Per què treballar molt no basta per fer-se ric.

Eivissa, 12 d'octubre 2026

PER QUÈ TREBALLAR MOLT NO BASTA PER FER-SE RIC.

 

S'altre dia escoltava un conegut assessor d'empreses, un d'aquells que pugen a un escenari i t'expliquen com has de viure i quines coses has de fer (segons ells). Es guanyen la vida venen idees que moltes vegades no són d'avui. Més bé, repeteixen coses que altres ja deien fa molts d'anys.

Ens explicava per quin motiu hi ha persones que no arriben mai a fer sous de veritat. Segons ell, una de ses raons era que no havien triat el sector adequat, perquè hi havia activitats econòmiques que, gairebé passi el que passi, permetien guanyar molts més sous que d'altres.

Vaig riure. No perquè no hi estigués d'acord, sinó perquè allò no era cap idea nova per a mi. Feia molts d'anys que ja ho havia sentit.

Quan estudiava, i ja fa un munt d'anys d'aixó, un professor d'economia ens explicava una cosa semblant. Ens deia que, si ens passàvem la vida treballant i no trobàvem temps per pensar, difícilment ens faríem rics. I també ens parlava de determinats sectors en què, segons ell, era més fàcil guanyar molts de sous que en altres.

El món ha canviat molt des d'aquells anys, però hi ha coses que semblen no canviar mai. Encara avui hi ha activitats que permeten guanyar molts més sous que unes altres, i encara avui hi ha gent que confon treballar moltes hores amb tenir èxit econòmic.

Quan era jove, potser no vaig entendre del tot allò que ens volia dir aquell professor. O potser ho vaig entendre, però la vida em va dur per un altre camí. Quan vaig acabar els estudis i em vaig incorporar al món laboral, no vaig anar a fer feina a cap de ses empreses que ens recomanava. El destí em va dur cap al món de la distribució i el comerç, un sector necessari perquè ses coses arribin a ses cases, però que no sempre permet guanyar els sous que un voldria.

Perquè vendre llet, lletugues, aigua o formatge és necessari. La gent ha de menjar, ha de beure i ha de comprar allò que necessita cada dia. Però, per molt necessari que sigui el producte, això no vol dir que el negoci deixi grans beneficis ni que el client estigui disposat a pagar gaire més del que toca. Hi ha molta competència, els marges sovint són petits i ses hores de feina, moltes.

En resum: distribució i comerç, molta feina i pocs sous.

I així és com, de vegades, et trobes dins un sector imprescindible per a tothom, però que no necessàriament és el més adequat per fer sous. La societat necessita persones que transportin, distribueixin i venguin els productes de cada dia. Però que una feina sigui necessària no vol dir que sigui sa que més sous ens permet guanyar.

Ara que estic jubilat, quan record aquelles explicacions, pens que potser el professor tenia més raó de la que ens pensàvem. No bastava fer feina i fer-la ben feta. També ens volia fer entendre que convenia saber on ens ficàvem, quins negocis tenien més possibilitats de créixer i, sobretot, trobar temps per pensar.

Ens explicava que hi havia negocis que donaven molts de sous perquè sabien què volia la gent. I ens posava exemples ben senzills.

Deia que hi ha homes que farien qualsevol cosa per tenir un cotxe de luxe, un rellotge car o una botella de vi que costàs un ull de sa cara. No perquè ho necessitin, sinó perquè els agrada que els altres ho vegin. Un cotxe modest també et du a ca teua, però sembla que, per a alguns, no és el mateix arribar-hi amb un cotxe de cent mil euros. Potser esperen que els veïnats els mirin d'una altra manera. I si, a més, pensen que així tendran més èxit amb ses dones, encara millor.

El cas és que sempre hi haurà algú disposat a pagar més per sentir-se important.

Amb ses dones, ens deia, passava una cosa semblant amb la bellesa. Cremes, perfums, roba, perruqueries, gimnasos i tractaments de tota classe. Sempre hi ha alguna cosa per millorar. Si surten arrugues, una crema; si la crema no basta, una altra de més cara. I així una vegada i una altra.

No hi ha res de dolent a voler estar guapa ni a cuidar-se, però el negoci és ben rodó quan una persona mai està contenta amb el que veu davant el mirall. Sempre hi haurà un producte nou que li prometrà allò que encara no ha aconseguit.

I després hi ha ses persones grans, que és el grup on ara m'he apuntat jo. Quan ets jove, no penses gaire en els genolls, en s'esquena o en si demà et podràs cordar ses sabates sense fer equilibris. Però els anys passen i comences a mirar la salut d'una altra manera. Llavors apareixen ses vitamines, el col·lagen, el magnesi i tot un assortiment de productes que prometen que dormiràs millor, que tendràs més energia o que conservaràs sa memòria.

Alguns poden anar bé, no ho discutiré. Però, si mires segons quines cuines, hi ha dies que damunt sa taula hi ha més pots que aliments.

Això és perquè, quan et fas gran, no vols grans coses. Vols poder caminar, dormir tranquil, no tenir massa dolors i no haver de dependre dels altres. Per això estàs disposat a provar allò que et diuen que et pot ajudar. I sempre hi ha algú que està disposat a vendre-t'ho.

Si ens fixam en aquests tres exemples, hi trobam una idea comuna: el luxe, la bellesa i la salut mouen molts de sous perquè toquen aspectes importants de ses persones. S'orgull, el desig d'agradar i la por d'envellir són sentiments que poden fer que algú estigui disposat a pagar molt més del que pagaria per un producte de primera necessitat.

Això és el que el professor ens volia fer veure: que hi ha negocis en què els sous es mouen amb més facilitat perquè saben aprofitar allò que desitjam, allò que ens preocupa o allò que ens fa sentir millor. Uns venen luxe, altres bellesa i altres salut. I, mentre uns fan feina per fabricar o oferir un producte, altres s'han dedicat a pensar com el poden vendre, a qui i a quin preu.

Record com aquell professor ens ho explicava exactament amb aquests exemples i record la idea que ens volia transmetre. I em sap greu no haver-hi parat més atenció.

Potser alguns companys li varen fer cas i els va anar molt bé. D'altres, com jo, vàrem continuar fent sa nostra vida, amb sa feina, ses obligacions i ses preocupacions de cada dia. Jo vaig entrar dins el món de la distribució i el comerç, i vaig fer allò que em va tocar fer. No vaig triar el sector que, segons aquell professor, podia donar més sous. O potser, senzillament, les circumstàncies em varen dur allà on vaig acabar.

Perquè la vida no sempre et deixa triar. Has de treballar, pagar ses factures, cuidar la família i fer front als problemes que van sortint. No sempre tens temps ni sous per arriscar-te a començar un negoci, ni pots deixar una feina segura per provar una idea que potser no funcionarà. De vegades, simplement, fas el que pots amb allò que tens.

I aquí és on torn a aquella frase que ens repetia el professor: si treballes tant que no tens temps per pensar, difícilment trobaràs una altra manera de fer ses coses.

També ens varen ensenyar que havíem de ser bons, humils, obedients i treballadors. A casa, a s'escola i a l'església sentíem moltes vegades que havíem de fer ses coses ben fetes, complir ses nostres obligacions i no voler més del compte. I això no és dolent. Ser honrat i treballador són coses bones. Però potser ens varen explicar menys com havíem de defensar els nostres interessos, com podíem aprofitar una oportunitat o com podíem buscar una manera millor de guanyar-nos la vida.

Ens varen ensenyar a fer feina, però no sempre a demanar-nos si aquella feina ens duia allà on volíem anar.

No crec que m'hagués fet ric només per haver escoltat més aquell professor. La sort també hi compta, i molt. Hi ha persones que comencen amb més facilitats que altres, i això no ho podem canviar. Tampoc crec que tenir molts de sous faci una persona millor que una altra.

Però ara entenc que, si tens totes ses hores ocupades, difícilment trobaràs temps per pensar en altres possibilitats. Potser aquesta era la qüestió. No es tractava de fer menys feina, sinó de no dedicar-hi tota la vida sense mirar mai si hi havia una altra manera de fer ses coses.

Quan treballes dins un sector com el de la distribució, ho veus clar. Els productes són necessaris, sa feina no s'acaba mai i sempre hi ha algú que ha de fer arribar ses coses al seu destí. Però, per molt que t'esforcis, no sempre pots augmentar els marges, apujar els preus o guanyar més. Pots treballar una hora més, carregar més caixes, fer més quilòmetres o atendre més clients. El que no sempre pots fer és convertir tot aquest esforç en més beneficis.

I aquesta és una diferència important: una cosa és guanyar-te la vida treballant i una altra és construir un negoci que et permeti guanyar molts de sous. No són necessàriament la mateixa cosa.

Jo no m'he fet ric, però tampoc tenc la sensació d'haver fracassat. He viscut com he pogut, he treballat, he passat èpoques bones i dolentes i he arribat a sa jubilació amb ses experiències que m'ha donat la vida. No puc demanar-me ara per què no vaig fer això o allò, perquè en aquell moment vaig prendre ses decisions que em varen semblar millors, amb els coneixements i ses possibilitats que tenia.

Això sí, si avui tornàs a seure dins aquella aula i el professor ens repetís la seua frase, crec que l'escoltaria d'una altra manera. Potser li demanaria que ens ho explicàs una mica més, que ens posàs més exemples i que ens ensenyàs a veure aquelles oportunitats que, quan ets jove, moltes vegades et passen per davant sense que te n'adonis.

Però ja no hi som a temps. O sí, en part. Perquè encara podem aprendre, encara podem pensar i encara podem mirar ses coses d'una altra manera.

Al final, no sé si m'hauria fet ric fent més cas d'aquell professor. El que sí que sé és que tenia raó en una cosa: treballar molt no ho és tot. També convé tenir temps per pensar. I convé entendre que no tots els sectors ofereixen ses mateixes oportunitats, per molt necessària i honrada que sigui la feina que hi fas.

El món ha canviat molt des que jo era jove, però aquesta lliçó continua vigent. Fa molts d'anys ja ens deien que hi havia activitats que permetien guanyar més sous que unes altres. Avui encara hi ha qui ens ho explica com si acabàs de descobrir la fórmula de l'èxit.

I potser per això vaig riure quan vaig sentir aquell assessor. Perquè em va fer recordar el professor, els anys d'estudi i totes aquelles coses que, quan ets jove, escoltes sense acabar d'entendre-les.

Si no t'has fet ric, tampoc passa res. No tothom ha nascut per fer fortuna, ni la fortuna és s'única cosa que compta a la vida. Però, si una cosa he après amb els anys, és que treballar molt no garanteix fer molts de sous. I que, de vegades, aturar-se a pensar pot ser tan important com passar-se el dia fent feina.

Jo, almenys, ara que estic jubilat, me'n record d'aquell professor amb afecte. I pens que, encara que vàrem tardar molts d'anys a entendre'l, potser no és massa tard per aprendre alguna cosa d'allò que ens deia.

Carai, en quin mes visc?

Eivissa, 11 d'octubre 2026.

CARAI, EN QUIN MES VISC?

Ara que estic jubilat, pensava que tendria més temps per a tot. Per passejar, anar a comprar sense presses, mirar la mar, fer un cafè tranquil·lament i, sobretot, viure amb una mica més de calma. Però darrerament hi ha una cosa que em té ben desconcertat: ja no sé en quin mes visc.

No sé si us passa a valtros, però jo, cada vegada que hi pens, estic més preocupat.

Per sort, tenc un calendari devora s’escriptori. Perquè, si m’hagués de guiar pel que veig quan surt de casa, no sabria si som a l’estiu o a sa tardor. Al matí fa una mica de fresca i pens que ja va sent hora de treure una jaqueta. Però arriba el migdia, surt el sol i encara veig gent que es fica dins la mar i es fa un bon bany. I, quan arriba sa tarda, torna a fer calor. Una calor que em fa pensar que potser m’he equivocat de roba i que encara podria anar perfectament amb màniga curta, calçons curts i sandàlies.

I jo em deman: però no érem a sa tardor? Això no ho entenc. El temps va com va i naltros no hi podem fer gaire cosa. 

Però el que em descol·loca de veritat és entrar en un supermercat. I mirau que en sé, d’això! Durant uns quants anys vaig estar al capdavant d’un grup de supermercats d’alimentació d’Eivissa i Formentera. Sé com funciona el negoci, com es preparen ses campanyes, com es canvien els lineals i com miram d’avançar la competència. I també he de reconèixer una cosa: jo era dels que espitjaven perquè ses temporades comercials començassin abans. Sí, jo també hi vaig contribuir. No em puc fer l’innocent ara que ja estic jubilat.

Quan arribava la tardor, començàvem a preparar el canvi de temporada. A finals d’octubre, comercialment, s’estiu ja s’havia acabat. Tocava retirar uns productes, donar entrada als altres i preparar s’arribada del Nadal. Ho fèiem per vendre més, guanyar espai i avançar-nos als competidors. Era una carrera per veure qui canviava abans els lineals i qui aconseguia posar els productes de sa temporada següent davant els nassos dels clients.

Llavors em semblava normal. Era sa meua feina i procurava fer-la tan bé com sabia. Però ara, que ja no estic ficat dins aquesta roda, ho veig d’una altra manera. I, sincerament, crec que ens hem passat de frenada.

S’altre dia vaig entrar en un supermercat i em vaig trobar ses carabasses, les disfresses i tots aquells productes de Halloween. Vaig pensar que, bé, som a sa tardor i s’acosta Tots Sants. Fins aquí, cap problema.

Ara bé, encara no acab d’entendre com ens ha conquistat aquesta moda de celebrar Halloween. Carabasses, monstres, cares pintades, teranyines i tota una col·lecció de coses per fer por. No dic que no sigui divertit, ni que cadascú no pugui celebrar el que vulgui. Però jo sempre havia celebrat Tots Sants d’una altra manera.

Record quan era un al·lot a ca nostra, a Formentera, els majors anàvem a visitar els cementiris, recordàvem els qui ja no hi són i, a casa, fèiem una bona trencada de fruits secs, menjàvem pinyons, magranes i tot allò que era propi d’aquells dies. A la nit, sa taula no és recollia. Es deixava menjar i beure per ses ànimes. I poca cosa més a celebrar.

Ara, en canvi, sembla que si no tens una carabassa il·luminada a sa porta de casa no estàs al dia. Potser és que m’estic fent vell, però jo encara trob a faltar algunes d’aquelles coses que fèiem abans, sense haver de comprar mitja botiga per celebrar-les.

Però tornem als supermercats, que és on realment comença sa meua confusió.

Després d’aquell primer establiment, vaig entrar en un altre i em vaig trobar els lineals plens de polvorons, mantecados, torrons i bombons. I em vaig quedar mirant tot aquell desplegament nadalenc sense saber gaire bé què pensar.

Perquè, a veure, jo encara vaig amb roba d’entretemps, encara veig gent banyant-se i encara no he tengut necessitat d’encendre cap calefacció. I resulta que ja m’estan preparant el Nadal!

Per acabar-ho d’adobar, encenc sa televisió i ja hi apareixen els anuncis de bombons i els ous de xocolata. Capsetes elegants, ben presentades i aquella música que et vol transportar directament a una taula parada per celebrar ses festes.

I jo pens: «Però si encara no hem arribat a Tots Sants!».

No sé si som jo qui va endarrerit o si són els altres que van massa aviat. El que tenc clar és que, si continuam així, acabarem menjant torrons a sa platja, davall una sombrilla, mentre esperam que arribi s’hivern.

I encara hi ha una altra cosa que m’ha cridat s’atenció.

Aquests dies ja he vist escolars que ofereixen capses de polvorons i mantecados a familiars, amics i coneguts. Volen recaptar sous per ajudar-se a pagar el viatge de final de curs. I em sembla molt bé. Els estudiants s’espavilen, s’impliquen i busquen sa manera d’aconseguir uns sous que els faran falta. És una iniciativa que trob lloable, encara que, comercialment, sigui una competència ben complicada per a ses botigues del barri, que també necessiten vendre per viure.

Però no puc evitar trobar-hi una certa gràcia. Encara tenim calor, encara hi ha gent que va a sa platja i, mentrestant, els al·lots ja venen dolços de Nadal per pagar un viatge que faran d’aquí a uns quants mesos.

Tot molt normal, sí senyor! Jo, que encara no he acabat d’acostumar-me a sa tardor, ja he de començar a pensar en el Nadal. I això que, quan era al capdavant dels supermercats, també era dels que provocaven aquest avançament de ses campanyes. Ara em toca veure-ho des de fora i, tot s’ha de dir, no m’acaba d’agradar.

Potser és cosa de l’edat. Potser és que, ara que estic jubilat, ja no tenc tantes presses i em molesta que tot hagi d’arribar abans d’hora. O potser és que m’agradava més quan ses coses tenien el seu moment i no ens volien fer córrer permanentment.

Jo record que esperàvem ses festes amb una altra il·lusió. Primer arribava sa tardor, després Tots Sants i, més endavant, començàvem a pensar en Nadal. Quan tocava, compràvem torrons i preparàvem els menjars de ses festes. No sé si abans tot era millor, perquè tampoc no som dels que pensen que qualsevol temps passat va ser perfecte. Però, carai, almanco sabíem en quina època de l’any érem!

Ho tenc clar! He decidit que enguany faré ses coses a sa meua manera.

Per Tots Sants tenc pensat anar a Anglaterra per estar amb ses meues netes i celebrar Halloween amb elles. Allà és una tradició ben arrelada i ses netes la viuen intensament. Cases decorades, carabasses, disfresses, infants que van de porta en porta demanant «trick or treat» (truco o trato) ... Tot té el seu ambient i el seu moment.

I em fa il·lusió compartir-ho amb elles. Al final, també es tracta d’això: de viure experiències amb sa família, de crear records i de disfrutar de ses coses sense haver d’estar sempre pensant en sa campanya comercial següent.

Després, a primers de novembre, tornaré a Eivissa i celebraré Tots Sants com m’agrada a mi. Panellets, trencada de fruits secs, pinyons i ses tradicions de ca nostra. I al desembre, quan arribi el desembre, ja pensarem en la salsa de Nadal, els torrons i tot allò que toca per aquelles festes.

Cada cosa al seu temps. Sense presses. Sense avançar-nos dos mesos a tot.

Ara que estic jubilat, ja he passat prou anys mirant calendaris comercials, preparant campanyes i pensant què havíem de vendre abans que els altres. Ara vull anar a comprar tranquil·lament, disfrutar de sa tardor i no haver de recordar cada cinc minuts que el Nadal ja és aquí.

Deixau-me nedar si fa calor, posar-me una jaqueta si refresca i comprar torrons quan s’apropi Nadal. No deman tant, crec jo.

Ahir vaig arribar a casa, vaig mirar el calendari que tenc devora l’escriptori i em vaig quedar un bon rato pensant i va sortir aquest escrit. Perquè, després de veure gent banyant-se, carabasses als supermercats, polvorons als lineals i bombons nadalencs a sa televisió, encara no sé si el problema és meu o si hem perdut tots una mica el nord.

Francament, a la meua edat ja no tenc ganes d’haver de fer un màster per saber en quina estació visc.

Sa recompensa de sa fe.

Eivissa, 9 d'octubre 2026

SA RECOMPENSA DE SA FE.

 

  

 

S’altre dia, junt amb els amics i amigues de s’Associació d’Alumnes de sa Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, vaig anar al MACE, una d’aquestes visites culturals que un fa de tant en tant per recordar-se que, a banda de pagar impostos, consumir i mirar pantalles, també és capaç de contemplar una obra d’art durant més de trenta segons sense demanar immediatament què vol dir. Abans d’entrar a veure Cel d’Or, de Stefan Brüggemann, sa directora del museu ens va fer una presentació de l’exposició i, en un moment determinat, ens va amollar una frase de Sant Agustí que, amb tota naturalitat, va pronunciar en llatí: “Fides est credere quod non vides; huius fidei praemium est videre quod credis.”

Davant ses nostres cares d’absoluta perplexitat, va fer sa pregunta clau: “A ver, ¿cuántos no han entendido la frase? ¿Cuántos de vosotros no estudió latín?”. I aquí va posar es dit dins sa llaga, perquè sí, tots o gairebé tots havíem estudiat llatí a s’institut, però qui ho recorda? Jo, ara mateix, no gaire més enllà d’aquell “rosa, rosae” que, per algun misteriós motiu, ha aconseguit sobreviure dins es racó més inútil de sa meua memòria.

I mirau que era bon estudiant. He anat a buscar ses meues notes de s'institut i resulta que vaig treure un vuit de qualificació final de curs. Un vuit! Alguna cosa devia haver après. El problema és que, molts d’anys després, si Sant Agustí hagués comparegut davant meu i m’hagués demanat que li traduís sa frase, probablement hauria posat cara d’entès i hauria contestat amb un “sí, sí, molt interessant”, esperant que algú més intel·ligent que jo fes sa feina.

Pels qui, com jo, necessitam una traducció simultània d’allò que una vegada vàrem estudiar, sa frase ve a dir, més o menys, que sa fe consisteix a creure allò que encara no veus i que sa recompensa d’aquesta fe és arribar a veure allò que creies. Perfecte, no? I mentre escoltava aquella frase em vaig posar a pensar que potser també ens podria servir per reflexionar sobre ses llengües, sobre sa manera com neixen, creixen, s’imposen unes damunt ses altres i, finalment, algunes desapareixen sense que gairebé ningú se n’adoni.

Perquè ses llengües tenen una cosa molt curiosa: no necessiten necessàriament una guerra perquè desapareguin. No sempre fa falta una prohibició, un decret o un govern que les persegueixi. De vegades basta que deixem d’emprar-les, que decidim que una altra llengua és més útil, més moderna, més pràctica o simplement més convenient, i que, generació rere generació, anam fent petits canvis que semblen insignificants fins que un dia descobrim que aquella llengua que abans era normal sentir pel carrer ja només apareix en sa boca d’uns quants nostàlgics.

A s’institut naltros estudiàvem llatí, aquella llengua que havia dominat mig món i que durant segles havia estat sa llengua de sa cultura, de sa religió, de sa ciència, de sa política i de ses lleis. Sa llengua que va deixar una marca immensa en sa nostra manera de parlar i de pensar, fins al punt que avui encara la duim incorporada dins es català que parlam, tot i que necessitam que sa directora d’un museu ens tradueixi Sant Agustí perquè, després de tants anys d’estudi, jo no som capaç d’anar gaire més enllà d’un “rosa, rosae” pronunciat amb una certa dignitat.

També estudiàvem francès, encara que en el meu cas amb molt menys èxit. No m’entrava, no hi havia manera, mentre s’anglès començava a guanyar terreny i arribava amb una força que semblava imparable. Sa música que escoltàvem era en anglès, ses pel·lícules començaven a arribar-nos cada vegada més en anglès, internet després ho acabaria inundant tot d’anglès i, de sobte, aprendre aquella llengua ja no era una qüestió de cultura o d’afició, sinó una necessitat pràctica per moure’t pel món.

I així és com funcionen ses llengües. S’empren o deixen d’emprar-se. Algunes guanyen espai i altres el perden. Algunes entren per sa porta gran i altres van quedant arraconades dins sa sala de sa memòria.

I aquí és on jo arrib a Eivissa, perquè naltros també tenim una història de llengua i, si la miram sense massa ornaments patriòtics ni aquella tendència tan humana a explicar sa història des del punt de vista del guanyador, resulta una història prou curiosa. Abans que arribassin ses tropes del rei Jaume I, aquí vivien els musulmans, aquells que durant tants anys hem après a anomenar simplement “moros”, com si una paraula fos suficient per explicar tota una societat. Vivien aquí, treballaven aquí, cultivaven sa terra, gestionaven s’aigua, comerciaven, construïen, parlaven una llengua, professaven una religió i tenien unes costums i una manera d’organitzar sa vida que, evidentment, no havien inventat aquell mateix matí.

I un dia arribaren ses tropes del nord-est de sa península en nom del rei Jaume i varen conquerir ses illes. I aquí comença aquella part tan curiosa de sa història en què, segons com ens ho han explicat, sembla que fins aquell moment vivíem dins una mena de foscor medieval especialment espessa i que, de cop, arribaren els nous habitants amb sa religió correcta, sa llengua correcta, ses institucions correctes i, sobretot, amb sa llum de Déu.

És fantàstic això de sa història: depèn molt de qui la conta. Si conquereixes un territori, ets un conqueridor; però si guanyes i després tens prou temps per escriure els llibres, pots convertir-te en alliberador, civilitzador o fins i tot benefactor dels pobres indígenes que, pel que sembla, estaven esperant sa teua arribada per començar a viure com toca.

No vull entrar gaire més dins sa història de sa conquesta perquè hi ha gent que en sap molt més que jo i que la pot explicar amb molt més rigor. El que sí que em costa és aquesta tendència nostra a pensar que tot allò que va venir després havia de ser necessàriament millor que allò que hi havia abans, com si sa història fos una escala mecànica que sempre puja i com si qualsevol cosa que ve després hagués de representar automàticament un progrés respecte d’allò que hi havia abans.

Ens varen dur una religió nova, una llengua nova, unes costums noves i una nova manera d’organitzar sa societat. I, molts segles després, naltros ho podem explicar amb una certa solemnitat, com si algú hagués vengut expressament a fer-nos un favor. Jo sempre he trobat fascinant aquesta capacitat humana de convertir una conquesta en una obra de caritat quan ha passat prou temps.

Però hi ha una cosa que sí que m’interessa especialment de tot aquest procés, i és sa qüestió de sa llengua, perquè el català que parlam avui tampoc no va aparèixer per generació espontània ni va baixar del cel dins una tauleta de pedra. És fruit d’una evolució llarguíssima en què es llatí vulgar va anar canviant, mesclant-se, transformant-se i donant lloc a diferents llengües, entre elles sa nostra. Per tant, fins i tot quan pensam que es llatí és una llengua morta que només serveix per torturar estudiants d’institut, en realitat el continuam parlant cada dia, perquè el tenim amagat dins ses paraules, dins sa gramàtica i dins sa mateixa estructura de sa llengua que empram.

I això em fa pensar en s’eivissenc.

Perquè s’eivissenc també viu mentre l’empram. No viu perquè el considerem una peça valuosa del nostre patrimoni, ni perquè en parlem amb orgull durant una festa popular, ni perquè una institució faci una campanya dient que l’hem de conservar. Viu quan un güelo parla amb es seu net i el net li respon en eivissenc; quan dos joves es troben pel carrer i continuen parlant sa llengua que han après a casa; quan anam a comprar, quan discutim, quan feim broma, quan estimam, quan ens enfadam o quan simplement parlam de qualsevol tonteria.

S’eivissenc és com aquell poblet de sa Gàl·lia que tots coneixem, resistint envoltat per un immens exèrcit romà que cada vegada té més recursos, més poder i més ganes d’entrar. Només que aquí no tenim cap poció màgica i, a més, els romans parlen anglès.

I jo no tenc absolutament res contra s’anglès. Al contrari, és una llengua que ens convé aprendre i que ens permet comunicar-nos amb mig món. El problema no és que aprenguem anglès; el problema és que, mentre l’aprenem, deixem d’emprar sa nostra llengua. Perquè una llengua no mor simplement perquè aparegui una altra que tengui més prestigi o sigui més internacional. Mor quan els seus parlants comencen a pensar que ja no val la pena parlar-la.

Primer deixam de parlar-la amb algú que pensam que no ens entendrà. Després deixam de transmetre-la als fills perquè volem que tenguin més oportunitats. Més endavant començam a associar-la amb sa gent major, amb es passat, amb allò que ja no torna, i finalment arribam a aquella frase que, a mi, sempre m’ha fet una certa por: “Jo l’entenc perfectament, però no el parl”.

Aquesta frase és una mena de sala d’espera de sa desaparició.

I això em causa molta tristor, perquè una llengua no és només un conjunt de paraules que podem substituir per unes altres. És una manera particular de mirar el món, una música, unes bromes que només tenen gràcia dites d’una determinada manera, unes paraules que contenen records i una manera de relacionar-nos amb els altres. Quan una llengua desapareix, no deixam simplement de dir unes paraules; deixam de poder dir certes coses exactament com les havíem dites fins llavors.

Potser d’aquí unes quantes generacions algú visitarà es MACE i escoltarà una frase en eivissenc que ja no entendrà. Potser algú li explicarà que aquella llengua es parlava aquí, a aquesta illa, durant moltíssims anys, i ell demanarà per què va desaparèixer. I tal vegada no podrem contestar que ens la varen prohibir, ni que va arribar un exèrcit i ens va obligar a abandonar-la, ni que algú va firmar un decret que en va ordenar sa desaparició. Potser haurem de donar una resposta molt més incòmoda: va desaparèixer perquè els seus parlants la varen deixar de parlar.

Sant Agustí deia que sa fe consisteix a creure allò que encara no veus i que sa recompensa és arribar a veure allò que creies. Jo, en canvi, preferesc no tenir fe en sa desaparició de sa nostra llengua, perquè no vull arribar a veure allò que avui encara em sembla impossible.

Però tampoc vull confiar que sobreviurà tota sola, simplement perquè és nostra o perquè fa molts segles que la parlam. Ses llengües no viuen de sa nostàlgia, ni dels discursos, ni de ses plaques, ni dels llibres que expliquen com eren abans. Viuen quan les parlam, i mentre les parlam encara són vives.

Per això, potser sa millor manera de recordar Sant Agustí després d’una visita al MACE no sigui preocupar-nos massa per allò que veurem demà, sinó mirar què feim avui.

Perquè, en qüestions de llengua, sa fe no basta. Cal parlar-la.

Jo hi vaig anar, però no sé si ho vaig entendre.

Eivissa, 7 d'octubre 2026

JO HI VAIG ANAR, PERÒ NO SÉ SI HO VAIG ENTENDRE.

S’altre dia, junt amb una colla de companys de s’Associació d’Alumnes de sa Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, vaig anar al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, es MACE, per veure s’exposició “Cel d’Or”, de Stefan Brüggemann. Hi anava amb curiositat i, sobretot, amb ganes de descobrir una cosa nova. No hi anava amb cap prejudici, ni pensava que s’art contemporani no fos per jo. És veritat que no som cap entès en art i que, davant moltes obres contemporànies, moltes vegades no sé ben bé què he de mirar, però també pensava que precisament per això valia la pena anar-hi, escoltar i intentar entendre.

Ara bé, abans d’anar-hi vaig tenir una mala idea: buscar als diaris i a ses xarxes, informació sobre s’artista i sobre s’exposició. I dic mala idea perquè, en lloc de preparar-me per disfrutar de sa visita, vaig començar a preocupar-me. Llegia coses i, sincerament, no entenia gairebé res. Que si Stefan Brüggemann havia utilitzat “recursos propis de ses estratègies de l’art conceptual i postconceptual”; que el seu treball tenia “reminiscències minimalistes” i feia servir “formes arquetípiques o fraccions integrades en construccions de marcat sentit tautològic”; que sa intervenció tractava “de l’assumpte del que és manifest i del que no ho és”; que “significats i significants són emanacions d’un bagatge cultural comú” i que això ens conduïa cap a “imaginaris col·lectius i referencials”.

Jo llegia tot això, mirava fotos de s’exposició i pensava que, o bé s’art contemporani era molt més complicat del que jo m’havia imaginat, o bé jo no tenia ses eines necessàries per entendre’l. I, després de donar-hi unes quantes voltes, vaig arribar a sa conclusió més fàcil: segurament el problema era meu.

Per això, el dia de sa visita, vaig confiar plenament en sa directora del MACE, que ens feia de professora i que ens havia d’acompanyar en aquest viatge per s’exposició. Pensava que, una vegada dins el museu, amb ses explicacions d’una persona experta com ella, començaria a veure allò que jo tot sol no sabria veure.

I aquí vull fer una aturada per reconèixer una cosa que consider molt important: sense ses explicacions de sa professora, jo hauria entès molt menys del que vaig entendre. Molt menys.

Durant sa visita vaig veure clar que no bastava posar-me davant ses obres i mirar-les. Necessitava que algú m’ajudàs a trobar un camí per entrar-hi. I sa professora va fer precisament això. Va intentar posar-se al nostro nivell, traduir-nos conceptes que per a naltros resultaven difícils, buscar exemples que poguessin fer-nos entendre que s’artista volia plantejar i relacionar unes obres amb altres perquè poguéssim anar construint, a poc a poc, una idea del conjunt.

No era una feina fàcil. Explicar art contemporani a una persona que no hi està familiaritzada és molt complicat. I, malgrat ses dificultats, sa professora va aconseguir l’impossible: que jo no em limitàs a mirar ses obres, sinó que intentàs veure-les.

Perquè aquesta és una de ses coses que més m’ha fet pensar sa visita. Jo havia anat al museu pensant que mirar una obra era simplement posar-m’hi davant i observar-la. Però vaig descobrir que mirar també s’ha d’aprendre. Va agradar-me molt sa xerrada de sa professora abans d’entrar a la sala de s’exposició: respirar profund, deixar volar la ment i treure’ns del cap totes ses preocupacions diàries, amagar els mòbils, etc. Havíem d’afrontar sa visita totalment relaxats i concentrar-nos en allò que anàvem a veure.

Sense aquella explicació, és possible que hagués recorregut sa sala, hagués mirat ses obres amb curiositat, hagués trobat algunes coses interessants i altres de més difícils d’entendre, i finalment hagués partit cap a ca meua amb sa sensació d’haver vist una exposició que no era capaç d’interpretar. No hauria estat una experiència especialment negativa perquè ses obres no tenguessin interès, sinó perquè jo no hauria tengut ses eines per entener-la.

A mida que avançava sa visita, jo intentava relacionar allò que veia amb allò que ens explicaven. De vegades pensava que ja ho començava a entendre, però quan arribava sa següent explicació tornava a perdre’m una mica. Era com quan algú t’explica una cosa complicada i tu vas assentint amb es cap perquè sembla que ho vas seguint, però després, quan arribes a ca teua, t’adones que, si t’ho haguessin de tornar a demanar, no sabries explicar-ho ni amb ses mans.

I això em va passar unes quantes vegades durant sa visita. Però, curiosament, no vaig sortir decebut. Vaig sortir amb el cap com un bombo, això sí, però també amb moltes idees, molts dubtes i, sobretot, moltes preguntes.

Una de ses coses que més em va cridar s’atenció va ser sa referència a una frase de Sant Agustí que está present a tota la obra. Diu que sa fe consisteix a creure el que encara no veus i sa seua recompensa és veure el que creus.

Aquesta frase em va quedar dins es cap perquè, en certa manera, descrivia bastant bé com m’havia sentit durant sa visita. Jo mirava, escoltava i intentava descobrir allò que hi havia darrere el que tenia davant, encara que moltes vegades no fos capaç de veure-ho tot.

I aquí vaig començar a pensar que potser el problema no era només s’exposició ni tampoc només jo. Potser també era una qüestió d’un llenguatge que no entenia.

Jo estic acostumat a mirar una cosa i voler saber què és, què representa i què vol dir. Si veig una cadira, pens que és una cadira. Si veig una porta, pens que és una porta. I si veig una cosa que sembla una cadira però resulta que representa no sé què sobre sa condició humana, es llenguatge, sa percepció o sa societat contemporània, necessit que algú m’ho expliqui. Sa meua imaginació no arriba tant lluny.

Amb s’art contemporani, vaig tenir sa sensació que moltes vegades havia d’acceptar que no hi havia una única resposta i que una mateixa obra podia provocar interpretacions diferents segons qui la miràs i des d’on la miràs. A jo això em costava.

Però potser també és aquí on començava s’interès. Perquè una cosa que vaig descobrir amb “Cel d’Or” és que m’havia agradat una exposició que no estava segur d’haver entès. Curiós, veritat? I això, d’entrada, em semblava una mica contradictori. Sempre havia pensat que, per poder disfrutar d’una cosa, primer s’havia d’entendre. Després d’aquesta visita, ja no ho tenia tan clar.

Una obra podia desconcertar-me, podia fer-me pensar, podia provocar-me una pregunta o simplement deixar-me amb una sensació difícil d’explicar. I potser no era necessari sortir del museu amb una resposta ben ordenada dins el cap.

De fet, jo no vaig sortir amb res ordenat. Vaig sortir pensant en moltes coses i fent-me una pregunta que encara em ronda: és l’art contemporani massa difícil d’entendre per a una persona que no hi està familiaritzada, o som jo que encara no he après a mirar-lo?

No crec que sa resposta sigui una cosa o s’altra. Probablement hi ha un poc de tot. Hi ha obres que necessiten un context, uns coneixements previs, una explicació o una persona que t’ajudi a entrar-hi. I també hi ha una part que correspon a qui mira: tenir curiositat, estar disposat a escoltar, acceptar que no ho entendrà tot a sa primera i, sobretot, no tenir por de reconèixer que hi ha coses que se li escapen.

En aquest sentit, sa feina de sa nostra professora em va semblar fonamental. No ens va donar ses respostes perquè les repetíssim com lloros, sinó que va intentar posar-nos en condicions de poder mirar ses obres amb uns altres ulls. Va fer de pont entre s’artista i naltros. I crec que, sense aquest pont, jo hauria quedat molt més lluny de s’exposició.

Per això li vull agrair especialment el seu esforç. No només per ses explicacions, sinó per haver intentat fer comprensible una cosa que, d’entrada, se’ns podia presentar com molt llunyana. Va aconseguir que una persona interessada en aprendre, però sense coneixements específics d’art contemporani, no es limitàs a mirar, sinó que intentàs comprendre.

I aquesta experiència també em va fer pensar en una altra cosa: quin paper ha de tenir un museu davant un públic que no és especialista?

Perquè una exposició pot ser extraordinària, però si jo hi entr tot sol i no tenc cap eina per entener-ho, pot acabar sent una experiència frustrant. No perquè sa culpa sigui de s’obra ni perquè jo no tengui interès, sinó perquè entre una cosa i s’altra hi falta un pont.

A “Cel d’Or” me’l va donar sa professora. Jo no vaig sortir del MACE convertit en un expert en Stefan Brüggemann ni en art conceptual. Ni de bon tros. Però tampoc vaig sortir pensant que s’art contemporani no era per jo. Al contrari: vaig sortir amb més curiositat que abans i amb ganes de continuar mirant, escoltant i aprenent.

Vaig sortir també amb una certa humilitat. Perquè potser, davant una obra d’art, no sempre hem de tenir sa resposta preparada. Potser de vegades basta reconèixer que no l’acabam d’entendre, escoltar algú que en sap més que naltros i tornar-la a mirar.

Tal vegada sa pròxima vegada hi veuré una cosa que aquella vegada no vaig veure. O tal vegada no.

Però almanco ara sé que mirar no sempre és suficient. També necessitam que ens ensenyin a mirar.

Jo hi vig anar. Vaig mirar. Vaig escoltar. Vaig intentar entendre. I, sincerament, encara no sé si ho vaig entendre.

Però sé una cosa: va agradar-me molt haver-ho intentat.

Tornar al Bar Peixet.

Eivissa, 5 d'octubre 2026

TORNAR AL BAR PEIXET.

Després de molts d’anys de passar-hi per davant sense entrar-hi, fa uns dies vaig tornar al Bar Peixet, al port d’Eivissa. El motiu era una trobada d’amics. Després d’un estiu llarg, calorós i ple d’obligacions familiars, tots havíem quedat un poc desconnectats i ens feia falta veure’ns, posar-nos al dia, saber què havia estat de cadascú i, com solem fer sempre, començar a fer plans de futur amb aquella barreja d’optimisme i ingenuïtat que ens acompanya quan encara no sabem ben bé què ens depararà el futur.

Quan vaig dir que feia anys que no entrava al Peixet, tots es varen estranyar. Per a alguns era gairebé incomprensible. Per jo, en canvi, tenia una explicació molt senzilla: durant molts d’anys, el port, es Martell o sa plaça de sa Riba havien estat simplement llocs de pas. Jo hi passava per anar a un altre lloc i el meu destí, gairebé sempre, era es muro. Allà acabaven moltes de ses meues passejades, ses caminades, els anys d’estudiant, els primers festejos, ses primeres besades furtives d’enamorat i moltes d’aquelles hores que, quan ets jove, pareix que no s’acabin mai i que després, amb els anys, descobreixes que eren algunes de ses millors hores de sa teua vida.

Potser per això vaig deixar d’anar al Peixet. No perquè hi hagués res que em molestàs especialment, sinó perquè, amb el temps, aquell lloc havia quedat associat a una Eivissa que jo ja no sabia ben bé on trobar. Quan un lloc que has conegut de jove canvia, és fàcil tenir sa temptació de passar-hi per davant i conservar dins sa memòria la imatge que en tens abans d’entrar-hi i descobrir que ses coses ja no són com les recordaves. A vegades pens que feim això amb els llocs de sa mateixa manera que ho feim amb ses persones: els deixam allà on els vàrem conèixer i, quan tornam a veure’ls molts d’anys després, ens sorprèn que hagin canviat, com si només naltros tinguéssim dret a fer-ho.

Perquè els meus records del port són uns altres. No era un port especialment polit ni ordenat; era, probablement, més pobre, més brut i molt més desordenat que ara, però era un lloc viu, amb mariners, portuaris, famílies, comerciants, barques que arribaven i partien, els que hi vivien i els que hi feien feina cada dia. Hi havia gent que es coneixia, que sabia qui era fill de qui, qui havia arribat de Formentera, qui havia partit a la mar i qui tenia es negoci des de feia vint o trenta anys. El port era un lloc on passaven coses, però sobretot era un lloc on hi havia persones, i jo el record com una gran família, no perquè tot fos perfecte ni perquè no hi hagués problemes, enveges o discussions, que segur que n’hi havia, sinó perquè hi havia una sensació de pertinença que avui trob a faltar.

Era sa sensació que aquell lloc formava part de sa vida de sa gent que hi vivia i hi treballava, i que sa gent que hi passava també en formava part d’alguna manera. Era una altra forma de relacionar-se, més senzilla i, probablement, també més necessària. Si un tenia un problema, els altres hi eren; si algú necessitava alguna cosa, intentaven ajudar-lo. No perquè fossin millors persones que ses d’ara, sinó perquè aquella era sa manera com funcionava aquella comunitat.

Mon pare em va deixar un record molt concret d’aquella manera de viure el port. Navegava amb un barco que feia viatges des de Vila fins a ports diversos de la península. Durant els viatges de tornada, a la nit, era freqüent que els mariners, per entretenir-se, pescassin i, a sa temporada de s’atun, en pescaven molts. Eren relativament petits i molt bons per assecar, fer al forn, guisar o fregir. I què en feien? Els venien? No. Quan arribaven a port, tothom que en volia se’n podia emportar cap a ca seua, de franc, i si en sobrava algun, mon pare n’enviava a casa, a Formentera, amb sa barca correu.

També enviava dins un lligai sa roba bruta per fer net a ca nostra. L’enviava per sa barca correu i, junt amb sa roba per netejar, sempre enviava alguna cosa necessària: peix, teles, oli i altres coses que eren complicades de trobar i comprar a Formentera. Ma mare anava al port i feia es canvi: recollia sa roba bruta i enviava un lligall amb roba neta. Un poc complicat, però era el que hi havia. No eren temps d’abundància, però sí que eren temps de compartir el poc que tenien.

A més, mon pare era patró de barco i, abans de partir, a cada viatge, sempre hi havia algú que venia a demanar-li alguna cosa: comprar un medicament, arreglar un rellotge, buscar una peça d’una màquina que s’havia espanyat o qualsevol dels molts encàrrecs que podien sorgir. I mon pare procurava servir a tothom, sense cobrar, sense demanar res a canvi, perquè aquells homes no eren només altres mariners o comerciants, sinó també els seus amics, els seus veïns i, d’alguna manera, sa seua família. Record perfectament sa llibreta i el bolígraf que portava sempre a sa butxaca de sa camisa. Ho apuntava tot, perquè per ell era important no oblidar cap encàrrec.

Quan ara pens en aquella llibreta, en aquells peixos que acabaven a sa taula d’una altra família o en sa roba que viatjava dins un lligall entre Vila i Formentera, crec que el que record no és tant una època determinada com una manera de relacionar-se. Aquella gent tenia poc, però compartia allò que tenia, i probablement no ho vivia com una cosa extraordinària, sinó com una part natural de sa vida. No pensaven que estaven construint una comunitat ni que, cinquanta anys després, algú recordaria aquella manera de fer; simplement era així com funcionaven ses coses.

Aquesta és sa diferència que més record d’aquell port. No que fos millor en tot, ni que sa gent fos més feliç, ni que no hi hagués dificultats, sinó que hi havia una manera de viure els espais que feia que sa gent sentís que formava part d’ells.

Ara, quan passeig pel port, moltes vegades tenc sa sensació que podria ser a qualsevol altre lloc de la Mediterrània. Hi ha bars, restaurants, botigues, terrasses i negocis que podrien estar a Palma, a Barcelona o a qualsevol altre port on es metre quadrat davant la mar s’ha convertit en una cosa molt més important que ses persones que hi han viscut. Tot és més modern, més arreglat, més preparat per rebre es visitant i, segurament, molt més rendible, però també és diferent.

No crec que sigui just mirar aquest canvi només des de sa nostàlgia, perquè jo sé perfectament que els temps canvien i que aquella Eivissa que vaig conèixer no podia quedar congelada per sempre. El que sí que crec és que, enmig de tots aquests canvis, s’ha anat perdent una part de s’ànima i de sa identitat d’aquell lloc i de sa gent que el feia seu. S’han venut locals, s’han traspassat negocis, han pujat els lloguers, alguns han abaixat persianes i els residents han set expulsats lentament i han anat desapareixent del barri. Allò que queda és, moltes vegades, una successió de negocis que canvien de nom i d’activitat amb una facilitat sorprenent.

A vegades encara reconec una façana, una cantonada o una porta, però no sé què hi ha darrere, i és una sensació estranya perquè jo no només record els llocs: record què hi passava. Record Los Andenes, sa pastisseria, els pastissos, les ensaïmades i aquella olor que formava part del paisatge del port. Record Can Pou, lloc de trobada dels mariners i de tanta gent que treballava al port, aquella altra Eivissa dels que arribaven de la mar, dels que començaven sa jornada quan els altres encara dormien, dels que hi feien una aturada, prenien un cafè i parlaven de sa feina o de qualsevol altra cosa. Record Los Valencianos i sa seua orxata, es restaurant Formentera i sa borrida de rajada, es bar La Estrella i tants altres llocs que, quan tanc els ulls, encara puc situar perfectament. No necessit fotografies; en tenc prou amb els noms.

I entre tots aquests noms, n’hi ha un que té per jo una història especialment particular: es Peixet.

Jo era un boix que vivia a Formentera i, com molts d’altres al·lots d’aquell temps, quan teníem algun problema de salut havíem de venir a Eivissa per veure un metge. Jo era molt propens a ses angines, tenia ses glàndules d'es coll molt grosses, segons deien, i s’infectaven amb molta facilitat. Hi havia dolor, febre, pus i tot aquell repertori que els pares recorden molt millor que els fills, i sa solució era clara: me les havien de treure.

Quan arribàvem amb sa barca des de Formentera, hi havia una parada gairebé obligada abans d’anar al metge: es Peixet o Can Pou. Un got de llet i una ensaïmada. Encara avui, quan hi pens, puc recordar aquell gust, encara que no sé si aquella ensaïmada era millor que ses d’ara o si simplement jo era un boix i tot em semblava més bo. Probablement, una mica de ses dues coses, perquè hi ha sabors que queden atrapats dins sa memòria i que poden tornar molts d’anys després amb una força sorprenent.

Després anàvem directament a sa Clínica Villangómez, que era allà on avui hi ha s’avinguda d’Espanya. Jo no sabia gaire bé què significava tot allò; sabia que m’havien d’operar i que els adults deien que no passava res, que havia de ser valent i que després tot aniria millor. De s’anestèsia amb cloroform en tenc un record molt difús, una sensació entre sa por i sa son, i després es despertar, es dolor per no poder enviar cap aliment i aquella estranya sensació d’haver passat per una cosa important sense acabar d’entendre què havia passat.

Després de s’operació vaig passar uns dies en una pensió que hi havia molt a prop del restaurant Formentera. He oblidat es nom, però record perfectament on era, a sa cantonada. I allà tornava a aparèixer es Peixet.

En aquell temps els metges recomanaven Coca-Cola per ajudar a coagular sa sang i el fred ajudava a calmar el dolor. No sé què en pensaria avui un metge, però jo ho vaig viure així i, per tant, dins el meu record d’aquella operació hi ha també una Coca-Cola al Peixet.

Amb els anys vaig descobrir que aquella operació no havia acabat de resoldre el problema i que m’havien deixat rels, restes de ses glàndules, però aquesta segona part de sa història gairebé no m’interessa quan pens en aquell record. El que ha quedat dins sa memòria no és s’operació, ni sa clínica, ni el dolor, sinó es viatge en barca, Formentera, el port d’Eivissa, una ensaïmada, una pensió, sa meua roba nova plena de sang i aquella Coca-Cola.

És curiós com funcionen els records. De sa clínica he oblidat gairebé tot, mentre que encara puc situar perfectament sa cantonada on hi havia sa pensió i recordar sa porta del Peixet. No sé si és perquè els llocs tenen realment una memòria pròpia o perquè naltros necessitam aferrar-nos a coses concretes per poder reconstruir el passat, però moltes vegades pens que una olor, un gust o un nom poden guardar més història que qualsevol fotografia.

Potser per això, durant molts d’anys, vaig preferir passar per davant del Peixet sense entrar-hi. Era com si aquella porta guardàs massa coses: el port que jo havia conegut, els anys de sa joventut, aquell boix que arribava de Formentera per anar al metge i també aquella Eivissa que ja no sabia ben bé on trobar. Entrar-hi significava acceptar que tot allò havia canviat, i potser era més fàcil mantenir-ho intacte dins sa memòria.

Però amb els anys també he entès que els llocs no poden quedar congelats en el temps. Canvien perquè canvien ses persones, ses necessitats, els negocis i sa manera de viure, i probablement aquella Eivissa que jo record també va canviar mentre jo la vivia, sense que jo me n’adonàs.

El que sí que podem perdre és una altra cosa: sa manera de fer barri, aquella sensació que un lloc no és només un espai on hi ha negocis, sinó una part de sa vida de sa gent que hi viu, que hi treballa i que hi passa. Un bar pot ser molt més que un lloc on anar a prendre alguna cosa si, al llarg dels anys, acaba convertint-se en punt de trobada, en lloc de conversa, en espai on algú et coneix, sap d’on vens i et demana com estàs.

I crec que això és el que més m’interessa avui des Peixet.

No tant recuperar es Peixet que jo record, perquè aquell Peixet ja forma part d’una Eivissa que no tornarà, sinó entendre que es Peixet d’avui encara pot formar part d’una altra història. Sa nostra.

Fa uns dies, quan vaig entrar-hi després de tants d’anys, no vaig intentar buscar-hi aquell bar que recordava de petit. Hi vaig entrar amb els meus amics, vàrem seure, vàrem menjar bé, vàrem xerrar i vàrem passar un bon rato. I mentre estava allà, vaig pensar que potser és això el que fa que un lloc continuï viu: no que conservi exactament allò que naltros hi vàrem viure, sinó que continuï sent un lloc on la gent es troba, parla, menja, riu i comparteix uns bons moments.

Perquè és així com es construeix un barri i és així com, sense adonar-nos-en, acabam formant una mena de família. No fa falta que tothom es conegui ni que tot sigui com abans; basta que hi hagi llocs on la gent encara pugui trobar-se i sentir que aquell espai també és un poc seu.

Potser per això ara, quan pens en es Peixet, ja no pens només en aquell boix que arribava de Formentera, en sa por d’una operació o en aquella Coca-Cola que, segons deien, m’havia d’ajudar a curar-me. Pens també en aquella gent que feia del port una comunitat, en mon pare i sa llibreta que duia dins sa butxaca, en els peixos que repartia entre els coneguts, en sa roba que viatjava amb sa barca correu i en aquella manera tan natural de donar un cop de mà a algú perquè formava part des teu entorn.

I pens que, potser, és això el que encara podem salvar.

No els locals tal com eren, ni els noms, ni ses façanes, ni una Eivissa que ja no existeix, sinó sa manera de fer que un lloc sigui alguna cosa més que un negoci. Que hi hagi gent que hi torni, que s’hi asseu, que hi dugui els amics, que hi faci vida i que, sense saber-ho, hi vagi deixant els seus propis records.

Aquella Coca-Cola del Peixet forma part de sa meua infantesa i ja no la puc tornar a viure. Però fa uns dies vaig tornar a entrar per aquella mateixa porta i vaig seure amb els meus amics. I, per unes hores, es Peixet va tornar a ser un lloc on passaven coses, que és probablement el que sempre havia estat.

No era es Peixet que jo recordava. Era es Peixet d’ara. I potser això és molt més important. Perquè els llocs que estimam no necessiten ser sempre com els vàrem conèixer. Necessiten continuar tenint vida.

I, si tenim sort, també continuaran donant-nos motius per tornar-hi.

Parlem de força.

Eivissa, 3 d'octubre 2026.

PARLEM DE FORÇA.

Molts dels amics i amigues que habitualment llegiu ses meues entrades al blog m’heu demanat què és això de fer exercicis de força, perquè darrerament en parl bastant i, pel que veig, he aconseguit despertar una certa curiositat entre valtros.

Alguns potser us imaginau que això de sa força consisteix a anar a un gimnàs ple de màquines, aixecar pesos enormes, posar una cara de concentració absoluta davant un mirall i sortir-ne amb els braços que no us caben dins sa camiseta. Jo també ho pensava, i per això us puc assegurar que no és exactament així, almenys en el meu cas, perquè si un dia arribàs a tenir uns braços que no em cabessin dins sa camiseta probablement hauria de canviar de camiseta, però també de poble, per evitar que tothom em demanàs què m’havia passat.

Mirau, jo tenc dues professores diferents, segons el dia de sa setmana, i això fa que tengui una certa varietat en aquesta aventura de mantenir-me actiu. Sa mestra dels divendres és una persona metòdica, ordenada i amb una quasi “obsessió” per sa perfecció en el desenvolupament dels exercicis. Ella controla que sa postura sigui correcta, que respirem com toca, que facem els moviments adequadament, que respectem el temps de descans i que bevem aigua quan toca. Ho controla pràcticament tot, de manera que un té sa sensació que, més que a una classe d’exercici, ha fet un control del cos.

Sa mestra dels altres dies és bastant diferent. És més dinàmica, improvisa més i no està tan pendent de cada petit detall de sa forma, però a canvi és molt més exigent amb sa dificultat i sa intensitat dels exercicis. Quan acab una classe amb ella, tenc clar que he fet exercici; amb sa dels divendres, a més, tenc clar que ho he intentat fer bé.

Vaja, que no em puc queixar de sa varietat, perquè durant sa setmana tenc una mestra que controla sa tècnica i una altra que controla que no tengui massa temps per pensar.

Avui, però, us parlaré de sa classe del divendres passat, perquè crec que és un bon exemple per explicar-vos què feim i, sobretot, per què ho feim.

Què vaig fer durant una hora s’altre matí?

Idò començàrem amb una primera tanda d’exercicis formada per sentadilles sumo, ponts de cadera, sentadilla unilateral i zancada en moviment amb pesos. Eren quatre exercicis, d’una durada aproximada d’un minut cadascun, i els repetírem quatre vegades. En total, uns quinze minuts de feina, que dit així sembla poca cosa, però us assegur que quan ja dus unes quantes flexions de cames a damunt comences a mirar el rellotge de sa sala amb una intensitat que ni un presoner comptant els dies que li queden per sortir.

Ses sentadilles sumo treballen principalment ses cames, els glutis i sa musculatura interna de ses cuixes, i són especialment interessants perquè sa força de ses cames és fonamental per mantenir una bona autonomia a mida que ens feim majors. Aixecar-nos d’una cadira, pujar escales, ajupir-nos per agafar una cosa que ha caigut a terra o simplement caminar amb seguretat són activitats que donam per fetes mentre les podem fer sense problemes, però tenir una musculatura forta és precisament una de ses coses que ens ajuda a continuar fent-les durant més anys.

Després vàrem fer ponts de cadera, que treballen sobretot els glutis i sa musculatura posterior de ses cames. És un exercici que, vist des de fora, sembla d’una senzillesa extraordinària i que fa pensar que qualsevol persona el podria fer mentre mira sa televisió, però després de repetir-lo unes quantes vegades comences a descobrir que hi ha músculs que fins aquell moment havien viscut tranquil·lament, sense que ningú els hagués molestat mai.

Sa sentadilla unilateral ja és una altra història, perquè aquí treballam una cama cada vegada i, a més de sa força, hem de controlar s’equilibri i sa coordinació. Això també és important quan parlam d’envelliment actiu, perquè no basta tenir músculs forts; necessitam que es nostre cos sigui capaç de controlar-los, mantenir s’estabilitat i reaccionar adequadament quan ens movem. I després arribàrem a sa zancada en moviment amb pesos, que torna a posar ses cames i els glutis a fer feina, però afegint-hi el pes per augmentar un poc més s’esforç.

Quan acabàrem sa primera tanda, vàrem tenir un minut de descans per beure aigua. Un minut, no us penseu que fos una pausa per anar a prendre un cafè i comentar ses notícies del dia. Era aquell minut sagrat en què agafes sa botella, beus, recuperes un poc s’alè i mires de reüll sa professora per saber si ja està a punt de tornar a posar en marxa es cronòmetre.

I tornàrem a començar.

Sa segona tanda estava formada per aixecar-se de terra, planxa abdominal, ABS i zancada lateral, mantenint exactament el mateix sistema: quatre exercicis, un minut cadascun i quatre repeticions. I aquí hi ha un exercici que em sembla especialment interessant, que és precisament aixecar-se de terra, perquè a primera vista pot semblar una cosa massa senzilla per considerar-la un exercici de força, però té molt de sentit quan pensam en sa vida quotidiana.

Quan som joves podem seure a terra i aixecar-nos sense donar-hi cap importància, però amb els anys coses tan senzilles com aixecar-nos d’una cadira baixa, pujar del terra o recuperar-nos d’una caiguda poden començar a resultar més difícils. Per això practicar aquest tipus de moviments ens ajuda a conservar capacitats que volem continuar tenint d’aquí uns anys. No es tracta de preparar-nos per participar als Jocs Olímpics, sinó de preparar-nos per poder continuar fent sa nostra vida amb autonomia.

Després vàrem fer sa planxa abdominal, que treballa sobretot sa musculatura del tronc, inclosos els abdominals i altres músculs que ajuden a estabilitzar sa columna i mantenir una bona postura. Sa planxa és un exercici curiós perquè quan sa professora diu “aguantau … queden trenta segons” un pensa que trenta segons no són res, però quan ja en dus vint-i-cinc tens sa sensació que el temps ha decidit deixar de funcionar. Els darrers cinc segons son una tortura.

Després d’una mica més de feina abdominal i de sa zancada lateral, que ens permet treballar ses cames i els glutis des d’un altre angle i, al mateix temps, exigeix control i equilibri, arribà de nou el moment més esperat: un minut per beure. En aquell moment, sa botella d’aigua es converteix probablement en s’objecte més important de sa sala.

Però encara quedava una darrera tanda, perquè això de pensar que ja has acabat abans que realment hagis acabat és una de ses coses que més perjudica sa motivació. Aquesta vegada tocaren bíceps, glutis, tríceps i passada de pilota, de manera que també treballàrem sa part superior des cos i completàrem un poc més aquesta idea de fer feina amb tot es cos.

Amb els bíceps treballam sa part davantera del braç, mentre que els tríceps ens permet treballar sa musculatura posterior, i encara que puguem pensar que tenir força als braços no és tan important com tenir força a ses cames, ho és molt més del que sembla. Necessitam braços forts per aixecar objectes, carregar bosses de sa compra, obrir segons quines portes, moure coses de casa o fer moltes altres activitats quotidianes que no valoram fins que ens costen més de fer. I sí, també vàrem tornar a treballar els glutis, perquè sembla que sa professora té claríssim que aquests músculs no poden quedar mai sense sa seua dosi de feina.

Finalment, passada de pilota, que afegeix moviment, coordinació i treball de braços i tronc, i després d’una hora ja vos podeu imaginar com vaig acabar: amb sa camiseta tota remullada de suor i amb aquella sensació agradable d’haver fet una feina que probablement no m’hauria vingut mica de ganes començar si m’haguessin demanat que la fes tot sol a casa.

Uns minuts d’estiraments, una bona hidratació i cap a casa. Sa classe s’havia acabat.

Us cont tot això perquè moltes vegades tenim una idea equivocada del que significa fer exercici de força. Pensam que necessitam aixecar molt de pes, tenir una forma física extraordinària o estar disposats a patir com si ens estiguéssim preparant per una prova militar. I no és això. Sa força es pot treballar adaptant els exercicis a cada persona, començant amb pesos moderats i augmentant progressivament sa dificultat a mida que el nostre cos s’hi adapta.

De fet, una de ses coses que més m’agrada d’aquest tipus d’exercici és precisament que no competim contra ningú. Jo no hi vaig per veure si puc aixecar més pes que el company que tenc devora, ni per demostrar que som més fort que ningú. Hi vaig perquè vull conservar sa meua força, sa meua autonomia i sa capacitat de continuar fent coses durant molts d’anys.

Perquè envellir és inevitable, això ho tenim bastant clar tots, però envellir activament és una cosa que podem anar construint. I aquí sa força té un paper molt important, perquè tenir una musculatura mínimament preparada ens ajuda a mantenir sa mobilitat, s’equilibri i sa capacitat de fer moltes de ses activitats quotidianes sense haver de demanar ajuda.

Per això us anim, amics i amigues, a moure-us durant sa setmana i a buscar alguna activitat que us agradi. No fa falta començar fent grans coses ni convertir-vos de cop en esportistes d’elit. Podeu caminar, nedar, anar en bicicleta, fer exercicis de força, pujar escales o practicar qualsevol activitat que us obligui a moure el cos una mica més del que el mouríeu asseguts davant sa televisió.

I si us animau amb sa força, començau poc a poc, amb seny i, si és possible, deixant-vos orientar per algú que en sàpiga. Els exercicis es poden adaptar, ses càrregues també i sa intensitat igualment. No es tracta de patir, sinó d’anar millorant.

Al final, simplement fan falta ganes. I si ses ganes no apareixen, sempre podeu començar sense elles. Perquè moltes vegades ses ganes arriben després d’haver començat, no abans.

Així que ja ho sabeu: un poc de moviment durant sa setmana, algun exercici de força i una mica de constància. No us promet que després no us farà mal res, (ja sabeu … Darrerament, visc en un estat permanent d’agujetas) però sí que probablement us farà més servei tenir força dins els músculs que tenir força només per queixar-vos quan vos aixecau del sofà.

I això, arribada una certa edat, ja és molt.

Altes com una perxa, seques com un ham i negres com un corp.

Eivissa, 2 d'octubre 2026

ALTES COM UNA PERXA, SEQUES COM UN HAM I NEGRES COM UN CORP.

Fa uns dies, durant una visita al sepulcre megalític de Ca na Costa, a Formentera, vam tenir ocasió de conèixer una mica més aquella gent que, fa milers d’anys, va viure i va morir en aquesta mateixa terra que naltros trepitjàvem. Sa professora ens explicava ses troballes que s’hi havien fet, les restes de ceràmica, els amulets i altres objectes que havien acompanyat aquelles persones en la seua vida i, finalment, els ossos dels qui hi varen ser enterrats. La ciència moderna permet saber moltes coses a partir d’unes restes que, a simple vista, poden semblar poca cosa: s’edat aproximada, el sexe, algunes característiques físiques i fins i tot determinades circumstàncies relacionades amb la seua vida.

En un moment de l’explicació, sa professora ens va dir, amb tota la naturalitat del món, que ses persones enterrades allà eren altes i molt corpulentes. I jo, que som incapaç de deixar passar una ocasió així, vaig pensar que aquella informació mereixia una investigació més profunda.

- Escolta, Maria... i saben els seus apellidos? Ho dic per si ara mateix estam parlant d’algun avantpassat meu.

Ses rialles varen ser inevitables, i jo, ja que havia començat, vaig continuar dient que, de sempre, havia sentit explicar que ses dones de Formentera eren “altes com una perxa, seques com un ham i negres com un corp.” Allò va provocar encara més rialles, però després, quan la visita ja havia acabat i vaig tenir temps de pensar-hi amb una mica més de calma, em vaig adonar que aquella dita que tantes vegades havia sentit a casa podia tenir molt més a veure amb sa història de Formentera del que jo mateix havia imaginat.

Perquè quan pens en aquella manera tan gràfica de descriure ses dones formentereres, no puc evitar pensar en ses meues gueles, en sa meua mare i en totes aquelles dones que varen venir abans d’elles i de les quals jo només puc conèixer una part a través dels records familiars, de ses històries que m’han contat i d’aquelles petites coses que passen d’una generació a s’altra sense que ningú sàpiga ben bé com. Això és perquè quan parlam de la Formentera d’aquells anys, parlam d’una illa molt diferent de la que coneixem avui, una illa on la terra era difícil de treballar i no sempre prou generosa per alimentar una família, on ses oportunitats eren escasses i on molts homes es veien obligats a partir, a navegar o a emigrar per buscar una feina que els permetés guanyar uns sous i enviar-los a casa.

I mentre ells eren fora, a casa hi quedava sa família. Hi quedaven ses dones.

Això és una cosa que, vista des d’avui, potser no acabam de valorar prou. Quan pensam en l’emigració, és fàcil imaginar s’home que parteix amb una maleta, que navega cap a un altre lloc, que passa mesos o anys lluny de casa i que intenta guanyar-se la vida en un món que no coneix. És una història que mereix ser contada i recordada, sens dubte, però darrere aquell home que partia n’hi havia una dona que es quedava, i quedar-se no significava quedar-se sense fer res. Tot el contrari.

Sa dona que quedava havia de continuar fent funcionar sa casa, cuidar els fills, guardar els animals, treballar sa terra, anar a segar quan arribava s’estiu, preparar el menjar, tenir cura dels vells i dels malalts i fer front a totes aquelles petites i grans dificultats que cada dia posava davant seu. Si arribaven sous de fora, eren benvinguts, però mentre no arribaven, la vida continuava igualment, i algú havia de procurar que sa família tiràs endavant.

I aquest algú, moltes vegades, era ella.

Quan pens en ses meues gueles, és inevitable imaginar-les dins aquest món. No sé si elles haurien acceptat mai que jo les descrigués com a dones especialment valentes, perquè segurament haurien pensat que simplement feien el que havien de fer, com ho feien totes ses altres dones del seu temps. No crec que es considerassin protagonistes de res. No feien discursos sobre la seua capacitat de resistència ni esperaven que ningú les reconegués. Tenien una casa, una família i una vida per tirar endavant, i això ja era prou feina.

Aquesta és precisament una de ses coses que més admir quan pens en elles: que no varen fer res extraordinari pensant que ho fos. La seua extraordinària fortalesa formava part de la normalitat de cada dia. Eren dones que havien après des de petites que la vida exigia feina i que moltes coses no es podien deixar per demà. La terra s’havia de treballar quan tocava, els animals s’havien de cuidar cada dia, el menjar s’havia de preparar encara que hi hagués cansament i els fills s’havien de criar tant si el pare era a casa com si era lluny, navegant per altres mars o intentant trobar-se la vida en algun altre lloc.

Per això, quan pens en aquella expressió de “altes com una perxa”, ja no la veig només com una descripció física. És veritat que moltes d’aquelles dones eren altes, però també varen haver de créixer de pressa, perquè des de petites la vida els demanava que fossin útils, que ajudassin, que treballassin i que assumissin responsabilitats que avui ens semblarien pròpies d’una persona adulta. I quan sent allò de “seques com un ham”, també em sembla que hi ha una mica més de veritat de la que pot semblar a primera vista. Menjar no abundava, la terra era poc productiva i el treball físic era constant; no hi havia gaire lloc per als excessos, i el cos s’acostumava a viure amb allò que hi havia.

I després hi ha la tercera part de la dita, aquella que sempre m’ha semblat més exagerada: “negres com un corp”. És fàcil imaginar que sa pell d’aquelles dones, després de passar tantes hores treballant davall el sol, acabava ben morena. Però jo crec que aquell negre també tenia molt a veure amb sa roba. Ses dones de Formentera vestien sovint de negre, i no perquè fos el color de moda ni perquè haguessin descobert abans que ningú s’elegància del negre. 

Vestien de dol. I a una illa com Formentera, durant aquells anys, motius per vestir de dol no en faltaven.

Hi havia homes que partien i que podien passar molt de temps lluny de casa, homes que morien a la mar, homes que emigraven i no sempre tornaven, familiars que morien massa prest i fills, germans o marits que deixaven darrere seu una absència que, en alguns casos, durava tota una vida. I així, entre el sol que els enfosquia la pell i el dol que els enfosquia sa roba, aquelles dones varen acabar formant part d’un paisatge que avui ens costa imaginar: dones treballant sa terra, guardant animals, anant a segar, criant els fills i esperant notícies dels qui eren lluny, moltes vegades vestides de negre.

Quan pens en tot això, inevitablement torn a sa meua mare. Perquè ella és el pont entre aquella generació de dones i jo. Moltes de ses coses que avui puc entendre de ses meues gueles i de ses dones que varen viure abans que elles les vaig aprendre, directament o indirectament, a través de sa meua mare. I, com passa sovint amb ses mares, probablement moltes de ses coses que m’han ensenyat no me les van explicar amb paraules, sinó que les vaig aprendre mirant-les, escoltant-les i veient com afrontaven ses coses.

És així com ses històries familiars van passant d’una generació a una altra. No sempre queden escrites enlloc, ni apareixen als llibres d’història, però queden dins ses persones. Queden en una manera de fer, en una manera d’entendre la família, en una certa capacitat per aguantar quan ses coses venen mal dades i, sobretot, en aquella tendència tan nostra a continuar endavant sense donar massa importància al que hem hagut de deixar pel camí.

Per això, després d’aquella visita a Ca na Costa, vaig tornar a pensar en la broma que havia fet sobre els avantpassats i els apellidos. Aquells ossos tenen milers d’anys i probablement mai sabrem qui varen ser exactament aquelles persones, quins noms tenien ni quina família varen deixar enrere. Però jo, mentre hi pensava, vaig pensar en ses meues.

Vaig pensar en ses meues gueles, en sa meua mare i en totes aquelles dones que varen mantenir dreta una casa i una família mentre els homes eren lluny, navegant o buscant-se la vida. I vaig pensar que, si la ciència és capaç d’esbrinar a partir d’uns ossos si una persona era alta o corpulenta, naltros també hauríem de ser capaços de mirar la història d’una illa i entendre que darrere cada home que partia n’hi havia una dona que es quedava.

Una dona que no podia permetre’s el luxe d’aturar-se. Una dona que havia de continuar.

I potser és per això que, ara, quan sent aquella vella expressió, ja no pens només en s’alçada, en la primesa o en el color de sa pell. Pens en elles. En ses dones de ca meua. En aquelles gueles que varen fer més del que probablement mai varen pensar que havien fet, en sa meua mare i en totes ses dones que les varen precedir.

Altes com una perxa, perquè la vida les va fer créixer abans d’hora; seques com un ham, perquè no sobrava gairebé res; i negres com un corp, perquè el sol i el dol varen formar part de la seua vida.

I si aquell dia a Ca na Costa vaig demanar, entre rialles, si la professora sabia els apellidos d’aquelles persones, avui crec que ja no em fa tanta falta saber-ho. Potser no sabrem mai si entre aquells ossos hi havia algun avantpassat meu, però jo sé perfectament quins són els ossos, ses mans, ses feines i els sacrificis sobre els quals s’ha construït una part de sa meua història.

I aquests tenen nom de dona.