Em cago en l'ou.

Eivissa, 28 de Juliol de 2026

EM CAGO EN L'OU. 

Hi ha una etapa de sa vida que no surt als llibres d'història ni tampoc la reconeix cap conveni laboral. És aquella en què deixes de ser pare i et converteixes en güelo. Tothom et diu que és una meravella, que disfrutaràs molt dels nets, que ara només te toca consentir-los i tornar-los quan ploren. 

És una autèntica estafa publicitària.

Ser güelo és tornar a començar, però amb uns quants anys més damunt ses espatlles, una esquena que ja comença a protestar i uns genolls que, cada vegada que t'ajups a recollir una pala o un poal, et recorden que ja no tens trenta anys.

I, malgrat tot, hi tornam cada matí. Perquè quan arriben ses vacances dels nets, sa nostra agenda desapareix. Ja no hi ha horaris, ni descans, ni allò de "avui no faré res". Ara, a casa, tot gira al voltant de dues personetes que decideixen quan es dia comença i quan acaba.

Cada jornada és una petita aventura.

Un dia toca portar-los a sa platja. S'altre, al parc. Si no fa massa calor, una volta i un gelat. Si en fa molta, inventar qualsevol cosa perquè no s'avorreixin. Mentrestant, has de vigilar que beguin aigua, que no mengin arena, que no es barallin per un poal que en tenen tres d'iguals, que no corrin massa, que no caiguin i que no desapareguin en direcció contrària mentre tu estàs traient una tovallola de sa bossa.

Després arriba s'hora de dinar. Convèncer una criatura que ha de menjar verdura és bastant més complicat que negociar un alto el foc entre dos països en guerra. Quan finalment han menjat, toca sa batalla més dura del dia: sa siesta.

No conec cap infant que vulgui fer sies­ta quan li toca. Ells sempre tenen una energia inesgotable. Curiosament, aquesta energia desapareix exactament cinc minuts després que els seus pares els hagin pujat al cotxe per tornar a casa.

Quan després s'aixequen, toca berenar. Tornar a jugar. Tornar a recollir. Tornar a rentar mans, cares i peus. Tornar a canviar una camiseta perquè s'ha embrutat amb gelat, xocolata o qualsevol substància que encara no ha descobert sa ciència.

I quan finalment arriben els pares, després de tota una jornada de feina, els entregam dues criatures ben menjades, ben rentades, ben pentinades, amb sa roba neta i, si Déu vol, de bon humor. Ells donen ses gràcies, mos fan una besada i se'n van a passetjar pensant que els güelos mos passam es dia disfrutant.

I sí, disfrutam. Molt. Però també acabam rebentats.

I és precisament per això que avui, quan hem decidit anar a nadar a ses Figueretes, jo ja havia fet mitja jornada abans de sortir de casa.

Vestir ses dues netes. Banyadors, vestidets, gorres i sandàlies. Posar crema solar, que sempre és una batalla perduda perquè una corre cap a una banda mentre s'altra protesta perquè sa crema és freda. Fer-les esmorzar bé, amb cereals, fruita i iogurt, perquè després no hi hagi plors a mig matí. Pentinar-les, que això és sagrat perquè ja comencen a presumir i no hi ha manera de sortir de casa si una trena no ha quedat exactament com elles volen.

I després, preparar sa bossa. Quan acabes de posar-hi tovalloles, poals, pales, pilotes, motlles per fer peixos i estrelles, es xaleco salvavides, aigua, crema solar, alguna galeta i quatre coses més que mai recordes quines són però que sempre fan falta, t'adones que vas més carregat que un ase.

Així que no vos estranyi mica que, quan arribàrem a s'arena, sa petita quedàs uns metres enrere. Entre es trastos, sa gran que ja volia córrer cap a s'aigua i jo buscant un lloc on plantar es campament base, aquella criatura va quedar tota sola uns segons.

I just en aquell moment, de dins la mar, va sortir un home.

No era un home qualsevol. Era un armari de més de dos metres d'alçada, amb unes espatlles que pareixien un guarda-roba i negre com es carbó.

Sa petita es va quedar clavada. Ell la va mirar amb una delicadesa que contrastava amb sa seua mida.

- Hola. Com estàs?

Silenci.

Quan va veure que anava amb naltros, se'ns va acostar i començàrem a xerrar. 

- Sois de aqui o turistas?

Em va explicar que era de Senegal, però que ja feia molts d'anys que vivia a Eivissa, que estava casat amb una eivissenca i que ja era més d'aquí que de qualsevol altre lloc.

Jo li vaig dir que, si era així, segur que sabia què volia dir "em cago en l'ou".

Va riure de bona gana.

I mentre parlàvem em va demanar si jo pensava que sa meua neta s'havia espantat pel color de sa seua pell. Li vaig dir que no. Que ses meues netes viuen a Anglaterra i conviuen cada dia amb infants i mestres de totes ses races. Per elles això és tan normal com veure una persona rossa o morena.

El que havia espantat a sa petita era molt més senzill. Quan tens dos anys i no arribes ni al llombrigol d'un adult, veure sortir de s'aigua un home de més de dos metres és veure sortir un gegant.

Tant és si és negre o blanc.

De vegades som els adults qui complicam massa ses coses. Ses criatures encara tenen sa sort de veure es món molt més senzill. Elles no calculen colors. Calculen mides. I aquest matí, davant dels ulls de sa meua neta, no havia sortit de la mar un home negre.

Havia sortit un gegant.