Quan el pecat començava en apagar-se ses llums.

Eivissa, 8 de Juliol de 2026.

QUAN EL PECAT COMENÇAVA EN APAGAR-SE SES LLUMS.

S'altra nit vaig tornar al cine Serra.

No, no patiu. Ja sé que fa molts d'anys que va tancar ses portes. Però basta que a sa televisió anunciïn “La leyenda de la ciudad sin nombre” perquè sa memòria faci la resta. De sobte torn a veure aquella façana, s'olor de la sala, el murmuri del públic buscant sa butaca i, sobretot, el porter. Aquell home que, sense saber-ho, s'havia convertit en el gran guardià de sa moral pública.

Digueu-me antic, desfasat o directament un dinosaure. A aquestes altures de sa vida ja no em preocupa gaire. Mentre mig món espera amb impaciència que qualsevol plataforma estreni sa sèrie de moda perquè durant dos dies tothom en parli i al tercer ja ningú la recordi, jo continuï disfrutan d'una afició que no pens deixar mai: mirar pel·lícules que ja tenen una certa edat. Moltes són en blanc i negre; altres, com aquesta, ja eren en color, però totes comparteixen una virtut que trob cada vegada més escassa: expliquen una història. Sembla poca cosa, però cada vegada és més difícil trobar una pel·lícula que confiï més en un bon guió que en una explosió.

Aquella nit, però, sa pel·lícula era gairebé una excusa. Només veure es títol no vaig pensar ni en Lee Marvin, ni en Clint Eastwood, ni en Jean Seberg. Vaig pensar en aquell al·lot de tretze o catorze anys que era jo i que havia estat nomenat, sense oposicions ni possibilitat de renunciar-hi, carabina oficial de sa seua germana.

Avui fa riure. En aquell temps allò era normal. Sa meua germana començava a festejar i una al·lota decent no podia anar tota sola amb sa parella al cine. Ses aparences pesaven molt més que qualsevol altra consideració i, per tant, allà anava jo, vigilant involuntari de sa virtut familiar. No record que ningú me demanàs si m'hi prestava de bon gust. Tampoc crec que a ningú li passàs pel cap fer-ho.

El més còmic és que jo encara no tenia s'edat per entrar a veure segons quines pel·lícules. De manera que es porter des cine Serra, un home que devia prendre's sa feina amb el mateix rigor que un guàrdia suís custodia es Vaticà, em feia esperar al carrer fins que sa projecció ja havia començat. Només quan s'apagaven es llums em deixava entrar.

Mirat avui, aquella situació és divertida. Mentre hi havia claror, un menor podia posar en perill sa moral des espectadors. Una vegada a les fosques, en canvi, deixava de ser un problema. Devia ser que es pecat, igual que es vampirs, només sobrevivia amb llum.

Aquells que no ho varen viure potser pensaran que exager, però anar al cine a l'Eivissa dels anys seixanta i primers setanta era gairebé un acte social. Es cine Serra, es Pereyra, es Cartago, es Catòlic... cada sala tenia sa seua personalitat, es seu públic i fins i tot es seu ambient. Els dissabtes i diumenges s'omplien totalment. No hi havia plataformes, ni internet, ni televisions amb centenars de canals. Hi havia una pantalla enorme, unes butaques que cruixien, un acomodador amb llanterna i aquella olor tan característica de sala de cinema que, encara avui, me transporta immediatament a sa joventut.

Abans de començar sa pel·lícula arribava es NO-DO. Tots el miràvem amb una resignació que avui costa d'entendre. Formava part del paquet. Igual que formava part del paquet sa censura.

Perquè sí, hi havia sa censura oficial, que retallava escenes, prohibia pel·lícules i decidia què era convenient que veiés es públic. Però n'hi havia una altra, molt més subtil i probablement més eficaç: sa censura social. Sa des "què diran". Sa que obligava una al·lota a anar acompanyada, sa que convertia un al·lot en carabina, sa que feia esperar un menor al carrer fins que apagassin ses llums o sa que trobava més escandalós un escot que una escena de violència.

És curiós perquè ningú discutia aquelles normes. Formaven part del paisatge. Igual que ningú qüestionava es porter. Ell no era només s'home que tallava entrades. Era, sense saber-ho, un petit funcionari d'una època que volia vigilar no només qui entrava al cine, sinó també què podia pensar o veure.

Potser per això, quan ara he tornat a veure "La leyenda de la ciudad sin nombre", m'he passat mitja pel·lícula intentant descobrir quin era exactament s'escàndol que tanta tinta va fer córrer en el seu moment.

I, francament, encara el busc. Què escandalitzava tant? Que hi hagués un home mormó casat amb dues dones? Avui això acabaria convertit en un programa de televisió amb audiències milionàries.

Que una d'aquelles dones acabàs pràcticament passant a conviure amb es personatge d'en Clint Eastwood? Lluny de presentar-ho com una situació exemplar, sa pel·lícula se'n riu i la converteix en una crítica ferotge a una societat plena de contradiccions.

O potser s'escàndol eren es famosos pits de Jean Seberg sa nit de bodes. Si és així, hem de reconèixer que es públic de finals dels seixanta tenia una imaginació prodigiosa, perquè gairebé no se'n veu res.

Amb els anys he arribat a una conclusió ben senzilla: sa gent no s'escandalitzava pel que veia. S'escandalitzava pel que imaginava. I s'imaginació sempre ha estat infinitament més atrevida que qualsevol director de cine.

Record encara comentaris de persones que sortien indignades del cine. I sempre m'ha fet gràcia pensar que ningú protestava perquè, durant sa pel·lícula, morissin una vintena de persones a tirs. Allò no semblava preocupar ningú. Es gran problema era, entre altres, que una dona deixàs entreveure es pits durant uns segons. Curiosa escala de valors.

I després hi havia aquella ciutat improvisada, sense llei ni gaire moral, on corria s'alcohol, abundaven es jugadors, ses prostitutes i es buscadors d'or, i on cadascú deia exactament el que pensava sense passar abans pes filtre del políticament correcte.

Vista avui, aquella ciutat gairebé sembla tranquil·la comparada amb moltes de ses sèries que entren cada nit dins ca nostra. Però allò que realment continua fent gran aquesta pel·lícula no és l'escàndol (que avui costa molt trobar), sinó la intel·ligència amb què està escrita.

I és aquí on, més de mig segle després, continua guanyant sa partida.

Perquè si hi ha una cosa que no ha envellit ni un dia és el guió. En una època en què moltes pel·lícules semblen escrites perquè s'espectador no tengui temps de pensar, "La leyenda de la ciudad sin nombre" demostra que un bon diàleg pot tenir molta més força que qualsevol persecució o qualsevol explosió.

N'hi ha un que sempre m'ha fet riure. Un personatge afirma, molt convençut:

- «No se puede comprar a una mujer con dinero.»

I en Lee Marvin, amb aquell cinisme i sentit de l'humor que només ell podia donar-li, respon sense immutar-se:

- «Pues inténtelo usted sin dinero.»

És una rèplica magnífica. No perquè tengui gràcia, que en té, sinó perquè retrata en deu paraules sa misèria i ses contradiccions de moltes persones.

Encara m'agrada més un altre diàleg. Quan li demanen a Marvin si és dels qui creuen que tot el que produeix sa terra hauria de servir per fer licor, respon:

- «Sí... siempre que sea posible.»

Naturalment, immediatament arriba el sermó.

- «Debería leer la Biblia.»

- «Ya la he leído.»

- «¿Y no le animó a dejar la bebida?»

- «No... pero frenó mi interés por la lectura.»

Aquest tipus d'humor gairebé ha desaparegut. No necessita crits ni acudits fàcils. És un humor que neix de sa intel·ligència dels personatges i de sa manera com s'escriuen els diàlegs. I això no passa mai de moda.

També m'ha agradat tornar a descobrir sa relació entre en Lee i en Clint. Durant tota sa pel·lícula insisteixen que són socis. No és una paraula dita perquè sí. En realitat, és una declaració de principis.

Són socis perquè comparteixen molt més que un negoci. Comparteixen una manera d'entendre sa vida. Poden discutir, poden enganyar una mica, es poden enviar a passeig quan convé, però quan arriba es moment important cadascun sap que s'altre hi serà. Sense grans discursos sobre s'amistat. Sense abraçades innecessàries. Amb una naturalitat que avui gairebé ha desaparegut del cine.

I després hi ha na Jean Seberg. Reconec que aquesta vegada l'he mirada amb uns altres ulls.

Quan era jove, segurament jo també devia esperar aquella escena que tanta polseguera havia aixecat. Ara, en canvi, m'he adonat que el més revolucionari del seu personatge no és allò que ensenya. És allò que diu.

Quan accepta casar-se amb en Lee no es comporta com una dona resignada que espera que un home li resolgui sa vida. Tot al contrari. Li deixa molt clar quines seran ses condicions: Vol una casa de veritat. No una barraca perduda entre arbres. Vol intimitat. Vol administrar ella mateixa els sous. Vol respecte.

I, quan ja sembla que no queda res per negociar, remata sa conversa amb una advertència tan inesperada com deliciosa: si no compleix tot allò que han pactat, li pegarà un tir.

Pensau-hi un moment.

A finals dels anys seixanta el món s'escandalitzava perquè una actriu deixava entreveure els pits durant uns segons.

Jo, en canvi, crec que allò que realment devia incomodar molta gent era trobar-se davant una dona que parlava d'igual a igual, negociava el seu futur i no semblava disposada a demanar permís a ningú.

Per això tenc sa impressió que molts varen entendre malament sa pel·lícula. Pensaven que era una provocació, quan en realitat era una sàtira. Es reia de ses convencions socials, de sa falsa moral i d'una societat capaç de tolerar moltes injustícies sempre que ningú no mostràs un poc de pell.

I llavors arriben els crèdits finals. Sempre m'ha agradat aquell cartell: «No sé on vaig... però ja venc.»

És una frase aparentment senzilla, però que amaga tota una filosofia de vida. Quants de naltros no hem partit alguna vegada sense saber gaire bé on anàvem, confiats que el camí ja faria la resta?

Quan a sa la pantalla va sortir el "the end" vaig comprendre que, en realitat, sa pel·lícula no havia canviat gaire. Els que havíem canviat érem naltros.

Fa més de cinquanta anys ens escandalitzàvem per un escot. Avui consumim amb absoluta normalitat escenes de violència extrema, tortures, assassinats o qualsevol barbaritat imaginable. Abans una besada una mica llarga provocava comentaris durant setmanes. Ara podem veure mitja guerra abans de sopar mentre, al mateix temps, contestam un missatge al mòbil.

I encara hi ha qui diu que abans érem més delicats. No. Simplement ens escandalitzaven unes altres coses. Cada època fabrica ses seues pròpies hipocresies.

Abans es tapaven els pits de ses dones, però ningú trobava estrany que un al·lot de catorze anys hagués de fer de carabina perquè ses aparences continuassin intactes. Ningú discutia que un porter decidís quan un menor podia entrar al cine. Ningú qüestionava que sa moral depengués de si hi havia llum o foscor.

Ho acceptàvem perquè era el món que ens havia tocat viure. I segurament, d'aquí cinquanta anys, algú també riurà de moltes de ses coses que avui consideram absolutament normals.

Quan ara s'apaguen ses llums d'un cine, encara em sembla veure aquell al·lot esperant pacient davant sa porta del cine Serra fins que el porter li feia un gest amb el cap.

Ell estava convençut que així protegia sa moral dels espectadors. Jo, en canvi, amb els anys he arribat a una conclusió ben diferent: Sa moral mai no s'ha defensat amagant una pel·lícula, prohibint un escot o fent esperar un al·lot al carrer. Sa moral, igual que el bon cine, sempre ha tingut molt més a veure amb sa intel·ligència que amb sa censura.

Fa molts d'anys vaig entrar tard en aquella sala. Però crec que hi vaig arribar just a temps per descobrir que hi ha pel·lícules que no només expliquen una història. També acaben explicant sa teua pròpia vida.