L'instant abans.

Eivissa, 16 de Juliol de 2026.

L'INSTANT ABANS.

No m'agrada gaire el futbol. Fa anys que ho dic i, a aquestes altures, ja no em creu ningú. Deu ser perquè, quan arriba un partit important, acab assegut davant sa televisió com qualsevol de valtros. Però, si he de ser sincer, moltes vegades acab mirant menys sa pilota que ses persones. El joc m'interessa relativament poc. El que sempre m'ha cridat s'atenció és el comportament de ses persones quan arriba aquell instant en què ja no hi ha temps per pensar i només queda actuar.

Fa uns dies, durant el partit entre Espanya i França, em va tornar a passar.

Quan l'àrbitre va assenyalar el punt de penal i Oyarzabal va agafar sa pilota, gairebé vaig deixar de seguir el partit. Em vaig quedar mirant la seua cara. El primer que em va sorprendre va ser la naturalitat amb què va agafar sa pilota. No vaig veure cap dubte. No va mirar si un altre company la volia llançar. No va fer cap gest d'incertesa. La va agafar amb aquella serenitat que tenen ses persones que ja han pres una decisió abans que els altres s'adonin que cal prendre-la.

A l'estadi es va fer aquell silenci tan estrany que només existeix abans d'un penal. També es devia fer a moltes cases. Tothom contenia sa respiració. Durant uns segons semblava que tot depengués d'aquell home dret davant sa pilota.

I jo, sense saber ben bé per què, només em feia una pregunta: En què devia estar pensant?

Sempre m'ha semblat curiós que ens agradi tant omplir els silencis dels altres amb els nostres propis pensaments. Miram una cara seriosa i de seguida hi projectam ses nostres pors. Ens imaginam que recorda els entrenaments, que estudia el porter, que intenta dominar els nervis o que calcula on col·locarà sa pilota. Però sa veritat és que no en sabem res. Tot això només parla de naltros.

Mentre el continuava observant, no em podia llevar una idea del cap. Potser m'equivoc, però cada vegada estava més convençut que Oyarzabal no pensava en el porter, ni en els milions de persones que el miraven, ni en el que dirien els diaris si fallava.

M'agrada pensar que només pensava a marcar gol.

Pot semblar un matís insignificant, però sospit que és aquí on hi ha tota sa diferència. Naltros pensàvem en el resultat. Ell, probablement, només pensava en el gest.

Mentre naltros imaginàvem totes ses maneres possibles de fallar, ell devia limitar-se a repetir, una vegada més, un moviment que havia fet milers i milers de vegades al llarg de la seua vida.

Aquesta idea em va quedar voltant pel cap durant un bon rato. Vaig pensar que els espectadors sempre jugam un partit diferent. Uns estaven convençuts que fallaria. Sempre hi són. D'altres, entre els quals m'hi compt, confiàvem que sa pilota acabaria dins sa porteria. No perquè tenguéssim cap informació privilegiada, sinó perquè preferesc pensar que una persona que ha dedicat sa vida sencera a perfeccionar un gest té més motius per confiar que per dubtar.

Amb els anys he descobert que passam massa temps vivint dins els "i si...?". I si surt malament? I si m'equivoc? I si després me'n penedesc?

Sa majoria de ses preocupacions que ens roben el son mai no arriben a existir. Però, mentrestant, ja ens han fet patir abans d'hora.

Potser per això aquell penal em va interessar més que el resultat del partit.

Mentre mirava Oyarzabal vaig pensar que el moment de dubtar, probablement, ja havia passat feia molts d'anys. Havia passat als entrenaments, repetint aquell mateix gest fins que va deixar de ser un esforç conscient. Havia passat els dies que sa pilota sortia desviada, els dies que algun entrenador el corregia, els dies que havia de tornar a començar. Sense adonar-se'n, tota aquella feina silenciosa era la que ara li permetia plantar-se davant sa pilota amb aquella aparent tranquil·litat.

Quan arriba un instant així, ja és massa tard per preparar-se. Només queda confiar. No perquè tenguis la certesa que tot sortirà bé. Aquesta certesa no la té ningú. Si no perquè saps que has fet tot el que estava a ses teues mans abans d'arribar fins allà.

Mentre escrivia aquestes línies vaig pensar que això també m'havia passat moltes vegades al llarg de sa vida. No davant un penal, és clar, però sí abans de prendre decisions importants, abans d'assumir responsabilitats o abans d'iniciar projectes dels quals depenien moltes persones. Record especialment aquell instant abans. Aquells segons en què ja no podies estudiar més, ni preparar-te millor, ni ajornar sa decisió. Només podies confiar en tota sa feina feta fins aquell dia.

Amb el temps he arribat a la conclusió que els dubtes tenen el seu moment. Són útils mentre encara ets a temps de corregir, d'aprendre o de canviar de camí. Però arriba un moment en què insistir-hi només serveix per alimentar sa por.

L'instant abans ja no és temps de dubtar. És temps de confiar. Mai sabré què passava realment pel cap d'Oyarzabal. I, si he de ser sincer, tampoc m'importa gaire. És molt possible que m'equivoc completament i que pensàs en coses que mai no arribarem a saber.

Però m'agrada pensar que, quan va començar la correguda cap a sa pilota, ja havia deixat enrere tots els "i si...?". Que aquell ja no era el moment de pensar en el fracàs. Era el moment de fer allò que havia après a fer durant tota una vida.

I crec que aquesta és una de les poques certeses que els anys m'han deixat. Els grans reptes no es decideixen en els segons previs. Aquell instant només posa a prova sa feina feta durant cada dia en què ningú no ens mirava.

Per això, cada vegada que la vida ens posi davant el nostre propi penal, m'agradaria recordar la serenitat amb què Oyarzabal va agafar aquella pilota. No perquè estigui convençut que sempre marcarem. Això no ho pot garantir ningú. Si no perquè hi ha una tranquil·litat molt profunda en saber que has arribat fins allà havent fet tot el que estava a ses teues mans.

Després, la pilota entrarà... o no.

Però això, moltes vegades, ja no depèn només de naltros.