No es tractava d'on havia arribat, sinó de qui m'havia acompanyat

Eivissa, 25 de Juny de 2026.

NO ES TRACTAVA D'ON HAVIA ARRIBAT, SINÓ DE QUI M'HAVIA ACOMPANYAT.

Ja fa més d'un mes que vaig completar el Camí de Santiago des de Sarria fins a Santiago de Compostel·la i, amb el pas dels dies, he descobert que els records que m'han quedat no són exactament els que esperava. Abans de partir pensava que conservaria a sa memòria els quilòmetres recorreguts, s'esforç físic, els paisatges gallecs o s'emoció d'arribar a sa plaça de l'Obradoiro. Tot això hi és, evidentment, però amb el temps ha anat quedant en un segon pla. Quan avui pens en aquells dies, el primer que em ve al cap no són ses fletxes grogues ni sa façana de sa catedral, sinó ses persones amb qui vaig compartir el camí.

Abans de començar, el nostre grup havia assumit un compromís tan senzill que gairebé semblava innecessari verbalitzar-lo: caminaríem junts. No significava que haguéssim de fer cada passa un al costat de s'altre ni que tots haguéssim de mantenir exactament es mateix ritme. Érem prou conscients que cadascú afrontaria ses etapes segons ses seues possibilitats, que ses pujades castigarien uns més que altres i que ses baixades posarien a prova articulacions que fins aleshores havien passat desapercebudes. El que realment significava aquell acord era que ningú quedaria enrere. Si algú necessitava aturar-se, ens aturaríem. Si algú arribava més tard a un punt de trobada, els altres esperarien. Es nostre objectiu no era arribar abans que ningú, sinó arribar-hi tots.

Aquesta idea, que abans de partir semblava una simple qüestió d'organització, es va convertir ben aviat en s'essència mateixa de s'experiència. Durant aquells dies vaig entendre que el Camí té molt poc a veure amb sa velocitat i molt a veure amb sa companyia. De fet, ben aviat vaig descobrir que caminar era sa part fàcil. Posar un peu davant s'altre durant hores pot resultar cansat, però és una acció relativament simple. Més difícil és adaptar es teu ritme al dels altres, aprendre a esperar sense impaciència, saber que de vegades cal reduir sa marxa perquè el grup continuï sent un grup i no una suma de persones que comparteixen itinerari.

Ses etapes tenien una curiosa capacitat de posar cadascú al seu lloc. Sempre hi havia qui afrontava ses pujades amb una energia que despertava admiració i enveja, mentre que d'altres les superàvem amb molta prudència. Per això era habitual que es grup s'estiràs al llarg del recorregut. Hi havia moments en què caminava tot sol, escoltant només ses meues passes sobre sa terra humida o el renou dels bastons dels altres caminants. Tanmateix, mai vaig tenir sa sensació d'estar sol. Sabia que una mica més endavant hi hauria algú esperant. A vegades era a s'ombra d'un arbre. Altres, a sa sortida d'un poble o davant sa terrassa d'un bar. Quan arribava, sempre trobava sa mateixa escena: algú aixecava el cap, somreia i em demanava si tot anava bé. Pot semblar un detall insignificant, però són precisament aquests petits gestos els que acaben definint una experiència.

Es cansament també es compartia. Hi havia dies en què ses cames pesaven més que sa motxilla i dies en què sa motxilla semblava haver duplicat misteriosament el seu contingut durant sa nit. Record especialment aquells darrers quilòmetres abans d'arribar a final d'etapa, quan ses converses s'anaven apagant i cadascú es concentrava a mantenir el ritme. Era llavors quan apareixia una broma absurda, una anècdota repetida per enèsima vegada o algun comentari tan poc brillant que, per alguna raó incomprensible, provocava una riallada general. I de cop es cansament semblava una mica més suportable. No desapareixia, però deixava de tenir tanta importància.

Durant aquells dies vaig compartir moltes més hores amb els meus companys de ses que probablement compartesc amb moltes persones al llarg de mesos sencers. Parlàrem de feina, de família, de records d'infància, de projectes de futur i també de temes absolutament intranscendents. Vàrem arreglar el món diverses vegades, resolguérem problemes que cap govern havia estat capaç de solucionar i donàrem opinions sobre qüestions que desconeixíem completament. El més curiós és que cap d'aquestes converses em semblà especialment transcendental en aquell moment, però avui formen part dels records que més estim.

També record els silencis. Amb el temps he arribat a pensar que els silencis compartits són una de ses formes més sinceres de companyonia. No eren silencis incòmodes ni silencis que reclamassin ser omplits amb paraules. Eren simplement sa conseqüència natural de sentir-se a gust amb ses persones que tenia al costat. Caminàvem durant minuts sense dir res i, tanmateix, aquella absència de conversa no creava distància, sinó exactament el contrari.

Ses aturades per esmorzar, els cafès, els sucs de taronja, els inevitables bocatas de truites o ses tartes de Santiago acabaren convertint-se en una excusa per retrobar-nos diverses vegades al llarg de sa jornada. Amb sa perspectiva que dona el temps, m'he adonat que no record especialment el gust d'aquells menjars. El que record és sa imatge de tots asseguts al voltant d'una taula, comentant s'etapa, fent bromes o simplement descansant abans de reprendre sa marxa. Aquestes parades no eren importants per sa beguda o es menjar; eren importants perquè significaven que hi tornàvem a ser tots.

També guard una estima especial pels desconeguts amb qui vaig coincidir durant aquells dies. El Camí té una capacitat sorprenent per eliminar ses barreres que normalment mantenim amb els altres. Persones que no havia vist abans compartien converses llargues després de només uns minuts de caminar junts. Alguns em contaren ses seues motivacions per fer el Camí; d'altres compartiren experiències personals que probablement no haurien explicat en cap altre context. Potser era perquè tots seguíem sa mateixa direcció. Potser perquè tots carregàvem una motxilla semblant. O potser perquè el Camí ens recordava constantment que, en el fons, tenim més coses en comú de ses que solem imaginar.

Quan finalment vaig arribar a Santiago i vaig entrar a sa plaça de l'Obradoiro amb els meus companys, vaig sentir sa satisfacció pròpia de qui culmina un repte llargament esperat. Hi hagué abraçades, fotografies i aquella alegria tranquil·la que només apareix després d'un esforç compartit. Però mentre contemplava sa catedral vaig comprendre que el més important no era allò que tenia davant meu, sinó allò que havia tengut al costat durant tots aquells dies.

Sa catedral havia estat sa destinació. Els meus companys havien estat el Camí.

I per això, quan avui record aquella experiència, no pens tant en el lloc on vaig arribar com en ses persones que m'hi varen acompanyar. Perquè, al capdavall, Santiago continuarà allà durant segles, però ses rialles compartides, ses esperes, ses converses, els silencis i sa certesa que ningú no va caminar mai sol són el que realment va donar sentit a cada quilòmetre recorregut.