Es meu barri: Un model que ningú hauria d'imitar.

Eivissa, 23 de Juny de 2026.

ES MEU BARRI: UN MODEL QUE NINGÚ HAURIA D'IMITAR.

De vegades llegesc entrevistes als nostres responsables polítics parlant d'urbanisme sostenible, qualitat de vida, espais verds, adaptació al canvi climàtic i tota aquella col·lecció de paraules que queden tan bé a sa premsa. Durant uns minuts arrib a pensar que visc en alguna ciutat avançada, plena d'arbres, ombres, aire net i places on la gent passeja feliç.

Després tanc es diari, surt al carrer i sa realitat em recorda que visc a Es Clot. Per situar-nos millor: just al costat del Parc de la Pau, a Vila.

El meu barri és un petit miracle de sa gestió urbana. Mentre altres municipis s'esforcen per crear espais agradables on sa gent vulgui quedar-se, aquí hem aconseguit exactament el contrari: convertir els carrers en llocs de pas on ningú no té cap ganes d'estar-hi més temps de l'estrictament imprescindible.

I això no és casualitat. És el resultat d'anys de feina constant: deixadesa, manteniment insuficient, decisions difícils d'entendre i una extraordinària habilitat per confondre propaganda amb gestió.

Sa brutor forma part del paisatge. Ses voreres acumulen taques, residus i racons que semblen protegits com algun bé patrimonial. Ses males olors apareixen i desapareixen segons el vent, però mai marxen del tot. Són com aquells veïns que sempre hi són encara que no els vegis.

Sa joia de sa corona, però, és el contenidor d'orgànica que s'Ajuntament ha tingut sa delicadesa d'instal·lar just davant del nostre portal. És un detall que demostra una sensibilitat exquisida cap als residents. Cada vegada que obrim sa porta podem disfrutar d'una experiència olfactiva intensa, especialment durant els mesos d'estiu, quan ses  olors adquireixen una profunditat i una persistència realment memorables.

Supòs que això forma part del programa de l'educació ambiental dissenyat per l'Ajuntament.

Sa neteja del barri mereix igualment un reconeixement. De tant en tant apareixen operaris amb mànegues d'aigua a pressió que reguen contenidors, voreres i restes diverses. El sistema és fascinant perquè no elimina sa brutor: simplement la canvia de lloc. És una mena d'economia circular aplicada a sa merda.

En tots aquests anys encara no he tingut sa sort de veure gaire gent armada amb raspalls, detergent i ganes de fregar de veritat. Deu ser una tècnica antiga, superada per la innovació municipal. Ara es mulla tot, es confia en la providència i es dona sa feina per feta.

Sa mobilitat també mereix un capítol propi. Amb s'expansió progressiva de la zona blava s'ha aconseguit una fita extraordinària: convertir una bona part del barri en una pista circular on els cotxes passen hores buscant aparcament.

Això de sa zona blava és una idea brillant. Mentre als congressos i conferències es parla de reduir emissions, a peu de carrer observam centenars de vehicles donant voltes una vegada i una altra. Més trànsit, més renou, més fum i més frustració. Però supòs que hi ha estadístiques que surten molt bé. Sa dels responsables de la zona blava i ses recaptacions de sous deuen anar cap amunt.

Mentrestant, els veïns respiram un còctel difícil de trobar en altres llocs: aire calent expulsat pels aparells d'aire condicionat, gasos d'escapament i ses delicades notes aromàtiques procedents dels contenidors orgànics. Un còctel ambiental exclusiu d'Es Clot.

Pel que fa als arbres, sembla que s'han convertit en un element accessori. Els que abans oferien una mica d'ombra han anat desapareixent amb una discreció admirable. Alguns han mort. Altres han estat retirats. El que realment impressiona és la coherència amb què no han estat substituïts. Els forats on estaven sembrats, a poc a poc, els van tapant de ciment. Així s'evita qualsevol risc que algú pugui caminar fresquet durant l'estiu.

Quan passeig pel barri i sent a parlar de millora urbana, canvi climàtic o sostenibilitat, no puc evitar pensar que deu existir algun altre Es Clot que jo desconec. Perquè el que veig cada dia és menys ombra, menys arbres, més ciment i més calor acumulada.

I després encara ens expliquen que ses persones som al centre de ses polítiques municipals. Devem ser naltros els que no sabem trobar aquest centre.

Es Clot no necessita més eslògans. No necessita més campanyes institucionals ni més fotografies inaugurals. Necessita carrers nets. Necessita arbres nous. Necessita ombra. Necessita bancs on poder seure sense haver de comprovar abans si estan coberts de cagades de pardal. Necessita una gestió intel·ligent dels residus i un manteniment constant.

En definitiva, necessita menys discursos i més feina.

Perquè sa qualitat de vida no es mesura per sa quantitat de paraules polides que caben en una roda de premsa. Es mesura quan surts de casa i el teu barri convida a viure-hi.

I, avui, aquesta continua sent sa gran assignatura pendent d'Es Clot.