

Agafam el cotxe i partim cap a Broadway. Només sortir de Leamington ja pareix que deixam enrere sa feina i entram dins un altre món. El paisatge va canviant a poc a poc: carreteres estretes, camps verds i, de tant en tant, petites cases i pobles construïts amb aquella pedra de color mel tan característica dels Cotswolds.

El dia acompanya. Fa sol, sa temperatura és agradable i hi ha aquella llum que fa que el paisatge anglès sembli encara més de postal. Després de dies tancats entre caixes, és un luxe simplement mirar per sa finestra i no haver de pensar en què toca fer després.

Arribam a Broadway, un d’aquells pobles que semblen haver estat construïts expressament perquè els visitants facin fotos. Cases de pedra, teulades inclinades, petites botigues, jardins impecables i carrers pels quals fa ganes passejar sense cap pressa.

I això és precisament el que feim: passejar. Sense mirar el rellotge. Sense pensar en caixes. Sense haver de moure cap moble. Només caminar i mirar.

Broadway té aquell encant dels pobles que pareixen haver quedat aturats en el temps. Ses façanes de pedra daurada, ses finestres plenes de flors i els petits carrers fan que sigui difícil caminar de pressa. No perquè tenguis res que t’ho impedeixi, sinó perquè cada pocs metres hi ha alguna cosa que et fa aturar: una casa especialment polida, una botiga, un jardí o simplement una vista que val la pena mirar uns minuts.

Després tornam al cotxe i continuam la ruta pels Cotswolds. Passam per Stow-on-the-Wold i més tard ens dirigim cap a Bourton-on-the-Water, probablement un dels pobles més coneguts de tota la zona.

Bourton té un petit riu que travessa el centre del poble i li dona un encant especial. Els ponts de pedra, ses cases tradicionals i els arbres que acompanyen el curs de s’aigua fan que tot plegat tengui un aire tranquil, gairebé irreal.

Ens aturam, caminant sense pressa, mirant ses cases, el riu i la gent que, com naltros, ha vengut simplement a passar el dia. Hi ha llocs que no necessiten gaire explicació. Els has de caminar, mirar i disfrutar.

I mentre vas conduint d’un poble a s’altre, entens per què aquesta zona és tan apreciada. No és només arribar a un lloc concret, fer una fotografia i partir. El plaer és el trajecte: ses carreteres petites, el paisatge, els camps verds i els poblets que apareixen darrere un revolt.

També hi ha una cosa que m’agrada especialment: aquí sembla que el temps tengui una altra velocitat. No hi ha presses. No hi ha necessitat d’arribar a tot. Pots aturar el cotxe, baixar, caminar un rato i després tornar a partir. I això, després d’uns quants dies en què sa nostra vida ha consistit bàsicament a fer llistes de coses pendents, té un valor extraordinari.

Per unes hores, ses caixes desapareixen completament del meu cap. I arriba el moment culminant del nostre dissabte: s’afternoon tea. Ens aturam a l’Hotel Lords of the Manor, un lloc que sembla fet expressament per practicar això de viure sense presses.

L’afternoon tea és una d’aquestes tradicions britàniques que, explicades des de fora, poden semblar simplement prendre un te amb quatre pastissos. Però quan t’hi asseus, sa cosa canvia.

Aquí no es tracta simplement de menjar. És tota una cerimònia. Primer has de triar el te. Després arriba aquella torre de pisos, que ja només de veure-la fa que pensis que probablement no t’ho acabaràs tot. A la part de baix, els sandvitxos petits, tallats amb aquella precisió anglesa que fa que fins i tot un simple sandvitx de cogombre sembli una cosa important.

Després venen els scones, que són probablement una de les parts més esperades de s’operació, amb nata i melmelada. I a dalt de tot, els pastissos i ses petites delicadeses dolces, cadascuna més cuidada que s’anterior.

Tot arriba presentat amb una cura que fa que, durant un rato, fins i tot un servidor se senti una mica més distingit del que realment és.

I aquesta vegada ha pagat el meu fill. Si llegiu habitualment els meus escrits, recordareu aquell episodi d’una multa de tràfic que vaig haver de pagar per una infracció en què jo no conduïa. Idò, me’n devien una. Per tant, mentre em servesc un te i miram aquella taula plena de coses bones, consider que sa qüestió queda definitivament saldada.

I la veritat és que és un plaer. No només pel menjar, ni pel te, ni pel lloc. És sobretot pel moment. Estam asseguts tranquil·lament, sense caixes al voltant, sense haver de decidir què hem de fer després i sense aquella sensació permanent de tenir alguna cosa pendent.

Només sa família, una bona taula i una tarda per davant. Després de tants dies de feina, d’aixecar coses, obrir caixes, netejar, ordenar i intentar recordar on hem posat cada cosa, seure tranquil·lament amb sa família, menjar un scone i mirar el paisatge des d’un lloc tan agradable és exactament el que necessitàvem.

Perquè una mudança no és només una qüestió de caixes. També és una qüestió de canvis. De començar una nova etapa. D’acostumar-te a una casa nova i a unes rutines diferents. I potser aquests petits moments són els que fan que, a poc a poc, una casa nova comenci a convertir-se en casa.

Un esmorzar compartit. Un solpost al pub. Un flaó que arriba d’Eivissa. Ses rialles de ses netes. Un “blanco Paris”. I un dissabte pels Cotswolds, passejant entre pobles de pedra, mirant el paisatge i acabant la tarda amb un afternoon tea.

Els Cotswolds ens han servit precisament per això. Per aturar-nos. Per respirar. Per recordar que no tot és posar coses al seu lloc. Ses caixes encara hi són. El dormitori de ses netes encara necessita alguna cosa. Segurament demà tornaré a mirar sa pila de caixes intentant recordar on varen posar allò que necessit. Però avui, almenys avui, dissabte, sa mudança pot esperar.

Seguim a UK. Continuam a sa casa nova. Els reforços ja estan incorporats, ses netes aviat tendran el seu espai, el “blanco Paris” continua triomfant, el flaó ens recorda d’on venim i naltros hem descobert que, de tant en tant, també és necessari deixar ses caixes a un costat i sortir a veure món.

I, sobretot, hem recordat una cosa molt senzilla: que una casa no es converteix en casa quan totes ses caixes han desaparegut. Es converteix en casa quan comences a viure-la.

Ara només falta acabar de trobar sa caixa dels contes. Però això, com sempre, serà feina per demà.

Mentre plogui, encara hi ha esperança.

Eivissa, 3 de setembre 2026

MENTRE PLOGUI, ENCARA HI HA ESPERANÇA.

Em despert ben de matí. Encara era fosc i sa casa estava en aquell silenci especial que només existeix quan tothom dorm i un encara no sap ben bé si s’ha despertat perquè toca o perquè es cos ha decidit que ja n’hi ha prou.

I llavors ho vaig notar. Una cosa petita, estranya, que em baixava pel braç cap a sa mà. Quasi a les fosques, em vaig rascar pensant que seria qualsevol cosa: un fil de roba, una pelussa o un d’aquells misteris que apareixen damunt es llençol sense que ningú els hagi convidat.

Però no. Vaig tocar una cosa petiteta, rodona. Vaig agafar sa llanterna del mòbil i vaig fer llum.

Era una mariquita. Sí, una mariquita. Petita, vermella, amb les seues taques negres i, sobretot, completament perduda. No sé com havia arribat damunt es meu braç. Potser havia entrat per sa finestra, potser havia passat tota sa nit fent turisme per sa casa o potser, simplement, havia decidit que aquell dia volia conèixer món. La vaig agafar amb delicadesa i la vaig dur al jardí, que és, al cap i a la fi, el seu hàbitat natural.

Una mariquita a les sis des matí damunt es meu braç. Ho vaig interpretar com un senyal: no havia de dormir més. I em vaig aixecar.

Sa meua neta grossa, que té cinc anys i una capacitat extraordinària per detectar qualsevol moviment dels adults quan ella té ganes de fer alguna cosa, també es va despertar. Així que vàrem aprofitar per esmorzar junts mentre, a poc a poc, es dia començava a clarejar.

I aquí va arribar un d’aquells moments petits que fan que un dia qualsevol tengui alguna cosa d’especial. Per sa finestra del menjador vàrem veure al “lechero” del barri. Arribava tranquil·lament i deixava ses botelles de llet i els sucs de poma davant sa porta d’entrada.

Una sensació extraordinària.

Aquell home deixant sa llet  a sa porta em va transportar directament a quan jo era petit i sa llet venia de sa lleteria, fresca, sense tantes històries, etiquetes, certificats i estudis sobre ses propietats de cada gota. Ara vivim en un món on, per beure un got de llet, pareix que abans necessites fer un màster.

Aquells moments de calma, mentre esperava que els altres s’aixecassin, els vaig aprofitar per escriure. M’agrada escriure de bon matí perquè és una manera de posar els pensaments a lloc abans que comencin a arribar ses obligacions, els missatges, ses feines i aquella sensació que un sempre té alguna cosa urgent pendent.

I aquell dia en tenia unes quantes. El pla de feina previst era fer net es quarto de sa rentadora, rentar ses plantes, regar-les, posar roba a rentar, ordenar un poc sa casa ... Vaja, una enfeinada. D’aquelles feines que, quan les acabes, no saps ben bé què has fet, però estàs cansat igualment.

Cap a migdia va passar una cosa que no vull deixar de contar. Sa meua neta grossa, de cinc anys, va decidir que havíem d’anar al centre del poble. I no ho va proposar. Ho va manar.

- Vamos al Coffee 1.

I allà vàrem anar. Després ens va confessar que els seus pares no volen que hi vagi gaire (diuen que és un cafè de vells) però a ella li agrada molt un pastisset, un Rocky Road, que fan allà. És a dir: amb cinc anys ja ha descobert una cosa que a molts adults ens costa anys aprendre: si vols aconseguir alguna cosa, primer has de trobar un adult que estigui disposat a pagar-la.

Ja podeu veure .... Tenc una futura negociadora a sa familia.

I ja que érem allà, vaig començar a mirar preus i tiquets de compres. Perquè una cosa és venir de vacacions, fer un cafè i pensar "quina passada", i una altra és començar a comparar. Un flat white, que no deixa de ser un cafè amb llet amb un nom més internacional, costava 4,50 euros; un litre de llet, 1,50 euros; un gel Sanex de 450 ml, 5 euros; sis ous, 3,75 euros; un desodorant de 75 ml, 4,75 euros; quatre kiwis, 3,75 euros; un tub de 50 ml de pasta dental, 3,10 euros. I no vull continuar …

Com veis, per Anglaterra també està cara la vida. I aquí és on entra sa meua particular guerra contra sa dictadura dels preus. I dic dictadura perquè, a vegades, pareix que no tenguem alternativa. Però sí que en tenim.

Parlaré només dels cafès i del pa. Lo demés ja vos ho podeu imaginar.

Començam pels cafès. Jo ho entenc tot. Entenc que es local sigui car, entenc el cafè d’especialitat i entenc que es gra vengui de Colòmbia, d’Etiòpia o de sa lluna. Entenc que sigui orgànic, ecològic, sostenible, artesanal, de comerç just i que es cafeter conegui personalment es nom de sa planta que va produir aquell gra.

Ho entenc tot. Però 4,50 euros per un cafè amb llet? Venga, home! Anau a pasturar!

Ara li posam flat white i pareix que sa cosa canvia. No. És cafè amb llet. Te’l serveixen amb una tassa preciosa, una figureta feta amb sa llet que pareix una obra d’art, una fulla, un cor o un cigne, i després arriba sa factura. Toma! 4,50 euros. Una presa de pèl amb escuma.

I aquí és on crec que mos hauríem de rebel·lar, perquè el problema no és només que un cafè costi 4,50 euros. El problema és que naltros continuam anant-hi, continuam demanant-lo, continuam pagant-lo i després mos queixam. Això no serveix de res.

Si pensam que un lloc mos pren el pèl, no hi hem de tornar mai més. I punt.

No hem de fer una manifestació, no hem de cremar res ni hem de sortir al carrer amb pancartes. Simplement no hi anam. Sa nostra millor eina com a consumidors és sa targeta bancària. O, millor dit, no treure-la.

I això val també pel pa.

Vaig a sa panaderia. Bé, allà en diuen bakery, que sempre queda més modern. Allà hi ha un pa rodó, amb llavors, fruits secs, massa mare, fermentació lenta, farina d’una varietat de blat que segurament ja cultivaven es romans i tota una explicació que necessites llegir amb calma. Preu: 8 euros. I si el vols tallat, 50 cèntims més.

Aquí ja vaig pensar que havíem entrat en una nova dimensió. Sa dependenta em demana si vull es pa tallat. Li dic que sí.

- Són 50 cèntims més.

La vaig mirar i li vaig dir directament:

- Per sa teua cara em cobres això? Quina barra!

No li vaig dir res més. Vaig pagar i me’n vaig anar. Però vaig prendre una decisió: no hi tornaria. I no hi vaig tornar.

Perquè una cosa és pagar el que val un producte i una altra és acceptar qualsevol cosa simplement perquè algú ha decidit posar-li un preu. I aquí és on hem de començar a canviar sa nostra manera de consumir. No podem estar tot el dia queixant-mos que tot és car i després continuar comprant exactament allà on pensam que mos estan enganyant.

Això és donar-los sa raó. És dir-los: "Puja-ho una mica més, que jo continuaré venint". No. Jo no. Hi ha altres llocs on venen pa. Sense tallar, això sí. I sabeu què? No passa res. Me’l tallaré jo a casa. I ja està.

Us imaginau si tots féssim lo mateix? Us imaginau que deixàssim de comprar allà on consideram que el preu és abusiu? Ja veureu quant de temps tarda aquesta moda d’afegir 50 cèntims per tallar el pa a arribar a tots els forns i panaderies d’Eivissa. Perquè ses modes viatgen ràpid. I els preus encara més.

Però els consumidors també tenim poder. El problema és que moltes vegades no l’utilitzam. Mos hem acostumat a pagar i callar, a dir "és lo que hi ha".

Això de "és lo que hi ha" és una de ses frases que més mal mos ha fet. No, senyors. No és "lo que hi ha". És lo que naltros acceptam. I mentre ho acceptem, continuarà.

Per això sa dictadura dels preus només existeix mentre naltros mos deixam governar. Si un cafè mos pareix massa car, no el demanam. Si un pa mos pareix abusiu, no el compram. Si un lloc mos sembla que riu de naltros, no hi tornam.

És així de senzill i és també sa manera més directa de dir-li a un negoci que s’ha passat de sa ratlla. Sense crits, sense insults, sense sermons. Amb sa butxaca. Perquè al final, sa butxaca és molt més rebel del que pareix.

I mentre jo anava pensant en tot això, després del timo del cafè i del pa, em vaig emportar una alegria. Al carrer començava a ploure. Immediatament em va venir al cap una cançó de Creedence Clearwater Revival: Have You Ever Seen the Rain? La recordau?

Aquella cançó parla, d’alguna manera, de sa calma abans de sa tempesta, de quan pareix que tot va bé però, de sobte, arriba alguna cosa que ho canvia tot, de sa tensió que se va acumulant fins que finalment esclata.

Idò aquell dia em va passar una cosa semblant. Jo ja anava carregat: els preus del cafè, els preus del pa, sa vida cara, ses petites coses que se van acumulant. I, de sobte, va començar a ploure.

Un altre senyal. Però aquesta vegada no era una mariquita. Era pluja.

I aquí vaig tenir un problema greu, perquè jo estava al carrer amb sandalies, calçons curts, camiseta... I el paraigües? Dins sa maleta. A casa. Perfecte. Una planificació impecable. Vaja… Com un home de poca fe.

I vaig riure pensant que aquestes primeres pluges sí que eren un problema. No tant per jo, que ja m’espavilaria, sinó pels caminants de ses voreres arran de carretera. Perquè allà tenen un altre costum que pareix que ningú vol solucionar: els batxes. Moltes de batxes. Molts de forats a s’asfalt. I quan plou, sa carretera es converteix en un mapa de trampes. I alerta amb els cotxes i, sobretot, amb els autocars. Pareix que alguns conductors han oblidat una cosa molt senzilla: quan plou, ses persones que van per sa vorera també tenen dret a arribar seques a ca seua.

Així que, estimats conductors, si em permeteu un consell, procurau evitar ses voreres o reduir sa velocitat. Perquè una cosa és que plogui i una altra és que, gràcies a una roda, jo pugui arribar a casa amb una dutxa gratuïta.

Però, dit això, benvinguda sigui sa pluja. Després de tants de dies de calor, de tanta pols, de tanta sequera i de tants de mesos mirant el cel esperant un senyal, veure caure aigua és gairebé un regal. I potser avui també m’ha servit per recordar una cosa.

Ens passam bona part de sa vida queixant-mos: des preus del cafè, del pa, de sa gasolina, de ses factures, dels polítics, dels conductors, de ses voreres, de sa calor, del fred i, si fa falta, també de sa pluja. Sempre hi ha alguna cosa.

Però avui, mentre sa pluja començava a netejar els carrer, he pensat que potser també mos convé deixar que netegi un poc es cap. Que s’endugui ses preocupacions, el cansament i ses petites enrabiades, tot allò que anam acumulant sense adonar-mos-en i que, al final, pesa molt més que un cafè de 4,50 euros.

Perquè la vida també és això: una mariquita damunt el braç a les sis del matí, una neta de cinc anys que et du a esmorzar, un lleter que deixa sa llet davant sa porta, un pa massa car, un cafè que no val quatre euros i mig... i, de sobte, plou.

I un s’adona que, malgrat tot, encara hi ha coses que no tenen preu. S’aigua que cau, una criatura que riu, una casa que dorm, un matí tranquil i sa possibilitat de començar un nou dia.

Per això, avui no em queixaré de sa pluja. Que plogui. Que ho renti tot. Que s’emporti sa brutor i, si pot ser, també un parell dels problemes que mos pensàvem que eren imprescindibles.

I si algú m’ha de remullar amb el cotxe, paciència. Ja tendrem temps de tornar-nos a queixar demà. Avui, simplement, aixecaré sa cara i deixaré que plogui.

Perquè després de tants de mesos esperant-la, potser sa pluja no ha vengut a molestar-mos. Potser ha vengut a recordar-mos que, fins i tot després d’una llarga sequera, sempre pot tornar a ploure.

I que, mentre plogui, encara hi ha esperança.

Casa nova a Leamington.

Eivissa, 2 de setembre 2026

CASA NOVA A LEAMINGTON.

Ja tenc casa nova a Leamington. Bé, casa nova, nova no ho és. És una casa de segona mà que els meus fills s'han comprat i estan reformant per complet, però a mi ja em va bé dir que tenc casa nova, perquè així pareix que som una persona important i que particip en grans operacions immobiliàries internacionals, quan en realitat he anat a ajudar a llevar males herbes, plegar roba, fer net, fer de güelo i intentar entendre com funciona una air fryer.

Em conten com varen fer el canvi de casa i, segons sembla, l’operació va estar molt ben organitzada. Caixes, caixes i més caixes, totes perfectament identificades amb lletres ben grosses per saber què hi havia dins. Una demostració d’ordre i planificació que, vista ara, devia ser molt reconfortant. El problema és que una cosa és saber què hi ha dins cada caixa i una altra, molt diferent, és saber on han posat aquella caixa.

I ara, a sa casa nova, hi ha caixes amuntegades per tot i trobar qualsevol cosa que necessites s’ha convertit en una aventura. Busc un termòmetre i no apareix; vull s’edulcorant per al te i pareix que s’hagi evaporat; es desodorant també ha desaparegut, i trobar sa pasta de dents ja requereix unes certes habilitats d’investigació. Però el pitjor són els llençols del nostro llit, perquè un pot entendre que una casa estigui plena de caixes, però costa més acceptar que una cosa tan necessària com uns llençols puguin desaparèixer dins una casa que, en teoria, és nostra.

Així que vaig arribar i, pràcticament sense haver tengut temps d’assimilar que estava en una casa nova, vaig començar a fer feina. El jardí necessitava una intervenció urgent: llevar males herbes, podar ses plantes, regar i intentar descobrir què era una planta i què era simplement una herba que havia decidit aprofitar l’abandonament per créixer sense cap classe de control. Els cossiets i ses plantes em miraven com estranyats, com si es demanassin qui era aquell individu que havia aparegut de cop i començava a ficar mà a tot. I, ben mirat, tenien motius per desconfiar, perquè feia massa temps que ningú s’enrecordava d’elles.

Al jardí de s’entrada vaig trobar una situació semblant, amb molta herba i plantes que ja estaven més seques que jo després d’un dia de feina. Vaig començar a llevar-ho tot i vaig demanar quant de temps feia que estava així. Sa meua neta grossa em va dir que, segons ella, feia cinc i cinc (em mostrava ses mans obertes) anys que ningú havia llevat aquelles plantes.

Cinc i cinc anys. No sé si són exactes, però vaig decidir donar-li credibilitat, perquè una cosa és llevar quatre males herbes i una altra és poder dir que has recuperat un jardí després d’anys d’abandonament. Això ja dona categoria a sa feina.

Però no tot havia de ser feina, perquè ses netes necessitaven sortir, córrer i jugar, i jo també necessitava recordar que havia vengut a Leamington per estar amb elles i no per convertir-me en jardiner professional. Així que vàrem anar al parc que hi ha molt a prop de sa casa, que és una d’aquestes coses que fan molt bé els anglesos: tenir un parc a prop perquè els infants puguin sortir, jugar i cansar-se, que és probablement una de ses millors formes que existeixen perquè després mengin i dormin sense massa protestes.

Després del parc vàrem anar a un coffee bar del poble, on vàrem fer un d’aquells menjars anglesos que són capaços de convertir un esmorzar en un dinar complet. Torrades, mantega, salsitxes i beans, ous, salmó, o un simple bol de cereals amb fruita i iogurt per a qui vol fer veure que du una vida saludable. Per beure, te, apple juice, aigua i tot el que faci falta. Un festival. Això sí, anglès de dalt a baix.

A poc a poc, vaig intentant integrar-me culturalment i no vaig demanar ni pa amb tomata, oli, jamón, ni un cafè amb llet, perquè tampoc no era qüestió de provocar un conflicte diplomàtic.

Després de recuperar forces, vàrem continuar amb ses compres i la següent parada va ser una botiga Tiger, que és un lloc especialment perillós per a qualsevol persona que estigui intentant muntar o arreglar una casa. Tiger és una botiga especialitzada en articles barats. Això si, els articles tenen poca utilitat, ideals per regalar als adults o als infants. Hi vaig entrar amb ses netes amb la intenció de comprar unes quantes coses i varem acabar comprant coses que probablement no necessitavem, però que en aquell moment ens varen semblar imprescindibles.

Aquesta és sa filosofia de Tiger: un entra per comprar una cosa concreta i en surt convençut que no pot viure sense una caixa, una espelma, un utensili de cuina, una llibreta o qualsevol invent que no sabia que existia cinc minuts abans.

Però jo hi vaig amb una doble finalitat. Una, per comprar petits detalls a ses meus netes. Els hi encanta aquesta botiga. I s’altre, té un caire més social. He d’ajudar els anglesos a mantenir llocs de feina i contribuir a sa seua economia. Si jo, i gent com jo,  no compra aquestes coses, qui ho farà?

Després vàrem anar al supermercat del poble, on vaig comprar coses que sí que eren necessàries: menjar, fruita, llet i productes de neteja. Molts de productes de neteja. Aquí ja vaig recuperar un poc sa dignitat després de sa visita a Tiger, perquè almenys podia justificar ses compres dient que eren imprescindibles per a sa vida quotidiana.

Aproximadament a les sis de la tarda varen arribar els meus fills de sa feina i va començar una altra part del dia, més tranquil·la i més familiar, amb temps per posar-nos al dia, xerrar de com anaven ses coses i preparar es sopar. També va arribar es moment d’enfrontar-me a un dels grans misteris tecnològics de sa vida moderna: sa air fryer.

No acab d’entendre aquesta màquina moderna. Tothom en parla com si fos una meravella, però jo encara no he descobert si realment és tan extraordinària o simplement una altra manera de complicar una cosa tan senzilla com cuinar. Jo som més de paella, foc i mirar què està passant, mentre que això de posar quatre coses dins una màquina, prémer un botó i esperar que surtin fetes em genera molta desconfiança.

Quan pensava que ja havia acabat sa jornada, abans d’anar a dormir vaig tenir una reunió d’alt nivell amb el “big boss” de la casa, que em va explicar es pla de feina per a l’endemà. No era una reunió informativa, precisament; era més aviat una assignació de responsabilitats amb terminis molt concrets: Cuina neta, sopar fet a les set, casa neta, buidar baix, rentar ses plantes i plegar sa roba. I tot això havia d’estar fet abans de les dotze, perquè després ses netes havien d’anar a jugar al parc.

Jo vaig escoltar ses instruccions amb molta atenció i vaig assumir ses meues responsabilitats amb esperit de servei. Només vaig poder contestar en veu baixa:

- Yes, mein Führer.

Aclarits els objectius per demà, me'ls van donar per escrit, xerrarem i vam acabar rient de tot allò que implica deixar un lloc on has viscut molts d’anys. Perquè canviar de casa no és simplement ficar ses coses dins caixes i dur-les a un altre lloc. És decidir què deixam, què ens emportam, què pensam que trobarem a faltar i què, en canvi, ens alegrarà haver deixat enrere.

A sa casa anterior hi quedaven molts d’anys de vida compartida: un matrimoni, es naixement de ses netes, moments bons i moments difícils, es confinament del Covid, canvis de responsabilitats a sa feina i mil situacions quotidianes que, quan les vius, pareixen poca cosa, però que amb es temps acaben formant sa història d’una família.

I segurament el que més estranyarem no seran ses coses grans, sinó aquells petits detalls que formen part de sa vida sense que els donem gaire importància. Un jardí més gros, un arbre fruiter, unes plantes del jardi, una petita porta d’entrada per sa gateta de sa casa, un racó determinat, una finestra, una olor o qualsevol d’aquelles coses que semblen insignificants fins que un dia ja no hi són.

Mil i una coses. Mil i un records. Perquè al final una casa no són ses parets. És tot allò que hi ha passat dins.

Però sa vida continua i ara toca fer vida a una casa nova, entre caixes, reformes, plantes que necessiten atenció, una air fryer que encara no domin i unes netes que tenen molta més energia que jo.

Segurament a valtros també us ha passat alguna vegada: sempre que un surt de viatge, us queda pendent alguna cosa “urgent”. Aquesta vegada vaig decidir viatjar sense ordinador, sense agenda ni tablet, només amb es mòbil, perquè pensava que havia de desconnectar un poc.

Perfecte. No tenia ordinador, no tenia tablet i no tenia cap intenció de posar-me a fer cap feina des del mòbil. Aquesta vegada ses prioritats eren altres. Hi havia  coses més importants i més urgents. I no podia descuidar-me. A les dotze havia de tenir sa feina de casa acabada i això sí que era prioritari, perquè el “big boss” havia estat molt clar amb ses instruccions.

Així que demà tocarà començar aviat, posar ordre a sa casa, netejar sa cuina, rentar ses plantes, plegar sa roba, preparar es sopar i tenir-ho tot enllestit abans de migdia. I jo, com a bon pare, güelo i treballador temporal no remunerat, compliré amb ses meues obligacions.

Només esper que “mein Führer” no m’estigui vigilant amb una càmera oculta. Perquè si l’ha instal·lada, segurament ja sap que en lloc d’estar fent sa feina estic aquí, escrivint aquesta història.

I això, evidentment, no convé que ho sàpiga ningú.