Sobreviure durant el camino.

Eivissa, 30 de Juny de 2026.

SOBREVIURE DURANT EL CAMINO.

Després de no sé quantes entrades al blog parlant de quilòmetres, fletxes grogues, pujades, baixades, boscos, pobles, esglésies, catedrals i reflexions més o menys profundes, crec que ha arribat el moment de posar punt final a aquesta sèrie dedicada al Camino de Santiago. He deixat aquesta darrera entrada per escriure d'una part molt menys transcendental, però absolutament imprescindible perquè tot l'anterior hagués estat possible: menjar, beure, descansar i recuperar forces. En definitiva, de com vaig sobreviure durant el Camino.

Quan algú et demana pel Camino de Santiago, normalment espera sentir parlar dels paisatges, dels boscos gallecs, de ses fletxes grogues o de ses emocions que desperta arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Tot això hi és, i és ben cert. Però hi ha una altra realitat molt més humana, molt més quotidiana i, si m'ho permeteu, també molt més divertida. El Camino també es viu quan s'acaba s'etapa. Quan deixes sa motxilla damunt el llit, et lleves unes botes que ja formen part del teu cos, comproves amb un cert alleujament que encara conserves totes ses ungles dels peus, et fas una bona dutxa i seus davant un plat calent.

És en aquell moment quan t'adones que caminar era només una part de s'aventura. S'altra començava al voltant d'una taula.

I, si una cosa vaig aprendre durant aquells dies, és que el nostro grup ens enteníem molt bé caminant... però encara ens enteníem millor menjant.

Durant ses etapes cadascú trobava es seu ritme. Hi havia qui caminava més de pressa, qui s'aturava cada dos per tres a fer fotografies, qui aprofitava qualsevol banc per descansar cinc minuts i qui preferia caminar en silenci, sentint només el renou de ses passes. Ningú obligava ningú a anar al mateix ritme, i això feia que cadascú va disfrutar del Camino a la seua manera.

Ara bé, quan arribava el final d'etapa passava una cosa curiosa. Sense whatsapps, sense convocatòries ni grans organitzacions, acabàvem tots asseguts al mateix restaurant. Com si ses fletxes grogues, després de conduir-nos durant tota sa jornada, també sabessin perfectament on tocava sopar.

Aquelles taules es convertien en una prolongació del Camino. Allà desapareixien els quilòmetres i començaven ses rialles. Ses pujades que al matí ens havien semblat interminables es transformaven miraculosament en "quatre passes". Ses baixades deixaven de ser perilloses i passaven a ser "prou bones de fer". Ses ampolles, que unes hores abans ens feien caminar com si haguéssim envellit trenta anys de cop, es convertien en autèntics trofeus de guerra. Comparàvem peus, ungles i compeeds amb naturalitat. 

Sempre hi havia algú que assegurava que s'etapa de l'endemà seria molt més fàcil. Mai no vaig arribar a saber si ho deia perquè realment s'ho creia o perquè intentava animar la resta del grup. En qualsevol cas, ningú no el desmentia. Preferíem conservar una mica d'optimisme abans d'anar a dormir.

També parlàvem de moltes altres coses. De ses nostres famílies, de sa feina, dels fills, dels nets, dels viatges que encara ens quedaven per fer, de llibres, de futbol, de política (no gaire, perquè érem prou intel·ligents per no espanyar els sopars) i, sobretot, rèiem molt.

Hi ha amistats que necessiten anys per consolidar-se. El Camino ho aconsegueix en pocs dies. Quan comparteixes quilòmetres, cansament, suor, pluja, calor i, finalment, una taula cada nit, ses converses deixen de ser superficials gairebé sense adonar-te'n. Aquells sopars varen ser tan importants com sa catedral que vaig visitar.

Pel que fa als allotjaments, he de dir que vaig tenir molta sort. Uns em varen agradar més que altres, és clar, però tots compliren perfectament la seua funció: oferir-nos un bon llit i una bona dutxa. Després de caminar vint-i-cinc quilòmetres, un hotel de tres estrelles i un de cinc pràcticament s'assemblen molt més del que ens pensam. En aquells moments només hi ha dues coses que realment importen: que el matalàs sigui còmode i que s'aigua calenta no s'acabi abans que et toqui dutxar-te.

S'aventura va començar a Sarria. S'Hotel Novoa va ser el nostre primer refugi. Sense luxes, però net, funcional i molt còmode. Exactament el que necessitàvem. Aquella primera tarda encara caminàvem amb aquella barreja d'il·lusió i prudència pròpia dels primers dies. Ningú no sabia gaire bé com respondria el cos l'endemà.

Per això el primer sopar tenia un gust especial. Va arribar el famós menú del peregrí. Polp, calamars per compartir, peix a la planxa, postres i beguda. Record perfectament que vaig pensar que, si tots els sopars havien de ser així, allò de caminar començava a compensar bastant. I també vaig descobrir una altra gran veritat gallega: encara hi ha llocs on es pot menjar molt bé sense haver de demanar un préstec al banc.

Els esmorzars, en canvi, varen adquirir ben aviat una sorprenent capacitat de repetir-se. Al tercer dia ja no hauria sabut dir si era a Sarria, Portomarín o qualsevol altre poble. Suc de taronja, cafè amb llet, torrades amb mantega i confitura i qualque ou preparat de diferents maneres. Truita, frits o amb béicon. Sa veritat és que no feia falta inventar gaire més.

Aquell esmorzar ens donava prou gasolina per posar-nos en marxa. Sempre hi havia algú que deia que avui menjaria una mica menys. Era una promesa que durava exactament fins que apareixia sa panera amb ses torrades.

Després començava el ritual de preparar ses motxilles. Revisar que no quedàs res a s'habitació, omplir ses botelles d'aigua, comprovar que ses compeeds continuaven al mateix lloc, mirar el cel per veure si tocaria impermeable o crema solar i, gairebé sense adonar-nos-en, ja tornàvem a caminar.

Durant ses etapes ses aturades també seguien una rutina gairebé matemàtica. Sa teoria deia que ens aturàvem per hidratar-nos. Sa realitat és que també aprofitàvem per descansar una mica, llevar-nos sa motxilla, visitar el bany i donar una petita treva als peus.

El meu menú era pràcticament invariable. Un suc de taronja natural, un bocata de truita francesa acabada de fer, un plàtan o un grapat de fruits secs i molta, molta aigua. Sa truita de patata sempre em mirava des del nostrador amb cara de voler venir amb mi. Però jo resistia sa temptació. Sabia que encara quedaven molts quilòmetres. I també sabia que a Santiago ja hi hauria temps de recuperar tot allò que havia deixat de menjar durant una setmana.

Quan, al solpost, arribàrem a Portomarín, ja havíem descobert una altra de ses grans veritats del Camino: el cansament desapareix sorprenentment de pressa quan tens una dutxa a cinc minuts i un bon sopar esperan-te.

Sa Pousada de Portomarín ens va rebre amb unes habitacions àmplies i molt còmodes. Però, si he de ser sincer, el record més viu que en conserv és aquell magnífic caldo gallec que ens varen servir per sopar.

Després de caminar durant hores, aquell plat calent semblava tenir propietats gairebé terapèutiques. Va continuar una caldereta de peix excel·lent, ses corresponents postres i, evidentment, una bona conversa que es va allargar molt més que el sopar.

Perquè, al final, això era el que millor fèiem. Caminar durant el dia. I arreglar el món cada nit al voltant d'una taula.

L'endemà deixàvem enrere Portomarín i continuàvem sumant quilòmetres. A aquella altura del Camino ja havíem adquirit unes rutines que ningú no havia escrit, però que tots seguíem gairebé de manera instintiva. Ens aixecàvem ben prest, baixàvem a esmorzar encara amb sa son enganxada als ulls, comentàvem s'etapa que ens esperava i, sense perdre gaire temps, ens posàvem en marxa. Els primers quilòmetres sempre es feien en silenci. Supòs que era sa manera que tenia cadascú d'acabar de despertar-se. Més endavant ja començaven ses primeres bromes, ses primeres aturades i ses primeres converses del dia.

Una de ses coses que més em va sorprendre és que, tot i caminar junts, cadascú vivia el Camino a la seua manera. Hi havia moments en què ens separàvem perquè uns caminaven més de pressa i altres preferien anar més tranquils. Però això mai no va ser un problema. Tots sabíem que, tard o d'hora, ens retrobaríem. Si no era durant una aturada per beure un suc de taronja o comprar una peça de fruita, seria a s'arribada o, inevitablement, al voltant d'una taula.

A Palas de Rei em vaig allotjar a s'alberg San Marcos. He de ser sincer: no serà un dels llocs que recordaré amb més entusiasme. No estava brut ni era especialment incòmode, però tampoc tenia aquell encant que sí que vaig trobar en altres allotjaments. S'habitació era tota per a mi, però estava preparada per acollir més gent, amb llits, lliteres i un bany adaptat. Complia perfectament la seua funció, però res més. A vegades també s'ha de dir quan una cosa simplement és correcta.

Aquella nit, així i tot, el protagonista no va ser s'alberg, sinó jo mateix. Vaig cometre el que, vist amb perspectiva, va ser el meu únic gran error gastronòmic del Camino.

Vaig sopar massa.

No record exactament què vaig demanar, però sí que record perfectament sa sensació d'haver menjat més del compte. Quan ets de vacances sembla que sempre hi ha lloc per a unes postres més, una copa més o un cafè tranquil. Però el Camino té unes normes pròpies. L'endemà es despertador no entén de digestions pesades. Sa motxilla continua pesant el mateix i els quilòmetres tampoc no desapareixen perquè hagis sopat especialment bé.

Aquella nit vaig aprendre que, al Camino, sa moderació també forma part de s'equipatge.

L'endemà, quan vaig buscar un lloc per esmorzar, vaig acabar entrant en un petit bar un poc apartat del centre. No era fàcil de trobar, però em va oferir exactament el que esperava: el mateix esmorzar de cada dia. A aquella altura del viatge ja no necessitava sorpreses gastronòmiques a les set del matí. Necessitava cafè, suc de taronja i qualque cosa consistent per començar una altra etapa.

Hi ha rutines que, lluny de fer-se avorrides, acaben fent una estranya sensació de tranquil·litat.

S'arribada a Arzúa també va tenir la seua petita història. A Casa Teodora hi va haver un embolic amb sa reserva que, per uns moments, ens va fer pensar que potser tocaria dormir al carrer. Per sort, tot es va solucionar ràpidament i vaig poder instal·lar-me en una habitació senzilla, molt neta i més que suficient per descansar.

Aquell dia sa pluja havia decidit convertir-se en protagonista. Havíem caminat prou banyats perquè ningú tengués ganes de tornar a sortir gaire lluny. Així que vàrem optar per sa decisió més intel·ligent: buscar un bar a prop de s'allotjament i deixar que fossin ses tapes ses que venguessin a naltros.

Sempre he pensat que ses tapes tenen una virtut que no tenen els plats individuals: obliguen a compartir. I compartir és una paraula que defineix molt bé el Camino. Damunt aquella taula varen començar a aparèixer croquetes, formatges, embotits, truites, calamars... i, sense que ningú hagués establit cap norma, tots anàvem picant d'aquí i d'allà. Al cap de poc rato ja era impossible saber de qui era cada plat. Probablement tampoc no importava.

Entre mos i mos continuaven ses converses. Algú recordava una anècdota del matí, un altre imitava algun caminant que ens havia fet gràcia i sempre acabàvem rient de naltros mateixos. Quan passes tantes hores junts, acabes descobrint ses petites manies de cadascú.

Hi havia qui revisava obsessivament el comptador de quilòmetres del rellotge. Qui no començava a caminar sense haver-se untat mig tub de vaselina als peus. Qui era incapaç de passar davant una església sense entrar-hi. Qui fotografiava absolutament tot el que es movia... i també el que no es movia. I, curiosament, totes aquelles manies acabaven formant part del paisatge.

El Camino també és això. Aprendre a conviure amb ses peculiaritats dels altres... i descobrir que els altres també han après a conviure amb ses teues.

Quan arribàrem a O Pedrouzo ja tots teníem una sensació compartida. Santiago era allà mateix. Després de dies caminant, el final començava a tenir nom i apellidos. I això, vulguis o no, es nota.

Ses cares eren diferents. Hi havia cansament, sí, però també una alegria continguda, aquella satisfacció de saber que s'objectiu era pròxim.

Potser va ser aquesta eufòria la que ens va fer allargar una mica més del compte el dinar. O potser simplement ens ho estàvem passant massa bé. El cas és que començàrem amb un menú ben normal. Després arribaren ses cerveses. Més tard les postres. I quan semblava que tocava aixecar-nos, algú va demanar cafès. Els cafès varen dur els carajillos. Els carajillos varen obrir sa porta a s'orujo. I, abans que ningú pogués reaccionar, ja hi havia damunt sa taula qualque licor d'aquells que sempre apareixen quan el propietari del restaurant et diu, amb un somriure, que "això ho heu de tastar perquè és molt típic".

No sé si era tan típic o simplement volia acabar sa botella. El cas és que ningú no va trobar arguments prou convincents per negar-s'hi.

Afortunadament, el restaurant va tenir un detall que tots vàrem agrair. Ens varen acostar amb cotxe fins a sa pensió, estalviant-nos aquell darrer tros de camí que, després del dinar, probablement s'hauria fet més llarg del compte.

Aquell va ser l'únic dia de tot el Camino que vaig arribar a l'habitació sense cap gana. Sa motxilla va quedar damunt sa cadira, ses botes devora sa porta i jo damunt el llit. Vaig decidir que el meu sopar consistiria exclusivament en descansar. I crec que va ser una de ses millors decisions gastronòmiques de tota la setmana.

Mentre apagava el llum vaig pensar que l'endemà arribaríem a Santiago. Semblava mentida. Feia només uns dies que començàvem a Sarria amb aquella barreja d'il·lusió i respecte davant que ens esperava. Ara, gairebé sense adonar-nos-en, el Camino estava a punt d'acabar. O, almenys, això era el que nosaltres pensàvem.

Perquè encara no sabíem que el Camino, en realitat, no s'acaba quan deixes de caminar. Continua durant molt de temps dins el cap de qui l'ha viscut.

S'entrada a Santiago és un d'aquells moments que qualsevol caminant recorda tota sa vida. És igual quantes fotografies hagis vist ni quantes vegades t'hagin explicat com és arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Quan hi arribes amb sa motxilla a s'esquena després de dies caminant, sa sensació és difícil d'explicar. No és eufòria. Tampoc és alleujament. És una estranya barreja de satisfacció, orgull i una mica de tristesa perquè, en el fons, saps que allò que has viscut durant una setmana s'està acabant.

Aquell dia, però, encara no pensava gaire en el final. Pensava més aviat en una bona dutxa, en llevar-me ses botes i en començar a disfrutar de Santiago sense haver de mirar constantment el rellotge per saber quants quilòmetres quedaven.

Inicialment, havia de dormir a la Hospedería San Martín Pinario, però, per qüestions de s'agència, ens varen canviar sa reserva i acabàrem allotjant-nos a Casas Reais Boutique. He de confessar que el canvi va ser tot un encert. Un hotelet petit, familiar, amb només unes poques habitacions, molt ben equipades, netíssimes i amb uns llits que semblaven dissenyats especialment per a caminants. Després de tants dies caminant, qualsevol llit sembla meravellós, però aquell ho era de veritat.

A diferència dels dies anteriors, a Santiago ja no hi havia cap etapa esperant-nos l'endemà. Per primera vegada en tota sa setmana podíem menjar sense pensar si l'endemà hauríem de pujar una barda o caminar vint-i-cinc quilòmetres més. I això també es nota.

Durant el Camino havia estat sorprenentment disciplinat. Bons esmorzars, molta aigua, qualque suc de taronja, un bocata de truita francesa durant ses aturades i cap dinar llarg. Preferia arribar al solpost amb gana i disfrutar tranquil·lament del menú del peregrí.

A Santiago ses normes varen canviar. Ja no menjàvem per recuperar forces. Menjàvem perquè ens ho havíem guanyat. I no és exactament el mateix.

Un dels sopars que record amb més estima va ser al restaurant Da Dezaseis. Bon producte, un servei excel·lent i aquella sensació que no hi havia cap pressa per acabar. Durant uns dies per a dinar havíem menjat drets, asseguts damunt un banc o fent una aturada breu abans de continuar caminant. Ara, en canvi, el temps tornava a ser nostre.

 

També vaig descobrir el Mercat d'Abastos, un d'aquells llocs on un podria passar-hi hores sense mirar es rellotge. M'agraden aquests mercats perquè expliquen molt més d'un país que molts museus. Sa gent que compra, sa que ven, ses olors, el peix acabat d'arribar, els formatges, ses fruites, els vins... Tot forma part del mateix espectacle. És un lloc on no fa falta comprar res per disfrutar-ne. Basta passejar, mirar i deixar-se dur.

Naturalment, també vaig acabar a la Taberna El Gato Negro. He de reconèixer que tot el que n'havia sentit dir era cert. Empanada, polp, cloïsses, xocos, nècores... i, per acabar, unes postres que gairebé obligaven a allargar la sobretaula: arròs amb llet, formatge amb codony i una magnífica Tarta de Santiago.

El cafè, en canvi, el vàrem deixar per a una altra ocasió. No perquè no en tenguéssim ganes, sinó perquè hi havia tanta gent esperant taula que ens va semblar de justícia aixecar-nos i deixar lloc als següents. També això forma part del Camino: saber que darrere teu sempre arriba un altre caminant.

Si algú que llegeix aquestes línies té previst fer el Camino des de Sarria, permeteu-me un únic consell gastronòmic. No passeu de llarg per Melide. I, sobretot, no deixeu de seure al restaurant Ezequiel. Demanau el polp a feira. No us donaré més explicacions perquè no en fan falta. Tastau-lo i després ja em direu si exagerava o no. Això sí, procurau no repetir massa. Recordau que encara queda camí.

Una altra de ses sorpreses agradables dels dies passats a Santiago va ser descobrir els vins gallecs. Sempre havia sentit parlar de l'albariño, però el gran descobriment per a mi va ser el godello. Elegant, fresc, molt agradable... un vi que em va conquistar des del primer glop i que ara sempre busc quan tenc ocasió.

No diré que vaig fer el Camino per descobrir el godello. Però tampoc negaré que va contribuir a deixar-me un magnífic sabor de boca.

Quan ara pens en aquells dies, m'adon que els records més intensos no sempre coincideixen amb els llocs més espectaculars.

Amb el temps probablement hauré d'agafar un mapa per recordar exactament en quin poble era aquell pont o aquella pujada que tant ens va costar. Segurament també oblidaré el nom d'algun hotel. Però estic convençut que mai no oblidaré aquelles taules dels sopars. Recordaré ses rialles. Ses converses que començaven parlant del Camino i acabaven parlant de qualsevol altra cosa. Recordaré els "tasta això", els "demana una altra ració", els "avui només faré una cervesa" que, de vegades, acabaven essent dues. Recordaré sa satisfacció d'arribar cada solpost, deixar sa motxilla, dutxar-me i retrobar els companys un rato més tard, com si aquell sopar fos el premi que ens havíem guanyat després de cada etapa.

El Camino m'ha deixat paisatges extraordinaris, pobles preciosos, esglésies romàniques, catedrals impressionants i moltes hores per pensar. Però, sobretot, m'ha deixat persones.

He tengut sa sort de compartir aquesta experiència amb un grup d'amics i amigues extraordinaris. Dormíem als mateixos hotels, menjàvem pràcticament el mateix, caminàvem pels mateixos senders i acabàvem cada jornada al voltant de sa mateixa taula.

Ens vàrem entendre molt bé caminant. Però encara ens vàrem entendre millor compartint un esmorzar, unes tapes o un sopar. I, al capdavall, crec que aquesta és una de ses grans lliçons del Camino. Els quilòmetres són importants. Els paisatges també. Però el que realment dona sentit al viatge és sa gent amb qui decideixes compartir-lo.

Així que ara sí ...

Amb aquesta entrada dono per acabades ses meues cròniques sobre el Camino de Santiago. Crec que ja us he donat prou tabarra durant aquestes setmanes parlant de quilòmetres, motxilles, fletxes grogues, esglésies, pluja, calor, ampolles i emocions.

Si heu tingut sa paciència de llegir-me fins aquí, només em queda donar-vos ses gràcies per haver fet aquest petit tros de Camino amb mi des de darrere una pantalla.

No sé si he aconseguit explicar-vos com és fer el Camino. Probablement no. Perquè hi ha experiències que només s'entenen quan es viuen. El que sí sé és que aquest viatge m'ha deixat moltes més coses de ses que esperava trobar quan vaig començar a caminar a Sàrria.

I també sé una altra cosa. Quan vaig arribar a Santiago vaig pensar que havia acabat el Camino. Avui, unes setmanes després, m'adon que estava equivocat. El Camino no s'acaba quan arribes a sa plaça de l'Obradoiro. Continua dins el cap. Continua cada vegada que recordes una conversa, una rialla, una fotografia o un plat de polp compartit. I continua, sobretot, perquè desperta unes ganes immenses de tornar-hi.

Per això no diré "adeu" al Camino. Diré simplement... Fins al pròxim.