Quan sa tecnologia em fa sentir un inútil.

Eivissa, 20 de Juliol de 2026.

QUAN SA TECNOLOGIA EM FA SENTIR UN INÚTIL. 

 

 

Hi ha dies que tenc la sensació que el món s'ha posat d'acord per recordar-me que ja som vells.

No perquè em falli sa memòria o perquè necessiti ulleres per llegir sa lletra petita. Això forma part de sa vida i ho accept amb tota naturalitat. El que em costa acceptar és una altra cosa molt diferent: sa sensació que, cada vegada que he de fer un tràmit amb alguna administració, el món em diu, sense dir-m'ho, que ja no està pensat per a mi.

Aquesta setmana m'ha tornat a passar. Però, si som sincer, fa temps que em passa gairebé cada dia.

Vaig al banc a treure sous i cada vegada hi ha menys persones darrere una taula. M'assenyalen el caixer automàtic amb tota s'amabilitat del món. Davant aquella pantalla començ a dubtar. És aquesta l'opció? He marcat bé? I sí ara bloqueig sa targeta? Quan finalment aconseguesc treure els sous no sent satisfacció. Sent alleujament.

Quan necessit demanar cita amb sa meua metgessa de capçalera em diuen que ho faci amb una nova aplicació. Quan he de consultar un rebut del banc, una altra aplicació. Si vull llegir una notificació de s'Administració, una altra plataforma. Si he de firmar un document, em fa falta un certificat digital. Si el certificat no funciona, he de canviar de navegador. Si el navegador no és compatible, tornem a començar.

I, gairebé sense adonar-me'n, cada dia depenc una mica més dels altres.

No tenc por d'aprendre. Sa meua generació ha après durant tota la vida. Ens adaptàrem a ses targetes de crèdit quan encara pagàvem amb una llibreta d'estalvis. Ens adaptàrem als telèfons mòbils i als ordinadors. El problema no és aprendre. El problema és que cada nou avanç tecnològic sembla exigir que el ciutadà sigui també informàtic.

Això és el que m'ha fet pensar aquests dies mentre intentava presentar, com a representant d'AUOMEivissa, una sol·licitud de subvenció del Consell d'Eivissa. Una ajuda petita per pagar ses despeses de desplaçament i del professorat de ses activitats que organitzam per a ses persones majors.

No em queix de la subvenció. Al contrari. Els sous públics són de tots i és lògic que se'n demani una justificació rigorosa. Si jo administràs sous públics també voldria saber en què es gasten.

El que em costa entendre és tot el que un ciutadà ha de superar abans d'arribar al simple gest de pitjar el botó que diu " Firmar i registrar".

Vaig començar pensant que en un parell d'hores ho tindria resolt.

Quina ingenuïtat.

Vaig obrir s'arxivador de l'associació i va començar una autèntica caça del tresor. El NIF. El meu DNI. El certificat que acredita que som el representant legal. Els estatuts signats digitalment. S'acta fundacional. El certificat actualitzat de sa Junta Directiva. Els certificats d'estar al corrent amb l'Agència Tributària i amb la Hisenda de les Illes Balears. El certificat d'exempció de s'IVA. Ses factures. Els justificants bancaris dels pagaments. I, després, els annexos: l'1, el 2, el 3, el 4, el 5 i el 8. Cada un amb la seua funció, cada un amb les seues dades, cada un amb la seua corresponent signatura electrònica.

Cada vegada que pensava "ara ja ho tenc tot", apareixia un altre document imprescindible.

Naturalment, els papers no surten tots d'un mateix calaix. Uns s'han de descarregar d'una administració, uns altres s'han de buscar als arxius de l'associació, alguns s'han d'escanejar, molts s'han de convertir en PDF, revisar-los un per un i comprovar que tot quadra. Una data equivocada, un arxiu mal anomenat o una firma pendent poden enviar hores de feina directament a sa paperera.

I després arriba sa part que més respecte em fa. La firma electrònica. Abans bastava un bolígraf. Ara necessit un certificat digital emès per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, que no estigui caducat, que estigui correctament instal·lat, que el navegador el reconegui, que sa plataforma el vulgui acceptar i que aquell dia els astres estiguin alineats.

Els qui han nascut envoltats de pantalles probablement no hi veuen cap problema. Jo sí. No perquè no pugui aprendre, sinó perquè mai tenc la certesa d'estar fent ses coses bé.

La diferència entre un jove i una persona major no és sa intel·ligència. És sa confiança. El jove clica sense por perquè sap que, si s'equivoca, probablement trobarà sa manera de tornar enrere. Jo, abans de pitjar qualsevol botó, m'ho pens dues vegades. Perquè darrere aquell clic pot haver-hi dues hores de feina perdudes.

Quan finalment vaig tenir tots els documents preparats, tots els PDF ordenats i totes ses firmes fetes, vaig entrar al registre electrònic del Consell convençut que sa feina ja estava acabada.

Però, encara no havia començat el pitjor.

Em vaig identificar. Vaig buscar el procediment correcte. Vaig començar a carregar, un darrere s'altre, tots els arxius. Vaig revisar que cadascun anàs al seu apartat. Quan finalment tot semblava correcte, sa plataforma em va informar que encara faltava una darrera firma electrònica per validar sa presentació.

Vaig acceptar. Sa rodeta va començar a girar. Vaig esperar. Un minut. Dos. Tres. Sense atrevir-me ni tan sols a tocar el ratolí. I, finalment, va aparèixer aquell missatge que ja coneixen milers de ciutadans: "S'ha produït un error. Ho intenti novament més tard."

Més tard. Quina expressió tan elegant per dir-te que acabes de perdre una hora de sa teua vida.

Ho vaig intentar tres vegades més. Sempre igual: "Ho intenti més tard."

Després vaig descobrir que el problema no era sa documentació. Ni el certificat digital. Ni tan sols jo. Era el navegador. El meu navegador no era compatible amb sa plataforma del Consell.

Vaig haver d'instal·lar-ne un altre i repetir tot el procés des del principi.

Quan, al cap de gairebé deu hores repartides en dos dies, vaig veure que la sol·licitud havia quedat registrada, no vaig pensar en la satisfacció de sa feina feta.

El primer que vaig pensar -i perdonau-me l'expressió- va ser en sa mare que els va parir.

Després vaig pensar en els socis de sa nostra associació. Vaig pensar en aquella dona de vuitanta anys que viu tota sola. En aquell home que durant quaranta anys va sortir cada matí a fer feina sense faltar-ne un dia. En tota aquella generació que va aixecar aquest país, que va pagar els seus impostos, que va educar els seus fills i que avui necessita esperar que vengui el net perquè li expliqui com descarregar un certificat o com demanar una cita mèdica.

I és aquí on em torna al cap sa paraula del principi: Dignitat.

No em fa sentir inútil s'edat. Em fa sentir inútil un sistema que pressuposa que tothom té un ordinador, una connexió a internet, un certificat digital, un telèfon intel·ligent, tres aplicacions diferents i prou coneixements per resoldre qualsevol incidència informàtica.

El problema no és sa tecnologia. El problema és haver convertit sa tecnologia en una barrera.

Abans, quan entraves a una oficina pública, sempre hi havia una persona darrere una taula. Si et faltava un paper, t'ho explicava. Si t'havies equivocat, t'ajudava a corregir-ho. Ara sa taula ha estat substituïda per una pantalla. I ses pantalles no tenen paciència. No escolten. No entenen els dubtes. No saben què és sa por d'equivocar-se. Només diuen: "Error."

No deman tornar enrere. No deman eliminar internet ni recuperar ses màquines d'escriure. Només deman que el progrés no deixi ningú pel camí. Perquè una societat no és moderna pel nombre d'aplicacions que obliga a utilitzar als seus ciutadans.

És moderna quan qualsevol persona, tengui trenta o vuitanta anys, pot continuar fent els seus tràmits sense sentir-se una càrrega, sense haver de demanar ajuda per tot i, sobretot, sense perdre una mica de la seua dignitat cada vegada que una pantalla li recorda que el món ja no parla el seu idioma.

Quan mon pare tenia festa.

Eivissa, 19 de Juliol de 2026.

QUAN MON PARE TENIA FESTA.

Quan era petit hi havia una festa que esperava amb moltes més ganes que qualsevol altra. No perquè em donassin cap regal ni perquè hi hagués un postre especial. L'esperava perquè sabia que mon pare possiblement tendria festa i passaria tot es dia amb naltros.

Jo devia tenir set o vuit anys i, si m'haguessin demanat què era es 18 de juliol, segurament hauria arronsat ses espatlles. No en tenia ni idea. Això de ses guerres, sa política o es governs era cosa dels majors. A ca nostra ningú s'asseia amb un al·lot per explicar-li per què aquell dia era festa. Ni falta que feia. Jo només sabia que, quan arribava aquell dia, els barcos procuraven tenir els mariners a port perquè poguessin tornar a casa. Mon pare era un d'ells. Així que, per jo, es 18 de juliol era senzillament es dia que mon pare no navegava.

Uns dies abans ma mare, es meus güelos, es meus tius o es veïnats ja en començaven a parlar.

- Enguany on anam?

I sa resposta gairebé sempre era sa mateixa.

- A Cala Saona.

No record haver-hi anat mai amb presses. Llavors, tota sa colla d'al·lots, ningú corria. Pels majors es dia començava ben de matinada. Ma mare ja feia hores que voltava per sa cuina preparant sa truita de patata, tallant es pa i embolicant es menjar amb papers de diari o amb draps de cuina perquè no es remenàs durant es camí. Ses meues ties arribaven carregades amb més senalles. Una duia melons i xíndries, una altra una olla ben grossa, una altra una coca o un conill guisat. Si aquell matí hagués passat un foraster despistat per davant de ca nostra, hauria pensat que ens mudàvem de casa.

Es cosins, germanes i jo només fèiem nosa. Entràvem i sortíem, demanàvem cada cinc minuts quan partiríem, ens barallàvem per veure qui aniria davant  i acabàvem sentint aquell "deixau de molestar", que totes ses mares sabien dir exactament amb es mateix to.

Quan arribàvem a Cala Saona, tot era molt més senzill que ara. Hi havia algun cotxe, sí, però també hi havia espai. Molt d'espai. Ningú havia de patir per buscar un racó entre centenars de persones. Es primer que feien els homes era buscar una bona ombra baix ses savines. Aquella ombra seria ca nostra fins que es sol s'amagàs.

Mentre els grans acabaven de col·locar ses senalles, alguna cadira pels güelos i es menjar, naltros ja havíem desaparegut. Havíem partit corrents cap a s'aigua abans que ningú pogués dir-nos que anàssim alerta.

Record aquella mar transparent, tan neta que podies veure els peixos passar entre ses cames. Nedar, jugar, fer carreres, tirar-nos arena, buscar pegellides o passar hores fent castells. Qualsevol cosa servia. Entràvem i sortíem de s'aigua una vegada i una altra. Quan teníem fam apareixíem cinc minuts davall sa savina, agafàvem un tros de pa, una tallada de sobrassada o un bocí de formatge i tornàvem a desaparèixer.

Ses dones vivien aquella jornada d'una manera ben diferent. Avui costa d'imaginar, però estam parlant dels primers anys seixanta. Ma mare i ses meues ties no anaven a sa platja a prendre es sol. Això encara no existia. Tampoc hi anaven a lluir banyador. De fet, no record haver vist mai ma mare amb un banyador. Ni ella ni ses seues germanes. No sé ni si en tenien.

Anaven vestides gairebé igual que si haguessin anat a fer una visita. Com a molt, es llevaven ses espardenyes, s'arromegaven una mica sa falda i caminaven per sa vorera mentre xerraven. Es remullaven els peus, alguna entrava fins als genolls i allò ja era tota sa nadada. Després tornaven davall sa savina, on passaven hores parlant de sa família, dels fills, del camp o de qualsevol novetat des poble, sempre amb un ull posat damunt naltros.

No era una qüestió de si els agradava o no la mar. Era una altra manera de viure. Aquells anys hi havia una moral molt rígida i unes normes que ningú escrivia però que tothom complia. Una dona casada no es posava en banyador davant tothom, ni s'estirava damunt s'arena a prendre es sol. Ningú ho havia de prohibir. Simplement no es feia. I en una illa petita com Formentera, on tots ens coneixíem, es "què diran" pesava molt.

Els homes tampoc eren gaire de passar hores dins s'aigua. Es banyaven un rato, es refrescaven i tornaven ben aviat davall ses savines. Allí era on passaven sa part més important del dia.

Això de fer es vermut encara no havia arribat a ca nostra. Si algú tenia gana abans de dinar, tallava un tros de pa amb sobrassada o un bocí de formatge i llestos. Després venia es dinar, que començava aviat però ningú sabia quan acabaria. No record que hi hagués cafè per beure. En aquells anys encara era un article de luxe que no es veia cada dia. En canvi, hi havia conversa. Molta conversa.

I també hi havia una norma que per naltros era gairebé tan sagrada com es mateix 18 de juliol: després de dinar no podíem entrar a la mar fins passades dues hores. No sé si algú havia vist mai un tall de digestió, però tots li teníem un respecte enorme. Bastava que una mare digués "encara no han passat ses dues hores" perquè ens resignàssim a jugar per s'arena, mirant de reüll aquella aigua que ens cridava.

Es meus tius, sobretot en Pins i en Marianet, eren dos grans especialistes en allargar ses sobretaules. Sempre hi havia algú que començava una història. Una anècdota de quan havien anat a la mar, una broma sobre algun vesí, una imitació d'algun personatge des poble... i així podien passar hores. Jo no ho entenia tot, però me bastava veure'ls riure.

El vi també hi ajudava. El conyac també. No sé si era molt o poc. A aquella edat no ho pots calcular. Però sí que record que ses garrafes i ses botelles, quan tornaven cap a casa, sempre pesaven menys que al matí. I també record que, a mida que avançava sa tarda, ses ocurrències milloraven una barbaritat. O almenys això els semblava a ells, perquè reien com si les sentissin per primera vegada.

Mon pare també reia. I aquest és un record que encara avui m'estim molt. Perquè mon pare era un home de poques paraules, acostumat a la mar, a sa feina i al cansament. Però aquell dia el veia diferent. Relaxat. Sense presses. Envoltats de germans, cunyats i amics. Era com si, per unes hores, hagués deixat totes ses preocupacions damunt es barco.

Quan arribava el sol post començava sa pitjor part: recollir. Sempre trobàvem que era massa prompte. Naltros encara hauríem quedat una hora més dins s'aigua. Però ses mares ja començaven a plegar ses senalles mentre es homes ajudaven... bé, ajudaven tant com podien després d'una sobretaula tan llarga.

Es camí de tornada sempre es feia etern. Caminavem i no teniem cotxes. Entrava s'olor de sal, de pols i de camp. Jo moltes vegades m'adormia just arribar a casa. Si no dormia, escoltava ses converses dels grans, que encara allargaven ses històries de Cala Saona com si ningú tengués ganes que aquell dia s'acabàs.

Amb els anys vaig descobrir què commemorava realment aquell 18 de juliol. També vaig entendre per què va deixar de ser festa. Però, curiosament, això no ha canviat ni un sol dels meus records.

Quan hi pens, no veig banderes ni discursos. Veig Cala Saona quan encara hi cabíem tots, ses savines plenes de famílies de Formentera, ses senalles d'espart, es pa amb sobrassada, ses garrafes de vi que tornaven més lleugeres i mon pare rient amb els seus germans com jo només el record haver vist riure aquell dia.

Sa història cadascú l'explicarà a la seua manera. Aquesta no és sa història del 18 de juliol. És, senzillament, el record que en guarda un al·lot que encara no sabia distingir entre una festa oficial i un dia feliç.

Vostè té una edat.

Eivissa, 18 de Juliol de 2026.

VOSTÈ TÉ UNA EDAT.

S'altre dia vaig rebre una telefonada d'un número tan llarg que vaig pensar que devia venir d'algun racó del món molt llunyà. Com que avui dia qualsevol desconegut et telefona per vendre't plaques solars, criptomonedes, assegurances o Déu sap què més, vaig fer el que fa qualsevol persona prudent: no contestar.

Però el número va insistir. L'endemà. I s'altre. Tres dies seguits. Vaig acabar pensant que, si eren tan pesats, potser no volien vendre'm res; potser era Hisenda.

Finalment el vaig agafar.

- És vostè tal i tal?

- Sí.

- El telefonam de s'Hospital de Can Misses per donar-li hora per l'oftalmòleg.

Vaig quedar desconcertat. Ni tan sols recordava haver demanat cap visita. Però vaig pensar que, si s'Hospital tenia el detall de donar-me una cita sense que jo l'hagués reclamada, allò era gairebé un miracle. No era qüestió de desaprofitar-lo.

Vaig apuntar dia i hora i vaig donar ses gràcies.

El dia assenyalat em vaig presentar puntual. No fos cas que, després d'haver-me localitzat entre milers de pacients, perdés el torn.

A s'hora exacta, sa pantalla em va anunciar: "Torn tal. Sala tal."

Tot funcionava amb una puntualitat gairebé suïssa. Em començava a preocupar.

Vaig tocar a sa porta.

- Endavant.

- Segui aquí, em va dir el metge, assenyalant una cadira de braços. En què li puc ajudar?

- No ho sé.

Va aixecar sa mirada.

- Com que no ho sap? Qui l'envia?

- Ni idea. M'han telefonat vostès.

Va remenar s'ordinador un bon rato. Buscava qui havia demanat aquella visita. No ho va trobar.

I aquí vaig descobrir que encara queden professionals. En lloc de despatxar-me amb un "ja el tornarem a citar quan ho aclarim", em va demanar:

- I com es troba? Hi veu bé? Té cap molèstia?

Vaig aprofitar per dir-li que d'un temps ençà notava que havia perdut una mica de visió i que potser deixar ses ulleres progressives no havia estat una idea tan brillant.

 - Bé, idò ja que és aquí, aprofitarem per fer-li una revisió. Vostè té una edat en què convé controlar algunes coses.

Ja hi érem. Sa frase maleïda: "Vostè té una edat..."

Em va revisar sa vista, ses ulleres, sa retina, sa pressió ocular... i, després d'un bon rato, va sentenciar:

- Tot està bé. Hi veu prou bé.

Vaig respirar tranquil. Però només havia fet una pausa.

- Només hi ha una petita cosa. Té una cataracta a s'ull esquerre. Encara no és preocupant, però l'haurem d'operar. El posaré a sa llista d'espera.

Magnífic. Vaig entrar sense saber per què m'havien citat i en vaig sortir amb una operació programada.

- Mentrestant, què he de fer?

- Continuï amb aquestes ulleres. No val la pena gastar sous ara. Esperarem que arribi el moment de s'operació i després ja decidirem.

Vaig entendre perfectament el missatge. Sa cataracta encara era massa incipient per operar-la i jo encara no era prou vell per tenir pressa. Així que tots dos entraríem pacientment a sa mateixa llista d'espera: ella per anar madurant i jo per continuar envellint.

Vaig sortir de sa consulta agraït. M'havia atès un bon professional. Honest, competent i amb prou sentit comú per no fer-me gastar uns sous inútilment.

Però hi havia una frase que no em podia treure del cap: "Vostè té una edat..."

Els metges la pronuncien amb una naturalitat admirable. Com si diguessin que avui fa calor. A partir d'aquell moment ja no ets una persona. Ets una edat.

Si no hi veus bé, és s'edat. Si et fan mal els genolls, és s'edat. Si t'oblides d'on has deixat ses claus, és s'edat. I si un dia t'atropella un camió de vint tones, no descartis que algú acabi dient que, a sa teua edat, ja no hauries de sortir tot sol al carrer.

Vaig entrar a Can Misses pensant que visitava l'oftalmòleg. En vaig sortir amb sa sensació d'haver passat sa revisió tècnica com un cotxe.

Sa diferència és que als cotxes, quan passen Sa ITV, els enganxen una etiqueta al parabrisa. A naltross ens deixen anar amb una frase molt més barata: "Vostè té una edat."

Abans de començar, ja havíem perdut.

Eivissa, 17 de Juliol de 2026.

ABANS DE COMENÇAR, JA HAVÍEM PERDUT.

Ja sabeu, sempre dic que no som gaire de futbol. I és ben cert. No sabria explicar-vos per què un entrenador fa un canvi i no un altre, ni tenc prou coneixements per discutir si un equip ha jugat millor tàcticament que s'altre. De fet, sospit que, si miràs el partit amb un entrenador assegut devora meu, cadascun veuria una cosa completament diferent.

Jo acostum a mirar el futbol d'una forma diferent.

Mentre molts segueixen sa pilota, jo acab observant ses cares, sentint els comentaris o llegint ses reaccions de la gent. M'interessa molt més el que passa al voltant del partit que no el partit mateix.

S'altre dia, durant la semifinal entre Espanya i França, em va tornar a passar.

Encara faltaven uns minuts perquè l'àrbitre xiulàs l'inici i ja semblava que tot estava decidit. França era millor. Tenia més qualitat, més experiència i més recursos. Alguns deien que arribar fins a la semifinal ja havia estat un èxit. D'altres firmaven perdre per la mínima abans de començar. Fins i tot hi havia qui ja preparava ses explicacions de sa derrota.

Em va fer gràcia perquè sa pilota encara descansava al cercle central i, tanmateix, dins moltes converses i comentaris dels periodistes Espanya ja havia quedat eliminada.

Vaig pensar que el futbol té una virtut molt curiosa. Com que tothom s'atreveix a opinar, acaba mostrant coses que van molt més enllà de s'esport. No crec que aquell pessimisme parlàs només del partit. Crec que parlava de naltros.

Amb els anys he arribat a sa conclusió que tenim una facilitat extraordinària per imaginar el pitjor abans que passi res. Ho feim amb una naturalitat sorprenent. Fins i tot diria que hem acabat associant el pessimisme amb sa intel·ligència. El qui veu problemes sembla prudent. El qui dubta sembla més llest. El qui adverteix que tot pot sortir malament acostuma a transmetre una sensació de realisme que gairebé mai no qüestionam.

En canvi, confiar sovint es confon amb ser ingenu.

Pensava en tot això mentre sentia els comentaris previs al partit i, sense voler, em varen venir al cap moltes situacions que he viscut al llarg dels anys.

A la feina em va passar més d'una vegada. Durant molts d'anys vaig haver d'impulsar canvis, posar en marxa projectes nous o intentar millorar coses que, senzillament, no funcionaven. Encara no havía acabat d'explicar una proposta i ja apareixia el negatiu del grup. Tots n'hem conegut algun. Aquella persona que sembla tenir un talent especial per trobar inconvenients abans que ningú hagi tingut temps de veure ses oportunitats.

No parl d'aquell company que discrepa perquè ha detectat un error. Aquest és necessari. Parl d'aquell altre que, faci el que faci s'equip, sempre sap per què no funcionarà.

Record especialment una reunió. Després d'un bon rato escoltant per què una iniciativa estava condemnada al fracàs, vaig acabar demanant-li que sortís de la sala. Avui pot semblar una decisió una mica brusca, però en aquell moment vaig entendre que hi ha una diferència molt gran entre analitzar els riscos i escampar desànim. Els primers ajuden a millorar ses idees. El segon només acaba contagiant sa por.

També em va passar quan era jove. Record que més d'una persona em va dir que els estudis que volia fer no tenien gaire futur. Que no en feien falta. Ho vaig sentir tantes vegades que vaig acabar fent-los cas. Durant molt de temps vaig deixar aparcat aquell camí perquè vaig pensar que els altres devien veure alguna cosa que jo no veia.

Anys més tard vaig reprendre els estudis. I, mirant enrere, em vaig adonar que no m'havia equivocat per haver estudiat una cosa o una altra. M'havia equivocat per haver deixat que ses pors dels altres acabassin decidint per mi.

Quan també vaig decidir canviar de feina, sa història es va repetir. Abans que ningú em demanàs què m'il·lusionava d'aquell canvi, molts ja s'havien encarregat d'explicar-me tots els riscos que assumia. Curiosament, gairebé ningú no em parlava del que podia guanyar. Només del que podia perdre.

I és una reacció que no acostum a interpretar com una mala intenció. Al contrari. Estic convençut que sa major part de ses vegades sa gent ho fa perquè pensa que ajuda. Advertir dels perills sembla una manera de protegir els altres.

El problema és que, sense adonar-nos, acabam transmetent la idea que el fracàs és gairebé el desenllaç natural de qualsevol intent.

No sé d'on surt aquesta manera de mirar la vida. Potser és una forma de protegir-nos. Si esperam el pitjor i després arriba, tendrem la sensació que ja hi estàvem preparats. I si les coses surten bé, sempre podrem dir que ens han sorprès.

És una estratègia que, vista des de fora, sembla molt sensata. Però té un inconvenient enorme. Mentre esperam veure si el desastre arriba o no, ja l'hem viscut una primera vegada dins el nostre cap. I aquest desgast també compta.

El partit va començar i, com passa tantes vegades, la realitat no va demanar permís a cap de ses nostres prediccions. Espanya va competir molt millor del que molts esperaven, va jugar amb personalitat i va acabar guanyant.

No crec que aquesta victòria demostri que sempre hàgim de ser optimistes. Seria una conclusió massa simple. Hi haurà partits que perdrem, projectes que no funcionaran i decisions que, amb el temps, descobrirem que eren equivocades.

La vida també és això.

El que em costa més entendre és quin avantatge obtenim derrotant-nos abans d'hora. Si al final ses coses surten malament, ja tendrem temps de passar-ho malament.

Però si acaben sortint bé, haurem malgastat una quantitat enorme d'energia patint per una història que només existia dins sa nostra imaginació.

S’altre nit, mentre llegia ses bromes i els mems que omplien les xarxes després de sa victòria, vaig recordar els mateixos comentaris que havia llegit només una hora abans. França havia passat de ser gairebé invencible a no ser tan bona. El seleccionador, que abans no en sabia, ara era un geni. Els jugadors que generaven dubtes s'havien convertit en herois.

Vaig somriure.

No pel resultat del partit, sinó perquè em va recordar una cosa que la vida m'ha ensenyat unes quantes vegades. Moltes de ses històries que ens contam abans de començar no arriben a passar mai. Potser per això, cada vegada que escolt algú donar una batalla per perduda abans d'hora, record aquella nit. Record una semifinal que molts havien perdut abans que l'àrbitre xiulàs l'inici.

I pens que, molt sovint, el rival més difícil no és el que tenim davant. És sa història que ens contam abans de començar.

L'instant abans.

Eivissa, 16 de Juliol de 2026.

L'INSTANT ABANS.

No m'agrada gaire el futbol. Fa anys que ho dic i, a aquestes altures, ja no em creu ningú. Deu ser perquè, quan arriba un partit important, acab assegut davant sa televisió com qualsevol de valtros. Però, si he de ser sincer, moltes vegades acab mirant menys sa pilota que ses persones. El joc m'interessa relativament poc. El que sempre m'ha cridat s'atenció és el comportament de ses persones quan arriba aquell instant en què ja no hi ha temps per pensar i només queda actuar.

Fa uns dies, durant el partit entre Espanya i França, em va tornar a passar.

Quan l'àrbitre va assenyalar el punt de penal i Oyarzabal va agafar sa pilota, gairebé vaig deixar de seguir el partit. Em vaig quedar mirant la seua cara. El primer que em va sorprendre va ser la naturalitat amb què va agafar sa pilota. No vaig veure cap dubte. No va mirar si un altre company la volia llançar. No va fer cap gest d'incertesa. La va agafar amb aquella serenitat que tenen ses persones que ja han pres una decisió abans que els altres s'adonin que cal prendre-la.

A l'estadi es va fer aquell silenci tan estrany que només existeix abans d'un penal. També es devia fer a moltes cases. Tothom contenia sa respiració. Durant uns segons semblava que tot depengués d'aquell home dret davant sa pilota.

I jo, sense saber ben bé per què, només em feia una pregunta: En què devia estar pensant?

Sempre m'ha semblat curiós que ens agradi tant omplir els silencis dels altres amb els nostres propis pensaments. Miram una cara seriosa i de seguida hi projectam ses nostres pors. Ens imaginam que recorda els entrenaments, que estudia el porter, que intenta dominar els nervis o que calcula on col·locarà sa pilota. Però sa veritat és que no en sabem res. Tot això només parla de naltros.

Mentre el continuava observant, no em podia llevar una idea del cap. Potser m'equivoc, però cada vegada estava més convençut que Oyarzabal no pensava en el porter, ni en els milions de persones que el miraven, ni en el que dirien els diaris si fallava.

M'agrada pensar que només pensava a marcar gol.

Pot semblar un matís insignificant, però sospit que és aquí on hi ha tota sa diferència. Naltros pensàvem en el resultat. Ell, probablement, només pensava en el gest.

Mentre naltros imaginàvem totes ses maneres possibles de fallar, ell devia limitar-se a repetir, una vegada més, un moviment que havia fet milers i milers de vegades al llarg de la seua vida.

Aquesta idea em va quedar voltant pel cap durant un bon rato. Vaig pensar que els espectadors sempre jugam un partit diferent. Uns estaven convençuts que fallaria. Sempre hi són. D'altres, entre els quals m'hi compt, confiàvem que sa pilota acabaria dins sa porteria. No perquè tenguéssim cap informació privilegiada, sinó perquè preferesc pensar que una persona que ha dedicat sa vida sencera a perfeccionar un gest té més motius per confiar que per dubtar.

Amb els anys he descobert que passam massa temps vivint dins els "i si...?". I si surt malament? I si m'equivoc? I si després me'n penedesc?

Sa majoria de ses preocupacions que ens roben el son mai no arriben a existir. Però, mentrestant, ja ens han fet patir abans d'hora.

Potser per això aquell penal em va interessar més que el resultat del partit.

Mentre mirava Oyarzabal vaig pensar que el moment de dubtar, probablement, ja havia passat feia molts d'anys. Havia passat als entrenaments, repetint aquell mateix gest fins que va deixar de ser un esforç conscient. Havia passat els dies que sa pilota sortia desviada, els dies que algun entrenador el corregia, els dies que havia de tornar a començar. Sense adonar-se'n, tota aquella feina silenciosa era la que ara li permetia plantar-se davant sa pilota amb aquella aparent tranquil·litat.

Quan arriba un instant així, ja és massa tard per preparar-se. Només queda confiar. No perquè tenguis la certesa que tot sortirà bé. Aquesta certesa no la té ningú. Si no perquè saps que has fet tot el que estava a ses teues mans abans d'arribar fins allà.

Mentre escrivia aquestes línies vaig pensar que això també m'havia passat moltes vegades al llarg de sa vida. No davant un penal, és clar, però sí abans de prendre decisions importants, abans d'assumir responsabilitats o abans d'iniciar projectes dels quals depenien moltes persones. Record especialment aquell instant abans. Aquells segons en què ja no podies estudiar més, ni preparar-te millor, ni ajornar sa decisió. Només podies confiar en tota sa feina feta fins aquell dia.

Amb el temps he arribat a la conclusió que els dubtes tenen el seu moment. Són útils mentre encara ets a temps de corregir, d'aprendre o de canviar de camí. Però arriba un moment en què insistir-hi només serveix per alimentar sa por.

L'instant abans ja no és temps de dubtar. És temps de confiar. Mai sabré què passava realment pel cap d'Oyarzabal. I, si he de ser sincer, tampoc m'importa gaire. És molt possible que m'equivoc completament i que pensàs en coses que mai no arribarem a saber.

Però m'agrada pensar que, quan va començar la correguda cap a sa pilota, ja havia deixat enrere tots els "i si...?". Que aquell ja no era el moment de pensar en el fracàs. Era el moment de fer allò que havia après a fer durant tota una vida.

I crec que aquesta és una de les poques certeses que els anys m'han deixat. Els grans reptes no es decideixen en els segons previs. Aquell instant només posa a prova sa feina feta durant cada dia en què ningú no ens mirava.

Per això, cada vegada que la vida ens posi davant el nostre propi penal, m'agradaria recordar la serenitat amb què Oyarzabal va agafar aquella pilota. No perquè estigui convençut que sempre marcarem. Això no ho pot garantir ningú. Si no perquè hi ha una tranquil·litat molt profunda en saber que has arribat fins allà havent fet tot el que estava a ses teues mans.

Després, la pilota entrarà... o no.

Però això, moltes vegades, ja no depèn només de naltros.

Torre de Can Toni d'en Rei.

Eivissa, 15 de Juliol de 2026.

TORRE DE CAN TONI D'EN REI.

Avui, mirant a Facebook, m'he trobat amb una foto preciosa que ha compartit es meu amic Serafi Grivé. És sa torre de Can Toni d'en Rei, allà devora s'aeroport des Codolar.

M'ha agradat molt tornar-la a veure. Hi ha fotos que simplement m'agraden, però n'hi ha d'altres que em desperten records. Aquesta és una d'elles.

No sabria dir quantes vegades he passat per aquell lloc. Caminant amb es companys de s'AUOM Eivissa, amb algun amic, amb família o, simplement, tot sol. És una passejada que sempre me ve de gust. Tenc ses pistes de s'aeroport ben a prop, es Estanys des Codolar i, un poc més endavant, ses pedres i la mar des Codolar. Encara que sigui tan a prop d'un lloc tan mogut com és s'aeroport, allà sempre hi trob una tranquil·litat especial. Es vent, sa remor de la mar i aquell paisatge fan que, per uns moments, paregui que es temps passi més a poc a poc.

I allà continua sa torre. Sense fer remor, vigilant aquell tros de costa des de fa més de quatre-cents anys. Ha vist passar pirates, mariners, pagesos, pescadors i caminants. I encara avui continua allà, com un testimoni silenciós d'una part de sa història d'Eivissa.

Sempre que hi arrib m'agrada aturar-m'hi un rato. La mir i no puc evitar imaginar tota sa gent que ha passat per aquell mateix lloc abans que jo. No només es qui la varen construir o la varen vigilar, sinó també tants de pagesos que anaven a sa feina, pescadors que tornaven de la mar o gent que simplement feia camí. Cada generació hi ha deixat alguna cosa.

I gairebé sempre acab contant sa mateixa història: sa llegenda de sa torre.

Conta sa tradició que l'amo de Can Toni d'en Rei va prometre sa llibertat a un esclau moro si aconseguia acabar de construir sa torre. Aquell home, animat per aquella promesa, va treballar dia i nit sense descans. Cada pedra que col·locava el feia pensar que estava un poc més a prop de sa llibertat.

Però quan només faltaven unes poques filades per acabar-la, l'amo va demostrar quina classe de persona era. Mai havia tengut intenció de complir sa paraula. Va tirar s'esclau de dalt de sa torre i el va matar. Després va voler acabar ell mateix s'obra, convençut que ningú no li reclamaria aquella promesa.

Però aquí és on sa història deixa pas a sa llegenda. Diuen que cada pedra que l'amo col·locava acabava caient. Una vegada i una altra. Per això, si avui vos apropau a sa torre, veureu que sa part de dalt està construïda amb un material diferent de sa resta. Si aquesta és sa vertadera explicació, no ho sé. Però reconec que m'agrada pensar que és així.

Al cap i a la fi, ses llegendes no sempre expliquen exactament lo que va passar. Amb el temps, cadascú hi afegeix un detall, canvia una paraula o hi posa un poc de sa seua collita. I és ben normal. És així com han arribat fins a naltros. Però, encara que no siguin història en majúscules, sí que expliquen una manera d'entendre sa vida. En aquest cas, que sa paraula donada té un valor i que sa injustícia, tard o d'hora, acaba passant factura.

Cada vegada que hi vaig amb algú, m'agrada compartir aquesta història. Uns ja la coneixen, altres l'escolten per primera vegada. Però sempre passa una cosa curiosa: en acabar, tots tornam a mirar sa torre. Ja no és només una construcció antiga. És un lloc que té una història darrere.

Vivim en un temps que tot va massa de pressa. Miram es mòbil, es rellotge, sa feina que encara queda per fer... i moltes vegades passam per davant des nostro patrimoni sense dedicar-li una mirada. Ens acostumam a tenir-lo davant i deixam de veure'l.

Per això m'agrada caminar sense presses. Aturar-me davant una torre, una casa pagesa, un pou o una paret de pedra seca. No només perquè siguin construccions antigues, sinó perquè cadascuna d'elles explica una part de qui som.

Moros, esclaus, pagesos, amos, senyors... tots formen part de sa història d'aquesta terra. Uns hi vengueren, altres hi nasqueren; uns treballaren sa terra, altres la defensaren o la governaren. Sense tots ells, Eivissa no seria s'illa que avui estimam.

Quan camin amb es companys de s'AUOM Eivissa moltes vegades pens que aquestes excursions són molt més que fer quilòmetres. Caminam, xerram, reim, descobrim racons i, gairebé sense adonar-nos, anam recuperant petites històries que no solen sortir als llibres, però que també formen part de sa nostra memòria col·lectiva.

Per jo, això també és conservar es patrimoni. No basta restaurar una torre o una casa pagesa. També hem de conservar ses històries que hi van lligades. Perquè ses pedres, totes soles, no conten res. Som naltros qui els donam vida cada vegada que tornam a contar una llegenda, un record o una anècdota.

Gràcies, Serafi, per compartir aquesta foto. M'ha fet tornar, encara que només fos per uns minuts, a aquest racó des Codolar que tant m'agrada. I estic segur que, sa pròxima vegada que hi passi amb es companys de s'AUOM Eivissa, amb algun amic o amb sa família, tornaré a contar aquesta llegenda. Perquè mentre continuam caminant, mirant i compartint aquestes històries, una part de sa memòria d'Eivissa continuarà ben viva. 

D.O.P. Arzúa-Ulloa.

Eivissa, 13 de Juliol de 206.

D.O.P.  ARZÚA - ULLOA.

Quan vaig tornar del tros del Camino de Santiago que vaig fer el passat mes de maig estava convençut que aquella aventura ja havia quedat enrere. N'havia parlat molt, probablement massa; n'havia escrit unes quantes coses i havia avorrit prou amics explicant-los corredoiras, boscos, pluja, fang, pedres, botes, calcetins, albergs, pujades que no s'acabaven mai i algun miracle quotidià d'aquells que només passen quan camines sense més pressa que sa d'arribar al final del dia. Vaig pensar que ja estava bé. Que el Camino havia ocupat el lloc que li corresponia dins sa meua memòria i que, a partir d'aquell moment, seria només un record agradable.

Anava ben equivocat.

Amb el pas dels dies he descobert que hi ha viatges que no s'acaben quan tornes a casa. Al contrari. És llavors quan comencen una altra manera de caminar. Ja no ho fan amb els peus, sinó amb sa memòria. S'instal·len dins teu i apareixen quan menys t'ho esperes, sense avisar i sense demanar permís. De vegades és una olor. D'altres, una música. Una conversa. Una fotografia que trobes remenant un calaix. O una paraula que algú pronuncia sense saber que, mentre ell només diu una paraula, tu ja has recorregut centenars de quilòmetres.

A mi m'ha passat d'una manera ben curiosa.

Com gairebé tothom, una vegada a sa setmana vaig a fer sa compra a un gran supermercat. No us diré quin és. No perquè sigui un secret, sinó perquè a aquestes altures de sa vida ja he après que sa publicitat gratuïta només beneficia qui la rep. I, que jo sàpiga, encara no m'han convidat ni tan sols a un cafè.

Sempre faig més o menys el mateix recorregut. No tenc gaire imaginació quan vaig a comprar. Fruita, verdura, peix, aigua, algún capritx que no figurava a sa llista i, inevitablement, una aturada davant sa secció dels formatges. Si algun dia m'he de perdre dins aquell supermercat, ja sabeu on m'heu de venir a buscar.

M'agraden molt els formatges. No en faig distincions. Tendres, curats, de vaca, d'ovella, de cabra, ratllats o sencers. En menj amb bastant freqüència, encara que procur no abusar-ne. Entre altres coses perquè sa meua metgessa, que ja em coneix prou, no perd ocasió de recordar-me que hi ha una relació molt estreta entre els formatges que tant m'agraden i aquell colesterol que tant li preocupa a ella i tan poc m'agrada a jo.

Fa unes setmanes, mentre mirava si hi havia res de nou als lineals, em vaig fixar en uns formatgets petits que fins llavors mai no havien cridat s'atenció. No tenien res d'especial. Ni una presentació espectacular ni una mida que convidàs a que amagaven cap tresor. Però en llegir-ne el nom em vaig quedar completament aturat.

D.O.P. Arzúa-Ulloa.

Vaig somriure tot sol.

És curiós com funciona sa memòria. Fa només uns mesos aquell nom no m'hauria dit absolutament res. L'hauria llegit i hauria continuat caminant. Però després del Camino aquell nom ja no era només el nom d'un formatge. Era una comarca gallega. Era un paisatge. Era el record d'uns dies viscuts amb una intensitat que encara ara em costa explicar.

Vaig agafar el formatge, el vaig girar entre ses mans i vaig començar a llegir s'etiqueta sense gaire interès pel que deia. Llet de vaca. Tants grams de proteïnes. Tanta matèria grassa. Condicions de conservació... En realitat, mentre llegia tot allò, el meu cap ja era molt lluny del supermercat. Tornava a caminar per aquells camins humits, envoltat de verd, amb aquella olor d'herba banyada que aquí, per molt que plogui, costa tant de trobar.

Llavors va aparèixer sa veu de sa consciència.

- Deixa'l estar. Té massa greix.

I, sorprenentment, li vaig fer cas.

Vaig tornar el formatge al seu lloc i vaig continuar sa compra amb aquella sensació tan satisfactòria que tenim quan pensam que hem estat capaços de resistir una temptació.

Però sa temptació, pel que sembla, tenia molta més paciència que jo.

La setmana següent hi vaig tornar i, sense adonar-me'n, vaig repetir exactament el mateix ritual. I la següent també. Passava per davant del lineal, agafava el formatge, el mirava, recordava Galícia i el deixava una altra vegada al seu lloc. Va arribar un moment que començava a pensar que aquell Arzúa-Ulloa m'esperava cada setmana. Fins i tot m'imaginava que, si els formatges poguessin parlar, aquell em diria amb un somriure:

- Encara fas es valent?

Sa resistència va durar unes quantes setmanes. No gaires. Ahir, finalment, vaig acceptar que aquella batalla estava perduda abans de començar. El vaig posar dins es carro amb tota sa naturalitat del món, gairebé alleujat d'haver deixat de lluitar amb jo mateix.

En arribar a casa ni tan sols vaig esperar que fos hora de dinar. Vaig obrir s'envàs, en vaig tallar un tros i el vaig tastar. Era excel·lent.

Però el millor no era el gust. El millor era el que aquell gust despertava. Durant uns instants vaig tornar a ser allà. No hi havia motxilla, ni pluja, ni cansament, ni ampolles als peus. Tampoc hi havia quilòmetres per fer. Però hi havia aquella calma que tant em va sorprendre durant el Camino i que encara ara, mesos després, som capaç de reconèixer només amb un tros de formatge.

Qui m'havia de dir que un dels records més intensos d'aquella experiència m'arribaria des del passadís de refrigerats d'un supermercat.

No vos parlaré més del Camino. Ho promet. Ni tampoc del formatge. Només us diré una cosa:  Si algun dia, a qualsevol botiga, fent sa compra sense cap pressa, vos trobau davant un Arzúa-Ulloa, no passeu de llarg. Complau-lo. Tastau-lo. Potser només descobrireu un bon formatge. O potser, com m'ha passat a jo, descobrireu que hi ha viatges que no s'acaben mai del tot. Que continuen caminant molt de temps després d'haver arribat a destí, amagats dins els records més inesperats.

I, de tant en tant, també dins un petit formatge gallec.