Allò que el silenci no va poder esborrar.

Eivissa, 24 de Juny de 2026

ALLÒ QUE EL SILENCI NO VA PODER ESBORRAR.

Hi ha històries que no s'expliquen. No perquè no siguin importants, sinó perquè fan massa mal. A ca meua, sa història del meu tiu Vicent Serra Castelló era una d'aquestes.

Vaig créixer sense saber pràcticament res d'ell. Era com si mai hagués existit. A casa no se'n parlava. Tampoc de sa guerra. Hi havia silencis que tothom respectava sense necessitat que ningú els imposàs.

Record perfectament el dia que vaig descobrir el seu nom. Mirava unes fotografies antigues amb el meu pare. Eren aquelles fotos en blanc i negre que passen de mà en mà dins ses famílies i que semblen guardar secrets. En una d'elles apareixia un jove alt, ben plantat.

- Papa, i aquest qui és?

Sa pregunta va quedar suspesa uns segons a l'aire. El meu pare va mirar sa fotografia en silenci abans de contestar.

- Aquest era el meu germà Vicent.

Llavors vaig saber que el meu pare havia tengut un germà gros. Només llavors vaig començar a entendre que darrere aquell silenci hi havia una història de dolor que havia quedat amagada durant molts anys.

El meu pare mai no va voler explicar gaires coses. Ni sobre el seu germà ni sobre sa guerra. Amb els anys vaig comprendre que no era per falta de memòria. Al contrari. El recordava massa.

Mon pare havia nascut l'any 1924. Quan va perdre el seu germà encara era molt jove. Va pertànyer a una generació que va aprendre a callar. Una generació que va entendre que hi havia preguntes que era millor no fer i records que era més segur guardar dins el cor.

Més tard va embarcar-se i va partir pels ports del món buscant una vida millor. Durant molt de temps vaig pensar que fugia de sa misèria que havia deixat darrere. Avui crec que també fugia dels fantasmes.

Fa pocs dies vaig tornar a Formentera per assistir al funeral d'un familiar. Mentre esperava davant s'església, em vaig trobar amb un home major, antic veí de ca els meus güelos. Feia molts anys que no ens vèiem.

Com passa sovint entre sa gent que comparteix records, començàrem parlant dels vius i acabàrem parlant dels morts.

Aquell home conservava una memòria extraordinària. Recordava noms, cares i episodis que jo només havia sentit parlar de passada. A mida que parlàvem, tenia sa sensació que el temps retrocedia. Tornaven als camins de Porto Salè, a ses cases dels güelos, als anys difícils de la postguerra on aquella gent senzilla va haver d'aprendre a continuar vivint després de perdre-ho gairebé tot.

I entre tots aquells records va tornar a aparèixer el meu tiu Vicent.

Vaig comprendre llavors que el silenci també forma part de la història. De vegades explica tant o més que ses paraules.

Durant molts anys només vaig saber que el meu tiu havia mort durant sa guerra. Res més. Però darrere aquella frase tan breu s'amagava una tragèdia.

El meu tiu Vicent fou afusellat a Cartagena.

Era un jove. Tenia tota sa vida al davant. Com tants altres de la seua generació, va quedar atrapat dins una guerra que ningú no va guanyar realment, perquè totes ses famílies hi perderen alguna cosa.

Li varen prendre sa vida. I després li varen prendre el record. Durant dècades no vam saber on era. No hi havia una tomba on dur-li flors. No hi havia un lloc on aturar-se i dir: aquí descansa.

Era una absència. Un nom pronunciat en veu baixa. Una ferida oberta que ningú no gosava tocar. Fins que, molts anys després, sa terra va parlar.

Les seues restes varen aparèixer en una fossa comuna a Cartagena juntament amb ses d'altres centenars de joves afusellats. Més de quatre-centes vides truncades. Quatre-cents fills que no tornaren mai a casa. Quatre-cents germans com el meu pare. Quatre-centes mares que varen esperar inútilment.

Quan ho vaig saber vaig sentir una emoció difícil d'explicar. Dolor, sí. Però també una estranya sensació de pau. Després de tants anys, el meu tiu Vicent deixava de ser una ombra. Tornava a tenir un lloc. Tornava a formar part de la història amb nom i apellidos.

I vaig pensar en sa meua güela. Amb es meu güelo. Quantes vegades devien mirar sa porta esperant una notícia. Quantes nits devien plorar quan ningú els veien. Quants anys devien viure sense saber on era el seu fill. Mai no ho sabrem.

Aquella generació va patir en silenci perquè no tenia altra opció.

Quan avui mir aquella fotografia familiar, em costa apartar sa vista del tiu Vicent. El veig dret, jove, fort. Al seu costat apareix el meu pare, encara un al·lot, assegut en una cadira sense imaginar que ben aviat sa vida li ensenyaria la seua cara més amarga.

Aquesta fotografia és molt més que una imatge familiar. És s'últim instant d'un món que encara no sabia que estava a punt de rompre's.

Aquest escrit és un petit homenatge al tiu Vicent. Però també al meu pare. Ara entenc millor el seu silenci. Entenc per què mai no va voler parlar de sa guerra. Entenc per què va decidir mirar sempre cap endavant. 

Però també crec que arriba un moment en què cal mirar enrere. No per reobrir ferides. Si no per evitar que s'oblit acabi guanyant.

Perquè mentre algú recordi en Vicent, mentre algú pronunciï el seu nom i expliqui la seua història, continuarà viu dins sa memòria dels seus.

I allò que el silenci va intentar esborrar ja no desapareixerà mai més.