Caminada de solpost per Es Figueral i Pou des Lleó.

Eivissa, 18 de Juny de 2026

CAMINADA DE SOLPOST PER ES FIGUERAL I POU DES LLEÓ.

 

                     no està acabat 

Ahir al solpost vaig tenir la sort de compartir amb els companys de s’AUOMEivissa una d’aquelles caminades que deixen marca. No només pels gairebé set quilòmetres recorreguts o per ses dues hores i mitja de camí, sinó per tot allò que vàrem descobrir i recordar mentre avançàvem pels paisatges d’Es Figueral i Pou des Lleó. Érem una colla d’amics i amigues caminant sota una llum daurada i serena, envoltats per una costa que sembla guardar, entre els seus penya-segats, les seues cales i els seus camins, segles d’història i de memòria.

Mentre avançava vora la mar, no podia evitar pensar en tota sa gent que havia passat per aquests mateixos llocs abans que naltros. Pagesos, pescadors, mariners, soldats, contrabandistes o simples caminants han recorregut durant generacions aquests camins que ahir contemplavem amb ulls d’excursionistes. El paisatge era d’una bellesa extraordinària, però allò que més m’impressionava era la sensació d’estar caminant damunt ses peuades del passat.

Una de ses primeres aturades va ser a la zona de ses trinxeres republicanes de Pou des Lleó. Allí, entre sa vegetació i el silenci del solpost, encara es poden distingir ses restes de les posicions defensives construïdes després del desembarcament de ses tropes republicanes comandades pel capità Alberto Bayo el 8 d’agost de 1936. Sempre que visit aquests llocs intent imaginar com devien ser aquells dies. Em costa relacionar sa calma que avui transmet aquesta costa amb els moments de tensió, por i incertesa que s’hi varen viure durant sa Guerra Civil. Ses trinxeres, mig amagades i desfetes pel temps, continuen essent testimonis muts d’un episodi que marcà profundament sa història contemporània d’Eivissa.

Poc després parlàrem d’una altra història sorprenent, d’aquelles que semblen extretes d’una novel·la. Em referesc a la presència d’Aribert Heim, el conegut metge nazi de les SS, un dels criminals de guerra més perseguits després de la Segona Guerra Mundial. Saber que aquest home trobà refugi durant algun temps a Es Figueral continua resultant-me difícil d’assimilar. Mentre contemplava aquell paisatge lluminós i tranquil, em costava imaginar que hagués servit d’amagatall a una figura tan sinistra. És una mostra més de com fins i tot els racons aparentment més allunyats de la nostra illa han quedat, d’una manera o altra, connectats amb els grans esdeveniments de la història europea.

Sa caminada també em permeté contemplar, encara que fos des de la distància, sa finca de la Maioas i recordar la figura del marquès de Lozoya. Sempre m’ha agradat imaginar aquella Eivissa d’abans del turisme massiu, quan intel·lectuals, artistes i estudiosos arribaven a l’illa cercant silenci, autenticitat i inspiració. La Maioas fou durant anys un punt de trobada de persones vinculades al món de la cultura i del pensament, i encara avui el seu entorn sembla conservar alguna cosa d’aquella Eivissa pausada que tant va captivar els visitants de mitjan segle passat.

A Ses Terres Roges ens aturàrem per parlar d’un dels temes que més desperten la imaginació: el suposat moll fenici. És cert que no existeix una confirmació arqueològica definitiva, però observant aquell tram de costa resulta fàcil comprendre per què aquesta tradició ha perviscut durant generacions. Els fenicis navegaren per aquestes aigües fa més de dos mil sis-cents anys i convertiren Eivissa en un dels centres comercials més importants de la Mediterrània occidental. Davant aquella mar tranquil·la, vaig imaginar petites embarcacions apropant-se a la costa per carregar mercaderies, proveir-se d’aigua o cercar refugi dels temporals. 

Precisament l’aigua ens conduí a parlar de s’origen del nom de Pou des Lleó. Avui el pou que donà nom a l’indret ja no existeix tal com era antigament, però la seua memòria continua viva en el topònim. Durant segles fou un punt essencial per a pescadors, pagesos i navegants. En una illa on l’aigua sempre ha estat un bé escàs i preuat, aquests pous eren autèntics centres de vida. Mentre observava aquell entorn, m’agradava imaginar el moviment de persones i animals al voltant del pou, ses converses, ses esperes i la quotidianitat d’un temps en què cada gota tenia un valor immens.

Però si hi hagué un moment especialment emotiu durant sa caminada va ser quan parlàrem de "Ses germanes captives". Davant la mar de Pou des Lleó, amb el sol cada vegada més baix i tenyint l’horitzó de colors suaus, vaig recordar la vella història que ha arribat fins als nostres dies a través del romanç popular conegut com "Una barqueta de moros". Aquella narració conta el segrest de dues germanes per part d’uns corsaris que desembarcaren en aquesta mateixa costa. Durant segles, les incursions de pirates i corsaris varen ser una realitat ben present a les Pitiüses, sembrant la por entre les famílies que vivien prop de la mar i deixant ferides que tardaven generacions a cicatritzar.

El que més m’emociona d’aquesta història és que no només parla d’un fet concret, sinó de la capacitat d’un poble per conservar la seua memòria. Durant més de dos segles, el romanç es transmeté de boca en boca, passant de pares a fills, fins a convertir-se en una de les joies més valuoses del patrimoni oral eivissenc. Molts dels presents recordàrem aquells versos que tanta gent ha conegut gràcies a la veu del grup UC. Evocar-los precisament davant el paisatge on la tradició situa els fets em va fer sentir que el passat era, per uns instants, molt més proper i humà.

A mesura que avançava el solpost tenia la sensació que cada racó ens explicava una història diferent. Ses roques, els camins, ses cales i ses parets de pedra seca deixaven de ser simples elements del paisatge per convertir-se en testimonis silenciosos de tot allò que havia succeït allí al llarg dels segles. Des dels possibles navegants fenicis fins als pescadors que cercaven refugi a la costa, des de les víctimes dels corsaris fins als soldats de la Guerra Civil, tots han deixat alguna marca que encara es pot percebre si caminam amb els ulls oberts i amb voluntat d'escoltar.

Quan arribàrem al final de sa ruta i ens reunírem al Canal d’en Martí per compartir un refresc, vaig sentir aquella satisfacció serena que només deixen ses bones caminades. Havia estat molt més que una excursió. Havia estat un viatge a través del temps, una oportunitat per redescobrir la història amagada darrere els paisatges que estimam i per recordar que Eivissa és molt més que un lloc polit. És una terra plena de memòria, d’històries i de vides que, d’una manera o altra, continuen presents en cada racó.

I mentre la foscor començava a cobrir sa costa, vaig tornar cap a casa amb la sensació que, una vegada més, sa caminada m’havia ajudat a entendre una mica millor s’ànima d’aquest racó d’Eivissa.