Sobreviure durant el camino.

Eivissa, 30 de Juny de 2026.

SOBREVIURE DURANT EL CAMINO.

Després de no sé quantes entrades al blog parlant de quilòmetres, fletxes grogues, pujades, baixades, boscos, pobles, esglésies, catedrals i reflexions més o menys profundes, crec que ha arribat el moment de posar punt final a aquesta sèrie dedicada al Camino de Santiago. He deixat aquesta darrera entrada per escriure d'una part molt menys transcendental, però absolutament imprescindible perquè tot l'anterior hagués estat possible: menjar, beure, descansar i recuperar forces. En definitiva, de com vaig sobreviure durant el Camino.

Quan algú et demana pel Camino de Santiago, normalment espera sentir parlar dels paisatges, dels boscos gallecs, de ses fletxes grogues o de ses emocions que desperta arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Tot això hi és, i és ben cert. Però hi ha una altra realitat molt més humana, molt més quotidiana i, si m'ho permeteu, també molt més divertida. El Camino també es viu quan s'acaba s'etapa. Quan deixes sa motxilla damunt el llit, et lleves unes botes que ja formen part del teu cos, comproves amb un cert alleujament que encara conserves totes ses ungles dels peus, et fas una bona dutxa i seus davant un plat calent.

És en aquell moment quan t'adones que caminar era només una part de s'aventura. S'altra començava al voltant d'una taula.

I, si una cosa vaig aprendre durant aquells dies, és que el nostro grup ens enteníem molt bé caminant... però encara ens enteníem millor menjant.

Durant ses etapes cadascú trobava es seu ritme. Hi havia qui caminava més de pressa, qui s'aturava cada dos per tres a fer fotografies, qui aprofitava qualsevol banc per descansar cinc minuts i qui preferia caminar en silenci, sentint només el renou de ses passes. Ningú obligava ningú a anar al mateix ritme, i això feia que cadascú va disfrutar del Camino a la seua manera.

Ara bé, quan arribava el final d'etapa passava una cosa curiosa. Sense whatsapps, sense convocatòries ni grans organitzacions, acabàvem tots asseguts al mateix restaurant. Com si ses fletxes grogues, després de conduir-nos durant tota sa jornada, també sabessin perfectament on tocava sopar.

Aquelles taules es convertien en una prolongació del Camino. Allà desapareixien els quilòmetres i començaven ses rialles. Ses pujades que al matí ens havien semblat interminables es transformaven miraculosament en "quatre passes". Ses baixades deixaven de ser perilloses i passaven a ser "prou bones de fer". Ses ampolles, que unes hores abans ens feien caminar com si haguéssim envellit trenta anys de cop, es convertien en autèntics trofeus de guerra. Comparàvem peus, ungles i compeeds amb naturalitat. 

Sempre hi havia algú que assegurava que s'etapa de l'endemà seria molt més fàcil. Mai no vaig arribar a saber si ho deia perquè realment s'ho creia o perquè intentava animar la resta del grup. En qualsevol cas, ningú no el desmentia. Preferíem conservar una mica d'optimisme abans d'anar a dormir.

També parlàvem de moltes altres coses. De ses nostres famílies, de sa feina, dels fills, dels nets, dels viatges que encara ens quedaven per fer, de llibres, de futbol, de política (no gaire, perquè érem prou intel·ligents per no espanyar els sopars) i, sobretot, rèiem molt.

Hi ha amistats que necessiten anys per consolidar-se. El Camino ho aconsegueix en pocs dies. Quan comparteixes quilòmetres, cansament, suor, pluja, calor i, finalment, una taula cada nit, ses converses deixen de ser superficials gairebé sense adonar-te'n. Aquells sopars varen ser tan importants com sa catedral que vaig visitar.

Pel que fa als allotjaments, he de dir que vaig tenir molta sort. Uns em varen agradar més que altres, és clar, però tots compliren perfectament la seua funció: oferir-nos un bon llit i una bona dutxa. Després de caminar vint-i-cinc quilòmetres, un hotel de tres estrelles i un de cinc pràcticament s'assemblen molt més del que ens pensam. En aquells moments només hi ha dues coses que realment importen: que el matalàs sigui còmode i que s'aigua calenta no s'acabi abans que et toqui dutxar-te.

S'aventura va començar a Sarria. S'Hotel Novoa va ser el nostre primer refugi. Sense luxes, però net, funcional i molt còmode. Exactament el que necessitàvem. Aquella primera tarda encara caminàvem amb aquella barreja d'il·lusió i prudència pròpia dels primers dies. Ningú no sabia gaire bé com respondria el cos l'endemà.

Per això el primer sopar tenia un gust especial. Va arribar el famós menú del peregrí. Polp, calamars per compartir, peix a la planxa, postres i beguda. Record perfectament que vaig pensar que, si tots els sopars havien de ser així, allò de caminar començava a compensar bastant. I també vaig descobrir una altra gran veritat gallega: encara hi ha llocs on es pot menjar molt bé sense haver de demanar un préstec al banc.

Els esmorzars, en canvi, varen adquirir ben aviat una sorprenent capacitat de repetir-se. Al tercer dia ja no hauria sabut dir si era a Sarria, Portomarín o qualsevol altre poble. Suc de taronja, cafè amb llet, torrades amb mantega i confitura i qualque ou preparat de diferents maneres. Truita, frits o amb béicon. Sa veritat és que no feia falta inventar gaire més.

Aquell esmorzar ens donava prou gasolina per posar-nos en marxa. Sempre hi havia algú que deia que avui menjaria una mica menys. Era una promesa que durava exactament fins que apareixia sa panera amb ses torrades.

Després començava el ritual de preparar ses motxilles. Revisar que no quedàs res a s'habitació, omplir ses botelles d'aigua, comprovar que ses compeeds continuaven al mateix lloc, mirar el cel per veure si tocaria impermeable o crema solar i, gairebé sense adonar-nos-en, ja tornàvem a caminar.

Durant ses etapes ses aturades també seguien una rutina gairebé matemàtica. Sa teoria deia que ens aturàvem per hidratar-nos. Sa realitat és que també aprofitàvem per descansar una mica, llevar-nos sa motxilla, visitar el bany i donar una petita treva als peus.

El meu menú era pràcticament invariable. Un suc de taronja natural, un bocata de truita francesa acabada de fer, un plàtan o un grapat de fruits secs i molta, molta aigua. Sa truita de patata sempre em mirava des del nostrador amb cara de voler venir amb mi. Però jo resistia sa temptació. Sabia que encara quedaven molts quilòmetres. I també sabia que a Santiago ja hi hauria temps de recuperar tot allò que havia deixat de menjar durant una setmana.

Quan, al solpost, arribàrem a Portomarín, ja havíem descobert una altra de ses grans veritats del Camino: el cansament desapareix sorprenentment de pressa quan tens una dutxa a cinc minuts i un bon sopar esperan-te.

Sa Pousada de Portomarín ens va rebre amb unes habitacions àmplies i molt còmodes. Però, si he de ser sincer, el record més viu que en conserv és aquell magnífic caldo gallec que ens varen servir per sopar.

Després de caminar durant hores, aquell plat calent semblava tenir propietats gairebé terapèutiques. Va continuar una caldereta de peix excel·lent, ses corresponents postres i, evidentment, una bona conversa que es va allargar molt més que el sopar.

Perquè, al final, això era el que millor fèiem. Caminar durant el dia. I arreglar el món cada nit al voltant d'una taula.

L'endemà deixàvem enrere Portomarín i continuàvem sumant quilòmetres. A aquella altura del Camino ja havíem adquirit unes rutines que ningú no havia escrit, però que tots seguíem gairebé de manera instintiva. Ens aixecàvem ben prest, baixàvem a esmorzar encara amb sa son enganxada als ulls, comentàvem s'etapa que ens esperava i, sense perdre gaire temps, ens posàvem en marxa. Els primers quilòmetres sempre es feien en silenci. Supòs que era sa manera que tenia cadascú d'acabar de despertar-se. Més endavant ja començaven ses primeres bromes, ses primeres aturades i ses primeres converses del dia.

Una de ses coses que més em va sorprendre és que, tot i caminar junts, cadascú vivia el Camino a la seua manera. Hi havia moments en què ens separàvem perquè uns caminaven més de pressa i altres preferien anar més tranquils. Però això mai no va ser un problema. Tots sabíem que, tard o d'hora, ens retrobaríem. Si no era durant una aturada per beure un suc de taronja o comprar una peça de fruita, seria a s'arribada o, inevitablement, al voltant d'una taula.

A Palas de Rei em vaig allotjar a s'alberg San Marcos. He de ser sincer: no serà un dels llocs que recordaré amb més entusiasme. No estava brut ni era especialment incòmode, però tampoc tenia aquell encant que sí que vaig trobar en altres allotjaments. S'habitació era tota per a mi, però estava preparada per acollir més gent, amb llits, lliteres i un bany adaptat. Complia perfectament la seua funció, però res més. A vegades també s'ha de dir quan una cosa simplement és correcta.

Aquella nit, així i tot, el protagonista no va ser s'alberg, sinó jo mateix. Vaig cometre el que, vist amb perspectiva, va ser el meu únic gran error gastronòmic del Camino.

Vaig sopar massa.

No record exactament què vaig demanar, però sí que record perfectament sa sensació d'haver menjat més del compte. Quan ets de vacances sembla que sempre hi ha lloc per a unes postres més, una copa més o un cafè tranquil. Però el Camino té unes normes pròpies. L'endemà es despertador no entén de digestions pesades. Sa motxilla continua pesant el mateix i els quilòmetres tampoc no desapareixen perquè hagis sopat especialment bé.

Aquella nit vaig aprendre que, al Camino, sa moderació també forma part de s'equipatge.

L'endemà, quan vaig buscar un lloc per esmorzar, vaig acabar entrant en un petit bar un poc apartat del centre. No era fàcil de trobar, però em va oferir exactament el que esperava: el mateix esmorzar de cada dia. A aquella altura del viatge ja no necessitava sorpreses gastronòmiques a les set del matí. Necessitava cafè, suc de taronja i qualque cosa consistent per començar una altra etapa.

Hi ha rutines que, lluny de fer-se avorrides, acaben fent una estranya sensació de tranquil·litat.

S'arribada a Arzúa també va tenir la seua petita història. A Casa Teodora hi va haver un embolic amb sa reserva que, per uns moments, ens va fer pensar que potser tocaria dormir al carrer. Per sort, tot es va solucionar ràpidament i vaig poder instal·lar-me en una habitació senzilla, molt neta i més que suficient per descansar.

Aquell dia sa pluja havia decidit convertir-se en protagonista. Havíem caminat prou banyats perquè ningú tengués ganes de tornar a sortir gaire lluny. Així que vàrem optar per sa decisió més intel·ligent: buscar un bar a prop de s'allotjament i deixar que fossin ses tapes ses que venguessin a naltros.

Sempre he pensat que ses tapes tenen una virtut que no tenen els plats individuals: obliguen a compartir. I compartir és una paraula que defineix molt bé el Camino. Damunt aquella taula varen començar a aparèixer croquetes, formatges, embotits, truites, calamars... i, sense que ningú hagués establit cap norma, tots anàvem picant d'aquí i d'allà. Al cap de poc rato ja era impossible saber de qui era cada plat. Probablement tampoc no importava.

Entre mos i mos continuaven ses converses. Algú recordava una anècdota del matí, un altre imitava algun caminant que ens havia fet gràcia i sempre acabàvem rient de naltros mateixos. Quan passes tantes hores junts, acabes descobrint ses petites manies de cadascú.

Hi havia qui revisava obsessivament el comptador de quilòmetres del rellotge. Qui no començava a caminar sense haver-se untat mig tub de vaselina als peus. Qui era incapaç de passar davant una església sense entrar-hi. Qui fotografiava absolutament tot el que es movia... i també el que no es movia. I, curiosament, totes aquelles manies acabaven formant part del paisatge.

El Camino també és això. Aprendre a conviure amb ses peculiaritats dels altres... i descobrir que els altres també han après a conviure amb ses teues.

Quan arribàrem a O Pedrouzo ja tots teníem una sensació compartida. Santiago era allà mateix. Després de dies caminant, el final començava a tenir nom i apellidos. I això, vulguis o no, es nota.

Ses cares eren diferents. Hi havia cansament, sí, però també una alegria continguda, aquella satisfacció de saber que s'objectiu era pròxim.

Potser va ser aquesta eufòria la que ens va fer allargar una mica més del compte el dinar. O potser simplement ens ho estàvem passant massa bé. El cas és que començàrem amb un menú ben normal. Després arribaren ses cerveses. Més tard les postres. I quan semblava que tocava aixecar-nos, algú va demanar cafès. Els cafès varen dur els carajillos. Els carajillos varen obrir sa porta a s'orujo. I, abans que ningú pogués reaccionar, ja hi havia damunt sa taula qualque licor d'aquells que sempre apareixen quan el propietari del restaurant et diu, amb un somriure, que "això ho heu de tastar perquè és molt típic".

No sé si era tan típic o simplement volia acabar sa botella. El cas és que ningú no va trobar arguments prou convincents per negar-s'hi.

Afortunadament, el restaurant va tenir un detall que tots vàrem agrair. Ens varen acostar amb cotxe fins a sa pensió, estalviant-nos aquell darrer tros de camí que, després del dinar, probablement s'hauria fet més llarg del compte.

Aquell va ser l'únic dia de tot el Camino que vaig arribar a l'habitació sense cap gana. Sa motxilla va quedar damunt sa cadira, ses botes devora sa porta i jo damunt el llit. Vaig decidir que el meu sopar consistiria exclusivament en descansar. I crec que va ser una de ses millors decisions gastronòmiques de tota la setmana.

Mentre apagava el llum vaig pensar que l'endemà arribaríem a Santiago. Semblava mentida. Feia només uns dies que començàvem a Sarria amb aquella barreja d'il·lusió i respecte davant que ens esperava. Ara, gairebé sense adonar-nos-en, el Camino estava a punt d'acabar. O, almenys, això era el que nosaltres pensàvem.

Perquè encara no sabíem que el Camino, en realitat, no s'acaba quan deixes de caminar. Continua durant molt de temps dins el cap de qui l'ha viscut.

S'entrada a Santiago és un d'aquells moments que qualsevol caminant recorda tota sa vida. És igual quantes fotografies hagis vist ni quantes vegades t'hagin explicat com és arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Quan hi arribes amb sa motxilla a s'esquena després de dies caminant, sa sensació és difícil d'explicar. No és eufòria. Tampoc és alleujament. És una estranya barreja de satisfacció, orgull i una mica de tristesa perquè, en el fons, saps que allò que has viscut durant una setmana s'està acabant.

Aquell dia, però, encara no pensava gaire en el final. Pensava més aviat en una bona dutxa, en llevar-me ses botes i en començar a disfrutar de Santiago sense haver de mirar constantment el rellotge per saber quants quilòmetres quedaven.

Inicialment, havia de dormir a la Hospedería San Martín Pinario, però, per qüestions de s'agència, ens varen canviar sa reserva i acabàrem allotjant-nos a Casas Reais Boutique. He de confessar que el canvi va ser tot un encert. Un hotelet petit, familiar, amb només unes poques habitacions, molt ben equipades, netíssimes i amb uns llits que semblaven dissenyats especialment per a caminants. Després de tants dies caminant, qualsevol llit sembla meravellós, però aquell ho era de veritat.

A diferència dels dies anteriors, a Santiago ja no hi havia cap etapa esperant-nos l'endemà. Per primera vegada en tota sa setmana podíem menjar sense pensar si l'endemà hauríem de pujar una barda o caminar vint-i-cinc quilòmetres més. I això també es nota.

Durant el Camino havia estat sorprenentment disciplinat. Bons esmorzars, molta aigua, qualque suc de taronja, un bocata de truita francesa durant ses aturades i cap dinar llarg. Preferia arribar al solpost amb gana i disfrutar tranquil·lament del menú del peregrí.

A Santiago ses normes varen canviar. Ja no menjàvem per recuperar forces. Menjàvem perquè ens ho havíem guanyat. I no és exactament el mateix.

Un dels sopars que record amb més estima va ser al restaurant Da Dezaseis. Bon producte, un servei excel·lent i aquella sensació que no hi havia cap pressa per acabar. Durant uns dies per a dinar havíem menjat drets, asseguts damunt un banc o fent una aturada breu abans de continuar caminant. Ara, en canvi, el temps tornava a ser nostre.

 

També vaig descobrir el Mercat d'Abastos, un d'aquells llocs on un podria passar-hi hores sense mirar es rellotge. M'agraden aquests mercats perquè expliquen molt més d'un país que molts museus. Sa gent que compra, sa que ven, ses olors, el peix acabat d'arribar, els formatges, ses fruites, els vins... Tot forma part del mateix espectacle. És un lloc on no fa falta comprar res per disfrutar-ne. Basta passejar, mirar i deixar-se dur.

Naturalment, també vaig acabar a la Taberna El Gato Negro. He de reconèixer que tot el que n'havia sentit dir era cert. Empanada, polp, cloïsses, xocos, nècores... i, per acabar, unes postres que gairebé obligaven a allargar la sobretaula: arròs amb llet, formatge amb codony i una magnífica Tarta de Santiago.

El cafè, en canvi, el vàrem deixar per a una altra ocasió. No perquè no en tenguéssim ganes, sinó perquè hi havia tanta gent esperant taula que ens va semblar de justícia aixecar-nos i deixar lloc als següents. També això forma part del Camino: saber que darrere teu sempre arriba un altre caminant.

Si algú que llegeix aquestes línies té previst fer el Camino des de Sarria, permeteu-me un únic consell gastronòmic. No passeu de llarg per Melide. I, sobretot, no deixeu de seure al restaurant Ezequiel. Demanau el polp a feira. No us donaré més explicacions perquè no en fan falta. Tastau-lo i després ja em direu si exagerava o no. Això sí, procurau no repetir massa. Recordau que encara queda camí.

Una altra de ses sorpreses agradables dels dies passats a Santiago va ser descobrir els vins gallecs. Sempre havia sentit parlar de l'albariño, però el gran descobriment per a mi va ser el godello. Elegant, fresc, molt agradable... un vi que em va conquistar des del primer glop i que ara sempre busc quan tenc ocasió.

No diré que vaig fer el Camino per descobrir el godello. Però tampoc negaré que va contribuir a deixar-me un magnífic sabor de boca.

Quan ara pens en aquells dies, m'adon que els records més intensos no sempre coincideixen amb els llocs més espectaculars.

Amb el temps probablement hauré d'agafar un mapa per recordar exactament en quin poble era aquell pont o aquella pujada que tant ens va costar. Segurament també oblidaré el nom d'algun hotel. Però estic convençut que mai no oblidaré aquelles taules dels sopars. Recordaré ses rialles. Ses converses que començaven parlant del Camino i acabaven parlant de qualsevol altra cosa. Recordaré els "tasta això", els "demana una altra ració", els "avui només faré una cervesa" que, de vegades, acabaven essent dues. Recordaré sa satisfacció d'arribar cada solpost, deixar sa motxilla, dutxar-me i retrobar els companys un rato més tard, com si aquell sopar fos el premi que ens havíem guanyat després de cada etapa.

El Camino m'ha deixat paisatges extraordinaris, pobles preciosos, esglésies romàniques, catedrals impressionants i moltes hores per pensar. Però, sobretot, m'ha deixat persones.

He tengut sa sort de compartir aquesta experiència amb un grup d'amics i amigues extraordinaris. Dormíem als mateixos hotels, menjàvem pràcticament el mateix, caminàvem pels mateixos senders i acabàvem cada jornada al voltant de sa mateixa taula.

Ens vàrem entendre molt bé caminant. Però encara ens vàrem entendre millor compartint un esmorzar, unes tapes o un sopar. I, al capdavall, crec que aquesta és una de ses grans lliçons del Camino. Els quilòmetres són importants. Els paisatges també. Però el que realment dona sentit al viatge és sa gent amb qui decideixes compartir-lo.

Així que ara sí ...

Amb aquesta entrada dono per acabades ses meues cròniques sobre el Camino de Santiago. Crec que ja us he donat prou tabarra durant aquestes setmanes parlant de quilòmetres, motxilles, fletxes grogues, esglésies, pluja, calor, ampolles i emocions.

Si heu tingut sa paciència de llegir-me fins aquí, només em queda donar-vos ses gràcies per haver fet aquest petit tros de Camino amb mi des de darrere una pantalla.

No sé si he aconseguit explicar-vos com és fer el Camino. Probablement no. Perquè hi ha experiències que només s'entenen quan es viuen. El que sí sé és que aquest viatge m'ha deixat moltes més coses de ses que esperava trobar quan vaig començar a caminar a Sàrria.

I també sé una altra cosa. Quan vaig arribar a Santiago vaig pensar que havia acabat el Camino. Avui, unes setmanes després, m'adon que estava equivocat. El Camino no s'acaba quan arribes a sa plaça de l'Obradoiro. Continua dins el cap. Continua cada vegada que recordes una conversa, una rialla, una fotografia o un plat de polp compartit. I continua, sobretot, perquè desperta unes ganes immenses de tornar-hi.

Per això no diré "adeu" al Camino. Diré simplement... Fins al pròxim.

S'ànima del Camino: Ses corredoiras.

Eivissa, 29 de Juny de 2026

S'ÀNIMA DEL CAMINO: SES CORREDOIRAS.

Si hi ha una imatge que sempre em ve al cap quan record el Camino, no és la de sa Catedral de Santiago ni la dels monuments que vaig anar descobrint etapa darrera etapa. Quan tanc els ulls, el primer que em torna a sa memòria són aquells camins estrets que serpentejaven entre boscos, camps i petites aldees gallegues. Record especialment ses corredoiras, aquells vells camins rurals que, molt més que unir pobles, semblaven unir el passat amb el present.

Caminar per una corredoira era molt més que avançar cap a Santiago. Era endinsar-me en una Galícia autèntica, silenciosa i humil, que s'anava descobrint a cada passa. De sobte, el Camino abandonava una carretera o un camí ampla i s'endinsava baix un sostre d'arbres que gairebé no deixaven passar sa llum del sol. Ses branques dels roures, dels castanyers i dels avellaners s'entrellaçaven damunt el meu cap formant una volta vegetal que convertia el camí en un autèntic túnel verd. En alguns trams sa vegetació era tan espessa que, fins i tot quan començava a ploure, podia continuar caminant una bon rato sense gairebé mullar-me. Tenia sa sensació que el mateix bosc m'acollia i em protegia, com si em convidàs a continuar caminant sense presses.

I precisament això era el que provocaven ses corredoiras. Sense adonar-me'n, el ritme de ses passes es feia més lent. Ja no caminava pendent dels quilòmetres que faltaven ni de s'hora d'arribar. Els bastons repicaven suaument damunt ses pedres humides mentre els sentits s'anaven despertant. Vaig descobrir que aquells camins no només es caminaven; també s'escoltaven, s'oloraven i gairebé es podien tocar.

S'aire hi tenia una olor molt especial. Feia olor de terra banyada, de fulles humides, de molsa aferrada als vells murs de pedra i de madera xopa. En alguns indrets predominava s'aroma dels castanyers i dels roures; en altres, s'olor intensa dels eucaliptus omplia completament el bosc. Després de sa pluja totes aquelles aromes es feien encara més profundes i jo respirava lentament, gairebé sense adonar-me'n, perquè aquella olor transmetia una sensació de pau que encara avui sóc incapaç d'explicar amb paraules.

Quan travessava alguna aldea, el paisatge canviava també d'aroma. De sobte arribava s'olor del pa acabat de fornejar, del cafè que sortia d'un petit bar que tot just obria ses portes o de sa llenya cremant dins una cuina econòmica. També hi havia s'olor de ses granges, del bestiar i dels fems acabats d'escampar als prats. Lluny de molestar-me, aquelles olors em parlaven de sa vida quotidiana d'una terra que continuava vivint al ritme de sa natura, gairebé igual que ho havia fet durant segles.

Els sons completaven aquell paisatge. El cant dels pardals, el murmuri constant d'algun rierol amagat entre sa vegetació, el vent movent ses branques dels arbres, el picarol llunyà d'una vaca o sa remor d'un tractor treballant en alguna finca propera acabaven formant una banda sonora que identifico immediatament amb el Camino. Però, de totes ses imatges que guard, n'hi ha una que mai no podré oblidar.

Era un matí de pluja intensa. Els impermeables ja havien deixat de fer la seua feina i el camí s'havia convertit en una successió de basses i de fang. De cop, entre el soroll de sa pluja, vaig començar a sentir una melodia llunyana. A cada passa sonava una mica més forta fins que, en girar un revolt, vaig descobrir un gaiter que tocava tot sol al mig del bosc. Protegit únicament pels arbres, continuava interpretant melodies gallegues mentre els caminants passàvem davant seu. No semblava preocupar-li el mal temps ni que molts només s'aturessin uns segons per escoltar-lo. Tocava perquè sí, perquè aquella era la seua manera de donar sa benvinguda als caminants. I també s'ha de dir, tocava per treure unes quantes monedes com agraïment.

Vaig continuar caminant, però durant molt de rato sa música em va seguir acompanyant. Ses notes de sa gaita s'anaven apagant lentament darrere meu mentre el bosc les engolia a poc a poc. Encara avui, sempre que escolt una gaita, sa memòria em transporta immediatament a aquell racó del Camino.

Ses corredoiras, però, eren molt més que un paisatge agradable. Durant segles, potser durant mil·lennis, havien estat ses vies de comunicació entre ses petites aldees de la Galícia rural. Per aquells mateixos camins hi havien passat generacions de pagesos, infants que anaven a escola, ramats de vaques, carros estirats per bous i milers de caminants que, molt abans que jo, també caminaven cap a Santiago. Mentre avançava, sovint pensava en totes aquelles persones i em demanava quantes històries devien guardar aquelles pedres, quantes alegries, quants acomiadaments, quantes llàgrimes i quantes esperances havien vist passar al llarg dels segles.

Moltes corredoiras apareixien enfonsades respecte als camps del seu voltant. El pas constant de persones, animals i carros havia anat modelant el terreny fins a formar autèntics túnels naturals, envoltats de murs de pedra completament coberts de molsa. Aquells camins semblaven vius, com si sa natura els hagués anat abraçant pacientment durant centenars d'anys.

Tampoc no eren camins deserts. Al contrari. Cada revolt amagava una petita sorpresa. Podia trobar una dona vella asseguda davant ca seva venent fruites acabades de collir, un petit taulell de madera amb mel, licors casolans, formatges o records del Camino, o una dona disfressada de meiga que rebia els caminants amb un somriure mentre estampava un segell ben original a sa credencial. En altres llocs apareixien senzilles paradetes de fruita amb una guardiola i un cartell escrit a mà que deia: «Agafa el que vulguis. Deixa el que consideris just». Aquella confiança em sorprenia i, al mateix temps, em reconciliava amb ses persones.

També record els petits refugis improvisats on podia descansar uns minuts, conversar amb caminants arribats de qualsevol racó del món o afegir un nou segell a sa credencial. Cada corredoira amagava una història diferent i, precisament per això, mai no sabia què trobaria darrere el següent revolt.

Hi va haver moments en què caminava completament sol. Només jo, sa motxilla i aquell sender que semblava no acabar mai. I, curiosament, mai no em vaig sentir sol. Ses corredoiras transmetien una pau difícil d'explicar. El temps semblava avançar d'una altra manera i ses presses desapareixien sense esforç. Deixava de mirar es rellotge perquè ja no importava quant faltava per arribar. L'únic que tenia sentit era continuar caminant.

Entre els arbres apareixien petites aldees que semblaven aturades en el temps, amb les seues cases de pedra, els horts perfectament cuidats, ses gallines passejant lliurement i algun pagès treballant sa terra mentre ses inseparables vaques gallegues observaven, amb una serenor gairebé filosòfica, el pas dels caminants. M'agradava pensar que, mentre jo vivia una experiència que recordaria tota sa vida, per a aquella gent aquell era simplement un dia més. Continuaven fent sa mateixa feina que havien fet els seus pares i els seus güelos, mantenint viu un món que el Camino m'havia permès descobrir.

Durant aquells dies vaig visitar esglésies romàniques, ponts medievals, creus de pedra i pobles carregats d'història. Tots varen deixar la seua empremta. Però si avui algú em demanàs quin és el paisatge que millor representa el meu Camino, no dubtaria ni un instant. Triaria una corredoira: un camí estret i humit, envoltat de murs coberts de molsa, baix un sostre d'arbres centenaris, amb olor de terra banyada, el cant dels pardals, el llunyà picarol d'una vaca i, potser, una gaita interpretant una melodia que semblava tan antiga com aquells mateixos boscos.

Va ser allà, caminant sense presses per aquells senders carregats d'història, on vaig comprendre que el Camino no només es feia amb ses cames. Es feia amb els ulls, amb ses orelles, amb l'olfacte i, sobretot, amb el cor.

El protocol d'un got d'aigua.

Eivissa, 28 de Juny de 2026.

EL PROTOCOL D'UN GOT D'AIGUA.

Dies passats tenia cita amb s'alcalde de Vila per signar un conveni de col·laboració entre l'Ajuntament i s’associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, de la qual som el màxim representant legal. Vaig arribar amb uns minuts d'antelació, costum que els anys no m'han llevat. Quan era un jove corria perquè sempre arribava just; ara, quan ja duc acumulat unes quantes dècades sé perfectament que gairebé tot té solució, excepte haver de córrer.

S'atenció a s'entrada a ses oficines del Cetis va ser impecable. Dos funcionaris em varen indicar amb aquella eficàcia discreta que tant s'agraeix quan entres en una administració pública.

- Pis quart. Només sortir de l'ascensor trobarà el despatx de s'alcalde.

Tal dit, tal fet. Ses portes es varen obrir i, just davant, una secretària jove em va rebre amb un somriure. Em pregunta qui era i que volia.

- Segui un moment. En uns minuts el senyor alcalde el rebrà.

Vaig seure i vaig pensar que, per una vegada, ses coses funcionaven com un rellotge. Puntualitat i eficàcia.

Al cap de pocs segons, gairebé amb sa naturalitat de qui pregunta si vols un cafè, va arribar sa frase.

- Vol un got d'aigua? Els majors heu de beure molt durant s'estiu. Encara que no tingueu set.

Confés que vaig mirar de reüll cap al passadís. Durant un instant vaig pensar que potser darrere meu havia entrat un excursionista exhaust després de travessar sa ciutat a peu o un turista perdut pels carrers de Vila baix el sol d’estiu.

Però no. No hi havia ningú més. El major era jo. Vaig contestar amb un somriure.

- No, gràcies. He begut abans de venir. Ara mateix sembl una granota.

Ella també va somriure. I va fer bé. No era ella el problema. Feia exactament allò que avui s'espera d'una persona educada: tenir cuidado dels majors. Però, sa veritat, no m’esperava es comentari de què els majors hem de beure sovint. Sobrava.

El problema és que per jo, sense adonar-nos, hem acabat confonent tenir cuidado amb tractar sa gent gran com si hagués perdut sa capacitat de governar sa seua pròpia vida.

Hi ha un manual invisible que ningú ha escrit, però que tothom sembla haver llegit? Davant una persona de cabells blancs, el primer que s’ha de fer és oferir-li un got d'aigua? Recordar-li que no surti a ses hores de més calor, recomanar-li que camini cada dia, preguntar-li si pren bé sa medicació i insistir que es posi una jaqueta quan refresca? I tot això sempre amb un somriure impecable i una amabilitat exquisida?

Fa més de quaranta o cinquanta anys ningú no em deia que havia de beure aigua. I això que treballava moltes més hores al sol que ara, feia esforços físics que avui exigirien tres informes de prevenció de riscos laborals i dinava quan sa feina em deixava un rato lliure. He sobreviscut sense rellotges intel·ligents, sense polseres que comptassin passes i sense cap aplicació al mòbil que m’avisàs cada vint minuts que el meu cos havia baixat del 70 % d'aigua i era necessari reposar líquids.

A veure …. No dic que els bons hàbits siguin una mala idea. Seria absurd. Beure aigua és saludable. Caminar també. Dormir prou encara més. El problema comença quan deixam de veure persones i començam a veure protocols. Quan deixam de mirar sa trajectòria d'algú per fixar-nos exclusivament en la seua data de naixement.

Mentre ets jove et demanen què en penses. Quan ets major et demanen si has begut. La diferència sembla petita, però és enorme.

Hi ha un moment en què deixes de ser un ciutadà per convertir-te en un projecte assistencial. Ja no importa gaire si continues llegint, escrivint, estudiant, presidint una associació, participant en sa vida pública o signant convenis amb una administració. Tot això queda en un discret segon pla. El que realment preocupa és sa tensió arterial, el colesterol, sa vitamina D, el sucre, sa hidratació i ses hores que has dormit.

És extraordinari. Som prou responsables per haver treballat durant mig segle, haver pagat (i continuar pagant per sempre) impostos, haver educat fills, haver cuidat pares, haver aixecat negocis, haver assumit responsabilitats directives i, en molts casos, continuar ajudant els nets perquè els seus pares puguin anar a fer feina.

Però sembla que no som prou responsables per saber quan tenim set. No sé exactament en quin moment sa societat va decidir substituir el respecte per sa protecció.

Abans ses persones majors podien ser encertades o equivocades, agradables o grunyidores, sàvies o tossudes. Com qualsevol altra persona. Però, almenys, se'ls reconeixia una cosa que avui sembla haver passat de moda: s'autoritat que dona haver viscut tants anys.

Ara preferim protegir-les. És molt més còmode. Protegir sempre fa sentir bona persona. Respectar obliga a escoltar. I escoltar exigeix una virtut escassa en aquest segle: tenir temps.

Sa condescendència és una forma molt educada de menyspreu. No aixeca mai sa veu. Arriba amb un somriure, amb una veu dolça i amb aquella frase que sembla incontestable: «És pel seu bé».

Cada vegada que sent aquesta expressió em pos en guàrdia, de mal humor. Per experiència sé que, darrere aquestes quatre paraules, moltes vegades s'hi amaga una idea molt senzilla: «Ja decidirem naltros què li convé.»

I així, gairebé sense adonar-nos, anam cedint petites parcel·les de llibertat. Avui és un got d'aigua. Demà serà un «ja ho faig jo». Passat demà un «vostè no es preocupi». I el dia menys pensat qualcú parlarà amb els meus fills perquè considera que és més pràctic entendre's amb ells que amb jo.

Dic tot això sempre amb sa millor de ses intencions. No dubt de ses bones intencions de ningú. El que dubt és dels resultats. Perquè el paternalisme, encara que es disfressi d'amabilitat, continua essent paternalisme.

Jo també faig bromes sobre sa meua edat. També em comença a fallar algun nom. Igualment m'aixec del sofà amb menys elegància que quan tenia trenta anys i, de tant en tant, el cos em recorda que ses garanties de fàbrica ja fa temps que varen caducar.

No em preocupa envellir. Envellir és el privilegi dels qui no s'han mort abans. El que em preocupa és que hi hagi qui, només veure quatre cabells blancs, deixi de veure sa persona.

Veuen fragilitat. Veuen dependència. Veuen una agenda mèdica. No veuen ses hores treballades, els errors comesos, els llibres llegits, ses alegries, els fracassos, ses persones estimades ni ses lliçons que només ensenya sa vida.

Som d'una generació que va créixer en una Eivissa on encara no existien protocols per a tot. Ningú no ens explicava quants de gots d'aigua havíem de beure, ni quantes passes havíem de fer cada dia, ni ens enviava notificacions perquè ens protegíssim del sol. Ens equivocàvem moltes més vegades, segurament. Però també ens deixaven assumir ses conseqüències dels nostres errors. Érem responsables de sa nostra vida, i aquesta responsabilitat era, precisament, una part essencial de sa nostra llibertat.

Potser arribarà el dia que necessitaré que qualcú em recordi que he de beure un got d'aigua. No som tan ingenu per pensar que el temps passarà de llarg davant ca meua. Però, mentre aquest dia no arriba, m'agradaria que sa societat recuperàs un costum que sembla haver oblidat: abans d'oferir un got d'aigua a una persona major, asseieu-vos cinc minuts amb ella i escoltau-la. Potser descobrireu que encara conserva el cap prou clar per explicar-vos alguna cosa que no surt a internet, que no diu cap influencer i que tampoc no apareix en cap protocol d'atenció a sa gent gran.

I si, després d'escoltar-la, encara pensau que necessita un got d'aigua, oferiu-l'hi. Però, per favor, no li oferiu mai sa compassió abans que el respecte.

Perquè sa set es calma amb un got d'aigua. Sa condescendència, no.

El pont on va començar el meu Camino.

Eivissa, 27 de Juny de 2026.

EL PONT ON VA COMENÇAR EL MEU CAMINO.

Deixau-me contar petites històries del Camino. Petits moments, petits detalls, llocs que potser passen desapercebuts per a la majoria de sa gent, però que per a mi varen tenir un significat especial. Intent posar per escrit aquell viatge i vaig recordant. Hi apareixen persones, converses, paisatges, olors, silencis... Alguns records són grans; d'altres, aparentment insignificants. Però són precisament aquests petits instants els que, amb el temps, han acabat donant sentit al meu Camino.

I si he de començar per algun lloc, començaria per un pont. El petit Ponte da Àspera,

Curiosament, el meu Camino no va començar el matí que vaig sortir de Sarria. Va començar el dia abans. Quan el tren es va aturar a s'estació, ses portes es varen obrir i una autèntica riuada de persones va baixar dels vagons. Motxilles de tots els colors, bastons penjats, botes encara massa netes, cares cansades pel viatge però il·luminades per una mateixa il·lusió. Ningú no havia de demanar on anava cadascú. Era evident. Tots caminàvem en sa mateixa direcció.

Mentre avançava cap al centre del poble, observava aquella gent i pensava que molts d'ells l'endemà caminarien al meu costat. Alguns els aniria retrobant etapa rere etapa. D'altres només els veuria unes hores. Amb alguns compartiria una conversa, un cafè o un tros de camí; amb molts altres, només una mirada i aquell "Buen Camino" que acabaria escoltant centenars de vegades. Encara no ens coneixíem, però tots formàvem part de sa mateixa aventura.

Sarria respirava Camino. Els carrers eren plens de caminants ajustant ses corretges de sa motxilla, consultant una guia, comprant ses darreres coses que els faltaven o fent-se una fotografia davant ses grans lletres lluminoses del nom de la ciutat. Tot girava al voltant dels caminants. I jo ja em sentia un més dins aquella multitud.

Vaig arribar a  s'hotel amb aquella sensació que els grans viatges sempre comencen molt abans de fer sa primera passa. Vaig preparar sa motxilla una vegada més (crec que la vaig revisar cinc o sis vegades) i me'n vaig anar a dormir aviat. L'endemà m'esperava una etapa llarga. O almenys ho vaig intentar. Dormir va ser pràcticament impossible.

Mirava es rellotge contínuament. Em despertava pensant que ja havia sonat es despertador. Tornava a aclucar els ulls i, al cap d'uns moments, els obria una altra vegada. No eren nervis. Era una emoció difícil d'explicar. Feia mesos que esperava aquell moment. Havia llegit llibres, estudiats mapes, preparat ses etapes, entrenat caminant i escoltat ses experiències dels meus companys. Durant molt de temps el Camino havia estat un projecte. Ara, per primera vegada, era una realitat.

Quan va sonar es despertador, gairebé ja estava despert. Fora encara era nit fosca.

Vaig començar un ritual que repetiria cada matí. Primer, una bona capa de vaselina als peus. Després els calcetins, ben estirats, sense cap arruga. Ses botes, ben cordades. Sa camiseta, el polar per protegir-me de sa fresca de primera hora. Una última revisió de sa motxilla: impermeable, mini botiquí, aigua, una peça de fruita, sa credencial del Camino, els bastons... Tot era al seu lloc.

Quan vaig acabar encara faltaven uns minuts per trobar-me amb els meus companys. No podia esperar més. Vaig baixar a sa recepció de s'hotel. Era el primer. A poc a poc hi anaren arribant altres caminants. Ningú parlava gaire. Ses cares ho deien tot. Tots compartíem aquella barreja d'il·lusió, respecte i una mica d'incertesa davant d'allò que ens esperava.

Quan ens vam reunir, gairebé no varen fer falta paraules. Un somriure, una mirada de complicitat i cap al carrer. Sarria encara dormia. Sa llum groguenca de ses faroles il·luminava els carrers humits mentre una nova riuada de caminants començava a posar-se en marxa. Cadascú carregava la seua motxilla, però també les seues il·lusions, els seus motius i, segurament, les seues pròpies càrregues interiors.

Jo també era un més entre aquella multitud.

Ens vàrem aturar davant ses grans lletres de Sarria per fer ses fotografies de rigor. Aquelles imatges marcarien l'inici oficial del viatge. O això pensava jo.

Pocs minuts després arribàrem al Ponte da Áspera.

És un pont petit. Senzill. Sense cap grandiositat. Al llarg del Camino en trobaria molts més. També descobriria esglésies romàniques impressionants, petites ermites amagades entre boscos, creus de pedra al mig dels camins, rius, torrents, fonts, boscos d'eucaliptus, corredoiras centenàries i pobles plens d'història.

Però cap d'aquells llocs no em produiria sa mateixa sensació que aquell petit pont de pedra. Quan vaig posar el peu damunt les seues lloses centenàries vaig sentir una emoció molt difícil d'explicar. Va ser com si travessàs una frontera invisible.

A una banda quedaven els mesos de preparació, els entrenaments, els dubtes, ses converses, ses lectures i tots els somnis que m'havien duit fins allà. A s'altra banda m'esperaven més de cent quilòmetres de Camino. Quilòmetres de paisatges, de cansament, de silencis, de rialles, de persones extraordinàries, d'emocions inesperades i d'experiències que encara desconeixia.

Va ser allà, damunt aquell vell pont medieval, on vaig sentir per primera vegada que ja no estava preparant el Camino. El vivia.

Potser per a molts caminants el Ponte da Áspera és només un pont més. Per a mi, no. Per a mi, aquell petit pont de pedra serà sempre el lloc on va començar, de veritat, el meu Camino.

No es tractava d'on havia arribat, sinó de qui m'havia acompanyat

Eivissa, 25 de Juny de 2026.

NO ES TRACTAVA D'ON HAVIA ARRIBAT, SINÓ DE QUI M'HAVIA ACOMPANYAT.

Ja fa més d'un mes que vaig completar el Camí de Santiago des de Sarria fins a Santiago de Compostel·la i, amb el pas dels dies, he descobert que els records que m'han quedat no són exactament els que esperava. Abans de partir pensava que conservaria a sa memòria els quilòmetres recorreguts, s'esforç físic, els paisatges gallecs o s'emoció d'arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Tot això hi és, evidentment, però amb el temps ha anat quedant en un segon pla. Quan avui pens en aquells dies, el primer que em ve al cap no són ses fletxes grogues ni sa façana de sa catedral, sinó ses persones amb qui vaig compartir el camí.

Abans de començar, el nostre grup havia assumit un compromís tan senzill que gairebé semblava innecessari verbalitzar-lo: caminaríem junts. No significava que haguéssim de fer cada passa un al costat de s'altre ni que tots haguéssim de mantenir exactament es mateix ritme. Érem prou conscients que cadascú afrontaria ses etapes segons ses seues possibilitats, que ses pujades castigarien uns més que altres i que ses baixades posarien a prova articulacions que fins aleshores havien passat desapercebudes. El que realment significava aquell acord era que ningú quedaria enrere. Si algú necessitava aturar-se, ens aturaríem. Si algú arribava més tard a un punt de trobada, els altres esperarien. Es nostre objectiu no era arribar abans que ningú, sinó arribar-hi tots.

Aquesta idea, que abans de partir semblava una simple qüestió d'organització, es va convertir ben aviat en s'essència mateixa de s'experiència. Durant aquells dies vaig entendre que el Camí té molt poc a veure amb sa velocitat i molt a veure amb sa companyia. De fet, ben aviat vaig descobrir que caminar era sa part fàcil. Posar un peu davant s'altre durant hores pot resultar cansat, però és una acció relativament simple. Més difícil és adaptar es teu ritme al dels altres, aprendre a esperar sense impaciència, saber que de vegades cal reduir sa marxa perquè el grup continuï sent un grup i no una suma de persones que comparteixen itinerari.

Ses etapes tenien una curiosa capacitat de posar cadascú al seu lloc. Sempre hi havia qui afrontava ses pujades amb una energia que despertava admiració i enveja, mentre que d'altres les superàvem amb molta prudència. Per això era habitual que es grup s'estiràs al llarg del recorregut. Hi havia moments en què caminava tot sol, escoltant només ses meues passes sobre sa terra humida o el renou dels bastons dels altres caminants. Tanmateix, mai vaig tenir sa sensació d'estar sol. Sabia que una mica més endavant hi hauria algú esperant. A vegades era a s'ombra d'un arbre. Altres, a sa sortida d'un poble o davant sa terrassa d'un bar. Quan arribava, sempre trobava sa mateixa escena: algú aixecava el cap, somreia i em demanava si tot anava bé. Pot semblar un detall insignificant, però són precisament aquests petits gestos els que acaben definint una experiència.

Es cansament també es compartia. Hi havia dies en què ses cames pesaven més que sa motxilla i dies en què sa motxilla semblava haver duplicat misteriosament el seu contingut durant sa nit. Record especialment aquells darrers quilòmetres abans d'arribar a final d'etapa, quan ses converses s'anaven apagant i cadascú es concentrava a mantenir el ritme. Era llavors quan apareixia una broma absurda, una anècdota repetida per enèsima vegada o algun comentari tan poc brillant que, per alguna raó incomprensible, provocava una riallada general. I de cop es cansament semblava una mica més suportable. No desapareixia, però deixava de tenir tanta importància.

Durant aquells dies vaig compartir moltes més hores amb els meus companys de ses que probablement compartesc amb moltes persones al llarg de mesos sencers. Parlàrem de feina, de família, de records d'infància, de projectes de futur i també de temes absolutament intranscendents. Vàrem arreglar el món diverses vegades, resolguérem problemes que cap govern havia estat capaç de solucionar i donàrem opinions sobre qüestions que desconeixíem completament. El més curiós és que cap d'aquestes converses em semblà especialment transcendental en aquell moment, però avui formen part dels records que més estim.

També record els silencis. Amb el temps he arribat a pensar que els silencis compartits són una de ses formes més sinceres de companyonia. No eren silencis incòmodes ni silencis que reclamassin ser omplits amb paraules. Eren simplement sa conseqüència natural de sentir-se a gust amb ses persones que tenia al costat. Caminàvem durant minuts sense dir res i, tanmateix, aquella absència de conversa no creava distància, sinó exactament el contrari.

Ses aturades per esmorzar, els cafès, els sucs de taronja, els inevitables bocatas de truites o ses tartes de Santiago acabaren convertint-se en una excusa per retrobar-nos diverses vegades al llarg de sa jornada. Amb sa perspectiva que dona el temps, m'he adonat que no record especialment el gust d'aquells menjars. El que record és sa imatge de tots asseguts al voltant d'una taula, comentant s'etapa, fent bromes o simplement descansant abans de reprendre sa marxa. Aquestes parades no eren importants per sa beguda o es menjar; eren importants perquè significaven que hi tornàvem a ser tots.

També guard una estima especial pels desconeguts amb qui vaig coincidir durant aquells dies. El Camí té una capacitat sorprenent per eliminar ses barreres que normalment mantenim amb els altres. Persones que no havia vist abans compartien converses llargues després de només uns minuts de caminar junts. Alguns em contaren ses seues motivacions per fer el Camí; d'altres compartiren experiències personals que probablement no haurien explicat en cap altre context. Potser era perquè tots seguíem sa mateixa direcció. Potser perquè tots carregàvem una motxilla semblant. O potser perquè el Camí ens recordava constantment que, en el fons, tenim més coses en comú de ses que solem imaginar.

Quan finalment vaig arribar a Santiago i vaig entrar a sa plaça de l'Obradoiro amb els meus companys, vaig sentir sa satisfacció pròpia de qui culmina un repte llargament esperat. Hi hagué abraçades, fotografies i aquella alegria tranquil·la que només apareix després d'un esforç compartit. Però mentre contemplava sa catedral vaig comprendre que el més important no era allò que tenia davant meu, sinó allò que havia tengut al costat durant tots aquells dies.

Sa catedral havia estat sa destinació. Els meus companys havien estat el Camí.

I per això, quan avui record aquella experiència, no pens tant en el lloc on vaig arribar com en ses persones que m'hi varen acompanyar. Perquè, al capdavall, Santiago continuarà allà durant segles, però ses rialles compartides, ses esperes, ses converses, els silencis i sa certesa que ningú no va caminar mai sol són el que realment va donar sentit a cada quilòmetre recorregut.

Allò que el silenci no va poder esborrar.

Eivissa, 24 de Juny de 2026

ALLÒ QUE EL SILENCI NO VA PODER ESBORRAR.

Hi ha històries que no s'expliquen. No perquè no siguin importants, sinó perquè fan massa mal. A ca meua, sa història del meu tiu Vicent Serra Castelló era una d'aquestes.

Vaig créixer sense saber pràcticament res d'ell. Era com si mai hagués existit. A casa no se'n parlava. Tampoc de sa guerra. Hi havia silencis que tothom respectava sense necessitat que ningú els imposàs.

Record perfectament el dia que vaig descobrir el seu nom. Mirava unes fotografies antigues amb el meu pare. Eren aquelles fotos en blanc i negre que passen de mà en mà dins ses famílies i que semblen guardar secrets. En una d'elles apareixia un jove alt, ben plantat.

- Papa, i aquest qui és?

Sa pregunta va quedar suspesa uns segons a l'aire. El meu pare va mirar sa fotografia en silenci abans de contestar.

- Aquest era el meu germà Vicent.

Llavors vaig saber que el meu pare havia tengut un germà gros. Només llavors vaig començar a entendre que darrere aquell silenci hi havia una història de dolor que havia quedat amagada durant molts anys.

El meu pare mai no va voler explicar gaires coses. Ni sobre el seu germà ni sobre sa guerra. Amb els anys vaig comprendre que no era per falta de memòria. Al contrari. El recordava massa.

Mon pare havia nascut l'any 1924. Quan va perdre el seu germà encara era molt jove. Va pertànyer a una generació que va aprendre a callar. Una generació que va entendre que hi havia preguntes que era millor no fer i records que era més segur guardar dins el cor.

Més tard va embarcar-se i va partir pels ports del món buscant una vida millor. Durant molt de temps vaig pensar que fugia de sa misèria que havia deixat darrere. Avui crec que també fugia dels fantasmes.

Fa pocs dies vaig tornar a Formentera per assistir al funeral d'un familiar. Mentre esperava davant s'església, em vaig trobar amb un home major, antic veí de ca els meus güelos. Feia molts anys que no ens vèiem.

Com passa sovint entre sa gent que comparteix records, començàrem parlant dels vius i acabàrem parlant dels morts.

Aquell home conservava una memòria extraordinària. Recordava noms, cares i episodis que jo només havia sentit parlar de passada. A mida que parlàvem, tenia sa sensació que el temps retrocedia. Tornaven als camins de Porto Salè, a ses cases dels güelos, als anys difícils de la postguerra on aquella gent senzilla va haver d'aprendre a continuar vivint després de perdre-ho gairebé tot.

I entre tots aquells records va tornar a aparèixer el meu tiu Vicent.

Vaig comprendre llavors que el silenci també forma part de la història. De vegades explica tant o més que ses paraules.

Durant molts anys només vaig saber que el meu tiu havia mort durant sa guerra. Res més. Però darrere aquella frase tan breu s'amagava una tragèdia.

El meu tiu Vicent fou afusellat a Cartagena.

Era un jove. Tenia tota sa vida al davant. Com tants altres de la seua generació, va quedar atrapat dins una guerra que ningú no va guanyar realment, perquè totes ses famílies hi perderen alguna cosa.

Li varen prendre sa vida. I després li varen prendre el record. Durant dècades no vam saber on era. No hi havia una tomba on dur-li flors. No hi havia un lloc on aturar-se i dir: aquí descansa.

Era una absència. Un nom pronunciat en veu baixa. Una ferida oberta que ningú no gosava tocar. Fins que, molts anys després, sa terra va parlar.

Les seues restes varen aparèixer en una fossa comuna a Cartagena juntament amb ses d'altres centenars de joves afusellats. Més de quatre-centes vides truncades. Quatre-cents fills que no tornaren mai a casa. Quatre-cents germans com el meu pare. Quatre-centes mares que varen esperar inútilment.

Quan ho vaig saber vaig sentir una emoció difícil d'explicar. Dolor, sí. Però també una estranya sensació de pau. Després de tants anys, el meu tiu Vicent deixava de ser una ombra. Tornava a tenir un lloc. Tornava a formar part de la història amb nom i apellidos.

I vaig pensar en sa meua güela. Amb es meu güelo. Quantes vegades devien mirar sa porta esperant una notícia. Quantes nits devien plorar quan ningú els veien. Quants anys devien viure sense saber on era el seu fill. Mai no ho sabrem.

Aquella generació va patir en silenci perquè no tenia altra opció.

Quan avui mir aquella fotografia familiar, em costa apartar sa vista del tiu Vicent. El veig dret, jove, fort. Al seu costat apareix el meu pare, encara un al·lot, assegut en una cadira sense imaginar que ben aviat sa vida li ensenyaria la seua cara més amarga.

Aquesta fotografia és molt més que una imatge familiar. És s'últim instant d'un món que encara no sabia que estava a punt de rompre's.

Aquest escrit és un petit homenatge al tiu Vicent. Però també al meu pare. Ara entenc millor el seu silenci. Entenc per què mai no va voler parlar de sa guerra. Entenc per què va decidir mirar sempre cap endavant. 

Però també crec que arriba un moment en què cal mirar enrere. No per reobrir ferides. Si no per evitar que s'oblit acabi guanyant.

Perquè mentre algú recordi en Vicent, mentre algú pronunciï el seu nom i expliqui la seua història, continuarà viu dins sa memòria dels seus.

I allò que el silenci va intentar esborrar ja no desapareixerà mai més.

Es meu barri: Un model que ningú hauria d'imitar.

Eivissa, 23 de Juny de 2026.

ES MEU BARRI: UN MODEL QUE NINGÚ HAURIA D'IMITAR.

De vegades llegesc entrevistes als nostres responsables polítics parlant d'urbanisme sostenible, qualitat de vida, espais verds, adaptació al canvi climàtic i tota aquella col·lecció de paraules que queden tan bé a sa premsa. Durant uns minuts arrib a pensar que visc en alguna ciutat avançada, plena d'arbres, ombres, aire net i places on la gent passeja feliç.

Després tanc es diari, surt al carrer i sa realitat em recorda que visc a Es Clot. Per situar-nos millor: just al costat del Parc de la Pau, a Vila.

El meu barri és un petit miracle de sa gestió urbana. Mentre altres municipis s'esforcen per crear espais agradables on sa gent vulgui quedar-se, aquí hem aconseguit exactament el contrari: convertir els carrers en llocs de pas on ningú no té cap ganes d'estar-hi més temps de l'estrictament imprescindible.

I això no és casualitat. És el resultat d'anys de feina constant: deixadesa, manteniment insuficient, decisions difícils d'entendre i una extraordinària habilitat per confondre propaganda amb gestió.

Sa brutor forma part del paisatge. Ses voreres acumulen taques, residus i racons que semblen protegits com algun bé patrimonial. Ses males olors apareixen i desapareixen segons el vent, però mai marxen del tot. Són com aquells veïns que sempre hi són encara que no els vegis.

Sa joia de sa corona, però, és el contenidor d'orgànica que s'Ajuntament ha tingut sa delicadesa d'instal·lar just davant del nostre portal. És un detall que demostra una sensibilitat exquisida cap als residents. Cada vegada que obrim sa porta podem disfrutar d'una experiència olfactiva intensa, especialment durant els mesos d'estiu, quan ses  olors adquireixen una profunditat i una persistència realment memorables.

Supòs que això forma part del programa de l'educació ambiental dissenyat per l'Ajuntament.

Sa neteja del barri mereix igualment un reconeixement. De tant en tant apareixen operaris amb mànegues d'aigua a pressió que reguen contenidors, voreres i restes diverses. El sistema és fascinant perquè no elimina sa brutor: simplement la canvia de lloc. És una mena d'economia circular aplicada a sa merda.

En tots aquests anys encara no he tingut sa sort de veure gaire gent armada amb raspalls, detergent i ganes de fregar de veritat. Deu ser una tècnica antiga, superada per la innovació municipal. Ara es mulla tot, es confia en la providència i es dona sa feina per feta.

Sa mobilitat també mereix un capítol propi. Amb s'expansió progressiva de la zona blava s'ha aconseguit una fita extraordinària: convertir una bona part del barri en una pista circular on els cotxes passen hores buscant aparcament.

Això de sa zona blava és una idea brillant. Mentre als congressos i conferències es parla de reduir emissions, a peu de carrer observam centenars de vehicles donant voltes una vegada i una altra. Més trànsit, més renou, més fum i més frustració. Però supòs que hi ha estadístiques que surten molt bé. Sa dels responsables de la zona blava i ses recaptacions de sous deuen anar cap amunt.

Mentrestant, els veïns respiram un còctel difícil de trobar en altres llocs: aire calent expulsat pels aparells d'aire condicionat, gasos d'escapament i ses delicades notes aromàtiques procedents dels contenidors orgànics. Un còctel ambiental exclusiu d'Es Clot.

Pel que fa als arbres, sembla que s'han convertit en un element accessori. Els que abans oferien una mica d'ombra han anat desapareixent amb una discreció admirable. Alguns han mort. Altres han estat retirats. El que realment impressiona és la coherència amb què no han estat substituïts. Els forats on estaven sembrats, a poc a poc, els van tapant de ciment. Així s'evita qualsevol risc que algú pugui caminar fresquet durant l'estiu.

Quan passeig pel barri i sent a parlar de millora urbana, canvi climàtic o sostenibilitat, no puc evitar pensar que deu existir algun altre Es Clot que jo desconec. Perquè el que veig cada dia és menys ombra, menys arbres, més ciment i més calor acumulada.

I després encara ens expliquen que ses persones som al centre de ses polítiques municipals. Devem ser naltros els que no sabem trobar aquest centre.

Es Clot no necessita més eslògans. No necessita més campanyes institucionals ni més fotografies inaugurals. Necessita carrers nets. Necessita arbres nous. Necessita ombra. Necessita bancs on poder seure sense haver de comprovar abans si estan coberts de cagades de pardal. Necessita una gestió intel·ligent dels residus i un manteniment constant.

En definitiva, necessita menys discursos i més feina.

Perquè sa qualitat de vida no es mesura per sa quantitat de paraules polides que caben en una roda de premsa. Es mesura quan surts de casa i el teu barri convida a viure-hi.

I, avui, aquesta continua sent sa gran assignatura pendent d'Es Clot.