Abans de començar, ja havíem perdut.

Eivissa, 17 de Juliol de 2026.

ABANS DE COMENÇAR, JA HAVÍEM PERDUT.

Ja sabeu, sempre dic que no som gaire de futbol. I és ben cert. No sabria explicar-vos per què un entrenador fa un canvi i no un altre, ni tenc prou coneixements per discutir si un equip ha jugat millor tàcticament que s'altre. De fet, sospit que, si miràs el partit amb un entrenador assegut devora meu, cadascun veuria una cosa completament diferent.

Jo acostum a mirar el futbol d'una forma diferent.

Mentre molts segueixen sa pilota, jo acab observant ses cares, sentint els comentaris o llegint ses reaccions de la gent. M'interessa molt més el que passa al voltant del partit que no el partit mateix.

S'altre dia, durant la semifinal entre Espanya i França, em va tornar a passar.

Encara faltaven uns minuts perquè l'àrbitre xiulàs l'inici i ja semblava que tot estava decidit. França era millor. Tenia més qualitat, més experiència i més recursos. Alguns deien que arribar fins a la semifinal ja havia estat un èxit. D'altres firmaven perdre per la mínima abans de començar. Fins i tot hi havia qui ja preparava ses explicacions de sa derrota.

Em va fer gràcia perquè sa pilota encara descansava al cercle central i, tanmateix, dins moltes converses i comentaris dels periodistes Espanya ja havia quedat eliminada.

Vaig pensar que el futbol té una virtut molt curiosa. Com que tothom s'atreveix a opinar, acaba mostrant coses que van molt més enllà de s'esport. No crec que aquell pessimisme parlàs només del partit. Crec que parlava de naltros.

Amb els anys he arribat a sa conclusió que tenim una facilitat extraordinària per imaginar el pitjor abans que passi res. Ho feim amb una naturalitat sorprenent. Fins i tot diria que hem acabat associant el pessimisme amb sa intel·ligència. El qui veu problemes sembla prudent. El qui dubta sembla més llest. El qui adverteix que tot pot sortir malament acostuma a transmetre una sensació de realisme que gairebé mai no qüestionam.

En canvi, confiar sovint es confon amb ser ingenu.

Pensava en tot això mentre sentia els comentaris previs al partit i, sense voler, em varen venir al cap moltes situacions que he viscut al llarg dels anys.

A la feina em va passar més d'una vegada. Durant molts d'anys vaig haver d'impulsar canvis, posar en marxa projectes nous o intentar millorar coses que, senzillament, no funcionaven. Encara no havía acabat d'explicar una proposta i ja apareixia el negatiu del grup. Tots n'hem conegut algun. Aquella persona que sembla tenir un talent especial per trobar inconvenients abans que ningú hagi tingut temps de veure ses oportunitats.

No parl d'aquell company que discrepa perquè ha detectat un error. Aquest és necessari. Parl d'aquell altre que, faci el que faci s'equip, sempre sap per què no funcionarà.

Record especialment una reunió. Després d'un bon rato escoltant per què una iniciativa estava condemnada al fracàs, vaig acabar demanant-li que sortís de la sala. Avui pot semblar una decisió una mica brusca, però en aquell moment vaig entendre que hi ha una diferència molt gran entre analitzar els riscos i escampar desànim. Els primers ajuden a millorar ses idees. El segon només acaba contagiant sa por.

També em va passar quan era jove. Record que més d'una persona em va dir que els estudis que volia fer no tenien gaire futur. Que no en feien falta. Ho vaig sentir tantes vegades que vaig acabar fent-los cas. Durant molt de temps vaig deixar aparcat aquell camí perquè vaig pensar que els altres devien veure alguna cosa que jo no veia.

Anys més tard vaig reprendre els estudis. I, mirant enrere, em vaig adonar que no m'havia equivocat per haver estudiat una cosa o una altra. M'havia equivocat per haver deixat que ses pors dels altres acabassin decidint per mi.

Quan també vaig decidir canviar de feina, sa història es va repetir. Abans que ningú em demanàs què m'il·lusionava d'aquell canvi, molts ja s'havien encarregat d'explicar-me tots els riscos que assumia. Curiosament, gairebé ningú no em parlava del que podia guanyar. Només del que podia perdre.

I és una reacció que no acostum a interpretar com una mala intenció. Al contrari. Estic convençut que sa major part de ses vegades sa gent ho fa perquè pensa que ajuda. Advertir dels perills sembla una manera de protegir els altres.

El problema és que, sense adonar-nos, acabam transmetent la idea que el fracàs és gairebé el desenllaç natural de qualsevol intent.

No sé d'on surt aquesta manera de mirar la vida. Potser és una forma de protegir-nos. Si esperam el pitjor i després arriba, tendrem la sensació que ja hi estàvem preparats. I si les coses surten bé, sempre podrem dir que ens han sorprès.

És una estratègia que, vista des de fora, sembla molt sensata. Però té un inconvenient enorme. Mentre esperam veure si el desastre arriba o no, ja l'hem viscut una primera vegada dins el nostre cap. I aquest desgast també compta.

El partit va començar i, com passa tantes vegades, la realitat no va demanar permís a cap de ses nostres prediccions. Espanya va competir molt millor del que molts esperaven, va jugar amb personalitat i va acabar guanyant.

No crec que aquesta victòria demostri que sempre hàgim de ser optimistes. Seria una conclusió massa simple. Hi haurà partits que perdrem, projectes que no funcionaran i decisions que, amb el temps, descobrirem que eren equivocades.

La vida també és això.

El que em costa més entendre és quin avantatge obtenim derrotant-nos abans d'hora. Si al final ses coses surten malament, ja tendrem temps de passar-ho malament.

Però si acaben sortint bé, haurem malgastat una quantitat enorme d'energia patint per una història que només existia dins sa nostra imaginació.

S’altre nit, mentre llegia ses bromes i els mems que omplien les xarxes després de sa victòria, vaig recordar els mateixos comentaris que havia llegit només una hora abans. França havia passat de ser gairebé invencible a no ser tan bona. El seleccionador, que abans no en sabia, ara era un geni. Els jugadors que generaven dubtes s'havien convertit en herois.

Vaig somriure.

No pel resultat del partit, sinó perquè em va recordar una cosa que la vida m'ha ensenyat unes quantes vegades. Moltes de ses històries que ens contam abans de començar no arriben a passar mai. Potser per això, cada vegada que escolt algú donar una batalla per perduda abans d'hora, record aquella nit. Record una semifinal que molts havien perdut abans que l'àrbitre xiulàs l'inici.

I pens que, molt sovint, el rival més difícil no és el que tenim davant. És sa història que ens contam abans de començar.

L'instant abans.

Eivissa, 16 de Juliol de 2026.

L'INSTANT ABANS.

No m'agrada gaire el futbol. Fa anys que ho dic i, a aquestes altures, ja no em creu ningú. Deu ser perquè, quan arriba un partit important, acab assegut davant sa televisió com qualsevol de valtros. Però, si he de ser sincer, moltes vegades acab mirant menys sa pilota que ses persones. El joc m'interessa relativament poc. El que sempre m'ha cridat s'atenció és el comportament de ses persones quan arriba aquell instant en què ja no hi ha temps per pensar i només queda actuar.

Fa uns dies, durant el partit entre Espanya i França, em va tornar a passar.

Quan l'àrbitre va assenyalar el punt de penal i Oyarzabal va agafar sa pilota, gairebé vaig deixar de seguir el partit. Em vaig quedar mirant la seua cara. El primer que em va sorprendre va ser la naturalitat amb què va agafar sa pilota. No vaig veure cap dubte. No va mirar si un altre company la volia llançar. No va fer cap gest d'incertesa. La va agafar amb aquella serenitat que tenen ses persones que ja han pres una decisió abans que els altres s'adonin que cal prendre-la.

A l'estadi es va fer aquell silenci tan estrany que només existeix abans d'un penal. També es devia fer a moltes cases. Tothom contenia sa respiració. Durant uns segons semblava que tot depengués d'aquell home dret davant sa pilota.

I jo, sense saber ben bé per què, només em feia una pregunta: En què devia estar pensant?

Sempre m'ha semblat curiós que ens agradi tant omplir els silencis dels altres amb els nostres propis pensaments. Miram una cara seriosa i de seguida hi projectam ses nostres pors. Ens imaginam que recorda els entrenaments, que estudia el porter, que intenta dominar els nervis o que calcula on col·locarà sa pilota. Però sa veritat és que no en sabem res. Tot això només parla de naltros.

Mentre el continuava observant, no em podia llevar una idea del cap. Potser m'equivoc, però cada vegada estava més convençut que Oyarzabal no pensava en el porter, ni en els milions de persones que el miraven, ni en el que dirien els diaris si fallava.

M'agrada pensar que només pensava a marcar gol.

Pot semblar un matís insignificant, però sospit que és aquí on hi ha tota sa diferència. Naltros pensàvem en el resultat. Ell, probablement, només pensava en el gest.

Mentre naltros imaginàvem totes ses maneres possibles de fallar, ell devia limitar-se a repetir, una vegada més, un moviment que havia fet milers i milers de vegades al llarg de la seua vida.

Aquesta idea em va quedar voltant pel cap durant un bon rato. Vaig pensar que els espectadors sempre jugam un partit diferent. Uns estaven convençuts que fallaria. Sempre hi són. D'altres, entre els quals m'hi compt, confiàvem que sa pilota acabaria dins sa porteria. No perquè tenguéssim cap informació privilegiada, sinó perquè preferesc pensar que una persona que ha dedicat sa vida sencera a perfeccionar un gest té més motius per confiar que per dubtar.

Amb els anys he descobert que passam massa temps vivint dins els "i si...?". I si surt malament? I si m'equivoc? I si després me'n penedesc?

Sa majoria de ses preocupacions que ens roben el son mai no arriben a existir. Però, mentrestant, ja ens han fet patir abans d'hora.

Potser per això aquell penal em va interessar més que el resultat del partit.

Mentre mirava Oyarzabal vaig pensar que el moment de dubtar, probablement, ja havia passat feia molts d'anys. Havia passat als entrenaments, repetint aquell mateix gest fins que va deixar de ser un esforç conscient. Havia passat els dies que sa pilota sortia desviada, els dies que algun entrenador el corregia, els dies que havia de tornar a començar. Sense adonar-se'n, tota aquella feina silenciosa era la que ara li permetia plantar-se davant sa pilota amb aquella aparent tranquil·litat.

Quan arriba un instant així, ja és massa tard per preparar-se. Només queda confiar. No perquè tenguis la certesa que tot sortirà bé. Aquesta certesa no la té ningú. Si no perquè saps que has fet tot el que estava a ses teues mans abans d'arribar fins allà.

Mentre escrivia aquestes línies vaig pensar que això també m'havia passat moltes vegades al llarg de sa vida. No davant un penal, és clar, però sí abans de prendre decisions importants, abans d'assumir responsabilitats o abans d'iniciar projectes dels quals depenien moltes persones. Record especialment aquell instant abans. Aquells segons en què ja no podies estudiar més, ni preparar-te millor, ni ajornar sa decisió. Només podies confiar en tota sa feina feta fins aquell dia.

Amb el temps he arribat a la conclusió que els dubtes tenen el seu moment. Són útils mentre encara ets a temps de corregir, d'aprendre o de canviar de camí. Però arriba un moment en què insistir-hi només serveix per alimentar sa por.

L'instant abans ja no és temps de dubtar. És temps de confiar. Mai sabré què passava realment pel cap d'Oyarzabal. I, si he de ser sincer, tampoc m'importa gaire. És molt possible que m'equivoc completament i que pensàs en coses que mai no arribarem a saber.

Però m'agrada pensar que, quan va començar la correguda cap a sa pilota, ja havia deixat enrere tots els "i si...?". Que aquell ja no era el moment de pensar en el fracàs. Era el moment de fer allò que havia après a fer durant tota una vida.

I crec que aquesta és una de les poques certeses que els anys m'han deixat. Els grans reptes no es decideixen en els segons previs. Aquell instant només posa a prova sa feina feta durant cada dia en què ningú no ens mirava.

Per això, cada vegada que la vida ens posi davant el nostre propi penal, m'agradaria recordar la serenitat amb què Oyarzabal va agafar aquella pilota. No perquè estigui convençut que sempre marcarem. Això no ho pot garantir ningú. Si no perquè hi ha una tranquil·litat molt profunda en saber que has arribat fins allà havent fet tot el que estava a ses teues mans.

Després, la pilota entrarà... o no.

Però això, moltes vegades, ja no depèn només de naltros.

Torre de Can Toni d'en Rei.

Eivissa, 15 de Juliol de 2026.

TORRE DE CAN TONI D'EN REI.

Avui, mirant a Facebook, m'he trobat amb una foto preciosa que ha compartit es meu amic Serafi Grivé. És sa torre de Can Toni d'en Rei, allà devora s'aeroport des Codolar.

M'ha agradat molt tornar-la a veure. Hi ha fotos que simplement m'agraden, però n'hi ha d'altres que em desperten records. Aquesta és una d'elles.

No sabria dir quantes vegades he passat per aquell lloc. Caminant amb es companys de s'AUOM Eivissa, amb algun amic, amb família o, simplement, tot sol. És una passejada que sempre me ve de gust. Tenc ses pistes de s'aeroport ben a prop, es Estanys des Codolar i, un poc més endavant, ses pedres i la mar des Codolar. Encara que sigui tan a prop d'un lloc tan mogut com és s'aeroport, allà sempre hi trob una tranquil·litat especial. Es vent, sa remor de la mar i aquell paisatge fan que, per uns moments, paregui que es temps passi més a poc a poc.

I allà continua sa torre. Sense fer remor, vigilant aquell tros de costa des de fa més de quatre-cents anys. Ha vist passar pirates, mariners, pagesos, pescadors i caminants. I encara avui continua allà, com un testimoni silenciós d'una part de sa història d'Eivissa.

Sempre que hi arrib m'agrada aturar-m'hi un rato. La mir i no puc evitar imaginar tota sa gent que ha passat per aquell mateix lloc abans que jo. No només es qui la varen construir o la varen vigilar, sinó també tants de pagesos que anaven a sa feina, pescadors que tornaven de la mar o gent que simplement feia camí. Cada generació hi ha deixat alguna cosa.

I gairebé sempre acab contant sa mateixa història: sa llegenda de sa torre.

Conta sa tradició que l'amo de Can Toni d'en Rei va prometre sa llibertat a un esclau moro si aconseguia acabar de construir sa torre. Aquell home, animat per aquella promesa, va treballar dia i nit sense descans. Cada pedra que col·locava el feia pensar que estava un poc més a prop de sa llibertat.

Però quan només faltaven unes poques filades per acabar-la, l'amo va demostrar quina classe de persona era. Mai havia tengut intenció de complir sa paraula. Va tirar s'esclau de dalt de sa torre i el va matar. Després va voler acabar ell mateix s'obra, convençut que ningú no li reclamaria aquella promesa.

Però aquí és on sa història deixa pas a sa llegenda. Diuen que cada pedra que l'amo col·locava acabava caient. Una vegada i una altra. Per això, si avui vos apropau a sa torre, veureu que sa part de dalt està construïda amb un material diferent de sa resta. Si aquesta és sa vertadera explicació, no ho sé. Però reconec que m'agrada pensar que és així.

Al cap i a la fi, ses llegendes no sempre expliquen exactament lo que va passar. Amb el temps, cadascú hi afegeix un detall, canvia una paraula o hi posa un poc de sa seua collita. I és ben normal. És així com han arribat fins a naltros. Però, encara que no siguin història en majúscules, sí que expliquen una manera d'entendre sa vida. En aquest cas, que sa paraula donada té un valor i que sa injustícia, tard o d'hora, acaba passant factura.

Cada vegada que hi vaig amb algú, m'agrada compartir aquesta història. Uns ja la coneixen, altres l'escolten per primera vegada. Però sempre passa una cosa curiosa: en acabar, tots tornam a mirar sa torre. Ja no és només una construcció antiga. És un lloc que té una història darrere.

Vivim en un temps que tot va massa de pressa. Miram es mòbil, es rellotge, sa feina que encara queda per fer... i moltes vegades passam per davant des nostro patrimoni sense dedicar-li una mirada. Ens acostumam a tenir-lo davant i deixam de veure'l.

Per això m'agrada caminar sense presses. Aturar-me davant una torre, una casa pagesa, un pou o una paret de pedra seca. No només perquè siguin construccions antigues, sinó perquè cadascuna d'elles explica una part de qui som.

Moros, esclaus, pagesos, amos, senyors... tots formen part de sa història d'aquesta terra. Uns hi vengueren, altres hi nasqueren; uns treballaren sa terra, altres la defensaren o la governaren. Sense tots ells, Eivissa no seria s'illa que avui estimam.

Quan camin amb es companys de s'AUOM Eivissa moltes vegades pens que aquestes excursions són molt més que fer quilòmetres. Caminam, xerram, reim, descobrim racons i, gairebé sense adonar-nos, anam recuperant petites històries que no solen sortir als llibres, però que també formen part de sa nostra memòria col·lectiva.

Per jo, això també és conservar es patrimoni. No basta restaurar una torre o una casa pagesa. També hem de conservar ses històries que hi van lligades. Perquè ses pedres, totes soles, no conten res. Som naltros qui els donam vida cada vegada que tornam a contar una llegenda, un record o una anècdota.

Gràcies, Serafi, per compartir aquesta foto. M'ha fet tornar, encara que només fos per uns minuts, a aquest racó des Codolar que tant m'agrada. I estic segur que, sa pròxima vegada que hi passi amb es companys de s'AUOM Eivissa, amb algun amic o amb sa família, tornaré a contar aquesta llegenda. Perquè mentre continuam caminant, mirant i compartint aquestes històries, una part de sa memòria d'Eivissa continuarà ben viva. 

D.O.P. Arzúa-Ulloa.

Eivissa, 13 de Juliol de 206.

D.O.P.  ARZÚA - ULLOA.

Quan vaig tornar del tros del Camino de Santiago que vaig fer el passat mes de maig estava convençut que aquella aventura ja havia quedat enrere. N'havia parlat molt, probablement massa; n'havia escrit unes quantes coses i havia avorrit prou amics explicant-los corredoiras, boscos, pluja, fang, pedres, botes, calcetins, albergs, pujades que no s'acabaven mai i algun miracle quotidià d'aquells que només passen quan camines sense més pressa que sa d'arribar al final del dia. Vaig pensar que ja estava bé. Que el Camino havia ocupat el lloc que li corresponia dins sa meua memòria i que, a partir d'aquell moment, seria només un record agradable.

Anava ben equivocat.

Amb el pas dels dies he descobert que hi ha viatges que no s'acaben quan tornes a casa. Al contrari. És llavors quan comencen una altra manera de caminar. Ja no ho fan amb els peus, sinó amb sa memòria. S'instal·len dins teu i apareixen quan menys t'ho esperes, sense avisar i sense demanar permís. De vegades és una olor. D'altres, una música. Una conversa. Una fotografia que trobes remenant un calaix. O una paraula que algú pronuncia sense saber que, mentre ell només diu una paraula, tu ja has recorregut centenars de quilòmetres.

A mi m'ha passat d'una manera ben curiosa.

Com gairebé tothom, una vegada a sa setmana vaig a fer sa compra a un gran supermercat. No us diré quin és. No perquè sigui un secret, sinó perquè a aquestes altures de sa vida ja he après que sa publicitat gratuïta només beneficia qui la rep. I, que jo sàpiga, encara no m'han convidat ni tan sols a un cafè.

Sempre faig més o menys el mateix recorregut. No tenc gaire imaginació quan vaig a comprar. Fruita, verdura, peix, aigua, algún capritx que no figurava a sa llista i, inevitablement, una aturada davant sa secció dels formatges. Si algun dia m'he de perdre dins aquell supermercat, ja sabeu on m'heu de venir a buscar.

M'agraden molt els formatges. No en faig distincions. Tendres, curats, de vaca, d'ovella, de cabra, ratllats o sencers. En menj amb bastant freqüència, encara que procur no abusar-ne. Entre altres coses perquè sa meua metgessa, que ja em coneix prou, no perd ocasió de recordar-me que hi ha una relació molt estreta entre els formatges que tant m'agraden i aquell colesterol que tant li preocupa a ella i tan poc m'agrada a jo.

Fa unes setmanes, mentre mirava si hi havia res de nou als lineals, em vaig fixar en uns formatgets petits que fins llavors mai no havien cridat s'atenció. No tenien res d'especial. Ni una presentació espectacular ni una mida que convidàs a que amagaven cap tresor. Però en llegir-ne el nom em vaig quedar completament aturat.

D.O.P. Arzúa-Ulloa.

Vaig somriure tot sol.

És curiós com funciona sa memòria. Fa només uns mesos aquell nom no m'hauria dit absolutament res. L'hauria llegit i hauria continuat caminant. Però després del Camino aquell nom ja no era només el nom d'un formatge. Era una comarca gallega. Era un paisatge. Era el record d'uns dies viscuts amb una intensitat que encara ara em costa explicar.

Vaig agafar el formatge, el vaig girar entre ses mans i vaig començar a llegir s'etiqueta sense gaire interès pel que deia. Llet de vaca. Tants grams de proteïnes. Tanta matèria grassa. Condicions de conservació... En realitat, mentre llegia tot allò, el meu cap ja era molt lluny del supermercat. Tornava a caminar per aquells camins humits, envoltat de verd, amb aquella olor d'herba banyada que aquí, per molt que plogui, costa tant de trobar.

Llavors va aparèixer sa veu de sa consciència.

- Deixa'l estar. Té massa greix.

I, sorprenentment, li vaig fer cas.

Vaig tornar el formatge al seu lloc i vaig continuar sa compra amb aquella sensació tan satisfactòria que tenim quan pensam que hem estat capaços de resistir una temptació.

Però sa temptació, pel que sembla, tenia molta més paciència que jo.

La setmana següent hi vaig tornar i, sense adonar-me'n, vaig repetir exactament el mateix ritual. I la següent també. Passava per davant del lineal, agafava el formatge, el mirava, recordava Galícia i el deixava una altra vegada al seu lloc. Va arribar un moment que començava a pensar que aquell Arzúa-Ulloa m'esperava cada setmana. Fins i tot m'imaginava que, si els formatges poguessin parlar, aquell em diria amb un somriure:

- Encara fas es valent?

Sa resistència va durar unes quantes setmanes. No gaires. Ahir, finalment, vaig acceptar que aquella batalla estava perduda abans de començar. El vaig posar dins es carro amb tota sa naturalitat del món, gairebé alleujat d'haver deixat de lluitar amb jo mateix.

En arribar a casa ni tan sols vaig esperar que fos hora de dinar. Vaig obrir s'envàs, en vaig tallar un tros i el vaig tastar. Era excel·lent.

Però el millor no era el gust. El millor era el que aquell gust despertava. Durant uns instants vaig tornar a ser allà. No hi havia motxilla, ni pluja, ni cansament, ni ampolles als peus. Tampoc hi havia quilòmetres per fer. Però hi havia aquella calma que tant em va sorprendre durant el Camino i que encara ara, mesos després, som capaç de reconèixer només amb un tros de formatge.

Qui m'havia de dir que un dels records més intensos d'aquella experiència m'arribaria des del passadís de refrigerats d'un supermercat.

No vos parlaré més del Camino. Ho promet. Ni tampoc del formatge. Només us diré una cosa:  Si algun dia, a qualsevol botiga, fent sa compra sense cap pressa, vos trobau davant un Arzúa-Ulloa, no passeu de llarg. Complau-lo. Tastau-lo. Potser només descobrireu un bon formatge. O potser, com m'ha passat a jo, descobrireu que hi ha viatges que no s'acaben mai del tot. Que continuen caminant molt de temps després d'haver arribat a destí, amagats dins els records més inesperats.

I, de tant en tant, també dins un petit formatge gallec.

Quan el pecat començava en apagar-se ses llums.

Eivissa, 8 de Juliol de 2026.

QUAN EL PECAT COMENÇAVA EN APAGAR-SE SES LLUMS.

S'altra nit vaig tornar al cine Serra.

No, no patiu. Ja sé que fa molts d'anys que va tancar ses portes. Però basta que a sa televisió anunciïn “La leyenda de la ciudad sin nombre” perquè sa memòria faci la resta. De sobte torn a veure aquella façana, s'olor de la sala, el murmuri del públic buscant sa butaca i, sobretot, el porter. Aquell home que, sense saber-ho, s'havia convertit en el gran guardià de sa moral pública.

Digueu-me antic, desfasat o directament un dinosaure. A aquestes altures de sa vida ja no em preocupa gaire. Mentre mig món espera amb impaciència que qualsevol plataforma estreni sa sèrie de moda perquè durant dos dies tothom en parli i al tercer ja ningú la recordi, jo continuï disfrutan d'una afició que no pens deixar mai: mirar pel·lícules que ja tenen una certa edat. Moltes són en blanc i negre; altres, com aquesta, ja eren en color, però totes comparteixen una virtut que trob cada vegada més escassa: expliquen una història. Sembla poca cosa, però cada vegada és més difícil trobar una pel·lícula que confiï més en un bon guió que en una explosió.

Aquella nit, però, sa pel·lícula era gairebé una excusa. Només veure es títol no vaig pensar ni en Lee Marvin, ni en Clint Eastwood, ni en Jean Seberg. Vaig pensar en aquell al·lot de tretze o catorze anys que era jo i que havia estat nomenat, sense oposicions ni possibilitat de renunciar-hi, carabina oficial de sa seua germana.

Avui fa riure. En aquell temps allò era normal. Sa meua germana començava a festejar i una al·lota decent no podia anar tota sola amb sa parella al cine. Ses aparences pesaven molt més que qualsevol altra consideració i, per tant, allà anava jo, vigilant involuntari de sa virtut familiar. No record que ningú me demanàs si m'hi prestava de bon gust. Tampoc crec que a ningú li passàs pel cap fer-ho.

El més còmic és que jo encara no tenia s'edat per entrar a veure segons quines pel·lícules. De manera que es porter des cine Serra, un home que devia prendre's sa feina amb el mateix rigor que un guàrdia suís custodia es Vaticà, em feia esperar al carrer fins que sa projecció ja havia començat. Només quan s'apagaven es llums em deixava entrar.

Mirat avui, aquella situació és divertida. Mentre hi havia claror, un menor podia posar en perill sa moral des espectadors. Una vegada a les fosques, en canvi, deixava de ser un problema. Devia ser que es pecat, igual que es vampirs, només sobrevivia amb llum.

Aquells que no ho varen viure potser pensaran que exager, però anar al cine a l'Eivissa dels anys seixanta i primers setanta era gairebé un acte social. Es cine Serra, es Pereyra, es Cartago, es Catòlic... cada sala tenia sa seua personalitat, es seu públic i fins i tot es seu ambient. Els dissabtes i diumenges s'omplien totalment. No hi havia plataformes, ni internet, ni televisions amb centenars de canals. Hi havia una pantalla enorme, unes butaques que cruixien, un acomodador amb llanterna i aquella olor tan característica de sala de cinema que, encara avui, me transporta immediatament a sa joventut.

Abans de començar sa pel·lícula arribava es NO-DO. Tots el miràvem amb una resignació que avui costa d'entendre. Formava part del paquet. Igual que formava part del paquet sa censura.

Perquè sí, hi havia sa censura oficial, que retallava escenes, prohibia pel·lícules i decidia què era convenient que veiés es públic. Però n'hi havia una altra, molt més subtil i probablement més eficaç: sa censura social. Sa des "què diran". Sa que obligava una al·lota a anar acompanyada, sa que convertia un al·lot en carabina, sa que feia esperar un menor al carrer fins que apagassin ses llums o sa que trobava més escandalós un escot que una escena de violència.

És curiós perquè ningú discutia aquelles normes. Formaven part del paisatge. Igual que ningú qüestionava es porter. Ell no era només s'home que tallava entrades. Era, sense saber-ho, un petit funcionari d'una època que volia vigilar no només qui entrava al cine, sinó també què podia pensar o veure.

Potser per això, quan ara he tornat a veure "La leyenda de la ciudad sin nombre", m'he passat mitja pel·lícula intentant descobrir quin era exactament s'escàndol que tanta tinta va fer córrer en el seu moment.

I, francament, encara el busc. Què escandalitzava tant? Que hi hagués un home mormó casat amb dues dones? Avui això acabaria convertit en un programa de televisió amb audiències milionàries.

Que una d'aquelles dones acabàs pràcticament passant a conviure amb es personatge d'en Clint Eastwood? Lluny de presentar-ho com una situació exemplar, sa pel·lícula se'n riu i la converteix en una crítica ferotge a una societat plena de contradiccions.

O potser s'escàndol eren es famosos pits de Jean Seberg sa nit de bodes. Si és així, hem de reconèixer que es públic de finals dels seixanta tenia una imaginació prodigiosa, perquè gairebé no se'n veu res.

Amb els anys he arribat a una conclusió ben senzilla: sa gent no s'escandalitzava pel que veia. S'escandalitzava pel que imaginava. I s'imaginació sempre ha estat infinitament més atrevida que qualsevol director de cine.

Record encara comentaris de persones que sortien indignades del cine. I sempre m'ha fet gràcia pensar que ningú protestava perquè, durant sa pel·lícula, morissin una vintena de persones a tirs. Allò no semblava preocupar ningú. Es gran problema era, entre altres, que una dona deixàs entreveure es pits durant uns segons. Curiosa escala de valors.

I després hi havia aquella ciutat improvisada, sense llei ni gaire moral, on corria s'alcohol, abundaven es jugadors, ses prostitutes i es buscadors d'or, i on cadascú deia exactament el que pensava sense passar abans pes filtre del políticament correcte.

Vista avui, aquella ciutat gairebé sembla tranquil·la comparada amb moltes de ses sèries que entren cada nit dins ca nostra. Però allò que realment continua fent gran aquesta pel·lícula no és l'escàndol (que avui costa molt trobar), sinó la intel·ligència amb què està escrita.

I és aquí on, més de mig segle després, continua guanyant sa partida.

Perquè si hi ha una cosa que no ha envellit ni un dia és el guió. En una època en què moltes pel·lícules semblen escrites perquè s'espectador no tengui temps de pensar, "La leyenda de la ciudad sin nombre" demostra que un bon diàleg pot tenir molta més força que qualsevol persecució o qualsevol explosió.

N'hi ha un que sempre m'ha fet riure. Un personatge afirma, molt convençut:

- «No se puede comprar a una mujer con dinero.»

I en Lee Marvin, amb aquell cinisme i sentit de l'humor que només ell podia donar-li, respon sense immutar-se:

- «Pues inténtelo usted sin dinero.»

És una rèplica magnífica. No perquè tengui gràcia, que en té, sinó perquè retrata en deu paraules sa misèria i ses contradiccions de moltes persones.

Encara m'agrada més un altre diàleg. Quan li demanen a Marvin si és dels qui creuen que tot el que produeix sa terra hauria de servir per fer licor, respon:

- «Sí... siempre que sea posible.»

Naturalment, immediatament arriba el sermó.

- «Debería leer la Biblia.»

- «Ya la he leído.»

- «¿Y no le animó a dejar la bebida?»

- «No... pero frenó mi interés por la lectura.»

Aquest tipus d'humor gairebé ha desaparegut. No necessita crits ni acudits fàcils. És un humor que neix de sa intel·ligència dels personatges i de sa manera com s'escriuen els diàlegs. I això no passa mai de moda.

També m'ha agradat tornar a descobrir sa relació entre en Lee i en Clint. Durant tota sa pel·lícula insisteixen que són socis. No és una paraula dita perquè sí. En realitat, és una declaració de principis.

Són socis perquè comparteixen molt més que un negoci. Comparteixen una manera d'entendre sa vida. Poden discutir, poden enganyar una mica, es poden enviar a passeig quan convé, però quan arriba es moment important cadascun sap que s'altre hi serà. Sense grans discursos sobre s'amistat. Sense abraçades innecessàries. Amb una naturalitat que avui gairebé ha desaparegut del cine.

I després hi ha na Jean Seberg. Reconec que aquesta vegada l'he mirada amb uns altres ulls.

Quan era jove, segurament jo també devia esperar aquella escena que tanta polseguera havia aixecat. Ara, en canvi, m'he adonat que el més revolucionari del seu personatge no és allò que ensenya. És allò que diu.

Quan accepta casar-se amb en Lee no es comporta com una dona resignada que espera que un home li resolgui sa vida. Tot al contrari. Li deixa molt clar quines seran ses condicions: Vol una casa de veritat. No una barraca perduda entre arbres. Vol intimitat. Vol administrar ella mateixa els sous. Vol respecte.

I, quan ja sembla que no queda res per negociar, remata sa conversa amb una advertència tan inesperada com deliciosa: si no compleix tot allò que han pactat, li pegarà un tir.

Pensau-hi un moment.

A finals dels anys seixanta el món s'escandalitzava perquè una actriu deixava entreveure els pits durant uns segons.

Jo, en canvi, crec que allò que realment devia incomodar molta gent era trobar-se davant una dona que parlava d'igual a igual, negociava el seu futur i no semblava disposada a demanar permís a ningú.

Per això tenc sa impressió que molts varen entendre malament sa pel·lícula. Pensaven que era una provocació, quan en realitat era una sàtira. Es reia de ses convencions socials, de sa falsa moral i d'una societat capaç de tolerar moltes injustícies sempre que ningú no mostràs un poc de pell.

I llavors arriben els crèdits finals. Sempre m'ha agradat aquell cartell: «No sé on vaig... però ja venc.»

És una frase aparentment senzilla, però que amaga tota una filosofia de vida. Quants de naltros no hem partit alguna vegada sense saber gaire bé on anàvem, confiats que el camí ja faria la resta?

Quan a sa la pantalla va sortir el "the end" vaig comprendre que, en realitat, sa pel·lícula no havia canviat gaire. Els que havíem canviat érem naltros.

Fa més de cinquanta anys ens escandalitzàvem per un escot. Avui consumim amb absoluta normalitat escenes de violència extrema, tortures, assassinats o qualsevol barbaritat imaginable. Abans una besada una mica llarga provocava comentaris durant setmanes. Ara podem veure mitja guerra abans de sopar mentre, al mateix temps, contestam un missatge al mòbil.

I encara hi ha qui diu que abans érem més delicats. No. Simplement ens escandalitzaven unes altres coses. Cada època fabrica ses seues pròpies hipocresies.

Abans es tapaven els pits de ses dones, però ningú trobava estrany que un al·lot de catorze anys hagués de fer de carabina perquè ses aparences continuassin intactes. Ningú discutia que un porter decidís quan un menor podia entrar al cine. Ningú qüestionava que sa moral depengués de si hi havia llum o foscor.

Ho acceptàvem perquè era el món que ens havia tocat viure. I segurament, d'aquí cinquanta anys, algú també riurà de moltes de ses coses que avui consideram absolutament normals.

Quan ara s'apaguen ses llums d'un cine, encara em sembla veure aquell al·lot esperant pacient davant sa porta del cine Serra fins que el porter li feia un gest amb el cap.

Ell estava convençut que així protegia sa moral dels espectadors. Jo, en canvi, amb els anys he arribat a una conclusió ben diferent: Sa moral mai no s'ha defensat amagant una pel·lícula, prohibint un escot o fent esperar un al·lot al carrer. Sa moral, igual que el bon cine, sempre ha tingut molt més a veure amb sa intel·ligència que amb sa censura.

Fa molts d'anys vaig entrar tard en aquella sala. Però crec que hi vaig arribar just a temps per descobrir que hi ha pel·lícules que no només expliquen una història. També acaben explicant sa teua pròpia vida.

Un llibre que no m'ha deixat indiferent.

Eivissa, 7 de Juliol de 2026.

UN LLIBRE QUE NO M'HA DEIXAT INDIFERENT.

Hi ha llibres que simplement llegeix. D'altres m'entretenen, m'ensenyen o em fan passar una bona tarda. Però, molt de tant en tant, n'apareix un que m'atrapa des de sa primera frase i ja no em deixa indiferent. Això és exactament el que m'ha passat amb "Viatge al país dels blancs", d'Ousman Umar.

Curiosament, aquest llibre va arribar a ses meues mans per pura casualitat. Acabava de llegir un altre llibre en format digital i, en tancar-lo, s'aplicació del meu llibre electrònic em va suggerir alguns títols que, segons els seus algoritmes, em podrien interessar. Miracles d'això que avui en diem intel·ligència artificial. Vaig llegir-ne sa sinopsi, em va despertar sa curiositat i vaig decidir donar-li una oportunitat. No podia imaginar que aquella recomanació acabaria convertint-se en una de les lectures que més m'han impactat dels darrers mesos.

No escric aquestes línies per fer-ne una crítica literària. Tampoc pretenc explicar-vos sa història que hi trobareu. Crec que hi ha llibres que és millor descobrir sense que ningú te'n faci d'intèrpret. Aquest n'és un.

El que sí us vull explicar és el que m'ha passat a mi.

Vaig començar llegint sa història d'un al·lot de Ghana i vaig acabar qüestionant-me sa manera com mir ses persones que em creu cada dia.

Feia temps que un llibre no em removia tant per dins. No perquè busqui emocionar-me a qualsevol preu, ni perquè exageri els fets. Ben al contrari. Sa seua força és la senzillesa. Una senzillesa que transmet una veritat tan profunda que, en molts moments, m'ha deixat sense paraules.

Més d'una vegada vaig haver de tancar el llibre. No perquè fos una lectura difícil, sinó perquè necessitava fer una pausa. Hi havia passatges que em demanaven silenci. Aquell silenci que apareix quan una història et toca alguna cosa molt íntima i encara no saps posar-hi nom.

Sempre he intentat mirar ses persones sense prejudicis. Procur no jutjar ningú sense conèixer-ne sa història. Però aquest llibre m'ha fet adonar que els prejudicis no sempre són evidents. De vegades són subtils. Es disfressen de comentaris aparentment inofensius, de titulars que llegim massa de pressa, d'opinions que repetim gairebé sense pensar-les.

M'ha fet veure que jo també he mirat moltes vegades sa immigració des de sa distància. Com un fenomen. Com una notícia. Com un debat polític. I, sense adonar-me'n, havia deixat en un segon pla el més important: ses persones.

Vivim en una illa que ha estat terra d'acollida per a molta gent vinguda de molt lluny. Ens hi creuam cada dia. Al supermercat. A s'hospital. A un hotel. Al restaurant. A s'escola dels nostres nets. Formen part del nostre paisatge quotidià i, tanmateix, sabem ben poc del camí que els ha duit fins aquí.

Aquest llibre m'ha fet pensar que darrere cadascuna d'aquestes persones hi ha una història irrepetible. Una infància. Uns pares. Uns germans. Uns amics. Una llengua. Uns records. Una casa que potser mai més no tornaran a veure. Uns somnis que, en algun moment, varen pesar més que sa por.

Perquè hi ha una idea que no m'ha deixat en tota sa lectura: ningú abandona casa seua perquè sí. Ningú deixa enrere sa família, els carrers on ha crescut, ses olors de la seua infància o sa terra que estima si no sent que ja no li queda cap altra esperança.

No totes ses històries són iguals. Ho sé. Seria injust pensar-ho. Però també seria injust ficar-les totes dins el mateix sac.

Aquest llibre no m'ha canviat ses idees. M'ha canviat sa mirada. I crec que aquest és un dels regals més grans que et pot fer una lectura.

Ara, quan em creu amb algú que ha arribat de molt lluny, no puc evitar imaginar que darrere aquell rostre hi ha una història que desconec. Ja no veig només una persona immigrant. Hi veig algú que un dia va ser un infant. Algú que ha estimat, que ha tengut por, que ha plorat, que ha deixat persones enrere i que, malgrat tot, ha decidit continuar caminant.

Potser m'equivoc moltes vegades. Però almenys ara sent sa necessitat d'intentar comprendre abans de jutjar. I això, per a mi, ja és molt.

També hi ha una altra reflexió que encara avui em continua perseguint. Sovint admiram ses persones capaces de fer gestos extraordinaris. Llegim ses seues històries i ens emocionam. Ens sembla que naltros també actuaríem igual. Però és molt fàcil ser valent des del sofà de casa.

En acabar el llibre em va quedar una pregunta que encara no sé respondre: Si algun dia em trobàs davant un infant que hagués viscut una història semblant a sa del protagonista, jo seria capaç d'obrir-li sa porta de ca meua? Tindria el coratge d'adoptar-lo? D'assumir que aquell infant no només li canviaria la vida, sinó que transformaria completament sa meua?

No ho sé. I, si he de ser sincer, crec que m'impressiona més no saber sa resposta que qualsevol altra cosa.

Potser aquest és el valor més gran d'alguns llibres. No donar-nos respostes. Sembrar-nos preguntes. Preguntes que continuen creixent quan ja fa dies que hem tancat sa darrera pàgina.

No pretenc convèncer ningú. Ni dir-vos què n'heu de pensar. Només puc compartir una experiència molt personal.

Feia molt de temps que un llibre no em deixava una empremta tan fonda. Per això us el recoman.

No perquè sigui una lectura fàcil. Ni perquè expliqui una història excepcional. Us el recoman perquè parla de sa condició humana. Perquè ens recorda que darrere cada persona hi ha una història que desconeixem. I perquè, quan tanques el llibre, és difícil continuar mirant determinades realitats amb sa mateixa indiferència.

No sé si seré millor persona després d'haver-lo llegit. El que sí sé és que, des que vaig tancar sa darrera pàgina, ja no mir del tot igual moltes de ses persones amb qui em creu cada dia.

I només per això, ja ha valgut la pena. Qui m'havia de dir que una recomanació feta per un algoritme acabaria regalant-me una mirada una mica més humana.

Potser, per casualitat, els llibres també saben atrapar els seus lectors.

Compte enrere.

Eivissa, 6 de Juliol de 2026.

COMPTE ENRERE.

Estic a començament de juliol i ja he començat el meu particular compte enrere. No esper ses vacacions, ni tenc cap viatge reservat, ni estic mirant on aniré aquest estiu. Tot el contrari. El que compt són els dies que falten perquè arribi el final d'estiu, caiguin quatre gotes, refresqui una mica i pugui tornar a viure amb una certa normalitat.

Fa uns anys esperava s'estiu amb il·lusió. Ara esper que s'acabi.

Sempre hi ha algú que, quan em sent queixar-me, em diu allò de "és que a Eivissa a s’estiu sempre ha fet calor". I té raó. També sempre hi ha hagut mosquits, però això no m’obliga a estimar-los. Sa calor d'abans era calor. Sa d'ara és una condemna. S'altre dia vaig sortir a caminar a les vuit i mitja del sol post. El sol ja s'havia amagat i vaig pensar que, almenys, podria respirar amb normalitat. Quina ingenuïtat. Vaig caminar dues hores i vaig arribar a casa completament banyat de suor. Em vaig dutxar, em vaig asseure davant s'aire condicionat i encara tenia sa sensació que estava espanyat. Que no refrescava. No sabia si acabava de caminar o continuava coent-me a foc lent.

Però, ben mirat, sa calor és gairebé el mes petit dels meus problemes. El que realment em desespera és que, durant més de dos mesos, tenc sa sensació que visc en una illa que ja no reconec.

Cada setmana vaig tres dies a un gimnàs de Sant Rafel. La resta de s'any hi arrib en quinze minuts de cotxe. Ara ja ni mir el rellotge quan surt de casa perquè sé que em trobaré el mateix: cues, semàfors, embussos, motos, patinets i cotxes pertot. Hi ha dies que tard quaranta-cinc minuts per fer un trajecte que abans ni pensava. Mentre esper que el semàfor es posi verd, veig passar cotxes de lloguer, autocars, camions, furgonetes i més cotxes de lloguer. Quan, finalment, arrib al gimnàs, ja he fet s'escalfament. Però no físic. Mental.

Els diumenges també han deixat de ser el que eren. Abans em despertava, telefonava a un restaurant on em coneixien de tota la vida i, si em venia de gust, hi anava a dinar. Sense més complicacions. Ara, si no he reservat dos dies abans, ja puc anar canviant de plans. Tant és que conegui el propietari. Tant és que faci anys que hi vaig. Tant és que ens saludem pel nom. Sa resposta sempre és sa mateixa: "Ho sent, està complet." No passa res. Tornaré al setembre. O no.

De fet, hi ha llocs que he decidit esborrar del mapa durant s'estiu. Sant Antoni n'és un. S'altre diumenge hi havia quedat per dinar en un conegut restaurant del passeig marítim, un d'aquells on vaig la resta de s'any sense pensar-hi. Vaig començar s'excursió buscant aparcament. Quan finalment en vaig trobar un, vaig pagar tres euros per aparcar durant dues hores i vaig anar cap al restaurant. Però el dinar no el vaig fer tranquil. Vaig passar-me tot el temps mirant el rellotge. Que si encara em queda temps... que si ara s'acabarà el tiquet... que si el controlador ja deu ser per allí... Al final vaig prendre el cafè gairebé d'un glop i vaig sortir disparat cap al cotxe. Això no és sortir a dinar. Això és pagar perquè t'afegeixin una mica més d'estrès al menú. Ho tenc clar: fins al setembre no hi tornaré.

Amb els preus ja he deixat de sorprendre'm. O això em pensava. S'altre dia vaig entrar en un forn del meu barri, un forn dels de tota sa vida, i vaig comprar una botella petita d'aigua. Un euro. Vaig pagar, vaig sortir al carrer i encara vaig mirar el tiquet dues vegades per comprovar que no m'haguessin cobrat també el mostrador. No. Era només una botella petita d'aigua. A partir d'aquí ja no m'atrevesc ni a mirar ses cartes dels bars del port. Tenc sa sospita que, abans de demanar un refresc o una orxata, hauré de consultar al director del meu banc.

També he deixat d'anar a sa platja. I mirau que això sí que no m'ho hauria imaginat mai. Durant anys, Ses Figueretes era sa meua escapada. Hi arribava, deixava sa bossa on volia, em banyava, prenia el sol uns moments, feia sa xerradeta amb els amics i amigues i tornava a casa més tranquil del que havia sortit. Ara,  primer he de trobar un palm d'arena lliure. Després vigilar de no envair el territori d'una sombrilla gegant. Intentar que una partida de pales no em fotin sa pilota al cap. Aguantar quatre altaveus diferents, cadascun convençut que la seua música és sa millor del món. Quan arrib a casa després d'un matí de platja, necessit descansar de sa platja.

Aquest estiu també m'he fet una promesa: no pens posar-me malalt. Ja sé que això no depèn de jo, però per provar-ho no hi perd res. Perquè si m'ha de tocar anar a Can Misses, crec que serà més pràctic endur-me un matalàs, una cadira plegable i una tenda de campanya. Tenc sa sensació que, si m'assec a sa sala d'espera, encara tindré temps de llegir una novel·la sencera abans que em cridin.

Fa pocs dies vaig haver d'anar a Formentera per un tema familiar. Record perfectament quan travessar es Freus era una part agradable del viatge. Aquesta vegada el barco anava tan ple que vaig pensar que, si pujava una persona més, haurien d’anar dins del bot salvavides. I el patró devia tenir molta pressa perquè cada bot pareixia un intent de fer-nos arribar abans per sa via aèria que per sa marítima. Vaig desembarcar amb ses cames tremolant encara recordant el trajecte.

Però encara quedava el millor. Necessitava un taxi. Ni un. Vaig esperar una bon rato fins que finalment en va aparèixer un. Dotze euros des de La Savina fins a Sant Francesc. Vaig pagar sense dir res perquè no tenia alternativa, però em vaig quedar pensant que, a aquest ritme, sa pròxima vegada tal vegada hauré d’anar-hi caminant. Més ràpid i més barat.

S'aeroport també té la seua gràcia. Dies passats hi vaig anar a recollir un familiar. Ja sabia que no podia esperar davant sa terminal perquè sa multa arriba abans que s'avió. Vaig entrar a s'aparcament, però en lloc d'esperar tranquil estava pendent del rellotge tot el temps Cada vegada que s'obrien ses portes automàtiques mirava si ja sortia. No perquè tengués pressa, sinó perquè començava a fer números. Des d'aquell dia he decidit que sa pròxima vegada esperaré a Sant Jordi. Quan hagin recollit ses maletes, que em facin una perduda. És molt més senzill. Pensau-hi: recollir un familiar a s'aeroport ja requereix més estratègia que una operació militar.

També vaig pensar d'escapar-me de s'illa un parell de dies. Però vaig començar a mirar preus de vols i allotjaments i em van desaparèixer ses ganes. Francament, pagar una fortuna per anar-me'n a passar calor a un altre lloc no em sembla un gran negoci. I això dels creuers, que tanta gent recomana, tampoc no m'acaba de seduir. Pagar milers d'euros per anar torrant-me damunt una coberta envoltat de tres mil persones no entra dins sa meua idea de descans.

Així que ja ho tenc decidit. Em quedaré a casa. S'aire condicionat farà més hores que jo, llegiré tots els llibres que durant s'any vaig deixant per a més endavant i miraré cada dia sa previsió del temps d'Anglaterra. Quan vegi que allà també han començat a baixar ses temperatures, prepararé sa maleta i me n'aniré unes setmanes a veure el meu fill i ses meues netes. Ja sé que hauré de parlar anglès, menjar fish and chips i beure més te del que he begut en tota sa vida. Però si, a canvi, puc dormir tota una nit sense despertar-me aferrat als llençols, firm ara mateix.

I després arribarà setembre. Tornaré a Ses Figueretes. Tornaré a entrar en un restaurant sense haver reservat amb dos dies d'antelació. Tornaré a Sant Rafel sense haver de sortir de casa una hora abans. Tornaré a conduir sense la sensació que tota Europa ha decidit anar exactament allà on vaig jo.

No, no vull una Eivissa sense turistes. Seria absurd. El turisme ens ha donat molt i continua donant menjar a moltes famílies, entre elles sa meua. Però sí que m'agradaria una Eivissa on, durant dos mesos l'any, jo no tengués sa sensació d'haver de demanar permís per viure a ca meua.

Per això compt els dies. No perquè odiï l'estiu. El que esper, amb una impaciència que no havia tengut mai, és recuperar aquella Eivissa on sortir de casa no era una prova de resistència i on els que hi vivíem tot s'any encara teníem sa sensació que també hi cabíem.