De què fan olor els melons?

Eivissa, 23 de Juliol de 2026

DE QUÈ FAN OLOR ELS MELONS?

Quan em vaig jubilar, molta gent em demanava què faria amb tant de temps lliure. Uns em recomanaven que viatjàs, altres em deien que ara era el moment de descobrir aquelles coses que sempre m'il·lusionaven i que mai m'atrevia a fer i sempre hi havia algú convençut que acabaria passant més hores al bar que a ca meua. Sa realitat va estar molt més senzilla. Després de deixar sa feina, a ca nostra sempre he estat jo qui s'ha encarregat d'anar a fer sa compra i aquesta és una feina que ningú m'ha pres. Així que, una vegada per setmana, continuu agafant es cotxe i ses bosses de compra i me'n vaig al supermercat. Sa diferència és que ara hi entr sense presses, sense responsabilitats i sense haver de resoldre cap problema. Per primera vegada després de molts d'anys puc dedicar-me únicament a mirar. I mirar és un entreteniment extraordinari.

Durant més de vint anys vaig tenir sa responsabilitat d'un grup de supermercats d'alimentació. Vaig passar mitja vida entrant i sortint de botigues, parlant amb encarregats, discutint amb proveïdors, resolent reclamacions i intentant entendre què esperava realment el consumidor. Una de ses coses que més m'agradava era visitar ses botigues d'incògnit. Mai vaig confiar gaire en ses visites anunciades, perquè aquell dia tot estava impecable i tothom es comportava com si hagués assajat el paper. En canvi, quan ningú m'esperava, apareixia sa realitat. Podia passejar tranquil·lament pels passadissos, escoltar converses, observar actituds i descobrir detalls que mai hauria llegit en cap informe de vendes.

Va ser així com vaig entendre que un supermercat és molt més que un lloc on es va a comprar. És un escenari on cadascú representa el paper que ha après durant tota sa vida. Hi ha persones que entren amb una llista i en deu minuts ja són al cotxe. D'altres converteixen sa compra en una cerimònia gairebé religiosa. Examinen cada peça de fruita, comparen preus fins al darrer cèntim, sospesen una ceba com si n'hagués de dependre el futur de sa família i són capaces de discutir durant cinc minuts si aquella tomata té més bon aspecte que la del costat. El més curiós és que totes estan convençudes que saben perfectament el que fan.

Aquesta setmana passada vaig tornar a comprovar-ho. Era en un supermercat de la carretera de Sant Josep i, mentre esperava que una empleada acabàs de preparar sa parada de fruita, em vaig fixar en un home que devia portar un bon rato davant els melons. No feia res extraordinari. Feia exactament el mateix que he vist fer milers de vegades. N'agafava un, se l'acostava al nas, l'olorava llargament, el girava, l'estrenyia amb ses dues mans, el sospesava i, després d'uns segons de reflexió, el tornava a deixar damunt el palet amb sa mateixa delicadesa amb què un joier manipula una peça antiga. Tot seguit repetia el ritual amb el meló del costat, com si estigués convençut que, tard o d'hora, n'apareixeria un que li revelaria el secret que buscava.

Mentre l'observava no podia evitar demanar-me a què esperava que fessin olor aquells melons. Potser buscava el record dels melons de s'hort del seu pare o del seu güelo, aquells que perfumaven una cuina sencera abans d'encetar-los. El problema és que aquells melons fa molts d'anys que han desaparegut dels supermercats. Sa fruita que avui arriba a ses estanteries ha recorregut centenars o milers de quilòmetres, ha passat dies dins cambres frigorífiques, ha estat transportada, classificada, rentada i preparada perquè aguanti el màxim de temps possible sense perdre s'aspecte. Tot aquest procés és necessari perquè el sistema funcioni, però també ha canviat moltes coses. Entre elles, aquella olor que abans identificava cada fruita sense necessitat de veure-la.

Quan jo era petit bastava entrar dins una cuina per saber si hi havia préssecs o albercocs damunt sa taula. Ses taronges perfumaven mitja casa i els melons anunciaven la seua presència des de s'altra punta del menjador. Avui pots tenir un fruiter ple durant dies i difícilment notaràs res. Malgrat això, continuam olorant els melons amb sa mateixa fe amb què ho feien els nostres pares, com si el temps no hagués passat i sa manera de produir i distribuir els aliments continuàs essent sa mateixa.

Aquest és, probablement, el detall que més m'ha cridat sempre s'atenció dels consumidors. Ens costa molt acceptar que moltes de ses coses que fèiem fa quaranta anys ja no serveixen, però continuam repetint-les perquè ens donen sa tranquil·litat de pensar que dominam la situació.

Ho veig cada setmana amb els plàtans. Hi ha persones que necessiten exactament quatre peces i, en lloc d'agafar un ram de sis peces, en separen dues i les deixen abandonades damunt sa parada. Aquells dos plàtans queden condemnats a esperar que aparegui un altre consumidor amb sa mateixa necessitat. No sé si mai l'arriben a trobar. Sempre que ho veig record una clienta que, convençuda que el supermercat li cobrava el pes de sa pell, obria els plàtans abans d'arribar a caixa, deixava ses pells amagades entre la fruita i presentava els plàtans pelats dins una bossa de plàstic. Defensava el seu comportament amb tota naturalitat, perquè, segons ella, ningú hauria de pagar per una cosa que acabaria als fems. Va costar molt fer-li entendre que el supermercat no venia plàtans pelats.

Històries com aquesta en podria contar desenes. He vist consumidors discutir apassionadament sobre la qualitat d'una fruita quan, en realitat, no sabien distingir un pomelo d'una taronja. He escoltat lliçons magistrals sobre freses pronunciades davant una caixa plena de fresons. He vist persones remenar una parada sencera buscant sa nectarina perfecta i, al cap de cinc minuts, tornar a agafar sa primera que havien deixat. He observat clients pegar cops a ses síndries amb una seguretat admirable, com si dins aquell so s'hi amagàs una veritat que la resta de mortals érem incapaços de sentir i realment no sabien diferenciar una síndria eivissenca o una marroquina.

Després de tants d'anys observant aquestes escenes, ja gairebé res em sorprèn. El que encara em fascina és sa confiança amb què actuam. Ens agrada pensar que som consumidors experts, que ningú ens enganya i que sabem reconèixer sa qualitat només amb una mirada, una ensumada o una pressió feta amb els dits. Probablement, aquesta és sa gran victòria de la distribució moderna: haver-nos convençut que continuam triant com ho feien els nostres pares, quan en realitat fa molts d'anys que és el supermercat qui ha après perfectament com hem de mirar naltros sa fruita.

Quan aquell matí vaig acabar sa compra, el senyor dels melons encara era davant el mateix palet. No sé quin es va endur ni si va encertar. El que sí sé és que va marxar satisfet, convençut que havia descobert el millor meló de tots. I mentre el veia allunyar-se vaig pensar que, en el fons, tots feim exactament el mateix. Compram fruita, però també compram records. Buscam una olor que ja gairebé no existeix i insistim a trobar-la perquè, d'alguna manera, encara ens resistim a acceptar que el món també ha canviat dins un supermercat.