El rellotge dels sabuts.

Eivissa, 10 de setembre 2026

EL RELLOTGE DELS SABUTS.

NO ESTA ACABAT  ....

Fa uns dies que he tornat de Leamington, del meu nou barri a Anglaterra, on durant una temporada, cada matí, quan sortia de casa, passava per davant de sa petita església de St. Mark. M’hi vaig fixar els primers dies, sobretot per sa torre i pel rellotge que tenia allà dalt, però no li vaig donar gaire més importància.

Era una Església anglicana evangèlica. Això és el que posava a un cartell a s’entrada. I, sincerament, jo encara no tenc gaire clar què vol dir exactament això d’«anglicana evangèlica».

Sé que els anglicans són, per entendre’ns, sa gent de s’Església d’Anglaterra, una branca del cristianisme que es va separar de Roma fa quasi cinc-cents anys. La versió curta de sa història és que el rei Enric VIII volia anul·lar el seu matrimoni, el papa de Roma no li ho va concedir i el rei va acabar trencant amb Roma i posant s’Església d’Anglaterra sota la seua autoritat.

Després sa història es va complicar molt més, evidentment. Hi havia política, poder i sa Reforma protestant pel mig. Però per entendre el cartell de St. Mark, a mi ja em bastava amb això.

I això d’«evangèlica» tenia més a veure, pel que vaig anar entenent, amb sa manera d’entendre sa fe: molta importància a sa Bíblia, a s’Evangeli, a sa predicació i a sa relació personal amb Déu.

Jo, de moment, ho tenia bastant més senzill: passava per davant, mirava sa torre, sentia ses campanes i continuava caminant. Ja arribaria el moment d’entendre sa resta.

Perquè el rellotge tocava ses hores. I les tocava bé.

A les sis de sa matinada ja el sentia. A les dotze de sa nit, en canvi, callava. Els primers dies em despertava i pensava "ja hi tornam a ser", però després d’uns quants dies ja ni me n’adonava. Supòs que també això devia formar part de sa vida anglesa: tenir una església a prop i saber quina hora era sense haver de mirar el mòbil.

Fins que un dia vaig mirar el rellotge amb una mica més d’atenció. I vaig veure el quatre. No hi posava IV. Hi posava IIII. Quatre I.

I vaig somriure.

Perquè vaig pensar immediatament en Eivissa, en Vara de Rei i en aquella història tan nostra amb el rellotge que s’Ajuntament hi havia posat feia poc temps.

Recordau tot aquell renou? Jo sí.

Encara no havíem tengut temps d’acostumar-nos al rellotge i ja havien sortit els primers entesos a explicar-nos que allò estava malament. Que el quatre era IV. Que posar IIII era incorrecte. Que qui havia fet el rellotge no en tenia ni idea. Que qui l’havia revisat encara en tenia menys.

I, com sempre, algú havia acabat explicant-nos que aquestes coses a Eivissa no podien passar.

Jo, en canvi, estava a milers de quilòmetres de casa, davant d’un rellotge d’una església anglesa, i tornava veure exactament es mateix. IIII. I no passava res.

Ningú s’enfadava. Ningú escrivia cap carta al diari. Ningú demanava explicacions. Ningú proposava una enquesta popular per decidir si el quatre havia de ser IV o IIII. La gent passava per davant, mirava s’hora, sentia ses campanes i continuava fent la seua vida.

I jo vaig començar a pensar en una de ses nostres grans especialitats eivissenques: el sabut de torn. A Eivissa en tenim de totes ses mides.

No importa gaire de què parlem. Si surt el futbol, en sabem. Si parlam d’urbanisme, també. De carreteres, de patrimoni, d’arquitectura, de política, de restaurants... sempre hi ha algú que sap exactament què s’hauria d’haver fet. I si apareix un rellotge amb quatre I, encara millor. Aquí tenim un terreny perfecte per demostrar coneixements.

El problema del sabut eivissenc no és que opini. Que opini tot el que vulgui. El problema és sa seguretat amb què ho fa. No necessita comprovar res. No necessita mirar si aquella manera d’escriure es quatre existeix. No necessita saber si hi ha altres rellotges que ho fan així. Ell ja ho sap. A s’escola li varen ensenyar que quatre era IV. I basta. IV és IV. I ja pot començar sa discussió.

Mentre era a Leamington, però, aquell rellotge continuava allà dalt, amb ses quatre I, tan tranquil. I a mi em va entrar sa curiositat. Vaig mirar-ho. I resulta que IIII no era cap errada. És una manera tradicional d’escriure es quatre que s’ha fet servir durant molts d’anys i que, de fet, és bastant habitual en rellotges.

És a dir: aquella gran qüestió que a Eivissa havia donat per a tanta opinió, tanta indignació i tanta saviesa improvisada, a Leamington no semblava preocupar absolutament ningú.

I ara que he tornat a Eivissa, hi pens. No tant en els rellotges, sinó en sa facilitat que tenim per convertir qualsevol detall en una batalla. Perquè una cosa és que no t’agradi. Això és perfectament legítim. Una altra és pensar que està mal feta. I una altra, encara millor, és explicar que està mal feta amb tota sa seguretat del món abans d’haver mirat si realment tens raó.

Això sí que és molt nostre.

I, ben mirat, també hi ha una altra cosa molt nostra: ficar "cizaña". Tenim una capacitat extraordinària per ficar "cizaña" allà on no n’hi ha. Per trobar un problema on només hi havia un detall. Per convertir una diferència de criteri en una errada. I una errada, si convé, en una vergonya. I després, naturalment, ja només falta qualcú que demani responsabilitats.

Quan hi pens ara, em fa gràcia imaginar què hauria passat si el rellotge de St. Mark hagués aparegut a Vara de Rei. Primer algú hauria dit que el quatre estava mal posat. Després algú altre hauria explicat que això era una vergonya. Un tercer hauria recordat que "a s’escola sempre ens varen ensenyar que es quatre era IV". I abans d’acabar sa setmana ja tendríem els sabuts fent comptes, buscant culpables i explicant-nos a tots com s’havia de fer.

I tot per quatre I.

A Leamington, en canvi, ses quatre I continuaven allà dalt. Ses campanes tocaven. La gent passava. I ningú pigava el crit al cel.

Potser és això es que més m’ha fet pensar de tota aquesta història. Que jo he hagut de sortir d’Eivissa per veure una cosa que, en realitat, també tenim davant del nas: que de vegades és millor mirar, demanar-se per què i després, si encara fa falta, opinar.

I que no passa res per no saber-ho tot. De fet, potser aquesta és sa millor manera de començar a entendre alguna cosa. Perquè el rellotge no té cap necessitat de demostrar res. Fa anys que marca s’hora. I ho continua fent. IIII. Les quatre.

I, mirau per on, no hi ha hagut cap escàndol.