A punt d'agafar flato.

Eivissa, 22 de Juliol de 2026

A PUNT D'AGAFAR FLATO.

No sé si avui he estat a punt d'agafar flato o si simplement m'he fet vell.

Tot ha començat al supermercat. Sí, al supermercat, comprant aigua. Ja sé que dit així sembla una broma, però els que vivim a Vila ho hem acabat assumint amb una resignació admirable. S'aigua surt del grifó, és veritat i diuen que és potable. També diuen que fa anys que sa qualitat ha millorat. Tot això deu ser cert, però després vas al supermercat i veus mig poble carregant garrafes cap a ca seua. Per alguna cosa deu ser. Així que allà em teniu, fent exactament el mateix que fan tots els altres: comprar allò que, en un món una mica més normal, hauria de sortir de l'aixeta.

Portava una garrafa de 6,5 litres a cada mà i esperava pacientment que arribàs el meu torn a caixa. No pensava en res en concret, només en arribar a casa sense que se'm rompessin els braços. Va ser llavors quan vaig sentir una veu darrere meu.

- Señor, ponga las garrafas en el suelo, porque cogerá flato.

Vaig deixar ses garrafes a terra quasi per inèrcia. Després em vaig girar, li vaig donar ses gràcies i vaig pensar que aquell home, sense saber-ho, acabava de regalar-me un viatge directe a sa Formentera de sa meua infància.

Perquè feia molts d'anys que no sentia aquella paraula: Flato.

No el flato dels corredors, que ara surt a tots els programes d'esport i que sempre hi ha algú disposat a explicar-te científicament. No. Jo parl de s'altre flato, es de tota sa vida, es que coneixien es nostres güelos i que servia per explicar pràcticament qualsevol mal d'esquena, de muscles o d'ossos que no acabava de tenir nom.

A ca meua, a Formentera, es flato era una institució. Si el meu güelo et veia caminar una mica tort, no necessitava fer-te cap pregunta complicada. Et mirava dues passes, et demanava on et feia mal i, abans que haguessis acabat de contestar, ja tenia es diagnòstic fet.

- Això és flato.

I ja estava.

No record haver-lo sentit parlar mai de contractures, ni de tendinitis, ni de sobrecàrregues musculars. Aquelles paraules encara no havien desembarcat a s'illa. Per sa gent grossa tot era molt més senzill. Si et feia mal s'esquena de carregar sacs d'ordi, era flato. Si havies passat hores segant i no podies aixecar un braç, també era flato. Si t'aixecaves un matí més rígid que una soca perquè havia canviat es temps, ningú dubtava del diagnòstic: flato.

I, curiosament, ningú semblava preocupar-se gaire per posar-li un altre nom.

Avui anam al metge, després pel traumatòleg, després pel fisioterapeuta i, si encara no ens han convençut, acabam buscant a internet fins que descobrim que tenim exactament el mateix que mig món.

Abans tot era bastant més pràctic. Això sí, una vegada tenies flato, tocava posar-hi remei. I aquí entraven en escena ses famoses pismes.

Encara les veig. Aquelles teles vermelles que venien (o encara venen?) a sa farmàcia i que sempre apareixien quan algú tenia mal d'esquena. No sé si duien algun medicament, si conservaven sa calor o si simplement funcionaven perquè tothom estava convençut que funcionaven. El que sí record perfectament és que s'aferraven a sa pell amb determinació. Aquelles pismes no hi havia qui les mogués.

Llevar-les ja era una altra història. Allò sí que era una prova de caràcter. Avui qualsevol fabricant t'explica que els adhesius són hipoal·lergògens, respectuosos amb sa pell i fàcils de retirar. Ses pismes devien fabricar-se amb una altra filosofia. Una vegada aferrades, feien sa sensació que s'havien integrat definitivament a tu. Si les aconseguies llevar sense deixar-hi mig cos, podies donar-te per satisfet.

Però ningú se'n queixava. Perquè ses pismes inspiraven una confiança absoluta. I aquí és on pens que, moltes vegades, miram aquell món amb una superioritat que no ens correspon. Ens agrada dir que abans sa gent confiava més en un curandero que en un metge, com si fos una prova d'ignorància. Però jo sempre em faig sa mateixa pregunta: què hauríem fet naltros?

Parlam de sa Formentera dels anys seixanta. Una illa petita. Mal comunicada. Amb molt pocs recursos. I, si sa memòria no em falla, amb un sol metge per tota s'illa. Un de sol.

Així que abans que arribàs es metge hi havia es veïnat, sa güela, aquell home que tenia "bona mà", aquella dona que sabia fer fregues o aquell curandero que tothom coneixia. No era una qüestió de fe. Era una qüestió de necessitat.

A més, no ens enganyem. Aquella gent no només tenia menys recursos; també coneixia molt millor es seu cos que naltros. Feien feina de sol a sol, carregaven sacs, cavaven, segaven, collien ametlles, tiraven xarxes, anaven a peu pertot i l'endemà hi tornaven. Quan els feia mal una espatlla, sabien perfectament per què era. No necessitaven que una ressonància els confirmàs que havien fet massa feina.

I després hi havia una altra cosa que avui gairebé hem perdut: El sentit comú.

Aquell senyor des supermercat no era metge. Ni crec que pretengués ser-ho. Simplement, em va veure carregant tretze quilos i va pensar que allò no podia acabar bé. Li va sortir dir-me que deixàs ses garrafes a terra perquè agafaria flato, igual que fa seixanta anys m'ho hauria dit qualsevol dels meus güelos.

I sabeu què? Probablement tenia més raó que molts vídeos que corren per internet. Perquè ara ja no anam a veure es curandero. Ara anam a Google. O a YouTube. O a Instagram, on sempre hi ha un especialista disposat a explicar-nos que tots els nostres problemes desapareixeran si compram una goma elàstica, una pilota de suro, una estoreta ecològica i ens subscrivim al seu canal.

Hem canviat es curandero per un influencer. I encara ens pensam que hem evolucionat. Potser sí. O potser només hem sofisticat ses mateixes manies de sempre. Abans confiàvem en allò que ens deia sa güela perquè havia vist passar tota una vida. Ara confiam en un desconegut perquè té mig milió de seguidors. No sé què és pitjor.

El cas és que aquell home des supermercat em va alegrar es dia sense saber-ho. No tant pel consell, que segurament era ben encertat, sinó perquè em va recordar una Formentera que ja gairebé només existeix dins sa memòria dels qui la varen viure. Una Formentera on un mal d'esquena no era una patologia musculoesquelètica d'origen mecànic, sinó un bon flato; on ses pismes ocupaven un lloc d'honor dins qualsevol farmaciola, i on els güelos tenien una habilitat extraordinària per trobar una explicació senzilla a problemes que avui complicam més del compte.

No sé si ses pismes curaven gaire cosa. Tampoc sé si es flato existia tal com ells el descrivien. El que sí sé és que aquells vells, amb molt poca medicina i molt de sentit comú, varen tirar endavant una illa sencera.

I mentre jo carregava dues garrafes d'aigua perquè no m'acab de refiar de sa que surt pes grifó, no vaig poder evitar pensar que potser no som tan moderns com ens agrada creure. Continuam fent exactament el mateix que feien els nostres güelos: buscar algú que ens digui què ens convé. S'única diferència és que abans aquell algú duia gorra, fumava pota i et recomanava unes pismes.

Ara du bata blanca... o té un compte a Google.