És un privilegi.

Eivissa, 31 de Juliol de 2026.

ÉS UN PRIVILEGI.

S'altre matí, quan tornava de nedar de Ses Figueretes, em vaig girar un moment abans de pujar ses escales del passeig cap a casa. Ho faig moltes vegades, no sé ben bé per què. Mir la mar, respir fondo i segueix caminant. Però avui m'he quedat uns segons més del compte mirant tota aquella gent que començava a arribar a sa platja i em va venir un pensament que fa dies que em ronda pel cap.

Potser em queix massa. I abans que penseu que m'he tornat loco, deixau-me acabar.

Perquè jo també em queix. I tant. Em queix quan vaig a comprar i cada vegada pag més per endur-me menys coses. Em queix perquè trobar una casa a un preu que una persona normal pugui pagar sembla una broma de mal gust. Em queix perquè tenim un hospital que necessita més recursos i més professionals, perquè ses escoles estan col·lapsades, perquè cada estiu tornam a parlar de s'aigua, dels cotxes i dels mateixos problemes de sempre.

Tot això és ben real. Però també és ben real una altra cosa. Si aquesta illa fos tan desastrosa com de vegades la pintam, algú m'ha d'explicar per què cada any continua arribant tanta gent.

No parl només de turistes. Parl de tota sa gent que ve a provar sort. Gent que deixa ca seua, sa família i sa vida que tenia perquè qualcú li ha dit que a Eivissa hi ha feina, o perquè sempre ha tengut ganes de viure prop de la mar.

Al llarg dels anys n'he conegut de tota classe. N'hi ha que venen a fer temporada i quan arriba octubre fan ses maletes ben contents. Han fet els seus sous, han viscut una experiència diferent i tornen cap a casa. No s'han acabat d'adaptar. Troben a faltar es seu poble, sa família o, senzillament, no els agrada viure en una illa. I no passa res. No tothom ha de quedar-se.

Però també n'hi ha que arriben pensant que només seran quatre mesos i, quan te n'adones, ja fa quinze o vint anys que viuen aquí.

Record a n'Antonio, un home d'Andalusia amb qui parl molts de matins, ja fa temps. Li vaig demanar si algun dia pensava tornar al seu poble i em va contestar, sense pensar-s'ho gaire, que no. "Allí hi tenc sa família", em va dir, "però aquesta mar no la tenc. Aquesta platja no la tenc. Aquí hi visc bé."

Aquella resposta em va fer pensar. Perquè moltes vegades som els qui hem nascut aquí els primers que deixam de valorar aquestes coses. Ens acostumam tant a veure la mar cada dia que arriba un moment que ni la miram. Hi és. I prou.

També pens moltes vegades en un home senegalès que fa més de vint-i-cinc anys que viu a Eivissa. Està casat amb una eivissenca, ha criat aquí sa seua família i, quan xerram, de tant en tant li surt un "me cag amb l'ou" amb una naturalitat que em fa partir de riure. Ningú li ho ha ensenyat a una escola. Ho ha après vivint entre naltros, fent poble, compartint converses, escoltant sa gent.

I això sempre m'ha agradat. Perquè no ha deixat de ser senegalès. Ni falta que fa. Simplement també estima aquesta illa.

Després hi ha s'altra cara. Aquells que fa mitja vida que viuen aquí i encara no són capaços de dir un "bon dia". I això sí que em costa d'entendre. No parl d'escriure en eivissenc ni de mantenir una conversa. Parl de dues paraules. De saludar. De tenir una mica de curiositat pel lloc on vius. Perquè si després de vint o trenta anys encara dius que no entens una paraula d'eivissenc, potser es problema no és que sigui difícil. Potser és que mai has tengut ganes d'intentar-ho. I, així i tot, tampoc se'n van. Curiós, no? Tan malament no s'hi deu viure.

Jo crec que, de vegades, anam tan obsessionats amb tot allò que no funciona que acabam oblidant allò que sí que tenim.

Jo visc a Vila. En quatre minuts som a Ses Figueretes. Durant molts d'anys això em va semblar d'allò més normal. Baixava a pegar un bany com qui baixa a comprar es pa. Ni hi pensava.

Ara sí. Sobretot quan veig sa gent arribar carregada de maletes, il·lusionada perquè passarà una setmana aquí. Alguns han estat estalviant tot s'any per poder venir. Uns altres tornaran a casa explicant que han descobert un lloc meravellós. I jo, que hi visc tot s'any, moltes vegades pass davant la mar sense ni girar es cap.

Aquest matí hi he estat gairebé dues hores. Quan hi vaig de matí encara s'hi està bé. Ens trobam els nedadors de sempre, alguns caminen pel passeig, altres prenent es primer cafè i poc més. Després ja arriben ses escoles d'estiu, ses classes d'aquagym, ses famílies i tot allò que forma part de s'estiu. Però a primera hora encara hi ha aquella calma que tant m'agrada.

Quan he sortit de s'aigua i he començat a tornar cap a casa, m'he girat una vegada més. He vist la mar. He vist sa platja. He vist tota aquella gent que començava es seu dia de vacances. I he pensat que alguns havien fet milers de quilòmetres per arribar fins allà. Jo només havia caminat quatre minuts.

No, Eivissa no és perfecta. Ni mica. Té problemes molt grossos i no podem mirar cap a una altra banda. Necessitam habitatge, necessitam millors serveis públics i necessitam que sa gent que hi viu tot s'any també pugui tenir un projecte de vida digne.

Però una cosa no lleva s'altra.

I mentre reprenia es camí cap a casa, amb sa pell encara salada, em vaig adonar que hi ha coses que, de tan acostumats com hi estam, deixam de valorar.

Després ens estranya que tanta gent vulgui venir. Idò jo crec que no és tan estrany. Per alguna cosa serà.

Perquè, malgrat tot, i sense deixar de reclamar tot allò que encara ens falta, viure a Eivissa continua sent un privilegi.

Quan sa directora general té cinc anys.

Eivissa, 30 de Juliol de 206

QUAN SA DIRECTORA GENERAL TÉ CINC ANYS.

Quan tens nets petits arriba un moment que deixes de tenir agenda. S'agenda ja la fan uns altres i, en es meu cas, una boixa de cinc anys que encara està aprenent a llegir i a escriure, però que té una capacitat d'organització que ja la voldrien molts directors d'empresa.

Jo ja sabia què tocava ahir. No perquè ho hagués decidit jo, ni molt manco. Això és competència exclusiva de sa directora general de sa casa, que no consulta res amb ningú però té es do d'aconseguir que tots acabam fent exactament allò que ella ha decidit.

Es programa estava ben clar: a primera hora, platja; després, fer gelatina de fresa, i a sa tarda, parc de bolitas. Sense debat, sense votacions i sense aquella reunió que sempre es convoca quan no serveix absolutament per res. Aquí una mana i es altres obeïm. És així i, a aquestes altures, ja no val la pena ni discutir-ho.

Lo que sí que me va sorprendre és que ningú tengués es detall de demanar-me què tal havia passat sa nit. Ni un «güelo, has dormit bé?», ni un «com estàs?», ni tan sols un «vols un got de llet abans de començar sa jornada?». Res de res. Com si tothom hagués dormit d'una tirada.

Perquè sa petita havia decidit que dormir tota sa nit era una costum antiquada i es va despertar unes quantes vegades. Tres? Quatre? Cinc? Ja no ho sé. A partir de sa tercera deixes de comptar i només esperes que sa següent sigui sa definitiva. I cada vegada passava exactament lo mateix: ella pegava quatre crits i sempre hi havia un beneit que s'aixecava, la prenia a coll, caminava uns minuts pel passadís, li cantava qualsevol cosa i esperava que tornàs a agafar es son.

No crec que faci falta dir qui era. Es güelo.

Perquè aquestes coses formen part des contracte invisible que firmes es dia que et fan güelo. Ningú te'l posa damunt sa taula perquè el llegeixis, però hi ha una clàusula molt clara que diu que estaràs sempre disponible, de dia, de nit i quan faci falta, sense plus de nocturnitat, sense complements i sense dret a presentar cap reclamació.

Quan va sortir es sol, sa directora general ja venia amb es programa des dia memoritzat i jo, disciplinat com un bon treballador, vaig contestar que sí. No perquè m'ho semblàs bé, sinó perquè ja he assumit que, en aquesta casa, fa temps que vaig perdre qualsevol capacitat de decisió.

Cap a sa platja.

Aquesta vegada, però, ja hi anàvem escarmentats. Es dia abans pareixíem una expedició disposada a passar-hi una setmana. Dues bosses enormes, tovalloles, juguetes, crema, fruita, galletes, aigua, roba de recanvi, poals, pales, unflables... Només mos va faltar carregar ses hamaques.

I, naturalment, tot aquell arsenal el carregava qui el carregava? Es güelo.

Ahir no. Ahir una bossa petita, quatre coses i endavant. Amb s'experiència he descobert que es famós «per si de cas» pesa molt més que es «cas».

Al migdia tocava fer gelatina de fresa. En teoria una feina senzilla, però amb dues boixes voltant per sa cuina qualsevol recepta pot acabar convertint-se en una prova de supervivència.

Per sort, un familiar va convidar ses dues netes a dinar i, ho he de reconèixer, vaig sentir un alleujament difícil d'explicar. Per unes hores sa casa va quedar en silenci i vaig tenir temps fins i tot de pensar i escriure això.

I va ser precisament pensant quan vaig arribar a una conclusió: jo tot sol ja no don a l'abast. No sé si és s'edat, es cansament acumulat o que aquest càrrec de güelo ja exigeix massa responsabilitats, però he decidit començar a buscar ajuda.

No parl d'una interna. Tampoc fa falta exagerar. Pens més aviat en una col·laboradora eventual. Un parell d'hores cada dia. Lo just per poder recuperar s'alè.

De fet, ja m'han passat es contacte d'una dona de Sant Jordi. Diuen que és molt feinera i ja hem començat a xerrar. Ara estam en aquella fase que tenen totes ses grans negociacions: mirar si mos entenem. Ella m'ha de dir quina disponibilitat té, jo li he d'explicar exactament en què consisteix sa feina, hem de parlar des sou, si farà només es matins o també alguna tarda i, sobretot, si està disposada a treballar baix ses ordres d'una directora general de cinc anys que no negocia res amb ningú.

No sé com acabarà tot això. Però no descart que, abans de signar res, me demani un complement de perillositat.

Sa prova de foc, però, encara havia d'arribar.

Es parc de bolitas només deixa entrar criatures de quatre anys cap amunt, de manera que sa grossa hi podia entrar i sa petita no. Intentau explicar-li això a una boixa de dos anys que encara no xerra gaire, però que té perfectament clar que, si sa germana passa, ella també.

Va ser impossible. Ella mirava sa porta, mirava sa germana, me mirava a jo i començava es recital. Uns plors d'aquells que fan girar es cap a tota sa gent des parc i que sempre acaben amb algú mirant-te com si haguessis estat tu qui l'ha fet plorar.

Al final vaig fer lo de sempre: quedar-me amb sa petita mentre sa grossa disfrutava des parc. I no va passar res, perquè al cap i a la fi aquesta és sa feina des güelos: fer de xofer, de cuiner, de vigilant, de porter, de contacontes, de despertador nocturn i, quan convé, també de mediador de conflictes.

Demà sa directora general ja tendrà preparat un altre programa. Jo tornaré a dir que sí, perquè aquesta és sa trampa: em tenen completament dominat i, lo més fotut de tot, és que ho sé... però tampoc tenc cap pressa per escapar-ne.

Em cago en l'ou.

Eivissa, 28 de Juliol de 2026

EM CAGO EN L'OU. 

Hi ha una etapa de sa vida que no surt als llibres d'història ni tampoc la reconeix cap conveni laboral. És aquella en què deixes de ser pare i et converteixes en güelo. Tothom et diu que és una meravella, que disfrutaràs molt dels nets, que ara només te toca consentir-los i tornar-los quan ploren. 

És una autèntica estafa publicitària.

Ser güelo és tornar a començar, però amb uns quants anys més damunt ses espatlles, una esquena que ja comença a protestar i uns genolls que, cada vegada que t'ajups a recollir una pala o un poal, et recorden que ja no tens trenta anys.

I, malgrat tot, hi tornam cada matí. Perquè quan arriben ses vacances dels nets, sa nostra agenda desapareix. Ja no hi ha horaris, ni descans, ni allò de "avui no faré res". Ara, a casa, tot gira al voltant de dues personetes que decideixen quan es dia comença i quan acaba.

Cada jornada és una petita aventura.

Un dia toca portar-los a sa platja. S'altre, al parc. Si no fa massa calor, una volta i un gelat. Si en fa molta, inventar qualsevol cosa perquè no s'avorreixin. Mentrestant, has de vigilar que beguin aigua, que no mengin arena, que no es barallin per un poal que en tenen tres d'iguals, que no corrin massa, que no caiguin i que no desapareguin en direcció contrària mentre tu estàs traient una tovallola de sa bossa.

Després arriba s'hora de dinar. Convèncer una criatura que ha de menjar verdura és bastant més complicat que negociar un alto el foc entre dos països en guerra. Quan finalment han menjat, toca sa batalla més dura del dia: sa siesta.

No conec cap infant que vulgui fer sies­ta quan li toca. Ells sempre tenen una energia inesgotable. Curiosament, aquesta energia desapareix exactament cinc minuts després que els seus pares els hagin pujat al cotxe per tornar a casa.

Quan després s'aixequen, toca berenar. Tornar a jugar. Tornar a recollir. Tornar a rentar mans, cares i peus. Tornar a canviar una camiseta perquè s'ha embrutat amb gelat, xocolata o qualsevol substància que encara no ha descobert sa ciència.

I quan finalment arriben els pares, després de tota una jornada de feina, els entregam dues criatures ben menjades, ben rentades, ben pentinades, amb sa roba neta i, si Déu vol, de bon humor. Ells donen ses gràcies, mos fan una besada i se'n van a passetjar pensant que els güelos mos passam es dia disfrutant.

I sí, disfrutam. Molt. Però també acabam rebentats.

I és precisament per això que avui, quan hem decidit anar a nadar a ses Figueretes, jo ja havia fet mitja jornada abans de sortir de casa.

Vestir ses dues netes. Banyadors, vestidets, gorres i sandàlies. Posar crema solar, que sempre és una batalla perduda perquè una corre cap a una banda mentre s'altra protesta perquè sa crema és freda. Fer-les esmorzar bé, amb cereals, fruita i iogurt, perquè després no hi hagi plors a mig matí. Pentinar-les, que això és sagrat perquè ja comencen a presumir i no hi ha manera de sortir de casa si una trena no ha quedat exactament com elles volen.

I després, preparar sa bossa. Quan acabes de posar-hi tovalloles, poals, pales, pilotes, motlles per fer peixos i estrelles, es xaleco salvavides, aigua, crema solar, alguna galeta i quatre coses més que mai recordes quines són però que sempre fan falta, t'adones que vas més carregat que un ase.

Així que no vos estranyi mica que, quan arribàrem a s'arena, sa petita quedàs uns metres enrere. Entre es trastos, sa gran que ja volia córrer cap a s'aigua i jo buscant un lloc on plantar es campament base, aquella criatura va quedar tota sola uns segons.

I just en aquell moment, de dins la mar, va sortir un home.

No era un home qualsevol. Era un armari de més de dos metres d'alçada, amb unes espatlles que pareixien un guarda-roba i negre com es carbó.

Sa petita es va quedar clavada. Ell la va mirar amb una delicadesa que contrastava amb sa seua mida.

- Hola. Com estàs?

Silenci.

Quan va veure que anava amb naltros, se'ns va acostar i començàrem a xerrar. 

- Sois de aqui o turistas?

Em va explicar que era de Senegal, però que ja feia molts d'anys que vivia a Eivissa, que estava casat amb una eivissenca i que ja era més d'aquí que de qualsevol altre lloc.

Jo li vaig dir que, si era així, segur que sabia què volia dir "em cago en l'ou".

Va riure de bona gana.

I mentre parlàvem em va demanar si jo pensava que sa meua neta s'havia espantat pel color de sa seua pell. Li vaig dir que no. Que ses meues netes viuen a Anglaterra i conviuen cada dia amb infants i mestres de totes ses races. Per elles això és tan normal com veure una persona rossa o morena.

El que havia espantat a sa petita era molt més senzill. Quan tens dos anys i no arribes ni al llombrigol d'un adult, veure sortir de s'aigua un home de més de dos metres és veure sortir un gegant.

Tant és si és negre o blanc.

De vegades som els adults qui complicam massa ses coses. Ses criatures encara tenen sa sort de veure es món molt més senzill. Elles no calculen colors. Calculen mides. I aquest matí, davant dels ulls de sa meua neta, no havia sortit de la mar un home negre.

Havia sortit un gegant.

Faig bonda... gairebé sempre que puc.

Eivissa, 26 de Juliol de 2026

FAIG BONDA ... GAIREBÉ SEMPRE QUE PUC.

No ho acostum a fer gaire sovint. Des que sa metgessa del cor em va posar ferm, procur portar una vida sana. Bé... procur portar-la sempre.

Res d'abusar dels menjars ni dels beures; descansar ses hores que toquen; caminar cada dia; fer una mica d'exercici i procurar tenir es cap ocupat. M'agrada escriure, posar en negre ses idees que em venen al cap, rellegir el que he escrit, corregir-ho i intentar entendre per què, massa sovint, encara som capaç de fer segons quins disbarats gramaticals. Tot això també és una manera de cuidar es cervell.

També m'agrada llegir. I molt. Ara, durant aquests mesos de tanta calor, disfrut tornant a llegir aquells llibres que tenc a un lloc d'honor a sa biblioteca. Llibres que, en el seu moment, em varen deixar marca. És curiós perquè es llibre és exactament es mateix, però qui ha canviat som jo. Sempre hi trob algun detall que m'havia passat per alt o una frase que ara entenc molt millor que fa vint o trenta anys.

Però ahir vaig saltar-me ses normes. I sense sentir-me culpable.

Hi ha dies que ses coses se't compliquen, es temps se'n va volant i, quan te n'adones, ja és hora de dinar. Ni has cuinat ni en tens ganes. Idò no hi ha més remei que agafar es telèfon i reservar taula.

Vaig triar un restaurant de sa carretera de Vila cap a s'aeroport. D'aquells casolans de tota sa vida. Dels que encara fan cuina de veritat i on el tracte és tan bo com es menjar. Per desgràcia, cada vegada en queden més pocs.

Quan hi vaig arribar ja vaig veure que estava a topé de gent. Bona senyal. Sa sala estava plena i hi havia moviment pertot. Ens varen rebre molt amablement.

- Sa seua taula encara no està disponible. Si volen esperar un ratet, de seguida podran seure. Mentre esperen, els ve de gust un tinto de verano ben fresquet?

No vaig oposar gaire resistència.

Va arribar ben fred i va entrar com si res. Boníssim. Tant, que durant es dinar en vaig repetir dues o tres vegades. Va arribar un punt que vaig deixar de comptar. Per un dia tampoc passava res.

Quan sa cambrera va venir a prendre nota, li vaig demanar:

- Per casualitat avui teniu peus de porc?

- Sí, i tant.

Ja no vaig necessitar mirar res més de sa carta.

- Els vol amb patates?

I aquí se'm varen creuar ses idees.

- No podria ser amb ensaladilla russa? Sa que feis m’agrada molt.

- Cap problema.

Això també diferencia un restaurant de tota sa vida d'un de modernet. En un et posen el que demanes. En s'altre primer t'expliquen per què no pot ser.

Es peus de porc estaven espectaculars. I s'ensaladilla també. De fet, si hagués tingut un poc més de vergonya, m'hauria aturat aquí.

Però, ja posats a rompre ses normes, vaig acabar amb una bona greixonera casolana.

Ummm... Encara ara en record es gust.

Després hauria fet un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. És una combinació que m'encanta. Però amb sa calorada que feia aquell dia de juliol vaig pensar que acabaria suant més que un pollastre a dins un forn. Vaig ser prudent. Veis? Encara me'n queda una mica, de seny.

Va ser un dinar rodó. No només pes menjar, sinó perquè encara queden restaurants on et fan sentir com a ca teua. Sense postureig. Sense invents estranys. Sense necessitat de posar-li un nom en anglès a cada plat.

Ara tocarà fer bonda uns quants dies. Tornar a caminar, a menjar més ensalada i a fer cas del que em va dir sa metgessa. És es tracte que tenc fet amb sa consciència. I també amb sa metgessa.

Esper que cap de ses dos llegeixi aquest escrit...

Un Day Pass a Vila.

Eivissa, 24 de juliol de 2026

UN DAY PASS A VILA.

No sé si és perquè em faig vell o perquè cada estiu és més calent que s'anterior, però he arribat a sa conclusió que sa calor ja no és una qüestió de meteorologia. És una forma de viure. O, més ben dit, de sobreviure. Arriba un moment, cap allà del mes de Juliol, que ja no organitz sa jornada en funció de sa feina que tenc o des llocs on he d'anar. La planific en funció d'on trobaré aire condicionat. És així de trist.

A ca meua, si no encenc s'aire, arriba una hora que no hi ha qui hi pari. Però cada vegada que pitj es comandament també veig, com una aparició divina, sa factura de sa llum. I em dic que encara aguantaré un rato més. Baix persianes, tanc finestres, les torn a obrir quan sembla que entra una mica d'aire, pos es ventilador mirant cap aquí, després cap allà, i acab descobrint que aquell pobre aparell només serveix per repartir s'aire calent amb una eficàcia digna d'un funcionari.

Després sempre hi ha aquell conegut que et diu que ell no passa tanta calor. Que dorm amb un llençol i, fins i tot, hi ha nits que se l'ha d'estirar una mica damunt. És clar que sí. També hi ha qui diu que no mira es preu de sa gasolina quan ompli es dipòsit. Cada un explica ses mentides que més li convenen. Perquè, quan rasques una mica, resulta que aquest mateix conegut viu amb s'aire condicionat encès vint-i-quatre hores al dia i té sa casa a una temperatura que serviria perfectament per conservar vacunes.

Jo no. Jo ja he arribat a aquell punt en què entrar a una farmàcia, a un banc o a una botiga de roba sense necessitat de comprar res s'ha convertit en una activitat perfectament respectable. Entr, faig una volteta, mir quatre coses, fingesc un interès absolutament desmesurat per un producte que no compraré mai i, quan ja not que he recuperat una temperatura corporal compatible amb sa vida, me'n vaig tan tranquil. Si algú em demana què faig, li diré que foment es comerç local.

Pensant en tot això, s'altre dia vaig arribar a una conclusió que em va semblar brillant. No sé com ningú no n'ha parlat abans. Amb sa calor que fa, hi ha dues maneres bastant dignes de passar un dia d'estiu a Eivissa. Una és per als qui encara es poden permetre un capritx. S'altra és per a tots es altres, que som bastants més.

Sa primera és senzilla. Te'n vas a un hotel que vengui un Day Pass. Pagues una quantitat que, si la dius en veu alta, fa una mica de mal, però després et passes tot es dia convençut que l'has amortitzada.

Arribes de bon matí, quan encara no fa aquella calor que pareix que vengui directament des forn del barri. T'asseus a esmorzar i, com que ja està pagat, acabes menjant coses que a ca teua només veus per Nadal. Ous remenats, embotits, fruita, pastes, sucs, cafès... Tot boníssim. Sempre hi ha aquell moment en què et dius que avui dinaràs poc perquè ja has menjat prou, però tots sabem que això és una promesa que dura aproximadament una hora.

Després arriba allò que realment has anat a buscar. Sa piscina. Sa hamaca. S'ombra. I aquell aire condicionat que surt quan entres a qualsevol espai interior i que et fa pensar que, al cap i a la fi, encara hi ha esperança per a sa raça humana.

Passes una horeta llegint, encara que acabes mirant més sa gent que es llibre. Fas una capbussada. Tornes a sa hamaca. Demanes una cervesa ben freda, després un vermutet, quatre olives, unes patatilles... Sense presses. Per una vegada no mires es rellotge ni penses en res. Només procur que no me toqui cap criatura fent bombes a sa piscina.

Quan arriba s'hora de dinar entra en funcionament aquell mecanisme que tots portam de sèrie quan ens posen un bufet davant. Tothom diu que menjarà moderadament i tothom acaba amb es plat que sembla un petit monument nacional. Sempre hi ha qui es posa una mica d'amanida damunt, no perquè li vengui de gust, sinó perquè així es segon plat de paella, sa carn, es peix i ses tres postres pareixen una decisió més equilibrada.

Després de dinar arriba sa millor part del dia. Una siesta a una hamaca, sense suar, sense renou i sense que es sofà se t'aferri a s'esquena. Quan et despertes encara tens temps de fer un cafetet, menjar quatre pastes, beure un suc i tornar cap a casa amb sa sensació que has enganat s'estiu durant unes hores.

Ara bé, tot això està molt bé fins que arriba es moment de pagar. Perquè un Day Pass d'aquests se'n pot anar tranquil·lament cap als cent euros per cap. I aquí és on vaig començar a pensar que havia d'existir una alternativa més econòmica. No tan glamurosa, d'acord. Però igualment efectiva.

I, després de molt pensar-hi, crec que l'he trobada: Un Day Pass al Mercadona.

Ei ... Abans que ningú rigui, que faci el favor d'escoltar-me fins al final.

Jo crec que no acabam de valorar prou tot allò que ofereix un supermercat modern. Entram, compram quatre coses i sortim. Error. Es supermercat és molt més que això. És un refugi climàtic.

Jo hi arribaria de bon matí, amb calma. Agafaria un carro, encara que només fos per dissimular, i començaria es dia amb un cafè i un croissant. Sense presses. Mirant sa gent anar i venir. Sempre m'ha fet gràcia observar es qui entren amb una llista molt ben feta i, deu minuts després, ja duen es carro ple de coses que no hi sortien.

Acabat s'esmorzar començaria sa ruta terapèutica pes refrigerats. No perquè necessiti cap iogurt. Ni dos. Ni deu. Però entre mirar quina marca té més proteïna, comparar ingredients, llegir ses etiquetes i tornar-ho tot al seu lloc, hi pots passar mitja hora ben fresca sense que ningú et digui res. Si veig que començ massa a escalfar-me, pass a sa mantega. Després als formatges. Després a ses postres. I quan ja he acabat sa volta, torn a començar, que ningú no m'obliga a anar sempre en el mateix sentit.

Cap a mig matí ja toca es vermut. I aquí també hi ha de tot. Patates, olives, fuet, formatges, cervesa freda... No sé què més necessita una persona per ser feliç durant un matí.

Quan arriba s'hora de dinar, s'oferta és tan grossa que quasi mareja. Pollastres a l'ast, truites, croquetes, amanides, sushi, pasta, hamburgueses... I si vas amb més gent encara podeu comprar una botella de vi i repartir sa factura. No serà un restaurant amb estrelles Michelin, però tampoc no passareu gana.

Després jo faria una cosa que recoman molt especialment. Una volta lenta, molt lenta, per sa secció des congelats. No hi ha pressa. Compar una marca de pèsols amb una altra. Mir si ses gambes estan d'oferta. Contempl es gelats com si hagués d'escriure una tesi doctoral sobre vainilla i xocolata. Tot això mentre vaig recuperant sa temperatura corporal.

I començ a sospitar que no som s'únic que ha descobert aquest sistema. Hi ha jubilats que duen més temps davant es iogurts que jo davant sa declaració de sa renda. Hi ha parelles discutint des de fa vint minuts si compren llet sencera o semidesnatada i jo juraria que, en realitat, tant els és. Només allarguen s'estada. I hi ha algun empleat que ja et mira amb aquella cara de "aquest senyor ha passat avui tres vegades per aquí".

Cap a la tarda encara hi ha temps per un altre cafè, unes pastes o un suc ben fred. I, si abans de tancar encara t'entra una mica de gana, tampoc serà perquè faltin opcions. Al final surts havent passat gairebé tot es dia a una temperatura humana i, damunt, amb sa compra feta.

Ja sé que més d'un pensarà que estic comparant un hotel de moltes estrelles amb un supermercat. I tendrà raó. Però també és veritat que tots dos tenen una cosa que avui comença a ser més valuosa que moltes altres: un bon aire condicionat i una factura de llum a final de mes que no la pagues tú.

Potser fa uns anys es luxe era passar una setmana a un hotel davant la mar. Avui no n'estic tan segur. Avui es luxe, almenys per a mi, és arribar a ca meua, encendre s'aire condicionat sense mirar es comptador de sa llum i no haver de fer números cada vegada que pitj un botó.

Mentrestant, si algú em demana què pens fer aquest cap de setmana, encara no ho tenc decidit. Potser acabaré a una hamaca d'un hotel. O potser em veureu passejant molt interessat davant ses neveres des Mercadona, comparant iogurts que no pens comprar. Al cap i a la fi, tots acabam buscant exactament el mateix.

Una mica de fresca... encara que cadascú la trobi allà on pugui.

No hi ha pomada per a això.

Eivissa, 24 de Juliol de 2026.

NO HI HA POMADA PER AIXÒ.

S'altre matí vaig anar a sa podòloga. Després del camino de Santiago els meus peus van necessitar una "revisió a fons". Res de greu. Un poc de pomada, quatre consells i cap a casa. O això és el que jo em pensava.

Només entrar a sa sala d'espera vaig veure un conegut del barri. Estava assegut xerrant amb un altre home. Bé... això de xerrar és un dir. Ell xerrava. S'altre escoltava. O, més ben dit, feia veure que escoltava, perquè tenia aquella mirada perduda de qui ja ha entès que, faci el que faci, no hi ha manera d'escapar.

No sé quant de temps feia que durava aquell sermó. Jo vaig arribar quan ja anaven per la meitat.

- Jo no som d'aquest segle XXI...

Va ser lo primer que li vaig sentir. I vaig pensar: ja hi som.

Vaig seure un parell de cadires més enllà. Vaig dubtar un moment si canviar-me de lloc, però hauria quedat lleig. A més, reconec que aquell home m'havia despertat sa curiositat. Volia saber què havia fet exactament es segle XXI per merèixer tant d'odi.

Idò resulta que gairebé tot.

Els joves ja no tenen respecte. Et tutegen abans de saber qui ets. Van amb uns patinets que no fan cap remor i et surten per darrere quan menys t'ho esperes. Miren més es mòbil que es carrer i qualsevol dia acabaran entrant dins una font o pegant-se de morros contra una farola.

Després varen venir els tatuatges. Aquell home parlava dels tatuatges com si fossin una epidèmia.

- No els queda ni un tros de pell per pintar...

I jo pensava: home... tan tampoc. Però vaig callar. Quan una persona ha decidit arreglar el món en una sala d'espera, és millor no destorbar-la.

Després va passar a sa roba. Que si pantalons estripats. Que si cabells rapats. Que si sabatilles que pareixen piragües. Que si ara tots van igual.

Aquí vaig haver de mossegar-me sa llengua, perquè vaig recordar una foto meua dels anys vuitanta amb uns pantalons de campana que avui no em posaria ni per baixar sa basura.

Però es meu veí encara no havia acabat.

Ara resulta que pagam es cafè amb es rellotge. Vas a un restaurant i has de llegir sa carta amb es mòbil. Vas a comprar i ets tu qui passa es codi de barres. D'aquí quatre dies -deia- també ens faran munyir ses vaques abans de comprar sa llet.

Aquí sí que em va fer riure. No perquè no tengués una mica de raó. Si no perquè el veia tan convençut que pareixia que parlàs en nom de tota la humanitat.

I encara quedaven els cans.

Segons ell, avui hi ha cans que viuen millor que moltes persones. Van dins cotxets. Dormen damunt el sofà. Mengen millor que el seu amo. Només els falta poder demanar una hipoteca.

Vaig mirar es pobre home que tenia assegut devora. Ja ni assentia. Només esperava que el cridassin abans que es meu veí començàs a criticar ses neveres intel·ligents o els raspalls de dents elèctrics.

Però lo que més gràcia em feia era sentir-lo parlar del segle passat. Si li feies cas, abans tot era una meravella. Tothom saludava. Els joves respectaven els majors. Ses famílies sopaven juntes. Ningú discutia. I els melons feien olor de meló.

Curiosament, no va dir res que abans es fumava pertot, que els boixos anaven sense cinturó dins el cotxe, que una galtada formava part de s'educació o que moltes malalties es curaven amb una camamil·la i un "demà estiràs bé".

Sa memòria és així. Amb el temps fa una tria. Se queda amb lo bo i amaga davall s'alfombra tot allò que no convé recordar.

En això va sortir sa podòloga i va cridar el seu nom.

Vaig respirar. No perquè em tocàs entrar a jo. Sinó perquè, si aquell home seguia cinc minuts més, encara acabaria trobant culpable al segle XXI que se li haguessin encarnat ses ungles.

Quan va desaparèixer darrere sa porta, vaig quedar pensant. I, mirau, vaig haver de reconèixer que en algunes coses també li donava una mica de raó. A mi tampoc m'agraden els patinets que em passen fregant. Ni haver de treure el mòbil per llegir una carta. Ni fer de caixer quan vaig a comprar.

Però també sé una altra cosa. El món no s'aturarà perquè em queixi. Va continuar quan varen arribar els televisions en color. Va continuar quan varen arribar els ordinadors. Va continuar amb internet. I continuarà amb sa intel·ligència artificial, amb els cotxes que conduiran tots sols i amb qualsevol invent que encara no sabem ni que existeix.

Així que, arribats a una certa edat, potser no es tracta d'entendre-ho tot. Ni tan sols que t'agradi. Basta procurar no convertir-te en aquell home que va a sa podòloga amb una ungla encarnada... i acaba diagnosticant que qui està malalt és el segle XXI.

Perquè, per a ses ungles, encara fan pomades. Però per segons quines manies... em sembla que encara no han inventat cap remei.

De què fan olor els melons?

Eivissa, 23 de Juliol de 2026

DE QUÈ FAN OLOR ELS MELONS?

Quan em vaig jubilar, molta gent em demanava què faria amb tant de temps lliure. Uns em recomanaven que viatjàs, altres em deien que ara era el moment de descobrir aquelles coses que sempre m'il·lusionaven i que mai m'atrevia a fer i sempre hi havia algú convençut que acabaria passant més hores al bar que a ca meua. Sa realitat va estar molt més senzilla. Després de deixar sa feina, a ca nostra sempre he estat jo qui s'ha encarregat d'anar a fer sa compra i aquesta és una feina que ningú m'ha pres. Així que, una vegada per setmana, continuu agafant es cotxe i ses bosses de compra i me'n vaig al supermercat. Sa diferència és que ara hi entr sense presses, sense responsabilitats i sense haver de resoldre cap problema. Per primera vegada després de molts d'anys puc dedicar-me únicament a mirar. I mirar és un entreteniment extraordinari.

Durant més de vint anys vaig tenir sa responsabilitat d'un grup de supermercats d'alimentació. Vaig passar mitja vida entrant i sortint de botigues, parlant amb encarregats, discutint amb proveïdors, resolent reclamacions i intentant entendre què esperava realment el consumidor. Una de ses coses que més m'agradava era visitar ses botigues d'incògnit. Mai vaig confiar gaire en ses visites anunciades, perquè aquell dia tot estava impecable i tothom es comportava com si hagués assajat el paper. En canvi, quan ningú m'esperava, apareixia sa realitat. Podia passejar tranquil·lament pels passadissos, escoltar converses, observar actituds i descobrir detalls que mai hauria llegit en cap informe de vendes.

Va ser així com vaig entendre que un supermercat és molt més que un lloc on es va a comprar. És un escenari on cadascú representa el paper que ha après durant tota sa vida. Hi ha persones que entren amb una llista i en deu minuts ja són al cotxe. D'altres converteixen sa compra en una cerimònia gairebé religiosa. Examinen cada peça de fruita, comparen preus fins al darrer cèntim, sospesen una ceba com si n'hagués de dependre el futur de sa família i són capaces de discutir durant cinc minuts si aquella tomata té més bon aspecte que la del costat. El més curiós és que totes estan convençudes que saben perfectament el que fan.

Aquesta setmana passada vaig tornar a comprovar-ho. Era en un supermercat de la carretera de Sant Josep i, mentre esperava que una empleada acabàs de preparar sa parada de fruita, em vaig fixar en un home que devia portar un bon rato davant els melons. No feia res extraordinari. Feia exactament el mateix que he vist fer milers de vegades. N'agafava un, se l'acostava al nas, l'olorava llargament, el girava, l'estrenyia amb ses dues mans, el sospesava i, després d'uns segons de reflexió, el tornava a deixar damunt el palet amb sa mateixa delicadesa amb què un joier manipula una peça antiga. Tot seguit repetia el ritual amb el meló del costat, com si estigués convençut que, tard o d'hora, n'apareixeria un que li revelaria el secret que buscava.

Mentre l'observava no podia evitar demanar-me a què esperava que fessin olor aquells melons. Potser buscava el record dels melons de s'hort del seu pare o del seu güelo, aquells que perfumaven una cuina sencera abans d'encetar-los. El problema és que aquells melons fa molts d'anys que han desaparegut dels supermercats. Sa fruita que avui arriba a ses estanteries ha recorregut centenars o milers de quilòmetres, ha passat dies dins cambres frigorífiques, ha estat transportada, classificada, rentada i preparada perquè aguanti el màxim de temps possible sense perdre s'aspecte. Tot aquest procés és necessari perquè el sistema funcioni, però també ha canviat moltes coses. Entre elles, aquella olor que abans identificava cada fruita sense necessitat de veure-la.

Quan jo era petit bastava entrar dins una cuina per saber si hi havia préssecs o albercocs damunt sa taula. Ses taronges perfumaven mitja casa i els melons anunciaven la seua presència des de s'altra punta del menjador. Avui pots tenir un fruiter ple durant dies i difícilment notaràs res. Malgrat això, continuam olorant els melons amb sa mateixa fe amb què ho feien els nostres pares, com si el temps no hagués passat i sa manera de produir i distribuir els aliments continuàs essent sa mateixa.

Aquest és, probablement, el detall que més m'ha cridat sempre s'atenció dels consumidors. Ens costa molt acceptar que moltes de ses coses que fèiem fa quaranta anys ja no serveixen, però continuam repetint-les perquè ens donen sa tranquil·litat de pensar que dominam la situació.

Ho veig cada setmana amb els plàtans. Hi ha persones que necessiten exactament quatre peces i, en lloc d'agafar un ram de sis peces, en separen dues i les deixen abandonades damunt sa parada. Aquells dos plàtans queden condemnats a esperar que aparegui un altre consumidor amb sa mateixa necessitat. No sé si mai l'arriben a trobar. Sempre que ho veig record una clienta que, convençuda que el supermercat li cobrava el pes de sa pell, obria els plàtans abans d'arribar a caixa, deixava ses pells amagades entre la fruita i presentava els plàtans pelats dins una bossa de plàstic. Defensava el seu comportament amb tota naturalitat, perquè, segons ella, ningú hauria de pagar per una cosa que acabaria als fems. Va costar molt fer-li entendre que el supermercat no venia plàtans pelats.

Històries com aquesta en podria contar desenes. He vist consumidors discutir apassionadament sobre la qualitat d'una fruita quan, en realitat, no sabien distingir un pomelo d'una taronja. He escoltat lliçons magistrals sobre freses pronunciades davant una caixa plena de fresons. He vist persones remenar una parada sencera buscant sa nectarina perfecta i, al cap de cinc minuts, tornar a agafar sa primera que havien deixat. He observat clients pegar cops a ses síndries amb una seguretat admirable, com si dins aquell so s'hi amagàs una veritat que la resta de mortals érem incapaços de sentir i realment no sabien diferenciar una síndria eivissenca o una marroquina.

Després de tants d'anys observant aquestes escenes, ja gairebé res em sorprèn. El que encara em fascina és sa confiança amb què actuam. Ens agrada pensar que som consumidors experts, que ningú ens enganya i que sabem reconèixer sa qualitat només amb una mirada, una ensumada o una pressió feta amb els dits. Probablement, aquesta és sa gran victòria de la distribució moderna: haver-nos convençut que continuam triant com ho feien els nostres pares, quan en realitat fa molts d'anys que és el supermercat qui ha après perfectament com hem de mirar naltros sa fruita.

Quan aquell matí vaig acabar sa compra, el senyor dels melons encara era davant el mateix palet. No sé quin es va endur ni si va encertar. El que sí sé és que va marxar satisfet, convençut que havia descobert el millor meló de tots. I mentre el veia allunyar-se vaig pensar que, en el fons, tots feim exactament el mateix. Compram fruita, però també compram records. Buscam una olor que ja gairebé no existeix i insistim a trobar-la perquè, d'alguna manera, encara ens resistim a acceptar que el món també ha canviat dins un supermercat.

A punt d'agafar flato.

Eivissa, 22 de Juliol de 2026

A PUNT D'AGAFAR FLATO.

No sé si avui he estat a punt d'agafar flato o si simplement m'he fet vell.

Tot ha començat al supermercat. Sí, al supermercat, comprant aigua. Ja sé que dit així sembla una broma, però els que vivim a Vila ho hem acabat assumint amb una resignació admirable. S'aigua surt del grifó, és veritat i diuen que és potable. També diuen que fa anys que sa qualitat ha millorat. Tot això deu ser cert, però després vas al supermercat i veus mig poble carregant garrafes cap a ca seua. Per alguna cosa deu ser. Així que allà em teniu, fent exactament el mateix que fan tots els altres: comprar allò que, en un món una mica més normal, hauria de sortir de l'aixeta.

Portava una garrafa de 6,5 litres a cada mà i esperava pacientment que arribàs el meu torn a caixa. No pensava en res en concret, només en arribar a casa sense que se'm rompessin els braços. Va ser llavors quan vaig sentir una veu darrere meu.

- Señor, ponga las garrafas en el suelo, porque cogerá flato.

Vaig deixar ses garrafes a terra quasi per inèrcia. Després em vaig girar, li vaig donar ses gràcies i vaig pensar que aquell home, sense saber-ho, acabava de regalar-me un viatge directe a sa Formentera de sa meua infància.

Perquè feia molts d'anys que no sentia aquella paraula: Flato.

No el flato dels corredors, que ara surt a tots els programes d'esport i que sempre hi ha algú disposat a explicar-te científicament. No. Jo parl de s'altre flato, es de tota sa vida, es que coneixien es nostres güelos i que servia per explicar pràcticament qualsevol mal d'esquena, de muscles o d'ossos que no acabava de tenir nom.

A ca meua, a Formentera, es flato era una institució. Si el meu güelo et veia caminar una mica tort, no necessitava fer-te cap pregunta complicada. Et mirava dues passes, et demanava on et feia mal i, abans que haguessis acabat de contestar, ja tenia es diagnòstic fet.

- Això és flato.

I ja estava.

No record haver-lo sentit parlar mai de contractures, ni de tendinitis, ni de sobrecàrregues musculars. Aquelles paraules encara no havien desembarcat a s'illa. Per sa gent grossa tot era molt més senzill. Si et feia mal s'esquena de carregar sacs d'ordi, era flato. Si havies passat hores segant i no podies aixecar un braç, també era flato. Si t'aixecaves un matí més rígid que una soca perquè havia canviat es temps, ningú dubtava del diagnòstic: flato.

I, curiosament, ningú semblava preocupar-se gaire per posar-li un altre nom.

Avui anam al metge, després pel traumatòleg, després pel fisioterapeuta i, si encara no ens han convençut, acabam buscant a internet fins que descobrim que tenim exactament el mateix que mig món.

Abans tot era bastant més pràctic. Això sí, una vegada tenies flato, tocava posar-hi remei. I aquí entraven en escena ses famoses pismes.

Encara les veig. Aquelles teles vermelles que venien (o encara venen?) a sa farmàcia i que sempre apareixien quan algú tenia mal d'esquena. No sé si duien algun medicament, si conservaven sa calor o si simplement funcionaven perquè tothom estava convençut que funcionaven. El que sí record perfectament és que s'aferraven a sa pell amb determinació. Aquelles pismes no hi havia qui les mogués.

Llevar-les ja era una altra història. Allò sí que era una prova de caràcter. Avui qualsevol fabricant t'explica que els adhesius són hipoal·lergògens, respectuosos amb sa pell i fàcils de retirar. Ses pismes devien fabricar-se amb una altra filosofia. Una vegada aferrades, feien sa sensació que s'havien integrat definitivament a tu. Si les aconseguies llevar sense deixar-hi mig cos, podies donar-te per satisfet.

Però ningú se'n queixava. Perquè ses pismes inspiraven una confiança absoluta. I aquí és on pens que, moltes vegades, miram aquell món amb una superioritat que no ens correspon. Ens agrada dir que abans sa gent confiava més en un curandero que en un metge, com si fos una prova d'ignorància. Però jo sempre em faig sa mateixa pregunta: què hauríem fet naltros?

Parlam de sa Formentera dels anys seixanta. Una illa petita. Mal comunicada. Amb molt pocs recursos. I, si sa memòria no em falla, amb un sol metge per tota s'illa. Un de sol.

Així que abans que arribàs es metge hi havia es veïnat, sa güela, aquell home que tenia "bona mà", aquella dona que sabia fer fregues o aquell curandero que tothom coneixia. No era una qüestió de fe. Era una qüestió de necessitat.

A més, no ens enganyem. Aquella gent no només tenia menys recursos; també coneixia molt millor es seu cos que naltros. Feien feina de sol a sol, carregaven sacs, cavaven, segaven, collien ametlles, tiraven xarxes, anaven a peu pertot i l'endemà hi tornaven. Quan els feia mal una espatlla, sabien perfectament per què era. No necessitaven que una ressonància els confirmàs que havien fet massa feina.

I després hi havia una altra cosa que avui gairebé hem perdut: El sentit comú.

Aquell senyor des supermercat no era metge. Ni crec que pretengués ser-ho. Simplement, em va veure carregant tretze quilos i va pensar que allò no podia acabar bé. Li va sortir dir-me que deixàs ses garrafes a terra perquè agafaria flato, igual que fa seixanta anys m'ho hauria dit qualsevol dels meus güelos.

I sabeu què? Probablement tenia més raó que molts vídeos que corren per internet. Perquè ara ja no anam a veure es curandero. Ara anam a Google. O a YouTube. O a Instagram, on sempre hi ha un especialista disposat a explicar-nos que tots els nostres problemes desapareixeran si compram una goma elàstica, una pilota de suro, una estoreta ecològica i ens subscrivim al seu canal.

Hem canviat es curandero per un influencer. I encara ens pensam que hem evolucionat. Potser sí. O potser només hem sofisticat ses mateixes manies de sempre. Abans confiàvem en allò que ens deia sa güela perquè havia vist passar tota una vida. Ara confiam en un desconegut perquè té mig milió de seguidors. No sé què és pitjor.

El cas és que aquell home des supermercat em va alegrar es dia sense saber-ho. No tant pel consell, que segurament era ben encertat, sinó perquè em va recordar una Formentera que ja gairebé només existeix dins sa memòria dels qui la varen viure. Una Formentera on un mal d'esquena no era una patologia musculoesquelètica d'origen mecànic, sinó un bon flato; on ses pismes ocupaven un lloc d'honor dins qualsevol farmaciola, i on els güelos tenien una habilitat extraordinària per trobar una explicació senzilla a problemes que avui complicam més del compte.

No sé si ses pismes curaven gaire cosa. Tampoc sé si es flato existia tal com ells el descrivien. El que sí sé és que aquells vells, amb molt poca medicina i molt de sentit comú, varen tirar endavant una illa sencera.

I mentre jo carregava dues garrafes d'aigua perquè no m'acab de refiar de sa que surt pes grifó, no vaig poder evitar pensar que potser no som tan moderns com ens agrada creure. Continuam fent exactament el mateix que feien els nostres güelos: buscar algú que ens digui què ens convé. S'única diferència és que abans aquell algú duia gorra, fumava pota i et recomanava unes pismes.

Ara du bata blanca... o té un compte a Google.

Quan sa tecnologia em fa sentir un inútil.

Eivissa, 20 de Juliol de 2026.

QUAN SA TECNOLOGIA EM FA SENTIR UN INÚTIL. 

 

 

Hi ha dies que tenc la sensació que el món s'ha posat d'acord per recordar-me que ja som vells.

No perquè em falli sa memòria o perquè necessiti ulleres per llegir sa lletra petita. Això forma part de sa vida i ho accept amb tota naturalitat. El que em costa acceptar és una altra cosa molt diferent: sa sensació que, cada vegada que he de fer un tràmit amb alguna administració, el món em diu, sense dir-m'ho, que ja no està pensat per a mi.

Aquesta setmana m'ha tornat a passar. Però, si som sincer, fa temps que em passa gairebé cada dia.

Vaig al banc a treure sous i cada vegada hi ha menys persones darrere una taula. M'assenyalen el caixer automàtic amb tota s'amabilitat del món. Davant aquella pantalla començ a dubtar. És aquesta l'opció? He marcat bé? I sí ara bloqueig sa targeta? Quan finalment aconseguesc treure els sous no sent satisfacció. Sent alleujament.

Quan necessit demanar cita amb sa meua metgessa de capçalera em diuen que ho faci amb una nova aplicació. Quan he de consultar un rebut del banc, una altra aplicació. Si vull llegir una notificació de s'Administració, una altra plataforma. Si he de firmar un document, em fa falta un certificat digital. Si el certificat no funciona, he de canviar de navegador. Si el navegador no és compatible, tornem a començar.

I, gairebé sense adonar-me'n, cada dia depenc una mica més dels altres.

No tenc por d'aprendre. Sa meua generació ha après durant tota la vida. Ens adaptàrem a ses targetes de crèdit quan encara pagàvem amb una llibreta d'estalvis. Ens adaptàrem als telèfons mòbils i als ordinadors. El problema no és aprendre. El problema és que cada nou avanç tecnològic sembla exigir que el ciutadà sigui també informàtic.

Això és el que m'ha fet pensar aquests dies mentre intentava presentar, com a representant d'AUOMEivissa, una sol·licitud de subvenció del Consell d'Eivissa. Una ajuda petita per pagar ses despeses de desplaçament i del professorat de ses activitats que organitzam per a ses persones majors.

No em queix de la subvenció. Al contrari. Els sous públics són de tots i és lògic que se'n demani una justificació rigorosa. Si jo administràs sous públics també voldria saber en què es gasten.

El que em costa entendre és tot el que un ciutadà ha de superar abans d'arribar al simple gest de pitjar el botó que diu " Firmar i registrar".

Vaig començar pensant que en un parell d'hores ho tindria resolt.

Quina ingenuïtat.

Vaig obrir s'arxivador de l'associació i va començar una autèntica caça del tresor. El NIF. El meu DNI. El certificat que acredita que som el representant legal. Els estatuts signats digitalment. S'acta fundacional. El certificat actualitzat de sa Junta Directiva. Els certificats d'estar al corrent amb l'Agència Tributària i amb la Hisenda de les Illes Balears. El certificat d'exempció de s'IVA. Ses factures. Els justificants bancaris dels pagaments. I, després, els annexos: l'1, el 2, el 3, el 4, el 5 i el 8. Cada un amb la seua funció, cada un amb les seues dades, cada un amb la seua corresponent signatura electrònica.

Cada vegada que pensava "ara ja ho tenc tot", apareixia un altre document imprescindible.

Naturalment, els papers no surten tots d'un mateix calaix. Uns s'han de descarregar d'una administració, uns altres s'han de buscar als arxius de l'associació, alguns s'han d'escanejar, molts s'han de convertir en PDF, revisar-los un per un i comprovar que tot quadra. Una data equivocada, un arxiu mal anomenat o una firma pendent poden enviar hores de feina directament a sa paperera.

I després arriba sa part que més respecte em fa. La firma electrònica. Abans bastava un bolígraf. Ara necessit un certificat digital emès per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, que no estigui caducat, que estigui correctament instal·lat, que el navegador el reconegui, que sa plataforma el vulgui acceptar i que aquell dia els astres estiguin alineats.

Els qui han nascut envoltats de pantalles probablement no hi veuen cap problema. Jo sí. No perquè no pugui aprendre, sinó perquè mai tenc la certesa d'estar fent ses coses bé.

La diferència entre un jove i una persona major no és sa intel·ligència. És sa confiança. El jove clica sense por perquè sap que, si s'equivoca, probablement trobarà sa manera de tornar enrere. Jo, abans de pitjar qualsevol botó, m'ho pens dues vegades. Perquè darrere aquell clic pot haver-hi dues hores de feina perdudes.

Quan finalment vaig tenir tots els documents preparats, tots els PDF ordenats i totes ses firmes fetes, vaig entrar al registre electrònic del Consell convençut que sa feina ja estava acabada.

Però, encara no havia començat el pitjor.

Em vaig identificar. Vaig buscar el procediment correcte. Vaig començar a carregar, un darrere s'altre, tots els arxius. Vaig revisar que cadascun anàs al seu apartat. Quan finalment tot semblava correcte, sa plataforma em va informar que encara faltava una darrera firma electrònica per validar sa presentació.

Vaig acceptar. Sa rodeta va començar a girar. Vaig esperar. Un minut. Dos. Tres. Sense atrevir-me ni tan sols a tocar el ratolí. I, finalment, va aparèixer aquell missatge que ja coneixen milers de ciutadans: "S'ha produït un error. Ho intenti novament més tard."

Més tard. Quina expressió tan elegant per dir-te que acabes de perdre una hora de sa teua vida.

Ho vaig intentar tres vegades més. Sempre igual: "Ho intenti més tard."

Després vaig descobrir que el problema no era sa documentació. Ni el certificat digital. Ni tan sols jo. Era el navegador. El meu navegador no era compatible amb sa plataforma del Consell.

Vaig haver d'instal·lar-ne un altre i repetir tot el procés des del principi.

Quan, al cap de gairebé deu hores repartides en dos dies, vaig veure que la sol·licitud havia quedat registrada, no vaig pensar en la satisfacció de sa feina feta.

El primer que vaig pensar -i perdonau-me l'expressió- va ser en sa mare que els va parir.

Després vaig pensar en els socis de sa nostra associació. Vaig pensar en aquella dona de vuitanta anys que viu tota sola. En aquell home que durant quaranta anys va sortir cada matí a fer feina sense faltar-ne un dia. En tota aquella generació que va aixecar aquest país, que va pagar els seus impostos, que va educar els seus fills i que avui necessita esperar que vengui el net perquè li expliqui com descarregar un certificat o com demanar una cita mèdica.

I és aquí on em torna al cap sa paraula del principi: Dignitat.

No em fa sentir inútil s'edat. Em fa sentir inútil un sistema que pressuposa que tothom té un ordinador, una connexió a internet, un certificat digital, un telèfon intel·ligent, tres aplicacions diferents i prou coneixements per resoldre qualsevol incidència informàtica.

El problema no és sa tecnologia. El problema és haver convertit sa tecnologia en una barrera.

Abans, quan entraves a una oficina pública, sempre hi havia una persona darrere una taula. Si et faltava un paper, t'ho explicava. Si t'havies equivocat, t'ajudava a corregir-ho. Ara sa taula ha estat substituïda per una pantalla. I ses pantalles no tenen paciència. No escolten. No entenen els dubtes. No saben què és sa por d'equivocar-se. Només diuen: "Error."

No deman tornar enrere. No deman eliminar internet ni recuperar ses màquines d'escriure. Només deman que el progrés no deixi ningú pel camí. Perquè una societat no és moderna pel nombre d'aplicacions que obliga a utilitzar als seus ciutadans.

És moderna quan qualsevol persona, tengui trenta o vuitanta anys, pot continuar fent els seus tràmits sense sentir-se una càrrega, sense haver de demanar ajuda per tot i, sobretot, sense perdre una mica de la seua dignitat cada vegada que una pantalla li recorda que el món ja no parla el seu idioma.

Quan mon pare tenia festa.

Eivissa, 19 de Juliol de 2026.

QUAN MON PARE TENIA FESTA.

Quan era petit hi havia una festa que esperava amb moltes més ganes que qualsevol altra. No perquè em donassin cap regal ni perquè hi hagués un postre especial. L'esperava perquè sabia que mon pare possiblement tendria festa i passaria tot es dia amb naltros.

Jo devia tenir set o vuit anys i, si m'haguessin demanat què era es 18 de juliol, segurament hauria arronsat ses espatlles. No en tenia ni idea. Això de ses guerres, sa política o es governs era cosa dels majors. A ca nostra ningú s'asseia amb un al·lot per explicar-li per què aquell dia era festa. Ni falta que feia. Jo només sabia que, quan arribava aquell dia, els barcos procuraven tenir els mariners a port perquè poguessin tornar a casa. Mon pare era un d'ells. Així que, per jo, es 18 de juliol era senzillament es dia que mon pare no navegava.

Uns dies abans ma mare, es meus güelos, es meus tius o es veïnats ja en començaven a parlar.

- Enguany on anam?

I sa resposta gairebé sempre era sa mateixa.

- A Cala Saona.

No record haver-hi anat mai amb presses. Llavors, tota sa colla d'al·lots, ningú corria. Pels majors es dia començava ben de matinada. Ma mare ja feia hores que voltava per sa cuina preparant sa truita de patata, tallant es pa i embolicant es menjar amb papers de diari o amb draps de cuina perquè no es remenàs durant es camí. Ses meues ties arribaven carregades amb més senalles. Una duia melons i xíndries, una altra una olla ben grossa, una altra una coca o un conill guisat. Si aquell matí hagués passat un foraster despistat per davant de ca nostra, hauria pensat que ens mudàvem de casa.

Es cosins, germanes i jo només fèiem nosa. Entràvem i sortíem, demanàvem cada cinc minuts quan partiríem, ens barallàvem per veure qui aniria davant  i acabàvem sentint aquell "deixau de molestar", que totes ses mares sabien dir exactament amb es mateix to.

Quan arribàvem a Cala Saona, tot era molt més senzill que ara. Hi havia algun cotxe, sí, però també hi havia espai. Molt d'espai. Ningú havia de patir per buscar un racó entre centenars de persones. Es primer que feien els homes era buscar una bona ombra baix ses savines. Aquella ombra seria ca nostra fins que es sol s'amagàs.

Mentre els grans acabaven de col·locar ses senalles, alguna cadira pels güelos i es menjar, naltros ja havíem desaparegut. Havíem partit corrents cap a s'aigua abans que ningú pogués dir-nos que anàssim alerta.

Record aquella mar transparent, tan neta que podies veure els peixos passar entre ses cames. Nedar, jugar, fer carreres, tirar-nos arena, buscar pegellides o passar hores fent castells. Qualsevol cosa servia. Entràvem i sortíem de s'aigua una vegada i una altra. Quan teníem fam apareixíem cinc minuts davall sa savina, agafàvem un tros de pa, una tallada de sobrassada o un bocí de formatge i tornàvem a desaparèixer.

Ses dones vivien aquella jornada d'una manera ben diferent. Avui costa d'imaginar, però estam parlant dels primers anys seixanta. Ma mare i ses meues ties no anaven a sa platja a prendre es sol. Això encara no existia. Tampoc hi anaven a lluir banyador. De fet, no record haver vist mai ma mare amb un banyador. Ni ella ni ses seues germanes. No sé ni si en tenien.

Anaven vestides gairebé igual que si haguessin anat a fer una visita. Com a molt, es llevaven ses espardenyes, s'arromegaven una mica sa falda i caminaven per sa vorera mentre xerraven. Es remullaven els peus, alguna entrava fins als genolls i allò ja era tota sa nadada. Després tornaven davall sa savina, on passaven hores parlant de sa família, dels fills, del camp o de qualsevol novetat des poble, sempre amb un ull posat damunt naltros.

No era una qüestió de si els agradava o no la mar. Era una altra manera de viure. Aquells anys hi havia una moral molt rígida i unes normes que ningú escrivia però que tothom complia. Una dona casada no es posava en banyador davant tothom, ni s'estirava damunt s'arena a prendre es sol. Ningú ho havia de prohibir. Simplement no es feia. I en una illa petita com Formentera, on tots ens coneixíem, es "què diran" pesava molt.

Els homes tampoc eren gaire de passar hores dins s'aigua. Es banyaven un rato, es refrescaven i tornaven ben aviat davall ses savines. Allí era on passaven sa part més important del dia.

Això de fer es vermut encara no havia arribat a ca nostra. Si algú tenia gana abans de dinar, tallava un tros de pa amb sobrassada o un bocí de formatge i llestos. Després venia es dinar, que començava aviat però ningú sabia quan acabaria. No record que hi hagués cafè per beure. En aquells anys encara era un article de luxe que no es veia cada dia. En canvi, hi havia conversa. Molta conversa.

I també hi havia una norma que per naltros era gairebé tan sagrada com es mateix 18 de juliol: després de dinar no podíem entrar a la mar fins passades dues hores. No sé si algú havia vist mai un tall de digestió, però tots li teníem un respecte enorme. Bastava que una mare digués "encara no han passat ses dues hores" perquè ens resignàssim a jugar per s'arena, mirant de reüll aquella aigua que ens cridava.

Es meus tius, sobretot en Pins i en Marianet, eren dos grans especialistes en allargar ses sobretaules. Sempre hi havia algú que començava una història. Una anècdota de quan havien anat a la mar, una broma sobre algun vesí, una imitació d'algun personatge des poble... i així podien passar hores. Jo no ho entenia tot, però me bastava veure'ls riure.

El vi també hi ajudava. El conyac també. No sé si era molt o poc. A aquella edat no ho pots calcular. Però sí que record que ses garrafes i ses botelles, quan tornaven cap a casa, sempre pesaven menys que al matí. I també record que, a mida que avançava sa tarda, ses ocurrències milloraven una barbaritat. O almenys això els semblava a ells, perquè reien com si les sentissin per primera vegada.

Mon pare també reia. I aquest és un record que encara avui m'estim molt. Perquè mon pare era un home de poques paraules, acostumat a la mar, a sa feina i al cansament. Però aquell dia el veia diferent. Relaxat. Sense presses. Envoltats de germans, cunyats i amics. Era com si, per unes hores, hagués deixat totes ses preocupacions damunt es barco.

Quan arribava el sol post començava sa pitjor part: recollir. Sempre trobàvem que era massa prompte. Naltros encara hauríem quedat una hora més dins s'aigua. Però ses mares ja començaven a plegar ses senalles mentre es homes ajudaven... bé, ajudaven tant com podien després d'una sobretaula tan llarga.

Es camí de tornada sempre es feia etern. Caminavem i no teniem cotxes. Entrava s'olor de sal, de pols i de camp. Jo moltes vegades m'adormia just arribar a casa. Si no dormia, escoltava ses converses dels grans, que encara allargaven ses històries de Cala Saona com si ningú tengués ganes que aquell dia s'acabàs.

Amb els anys vaig descobrir què commemorava realment aquell 18 de juliol. També vaig entendre per què va deixar de ser festa. Però, curiosament, això no ha canviat ni un sol dels meus records.

Quan hi pens, no veig banderes ni discursos. Veig Cala Saona quan encara hi cabíem tots, ses savines plenes de famílies de Formentera, ses senalles d'espart, es pa amb sobrassada, ses garrafes de vi que tornaven més lleugeres i mon pare rient amb els seus germans com jo només el record haver vist riure aquell dia.

Sa història cadascú l'explicarà a la seua manera. Aquesta no és sa història del 18 de juliol. És, senzillament, el record que en guarda un al·lot que encara no sabia distingir entre una festa oficial i un dia feliç.

Vostè té una edat.

Eivissa, 18 de Juliol de 2026.

VOSTÈ TÉ UNA EDAT.

S'altre dia vaig rebre una telefonada d'un número tan llarg que vaig pensar que devia venir d'algun racó del món molt llunyà. Com que avui dia qualsevol desconegut et telefona per vendre't plaques solars, criptomonedes, assegurances o Déu sap què més, vaig fer el que fa qualsevol persona prudent: no contestar.

Però el número va insistir. L'endemà. I s'altre. Tres dies seguits. Vaig acabar pensant que, si eren tan pesats, potser no volien vendre'm res; potser era Hisenda.

Finalment el vaig agafar.

- És vostè tal i tal?

- Sí.

- El telefonam de s'Hospital de Can Misses per donar-li hora per l'oftalmòleg.

Vaig quedar desconcertat. Ni tan sols recordava haver demanat cap visita. Però vaig pensar que, si s'Hospital tenia el detall de donar-me una cita sense que jo l'hagués reclamada, allò era gairebé un miracle. No era qüestió de desaprofitar-lo.

Vaig apuntar dia i hora i vaig donar ses gràcies.

El dia assenyalat em vaig presentar puntual. No fos cas que, després d'haver-me localitzat entre milers de pacients, perdés el torn.

A s'hora exacta, sa pantalla em va anunciar: "Torn tal. Sala tal."

Tot funcionava amb una puntualitat gairebé suïssa. Em començava a preocupar.

Vaig tocar a sa porta.

- Endavant.

- Segui aquí, em va dir el metge, assenyalant una cadira de braços. En què li puc ajudar?

- No ho sé.

Va aixecar sa mirada.

- Com que no ho sap? Qui l'envia?

- Ni idea. M'han telefonat vostès.

Va remenar s'ordinador un bon rato. Buscava qui havia demanat aquella visita. No ho va trobar.

I aquí vaig descobrir que encara queden professionals. En lloc de despatxar-me amb un "ja el tornarem a citar quan ho aclarim", em va demanar:

- I com es troba? Hi veu bé? Té cap molèstia?

Vaig aprofitar per dir-li que d'un temps ençà notava que havia perdut una mica de visió i que potser deixar ses ulleres progressives no havia estat una idea tan brillant.

 - Bé, idò ja que és aquí, aprofitarem per fer-li una revisió. Vostè té una edat en què convé controlar algunes coses.

Ja hi érem. Sa frase maleïda: "Vostè té una edat..."

Em va revisar sa vista, ses ulleres, sa retina, sa pressió ocular... i, després d'un bon rato, va sentenciar:

- Tot està bé. Hi veu prou bé.

Vaig respirar tranquil. Però només havia fet una pausa.

- Només hi ha una petita cosa. Té una cataracta a s'ull esquerre. Encara no és preocupant, però l'haurem d'operar. El posaré a sa llista d'espera.

Magnífic. Vaig entrar sense saber per què m'havien citat i en vaig sortir amb una operació programada.

- Mentrestant, què he de fer?

- Continuï amb aquestes ulleres. No val la pena gastar sous ara. Esperarem que arribi el moment de s'operació i després ja decidirem.

Vaig entendre perfectament el missatge. Sa cataracta encara era massa incipient per operar-la i jo encara no era prou vell per tenir pressa. Així que tots dos entraríem pacientment a sa mateixa llista d'espera: ella per anar madurant i jo per continuar envellint.

Vaig sortir de sa consulta agraït. M'havia atès un bon professional. Honest, competent i amb prou sentit comú per no fer-me gastar uns sous inútilment.

Però hi havia una frase que no em podia treure del cap: "Vostè té una edat..."

Els metges la pronuncien amb una naturalitat admirable. Com si diguessin que avui fa calor. A partir d'aquell moment ja no ets una persona. Ets una edat.

Si no hi veus bé, és s'edat. Si et fan mal els genolls, és s'edat. Si t'oblides d'on has deixat ses claus, és s'edat. I si un dia t'atropella un camió de vint tones, no descartis que algú acabi dient que, a sa teua edat, ja no hauries de sortir tot sol al carrer.

Vaig entrar a Can Misses pensant que visitava l'oftalmòleg. En vaig sortir amb sa sensació d'haver passat sa revisió tècnica com un cotxe.

Sa diferència és que als cotxes, quan passen sa ITV, els enganxen una etiqueta al parabrisa. A naltros ens deixen anar amb una frase molt més barata: "Vostè té una edat."

Abans de començar, ja havíem perdut.

Eivissa, 17 de Juliol de 2026.

ABANS DE COMENÇAR, JA HAVÍEM PERDUT.

Ja sabeu, sempre dic que no som gaire de futbol. I és ben cert. No sabria explicar-vos per què un entrenador fa un canvi i no un altre, ni tenc prou coneixements per discutir si un equip ha jugat millor tàcticament que s'altre. De fet, sospit que, si miràs el partit amb un entrenador assegut devora meu, cadascun veuria una cosa completament diferent.

Jo acostum a mirar el futbol d'una forma diferent.

Mentre molts segueixen sa pilota, jo acab observant ses cares, sentint els comentaris o llegint ses reaccions de la gent. M'interessa molt més el que passa al voltant del partit que no el partit mateix.

S'altre dia, durant la semifinal entre Espanya i França, em va tornar a passar.

Encara faltaven uns minuts perquè l'àrbitre xiulàs l'inici i ja semblava que tot estava decidit. França era millor. Tenia més qualitat, més experiència i més recursos. Alguns deien que arribar fins a la semifinal ja havia estat un èxit. D'altres firmaven perdre per la mínima abans de començar. Fins i tot hi havia qui ja preparava ses explicacions de sa derrota.

Em va fer gràcia perquè sa pilota encara descansava al cercle central i, tanmateix, dins moltes converses i comentaris dels periodistes Espanya ja havia quedat eliminada.

Vaig pensar que el futbol té una virtut molt curiosa. Com que tothom s'atreveix a opinar, acaba mostrant coses que van molt més enllà de s'esport. No crec que aquell pessimisme parlàs només del partit. Crec que parlava de naltros.

Amb els anys he arribat a sa conclusió que tenim una facilitat extraordinària per imaginar el pitjor abans que passi res. Ho feim amb una naturalitat sorprenent. Fins i tot diria que hem acabat associant el pessimisme amb sa intel·ligència. El qui veu problemes sembla prudent. El qui dubta sembla més llest. El qui adverteix que tot pot sortir malament acostuma a transmetre una sensació de realisme que gairebé mai no qüestionam.

En canvi, confiar sovint es confon amb ser ingenu.

Pensava en tot això mentre sentia els comentaris previs al partit i, sense voler, em varen venir al cap moltes situacions que he viscut al llarg dels anys.

A la feina em va passar més d'una vegada. Durant molts d'anys vaig haver d'impulsar canvis, posar en marxa projectes nous o intentar millorar coses que, senzillament, no funcionaven. Encara no havía acabat d'explicar una proposta i ja apareixia el negatiu del grup. Tots n'hem conegut algun. Aquella persona que sembla tenir un talent especial per trobar inconvenients abans que ningú hagi tingut temps de veure ses oportunitats.

No parl d'aquell company que discrepa perquè ha detectat un error. Aquest és necessari. Parl d'aquell altre que, faci el que faci s'equip, sempre sap per què no funcionarà.

Record especialment una reunió. Després d'un bon rato escoltant per què una iniciativa estava condemnada al fracàs, vaig acabar demanant-li que sortís de la sala. Avui pot semblar una decisió una mica brusca, però en aquell moment vaig entendre que hi ha una diferència molt gran entre analitzar els riscos i escampar desànim. Els primers ajuden a millorar ses idees. El segon només acaba contagiant sa por.

També em va passar quan era jove. Record que més d'una persona em va dir que els estudis que volia fer no tenien gaire futur. Que no en feien falta. Ho vaig sentir tantes vegades que vaig acabar fent-los cas. Durant molt de temps vaig deixar aparcat aquell camí perquè vaig pensar que els altres devien veure alguna cosa que jo no veia.

Anys més tard vaig reprendre els estudis. I, mirant enrere, em vaig adonar que no m'havia equivocat per haver estudiat una cosa o una altra. M'havia equivocat per haver deixat que ses pors dels altres acabassin decidint per mi.

Quan també vaig decidir canviar de feina, sa història es va repetir. Abans que ningú em demanàs què m'il·lusionava d'aquell canvi, molts ja s'havien encarregat d'explicar-me tots els riscos que assumia. Curiosament, gairebé ningú no em parlava del que podia guanyar. Només del que podia perdre.

I és una reacció que no acostum a interpretar com una mala intenció. Al contrari. Estic convençut que sa major part de ses vegades sa gent ho fa perquè pensa que ajuda. Advertir dels perills sembla una manera de protegir els altres.

El problema és que, sense adonar-nos, acabam transmetent la idea que el fracàs és gairebé el desenllaç natural de qualsevol intent.

No sé d'on surt aquesta manera de mirar la vida. Potser és una forma de protegir-nos. Si esperam el pitjor i després arriba, tendrem la sensació que ja hi estàvem preparats. I si les coses surten bé, sempre podrem dir que ens han sorprès.

És una estratègia que, vista des de fora, sembla molt sensata. Però té un inconvenient enorme. Mentre esperam veure si el desastre arriba o no, ja l'hem viscut una primera vegada dins el nostre cap. I aquest desgast també compta.

El partit va començar i, com passa tantes vegades, la realitat no va demanar permís a cap de ses nostres prediccions. Espanya va competir molt millor del que molts esperaven, va jugar amb personalitat i va acabar guanyant.

No crec que aquesta victòria demostri que sempre hàgim de ser optimistes. Seria una conclusió massa simple. Hi haurà partits que perdrem, projectes que no funcionaran i decisions que, amb el temps, descobrirem que eren equivocades.

La vida també és això.

El que em costa més entendre és quin avantatge obtenim derrotant-nos abans d'hora. Si al final ses coses surten malament, ja tendrem temps de passar-ho malament.

Però si acaben sortint bé, haurem malgastat una quantitat enorme d'energia patint per una història que només existia dins sa nostra imaginació.

S’altre nit, mentre llegia ses bromes i els mems que omplien les xarxes després de sa victòria, vaig recordar els mateixos comentaris que havia llegit només una hora abans. França havia passat de ser gairebé invencible a no ser tan bona. El seleccionador, que abans no en sabia, ara era un geni. Els jugadors que generaven dubtes s'havien convertit en herois.

Vaig somriure.

No pel resultat del partit, sinó perquè em va recordar una cosa que la vida m'ha ensenyat unes quantes vegades. Moltes de ses històries que ens contam abans de començar no arriben a passar mai. Potser per això, cada vegada que escolt algú donar una batalla per perduda abans d'hora, record aquella nit. Record una semifinal que molts havien perdut abans que l'àrbitre xiulàs l'inici.

I pens que, molt sovint, el rival més difícil no és el que tenim davant. És sa història que ens contam abans de començar.