Compte enrere.

Eivissa, 6 de Juliol de 2026.

COMPTE ENRERE.

Estic a començament de juliol i ja he començat el meu particular compte enrere. No esper ses vacacions, ni tenc cap viatge reservat, ni estic mirant on aniré aquest estiu. Tot el contrari. El que compt són els dies que falten perquè arribi el final d'estiu, caiguin quatre gotes, refresqui una mica i pugui tornar a viure amb una certa normalitat.

Fa uns anys esperava s'estiu amb il·lusió. Ara esper que s'acabi.

Sempre hi ha algú que, quan em sent queixar-me, em diu allò de "és que a Eivissa a s’estiu sempre ha fet calor". I té raó. També sempre hi ha hagut mosquits, però això no m’obliga a estimar-los. Sa calor d'abans era calor. Sa d'ara és una condemna. S'altre dia vaig sortir a caminar a les vuit i mitja del sol post. El sol ja s'havia amagat i vaig pensar que, almenys, podria respirar amb normalitat. Quina ingenuïtat. Vaig caminar dues hores i vaig arribar a casa completament banyat de suor. Em vaig dutxar, em vaig asseure davant s'aire condicionat i encara tenia sa sensació que estava espanyat. Que no refrescava. No sabia si acabava de caminar o continuava coent-me a foc lent.

Però, ben mirat, sa calor és gairebé el mes petit dels meus problemes. El que realment em desespera és que, durant més de dos mesos, tenc sa sensació que visc en una illa que ja no reconec.

Cada setmana vaig tres dies a un gimnàs de Sant Rafel. La resta de s'any hi arrib en quinze minuts de cotxe. Ara ja ni mir el rellotge quan surt de casa perquè sé que em trobaré el mateix: cues, semàfors, embussos, motos, patinets i cotxes pertot. Hi ha dies que tard quaranta-cinc minuts per fer un trajecte que abans ni pensava. Mentre esper que el semàfor es posi verd, veig passar cotxes de lloguer, autocars, camions, furgonetes i més cotxes de lloguer. Quan, finalment, arrib al gimnàs, ja he fet s'escalfament. Però no físic. Mental.

Els diumenges també han deixat de ser el que eren. Abans em despertava, telefonava a un restaurant on em coneixien de tota la vida i, si em venia de gust, hi anava a dinar. Sense més complicacions. Ara, si no he reservat dos dies abans, ja puc anar canviant de plans. Tant és que conegui el propietari. Tant és que faci anys que hi vaig. Tant és que ens saludem pel nom. Sa resposta sempre és sa mateixa: "Ho sent, està complet." No passa res. Tornaré al setembre. O no.

De fet, hi ha llocs que he decidit esborrar del mapa durant s'estiu. Sant Antoni n'és un. S'altre diumenge hi havia quedat per dinar en un conegut restaurant del passeig marítim, un d'aquells on vaig la resta de s'any sense pensar-hi. Vaig començar s'excursió buscant aparcament. Quan finalment en vaig trobar un, vaig pagar tres euros per aparcar durant dues hores i vaig anar cap al restaurant. Però el dinar no el vaig fer tranquil. Vaig passar-me tot el temps mirant el rellotge. Que si encara em queda temps... que si ara s'acabarà el tiquet... que si el controlador ja deu ser per allí... Al final vaig prendre el cafè gairebé d'un glop i vaig sortir disparat cap al cotxe. Això no és sortir a dinar. Això és pagar perquè t'afegeixin una mica més d'estrès al menú. Ho tenc clar: fins al setembre no hi tornaré.

Amb els preus ja he deixat de sorprendre'm. O això em pensava. S'altre dia vaig entrar en un forn del meu barri, un forn dels de tota sa vida, i vaig comprar una botella petita d'aigua. Un euro. Vaig pagar, vaig sortir al carrer i encara vaig mirar el tiquet dues vegades per comprovar que no m'haguessin cobrat també el mostrador. No. Era només una botella petita d'aigua. A partir d'aquí ja no m'atrevesc ni a mirar ses cartes dels bars del port. Tenc sa sospita que, abans de demanar un refresc o una orxata, hauré de consultar al director del meu banc.

També he deixat d'anar a sa platja. I mirau que això sí que no m'ho hauria imaginat mai. Durant anys, Ses Figueretes era sa meua escapada. Hi arribava, deixava sa bossa on volia, em banyava, prenia el sol uns moments, feia sa xerradeta amb els amics i amigues i tornava a casa més tranquil del que havia sortit. Ara,  primer he de trobar un palm d'arena lliure. Després vigilar de no envair el territori d'una sombrilla gegant. Intentar que una partida de pales no em fotin sa pilota al cap. Aguantar quatre altaveus diferents, cadascun convençut que la seua música és sa millor del món. Quan arrib a casa després d'un matí de platja, necessit descansar de sa platja.

Aquest estiu també m'he fet una promesa: no pens posar-me malalt. Ja sé que això no depèn de jo, però per provar-ho no hi perd res. Perquè si m'ha de tocar anar a Can Misses, crec que serà més pràctic endur-me un matalàs, una cadira plegable i una tenda de campanya. Tenc sa sensació que, si m'assec a sa sala d'espera, encara tindré temps de llegir una novel·la sencera abans que em cridin.

Fa pocs dies vaig haver d'anar a Formentera per un tema familiar. Record perfectament quan travessar es Freus era una part agradable del viatge. Aquesta vegada el barco anava tan ple que vaig pensar que, si pujava una persona més, haurien d’anar dins del bot salvavides. I el patró devia tenir molta pressa perquè cada bot pareixia un intent de fer-nos arribar abans per sa via aèria que per sa marítima. Vaig desembarcar amb ses cames tremolant encara recordant el trajecte.

Però encara quedava el millor. Necessitava un taxi. Ni un. Vaig esperar una bon rato fins que finalment en va aparèixer un. Dotze euros des de La Savina fins a Sant Francesc. Vaig pagar sense dir res perquè no tenia alternativa, però em vaig quedar pensant que, a aquest ritme, sa pròxima vegada tal vegada hauré d’anar-hi caminant. Més ràpid i més barat.

S'aeroport també té la seua gràcia. Dies passats hi vaig anar a recollir un familiar. Ja sabia que no podia esperar davant sa terminal perquè sa multa arriba abans que s'avió. Vaig entrar a s'aparcament, però en lloc d'esperar tranquil estava pendent del rellotge tot el temps Cada vegada que s'obrien ses portes automàtiques mirava si ja sortia. No perquè tengués pressa, sinó perquè començava a fer números. Des d'aquell dia he decidit que sa pròxima vegada esperaré a Sant Jordi. Quan hagin recollit ses maletes, que em facin una perduda. És molt més senzill. Pensau-hi: recollir un familiar a s'aeroport ja requereix més estratègia que una operació militar.

També vaig pensar d'escapar-me de s'illa un parell de dies. Però vaig començar a mirar preus de vols i allotjaments i em van desaparèixer ses ganes. Francament, pagar una fortuna per anar-me'n a passar calor a un altre lloc no em sembla un gran negoci. I això dels creuers, que tanta gent recomana, tampoc no m'acaba de seduir. Pagar milers d'euros per anar torrant-me damunt una coberta envoltat de tres mil persones no entra dins sa meua idea de descans.

Així que ja ho tenc decidit. Em quedaré a casa. S'aire condicionat farà més hores que jo, llegiré tots els llibres que durant s'any vaig deixant per a més endavant i miraré cada dia sa previsió del temps d'Anglaterra. Quan vegi que allà també han començat a baixar ses temperatures, prepararé sa maleta i me n'aniré unes setmanes a veure el meu fill i ses meues netes. Ja sé que hauré de parlar anglès, menjar fish and chips i beure més te del que he begut en tota sa vida. Però si, a canvi, puc dormir tota una nit sense despertar-me aferrat als llençols, firm ara mateix.

I després arribarà setembre. Tornaré a Ses Figueretes. Tornaré a entrar en un restaurant sense haver reservat amb dos dies d'antelació. Tornaré a Sant Rafel sense haver de sortir de casa una hora abans. Tornaré a conduir sense la sensació que tota Europa ha decidit anar exactament allà on vaig jo.

No, no vull una Eivissa sense turistes. Seria absurd. El turisme ens ha donat molt i continua donant menjar a moltes famílies, entre elles sa meua. Però sí que m'agradaria una Eivissa on, durant dos mesos l'any, jo no tengués sa sensació d'haver de demanar permís per viure a ca meua.

Per això compt els dies. No perquè odiï l'estiu. El que esper, amb una impaciència que no havia tengut mai, és recuperar aquella Eivissa on sortir de casa no era una prova de resistència i on els que hi vivíem tot s'any encara teníem sa sensació que també hi cabíem.