Quan la salut es ven en ampolletes.

Eivissa, 1 d'Agost de 2026.

QUAN LA SALUT ES VEN EN AMPOLLETES.

Ara que ja fa un temps que estic jubilat, hi ha un costum que no he perdut. Quan entr en un supermercat, en lloc de limitar-me a fer sa compra, acab observant ses estanteries amb els mateixos ulls amb què les he mirades durant més de quaranta anys. És una deformació professional que ja no em llevaré mai. No puc evitar fixar-me en els productes nous, en els envasos, en els reclams publicitaris i, sobretot, en aquells aliments que es presenten com si haguessin de canviar la salut de la humanitat.

Llavors sempre em faig sa mateixa pregunta: d'aquí a cinc anys, aquest producte encara existirà? S'experiència m'ha ensenyat que, molt probablement, no.

Durant els anys que vaig tenir sa responsabilitat de dirigir una cadena de supermercats eivissencs vaig veure desfilar davant meu una autèntica processó de productes miraculosos. Tots arribaven envoltats d'una gran campanya de publicitat, de paraules que sonaven molt científiques i de promeses que feien pensar que, fins aquell moment, havíem estat menjant gairebé d'esquena a la salut. Sa fórmula sempre era sa mateixa: es descobria un ingredient, una llavor, un bacteri o una vitamina, se li atribuïen virtuts gairebé extraordinàries i, en qüestió de mesos, es convertia en imprescindible.

Després passava el temps, apareixia una nova moda i aquell miracle desapareixia de ses estanteries amb sa mateixa velocitat amb què hi havia arribat. No perquè s'hagués demostrat que era perjudicial, sinó perquè el negoci ja necessitava un altre protagonista.

Un dels casos que record amb més claredat és el de ses baies de goji. Els qui no han viscut aquella febre potser avui pensaran que exager. Idò no. Hi va haver una temporada en què ens era pràcticament impossible aconseguir-ne prou per satisfer sa demanda. Ses estanteries dedicades als productes ecològics i dietètics quedaven buides al cap de poques hores d'haver-les omplit i els clients demanaven quan en tornaríem a rebre com si es tractàs de pa o de llet.

El màrqueting havia fet la seua feina. Ses baies venien de l'Himàlaia, i això ja els conferia una mena d'aura misteriosa, gairebé espiritual. Ens parlaven dels seus antioxidants, de la seua capacitat per retardar l'envelliment, de ses defenses, del cor, de la vitalitat... Només faltava dir que ressuscitaven els morts. La gent les comprava sense discutir el preu perquè havia assumit que allò era una inversió en salut.

Avui encara se'n poden trobar, però ningú ja en parla. No s'han tornat dolentes. Simplement han deixat de ser notícia.

Poc després arribaren ses llavors de xia. Tornàrem a sentir sa mateixa música amb una lletra diferent. La fibra, els omega-3, la sacietat, l'energia... Durant una temporada semblava que qualsevol esmorzar que no dugués llavors de xia era nutricionalment incomplet. I, mentrestant, els nostres güelos o pares, que havien crescut menjant pa moreno, llegums, ametlles, figues seques i fruita de temporada, devien haver arribat a vells per pura casualitat.

També record sa febre dels productes light. De cop el greix es va convertir en l'enemic públic número u i tot havia de ser desnatat, baix en greix o amb un gran "0 %" escrit a s'envàs. Molts consumidors compraven aquells productes convençuts que menjaven més sa, sense adonar-se que sovint el greix s'havia substituït per sucres o altres ingredients perquè el producte continuàs tenint gust.

Més tard varen arribar ses begudes d'àloe vera, els aliments enriquits amb omega-3, els esterols vegetals, els antioxidants, els "superaliments", els productes detox, els aliments enriquits amb proteïnes... Sa llista és tan llarga que em costa recordar-la sencera. Sempre hi ha hagut una paraula màgica capaç de disparar ses vendes.

I ara vivim s'època dels probiòtics i del famós Lactobacillus casei.

Que ningú m'entengui malament. No tenc res en contra dels probiòtics. Sa investigació científica ha demostrat que determinades soques poden ser útils en casos concrets, especialment després d'alguns tractaments antibiòtics o en determinades alteracions digestives. Això és ciència i seria absurd negar-ho.

El que em costa acceptar és la facilitat amb què una evidència limitada es converteix, gràcies al màrqueting, en una necessitat universal.

La publicitat és molt intel·ligent. Gairebé mai no menteix; simplement suggereix. No diu que sense aquella ampolleta estaràs malalt. Insinua que estaràs millor. Parla de defenses, de benestar, d'equilibri, de microbiota... Conceptes que sonen molt bé i que, repetits mil vegades, acaben convertint-se en veritats absolutes.

I així arribam a una situació curiosa: hi ha persones que cada matí beuen religiosament una ampolleta de L. casei convençudes que fan una gran inversió en salut, però després passen dies sencers sense menjar fruita, llegums o verdures. No deixa de ser una contradicció ben pròpia del nostre temps. Buscam la salut dins un envàs mentre deixam de banda els aliments que, des de fa segles, han alimentat generacions senceres.

Hi ha una cosa que sempre m'ha fet pensar. Els aliments que acumulen més evidència científica a favor seu són, curiosament, els que menys publicitat necessiten. Mai he vist una campanya milionària animant-nos a menjar més llenties. Cap futbolista famós anuncia cigrons. Cap actriu assegura que una tomata d'Eivissa li reforça ses defenses. Ses ametlles, s'oli d'oliva, el peix, sa fruita o ses verdures continuen fent la seua feina en silenci, sense eslògans ni anuncis a s'hora de màxima audiència.

Potser perquè els aliments de tota la vida tenen un defecte imperdonable: no són patentables, no es poden diferenciar gaire dels de la competència i, sobretot, deixen poc espai per construir un relat comercial.

Després de tota una vida dedicat a aquest ofici he arribat a una conclusió molt senzilla. La ciència avança a poc a poc, revisant constantment les seues pròpies conclusions. El màrqueting, en canvi, no pot esperar. Necessita novetats, titulars i miracles nous cada poc temps. Quan una moda s'esgota, en fabrica una altra. El negoci no és vendre un aliment; el negoci és vendre la sensació que, aquesta vegada sí, hem trobat la clau definitiva de la salut.

Potser m'equivoc. Simplement, jo som un jubilat que mira massa ses estanteries dels supermercats. Però després de veure passar tantes modes alimentàries, em costa creure que la solució als nostres problemes nutricionals es trobi dins una ampolleta de cent mil·lilitres.

Continu pensant que sa millor inversió que podem fer és molt menys espectacular: comprar producte de temporada, menjar més llegums, més fruita, més verdura, més peix, més fruits secs i cuinar una mica més a casa. És una recepta poc moderna, no surt gaire per televisió i difícilment farà ric cap departament de màrqueting.

Però té un avantatge enorme. No passa mai de moda.

És un privilegi.

Eivissa, 31 de Juliol de 2026.

ÉS UN PRIVILEGI.

S'altre matí, quan tornava de nedar de Ses Figueretes, em vaig girar un moment abans de pujar ses escales del passeig cap a casa. Ho faig moltes vegades, no sé ben bé per què. Mir la mar, respir fondo i segueix caminant. Però avui m'he quedat uns segons més del compte mirant tota aquella gent que començava a arribar a sa platja i em va venir un pensament que fa dies que em ronda pel cap.

Potser em queix massa. I abans que penseu que m'he tornat loco, deixau-me acabar.

Perquè jo també em queix. I tant. Em queix quan vaig a comprar i cada vegada pag més per endur-me menys coses. Em queix perquè trobar una casa a un preu que una persona normal pugui pagar sembla una broma de mal gust. Em queix perquè tenim un hospital que necessita més recursos i més professionals, perquè ses escoles estan col·lapsades, perquè cada estiu tornam a parlar de s'aigua, dels cotxes i dels mateixos problemes de sempre.

Tot això és ben real. Però també és ben real una altra cosa. Si aquesta illa fos tan desastrosa com de vegades la pintam, algú m'ha d'explicar per què cada any continua arribant tanta gent.

No parl només de turistes. Parl de tota sa gent que ve a provar sort. Gent que deixa ca seua, sa família i sa vida que tenia perquè qualcú li ha dit que a Eivissa hi ha feina, o perquè sempre ha tengut ganes de viure prop de la mar.

Al llarg dels anys n'he conegut de tota classe. N'hi ha que venen a fer temporada i quan arriba octubre fan ses maletes ben contents. Han fet els seus sous, han viscut una experiència diferent i tornen cap a casa. No s'han acabat d'adaptar. Troben a faltar es seu poble, sa família o, senzillament, no els agrada viure en una illa. I no passa res. No tothom ha de quedar-se.

Però també n'hi ha que arriben pensant que només seran quatre mesos i, quan te n'adones, ja fa quinze o vint anys que viuen aquí.

Record a n'Antonio, un home d'Andalusia amb qui parl molts de matins, ja fa temps. Li vaig demanar si algun dia pensava tornar al seu poble i em va contestar, sense pensar-s'ho gaire, que no. "Allí hi tenc sa família", em va dir, "però aquesta mar no la tenc. Aquesta platja no la tenc. Aquí hi visc bé."

Aquella resposta em va fer pensar. Perquè moltes vegades som els qui hem nascut aquí els primers que deixam de valorar aquestes coses. Ens acostumam tant a veure la mar cada dia que arriba un moment que ni la miram. Hi és. I prou.

També pens moltes vegades en un home senegalès que fa més de vint-i-cinc anys que viu a Eivissa. Està casat amb una eivissenca, ha criat aquí sa seua família i, quan xerram, de tant en tant li surt un "me cag amb l'ou" amb una naturalitat que em fa partir de riure. Ningú li ho ha ensenyat a una escola. Ho ha après vivint entre naltros, fent poble, compartint converses, escoltant sa gent.

I això sempre m'ha agradat. Perquè no ha deixat de ser senegalès. Ni falta que fa. Simplement també estima aquesta illa.

Després hi ha s'altra cara. Aquells que fa mitja vida que viuen aquí i encara no són capaços de dir un "bon dia". I això sí que em costa d'entendre. No parl d'escriure en eivissenc ni de mantenir una conversa. Parl de dues paraules. De saludar. De tenir una mica de curiositat pel lloc on vius. Perquè si després de vint o trenta anys encara dius que no entens una paraula d'eivissenc, potser es problema no és que sigui difícil. Potser és que mai has tengut ganes d'intentar-ho. I, així i tot, tampoc se'n van. Curiós, no? Tan malament no s'hi deu viure.

Jo crec que, de vegades, anam tan obsessionats amb tot allò que no funciona que acabam oblidant allò que sí que tenim.

Jo visc a Vila. En quatre minuts som a Ses Figueretes. Durant molts d'anys això em va semblar d'allò més normal. Baixava a pegar un bany com qui baixa a comprar es pa. Ni hi pensava.

Ara sí. Sobretot quan veig sa gent arribar carregada de maletes, il·lusionada perquè passarà una setmana aquí. Alguns han estat estalviant tot s'any per poder venir. Uns altres tornaran a casa explicant que han descobert un lloc meravellós. I jo, que hi visc tot s'any, moltes vegades pass davant la mar sense ni girar es cap.

Aquest matí hi he estat gairebé dues hores. Quan hi vaig de matí encara s'hi està bé. Ens trobam els nedadors de sempre, alguns caminen pel passeig, altres prenent es primer cafè i poc més. Després ja arriben ses escoles d'estiu, ses classes d'aquagym, ses famílies i tot allò que forma part de s'estiu. Però a primera hora encara hi ha aquella calma que tant m'agrada.

Quan he sortit de s'aigua i he començat a tornar cap a casa, m'he girat una vegada més. He vist la mar. He vist sa platja. He vist tota aquella gent que començava es seu dia de vacances. I he pensat que alguns havien fet milers de quilòmetres per arribar fins allà. Jo només havia caminat quatre minuts.

No, Eivissa no és perfecta. Ni mica. Té problemes molt grossos i no podem mirar cap a una altra banda. Necessitam habitatge, necessitam millors serveis públics i necessitam que sa gent que hi viu tot s'any també pugui tenir un projecte de vida digne.

Però una cosa no lleva s'altra.

I mentre reprenia es camí cap a casa, amb sa pell encara salada, em vaig adonar que hi ha coses que, de tan acostumats com hi estam, deixam de valorar.

Després ens estranya que tanta gent vulgui venir. Idò jo crec que no és tan estrany. Per alguna cosa serà.

Perquè, malgrat tot, i sense deixar de reclamar tot allò que encara ens falta, viure a Eivissa continua sent un privilegi.

Quan sa directora general té cinc anys.

Eivissa, 30 de Juliol de 206

QUAN SA DIRECTORA GENERAL TÉ CINC ANYS.

Quan tens nets petits arriba un moment que deixes de tenir agenda. S'agenda ja la fan uns altres i, en es meu cas, una boixa de cinc anys que encara està aprenent a llegir i a escriure, però que té una capacitat d'organització que ja la voldrien molts directors d'empresa.

Jo ja sabia què tocava ahir. No perquè ho hagués decidit jo, ni molt manco. Això és competència exclusiva de sa directora general de sa casa, que no consulta res amb ningú però té es do d'aconseguir que tots acabam fent exactament allò que ella ha decidit.

Es programa estava ben clar: a primera hora, platja; després, fer gelatina de fresa, i a sa tarda, parc de bolitas. Sense debat, sense votacions i sense aquella reunió que sempre es convoca quan no serveix absolutament per res. Aquí una mana i es altres obeïm. És així i, a aquestes altures, ja no val la pena ni discutir-ho.

Lo que sí que me va sorprendre és que ningú tengués es detall de demanar-me què tal havia passat sa nit. Ni un «güelo, has dormit bé?», ni un «com estàs?», ni tan sols un «vols un got de llet abans de començar sa jornada?». Res de res. Com si tothom hagués dormit d'una tirada.

Perquè sa petita havia decidit que dormir tota sa nit era una costum antiquada i es va despertar unes quantes vegades. Tres? Quatre? Cinc? Ja no ho sé. A partir de sa tercera deixes de comptar i només esperes que sa següent sigui sa definitiva. I cada vegada passava exactament lo mateix: ella pegava quatre crits i sempre hi havia un beneit que s'aixecava, la prenia a coll, caminava uns minuts pel passadís, li cantava qualsevol cosa i esperava que tornàs a agafar es son.

No crec que faci falta dir qui era. Es güelo.

Perquè aquestes coses formen part des contracte invisible que firmes es dia que et fan güelo. Ningú te'l posa damunt sa taula perquè el llegeixis, però hi ha una clàusula molt clara que diu que estaràs sempre disponible, de dia, de nit i quan faci falta, sense plus de nocturnitat, sense complements i sense dret a presentar cap reclamació.

Quan va sortir es sol, sa directora general ja venia amb es programa des dia memoritzat i jo, disciplinat com un bon treballador, vaig contestar que sí. No perquè m'ho semblàs bé, sinó perquè ja he assumit que, en aquesta casa, fa temps que vaig perdre qualsevol capacitat de decisió.

Cap a sa platja.

Aquesta vegada, però, ja hi anàvem escarmentats. Es dia abans pareixíem una expedició disposada a passar-hi una setmana. Dues bosses enormes, tovalloles, juguetes, crema, fruita, galletes, aigua, roba de recanvi, poals, pales, unflables... Només mos va faltar carregar ses hamaques.

I, naturalment, tot aquell arsenal el carregava qui el carregava? Es güelo.

Ahir no. Ahir una bossa petita, quatre coses i endavant. Amb s'experiència he descobert que es famós «per si de cas» pesa molt més que es «cas».

Al migdia tocava fer gelatina de fresa. En teoria una feina senzilla, però amb dues boixes voltant per sa cuina qualsevol recepta pot acabar convertint-se en una prova de supervivència.

Per sort, un familiar va convidar ses dues netes a dinar i, ho he de reconèixer, vaig sentir un alleujament difícil d'explicar. Per unes hores sa casa va quedar en silenci i vaig tenir temps fins i tot de pensar i escriure això.

I va ser precisament pensant quan vaig arribar a una conclusió: jo tot sol ja no don a l'abast. No sé si és s'edat, es cansament acumulat o que aquest càrrec de güelo ja exigeix massa responsabilitats, però he decidit començar a buscar ajuda.

No parl d'una interna. Tampoc fa falta exagerar. Pens més aviat en una col·laboradora eventual. Un parell d'hores cada dia. Lo just per poder recuperar s'alè.

De fet, ja m'han passat es contacte d'una dona de Sant Jordi. Diuen que és molt feinera i ja hem començat a xerrar. Ara estam en aquella fase que tenen totes ses grans negociacions: mirar si mos entenem. Ella m'ha de dir quina disponibilitat té, jo li he d'explicar exactament en què consisteix sa feina, hem de parlar des sou, si farà només es matins o també alguna tarda i, sobretot, si està disposada a treballar baix ses ordres d'una directora general de cinc anys que no negocia res amb ningú.

No sé com acabarà tot això. Però no descart que, abans de signar res, me demani un complement de perillositat.

Sa prova de foc, però, encara havia d'arribar.

Es parc de bolitas només deixa entrar criatures de quatre anys cap amunt, de manera que sa grossa hi podia entrar i sa petita no. Intentau explicar-li això a una boixa de dos anys que encara no xerra gaire, però que té perfectament clar que, si sa germana passa, ella també.

Va ser impossible. Ella mirava sa porta, mirava sa germana, me mirava a jo i començava es recital. Uns plors d'aquells que fan girar es cap a tota sa gent des parc i que sempre acaben amb algú mirant-te com si haguessis estat tu qui l'ha fet plorar.

Al final vaig fer lo de sempre: quedar-me amb sa petita mentre sa grossa disfrutava des parc. I no va passar res, perquè al cap i a la fi aquesta és sa feina des güelos: fer de xofer, de cuiner, de vigilant, de porter, de contacontes, de despertador nocturn i, quan convé, també de mediador de conflictes.

Demà sa directora general ja tendrà preparat un altre programa. Jo tornaré a dir que sí, perquè aquesta és sa trampa: em tenen completament dominat i, lo més fotut de tot, és que ho sé... però tampoc tenc cap pressa per escapar-ne.

Em cago en l'ou.

Eivissa, 28 de Juliol de 2026

EM CAGO EN L'OU. 

Hi ha una etapa de sa vida que no surt als llibres d'història ni tampoc la reconeix cap conveni laboral. És aquella en què deixes de ser pare i et converteixes en güelo. Tothom et diu que és una meravella, que disfrutaràs molt dels nets, que ara només te toca consentir-los i tornar-los quan ploren. 

És una autèntica estafa publicitària.

Ser güelo és tornar a començar, però amb uns quants anys més damunt ses espatlles, una esquena que ja comença a protestar i uns genolls que, cada vegada que t'ajups a recollir una pala o un poal, et recorden que ja no tens trenta anys.

I, malgrat tot, hi tornam cada matí. Perquè quan arriben ses vacances dels nets, sa nostra agenda desapareix. Ja no hi ha horaris, ni descans, ni allò de "avui no faré res". Ara, a casa, tot gira al voltant de dues personetes que decideixen quan es dia comença i quan acaba.

Cada jornada és una petita aventura.

Un dia toca portar-los a sa platja. S'altre, al parc. Si no fa massa calor, una volta i un gelat. Si en fa molta, inventar qualsevol cosa perquè no s'avorreixin. Mentrestant, has de vigilar que beguin aigua, que no mengin arena, que no es barallin per un poal que en tenen tres d'iguals, que no corrin massa, que no caiguin i que no desapareguin en direcció contrària mentre tu estàs traient una tovallola de sa bossa.

Després arriba s'hora de dinar. Convèncer una criatura que ha de menjar verdura és bastant més complicat que negociar un alto el foc entre dos països en guerra. Quan finalment han menjat, toca sa batalla més dura del dia: sa siesta.

No conec cap infant que vulgui fer sies­ta quan li toca. Ells sempre tenen una energia inesgotable. Curiosament, aquesta energia desapareix exactament cinc minuts després que els seus pares els hagin pujat al cotxe per tornar a casa.

Quan després s'aixequen, toca berenar. Tornar a jugar. Tornar a recollir. Tornar a rentar mans, cares i peus. Tornar a canviar una camiseta perquè s'ha embrutat amb gelat, xocolata o qualsevol substància que encara no ha descobert sa ciència.

I quan finalment arriben els pares, després de tota una jornada de feina, els entregam dues criatures ben menjades, ben rentades, ben pentinades, amb sa roba neta i, si Déu vol, de bon humor. Ells donen ses gràcies, mos fan una besada i se'n van a passetjar pensant que els güelos mos passam es dia disfrutant.

I sí, disfrutam. Molt. Però també acabam rebentats.

I és precisament per això que avui, quan hem decidit anar a nadar a ses Figueretes, jo ja havia fet mitja jornada abans de sortir de casa.

Vestir ses dues netes. Banyadors, vestidets, gorres i sandàlies. Posar crema solar, que sempre és una batalla perduda perquè una corre cap a una banda mentre s'altra protesta perquè sa crema és freda. Fer-les esmorzar bé, amb cereals, fruita i iogurt, perquè després no hi hagi plors a mig matí. Pentinar-les, que això és sagrat perquè ja comencen a presumir i no hi ha manera de sortir de casa si una trena no ha quedat exactament com elles volen.

I després, preparar sa bossa. Quan acabes de posar-hi tovalloles, poals, pales, pilotes, motlles per fer peixos i estrelles, es xaleco salvavides, aigua, crema solar, alguna galeta i quatre coses més que mai recordes quines són però que sempre fan falta, t'adones que vas més carregat que un ase.

Així que no vos estranyi mica que, quan arribàrem a s'arena, sa petita quedàs uns metres enrere. Entre es trastos, sa gran que ja volia córrer cap a s'aigua i jo buscant un lloc on plantar es campament base, aquella criatura va quedar tota sola uns segons.

I just en aquell moment, de dins la mar, va sortir un home.

No era un home qualsevol. Era un armari de més de dos metres d'alçada, amb unes espatlles que pareixien un guarda-roba i negre com es carbó.

Sa petita es va quedar clavada. Ell la va mirar amb una delicadesa que contrastava amb sa seua mida.

- Hola. Com estàs?

Silenci.

Quan va veure que anava amb naltros, se'ns va acostar i començàrem a xerrar. 

- Sois de aqui o turistas?

Em va explicar que era de Senegal, però que ja feia molts d'anys que vivia a Eivissa, que estava casat amb una eivissenca i que ja era més d'aquí que de qualsevol altre lloc.

Jo li vaig dir que, si era així, segur que sabia què volia dir "em cago en l'ou".

Va riure de bona gana.

I mentre parlàvem em va demanar si jo pensava que sa meua neta s'havia espantat pel color de sa seua pell. Li vaig dir que no. Que ses meues netes viuen a Anglaterra i conviuen cada dia amb infants i mestres de totes ses races. Per elles això és tan normal com veure una persona rossa o morena.

El que havia espantat a sa petita era molt més senzill. Quan tens dos anys i no arribes ni al llombrigol d'un adult, veure sortir de s'aigua un home de més de dos metres és veure sortir un gegant.

Tant és si és negre o blanc.

De vegades som els adults qui complicam massa ses coses. Ses criatures encara tenen sa sort de veure es món molt més senzill. Elles no calculen colors. Calculen mides. I aquest matí, davant dels ulls de sa meua neta, no havia sortit de la mar un home negre.

Havia sortit un gegant.

Faig bonda... gairebé sempre que puc.

Eivissa, 26 de Juliol de 2026

FAIG BONDA ... GAIREBÉ SEMPRE QUE PUC.

No ho acostum a fer gaire sovint. Des que sa metgessa del cor em va posar ferm, procur portar una vida sana. Bé... procur portar-la sempre.

Res d'abusar dels menjars ni dels beures; descansar ses hores que toquen; caminar cada dia; fer una mica d'exercici i procurar tenir es cap ocupat. M'agrada escriure, posar en negre ses idees que em venen al cap, rellegir el que he escrit, corregir-ho i intentar entendre per què, massa sovint, encara som capaç de fer segons quins disbarats gramaticals. Tot això també és una manera de cuidar es cervell.

També m'agrada llegir. I molt. Ara, durant aquests mesos de tanta calor, disfrut tornant a llegir aquells llibres que tenc a un lloc d'honor a sa biblioteca. Llibres que, en el seu moment, em varen deixar marca. És curiós perquè es llibre és exactament es mateix, però qui ha canviat som jo. Sempre hi trob algun detall que m'havia passat per alt o una frase que ara entenc molt millor que fa vint o trenta anys.

Però ahir vaig saltar-me ses normes. I sense sentir-me culpable.

Hi ha dies que ses coses se't compliquen, es temps se'n va volant i, quan te n'adones, ja és hora de dinar. Ni has cuinat ni en tens ganes. Idò no hi ha més remei que agafar es telèfon i reservar taula.

Vaig triar un restaurant de sa carretera de Vila cap a s'aeroport. D'aquells casolans de tota sa vida. Dels que encara fan cuina de veritat i on el tracte és tan bo com es menjar. Per desgràcia, cada vegada en queden més pocs.

Quan hi vaig arribar ja vaig veure que estava a topé de gent. Bona senyal. Sa sala estava plena i hi havia moviment pertot. Ens varen rebre molt amablement.

- Sa seua taula encara no està disponible. Si volen esperar un ratet, de seguida podran seure. Mentre esperen, els ve de gust un tinto de verano ben fresquet?

No vaig oposar gaire resistència.

Va arribar ben fred i va entrar com si res. Boníssim. Tant, que durant es dinar en vaig repetir dues o tres vegades. Va arribar un punt que vaig deixar de comptar. Per un dia tampoc passava res.

Quan sa cambrera va venir a prendre nota, li vaig demanar:

- Per casualitat avui teniu peus de porc?

- Sí, i tant.

Ja no vaig necessitar mirar res més de sa carta.

- Els vol amb patates?

I aquí se'm varen creuar ses idees.

- No podria ser amb ensaladilla russa? Sa que feis m’agrada molt.

- Cap problema.

Això també diferencia un restaurant de tota sa vida d'un de modernet. En un et posen el que demanes. En s'altre primer t'expliquen per què no pot ser.

Es peus de porc estaven espectaculars. I s'ensaladilla també. De fet, si hagués tingut un poc més de vergonya, m'hauria aturat aquí.

Però, ja posats a rompre ses normes, vaig acabar amb una bona greixonera casolana.

Ummm... Encara ara en record es gust.

Després hauria fet un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. És una combinació que m'encanta. Però amb sa calorada que feia aquell dia de juliol vaig pensar que acabaria suant més que un pollastre a dins un forn. Vaig ser prudent. Veis? Encara me'n queda una mica, de seny.

Va ser un dinar rodó. No només pes menjar, sinó perquè encara queden restaurants on et fan sentir com a ca teua. Sense postureig. Sense invents estranys. Sense necessitat de posar-li un nom en anglès a cada plat.

Ara tocarà fer bonda uns quants dies. Tornar a caminar, a menjar més ensalada i a fer cas del que em va dir sa metgessa. És es tracte que tenc fet amb sa consciència. I també amb sa metgessa.

Esper que cap de ses dos llegeixi aquest escrit...

Un Day Pass a Vila.

Eivissa, 24 de juliol de 2026

UN DAY PASS A VILA.

No sé si és perquè em faig vell o perquè cada estiu és més calent que s'anterior, però he arribat a sa conclusió que sa calor ja no és una qüestió de meteorologia. És una forma de viure. O, més ben dit, de sobreviure. Arriba un moment, cap allà del mes de Juliol, que ja no organitz sa jornada en funció de sa feina que tenc o des llocs on he d'anar. La planific en funció d'on trobaré aire condicionat. És així de trist.

A ca meua, si no encenc s'aire, arriba una hora que no hi ha qui hi pari. Però cada vegada que pitj es comandament també veig, com una aparició divina, sa factura de sa llum. I em dic que encara aguantaré un rato més. Baix persianes, tanc finestres, les torn a obrir quan sembla que entra una mica d'aire, pos es ventilador mirant cap aquí, després cap allà, i acab descobrint que aquell pobre aparell només serveix per repartir s'aire calent amb una eficàcia digna d'un funcionari.

Després sempre hi ha aquell conegut que et diu que ell no passa tanta calor. Que dorm amb un llençol i, fins i tot, hi ha nits que se l'ha d'estirar una mica damunt. És clar que sí. També hi ha qui diu que no mira es preu de sa gasolina quan ompli es dipòsit. Cada un explica ses mentides que més li convenen. Perquè, quan rasques una mica, resulta que aquest mateix conegut viu amb s'aire condicionat encès vint-i-quatre hores al dia i té sa casa a una temperatura que serviria perfectament per conservar vacunes.

Jo no. Jo ja he arribat a aquell punt en què entrar a una farmàcia, a un banc o a una botiga de roba sense necessitat de comprar res s'ha convertit en una activitat perfectament respectable. Entr, faig una volteta, mir quatre coses, fingesc un interès absolutament desmesurat per un producte que no compraré mai i, quan ja not que he recuperat una temperatura corporal compatible amb sa vida, me'n vaig tan tranquil. Si algú em demana què faig, li diré que foment es comerç local.

Pensant en tot això, s'altre dia vaig arribar a una conclusió que em va semblar brillant. No sé com ningú no n'ha parlat abans. Amb sa calor que fa, hi ha dues maneres bastant dignes de passar un dia d'estiu a Eivissa. Una és per als qui encara es poden permetre un capritx. S'altra és per a tots es altres, que som bastants més.

Sa primera és senzilla. Te'n vas a un hotel que vengui un Day Pass. Pagues una quantitat que, si la dius en veu alta, fa una mica de mal, però després et passes tot es dia convençut que l'has amortitzada.

Arribes de bon matí, quan encara no fa aquella calor que pareix que vengui directament des forn del barri. T'asseus a esmorzar i, com que ja està pagat, acabes menjant coses que a ca teua només veus per Nadal. Ous remenats, embotits, fruita, pastes, sucs, cafès... Tot boníssim. Sempre hi ha aquell moment en què et dius que avui dinaràs poc perquè ja has menjat prou, però tots sabem que això és una promesa que dura aproximadament una hora.

Després arriba allò que realment has anat a buscar. Sa piscina. Sa hamaca. S'ombra. I aquell aire condicionat que surt quan entres a qualsevol espai interior i que et fa pensar que, al cap i a la fi, encara hi ha esperança per a sa raça humana.

Passes una horeta llegint, encara que acabes mirant més sa gent que es llibre. Fas una capbussada. Tornes a sa hamaca. Demanes una cervesa ben freda, després un vermutet, quatre olives, unes patatilles... Sense presses. Per una vegada no mires es rellotge ni penses en res. Només procur que no me toqui cap criatura fent bombes a sa piscina.

Quan arriba s'hora de dinar entra en funcionament aquell mecanisme que tots portam de sèrie quan ens posen un bufet davant. Tothom diu que menjarà moderadament i tothom acaba amb es plat que sembla un petit monument nacional. Sempre hi ha qui es posa una mica d'amanida damunt, no perquè li vengui de gust, sinó perquè així es segon plat de paella, sa carn, es peix i ses tres postres pareixen una decisió més equilibrada.

Després de dinar arriba sa millor part del dia. Una siesta a una hamaca, sense suar, sense renou i sense que es sofà se t'aferri a s'esquena. Quan et despertes encara tens temps de fer un cafetet, menjar quatre pastes, beure un suc i tornar cap a casa amb sa sensació que has enganat s'estiu durant unes hores.

Ara bé, tot això està molt bé fins que arriba es moment de pagar. Perquè un Day Pass d'aquests se'n pot anar tranquil·lament cap als cent euros per cap. I aquí és on vaig començar a pensar que havia d'existir una alternativa més econòmica. No tan glamurosa, d'acord. Però igualment efectiva.

I, després de molt pensar-hi, crec que l'he trobada: Un Day Pass al Mercadona.

Ei ... Abans que ningú rigui, que faci el favor d'escoltar-me fins al final.

Jo crec que no acabam de valorar prou tot allò que ofereix un supermercat modern. Entram, compram quatre coses i sortim. Error. Es supermercat és molt més que això. És un refugi climàtic.

Jo hi arribaria de bon matí, amb calma. Agafaria un carro, encara que només fos per dissimular, i començaria es dia amb un cafè i un croissant. Sense presses. Mirant sa gent anar i venir. Sempre m'ha fet gràcia observar es qui entren amb una llista molt ben feta i, deu minuts després, ja duen es carro ple de coses que no hi sortien.

Acabat s'esmorzar començaria sa ruta terapèutica pes refrigerats. No perquè necessiti cap iogurt. Ni dos. Ni deu. Però entre mirar quina marca té més proteïna, comparar ingredients, llegir ses etiquetes i tornar-ho tot al seu lloc, hi pots passar mitja hora ben fresca sense que ningú et digui res. Si veig que començ massa a escalfar-me, pass a sa mantega. Després als formatges. Després a ses postres. I quan ja he acabat sa volta, torn a començar, que ningú no m'obliga a anar sempre en el mateix sentit.

Cap a mig matí ja toca es vermut. I aquí també hi ha de tot. Patates, olives, fuet, formatges, cervesa freda... No sé què més necessita una persona per ser feliç durant un matí.

Quan arriba s'hora de dinar, s'oferta és tan grossa que quasi mareja. Pollastres a l'ast, truites, croquetes, amanides, sushi, pasta, hamburgueses... I si vas amb més gent encara podeu comprar una botella de vi i repartir sa factura. No serà un restaurant amb estrelles Michelin, però tampoc no passareu gana.

Després jo faria una cosa que recoman molt especialment. Una volta lenta, molt lenta, per sa secció des congelats. No hi ha pressa. Compar una marca de pèsols amb una altra. Mir si ses gambes estan d'oferta. Contempl es gelats com si hagués d'escriure una tesi doctoral sobre vainilla i xocolata. Tot això mentre vaig recuperant sa temperatura corporal.

I començ a sospitar que no som s'únic que ha descobert aquest sistema. Hi ha jubilats que duen més temps davant es iogurts que jo davant sa declaració de sa renda. Hi ha parelles discutint des de fa vint minuts si compren llet sencera o semidesnatada i jo juraria que, en realitat, tant els és. Només allarguen s'estada. I hi ha algun empleat que ja et mira amb aquella cara de "aquest senyor ha passat avui tres vegades per aquí".

Cap a la tarda encara hi ha temps per un altre cafè, unes pastes o un suc ben fred. I, si abans de tancar encara t'entra una mica de gana, tampoc serà perquè faltin opcions. Al final surts havent passat gairebé tot es dia a una temperatura humana i, damunt, amb sa compra feta.

Ja sé que més d'un pensarà que estic comparant un hotel de moltes estrelles amb un supermercat. I tendrà raó. Però també és veritat que tots dos tenen una cosa que avui comença a ser més valuosa que moltes altres: un bon aire condicionat i una factura de llum a final de mes que no la pagues tú.

Potser fa uns anys es luxe era passar una setmana a un hotel davant la mar. Avui no n'estic tan segur. Avui es luxe, almenys per a mi, és arribar a ca meua, encendre s'aire condicionat sense mirar es comptador de sa llum i no haver de fer números cada vegada que pitj un botó.

Mentrestant, si algú em demana què pens fer aquest cap de setmana, encara no ho tenc decidit. Potser acabaré a una hamaca d'un hotel. O potser em veureu passejant molt interessat davant ses neveres des Mercadona, comparant iogurts que no pens comprar. Al cap i a la fi, tots acabam buscant exactament el mateix.

Una mica de fresca... encara que cadascú la trobi allà on pugui.

No hi ha pomada per a això.

Eivissa, 24 de Juliol de 2026.

NO HI HA POMADA PER AIXÒ.

S'altre matí vaig anar a sa podòloga. Després del camino de Santiago els meus peus van necessitar una "revisió a fons". Res de greu. Un poc de pomada, quatre consells i cap a casa. O això és el que jo em pensava.

Només entrar a sa sala d'espera vaig veure un conegut del barri. Estava assegut xerrant amb un altre home. Bé... això de xerrar és un dir. Ell xerrava. S'altre escoltava. O, més ben dit, feia veure que escoltava, perquè tenia aquella mirada perduda de qui ja ha entès que, faci el que faci, no hi ha manera d'escapar.

No sé quant de temps feia que durava aquell sermó. Jo vaig arribar quan ja anaven per la meitat.

- Jo no som d'aquest segle XXI...

Va ser lo primer que li vaig sentir. I vaig pensar: ja hi som.

Vaig seure un parell de cadires més enllà. Vaig dubtar un moment si canviar-me de lloc, però hauria quedat lleig. A més, reconec que aquell home m'havia despertat sa curiositat. Volia saber què havia fet exactament es segle XXI per merèixer tant d'odi.

Idò resulta que gairebé tot.

Els joves ja no tenen respecte. Et tutegen abans de saber qui ets. Van amb uns patinets que no fan cap remor i et surten per darrere quan menys t'ho esperes. Miren més es mòbil que es carrer i qualsevol dia acabaran entrant dins una font o pegant-se de morros contra una farola.

Després varen venir els tatuatges. Aquell home parlava dels tatuatges com si fossin una epidèmia.

- No els queda ni un tros de pell per pintar...

I jo pensava: home... tan tampoc. Però vaig callar. Quan una persona ha decidit arreglar el món en una sala d'espera, és millor no destorbar-la.

Després va passar a sa roba. Que si pantalons estripats. Que si cabells rapats. Que si sabatilles que pareixen piragües. Que si ara tots van igual.

Aquí vaig haver de mossegar-me sa llengua, perquè vaig recordar una foto meua dels anys vuitanta amb uns pantalons de campana que avui no em posaria ni per baixar sa basura.

Però es meu veí encara no havia acabat.

Ara resulta que pagam es cafè amb es rellotge. Vas a un restaurant i has de llegir sa carta amb es mòbil. Vas a comprar i ets tu qui passa es codi de barres. D'aquí quatre dies -deia- també ens faran munyir ses vaques abans de comprar sa llet.

Aquí sí que em va fer riure. No perquè no tengués una mica de raó. Si no perquè el veia tan convençut que pareixia que parlàs en nom de tota la humanitat.

I encara quedaven els cans.

Segons ell, avui hi ha cans que viuen millor que moltes persones. Van dins cotxets. Dormen damunt el sofà. Mengen millor que el seu amo. Només els falta poder demanar una hipoteca.

Vaig mirar es pobre home que tenia assegut devora. Ja ni assentia. Només esperava que el cridassin abans que es meu veí començàs a criticar ses neveres intel·ligents o els raspalls de dents elèctrics.

Però lo que més gràcia em feia era sentir-lo parlar del segle passat. Si li feies cas, abans tot era una meravella. Tothom saludava. Els joves respectaven els majors. Ses famílies sopaven juntes. Ningú discutia. I els melons feien olor de meló.

Curiosament, no va dir res que abans es fumava pertot, que els boixos anaven sense cinturó dins el cotxe, que una galtada formava part de s'educació o que moltes malalties es curaven amb una camamil·la i un "demà estiràs bé".

Sa memòria és així. Amb el temps fa una tria. Se queda amb lo bo i amaga davall s'alfombra tot allò que no convé recordar.

En això va sortir sa podòloga i va cridar el seu nom.

Vaig respirar. No perquè em tocàs entrar a jo. Sinó perquè, si aquell home seguia cinc minuts més, encara acabaria trobant culpable al segle XXI que se li haguessin encarnat ses ungles.

Quan va desaparèixer darrere sa porta, vaig quedar pensant. I, mirau, vaig haver de reconèixer que en algunes coses també li donava una mica de raó. A mi tampoc m'agraden els patinets que em passen fregant. Ni haver de treure el mòbil per llegir una carta. Ni fer de caixer quan vaig a comprar.

Però també sé una altra cosa. El món no s'aturarà perquè em queixi. Va continuar quan varen arribar els televisions en color. Va continuar quan varen arribar els ordinadors. Va continuar amb internet. I continuarà amb sa intel·ligència artificial, amb els cotxes que conduiran tots sols i amb qualsevol invent que encara no sabem ni que existeix.

Així que, arribats a una certa edat, potser no es tracta d'entendre-ho tot. Ni tan sols que t'agradi. Basta procurar no convertir-te en aquell home que va a sa podòloga amb una ungla encarnada... i acaba diagnosticant que qui està malalt és el segle XXI.

Perquè, per a ses ungles, encara fan pomades. Però per segons quines manies... em sembla que encara no han inventat cap remei.