D.O.P. Arzúa-Ulloa.

Eivissa, 13 de Juliol de 206.

D.O.P.  ARZÚA - ULLOA.

Quan vaig tornar del tros del Camino de Santiago que vaig fer el passat mes de maig estava convençut que aquella aventura ja havia quedat enrere. N'havia parlat molt, probablement massa; n'havia escrit unes quantes coses i havia avorrit prou amics explicant-los corredoiras, boscos, pluja, fang, pedres, botes, calcetins, albergs, pujades que no s'acabaven mai i algun miracle quotidià d'aquells que només passen quan camines sense més pressa que sa d'arribar al final del dia. Vaig pensar que ja estava bé. Que el Camino havia ocupat el lloc que li corresponia dins sa meua memòria i que, a partir d'aquell moment, seria només un record agradable.

Anava ben equivocat.

Amb el pas dels dies he descobert que hi ha viatges que no s'acaben quan tornes a casa. Al contrari. És llavors quan comencen una altra manera de caminar. Ja no ho fan amb els peus, sinó amb sa memòria. S'instal·len dins teu i apareixen quan menys t'ho esperes, sense avisar i sense demanar permís. De vegades és una olor. D'altres, una música. Una conversa. Una fotografia que trobes remenant un calaix. O una paraula que algú pronuncia sense saber que, mentre ell només diu una paraula, tu ja has recorregut centenars de quilòmetres.

A mi m'ha passat d'una manera ben curiosa.

Com gairebé tothom, una vegada a sa setmana vaig a fer sa compra a un gran supermercat. No us diré quin és. No perquè sigui un secret, sinó perquè a aquestes altures de sa vida ja he après que sa publicitat gratuïta només beneficia qui la rep. I, que jo sàpiga, encara no m'han convidat ni tan sols a un cafè.

Sempre faig més o menys el mateix recorregut. No tenc gaire imaginació quan vaig a comprar. Fruita, verdura, peix, aigua, algún capritx que no figurava a sa llista i, inevitablement, una aturada davant sa secció dels formatges. Si algun dia m'he de perdre dins aquell supermercat, ja sabeu on m'heu de venir a buscar.

M'agraden molt els formatges. No en faig distincions. Tendres, curats, de vaca, d'ovella, de cabra, ratllats o sencers. En menj amb bastant freqüència, encara que procur no abusar-ne. Entre altres coses perquè sa meua metgessa, que ja em coneix prou, no perd ocasió de recordar-me que hi ha una relació molt estreta entre els formatges que tant m'agraden i aquell colesterol que tant li preocupa a ella i tan poc m'agrada a jo.

Fa unes setmanes, mentre mirava si hi havia res de nou als lineals, em vaig fixar en uns formatgets petits que fins llavors mai no havien cridat s'atenció. No tenien res d'especial. Ni una presentació espectacular ni una mida que convidàs a que amagaven cap tresor. Però en llegir-ne el nom em vaig quedar completament aturat.

D.O.P. Arzúa-Ulloa.

Vaig somriure tot sol.

És curiós com funciona sa memòria. Fa només uns mesos aquell nom no m'hauria dit absolutament res. L'hauria llegit i hauria continuat caminant. Però després del Camino aquell nom ja no era només el nom d'un formatge. Era una comarca gallega. Era un paisatge. Era el record d'uns dies viscuts amb una intensitat que encara ara em costa explicar.

Vaig agafar el formatge, el vaig girar entre ses mans i vaig començar a llegir s'etiqueta sense gaire interès pel que deia. Llet de vaca. Tants grams de proteïnes. Tanta matèria grassa. Condicions de conservació... En realitat, mentre llegia tot allò, el meu cap ja era molt lluny del supermercat. Tornava a caminar per aquells camins humits, envoltat de verd, amb aquella olor d'herba banyada que aquí, per molt que plogui, costa tant de trobar.

Llavors va aparèixer sa veu de sa consciència.

- Deixa'l estar. Té massa greix.

I, sorprenentment, li vaig fer cas.

Vaig tornar el formatge al seu lloc i vaig continuar sa compra amb aquella sensació tan satisfactòria que tenim quan pensam que hem estat capaços de resistir una temptació.

Però sa temptació, pel que sembla, tenia molta més paciència que jo.

La setmana següent hi vaig tornar i, sense adonar-me'n, vaig repetir exactament el mateix ritual. I la següent també. Passava per davant del lineal, agafava el formatge, el mirava, recordava Galícia i el deixava una altra vegada al seu lloc. Va arribar un moment que començava a pensar que aquell Arzúa-Ulloa m'esperava cada setmana. Fins i tot m'imaginava que, si els formatges poguessin parlar, aquell em diria amb un somriure:

- Encara fas es valent?

Sa resistència va durar unes quantes setmanes. No gaires. Ahir, finalment, vaig acceptar que aquella batalla estava perduda abans de començar. El vaig posar dins es carro amb tota sa naturalitat del món, gairebé alleujat d'haver deixat de lluitar amb jo mateix.

En arribar a casa ni tan sols vaig esperar que fos hora de dinar. Vaig obrir s'envàs, en vaig tallar un tros i el vaig tastar. Era excel·lent.

Però el millor no era el gust. El millor era el que aquell gust despertava. Durant uns instants vaig tornar a ser allà. No hi havia motxilla, ni pluja, ni cansament, ni ampolles als peus. Tampoc hi havia quilòmetres per fer. Però hi havia aquella calma que tant em va sorprendre durant el Camino i que encara ara, mesos després, som capaç de reconèixer només amb un tros de formatge.

Qui m'havia de dir que un dels records més intensos d'aquella experiència m'arribaria des del passadís de refrigerats d'un supermercat.

No vos parlaré més del Camino. Ho promet. Ni tampoc del formatge. Només us diré una cosa:  Si algun dia, a qualsevol botiga, fent sa compra sense cap pressa, vos trobau davant un Arzúa-Ulloa, no passeu de llarg. Complau-lo. Tastau-lo. Potser només descobrireu un bon formatge. O potser, com m'ha passat a jo, descobrireu que hi ha viatges que no s'acaben mai del tot. Que continuen caminant molt de temps després d'haver arribat a destí, amagats dins els records més inesperats.

I, de tant en tant, també dins un petit formatge gallec.