S'ànima del Camino: Ses corredoiras.

Eivissa, 29 de Juny de 2026

S'ÀNIMA DEL CAMINO: SES CORREDOIRAS.

Si hi ha una imatge que sempre em ve al cap quan record el Camino, no és la de sa Catedral de Santiago ni la dels monuments que vaig anar descobrint etapa darera etapa. Quan tanc els ulls, el primer que em torna a sa memòria són aquells camins estrets que serpentejaven entre boscos, camps i petites aldees gallegues. Record especialment ses corredoiras, aquells vells camins rurals que, molt més que unir pobles, semblaven unir el passat amb el present.

Caminar per una corredoira era molt més que avançar cap a Santiago. Era endinsar-me en una Galícia autèntica, silenciosa i humil, que s'anava descobrint a cada passa. De sobte, el Camino abandonava una carretera o un camí ampla i s'endinsava baix un sostre d'arbres que gairebé no deixaven passar sa llum del sol. Ses branques dels roures, dels castanyers i dels avellaners s'entrellaçaven damunt el meu cap formant una volta vegetal que convertia el camí en un autèntic túnel verd. En alguns trams sa vegetació era tan espessa que, fins i tot quan començava a ploure, podia continuar caminant una bon rato sense gairebé mullar-me. Tenia sa sensació que el mateix bosc m'acollia i em protegia, com si em convidàs a continuar caminant sense presses.

I precisament això era el que provocaven ses corredoiras. Sense adonar-me'n, el ritme de ses passes es feia més lent. Ja no caminava pendent dels quilòmetres que faltaven ni de s'hora d'arribar. Els bastons repicaven suaument damunt ses pedres humides mentre els sentits s'anaven despertant. Vaig descobrir que aquells camins no només es caminaven; també s'escoltaven, s'oloraven i gairebé es podien tocar.

S'aire hi tenia una olor molt especial. Feia olor de terra banyada, de fulles humides, de molsa aferrada als vells murs de pedra i de madera xopa. En alguns indrets predominava s'aroma dels castanyers i dels roures; en altres, s'olor intensa dels eucaliptus omplia completament el bosc. Després de sa pluja totes aquelles aromes es feien encara més profundes i jo respirava lentament, gairebé sense adonar-me'n, perquè aquella olor transmetia una sensació de pau que encara avui sóc incapaç d'explicar amb paraules.

Quan travessava alguna aldea, el paisatge canviava també d'aroma. De sobte arribava s'olor del pa acabat de fornejar, del cafè que sortia d'un petit bar que tot just obria ses portes o de sa llenya cremant dins una cuina econòmica. També hi havia s'olor de ses granges, del bestiar i dels fems acabats d'escampar als prats. Lluny de molestar-me, aquelles olors em parlaven de sa vida quotidiana d'una terra que continuava vivint al ritme de sa natura, gairebé igual que ho havia fet durant segles.

Els sons completaven aquell paisatge. El cant dels pardals, el murmuri constant d'algun rierol amagat entre sa vegetació, el vent movent ses branques dels arbres, el picarol llunyà d'una vaca o sa remor d'un tractor treballant en alguna finca propera acabaven formant una banda sonora que identifico immediatament amb el Camino. Però, de totes ses imatges que guard, n'hi ha una que mai no podré oblidar.

Era un matí de pluja intensa. Els impermeables ja havien deixat de fer la seua feina i el camí s'havia convertit en una successió de basses i de fang. De cop, entre el soroll de sa pluja, vaig començar a sentir una melodia llunyana. A cada passa sonava una mica més forta fins que, en girar un revolt, vaig descobrir un gaiter que tocava tot sol al mig del bosc. Protegit únicament pels arbres, continuava interpretant melodies gallegues mentre els caminants passàvem davant seu. No semblava preocupar-li el mal temps ni que molts només s'aturessin uns segons per escoltar-lo. Tocava perquè sí, perquè aquella era la seua manera de donar sa benvinguda als caminants. I també s'ha de dir, tocava per treure unes quantes monedes com agraïment.

Vaig continuar caminant, però durant molt de rato sa música em va seguir acompanyant. Ses notes de sa gaita s'anaven apagant lentament darrere meu mentre el bosc les engolia a poc a poc. Encara avui, sempre que escolt una gaita, sa memòria em transporta immediatament a aquell racó del Camino.

Ses corredoiras, però, eren molt més que un paisatge agradable. Durant segles, potser durant mil·lennis, havien estat ses vies de comunicació entre ses petites aldees de la Galícia rural. Per aquells mateixos camins hi havien passat generacions de pagesos, infants que anaven a escola, ramats de vaques, carros estirats per bous i milers de caminants que, molt abans que jo, també caminaven cap a Santiago. Mentre avançava, sovint pensava en totes aquelles persones i em demanava quantes històries devien guardar aquelles pedres, quantes alegries, quants acomiadaments, quantes llàgrimes i quantes esperances havien vist passar al llarg dels segles.

Moltes corredoiras apareixien enfonsades respecte als camps del seu voltant. El pas constant de persones, animals i carros havia anat modelant el terreny fins a formar autèntics túnels naturals, envoltats de murs de pedra completament coberts de molsa. Aquells camins semblaven vius, com si sa natura els hagués anat abraçant pacientment durant centenars d'anys.

Tampoc no eren camins deserts. Al contrari. Cada revolt amagava una petita sorpresa. Podia trobar una dona vella asseguda davant ca seva venent fruites acabades de collir, un petit taulell de madera amb mel, licors casolans, formatges o records del Camino, o una dona disfressada de meiga que rebia els caminants amb un somriure mentre estampava un segell ben original a sa credencial. En altres llocs apareixien senzilles paradetes de fruita amb una guardiola i un cartell escrit a mà que deia: «Agafa el que vulguis. Deixa el que consideris just». Aquella confiança em sorprenia i, al mateix temps, em reconciliava amb ses persones.

També record els petits refugis improvisats on podia descansar uns minuts, conversar amb caminants arribats de qualsevol racó del món o afegir un nou segell a sa credencial. Cada corredoira amagava una història diferent i, precisament per això, mai no sabia què trobaria darrere el següent revolt.

Hi va haver moments en què caminava completament sol. Només jo, sa motxilla i aquell sender que semblava no acabar mai. I, curiosament, mai no em vaig sentir sol. Ses corredoiras transmetien una pau difícil d'explicar. El temps semblava avançar d'una altra manera i ses presses desapareixien sense esforç. Deixava de mirar es rellotge perquè ja no importava quant faltava per arribar. L'únic que tenia sentit era continuar caminant.

Entre els arbres apareixien petites aldees que semblaven aturades en el temps, amb les seues cases de pedra, els horts perfectament cuidats, ses gallines passejant lliurement i algun pagès treballant sa terra mentre ses inseparables vaques gallegues observaven, amb una serenor gairebé filosòfica, el pas dels caminants. M'agradava pensar que, mentre jo vivia una experiència que recordaria tota sa vida, per a aquella gent aquell era simplement un dia més. Continuaven fent sa mateixa feina que havien fet els seus pares i els seus güelos, mantenint viu un món que el Camino m'havia permès descobrir.

Durant aquells dies vaig visitar esglésies romàniques, ponts medievals, creus de pedra i pobles carregats d'història. Tots varen deixar la seua empremta. Però si avui algú em demanàs quin és el paisatge que millor representa el meu Camino, no dubtaria ni un instant. Triaria una corredoira: un camí estret i humit, envoltat de murs coberts de molsa, baix un sostre d'arbres centenaris, amb olor de terra banyada, el cant dels pardals, el llunyà picarol d'una vaca i, potser, una gaita interpretant una melodia que semblava tan antiga com aquells mateixos boscos.

Va ser allà, caminant sense presses per aquells senders carregats d'història, on vaig comprendre que el Camino no només es feia amb ses cames. Es feia amb els ulls, amb ses orelles, amb l'olfacte i, sobretot, amb el cor.