Quan mon pare tenia festa.

Eivissa, 19 de Juliol de 2026.

QUAN MON PARE TENIA FESTA.

Quan era petit hi havia una festa que esperava amb moltes més ganes que qualsevol altra. No perquè em donassin cap regal ni perquè hi hagués un postre especial. L'esperava perquè sabia que mon pare possiblement tendria festa i passaria tot es dia amb naltros.

Jo devia tenir set o vuit anys i, si m'haguessin demanat què era es 18 de juliol, segurament hauria arronsat ses espatlles. No en tenia ni idea. Això de ses guerres, sa política o es governs era cosa dels majors. A ca nostra ningú s'asseia amb un al·lot per explicar-li per què aquell dia era festa. Ni falta que feia. Jo només sabia que, quan arribava aquell dia, els barcos procuraven tenir els mariners a port perquè poguessin tornar a casa. Mon pare era un d'ells. Així que, per jo, es 18 de juliol era senzillament es dia que mon pare no navegava.

Uns dies abans ma mare, es meus güelos, es meus tius o es veïnats ja en començaven a parlar.

- Enguany on anam?

I sa resposta gairebé sempre era sa mateixa.

- A Cala Saona.

No record haver-hi anat mai amb presses. Llavors, tota sa colla d'al·lots, ningú corria. Pels majors es dia començava ben de matinada. Ma mare ja feia hores que voltava per sa cuina preparant sa truita de patata, tallant es pa i embolicant es menjar amb papers de diari o amb draps de cuina perquè no es remenàs durant es camí. Ses meues ties arribaven carregades amb més senalles. Una duia melons i xíndries, una altra una olla ben grossa, una altra una coca o un conill guisat. Si aquell matí hagués passat un foraster despistat per davant de ca nostra, hauria pensat que ens mudàvem de casa.

Es cosins, germanes i jo només fèiem nosa. Entràvem i sortíem, demanàvem cada cinc minuts quan partiríem, ens barallàvem per veure qui aniria davant  i acabàvem sentint aquell "deixau de molestar", que totes ses mares sabien dir exactament amb es mateix to.

Quan arribàvem a Cala Saona, tot era molt més senzill que ara. Hi havia algun cotxe, sí, però també hi havia espai. Molt d'espai. Ningú havia de patir per buscar un racó entre centenars de persones. Es primer que feien els homes era buscar una bona ombra baix ses savines. Aquella ombra seria ca nostra fins que es sol s'amagàs.

Mentre els grans acabaven de col·locar ses senalles, alguna cadira pels güelos i es menjar, naltros ja havíem desaparegut. Havíem partit corrents cap a s'aigua abans que ningú pogués dir-nos que anàssim alerta.

Record aquella mar transparent, tan neta que podies veure els peixos passar entre ses cames. Nedar, jugar, fer carreres, tirar-nos arena, buscar pegellides o passar hores fent castells. Qualsevol cosa servia. Entràvem i sortíem de s'aigua una vegada i una altra. Quan teníem fam apareixíem cinc minuts davall sa savina, agafàvem un tros de pa, una tallada de sobrassada o un bocí de formatge i tornàvem a desaparèixer.

Ses dones vivien aquella jornada d'una manera ben diferent. Avui costa d'imaginar, però estam parlant dels primers anys seixanta. Ma mare i ses meues ties no anaven a sa platja a prendre es sol. Això encara no existia. Tampoc hi anaven a lluir banyador. De fet, no record haver vist mai ma mare amb un banyador. Ni ella ni ses seues germanes. No sé ni si en tenien.

Anaven vestides gairebé igual que si haguessin anat a fer una visita. Com a molt, es llevaven ses espardenyes, s'arromegaven una mica sa falda i caminaven per sa vorera mentre xerraven. Es remullaven els peus, alguna entrava fins als genolls i allò ja era tota sa nadada. Després tornaven davall sa savina, on passaven hores parlant de sa família, dels fills, del camp o de qualsevol novetat des poble, sempre amb un ull posat damunt naltros.

No era una qüestió de si els agradava o no la mar. Era una altra manera de viure. Aquells anys hi havia una moral molt rígida i unes normes que ningú escrivia però que tothom complia. Una dona casada no es posava en banyador davant tothom, ni s'estirava damunt s'arena a prendre es sol. Ningú ho havia de prohibir. Simplement no es feia. I en una illa petita com Formentera, on tots ens coneixíem, es "què diran" pesava molt.

Els homes tampoc eren gaire de passar hores dins s'aigua. Es banyaven un rato, es refrescaven i tornaven ben aviat davall ses savines. Allí era on passaven sa part més important del dia.

Això de fer es vermut encara no havia arribat a ca nostra. Si algú tenia gana abans de dinar, tallava un tros de pa amb sobrassada o un bocí de formatge i llestos. Després venia es dinar, que començava aviat però ningú sabia quan acabaria. No record que hi hagués cafè per beure. En aquells anys encara era un article de luxe que no es veia cada dia. En canvi, hi havia conversa. Molta conversa.

I també hi havia una norma que per naltros era gairebé tan sagrada com es mateix 18 de juliol: després de dinar no podíem entrar a la mar fins passades dues hores. No sé si algú havia vist mai un tall de digestió, però tots li teníem un respecte enorme. Bastava que una mare digués "encara no han passat ses dues hores" perquè ens resignàssim a jugar per s'arena, mirant de reüll aquella aigua que ens cridava.

Es meus tius, sobretot en Pins i en Marianet, eren dos grans especialistes en allargar ses sobretaules. Sempre hi havia algú que començava una història. Una anècdota de quan havien anat a la mar, una broma sobre algun vesí, una imitació d'algun personatge des poble... i així podien passar hores. Jo no ho entenia tot, però me bastava veure'ls riure.

El vi també hi ajudava. El conyac també. No sé si era molt o poc. A aquella edat no ho pots calcular. Però sí que record que ses garrafes i ses botelles, quan tornaven cap a casa, sempre pesaven menys que al matí. I també record que, a mida que avançava sa tarda, ses ocurrències milloraven una barbaritat. O almenys això els semblava a ells, perquè reien com si les sentissin per primera vegada.

Mon pare també reia. I aquest és un record que encara avui m'estim molt. Perquè mon pare era un home de poques paraules, acostumat a la mar, a sa feina i al cansament. Però aquell dia el veia diferent. Relaxat. Sense presses. Envoltats de germans, cunyats i amics. Era com si, per unes hores, hagués deixat totes ses preocupacions damunt es barco.

Quan arribava el sol post començava sa pitjor part: recollir. Sempre trobàvem que era massa prompte. Naltros encara hauríem quedat una hora més dins s'aigua. Però ses mares ja començaven a plegar ses senalles mentre es homes ajudaven... bé, ajudaven tant com podien després d'una sobretaula tan llarga.

Es camí de tornada sempre es feia etern. Caminavem i no teniem cotxes. Entrava s'olor de sal, de pols i de camp. Jo moltes vegades m'adormia just arribar a casa. Si no dormia, escoltava ses converses dels grans, que encara allargaven ses històries de Cala Saona com si ningú tengués ganes que aquell dia s'acabàs.

Amb els anys vaig descobrir què commemorava realment aquell 18 de juliol. També vaig entendre per què va deixar de ser festa. Però, curiosament, això no ha canviat ni un sol dels meus records.

Quan hi pens, no veig banderes ni discursos. Veig Cala Saona quan encara hi cabíem tots, ses savines plenes de famílies de Formentera, ses senalles d'espart, es pa amb sobrassada, ses garrafes de vi que tornaven més lleugeres i mon pare rient amb els seus germans com jo només el record haver vist riure aquell dia.

Sa història cadascú l'explicarà a la seua manera. Aquesta no és sa història del 18 de juliol. És, senzillament, el record que en guarda un al·lot que encara no sabia distingir entre una festa oficial i un dia feliç.