Anem de lluna i mirem-nos sa flor.

Eivissa, 10 de febrer de 2026

ANEM DE LLUNA I MIREM-NOS SA FLOR.

Un organisme oficial com s'Ajuntament de Sant Antoni no es pot permetre aquestes publicacions. No pot. I si ho fa, jo, què voleu que us digui, no estic d'acord. Ja sé que alguns pensareu que se me’n va es cap, que exager, que ja torn a buscar tres peus al gat. Però és un tema que cada dia em trob de front i que, senzillament, no m’agrada.

S’altre dia ja em va passar amb aquells cartells de “sempre dins” que s’Ajuntament d’Eivissa va penjar per ses faroles de segons quins barris. No entraré gaire en detalls, perquè ja va córrer prou. Només diré que vaig rebre un bon grapat de missatges d’amics i amigues dient-me que tranquil, que calma, que no era per a tant. Que respiràs fondo. I jo vaig respirar… però amb mala llet.

Ahir, però, va tornar a passar.

Una amiga, que coneix bé ses meues aficions a fer punta a segons quines coses (i a segons quines frases), m’envià un cartell informatiu editat per s’Ajuntament de Sant Antoni. Sa veritat és que ja l’havia vist. Som aficionat a ses caminades i, quan el vaig veure penjat, el vaig mirar per damunt. Vaig pensar: una caminada nocturna… ara que fan dies de fred, de vent, de mala mar. I vaig decidir que no hi aniria. I ja està. No vaig fixar-me en res més.

Fins que ahir, sa meua amiga em va dir:

- Llegeix-ho bé.

I idò sí. Fixau-vos-hi bé. El cartell diu:

- “Anem de lluna i mirem-nos sa flor”.

Naturalment, aquest text no està fet per un eivissenc/a. Ni per una persona que entengui sa nostra llengua, sa nostra cultura i, sobretot, els nostres dobles sentits. O això vull pensar.

Perquè a veure… i digueu-me tiquismiquis, exagerat o mal pensat, però els eivissencs de veritat tenim una manera molt concreta de parlar: deim coses sense dir-les del tot. I això té conseqüències.

“Anar de lluna”, per qualsevol eivissenc autèntic d’aquí, no vol dir anar a passejar tranquil·lament baix sa llum de ses estrelles i sa lluna. No. Vol dir tenir es desig sexual especialment despert. Anar calent, tenir ganes, anar embalat. Normalment, és una cosa temporal (per alguns/es), evident, i que no necessita gaire explicació quan es diu dins una conversa.

S’usa, sobretot, per dir que algú va molt darrere d’algú altre, que està excitat/da, que travessa una època de fogositat considerable. 

Fins aquí, tots contents. Tothom ho ha entès.

I després tenim “sa flor”. En eivissenc, “sa flor” és s’òrgan sexual femení, dit de manera suau, popular si voleu, però absolutament clara per qualsevol persona d’aquí. És una manera de referir-se a sa vulva o a sa vagina sense dir-ho de forma crua i vulgar, però sense cap dubte sobre què s’està dient.

Idò ara tornem al cartell de s’Ajuntament de Sant Antoni.

Alguns el vàreu llegir de passada, mitja rialla, i ja està. Quina gràcia, que originals. Però no. No pot ser. Un ajuntament no pot permetre’s jugar a aquest nivell d’ambigüitat. No pot fer broma amb expressions que, dins sa llengua i sa cultura locals, tenen un doble sentit tan evident. Algú amb seny ho ha de parar.

Vull pensar (i m’hi aferr com qui s’aferra a una branca) que sa persona que va fer aquest cartell, possiblement ajudada per eines d’intel·ligència artificial, no té gaires nocions d’eivissenc. Vaja ... Que no és d’aquí. Que ha traduït, ha copiat o ha improvisat sense saber on es ficava.

Però si fos el cas contrari… Si qui ho va escriure sap perfectament què vol dir “anem de lluna i mirem-nos sa flor”, coneix el doble sentit, i així i tot ho ha publicat amb el logotip d’un ajuntament al costat… jo, sincerament, si fos s’alcalde, el fotria al carrer.

No per pecador. No per mal pensat. Sinó per inútil i tros d'ase.

Sempre dins.

Eivissa, 9 de febrer de 2026 

SEMPRE DINS. 

 

 

Amb els cartells de “Sempre dins” que ha penjat s’Ajuntament pel barri ja no tenc gaire clar què ens volen dir exactament. No sé si fan referència a millorar sa natalitat, a perfeccionar sa manera d’estimar-nos o, simplement, a tirar els fems amb una mica més d'atenció. Us n'heu adonat? Passa el mateix pel vostre barri?

Al meu, s’Ajuntament ha tengut sa brillant idea d’omplir ses faroles amb unes plaques que diuen, ben grosses, sense matisos ni context: “Sempre dins”.

Aquesta iniciativa, ideada per alguna ment especialment creativa (o especialment calenturienta), fa dies que em ronda pel cap d’una manera obsessiva. Com una idea enganxosa que no em deixa descansar.

Què pretenen exactament amb aquest missatge? Volen donar un impuls a sa natalitat? Venga, tothom a estimar-se, sempre dins… i a veure si aferra. O potser volen millorar sa manera d’estimar-nos? Res de ficar solament sa punteta ni mitges tintes: sempre dins i a disfrutar.

O (i això ja em sembla encara més inquietant) fan referència a qualque altra cosa estranya? Potser a sa recollida dels fems? Hem arribat a aquest punt d'incompetència comunicativa?

Alerta, que això no és cap broma. Aquesta pressió absurda em té estressat. És com si s’Ajuntament m’estigués jutjant. Sa primera vegada que ho vaig veure, una veu interior em va dir: Ostres… què faig malament? I d’aquí, cap avall. Què podia millorar? No podia fallar. No tenia marge per a l’error. Ara no era moment de deixar res a fora. M'amenaçaven amb elevades multes. I, no sense una certa angoixa, em vaig arribar a demanar: s’Ajuntament em vigila? Com?

He escoltat consells de tots els tipus. Alguns donats per amics amb experiència, altres amb aquell somriure còmplice de qui ja ho ha fet més d’una vegada. Que no hi vagi amb presses. Que no em posi nerviós. Que millor fer-ho de nit, quan sa fosca protegeix i ses mirades indiscretes dormen. Que l’important és no deixar res fora, perquè després venen els comentaris, els murmuris i aquella vergonya que no se’n va ni amb aigua calenta.

Aquesta frase m’ha quedat clavada al cervell com una ordre vital, com una instrucció inapel·lable. La veig pertot: estampada als carrers, en cartells clars, impossibles d’ignorar.

No sé ben bé què pretenen, però cada dia ho veig més clar. Mirau…

Quan arriba s’hora estipulada, m’ho prenc amb serietat. Prepar el que he de dur amb un cuidado excessiu, revisant que tot estigui ben tancat, que no hi hagi sorpreses desagradables ni fuites inoportunes que puguin espatllar s’experiència. No vull improvisacions. No vull accidents. No vull acabar sent aquell de qui tothom xerra s’endemà. O ser protagonista de primera pàgina del diari.

Surt de casa amb una discreció sospitosa, com si anàs a fer alguna cosa prohibida. Baix ses escales amb el cor accelerat, notant el pes del què duc. Cada passa confirma que no hi ha marxa enrere. Que una vegada al carrer, ja estic compromès.

Sa nit m'acompanya. Es carrer està tranquil, lleugerament humit, amb aquella calma que fa que tot sembli més íntim, més carregat de tensió. Ses llums projecten ombres allargades i avanç com qui sap que està a punt d’entrar en un territori complicat.

I llavors els veig. Allà estan. Al seu lloc habitual. Esperant. Tapats, amples, impertorbables. Tenen una presència imponent, gairebé obscena en la seua disponibilitat. No són elegants, però transmeten una imatge freda, dura, metàl·lica. Amb aquella boca generosa que sembla dir-me: vine, no tenguis por.

M’hi acost lentament, amb un respecte estrany, com si no fos sa primera vegada però sí sa més important. M’atur un instant. Sempre hi ha aquest segon abans del pas definitiu, aquest silenci dens en què em deman si realment estic preparat per posar-ho tot dins, sense excuses.

Mir als costats. Ningú. Ni una ànima. És es meu moment. Respir fondo. M’hi col·loc bé. Busc sa postura correcta: ni massa brusca ni massa tímida. I finalment faig el gest. Decidit. Precís. Sense errors. Tot entra on ha d’entrar. Tot. Tot dins. Sempre dins. Sense restes rebels, sense papers traïdors quedant fora fent el ridícul.

S’alleujament fisic és gairebé immediat. Sa tensió desapareix de cop, substituïda per sa satisfacció d'una feina ben feta, d’haver complit amb el que s’esperava de mi. Tanc amb un cop sec, ferm, quasi ritual, i me n’alluny amb una calma nova, amb el cos lleuger i el cap alt.

De tornada a casa pens que potser ho he magnificat massa. Que al final no era tan complicat. Que només calia una mica de consciència, una mica de cuidado i fer cas del missatge.

Perquè avui no hi ha hagut cap problema. Tot el que havia d’entrar, ha entrat tot i dins. Sempre dins.

Sincerament, baixar els fems també té el seu punt de satisfacció.

Formentera: una illa oblidada.

Eivissa, 8 de febrer de 2026

FORMENTERA: UNA ILLA OBLIDADA.

S’altre dia, a classe de la  Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa (UOM), sa professora Sra. Fanny Tur ens va oferir una classe magistral sobre sa vida a l’Eivissa del segle XVI: ses muralles, sa defensa, ses institucions… tot molt ben explicat. Una classe fantàstica. En un moment donat, però, també va fer referència a com era sa vida a Formentera. I aquí és on va venir, baix sa meua modesta opinió, una petita relliscada: va afirmar, així com qui no vol sa cosa, que els formenterers éren tots eivissencs d’origen.

Idò aturem un moment i fem memòria.

He buscat informació i he intentat resumir-la molt. Perdonau si he comès algun error històric. Simplement, som un alumne que vaig disfrutar de sa explicació de sa professora i vaig intentar ampliar coneixements.

Després de sa conquesta catalana de ses Pitiüses l’any 1235, Formentera quedà integrada dins el món feudal cristià, primer baix el Regne de Mallorca i després dins sa Corona d’Aragó. Fins aquí, història oficial. Ara bé: des del primer moment, Formentera quedà subordinada a Eivissa en tots els sentits possibles: administratiu, econòmic i jurisdiccional. No com una illa germana, sinó com un apèndix. Com un tros de terra útil, però prescindible.

Mentre Eivissa consolidava població, institucions i poder propi, Formentera quedava condemnada a no tenir res de tot això. No perquè no fos viable, sinó perquè no interessava que ho fos. Durant segles, Formentera no va tenir població estable, cert. Però això no vol dir que fos una illa buida. Vol dir que era una illa explotada.

Durant els segles XIV, XV, XVI i bona part del XVII, Formentera va servir principalment com a rebost d’Eivissa. Pastures, boscos, salines, terres de conreu: tot aprofitat per propietaris eivissencs que venien, feien feina, treien profit i se’n tornaven cap a ca seua. Sense viure-hi. Sense defensar-la. Sense invertir-hi res que pogués crear una comunitat estable. Formentera era útil precisament perquè no tenia gent amb drets.

I sa gran excusa sempre ha estat sa mateixa: el corsarisme. Evidentment, els atacs corsaris existiren i foren una amenaça real. Però aquí convé dir-ho clar: Formentera no va ser vulnerable per casualitat, sinó perquè durant segles ningú no va considerar necessari defensar-la. No hi havia torres, ni muralles, ni guarnicions permanents. Res. Una illa plana, exposada i abandonada a sa seua sort. Davant qualsevol atac, fugir o amagar-se. I tornar a començar. Així no s’arrela ningú.

Mentrestant, Eivissa sí que aixecava muralles, sí que concentrava població, sí que protegia els seus interessos. I Formentera quedava com sempre: sense veu, sense institucions pròpies i sense capacitat de decidir sobre el seu territori. Tot es manava des d’Eivissa. Sa terra, s’economia, els drets. Tot.

No és fins a finals del segle XVII i sobretot durant el segle XVIII, quan el corsarisme comença a decaure i s’Estat borbònic decideix, ara sí, posar defenses, que Formentera esdevé mínimament habitable. Torres de vigilància, control costaner, una mica de seguretat. I només llavors es permet el repoblament estable.

I qui repobla Formentera? Famílies eivissenques, sí. Però això no converteix els formenterers en “eivissencs d’origen”, sinó en gent que, per fi, pot viure de manera permanent a una illa que fins aleshores només havia estat explotada. Amb un poblament dispers, dur, de subsistència, i amb una parròquia (Sant Francesc Xavier) que fa de centre perquè no hi havia absolutament res més.

Així que no: Formentera no va estar “despoblada” com si fos un desert abandonat. Formentera va estar utilitzada sense ser reconeguda, explotada sense ser protegida, governada sense ser escoltada.

I això em du al final de sa classe. Al torn de preguntes, no vaig poder callar. Vaig aixecar sa mà i vaig dir el que molts pensen, però pocs s’atreveixen a dir: Mallorca ha tractat Eivissa com una colònia durant segles. I Eivissa ha fet exactament el mateix amb Formentera.

Ja està bé de contar sa història a mitges. Ja està bé de disfressar s’abús amb paraules tècniques. Com a formenterer, no m’agrada que encara avui hi hagi qui no vulgui reconèixer que Formentera ha estat sistemàticament aprofitada i menystinguda. Dir-ho no és victimisme: és memòria. I sense memòria, no hi ha dignitat.

Ahir era divendres i el cos ha sabia.

Eivissa, 7 de febrer de 2026.

AHIR ERA DIVENDRES I EL COS HO SABIA.

 

  

Aquesta entrada al blog conté referències sexuals i d'alt contingut sexista. Estau avisats. Abans de continuar llegint, encara sou a temps d’esborrar s’entrada i abandonar sa lectura. Després no digueu que no us havia avisat.

Efectivament: ahir era divendres i el cos ho sabia. I no només ho sabia: ho cridava, ho exigia i ho reclamava amb urgència.

Com sempre, per acabar sa setmana en forma (o com a mínim amb bona consciència), a darrera hora de sa tarda, classe de gym a Sant Rafel. Un còctel de Pilates i força. Bon ambient, ganes de llevar-nos es fred de damunt, d’estirar músculs, i sobretot, ganes de cap de setmana.

Entre exercici i exercici: comentaris, rialles, brometes, respiracions forçades i aquell bon rotllo tan sa de patir tots junts.

I aquí la tenim a ella, sa professora:

- "Venga, Pepe. Muy buena postura estas sentadillas. Vamos, que ya se notan tus glúteos bien prietos".

I jo, que encara intentava respirar:

- Però què dius… si amb aquests pantalons que port no es pot veure res.

Error. Greu error.

- Diu ella: "¿Cómo que no se ven?".  I girant-se cap a ses companyes: "¿Se le nota o no el culo a Pepe?".

Sentència immediata, sense dret a rèplica. Unanimitat absoluta. Més rialles.

I ella, lluny de deixar-ho aquí, continuà animant sa classe:

- "Venga chicas, estos culitos arriba, abajo… cuatro repeticiones más y lo tenemos. Vamos mis chicas, que este verano tenéis que lucir tanga en la playa".

Més rialles. Més bon rollo.

El tema derivà ràpidament: que si unes mai de sa vida es posarien tanga, que si altres potser sí, que si depèn de sa platja, de s’edat, … I aquí entràrem en terreny pantanós. Perquè resulta que s’han posat molt de moda, sobretot entre ses dones jóvens portar malles per fer gym. Flexibles, còmodes, pràctiques. Fins aquí, tot bé.

El problema és que en molts de gimnasos algunes han decidit que baix ses malles no hi ha d’haver res més. Ni bragues, ni tanga, ni res per imaginar. Tot marcat. Tot definit. Tot a la vista.

I clar… què passa amb naltros? Els que ja necessitam roba ben ajustada per aguantar ses coses que, amb els anys, cada dia cauen un poc més avall. Que si els homes tenim una cosa per allà baix que sempre marca les sis i mitja, que si ses dones tenen un problema per allà dalt, que si sa gravetat no perdona ningú, etc.

El debat, entre inspiració, expiració, flexions de cames, gemecs dissimulats, va anar pujant de to. I millor no continuar amb els diàlegs… Ja podeu imaginar-los.

Sa classe va passar en un santiamén, entre suor, rialles i teories sociològiques de dubtosa validesa científica. En acabar, ens acomiadàrem fins dilluns, prometent continuar treballant per mantenir-nos en forma. O almenys intentar-ho.

Na Linita i jo arribàrem al cotxe i, automàticament vaig agafar es camí direcció Santa Gertrudis. No ho havíem parlat abans. No ho havíem pactat. Però sa inèrcia i es meu cap ens portaren directes a fer un beure i un bocata al poble. Era divendres. I el cos ho sabia.

Al bar de Santa Gertrudis, ambient excel·lent. Xemeneia encesa. Caliu. Sa gent de sempre. Taules amb familiars meus, altres d’amics, altres de coneguts… i alguns que no sabia exactament qui eren però que vaig saludar igualment.

Es bon estar i sa bona gent ens animaren… i férem un extra. Demanàrem es mig xicu de costum i un mig panet torrat amb sobrassada torrada. I per variar (perquè som així de rebels), per beure, dos Laccao ben calents. Algunes taules veïnes se’n reien:

- A sa vostra edat, beure Laccao calent… no estau bé.

Potser sí. Però felices i contents.

Quan ja eren ses tantes de sa nit, abandonàrem es bar rumb a ca nostra. A sa sortida, a una taula, uns bons amics donaven compte a un flaó. D'aquells de veritat, de Can Rei, d'autèntica denominació d’origen eivissenca.

Quina gola. Ens convidaren a menjar-ne. Era molt temptador. Però prohibitiu.

Sa meua metgessa després em renya. I ja en tenc prou amb sa professora del gym.

Tarda d'encàrrecs.

Eivissa, 4 de febrer de 2026

TARDA D'ENCÀRRECS.

Ja no podia esperar més. Sa llista d'encàrrecs pendents havia entrat en una fase clarament fora de control. Cada dia n’hi apareixia un de nou, com si es reproduïssin tots sols. Fins que ahir dimarts (beneït dimarts sense classe a sa universitat) vaig decidir que ja era el moment. O això, o acabar definitivament soterrat davall bosses, encàrrecs i feines pendents.

Ja us ho podeu imaginar: canviar regals de Reis fallits (roba amb talles excessivament optimistes, perfums amb "massa personalitat"), dur feina al sabater, i fer altres encàrrecs més… Total, que vaig acabar fent una bona passejada pel barri. D’aquelles que abans servien per veure veïns i cares conegudes i que ara serveixen, sobretot, per confirmar sospites.

Perquè no puc deixar de comentar es detall de sempre: sa il·luminació dels carrers. O, més ben dit, la seua pràctica inexistència. Gràcies, Ajuntament d’Eivissa, per convertir els carrers en un emocionant joc de “endevina per on camines” o “endevina qui són aquests que passen pel teu costat”. Amb aquesta llum tènue (per no dir directament fosca) vaig poder comprovar els canvis, més aviat a pitjor, que pateix es meu barri: Parc de la Pau, Mercat Nou, Santa Creu, Cetis… Tot plegat té un aire de decadència preocupant. Locals tancats, altres amb cartells de “liquidació” que semblen eterns, i molts amb encarregats o personal fumant a sa porta, no per fer una pausa merescuda, sinó perquè no hi ha clients per atendre.

S’únic carrer amb una mica de vida era s’avinguda Isidor Macabich. La resta… una llàstima. Un barri que abans bullia i ara sembla que aguanta sa respiració, a veure si algú se’n recorda.

Per acabar sa tarda i intentar aixecar una mica s’ànim (i també es sucre en sang) na Linita va tenir una idea brillant: convidar-me a berenar. Bé, això de convidar és un dir: vaig acabar pagant jo (com sempre). Però, vaja, va tenir una bona idea. Vam acabar sa tarda a la Churrería La Única, molt a prop del Cetis. Un autèntic descobriment. Primera vegada que hi anava i, ja us ho dic ara, no serà sa darrera.

És una xurreria de ses de veritat, d’aquelles on no cal reinventar res: xocolata calenta com toca, xurros i porres fets al moment i una olor capaç de fer-te oblidar, durant uns minuts, s’estat dels carrers i del comerç local. El personal, atent i simpàtic, d’aquells que encara et miren als ulls i no al rellotge. Ses racions de xocolata podrien ser un pèl més generoses, però els xurros, per compensar, són abundants i compleixen amb nota. El preu? Dos xocolates calents i una “tapa” de sis xurros: 8,50 €. No és barat, però sa qualitat, el servei i s’experiència s’ho mereixen.

I aquí ve sa reflexió final, amb una tassa de xocolata calenta a la mà. És cert que molts negocis abaixen sa persiana i tanquen. És una realitat. Però també és cert que, de tant en tant, apareix algun emprenedor prou valent (o prou inconscient, segons com es miri) que intenta tirar endavant el seu projecte. Aquesta gent de la xurreria, vinguts de Sevilla, ho estan intentant. I només per això ja mereixen un respecte.

Així que no està de més passejar una mica més pel barri, entrar als petits negocis, consumir-hi quan es pugui i, de pas, passar una tarda agradable davant una tassa de xocolata calenta. Perquè els barris no moren tots sols: els deixam morir. I, a vegades, amb un berenar, encara hi som a temps.

Sa meua targeta bancària tremola.

Eivissa, 30 de gener de 2026

SA MEUA TARGETA BANCÀRIA TREMOLA.

 

 

Sa meua targeta bancària tremola! I no, no és pel fred. Això ja ho tenc comprovat. Tremola perquè sap el que ve, perquè ha vist gener i febrer arribar de lluny i no ha tengut temps d’amagar-se davall el sofà. Després de ses festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, jo, innocent de mi, havia fet un propòsit solemne: en gener, prou de gastar; ara toca austeritat, seny i control. Propòsit molt lloable que, com sempre, m’ha servit absolutament per a res.

Gener no negocia. Ha entrat a ca meua sense tocar es timbre, s’ha assegut a sa taula i ha començat a passar-me factures sense ni mirar-me a sa cara.

De cop i volta, tot ha pujat. Tot. Sa compra setmanal s’ha convertit en una aventura plena de sobresalts. Entr al supermercat amb una llista curta i en surt amb una factura llarga. I millor no parlar de sa carnisseria o sa peixateria del barri. Allò ja no és comprar menjar, és una experiència límit. Deman sa carn o el peix amb veu tremolosa, com qui demana un crèdit. I quan em diuen el preu, somric educadament mentre, per dins, calcul quants dies puc viure només de verdures, pasta i arròs.

Comprar carn o peix avui dia és una activitat d’alt risc. No per sa salut, no. Per ses butxaques, evidentment. Mentrestant, els que manen ens varen assegurar (amb veu greu, cara de circumstàncies i pensant sobretot en jubilats obedients) que ens pujarien sa pensió un dos i pico per cent. Un dos i pico! Quina generositat desbordant. El problema és que ara sembla que no es posen d’acord, que si ja ho veurem, que si potser no serà possible. Primer prometen, després discuteixen, i al final ja veurem si cobram. Son uns impresentables.

Perquè, clar, mentre sa pensió puja (si puja ..) un dos, el cafè del bar del barri ha pujat un cinc, s’oli del supermercat un no sé quant, i sa vida, en general, puja sense límit conegut. Sembla que qualcú fa ses sumes amb una calculadora molt diferent de sa meua. O directament no les fa.

I va arribar gener, que no només ha portat una pujada general de preus, sinó que també descarrega rebuts domiciliats per tots els costats. Llum, aigua, assegurances, coses que ja ni recordava haver contractat, però que es banc em cobra puntualment, sense fallar. És com sa pluja d’aquests dies: constant, implacable. No fa renou, però et deixa xop.

Per si no fos prou, un també ha d'intentar mantenir una certa dignitat vital. Programar qualque viatge, per exemple. Anar a veure el meu fill i sa família a Anglaterra. S’any passat hi anava per uns dos-cents cinquanta euros, anar i tornar. Ara me’n demanen més de tres-cents. I després diuen que viatjar obre sa ment… Sí, l’obre, però et buida es compte corrent! Tot s’ha de pagar per endavant: vols, reserves, etc. I jo vaig pagant amb una alegria moderada mentre sa targeta cada vegada passa més lenta, com si volgués donar-me una darrera oportunitat d'arrepentir-me.

El resultat final és clar: estic gelat. No només perquè faci fred (que també) sinó perquè mir el compte corrent i veig com baixa i baixa, amb més decisió que ses temperatures nocturnes. Un descens constant, sense sorpreses, però igualment dolorós.

I aquí em teniu, a primers de febrer, abrigat fins a ses orelles, amb sa targeta tremolant i el compte en mínims. Esperant que el mes defebrer sigui un poc més amable. O, com a mínim, que no tengui tantes ganes de cobrar.

Orgullós de ser formenterer.

Eivissa, 29 de gener de 2026

ORGULLÓS DE SER FORMENTERER.

 

Segurament ja la coneixeu, aquesta història. O potser no l’heu sentida mai. Perquè hi ha coses que són difícils d’explicar amb paraules: no s’aprenen llegint-les, sinó mirant, escoltant, vivint. Es transmeten amb gestos, amb silencis, amb maneres de fer que es repeteixen sense que ningú les hagi d’ensenyar.

Jo ho record sempre.

Una mare formenterera entrava a sa cuina d’una casa senzilla, amb una petita finestra que donava a fora. Els fils eren petits, asseguts amb els colzes damunt sa taula, esperant. I ella els demanava, com si res:

- Què voleu per berenar? Pa amb xocolata o pa amb ceba?

Es miràvem entre ells. No hi havia dubtes. No hi havia discussió. I responíem, ben tranquils, com si fos sa cosa més normal del món:

- Pa amb ceba.

Sa mare feia un mig somriure. D’aquells somriures que diuen més del que sembla. Un somriure fet de resignació, sí, però també d’orgull. Perquè sabia que dins aquells boixos ja hi havia una manera d’entendre sa vida. I deia:

- Ai, ai, ai… que només viviu de goles.

Dins aquesta petita història hi ha molt més que una anècdota per contar a taula o entre amics. Hi ha tota una manera de ser. Una manera de viure que no s’ha après als llibres, sinó a força d’anys, de mancances i de resistència.

Em deman: com són els formenterers? Com som jo? Perquè som d'allí.

Jo em veig com una persona senzilla, de gustos austers, avesada a fer molt amb poc. Un home que no necessita gaires coses per sentir-se realitzat, perquè ha après, des de sempre, a no malgastar res: ni el menjar, ni el temps, ni ses paraules. Per jo, cada cosa té un valor, perquè tot m’ha costat molt.

Viure a una illa com Formentera no era fàcil. Sa terra és seca, es vent bufa sense demanar permís i s’aigua sempre ha estat un bé escàs i preuat. Allí no ens regalaven res. Tot s’havia de guanyar amb feina, amb paciència i amb una mica de tossuderia. I per això tot s’aprofitava. Res es tirava. Un tros de pa dur, una ceba, un raig d’oli i un pessic de sal podien ser una festa si es menjaven amb gana i amb bona companyia.

Aquesta saviesa, mescla de necessitat i d’enginy, m’ha arribat com una herència silenciosa que m’ha acompanyat tota sa vida.

Som treballador. Disfrut llevar-me ben de matí, quan encara és fosc, i fer feina fins que el cos ja nota el cansament. M’agrada sa feina callada i sa constància. No som de xerrar gaire, però quan xerr dic ses coses clares i a sa cara. No m’agraden ses promeses buides ni els grans discursos que se’ls emporta el vent. Prefereix els fets, els gestos petits, el dia a dia. Som com es pa amb ceba: humil, però sincer. Sense ornaments, però autèntic.

Sé d’on venc, encara que no sempre ho sàpiga explicar. Sé que abans n'hi havia poc; així i tot, n'hi havia prou. Que no sempre teníem de tot, però mai em va faltar un plat a taula ni una cadira per compartir. Que quan no hi havia res més, hi havia els meus. I això bastava.

Vaig aprendre que ser formenterer no és només haver nascut aquí. És estimar i respectar s’illa i sa gent que hi viu; sa terra que em va veure créixer; la mar que m’envoltava sempre. És saber esperar, saber aguantar i saber compartir; no fer gaire renou, però ser-hi quan fa falta; tenir arrels fondes, encara que no sempre es vegin.

I sí, potser només visc de goles. Però són goles que m’han fet fort. Goles que m’han ensenyat a resistir sense queixar-me, a compartir sense fer escàndol i a estimar sense necessitat de grans paraules. Goles que expliquen molt bé com som, d’on venc i per què, encara avui, malgrat tot, continuu sent formenterer.

Bé, jo em veig així. Segurament valtros em veureu diferentment i possiblement pitjor. Sigui com sigui estic orgullós de ser formenterer.

Bé, jo em veig així. Realment, molts de valtros em veureu diferent, i segurament pitjor. Sigui com sigui, estic orgullós de ser formenterer.