Viatjar a UK sempre comença de matinada.

Eivissa, 1 de setembre 2026

VIATJAR A UK SEMPRE COMENÇA DE MATINADA.

Viatjar a UK sempre comença de matinada, quan encara és fosc i sa casa dorm, però jo ja tenc sa maleta grossa damunt es llit, oberta de bat a bat, intentant decidir quina roba m’he d’endur perquè, quan arrib allà, mai sé ben bé quin temps em trobaré.

Així que, per si de cas, hi pos roba d’estiu, roba d’entretemps i alguna cosa més calenteta, per si l’hivern decideix fer una visita inesperada. Sa maleta va creixent i creixent fins que arriba un moment que ja no hi cap res més i, naturalment, pesa una barbaritat.

Però s’ha de pagar. Es bitllet, pagant sa maleta, ja no surt tan barat com altres vegades. Però, una vegada ja he decidit anar-hi, ja no em ve d’aquí.

En realitat, tampoc és un viatge que es pugui valorar només pel preu dels bitllet. Aquesta vegada hi vaig per estar amb els fills, per veure ses netes i, de passada, per conèixer sa nova casa on s’han traslladat.

És una nova etapa per a ells i jo tenc ganes de veure on viuen ara, com és sa casa, es lloc on han començat aquesta nova aventura i, sobretot, poder compartir uns quants dies amb ells.

A s’aeroport, mentre faig cua per embarcar, tot pareix anar amb normalitat fins que arriba aquell moment en què començ a mirar es panell una vegada i una altra, només per assegurar-me que no m’he equivocat.

Birmingham. Sí. És allà on he d’anar.

Però els aparells automàtics de control de passaports decideixen que no tenen ganes de fer feina i es bloquegen. Ha entrat un passaport espanyol i sembla que això no estava previst dins el seu programa.

Per un moment, pareix que sa màquina pensa que m’he equivocat de porta. Però després d’uns segons de mirar, comprovar i esperar, finalment em deixa passar.

Arrib a sa famosa “pecera” que ens ha de dur fins a s’avió i allà comença una altra espera, d’aquestes que pareixen fetes expressament per posar a prova sa paciència dels passatgers.

Ens tenen un bon rato allà dins i, per acabar-ho de fer més agradable, no hi ha aire condicionat. A fora fa calor, però dins aquella mena de vidriera encara en fa més. I arriba un moment que ja no és qüestió de tenir paciència, sinó de poder aguantar sa calor i sa suor.

Quan finalment veig que el xofer puja al vehicle, jo no m’ho pens dues vegades i torn pujar. Qualsevol cosa és millor que quedar allà dins esperant.

Una vegada dins s’avió, començ ses rutines de sempre.

No sé si és una norma internacional de totes ses companyies aèries, però sempre pareix que tenen s’aire condicionat posat al màxim i que pensen que tots venim preparats per passar una temporada a s’Àrtic. Un surt de s’aeroport amb calor, entra dins s’avió i, al cap de pocs minuts, ja està buscant una jaqueta.

Però jo duc sa meua solució preparada: Per esmorzar, cocarrois i empanades de Can Vadell. Un clàssic que no falla mai.

Mentre jo trec el meu esmorzar, vaig mirant com sa resta de passatgers, pràcticament tots anglesos, comencen a omplir-se de xuxeries: Haribo, Cadbury’s, KitKats i tota aquella varietat de coses dolces que pareix que siguin imprescindibles per poder començar un viatge.

Jo, en canvi, conserv ses bones costums i em menj el meu cocarroi i sa meua empanada, que, si m’ho permeteu, no tenen res a envejar a totes aquelles xuxeries. Per acabar de fer-ho rodó, demanam un te amb llet i aquí sí que ja tenc es viatge complet.

Després de tants de dies d’estiu a Eivissa, havia arribat a prendre es cafè amb llet amb gel, però que amb ses temperatures que hem tengut enguany ja m’havia semblat lo més normal del món. I ara, de cop, tenir entre ses mans una tassa de te calent i poder acompanyar-la amb un cocarroi o una empanada és tot un plaer.

Aquella sensació de calor que et puja per ses mans mentre mires per sa finestra de s’avió em fa recordar que, a UK, un te no és simplement una beguda. És tot un ritual.

Això, de fet, ja m’ho va ensenyar el meu fill amb el temps. Sa bossa de te ha d’estar en contacte amb s’aigua calenta durant un temps determinat, ni més ni manco, perquè, si la deixam massa rato dins s’aigua, ses fulles es cremen i es resultat és un te amarg.

Jo, que abans pensava que fer un te era simplement posar sa bossa dins sa tassa i esperar una mica, ara ja conec es protocol i, naturalment, el respect escrupolosament.  Aquesta vegada em surt perfecte i pens que, mirau, una cosa més que heu après. De res.

Hi ha una altra cosa que també he après després de tants de viatges: esperar dins un aeroport és molt perillós, sobretot per sa cartera. Sempre arriba un moment en què ens adonam que ens hem deixat alguna cosa a casa i que, precisament aquell dia, ens fa una falta urgentíssima.

I, clar, per això existeix els Duty Free.

En aquest cas, na Linita s’havia oblidat el pintallavis i, evidentment, no podíem continuar es viatge en aquestes condicions.

I què us pensau, que en compraria un? No. Sa dependenta, que devia haver fet molts de cursos de venda, li diu aquella frase que sembla que tengui un poder especial: “Ahora tenemos una oferta que la segunda unidad le sale al 50%”.

I ja està. Si sa segona unitat surt a meitat de preu, no aprofitar-ho seria quasi un pecat. Així que, ja que hi som, en compra dos. En resum: 87 euros de res. I no rieu, que eren de Dior i, segons ens va explicae sa venedora, aquests duren molt més. Jo no hi entenc gaire, però després de veure el preu, més val que durin.

Quan arrib a Birmingham, agaf un taxi i, només començar, 65 lliures angleses. Aquesta és una altra d’aquelles petites coses que et recorden que has canviat de país.

Mentre avanç cap a casa, però, hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m: ses obres que hi ha pels voltants de s’aeroport. Segueixen i segueixen, com si no haguessin d’acabar mai. Fa anys que fan obres per aquella zona i encara pareix que en tenguin per molts més.

I mentre mir ses màquines, els carrils, ses desviacions i tota aquella infraestructura en construcció, no puc evitar pensar si això em sona d’algo. Perquè jo crec que això de començar una obra pública i no saber mai quan acabarà no és una exclusiva d’Espanya. A UK també pareix que tenen certa experiència en aquesta matèria.

Però, en realitat, ja no m'importa. Vaig cap a casa. I arribar a sa casa nova dels fills té un significat especial. No és simplement arribar a un lloc on passaré uns dies, sinó entrar dins una nova etapa de la seua vida.

Tenc ganes de veure com han organitzat ses coses, com és el lloc on viuen ara i, sobretot, de compartir amb ells aquell espai que, a poc a poc, es convertirà en ca seua.

Una vegada dins, arriba un altre d’aquells petits plaers que no pareixen gran cosa fins que els tornes a experimentar: dormir amb ses finestres obertes i un edredó damunt.

Després de s’estiu d’Eivissa, després de tants de dies de calor, trobar aquella temperatura fresca i poder ficar-te dins es llit amb s’edredó és gairebé una experiència de luxe. A Eivissa feia dies que fins i tot es cafè amb llet me’l prenia amb gel. Aquí, en canvi, ja torn a buscar una cosa calenta per beure.

Per sopar, els fills ens han preparat una iniciativa nova des Waitrose, una cadena de supermercats anglesa que té una proposta que m’ha semblat molt interessant.

Venen receptes completes: tu tries què vols fer i ells et preparen tots els ingredients necessaris perquè després ho puguis cuinar a ca teua. És una manera pràctica de tenir el sopar resolt sense haver d’anar pensant què comprar, quines quantitats necessites i si t’has deixat alguna cosa.

Naltros provarem uns tacos mexicans i, la veritat, és que surten prou bons.

Potser no és una experiència gastronòmica extraordinària, però sí una d’aquestes idees pràctiques que tenen tot el sentit del món i que, quan les proves, penses: No està mica malament això que han inventat.

I així va acabar es primer dia a UK.

Un dia que havia començat de matinada, amb sa maleta grossa plena de roba per a totes ses estacions possibles; que va continuar amb controls de passaports, esperes dins una “pecera” sense aire, un avió congelat, cocarrois i empanades de Can Vadell, un te amb llet, 87 euros de pintallavis, 65 lliures de taxi i unes obres que pareix que no tenguin fi.

Però tot això queda en segon pla quan finalment obres sa porta de sa casa nova i hi trobes els teus.

Perquè, al final, aquest viatge no és només per conèixer una casa nova. És per tornar a estar amb els meus, per veure ses netes, per sentir ses veus dels fills, per seure junts a taula i per compartir aquestes petites coses que, quan les tens cada dia, potser no valores prou, però que quan vius enfora descobreixes com són d’importants.

I mentre arriba sa nit, sa casa s’omple de calma i naltros ens preparam per dormir, pens que potser aquest és es millor començament que podíem tenir. Una casa nova per a ells, un lloc nou per descobrir per a naltros i, sobretot, uns dies per estar junts.

Perquè al final, després de tants d’anys i de tants de viatges, un arriba a entendre que hi ha llocs que són especials no perquè siguin més polits o més interessants que altres, sinó perquè allà hi ha ses persones que estimes.

I aquesta casa nova, a partir d’ara, serà també una mica nostra. Quin plaer tornar a estar amb els meus.

Així és com ens estima s'Ajuntament de Vila.

Eivissa, 17 d'Agost 2023

AIXÍ ÉS COM ENS ESTIMA S'AJUNTAMENT DE VILA. 

Recentment haureu comprovat que el vostre compte corrent ha minvat bastant. No sabeu de què parl? No us heu adonat que s’Ajuntament de Vila ens ha cobrat els impostos d’aquest any? S’IBI, els fems, s’impost de circulació dels cotxes, taxes i més taxes. Si no vos n’heu adonat, o teniu tants de sous que aquestes coses vos rellisquen, o és que sou uns despreocupats inconscients.

Jo, particularment, no tenc cap problema amb pagar impostos. Ho dic ben clar perquè després algú sempre surt amb allò de “aquest només sap queixar-se”. No. Crec que els serveis públics s’han de pagar. Crec que hem de contribuir entre tots perquè sa ciutat funcioni. Jo pag, i pag de gust si sé que es meus sous serveixen per tenir una ciutat millor, més neta, més segura, més cuidada i més habitable.

El problema és un altre: vull saber, vull veure, en què es gasten els meus sous.

I aquí és on començ a tenir problemes.

Enguany he pagat 125 euros per sa taxa de recollida dels fems de ca nostra. Què voleu que us digui? Em sembla una estafa. I no perquè siguin 125 euros. No és s’import el que em molesta. El que em fot és pagar-los i després sortir al carrer i trobar-me un carrer que fa pena. Brut, descuidat i, segons el dia, amb una olor que no convidaria ni a passejar-hi un ca.

Jo seria partidari de pagar encara més si fos necessari. Sí, encara més. Però amb una condició molt senzilla: que es vegi. Que es vegi en sa neteja. Que es vegi en els contenidors. Que es vegi en els carrers. Que es vegi en el manteniment. Que es vegi en una ciutat digna de sa quantitat d’impostos que pagam entre tots.

Perquè cobrar és molt fàcil. Administrar bé els sous dels altres ja no ho és tant.

I arribam a un altre tema que em posa especialment de mal humor: sa mania que té aquest Ajuntament de cremar els sous públics en pólvora.

Sí, ja sé que ara vendrà algú amb allò de ses tradicions, ses festes patronals, sa cultura popular, que si la gent ho espera, que si els boixos petits disfruten, que si una festa sense focs no és una festa. Perfecte. No tenc res contra ses festes. Ni contra sa música, ni contra els actes populars, ni contra que sa gent surti al carrer a passar-s’ho bé.

Però una cosa és celebrar i una altra molt distinta és tenir una d’obsessió per cremar pólvora mentre hi ha altres necessitats que pareix que sempre poden esperar.

Focs per Sant Ciriac. Focs a ses Figueretes. Focs aquí i focs allà. Consell d’Eivissa i Ajuntament de Vila competint a veure qui gasta més sous en focs artificials. Ja en tenim prou!

I que consti que jo es dia de Sant Ciriac no hi vaig anar a veure’ls. Tenc una mala experiència personal relacionada amb els focs d’aquell dia i no m’agrada recordar-la. Així que vaig decidir quedar-me tranquil·lament a casa, amb s’aire acondicionat posat i mirant una bona pel·lícula. I tan a gust.

Però ahir na Linita va insistir-me molt. Al matí, quan anàrem a nedar, ja estaven preparant-ho tot.

- Haurem d’anar-hi, et sembla bé?

- Val. Faré un esforç.

I després de sopar a ca nostra, partírem cap a ses Figueretes. No hi cabia ni una agulla més.

Vam seguir el ritual previst: una aturada per fer un gelat, escoltar una mica de música (per cert, el conjunt contractat no era gaire bo i ses cançons encare menys) i intentar trobar un lloc buit per el passeig. Pel camí, coneguts, amics, i gent … molta gent. Tinguérem sort. Espitjant per aquí i per allà, aconseguírem fer-nos un reconet al passeig. A primera línea.

I puntualment, a les dotze en punt, un tro ... i començaren.

Què voleu que us digui? Per jo, deu minuts de durada, poca llum, poca remor i poc espectacle. Ara no els poden fer des dels illots de davant la platja (els avions tenen prioritat) i tampoc els poden fer molt “potents” pels edificis i hotels que hi han molt aprop, al passeig. Estam apanyats!

Resumint, un engany. I aquí és on em deman: realment això és sa millor manera que té s’Ajuntament de gastar els nostres sous?

Perquè resulta que per una banda ens fregeixen amb impostos cada vegada més elevats, ens cobren sa recollida dels fems, ens cobren s’IBI, ens cobren s’impost de circulació i tot un repertori de taxes i tributs. I després, quan miram el resultat, tenim carrers bruts, voreres que necessiten manteniment, contenidors que no sempre estan com haurien d’estar i una ciutat que, en determinats punts i moments, fa una sensació de deixadesa difícil d’entendre.

Però, això sí: per cremar pólvora sempre hi ha sous. Aquí no hi ha crisi. Aquí no hi ha retallades. Aquí no fa falta esperar. Aquí hi ha pressupost.

Pum. Pum. Pum. I a fer fum amb els nostres sous.

Jo no som un enemic de s’Ajuntament. Som un veí. Un veí d’aquesta ciutat de tota la vida. I precisament perquè m’estim aquesta ciutat és perquè em fa ràbia veure com es poden prendre decisions que, des de fora, semblen tan poc encertades.

No deman miracles. No deman que Vila sigui perfecta. Sé perfectament que gestionar una ciutat no és fàcil. Sé que hi ha molta gent treballant-hi i que no tot depèn dels polítics. Però precisament per això esper que els qui manen tenguin una mica de seny.

Quan un ciutadà paga 125 euros per sa recollida dels fems, no vol veure una factura polida. Vol veure el carrer net. Quan pagam impostos, no volem que ens facin sentir que ens fan un favor. Volem serveis.

I quan veim que hi ha sous per organitzar un espectacle de focs artificials que dura uns minuts, mentre hi ha coses bàsiques que no acaben de funcionar, és normal que ens demanem si algú, dins s’Ajuntament, mira els números amb un mínim de sentit comú.

Perquè els sous públics no són de l’Ajuntament. Són nostres.

Són els sous de sa gent que s’aixeca cada dia per anar a fer feina. Són els sous dels jubilats. Dels autònoms. Dels comerciants. Dels treballadors. De famílies que miren cada mes com arribar a final de mes. I cada euro que entra a ses arques municipals surt, d’una manera o altra, de sa butxaca d’un ciutadà.

Per això no deman miracles. Deman que es gastin bé. Deman prioritats. Deman que abans de cremar pólvora es netegin els carrers. Abans de fer espectacles, que es faci ciutat. Abans de pensar en el pròxim esdeveniment, que es pensi en el veïnat que viu aquí tot l’any.

Perquè naltros no vivim dins un programa de festes. Vivim aquí. Cada dia. I volem una ciutat neta, cuidada i digna. I si per aconseguir-ho hem de pagar impostos, jo pagaré.

Però, per favor, senyors de s’Ajuntament: gastau-los amb un poc més de cap. Que amb sa pólvora ja en tenim prou.

I, sobretot, ….  no cremeu inútilment els nostros sous.

El cotxe és meu, sa multa també.

Eivissa, 16 d'Agost 2026

EL COTXE ÉS MEU, SA MULTA TAMBÉ.

Hi ha dies que no comencen bé i n’hi ha que, a més, pareix que tenguin ganes d’anar empitjorant a mida que passa el matí. Ahir dissabte, per exemple, a primera hora ja estàvem a 31 graus i amb una humitat d’aquelles que, només posar un peu fora de casa, ja et fan sentir com si haguessis fet mitja jornada de feina. Sa calor era espessa, enganxosa, i sa sensació tèrmica no convidava precisament a fer grans coses. Jo, davant aquell panorama, vaig pensar que el millor que podia fer era agafar es banyador i sa tovallola, anar cap a ses Figueretes i nedar un rato.

Sa intenció era bona. El problema és que la mar tampoc estava per tirar coets. Estava calenta, però calenta de veritat. Allò no era entrar dins la mar, era ficar-se dins un caldo. Però jo ja havia decidit que nedaria una hora i, com que un ja té una certa edat i una certa disciplina, vaig fer sa meua hora. Quan vaig sortir, vaig tornar cap a casa pensant que aquell no era precisament un d’aquells dies en què un pot dir que està disfrutant especialment de s’estiu. Però bé, què hi farem. No sempre ha d’estar tot bé i, de tant en tant, també toca aguantar un dia d’aquells que pareix que no acaben d’arrencar.

En arribar al portal de casa, vaig passar per davant de sa bústia i vaig veure que hi havia una carta. I aquí ja vaig tenir una primera alegria, perquè avui en dia trobar una carta dins sa bústia ja és gairebé un miracle. Fa anys que ningú m’escriu una carta. Entre els correus electrònics, els WhatsApps, ses notificacions, els missatges, els avisos i tota aquesta meravella de sa comunicació moderna, ses cartes han quedat convertides en una espècie en perill d’extinció. Per això, quan vaig veure aquell sobre, fins i tot em va fer il·lusió. Vaig pensar: qui m’escriu ara? Quina sorpresa serà aquesta? Una carta d’un amic que viu fora? Una notificació important? Una inspecció d’Hisenda? O, millor encara, una comunicació de s’Ajuntament dient-me que s’havien equivocat i que m’havien cobrat massa impostos?

Vaig obrir sa bústia amb sa prudència pròpia d’un home que ja sap que, en aquesta vida, ses cartes que arriben sense que les esperis solen dur més problemes que alegries. I, efectivament, allà estava: una carta de sa Direcció General de Trànsit.

En aquell moment ja vaig saber que sa il·lusió havia durat poc.

Jo fa molts d’anys que conduesc. Molts. He fet un bon grapat de quilòmetres, he conduït per tota classe de carreteres i, evidentment, no sempre he anat bé. He tengut alguna distracció, algun moment en què he mirat es comptaquilòmetres i he pensat que potser convenia aixecar un poc es peu i, com qualsevol persona que du molts d’anys al volant, segur que més d'una vegada he fet alguna cosa que no tocava. Però, curiosament, fins aquell dia mai m’havien posat cap multa de trànsit.

Per això, durant uns segons vaig pensar que potser sa carta era una mena de reconeixement. No sé, una comunicació de sa DGT donant-me ses gràcies per tots aquests anys de conducció exemplar, una medalla al mèrit automobilístic o, ja posats a somiar, una carta dient-me que, després de tants d’anys sense una sola multa, m’havien inclòs dins un programa especial de conductors de confiança.

Però no. Era una multa. Per fi, sa DGT s’havia acordat de jo.

I aquí vaig començar una investigació, perquè hi havia un problema: aquell dia jo no conduïa el cotxe. El cotxe era el meu, sí. Això no ho discutia. Però jo no era es que anava al volant.

Com que aquests darrers dies l’havíem anat emprant indistintament tres conductors de sa família, vaig començar a mirar què havia passat. Sa multa era de dia 1 d’agost, dissabte, a les 19.20 hores. Vaig mirar sa meua agenda, vaig fer memòria i vaig veure bastant clar que jo, a aquella hora, no era el conductor.

Així que vaig fer allò que fa qualsevol família moderna davant un problema important: vaig escriure dins el grup de WhatsApp familiar.

Sa meua filla va contestar en qüestió de minuts i ja tenia preparada una coartada que, si algun dia li fa falta davant un jutjat, li pot anar beníssim. Ella aquell dia, a aquella hora, era a un conegut bar de Sant Jordi i, a més, tenia testimonis. Jo no vaig voler aprofundir gaire més en el tema perquè tampoc volia acabar convertint una multa de trànsit en un judici familiar amb declaracions jurades i reconstrucció dels moviments de cada membre de sa família.

Es meu fill, que ara el tenc molt lluny fent feina per Amèrica, encara no havia contestat. Vaig pensar que probablement dormia, perquè mentre jo intentava descobrir qui havia tengut es detall de fer saltar un radar, ell devia estar tranquil·lament dormint a s’altra banda de s’Atlàntic.

I quedava sa meua nora. Ella és a Anglaterra, però aquell dia estaven de vacacions a Eivissa. A poc a poc, per tant, sa investigació anava agafant forma. Jo no havia estat. Sa meua filla tenia coartada. Es meu fill era a Amèrica i no podia contactar amb ell. I sa meua nora, que era aquí a Eivissa aquell dia, va reconèixer que probablement havien estat ells.

Bé. Misteri resolt. No va fer falta contractar Sherlock Holmes.

El problema és que, una vegada vaig saber qui havia estat, encara quedava pagar sa multa. I aquí vaig descobrir una de ses grans virtuts de sa DGT: quan volen cobrar, no només saben perfectament on ets, sinó que tenen una capacitat d’organització i una eficàcia que ja voldríem veure en molts altres tràmits administratius.

Com que el cotxe està al meu nom, sa multa també m’havia arribat a mi. I, si volia aprofitar es famós 50% de descompte per pagar dins el termini, no hi havia gaire cosa a pensar: tocava pagar.

I aquí he de reconèixer una cosa que em costa dir, perquè quan un parla de sa DGT normalment no és per felicitar-los. Però és així: la seua aplicació mòbil funciona molt bé. T’identifiques, entres dins s’apartat de multes pendents i allà tens sa multa esperant-te. No hi ha misteri, no hi ha confusió, no hi ha cap problema tècnic. Tot està ben posat i ben preparat perquè puguis pagar sense perdre temps.

I jo, mentre pagava, no podia deixar de pensar que és curiós això de s’Administració. Quan es tracta de cobrar, tot funciona d’una manera extraordinària. És una màquina ben greixada. No falla. No es penja. No et diu que no hi ha cites disponibles. No et fa tornar demà. No et demana un paper que no sabies que existia. No t'envia a una altra finestreta.

No. Per cobrar, són rapidíssims.

I això m’ha fet pensar que potser hauríem de fer arribar sa tecnologia de sa DGT a altres departaments. Jo crec que, si els deixassin gestionar ses cites prèvies, ses renovacions, ses gestions administratives i quatre coses més, podríem tenir una Administració que funcionàs com una seda. Perquè si hi ha una cosa que he comprovat personalment és que, quan es tracta que jo pagui, sa DGT és capaç de convertir sa burocràcia en una experiència gairebé agradable.

Ajudar, potser ajuden poc. Però multar, multen bé. I cobrar, sobretot cobrar, ho fan de puta mare.

I això és especialment curiós a Eivissa, perquè aquí tenim una relació bastant especial amb els radars. Sempre hem sentit dir que en tenim alguns que durant s’estiu treballen més que molta gent. Jo no sé si és veritat, però després d’aquesta experiència ja no tenc cap motiu per dubtar-ho. Es radar no necessita temporada baixa, no necessita vacacions i, pel que es veu, tampoc necessita que ningú li recordi que ha de fer sa seua feina. Ell està allà, esperant.

No rigueu …. Algún dia us tocarà a valtros.

En el meu cas, després de molts d’anys conduint sense que m’haguessin posat mai una multa, m’ha tocat precisament amb el meu cotxe, a Eivissa i conduït per una altra persona. No sé si és mala sort, si és estadística o si simplement sa DGT havia decidit que ja era hora de fer-me entrar dins sa família dels multats.

En qualsevol cas, sa multa ja està pagada. Ara només em queda recuperar els sous.

Perquè una cosa és deixar el cotxe. Això no em sap mica de greu. Si el cotxe serveix perquè sa família es pugui moure, anar a sa platja, fer feina, sortir, disfrutar de ses vacacions o simplement fer vida, per això el tenim. Però una altra cosa és deixar el cotxe i que, de propina, el propietari acabi pagant ses conseqüències d’una infracció que no ha comès.

Això ja és una mica més difícil d’empassar.

Per tant, una vegada identificats els culpables i resolt el misteri, només quedava aplicar sa justícia familiar. Jo ja he fet sa meua part: he pagat sa multa, m’he beneficiat del magnífic 50% de descompte i he contribuït, una vegada més, a sa bona salut econòmica de sa Direcció General de Trànsit. Ara els toca a ells.

I jo, sincerament, no deman gaire. No esper una medalla. No esper una carta de sa DGT donant-me ses gràcies. No esper que em tornin els sous. I tampoc esper que el radar em demani perdó.

Amb un sopar em conform.

Perquè després de tants d’anys conduint sense una sola multa, després de tants de quilòmetres i després d’haver pagat una sanció per un cotxe que aquell dia jo no conduïa, crec que és una compensació bastant raonable.

A més, és una manera de fer justícia i de mantenir sa pau familiar.

Perquè, al final, sa cosa ha quedat bastant clara: el cotxe és el meu, sa multa va al meu nom, sa DGT cobra puntualment i el sopar el pagarà es meu fill.

Viure a cinc minuts de sa platja.

Eivissa, 15 d'Agost de 2026

VIURE A CINC MINUTS DE SA PLATJA.

 

Jo tenc sa sort de viure a cinc minuts de sa platja. I darrerament he començat a pensar que, més que una sort, això és una forma d’estalvi que no estic valorant prou. Perquè quan un viu tan a prop de la mar, hi ha una quantitat enorme de coses que no ha de fer i, per tant, una quantitat enorme de sous que no ha de gastar.

Jo, per anar a sa platja, hi vaig caminant. Això, que pareix una cosa tan senzilla, en realitat és una diferència econòmica important. No agaf es cotxe, no pos gasolina, no busc aparcament, no pag pàrquing ni zona blava i no don voltes durant mitja hora pels carrers amb aquella esperança absurda que algú just davant meu decideixi anar-se’n. Jo no tenc aquest problema. Surt de ca meua, camin cinc minuts i ja hi som.

I això em fa pensar en tot allò que fan els altres per poder arribar exactament al mateix lloc on jo he arribat caminant.

Perquè una persona que ve de fora, quan decideix anar a sa platja, evidentment primer ha d’arribar a sa platja. Si ve de sa península o de l’estranger, ja ha començat a gastar abans de veure la mar: avió o barco, taxi, cotxe de lloguer o transport públic … el que sigui. Si ja viu a s’illa però no té sa platja devora ca seua, probablement agafa es cotxe, posa gasolina i comença sa peregrinació. I després arriba una de ses grans tradicions de s’estiu eivissenc: buscar aparcament.

Jo aquesta despesa me l’estalvi completament.

No és que tengui un lloc secret on aparcar. No és que conegui un aparcament gratuït que ningú més coneix. És que no necessit cotxe per anar a sa platja. Per tant, no necessit aparcament. És una estratègia financera molt més senzilla del que pareix.

Tampoc sé què costa avui aparcar unes hores devora una platja, perquè fa temps que aquesta partida no forma part de sa meua vida. I em sembla una cosa preciosa. Hi ha gent que pot passar una hora buscan lloc, pagar per deixar es cotxe i després caminar cinc minuts fins a la mar. Jo faig directament els cinc minuts, però des de casa, i gratis.

Això és estalviar.

També m’estalvio sa gasolina, evidentment. Cada vegada que vaig a nedar, són uns sous que no gast. Cada vegada que baix a passar unes hores davant de la mar, no pos gasolina per fer-ho. I si hi vaig dues o tres vegades per setmana, que durant s’estiu no és gaire estrany, ja podem començar a parlar d’una quantitat que, ben administrada, gairebé permetria fer una inversió.

O comprar tres gelats, que probablement és una inversió més realista.

Perquè jo tampoc necessit preparar un dia de platja com si me n’anàs de vacacions. No he de carregar es cotxe amb una sombrilla, una nevereta, ses tovalloles, aigua, fruita, bocatas, crema solar, joguerois de platja, bosses i tot allò que una família considera imprescindible per poder passar quatre hores davant de la mar.

Jo tenc una bossa i vaig caminant. Si em falta alguna cosa, puc tornar a casa. Si tenc set, torn a casa. Si tenc gana, torn a casa. Si m’he deixat sa crema solar, que em passa més vegades de ses que m’agradaria admetre, torn a casa. I si al cap d’una hora em cans de sa platja, també torn a casa.

Això és un luxe que només apreciam quan pensam en sa quantitat de coses que ha de dur una persona que ha fet mitja hora de cotxe per arribar-hi i que, una vegada instal·lada, no tornarà al cotxe de cap manera.

Per això jo també m’estalvi moltes compres que, per algú que ve de fora, formen part natural del dia de platja. No necessit comprar una botella d’aigua cada vegada que tenc set perquè puc dur sa meua de casa. No necessit comprar un bocata perquè puc preparar-lo abans de sortir. No necessit llogar una sombrilla perquè ja en tenc una a casa. No necessit llogar una gandula perquè tenc una tovallola i, si no em basta, em puc aixecar i tornar a casa.

I sobretot no tenc aquella sensació de “ja que som aquí, aprofitarem”, que és una frase que pot acabar costant molts de sous.

Perquè quan has fet un viatge per arribar a sa platja, tens una certa obligació psicològica d’aprofitar-lo. Si has pagat gasolina, aparcament i tot lo demés, ja que hi som, quedam a dinar. Ja que hi som, prenem un gelat. Ja que hi som, llogam una gandula. Ja que hi som, feim una activitat. Ja que hi som, prenem una copa.

Jo no tenc aquest problema. Jo puc anar a sa platja durant una hora i tornar a casa sense sentir que he desaprofitat res. No he pagat cap entrada, no he fet cap viatge i no tenc cap necessitat d’amortitzar sa jornada.

Això sí, hi ha una cosa, una única cosa, que jo també faig: menjar un gelat.

Però en aquest cas no consider que sigui una despesa. Un gelat després de sa platja és una compensació legítima per haver suportat sa calor, s’arena dins sa tovallola i sa gent que decideix sacsejar sa seua exactament devora jo. Si costa quatre o cinc euros, jo no dic que he gastat cinc euros. Dic que he invertit en benestar.

Amb es cafè davant de la mar em passa una cosa semblant. Un cafè no és simplement un cafè quan te’l prens davant de la mar. És paisatge, és temps lliure, és cultura i, segons es lloc, una aportació voluntària a sa supervivència del sector de la restauració. Si costa quatre euros, no he pagat quatre euros per una tassa de cafè. He pagat per seure davant de la mar mentre veig com altres persones donen voltes amb el cotxe buscant aparcament.

I aquí, sincerament, també hi ha entreteniment.

Però on realment crec que faig un gran estalvi és en ses vacacions. Jo m’estalvi ses vacacions. Una persona que viu fora i vol venir a Eivissa ha de començar a organitzar-se amb temps. Ha de buscar vols o barcos, comparar preus, reservar hotel o apartament, mirar un cotxe de lloguer, calcular trasllats, decidir on menjarà i començar a fer comptes abans fins i tot d’haver sortit de casa. I després de tota aquesta operació, arriba aquí i fa una cosa que jo puc fer qualsevol dia i a qualsevol hora: anar a sa platja.

Jo no he de venir a Eivissa perquè ja hi som.

No he de pagar un bitllet per arribar la mar. No he de pagar un hotel per dormir devora la mar. No he de llogar un cotxe per arribar a la mar. No he de fer maletes per anar a la mar. No he de reservar amb tres mesos d’antelació per passar un dia davant de la mar.

Jo només he de sortir de casa i caminar cinc minuts. I cada vegada que ho faig, em pareix que estic fent una operació econòmica brillant.

Perquè, si ho pensam bé, m’estic estalviant una barbaritat de sous. M’estalvi gasolina, aparcament, pàrquing, cotxes de lloguer, taxis, vols, barcos, hotels, menjar fora, aigua comprada a preu d’or i totes aquelles petites despeses que van apareixent quan un ha de convertir un dia de platja en una excursió.

I això sense comptar el temps.

No donar voltes buscant aparcament també és una forma d’estalvi. Potser no surt dins el compte corrent, però sa meua salut mental ho agraeix. Mentre algú encara està intentant trobar un lloc per deixar es cotxe, jo ja he tornat a casa, m’he dutxat i probablement estic prenent un cafè.

És difícil competir amb això.

Ara bé, hi ha una petita qüestió que no convé mirar massa de prop. Tots aquests estalvis són possibles perquè jo visc a Eivissa. I viure a Eivissa, sobretot si vols tenir sa platja a cinc minuts de casa, no és precisament una manera barata de viure.

Però això és una altra qüestió.

Ara estic parlant de tot allò que no gast. I en això tenc una situació immillorable. No pag per arribar a sa platja perquè hi vaig caminant. No pag per aparcar perquè no duc cotxe. No pag per venir de vacacions perquè ja hi som. No pag per dormir devora la mar perquè, quan acab es dia, torn a ca meua.

És veritat que algú podria fer-me una pregunta una mica incòmoda: quant costa poder dir que vius a cinc minuts de sa platja? Però avui no tenc ganes de fer aquest compte. Avui preferesc pensar que cada vegada que baix caminant a la mar estic estalviant sous.

I, ben mirat, és veritat.

Només hi ha un petit detall: per poder estalviar-me tots aquests sous, primer he hagut de pagar el preu de viure aquí.

Però no mesclem conceptes. Avui parl de sa platja. I sa platja, per jo, surt pràcticament gratis.

Cinc minuts caminant. Això sí que és una bona inversió.

Mentre mirava el cel.

Eivissa, 14 d'agost 2026

MENTRE MIRAVA EL CEL.

 

Hi ha matinades d’agost en què dormir es converteix en una feina gairebé impossible. Sa calor queda enganxada a ses parets, es llençol acaba arraconat als peus del llit i, encara que tengui s’aire condicionat en marxa, arriba un moment en què entenc que aquella nit ja no dormiré gaire més.

A mi, però, aquestes hores no em molesten especialment. Fa temps que he après a aprofitar-les. Quan sa casa queda en silenci i Eivissa sembla que baixa es volum, m’agrada escriure unes hores, obrir es diccionari per ses correccions i deixar passar el temps sense presses, mentre esper que arribi aquella primera claror que anuncia que sa nit ja se comença a retirar.

És en aquestes hores, entre unes línies i unes altres, quan moltes vegades em venen al cap coses que durant el dia passen de llarg. Potser perquè escriure també és una manera d’aprendre a recordar. I jo sempre he estat una persona a qui li agrada observar i recordar ses coses petites, aquells detalls que gairebé ningú comenta però que, quan els ajuntes, acaben explicant molt millor una persona, un lloc o un moment.

I aquesta matinada he tornat moltes vegades a s’altre dia que vaig anar, amb els amics i amigues de s'AUOM Eivissa (ja sabeu, s’Associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors de la Universitat de les Illes Balears, delegació d’Eivissa), fins a sa punta de s’Aquarium de Cap Blanc per contemplar s’eclipsi de sol.

Estava allà, mirant cap al cel, esperant que sa lluna passàs davant el sol, sabent perfectament què havia de succeir però sense tenir gaire clar com m’afectaria veure-ho en directe. Havia llegit coses, havia vist fotografies i algun vídeo d’altres eclipsis, però hi ha experiències que, per molt que me les expliquin, necessit viure-les.

I allí vaig estar.

Record aquella sensació estranya quan la llum va començar a canviar i tot es paisatge va anar agafant una tonalitat diferent, com si algú hagués abaixat molt a poc a poc es regulador de sa llum del món.

Però el més curiós és que no va desaparèixer només sa llum. També va canviar sa manera com mirava ses coses. Durant uns instants, ses roques del litoral, la mar, ses cares de sa gent que teníem devora i fins i tot el silenci entre una conversa i una altra semblaven formar part d’un mateix paisatge.

Na Linita estava allà, devora jo. No ens diguérem res d’especial. No feia falta. Mentre miràvem es cel, ens agafàrem de sa mà i, quan sa llum va començar a desaparèixer, ens les vàrem estrènyer una mica més fort. Només això.

No hi va haver cap gran frase, cap declaració ni cap moment pensat per recordar. Simplement estàvem junts. Estàvem bé. I, mentre mirava el cel, vaig pensar que potser aquells eren precisament els moments que més m’agradaven recordar.

I mentre jo estava allà, mirant cap amunt, vaig pensar també en algunes de ses coses que devien estar passant per Eivissa en aquell mateix moment. Exactament durant aquells quasi dos minuts en què sa llum del sol va desaparèixer per complet.

Perquè un eclipsi ens pot fer tenir sa sensació que tot es món s’ha aturat, però naturalment no és així. Sa vida continua, sempre, encara que naltros estiguem mirant una altra cosa.

Mentre un grup de persones contempla sa lluna tapant el sol des d’unes roques, algú deu estar fent feina, algú dorm, algú acaba un dia massa llarg, algú comença es seu dia i algú altre viu un moment que, per a ell o per a ella, és molt més important que qualsevol fenomen astronòmic.

I és aquí on vaig deixar córrer sa imaginació.

Allà baix del cel, recordava, per exemple, sa meua mare quan devia tenir un infant petit com jo entre els braços. Potser aprofitava alguna nit clara per ensenyar-me el cel estrellat i em parlava del meu pare, que devia navegar cap a algun port guiat per aquelles estrelles.

Jo era petit i possiblement no entenia gaire bé què m’estava contant. Ara, anys després, no record especialment cap d’aquelles nits. Però sí que puc imaginar sa cara que feia sa mama mentre em mirava i m’ho contava. I tal vegada això ja era suficient perquè aquell moment, temps després, hagués valgut la pena.

Pensava també en algú que devia estar treballant i que no va poder sortir a mirar res. Els cambrers de s’Aquarium, que continuaven entrant i sortint. Un cuiner davant els fogons. Un metge atenent un pacient. Un conductor d’autocar fent el seu recorregut. Algú darrere qualsevol mostrador. Algú que simplement no tenia ganes d’aturar-se perquè aquell dia també tenia preocupacions que no podien esperar que sa lluna acabàs de passar davant el sol.

I, tanmateix, aquella breu foscor també els va arribar d’alguna manera.

Potser una infermera va mirar un instant per sa finestra de s’hospital, entre una feina i una altra. Potser un taxista va veure es canvi de llum mentre esperava un client. Potser un pescador, sense haver-ho planejat, va aixecar es cap i va descobrir que la mar també semblava diferent. Potser algú que estava assegut tot sol a un banc va notar aquella baixada sobtada de llum i, durant uns segons, va deixar de pensar en allò que li preocupava.

M’agrada imaginar que, entre totes ses persones que no varen anar a s'Aquarium Cap Blanc ni a cap dels llocs que aquell dia es varen omplir per veure s’eclipsi, n’hi va haver moltes que també varen tenir un petit moment de felicitat, encara que no tengués res a veure amb sa lluna.

Perquè segur que aquell dia, mentre naltros miràvem el cel, algú va rebre una telefonada que feia temps que esperava. Algú devia conèixer una persona que després acabaria sent important a la seua vida. Algú va donar una abraçada que feia massa temps que tenia pendent. Una parella devia riure per una tonteria mentre esperava que tornàs sa llum. Un jove devia demanar a la seua al·lota que es casàs amb ell. O, simplement, algú que com jo devia mirar sa persona que tenia al costat i pensar que no necessitava res més per sentir-se afortunat.

I jo vaig fer una cosa molt més senzilla. Vaig agafar sa mà de sa dona que tenia devora i la vaig estrènyer una mica més fort. A jo, aquestes coses m’interessen molt més que ses grans escenes.

Potser és perquè, amb es temps, un s’adona que una vida no està feta només des moments extraordinaris que després contam als altres, sinó sobretot de petites coses que, en aquell instant, pareixen no tenir cap importància.

Una conversa qualsevol mentre prens un cafè. Una rialla inesperada. Una persona que te deixa passar davant. Un amic que te demana si has arribat bé. Algú que se recorda d’una cosa que li havies contat fa mesos. Una mà que busca sa teua sense haver de dir res.

Són detalls petits, però jo crec que és amb aquests detalls que acabam construint es record que tenim de sa nostra pròpia vida.

I s'altre dia, a Cap Blanc, vaig tornar a pensar en això.

No només mirava s’eclipsi. Mirava també sa gent que tenia devora. Ses expressions, ses bromes, el silenci d’algú que estava concentrat mirant el cel, sa manera que tenim tots de reaccionar davant una cosa que ens supera una mica.

I, entre tota aquella gent, també hi era ella.

No sé si na Linita recordarà aquell moment exactament com jo. Potser no. Potser per a ella aquell gest de ses mans no tendrà mai es mateix significat que té per a mi. Però jo el record.

Record aquella foscor arribant a poc a poc. Record sa llum canviant. Record sa mar davall ses roques. Record sa gent mirant cap amunt. I record sa seua mà dins sa meua.

Em feia gràcia veure com, durant uns instants, persones adultes que passam bona part del temps preocupats per sa feina, els sous, ses obligacions, els problemes i tantes coses que moltes vegades ni tan sols recordarem d’aquí a uns anys, podíem quedar completament bocabadades davant una cosa que ja havia passat milions de vegades abans de naltros.

I potser això també és una de ses coses bones de mirar es cel. Ens posa un poc en es nostre lloc. Ens recorda que no tot depèn de naltros, que hi ha coses que continuen passant sense que les puguem controlar i que, malgrat això, podem decidir com les miram.

Podem passar-hi per davant o ens podem aturar un moment.

Jo, s’altre dia, em vaig aturar.

I ara, quan pens en aquell eclipsi, no record només sa foscor. Record els amics i amigues amb qui la vaig compartir, es lloc on érem, la mar, la llum canviant i aquella sensació tan difícil d’explicar de trobar-nos tots junts davant una cosa que, durant uns instants, ens feia sentir petits però també molt afortunats.

Però sobretot record que, enmig de tota aquella immensitat, jo tenia sa persona que estim devora meu. I no necessitàvem dir res.

Mentre naltros miràvem amunt, Eivissa continuava vivint. I m’agrada pensar que ho feia bé. Que algú estava enamorant-se. Algú reconciliant-se. Algú començant una vida nova. Algú descobrint una amistat. Algú celebrant una bona notícia. I algú, simplement, disfrutant d’un cafè davant la mar sense saber que, a pocs quilòmetres, un grup de persones contemplava com sa lluna jugava amb sa llum.

També hi devia haver gent trista, naturalment. Gent preocupada. Gent que passava un mal moment. Gent que aquell dia no tenia es cap per mirar cap al cel.

Sa vida no és mai una fotografia perfecta i no té sentit imaginar-la així. Però precisament per això m’agrada pensar en ses petites alegries que deuen haver existit al mateix temps que ses dificultats, perquè una cosa no elimina s’altra.

Pot haver-hi algú preocupat i, així i tot, riure durant un moment. Pot haver-hi algú cansat i trobar una mica de pau. Pot haver-hi algú que no sap què farà demà i, malgrat tot, disfrutar d’avui.

Aquesta és sa lliçó que em queda d’aquell eclipsi. No que sa lluna sigui capaç d’enfosquir el sol, perquè això ja ho sabem, ni que el cel pugui oferir-nos durant uns minuts una bellesa que després intentarem guardar dins una fotografia.

El que em queda és haver comprovat una vegada més que, mentre naltros estam pendents d’un gran esdeveniment, sa vida continua passant pertot. I que dins aquesta vida hi ha molt més que allò que surt als diaris o que després explicam com si hagués estat el gran moment del dia.

Hi ha una infinitat de petits moments que ningú veu. I jo crec que són aquests els que compten.

Ara, quan una matinada d’agost sa calor torna a fer-me impossible dormir i em pos davant s’ordinador mentre encara és fosc, de vegades pens en aquella estada a Cap Blanc. Pens en ses persones que hi érem i en totes aquelles que no hi eren, però que aquell mateix instant també devien viure alguna cosa que per a elles era important.

I també pens en aquella mà. En aquell gest tan petit que, vist des de fora, no devia significar gaire cosa. Dues persones mirant es cel i agafant-se de sa mà.

Però jo sé què significava per a mi. Que estàvem junts. Que estàvem bé.

I em fa somriure imaginar que, mentre naltros miràvem es cel, algú a Eivissa devia estar fent una cosa molt més senzilla: abraçant algú que estimava, sentint una rialla, rebent una bona notícia, mirant la mar o simplement sentint-se bé sense necessitat de cap motiu especial.

Perquè potser sa felicitat no sempre arriba fent remor. Moltes vegades arriba així, sense avisar, enmig d’un dia qualsevol, durant una conversa qualsevol, a una hora que ningú recordarà.

I potser, al final, això és el que més m’agrada de recordar d'aquell eclipsi: que durant uns minuts vàrem mirar el cel, però davall aquell mateix cel hi havia tota una illa sencera continuant amb la seua vida.

I naltros tinguérem sa sort de formar part d’aquella vida, junts, mirant amunt. Jo mirava el cel. I, al mateix temps, tenia sa seua mà dins sa meua.

A vegades no fa falta gaire més.

Quan el dia es va fer de nit.

Eivissa, 13 d'agost de 2026.

QUAN EL DIA ES VA FER DE NIT.

Junt amb els amics i amigues de l’AUOMEivissa -ja sabeu, s’Associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB, delegació d’Eivissa-, ahir vaig viure una tarda/nit diferent, espectacular i, sobretot, d’aquelles que tardarem molt de temps a oblidar.

A mitja tarda va començar s’aventura. Si li podem dir aventura, perquè en realitat anàvem simplement a veure un eclipsi. No havíem de pujar muntanyes, ni travessar camps, ni fer res especialment extraordinari. Només mirar el cel. Però, després de viure el que vàrem viure, crec que sa paraula aventura li queda bastant bé.

A les 17.30 hores, puntuals, sortírem de Vila amb dos autocars. Érem un grup ben nombrós, 68 assistents amb ganes de veure en directe un fenomen que no passa cada dia. Anàvem contents, però també amb una certa preocupació. Sobretot pel trànsit. Sabíem que molta gent se mouria cap a sa costa i que podíem trobar retencions importants.

Però, sorprenentment, arribàrem a s’Aquarium Cap Blanc sense cap problema. Hi havia molta gent, molta més de sa que jo m’havia imaginat, però sa circulació era fluida.

Quan arribàrem, però, feia molta calor. Suàrem de valent. Estar a sa terrassa de s’Aquarium era gairebé com entrar dins una sessió de sauna. No sabíem si estàvem esperant s’eclipsi o simplement intentant sobreviure a sa calor. Vàrem fer temps com vàrem poder, amb un berenar, uns refrescos i molta conversa. Mentrestant, cada vegada arribava més gent.

I cada vegada era més evident que allò seria gros.

Minuts abans de les 19.30 ens desplaçàrem cap a primera línia de costa. Volíem trobar un bon lloc per veure-ho tot. I va ser en aquell moment quan vaig començar a entendre que no anàvem simplement a mirar un eclipsi. Anàvem a formar part d’un espectacle que molta gent havia esperat durant molt de temps.

Sa punta de ses roques estava plena. Ses platges de Cala Gració i Cala Gracioneta, també. Ses roques de voltant de s’Aquarium eren plenes de grups de persones. Ses casetes de pescadors, ses cases particulars, els balcons des pisos... pertot hi havia gent.

També hi havia barques enmig de la mar, aturades, esperant el moment. I gent que havia arribat amb cadires de platja, preparades per buscar un lloc en primera fila.

Tothom esperava. Tothom mirava cap al cel.

Hi havia expectació, nervis, curiositat. I molta calor encara. Ses gotes de suor ens queien per tot es cos mentre esperàvem que començàs.

A les 19.39 hores va arribar es primer moment emocionant. Es sol començava a tapar-se. A poc a poc, sa lluna s’anava posant davant seu i sa llum començava a canviar.

Amb ses ulleres protectores, això sí, ho podíem observar perfectament. Vaig mirar amunt i vaig pensar que era una cosa realment espectacular. El sol, aquell mateix sol que veim cada dia i que gairebé no valoram perquè forma part de sa nostra vida, començava a desaparèixer davant els nostres ulls.

Era difícil deixar de mirar. I encara era més difícil imaginar què passaria uns minuts més tard.

A les 20.32 hores estava previst es moment culminant: el sol havia de quedar completament tapat durant quasi dos minuts.

Tots esperàvem aquell moment. Però, just quan més falta feia que es cel estigués net, aparegueren uns núvols. Sense avisar. I ens dificultaren s’observació.

Reconec que vaig sentir una mica de ràbia. Havíem esperat, havíem vingut fins allà, havíem passat calor, havíem buscat un lloc a primera línia... i ara uns núvols podien espatllar-ho tot.

Però no. Tot i els núvols, va passar. I va passar d’una manera que, encara ara, em costa explicar.

De repent, es va fer de nit.

No va ser una foscor normal. No era simplement que hagués baixat el sol. Era com si algú hagués apagat es dia de cop. Sa temperatura va baixar ràpidament i de manera notable. Feia uns minuts estàvem suant i, de sobte, aquella calor havia desaparegut.

Al cel començaren a aparèixer ses estrelles. I tot va quedar aturat. Van callar els pardals. Van callar ses gavines. Fins i tot van parar els motors de ses barques que hi havia enmig de la mar.

I després només va quedar el silenci. Un silenci estrany, profund, que jo no havia sentit mai d’aquella manera. Mirava al voltant i veia ses cares dels altres espectadors. Gent amb sa boca oberta, mirant cap amunt, emocionada, sorpresa, gairebé sense saber què fer ni què dir.

Jo també me vaig quedar així. Amb sa boca oberta. Mirant. Intentant entendre què estava passant.

I és que, sincerament, era impossible descriure-ho. I al mateix temps tampoc ho entenia del tot. Ses meues nocions d’astronomia són realment poques. No puc explicar-vos què passava allà dalt ni entrar en explicacions científiques. Però tampoc feia falta.

Aquell moment no era per explicar-lo. Era per viure’l. Era temps de callar i mirar. Mirar en silenci, amb ses ulleres protectores, això sí.

Durant aquells instants vaig pensar que probablement molts dels que érem allà no tornaríem a veure mai més un fenomen igual. I vaig pensar també que, passàs el que passàs, aquell moment quedaria dins sa memòria de tots naltros.

Potser d’aquí uns anys no recordarem exactament a quina hora va començar o quant va durar. Potser no recordarem tots els detalls. Però sí recordarem sa sensació.

Aquella foscor de repent. Aquella baixada de temperatura. Aquell silenci. I sa sensació d’estar contemplant una cosa única.

Dos minuts després va començar el procés contrari. A poc a poc, sa llum tornava. El sol començava a brillar una altra vegada i el dia recuperava es seu color. Tot tornava a poc a poc a sa "normalitat".

Poc després, el sol començava a amagar-se darrere els illots de Ponent. I naltros sabíem que s’espectacle ja s’acabava. Aproximadament a les 21.00 hores, tot havia tornat a sa “normalitat”.

La gent començava a recollir ses cadires, ses motxilles, ses coses que havia duit. Uns comentaven el que acabaven de veure. Altres feien fotos. Alguns encara miraven cap al cel, com si esperassin que tornàs a passar.

Naltros també començàrem es camí de tornada cap als autocars. I llavors va començar una altra aventura.

El trànsit que havíem aconseguit evitar a s’anada ens esperava a sa tornada. Embussos, controls de tràfic, cotxes aturats i llargues esperes fent cua. Però, sincerament, no em va importar gaire. Després del que acabàvem de viure, unes hores més dins s’autocar no semblaven massa importants.

Dins s’autocar de tornada, mentre comentàvem ses imatges i ses sensacions de sa tarda, tenia sa sensació que encara no havíem acabat de pair tot el que havíem vist i viscut.

Potser perquè hi ha coses que no s’entenen en aquell mateix moment. Només es viuen. I després, amb el temps, les vas recordant.

Ahir vàrem tenir sa sort de poder viure en viu i en directe un fenomen que, per uns minuts, va fer que tot s’aturàs. Es pardals, ses gavines, ses barques, sa calor, sa llum... tot. I naltros també.

Per uns minuts vàrem deixar de parlar, de mirar es mòbil, de fer fotos, de pensar en ses coses de cada dia. Simplement vàrem mirar cap amunt. I això, avui en dia, ja és molt.

No sé si tornaré a veure un eclipsi igual. Segurament no. Però sí sé que, cada vegada que torni a pensar en aquella tarda, recordaré sa calor de s’espera, ses ulleres protectores, sa gentada a ses roques, es silenci de cop i aquella sensació difícil d’explicar de veure com, durant uns minuts, es dia es convertia en nit.

Havíem anat simplement a veure un eclipsi.

I vàrem tornar a casa amb molt més que això. Vàrem tornar amb un record. Un d’aquells records que queden.

I crec que tardarem bastants de dies, o potser molt més, a oblidar aquell dia en què, per uns minuts, es dia es va fer de nit.

Ses cartes que va cremar la mar.

Eivissa, 9 d'Agost 2026.

SES CARTES QUE VA CREMAR LA MAR.

Anar a sa platja, trobar-te amb amics i amigues, xerrar un rato mentre nedes i deixar que sa conversa vagi d’una cosa a s’altra dona molt de si. I aquests dies, que la mar sembla més calmada del compte, encara més, perquè dins s’aigua hi ha una intimitat especial, una manera de xerrar que no és ben bé sa mateixa que quan ets assegut a una taula. Vas nedant devora algú, sense mirar-vos gaire, cadascú pendent de les seues braçades, i de sobte apareix una història que no esperaves.

Algunes són petites, de cada dia; d’altres tenen aquell punt de picant que fa riure i que, segons qui les conta, poden pujar un poc de to. Però també n’hi ha que, sense saber ben bé com, acaben portant-te molt més lluny del que havies pensat.

Aquesta és una d’elles.

Nedava junt a una dona, amiga d’una amiga, quan va començar a contar-me coses de sa seua vida. No sé si perquè la mar convida a parlar o perquè hi ha persones que, quan troben algú que simplement escolta, senten que poden deixar anar coses que han duit molts anys a dins. Sa qüestió és que, entre una braçada i una altra, vaig acabar escoltant una història d’amor que havia començat a Eivissa fa uns seixanta o setanta anys.

Una història senzilla, en aparença. Una al·lota d’Eivissa, un jove de Formentera, un estiu, unes cartes i una distància que, a poc a poc, va anar fent sa seua feina.

Na Maria (aquest no és el seu nom de veritat) era una al·lota de Vila. Eren uns altres temps, quan ses illes eren més petites i, al mateix temps, estaven molt més lluny unes de s’altres. Ara deim que Formentera és aquí mateix, que en un moment hi ets, que un matí pots anar-hi i tornar a dinar a Eivissa. Però llavors creuar es Freus era una altra cosa. No només perquè es trajecte fos més llarg i ses embarcacions no tenguessin res a veure amb ses d’avui, sinó perquè qualsevol desplaçament requeria temps, previsió i una mica de sort amb la mar.

Un estiu, na Maria va anar a Formentera amb unes amigues. Era un viatge que segurament tenia molt d’aventura per a unes al·lotes joves d’aquell temps, i a La Savina les esperava un amic. Li direm en Jaume.

No sabem què va pensar ell quan la va veure baixar del barco. Tampoc sabem què va pensar ella quan el va veure allà, esperant-les. Però sabem que aquella primera trobada no va deixar indiferent ningú dels dos. S’agradaren de seguida, d’aquella manera que no necessita gaire explicació perquè hi ha coses que, quan passen, no necessiten que ningú les expliqui.

Aquell dia varen estar junts i, quan va arribar s’hora de tornar a Eivissa, na Maria ja duia dins es cap sa idea de tornar. Potser encara no sabia ben bé per què. Potser sí.

I va tornar.

Durant aquell estiu es varen veure unes quantes vegades. Algunes a Formentera i altres a Eivissa, perquè també en Jaume va fer es viatge contrari. Cada vegada que un d’ells havia de creuar es Freus per veure s’altre, aquell trajecte devia tenir una importància que avui ens costa imaginar. Ara podem pujar a una barca gairebé sense pensar-hi; llavors, aquell tros de mar era una distància real, una frontera petita però suficient per separar dues persones.

Quan no es podien veure, s’escrivien. A tots dos els agradava escriure cartes, i ses cartes varen acabar formant part d’aquella relació. Na Maria les esperava amb aquella impaciència que només coneix qui espera notícies d’una persona estimada. I com que es correu d’aquell temps no era com ara, moltes vegades ses cartes no arribaven d’una en una. N’arribaven tres o quatre juntes, i ella havia agafat costum d’obrir-les segons sa data des mata-segells, començant per sa més antiga, com si així pogués posar ordre als dies que havien passat mentre esperava.

És fàcil imaginar aquella escena: na Maria amb ses cartes damunt una taula, obrint primer sa més antiga, llegint-la amb calma, després la següent, i així fins arribar a sa darrera, que era sempre sa més esperada. Potser en acabar-les les tornava a llegir. Potser alguna la guardava un poc més a mà que ses altres. Eren cartes que venien de Formentera i que, durant un temps, devien fer que aquella distància entre ses dues illes semblàs molt més petita.

I així va anar passant s’estiu. Però sovint la vida té sa mala costum d’entrar dins ses històries d’amor sense demanar permís.

A primers de sa tardor, na Maria havia acabat els seus estudis, va presentar-se  i va aprovar unes oposicions. Li varen donar una feina molt lluny d’Eivissa, en un poble perdut entre ses muntanyes del nord d'Espanya.

Per a una al·lota eivissenca d’aquell temps, aquell destí no era simplement anar a fer feina lluny de casa. Era anar a un altre món. Ses distàncies eren molt més grosses que ara, ses comunicacions escasses i arribar a determinats llocs podia convertir-se en una petita expedició. Entre Eivissa i aquell poble del nord hi havia molt més que quilòmetres. Hi havia camins, trens, horaris, dies de viatge i una vida quotidiana que no deixava gaire lloc per improvisar.

Es varen despedir amb sa tristesa pròpia de qui encara no vol entendre que una separació pot ser molt més llarga del que sembla.

Es varen prometre que s’escriurien, que tornarien a estar junts, que aquella distància només seria una cosa passatgera. Quan som joves, tenim sa capacitat de creure que el futur ens farà cas. Pensam que si estimam prou una persona, sa distància no podrà res contra naltros.

Però sa distància és pacient. No necessita rompre res. No fa remor. No arriba un dia i diu que tot s’ha acabat. Comença simplement a posar coses pel mig. Un viatge que no es pot fer. Una carta que tarda. Una altra que no arriba. Una feina que ocupa més del compte. Un hivern que es fa llarg. Una primavera que passa sense haver-se vist.

I quan te’n vols adonar, ja fa mesos que no has vist aquella persona que abans era present a tots els teus dies. Na Maria va passar aquell hivern lluny de casa, en aquell poble de ses muntanyes. Al principi ses cartes devien mantenir viu aquell fil que encara els unia. Però amb el temps varen començar a arribar amb menys freqüència, i allò que es contaven també va anar canviant. Ja no eren aquelles cartes plenes de coses que necessitaven contar-se, sinó cartes més normals, més prudents, més semblants a les que es podrien escriure dues persones que, sense voler-ho, comencen a convertir-se en desconegudes.

Sa distància no només separa els cossos. També va canviant sa vida que cadascú viu per separat. En Jaume continuava a Formentera i na Maria, molt lluny.

Cadascú anava omplint es seus dies de coses que s’altre ja no coneixia. I això és potser el començament de qualsevol final: quan sa vida de l’altre deixa de formar part de sa nostra.

Quan va arribar s’estiu següent, na Maria ja no va anar a Formentera. En Jaume tampoc va tenir ganes, o possibilitats, de venir a Eivissa. No hi va haver una gran discussió ni un d’aquells finals que deixen una ferida visible. Simplement, aquell amor que havia començat un estiu a La Savina es va anar apagant amb sa mateixa lentitud amb què s’havia anat allunyant.

Potser això és el més trist de tot. Que moltes històries no acaben perquè deixem d’estimar. Acaben perquè deixam de trobar-nos.

I després sa vida va continuar.

Na Maria va començar a rebre festeig d’altres joves. Entre ells hi havia en Toni, (un altre nom inventat), que es va enamorar d’ella ben aviat i que no va esperar gaire per parlar-li de matrimoni.

Na Maria pensava que en Jaume, amb el temps, l’hauria oblidada.

En Toni va sebre esperar. Va esperar fins que na Maria va aconseguir un destí a Eivissa. I quan ella va poder tornar a la seua illa, ell li va demanar formalment matrimoni.

Es varen casar. Varen formar una família. I, com passa tantes vegades, sa vida va anar omplint els espais que havia deixat aquell amor. Feina, casa, fills, preocupacions, alegries, aniversaris, malalties, vacances, morts, néts... tota una vida.

Una vida sencera. Una vida real. I aquella història d’estiu va quedar allà darrere, com queden tantes coses que un dia varen ser importants i després deixam de parlar-ne.

Fins que, molts anys més tard, mentre nedàvem dins la mar, se’m va ocórrer demanar-li per ses cartes.

-    - Encara les tens?

Na Maria va contestar gairebé sense pensar.

-    - No. Les vaig cremar. Totes.

I aquí és quan sa història, que fins aquell moment podia semblar una història d’amor convencional, va canviar un poc.

Perquè jo no esperava aquella resposta. I encara menys esperava sa raó.

-   - Les vaig cremar. No volia deixar rastres.

En aquell moment, sa seua neta, que nedava un poc més endins, s’havia apropat sense que na Maria se n’adonàs. Havia escoltat sa conversa en silenci fins que ja no va poder aguantar més.

-   - Però, güela... és veritat això? Vàreu rompre totes ses cartes? No m’ho havíeu dit mai.

Na Maria va riure. Tots vàrem riure. Però aquella frase, "no volia deixar rastres",  em va quedar dins el cap.

Perquè aquelles cartes eren molt més que paper. Eren sa prova que abans d’aquella família, abans del seu matrimoni, abans de tots aquells anys de vida compartida amb en Toni, hi havia hagut un jove de Formentera que l’esperava a La Savina.

Eren sa prova que un dia na Maria havia estimat una altra persona. Que havia esperat ses seues cartes. Que havia creuat es Freus per veure'l. Que havia pensat tornar. I que, durant un temps, hi havia hagut una vida que semblava possible. Potser per això les va cremar.

Perquè tots portam petits secrets dins naltros. Alguns són importants i altres són només petites coses que hem decidit no contar mai. Històries que no volem explicar als nostres fills, als nostres amics, ni tan sols a ses persones que més estimam. I és curiós que, de vegades, aquests secrets acaben sortint davant es primer que tenim davant, entre una braçada i una altra, dins la mar, com si fos més fàcil contar sa nostra vida a algú que no forma part d’ella.

Però sa història de na Maria té una cosa encara més profunda. No són només ses cartes. És sa distància.

Aquella distància que va separar Eivissa de Formentera, que després va separar Formentera d’aquell poble del nord i que, al final, va separar dues persones que un dia s’havien agradat només veure’s a un moll.

Avui podem pensar que si s’haguessin estimat de veres haurien lluitat més. És fàcil dir-ho des d’ara. Però no vivim dins es temps dels altres. No sabem què significava ser una dona jove a aquella època. No sabem quines possibilitats tenia, quines pressions, quines obligacions, quins camins eren possibles i quins ni tan sols se podien imaginar.

Tampoc sabem què va pensar en Jaume durant aquells anys. No sabem si va esperar molt. Simplement sabem que si va estimar algú més. Va casar-se i va tenir fills. Però no sabem si també va guardar alguna carta abans de perdre-la, rompre-la o deixar-la dins un calaix.

No sabem gairebé res. I potser és millor així. Perquè el que queda és precisament aquesta absència. Una història interrompuda per sa distància.

I és sa distància, més que qualsevol altra cosa, sa que fa que aquesta història sigui trista. Perquè no hi va haver un culpable. No hi va haver una traïció. No hi va haver una gran desgràcia. Només hi va haver quilòmetres. I els quilòmetres, quan no hi havia cotxes com ara, ni avions per anar i venir, ni telèfons dins sa butxaca, podien ser suficients per acabar amb un amor.

A vegades pensam que ses grans històries d’amor acaben per grans motius. No sempre. Algunes acaben perquè una persona viu a Formentera i s’altra acaba a un poble perdut del nord. Acaben perquè es correu tarda. Perquè es va fent tard. Perquè passa s’hivern. Perquè arriba sa primavera. Perquè un dia ja no saps què escriure. I perquè quan arriba s’estiu ja no tens sa mateixa necessitat de tornar.

Potser el més terrible de sa història de na Maria és que ella va aconseguir fer una vida sencera sense aquelles cartes. Les va cremar. Es va casar. Va tenir família. Va veure créixer els seus fills. Després els seus néts. I durant molts anys devia pensar que aquella història ja no formava part de la seua vida.

Però, si va decidir cremar ses cartes, és perquè alguna cosa d’aquella història encara tenia prou força per preocupar-la. Un secret que necessitava quedar sense proves.

Perquè una cosa és recordar. I una altra és deixar rastres.

Sa vida ens va posant davant encreuaments de camins. A vegades triem perquè volem; d’altres perquè no tenim alternativa. I moltes vegades no sabem què hauria passat si haguéssim agafat s’altre camí.

Na Maria va agafar el seu. En Jaume, probablement, el seu. I tots dos varen continuar. Però hi ha camins que, encara que no els recorrem, no desapareixen del tot. Queden allà, al marge de sa nostra vida, com una carretera que no vàrem agafar.

I potser és això que ens preguntam “ i si...”

I si na Maria hagués tornat aquell estiu a Formentera? I si en Jaume hagués anat a buscar-la a Eivissa? I si ses cartes haguessin continuat arribant? I si aquella distància no hagués estat tan gran? I si haguessin tengut un poc més de temps?

No ho sabrem mai. Perquè ses cartes ja no existeixen. I perquè el temps, com la mar, no torna enrere.

S’altre matí, mentre nedàvem, vaig pensar que potser na Maria havia fet bé de cremar-les. Potser necessitava fer-ho per poder continuar. Potser per construir la vida que va acabar tenint necessitava desfer-se de sa prova d’aquella altra vida que havia pogut tenir.

Però també vaig pensar que, en cremar ses cartes, no havia aconseguit destruir aquella història. Només n’havia destruït ses proves. Perquè hi ha coses que no desapareixen quan les cremam. Queden dins sa memòria. Queden en una mirada. En un nom que ja no pronunciam. En un lloc on no hem tornat. En un moll de Formentera.

I potser, molts anys després, dins sa pregunta d’una neta que no sabia que sa seua güela havia tengut una altra història abans de convertir-se en sa dona que ella sempre havia conegut.

I és així com vaig entendre que, al final, potser sa distància no havia separat només na Maria i en Jaume. També havia separat na Maria d’aquella altra dona que hauria pogut ser. I això és una pèrdua molt més difícil d’explicar.

Perquè d’una persona que hem perdut podem conservar fotografies, cartes, records. Però d’una vida que no hem viscut no ens queda res.

Només una pregunta. Una pregunta que no té resposta. I que, de vegades, després de molts anys, surt a sa superfície sense avisar, com una cosa que havíem tengut amagada molt endins: I si...?