Crònica de dos enganys.

Eivissa, 12 de setembre 2026

CRÒNICA DE DOS ENGANYS.

Cap de tornar d’una estada llarga al Regne Unit i, com em passa cada vegada que hi vaig, torn amb la sensació que aquell país que vaig conèixer fa anys es va apagant a poc a poc. No és només una qüestió dels preus, encara que els preus ja són, per ells mateixos, prou motiu per posar-se ses mans al cap; és la sensació general que es respira pel carrer, una mena de cansament col·lectiu que es veu en la gent, en els negocis, en els pobles i fins i tot en aquella manera tan britànica de fer ses coses que abans transmetia una certa confiança en el futur i que ara sembla haver estat substituïda per una resignació que em costa d’explicar.

Tot és caríssim, els salaris no sembla que tenguin ganes d’acompanyar aquesta festa inflacionista i molts negocis continuen funcionant com si el segle XXI encara no hagués començat. I mentre passeig pels carrers i veig aquesta realitat, no puc evitar pensar en aquella gran promesa que els britànics varen comprar l’any 2016: el Brexit.

El 23 de juny de 2016, el Regne Unit va celebrar un referèndum sobre la seua permanència a la Unió Europea i una majoria de votants va decidir que el país havia de sortir-ne. Els partidaris del Brexit varen vendre als ciutadans una història magnífica: recuperarien la sobirania, controlarien la immigració, deixarien enrere la burocràcia de Brussel·les, podrien negociar lliurement amb qualsevol país del món i, sobretot, recuperarien aquella suposada grandesa britànica que, segons alguns, la Unió Europea els havia robat.

La proposta tenia una simplicitat gairebé infantil: sortim d’Europa i recuperam el control. El que no varen explicar, o potser el que no sabien, era què farien exactament l’endemà de sortir. I aquesta és una qüestió important, perquè governar un país no consisteix només a dir-li a la gent de què està cansada, sinó a explicar-li què passarà després de prendre la decisió. És molt fàcil prometre que tot anirà millor quan no has d’explicar com ho aconseguiràs.

Amb el temps, les conseqüències del Brexit han anat apareixent i avui resulta difícil sostenir aquella visió idíl·lica segons la qual abandonar la Unió Europea havia de convertir automàticament el Regne Unit en una mena de superpotència comercial independent, rica i autosuficient. Els britànics varen pensar que pegaven un cop damunt la taula i que Europa tremolaria; potser Europa va tremolar una mica, però els qui varen haver d’aprendre a caminar per un camí nou varen ser els mateixos britànics. I ara, quan hi torn, no puc evitar pensar que varen pegar-se un tret al peu i després varen perdre i dedicar uns quants anys a discutir sobre qui havia carregat la pistola.

Però naltros també tenim sa nostra història particular d’enganys i, si he de ser sincer, no sé quina de les dues m’agrada menys.

Espanya va entrar a les Comunitats Europees l’1 de gener de 1986 i, durant els primers anys, aquella incorporació va ser indiscutiblement positiva. Vàrem deixar enrere una etapa d’aïllament internacional, varen arribar inversions i fons europeus, es varen construir carreteres, es varen modernitzar infraestructures i el país va experimentar una etapa de creixement que va transformar profundament la nostra societat. Per primera vegada en molt de temps semblava que Espanya havia trobat el tren del progrés i que, si el sabíem aprofitar, podíem deixar definitivament enrere moltes de les misèries del passat.

Però després va arribar l’euro.

I aquí és on jo començ a tenir una memòria especialment selectiva, perquè hi ha coses que un pot oblidar amb els anys, però hi ha xifres que queden gravades per sempre. La que jo no oblidaré mai és 166,386, perquè aquesta era la conversió oficial de la pesseta a l’euro i ens la varen ficar dins el cap fins que tots sabíem perfectament que 1 euro eren 166,386 pessetes.

Els sous es varen convertir amb una precisió matemàtica impecable. Les pensions també. Els estalvis, naturalment, també. Tot molt europeu, molt seriós i molt exacte. El problema va ser que els preus varen demostrar tenir una extraordinària capacitat d’interpretació creativa de les matemàtiques.

Un cafè que costava 90 pessetes va passar a costar un euro; el diari de 100 pessetes, un euro; la cervesa de 150 pessetes, un euro i mig. No dic que això passàs absolutament amb tot ni que l’euro sigui responsable de tota la inflació posterior, perquè seria massa fàcil i, sobretot, no seria rigorós. Però qualsevol persona que hagués viscut aquell canvi recorda perfectament la sensació que els preus havien descobert una drecera que els salaris desconeixien.

Naltros, en canvi, vàrem fer la conversió exacta. El nostre sou va ser dividit per 166,386 i ens varen explicar que no havíem perdut poder adquisitiu. Potser damunt un paper era així. Però jo no vivia damunt un paper; vivia dins una casa, anava al supermercat, posava gasolina al cotxe, pagava factures i intentava mantenir una família.

Sa meua dona i jo haviem treballat tota la vida i no haviem demanat mai viure com rics. Només volíem una cosa bastant més modesta: que el nostre esforç servís per avançar. Volíem poder pagar una casa, mantenir els fills, canviar de cotxe quan fos necessari, anar de vacancions de tant en tant i guardar uns quants estalvis per quan arribassin els temps dolents. Amb la pesseta, amb tots els defectes que tenia aquell sistema, jo tenia la sensació que treballant podia anar millorant la meua situació. Amb el pas dels anys aquesta sensació es va anar perdent.

I avui, quan mir els meus fills, ho entenc molt millor.

Els joves d’avui tenen davant un panorama que naltros no imaginàvem quan teníem la seua edat. Els demanam que estudiïn, que es formin, que siguin competitius, que aprenguin idiomes, que siguin flexibles, que acceptin contractes temporals, que canviïn de ciutat si fa falta i que tenguin paciència, mentre els lloguers pugen, els habitatges es converteixen en un article de luxe i el cost de la vida s'empassa una part cada vegada més gran del que guanyen.

Després ens estranyam que els jovens no vulguin tenir fills. És una broma de mal gust. Com els han de tenir? Amb què? Amb il·lusió? Amb un contracte temporal? Amb un sou que desapareix el dia 15? Amb un pis de 1.000 o 1.500 euros? Potser amb l’ajuda de papà i mamà?

I així hem arribat a una situació magnífica: els pares treballen tota la vida per poder ajudar els fills quan aquests ja són adults. El gran progrés social! Abans els pares deixaven una casa als fills. Ara els fills necessiten que els pares els ajudin a pagar el lloguer.

I després hi ha els nets.

Aquí és on ja no fa tanta gràcia. Perquè jo estic jubilat. I quan un ja té una certa edat, deixa de preocupar-se tant per si podrà canviar de cotxe o anar de vacacions. Comences a mirar els teus fills. I més tard mires els nets.

I et demanes: quin món els deixam? Un món on treballar no garanteix tenir un lloc per viure. Un món on tenir estudis no garanteix trobar una feina digna. Un món on dos salaris poden no ser suficients per mantenir una família. Un món on els preus pugen més de pressa que les nòmines.

Però, això sí, els governs ens asseguren que l’economia creix. Perfecte. Jo només voldria saber per on creix, perquè a la meva butxaca no hi cap.

I així arribam a la immigració.

Un tema que, avui, si el critiques, ja tens preparada l’etiqueta: racista, xenòfob, insolidari. Jo no tenc res contra la persona que arriba d’un altre país buscant una vida millor. Si jo hagués nascut en un lloc on no tenc futur, probablement faria exactament el mateix. El problema no és la persona que arriba; el problema és un sistema econòmic que necessita mà d’obra barata i que després pretén que ningú no faci preguntes sobre les conseqüències.

Perquè quan una economia necessita treballadors disposats a cobrar poc, és evident que els salaris tendeixen a estar pressionats, especialment en determinats sectors. I això no és culpa de l’immigrant que accepta la feina; és responsabilitat dels empresaris que volen pagar menys i dels governs que no són capaços de garantir unes condicions laborals dignes. És molt més còmode fer que els treballadors es mirin de reüll entre ells que obligar els qui tenen poder econòmic a assumir la seua responsabilitat.

I mentre naltros discutim sobre immigrants, fronteres, banderes i identitats, els sous continuen fent exactament el que els ha donat la gana fer sempre: moure's allà on poden guanyar més.

Una empresa no té sentiments patriòtics quan els comptes no li surten. Si fabricar a Espanya és més car que fabricar a la Xina, acabarà fabricant a la Xina; si demà li surt millor Vietnam, se n’anirà al Vietnam. El negoci no té cor, no té entranyes i no té bandera. Com deia una cançó d’una obra de teatre en què vaig participar: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen ses finances, ara mana qui té l’or.”

Aquesta és, probablement, la gran lliçó que ens hem negat a aprendre.

No podem tancar-nos dins ses nostres fronteres i pensar que així arreglarem el món, però tampoc podem acceptar que la globalització serveixi d’excusa perquè els salaris es mantenguin baixos, els habitatges siguin inaccessibles i una generació sencera hagi d’ajornar indefinidament el moment de començar a viure.

I després tenim els polítics, que són els encarregats de solucionar-ho tot, sempre que no els demanis que solucionin res abans de les pròximes eleccions.

Ens expliquen que l’economia creix, que som més competitius, que Europa és forta, que les dades són bones i que hem de confiar en el futur. Jo només voldria saber una cosa: si tot va tan bé, per què cada vegada costa més arribar a final de mes?

Perquè hi ha una economia de les estadístiques i una altra economia, molt més tossuda, que és la que tenim dins la cartera. I jo, a la meua edat, he après que aquesta darrera acostuma a tenir bastant més raó que la primera.

Per això, després de veure com està el Regne Unit i després de mirar què ens ha passat aquí, no puc evitar pensar que ens han venut dos grans relats polítics i que, en tots dos casos, ens varen explicar sobretot les virtuts i molt poc la factura.

Als britànics els varen dir que sortir d’Europa els faria recuperar la seua grandesa. A naltros ens varen dir que entrar a Europa ens portaria prosperitat.

Uns varen comprar el Brexit. Naltros vàrem comprar l’euro.

I ara tots continuam pagant. Si avui em posassin davant una urna i em demanassin si Espanya hauria de continuar dins la Unió Europea, probablement jo votaria SORTIR. No perquè pensi que sortir sigui una fórmula màgica ni perquè cregui que fora d’Europa ens esperaria un paradís, sinó perquè m’he cansat de sentir que totes les decisions que ens han fet més pobres són necessàries pel nostre bé i que sempre hem de tenir paciència perquè el futur serà millor.

El problema és que jo ja no mir tant el meu futur. Mir el dels meus fills. I sobretot el dels meus nets. I quan veig que els demanam que treballin més, que siguin més competitius, que estudiïn més, que paguin més impostos i que tenguin paciència mentre una casa es converteix en un luxe i un sou normal ja no garanteix una vida normal, em deman si no els estam deixant un món considerablement pitjor del que naltros vàrem rebre.

Potser aquesta és sa part més amarga de fer-se vell: adonar-te que les promeses amb què vas construir la teua vida no necessàriament serviran per construir la dels teus fills.

Ens varen prometre progrés. Ens varen prometre prosperitat. Ens varen prometre un futur millor. I ara, quan mir els meus fills i pens en els meus nets, em deman si tot allò era realment una promesa o simplement una altra manera elegant d’anomenar un engany.

Perquè una cosa és segura: naltros vàrem pagar la festa.

I ara sembla que als nostres fills els toca pagar també la ressaca.

L’informe PISA: preocupació d’un güelo,

Eivissa, 11 de setembre 2026

L'INFORME PISA: PREOCUPACIÓ D'UN GÜELO.

Com molts de voltros, he llegit amb interés ses notícies sobre els resultats de s’informe PISA i he de dir que m’han preocupat. No som mestre, ni pedagog, ni pretenc ser-ho. Som simplement un güelo que veu créixer els seus nets i que, quan pensa en el seu futur, no pot evitar demanar-se si els estam donant ses eines que necessitaran per afrontar-lo.

Tenc un net que acaba de començar s’institut, sa neta més grossa està fent primària allà a Anglaterra i sa més petita encara va a sa «nursery» (per entendre-ho millor, a sa guarderia). A més, tenc una dona que ha estat mestra i una filla que també ho és, i això fa que dins ca nostra s’hagi parlat moltes vegades d’educació, d’alumnes, de mestres i de ses dificultats que hi ha avui dins ses aules.

Per tant, no parl com un expert. Parl com un güelo que té tres motius molt importants per estar preocupat.

Quan veig els resultats de PISA, no em preocupen tant unes xifres concretes ni eL lloc que ocupam dins una classificació internacional. Em preocupa allò que aquestes dades ens haurien de fer demanar: què estam fent amb s’educació dels nostres infants? 

Perquè hi ha coses que no acab d’entendre.

No entenc que un estudiant pugui passar de curs sense haver assolit els coneixements necessaris del curs anterior. Si un al·lot té dificultats, naturalment que se l’ha d’ajudar; se li ha de donar reforç, més temps i tots els recursos que facin falta. Però si, malgrat tot això, no ha après allò que necessita, per què ha de passar de curs?

Per evitar que es frustri? No seria més útil ensenyar-li també que hi ha dificultats que s’han de superar amb esforç? Pareix que tenim una por excessiva a sa paraula "frustració". I jo, com a güelo, em deman si no estam protegint massa els nostres infants d’una cosa que forma part de la vida. A la vida no sempre aprovaran, no sempre guanyaran i no sempre aconseguiran allò que volen a sa primera. Hauran de treballar, estudiar, equivocar-se, tornar-ho provar i, moltes vegades, acceptar que ses coses costen.

No crec que repetir un curs sigui cap desgràcia. Desgràcia és arribar al final de s’institut amb un títol però sense tenir els coneixements bàsics que aquest títol se suposa que acredita.

I aquí hi ha una altra cosa que em preocupa especialment: s’exigència. Tenc sa sensació que hem anat substituint s’exigència per sa facilitat. Ens preocupa molt que els al·lots estiguin bé, que no es frustrin i que no tenguin massa feina, però no sempre ens preocupam amb sa mateixa intensitat de si realment aprenen.

I una cosa no hauria d’estar renyida amb s’altra. Un infant pot ser feliç dins s’escola i, al mateix temps, haver d’esforçar-se. Pot ser respectat i estimat i, al mateix temps, haver de complir unes obligacions.

També em costa entendre sa lluita contra els deures. No dic que els infants hagin de passar ses tardes fent feina, ni que no tenguin dret a jugar, descansar o estar amb sa família. Però llegir, practicar matemàtiques, estudiar una lliçó o acabar una feina també forma part de s’aprenentatge. Hi ha coses que simplement necessiten pràctica.

I si volem recuperar es gust pel coneixement, haurem d’acceptar que aprendre no sempre és divertit. Trob a faltar, sobretot, una paraula que pareix que hem anat oblidant: esforç. Una realitat que també hem de saber afrontar

I hi ha una altra qüestió de sa qual crec que també hauríem de poder parlar amb serenitat i sense prejudicis: es nombre i sa realitat dels nous alumnes que arriben cada any al nostre sistema educatiu. A ses nostres escoles hi arriben infants i joves procedents de molts de països diferents. Alguns arriben amb una escolarització molt irregular o insuficient, alguns no coneixen cap de ses nostres llengües i, en molts de casos, necessiten un suport important per poder seguir el mateix ritme que els seus companys.

No dic això per culpar aquests infants. Ells no tenen cap culpa d’haver arribat aquí amb més o menys coneixements, ni de no conèixer s'eivissenc o el castellà. Al contrari: si arriben, el que hem de fer és acollir-los i donar-los ses eines necessàries perquè puguin avançar.

Però una cosa és acollir i una altra és ignorar sa dificultat que això suposa per al sistema educatiu. Quan dins una mateixa aula hi ha alumnes amb nivells de coneixement molt diferents, alguns dels quals necessiten aprendre una llengua al mateix temps que aprenen els continguts de la resta d’assignatures, el mestre té davant una feina extraordinàriament complicada.

I crec que no podem fer veure que això no té conseqüències. Si una part important del temps i dels recursos s’ha de dedicar a compensar mancances bàsiques d’una part dels alumnes, és inevitable demanar-se si això acaba afectant el ritme d’aprenentatge de tots els altres.

No és un problema d’origen. És un problema de recursos, de capacitat d’acollida i de nivell educatiu. I això també s’ha de poder dir. Perquè si no som capaços de parlar de ses dificultats reals, difícilment podrem trobar solucions reals.

A més, tenc sa sensació que el nivell d’exigència i de coneixements que demanam als nostres infants s’ha anat baixant. I no ho dic només per una percepció personal. Ses estadístiques educatives i els resultats de ses proves de competències ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre aquest retrocés.

Quan jo tenia deu o onze anys, tenc sa sensació que dominàvem molts més coneixements bàsics que molts d’infants d’avui a sa mateixa edat.

Pot ser que es sistema d’ensenyament d’aquell temps fos més dur. Pot ser que fos també menys flexible i que tengués altres mancances. Però hi havia uns coneixements que s’havien d’assolir i unes proves que servien precisament per comprovar-ho.

I avui, segons ses dades que anam coneixent, tenim alumnes que acaben etapes educatives amb un nivell de competències que no correspon a allò que esperaríem d’aquella edat.

Això no és ser racista. És constatar una realitat educativa i demanar-nos què podem fer per millorar-la. I crec que seria un error no parlar-ne per por que algú ens pengi una etiqueta.

Trob a faltar coneixement. També em preocupa que un jove pugui acabar s’institut amb dificultats importants per comprendre un text, expressar una idea amb claredat o escriure correctament.

No parl de no cometre mai una falta. Parl de coneixements bàsics que una persona hauria de tenir quan acaba s’ensenyament obligatori. Perquè tenir un mòbil, saber cercar informació dins internet o utilitzar una aplicació no significa tenir coneixement. Sa informació és avui a l’abast de tothom; el que cada vegada és més necessari és saber interpretar-la, contrastar-la i decidir si és certa o falsa. I per això necessitam joves amb cultura, coneixements i pensament crític.

Com era quan jo estudiava?

Quan jo era jove, es sistema educatiu era molt diferent. Vaig entrar a s’institut amb deu anys i vaig haver de fer una prova d’ingrés (venia directament des de Formentera). Vaig fer quatre cursos, durant els anys 1967, 1968, 1969 i 1970, i després del quart vaig haver de superar una prova per obtenir el títol de Batxiller Elemental. Sense aquest títol no podia continuar.

Després vaig fer dos anys més, 1971 i 1972. Acabat el sisè, un altre examen per obtenir el Batxiller Superior. I encara quedava el COU, el Curs d’Orientació Universitària, amb un examen més per poder accedir a sa Universitat.

No dic que aquell sistema fos perfecte. Segurament tenia moltes coses injustes i moltes que s’havien de canviar. Però hi havia una cosa molt clara: per avançar havies de demostrar que havies après. I això em pareix que no hauríem d’haver perdut. 

Massa canvis i poca continuïtat. El que tampoc entenc és que s’educació hagi de canviar cada vegada que canvia el govern. Durant dècades hem anat d’una reforma a una altra. Govern que arriba, pla educatiu nou. Canvien ses assignatures, els criteris, ses maneres d’avaluar i ses prioritats. I així no hi ha manera de construir un sistema estable. S’educació necessita temps. Necessita continuïtat. Necessita un gran pacte que estigui per damunt dels governs i dels interessos partidistes. No pot ser que cada polític que arriba vulgui deixar sa seua empremta dins ses aules.

I els mestres?

I tampoc crec que es problema siguin els mestres. Al contrari. Sa meua dona i sa meua filla, que han viscut s’educació des de dins, em fan veure que moltes vegades el mestre és el primer que pateix ses conseqüències d’un sistema que li demana cada vegada més coses i que canvia constantment ses regles. Per això, quan algú diu que els joves d’avui no estan preparats, jo no començaria culpant-los a ells.

Els nostres joves són es resultat d’allò que els adults hem decidit. I jo, com a güelo, només deman que pensem una mica més en ells i una mica menys en ses pròximes eleccions.

Què vull per als meus nets?

No vull que els meus nets tenguin sa vida més fàcil. Vull que estiguin preparats per viure-la. Vull que tenguin coneixements, cultura, disciplina, capacitat de treball i criteri propi. Vull que sàpiguen llegir, comprendre, escriure, raonar i qüestionar allò que els diuen. I vull que, quan tenguin una dificultat, no pensin que el problema és que algú els exigeix massa, sinó que tenguin ses eines i sa voluntat necessàries per superar-la.

No vull una escola que aprovi més.Vull una escola que ensenyi més. Perquè el títol pot donar accés a una porta, però es coneixement és allò que permet travessar-la. I mentre discutim plans educatius, metodologies i reformes, els nostres infants continuen creixent.

El meu net ja és dins s’institut; sa meua neta és a primària i sa més petita vendrà darrere. Per ells, i pensant en el món que els espera, crec que ja és hora de deixar de fer experiments amb s’educació. Necessitam un sistema estable, exigent i de qualitat, que ajudi els qui tenen dificultats però que no confongui ajudar amb regalar aprovats; que tengui en compte ses emocions però que no tengui por de sa frustració; que utilitzi ses noves tecnologies però que no oblidi els llibres, s’estudi i el coneixement; que sigui capaç d’acollir els infants que arriben de fora sense perjudicar el nivell educatiu de tots els altres; i que formi persones capaces de pensar per elles mateixes.

Perquè, al final, això és allò que em preocupa com a güelo. No sé quin món trobaran els meus nets. Però sí sé que naltros tenim una responsabilitat: procurar que, quan arribi aquell moment, estiguin preparats. I si no ho feim, no podrem culpar els nostres joves. Haurem de mirar-nos naltros mateixos.

Perquè el futur dels nostres nets comença dins s’escola d’avui.

Així ens va.

Eivissa, posa’t guapa.

Eivissa, 10 de setembre 2026

EIVISSA, POSA'T GUAPA.

 

Sovint faig una cosa tan senzilla com caminar. No som corredor, ni esportista de competició, ni tenc cap pretensió especial més enllà de mantenir-me en forma i, si pot ser, tenir el colesterol una mica més controlat. M’agrada caminar i, sempre que puc, aprofit per fer caminades per Eivissa, pels nostres pobles, pels carrers, per ses carreteres i, sobretot, per aquells llocs que sovint només veim des de dins d'un cotxe. Un dels recorreguts que faig habitualment és sortir de Vila, passar per Ses Figueretes, Es Viver, arribar fins a Platja d’en Bossa, continuar cap a Sant Jordi i tornar. Són uns deu quilòmetres, més o manco, una bona caminada i, sobretot, una manera magnífica de veure com està realment sa nostra illa.

I he de dir que cada vegada em costa més entendre el que veig.

Eivissa està bruta. Molt bruta. I ho dic amb pena, perquè no som un visitant que ha vengut quatre dies i que es dedica a criticar els lloc on està de vacacions. Som un ciutadà que viu aquí, que camina pels nostres carrers durant tot s’any i que estima aquesta illa. Precisament per això em preocupa i em molesta veure com, a poc a poc, hem anat assumint com una cosa normal una situació que no hauria de ser normal de cap manera.

No cal fer cap estudi, ni encarregar cap informe, ni esperar cap estadística oficial per comprovar-ho. Basta sortir a caminar i mirar un poc al voltant. Ses llosques de tabac apareixen per tot, ses botelles de plàstic i ses llaunes queden tirades als marges, els papers s’acumulen a ses voreres, hi ha excrements de cans que ningú recull i, en molts de llocs, ses papereres estan plenes o directament desbordades. Ho trobam als carrers dels pobles, als polígons industrials, als aparcaments, a ses carreteres, a ses mitjanes de ses autovies, a ses entrades dels nuclis urbans, als camins, als boscos i, evidentment, a ses nostres platges.

I el més curiós és que sempre tenim una explicació preparada. Durant s’estiu és perquè hi ha massa turistes. Durant s’hivern, perquè els serveis de neteja tenen menys recursos o perquè no és temporada. Si hi ha brutor davant un negoci, algú dirà que és responsabilitat de s’Ajuntament; si és a una carretera, serà responsabilitat d’una altra administració; si és devora una platja, ja veurem de qui depèn; si és una vorera, probablement fa anys que està pendent d’una obra. I així passam sa vida, d’una administració a una altra, mentre el ciutadà continua caminant entre brutor.

Però no ens enganyem: una part important de sa culpa és nostra. Hi ha un problema d’incivisme que ja comença a ser preocupant. No és normal que una persona acabi de fumar i, sense cap tipus de problema de consciència, deixi sa llosca a terra. No és normal que després d’un dia de platja quedin botelles, bosses, envasos i tota classe de residus damunt s’arena. No és normal que hi hagi persones que passegen es seu ca i siguin incapaces de recollir els seus excrements. No és normal que algú mengi o begui pel carrer i consideri que es paper o s’envàs que li sobra ja no és responsabilitat seua.

I encara és més preocupant que, moltes vegades, aquestes persones ho facin davant d’altres sense cap vergonya. Com si tirar una cosa a terra fos un dret adquirit. Com si després ja hi hagués algú que vendria a recollir-ho.

Hem arribat a pensar que perquè existeixen serveis de neteja tenim carta blanca per embrutar. I aquí és on alguna cosa ha fallat.

Però també han fallat ses administracions. I molt. Perquè s’incivisme no pot convertir-se en una excusa permanent per justificar sa deixadesa. Una administració responsable ha de mantenir els espais públics en condicions, ha de garantir que ses papereres es buidin amb sa freqüència necessària, ha de cuidar ses voreres, ha de controlar sa vegetació, ha de reparar allò que està romput i, sobretot, ha de fer complir ses normes. No basta fer campanyes de civisme mentre determinats espais públics passen mesos o anys en un estat lamentable.

Una cosa no lleva s’altra. El ciutadà té s’obligació de no embrutar i s’administració té s’obligació de mantenir net.

Aquests dies, fent una de ses meues caminades habituals, tornava a comprovar-ho. A primera hora del matí, quan en teoria els carrers i passejos haurien de presentar la seua millor cara, Ses Figueretes podia oferir-nos papereres plenes, botelles, llaunes i tota classe de residus. A s’arena, persones dormint amb les seues pertinences devora. Una imatge que també hauria de fer-nos reflexionar, perquè darrere aquesta realitat hi ha persones que no tenen un lloc on dormir i que formen part d’una Eivissa que sovint preferim no mirar.

Per Es Viver, en determinats punts, hi ha olors que obliguen a accelerar el pas. Vomitades i pixades per tots els racons. I costa entendre que això pugui passar just devora zones hoteleres que venen al món sa imatge d’una Eivissa exclusiva, paradisíaca i de primer nivell. Perquè aquesta també és Eivissa, encara que no surti a ses fotografies de les agències de viatges.

I quan arribes a Platja d’en Bossa, sa sensació no millora gaire. Allà on hi ha establiments turístics coneguts internacionalment, on es mouen milers i milers d’euros cada temporada i on es projecta una determinada imatge de s’illa, també hi podem trobar voreres deteriorades, llosques, botelles, plàstics i altres residus. En alguns punts, fins i tot caminar es converteix en una mena de carrera d’obstacles, perquè sa vegetació ha anat ocupant espais que haurien de ser per als vianants.

I això em fa pensar en una altra de ses grans contradiccions d’Eivissa. Parlam constantment de sostenibilitat, de mobilitat sostenible, de reduir el trànsit i de fomentar que sa gent camini o utilitzi altres formes de transport. Però després hi ha voreres que desapareixen davall sa vegetació, trams que no estan en condicions i llocs on caminar resulta difícil o fins i tot perillós. Sembla que volem que sa gent deixi el cotxe a casa, però després no sempre li posam fàcil arribar caminant al seu destí.

A Sant Jordi trobam una altra realitat semblant. És un poble viu, amb comerços, bars, restaurants i molta activitat, però també amb zones que transmeten una sensació de deixadesa que no li correspon. Hi ha espais que fa massa temps que esperen una actuació, obres que pareixen no acabar mai i voreres i carrers que necessiten més atenció.

I així podríem continuar parlant de molts altres indrets de s’illa. No fa falta anar a buscar racons amagats. Sa brutor és visible en llocs per on passam cada dia. El problema és que ens hi hem acostumat. I aquesta, per mi, és sa part més greu de tot plegat. Ens hem anestesiat.

Ja no ens sorprèn trobar una botella de plàstic davall un banc. Ja no ens sorprèn veure una vorera plena de llosques. Ja no ens sorprèn una paperera desbordada. Ja no ens sorprèn trobar restes d’un pícnic a sa platja. Ja no ens sorprèn veure gent dormint als bancs del passeig o a la platja. Ho veim, ho esquivam i continuam caminant.

I quan una societat deixa de sorprendre’s davant sa degradació des seu entorn, és que alguna cosa va molt malament.

Perquè aquesta normalització també educa. Els infants i els adolescents que creixen aquí veuen què feim es adults. Podem explicar-los a s’escola que han de respectar el medi ambient, que no han de tirar residus a terra i que ses platges i es boscos s’han de cuidar, però després surten al carrer i veuen exactament el contrari. Veuen adults tirar llosques, deixar botelles o no recollir es excrements dels seus animals. Veuen voreres abandonades i espais públics que no reben s’atenció que haurien de rebre.

I aprenen que això és normal. No ho és.

S’educació ambiental no pot ser responsabilitat exclusiva de ses escoles. Ses famílies tenen una responsabilitat enorme, però ses institucions també tenen es deure d’educar amb s’exemple. Una administració que manté els seus carrers, que neteja, que arregla, que controla i que sanciona quan correspon també està educant. Una societat que respecta els seus espais públics també està educant.

Per això crec que ja és hora de recuperar una idea que Eivissa va conèixer fa molts d’anys: «Eivissa, posa’t guapa».

Potser necessitam tornar-la a posar guapa, sí, però no només de cara al turista. No per sortir millor a ses fotografies ni per poder continuar venent sa mateixa postal de sempre.

Necessitam posar guapa s’Eivissa de cada dia. Sa dels qui hi vivim tot s’any. Sa dels nostres fills. Sa de ses persones que van a fer feina cada matí. Sa de qui surt a caminar. Sa de qui va a comprar. Sa de qui agafa s’autobús. Sa de qui simplement vol seure en un banc sense tenir davall es peus una alfombra de llosques.

I per aconseguir-ho no basta una campanya publicitària. Necessitam una campanya de civisme permanent, visible i contundent, però també necessitam que ses administracions facin la seua feina. Ajuntaments, Consell, Govern i tots aquells organismes que tenguin responsabilitats sobre els nostres espais públics haurien de deixar de mirar-se els uns als altres i començar a coordinar-se de veritat.

També seria necessari implicar molt més el sector privat. Hotels, restaurants, comerços, empreses turístiques i altres negocis que viuen, directament o indirectament, de sa imatge d’Eivissa haurien d’entendre que cuidar s’entorn no és una qüestió estètica, sinó una responsabilitat. No té gaire sentit vendre Eivissa com un paradís i permetre que, just davant es establiments, hi hagi brutor, voreres deteriorades o vegetació abandonada.

I naltros, els ciutadans, també tenim molt a fer. No tirar una llosca a terra, recollir els excrements del nostre ca, endur-nos sa botella i els residus quan anam a sa platja, no deixar una bossa de fems allà on ens convé i, si trobam un paper a terra, per què no recollir-lo? Pot semblar una cosa insignificant, però si milers de persones fessin cada dia un petit gest en favor de s’illa, el resultat seria enorme.

No deman una Eivissa perfecta. Sé perfectament que una illa amb tanta població, tanta activitat i tanta pressió turística sempre tendrà problemes. El que deman és que no acceptem sa deixadesa com una cosa inevitable.

Perquè no ho és. Eivissa no està condemnada a estar bruta. El que passa és que, entre els qui embruten, el qui no netegen prou, els qui no mantenen, els qui no controlen i els qui miram cap a una altra banda, hem acabat convertint sa brutor en part del paisatge.

I jo no m’hi vull acostumar. No vull sortir a caminar i haver d’anar esquivant llosques, botelles, plàstics i excrements. No vull veure com ses voreres desapareixen davall sa vegetació mentre continuam parlant de mobilitat sostenible. No vull que els nostres pobles transmetin una imatge de deixadesa. I sobretot, no vull que els nostres fills i nets creixin pensant que aquesta és s’Eivissa que els toca.

Per això crec que ja és hora de dir-ho sense embuts: Eivissa necessita posar-se guapa una altra vegada. Però aquesta vegada no basta pintar-la per damunt. Hem de netejar-la, cuidar-la, mantenir-la i, sobretot, respectar-la.

I això no és només responsabilitat dels polítics, ni dels serveis de neteja, ni dels turistes, ni dels empresaris. És responsabilitat de tots.

Perquè Eivissa no és una postal. No és una marca. No és només un destí turístic. Eivissa és casa nostra. I quan un viu dins una casa que estima, el mínim que pot fer és no embrutar-la. Però també espera que qui té sa responsabilitat de cuidar-la no la deixi caure.

Jo continuaré caminant. I cada vegada que surti, continuaré mirant. Només esper que, algun dia, quan faci aquests deu quilòmetres entre Vila, Ses Figueretes, Es Viver, Platja d’en Bossa i Sant Jordi, pugui tornar a casa pensant que sa nostra illa és tan guapa com ens agrada contar.

Ara mateix, sincerament, no ho és. I ens hauria de fer vergonya.

El rellotge dels sabuts.

Eivissa, 10 de setembre 2026

EL RELLOTGE DELS SABUTS.

Fa uns dies que he tornat de Leamington, del meu nou barri a Anglaterra, on durant una temporada, cada matí, quan sortia de casa, passava per davant de sa petita església de St. Mark. M’hi vaig fixar els primers dies, sobretot per sa torre i pel rellotge que tenia allà dalt, però no li vaig donar gaire més importància.

Era una Església anglicana evangèlica. Això és el que posava a un cartell a s’entrada. I, sincerament, jo encara no tenc gaire clar què vol dir exactament això d’«anglicana evangèlica».

Sé que els anglicans són, per entendre’ns, sa gent de s’Església d’Anglaterra, una branca del cristianisme que es va separar de Roma fa quasi cinc-cents anys. La versió curta de sa història és que el rei Enric VIII volia anul·lar el seu matrimoni, el papa de Roma no li ho va concedir i el rei va acabar trencant amb Roma i posant s’Església d’Anglaterra sota la seua autoritat.

Després sa història es va complicar molt més, evidentment. Hi havia política, poder i sa Reforma protestant pel mig. Però per entendre el cartell de St. Mark, a mi ja em bastava amb això.

I això d’«evangèlica» tenia més a veure, pel que vaig anar entenent, amb sa manera d’entendre sa fe: molta importància a sa Bíblia, a s’Evangeli, a sa predicació i a sa relació personal amb Déu.

Jo, de moment, ho tenia bastant més senzill: passava per davant, mirava sa torre, sentia ses campanes i continuava caminant. Ja arribaria el moment d’entendre sa resta.

Perquè el rellotge tocava ses hores. I les tocava bé.

A les sis de sa matinada ja el sentia. A les dotze de sa nit, en canvi, callava. Els primers dies em despertava i pensava "ja hi tornam a ser", però després d’uns quants dies ja ni me n’adonava. Supòs que també això devia formar part de sa vida anglesa: tenir una església a prop i saber quina hora era sense haver de mirar el mòbil.

Fins que un dia vaig mirar el rellotge amb una mica més d’atenció. I vaig veure el quatre. No hi posava IV. Hi posava IIII. Quatre I.

I vaig somriure.

Perquè vaig pensar immediatament en Eivissa, en Vara de Rei i en aquella història tan nostra amb el rellotge que s’Ajuntament hi havia posat feia poc temps.

Recordau tot aquell renou? Jo sí.

Encara no havíem tengut temps d’acostumar-nos al rellotge i ja havien sortit els primers entesos a explicar-nos que allò estava malament. Que el quatre era IV. Que posar IIII era incorrecte. Que qui havia fet el rellotge no en tenia ni idea. Que qui l’havia revisat encara en tenia menys.

I, com sempre, algú havia acabat explicant-nos que aquestes coses a Eivissa no podien passar.

Jo, en canvi, estava a milers de quilòmetres de casa, davant d’un rellotge d’una església anglesa, i tornava veure exactament es mateix. IIII. I no passava res.

Ningú s’enfadava. Ningú escrivia cap carta al diari. Ningú demanava explicacions. Ningú proposava una enquesta popular per decidir si el quatre havia de ser IV o IIII. La gent passava per davant, mirava s’hora, sentia ses campanes i continuava fent la seua vida.

I jo vaig començar a pensar en una de ses nostres grans especialitats eivissenques: el sabut de torn. A Eivissa en tenim de totes ses mides.

No importa gaire de què parlem. Si surt el futbol, en sabem. Si parlam d’urbanisme, també. De carreteres, de patrimoni, d’arquitectura, de política, de restaurants... sempre hi ha algú que sap exactament què s’hauria d’haver fet. I si apareix un rellotge amb quatre I, encara millor. Aquí tenim un terreny perfecte per demostrar coneixements.

El problema del sabut eivissenc no és que opini. Que opini tot el que vulgui. El problema és sa seguretat amb què ho fa. No necessita comprovar res. No necessita mirar si aquella manera d’escriure es quatre existeix. No necessita saber si hi ha altres rellotges que ho fan així. Ell ja ho sap. A s’escola li varen ensenyar que quatre era IV. I basta. IV és IV. I ja pot començar sa discussió.

Mentre era a Leamington, però, aquell rellotge continuava allà dalt, amb ses quatre I, tan tranquil. I a mi em va entrar sa curiositat. Vaig mirar-ho. I resulta que IIII no era cap errada. És una manera tradicional d’escriure es quatre que s’ha fet servir durant molts d’anys i que, de fet, és bastant habitual en rellotges.

És a dir: aquella gran qüestió que a Eivissa havia donat per a tanta opinió, tanta indignació i tanta saviesa improvisada, a Leamington no semblava preocupar absolutament ningú.

I ara que he tornat a Eivissa, hi pens. No tant en els rellotges, sinó en sa facilitat que tenim per convertir qualsevol detall en una batalla. Perquè una cosa és que no t’agradi. Això és perfectament legítim. Una altra és pensar que està mal feta. I una altra, encara millor, és explicar que està mal feta amb tota sa seguretat del món abans d’haver mirat si realment tens raó.

Això sí que és molt nostre.

I, ben mirat, també hi ha una altra cosa molt nostra: ficar "cizaña". Tenim una capacitat extraordinària per ficar "cizaña" allà on no n’hi ha. Per trobar un problema on només hi havia un detall. Per convertir una diferència de criteri en una errada. I una errada, si convé, en una vergonya. I després, naturalment, ja només falta qualcú que demani responsabilitats.

Quan hi pens ara, em fa gràcia imaginar què hauria passat si el rellotge de St. Mark hagués aparegut a Vara de Rei. Primer algú hauria dit que el quatre estava mal posat. Després algú altre hauria explicat que això era una vergonya. Un tercer hauria recordat que "a s’escola sempre ens varen ensenyar que es quatre era IV". I abans d’acabar sa setmana ja tendríem els sabuts fent comptes, buscant culpables i explicant-nos a tots com s’havia de fer.

I tot per quatre I.

A Leamington, en canvi, ses quatre I continuaven allà dalt. Ses campanes tocaven. La gent passava. I ningú pigava el crit al cel.

Potser és això es que més m’ha fet pensar de tota aquesta història. Que jo he hagut de sortir d’Eivissa per veure una cosa que, en realitat, també tenim davant del nas: que de vegades és millor mirar, demanar-se per què i després, si encara fa falta, opinar.

I que no passa res per no saber-ho tot. De fet, potser aquesta és sa millor manera de començar a entendre alguna cosa. Perquè el rellotge no té cap necessitat de demostrar res. Fa anys que marca s’hora. I ho continua fent. IIII. Les quatre.

I, mirau per on, no hi ha hagut cap escàndol.

Bram d’ase no puja al cel, i, si puja, no fa rel.

Eivissa, 9 de setembre 2026

BRAM D'ASE NO PUJA AL CEL, I, SI PUJA, NO FA REL.

Ahir, xerrant amb una amiga, vàrem acabar parlant de sa suposada “invasió” de Ceuta i de tota aquella gent que, davant ses imatges de milers de persones intentant travessar sa frontera, va tenir molt clara sa solució abans d’haver-se fet cap pregunta: exèrcit, policia, mà dura, controls, devolucions i, per alguns, fins i tot pistoles i tirs. “Ens han envaït”, “ens han romput sa frontera”, “això no pot continuar així”. Tot molt contundent, molt patriòtic i, sobretot, molt ràpid. Perquè ara pareix que el temps que necessitam per formar una opinió és exactament el mateix que tarda una imatge a passar davant els nostres ulls.

Sa meua amiga me va dir una dita que jo no havia sentit mai, o que almenys no recordava: “Bram d’ase no puja al cel i, si puja, no fa rel”. I em va fer gràcia, perquè vaig pensar que difícilment es podria haver trobat una dita més adequada per aquests temps nostres, en què el renou pareix haver-se convertit en una forma de pensament i en què hi ha persones que confonen tenir una veu forta amb tenir alguna cosa interessant a dir.

Jo no sé què faria si visqués a Ceuta i, de bon matí, me trobàs davant una frontera desbordada de gent. No sé si tendria por, si estaria preocupad o si pensaria que aquella situació pot posar en dificultats sa ciutat on visc. És molt fàcil opinar des de fora, assegut tranquil·lament a casa, mirant unes imatges i sentint algú que te les interpreta. Segurament, si jo fos allà, també tendria moltes preguntes i voldria que ses autoritats tenguessin una resposta. Però precisament per això, abans de demanar exèrcit, policia, mà dura i tirs, m’agradaria saber què està passant realment.

Qui són aquestes persones? D’on venen? Per què han travessat sa frontera? Què esperen trobar? Què han deixat enrere? Quants són menors? Quants venen sols? Quants han arribat nedant? Quants han fet quilòmetres per arribar fins allà? Quants han dormit al carrer? Quants duen damunt res més que sa roba que duen posada? I quants, simplement, han arribat perquè han pensat que a s’altra banda hi podria haver una oportunitat que a ca seua no tenen?

No em pareix tan estrany voler saber aquestes coses abans de començar a parlar d’una "invasió".

Perquè aquí és on crec que tenim el problema: hem vist una multitud i immediatament li hem posat una etiqueta. Una frontera plena de persones es converteix en una “invasió”, una persona que fuig de sa pobresa es converteix en un “invasor” i un grup de joves que intenta arribar a Europa passa a ser una amenaça abans que ningú s’hagi molestat a saber qui són. I una vegada hem posat sa paraula damunt sa imatge, ja pareix que tot sigui molt més fàcil. Si són “invasors”, ja sabem què hem de fer amb ells. Si són persones que han arribat desesperades, sa qüestió es complica una mica més.

I a naltros, pel que pareix, no ens agraden gaire ses coses complicades.

Ens agraden ses respostes ràpides, ses opinions contundents i, sobretot, saber de quin costat hem d’estar abans d’haver entès què ha passat. Per això tenim tertulians que són capaços d’explicar una crisi internacional abans d’haver acabat de llegir sa notícia, polítics que saben exactament què pensa sa gent abans d’haver escoltat ningú i pseudo-periodistes que han descobert que investigar és una feina bastant més pesada que agafar un micròfon i dir qualsevol cosa amb cara de molta preocupació.

I després tenim ses xarxes socials, que han convertit aquesta manera de fer en una autèntica indústria. Avui tothom pot ser expert en tot. El mateix que ahir et parlava de futbol avui et pot explicar política, immigració, economia i estratègia militar, i ho farà amb una seguretat admirable, sobretot tenint en compte que probablement no ha llegit res sobre cap d’aquestes coses. Però no importa. Té una opinió i té dret a expressar-la, que és una cosa molt respectable, encara que alguns pareixin haver interpretat aquest dret com s’obligació de donar una opinió sobre absolutament tot.

I així anam, de bram en bram.

El problema no és que algú pensi diferent de jo. Això no només ho accept, sinó que ho trob necessari. El problema és quan deixam de distingir entre allò que sabem, allò que creim i allò que simplement hem sentit dir. Perquè no és el mateix veure milers de persones travessant una frontera que saber què les ha fet arribar fins allà. I tampoc és el mateix saber què està passant que saber quina és sa millor manera de solucionar-ho.

Però aquestes diferències requereixen una cosa que avui no està gaire de moda: temps. Temps per mirar. Temps per escoltar. Temps per contrastar. Temps per dubtar.

I dubtar pareix que s’hagi convertit en una feblesa, quan jo cada vegada pens més que és una de ses formes més importants d’intel·ligència. Una persona que diu “no ho sé” em genera molt més confiança que aquella que té una resposta immediata per a tot. Una persona que és capaç de dir “potser m’equivoc” em sembla molt més interessant que aquella que necessita tenir raó abans fins i tot d’haver escoltat s’altre.

Potser perquè escoltar té un inconvenient important: a vegades et pot fer canviar d’opinió. I hi ha gent que pareix que consideri canviar d’opinió una derrota. Jo no.

Si demà descobresc que allò que pensava ahir no era cert, preferesc haver canviat d’opinió que haver mantengut una mentida només per orgull. I si algú em presenta una dada que contradiu allò que jo pensava, m’estim més mirar-la que cridar més fort per intentar fer-la desaparèixer.

Per això sa conversa amb sa meua amiga em va dur fins a sa dita: “Bram d’ase no puja al cel.”

Potser antigament es bram d’un ase es perdia dins el camp i, al cap d’un moment, ningú el sentia. Avui, en canvi, tenim altaveus immensos perquè qualsevol bram arribi molt més lluny. Una frase dita sense pensar pot arribar a milers de persones en qüestió de minuts; una mentida pot convertir-se en titular, una exageració pot acabar sent una veritat repetida mil vegades i una imatge pot ser utilitzada per provocar por abans que ningú expliqui què hi ha realment darrere.

Però aquí és on m’agrada la segona part de sa dita: “I, si puja, no fa rel”.

Perquè arribar no és transformar. Tenir audiència no és tenir raó. Fer renou no és aportar res. Un bram pot aconseguir que tenguem por. Pot aconseguir que odiem algú que no coneixem. Pot aconseguir que pensem que una situació és molt més senzilla del que realment és. Però això no vol dir que ens hagi ajudat a entendre-la.

I jo crec que aquí hi ha una diferència important entre qui brama i qui pensa.

Qui brama necessita una resposta immediata; qui pensa accepta que algunes preguntes no tenen una resposta fàcil. Qui brama necessita un culpable; qui pensa intenta entendre les causes. Qui brama veu una massa de gent; qui pensa intenta veure ses persones que formen aquella massa.

I això no vol dir justificar-ho tot.

Jo puc entendre que un país vulgui controlar les sues fronteres i que una entrada irregular plantegi problemes que s’han de gestionar. Puc entendre que una ciutat com Ceuta no pugui assumir de qualsevol manera una arribada massiva de persones. Puc entendre que hi hagi preocupació, que hi hagi por i que hi hagi problemes reals. El que no acab d’entendre és aquesta necessitat de convertir qualsevol persona que ve de fora en una amenaça abans d’haver intentat entendre per què ha arribat fins allà.

Perquè una cosa és controlar una frontera i una altra és deshumanitzar qui intenta travessar-la. Una cosa és parlar d’immigració i una altra és cridar “invasió”» cada vegada que apareixen persones que no són com naltros. Una cosa és voler una política migratòria seriosa i una altra és demanar tirs des del sofà de casa.

I aquí és on pens que hauríem d’anar una mica més alerta, perquè es bram és molt contagiós. Quan un comença a cridar, els altres contesten més fort i, al final, pareix que sa persona que parla més alt sigui sa que té més raó. I potser no és més que s’ase que ha aconseguit pujar fins al cel.

Però encara que hi arribi, no fa rel.

Sa meua amiga i jo no vàrem trobar sa solució per a Ceuta. No tenim sa resposta perfecta per a sa immigració, ni sabem com s’hauria de gestionar cada frontera, ni tenim es mapa complet d’un problema que és molt més gran i més complicat del que pot explicar qualsevol tertulià en cinc minuts. Però almenys coincidíem en una cosa: abans de bramar, volem mirar.

I potser això és poc. Però avui ja me pareix bastant. Perquè jo cada vegada confiï més en sa gent que escolta abans de parlar, que mira dues vegades abans de jutjar, que contrasta abans de compartir i que és capaç de reconèixer que no sap una cosa. Me refiï més d’una persona que necessita deu minuts per pensar que d’una altra que necessita deu segons per donar-te una resposta contundent.

Potser sa intel·ligència no consisteix en saber-ho tot, sinó en saber quan encara no saps prou. I potser sa prudència no és covardia, sinó respecte per sa realitat.

Per això, quan algú torni a cridar que ens han envaït, que ens han romput sa frontera i que només queda treure s’exèrcit, jo intentaré recordar sa dita de sa meua amiga. No perquè sa dita tengui sa resposta a un problema tan complex, sinó perquè em recorda una cosa molt més senzilla: que abans de deixar-nos arrossegar pel renou, hauríem de mirar què hi ha darrere.

Perquè es bram pot arribar molt lluny. Avui, més que mai, té micròfon, televisió, xarxes, algoritmes i una legió de gent disposada a compartir-lo.

Però si no ha passat primer pel cap, difícilment farà rel. I potser, abans de bramar, no estaria malament fer una cosa que pareix que ens costa cada vegada més: mirar, escoltar, pensar.

I després, si encara ens queden ganes, parlar.

Una estada per ajudar, viure i reflexionar.

Eivissa, 8 de setembre 2026

UNA ESTADA PER AJUDAR, VIURE I REFLEXIONAR.

Durant aquesta estada al Regne Unit, una part important del meu temps l’he dedicada a ajudar els meus fills amb el trasllat i amb la posada a punt de la casa nova. Una casa sempre té coses per fer i, quan sembla que una feina ja està acabada, en surten dues més. Entre una cosa i s’altra, he dedicat moltes hores a petites reparacions, a muntar mobles, a veure què fa falta i a donar un cop de mà en tot allò que he pogut.

Però ja en teniu a prou, de cases, mudances, reparacions i feines pendents. Aquesa sirà s’última entrada xerran d’això. Sa casa continuarà el seu camí, i els meus fills ja s’encarregaran, amb temps i paciència, d’anar acabant tot allò que encara queda per fer.

Jo, simplement, he volgut aportar el que puc aportar: el meu temps, sa meua experiència i ses meues mans. Estar al seu costat, ajudar en allò que estigui al meu abast i fer-los una mica més fàcil aquest moment de canvi.

I potser és precisament aquesta manera d’ajudar, d’estar present quan em necessiten i de fer allò que puc, la que m’ha fet pensar en una qüestió molt més important: com he intentat viure i quina persona he intentat ser al llarg de sa meua vida.

Fa uns dies, parlant amb els meus fills, va sortir una conversa que, sense haver-la planificat, em va fer pensar molt. Parlàvem de la vida, de ses persones, de ses coses que realment importen quan passen els anys i, sobretot, de què significa ser una bona persona.

No és una pregunta fàcil.

Ser una bona persona no vol dir ser perfecte. Ningú ho és. Vol dir, més aviat, intentar actuar d'acord amb uns principis, procurar no fer mal als altres, saber reconèixer els errors, ajudar quan es pot i tractar ses persones amb respecte, fins i tot quan ses coses no van com un voldria.

I mentre parlàvem, vaig pensar que aquesta havia estat, d’una manera o altra, una de ses preocupacions que m’han acompanyat durant tota la vida.

Durant sa meua etapa laboral vaig tenir responsabilitats, vaig dirigir persones, vaig prendre decisions i vaig haver de defensar interessos empresarials. Evidentment, fer bé la feina era important. Complir els objectius, prendre decisions encertades i assumir ses responsabilitats també.

Però sempre vaig intentar no perdre de vista una cosa que per a mi ha estat fonamental: darrere de cada feina, de cada decisió i de cada problema, sempre hi havia persones.

Amb els treballadors, amb els clients, amb els proveïdors i amb tothom amb qui vaig tenir relació vaig procurar mantenir una mateixa manera de fer: respecte, responsabilitat, compromís i honestedat.

Amb els anys, alguns dels treballadors que vaig dirigir, així com clients i proveïdors amb qui vaig coincidir professionalment, m’han fet saber que recordaven aquesta manera de fer. És una cosa que, quan estàs immers en sa feina, potser no valores prou. Un està preocupat per resoldre problemes, complir objectius, prendre decisions i tirar endavant.

Però amb la perspectiva dels anys, aquests comentaris tenen un valor especial. No perquè necessiti que em reconeguin res, sinó perquè em fan pensar que, més enllà dels resultats aconseguits, dels càrrecs ocupats o dels objectius complerts, potser el que realment queda és sa manera com he tractat ses persones.

Quan som joves és normal que ens preocupem per progressar, per construir un futur, per aconseguir coses i per demostrar-nos que som capaços. I està bé que sigui així. Però amb els anys començam a veure ses coses d’una altra manera.

Els èxits professionals, els càrrecs i ses coses materials tenen la seua importància, però no són el que més recordam de ses persones. Recordam qui ens va ajudar. Qui ens va escoltar. Qui va confiar en naltros. Qui ens va donar una oportunitat. Qui va saber estar al nostre costat quan ho necessitàvem.

I, sobretot, recordam qui ens va tractar bé.

Ser bona persona no demana grans gestos. Moltes vegades es manifesta en coses molt senzilles: saludar, donar ses gràcies, escoltar, tenir paciència, demanar perdó quan ens equivocam o ajudar algú sense esperar res a canvi.

També significa no acostumar-nos al patiment dels altres. Vivim envoltats de problemes i desgràcies i, a força de veure’ls, correm el risc que acabin formant part del nostre paisatge habitual. No hauríem de perdre mai la capacitat de preocupar-nos pels altres. Un petit gest pot semblar poca cosa per a qui el fa, però pot significar molt per a qui el rep.

I, al mateix temps, ens recorda que la nostra vida no té sentit només pel que aconseguim per naltros mateixos, sinó també pel que som capaços d’aportar als altres.

Potser per això aquesta estada amb els meus fills m’ha fet reflexionar tant. Ara no som aquí per dirigir, decidir ni assumir responsabilitats professionals. Som simplement un pare que intenta ajudar els seus fills en allò que pot. I potser aquesta és una de ses formes més senzilles i més sinceres d’entendre què significa estar al costat d’algú.

Durant aquestes setmanes també he tingut temps per disfrutar de ses netes, estar amb la família i dedicar alguns moments a mi mateix. I això m’ha recordat una altra cosa important: ses obligacions no s’acaben mai. Sempre hi haurà alguna reparació pendent, algun moble per muntar, alguna cosa per ordenar o alguna feina que podria fer-se avui però també podria esperar demà.

El temps, en canvi, no espera. Veure créixer ses netes, compartir una conversa tranquil·la amb els fills, escoltar-les jugar al jardí o simplement asseure’s uns minuts al seu costat són moments que no es poden guardar per més endavant. Si no els vivim quan arriben, els perdem.

Amb els anys, un va aprenent a distingir millor allò que és urgent d’allò que és realment important. I no sempre coincideixen. Una reparació pot ser urgent; una conversa amb un fill potser no. Una feina pot semblar imprescindible; una hora jugant amb ses netes pot semblar que pot esperar. Però sa primera sempre es podrà fer una mica més tard. La segona, potser no.

Durant aquesta estada, lluny de l’enrenou quotidià, he pogut disfrutar precisament d’aquests petits moments: uns matins tranquils, ses passes de ses meues netes pel jardí, una conversa pausada amb els meus fills o simplement la satisfacció d’haver pogut ajudar en allò que estava al meu abast.

I, mirant enrere amb la perspectiva que donen els anys, pens també en allò que un deixa als fills. Sempre he cregut que als fills no els podem deixar només coses materials. Una casa, uns estalvis o qualsevol altra possessió poden ser útils, però tot això és passatger. El que realment importa és allò que som capaços de transmetre amb la nostra manera de viure.

Durant molts anys he intentat transmetre als meus fills uns valors que per a mi han estat fonamentals: treballar amb responsabilitat, actuar amb honestedat, respectar els altres, complir amb la paraula donada, ajudar quan sigui possible i procurar, per damunt de tot, no perdre mai sa qualitat humana.

No ho he fet només amb paraules. Sobretot he intentat fer-ho amb l’exemple. Perquè els fills escolten el que els deim, però sobretot observen el que feim.

I ara, amb la perspectiva dels anys, crec que aquest és el llegat que més m’importa. Veure com són els meus fills, com tracten ses persones, com afronten les seues responsabilitats i com han construït les seues pròpies vides em fa pensar que, en aquest aspecte, puc sentir-me satisfet.

No perquè pensi que ho he fet tot bé. Ningú ho fa. Tots ens equivocam, tenim moments de debilitat i hi ha decisions que, amb els anys, hauríem pres d’una altra manera. Però crec que el més important és haver intentat mantenir-se fidel a uns principis, reconèixer els errors quan cal i continuar intentant millorar.

Per això, quan pens en com m’agradaria ser recordat el dia de demà, no voldria que fos per una casa nova, ni per les reformes que vaig ajudar a fer, ni per la quantitat de feines que vaig ser capaç de resoldre. Tampoc pels càrrecs que vaig ocupar, pels èxits professionals o per ses coses materials que vaig aconseguir.

M’agradaria ser recordat per sa manera com vaig intentar viure. Per haver procurat ser una bona persona. Per haver tractat els altres amb respecte i honestedat. Per haver estat present quan m’han necessitat. Per haver ajudat els meus fills dins les meues possibilitats. I, sobretot, per haver intentat transmetre’ls, amb l’exemple, una manera de mirar la vida i ses persones.

La casa ja s’anirà acabant a poc a poc. Els meus fills continuaran ses reformes i ses millores, amb paciència i amb l’ajuda dels professionals quan sigui necessari. Les cases són així: sempre hi haurà alguna cosa per fer.

Però ses persones que estimam, el temps que compartim amb elles i l’empremta que deixam en els altres són una altra cosa. Això no es pot ajornar. No es pot deixar per demà. I tampoc es pot reparar quan ja és massa tard.

Potser aquest és el veritable sentit de tot plegat: complir amb ses nostres obligacions, treballar, esforçar-nos i ser responsables, però sense oblidar-nos de viure i, sobretot, de ser humans mentre feim tot això.

Perquè les cases s’acaben, ses feines s’acaben, els càrrecs passen i els reconeixements s’obliden. El que queda és sa manera com hem tractat els altres i el record que deixam en les persones que han compartit el camí amb naltros.

I si algun dia els meus fills poden mirar enrere i pensar que el seu pare va intentar ser una bona persona, que va procurar actuar amb honestedat, que va estar al seu costat quan el varen necessitar i que va intentar transmetre’ls aquests valors amb el seu exemple, crec que aquest serà, sens dubte, el millor llegat que els hauré pogut deixar.

Sa casa de na Peppa Pig.

Eivissa, 7 de setembre 2026

SA CASA DE NA PEPPA PIG.

Ara tocava dedicar tot el matí a ses netes. I això, per jo, és una bona manera de començar es dia, sobretot perquè ja hi ha prou temps per llevar pols, moure caixes d’un lloc a s’altre, arreglar coses que fa dies que esperen i fer tota aquella feina de casa que, curiosament, sempre sembla que tornarà a ser allà demà. Avui, però, no tocava res d’això. Avui tocava fer de güelo, que és una feina molt més entretinguda i, sobretot, molt més agraïda.

Així que vàrem partir cap a un lloc molt prop de s’aeroport de Birmingham, dins un d’aquests grans centres comercials i d’entreteniment que hi ha per Anglaterra. En aquest cas, un MEC, unes lletres que jo no sabia ben bé què volien dir (i encara no estic segur que m’interessi massa saber-ho), però que venen a ser una especie de gran centre d’oci, amb botigues, restaurants, entreteniments i activitats per a tota sa família. Dit d’una altra manera, un d’aquests llocs magnífics on pots passar tot un dia sense avorrir-te i, sobretot, sense que els teus sous tenguin gaire possibilitat de tornar a casa amb tu.

I naltros hi anàvem amb un objectiu molt concret: visitar sa casa de na Peppa Pig.

Jo no sé a valtros, però aquest personatge agrada molt a ses meues netes. I quan dic molt, vull dir molt. Sa petita, que té dos anys i ara comença a parlar, encara va construint el seu vocabulari a poc a poc, amb paraules soltes que de vegades has d’anar interpretant com si fossis un especialista en llengües. Però hi ha una paraula que pronuncia amb una claredat absoluta, sense cap dubte ni vacil·lació: Peppa Pig.

Això sí que ho sap dir.

I no és estrany, perquè na Peppa Pig és molt més que una porqueta rosa que surt per sa televisió. Al Regne Unit, s’ha convertit en un dels grans fenòmens de s’entreteniment infantil britànic i, amb els temps, ha acabat essent coneguda pràcticament per mig món. A Anglaterra, na Peppa forma part de sa infància de milions d'infants, surt a sa televisió, als llibres, als joguerois, a sa roba, als espectacles i, naturalment, a tota una indústria que ha descobert que una porqueta rosa pot ser molt més rendible del que un, innocentment, podria imaginar.

I aquí és on entram naltros, tres adults i dues criatures, disposats a contribuir modestament a sa prosperitat de sa família Pig.

Per començar, ses entrades. El meu fill les havia comprades i, entre tres adults i dues criatures, varen sortir per uns 120 euros. Un pot pensar que és una animalada, i probablement ho és, però també és ver que quan vas amb ses netes hi ha una regla no escrita segons la qual els preus deixen de ser preus i passen a ser “per elles”. I quan és “per elles”, sembla que tot costa un poc menys. No perquè costi menys, evidentment, sinó perquè un té una capacitat extraordinària per autoenganyar-se quan veu ses cares de ses netes.

Però això només era el principi.

Per anar-hi vàrem decidir agafar un Uber. Preu? Uns 30 euros. Ho suportarem. Quan arriba el cotxe, el xofer ens mira i comença a fer recompte: un, dos, tres, quatre... cinc. I aquí s’atura sa matemàtica. Es vehicle només podia dur quatre persones.

Naltros intentarem explicar que una era petita, que la podíem dur a coll, que pràcticament no ocupava espai. Però es conductor ho tenia molt clar.

- I’m sorry. I can’t. It’s five people.

I contra això no hi ha argument possible. Ses normes són ses normes, encara que sa cinquena persona tengui dos anys i pesi menys que una maleta.

Així que cancel·lam el viatge i, naturalment, cancel·lar-lo també té un cost. Uns 10 euros més que se’n van alegrement. Tornam a demanar un altre vehicle, aquesta vegada per a sis persones, i és aquí quan entram dins el fascinant món dels algoritmes.

Perquè s’aplicació de Uber ha detectat que som cinc, que necessitam un vehicle més gros i que ja hem tengut un problema amb el primer cotxe. I, com que aquestes màquines són tan intel·ligents, decideixen ajudar-nos. El preu puja fins a uns 60 euros.

No sé si es tracta d’intel·ligència artificial o simplement d’una manera molt moderna de dir “ja que els tenim agafats, cobrem-los un poc més”. Just el doble. Cabrons!

Però què hi farem? Ses netes no podien esperar que jo iniciàs una revolució contra Uber aquell matí. Ja teníem una missió molt més important: arribar a sa casa de na Peppa Pig.

Finalment, arribarem al centre comercial i, una vegada dins, accedirem ràpidament al recinte de sa visita. I què hi trobarem? Idò una casa. Una casa de mida real, o tal vegada un poc més grossa que ses cases normals d’avui en dia, que no estaria malament per a cap família, però que aquí està decorada exactament com si haguéssim entrat dins sa pantalla de sa televisió.

Hi havia el jardí a s’entrada, el recibidor, sa cuina, una sala per jugar, es quarto de bany, es dormitori i tots aquells espais que formen part del món de na Peppa. Tot està fet amb els colors, ses formes i sa decoració dels dibuixos animats, de manera que ses criatures tenen sa sensació d’haver entrat dins un episodi.

I ses netes, evidentment, encantades.

Aquí és on el güelo deixa de mirar el preu de s’entrada i mira ses cares de ses netes. Perquè poden dir el que vulguem dels negocis, dels preus i de sa indústria de l’entreteniment infantil, però quan veus dues criatures que corren, juguen, miren cada racó amb curiositat i estan felices, és difícil continuar fent de comptable.

La visita va continuar per una gran sala dedicada al futur, amb coets, estrelles, astronautes i tota una ambientació espacial. I sobretot hi ha espai per fer allò que més interessa als infants: jugar. Escalar, córrer, tombar-se per terra, mirar què fa s’altre i interactuar entre ells. I aquí vaig pensar que, en realitat, els adults hi sobraven tots.

Perquè ses criatures són ses que han de fer sa visita i jugar amb llibertat. Han de córrer, experimentar i estar amb altres infants. Naltros, els grossos, som allà sobretot per vigilar que ningú no desaparegui i que ningú no es faci mal. Però, és clar, això no ho explica ningú quan compres ses entrades. Per què si un adult vol entrar amb ses criatures, per què negar-se? La resposta és molt senzilla: perquè cobren més sous.

I aquí és on el negoci de na Peppa comença a mostrar ses seues orelles de llop davall sa pell de porquet rosa. Una vegada has pagat per entrar, resulta que també pots pagar per fer-te una fotografia amb na Peppa a mida real. Perquè, evidentment, sa fotografia no és gratuïta. Seria massa generós. I si després de sa visita encara et queden ganes de gastar, no hi ha cap problema: a sa sortida t’espera una magnífica botiga de souvenirs de na Peppa Pig.

Ses meues netes hi varen entrar amb aquella cara que només saben posar els infants quan entren dins una botiga plena de joguerois. Miraven una cosa, després una altra, i després una altra. Naltros, en canvi, miràvem els preus. I quan finalment vàrem sortir sense comprar res, ses netes no ho acabaven d’entendre. Com pot ser que hagis anat a sa casa de na Peppa Pig i no t’enduguis una Peppa Pig? Això, per elles, devia ser una contradicció difícil d’assimilar.

I encara quedava sa cafetería Pig. Una altra magnífica oportunitat comercial, perquè després de visitar sa casa de na Peppa, què millor que menjar o beure alguna cosa en un lloc també decorat amb na Peppa? Però naltros vàrem decidir que ja havíem contribuït prou a s’economia britànica aquell matí i no ens vàrem quedar a menjar.

A aquestes altures, probablement es personal de la casa devia estar un poc decebut amb naltros. Perquè si feim comptes, sa visita que dura aproximadament una hora ja ens havia costat uns 120 euros d’entrades. Després hi havia es primer Uber, que no va poder dur-nos perquè érem cinc; el cost de sa cancel·lació; el segon Uber, uns 60 euros, i més tard, per tornar a ca nostra, un altre Uber d’uns 60 euros més.

Més de 250 euros per una hora de Peppa Pig. Un autèntic malgasteroi de sous. I això sense comptar sa fotografia, es menjar, sa beguda ni, per descomptat, cap souvenir. Un negoci rodó.

Però també he de reconèixer una cosa: ses netes s’ho varen passar molt bé. I al final, quan ets güelo, això pesa més que qualsevol factura. Potser na Peppa Pig no necessita que jo li faci propaganda, perquè ja té prou negoci muntat a tot el món, però ses netes sí que necessiten que, de tant en tant, els dediquem un matí, encara que sigui per entrar dins una casa de cartó pedra, pagar una entrada que fa mal a sa butxaca i sortir d’allà amb sa sensació que ens han passat per damunt una piconadora de gastar sous.

Això és perquè hi ha coses que no tenen preu. Sa mirada d’una neta quan veu per primera vegada na Peppa davant seu, sa il·lusió amb què entra dins aquella casa, sa manera com juga amb la seua germana o aquella paraula que sa petita repeteix una vegada i una altra perquè és una de ses poques que ja sap dir perfectament...

-    - Peppa Pig!

I llavors penses que, mira, potser els 250 euros no han estat tan malgastats. Això sí: una vegada. Perquè una cosa és ser güelo i una altra és convertir-se en accionista de Peppa Pig.

Per tornar a ca nostra encara ens esperava un altre Uber. Uns 60 euros més i cap a casa. I així acabava es nostre matí amb ses netes: una hora de visita, més de 250 euros menys i dues criatures felices. Com podeu veure, un gastaroi que no ens podem permetre cada dia. Però ses netes s’ho mereixien.

I, al cap i a la fi, per això som güelos. Per pagar entrades que no necessitam, taxis que no ens esperàvem i, sobretot, per veure dues cares felices.

Na Peppa ja farà negoci. Naltros, almenys per una vegada, crec que ho podrem suportar.