Eivissa, 17 de novembre 2026
SA TRANSICIÓ ESPANYOLA. SA MEUA EXPERIÈNCIA PERSONAL.
S'altre dia, a sa classe de la Universitat Oberta per a Majors, sa professora ens va parlar de sa cultura hegemònica, de sa Transició espanyola i del cinquantenari de sa Llei per a sa Reforma Política, aprovada el 1976.
Una classe que m'ha fet tornar a pensar en el passat.
Va començar situant-nos en aquell període històric, un temps
de grans canvis i també de molta incertesa. Veníem d'una Guerra Civil que havia
deixat ferides profundes i de gairebé quaranta anys de dictadura franquista. Sa
societat vivia moments de tensió: els atemptats d'ETA, els assassinats, ses
protestes i s'agitació social formaven part d'aquella realitat. S'atemptat
contra Carrero Blanco, sa mort de Franco, sa proclamació de Joan Carles I com a
rei, els primers governs de sa monarquia, es conflicte del Sàhara i els primers
passos cap a sa democràcia varen anar marcant es camí fins a s'aprovació de sa
Llei per a sa Reforma Política.
Una classe ben explicada, ben documentada i que tothom va
seguir amb molta atenció. No era un període qualsevol. D'una manera o d'una
altra, tots havíem viscut aquells anys. Alguns més directament que altres, però
formaven part de sa nostra història personal i col·lectiva.
Sa professora ens va anar explicant els esdeveniments, els
protagonistes i ses circumstàncies d'aquell moment. Ens va ajudar a recordar
d'on veníem i com es va anar construint es camí cap a sa democràcia. Però una
cosa és conèixer ses dates i els fets, i una altra és entendre què hi havia
darrere de tot aquell procés. Quins interessos estaven en joc? Qui volia
realment es canvi? Qui tenia por de perdre el que havia aconseguit durant sa
dictadura? I, sobretot, què va canviar de veritat?
Mentre l'escoltava, inevitablement vaig començar a recordar
una etapa de sa meua vida que va coincidir precisament amb aquells anys: es meu
servei militar a Madrid.
S'octubre de 1977 em vaig incorporar al CIR número 2
d'Alcalá de Henares. Dos mesos després, es desembre, vaig ser destinat al
Regiment d'Infanteria Saboya número 6, a Leganés, integrat dins sa Divisió
Cuirassada Brunete número 1.
Sa Brunete era una de ses grans unitats de s'Exèrcit de
Terra espanyol, amb quarter general a El Pardo, a Madrid. Estava formada per
brigades d'infanteria mecanitzada i cuirassada, equipades amb carros de combat,
vehicles blindats, artilleria i altres unitats de suport. Es regiment Saboya
formava part de sa Brigada d'Infanteria Mecanitzada XI.
Per tant, vaig fer es servei militar dins una de ses grans
estructures de s'Exèrcit espanyol, precisament quan aquesta institució també
havia d'adaptar-se a sa nova realitat política.
Aquells mesos varen coincidir amb es retorn de Josep
Tarradellas a Catalunya, s'aprovació de sa Llei d'Amnistia i sa signatura dels
Pactes de sa Moncloa. El 1978 es va aprovar sa Constitució, que va establir ses
bases de sa nova democràcia, i es 1979 es varen celebrar noves eleccions i es
varen aprovar els estatuts d'autonomia de Catalunya i del País Basc.
També eren anys de tensió: ETA intensificava es seus
atemptats, persistien sectors militars contraris als canvis i s'Exèrcit
començava un procés de transformació per adaptar-se al nou sistema democràtic.
Es paper de s'Església dins s'Estat també canviava profundament, deixant enrere
es privilegi institucional que havia tengut durant es franquisme.
Llavors jo era un jove que complia es servei militar obligatori. Estava més pendent de sa instrucció, ses guàrdies, els serveis i sa vida de caserna que no de sa transcendència política de tot el que passava al país. Però avui, amb perspectiva, és inevitable relacionar aquella experiència personal amb es moment històric que vivíem.
Va ser, però, pràcticament al final de sa classe, quan sa
professora va introduir una referència cinematogràfica que va donar un sentit
especial a tot el que ens havia explicat: sa pel·lícula El Gatopardo, basada en
sa novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ens va recordar aquella frase tan
coneguda: «Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï».
A partir d'aquí ens va convidar a reflexionar sobre es seu
significat i sobre sa possibilitat que una cosa semblant hagués passat durant
sa Transició espanyola.
El Gatopardo ens presenta una família aristocràtica que veu
com el món que sempre havia conegut comença a desaparèixer. Els canvis polítics
i socials, s'arribada de noves idees i s'ascens d'una nova classe social posen
en perill els privilegis que havia mantengut durant generacions. Davant aquesta
situació, els qui fins llavors havien manat comprenen que no poden continuar
fent ses coses com sempre. Resistir-se als nous temps podria significar
perdre-ho tot. Per això decideixen adaptar-se, acceptar els canvis i formar
part de sa nova realitat. Però hi ha una cosa que no volen perdre: la seva
posició i els seus privilegis.
No es tracta d'impedir que ses coses canviïn, sinó de
procurar que, malgrat els canvis, tot continuï essencialment igual. Canvien ses
formes, els discursos i els protagonistes, però els qui tenien es poder troben
sa manera de continuar influint en sa nova societat.
I aquí és on sa professora ens va posar davant una pregunta
que em va quedar gravada: i si una part del que va passar durant sa Transició
hagués estat també una adaptació dels poders del franquisme per poder
sobreviure? I si alguns dels qui havien ocupat ses principals posicions de
poder durant sa dictadura haguessin entès que, per continuar mantenint sa seua
influència, havien d'acceptar que el règim canviàs? Adaptar-se o desaparèixer.
Aquesta reflexió em va fer mirar sa Transició des d'una
altra perspectiva.
És evident que Espanya va experimentar una transformació
política molt important. Vàrem passar d'una dictadura a una democràcia
parlamentària, es varen legalitzar els partits polítics, es varen recuperar
llibertats, es varen celebrar eleccions i es va aprovar una Constitució. No
podem qüestionar sa importància d'aquells canvis ni el que varen significar per
a la societat.
Però una cosa és canviar es sistema polític i una altra és
transformar totes ses estructures de poder que s'han construït al seu voltant.
Sa monarquia va arribar a través de sa legalitat establerta
pel mateix franquisme. Molts responsables polítics i administratius de sa
dictadura varen continuar ocupant llocs importants dins el nou sistema. També
els aparells militars, policials i judicials varen mantenir elements de
continuïtat, mentre que els grans poders econòmics varen conservar bona part de
sa seua influència. S'Església, que havia tengut un paper fonamental durant sa
dictadura, també va haver de redefinir la seua posició dins sa nova societat.
Això no significa que tot continuàs igual ni que sa Transició fos simplement una operació per conservar els privilegis dels de sempre. Seria injust oblidar sa feina i sa lluita de milers de ciutadans, treballadors, estudiants, sindicalistes i militants que durant anys havien reclamat ses llibertats i havien desafiat sa dictadura. Sa democràcia no va ser un regal. Va ser també el resultat d'aquella pressió social i de moltes persones que varen assumir riscos personals per aconseguir un canvi.
Però sí que crec que és legítim demanar-nos fins a quin punt
aquell procés va ser també una operació d'adaptació d'una part dels poders que
havien sostengut el règim anterior. Potser alguns varen comprendre que sa
dictadura ja no podia continuar com abans i que sa millor manera de conservar
una part de la seua influència era acceptar ses noves regles del joc.
Canviar ses formes per conservar, tant com fos possible, el fons.
No és una interpretació única ni una resposta definitiva,
però és una qüestió que mereix ser considerada. Qui va perdre realment els seus
privilegis? Qui va haver de donar comptes pel que havia fet durant sa
dictadura? Quines estructures varen desaparèixer i quines simplement es varen
transformar? Fins a quin punt vàrem canviar ses institucions i fins a quin punt
varen continuar condicionades per interessos anteriors?
Durant molt de temps he recordat sa Transició com una etapa
d'esperança i il·lusió. Jo era jove, feia sa mili a Madrid i tenia sa sensació
que començava un temps nou. Franco havia mort i semblava que, per fi, es país
deixava enrere una etapa que havia condicionat sa vida de diverses generacions.
No renunciï a aquella il·lusió ni crec que haguem de ignorar el que es va aconseguir. Però ara, amb més anys, més experiència i
s'oportunitat d'estudiar sa història des de perspectives diferents, també crec
que tenim s'obligació de revisar aquell passat sense idealitzar-lo.
Potser aquesta és sa principal lliçó que m'emporto d'aquella
classe: sa història no consisteix únicament a recordar què va passar, sinó
també a intentar entendre per què va passar, qui en va sortir beneficiat i
quines conseqüències va tenir.
I potser aquí és on sa referència a El Gatopardo adquireix
tot el seu sentit. Perquè es poder no sempre desapareix quan canvia un règim.
De vegades simplement es transforma, s'adapta i troba noves maneres de
continuar exercint la seua influència.
Cinquanta anys després d'aquells primers passos cap a sa
democràcia, crec que és bo tornar a mirar sa Transició, no per negar el que
vàrem aconseguir, sinó per entendre també tot allò que va quedar pendent.
Perquè una democràcia no es consolida només canviant ses
lleis, els governs o ses institucions. També necessita transformar ses
mentalitats, ses relacions de poder i ses estructures que condicionen sa vida
de sa societat.
I això és una feina que probablement no s'acaba mai.
«Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï». Una
frase per pensar-hi. I molt.
Pensem-hi, per favor.

