Setanta anys i encara em queden coses per aprendre.

Eivissa, 24 d'octubre 2026

SETANTA ANYS I ENCARA EM QUEDEN COSES PER APRENDRE!

 

 

Avís previ. S’escrit d’avui pot ferir sensibilitats, provocar algun escàndol domèstic i, en els casos més greus, fer que algú arrufi el nas, posi els ulls en blanc o senti la necessitat urgent de donar-me una lliçó de moral. Estau avisats!

Avui parlaré d’un tema que, pel que sembla, encara pot fer suar més que una classe de força al gimnàs. I no, no em referesc a ses flexions de cames, als abdominals ni a aquella barra infernal que sembla dissenyada expressament per recordar-nos que ja no tenim vint anys.

Si sou d’aquelles persones que s’escandalitzen per una paraula, que veuen una indecència darrere cada broma o que necessiten una til·la cada vegada que una conversa surt del guió, encara sou a temps de tancar aquest escrit i dedicar-vos a una lectura més tranquil·la. Un llibre d’instruccions d’una rentadora, per exemple. Encara que, segons el programa que trigueu, també pot acabar sent una experiència intensa.

Per sa meua part, ja us he avisat. Després no vull reclamacions, comentaris negatius ni peticions perquè em retirin el carnet de persona respectable.

I ara, si encara sou aquí, continuem. Que una cosa és tenir setanta anys i una altra de molt diferent és haver perdut ses ganes de riure, d’aprendre i de descobrir que el món encara és capaç de sorprendre’ns.

Amb s’arribada de la tardor, sembla que la vida es torni una mica més amable. Ses temperatures han baixat, ja no anam tot el dia amb la sensació d’estar dins un forn i, curiosament, la gent sembla més contenta. Hi ha més ganes de sortir, de xerrar, de fer una broma i, sobretot, de passar un bon rato.

Al gimnàs també es nota. Les suades continuen, ses gomes elàstiques no han perdut ni un gram de resistència, ses peses continuen pesant el mateix i ses estores encara són allà, esperant que algú hi deixi una part de la seua dignitat durant un exercici d’equilibri. Però s’ambient ha canviat. Hi ha més rialles, més complicitat i aquella sensació agradable que, a més de venir a posar el cos en forma, també venim a passar una bona hora.

Ben mirat, no tot han de ser flexions, estiraments i equilibris impossibles. De tant en tant, també va bé exercitar els músculs de la rialla. Aquests, almanco, no solen fer mal l’endemà.

Tot va començar un matí, un dilluns qualsevol, durant l’escalfament previ a sa nostra habitual classe de força. Érem vuit persones: set dones i un sol home. Jo, naturalment. Un exemplar de setanta anys que continua resistint entre gomes, pilotes, peses i altres instruments de tortura moderna.

Una companya va demanar si havíem vist el darrer programa de First Dates.

- No!

- Què ha passat?

I ja ho tenim. No hi ha res com una pregunta ben col·locada per interrompre una sessió d’exercicis i despertar la curiositat d’un grup de gent que, fins fa un moment, només estava pendent de no perdre s’equilibri.

Pel que ens va contar sa companya, un home de vuitanta anys havia demanat a la seua cita si era "activa o passiva". Imaginau .... als vuitanta anys!

- Activa? Passiva? Vaig pensar: Però de què anava aquella conversa? Ara també s’ha de fer un examen gramatical abans de quedar amb algú? O era una referència sexual?

Jo, que als setanta anys encara tenc més curiositat que coneixements sobre segons quines novetats del vocabulari modern, vaig decidir intervenir.

- Perdonau, però què vol dir això d’activa o passiva? És una qüestió gramatical? Parlam de verbs o de sexe? 

Ses rialles no es feren esperar.

Sa professora, una al·lota jove que fa anys que viu a Eivissa, però que encara no s’ha deixat seduir del tot per sa nostra manera de parlar, em va mirar amb aquella expressió de mestra que acaba de detectar una oportunitat pedagògica irrepetible.

- ¡Pepe! O eres muy inocente o no te enteras de nada.

I, sense donar-me temps per defensar-me, va començar a explicar-m’ho.

Jo l’escoltava amb tota s’atenció de què era capaç. No volia perdre detall. A sa meua edat, un ha d’estar disposat a reciclar-se. Al cap i a la fi, no podem pretendre que el món continuï funcionant amb el mateix manual d’instruccions que ens varen donar fa cinquanta anys.

Però sa millor part encara havia d’arribar.

- A ver, vamos a hacer una cosa. Ponte en posición de estrella de mar.

- D’estrella de què? Mira, millor fes-ho tu primer, perquè jo no sé de què em parles.

 I ella, sense perdre ni un segon, es va estirar a terra, cara amunt, va obrir els braços i ses cames i va quedar allà, ben estirada, formant una magnífica estrella de mar humana.

La resta del grup va quedar pendent de l’escena.

Jo la mirava, mirava la postura, tornava a mirar-la a ella i intentava trobar alguna relació entre aquella demostració i els exercicis de força que havíem vengut a fer.

- Molt bé, li vaig dir. Però ara m’hauràs d’explicar què té a veure aquesta postura amb sa classe de gimnàstica.

-¡Pepe, parece mentira! ¡No te enteras!

 I va continuar amb l’explicació.

- Una persona que fa s’estrella de mar és aquella que s’estira, obre els braços i ses cames i pràcticament no es mou. Es queda allà, tan tranquil·la, mentre s’altra persona s’encarrega de fer tota sa feina. No pren la iniciativa, no participa gaire i deixa que s’altra dugui el pes de la situació.

- Ah! —vaig exclamar—. O sigui que s’estrella de mar no és precisament un exemple de mobilitat!

- ¡Exactamente!

Llavors començava a entendre sa relació entre ser actiu o passiu i aquella postura tan poc habitual dins una classe de força. Ser actiu, en aquella conversa al programa de sa tele, significava prendre la iniciativa, moure’s i participar. Ser passiu, en canvi, era deixar que s’altra persona dirigís la situació i fes gairebé tota sa feina.

Entenem tots el que vol dir "fer sa feina". Veritat? 

I s’estrella de mar n’era la representació més gràfica: braços oberts, cames obertes i poca cosa més. Una mena de descans per a un i una jornada completa de feina per a s’altre.

Naturalment, tot això tant pot anar per a un home com per a una dona. Que ningú pensi que ses estrelles de mar tenen sexe, gènere o carnet de soci d’un club determinat. La qüestió no és qui adopta sa postura, sinó qui es mou i qui deixa que s’altre s’encarregui de tot.

- Vaja! Ara que t’he vist i m’ho has explicat tant explicitament, crec que ja ho entenc!

La sala va esclatar en rialles.

I allà estàvem: set dones, un home de setanta anys, una professora convertida en estrella marina i una classe de força que, per uns instants, havia deixat de ser una classe de força per convertir-se en una representació teatral improvisada de relacions de parella.

Ses gomes varen quedar abandonades, ses peses no es movien i ses estores havien canviat de funció. Naltros, en lloc de comptar repeticions, intentàvem recuperar s’alè entre rialla i rialla.

I tot per una pregunta que havia començat amb un programa de cites a sa televisió!

Ben mirat, aquestes són ses coses que fan especials els matins. Anam al gimnàs per guanyar força, millorar la mobilitat i procurar que el cos no ens passi factura abans d’hora. Però també hi anam per trobar-nos, compartir experiències i xerrar de qualsevol cosa que ens faci més agradable sa jornada.

S'altre matí, per exemple, no només vàrem treballar els músculs: també vàrem ampliar el vocabulari. Jo, almanco, vaig sortir de sa classe amb una nova definició apresa i amb la satisfacció d’haver resolt un dubte que, fins aquell moment, no sabia ni que tenia.

Això és el que m’agrada de continuar fent coses, conèixer gent i mantenir la curiositat desperta. Sempre hi ha algú que et pot ensenyar alguna cosa nova, encara que sigui d’una manera tan gràfica que difícilment l’oblidaràs.

I, pel que fa a sa professora, li reconec el mèrit: va saber convertir una explicació en una demostració pràctica. No sé si aquesta tècnica pedagògica apareix al programa oficial de la classe de força, però us puc assegurar que s'altre dia tothom va entendre sa lliçó.

Això sí, sa pròxima vegada que ens demani que ens posem en posició d’estrella, esper que sigui per fer un exercici d’estiraments i no perquè hagi de continuar ampliant els meus coneixements de vocabulari.

Que, al cap de setanta anys, encara em queden moltes coses per aprendre. Però, si pot ser, que me les expliquin amb bon humor i sense necessitat de suspendre la classe de gimnàstica.

Una cosa és segura: després d’aquella demostració, quan algú em parli d’una estrella de mar, ja no pensaré en el fons de la mar. Pensaré en sa professora, ses rialles i aquell matí en què vaig descobrir que, fins i tot al gimnàs, sempre hi ha una lliçó que no surt al programa.

I, perdonau-me si algú s’ha escandalitzat llegint aquestes línies, que recordi s’avís del principi. Jo ja havia advertit que el contingut podia ferir sensibilitats. No em faceu responsable si heu continuat llegint per pura curiositat!

He procurat escriure entre línies, amb doble sentit. Al cap i a la fi, entre gomes, peses, suades i estrelles de mar, també hi ha lloc per a una bona rialla. I això sí que és una activitat que recoman a tothom, tant si és actiu com si és passiu.

Avui l’he pifiada: la regla dels 10 segons.

Eivissa, 23 d'octubre 2026

AVUI L'HE PIFIADA: LA REGLA DELS 10 SEGONS.

Avui l’he pifiada. I mirau que normalment em consider una persona prudent, d’aquelles que pensen una mica abans de parlar. Però avui sa confiança i s’amistat m’han jugat una mala passada. He fet un comentari sense mala intenció, però que ha fet mal. I això, al cap i a la fi, és el que compta.

Al gimnàs no hi anam només per cuidar el cos, guanyar força o mantenir-nos en forma. De vegades, també hi aprenem lliçons de vida que no tenen preu. I avui n’ha estat un d’aquests dies.

Tot ha començat amb una salutació a sa porta d’entrada i ha acabat amb una reflexió que m’ha fet pensar més del que m’hauria imaginat. Una d’aquelles lliçons que no surten a cap taula d’exercicis, que no treballen cap múscul, però que potser ens convé entrenar tant o més que qualsevol altre.

Estava esperant per entrar a una classe de força quan ha arribat una professora. Ens coneixem des de fa un munt d’anys i ens tenim confiança. Ens hem saludat amb sa cordialitat de sempre.

- Hola, Pepe!

- Bon dia, Marga! (nom inventat). On vas amb tanta pressa? Feia dies que no coincidíem. Estàs molt guapa i… per cert, molt prima!

Idò sí. Aquesta darrera frase sobrava. No feia falta. És veritat que està molt prima, però això no vol dir que jo ho hagués de dir.. M’he passat de sa ratlla sense adonar-me’n.

Ella s’ha girat i m’ha dit:

- Pepe, no coneixes sa regla dels 10 segons?

- No. No la conec. Quina regla?

I m’ha explicat de què va.

Sa idea és ben senzilla: si una persona pot corregir alguna cosa del seu aspecte en uns deu segons, li ho pots dir. Si no ho pot canviar fàcilment, millor que t’ho pensis dues vegades abans de comentar-ho.

Per exemple, pots avisar algú que té una mica de cafè als llavis, un trosset d’espinac entre ses dents o s’etiqueta de sa camisa fora. Són coses que pot arreglar de seguida i que probablement t’agrairà que li hagis fet notar, sempre amb discreció i amabilitat.

En canvi, dir a algú que està massa prima, que ha engreixat molt, que té moltes arrugues o que no t’agrada es seu nas és una altra història. Potser no hi ha mala intenció, però no saps què hi ha darrere aquella aparença, quines preocupacions té aquella persona ni com li pot afectar el teu comentari.

Probablement, molts ja heu sentit a parlar d’aquesta regla. D’altres, segurament sa majoria, ja la posau en pràctica moltes vegades, potser sense ni pensar-hi. Jo avui, en canvi, m’he deixat portar per sa confiança i he ficat la pata.

I aquí és on em sap mal, o més ben dit, on he fet mal. A més, després m’ha explicat que efectivament té un problema de salut i que el seu aspecte no és un tema qualsevol.

Jo no volia ferir-la. Ni mica. Sa confiança que tenim em devia fer pensar que podia parlar amb tota sa naturalitat del món. Però una cosa és tenir confiança amb algú i una altra és oblidar que ses paraules poden tocar llocs delicats. A vegades, precisament amb sa gent que apreciam, ens deixam anar massa i no pensam prou en allò que deim.

I és curiós, perquè moltes vegades som molts prudents amb ses persones que no coneixem gaire, mentre que amb ses persones properes ens permetem una espontaneïtat que no sempre és encertada. Pensam que, com que hi ha confiança, tot s’hi val. I no és així. Sa confiança no ens dona via lliure per dir qualsevol cosa. Al contrari, hauria de fer que tenguéssim encara més atenció de qui tenim davant.

Em sap greu no haver tengut més tacte. M’ha faltat aturar-me un moment abans de parlar. Potser m’hauria estalviat aquest mal tràngol i, sobretot, hauria evitat ferir una persona que apreciï.

Sa regla dels 10 segons no és cap fórmula màgica ni serveix per resoldre totes ses situacions. Però m’ha fet pensar. Perquè no es tracta només de si una cosa es pot canviar, sinó de si cal dir-la i de com se sentirà s’altra persona quan la senti.

A partir d’avui, tocarà mossegar-me una mica més sa llengua. No sempre cal dir tot allò que pensam. I abans d’obrir sa boca, intentaré fer-me una pregunta ben senzilla: "El que estic a punt de dir ajudarà aquesta persona o simplement farà que se senti malament amb ella mateixa?"

Avui no m’he fet aquesta pregunta. I he fallat.

Ens pensam que per fer mal cal tenir mala intenció, però no sempre és així. De vegades, una frase dita amb tota sa naturalitat del món pot ferir més del que ens imaginam. I després ja no basta dir que no ho volíem fer. La intenció pot ser bona, però això no lleva s'efecte que ses nostres paraules poden tenir damunt els altres.

I sí, m'he disculpat. Perquè reconèixer que t’has equivocat està molt bé, però també cal saber demanar perdó. No passa res per admetre que hem ficat sa pata. No som perfecte, i segurament continuaré equivocant-me. Però, si més no, intentaré aprendre dels errors.

Com deia aquell: "Lo siento mucho. No volverá a ocurrir".

Idò això. Intentaré que no torni a passar. No promet que sempre me’n surti, però avui he après una lliçó que no vull oblidar: Tenir cuidado de ses persones que estimam i apreciam també vol dir tenir cuidado de ses paraules que els deim.

I perquè, al cap i a la fi, al gimnàs no només entrenam el cos. De vegades, també ens toca entrenar el respecte, sa prudència i sa capacitat de pensar abans de parlar.

Avui m’ha tocat a jo. I aquesta lliçó no me l’oblidaré fàcilment.

A vegades, sa millor ruta és sa que no teníem prevista.

Eivissa, 22 d'octubre 2026

A VEGADES, SA MILLOR RUTA ÉS SA QUE NO TENÍEM PREVISTA.

Hi ha dies que ses coses no surten com havíem pensat. I, curiosament, de vegades són aquests dies els que acaben deixant un millor record. Potser perquè, quan deixam de voler que tot surti segons es pla previst, descobrim que la vida també té sa seua manera particular de sorprendre'ns. I si, a més, hi ha una bona colla d'amics pel mig, unes bones cames i un poc de ganes de caminar, ja tenim bona part de sa feina feta.

S'altre dia teníem prevista una sortida de senderisme amb els companys de s'universitat per visitar sa capella de sa Creu d'en Ribes. Una d'aquestes excursions que fan ganes, perquè caminar per Eivissa sempre té alguna cosa especial, i descobrir racons amb història encara més. Però el temps, que darrerament ha descarregat de valent damunt s'illa, va decidir fer-nos canviar de plans.

I clar, després de ses intenses pluges, no sabíem en quin estat trobaríem el camí. Potser bé, segurament malament, potser convertit en una petita aventura de fang, pedres i relliscades. I una cosa és fer senderisme i una altra és apuntar-se, sense saber-ho, a un curs accelerat de patinatge forestal.

Així que, amb bon criteri, vam decidir anul·lar sa sortida. Sempre és millor prevenir que curar, sobretot quan un ja té una edat en què una relliscada no se sol resoldre amb un parell de rialles i una espolsada de ses cames. Sa salut és important, i sa prudència també forma part de s'esperit senderista, encara que de vegades ens agradi fer veure que som més joves i valents del que realment som.

Però quedar-se a casa tampoc era sa solució. Ja que no podíem anar a sa Creu d'en Ribes, per què no fer una caminada tranquil·la per una de ses rutes habituals dels que sortim a estirar ses cames, mantenir es colesterol a ratlla i, de passada, posar un poc d'ordre a ses idees quotidianes?

I així va néixer el pla alternatiu. Sense associació, sense autocar, sense assegurances, sense llistes d'inscrits ni cap d'aquelles complicacions que, de vegades, acompanyen ses activitats organitzades. Simplement, un grup d'amics amb ganes de caminar. Sense més pretensions que passar un bon matí. Que ja és molt, en els temps que corren.

Ens vam trobar al passeig de ses Figueretes i, a poc a poc, vam començar a caminar. Primer cap a Es Viver, després per sa platja d'en Bossa i, més endavant, enfilant cap a Sant Jordi. Una ruta coneguda, sense grans desnivells ni cap cim per conquerir. No hi havia cap meta per assolir, ni fotografies obligatòries a sa creu d'un puig, ni aquella pregunta recurrent de "quant falta?". Només caminar, mirar i xerrar.

Caminar amb amics té una cosa que no surt a cap mapa: sa conversa. Una conversa que comença parlant del temps, continua amb alguna anècdota, pega una volta per qüestions de la vida i acaba, sense saber ben bé com, arreglant el món. O intentant-ho. Perquè, si una cosa tenim clara, és que caminant arreglam moltes coses, encara que després, quan arribam a casa, el món continuï exactament igual.

En arribar a Sant Jordi vam fer una aturada tècnica a Can Sala. Per recuperar forces, evidentment. No fos cosa que, després de tanta activitat física, ens agafàs una baixada de sucre o, encara pitjor, una baixada d'humor. Un cafè, un rato asseguts i aquella agradable sensació d'estar a gust, sense presses ni horaris que ens perseguissin.

Hi havia qui hauria allargat una mica més aquella pausa. I no li faltaven motius. Però encara ens quedava camí per fer, així que vam reprendre sa marxa per anar a buscar sa línia de passeig de sa platja i tornar cap a casa.

Al final, havien passat prop de tres hores i caminat uns vuit quilòmetres. Tres hores de caminar, de compartir converses, de riure, d'escoltar i de disfrutar de sa companyia. Tres hores sense haver d'anar a un lloc d'especial, sense haver de veure res extraordinari i sense haver preparat gairebé res.

I aquí és on vaig pensar que, de vegades, ens complicam massa la vida. Buscam rutes espectaculars, paisatges de postal, excursions diferents i destinacions que justifiquin haver sortit de casa. I tot això està molt bé, no ho discutirem ara. Però també hi ha un plaer enorme en aquestes caminades senzilles, de cada dia, en què el més important no és on vas, sinó amb qui vas.

Perquè, al cap i a la fi, caminar ens ajuda a cuidar el cos, però fer-ho amb amics també ens cuida una mica s'ànima. I si pel camí aconseguim rebaixar es colesterol, carregar ses piles i tornar a casa amb un somriure, ja podem donar sa jornada per ben aprofitada.

Sa capella de sa Creu d'en Ribes continuarà esperant-nos. Ja hi anirem un altre dia, quan els camins estiguin en millors condicions. No tenim cap pressa. Per una vegada, el temps ens ha canviat els plans i no ens ha anat mica malament.

Així que, si em demanau què vam fer ahir, us diré que poca cosa. Vam caminar de Figueretes a Sant Jordi i vam tornar. Vam fer un cafè i vam xerrar.

I, pensant-ho bé, què més volíem?

Perquè, de vegades, sa millor excursió no és sa que t'havies preparat, sinó aquella que, sense fer remor, et recorda que tenir amics, caminar i compartir unes hores és una manera ben senzilla de ser feliç.

I això, per sort, no necessita ni autocar ni assegurança especial. Només ganes de sortir i bona companyia.

Disfrutau algunes fotos dels llocs que vam veure:

Joan Serra. Ingeniero ibicenco.

 Eivissa, 21 octubre 2026

Joan Serra, el ingeniero ibicenco detrás del Jaguar eléctrico Type 01, protagoniza su spot de lanzamiento

Por Laura Ferrer (Es Nou Diari)

Joan Serra, ingeniero ibicenco en lo más alto de Jaguar que protagoniza la campaña de lanzamiento del nuevo Type 01. Cedida

 

Aunque trabaja y reside en Inglaterra, Joan Serra estaba en su tierra natal, Ibiza, cuando le llegó la propuesta. Dijo que sí sin pensárselo demasiado y cogió un avión rumbo a Serbia, donde se grababa la campaña. Allí, a pie de rodaje, entendió la verdadera dimensión de lo que supone una grabación publicitaria para una gran marca, con un equipo de producción de unas cien personas. “Yo digo siempre que sí, para adelante”, resume con una frase que, en cierto modo, define su filosofía de vida.

Y es que este ingeniero ibicenco de espectacular currículum, actual jefe general de Ingeniería de Vehículos (Vehicle Engineering Manager) de Jaguar Land Rover en Gaydon (Inglaterra) es una de las caras de We are reinventing Jaguar, la campaña de lanzamiento del Type 01, el nuevo gran turismo eléctrico de la marca. El anuncio se ha lanzado este mes de octubre de 2026 en diferentes plataformas. También se proyecta en eventos, como la presentación del Type 01 en Nueva York.

Ingenieros, no actores

La clave de la campaña es que quienes aparecen en ella no son actores sino los ingenieros de la casa, como Joan Serra.

Jaguar quiso que hablasen las personas que llevan años trabajando en el coche, como Serra, que lleva más de cinco años como Jefe de Ingeniería General del Coche. “Querían que fuese la gente que estaba ahí desde el principio, la que ha hecho el vehículo y tiene las historias, la que puede transmitir un poco más de sentimiento de cómo se ha hecho todo”, explica Serra a Noudiari desde Inglaterra.

Y él es una figura crucial en todo el proceso, ya que es quien asegura que la ingeniería se completa correctamente y está pendiente de todos los detalles del coche, desde si es más o menos deportivo a cómo acelera, pasando por cuánto ruido entra en la cabina, cómo se comporta en las curvas y qué sensaciones transmite al conductor.

Para explicar qué hace, recurre a una imagen: “Yo soy el piloto del avión y en el avión hay 500 personas más. Todos vamos al mismo sitio, y mi trabajo es pilotar ese avión y hacernos llegar a puerto”.

Pero más allá de la descripción, está la vocación y pasión que transmite: “Mi trabajo es el mejor del mundo, es un privilegio, la verdad”, afirma con rotundidad.

¿Y qué aporta a la marca que sea un ingeniero como él quien dé la cara en el anuncio? Serra lo compara con la cocina: “Si vas a un restaurante y hablas con el cocinero que te cuenta la historia de la receta, la inspiración o los problemas que tuvieron para sacarla, el plato te va a saber mejor”. Con un coche, sostiene, ocurre lo mismo: saber y transmitir cómo se hizo le da valor añadido.

Serra te puede explicar, por ejemplo, que para crear un solo panel del coche han invertido 1.500 horas de trabajo o que no hay un solo modelo de Jaguar que tenga tantas patentes como este.

¿Lo difícil de ser ‘actor por un día’? «Fue andar recto»

Pese a su sobradísima experiencia técnica, lo de ponerse delante de una cámara es otra cosa. “Lo más difícil fue andar recto”, confiesa entre risas. Le pedían caminar mirando hacia arriba, con una cámara sobre él grabándole muy lentamente, y empezó a pensar en el pie derecho, en los hombros, en la postura. “Me costó un montón. ¡Qué tontería!, andar recto y mirar para arriba”, confiesa con su buen sentido del humor.

Lo más divertido «fueron las risas con los compañeros al ver los vídeos de los demás» y cómo les habían cambiado el vestuario a algunos de ellos. A él le vistieron como va cada día, de negro y colores oscuros; a otros, en cambio, les cambiaron bastante el estilo y fue motivo de no pocas bromas.

Joan Serra ama su trabajo y suma ya 15 años de carrera dentro de Jaguar. Cedida

La reacción en su entorno ha sido de orgullo… y de memes. “La gente que me conoce me envía comentarios: ‘te acabo de ver’, y es gracioso. Todo el mundo en casa está orgulloso, y además tienen material para hacer algún meme o algún sticker para reírse de mí, así que siempre es positivo”.

Del violín a la acústica

El camino de Joan Serra hasta Gaydon empieza en Eivissa. Y, aunque suene extraño, todo comienza con la música y los ruidos, que son su especialidad.

Entre 2006 y 2007 fue profesor de violín en el Patronat de Música Ciutat d’Eivissa, y en el verano de 2007 trabajó cinco meses como técnico de sonido en MP Music.

Mientras tanto estudiaba en la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), donde cursó entre 2005 y 2010 Ingeniería de Telecomunicación, especialidad de Sonido e Imagen. Paralelamente fue becario en el Laboratori d’Enginyeria Acústica i Mecànica (LEAM) entre 2008 y 2010.

Después se marchó a Reino Unido para cursar entre 2010 y 2011 el máster en Sound and Vibration Studies de la Universidad de Southampton, con asignaturas como vibraciones estructurales, acústica analítica y numérica, control del ruido y procesado de señal.

En 2012 entró en Jaguar Land Rover como ingeniero de NVH (ruido, vibraciones y aspereza), y su primer trabajo tenía algo de poético ya que su campo de trabajo era el sonido que hacían las ventanillas del Jaguar XJ al subir y bajar. “Funcionó, les gustó, y me dieron un poco más de trabajo y responsabilidad”, recuerda. Desde entonces hasta hoy ha ido adquiriendo nuevas responsabilidades y creciendo en una empresa en la que se siente como en casa, ahora como jefe general de Ingeniería de Vehículos.

Un proyecto que nace con su hija

La historia del Type 01 está ligada a la faceta más personal de Serra. Estaba a punto de nacer su primera hija, Indy, cuando uno de los directores le llamó para preguntarle si quería ayudar con “una cosita”, que era empezar lo que sería el Type 01. “Al volver de las dos semanas de paternidad dije: quiero quedarme aquí, sea como sea y haciendo lo que tenga que hacer”, cuenta. Hasta ese punto le entusiasmó.

“El proyecto nace a la vez que mi primera hija, y cuando pienso cuántos meses llevamos de proyecto, pienso en la edad de mi hija”, dice. Son, en cierto modo, sus dos criaturas.

La página en blanco

La campaña habla de reinventar Jaguar, nada menos, y no parece algo sencillo. “Te dicen que tienes una página en blanco y enfrentarte a ella es casi lo más difícil”, explica Serra. El equipo recibió libertad casi total, con una condición que parece tan simple como terriblemente compleja y es que «tenía que ser un Jaguar».

Para entender qué hacía icónicos a los grandes modelos de la marca, los ingenieros condujeron los coches clásicos del museo de la compañía, entre ellos el icónico E-Type. “En muchas empresas no harían esto. Normalmente te dicen que has de conseguir unos números, unos objetivos, y para adelante”, valora.

Pero la inspiración funcionó y el resultado es, según la marca, el Jaguar más avanzado técnicamente de su historia.

Vamos a los ‘factos’, que harán las delicias de los entendidos del motor: El Type 01 se asienta sobre la nueva Jaguar Electric Architecture (JEA), construida con un 73% de aluminio y con una rigidez torsional de 51,7 kN/grado, la mayor lograda hasta ahora por la marca. Promete hasta 1.030 CV, tracción total y una autonomía que supera los 700 kilómetros. Sus puertas sin marco incorporan un larguero patentado para que no se vean juntas, y el desarrollo ha generado más de 360 solicitudes de patente.

“No hay un Jaguar que tenga tantas patentes en la historia de la marca”, subraya Serra. Y recuerda que, ante cosas que otros daban por imposibles, el equipo respondía: “¿Cómo podemos hacerlo?”.

¿Y a partir de ahora? “Feliz de poder enseñarlo al mundo, y a ver si lo puedo traer pronto a Ibiza”, concluye.

Que no se'ns remullin els alumnes!

Eivissa, 20 d'octubre 2026.

QUE NO SE’NS REMULLIN ELS ALUMNES!

Ens tracten com a boixos petits. Ai, ai, ai! No us remulleu, estimats! Que sou molt sensibles! No fos cas que us caiguessin quatre gotes damunt el cap, patísseu un trauma irreparable, desenvolupàsseu un trastorn emocional i haguéssiu de demanar hora al psicòleg. No sortigueu al carrer, hi ha xarcus i podeu caure.

Per favor! Que una cosa és sortir de casa i una altra, ben diferent, és exposar una persona major a una experiència tan salvatge com veure ploure!

Idò això és exactament el que pareix que ens passa. Ens hem tornat tan protectors, tan previsors i tan exquisidament delicats que ja no sabem si som ciutadans adults o infants de guarderia esperant que algú ens posi una jaqueta, ens agafi de sa mà i ens digui que tot anirà bé.

Si no sabem si plourà, tancam!

Així de senzill. No fos cas que algú es banyàs, se li encrespàs els cabells o hagués de caminar amb una sabata un poc humida. Quin drama! Quina tragèdia! Que venguin els serveis d’emergència, que activin es protocol i, si fa falta, que declarin s’estat d’alarma per quatre núvols malcarats!

Ahir dilluns, al migdia, vaig rebre un missatge al mòbil que m’ha deixat amb sa boca oberta: els actes prevists per demà dimarts a sa Seu de sa UIB a Eivissa queden cancel·lats «ja que no sabem si plourà o no».

Heu llegit bé: no saben si plourà.

Llegiu-ho una altra vegada, per favor. No és que hi hagi una catàstrofe anunciada, que s’edifici amenaci d’esfondrar-se o que s’hagi detectat una plaga de mosquits amb males intencions. No. És que no saben si plourà.

I davant aquesta incertesa tan esfereïdora, tan insòlita i tan absolutament incompatible amb sa supervivència humana, sa decisió més assenyada és suspendre-ho tot.

Idò ja hi som! Hem arribat a sa culminació de sa civilització: quan no podem controlar el temps, cancel·lam s’activitat. Si no tenim sa certesa absoluta de què farà sa meteorologia, més val quedar a casa, tancar ses persianes i esperar que algú ens comuniqui que ja podem tornar a viure.

Visca sa prevenció convertida en paràlisi! Visca sa cultura de s’alarma permanent! Visca el principi que, davant qualsevol dubte, és millor no fer res! I si demà no plou, tampoc passa res: haurem demostrat que som capaços de suspendre un acte per una pluja que potser ni tan sols tendrà sa decència de presentar-se.

I què havíem de celebrar? Una excursió a peu pel torrent? Una competició de natació en aigües obertes? Un concurs de pentinats?

No, senyors. A les quatre de sa tarda, sa cloenda des curs 2025-2026 de sa Universitat Oberta per a Majors, amb s’entrega dels certificats a tots aquells alumnes que  vam fer el curs i vam complir amb ses nostres obligacions. I a les cinc, sa inauguració des curs 2026-2027, amb sa lliçó inaugural i sa presència de ses autoritats corresponents.

Dos actes acadèmics. Cultura, formació, coneixement i gent adulta que dedica part del seu temps a continuar aprenent. Res que hagi de posar en perill sa integritat de ningú, llevat que considerem que quatre gotes d’aigua poden provocar una crisi institucional de primer ordre.

Però, pel que sembla, el destí d’aquests actes ha de quedar en mans dels núvols. Si decideixen passar per damunt Eivissa, se suspèn. Si passen de llarg, ja haurem suspès igualment. I si al final fa sol, sempre podrem celebrar una cerimònia solemne en honor de sa nostra capacitat d’anticipar es desastre que no ha arribat.

Però, per favor, de què tenim por? De sa pluja? De remullar-nos els peus? De despentinar-nos? De perdre sa inversió en perruqueria?

Som a Eivissa, no dins una bombolla esterilitzada ni dins una incubadora amb temperatura controlada. Aquí plou de tant en tant. Ho ha fet abans que existissin ses aplicacions meteorològiques i, sorprenentment, sa humanitat ha aconseguit sobreviure-hi. Els pagesos continuen sembrant, sa gent continua anant a fer feina i el món no s’atura cada vegada que el cel decideix deixar caure quatre llàgrimes.

Ara bé, sembla que naltros hem evolucionat cap a una espècie nova: Homo sapiens sensibilissimus, un ésser que necessita un certificat de bon temps per sortir de casa i que pot patir seqüeles emocionals irreversibles si una gota li toca el nas.

Si alguna autoritat no pot venir de Palma perquè s’avió no vola, que delegui en una altra persona o que enviï un missatge per videoconferència. Benvinguts al segle XXI! Sa tecnologia, entre altres coses, serveix per resoldre problemes, no per afegir excuses a un calendari ja preparat.

I si hi ha goteres a la Seu, que les revisin els responsables i les arreglin si està en les seues mans. Per alguna cosa hi ha responsables i pressuposts de manteniment. Una cosa és un problema real de seguretat, que s’ha de prendre seriosament, i una altra és suspendre una activitat perquè no sabem si cauran quatre gotes.

No deman que ens garanteixin que no plourà. No som tan beneits. Deman una mica de sentit comú, que, segons sembla, és un bé molt més escàs que ses precipitacions.

I ara què? Durant es mesos d’hivern, cada vegada que es cel s’enfosqueixi, haurem de suspendre ses classes de sa UOM? Haurem de consultar el mòbil abans de sortir de casa, no per saber si necessitam un paraigua, sinó per comprovar si tenim autorització administrativa per travessar el carrer?

Potser haurem d’esperar que sa meteorologia publiqui una resolució favorable, degudament signada i segellada electrònicament, que ens permeti assistir a classe sense córrer el risc d’experimentar sa humitat ambiental.

I, ja posats, per què no suspenem ses excursions si fa vent, si fa fred o si fa massa sol? No fos cas que algú suàs, agafàs un constipat o hagués de buscar una ombra. Sa seguretat absoluta és una meravella, sobretot quan s’aconsegueix sense sortir de casa.

Som persones adultes, amb una trajectòria i una experiència que ens permeten distingir una precaució raonable d’un despropòsit monumental. No som infants petits ni necessitam que ningú esborri del calendari qualsevol activitat que pugui comportar una mínima incomoditat.

Però sembla que hi ha una nova pedagogia institucional que consisteix a tractar-nos com a menors d’edat permanents. No sigui cosa que ens mullem! No sigui cosa que ens refredem! I, sobretot, no sigui cosa que hàgim de decidir per naltros mateixos.

Per què, darrere aquesta aparent preocupació pel nostre benestar, hi ha una pregunta incòmoda: ens protegeixen perquè ens consideren vulnerables o perquè ens consideren incapaços de gestionar quatre gotes de pluja?

També hi ha una qüestió de respecte. Respecte pels alumnes, pel temps que dedicam a formar-nos, per sa feina de qui ha organitzat aquests actes i per sa importància d’una universitat que vol apropar el coneixement a tothom. Hi ha gent que s’ha organitzat, que ha reservat el seu temps i que esperava participar en dos actes acadèmics. Però tot això pareix secundari davant sa possibilitat que plogui.

Perquè cancel·lar-ho tot sempre és fàcil. No exigeix imaginació, ni capacitat d’adaptació, ni solucions alternatives. Basta tenir por i un botó per enviar un missatge. I si després no plou, sempre quedarà s’argument infal·lible: «I si hagués plogut?».

Per jo, cancel·lar aquests actes per aquest motiu és un despropòsit monumental. No hi ha per tant! No es tracta d’ignorar els riscos, sinó de distingir entre una precaució necessària i una por que acaba paralitzant-ho tot.

Som adults, no infants de guarderia. I si sa simple possibilitat de pluja basta per suspendre sa cultura, sa formació i els compromisos, potser el problema no són els núvols, sinó el poc seny de qui pren ses decisions.

Quin panorama! Per favor, que no plogui. Que els majors som molt sensibles.

Prou de missatges d'alerta! No som uns inútils!

Eivissa, 19 d'Octubre de 2026

PROU DE MISSATGES D’ALERTA! NO SOM UNS INÚTILS!

Dilluns de matí. A primera hora, el cel és tapat i amenaça pluja. Però he de sortir al carrer. S’ha de viure. S’ha de menjar. És llei de vida. I què voleu que us digui? També m’ho demana el cor. Després d’un diumenge sense sortir de ca meua, tenia ganes de respirar s’aire i tornar a disfrutar del perfum “de merde” dels carrers del meu barri. Ja sabeu, aquesta aroma tan característica que només els qui vivim a Vila sabem apreciar en tota la seua esplendor.

Primera parada: sa farmàcia. Ja hi compr més que al supermercat (i de franc, moltes vegades!). Avantatges de fer-se major. Era s’únic client, així que tenia temps per fer una mica de xerradeta amb sa farmacèutica. Arreglar el món, comentar quatre coses i passar uns minuts de conversa sense presses. Una activitat ben perillosa, pel que sembla, quan els núvols decideixen fer feina.

I, mentrestant, al carrer ha començat a ploure.

De sobte, el mòbil ha començat a emetre aquell so estrident que et fa botar el cor i pensar que ha passat una desgràcia. Uep! Què passa? Mir sa pantalla i llegesc el missatge d’alerta.

Però bon home! Insensat! Què fa aquí, de xerrera amb sa farmacèutica? No veu que plou? Corri cap a ca vostra! Hi ha perill de pluges fortes! Vagi a un lloc elevat, eviti zones inundables i estigui permanentment pendents dels missatges que us puguem anar enviant!

Carai! M’han acollonit. Menys malt que visc en un quart pis.

Ho sent, senyors de Protecció Civil. Sa companyia era agradable, sa conversa interessant i jo, pobre ignorant, no m’havia adonat que estava desafiant ses forces de la natura. Ho sent, no tornarà a repetir-se.

He sortit de sa farmàcia amb aquella sensació d’haver estat fent una cosa il·legal: xerrar tranquil·lament mentre plou.

I sí, plovia. Però tampoc no queia el diluvi universal.

He arribat al portal i he pensat que, en lloc de sortir corrents cap a casa, potser era més convenient esperar una mica, deixar passar el ruixat i continuar després amb ses meues feines. Una decisió que, fins on jo sé, encara entra dins ses capacitats d’un adult jubilat amb algunes neurones funcionant.

Però sembla que ja no ens deixen ni aquesta petita llibertat. Ara resulta que, cada vegada que quatre niguls s’enfaden, hem d’esperar instruccions oficials per saber què hem de fer amb sa nostra vida.

I aquí és on comença el meu emprenyament.

Que m’avisin quan hi hagi un perill real, extrem i imminent? Perfecte. Ho trob necessari. Si hi ha risc greu d’inundacions, torrents desbordats, ventades perilloses o qualsevol situació que pugui posar en perill la vida de ses persones, vull que m’avisin. Només faltaria!

Però una cosa és informar la ciutadania i una altra, molt diferent, és convertir cada episodi de pluja en una mena d’apocalipsi amb notificació incorporada.

Ha plogut, plou i plourà. És el que sol passar quan vivim en un planeta on hi ha estacions, núvols i fenòmens meteorològics. I sí, el canvi climàtic està fent que molts d’aquests fenòmens siguin més intensos o imprevisibles, cosa que ens obliga a estar preparats. Però precisament per això hauríem d’aprendre a conviure amb aquestes situacions, no viure permanentment amb l’ai al cor i el mòbil a la mà.

Des del portal de sa farmàcia, mentre veia com plovia, no vaig poder evitar riure. Em venien al cap altres països on ses inclemències meteorològiques formen part de la vida quotidiana. Pensava, per exemple, en Anglaterra, on viuen els meus fills. Allà, la pluja no és cap novetat, el vent no és cap sorpresa i el fred no obliga automàticament a declarar l’estat d’emergència.

Les ciutats, els carrers, els transports, els negocis i els serveis estan més habituats a conviure amb un temps que no sempre acompanya. La gent s’organitza, es vesteix adequadament i continua fent la seua vida, sempre que ses condicions siguin segures.

Us podria explicar com els meus fills, en ple hivern, amb pluja, neu o vent, s’aixequen de bon matí, quan encara és nit fosca, i surten cap al gimnàs, sa feina o qualsevol altre activitat. Que plou? Un impermeable. Que neva? Una bona caçadora i unes sabates adequades. Que fa vent? Roba que abrigui i que no surti volant a sa primera ratxa. Que hem de dur els infants a escola? Cotxet, funda per a la pluja i cap al carrer.

Evidentment, si les condicions són perilloses, s’actua amb prudència. No es tracta de fer l’heroi ni de jugar-se la vida per demostrar res a ningú. Es tracta, simplement, de distingir entre una situació realment perillosa i un dia de mal temps.

Aquí, en canvi, cau un bon ruixat i pareix que s’hagi d’aturar el món. Missatge d’alerta! Cuidado! Precaució! No sortiu! Estau pendents del mòbil! I si encara no ens hem espantat prou, ja n’arribarà un altre per recordar-nos que hem de continuar espantats.

Però què es pensen? Què som uns inútils? Que no sabem mirar el cel, escoltar com cau la pluja o decidir si és millor sortir amb paraigua o esperar deu minuts?

Som adults. Tenim sentit comú. Sabem que no hem de travessar un torrent quan baixa ple, que no hem d’aparcar davall un arbre a punt de caure i que, si hi ha una inundació, no hem d’anar a fer-hi fotografies. No necessitam que ens tractin com una colla d’infants incapaços de prendre sa més petita decisió sense el vistiplau d’una autoritat.

I el pitjor de tot és que, quan ses alertes es multipliquen, correm el risc que perdin efectivitat. Si cada cap de setmana sembla que arriba la fi del món, arribarà un dia que la gent deixarà de fer cas dels avisos, fins i tot quan siguin realment importants. I això sí que seria greu.

Perquè alertar no és espantar. Informar no és ordenar a tothom que s’aturi. Protegir la ciutadania no significa tractar-la com si fos incapaç de gestionar la seua pròpia existència.

Jo no vull rebre un missatge d’alerta cada vegada que cau un ruixat. No vull que es paralitzi la vida quotidiana per sistema ni que es suspenguin activitats escolars sense una valoració proporcionada del risc real. Vull informació clara, avisos útils i criteris coherents. Vull que m’expliquin quin perill hi ha, on és i què he de fer si realment em trob en una situació de risc.

I, sobretot, vull que ens preparin.

Ensenyin-nos a actuar davant una inundació. Expliquin-nos com hem de protegir ca nostra, quins camins hem d’evitar i què hem de fer si la situació empitjora. Inverteixin en infraestructures, en prevenció, en manteniment i en educació ciutadana. Preparin els serveis públics i ajudin la gent a entendre els riscos. Això és gestionar una emergència. Això és fer la feina.

Perquè enviar un missatge al mòbil ho pot fer qualsevol. El que costa és tenir un sistema de prevenció ben planificat, saber avaluar el perill i comunicar-lo sense convertir cada nigul negre en una tragèdia anunciada.

I quan veig que, davant aquestes situacions, tot sembla reduir-se a enviar notificacions i més notificacions, em deman si realment estam davant una política d’emergències ben pensada o davant una administració que ha descobert que, si fa remor, almenys ningú podrà acusar-la de no haver avisat.

Potser m’equivoc. Potser hi ha una feina tècnica important que no veig. Però, com a ciutadà, tenc tot el dret de qüestionar una manera d’actuar que em sembla excessiva, paternalista i, en alguns casos, contraproduent.

Perquè jo també vull seguretat. Però no vull viure espantat. Vull responsabilitat, no alarmisme. Vull prevenció, no teatre meteorològic. I vull que ses autoritats confiïn una mica més en la capacitat de la gent per viure, adaptar-se i prendre decisions normals.

Dilluns de matí, jo només havia sortit a fer una volta, comprar quatre coses i xerrar un poc amb sa farmacèutica. Va començar a ploure i vaig esperar al portal. No vaig desafiar cap tempesta, no vaig posar ningú en perill i no vaig necessitar cap equip d’emergències per decidir què havia de fer.

Vaig mirar el cel, vaig valorar la situació i vaig actuar amb sentit comú. Exactament com hem fet tota la vida.

Així que, senyors de Protecció Civil, una petició: reservin ses alertes per a allò que realment les necessita. No ens facin viure cada ruixat com si fos el preludi del judici final. No ens tractin com una societat d’inútils que necessita instruccions per posar-se un impermeable i esperar que escampi.

I, per favor, quan no hi hagi un perill que ho justifiqui, deixin-nos fer vida normal. Que ja som grandets. I que plogui, senyors, que plogui!

I, per favor, deixin d’emprenyar amb tanta alerta!

No tenir por, sinó criteri.

Eivissa, 18 d'octubre 2026

NO TENIR POR, SINÓ CRITERI.

Aquest cap de setmana m’ha tocat fer de güelo. I hi ha poques coses que m’agradin tant com compartir temps amb el meu net, veure com va descobrint el món i aprofitar qualsevol ocasió per xerrar amb ell d’aquestes coses que no sempre s’ensenyen a s’escola. O dit d’una manera diferent: donar-li lliçons sense que semblin la típica “batalleta del güelo”.

Dissabte nit vam fer el que toca: pizzes i pel·lícula. Una nit tranquil·la, d’aquelles que semblen no tenir res d’especial, però que de vegades acaben deixant una marca més fonda que molts dies assenyalats. La pel·lícula que vam triar va ser “El niño con el pijama de rayas”.

En Gonzalo té dotze anys. És una edat en què ja comences a fer preguntes importants, encara que de vegades no sàpigues ben bé com formular-les. Una edat en què el món deixa de ser tan senzill com semblava, però encara conserva aquella mirada neta que, malauradament, molts adults hem anat perdent pel camí.

Quan va acabar la pel·lícula, era molt tard i vam anar a dormir. Però aquest matí, durant s’esmorzar, hi hem tornat. Amb la tassa davant, alguna cosa per menjar i aquella calma que tenen ses primeres hores del dia, m’ha demanat que li explicàs millor la història, perquè hi havia coses que no acabava d’entendre.

I així, entre glops i mossegades, hem començat a xerrar.

Vaig pensar que sa millor manera d’explicar-li aquella història tan terrible era començar per una cosa que ell conegués: s’amistat.

Li vaig parlar del canvi d’escola. Ell ha deixat enrere una escola on tenia els seus amics, els seus espais i les seues rutines, i ha començat una etapa nova a l’institut. Un lloc diferent, amb companys nous, professors nous i moltes coses que encara no coneix. Li vaig demanar que imaginàs com se sentiria si, de cop, hagués d’anar a un lloc on no conegués ningú, on tot li resultàs estrany i on els dies se li fessin llargs i avorrits.

Em va entendre de seguida. 

Li vaig dir:  Idò això és, més o menys, el que li passa a en Bruno.

En Bruno és el protagonista alemany de sa pel·lícula. Son pare és un militar nazi i, per motius de feina, la família se’n va a viure a una casa nova, lluny de la vida que el boix coneixia. Allà, en Bruno s’avorreix, se sent tot sol i no acaba d’entendre què passa al seu voltant.

Un dia, explorant els voltants de la casa, veu unes persones que van vestides totes igual, amb una especie de pijama de ratlles. No sap que allò que té davant és un camp de concentració. No sap que aquelles persones són presoners jueus. No sap gairebé res del món dels adults, ni de ses mentides, ni de l’odi que ha convertit aquells éssers humans en presoners.

Només veu una tanca. I, a l’altra banda, un boix de la seua edat. Es diu Shmuel.

Els dos infants comencen a parlar. Després es fan amics. Xerren, comparteixen moments i troben en s’altre algú amb qui combatre s’avorriment i la solitud. Per a ells no hi ha alemanys ni jueus, ni races superiors ni inferiors, ni enemics que hagin de ser odiats. Hi ha dos boixos que volen jugar, que tenen curiositat, que necessiten companyia i que, senzillament, es cauen bé.

Sa tanca, que per als adults representa una frontera entre els qui manen i els qui pateixen, entre els qui tenen drets i els qui han estat desposseïts de tot, per als dos infants no té cap sentit. No entenen per què haurien de ser enemics. Ningú els ha explicat encara com han de mirar-se. I potser aquesta és una de ses coses més dures que ens mostra la pel·lícula: que l’odi dels adults resulta absurd quan el miram amb els ulls de dos boixos.

Després li vaig explicar el final. En Bruno vol ajudar en Shmuel a trobar el seu pare, que ha desaparegut dins el camp. Per fer-ho, es posa un pijama de ratlles, passa a s’altra banda de la tanca i entra en aquell món que fins llavors només havia pogut observar des de fora. Però ses coses acaben de la pitjor manera. Els dos boixos són arrossegats, juntament amb altres presoners, cap a una cambra tancada on moren agafats de la mà.

Li vaig deixar un moment de silenci.

No sé si a dotze anys es pot arribar a entendre del tot una tragèdia com aquella. De fet, no sé si els adults l’arribam a entendre mai. Però sí que podem començar a comprendre'n el sentit.

Pensa-hi, li vaig dir. Dos boixos que no s’han fet cap mal es fan amics. En canvi, hi ha adults que no s’han conegut mai, que no s’han fet res els uns als altres, i que arriben a odiar-se fins al punt de voler-se matar. Com pot ser?

Llavors va arribar la seua pregunta: Per què els alemanys odiaven tant els jueus? Eren tant dolents?

I aquí s’esmorzar es va convertir en una petita lliçó d’història. Però, sobretot, en una conversa sobre ses persones. Arribava el missatge “moral” del güelo.

Li vaig explicar que Alemanya havia perdut la Primera Guerra Mundial i que, després, molta gent vivia en la pobresa, sense feina i amb poques esperances. Hi havia fam, ràbia, humiliació i por. En aquell ambient va aparèixer Hitler, un home que va saber aprofitar el malestar de la gent i que els va oferir una resposta tan senzilla com perversa: «Jo sé qui té la culpa de tot».

En lloc de dir-los que els problemes eren complicats i que calia treballar junts per resoldre’ls, els va assenyalar un enemic: els jueus.

Per què ells? Perquè eren una minoria, perquè feia segles que patien prejudicis i discriminació a Europa i perquè resultava fàcil convertir-los en culpables davant una societat espantada. Hitler va repetir aquella mentida una vegada i una altra. Ho va fer als discursos, als diaris, als cartells, a ses escoles i a través de la propaganda. Va presentar els jueus com si fossin una amenaça per al país, fins que moltes persones acabaren acceptant com a veritat allò que era una falsedat monstruosa.

Li vaig posar un exemple més proper.

Imagina que a la teua classe es trenca una cosa i ningú sap qui ho ha fet. Arriba un alumne nou i, sense cap prova, alguns comencen a dir que ha estat ell. Si ho repeteixen prou vegades, potser els altres també s’ho creuran. Però repetir una acusació no la converteix en veritat, o sí?

Va negar amb el cap.

Idò això mateix, però a una escala terrible. Els jueus no eren culpables dels problemes d’Alemanya. Hitler els va convertir en enemics perquè necessitava un culpable i perquè assenyalar-los li permetia guanyar poder. En lloc d'ajudar la gent a entendre els seus problemes, els va ensenyar a tenir por d'altres persones.

Després li vaig explicar una altra cosa: que l’odi no sempre comença amb un crit o amb un cop. De vegades comença amb una distància petita. Primer et diuen que aquell grup és diferent. Més tard, que no és com naltros. Més endavant, que és perillós. I, quan ja no el veus com un conjunt de persones, sinó com una etiqueta, és molt més fàcil acceptar que li llevin els drets, que el separin o que li facin mal.

Els nazis varen fer exactament això amb els jueus, fins a arribar a organitzar-ne la persecució i l'assassinat sistemàtic. L’Holocaust no va començar a les cambres de gas. Va ser el resultat d’anys de propaganda, exclusió, deshumanització i violència.

I aquí vaig voler que entengués una idea que em sembla fonamental: els infants no neixen odiant un poble, una religió o una persona perquè és diferent. L’odi s’aprèn. S’ensenya amb ses paraules, amb els exemples, amb els silencis i amb ses mentides que es repeteixen fins que semblen normals.

Per això sa pel·lícula ens conta la història des dels ulls de dos boixos. Perquè, quan els deixam mirar-se sense prejudicis imposats, descobreixen allò que tenen en comú. En Bruno no veu un jueu: veu en Shmuel. I en Shmuel no veu un enemic alemany: veu en Bruno, el seu amic. La tragèdia és que el món dels adults acaba entrant en aquell espai d’amistat i el destrueix.

Però encara em quedava una cosa per explicar-li. Potser la més important.

Saps què em preocupa, a banda de tot el que va passar? Que no podem pensar que aquestes coses només passen en el passat. Avui vivim en un món diferent, complicat, però la por continua existint. Hi ha gent que no pot pagar el lloguer, que té una feina precària, que no sap què passarà demà. Hi ha guerres, incertesa i molts canvis que costen d’entendre.

Quan tenim por, sovint buscam una explicació fàcil. Volem que algú ens digui qui té la culpa i ens prometi que ho arreglarà tot. I sempre hi ha algú disposat a aprofitar-se d’aquesta necessitat.

Avui podem sentir que la culpa és dels immigrants, de Brussel·les, dels rics o de qualsevol altre grup que resulti útil per al discurs del moment. Les circumstàncies no són ses mateixes que a l’Alemanya nazi, i no hem de confondre realitats històriques diferents. Però hi ha un mecanisme que es repeteix: davant problemes complexos, algú assenyala un enemic i promet una solució senzilla si aconseguim apartar-lo.

Li vaig recordar que les xarxes socials poden fer que aquestes idees es multipliquin molt de pressa. Abans, la propaganda arribava pels diaris, la ràdio, els cartells i els discursos. Ara també ens pot arribar per TikTok, Instagram o YouTube. Si un vídeo ens presenta un grup sencer com una amenaça, és possible que després en vegem molts d'altres que repeteixen el mateix. A poc a poc, podem acabar pensant que tothom ho veu igual, quan en realitat només veim una part de la realitat.

Per això, Gonzalo, no has de tenir por de pensar diferent. Però tampoc t'has de creure tot el que et diuen, només perquè ho diu algú que parla fort o que sembla molt segur de si mateix.

Li vaig dir que havia d'estar especialment atent quan algú assegura que només ell pot salvar el país, quan culpa un grup sencer de persones de tots els problemes o quan diu que els periodistes, els jutges o les eleccions només són vàlids si li donen la raó. Quan algú vol que deixis de fer preguntes i que acceptis les seues paraules com si fossin veritats absolutes, convé aturar-se i pensar.

És igual de quin partit sigui, quin nom tengui o quina bandera dugui. El criteri no consisteix a donar sempre la raó als uns o als altres. Consisteix a demanar proves, contrastar la informació, escoltar més d'una veu i recordar que cap persona no deixa de tenir drets pel fet de ser diferent de naltros.

S’esmorzar s’anava acabant. No sé quantes d’aquelles paraules li quedaran gravades ni quantes entendrà millor quan sigui més gran. Potser avui només ha entès una part de la història. Potser d’aquí a uns anys recordarà sa pel·lícula, sa pregunta que em va fer i aquella conversa tranquil·la de diumenge al matí.

Però, si hi ha una sola idea que m’agradaria que conservàs, és aquesta: no tenir por, sinó criteri.

No tenir por de qui és diferent. No tenir por de fer preguntes. No tenir por de reconèixer que no sabem alguna cosa. I, sobretot, no deixar que ningú converteixi ses nostres pors en odi cap a una altra persona.

Perquè la història d’en Bruno i en Shmuel va començar amb dos boixos que només volien tenir un amic. La tragèdia va arribar quan el món dels adults els va ensenyar que hi havia persones que no mereixien ser tractades com a persones.

I això, Gonzalo, és una lliçó que no hauríem d’oblidar mai. Ni als dotze anys, ni als cinquanta, ni a cap edat.

Perquè el dia que deixam de veure persones i només hi veim enemics és el dia que començam a perdre allò que ens fa humans.