El pont on va començar el meu Camino.

Eivissa, 27 de Juny de 2026.

EL PONT ON VA COMENÇAR EL MEU CAMINO.

Deixau-me contar petites històries del Camino. Petits moments, petits detalls, llocs que potser passen desapercebuts per a la majoria de sa gent, però que per a mi varen tenir un significat especial. Intent posar per escrit aquell viatge i vaig recordant. Hi apareixen persones, converses, paisatges, olors, silencis... Alguns records són grans; d'altres, aparentment insignificants. Però són precisament aquests petits instants els que, amb el temps, han acabat donant sentit al meu Camino.

I si he de començar per algun lloc, començaria per un pont. El petit Ponte da Àspera,

Curiosament, el meu Camino no va començar el matí que vaig sortir de Sarria. Va començar el dia abans. Quan el tren es va aturar a s'estació, ses portes es varen obrir i una autèntica riuada de persones va baixar dels vagons. Motxilles de tots els colors, bastons penjats, botes encara massa netes, cares cansades pel viatge però il·luminades per una mateixa il·lusió. Ningú no havia de demanar on anava cadascú. Era evident. Tots caminàvem en sa mateixa direcció.

Mentre avançava cap al centre del poble, observava aquella gent i pensava que molts d'ells l'endemà caminarien al meu costat. Alguns els aniria retrobant etapa rere etapa. D'altres només els veuria unes hores. Amb alguns compartiria una conversa, un cafè o un tros de camí; amb molts altres, només una mirada i aquell "Buen Camino" que acabaria escoltant centenars de vegades. Encara no ens coneixíem, però tots formàvem part de sa mateixa aventura.

Sarria respirava Camino. Els carrers eren plens de caminants ajustant ses corretges de sa motxilla, consultant una guia, comprant ses darreres coses que els faltaven o fent-se una fotografia davant ses grans lletres lluminoses del nom de la ciutat. Tot girava al voltant dels caminants. I jo ja em sentia un més dins aquella multitud.

Vaig arribar a  s'hotel amb aquella sensació que els grans viatges sempre comencen molt abans de fer sa primera passa. Vaig preparar sa motxilla una vegada més (crec que la vaig revisar cinc o sis vegades) i me'n vaig anar a dormir aviat. L'endemà m'esperava una etapa llarga. O almenys ho vaig intentar. Dormir va ser pràcticament impossible.

Mirava es rellotge contínuament. Em despertava pensant que ja havia sonat es despertador. Tornava a aclucar els ulls i, al cap d'uns moments, els obria una altra vegada. No eren nervis. Era una emoció difícil d'explicar. Feia mesos que esperava aquell moment. Havia llegit llibres, estudiats mapes, preparat ses etapes, entrenat caminant i escoltat ses experiències dels meus companys. Durant molt de temps el Camino havia estat un projecte. Ara, per primera vegada, era una realitat.

Quan va sonar es despertador, gairebé ja estava despert. Fora encara era nit fosca.

Vaig començar un ritual que repetiria cada matí. Primer, una bona capa de vaselina als peus. Després els calcetins, ben estirats, sense cap arruga. Ses botes, ben cordades. Sa camiseta, el polar per protegir-me de sa fresca de primera hora. Una última revisió de sa motxilla: impermeable, mini botiquí, aigua, una peça de fruita, sa credencial del Camino, els bastons... Tot era al seu lloc.

Quan vaig acabar encara faltaven uns minuts per trobar-me amb els meus companys. No podia esperar més. Vaig baixar a sa recepció de s'hotel. Era el primer. A poc a poc hi anaren arribant altres caminants. Ningú parlava gaire. Ses cares ho deien tot. Tots compartíem aquella barreja d'il·lusió, respecte i una mica d'incertesa davant d'allò que ens esperava.

Quan ens vam reunir, gairebé no varen fer falta paraules. Un somriure, una mirada de complicitat i cap al carrer. Sarria encara dormia. Sa llum groguenca de ses faroles il·luminava els carrers humits mentre una nova riuada de caminants començava a posar-se en marxa. Cadascú carregava la seua motxilla, però també les seues il·lusions, els seus motius i, segurament, les seues pròpies càrregues interiors.

Jo també era un més entre aquella multitud.

Ens vàrem aturar davant ses grans lletres de Sarria per fer ses fotografies de rigor. Aquelles imatges marcarien l'inici oficial del viatge. O això pensava jo.

Pocs minuts després arribàrem al Ponte da Áspera.

És un pont petit. Senzill. Sense cap grandiositat. Al llarg del Camino en trobaria molts més. També descobriria esglésies romàniques impressionants, petites ermites amagades entre boscos, creus de pedra al mig dels camins, rius, torrents, fonts, boscos d'eucaliptus, corredoiras centenàries i pobles plens d'història.

Però cap d'aquells llocs no em produiria sa mateixa sensació que aquell petit pont de pedra. Quan vaig posar el peu damunt les seues lloses centenàries vaig sentir una emoció molt difícil d'explicar. Va ser com si travessàs una frontera invisible.

A una banda quedaven els mesos de preparació, els entrenaments, els dubtes, ses converses, ses lectures i tots els somnis que m'havien duit fins allà. A s'altra banda m'esperaven més de cent quilòmetres de Camino. Quilòmetres de paisatges, de cansament, de silencis, de rialles, de persones extraordinàries, d'emocions inesperades i d'experiències que encara desconeixia.

Va ser allà, damunt aquell vell pont medieval, on vaig sentir per primera vegada que ja no estava preparant el Camino. El vivia.

Potser per a molts caminants el Ponte da Áspera és només un pont més. Per a mi, no. Per a mi, aquell petit pont de pedra serà sempre el lloc on va començar, de veritat, el meu Camino.