Tres parells de peus.

Eivissa, 5 de setembre de 2026

TRES PARELLS DE PEUS.

Hi ha fotografies que, sense necessitat de mostrar cap monument, cap paisatge espectacular ni cap de ses típiques imatges que un espera trobar quan torna d’un viatge, són capaces d’explicar-ho pràcticament tot. Aquesta n’és una. No hi surt Londres, ni el Big Ben, ni cap pub amb pinta de tenir tres-cents anys, però, en canvi, hi apareixen tres parells de peus damunt s’asfalt britànic que, ben mirats, expliquen molt més de sa família que qualsevol àlbum de vacacions.

A simple vista, identificar sa meua neta no presenta cap dificultat especial. Entre pantalons liles i roses, calcetins blancs i unes sandàlies roses que pareixen haver estat dissenyades per un fabricant amb s’obsessió de fer visible una criatura a una distància mínima de cinc quilòmetres, sa petita no necessita cap documentació per ser reconeguda. Podria haver-hi cinquanta persones més dins sa fotografia i, així i tot, jo crec que encara la trobaríem de seguida. És aquella edat en què un encara pot combinar el rosa amb el lila, els calcetins amb ses sandàlies i, sobretot, fer-ho amb una seguretat absoluta, sense que ningú tengui es valor de dir-li que potser està cometent un delicte contra sa moda.

De fet, ses sabates de sa meua neta són probablement ses que millor representen s’esperit d’aquest viatge: alegres, colorides i amb una certa despreocupació davant ses circumstàncies meteorològiques. Perquè, no ens enganyem, anar a UK i confiar que el temps respectarà ses nostres decisions de vestuari és una mostra d’optimisme que, a aquestes altures, ja es podria considerar una forma de fe. Però ella va ben contenta, amb les seues sabates roses, com si hagués sortit a passejar per Vila una tarda de juny i no per un país on el cel pot canviar d’opinió tres vegades abans que arribis a sa cantonada.

Després hi ha ses dues adultes, que ja presenten un problema molt més interessant. Aquí sí que, només mirant ses cames i els peus, no m’atreviria a determinar quina és sa meua filla i quina és sa meua dona, perquè no tenc cap superpoder que em permeti identificar parentesc a través d’unes sabates. Però sí que puc fer una cosa molt més divertida: intentar deduir quina classe de persona és cada una segons el calçat que ha triat per afrontar una estada a UK.

Per una banda tenim unes esportives blanques, netes, còmodes i amb tota sa pinta d’haver estat triades per una persona que, abans de partir, va pensar mínimament en allò que havia de fer. Una persona que probablement va consultar el temps, va mirar ses distàncies, va pensar que caminarien bastant i va arribar a sa conclusió, perfectament raonable, que unes bones esportives podien ser una opció adequada. És una manera responsable d’afrontar un viatge i, en certa manera, fins i tot admirable. Hi ha gent que, quan surt de casa, pensa en ses conseqüències de les seues decisions.

I després hi ha ses sandàlies. Bé, ses sandàlies són una altra història.

Aquí ja entram dins un terreny molt més interessant, perquè dur unes sandàlies d’aquest tipus durant una estada a UK requereix una confiança en un mateix que jo, sincerament, enveig. No sé si sa persona que les duu va mirar el temps abans de sortir, però, si ho va fer, només puc imaginar que devia pensar: "Pluja? Fred? Caminar? Ja veurem". I aquest "ja veurem" és, probablement, un dels principis fonamentals de sa nostra manera eivissenca d’entendre la vida.

A Eivissa, si un diu "ja veurem", encara pot sortir-se’n. A UK, en canvi, "ja veurem" et pot deixar a mig camí amb els peus remulls, una sandàlia plena d’aigua i una dignitat que hauràs d’anar a buscar baix d'un banc. Però hi ha persones que no aprenen mai, i jo crec que això, més que un defecte, és una qualitat que hauríem de conservar, perquè si tots fossin prudents, previsors i sensats, sa vida seria molt més avorrida.

I és aquí on aquesta fotografia es converteix en una petita obra mestra familiar, perquè tenim representades tres generacions o, com a mínim, tres maneres d’entendre la vida. Sa criatura va preparada per ser vista des de qualsevol lloc del planeta, una adulta ha decidit que sa comoditat i sa practicitat són importants i s’altra ha considerat que, si fins ara ha caminat amb sandàlies, no serà precisament UK qui li farà canviar d’opinió. És, en definitiva, una mena de resum genealògic fet a partir dels turmells.

També és curiós comprovar com, quan viatjam, tots ens convertim en especialistes en coses que ningú ens ha demanat. Abans de partir sabem perfectament què s’ha de dur, quantes capes fan falta, quin calçat és més apropiat i quina probabilitat hi ha de pluja. Després arribam allà i, al cap de dues hores, algú ja té fred, algú té calor, algú necessita comprar un paraigua i algú altre descobreix que ses sabates que havia triat perquè "eren tan còmodes" tenen una capacitat extraordinària per fer mal just allà on no sabies ni que tenies un peu.

Però potser aquesta és precisament sa gràcia d’anar de viatge amb sa família. Que cadascú parteix amb les seues conviccions, ses seues manies i ses seues teories sobre com s’han de fer ses coses, i després acabam tots caminant junts, més o menys en sa mateixa direcció, mentre intentam que ningú perdi ni es mòbil, ni els bitllets, ni sa paciència. I entremig d’aquest caos, sa neta va amb ses seues sabates roses, probablement sense preocupar-se ni mica de ses decisions dels adults, que és una manera bastant més intel·ligent de viure que sa nostra.

Així que, mirant sa fotografia, jo només puc arribar a una conclusió: no sé exactament quina de ses dues és sa meua filla i quina és sa meua dona, però sí que sé perfectament quina és sa meua neta. I també sé que, si algun dia hagués de reconstruir aquesta estada a UK només a partir d’aquesta fotografia, probablement arribaria a una conclusió bastant encertada: sa família va sortir a fer turisme amb tres parells de peus, tres criteris diferents i una confiança excessiva en què tot acabaria anant bé.

I, al final, probablement va anar bé.

Perquè els viatges familiars no es recorden per haver duit el calçat perfecte, ni per haver consultat correctament sa previsió del temps, ni per haver encertat sempre amb sa roba. Es recorden precisament per aquestes petites absurditats que, mentre passen, poden fer una mica de ràbia, però que després, quan mires una fotografia com aquesta, et fan somriure.

Encara que, això sí, jo no vaig anar a UK amb sandàlies. Ni que m’ho haguessin demanat per favor.

Han arribat els reforços.

Eivissa, 4 de setembre 2026

HAN ARRIBAT ELS REFORÇOS.

Seguim a Leamington. Continuam a sa casa nova. Continuam fent feina, neteja i intentant posar algunes coses al seu lloc, tot i que cada vegada tenc més clar que una mudança no s’acaba quan arribes a sa casa nova, sinó quan aconsegueixes que desapareguin totes ses caixes i deixes de trobar coses dins llocs on no haurien d’estar.

De moment, però, encara en queden unes quantes i, per sort, han arribat més reforços des d’Eivissa.

Com cada matí, a les sis hora local, ja en tenc prou de dormir. No sé si és el canvi d’horari, els anys o simplement que el meu cos ha decidit que les sis és una hora prou bona per començar el dia, però sa qüestió és que, quan encara és fosc i la resta de la casa dorm, jo ja estic despert.

És una bona hora per esmorzar amb calma, prendre un calentet i repassar el programa de feines que tenc previst per el dia. Una manera una mica més elegant de dir que mir què queda per fer i intent decidir per on començar.

Un dels grans plaers d’aquests dies és poder compartir s’esmorzar amb els fills abans que parteixin cap a la feina. Són moments senzills, però tenen un valor especial quan estàs lluny de casa i, entre una torrada, un cafè i quatre paraules, tens la sensació que, malgrat tots els canvis, hi ha coses que continuen exactament igual.

Ells parteixen cap a la feina i jo començ sa meua jornada particular, que no té horari, ni cap conveni laboral que em protegeixi, ni tampoc un calendari que em permeti veure quan s’acabarà sa feina.

Com a feina urgent, ens hem marcat s’objectiu d’arreglar el dormitori de ses netes. Elles s’han de sentir com a casa i el canvi no l’han de notar. Molt aviat començaran a anar a escola, arribarà el fred, els dies seran més curts i hauran de poder fer sa vida de sempre dins aquesta nova casa.

Per això és important que tenguin el seu espai preparat i hi trobin ses coses que els són familiars: sa roba, els contes, els joguerois i tot allò que acostumaven a tenir dins el seu quarto a sa casa anterior.

I aquí és on una mudança demostra tota la seua capacitat per posar a prova sa paciència humana. Ses caixes que durant el trasllat semblaven perfectament identificades ara han adquirit una certa capacitat d’invisibilitat. Tu recordes perfectament haver guardat els contes dins una caixa concreta, però ara tens davant teu un munt de caixes que s’assemblen moltíssim i, evidentment, cap d’elles diu “contes”.

Comences a obrir-ne una, després una altra i, quan ja n’has obert cinc i tens mitja habitació plena de coses, descobreixes que allò que buscaves estava dins sa primera caixa, però a la part de baix, que és exactament on no havies mirat.

Afortunadament, aquest cap de setmana han arribat més reforços des d’Eivissa. Ha vengut una fillola a ajudar amb ses feines i ses netes i la seua arribada (molt esperada, s’ha de dir) ens permet afrontar tota aquesta operació amb una mica més d’optimisme.

Perquè una cosa és fer una mudança entre poques persones i una altra és tenir més mans disponibles per obrir caixes, moure coses, ordenar roba i, sobretot, entretenir ses netes mentre els altres intentam aconseguir que sa casa deixi de semblar un magatzem.

I com que qualsevol arribada s’ha de celebrar, ho feim a l’eivissenca: pa torrat, embotits, formatge i fruita de sa nostra terra. No és exactament un bullit de peix, ni una paella, ni una bona frita, però hem de reconèixer que té sa seua gràcia i que, si no miram massa ses temperatures i evitam pensar en el que menjaríem a Eivissa, podem arribar a sentir-nos perfectament integrats.

A la tarda, quan arriben els fills de la feina, decidim fer una escapada al pub del barri, un clàssic que no podia faltar en aquesta estada britànica. Aquí anar al pub forma part de la vida quotidiana i no necessita gaire justificació: simplement hi vas, seus, demanes una beguda i comparteixes un rato amb els altres. És una manera d’estar amb sa família o els amics, però amb més cervesa i, segons s’hora, bastant més remor.

Naltros ja començam a agafar-li el gust i acabam pensant que potser no és tan mala idea això de tenir un pub a prop de casa. És pràctic, no has de preparar res i, sobretot, et permet sortir de casa sense haver de donar massa explicacions.

Per sopar, preparam pasta i encetam unes botelles de vi blanc. I aquí he de fer un parèntesi per parlar d’una de ses grans novetats culturals que he descobert durant aquests dies: el vi blanc amb gel, això que ara sembla que s’ha convertit en una autèntica moda i que, en el nostre cas, ja coneixem com un “blanco Paris”.

Segons m’expliquen, aquesta beguda la varen posar de moda ses dones després que una artista la popularitzàs a sa televisió. I ja sabem com funcionen avui ses modes: una persona famosa fa qualsevol tonteria davant una càmera i, al cap de poc temps, ja la fa mig món.

Imaginau un pub. O un bar dels nostros. Una dona a sa barra o asseguda tota sola a una taula. Demanar una cervesa per beure-la fa una mica vulgar. A més, pel que sembla, sa cervesa infla molt. En canvi, si una dona demana un “blanco Paris”, la cosa canvia completament: sembla elegant, cosmopolita, moderna i sofisticada. No importa que sa diferència sigui, bàsicament, posar un cubito de gel dins una copa de vi blanc. El que compta és sa imatge.

Jo, que som més tradicional, encara intent entendre aquesta revolució gastronòmica, però he de reconèixer que funciona. Ses botelles de vi blanc volen. S’han posat de moda.

El reforç, a més, no ha vengut només carregat de ganes d’ajudar. Ha vengut amb un flaó del Forn Es Blat. I això ja són paraules majors. Perquè hi ha productes que, quan viatges, deixen de ser simplement menjar i es converteixen en una manera de transportar un tros d’Eivissa. No tardam gaire a provar-lo i, pel meu gust, els millors flaons de tots són els de Can Bufí, però he de reconèixer que aquest d’Es Blat no li va gaire lluny.

I aquí no vull crear cap conflicte familiar, comercial ni diplomàtic. Simplement, deix constància de sa meua opinió i que cadascú triï el seu flaó, que en qüestions tan serioses no convé entrar en discussions innecessàries.

Però entre caixes, flaons i mudances, arriba una cosa que no es pot comprar amb sous: un dia lliure. Un dissabte. I un dissabte lliure, després de tants dies de feina, me’l mereixia.

Amb el meu fill he anat a sa deixalleria per tirar coses i després hem anat a fer net el cotxe. Perquè un home de sa meua edat i de sa meua posició no pot anar pel món amb un cotxe brut. Una vegada complides aquestes dues grans obligacions, vaig considerar que ja havia fet prou mèrits per disfrutar del merescut descans.

I on millor per celebrar-ho que als Cotswolds?

Agafam el cotxe i partim cap a Broadway. Només sortir de Leamington ja pareix que deixam enrere sa feina i entram dins un altre món. El paisatge va canviant a poc a poc: carreteres estretes, camps verds i, de tant en tant, petites cases i pobles construïts amb aquella pedra de color mel tan característica dels Cotswolds.

El dia acompanya. Fa sol, sa temperatura és agradable i hi ha aquella llum que fa que el paisatge anglès sembli encara més de postal. Després de dies tancats entre caixes, és un luxe simplement mirar per sa finestra i no haver de pensar en què toca fer després.

Arribam a Broadway, un d’aquells pobles que semblen haver estat construïts expressament perquè els visitants facin fotos. Cases de pedra, teulades inclinades, petites botigues, jardins impecables i carrers pels quals fa ganes passejar sense cap pressa.

I això és precisament el que feim: passejar. Sense mirar el rellotge. Sense pensar en caixes. Sense haver de moure cap moble. Només caminar i mirar.

Broadway té aquell encant dels pobles que pareixen haver quedat aturats en el temps. Ses façanes de pedra daurada, ses finestres plenes de flors i els petits carrers fan que sigui difícil caminar de pressa. No perquè tenguis res que t’ho impedeixi, sinó perquè cada pocs metres hi ha alguna cosa que et fa aturar: una casa especialment polida, una botiga, un jardí o simplement una vista que val la pena mirar uns minuts.

Després tornam al cotxe i continuam la ruta pels Cotswolds. Passam per Stow-on-the-Wold i més tard ens dirigim cap a Bourton-on-the-Water, probablement un dels pobles més coneguts de tota la zona.

Bourton té un petit riu que travessa el centre del poble i li dona un encant especial. Els ponts de pedra, ses cases tradicionals i els arbres que acompanyen el curs de s’aigua fan que tot plegat tengui un aire tranquil, gairebé irreal.

Ens aturam, caminant sense pressa, mirant ses cases, el riu i la gent que, com naltros, ha vengut simplement a passar el dia. Hi ha llocs que no necessiten gaire explicació. Els has de caminar, mirar i disfrutar.

I mentre vas conduint d’un poble a s’altre, entens per què aquesta zona és tan apreciada. No és només arribar a un lloc concret, fer una fotografia i partir. El plaer és el trajecte: ses carreteres petites, el paisatge, els camps verds i els poblets que apareixen darrere un revolt.

També hi ha una cosa que m’agrada especialment: aquí sembla que el temps tengui una altra velocitat. No hi ha presses. No hi ha necessitat d’arribar a tot. Pots aturar el cotxe, baixar, caminar un rato i després tornar a partir. I això, després d’uns quants dies en què sa nostra vida ha consistit bàsicament a fer llistes de coses pendents, té un valor extraordinari.

Per unes hores, ses caixes desapareixen completament del meu cap. I arriba el moment culminant del nostre dissabte: s’afternoon tea. Ens aturam a l’Hotel Lords of the Manor, un lloc que sembla fet expressament per practicar això de viure sense presses.

L’afternoon tea és una d’aquestes tradicions britàniques que, explicades des de fora, poden semblar simplement prendre un te amb quatre pastissos. Però quan t’hi asseus, sa cosa canvia.

Aquí no es tracta simplement de menjar. És tota una cerimònia. Primer has de triar el te. Després arriba aquella torre de pisos, que ja només de veure-la fa que pensis que probablement no t’ho acabaràs tot. A la part de baix, els sandvitxos petits, tallats amb aquella precisió anglesa que fa que fins i tot un simple sandvitx de cogombre sembli una cosa important.

Després venen els scones, que són probablement una de les parts més esperades de s’operació, amb nata i melmelada. I a dalt de tot, els pastissos i ses petites delicadeses dolces, cadascuna més cuidada que s’anterior.

Tot arriba presentat amb una cura que fa que, durant un rato, fins i tot un servidor se senti una mica més distingit del que realment és.

I aquesta vegada ha pagat el meu fill. Si llegiu habitualment els meus escrits, recordareu aquell episodi d’una multa de tràfic que vaig haver de pagar per una infracció en què jo no conduïa. Idò, me’n devien una. Per tant, mentre em servesc un te i miram aquella taula plena de coses bones, consider que sa qüestió queda definitivament saldada.

I la veritat és que és un plaer. No només pel menjar, ni pel te, ni pel lloc. És sobretot pel moment. Estam asseguts tranquil·lament, sense caixes al voltant, sense haver de decidir què hem de fer després i sense aquella sensació permanent de tenir alguna cosa pendent.

Només sa família, una bona taula i una tarda per davant. Després de tants dies de feina, d’aixecar coses, obrir caixes, netejar, ordenar i intentar recordar on hem posat cada cosa, seure tranquil·lament amb sa família, menjar un scone i mirar el paisatge des d’un lloc tan agradable és exactament el que necessitàvem.

Perquè una mudança no és només una qüestió de caixes. També és una qüestió de canvis. De començar una nova etapa. D’acostumar-te a una casa nova i a unes rutines diferents. I potser aquests petits moments són els que fan que, a poc a poc, una casa nova comenci a convertir-se en casa.

Un esmorzar compartit. Un solpost al pub. Un flaó que arriba d’Eivissa. Ses rialles de ses netes. Un “blanco Paris”. I un dissabte pels Cotswolds, passejant entre pobles de pedra, mirant el paisatge i acabant la tarda amb un afternoon tea.

Els Cotswolds ens han servit precisament per això. Per aturar-nos. Per respirar. Per recordar que no tot és posar coses al seu lloc. Ses caixes encara hi són. El dormitori de ses netes encara necessita alguna cosa. Segurament demà tornaré a mirar sa pila de caixes intentant recordar on varen posar allò que necessit. Però avui, almenys avui, dissabte, sa mudança pot esperar.

Seguim a UK. Continuam a sa casa nova. Els reforços ja estan incorporats, ses netes aviat tendran el seu espai, el “blanco Paris” continua triomfant, el flaó ens recorda d’on venim i naltros hem descobert que, de tant en tant, també és necessari deixar ses caixes a un costat i sortir a veure món.

I, sobretot, hem recordat una cosa molt senzilla: que una casa no es converteix en casa quan totes ses caixes han desaparegut. Es converteix en casa quan comences a viure-la.

Ara només falta acabar de trobar sa caixa dels contes. Però això, com sempre, serà feina per demà.

Mentre plogui, encara hi ha esperança.

Eivissa, 3 de setembre 2026

MENTRE PLOGUI, ENCARA HI HA ESPERANÇA.

Em despert ben de matí. Encara era fosc i sa casa estava en aquell silenci especial que només existeix quan tothom dorm i un encara no sap ben bé si s’ha despertat perquè toca o perquè es cos ha decidit que ja n’hi ha prou.

I llavors ho vaig notar. Una cosa petita, estranya, que em baixava pel braç cap a sa mà. Quasi a les fosques, em vaig rascar pensant que seria qualsevol cosa: un fil de roba, una pelussa o un d’aquells misteris que apareixen damunt es llençol sense que ningú els hagi convidat.

Però no. Vaig tocar una cosa petiteta, rodona. Vaig agafar sa llanterna del mòbil i vaig fer llum.

Era una mariquita. Sí, una mariquita. Petita, vermella, amb les seues taques negres i, sobretot, completament perduda. No sé com havia arribat damunt es meu braç. Potser havia entrat per sa finestra, potser havia passat tota sa nit fent turisme per sa casa o potser, simplement, havia decidit que aquell dia volia conèixer món. La vaig agafar amb delicadesa i la vaig dur al jardí, que és, al cap i a la fi, el seu hàbitat natural.

Una mariquita a les sis des matí damunt es meu braç. Ho vaig interpretar com un senyal: no havia de dormir més. I em vaig aixecar.

Sa meua neta grossa, que té cinc anys i una capacitat extraordinària per detectar qualsevol moviment dels adults quan ella té ganes de fer alguna cosa, també es va despertar. Així que vàrem aprofitar per esmorzar junts mentre, a poc a poc, es dia començava a clarejar.

I aquí va arribar un d’aquells moments petits que fan que un dia qualsevol tengui alguna cosa d’especial. Per sa finestra del menjador vàrem veure al “lechero” del barri. Arribava tranquil·lament i deixava ses botelles de llet i els sucs de poma davant sa porta d’entrada.

Una sensació extraordinària.

Aquell home deixant sa llet  a sa porta em va transportar directament a quan jo era petit i sa llet venia de sa lleteria, fresca, sense tantes històries, etiquetes, certificats i estudis sobre ses propietats de cada gota. Ara vivim en un món on, per beure un got de llet, pareix que abans necessites fer un màster.

Aquells moments de calma, mentre esperava que els altres s’aixecassin, els vaig aprofitar per escriure. M’agrada escriure de bon matí perquè és una manera de posar els pensaments a lloc abans que comencin a arribar ses obligacions, els missatges, ses feines i aquella sensació que un sempre té alguna cosa urgent pendent.

I aquell dia en tenia unes quantes. El pla de feina previst era fer net es quarto de sa rentadora, rentar ses plantes, regar-les, posar roba a rentar, ordenar un poc sa casa ... Vaja, una enfeinada. D’aquelles feines que, quan les acabes, no saps ben bé què has fet, però estàs cansat igualment.

Cap a migdia va passar una cosa que no vull deixar de contar. Sa meua neta grossa, de cinc anys, va decidir que havíem d’anar al centre del poble. I no ho va proposar. Ho va manar.

- Vamos al Coffee 1.

I allà vàrem anar. Després ens va confessar que els seus pares no volen que hi vagi gaire (diuen que és un cafè de vells) però a ella li agrada molt un pastisset, un Rocky Road, que fan allà. És a dir: amb cinc anys ja ha descobert una cosa que a molts adults ens costa anys aprendre: si vols aconseguir alguna cosa, primer has de trobar un adult que estigui disposat a pagar-la.

Ja podeu veure .... Tenc una futura negociadora a sa familia.

I ja que érem allà, vaig començar a mirar preus i tiquets de compres. Perquè una cosa és venir de vacacions, fer un cafè i pensar "quina passada", i una altra és començar a comparar. Un flat white, que no deixa de ser un cafè amb llet amb un nom més internacional, costava 4,50 euros; un litre de llet, 1,50 euros; un gel Sanex de 450 ml, 5 euros; sis ous, 3,75 euros; un desodorant de 75 ml, 4,75 euros; quatre kiwis, 3,75 euros; un tub de 50 ml de pasta dental, 3,10 euros. I no vull continuar …

Com veis, per Anglaterra també està cara la vida. I aquí és on entra sa meua particular guerra contra sa dictadura dels preus. I dic dictadura perquè, a vegades, pareix que no tenguem alternativa. Però sí que en tenim.

Parlaré només dels cafès i del pa. Lo demés ja vos ho podeu imaginar.

Començam pels cafès. Jo ho entenc tot. Entenc que es local sigui car, entenc el cafè d’especialitat i entenc que es gra vengui de Colòmbia, d’Etiòpia o de sa lluna. Entenc que sigui orgànic, ecològic, sostenible, artesanal, de comerç just i que es cafeter conegui personalment es nom de sa planta que va produir aquell gra.

Ho entenc tot. Però 4,50 euros per un cafè amb llet? Venga, home! Anau a pasturar!

Ara li posam flat white i pareix que sa cosa canvia. No. És cafè amb llet. Te’l serveixen amb una tassa preciosa, una figureta feta amb sa llet que pareix una obra d’art, una fulla, un cor o un cigne, i després arriba sa factura. Toma! 4,50 euros. Una presa de pèl amb escuma.

I aquí és on crec que mos hauríem de rebel·lar, perquè el problema no és només que un cafè costi 4,50 euros. El problema és que naltros continuam anant-hi, continuam demanant-lo, continuam pagant-lo i després mos queixam. Això no serveix de res.

Si pensam que un lloc mos pren el pèl, no hi hem de tornar mai més. I punt.

No hem de fer una manifestació, no hem de cremar res ni hem de sortir al carrer amb pancartes. Simplement no hi anam. Sa nostra millor eina com a consumidors és sa targeta bancària. O, millor dit, no treure-la.

I això val també pel pa.

Vaig a sa panaderia. Bé, allà en diuen bakery, que sempre queda més modern. Allà hi ha un pa rodó, amb llavors, fruits secs, massa mare, fermentació lenta, farina d’una varietat de blat que segurament ja cultivaven es romans i tota una explicació que necessites llegir amb calma. Preu: 8 euros. I si el vols tallat, 50 cèntims més.

Aquí ja vaig pensar que havíem entrat en una nova dimensió. Sa dependenta em demana si vull es pa tallat. Li dic que sí.

- Són 50 cèntims més.

La vaig mirar i li vaig dir directament:

- Per sa teua cara em cobres això? Quina barra!

No li vaig dir res més. Vaig pagar i me’n vaig anar. Però vaig prendre una decisió: no hi tornaria. I no hi vaig tornar.

Perquè una cosa és pagar el que val un producte i una altra és acceptar qualsevol cosa simplement perquè algú ha decidit posar-li un preu. I aquí és on hem de començar a canviar sa nostra manera de consumir. No podem estar tot el dia queixant-mos que tot és car i després continuar comprant exactament allà on pensam que mos estan enganyant.

Això és donar-los sa raó. És dir-los: "Puja-ho una mica més, que jo continuaré venint". No. Jo no. Hi ha altres llocs on venen pa. Sense tallar, això sí. I sabeu què? No passa res. Me’l tallaré jo a casa. I ja està.

Us imaginau si tots féssim lo mateix? Us imaginau que deixàssim de comprar allà on consideram que el preu és abusiu? Ja veureu quant de temps tarda aquesta moda d’afegir 50 cèntims per tallar el pa a arribar a tots els forns i panaderies d’Eivissa. Perquè ses modes viatgen ràpid. I els preus encara més.

Però els consumidors també tenim poder. El problema és que moltes vegades no l’utilitzam. Mos hem acostumat a pagar i callar, a dir "és lo que hi ha".

Això de "és lo que hi ha" és una de ses frases que més mal mos ha fet. No, senyors. No és "lo que hi ha". És lo que naltros acceptam. I mentre ho acceptem, continuarà.

Per això sa dictadura dels preus només existeix mentre naltros mos deixam governar. Si un cafè mos pareix massa car, no el demanam. Si un pa mos pareix abusiu, no el compram. Si un lloc mos sembla que riu de naltros, no hi tornam.

És així de senzill i és també sa manera més directa de dir-li a un negoci que s’ha passat de sa ratlla. Sense crits, sense insults, sense sermons. Amb sa butxaca. Perquè al final, sa butxaca és molt més rebel del que pareix.

I mentre jo anava pensant en tot això, després del timo del cafè i del pa, em vaig emportar una alegria. Al carrer començava a ploure. Immediatament em va venir al cap una cançó de Creedence Clearwater Revival: Have You Ever Seen the Rain? La recordau?

Aquella cançó parla, d’alguna manera, de sa calma abans de sa tempesta, de quan pareix que tot va bé però, de sobte, arriba alguna cosa que ho canvia tot, de sa tensió que se va acumulant fins que finalment esclata.

Idò aquell dia em va passar una cosa semblant. Jo ja anava carregat: els preus del cafè, els preus del pa, sa vida cara, ses petites coses que se van acumulant. I, de sobte, va començar a ploure.

Un altre senyal. Però aquesta vegada no era una mariquita. Era pluja.

I aquí vaig tenir un problema greu, perquè jo estava al carrer amb sandalies, calçons curts, camiseta... I el paraigües? Dins sa maleta. A casa. Perfecte. Una planificació impecable. Vaja… Com un home de poca fe.

I vaig riure pensant que aquestes primeres pluges sí que eren un problema. No tant per jo, que ja m’espavilaria, sinó pels caminants de ses voreres arran de carretera. Perquè allà tenen un altre costum que pareix que ningú vol solucionar: els batxes. Moltes de batxes. Molts de forats a s’asfalt. I quan plou, sa carretera es converteix en un mapa de trampes. I alerta amb els cotxes i, sobretot, amb els autocars. Pareix que alguns conductors han oblidat una cosa molt senzilla: quan plou, ses persones que van per sa vorera també tenen dret a arribar seques a ca seua.

Així que, estimats conductors, si em permeteu un consell, procurau evitar ses voreres o reduir sa velocitat. Perquè una cosa és que plogui i una altra és que, gràcies a una roda, jo pugui arribar a casa amb una dutxa gratuïta.

Però, dit això, benvinguda sigui sa pluja. Després de tants de dies de calor, de tanta pols, de tanta sequera i de tants de mesos mirant el cel esperant un senyal, veure caure aigua és gairebé un regal. I potser avui també m’ha servit per recordar una cosa.

Ens passam bona part de sa vida queixant-mos: des preus del cafè, del pa, de sa gasolina, de ses factures, dels polítics, dels conductors, de ses voreres, de sa calor, del fred i, si fa falta, també de sa pluja. Sempre hi ha alguna cosa.

Però avui, mentre sa pluja començava a netejar els carrer, he pensat que potser també mos convé deixar que netegi un poc es cap. Que s’endugui ses preocupacions, el cansament i ses petites enrabiades, tot allò que anam acumulant sense adonar-mos-en i que, al final, pesa molt més que un cafè de 4,50 euros.

Perquè la vida també és això: una mariquita damunt el braç a les sis del matí, una neta de cinc anys que et du a esmorzar, un lleter que deixa sa llet davant sa porta, un pa massa car, un cafè que no val quatre euros i mig... i, de sobte, plou.

I un s’adona que, malgrat tot, encara hi ha coses que no tenen preu. S’aigua que cau, una criatura que riu, una casa que dorm, un matí tranquil i sa possibilitat de començar un nou dia.

Per això, avui no em queixaré de sa pluja. Que plogui. Que ho renti tot. Que s’emporti sa brutor i, si pot ser, també un parell dels problemes que mos pensàvem que eren imprescindibles.

I si algú m’ha de remullar amb el cotxe, paciència. Ja tendrem temps de tornar-nos a queixar demà. Avui, simplement, aixecaré sa cara i deixaré que plogui.

Perquè després de tants de mesos esperant-la, potser sa pluja no ha vengut a molestar-mos. Potser ha vengut a recordar-mos que, fins i tot després d’una llarga sequera, sempre pot tornar a ploure.

I que, mentre plogui, encara hi ha esperança.

Casa nova a Leamington.

Eivissa, 2 de setembre 2026

CASA NOVA A LEAMINGTON.

Ja tenc casa nova a Leamington. Bé, casa nova, nova no ho és. És una casa de segona mà que els meus fills s'han comprat i estan reformant per complet, però a mi ja em va bé dir que tenc casa nova, perquè així pareix que som una persona important i que particip en grans operacions immobiliàries internacionals, quan en realitat he anat a ajudar a llevar males herbes, plegar roba, fer net, fer de güelo i intentar entendre com funciona una air fryer.

Em conten com varen fer el canvi de casa i, segons sembla, l’operació va estar molt ben organitzada. Caixes, caixes i més caixes, totes perfectament identificades amb lletres ben grosses per saber què hi havia dins. Una demostració d’ordre i planificació que, vista ara, devia ser molt reconfortant. El problema és que una cosa és saber què hi ha dins cada caixa i una altra, molt diferent, és saber on han posat aquella caixa.

I ara, a sa casa nova, hi ha caixes amuntegades per tot i trobar qualsevol cosa que necessites s’ha convertit en una aventura. Busc un termòmetre i no apareix; vull s’edulcorant per al te i pareix que s’hagi evaporat; es desodorant també ha desaparegut, i trobar sa pasta de dents ja requereix unes certes habilitats d’investigació. Però el pitjor són els llençols del nostro llit, perquè un pot entendre que una casa estigui plena de caixes, però costa més acceptar que una cosa tan necessària com uns llençols puguin desaparèixer dins una casa que, en teoria, és nostra.

Així que vaig arribar i, pràcticament sense haver tengut temps d’assimilar que estava en una casa nova, vaig començar a fer feina. El jardí necessitava una intervenció urgent: llevar males herbes, podar ses plantes, regar i intentar descobrir què era una planta i què era simplement una herba que havia decidit aprofitar l’abandonament per créixer sense cap classe de control. Els cossiets i ses plantes em miraven com estranyats, com si es demanassin qui era aquell individu que havia aparegut de cop i començava a ficar mà a tot. I, ben mirat, tenien motius per desconfiar, perquè feia massa temps que ningú s’enrecordava d’elles.

Al jardí de s’entrada vaig trobar una situació semblant, amb molta herba i plantes que ja estaven més seques que jo després d’un dia de feina. Vaig començar a llevar-ho tot i vaig demanar quant de temps feia que estava així. Sa meua neta grossa em va dir que, segons ella, feia cinc i cinc (em mostrava ses mans obertes) anys que ningú havia llevat aquelles plantes.

Cinc i cinc anys. No sé si són exactes, però vaig decidir donar-li credibilitat, perquè una cosa és llevar quatre males herbes i una altra és poder dir que has recuperat un jardí després d’anys d’abandonament. Això ja dona categoria a sa feina.

Però no tot havia de ser feina, perquè ses netes necessitaven sortir, córrer i jugar, i jo també necessitava recordar que havia vengut a Leamington per estar amb elles i no per convertir-me en jardiner professional. Així que vàrem anar al parc que hi ha molt a prop de sa casa, que és una d’aquestes coses que fan molt bé els anglesos: tenir un parc a prop perquè els infants puguin sortir, jugar i cansar-se, que és probablement una de ses millors formes que existeixen perquè després mengin i dormin sense massa protestes.

Després del parc vàrem anar a un coffee bar del poble, on vàrem fer un d’aquells menjars anglesos que són capaços de convertir un esmorzar en un dinar complet. Torrades, mantega, salsitxes i beans, ous, salmó, o un simple bol de cereals amb fruita i iogurt per a qui vol fer veure que du una vida saludable. Per beure, te, apple juice, aigua i tot el que faci falta. Un festival. Això sí, anglès de dalt a baix.

A poc a poc, vaig intentant integrar-me culturalment i no vaig demanar ni pa amb tomata, oli, jamón, ni un cafè amb llet, perquè tampoc no era qüestió de provocar un conflicte diplomàtic.

Després de recuperar forces, vàrem continuar amb ses compres i la següent parada va ser una botiga Tiger, que és un lloc especialment perillós per a qualsevol persona que estigui intentant muntar o arreglar una casa. Tiger és una botiga especialitzada en articles barats. Això si, els articles tenen poca utilitat, ideals per regalar als adults o als infants. Hi vaig entrar amb ses netes amb la intenció de comprar unes quantes coses i varem acabar comprant coses que probablement no necessitavem, però que en aquell moment ens varen semblar imprescindibles.

Aquesta és sa filosofia de Tiger: un entra per comprar una cosa concreta i en surt convençut que no pot viure sense una caixa, una espelma, un utensili de cuina, una llibreta o qualsevol invent que no sabia que existia cinc minuts abans.

Però jo hi vaig amb una doble finalitat. Una, per comprar petits detalls a ses meus netes. Els hi encanta aquesta botiga. I s’altre, té un caire més social. He d’ajudar els anglesos a mantenir llocs de feina i contribuir a sa seua economia. Si jo, i gent com jo,  no compra aquestes coses, qui ho farà?

Després vàrem anar al supermercat del poble, on vaig comprar coses que sí que eren necessàries: menjar, fruita, llet i productes de neteja. Molts de productes de neteja. Aquí ja vaig recuperar un poc sa dignitat després de sa visita a Tiger, perquè almenys podia justificar ses compres dient que eren imprescindibles per a sa vida quotidiana.

Aproximadament a les sis de la tarda varen arribar els meus fills de sa feina i va començar una altra part del dia, més tranquil·la i més familiar, amb temps per posar-nos al dia, xerrar de com anaven ses coses i preparar es sopar. També va arribar es moment d’enfrontar-me a un dels grans misteris tecnològics de sa vida moderna: sa air fryer.

No acab d’entendre aquesta màquina moderna. Tothom en parla com si fos una meravella, però jo encara no he descobert si realment és tan extraordinària o simplement una altra manera de complicar una cosa tan senzilla com cuinar. Jo som més de paella, foc i mirar què està passant, mentre que això de posar quatre coses dins una màquina, prémer un botó i esperar que surtin fetes em genera molta desconfiança.

Quan pensava que ja havia acabat sa jornada, abans d’anar a dormir vaig tenir una reunió d’alt nivell amb el “big boss” de la casa, que em va explicar es pla de feina per a l’endemà. No era una reunió informativa, precisament; era més aviat una assignació de responsabilitats amb terminis molt concrets: Cuina neta, sopar fet a les set, casa neta, buidar baix, rentar ses plantes i plegar sa roba. I tot això havia d’estar fet abans de les dotze, perquè després ses netes havien d’anar a jugar al parc.

Jo vaig escoltar ses instruccions amb molta atenció i vaig assumir ses meues responsabilitats amb esperit de servei. Només vaig poder contestar en veu baixa:

- Yes, mein Führer.

Aclarits els objectius per demà, me'ls van donar per escrit, xerrarem i vam acabar rient de tot allò que implica deixar un lloc on has viscut molts d’anys. Perquè canviar de casa no és simplement ficar ses coses dins caixes i dur-les a un altre lloc. És decidir què deixam, què ens emportam, què pensam que trobarem a faltar i què, en canvi, ens alegrarà haver deixat enrere.

A sa casa anterior hi quedaven molts d’anys de vida compartida: un matrimoni, es naixement de ses netes, moments bons i moments difícils, es confinament del Covid, canvis de responsabilitats a sa feina i mil situacions quotidianes que, quan les vius, pareixen poca cosa, però que amb es temps acaben formant sa història d’una família.

I segurament el que més estranyarem no seran ses coses grans, sinó aquells petits detalls que formen part de sa vida sense que els donem gaire importància. Un jardí més gros, un arbre fruiter, unes plantes del jardi, una petita porta d’entrada per sa gateta de sa casa, un racó determinat, una finestra, una olor o qualsevol d’aquelles coses que semblen insignificants fins que un dia ja no hi són.

Mil i una coses. Mil i un records. Perquè al final una casa no són ses parets. És tot allò que hi ha passat dins.

Però sa vida continua i ara toca fer vida a una casa nova, entre caixes, reformes, plantes que necessiten atenció, una air fryer que encara no domin i unes netes que tenen molta més energia que jo.

Segurament a valtros també us ha passat alguna vegada: sempre que un surt de viatge, us queda pendent alguna cosa “urgent”. Aquesta vegada vaig decidir viatjar sense ordinador, sense agenda ni tablet, només amb es mòbil, perquè pensava que havia de desconnectar un poc.

Perfecte. No tenia ordinador, no tenia tablet i no tenia cap intenció de posar-me a fer cap feina des del mòbil. Aquesta vegada ses prioritats eren altres. Hi havia  coses més importants i més urgents. I no podia descuidar-me. A les dotze havia de tenir sa feina de casa acabada i això sí que era prioritari, perquè el “big boss” havia estat molt clar amb ses instruccions.

Així que demà tocarà començar aviat, posar ordre a sa casa, netejar sa cuina, rentar ses plantes, plegar sa roba, preparar es sopar i tenir-ho tot enllestit abans de migdia. I jo, com a bon pare, güelo i treballador temporal no remunerat, compliré amb ses meues obligacions.

Només esper que “mein Führer” no m’estigui vigilant amb una càmera oculta. Perquè si l’ha instal·lada, segurament ja sap que en lloc d’estar fent sa feina estic aquí, escrivint aquesta història.

I això, evidentment, no convé que ho sàpiga ningú.

Viatjar a UK sempre comença de matinada.

Eivissa, 1 de setembre 2026

VIATJAR A UK SEMPRE COMENÇA DE MATINADA.

Viatjar a UK sempre comença de matinada, quan encara és fosc i sa casa dorm, però jo ja tenc sa maleta grossa damunt es llit, oberta de bat a bat, intentant decidir quina roba m’he d’endur perquè, quan arrib allà, mai sé ben bé quin temps em trobaré.

Així que, per si de cas, hi pos roba d’estiu, roba d’entretemps i alguna cosa més calenteta, per si l’hivern decideix fer una visita inesperada. Sa maleta va creixent i creixent fins que arriba un moment que ja no hi cap res més i, naturalment, pesa una barbaritat.

Però s’ha de pagar. Es bitllet, pagant sa maleta, ja no surt tan barat com altres vegades. Però, una vegada ja he decidit anar-hi, ja no em ve d’aquí.

En realitat, tampoc és un viatge que es pugui valorar només pel preu dels bitllet. Aquesta vegada hi vaig per estar amb els fills, per veure ses netes i, de passada, per conèixer sa nova casa on s’han traslladat.

És una nova etapa per a ells i jo tenc ganes de veure on viuen ara, com és sa casa, es lloc on han començat aquesta nova aventura i, sobretot, poder compartir uns quants dies amb ells.

A s’aeroport, mentre faig cua per embarcar, tot pareix anar amb normalitat fins que arriba aquell moment en què començ a mirar es panell una vegada i una altra, només per assegurar-me que no m’he equivocat.

Birmingham. Sí. És allà on he d’anar.

Però els aparells automàtics de control de passaports decideixen que no tenen ganes de fer feina i es bloquegen. Ha entrat un passaport espanyol i sembla que això no estava previst dins el seu programa.

Per un moment, pareix que sa màquina pensa que m’he equivocat de porta. Però després d’uns segons de mirar, comprovar i esperar, finalment em deixa passar.

Arrib a sa famosa “pecera” que ens ha de dur fins a s’avió i allà comença una altra espera, d’aquestes que pareixen fetes expressament per posar a prova sa paciència dels passatgers.

Ens tenen un bon rato allà dins i, per acabar-ho de fer més agradable, no hi ha aire condicionat. A fora fa calor, però dins aquella mena de vidriera encara en fa més. I arriba un moment que ja no és qüestió de tenir paciència, sinó de poder aguantar sa calor i sa suor.

Quan finalment veig que el xofer puja al vehicle, jo no m’ho pens dues vegades i torn pujar. Qualsevol cosa és millor que quedar allà dins esperant.

Una vegada dins s’avió, començ ses rutines de sempre.

No sé si és una norma internacional de totes ses companyies aèries, però sempre pareix que tenen s’aire condicionat posat al màxim i que pensen que tots venim preparats per passar una temporada a s’Àrtic. Un surt de s’aeroport amb calor, entra dins s’avió i, al cap de pocs minuts, ja està buscant una jaqueta.

Però jo duc sa meua solució preparada: Per esmorzar, cocarrois i empanades de Can Vadell. Un clàssic que no falla mai.

Mentre jo trec el meu esmorzar, vaig mirant com sa resta de passatgers, pràcticament tots anglesos, comencen a omplir-se de xuxeries: Haribo, Cadbury’s, KitKats i tota aquella varietat de coses dolces que pareix que siguin imprescindibles per poder començar un viatge.

Jo, en canvi, conserv ses bones costums i em menj el meu cocarroi i sa meua empanada, que, si m’ho permeteu, no tenen res a envejar a totes aquelles xuxeries. Per acabar de fer-ho rodó, demanam un te amb llet i aquí sí que ja tenc es viatge complet.

Després de tants de dies d’estiu a Eivissa, havia arribat a prendre es cafè amb llet amb gel, però que amb ses temperatures que hem tengut enguany ja m’havia semblat lo més normal del món. I ara, de cop, tenir entre ses mans una tassa de te calent i poder acompanyar-la amb un cocarroi o una empanada és tot un plaer.

Aquella sensació de calor que et puja per ses mans mentre mires per sa finestra de s’avió em fa recordar que, a UK, un te no és simplement una beguda. És tot un ritual.

Això, de fet, ja m’ho va ensenyar el meu fill amb el temps. Sa bossa de te ha d’estar en contacte amb s’aigua calenta durant un temps determinat, ni més ni manco, perquè, si la deixam massa rato dins s’aigua, ses fulles es cremen i es resultat és un te amarg.

Jo, que abans pensava que fer un te era simplement posar sa bossa dins sa tassa i esperar una mica, ara ja conec es protocol i, naturalment, el respect escrupolosament.  Aquesta vegada em surt perfecte i pens que, mirau, una cosa més que heu après. De res.

Hi ha una altra cosa que també he après després de tants de viatges: esperar dins un aeroport és molt perillós, sobretot per sa cartera. Sempre arriba un moment en què ens adonam que ens hem deixat alguna cosa a casa i que, precisament aquell dia, ens fa una falta urgentíssima.

I, clar, per això existeix els Duty Free.

En aquest cas, na Linita s’havia oblidat el pintallavis i, evidentment, no podíem continuar es viatge en aquestes condicions.

I què us pensau, que en compraria un? No. Sa dependenta, que devia haver fet molts de cursos de venda, li diu aquella frase que sembla que tengui un poder especial: “Ahora tenemos una oferta que la segunda unidad le sale al 50%”.

I ja està. Si sa segona unitat surt a meitat de preu, no aprofitar-ho seria quasi un pecat. Així que, ja que hi som, en compra dos. En resum: 87 euros de res. I no rieu, que eren de Dior i, segons ens va explicae sa venedora, aquests duren molt més. Jo no hi entenc gaire, però després de veure el preu, més val que durin.

Quan arrib a Birmingham, agaf un taxi i, només començar, 65 lliures angleses. Aquesta és una altra d’aquelles petites coses que et recorden que has canviat de país.

Mentre avanç cap a casa, però, hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m: ses obres que hi ha pels voltants de s’aeroport. Segueixen i segueixen, com si no haguessin d’acabar mai. Fa anys que fan obres per aquella zona i encara pareix que en tenguin per molts més.

I mentre mir ses màquines, els carrils, ses desviacions i tota aquella infraestructura en construcció, no puc evitar pensar si això em sona d’algo. Perquè jo crec que això de començar una obra pública i no saber mai quan acabarà no és una exclusiva d’Espanya. A UK també pareix que tenen certa experiència en aquesta matèria.

Però, en realitat, ja no m'importa. Vaig cap a casa. I arribar a sa casa nova dels fills té un significat especial. No és simplement arribar a un lloc on passaré uns dies, sinó entrar dins una nova etapa de la seua vida.

Tenc ganes de veure com han organitzat ses coses, com és el lloc on viuen ara i, sobretot, de compartir amb ells aquell espai que, a poc a poc, es convertirà en ca seua.

Una vegada dins, arriba un altre d’aquells petits plaers que no pareixen gran cosa fins que els tornes a experimentar: dormir amb ses finestres obertes i un edredó damunt.

Després de s’estiu d’Eivissa, després de tants de dies de calor, trobar aquella temperatura fresca i poder ficar-te dins es llit amb s’edredó és gairebé una experiència de luxe. A Eivissa feia dies que fins i tot es cafè amb llet me’l prenia amb gel. Aquí, en canvi, ja torn a buscar una cosa calenta per beure.

Per sopar, els fills ens han preparat una iniciativa nova des Waitrose, una cadena de supermercats anglesa que té una proposta que m’ha semblat molt interessant.

Venen receptes completes: tu tries què vols fer i ells et preparen tots els ingredients necessaris perquè després ho puguis cuinar a ca teua. És una manera pràctica de tenir el sopar resolt sense haver d’anar pensant què comprar, quines quantitats necessites i si t’has deixat alguna cosa.

Naltros provarem uns tacos mexicans i, la veritat, és que surten prou bons.

Potser no és una experiència gastronòmica extraordinària, però sí una d’aquestes idees pràctiques que tenen tot el sentit del món i que, quan les proves, penses: No està mica malament això que han inventat.

I així va acabar es primer dia a UK.

Un dia que havia començat de matinada, amb sa maleta grossa plena de roba per a totes ses estacions possibles; que va continuar amb controls de passaports, esperes dins una “pecera” sense aire, un avió congelat, cocarrois i empanades de Can Vadell, un te amb llet, 87 euros de pintallavis, 65 lliures de taxi i unes obres que pareix que no tenguin fi.

Però tot això queda en segon pla quan finalment obres sa porta de sa casa nova i hi trobes els teus.

Perquè, al final, aquest viatge no és només per conèixer una casa nova. És per tornar a estar amb els meus, per veure ses netes, per sentir ses veus dels fills, per seure junts a taula i per compartir aquestes petites coses que, quan les tens cada dia, potser no valores prou, però que quan vius enfora descobreixes com són d’importants.

I mentre arriba sa nit, sa casa s’omple de calma i naltros ens preparam per dormir, pens que potser aquest és es millor començament que podíem tenir. Una casa nova per a ells, un lloc nou per descobrir per a naltros i, sobretot, uns dies per estar junts.

Perquè al final, després de tants d’anys i de tants de viatges, un arriba a entendre que hi ha llocs que són especials no perquè siguin més polits o més interessants que altres, sinó perquè allà hi ha ses persones que estimes.

I aquesta casa nova, a partir d’ara, serà també una mica nostra. Quin plaer tornar a estar amb els meus.

Així és com ens estima s'Ajuntament de Vila.

Eivissa, 17 d'Agost 2023

AIXÍ ÉS COM ENS ESTIMA S'AJUNTAMENT DE VILA. 

Recentment haureu comprovat que el vostre compte corrent ha minvat bastant. No sabeu de què parl? No us heu adonat que s’Ajuntament de Vila ens ha cobrat els impostos d’aquest any? S’IBI, els fems, s’impost de circulació dels cotxes, taxes i més taxes. Si no vos n’heu adonat, o teniu tants de sous que aquestes coses vos rellisquen, o és que sou uns despreocupats inconscients.

Jo, particularment, no tenc cap problema amb pagar impostos. Ho dic ben clar perquè després algú sempre surt amb allò de “aquest només sap queixar-se”. No. Crec que els serveis públics s’han de pagar. Crec que hem de contribuir entre tots perquè sa ciutat funcioni. Jo pag, i pag de gust si sé que es meus sous serveixen per tenir una ciutat millor, més neta, més segura, més cuidada i més habitable.

El problema és un altre: vull saber, vull veure, en què es gasten els meus sous.

I aquí és on començ a tenir problemes.

Enguany he pagat 125 euros per sa taxa de recollida dels fems de ca nostra. Què voleu que us digui? Em sembla una estafa. I no perquè siguin 125 euros. No és s’import el que em molesta. El que em fot és pagar-los i després sortir al carrer i trobar-me un carrer que fa pena. Brut, descuidat i, segons el dia, amb una olor que no convidaria ni a passejar-hi un ca.

Jo seria partidari de pagar encara més si fos necessari. Sí, encara més. Però amb una condició molt senzilla: que es vegi. Que es vegi en sa neteja. Que es vegi en els contenidors. Que es vegi en els carrers. Que es vegi en el manteniment. Que es vegi en una ciutat digna de sa quantitat d’impostos que pagam entre tots.

Perquè cobrar és molt fàcil. Administrar bé els sous dels altres ja no ho és tant.

I arribam a un altre tema que em posa especialment de mal humor: sa mania que té aquest Ajuntament de cremar els sous públics en pólvora.

Sí, ja sé que ara vendrà algú amb allò de ses tradicions, ses festes patronals, sa cultura popular, que si la gent ho espera, que si els boixos petits disfruten, que si una festa sense focs no és una festa. Perfecte. No tenc res contra ses festes. Ni contra sa música, ni contra els actes populars, ni contra que sa gent surti al carrer a passar-s’ho bé.

Però una cosa és celebrar i una altra molt distinta és tenir una d’obsessió per cremar pólvora mentre hi ha altres necessitats que pareix que sempre poden esperar.

Focs per Sant Ciriac. Focs a ses Figueretes. Focs aquí i focs allà. Consell d’Eivissa i Ajuntament de Vila competint a veure qui gasta més sous en focs artificials. Ja en tenim prou!

I que consti que jo es dia de Sant Ciriac no hi vaig anar a veure’ls. Tenc una mala experiència personal relacionada amb els focs d’aquell dia i no m’agrada recordar-la. Així que vaig decidir quedar-me tranquil·lament a casa, amb s’aire acondicionat posat i mirant una bona pel·lícula. I tan a gust.

Però ahir na Linita va insistir-me molt. Al matí, quan anàrem a nedar, ja estaven preparant-ho tot.

- Haurem d’anar-hi, et sembla bé?

- Val. Faré un esforç.

I després de sopar a ca nostra, partírem cap a ses Figueretes. No hi cabia ni una agulla més.

Vam seguir el ritual previst: una aturada per fer un gelat, escoltar una mica de música (per cert, el conjunt contractat no era gaire bo i ses cançons encare menys) i intentar trobar un lloc buit per el passeig. Pel camí, coneguts, amics, i gent … molta gent. Tinguérem sort. Espitjant per aquí i per allà, aconseguírem fer-nos un reconet al passeig. A primera línea.

I puntualment, a les dotze en punt, un tro ... i començaren.

Què voleu que us digui? Per jo, deu minuts de durada, poca llum, poca remor i poc espectacle. Ara no els poden fer des dels illots de davant la platja (els avions tenen prioritat) i tampoc els poden fer molt “potents” pels edificis i hotels que hi han molt aprop, al passeig. Estam apanyats!

Resumint, un engany. I aquí és on em deman: realment això és sa millor manera que té s’Ajuntament de gastar els nostres sous?

Perquè resulta que per una banda ens fregeixen amb impostos cada vegada més elevats, ens cobren sa recollida dels fems, ens cobren s’IBI, ens cobren s’impost de circulació i tot un repertori de taxes i tributs. I després, quan miram el resultat, tenim carrers bruts, voreres que necessiten manteniment, contenidors que no sempre estan com haurien d’estar i una ciutat que, en determinats punts i moments, fa una sensació de deixadesa difícil d’entendre.

Però, això sí: per cremar pólvora sempre hi ha sous. Aquí no hi ha crisi. Aquí no hi ha retallades. Aquí no fa falta esperar. Aquí hi ha pressupost.

Pum. Pum. Pum. I a fer fum amb els nostres sous.

Jo no som un enemic de s’Ajuntament. Som un veí. Un veí d’aquesta ciutat de tota la vida. I precisament perquè m’estim aquesta ciutat és perquè em fa ràbia veure com es poden prendre decisions que, des de fora, semblen tan poc encertades.

No deman miracles. No deman que Vila sigui perfecta. Sé perfectament que gestionar una ciutat no és fàcil. Sé que hi ha molta gent treballant-hi i que no tot depèn dels polítics. Però precisament per això esper que els qui manen tenguin una mica de seny.

Quan un ciutadà paga 125 euros per sa recollida dels fems, no vol veure una factura polida. Vol veure el carrer net. Quan pagam impostos, no volem que ens facin sentir que ens fan un favor. Volem serveis.

I quan veim que hi ha sous per organitzar un espectacle de focs artificials que dura uns minuts, mentre hi ha coses bàsiques que no acaben de funcionar, és normal que ens demanem si algú, dins s’Ajuntament, mira els números amb un mínim de sentit comú.

Perquè els sous públics no són de l’Ajuntament. Són nostres.

Són els sous de sa gent que s’aixeca cada dia per anar a fer feina. Són els sous dels jubilats. Dels autònoms. Dels comerciants. Dels treballadors. De famílies que miren cada mes com arribar a final de mes. I cada euro que entra a ses arques municipals surt, d’una manera o altra, de sa butxaca d’un ciutadà.

Per això no deman miracles. Deman que es gastin bé. Deman prioritats. Deman que abans de cremar pólvora es netegin els carrers. Abans de fer espectacles, que es faci ciutat. Abans de pensar en el pròxim esdeveniment, que es pensi en el veïnat que viu aquí tot l’any.

Perquè naltros no vivim dins un programa de festes. Vivim aquí. Cada dia. I volem una ciutat neta, cuidada i digna. I si per aconseguir-ho hem de pagar impostos, jo pagaré.

Però, per favor, senyors de s’Ajuntament: gastau-los amb un poc més de cap. Que amb sa pólvora ja en tenim prou.

I, sobretot, ….  no cremeu inútilment els nostros sous.

El cotxe és meu, sa multa també.

Eivissa, 16 d'Agost 2026

EL COTXE ÉS MEU, SA MULTA TAMBÉ.

Hi ha dies que no comencen bé i n’hi ha que, a més, pareix que tenguin ganes d’anar empitjorant a mida que passa el matí. Ahir dissabte, per exemple, a primera hora ja estàvem a 31 graus i amb una humitat d’aquelles que, només posar un peu fora de casa, ja et fan sentir com si haguessis fet mitja jornada de feina. Sa calor era espessa, enganxosa, i sa sensació tèrmica no convidava precisament a fer grans coses. Jo, davant aquell panorama, vaig pensar que el millor que podia fer era agafar es banyador i sa tovallola, anar cap a ses Figueretes i nedar un rato.

Sa intenció era bona. El problema és que la mar tampoc estava per tirar coets. Estava calenta, però calenta de veritat. Allò no era entrar dins la mar, era ficar-se dins un caldo. Però jo ja havia decidit que nedaria una hora i, com que un ja té una certa edat i una certa disciplina, vaig fer sa meua hora. Quan vaig sortir, vaig tornar cap a casa pensant que aquell no era precisament un d’aquells dies en què un pot dir que està disfrutant especialment de s’estiu. Però bé, què hi farem. No sempre ha d’estar tot bé i, de tant en tant, també toca aguantar un dia d’aquells que pareix que no acaben d’arrencar.

En arribar al portal de casa, vaig passar per davant de sa bústia i vaig veure que hi havia una carta. I aquí ja vaig tenir una primera alegria, perquè avui en dia trobar una carta dins sa bústia ja és gairebé un miracle. Fa anys que ningú m’escriu una carta. Entre els correus electrònics, els WhatsApps, ses notificacions, els missatges, els avisos i tota aquesta meravella de sa comunicació moderna, ses cartes han quedat convertides en una espècie en perill d’extinció. Per això, quan vaig veure aquell sobre, fins i tot em va fer il·lusió. Vaig pensar: qui m’escriu ara? Quina sorpresa serà aquesta? Una carta d’un amic que viu fora? Una notificació important? Una inspecció d’Hisenda? O, millor encara, una comunicació de s’Ajuntament dient-me que s’havien equivocat i que m’havien cobrat massa impostos?

Vaig obrir sa bústia amb sa prudència pròpia d’un home que ja sap que, en aquesta vida, ses cartes que arriben sense que les esperis solen dur més problemes que alegries. I, efectivament, allà estava: una carta de sa Direcció General de Trànsit.

En aquell moment ja vaig saber que sa il·lusió havia durat poc.

Jo fa molts d’anys que conduesc. Molts. He fet un bon grapat de quilòmetres, he conduït per tota classe de carreteres i, evidentment, no sempre he anat bé. He tengut alguna distracció, algun moment en què he mirat es comptaquilòmetres i he pensat que potser convenia aixecar un poc es peu i, com qualsevol persona que du molts d’anys al volant, segur que més d'una vegada he fet alguna cosa que no tocava. Però, curiosament, fins aquell dia mai m’havien posat cap multa de trànsit.

Per això, durant uns segons vaig pensar que potser sa carta era una mena de reconeixement. No sé, una comunicació de sa DGT donant-me ses gràcies per tots aquests anys de conducció exemplar, una medalla al mèrit automobilístic o, ja posats a somiar, una carta dient-me que, després de tants d’anys sense una sola multa, m’havien inclòs dins un programa especial de conductors de confiança.

Però no. Era una multa. Per fi, sa DGT s’havia acordat de jo.

I aquí vaig començar una investigació, perquè hi havia un problema: aquell dia jo no conduïa el cotxe. El cotxe era el meu, sí. Això no ho discutia. Però jo no era es que anava al volant.

Com que aquests darrers dies l’havíem anat emprant indistintament tres conductors de sa família, vaig començar a mirar què havia passat. Sa multa era de dia 1 d’agost, dissabte, a les 19.20 hores. Vaig mirar sa meua agenda, vaig fer memòria i vaig veure bastant clar que jo, a aquella hora, no era el conductor.

Així que vaig fer allò que fa qualsevol família moderna davant un problema important: vaig escriure dins el grup de WhatsApp familiar.

Sa meua filla va contestar en qüestió de minuts i ja tenia preparada una coartada que, si algun dia li fa falta davant un jutjat, li pot anar beníssim. Ella aquell dia, a aquella hora, era a un conegut bar de Sant Jordi i, a més, tenia testimonis. Jo no vaig voler aprofundir gaire més en el tema perquè tampoc volia acabar convertint una multa de trànsit en un judici familiar amb declaracions jurades i reconstrucció dels moviments de cada membre de sa família.

Es meu fill, que ara el tenc molt lluny fent feina per Amèrica, encara no havia contestat. Vaig pensar que probablement dormia, perquè mentre jo intentava descobrir qui havia tengut es detall de fer saltar un radar, ell devia estar tranquil·lament dormint a s’altra banda de s’Atlàntic.

I quedava sa meua nora. Ella és a Anglaterra, però aquell dia estaven de vacacions a Eivissa. A poc a poc, per tant, sa investigació anava agafant forma. Jo no havia estat. Sa meua filla tenia coartada. Es meu fill era a Amèrica i no podia contactar amb ell. I sa meua nora, que era aquí a Eivissa aquell dia, va reconèixer que probablement havien estat ells.

Bé. Misteri resolt. No va fer falta contractar Sherlock Holmes.

El problema és que, una vegada vaig saber qui havia estat, encara quedava pagar sa multa. I aquí vaig descobrir una de ses grans virtuts de sa DGT: quan volen cobrar, no només saben perfectament on ets, sinó que tenen una capacitat d’organització i una eficàcia que ja voldríem veure en molts altres tràmits administratius.

Com que el cotxe està al meu nom, sa multa també m’havia arribat a mi. I, si volia aprofitar es famós 50% de descompte per pagar dins el termini, no hi havia gaire cosa a pensar: tocava pagar.

I aquí he de reconèixer una cosa que em costa dir, perquè quan un parla de sa DGT normalment no és per felicitar-los. Però és així: la seua aplicació mòbil funciona molt bé. T’identifiques, entres dins s’apartat de multes pendents i allà tens sa multa esperant-te. No hi ha misteri, no hi ha confusió, no hi ha cap problema tècnic. Tot està ben posat i ben preparat perquè puguis pagar sense perdre temps.

I jo, mentre pagava, no podia deixar de pensar que és curiós això de s’Administració. Quan es tracta de cobrar, tot funciona d’una manera extraordinària. És una màquina ben greixada. No falla. No es penja. No et diu que no hi ha cites disponibles. No et fa tornar demà. No et demana un paper que no sabies que existia. No t'envia a una altra finestreta.

No. Per cobrar, són rapidíssims.

I això m’ha fet pensar que potser hauríem de fer arribar sa tecnologia de sa DGT a altres departaments. Jo crec que, si els deixassin gestionar ses cites prèvies, ses renovacions, ses gestions administratives i quatre coses més, podríem tenir una Administració que funcionàs com una seda. Perquè si hi ha una cosa que he comprovat personalment és que, quan es tracta que jo pagui, sa DGT és capaç de convertir sa burocràcia en una experiència gairebé agradable.

Ajudar, potser ajuden poc. Però multar, multen bé. I cobrar, sobretot cobrar, ho fan de puta mare.

I això és especialment curiós a Eivissa, perquè aquí tenim una relació bastant especial amb els radars. Sempre hem sentit dir que en tenim alguns que durant s’estiu treballen més que molta gent. Jo no sé si és veritat, però després d’aquesta experiència ja no tenc cap motiu per dubtar-ho. Es radar no necessita temporada baixa, no necessita vacacions i, pel que es veu, tampoc necessita que ningú li recordi que ha de fer sa seua feina. Ell està allà, esperant.

No rigueu …. Algún dia us tocarà a valtros.

En el meu cas, després de molts d’anys conduint sense que m’haguessin posat mai una multa, m’ha tocat precisament amb el meu cotxe, a Eivissa i conduït per una altra persona. No sé si és mala sort, si és estadística o si simplement sa DGT havia decidit que ja era hora de fer-me entrar dins sa família dels multats.

En qualsevol cas, sa multa ja està pagada. Ara només em queda recuperar els sous.

Perquè una cosa és deixar el cotxe. Això no em sap mica de greu. Si el cotxe serveix perquè sa família es pugui moure, anar a sa platja, fer feina, sortir, disfrutar de ses vacacions o simplement fer vida, per això el tenim. Però una altra cosa és deixar el cotxe i que, de propina, el propietari acabi pagant ses conseqüències d’una infracció que no ha comès.

Això ja és una mica més difícil d’empassar.

Per tant, una vegada identificats els culpables i resolt el misteri, només quedava aplicar sa justícia familiar. Jo ja he fet sa meua part: he pagat sa multa, m’he beneficiat del magnífic 50% de descompte i he contribuït, una vegada més, a sa bona salut econòmica de sa Direcció General de Trànsit. Ara els toca a ells.

I jo, sincerament, no deman gaire. No esper una medalla. No esper una carta de sa DGT donant-me ses gràcies. No esper que em tornin els sous. I tampoc esper que el radar em demani perdó.

Amb un sopar em conform.

Perquè després de tants d’anys conduint sense una sola multa, després de tants de quilòmetres i després d’haver pagat una sanció per un cotxe que aquell dia jo no conduïa, crec que és una compensació bastant raonable.

A més, és una manera de fer justícia i de mantenir sa pau familiar.

Perquè, al final, sa cosa ha quedat bastant clara: el cotxe és el meu, sa multa va al meu nom, sa DGT cobra puntualment i el sopar el pagarà es meu fill.