No hi ha pomada per a això.

Eivissa, 24 de Juliol de 2026.

NO HI HA POMADA PER AIXÒ.

Aquest matí he anat a sa podòloga. Res de greu. Un poc de pomada, quatre consells i cap a casa. O això és el que jo em pensava.

Només entrar a sa sala d'espera vaig veure un conegut del barri. Estava assegut xerrant amb un altre home. Bé... això de xerrar és un dir. Ell xerrava. S'altre escoltava. O, més ben dit, feia veure que escoltava, perquè tenia aquella mirada perduda de qui ja ha entès que, faci el que faci, no hi ha manera d'escapar.

No sé quant de temps feia que durava aquell sermó. Jo vaig arribar quan ja anaven per la meitat.

- Jo no som d'aquest segle XXI...

Va ser lo primer que li vaig sentir. I vaig pensar: ja hi som.

Vaig seure un parell de cadires més enllà. Vaig dubtar un moment si canviar-me de lloc, però hauria quedat lleig. A més, reconec que aquell home m'havia despertat sa curiositat. Volia saber què havia fet exactament es segle XXI per merèixer tant d'odi.

Idò resulta que gairebé tot.

Els joves ja no tenen respecte. Et tutegen abans de saber qui ets. Van amb uns patinets que no fan cap remor i et surten per darrere quan menys t'ho esperes. Miren més es mòbil que es carrer i qualsevol dia acabaran entrant dins una font o pegant-se de morros contra una farola.

Després varen venir els tatuatges. Aquell home parlava dels tatuatges com si fossin una epidèmia.

- No els queda ni un tros de pell per pintar...

I jo pensava: home... tan tampoc. Però vaig callar. Quan una persona ha decidit arreglar el món en una sala d'espera, és millor no destorbar-la.

Després va passar a sa roba. Que si pantalons estripats. Que si cabells rapats. Que si sabatilles que pareixen piragües. Que si ara tots van igual.

Aquí vaig haver de mossegar-me sa llengua, perquè vaig recordar una foto meua dels anys vuitanta amb uns pantalons de campana que avui no em posaria ni per baixar sa basura.

Però es meu veí encara no havia acabat.

Ara resulta que pagam es cafè amb es rellotge. Vas a un restaurant i has de llegir sa carta amb es mòbil. Vas a comprar i ets tu qui passa es codi de barres. D'aquí quatre dies -deia- també ens faran munyir ses vaques abans de comprar sa llet.

Aquí sí que em va fer riure. No perquè no tengués una mica de raó. Si no perquè el veia tan convençut que pareixia que parlàs en nom de tota la humanitat.

I encara quedaven els cans.

Segons ell, avui hi ha cans que viuen millor que moltes persones. Van dins cotxets. Dormen damunt el sofà. Mengen millor que el seu amo. Només els falta poder demanar una hipoteca.

Vaig mirar es pobre home que tenia assegut devora. Ja ni assentia. Només esperava que el cridassin abans que es meu veí començàs a criticar ses neveres intel·ligents o els raspalls de dents elèctrics.

Però lo que més gràcia em feia era sentir-lo parlar del segle passat. Si li feies cas, abans tot era una meravella. Tothom saludava. Els joves respectaven els majors. Ses famílies sopaven juntes. Ningú discutia. I els melons feien olor de meló.

Curiosament, no va dir res que abans es fumava pertot, que els boixos anaven sense cinturó dins el cotxe, que una galtada formava part de s'educació o que moltes malalties es curaven amb una camamil·la i un "demà estiràs bé".

Sa memòria és així. Amb el temps fa una tria. Se queda amb lo bo i amaga davall s'alfombra tot allò que no convé recordar.

En això va sortir sa podòloga i va cridar el seu nom.

Vaig respirar. No perquè em tocàs entrar a jo. Sinó perquè, si aquell home seguia cinc minuts més, encara acabaria trobant culpable al segle XXI que se li haguessin encarnat ses ungles.

Quan va desaparèixer darrere sa porta, vaig quedar pensant. I, mirau, vaig haver de reconèixer que en algunes coses també li donava una mica de raó. A mi tampoc m'agraden els patinets que em passen fregant. Ni haver de treure el mòbil per llegir una carta. Ni fer de caixer quan vaig a comprar.

Però també sé una altra cosa. El món no s'aturarà perquè em queixi. Va continuar quan varen arribar els televisions en color. Va continuar quan varen arribar els ordinadors. Va continuar amb internet. I continuarà amb sa intel·ligència artificial, amb els cotxes que conduiran tots sols i amb qualsevol invent que encara no sabem ni que existeix.

Així que, arribats a una certa edat, potser no es tracta d'entendre-ho tot. Ni tan sols que t'agradi. Basta procurar no convertir-te en aquell home que va a sa podòloga amb una ungla encarnada... i acaba diagnosticant que qui està malalt és el segle XXI.

Perquè, per a ses ungles, encara fan pomades. Però per segons quines manies... em sembla que encara no han inventat cap remei.