Santiago per totes bandes.

Eivissa, 22 de Juny de 2026

SANTIAGO PER TOTES BANDES.

Quan vaig decidir fer es Camí de Santiago des de Sarria fins a Santiago de Compostel·la, no buscava cap gran aventura. Volia caminar, pensar, observar i, en certa manera, intentar comprendre aquella tradició que durant segles ha empès milions de persones a travessar camins, muntanyes i països sencers per arribar a Galícia.

Des des primer dia vaig començar a trobar-me amb allò que ja esperava: camins ombrejats per castanyers i roures, camps verds, pobles petits i una successió gairebé interminable de capelles, esglésies rurals, creus de pedra i cementiris parroquials. Molts d'aquests temples eren extraordinaris precisament per la seua senzillesa. Alguns apareixien de sobte darrere una revolta del camí; d'altres semblaven amagats entre arbres i cases, com si volguessin passar desapercebuts.

M'agradava aturar-m'hi sempre que podia. Entrava, m'asseia uns minuts i deixava que es silenci parlàs. Hi havia alguna cosa reconfortant en aquells espais modestos. Pensava en tota sa gent que hi havia passat abans que jo: pagesos, viatgers, pelegrins, famílies senceres. Segles i segles de vides anònimes concentrades dins unes mateixes parets.

Esperava trobar-hi sobretot referències a Jesucrist. Un crucifix presidint s'altar, escenes de sa Passió, representacions de sa Resurrecció. I sí, n'hi havia. Però ben aviat vaig començar a adonar-me que hi havia una altra figura que apareixia amb una insistència sorprenent: Santiago.

Santiago pelegrí, amb sa petxina i es bordó. Santiago apòstol. Santiago protector des caminants. Santiago Matamoros.

Santiago per totes bandes.

A cada etapa tornava a aparèixer. En una escultura gastada pel temps. En un retaule. En una pintura. En una petxina gravada sobre una paret. En una creu de terme. Fins i tot en aquells pobles tan petits que semblaven haver quedat al marge del món, hi trobava qualque rastre de sa seua presència.

Al principi no hi vaig donar cap importància. Al cap i a la fi, estava fent es Camí de Santiago. Hauria estat estrany que no fos així. Però a mida que avançaven es quilòmetres vaig començar a tenir sa sensació que no caminava només cap a una ciutat, sinó cap a una figura. Com si tot el territori, tota sa memòria acumulada al llarg des segles, apuntàs en una mateixa direcció.

Era com si es camí sencer fos una llarga conversa sobre Santiago.

Quan finalment vaig arribar a sa plaça de l'Obradoiro vaig entendre per què tants pelegrins descriuen aquell moment com una experiència difícil d'oblidar. Davant meu s'aixecava sa catedral. Immensa. Majestuosa. Quasi impossible d'abastar amb una sola mirada. Vaig quedar extasiat.

Durant un bon rato vaig quedar quiet, observant-la. Tot es cansament acumulat durant dies desapareixia davant aquella obra colossal construïda per generacions que probablement mai no varen arribar a veure acabada sa seua feina.

L'endemà hi vaig entrar. I també es dia següent.

Dos matins sencers dedicats exclusivament a recórrer sa catedral. Acompanyat per un guia, vaig visitar capelles, vaig contemplar retaules, escultures, tombes i detalls arquitectònics. Vaig intentar absorbir tot allò que aquell edifici havia acumulat durant gairebé mil anys d'història.

I va ser precisament allà on una intuïció que m'havia anat acompanyant durant es camí es va convertir en una pregunta. Tot semblava conduir cap a Santiago. Sa seua tomba. Ses seues relíquies. Ses seues imatges. Ses representacions com a apòstol, com a pelegrí, com a cavaller, com a protector i com a símbol.

Santiago apareixia pertot. I llavors em vaig demanar una cosa que no havia previst abans de començar aquest viatge:

On era Jesucrist?

No vull dir que no hi fos. Sé perfectament que hi era. Sé que qualsevol catedral cristiana, en essència, està orientada cap a Crist. Sé que tota sa fe cristiana gira al voltant de sa seua persona. Però jo no parl de teologia. Parl de sensacions.

I sa sensació que em va quedar, després de cent quilòmetres caminant entre esglésies i capelles i després de dos dies contemplant sa catedral de Compostel·la, era que sa figura de s'apòstol ho ocupava gairebé tot.

Vaig començar es Camí pensant que trobaria sobretot referències a Jesucrist i vaig acabar immers dins un univers profundament jacobeu. Sa ciutat parlava de Santiago. Es comerços parlaven de Santiago. Es records parlaven de Santiago. Ses escultures parlaven de Santiago. Sa catedral parlava de Santiago.

I jo, que havia emprès aquell viatge esperant trobar sobretot es Mestre, em trobava constantment davant sa figura des deixeble.

No escric això com una crítica. Ho escric com una observació. Com una impressió personal que encara avui em continua acompanyant.

Potser altres pelegrins no ho han percebut així. Potser molts ni tan sols s'ho han plantejat. Però jo no vaig poder evitar fer-me aquesta pregunta.

Com és possible que en es gran santuari de Santiago, en es final de tots aquests camins, sa presència més visible no sigui sa de Jesucrist sinó sa d'un dels seus apòstols?

No tenc una resposta definitiva.

Potser és perquè Santiago és sa raó mateixa de l'existència de sa ciutat. Potser és perquè durant segles milions de persones hi han arribat buscant sa seua tomba. Potser és perquè història, fe, política i identitat s'han anat entrellaçant al voltant des seu nom fins a fer-lo inseparable de Compostel·la.

El que sí sé és que, quan record aquell viatge, no només record ses passes, es boscos, sa pluja o s'emoció d'arribar a l'Obradoiro. Record també ses petites esglésies que anava trobant una darrere s'altra. Record ses capelles obertes als caminants. Record es silenci d'aquells petits temples antics. I record sobretot sa sorpresa d'anar descobrint, quilòmetre rere quilòmetre, que hi havia un nom que apareixia una vegada i una altra fins a convertir-se en omnipresent: Santiago.

Tan present, tan visible i tan poderós, que per moments vaig tenir sa impressió que no quedava gaire espai per a ningú més.

Ni tan sols per a Jesucrist.