Una vida des del muro.

Eivissa, 5 de Juliol de 2026.

UNA VIDA DES DEL MURO.

Fa uns  anys vaig escriure una entrada al blog dedicada a "es muro" del port d'Eivissa. Record que el vaig escriure després d'una excursió a Formentera. Durant sa travessia de tornada, mentre el barco entrava lentament al port de Vila, vaig quedar un bon rato mirant aquell tros de pedra que tantes vegades havia contemplat al llarg de sa meua vida. Sense adonar-me'n, els records varen començar a desfilar un darrere s'altre, com si algú hagués obert un vell calaix de sa memòria que feia molts d'anys que no visitava.

Aquell article parlava sobretot dels meus viatges durant el servei militar. Explicava aquella necessitat gairebé incomprensible que tenia de tornar a Eivissa només per veure la mar. Molta gent, després de llegir-lo, em va dir que s'hi havia sentit identificada. Uns perquè també havien fet sa mili lluny de casa; altres perquè entenien què significa per a un illenc viure molt de temps sense tenir la mar davant els ulls.

Però, amb el pas del temps, he pensat moltes vegades en aquell article i he arribat a la conclusió que havia estat injust amb "es muro". Perquè només explicava una petita part de sa meua història.

Dic "meua" perquè, si ho pens bé, "es muro" i jo ens coneixem des de fa més de seixanta anys. Sempre ha estat allí. Quan jo vaig arribar a Eivissa era un al·lot. Ara que ja som gran, ell continua esperant els barcos amb sa mateixa paciència de sempre. Li han reforçat ses pedres, li han canviat alguna barana i, com a tots naltros, els anys també li han deixat ses seues marques. Però continua fent sa mateixa feina que feia quan el vaig veure per primera vegada.

Això m'ha fet pensar que, en realitat, al llarg de sa meua vida he conegut molts de "muros". No perquè n'hi hagués més d'un. Si no perquè cada vegada que hi he tornat, era jo qui havia canviat.

Quan era un al·lot vaig arribar a Eivissa venia de Formentera. Era un al·lot amb més il·lusions que experiència. Avui, quan tenc tendència a mirar enrere, m'agrada recordar aquell viatge perquè, sense saber-ho, aquell dia començava una etapa que havia de durar tota una vida.

No record exactament quina impressió em va causar "es muro". Segurament cap d'especial. Per a mi era simplement una part més del port, igual que Dalt Vila, ses murades, els pescadors que arreglaven ses xarxes o aquell anar i venir constant de carros, camions i gent carregada amb maletes. Tot era nou. Tot em cridava s'atenció.

Qui m'havia de dir que aquell espigó acabaria convertint-se en un dels llocs més importants de sa meua memòria.

Quan un és jove, viu tan de pressa que no s'adona que està construint els records que l'acompanyaran tota sa vida. Jo no pensava en això. Vivia el present. Tenia pressa per créixer, per acabar els estudis, per trobar una feina, per sortir amb els amics, per enamorar-me. Em semblava que sa vida començava cada matí i que no s'acabaria mai.

S'institut ocupava bona part dels meus dies, però, quan acabava sa darrera classe, començava una altra escola molt diferent: sa del carrer.

No existien els telèfons mòbils. Tampoc feien falta. Ningú havia de telefonar a ningú per saber on eren els amics. Si no era a casa o estudiant, gairebé segur que era a "es muro". Era un acord tàcit que ningú havia escrit enlloc, però que tots complíem.

Allí passàvem hores i hores. Algú encenia un cigarret que anava passant de mà en mà. Parlàvem del partit del diumenge, dels professors, de ses al·lotes que ens agradaven, de ses motos que algun dia compraríem i dels viatges que pensàvem fer quan fóssim grans. Tots teníem projectes. Tots pensàvem que el futur ens esperava amb ses portes obertes.

Quan ara m'assec un sol post al mateix lloc i veig grups de joves fent exactament el mateix, no puc evitar somriure. Han canviat moltes coses. Ara miren més sa pantalla del telèfon que la mar, duen una roba diferent i escolten una música que jo moltes vegades ni entenc. Però, si els escoltàs un moment, estic segur que descobriria que continuen parlant dels mateixos somnis que teníem naltros.

Sa joventut no ha canviat gaire. Canvien els temps. Canvien ses modes. Però ses il·lusions continuen essent ses mateixes.

Amb els anys, "es muro" també va començar a formar part dels meus viatges entre Eivissa i Formentera. Aquelles travessies eren molt diferents de ses d'avui. Els barcos no navegaven amb sa mateixa suavitat i, quan bufava una mica de vent, més d'un passatger acabava ben marejat. Jo també en vaig patir més d'una.

Per això encara record s'alleujament que sentia quan el barco començava a entrar dins el port. A poc a poc, la mar s'asserenava, el moviment disminuïa i apareixia davant naltros "es muro". Per a molta gent només era un espigó. Per a mi significava que ja havia arribat. Que el mareig s'acabava. Que tornava a casa.

Moltes vegades m'aturava a Can Pou abans d'anar cap allà on m'esperaven. Un refresc i una ensaïmada eren suficients per sentir que el dia ja havia valgut la pena.

Ara em sorprenc recordant aquestes coses tan senzilles. Durant molts d'anys vaig pensar que els grans moments d'una vida eren uns altres: acabar els estudis, trobar feina, casar-se, tenir fills o jubilar-se. Avui sé que no. Els records que més perduren solen ser els més humils. Una conversa amb els amics, una olor, una posta de sol, una travessia amb barco o una ensaïmada compartida després d'arribar a port.

Potser per això m'agrada tant tornar a "es muro". Perquè cada pedra em desperta un record diferent.

També va arribar el temps en què aquell lloc deixà de ser només el punt de trobada dels amics i es convertí en el refugi dels enamorats. No sé si totes ses parelles d'aquella època hi anaven, però naltros sí.

No hi havia grans bars, restaurants ni locals de moda. Tampoc no ens feien falta. Ens bastava caminar junts, asseure'ns damunt els bancs i mirar la mar. Parlàvem molt. O no parlàvem mica. Ara, després de tants d'anys, ja no record què ens dèiem. En canvi, record perfectament com em sentia.

Quan un és jove creu que aquells moments duraran per sempre. Després la vida t'ensenya que no és així. Però també t'ensenya una altra cosa molt més important: els moments passen, però no desapareixen mai del tot. Queden guardats dins naltros i tornen, de sobte, qualsevol tarda, quan passes pel mateix lloc on els vas viure.

És exactament el que em passar ahir quan caminava per "es muro". Hi veia els joves d'avui, però al mateix temps també hi veia aquell al·lot que jo havia estat. El veia assegut damunt els bancs amb els amics, rient per qualsevol cosa; el veia arribant marejat de Formentera i pensant en l'ensaïmada de Can Pou; el veia caminant al costat de la que, sense saber-ho encara, seria sa dona amb qui compartiria tota una vida.

Ara comprenc que sa memòria és una cosa ben curiosa. Els llocs no canvien tant com naltros. Potser per això m'emociona tant aquest mur de pedra. Perquè no és només un espigó. És el lloc on encara continua esperant aquell jove que un dia va arribar a Eivissa sense imaginar que hi acabaria vivint-t'hi tota una vida.

Quan som joves tenim tanta pressa per viure que gairebé mai no ens aturam a pensar què és allò que realment estimam. Donam moltes coses per descomptades. Pensam que els pares sempre hi seran, que els amics continuaran ocupant el mateix lloc de cada tarda i que la mar ens esperarà sempre al final del carrer.

Jo també ho pensava. Durant aquells anys, "es muro" continuava formant part de sa meua vida amb tota naturalitat. Hi anava perquè hi anaven els amics, perquè era un bon lloc per passejar, perquè m'agradava mirar els barcos o simplement perquè sí. No li buscava cap explicació. Formava part de sa rutina, igual que Dalt Vila, el Mercat Vell o qualsevol altre racó de la ciutat.

Només quan la vida em va obligar a partir vaig comprendre què representava realment aquell tros de pedra.

Quan em varen cridar per fer el servei militar, sa notícia no em va preocupar gaire. Era una obligació que tots els joves acabàvem assumint tard o d'hora. Uns ho vivien amb resignació i altres amb il·lusió. Jo era dels segons. Sempre m'havia agradat conèixer llocs nous i pensava que aquella seria una bona oportunitat per sortir de ses Pitiüses i veure món.

Vaig anar a Formentera perquè llavors encara era l'Ajuntament qui gestionava tota aquella paperassa. Quan em varen comunicar que havia de fer el període d'instrucció a Alcalá de Henares, vaig pensar que havia tingut sort. Molts companys eren destinats molt més a prop i jo, en canvi, tindria s'oportunitat de descobrir Madrid, una ciutat que només coneixia pels llibres i ses fotografies.

Record perfectament el dia que vàrem embarcar. Aquell matí el port era ple de famílies que es despedien dels seus fills. Hi havia abraçades, recomanacions de ses mares, bromes dels amics que intentaven dissimular els nervis i algun pare que, sense dir gran cosa, mirava el seu fill amb aquella barreja d'orgull i preocupació que només s'entén quan un mateix arriba a ser pare.

El barco va començar a separar-se del moll molt lentament. Ses amarres varen caure dins sa coberta, els motors augmentaren de revolucions i, sense adonar-nos, Eivissa començava a quedar enrere. Mai havia mirat "es muro" d'aquella manera. Sempre havia estat un lloc d'arribada. Aquell dia era un lloc de partida.

A mida que ens allunyàvem, "es muro" es feia cada vegada més petit. Darrere seu apareixia Dalt Vila amb ses murades il·luminades pel sol del matí. Durant uns minuts ningú no parlava gaire. Alguns intentaven fer veure que no passava res. Altres saludaven encara ses famílies, que ja començaven a convertir-se en petites taques damunt el moll. No sé qui va començar, però de sobte uns quants començaren a cantar sa cançó d'Isidor Marí.

"Quina és la terra que jo més estim..."

No feia falta saber-la sencera. Tots coneixíem aquella cancó que parla d'Eivissa quan estàs lluny. Alguns la cantaven amb força. Altres gairebé no podien perquè sa veu se'ls trencava.

Aquell dia vaig descobrir que hi havia una altra manera de mirar una illa. Fins llavors sempre l'havia vista des de dins. Aquell matí la contemplava des de fora. I vaig entendre que una illa és molt més petita quan te n'allunyes que quan hi vius.

Vaig arribar a Madrid carregat d'il·lusions. El període d'instrucció va passar de pressa i, quan va acabar, em varen destinar a Leganés, a la Divisió Acorazada Brunete. Aquell món era completament diferent del meu. Madrid: Remor, trànsit, edificis, gent pertot arreu.

Al principi tot em semblava interessant. Amb altres companys eivissencs aprofitàvem els permisos per recórrer Madrid, visitar museus, passejar pel Retiro o descobrir ciutats com Toledo, Segòvia o Àvila. Era jove i tenia aquella curiositat que et fa voler veure-ho tot.

No em considerava una persona enyoradissa. Escrivía cartes a casa gairebé cada setmana. També a na Linita. Quan arribava una resposta era una petita festa. Ses cartes es llegien moltes vegades, les guardaven dins sa taquilla i, de tant en tant, les tornava a obrir només per rellegir-les.

Però hi havia una cosa que no apareixia en cap carta. La mar. No sé explicar-ho. No trobava a faltar només Eivissa. També trobava a faltar la mar.

No era un pensament constant. Era una sensació molt més profunda. De vegades caminava pels carrers de Madrid i tenia la impressió que alguna cosa essencial faltava al paisatge. Mirava l'horitzó i sempre hi trobava edificis. Em faltava aquella línia infinita que separa el cel de la mar i que els qui hem nascut a una illa contemplam gairebé cada dia sense donar-li importància.

Va ser llavors quan vaig començar a fer una de ses tonteries més grosses de sa meua joventut.

Quan ens donaven lliure el cap de setmana, en lloc de quedar-me a Madrid com feien la majoria, moltes vegades agafava un autobús fins a València. El viatge era llarg, pesat i cansat, però jo només pensava a arribar a temps per embarcar. Comprava un bitllet de cabina, intentava dormir unes hores i, quan al matí el barco començava a apropar-se a Eivissa, ja era al pont esperant veure aparèixer sa silueta de l'illa.

Sempre passava el mateix. Primer distingia ses muntanyes. Després Dalt Vila. I, finalment, apareixia "es muro". No sé si era una alegria o un descans. Potser era una mica de cada cosa. Només sé que, en aquell instant, tenia sa sensació que alguna cosa dins meu tornava a ocupar el lloc que li corresponia.

Arribava al port, saludava sa família, passava unes hores amb els meus i, gairebé sense perdre temps, buscava qualsevol excusa per anar fins a la mar. No importava gaire on. Ses Salines. Es Botafoc. Talamanca. Qualsevol lloc servia. Necessitava caminar vora s'aigua. Necessitava sentir aquella olor de sal que a Madrid no existia. Necessitava sentir el so de ses ones.

Més d'una vegada m'han preguntat per què feia aquells viatges tan llargs per passar només unes hores a Eivissa. Mai no he sabut donar una resposta convincent. Només podia dir sa veritat. Venia perquè necessitava veure la mar. Avui, tants d'anys després, encara pens que només un illenc pot entendre del tot aquesta necessitat. No és enyorança. És una part de tu mateix que t'estira cap a casa. I moltes vegades aquesta part tenia un nom molt senzill. Es deia "es muro".

Quan vaig acabar el servei militar i vaig tornar definitivament a Eivissa, vaig tenir sa mateixa sensació que deuen tenir els mariners després d'una llarga travessia. No era només sa satisfacció de tornar a casa. Era alguna cosa més profunda. Durant aquells mesos havia descobert que hi ha coses que només valores quan les perds, encara que sigui temporalment. La mar n'era una. També sa família, els amics i aquella manera tan nostra de viure sense adonar-nos.

El barco entrava lentament al port i jo, com havia fet tantes altres vegades, ja era a coberta abans que clarejàs del tot. M'agradava veure aparèixer s'illa des de lluny. Primer sa línia de ses muntanyes, després Dalt Vila i, finalment, "es muro". Sempre m'ha semblat que aquell tros de pedra era el primer que em donava sa benvinguda. No deia res, és clar, però jo tenia sa sensació que m'estava esperant.

Quan era jove no pensava en aquestes coses. Ara sí. Amb els anys he après que hi ha llocs que, sense saber com, acaben formant part de naltros. No són només un paisatge. Són una part de sa nostra vida.

Poc després la vida va començar a caminar molt més de pressa. Em vaig casar amb na Linita i, sense gairebé adonar-nos, començàrem a construir aquesta família que tants d'anys ens ha omplit de felicitat. Els primers anys no varen ser fàcils. Com totes les parelles joves, teníem més il·lusions que possibilitats, però també teníem una cosa molt important: ganes de tirar endavant.

En aquella època també continuàvem anant sovint a passejar per es muro. Ja no hi anàvem buscant sa intimitat de quan festejàvem. Ara hi anàvem perquè ens agradava. Ens asseiem uns miments, miràvem la mar i parlàvem del futur, dels projectes que teníem i de la vida que volíem construir junts. Mirant enrere, crec que moltes de les decisions importants de sa nostra vida varen començar durant aquells passejos.

Quan varen néixer els fills, es muro va adquirir un altre significat. Ja no era el lloc dels enamorats, sinó el lloc de sa família. Hi anàvem moltes tardes, sobretot quan començava a caure el sol i sa calor afluixava. Els petits corrien amunt i avall sense cansar-se mai, s'entretenien mirant els barcos o fent preguntes que moltes vegades ens feien somriure. Naltros els observàvem asseguts en un banc o damunt les pedres, disfrutant d'aquells instants que llavors semblaven tan normals.

Després, gairebé com un ritual, acabàvem sa tarda amb un gelat a Los Valencianos. Encara avui, quan hi pas pel davant, em venen al cap aquelles cares plenes de felicitat, aquelles mans petites agafant el cucurutxo amb un cuidado immens perquè no caigués a terra. Són records senzills, però són els que més perduren. Amb els anys he arribat a la conclusió que sa felicitat no acostuma a fer gaire remor. Entra a  sa nostra vida de puntetes i moltes vegades només la reconeixem quan ja forma part del passat.

Els anys varen continuar passant. Els fills es feren grans, arribaren ses responsabilitats de sa feina i, com ens passa a tots, sa vida va començar a exigir molt més del que demanava quan érem joves. Hi havia dies en què ses preocupacions semblaven no acabar-se mai. Problemes laborals, decisions difícils, responsabilitats familiars... Tot plegat feia que, de tant en tant, sentís sa necessitat d'aturar-me uns moments.

Sense pensar-hi gaire, sempre acabava al mateix lloc. Anava fins "es muro". Mai hi buscava res en concret. No esperava que la mar em resolgués els problemes ni que el vent s'endugués ses preocupacions. Simplement caminava. Mirava s'horitzó. Respirava profundament aquell aire carregat de sal i deixava que els pensaments anassin posant-se cadascun al seu lloc.

No sé explicar per què funcionava. Potser perquè la mar ens recorda que naltros som petits i que els problemes, encara que en un moment determinat ens semblin enormes, també acaben passant, igual que passen els temporals.

Moltes vegades tornava cap a casa amb ses mateixes dificultats que havia duit en arribar-hi. Però alguna cosa havia canviat dins meu. Havia recuperat sa calma. I amb calma sempre és més fàcil continuar caminant.

En aquells anys també vaig veure com Eivissa començava a transformar-se a una velocitat que mai no hauríem imaginat. Sa ciutat creixia, arribava gent de tot el món, el turisme canviava sa nostra manera de viure i molts dels racons que jo havia conegut començaven a ser diferents. Hi havia dies que em feia una mica de pena pensar en s'Eivissa que anava desapareixent. Però també entenia que sa vida és això: un canvi constant.

Hi havia una cosa, però, que continuava igual: "Es muro". Podien canviar els barcos, els cotxes, els edificis o sa manera de vestir de sa gent. Podien arribar noves generacions que ja no havien conegut s'Eivissa de sa meua joventut. Però aquell tros de pedra continuava fent sa mateixa feina de sempre: rebre els qui arribaven i despedir els qui partien.

I jo, sense adonar-me'n, continuava tornant-hi una vegada i una altra. Potser perquè, en el fons, tots necessitam un lloc on recordar qui som quan sa vida ens obliga a córrer massa.

Ara que ja estic jubilat, tenc molt més temps per passejar. Durant tants d'anys sa vida anava marcada pels horaris, ses obligacions, es responsabilitats i que moltes vegades caminava sense mirar allò que tenia al voltant. Sabia on anava i prou. Avui és diferent. Camín sense pressa. M'atur si una cosa em crida s'atenció. M'agrada seure davant la mar i deixar que siguin els records els qui venguin a fer-me companyia.

Moltes tardes acabam el passeig a "es muro". Na Linita i jo hi arribam caminant a poc a poc, com fan totes ses persones que ja no tenen necessitat de córrer. Ens asseiem, miram els barcos que entren i surten del port i observam la gent. És un entreteniment senzill, però extraordinàriament ric. Cada persona que passa davant nosaltres du una història que desconeixem. Algunes es veuen a la cara; altres queden amagades darrere un somriure o un silenci.

Quan era jove, gairebé no mirava la gent. Només mirava endavant. Ara, en canvi, m'agrada observar. Veig una parella de joves asseguda damunt ses pedres i inevitablement em record de naltros. No sé què es diuen ni quins projectes tenen, però estic segur que, en aquest moment, pensen que sa vida és tota seua. I fan bé de pensar-ho. Sa joventut necessita aquesta confiança.

Una mica més enllà passa una família amb dos infants petits. El més menut s'atura cada dos passos perquè tot li desperta curiositat. El pare l'agafa de sa mà i sa mare somriu amb aquella paciència que només tenen ses mares. Sense voler-ho, torn molts d'anys enrere. Hi veig els nostros fills corrent per aquest mateix passeig, fent preguntes, assenyalant els barcos i esperant amb il·lusió el gelat que, gairebé sempre, acabàvem menjant a Los Valencianos. Aquells dies em semblaven normals. Avui sé que eren extraordinaris.

També passen persones grans, algunes caminant soles, altres agafades del braç de sa persona amb qui han compartit tota una vida. Quan les veig, no puc evitar pensar que tots acabam arribant al mateix lloc. Amb més o menys salut, amb més o menys records, però tots acabam valorant allò que quan érem joves ens semblava insignificant: una conversa tranquil·la, un passeig sense presses, una posta de sol o la simple companyia d'aquella persona que continua caminant al teu costat després de tants d'anys.

És en aquests moments quan m'agrada pensar en tota sa gent que ha passat per aquest mateix muro.

Quan jo era jove, gairebé tothom arribava a Eivissa per mar. Es barco era molt més que un mitjà de transport. Era sa porta d'entrada a s'illa. Aquell primer contacte quedava gravat a sa memòria. S'aparició de Dalt Vila, sa silueta del port, sa llum de la balisa i aquell tros de pedra que semblava donar sa benvinguda als qui arribaven.

Quantes persones deuen haver vist per primera vegada Eivissa des d'aquí? Quants devien pensar que només hi passarien uns dies? Quants imaginaven que aquella illa acabaria canviant-los la vida? He conegut persones que varen arribar buscant feina i ja no se'n varen anar mai més. Altres hi vingueren fugint de situacions difícils i aquí trobaren sa tranquil·litat que necessitaven. Alguns descobriren una terra que els captivà des del primer moment i decidiren fer-la seua. Amb el temps aprengueren sa nostra llengua, estimaren ses nostres tradicions i acabaren sent tan eivissencs com qualsevol dels qui hi havíen nascut o hi havíem arribat molt abans.

Però també he conegut altres històries. Persones que han viscut molts anys a Eivissa i que encara parlen de "quan tornaré a ca meua". Sempre han estat aquí de cos, però mai de cor. Han treballat, han fet sous, han criat els fills, però no han sentit curiositat per entendre sa terra que els havia acollit. No han intentat conèixer sa seua història, ni sa seua llengua, ni les seues costums. És com si haguessin viscut sempre en una casa llogada, esperant un dia que mai arribarà.

També n'hi ha hagut que només han vist Eivissa com una oportunitat de negoci. És ben legítim voler prosperar, però una terra és molt més que allò que ens pot donar. També necessita que naltros li donem alguna cosa a canvi: respecte, estima i el desig de conservar allò que l'ha feta especial.

Amb els anys he arribat a una conclusió molt senzilla. No és sa terra qui fa seues ses persones. Són ses persones qui decideixen si volen fer seua una terra. Jo vaig néixer a Formentera. Ningú no podrà canviar aquest fet, ni jo ho voldria. Estim profundament s'illa on vaig néixer i sempre formarà part de mi. Però també és veritat que un dia vaig arribar a Eivissa i, gairebé sense adonar-me'n, aquesta ciutat em va anar adoptant. Aquí vaig estudiar. Aquí vaig treballar. Aquí vaig formar una família. Aquí han crescut els meus fills. Aquí he fet amics que ja formen part de sa meua història. Aquí he passat els millors moments de sa meua vida i també alguns dels més difícils. Per això, quan algú em demana d'on som, sempre necessit explicar dues coses. Som formenterer de naixement i eivissenc d'adopció. No hi veig cap contradicció. Al contrari. Ho consider un privilegi.

Moltes vegades he pensat que Eivissa i "es muro" s'assemblen molt. Es muro sempre hi és. No pregunta a ningú d'on ve ni què pensa fer amb la seua vida. Rep de sa mateixa manera el pescador que torna de matinada, al turista que arriba per primera vegada, al treballador que desembarca buscant un futur millor o s'eivissenc que torna després d'una llarga absència. No jutja ningú. Simplement hi és.

Eivissa també ha estat així durant molts d'anys. Ha rebut persones vingudes de tots els racons del món. A cadascuna li ha ofert el mateix: una oportunitat. Després és cadascú qui decideix què en fa. Hi ha qui només hi deixa ses seues passes. Hi ha qui hi deixa els seus anys. I hi ha qui hi deixa el cor. Jo crec que, sense adonar-me'n, hi vaig deixar el cor fa molt de temps.

Ara, quan passeig per "es muro" de la mà de na Linita, tenc sa sensació que no caminam tots dos sols. Caminen amb naltros tots els qui hem estat al llarg de la vida. Aquell al·lot que arribava de Formentera carregat de somnis. El jove que feia salera amb els amics. El soldat que travessava mitja Espanya només per poder respirar unes hores s'olor de la mar. El jove enamorat que descobria que sa felicitat podia consistir simplement a seure damunt unes pedres al costat de sa persona estimada. El pare que mirava jugar els seus fills mentre el sol s'amagava darrere l'horitzó. El treballador que buscava un lloc on aclarir ses idees quan ses preocupacions pesaven massa.

Tots continuen caminant amb mi. I també hi caminen ses persones que ja no hi són. Els amics que la vida ha anat deixant pel camí, els familiars que tant ens varen estimar i totes aquelles cares que encara apareixen de tant en tant quan sa memòria decideix obrir algun dels seus calaixos.

Els anys ens canvien a tots. També han canviat Eivissa. També han canviat "es muro". Però hi ha una cosa que el temps no ha pogut canviar. Cada vegada que hi arrib, encara sent sa mateixa pau que sentia fa més de seixanta anys. Potser perquè la mar continua essent sa mateixa. Potser perquè els records no entenen d'edats. O potser perquè hi ha llocs que deixen de formar part del paisatge per convertir-se en una part de naltros mateixos.

No sé quantes vegades més passejaré per aquest tros de pedra. Ningú ho sap. Però tampoc és important. El que realment importa és poder mirar enrere i sentir que sa vida ha valgut la pena. I, si algun dia els meus fills o els meus nets passen per aquí i, en veure la mar, es recorden un instant de totes ses històries que els vaig contar sobre "es muro", ja em donaré per satisfet. Perquè els llocs només continuen vius mentre hi hagi algú disposat a recordar-los.

I jo estic convençut que, mentre hi hagi una persona que s'aturi un moment davant aquesta mar i deixi que el silenci li parli, "es muro" continuarà explicant, sense dir una sola paraula, sa història de tots naltros.

M'agrada complicar-me la vida.

Eivissa, 4 de Juliol de 2026

M'AGRADA COMPLICAR-ME LA VIDA.

Hi ha una cosa que em defineix bastant quan prepar un viatge: m'agrada complicar-me la vida.

No sé ben bé per què, però en el moment que decideix anar a un lloc nou em converteix en una espècie d'investigador privat. Obr vint pestanyes a s'ordinador, compar hotels, busc excursions, llegesc opinions de gent que mai coneixeré, calcul pressupostos, quilòmetres, horaris... Si em deixassin, crec que acabaria fent un estudi sobre quin és el millor lloc per esmorzar un dimarts a les 10.17 del matí.

I tot això ho faig convençut que és imprescindible. Segons sa meua teoria, un bon viatge només pot sortir bé si està planificat fins al darrer detall.

Després viatg. I sa realitat, com gairebé sempre, té el detall de demostrar-me que anava ben equivocat.

Amb els anys m'he adonat que els records que més estim no són els que havia planificat. No record especialment aquell restaurant que vaig reservar amb antelació ni aquella excursió que havia estudiat al mil·límetre. Record ses converses inesperades, ses rialles, ses improvisacions, els petits canvis de plans i aquells moments que ningú no havia previst.

I, curiosament, alguns dels millors viatges que he fet han començat precisament així.

A l'Uzbekistan, per exemple, una amiga ens ho va organitzar pràcticament tot. Jo, que normalment ho vull controlar absolutament tot, vaig decidir fer una cosa molt poc habitual en mi: confiar amb ella. Vaig partir sense donar-hi més voltes i va resultar ser un viatge espectacular.

Amb el Camino de Santiago em va tornar a passar exactament el mateix. I va ser llavors quan vaig entendre que, al final, per emprendre un viatge no fan falta tantes coses com jo pensava.

En realitat, només n'he acabat trobant quatre.

Sa primera són els sous.

Ja sé que queda molt millor dir que "l'important és s'experiència", però els avions, els trens, els hotels, els bocatas i fins i tot aquell cafè que et prens en una plaça preciosa continuen tenint el mal costum de cobrar-se. Per tant, sí, convé fer números, calcular un pressupost i deixar un petit marge per als imprevistos. Sa poesia està molt bé, però el compte corrent també té sentiments.

Sa segona és una mica d'irresponsabilitat.

No gaire. Només sa justa. Prou per deixar de negociar amb ses pors. Perquè els "i si...?" són infinits. I si plou? I si és massa car? I si no estic preparat? I si em cans? I si no surt bé? Sempre n'apareixerà un de nou. S'única manera de guanyar aquesta discussió és deixar-la de tenir i dir: "Ja ho veurem."

Sa tercera són ses ganes.

Ses ganes de sortir de casa. De veure altres paisatges. De conèixer persones noves. De descobrir maneres diferents de viure. De desconnectar del rellotge, del mòbil i de sa rutina. Perquè viatjar no sempre consisteix a anar molt lluny. A vegades consisteix simplement a deixar enrere sa versió de tu mateix.

 I, finalment, hi ha sa quarta. Sa més important de totes. Sempre fa falta una mica de "locura" compartida.

Aquella persona que apareix quan tu encara estàs comparant preus, revisant opinions i consultant sa previsió meteorològica dels pròxims quinze dies i et diu, amb una tranquil·litat absoluta:

- Hi anam?

I ja està. No et presenta un PowerPoint. No crea un grup de WhatsApp. No obre un full d'Excel amb tres escenaris possibles. Només diu dues paraules: "Hi anam."

I moltes vegades és exactament això el que necessit. Algú que m'ajudi a deixar de planificar i començar a viure.

Perquè, al final, he descobert que el més difícil d'un viatge no és caminar trenta quilòmetres ni passar moltes hores dins un avió. El més difícil és picar el botó de "Reservar". És acceptar que mai no ho controlaràs tot. Que alguna cosa sortirà diferent del que havies imaginat. I que, molt probablement, serà aquella diferència sa que recordaràs anys després.

Quan torn a casa sempre em passa el mateix. Pens en totes ses hores que havia dedicat a preparar el viatge... i em fa riure.

Perquè, al final, després de tantes llistes, tants mapes, tantes comparacions i tantes preocupacions, els millors viatges de sa meua vida només m'han demanat quatre coses molt senzilles: sous, una mica d'irresponsabilitat, moltes ganes de partir... i algú prou loco per mirar-me als ulls i dir-me:

- Hi anam?

La resta, per sort, mai no surt als plans. És el viatge qui l'escriu.

Sobreviure durant el camino.

Eivissa, 30 de Juny de 2026.

SOBREVIURE DURANT EL CAMINO.

Després de no sé quantes entrades al blog parlant de quilòmetres, fletxes grogues, pujades, baixades, boscos, pobles, esglésies, catedrals i reflexions més o menys profundes, crec que ha arribat el moment de posar punt final a aquesta sèrie dedicada al Camino de Santiago. He deixat aquesta darrera entrada per escriure d'una part molt menys transcendental, però absolutament imprescindible perquè tot l'anterior hagués estat possible: menjar, beure, descansar i recuperar forces. En definitiva, de com vaig sobreviure durant el Camino.

Quan algú et demana pel Camino de Santiago, normalment espera sentir parlar dels paisatges, dels boscos gallecs, de ses fletxes grogues o de ses emocions que desperta arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Tot això hi és, i és ben cert. Però hi ha una altra realitat molt més humana, molt més quotidiana i, si m'ho permeteu, també molt més divertida. El Camino també es viu quan s'acaba s'etapa. Quan deixes sa motxilla damunt el llit, et lleves unes botes que ja formen part del teu cos, comproves amb un cert alleujament que encara conserves totes ses ungles dels peus, et fas una bona dutxa i seus davant un plat calent.

És en aquell moment quan t'adones que caminar era només una part de s'aventura. S'altra començava al voltant d'una taula.

I, si una cosa vaig aprendre durant aquells dies, és que el nostro grup ens enteníem molt bé caminant... però encara ens enteníem millor menjant.

Durant ses etapes cadascú trobava es seu ritme. Hi havia qui caminava més de pressa, qui s'aturava cada dos per tres a fer fotografies, qui aprofitava qualsevol banc per descansar cinc minuts i qui preferia caminar en silenci, sentint només el renou de ses passes. Ningú obligava ningú a anar al mateix ritme, i això feia que cadascú va disfrutar del Camino a la seua manera.

Ara bé, quan arribava el final d'etapa passava una cosa curiosa. Sense whatsapps, sense convocatòries ni grans organitzacions, acabàvem tots asseguts al mateix restaurant. Com si ses fletxes grogues, després de conduir-nos durant tota sa jornada, també sabessin perfectament on tocava sopar.

Aquelles taules es convertien en una prolongació del Camino. Allà desapareixien els quilòmetres i començaven ses rialles. Ses pujades que al matí ens havien semblat interminables es transformaven miraculosament en "quatre passes". Ses baixades deixaven de ser perilloses i passaven a ser "prou bones de fer". Ses ampolles, que unes hores abans ens feien caminar com si haguéssim envellit trenta anys de cop, es convertien en autèntics trofeus de guerra. Comparàvem peus, ungles i compeeds amb naturalitat. 

Sempre hi havia algú que assegurava que s'etapa de l'endemà seria molt més fàcil. Mai no vaig arribar a saber si ho deia perquè realment s'ho creia o perquè intentava animar la resta del grup. En qualsevol cas, ningú no el desmentia. Preferíem conservar una mica d'optimisme abans d'anar a dormir.

També parlàvem de moltes altres coses. De ses nostres famílies, de sa feina, dels fills, dels nets, dels viatges que encara ens quedaven per fer, de llibres, de futbol, de política (no gaire, perquè érem prou intel·ligents per no espanyar els sopars) i, sobretot, rèiem molt.

Hi ha amistats que necessiten anys per consolidar-se. El Camino ho aconsegueix en pocs dies. Quan comparteixes quilòmetres, cansament, suor, pluja, calor i, finalment, una taula cada nit, ses converses deixen de ser superficials gairebé sense adonar-te'n. Aquells sopars varen ser tan importants com sa catedral que vaig visitar.

Pel que fa als allotjaments, he de dir que vaig tenir molta sort. Uns em varen agradar més que altres, és clar, però tots compliren perfectament la seua funció: oferir-nos un bon llit i una bona dutxa. Després de caminar vint-i-cinc quilòmetres, un hotel de tres estrelles i un de cinc pràcticament s'assemblen molt més del que ens pensam. En aquells moments només hi ha dues coses que realment importen: que el matalàs sigui còmode i que s'aigua calenta no s'acabi abans que et toqui dutxar-te.

S'aventura va començar a Sarria. S'Hotel Novoa va ser el nostre primer refugi. Sense luxes, però net, funcional i molt còmode. Exactament el que necessitàvem. Aquella primera tarda encara caminàvem amb aquella barreja d'il·lusió i prudència pròpia dels primers dies. Ningú no sabia gaire bé com respondria el cos l'endemà.

Per això el primer sopar tenia un gust especial. Va arribar el famós menú del peregrí. Polp, calamars per compartir, peix a la planxa, postres i beguda. Record perfectament que vaig pensar que, si tots els sopars havien de ser així, allò de caminar començava a compensar bastant. I també vaig descobrir una altra gran veritat gallega: encara hi ha llocs on es pot menjar molt bé sense haver de demanar un préstec al banc.

Els esmorzars, en canvi, varen adquirir ben aviat una sorprenent capacitat de repetir-se. Al tercer dia ja no hauria sabut dir si era a Sarria, Portomarín o qualsevol altre poble. Suc de taronja, cafè amb llet, torrades amb mantega i confitura i qualque ou preparat de diferents maneres. Truita, frits o amb béicon. Sa veritat és que no feia falta inventar gaire més.

Aquell esmorzar ens donava prou gasolina per posar-nos en marxa. Sempre hi havia algú que deia que avui menjaria una mica menys. Era una promesa que durava exactament fins que apareixia sa panera amb ses torrades.

Després començava el ritual de preparar ses motxilles. Revisar que no quedàs res a s'habitació, omplir ses botelles d'aigua, comprovar que ses compeeds continuaven al mateix lloc, mirar el cel per veure si tocaria impermeable o crema solar i, gairebé sense adonar-nos-en, ja tornàvem a caminar.

Durant ses etapes ses aturades també seguien una rutina gairebé matemàtica. Sa teoria deia que ens aturàvem per hidratar-nos. Sa realitat és que també aprofitàvem per descansar una mica, llevar-nos sa motxilla, visitar el bany i donar una petita treva als peus.

El meu menú era pràcticament invariable. Un suc de taronja natural, un bocata de truita francesa acabada de fer, un plàtan o un grapat de fruits secs i molta, molta aigua. Sa truita de patata sempre em mirava des del nostrador amb cara de voler venir amb mi. Però jo resistia sa temptació. Sabia que encara quedaven molts quilòmetres. I també sabia que a Santiago ja hi hauria temps de recuperar tot allò que havia deixat de menjar durant una setmana.

Quan, al solpost, arribàrem a Portomarín, ja havíem descobert una altra de ses grans veritats del Camino: el cansament desapareix sorprenentment de pressa quan tens una dutxa a cinc minuts i un bon sopar esperan-te.

Sa Pousada de Portomarín ens va rebre amb unes habitacions àmplies i molt còmodes. Però, si he de ser sincer, el record més viu que en conserv és aquell magnífic caldo gallec que ens varen servir per sopar.

Després de caminar durant hores, aquell plat calent semblava tenir propietats gairebé terapèutiques. Va continuar una caldereta de peix excel·lent, ses corresponents postres i, evidentment, una bona conversa que es va allargar molt més que el sopar.

Perquè, al final, això era el que millor fèiem. Caminar durant el dia. I arreglar el món cada nit al voltant d'una taula.

L'endemà deixàvem enrere Portomarín i continuàvem sumant quilòmetres. A aquella altura del Camino ja havíem adquirit unes rutines que ningú no havia escrit, però que tots seguíem gairebé de manera instintiva. Ens aixecàvem ben prest, baixàvem a esmorzar encara amb sa son enganxada als ulls, comentàvem s'etapa que ens esperava i, sense perdre gaire temps, ens posàvem en marxa. Els primers quilòmetres sempre es feien en silenci. Supòs que era sa manera que tenia cadascú d'acabar de despertar-se. Més endavant ja començaven ses primeres bromes, ses primeres aturades i ses primeres converses del dia.

Una de ses coses que més em va sorprendre és que, tot i caminar junts, cadascú vivia el Camino a la seua manera. Hi havia moments en què ens separàvem perquè uns caminaven més de pressa i altres preferien anar més tranquils. Però això mai no va ser un problema. Tots sabíem que, tard o d'hora, ens retrobaríem. Si no era durant una aturada per beure un suc de taronja o comprar una peça de fruita, seria a s'arribada o, inevitablement, al voltant d'una taula.

A Palas de Rei em vaig allotjar a s'alberg San Marcos. He de ser sincer: no serà un dels llocs que recordaré amb més entusiasme. No estava brut ni era especialment incòmode, però tampoc tenia aquell encant que sí que vaig trobar en altres allotjaments. S'habitació era tota per a mi, però estava preparada per acollir més gent, amb llits, lliteres i un bany adaptat. Complia perfectament la seua funció, però res més. A vegades també s'ha de dir quan una cosa simplement és correcta.

Aquella nit, així i tot, el protagonista no va ser s'alberg, sinó jo mateix. Vaig cometre el que, vist amb perspectiva, va ser el meu únic gran error gastronòmic del Camino.

Vaig sopar massa.

No record exactament què vaig demanar, però sí que record perfectament sa sensació d'haver menjat més del compte. Quan ets de vacances sembla que sempre hi ha lloc per a unes postres més, una copa més o un cafè tranquil. Però el Camino té unes normes pròpies. L'endemà es despertador no entén de digestions pesades. Sa motxilla continua pesant el mateix i els quilòmetres tampoc no desapareixen perquè hagis sopat especialment bé.

Aquella nit vaig aprendre que, al Camino, sa moderació també forma part de s'equipatge.

L'endemà, quan vaig buscar un lloc per esmorzar, vaig acabar entrant en un petit bar un poc apartat del centre. No era fàcil de trobar, però em va oferir exactament el que esperava: el mateix esmorzar de cada dia. A aquella altura del viatge ja no necessitava sorpreses gastronòmiques a les set del matí. Necessitava cafè, suc de taronja i qualque cosa consistent per començar una altra etapa.

Hi ha rutines que, lluny de fer-se avorrides, acaben fent una estranya sensació de tranquil·litat.

S'arribada a Arzúa també va tenir la seua petita història. A Casa Teodora hi va haver un embolic amb sa reserva que, per uns moments, ens va fer pensar que potser tocaria dormir al carrer. Per sort, tot es va solucionar ràpidament i vaig poder instal·lar-me en una habitació senzilla, molt neta i més que suficient per descansar.

Aquell dia sa pluja havia decidit convertir-se en protagonista. Havíem caminat prou banyats perquè ningú tengués ganes de tornar a sortir gaire lluny. Així que vàrem optar per sa decisió més intel·ligent: buscar un bar a prop de s'allotjament i deixar que fossin ses tapes ses que venguessin a naltros.

Sempre he pensat que ses tapes tenen una virtut que no tenen els plats individuals: obliguen a compartir. I compartir és una paraula que defineix molt bé el Camino. Damunt aquella taula varen començar a aparèixer croquetes, formatges, embotits, truites, calamars... i, sense que ningú hagués establit cap norma, tots anàvem picant d'aquí i d'allà. Al cap de poc rato ja era impossible saber de qui era cada plat. Probablement tampoc no importava.

Entre mos i mos continuaven ses converses. Algú recordava una anècdota del matí, un altre imitava algun caminant que ens havia fet gràcia i sempre acabàvem rient de naltros mateixos. Quan passes tantes hores junts, acabes descobrint ses petites manies de cadascú.

Hi havia qui revisava obsessivament el comptador de quilòmetres del rellotge. Qui no començava a caminar sense haver-se untat mig tub de vaselina als peus. Qui era incapaç de passar davant una església sense entrar-hi. Qui fotografiava absolutament tot el que es movia... i també el que no es movia. I, curiosament, totes aquelles manies acabaven formant part del paisatge.

El Camino també és això. Aprendre a conviure amb ses peculiaritats dels altres... i descobrir que els altres també han après a conviure amb ses teues.

Quan arribàrem a O Pedrouzo ja tots teníem una sensació compartida. Santiago era allà mateix. Després de dies caminant, el final començava a tenir nom i apellidos. I això, vulguis o no, es nota.

Ses cares eren diferents. Hi havia cansament, sí, però també una alegria continguda, aquella satisfacció de saber que s'objectiu era pròxim.

Potser va ser aquesta eufòria la que ens va fer allargar una mica més del compte el dinar. O potser simplement ens ho estàvem passant massa bé. El cas és que començàrem amb un menú ben normal. Després arribaren ses cerveses. Més tard les postres. I quan semblava que tocava aixecar-nos, algú va demanar cafès. Els cafès varen dur els carajillos. Els carajillos varen obrir sa porta a s'orujo. I, abans que ningú pogués reaccionar, ja hi havia damunt sa taula qualque licor d'aquells que sempre apareixen quan el propietari del restaurant et diu, amb un somriure, que "això ho heu de tastar perquè és molt típic".

No sé si era tan típic o simplement volia acabar sa botella. El cas és que ningú no va trobar arguments prou convincents per negar-s'hi.

Afortunadament, el restaurant va tenir un detall que tots vàrem agrair. Ens varen acostar amb cotxe fins a sa pensió, estalviant-nos aquell darrer tros de camí que, després del dinar, probablement s'hauria fet més llarg del compte.

Aquell va ser l'únic dia de tot el Camino que vaig arribar a l'habitació sense cap gana. Sa motxilla va quedar damunt sa cadira, ses botes devora sa porta i jo damunt el llit. Vaig decidir que el meu sopar consistiria exclusivament en descansar. I crec que va ser una de ses millors decisions gastronòmiques de tota la setmana.

Mentre apagava el llum vaig pensar que l'endemà arribaríem a Santiago. Semblava mentida. Feia només uns dies que començàvem a Sarria amb aquella barreja d'il·lusió i respecte davant que ens esperava. Ara, gairebé sense adonar-nos-en, el Camino estava a punt d'acabar. O, almenys, això era el que nosaltres pensàvem.

Perquè encara no sabíem que el Camino, en realitat, no s'acaba quan deixes de caminar. Continua durant molt de temps dins el cap de qui l'ha viscut.

S'entrada a Santiago és un d'aquells moments que qualsevol caminant recorda tota sa vida. És igual quantes fotografies hagis vist ni quantes vegades t'hagin explicat com és arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Quan hi arribes amb sa motxilla a s'esquena després de dies caminant, sa sensació és difícil d'explicar. No és eufòria. Tampoc és alleujament. És una estranya barreja de satisfacció, orgull i una mica de tristesa perquè, en el fons, saps que allò que has viscut durant una setmana s'està acabant.

Aquell dia, però, encara no pensava gaire en el final. Pensava més aviat en una bona dutxa, en llevar-me ses botes i en començar a disfrutar de Santiago sense haver de mirar constantment el rellotge per saber quants quilòmetres quedaven.

Inicialment, havia de dormir a la Hospedería San Martín Pinario, però, per qüestions de s'agència, ens varen canviar sa reserva i acabàrem allotjant-nos a Casas Reais Boutique. He de confessar que el canvi va ser tot un encert. Un hotelet petit, familiar, amb només unes poques habitacions, molt ben equipades, netíssimes i amb uns llits que semblaven dissenyats especialment per a caminants. Després de tants dies caminant, qualsevol llit sembla meravellós, però aquell ho era de veritat.

A diferència dels dies anteriors, a Santiago ja no hi havia cap etapa esperant-nos l'endemà. Per primera vegada en tota sa setmana podíem menjar sense pensar si l'endemà hauríem de pujar una barda o caminar vint-i-cinc quilòmetres més. I això també es nota.

Durant el Camino havia estat sorprenentment disciplinat. Bons esmorzars, molta aigua, qualque suc de taronja, un bocata de truita francesa durant ses aturades i cap dinar llarg. Preferia arribar al solpost amb gana i disfrutar tranquil·lament del menú del peregrí.

A Santiago ses normes varen canviar. Ja no menjàvem per recuperar forces. Menjàvem perquè ens ho havíem guanyat. I no és exactament el mateix.

Un dels sopars que record amb més estima va ser al restaurant Da Dezaseis. Bon producte, un servei excel·lent i aquella sensació que no hi havia cap pressa per acabar. Durant uns dies per a dinar havíem menjat drets, asseguts damunt un banc o fent una aturada breu abans de continuar caminant. Ara, en canvi, el temps tornava a ser nostre.

 

També vaig descobrir el Mercat d'Abastos, un d'aquells llocs on un podria passar-hi hores sense mirar es rellotge. M'agraden aquests mercats perquè expliquen molt més d'un país que molts museus. Sa gent que compra, sa que ven, ses olors, el peix acabat d'arribar, els formatges, ses fruites, els vins... Tot forma part del mateix espectacle. És un lloc on no fa falta comprar res per disfrutar-ne. Basta passejar, mirar i deixar-se dur.

Naturalment, també vaig acabar a la Taberna El Gato Negro. He de reconèixer que tot el que n'havia sentit dir era cert. Empanada, polp, cloïsses, xocos, nècores... i, per acabar, unes postres que gairebé obligaven a allargar la sobretaula: arròs amb llet, formatge amb codony i una magnífica Tarta de Santiago.

El cafè, en canvi, el vàrem deixar per a una altra ocasió. No perquè no en tenguéssim ganes, sinó perquè hi havia tanta gent esperant taula que ens va semblar de justícia aixecar-nos i deixar lloc als següents. També això forma part del Camino: saber que darrere teu sempre arriba un altre caminant.

Si algú que llegeix aquestes línies té previst fer el Camino des de Sarria, permeteu-me un únic consell gastronòmic. No passeu de llarg per Melide. I, sobretot, no deixeu de seure al restaurant Ezequiel. Demanau el polp a feira. No us donaré més explicacions perquè no en fan falta. Tastau-lo i després ja em direu si exagerava o no. Això sí, procurau no repetir massa. Recordau que encara queda camí.

Una altra de ses sorpreses agradables dels dies passats a Santiago va ser descobrir els vins gallecs. Sempre havia sentit parlar de l'albariño, però el gran descobriment per a mi va ser el godello. Elegant, fresc, molt agradable... un vi que em va conquistar des del primer glop i que ara sempre busc quan tenc ocasió.

No diré que vaig fer el Camino per descobrir el godello. Però tampoc negaré que va contribuir a deixar-me un magnífic sabor de boca.

Quan ara pens en aquells dies, m'adon que els records més intensos no sempre coincideixen amb els llocs més espectaculars.

Amb el temps probablement hauré d'agafar un mapa per recordar exactament en quin poble era aquell pont o aquella pujada que tant ens va costar. Segurament també oblidaré el nom d'algun hotel. Però estic convençut que mai no oblidaré aquelles taules dels sopars. Recordaré ses rialles. Ses converses que començaven parlant del Camino i acabaven parlant de qualsevol altra cosa. Recordaré els "tasta això", els "demana una altra ració", els "avui només faré una cervesa" que, de vegades, acabaven essent dues. Recordaré sa satisfacció d'arribar cada solpost, deixar sa motxilla, dutxar-me i retrobar els companys un rato més tard, com si aquell sopar fos el premi que ens havíem guanyat després de cada etapa.

El Camino m'ha deixat paisatges extraordinaris, pobles preciosos, esglésies romàniques, catedrals impressionants i moltes hores per pensar. Però, sobretot, m'ha deixat persones.

He tengut sa sort de compartir aquesta experiència amb un grup d'amics i amigues extraordinaris. Dormíem als mateixos hotels, menjàvem pràcticament el mateix, caminàvem pels mateixos senders i acabàvem cada jornada al voltant de sa mateixa taula.

Ens vàrem entendre molt bé caminant. Però encara ens vàrem entendre millor compartint un esmorzar, unes tapes o un sopar. I, al capdavall, crec que aquesta és una de ses grans lliçons del Camino. Els quilòmetres són importants. Els paisatges també. Però el que realment dona sentit al viatge és sa gent amb qui decideixes compartir-lo.

Així que ara sí ...

Amb aquesta entrada dono per acabades ses meues cròniques sobre el Camino de Santiago. Crec que ja us he donat prou tabarra durant aquestes setmanes parlant de quilòmetres, motxilles, fletxes grogues, esglésies, pluja, calor, ampolles i emocions.

Si heu tingut sa paciència de llegir-me fins aquí, només em queda donar-vos ses gràcies per haver fet aquest petit tros de Camino amb mi des de darrere una pantalla.

No sé si he aconseguit explicar-vos com és fer el Camino. Probablement no. Perquè hi ha experiències que només s'entenen quan es viuen. El que sí sé és que aquest viatge m'ha deixat moltes més coses de ses que esperava trobar quan vaig començar a caminar a Sàrria.

I també sé una altra cosa. Quan vaig arribar a Santiago vaig pensar que havia acabat el Camino. Avui, unes setmanes després, m'adon que estava equivocat. El Camino no s'acaba quan arribes a sa plaça de l'Obradoiro. Continua dins el cap. Continua cada vegada que recordes una conversa, una rialla, una fotografia o un plat de polp compartit. I continua, sobretot, perquè desperta unes ganes immenses de tornar-hi.

Per això no diré "adeu" al Camino. Diré simplement... Fins al pròxim.

S'ànima del Camino: Ses corredoiras.

Eivissa, 29 de Juny de 2026

S'ÀNIMA DEL CAMINO: SES CORREDOIRAS.

Si hi ha una imatge que sempre em ve al cap quan record el Camino, no és la de sa Catedral de Santiago ni la dels monuments que vaig anar descobrint etapa darrera etapa. Quan tanc els ulls, el primer que em torna a sa memòria són aquells camins estrets que serpentejaven entre boscos, camps i petites aldees gallegues. Record especialment ses corredoiras, aquells vells camins rurals que, molt més que unir pobles, semblaven unir el passat amb el present.

Caminar per una corredoira era molt més que avançar cap a Santiago. Era endinsar-me en una Galícia autèntica, silenciosa i humil, que s'anava descobrint a cada passa. De sobte, el Camino abandonava una carretera o un camí ampla i s'endinsava baix un sostre d'arbres que gairebé no deixaven passar sa llum del sol. Ses branques dels roures, dels castanyers i dels avellaners s'entrellaçaven damunt el meu cap formant una volta vegetal que convertia el camí en un autèntic túnel verd. En alguns trams sa vegetació era tan espessa que, fins i tot quan començava a ploure, podia continuar caminant una bon rato sense gairebé mullar-me. Tenia sa sensació que el mateix bosc m'acollia i em protegia, com si em convidàs a continuar caminant sense presses.

I precisament això era el que provocaven ses corredoiras. Sense adonar-me'n, el ritme de ses passes es feia més lent. Ja no caminava pendent dels quilòmetres que faltaven ni de s'hora d'arribar. Els bastons repicaven suaument damunt ses pedres humides mentre els sentits s'anaven despertant. Vaig descobrir que aquells camins no només es caminaven; també s'escoltaven, s'oloraven i gairebé es podien tocar.

S'aire hi tenia una olor molt especial. Feia olor de terra banyada, de fulles humides, de molsa aferrada als vells murs de pedra i de madera xopa. En alguns indrets predominava s'aroma dels castanyers i dels roures; en altres, s'olor intensa dels eucaliptus omplia completament el bosc. Després de sa pluja totes aquelles aromes es feien encara més profundes i jo respirava lentament, gairebé sense adonar-me'n, perquè aquella olor transmetia una sensació de pau que encara avui sóc incapaç d'explicar amb paraules.

Quan travessava alguna aldea, el paisatge canviava també d'aroma. De sobte arribava s'olor del pa acabat de fornejar, del cafè que sortia d'un petit bar que tot just obria ses portes o de sa llenya cremant dins una cuina econòmica. També hi havia s'olor de ses granges, del bestiar i dels fems acabats d'escampar als prats. Lluny de molestar-me, aquelles olors em parlaven de sa vida quotidiana d'una terra que continuava vivint al ritme de sa natura, gairebé igual que ho havia fet durant segles.

Els sons completaven aquell paisatge. El cant dels pardals, el murmuri constant d'algun rierol amagat entre sa vegetació, el vent movent ses branques dels arbres, el picarol llunyà d'una vaca o sa remor d'un tractor treballant en alguna finca propera acabaven formant una banda sonora que identifico immediatament amb el Camino. Però, de totes ses imatges que guard, n'hi ha una que mai no podré oblidar.

Era un matí de pluja intensa. Els impermeables ja havien deixat de fer la seua feina i el camí s'havia convertit en una successió de basses i de fang. De cop, entre el soroll de sa pluja, vaig començar a sentir una melodia llunyana. A cada passa sonava una mica més forta fins que, en girar un revolt, vaig descobrir un gaiter que tocava tot sol al mig del bosc. Protegit únicament pels arbres, continuava interpretant melodies gallegues mentre els caminants passàvem davant seu. No semblava preocupar-li el mal temps ni que molts només s'aturessin uns segons per escoltar-lo. Tocava perquè sí, perquè aquella era la seua manera de donar sa benvinguda als caminants. I també s'ha de dir, tocava per treure unes quantes monedes com agraïment.

Vaig continuar caminant, però durant molt de rato sa música em va seguir acompanyant. Ses notes de sa gaita s'anaven apagant lentament darrere meu mentre el bosc les engolia a poc a poc. Encara avui, sempre que escolt una gaita, sa memòria em transporta immediatament a aquell racó del Camino.

Ses corredoiras, però, eren molt més que un paisatge agradable. Durant segles, potser durant mil·lennis, havien estat ses vies de comunicació entre ses petites aldees de la Galícia rural. Per aquells mateixos camins hi havien passat generacions de pagesos, infants que anaven a escola, ramats de vaques, carros estirats per bous i milers de caminants que, molt abans que jo, també caminaven cap a Santiago. Mentre avançava, sovint pensava en totes aquelles persones i em demanava quantes històries devien guardar aquelles pedres, quantes alegries, quants acomiadaments, quantes llàgrimes i quantes esperances havien vist passar al llarg dels segles.

Moltes corredoiras apareixien enfonsades respecte als camps del seu voltant. El pas constant de persones, animals i carros havia anat modelant el terreny fins a formar autèntics túnels naturals, envoltats de murs de pedra completament coberts de molsa. Aquells camins semblaven vius, com si sa natura els hagués anat abraçant pacientment durant centenars d'anys.

Tampoc no eren camins deserts. Al contrari. Cada revolt amagava una petita sorpresa. Podia trobar una dona vella asseguda davant ca seva venent fruites acabades de collir, un petit taulell de madera amb mel, licors casolans, formatges o records del Camino, o una dona disfressada de meiga que rebia els caminants amb un somriure mentre estampava un segell ben original a sa credencial. En altres llocs apareixien senzilles paradetes de fruita amb una guardiola i un cartell escrit a mà que deia: «Agafa el que vulguis. Deixa el que consideris just». Aquella confiança em sorprenia i, al mateix temps, em reconciliava amb ses persones.

També record els petits refugis improvisats on podia descansar uns minuts, conversar amb caminants arribats de qualsevol racó del món o afegir un nou segell a sa credencial. Cada corredoira amagava una història diferent i, precisament per això, mai no sabia què trobaria darrere el següent revolt.

Hi va haver moments en què caminava completament sol. Només jo, sa motxilla i aquell sender que semblava no acabar mai. I, curiosament, mai no em vaig sentir sol. Ses corredoiras transmetien una pau difícil d'explicar. El temps semblava avançar d'una altra manera i ses presses desapareixien sense esforç. Deixava de mirar es rellotge perquè ja no importava quant faltava per arribar. L'únic que tenia sentit era continuar caminant.

Entre els arbres apareixien petites aldees que semblaven aturades en el temps, amb les seues cases de pedra, els horts perfectament cuidats, ses gallines passejant lliurement i algun pagès treballant sa terra mentre ses inseparables vaques gallegues observaven, amb una serenor gairebé filosòfica, el pas dels caminants. M'agradava pensar que, mentre jo vivia una experiència que recordaria tota sa vida, per a aquella gent aquell era simplement un dia més. Continuaven fent sa mateixa feina que havien fet els seus pares i els seus güelos, mantenint viu un món que el Camino m'havia permès descobrir.

Durant aquells dies vaig visitar esglésies romàniques, ponts medievals, creus de pedra i pobles carregats d'història. Tots varen deixar la seua empremta. Però si avui algú em demanàs quin és el paisatge que millor representa el meu Camino, no dubtaria ni un instant. Triaria una corredoira: un camí estret i humit, envoltat de murs coberts de molsa, baix un sostre d'arbres centenaris, amb olor de terra banyada, el cant dels pardals, el llunyà picarol d'una vaca i, potser, una gaita interpretant una melodia que semblava tan antiga com aquells mateixos boscos.

Va ser allà, caminant sense presses per aquells senders carregats d'història, on vaig comprendre que el Camino no només es feia amb ses cames. Es feia amb els ulls, amb ses orelles, amb l'olfacte i, sobretot, amb el cor.

El protocol d'un got d'aigua.

Eivissa, 28 de Juny de 2026.

EL PROTOCOL D'UN GOT D'AIGUA.

Dies passats tenia cita amb s'alcalde de Vila per signar un conveni de col·laboració entre l'Ajuntament i s’associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, de la qual som el màxim representant legal. Vaig arribar amb uns minuts d'antelació, costum que els anys no m'han llevat. Quan era un jove corria perquè sempre arribava just; ara, quan ja duc acumulat unes quantes dècades sé perfectament que gairebé tot té solució, excepte haver de córrer.

S'atenció a s'entrada a ses oficines del Cetis va ser impecable. Dos funcionaris em varen indicar amb aquella eficàcia discreta que tant s'agraeix quan entres en una administració pública.

- Pis quart. Només sortir de l'ascensor trobarà el despatx de s'alcalde.

Tal dit, tal fet. Ses portes es varen obrir i, just davant, una secretària jove em va rebre amb un somriure. Em pregunta qui era i que volia.

- Segui un moment. En uns minuts el senyor alcalde el rebrà.

Vaig seure i vaig pensar que, per una vegada, ses coses funcionaven com un rellotge. Puntualitat i eficàcia.

Al cap de pocs segons, gairebé amb sa naturalitat de qui pregunta si vols un cafè, va arribar sa frase.

- Vol un got d'aigua? Els majors heu de beure molt durant s'estiu. Encara que no tingueu set.

Confés que vaig mirar de reüll cap al passadís. Durant un instant vaig pensar que potser darrere meu havia entrat un excursionista exhaust després de travessar sa ciutat a peu o un turista perdut pels carrers de Vila baix el sol d’estiu.

Però no. No hi havia ningú més. El major era jo. Vaig contestar amb un somriure.

- No, gràcies. He begut abans de venir. Ara mateix sembl una granota.

Ella també va somriure. I va fer bé. No era ella el problema. Feia exactament allò que avui s'espera d'una persona educada: tenir cuidado dels majors. Però, sa veritat, no m’esperava es comentari de què els majors hem de beure sovint. Sobrava.

El problema és que per jo, sense adonar-nos, hem acabat confonent tenir cuidado amb tractar sa gent gran com si hagués perdut sa capacitat de governar sa seua pròpia vida.

Hi ha un manual invisible que ningú ha escrit, però que tothom sembla haver llegit? Davant una persona de cabells blancs, el primer que s’ha de fer és oferir-li un got d'aigua? Recordar-li que no surti a ses hores de més calor, recomanar-li que camini cada dia, preguntar-li si pren bé sa medicació i insistir que es posi una jaqueta quan refresca? I tot això sempre amb un somriure impecable i una amabilitat exquisida?

Fa més de quaranta o cinquanta anys ningú no em deia que havia de beure aigua. I això que treballava moltes més hores al sol que ara, feia esforços físics que avui exigirien tres informes de prevenció de riscos laborals i dinava quan sa feina em deixava un rato lliure. He sobreviscut sense rellotges intel·ligents, sense polseres que comptassin passes i sense cap aplicació al mòbil que m’avisàs cada vint minuts que el meu cos havia baixat del 70 % d'aigua i era necessari reposar líquids.

A veure …. No dic que els bons hàbits siguin una mala idea. Seria absurd. Beure aigua és saludable. Caminar també. Dormir prou encara més. El problema comença quan deixam de veure persones i començam a veure protocols. Quan deixam de mirar sa trajectòria d'algú per fixar-nos exclusivament en la seua data de naixement.

Mentre ets jove et demanen què en penses. Quan ets major et demanen si has begut. La diferència sembla petita, però és enorme.

Hi ha un moment en què deixes de ser un ciutadà per convertir-te en un projecte assistencial. Ja no importa gaire si continues llegint, escrivint, estudiant, presidint una associació, participant en sa vida pública o signant convenis amb una administració. Tot això queda en un discret segon pla. El que realment preocupa és sa tensió arterial, el colesterol, sa vitamina D, el sucre, sa hidratació i ses hores que has dormit.

És extraordinari. Som prou responsables per haver treballat durant mig segle, haver pagat (i continuar pagant per sempre) impostos, haver educat fills, haver cuidat pares, haver aixecat negocis, haver assumit responsabilitats directives i, en molts casos, continuar ajudant els nets perquè els seus pares puguin anar a fer feina.

Però sembla que no som prou responsables per saber quan tenim set. No sé exactament en quin moment sa societat va decidir substituir el respecte per sa protecció.

Abans ses persones majors podien ser encertades o equivocades, agradables o grunyidores, sàvies o tossudes. Com qualsevol altra persona. Però, almenys, se'ls reconeixia una cosa que avui sembla haver passat de moda: s'autoritat que dona haver viscut tants anys.

Ara preferim protegir-les. És molt més còmode. Protegir sempre fa sentir bona persona. Respectar obliga a escoltar. I escoltar exigeix una virtut escassa en aquest segle: tenir temps.

Sa condescendència és una forma molt educada de menyspreu. No aixeca mai sa veu. Arriba amb un somriure, amb una veu dolça i amb aquella frase que sembla incontestable: «És pel seu bé».

Cada vegada que sent aquesta expressió em pos en guàrdia, de mal humor. Per experiència sé que, darrere aquestes quatre paraules, moltes vegades s'hi amaga una idea molt senzilla: «Ja decidirem naltros què li convé.»

I així, gairebé sense adonar-nos, anam cedint petites parcel·les de llibertat. Avui és un got d'aigua. Demà serà un «ja ho faig jo». Passat demà un «vostè no es preocupi». I el dia menys pensat qualcú parlarà amb els meus fills perquè considera que és més pràctic entendre's amb ells que amb jo.

Dic tot això sempre amb sa millor de ses intencions. No dubt de ses bones intencions de ningú. El que dubt és dels resultats. Perquè el paternalisme, encara que es disfressi d'amabilitat, continua essent paternalisme.

Jo també faig bromes sobre sa meua edat. També em comença a fallar algun nom. Igualment m'aixec del sofà amb menys elegància que quan tenia trenta anys i, de tant en tant, el cos em recorda que ses garanties de fàbrica ja fa temps que varen caducar.

No em preocupa envellir. Envellir és el privilegi dels qui no s'han mort abans. El que em preocupa és que hi hagi qui, només veure quatre cabells blancs, deixi de veure sa persona.

Veuen fragilitat. Veuen dependència. Veuen una agenda mèdica. No veuen ses hores treballades, els errors comesos, els llibres llegits, ses alegries, els fracassos, ses persones estimades ni ses lliçons que només ensenya sa vida.

Som d'una generació que va créixer en una Eivissa on encara no existien protocols per a tot. Ningú no ens explicava quants de gots d'aigua havíem de beure, ni quantes passes havíem de fer cada dia, ni ens enviava notificacions perquè ens protegíssim del sol. Ens equivocàvem moltes més vegades, segurament. Però també ens deixaven assumir ses conseqüències dels nostres errors. Érem responsables de sa nostra vida, i aquesta responsabilitat era, precisament, una part essencial de sa nostra llibertat.

Potser arribarà el dia que necessitaré que qualcú em recordi que he de beure un got d'aigua. No som tan ingenu per pensar que el temps passarà de llarg davant ca meua. Però, mentre aquest dia no arriba, m'agradaria que sa societat recuperàs un costum que sembla haver oblidat: abans d'oferir un got d'aigua a una persona major, asseieu-vos cinc minuts amb ella i escoltau-la. Potser descobrireu que encara conserva el cap prou clar per explicar-vos alguna cosa que no surt a internet, que no diu cap influencer i que tampoc no apareix en cap protocol d'atenció a sa gent gran.

I si, després d'escoltar-la, encara pensau que necessita un got d'aigua, oferiu-l'hi. Però, per favor, no li oferiu mai sa compassió abans que el respecte.

Perquè sa set es calma amb un got d'aigua. Sa condescendència, no.