Eivissa, un zoològic de fulles verdes.

Eivissa, 14 de setembre 2026

EIVISSA, UN ZOOLÒGIC DE FULLES VERDES.

He llegit una entrevista a  Miguel Tur Costa, president de la Asociación de Bares, Restaurantes y Cafeterías de Ibiza y Formentera (Pimeef Restauració) publicada recentment a un diari local i com a resident d’Eivissa, em costa molt no estar d’acord amb bona part del que diu. Sa fotografia que fa de sa temporada no és precisament per tirar coets: hi ha més passatgers a s’aeroport, però això no vol dir necessàriament que hi hagi més turistes, perquè ses estades són cada vegada més curtes; el turista familiar de tota la vida perd pes mentre guanyen terreny el visitant que ve un o dos dies a buscar una experiència concreta i el turista de luxe; tenim més restaurants i cafeteries que mai, però una part important d’aquesta oferta es disputa una demanda que ha canviat els seus hàbits de consum; falten treballadors i, quan en trobam, hem de resoldre abans de res on els podem ficar a dormir. I, per damunt de tot, tenim una illa on tot costa cada vegada més.

Tur parla d’un canvi estructural del turisme, d’un excés d’oferta en la restauració, de l’augment de les matèries primeres, dels costos laborals i de l’habitatge, i crec que és un diagnòstic bastant encertat. Però jo hi afegiria una paraula que, des del meu modest punt de vista de simple resident que surt de casa, compra, paga factures i intenta entendre què collons està passant: l’inflació.

Per entener-ho millor, us explicaré una història que ja em contaven els meus professors quan estudiava. Imaginau un zoològic ple de monos. N’hi ha un que es dedica a vendre plàtans i la resta, que no tenen plàtans, tenen fulles verdes. Ses fulles són la moneda del zoològic i, durant un temps, el sistema funciona amb una certa normalitat: per comprar un plàtan cal donar deu fulles verdes. El mono dels plàtans té el seu negoci i els altres monos tenen una moneda amb què poden comprar allò que volen.

Fins que un dia algú té la brillant idea d’inundar el zoològic de fulles verdes. N’hi ha per tot: els arbres estan plens, el terra està cobert i els monos tenen més fulles a ses mans que mai. En teoria, haurien de ser més rics, perquè ara tenen molts més sous. Però els plàtans continuen sent els mateixos. No n’han aparegut més. I el mono que els ven, quan veu aquella abundància extraordinària de fulles verdes, fa una cosa bastant lògica: puja el preu. Si abans un plàtan costava deu fulles, ara en demana vint. I com que els altres monos tenen més fulles que abans, continuen comprant.

Tots tenen més fulles, però cap mono té més capacitat real per comprar plàtans.

La història és senzilla, i crec que explica bastant bé una cosa que estam vivint a Eivissa. Perquè naltros també hem anat inundant el zoològic de fulles verdes, només que aquí ses fulles tenen forma de turisme, de capacitat de despesa, d’inversió, de capital i de milions d’euros que arriben cada temporada disposats a comprar una quantitat de coses que, per definició, és limitada.

I aquest és el detall que sembla que ens costa més d’entendre: Eivissa és limitada.

No podem fabricar més illa. No podem fer créixer ses platges, multiplicar ses carreteres, inventar aigua, crear habitatges a la velocitat amb què creix la demanda ni aconseguir que apareguin de cop milers de treballadors disposats a venir a viure aquí. Els recursos són limitats, l’espai és limitat i l’habitatge és especialment limitat.

Els sous, en canvi, no ho són. I quan augmenta molt la quantitat de gent que vol comprar una cosa que no pot créixer al mateix ritme, passa el que passa sempre: puja el preu.

Només cal mirar l’habitatge. No crec que faci falta ser economista per entendre què ha passat. A Eivissa hi ha una quantitat enorme de persones que volen viure-hi, comprar-hi o passar-hi una temporada i una quantitat ridícula d’habitatges disponibles per a la població que hi viu i hi treballa. El resultat és que cada vegada que apareix una casa al mercat hi ha una subhasta silenciosa. I si algú està disposat a pagar més, el preu puja. Si després arriba un altre que encara pot pagar més, torna a pujar.

Ens queixam que trobar una casa per comprar és gairebé impossible i que els preus són absurds, però després ens sorprèn que els propietaris demanin preus que naltros mateixos, amb ses nostres decisions de compra, acabam validant. Amb els lloguers passa exactament el mateix: no hi ha oferta suficient, però la poca que hi ha es paga a preus cada vegada més alts.

I aquí és on apareix una pregunta incòmoda: si continuam pagant aquests preus, com volem que baixin?

No és una pregunta destinada a culpar el qui no té més remei que pagar un lloguer per poder viure. Evidentment, una persona que necessita una casa no pot dir al propietari que no li paga i dormir davall un pi. El problema és molt més gran que les decisions individuals. Però també hauríem de començar a entendre que el mercat rep un missatge molt clar cada vegada que acceptam un preu: aquest preu funciona.

Amb els bars o restaurants passa una cosa semblant. Un cafè a 4,50 euros ens sembla una barbaritat, i probablement ho és per a molta gent que viu d’un salari normal. Però si el local està ple i els clients continuen demanant cafès a 4,50, és difícil imaginar que el propietari arribi a ca seua pensant que potser hauria de baixar-lo a tres euros per solidaritat amb els residents. Si el mercat ho aguanta, el preu és aquest.

I naltros continuam prenent el cafè.

Això és el que em sembla més pervers de tota aquesta història. Ens passam el dia dient que Eivissa és massa cara, que els restaurants són massa cars, que els pisos són massa cars, que els hotels són massa cars, que l’estiu és massa car, que fer la compra és massa car. I després continuam consumint, perquè volem viure, sortir, menjar, prendre un cafè i disfrutar de la nostra illa. No és cap contradicció moral: és simplement la realitat. Però aquesta realitat té conseqüències.

Perquè mentre naltros deim que no podem més, hi ha un turista que pot pagar-ho. I això canvia completament ses regles del joc.

Aquesta és, al meu entendre, una de les coses que explica el canvi de model turístic que descriu Miquel Tur. El turista familiar, que venia una setmana o deu dies, que buscava una platja, un apartament i quatre restaurants que no fossin massa cars, té cada vegada més dificultats per pagar Eivissa. En canvi, el turista que ve dos dies, té més capacitat econòmica i està disposat a pagar per una experiència concreta pot assumir preus que per a un resident o per a una família mitjana són directament absurds.

Per això podem tenir més turistes i, al mateix temps, restaurants que venen menys. Per això podem tenir l’aeroport ple i una part de la restauració preocupada. Per això podem tenir una illa aparentment plena de sous mentre cada vegada hi ha més gent que no arriba a final de mes. No és necessàriament una contradicció: és el resultat d’haver convertit Eivissa en un lloc on una part creixent de l’oferta està pensada per a qui té més fulles verdes.

I aquí és on la cosa comença a fer una mica de por. Perquè una illa pot ser molt rica i tenir els seus residents cada vegada més pobres? Pot tenir restaurants espectaculars, hotels de luxe, clubs exclusius, cotxes de lloguer de gamma alta i supermercats plens de productes importats mentre una persona que treballa tot l’estiu servint taules no sap on dormir? Pot generar milions i, al mateix temps, expulsar la gent que fa possible que aquests milions es generin?

A mi això no em sembla una història d’èxit. Em sembla una història d’èxit per a alguns.

I crec que és important dir-ho perquè sovint parlam del turisme com si qualsevol augment fos necessàriament una bona notícia. Més passatgers: fantàstic. Més despesa: fantàstic. Més luxe: fantàstic. Més inversió: fantàstic. Però arriba un moment en què hauríem de deixar de mirar només quants sous entren i començar a mirar què poden comprar els que viuen aquí amb els sous que cobren.

Perquè si els salaris pugen un deu per cent però l’habitatge puja un vint, no som més rics. Si una persona cobra més però ha de pagar molt més per viure, la millora salarial és una il·lusió estadística. I si una empresa factura més però els seus costos han pujat encara més, tampoc no podem dir que estigui millor.

És exactament el que explica Tur quan parla de restauració: els ingressos es poden mantenir, però els beneficis cauen. Les matèries primeres han pujat, l’energia ha pujat, els salaris han pujat, l’habitatge del personal s’ha convertit en un problema i, a més, hi ha més restaurants competint per una demanda que ja no consumeix com abans. El negoci pot facturar més euros i, paradoxalment, guanyar menys.

Més fulles verdes, però menys plàtans.

I encara ens queda una última cosa que potser és la més difícil d’acceptar: naltros també formam part del zoològic.

No podem culpar sempre el turista que paga una habitació caríssima si naltros, en el seu lloc, també la pagaríem. No podem indignar-nos amb un propietari perquè apuja el lloguer si hi ha deu persones disposades a pagar-lo. No podem exigir que els restaurants mantenguin preus baixos mentre continuen augmentant els costos. I tampoc podem pensar que els preus baixaran per una mena de miracle mentre continuam comprant.

El mercat no entén d’indignacions. Entén de sous.

I aquí tornam als monos. El zoològic està ple de fulles verdes i naltros continuam intentant convèncer-nos que som més rics perquè en tenim més. Mentrestant, el mono dels plàtans mira al seu voltant, veu tota aquella abundància i torna a pujar el preu.

El problema d’Eivissa no és només que hi hagi massa turistes, massa restaurants, massa cotxes o massa sous.

El problema és que hem arribat al punt en què hi ha massa gent amb moltes fulles verdes intentant comprar una illa que no en pot fabricar més.

I mentre discutim si la temporada mereix un sis o un set, si venen més turistes o menys, si el luxe ens convé o no i si el supermercat hauria de posar taules per menjar, hi ha una cosa que jo veig cada dia quan surt de casa: cada vegada és més difícil viure aquí.

Això és el que hauria d’importar.

Perquè jo no vull una Eivissa que sigui més rica només perquè hi circulin més sous. Vull una Eivissa on els sous que circulen permetin també viure als que hi són tot l’any.

I si per aconseguir-ho hem de deixar de tenir tantes fulles verdes dins el zoològic, potser ja va sent hora de començar a parlar-ne.

Abans que ens quedem sense monos.