El protocol d'un got d'aigua.

Eivissa, 28 de Juny de 2026.

EL PROTOCOL D'UN GOT D'AIGUA.

Dies passats tenia cita amb s'alcalde de Vila per signar un conveni de col·laboració entre l'Ajuntament i s’associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, de la qual som el màxim representant legal. Vaig arribar amb uns minuts d'antelació, costum que els anys no m'han llevat. Quan era un jove corria perquè sempre arribava just; ara, quan ja duc acumulat unes quantes dècades sé perfectament que gairebé tot té solució, excepte haver de córrer.

S'atenció a s'entrada a ses oficines del Cetis va ser impecable. Dos funcionaris em varen indicar amb aquella eficàcia discreta que tant s'agraeix quan entres en una administració pública.

- Pis quart. Només sortir de l'ascensor trobarà el despatx de s'alcalde.

Tal dit, tal fet. Ses portes es varen obrir i, just davant, una secretària jove em va rebre amb un somriure. Em pregunta qui era i que volia.

- Segui un moment. En uns minuts el senyor alcalde el rebrà.

Vaig seure i vaig pensar que, per una vegada, ses coses funcionaven com un rellotge. Puntualitat i eficàcia.

Al cap de pocs segons, gairebé amb sa naturalitat de qui pregunta si vols un cafè, va arribar sa frase.

- Vol un got d'aigua? Els majors heu de beure molt durant s'estiu. Encara que no tingueu set.

Confés que vaig mirar de reüll cap al passadís. Durant un instant vaig pensar que potser darrere meu havia entrat un excursionista exhaust després de travessar sa ciutat a peu o un turista perdut pels carrers de Vila baix el sol d’estiu.

Però no. No hi havia ningú més. El major era jo. Vaig contestar amb un somriure.

- No, gràcies. He begut abans de venir. Ara mateix sembl una granota.

Ella també va somriure. I va fer bé. No era ella el problema. Feia exactament allò que avui s'espera d'una persona educada: tenir cuidado dels majors. Però, sa veritat, no m’esperava es comentari de què els majors hem de beure sovint. Sobrava.

El problema és que per jo, sense adonar-nos, hem acabat confonent tenir cuidado amb tractar sa gent gran com si hagués perdut sa capacitat de governar sa seua pròpia vida.

Hi ha un manual invisible que ningú ha escrit, però que tothom sembla haver llegit? Davant una persona de cabells blancs, el primer que s’ha de fer és oferir-li un got d'aigua? Recordar-li que no surti a ses hores de més calor, recomanar-li que camini cada dia, preguntar-li si pren bé sa medicació i insistir que es posi una jaqueta quan refresca? I tot això sempre amb un somriure impecable i una amabilitat exquisida?

Fa més de quaranta o cinquanta anys ningú no em deia que havia de beure aigua. I això que treballava moltes més hores al sol que ara, feia esforços físics que avui exigirien tres informes de prevenció de riscos laborals i dinava quan sa feina em deixava un rato lliure. He sobreviscut sense rellotges intel·ligents, sense polseres que comptassin passes i sense cap aplicació al mòbil que m’avisàs cada vint minuts que el meu cos havia baixat del 70 % d'aigua i era necessari reposar líquids.

A veure …. No dic que els bons hàbits siguin una mala idea. Seria absurd. Beure aigua és saludable. Caminar també. Dormir prou encara més. El problema comença quan deixam de veure persones i començam a veure protocols. Quan deixam de mirar sa trajectòria d'algú per fixar-nos exclusivament en la seua data de naixement.

Mentre ets jove et demanen què en penses. Quan ets major et demanen si has begut. La diferència sembla petita, però és enorme.

Hi ha un moment en què deixes de ser un ciutadà per convertir-te en un projecte assistencial. Ja no importa gaire si continues llegint, escrivint, estudiant, presidint una associació, participant en sa vida pública o signant convenis amb una administració. Tot això queda en un discret segon pla. El que realment preocupa és sa tensió arterial, el colesterol, sa vitamina D, el sucre, sa hidratació i ses hores que has dormit.

És extraordinari. Som prou responsables per haver treballat durant mig segle, haver pagat (i continuar pagant per sempre) impostos, haver educat fills, haver cuidat pares, haver aixecat negocis, haver assumit responsabilitats directives i, en molts casos, continuar ajudant els nets perquè els seus pares puguin anar a fer feina.

Però sembla que no som prou responsables per saber quan tenim set. No sé exactament en quin moment sa societat va decidir substituir el respecte per sa protecció.

Abans ses persones majors podien ser encertades o equivocades, agradables o grunyidores, sàvies o tossudes. Com qualsevol altra persona. Però, almenys, se'ls reconeixia una cosa que avui sembla haver passat de moda: s'autoritat que dona haver viscut tants anys.

Ara preferim protegir-les. És molt més còmode. Protegir sempre fa sentir bona persona. Respectar obliga a escoltar. I escoltar exigeix una virtut escassa en aquest segle: tenir temps.

Sa condescendència és una forma molt educada de menyspreu. No aixeca mai sa veu. Arriba amb un somriure, amb una veu dolça i amb aquella frase que sembla incontestable: «És pel seu bé».

Cada vegada que sent aquesta expressió em pos en guàrdia, de mal humor. Per experiència sé que, darrere aquestes quatre paraules, moltes vegades s'hi amaga una idea molt senzilla: «Ja decidirem naltros què li convé.»

I així, gairebé sense adonar-nos, anam cedint petites parcel·les de llibertat. Avui és un got d'aigua. Demà serà un «ja ho faig jo». Passat demà un «vostè no es preocupi». I el dia menys pensat qualcú parlarà amb els meus fills perquè considera que és més pràctic entendre's amb ells que amb jo.

Dic tot això sempre amb sa millor de ses intencions. No dubt de ses bones intencions de ningú. El que dubt és dels resultats. Perquè el paternalisme, encara que es disfressi d'amabilitat, continua essent paternalisme.

Jo també faig bromes sobre sa meua edat. També em comença a fallar algun nom. Igualment m'aixec del sofà amb menys elegància que quan tenia trenta anys i, de tant en tant, el cos em recorda que ses garanties de fàbrica ja fa temps que varen caducar.

No em preocupa envellir. Envellir és el privilegi dels qui no s'han mort abans. El que em preocupa és que hi hagi qui, només veure quatre cabells blancs, deixi de veure sa persona.

Veuen fragilitat. Veuen dependència. Veuen una agenda mèdica. No veuen ses hores treballades, els errors comesos, els llibres llegits, ses alegries, els fracassos, ses persones estimades ni ses lliçons que només ensenya sa vida.

Som d'una generació que va créixer en una Eivissa on encara no existien protocols per a tot. Ningú no ens explicava quants de gots d'aigua havíem de beure, ni quantes passes havíem de fer cada dia, ni ens enviava notificacions perquè ens protegíssim del sol. Ens equivocàvem moltes més vegades, segurament. Però també ens deixaven assumir ses conseqüències dels nostres errors. Érem responsables de sa nostra vida, i aquesta responsabilitat era, precisament, una part essencial de sa nostra llibertat.

Potser arribarà el dia que necessitaré que qualcú em recordi que he de beure un got d'aigua. No som tan ingenu per pensar que el temps passarà de llarg davant ca meua. Però, mentre aquest dia no arriba, m'agradaria que sa societat recuperàs un costum que sembla haver oblidat: abans d'oferir un got d'aigua a una persona major, asseieu-vos cinc minuts amb ella i escoltau-la. Potser descobrireu que encara conserva el cap prou clar per explicar-vos alguna cosa que no surt a internet, que no diu cap influencer i que tampoc no apareix en cap protocol d'atenció a sa gent gran.

I si, després d'escoltar-la, encara pensau que necessita un got d'aigua, oferiu-l'hi. Però, per favor, no li oferiu mai sa compassió abans que el respecte.

Perquè sa set es calma amb un got d'aigua. Sa condescendència, no.